El Glamour, l’estètica d’entreguerres (I)

• 

• 

• 

• 

• 

Ja fa uns anys vam celebrar el centenari del naixement del cinema. Les celebracions van ser multitudinàries i arreu, perquè el cinema ha estat i és un art majoritàriament adreçat al públic més ampli. Controvertit i aplaudit, d’entreteniment o reflexiu, el gènere cinematogràfic ha acompanyat milions de persones durant els darrers cent anys, els ha commogut, els ha fet riure; ha servit per explicar els canvis que el món experimentava i s’ha atrevit a jutjar-los.  

També feia cent anys que havien nascut alguns dels homes i dones que amb el temps construirien una tipologia de personatges absolutament idonis per transmetre als espectadors, allò que la indústria que anava prenent cos sabia què volien veure als cinemes: els més grans ideals, les més baixes passions: la vida, en definitiva. Aquests actors i actrius van conformar durant els anys 30 i 40 un planter de “professionals” indispensables. Ells van apropiar-se de tants i tants personatges, propers i llunyans; van entrar a formar part de la vida quotidiana dels espectadors, i van ser àmpliament imitats. Fins i tot van apropiar-se de quelcom que qualsevol actor o actriu inútilment enveja i persegueix avui: el glamour. Inútilment perquè el glamour és un concepte intrínsecament cinematogràfic, i, de la manera com ens l’ha presentat el cinema, pertany a aquell moment concret i a les seves circumstàncies, i allà l’hauríem de deixar.  

Amb la mort de la reina Victòria el 1901 acabava un regnat tan llarg i tan ple d’esdeveniments, que juntament amb la mentalitat característica de l’època han donat com a resultat que hom parli d’Era Victoriana per a referir-se a aquest període. La qui fou reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i emperadriu de l’Índia havia estat 64 anys al tron. La literatura empren una carrera brillant, sovint per denunciar els excessos d’una industrialització salvatge.

Les característiques que havien dibuixat una societat molt concreta es van veure rellevades, entre altres, per un increment del desenvolupament tecnològic que va donar a la vida quotidiana, entre altres aspectes, un nou sentit del temps. L’electricitat, els avions i el telèfon n’eren unes de les causes. Desprès de la 1a Guerra Mundial es va viure un canvi dràstic en les formes de vida i en el sistema de valors. Els vells imperis desapareixien i nous estats es formaven a Europa, i d’altra banda els Estats Units d’Amèrica començaven a tenir una influència creixent en el vell continent. Un exemple molt important serà que les dones no volen tornar a fer només les feines de la casa. Durant els anys de guerra elles havien tirat endavant les fàbriques, les oficines, i no cal dir les escoles i hospitals. Allò que anys abans havien demanat les sufragistes, la guerra ho havia precipitat com una emèrgència.

Com a punt de referència del disseny despuntava, en general, Berlin, i de la moda, en particular, Paris. El 1925 aquesta ciutat va celebrar l’“Exposition Internationale des Arts Decoratifs et Industriels Modernes”  la qual va actuar com una vertadera caixa de sorpreses i de ressonància, tant pels dissenys que s’hi van presentar com pel ressó que van tenir dins la societat industrial occidental. Entre les dues grans guerres la força del disseny es pot considerar incomparable a la de qualsevol altre període. Va embolcallar tots els moviments artístics i es va desenvolupar en directa resposta als canvis científics i tecnològics, socials i polítics del recent estrenat segle XX, i es concreta en el que avui entenem per “art modern”.  Un art que fa de l’experimentació la seva raó de ser, en front de l’academicisme imperant a Europa fins a finals del s. XIX. Ja no es vol imitar la Natura sinó interpretar-la amb nous punts de vista. El naixement de la fotografia els havia pres el relleu.

L’Art Decó, terme emprat segons la terminologia de “art deco(ratif)”, neix exactament com un art decoratiu que tant es va emprar en la construcció d’edificis, com en el disseny industrial, les arts aplicades i la moda. Colors vius, però austers i formes decididament geomètriques van influenciar l’arquitectura, el mobiliari, la indumentària, etc. Tot era geomètric i cúbic; els contrastos de colors tenien una paleta molt àmplia: des del blanc i el negre fins els cromats i els blaus cobalt. Als edificis, la pedra llisa i el metall s’utilitzaven per donar un toc ornamental i aerodinàmic. Les cortines, els murals, els miralls, els mobles, en general, tenien els mateixos dissenys que els propis edificis, i aquests al mateix temps estaven adornats amb materials propis de la decoració d’interiors. Les influències són múltiples i diverses, perquè Europa estava vivint un moment cultural i estètic molt dinàmic i provocador. Des de la Bauhaus i el cubisme, el  futurisme, l’expressionisme i el constructivisme, els coneguts com a ismes, fins els recents descobriments de l’art egipci i asteca. Aquest gust per altres cultures també va ser alimentat per personatges com Diaghilev i els Ballets russos que van viatjar per Europa i Nova York, i van donar a conèixer altres estètiques molt properes al món eslau i oriental. Com cap altre moviment artístic anterior o posterior, l’art decó va esdevenir un fenòmen del disseny industrial, que va deixar la seva empremta en tots els atuells de la vida quotidiana.  

Imatges: Bauhaus, Picasso, Futurisme italià, E. Munch, Constructivisme rus, Ballets Russos

Als EUA hi ha ciutats on l’arquitectura (gratacels) i els dissenys d’interiors de l’art decó han deixat un important patrimoni: Nova York i Chicago, en serien un exemple explicable per la gran febre constructora que vivien. I a la vella Europa ciutats com Berlín, Brussel·les, Viena o Praga també amb una tradició arquitectònica pròpia i sensibles al món del disseny, en serien un altre, potser perquè van ser molt potents amb el seu propi Modernisme, també ho van ser per sortir-ne. Proposem donar una ullada als posters de Cassandre, als interiors de Donald Deskey, als mobles de Gilbert Rohde, a les ràdios de baquelita (material precursor del plàstic i descobert per Leo Hendrick Baekeland), als vestits del pioner Paul Poiret, als sets cinematogràfics de Cedric Gibbons, que va dissenyar l’estatueta de l’Oscar, a les fotografies de George Hurrell, a les coreografies dels musicals de Busby Berkeley, als canvis en el disseny gràfic, als dissenys d’Erte i René Lalique. Aquí us deixo una pàgina on hi trobareu diferents articles sobre l’estil del que estem parlant i que inundarà la modernitat que provoca. Aquí us presento una cronologia útil perquè és una època molt transversal en tots els sentits.

I no oblidem que el 1923 es fan les primeres gravacions comercials de jazz, una música que ja portava un recorregut a la ciutat de Nova Orleans com a conseqüència del treball a les moltíssimes plantacions de Louisiana, a les marching bands dels seus carrers, als mistrels shows dels seus locals i al ragtime que sonava als pianos.

En la indumentària dels anys 20, per posar l’exemple necessari pel que representarà posteriorment el “glamour” dels anys 30 i 40, els creadors de moda segueixen les directrius de l’art decó: del cubisme: els dibuixos geomètrics de les tel·les; de l’art egipci: la decoració i els brodats (d’aquella època data el descobriment de la tomba de Tutankhamon). La industrialització ha perfeccionat els mitjans de producció i com a conseqüència s’obtenen nous teixits i productes indumentaris de bona qualitat i de preu més assequible. Cal que citem a Sonia Delaunay com una de les més importants dissenyadores del moment. Aquesta producció presenta una forta tendència a treballar per a les classes mitjanes acomodades, pel fet que és més rendible produir de mitjana qualitat, però a més gran escala.  

Insistim que el paper de la dona canvia molt durant i després de la 1a Guerra Mundial. Amb els homes al front, han d’ocupar-se de les tasques de dins i fora de la casa. Quan ells tornen elles conserven la parcel·la de llibertat que representava haver sortit de les feines domèstiques, haver accedit al món del treball i haver aconseguit una certa independència econòmica. Les dones americanes guanyen el dret al vot el 1920 al mateix temps que el vestit femení fa un dels canvis més grans de tota la seva història amb el triomf de la línia creadora sobre la forma del cos, per tal de perseguir la comoditat que el lloc que la dona està conquerint requereix. Pensem que als anys 10 a les carreres d’Ascot una espectadora portava la primera faldilla pantaló, tot i que es considera la seva promotora la modista italiana Elsa Schiaparelli. També s’escurcen els cabells i les faldilles. Es perfecciona el maquillatge. Desapareix la cotilla i es crea una línia que aspira a la desaparició de les formes del cos femení. Això s’expressa amb el vestit camisa, que permet tota classe de moviments al cos. Tallar-se el cabell en un primer moment no va ser fàcilment acceptat, tot i que representava una recerca de comoditat i d’higiene; pensem que és la primera vegada que s’abandona el cabell llarg, sinònim de feminitat durant tant de temps, i s’insisteix  en donar “forma” als cabells, la qual cosa va fer proliferar les perruqueries que tallaven a la “garçon” i que desenvolupen la “creació” del pentinat. Els salons de bellesa difonen l’ús del maquillatge, que un estil tan sofisticat com l’art decó va acceptar ràpidament, i la cosmètica va esdevenir una gran indústria fins als nostres dies. Totes les dones, però, vesteixen iguals; la diferenciació social es fa evident només en el tall i la qualitat dels teixits i dels ornaments que agosarats joiers creen a imatge de les joies egípcies o asteques. Els dibuixants de modes presenten uns vestits rectes cobrint figures esllanguides i sense formes. Es la primera vegada que la dona comença a tenir cura de la seva silueta segons marca la moda, tal i com l’entenem ara. Clar és que des de sempre el “gust” ha marcat pautes en molts dels aspectes de la vida social, i la indumentària n’ha estat un de molt important, però potser és a partir d’aquest moment que, amb la industrialització frenètica del món occidental, pren molta més força perquè també arriba a molta més gent. Pensem en un detall: els anys 20 Madame de Vionnet és la primera modista que talla les peces de roba al biaix, fet que permet canvis molt importants en els dissenys de vestuari.  

El vestit masculí no experimenta canvis tan forts, malgrat serà la innovadora Coco Chanel qui adopta per a les dones les formes masculines, per tal de crear els vestits sastre amb els que aconseguirà la més alta simplicitat i elegància. La brusa de teles fines l’acompanya, per bé que comença a substituir-la pels suèters de punt.  

Seguirem… en un Glamour (i II)