No diguis res

Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord

Aquest llibre és una narració documental. Explica una visió dels Troubles, el conflicte nord-irlandès que és el període d’agitació i violència política que es va desenvolupar a Irlanda del Nord durant una bona part de la segona meitat del segle XX. Comença amb el segrest de Jean McConville el desembre de 1972; segrest i desaparició, ja que aquesta dona, vídua i mare de deu fills no tornaria mai més a casa seva. Tots els protagonistes d’aquest relat són reals, contemporanis nostres i, en molts casos, ben coneguts. Assistirem a la formació del pacífic moviment pels drets civils de la minoria catòlica, la resposta violenta i segregadora de la majoria unionista o realista i com lentament, a finals dels anys seixanta, es va gestant la reacció a un IRA moribund amb una nova estructura de resposta violenta, l’IRA provisional (els provos). No cal explicar més; l’acció va seguint un relat més o menys cronològic amb els moments més importants d’aquesta sagnant guerra irregular i amb els seus nombrosos protagonistes al llarg de més de quaranta anys fins gairebé el dia d’avui. Els acords de Divendres Sant (abril de 1998), intenten posar fi al conflicte. Aquest acord també va ser aprovat en dos referèndums pel poble d’Irlanda del Nord i pel de la República d’Irlanda. El problema no està resolt i el llibre no acaba aquí. De fet, la tercera part de l’obra (Reparacions) ens explica tots els problemes que s’arrosseguen com a conseqüència de dècades de violència molt crua.

El llibre no pretén ser una història exhaustiva de la política i violència de l’Ulster durant aquesta fase històrica; bàsicament s’estudien les relacions humanes i polítiques dels paramilitars catòlics, així com dels problemes que se’n deriven de la memòria d’aquells fets. Es fan alguns esments als voluntaris de les milícies unionistes, però l’objectiu no és un estudi global de la violència a l’Ulster, per a això hi ha moltes obres que l’autor cita al final.

La lectura del llibre és totalment addictiva; t’enganxa de manera brutal des de la primera pàgina i costa de deixar-lo quan vas a dormir: són 464 pàgines d’un relat intens acompanyades per gairebé cent pàgines de notes i bibliografia. Hi ha una molt bona selecció de fotografies (no gaires, però molt adients) que acompanyen alguns dels moments de més tensió del relat. L’autor Patrick Radden Keefe és redactor de The New Yorker i amb aquest llibre va guanyar el premi Orwell de no ficció política 2019 i va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no ficció, un dels millors de la dècada. Us animo a llegir-lo, no us defraudarà.