Chicago Seven

És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs.
Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata.
Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials.
És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.

La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim.
Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.

Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:

• “El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.

•  “Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.

• Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.

L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!