Wilde, paradigma de la hipocresia victoriana

Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes

El passat 16 d’octubre va fer anys del naixement d’Oscar Wilde, (Dublin 1854-Paris 1900) i el 30 de novembre, tal dia com avui fa anys de la seva mort. Com que pel 150è aniversari aquest bloc no existia, faré un molt breu repàs per la seva figura, a la qual estimo sense condicions.
Per aquella data del 2004 les cases de subhastes varen aprofitar per treure a la venda les poques cartes inèdites i desconegudes de l’autor que encara existien, alguna primera edició dedicada de les seves obres, així com algun llibre de la seva biblioteca, que l’autor sovint dedicava i regalava als seus múltiples amics. El catàleg de vendes, molt eloqüent, va incloure també un full en el qual l’autor va escriure sis epigrames, unes notes manuscrites d’una conferència que va donar a Philadelphia en 1882, així com diversos manuscrits d’obres relatives a Lord Alfred Douglas. Els pocs objectes eren un resum  de la vida i la tràgica mort de Wilde, i remeten directament al seu gran talent així com a les seves grans debilitats.
Entre els llibres en venda estava la seva còpia de l’obra d’Aristófanes, Clouds (1865), un text de quan Wilde estudiava a Oxford, ple d’anotacions i comentaris. Anglo-irlandès d’origen, alumne destacat de la gran universitat de Dublín, Trinity College, Wilde havia heretat el que el crític Vivien Mercier va definir com la tradició còmica irlandesa, The Irish Comic Tradition, que es remunta a la literatura celta, a Swift, a Maria Egdeworth i a tants autors i autores anteriors i posteriors a ell com Shaw, Synge, Joyce o Beckett. Més que heretar, Wilde, el més ocurrent i enginyós dels seus contemporanis, la va reprendre per transformar-la una vegada més i portar-la fins a uns límits sense precedents. Prova d’això són els seus famosos i constants epigrames que se segueixen repetint incansablement generació rere generació, així com sobretot les seves comèdies, El ventall de la Senyora. Windemere, La importància de d’anomenar-se Ernest, Una dona sense importància, i Un marit ideal, obres d’un humor total, sovint absurd, escenificades entre 1892 i 1895. La seva perdició va ser precisament, en gran part, l’excés d’enginy que el va portar a ser un gran conversador de tots assetjat en les llargues nits de gresca literària londinenca. L’excel·lent formació clàssica que rep a Irlanda, es consolida a Oxford a on arriba becat als vint anys, i estudia a les aules del gran mestre esteticista John Ruskin, crític del materialisme i defensor del socialisme utòpic que va interessar també intensament a Wilde, a jutjar pels seus relats i pels seus escrits crítics. El seu altre gran mestre és Walter Pater, que exalta la bellesa a ultrança i l’individualisme, i influeix també poderosament en Wilde. Aquestes influències van portar a escriure assajos com ara “L’ànima de l’home sota el socialisme” (1891) i l’enginyós “La decadència en l’art de la mentida” (1889), si bé el seu tarannà va ser sempre apolític, així com clarament amoral, lluny sempre de qualsevol creença radical. Del seu interès pel esteticisme dóna també bon compte el seu relat El retrat de Dorian Grey (1891), així com els contes que va escriure en part per llegir als seus propis fills: El fantasma de Canterville, El gegant egoista, El príncep feliç, El millor amic, Un coet molt especial, El rossinyol i la rosa, El jove rei, tots ells inclosos en el volum publicat el 1888, El fantasma de Canterville i altres contes. També el 1891 va publicar dos volums més de relats i contes: El Crim de Lord Arthur Savile, i Una casa de magranes.
Submergit molt aviat en la vida intel·lectual de Londres, l’èxit social de l’autor és espectacular, el qual es converteix en el més famós dels dandys. A partir de 1886, encara que casat i amb dos fills, l’autor comença a visitar a joves estudiants d’Oxford. Aviat comença una intensa relació amb Robert Ross, l’únic amic que li va ser fidel fins més enllà de la seva mort. En 1891, Wilde va conèixer a Lord Alfred Douglas, un jove capritxós i indulgent amb qui va portar una vida cada vegada més dissipada i allunyada de la seva família, i la influència del qual va ser obertament destructiva per a l’autor. A partir de 1889, tot i això, Wilde viu uns anys d’intensa creativitat que culmina amb el clamorós èxit de les seves comèdies. Convertit en el dramaturg més aplaudit d’Anglaterra, Wilde aconsegueix un èxit personal i professional intens i fulminant. Sense cap control, malbarata els diners amb la mateixa facilitat amb que els guanya, però la disbauxa de la seva vida esclata en el famós escàndol a qual, per raó de la seva avidesa econòmica, l’obliga Douglas a sotmetre’s, per tal d’oposar-se i desprestigiar el seu pare, el marquès de Queensberry. Com és ben sabut, Queensberry acusa Wilde de practicar l’homosexualitat, legalment prohibida llavors, i Wilde, que podia haver evitat el judici i fugit d’Anglaterra, instigat per Douglas, s’enfronta a Queensberry i perd un dels plets més tristament famosos de la història. La seva estada de dos anys a la presó de Reading destrueix definitivament a Wilde, però li inspira també pàgines memorables. Mentre està a la presó redacta De Profundis (1905-1906), un text que dirigeix ​​a Douglas en el qual li recrimina la seva nefasta influència sobre ell. Després del seu alliberament, Wilde escriu un poema commovedor, La balada de la presó de Reading (1898) en el qual exposa la seva tragèdia amb intensitat i rigor.
Wilde va passar els seus últims anys a l’exili parisenc, vivint en condicions molt precàries de la caritat de la seva dona i dels seus llavors ja poquíssims amics. Segons els seus biògrafs, encara que Douglas va estar amb ell un temps després que sortís de la presó, va ser Ross, el seu únic veritable amic a l’hora del fracàs i la malaltia, que, d’acord amb els desitjos de l’autor, va cridar a un capellà catòlic que li va administrar un bateig provisional i l’extremunció al setembre de 1900 quan l’autor, pocs mesos després de sortir de la presó, s’estava morint a causa d’una infecció d’oïda relacionada amb una neuro-sífilis. Vuit anys més tard, Ross havia saldat també les moltes deutes de Wilde gràcies a l’edició de les seves obres, i comptava amb el suficient marge com per comprar una tomba al cementiri Pierre Lachaise de París en el qual dipositar les seves cendres.

Aquí una llista d’obres preparada per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Hi ha un parell de biopics que expliquen prou bé la persona.

Tomba d’Oscar Wilde al cementiri de Père Lachaise de Paris