La novel·la històrica

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

Sempre ha estat rodejada de certa desconfiança, li costa arribar al Cànon i a l’aprovació dels acadèmics. Com si qui l’escrivís necessités de l’aparell històric, perquè no és prou bo com a novel·lista. Comença al segle XVII i fins entrat al XX no té el reconeixement, creix i es fa popular. Qui l’ajuda és Robert Graves, per la seva popularitat i el seu renom com a escriptor.

La Distància és una de les característiques que se li demana. El tractament de la Història ha de formar part de la novel·la. Estar enamorat del que s’ha de narrar, ser rigorós i veraç.

Es pot afrontar des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. Robert Graves, per exemple, ho fa per esmenar la història, que és una tradició ja del XIX, fer-la entendre avui, malgrat les reticències del acadèmics del moment. Així va corregir la figura de Jo Claudi. Hermann Broch ho fa per motius ben diferents, per omplir un buit, a la Mort de Virgili. Per què Virgili va demanar que cremessin l’Eneida?. Marguerite Yourcenar per parlar d’un moment concret, de la postguerra de la 2a Guerra mundial, perquè la història és cíclica a les Memòries d’Adrià. No és aquella època determinada, no és només recreació del moment narrat. John Williams busca aquesta distància per explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia a August tot i que ara s’escriu pensant que sí que canvia, segons les èpoques.

La NH es dona a tots els continents i des de sempre. Es transversal a altres gèneres: còmic, western, thriller, ciència ficció, amorosa… pol·linitza altres gèneres i formats. La NH flirteja amb altres gèneres, com ho fa la ciència ficció, per exemple. Ara, el memorialisme li està fent mal, perquè és real i històric i els editors ho busquen per l’èxit que està tenint, com la biografia, com una lectura més seriosa i més ajustada a la realitat. La NH és diferent, ha de tenir un punt lúdic, de joc, hi ha ficció i inventiva, segur.

En aquests moments està molt diversificada: conservadora, trencadora, post-colonial, d’alliberament sexual, evasionista, de compromís, educadora… De fet, el reconeixement es força recent, gràcies a un públic amb gustos molt personals que l’ha convertit en lectura de hobby.

La NH vigila, adverteix i explica cóm afrontar el temps: seqüencialment (passat, present, futur) o simultàniament. Per a molts joves el passat és un fardo que ho alenteix tot, el present ens fa estar sobre la corda fluixa, i el futur és incert. Ara la NH els fa pensar sobre aquest pas del temps, si és transitòria, temporal, cíclica, mítica, universal, ara té èxit per això.

La NH pot voler explicar la identitat i l’alteritat. Procedència, qui ens va precedir, buscar els pilars de les cultures que ens han conformat. Es el cas de les novel·les sobre el 1714. Explicar l’esperit d’una època, l’aire, el clima. Reivindica la història des de la gent, des dels esdeveniments, des dels processos vitals.

Pausanias i Heròdot són els dos exemples dels quals la literatura i la història sempre s’han acompanyat. L’Estètica d’Aristòtil ja parlava d’aquesta disjuntiva. En canvi a la tragèdia, la considera més ambiciosa que la història, perquè no es limita al fet, la tragèdia t’adverteix del què pot passar. 

El 1678 Mme. de Lafayette escriu la Princesse de Clèves, situada al 1600 que al seu torn es refereix a un manuscrit del 1500. L’actitud de la Il·lustració li dona una gran embranzida, perquè es promou el coneixement, recollint la informació que falta i sistematitzant-la. És el principi d’un sentit concret del que és investigar: Diccionaris, enciclopèdies, gramàtiques, acadèmies i la història es veu com una disciplina necessària. Emergeix una burgesia que llegeix i vol literatura que expliqui el món que ella coneix. S’imposa al XVIII entre la classe mitjana que comença a tenir diners. I així apareixen el Robinson Crusoe, el Tristam Shandy o el Tom Jones. Gira cap el realisme a partir de la Revolució Francesa i de la Revolució Americana; els personatges ja són de totes les classes socials, tothom se sent cridat. Es el moment del “citoyen”. Aquest va marcar un després i se sabia la ruptura que significava: és la crisi i el progrés alhora.  Hi ha un salt qualitatiu de vida, les guerres ja no són com les d’abans: ni proteccionistes, ni de poder, ni de riquesa. A la primera meitat del XIX hi ha una certa barreja de classes, fins la revolució de 1848 i la NH comença a tenir èxit popular: Walter Scott n’és l’exemple. Vol explicar la història dels escocesos per tal de saber maniobrar i construir projectes individuals i col·lectius coherents. La novel·la fa entendre la història per aconseguir el progrés. Els promesos, es refereix al XVII, La filla del capità, al XVIII, Salambó, a l’antiguitat,  La lletra escarlata, al XVII, i recordem Sthendal, Balzac, els rusos, etc… el novel·listes històrics es colen entre els favorits, però no és fins el XX que se la considera amb prou valors artístics i literaris. El premi Nobel del 1905 per a Quo Vadis del polonès Henryk Sienkiewicz així ho significa. Seguiran Orlando, El nom de la rosa, La dona del tinent francès … entre altres, fins anar estudiant-la, tipificant-la, fins que George Steiner diu de La Mort de Virgili, de Hermann Broch, que és una de les millors novel·les que mai s’han escrit. La popularitat ha estat renyida amb el reconeixement fins ben entrat el segle XX. 

Hegel i Marx van desenvolupar teories de la història molt diferents, i això significa la importància que va adquirir com a disciplina. Per a Hegel la vida és història i és com es crea el progrés històric. Per a Marx no hi ha cap esdeveniment que no tingui lectura històrica, i sempre és materialista. S’ha de baixar al carrer i entendre que el preu del pa va precipitar la Revolució Francesa, per exemple.

Avui el consum és massiu i estem plens i rodejats d’anacronismes en les més venudes i famoses “novel·les històriques”. Per aquest motiu a casa nostra en Màrius Serra, juntament amb el Born Centre Cultural, va engegar el Premi Borni per a lectors atents. Una manera lúdica d’esmenar errors.