La pesta i L’estrany

Per Josep Sauret

Dues novel·les d’Albert Camus

La Peste (en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947

L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942

• 

• 

Una lectura de Camús

M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys.
Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa.
La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.

“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”

Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare…
És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste

“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”

I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:

“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”

No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca…
A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.

Més informació

• “La pesta d’Albert Camus”. Catorze fragments en la traducció que en va fer Joan Fuster. Catorze. Cultura viva 14. Arxivat a: La pesta, Tast editorial, Biblioteca. Vegeu aquí el fragment número 2:

La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

• “Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster