Recentment m’han parlat i he descobert l’arquitecte Rafael Guastavino, l’home que va portar la volta catalana als Estats Units i a Amèrica en general. Encuriosida ho vaig buscar a la xarxa i he arribat a una web que recull l’emprempta que els catalans han deixat en diverses disciplines arreu. Si més no és interessant per recuperar noms i fites, crec que per a molts ben desconegudes. És el que a mi m’ha passat amb l’obra d’aquest valencià, que en té per tot el continent, que va ser famòs i buscat, i que sembla que és un gran desconegut pel gran públic.
El mapa interactiu que hi ha ja al final de la primera pàgina porta molta informació sobre el lloc i els personatges i ho vincula amb altres webs que l’amplien.
Gènere: Documental, espionatge, terrorisme, política i documental sobre història
Versió original en anglès, subtitulada en català i en castellà
Es pot veure a Filmin
Interesant documental que malauradament ens explica que la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, … no són cosa exclusiva de l’estat espanyol. En aquest cas es tracta dels Estats Units d’Amèrica i d’un cas que hauria pogut evitar la mort de moltes persones.
Sinopsi
Al final de la guerra freda, un matemàtic de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) va rebre l’encàrrec de liderar un equip per crear un revolucionari programa de vigilància. Es tractava de vigilar els moviments de la Unió Soviètica, el potencial enemic en aquell moment. Varen denominar al programa Thin Thread i havia de ser capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònica, filtrar-la per objectius i oferir-ne els resultats en temps real (pensem que un míssil tarda 30 minuts a travessar l’oceà). Per no tenir problemes legals s’havia de fer sense envair la privacitat dels ciutadans nord-americans.
Al passar de l’era analògica a la digital i de les dades a les metadades (dades sobre les dades) amb el desenvolupament d’internet, cada cop era més important conèixer les connexions entre persones i com es creen les relacions entre elles. Ja no es tractava d’espiar a l’exèrcit enemic solament. Havia entrat en escena el terrorisme.
El sistema creat era molt bo però tenia dos problemes: el desenvolupament era intern de l’administració (no hi participaven empreses creades per ex membres d’aquesta) i en conseqüència era molt barat. Convenia més externalitzar feines o tot el programa per poder generar més despesa.
Tres setmanes abans de l’atemptat de les Torres Bessones, el programa es va suspendre. Després de l’11 de setembre, comença la política de vigilància massiva de les comunicacions privades dels ciutadans i el matemàtic i part del seu equip abandona o l’acomiaden de la NSA. Amb el cínic argument que és millor gestionar la infelicitat de 5 persones (els acomiadats) que de 500 (els de les empreses sobredimensionades que desenvolupen el nou programa denominat Trai-Blazer)
El Thin Thread hauria pogut evitar l’atac terrorista al World Trade Center i, no només això, ja que també podria haver acabat amb l’acumulació innecessària de dades que impedeix als governs del món ser realment efectius en la lluita contra el terrorisme.
Conclusió personal
Tot això ens porta a pensar en la necessitat dels contrapoders reals, que funcionin, en democràcia. La persona humana sempre o gairebé sempre, busca l’enriquiment personal a través del poder. És evident que en camps en què es mouen molts diners com el que presenta la pel·lícula de la defensa nacional, és relativament fàcil a base de diferents organismes i d’empreses creades per antic personal de l’administració, buscar el benefici personal i no el de la societat que la paga. És un tema que com ens explica el documental no tenen resolt ni en un dels països més democràtics del món.
Il·lustració principal:Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons
Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte
En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleóde Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:
Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.
Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.
1
2
Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic. Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.
El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa? (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya? Perquè no va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?
I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”
Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.
Sinopsi: Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.
L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.
Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).
La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.
L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.
Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.
MDC és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, 178 col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials, de 39 institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes amb un total de 2 milions d’objecte digitalitzats.
Està impulsat per les universitats de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) i compta amb la participació d’altres institucions catalanes.
La principal finalitat de l’MDC és augmentar la visibilitat i consulta del patrimoni documental català i per tant, dóna suport a la missió que li és pròpia a l’Àrea de Ciència Oberta del CSUC.
Aquesta finalitat es concreta en els següents objectius: a) Impulsar la digitalització del patrimoni català, b) Fer visibles unes col·leccions que, en la majoria dels casos per la seva raresa i/o condició física, són d’accés difícil i/o restringit, c) Ser la interfície que permeti la consulta conjunta d’aquest patrimoni; d) Facilitar els instruments per a la seva preservació
Aquest repositori està obert a la col·laboració de biblioteques i arxius de Catalunya que desitgin difondre les seves col·leccions especials digitalitzades relacionades amb Catalunya i/o el seu patrimoni i amb documents de caràcter predominantment gràfic. Es prioritza la incorporació dels documents més singulars i excepcionals, així com els susceptibles de ser consultats per un número més elevat d’usuaris.
L’MDC es va posar en funcionament a finals de 2006 i actualment conté, en accés obert, col·leccions digitalitzades, fotografies, mapes, cartells, manuscrits, incunables i un llarg etcètera, recollint així més de 2 milions de documents relacionats amb Catalunya i procedents d’institucions de diferents tipus com: universitats, biblioteques especialitzades, instituts, arxius, etc.
Com cercar informació?
Per col·leccions. Hi ha un llistat de 178 col·leccions. Cada col·lecció té una imatge, un símbol per tipus de col·lecció i una breu descripció
Per institució d’alguna de les 39 institucions
Per núvol de matèries. Ciclant alguna de les paraules del núvol
Per tipologies de col·leccions: d’Imatges, de Text, de Vídeo, Sonores
Mapes de tot el món, i especialment de Catalunya, dels segles XVII a la primera meitat del segle XX. L’integren exemplars adquirits per la mateixa Biblioteca i també procedents de la col·lecció de Mn. Ignasi M. Colomer i Preses, gran col·leccionista del mapa català.
Títol: “Accuratissima Principatus Cataloniae et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio”; Autor: Allard, Karel, 1648-1709; Data del document original: 1697; Font Publicació original: Amsterdam : apud Carolum Allard, [1697?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.
L’Estudi de la Masia Catalana va ser un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955). El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili. El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d’unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears.
Antiga masia de Valldaneu reconvertida en rectoria, a l’Abella, Blasi i Vallespinosa, Francesc, 1872-1951, Font: ‘Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya’.
Col·lecció d’exemplars de la Guerra Civil Espanyola i d’altres temàtiques (comercials, d’espectacles, etc.) i èpoques. Els més espectaculars són fets amb cromolitografia, però n’hi ha d’interès bàsicament documental que són simplement tipogràfics. Destaca per la seva raresa una àmplia sèrie de cartells polítics i sindicals de l’Anglaterra de començaments del segle XX, donatiu del diplomàtic i erudit Eduard Toda.
Catalans d’Euskadi agraeix el vostre ajut : Eskarik-asko. Autor: Serra Molist; [1937?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.
Col·lecció que forma part del Fons Jordi Sabater Pi del CRAI de la UB, dóna accés al fons digitalitzat de més de 2.000 dibuixos i aquarel·les de temàtica naturalista, dues llibretes de camp, fotografies i diapositives etnogràfiques i diapositives de les primeres imatges del goril·la albí Floquet de neu, jugant en el seu espai natural al Centre Ikunde (Guinea Equatorial).
Mamífers: primats: goril·les. Floquet de Neu (1). Creador: Sabater Pi, Jordi, 1922-2009; Font: UB – Col·lecció Sabater Pi
La col·lecció digital Gravats permet l’accés a mes 1.600 imatges dels gravats en làmines soltes ubicats al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona la informació dels quals es pot consultar en el seu catàleg en línia. El total del fons consta de més de 8.000 làmines, les quals 5.392 són duplicats provinents de la Biblioteca Nacional de Madrid que va donar a la Biblioteca de la UB el 1887. La resta provenen dels convents desamortitzats.
[XIX-Anònim] Vista del conbate del dia 21 de Octubre 1805 de las dos escuadras unidas contra la ynglesa à las dos leguas de Cadiz; Matèria: Batalla de Trafalgar, 1805; Font: Gravats de Reserva de la UB
Cartells del Pavelló de la República
La col·lecció digital “Cartells del Pavelló de la República” permet l’accés i la consulta en línia dels cartells conservats al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La col·lecció total consta de més de 10.000 unitats documentals i, des del punt de vista històric, constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies. El fons digital consta de més de 3.000 cartells digitalitzats corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil. De moment, i fins a completar l’accés a tota la col·lecció, aproximadament uns 1.000 es poden consultar a través de la Memòria Digital de Catalunya.
Títol: “14 abril 1931”; Autor: Opisso, Ricard, 1880-1966; Font: Col·lecció Cartells del Pavelló de la República (UB); F-719
Gestió de drets
En cas que vulgueu utilitzar alguna imatge disponible a través de la MDC, consulteu la informació inclosa a “Gestió dels drets” que trobareu a la pàgina que descriu el document, o bé envieu un correu electrònic a l’adreça que apareix a l’apartat “Contacteu amb nosaltres”.
Si voleu participar a la Memòria Digital de Catalunya o en voleu més informació podeu adreçar-vos a mdc@csuc.cat.
El que té això de la pandèmia i les seves restriccions és que els barcelonins que la passejem descobrim moltes coses, sovint sense voler, i és quan fan més il.lusió.
Fa un parell de dies, des d’un pipican que hi ha just damunt de l’entrada del Tunel de la Rovira, a tocar del Parc de les Aigües, mentre el meu gos intentava festejar amb una San Bernardo, no s’hi posa per poc, descobreixo un conjunt de cases adossades, que per la decoració exterior em semblen dels anys 20, Art Decó, i penso cóm s’han pogut salvar amb la quantitat de reformes urbanístiques que hi ha hagut just en aquell lloc durant els darrers 30 anys, (fins i tot l’Escola on anava el meu fill a fer l’enyorada EGB ja no hi és). En arribar a casa vaig al buscador i escric “el nom dels carrers+cases” i em surt a dalt de tot un referència que em porta directament al portal que us adjunto més amunt.
Ara no us avorriré explicant cóm està fet i cóm funciona, perquè és tan fàcil, i té tants punts de cerca que val la pena passar-hi l’estona i tenir-lo present quan viatgem pel territori.
Quina història inventada podria rivalitzar amb les narracions dels camps de concentració o de la batalla de Stalingrad?. Aquesta frase de l’escriptora Nathalie Sarraute deixa molt clar l’impacte que sobre el món cultural va tenir l’experiència bèl·lica de la IIa Guerra Mundial. En aquest sentit, es pot dir que 1945 va suposar partir de zero o d’uns pressupostos radicalment nous. La sensació d’angoixa o d’absurd, la meditació sobre el passat immediat i la responsabilitat individual o col·lectiva, o la mateixa sensació d’insatisfacció davant la societat en què es vivia així ho van propiciar. A Europa, la postguerra va ser un període en el qual els esforços es van centrar en la reconstrucció també del patrimoni cultural destrossat durant el conflicte. En els primers anys, grans masses de la població es van veure apartades de la vida cultural, centrant-se simplement en tractar de sobreviure. Els anys cinquanta van ser testimonis d’un procés de recuperació que posteriorment es va accelerar en els anys seixanta amb l’accés a la universitat de les classes mitjanes en la major part dels països occidentals. Els Estats Units van substituir a Europa com a centre cultural i artístic mundial. El cinema, la música, els productes de consum nord-americans es van estendre per Europa i el món. Nova York es va convertir en la capital de l’art mundial.
La pàgina que presento resumeix un esforç descomunal, però també un criteri polític i cultural: la preservació i difussió de la cultura per part de l’Estat, la investigació a les universitats i als centres de recerca. No descobrirem res si dic que França és un estat centralista, res, però hi ha projectes que si no s’agafen amb l’envergadura que mereixen es quedaran a mig camí, segur. Réunion des Musées Nationaux del Ministeri de Cultura francès
té com a objectiu contribuir a la difusió del patrimoni museogràfic i al desenvolupament de diversos públics posant a disposició dels museus (de tot França) les seves capacitats d’enginyeria cultural.
Enginyeria cultural és el que ha fet la seva Agence Photo, la qual us convido a mirar, a preguntar i a passejar-vos per la seva pàgina. Només a la presentació de la seva missió, paraula molt emprada actualment per a la definició de projectes, es percep quin serà el tractament i la finalitat de la tasca. Ho podeu fer amb els noms de les pintores que il.lustren la portada de primavera del nostre blog: Berthe Morisot, Mary Cassatt, Marie Bracquemond i Eva Gonzalès.
Us poso un primer exemple amb Berthe Morisot, apa a gaudir….
Unir paraules que mai abans havien estat juntes. Aquesta era la gesta literària que segons Valle Inclán donava notorietat a la literatura.
De la mateixa manera la creativitat pot ajuntar conceptes o imatges de realitats que difícilment trobariem una al costat de l’altra.
Justament això és el que fa el dissenyador gràfic i fotògraf turc Ugur Gallen. A través de la tècnica de collage, palesa les profundes contradiccions de la societat en la que vivim.
El seu treball posa el focus en la guerra, la injustícia social, el dolor… i els contraposa amb la nostra vida occidental, despreocupada del que passa en punts de conflicte com Síria, Palestina o l’Àfrica en general.
Gallen, molt actiu a les xarxes socials, que de fet és on s’ha donat a conèixer, sacseja l’espectador amb contrastos sorprenents alhora que corprenents. Crea composicions fotogràfiques que ell mateix defineix com a Universos Paral.lels. Imatges que, en un sol enquadrament, delaten comparacions escandaloses.
Us recomano visionar les seves composicions a Instagram o senzillament cercant a imatges de Google. Aquí unes mostres:
Com ja fem notar en diversos dels comentaris que anem posant, les institucions culturals estan bolcant a la xarxa, i en obert, els continguts dels diferents actes que patrocinen. La pandèmia ho ha accelerat, en molts casos, per una qüestió de regulació dels aforaments, però és evident que hi ha una tendència generalitzada a mostrar allò que podria quedar-se com a material d’arxiu de la institució, i que convenienment etiquetat permet l’accès a un patrimoni cultural de primer ordre.
En el cas del CaixaForum s’està fent des de fa temps, de tot allò sobre el qual s’obté permís de publicació a Internet. Sota els epígrafs d’Art i cultura, Educació, Ciència, i Iniciatives socials es presenta aquest portal ÀGORA DIGITAL, amb una clara intenció de difondre coneixements culturals generalistes, per a tota la ciutadania, i que ahir va celebrar el 250 aniversari de la mort de Beethoven amb la inclusió d’un magnífic concert biogràfic.
La digitalització és una tècnica que es ve utilitzant des de fa molts anys a les institucions públiques, amb uns objectius molt clars: principalment la conservació i la difusió del que sigui objecte de ser digitalitzat.
A nivell del patrimoni bibliogràfic les biblioteques, arxius, museus… de tot el món fa dècades que ho estan fent amb els fons antics, personals, col·leccions especials, etc. la qual cosa permet una difusió extensiva, i que els ciutadans que els necessiten consultar no s’hagin de desplaçar perquè està a la xarxa, i aquesta alhora permet al centre que ho difon saber l’interès que aquella col.lecció desperta. A casa nostra la Biblioteca de Catalunya, les universitàries i algunes especialitzades, arxius i museus estan oferint al públic vertaders tresors. Aquelles col·leccions de materials únics, valuosos i irrepetibles com poden ser manuscrits, llibres rars, fons personals i fons d’arxiu. Les col·leccions especials es consideren un element clau per a la recerca i una font de difusió de la història i de la cultura.
El patrimoni artistic no és alié a aquesta necessitat i als avantatges d’aquests recursos. I el programa Giravolt supera la simple publicació en línia, el 3D és especialment adient pel tractament digital dels volums. Al vídeo que incloc a l’inici s’explica amb molt detall. I no només per fer-ne difusió, sinó també com a eina de treball dels investigadors de qualsevol àmbit que ho facin amb patrimoni cultural, i no cal dir a nivell educatiu.
Aquest portal que posa a l’abast Patrimoni incorpora la possibilitat ‘usuari‘ per digitalitzar amb el nostre smartphone tot allò que considerem que té un valor. Pot ser una altra manera d’estar enganxats al mòbil.
Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, he estat ponent coordinador de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. El dia 16 de novembre vaig presentar el darrer acte La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte que ja podeu veure en vídeo.
La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte: Antoni Simon, Pere Cristòfol i Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès, 16-11-20
Amb aquest article vull acomiadar-me d’aquest càrrec entre els amics i les amigues que em coneixeu i /o que llegiu aquest Blog, com ja ho he fet amb els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès. No és un comiat trist, continuaré com a coordinador de la Tertúlia Amics de la Història i espero que podrem reprendre les nostres tertúlies a partir de gener, quan la Covid ens deixi. A més, en Narcís Argemí que, també, és membre de Gaudir la Cultura, agafa el relleu com a ponent de la Secció d’Història, i tindrà tot el nostre suport.
Un balanç quantitatiu
En aquest sis anys, la Secció d’Història ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. El format dels actes ha estat: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.
A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual, la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies. Les podeu consultar a l’apartat “Tertúlies” del Blog d’Història.
Jordi Roca Vernet “Barcelona. Enginy de la revolució liberal. Exaltats, milicians i conspiradors”
Tots els actes tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes alBlog d’Història [https://historia.ateneubcn.cat/], que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.
Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar
Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:
Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.
Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura , a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.
Tinc un bon record i un gran agraïment per a tot l’equip de la Secció, totes les sòcies i els socis d’Història i per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i per al personal de l’Ateneu. També, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història. Finalment, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.
A mode de conclusió
El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.
“La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria”. Gemma Domènech, Josep Cruanyes i Agustí Alcoberro. Ateneu Barcelonès, 22-10-20.
Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.
Barcelona, 22 de novembre de 2020
Joan Solé Camardons
Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)
Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.