Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

La Casa dels Clàssics, un projecte contemporani

Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018

La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.

El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.

La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.

Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

Història i literatura catalanes al cinema

Per Ana Fernández Álvarez i Joan Solé Camardons

Sovint, en veure una bona adaptació cinematogràfica de la BBC, de la RAI o de Merchant Ivory Productions d’un fet històric o d’una novel·la ens plantejàvem com a espectadors, quin ha estat el tractament de la història i la literatura catalanes al cinema? Quina Història i quines històries s’han transmès del nostre país? És cinematogràficament acceptable? Quines obres literàries s’han adaptat al cinema? Quins personatges són els més (mal)tractats?

Per respondre aquestes i altres preguntes, d’entrada vam confeccionar una primera llista de pel·lícules de temàtica històrica sobre Catalunya. Després, la vam ampliar a tot l’àmbit lingüístic i, a més, aviat vam veure que una bona part de les pel·lícules eren adaptacions al cinema d’obres literàries. També, hi vam afegir tots els documentals i les sèries antigues o actuals. Amb tot això vam preparar una Base de Dades d’Història i Literatura Catalanes al Cinema, de caràcter instrumental i d’ús intern que posteriorment hem fet pública, en una versió abreujada, al web Internet Movie Database (IMDb), amb el títol: Treatment of Catalan History and Literature in Cinema i que podeu consultar-la i jugar-hi en aquesta adreça: http://www.imdb.com/list/ls020564110/.
Aquesta llista pública IMDb consta actualment de 255 títols, tot i que hem localitzat 16 títols més, la majoria registrats a CatalansFilms & TV ja estrenats i 8 títols més sense estrenar, que fan un total de 279 títols. Naturalment, és una llista selectiva, no exhaustiva, que pot ampliar-se periòdicament.

Què hi trobareu a Història i Literatura Catalanes al Cinema IMDb?

La llista de films, documentals i sèries sobre Història i Literatura Catalanes al Cinema, inclou:
a) Films amb un marcat gènere històric. “Victòria ! La gran aventura d’un poble” (1983)
b) Biografies de personatges catalans. “El coronel Macià” (2006)
c) Adaptacions d’obres literàries catalanes. “La plaça del diamant” (1982), “El senyor Esteve” (1948)
d) Reportatges i documentals amb una mirada històrica, especialment sobre Catalunya. “Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977).
e) Sèries sobre història de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans. “La saga dels Rius” (1976–1977), “Temps de silenci” (2001–2002), “Arnau” (1994)

Per a cada títol, a més de les dades pròpies d’IMBd, hi trobareu informació sobre els apartats següents: gènere(s), tractament cinematogràfic, època històrica, títol original, guionista, una breu sinopsi i, en alguns casos, especialment en films de l’Edat Mitjana, una ressenya cinematogràfica. A més, d’aquesta informació en català, també trobareu, a la fitxa IMDb altres informacions en anglès (direcció, intèrprets, durada, gènere, nota, votacions populars, etc.)

Gènere principal i subgèneres

Hem fet una categorització ad hoc amb 14 gèneres: drama, documental, històric, biografia, comèdia, reportatge, aventures, entre altres. Un film pot classificar-se en més d’un gènere, per això hem fet una segona categoria de gènere o subgènere que inclou, també, si es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una obra literària (novel·la o teatre).
Els dos gèneres més freqüents són el documental (72) i el drama (66). Per tant, les dades ens indiquen que una bona part de la Història i la Literatura Catalanes al Cinema, tenen o bé un format de documental, o bé es tracta d’una pel·lícula del gènere drama.

En tercer i quart lloc trobem la biografia (41) i el gènere històric pròpiament dit (38). És a dir, que gairebé la tercera part dels títols són pròpiament històrics o biogràfics.

Altres gèneres més minoritaris són les 10 comèdies i els 6 films d’aventures.

Un mostra de reportatges que sovint costen de diferenciar del documentals:

Adaptacions literàries

A més del gènere principal, la majoria de films poden classificar-se en altres gèneres o subgèneres i, també, poden ser adaptacions d’obres literàries. En total, com a gènere secundari, hi ha 62 títols basats o directament adaptats d’obres literàries, per tant, gairebé la quarta part dels títols són adaptacions cinematogràfiques. Aquest sembla ser un tret característic del cinema sobre Història i Literatura Catalanes, especialment, a partir de la transició dita democràtica.
Terra baixa té quatre adaptacions (1907, 1951, 1954 i 2011); Joan Serrallonga ha estat adaptat en tres ocasions (1910, 1949 i 2008); El senyor Esteve en tres (1929 i 1950 i 1984); El Cafè de la Marina en dues (1933 i 2014); La ferida lluminosa també en dues (1956 i 1997) i Laia, també, dues vegades (1972 i 2016).

Tractament cinematogràfic

El tractament cinematogràfic és la informació clau per entendre la mirada de qui dirigeix l’obra. Com (mal)tracta el tema en el marc històric. Els possibles tractaments que hem establert són:
a. Dramatització: La Història s’empra com a paisatge per a un argument que, en realitat, podria desenvolupar-se en qualsevol altre període històric.
b. Documentalisme: Es descriuen fets històrics, després d’un treball de recerca i d’anàlisi.
c. Hagiografia: El protagonisme del fet biogràfic supera el temps històric amb el què es relaciona el film.
d. Recreació dramatitzada: Quan resulta molt evident la intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions de persones expertes en el tema tractat.
e. Costumisme: Similar a la dramatització, però, amb la diferència de presentar una exageració evident a l’hora de recrear l’època escollida, mitjançant els elements perifèrics de la narració, és a dir, decorats, vestuari, attrezzo, entre altres.
f. Descriptiu informatiu: Reportatge o noticiari i altres produccions informatives que il·lustren, sense una anàlisi prèvia, els fets històrics.
g. Metahistòric: Els fets històrics són utilitzats com a escenaris reflexius i es transcendeixen. No s’ha de confondre amb el documental, atès que, mentre aquest descriu fets, el metahistòric els reflexiona.

Una de les primeres conclusions que podem extreure, és que gairebé a una tercera part de les obres analitzades, el tractament principal és la dramatització (79), és a dir, que utilitzen la Història com a mer paisatge o escenari, però, que podria tenir lloc en un altre moment o en l’actualitat. També, és molt destacable el tractament documentalista (54). La hagiografia és el tercer tractament més freqüent, amb 50 títols. Mentre que el quart tipus és la recreació dramatitzada (43). El costumisme (14), el tractament purament descriptiu (9) o la reflexió metahistòrica (6) són molt menys presents.
En resum, podem dir que en la Història i Literatura Catalanes en el Cinema hi ha dos tipus d’obres: les que podem anomenar globalment com a Dramaficció (dramatització, hagiografia i costumisme) i les obres de Docureflexió (documental, recreació dramatitzada, reportatge i metahistòric). D’una manera similar a la literatura, podem parlar per tant, de cinema ficció, sovint presentat com a realista o històric que és majoritari (143 obres de 255) i un segon tipus d’obres de cinema de no ficció, d’una llarga tradició i cada vegada més freqüent, amb una presència notable (112 títols). Dins de cada bloc, el drama, la biografia i el documental són els gèneres més habituals. Per tant, la Història de temàtica catalana és presenta principalment, tot i que no exclusivament com un cinema ficció i per tant d’entreteniment, però també, cada vegada amb altres formats de no ficció.

Personatges i biografies

Ja hem vist que la biografia com a gènere principal té una presència notable (41) i que el tractament hagiogràfic és encara més notable (50 títols). En total hem comptabilitzat 61 títols de temàtica biogràfica global o parcial. Encara que no totes les biografies són hagiogràfiques, ni tots els tractaments hagiogràfics corresponen a una biografia global. No sempre són biografies completes, sinó que poden ser, només, d’una època del personatge.

Encapçalen la llista de personatges biografiats, amb 4 títols: Gaudí (1960, 1974, 1984 i 1989) i el President Companys (1979, 2011, 2015 i 2015).
Amb 3 títols trobem: Jaume I (1986, 1994 i 2009), Pau Casals (1964, 2012 i 2017), Colom (1916, 2003 i 2011), Prim (1931 i 2014 i 2014) i el Timbaler del Bruc (1948, 1981 i 2010). I amb 2 títols Macià (2006 i 2011), Verdaguer (2002 i 2019), Dalí i Gala (1991, 2003), els Borja (2006 i 2011), Quico Sabaté (1964 i 1975). Altres personatges amb un títol: Ramon Llull, Monturiol, Comte Arnau, Ermessenda, Durruti, Carles Príncep de Viana, Tirant lo Blanc, Martí Pol, Puig Antich, Vicent Ferrer i Mercè Rodoreda.
El segle XIX amb 15 títols que biografien a 7 personatges diferents i l’Edat Mitjana amb 10 títols que biografien a 6 personatges, els Borja i els comtes fundadors de la dinastia catalana, són les dues èpoques a les quals el gènere biogràfic i el tractament hagiogràfic és més intensiu, com hem destacat al nostre article “L’edat mitjana catalana al cinema” , publicat dins de Revista de Catalunya, núm. 309 (2020), pàgines 161-178.

Època històrica

Hem establert 9 èpoques: Edat Romana, Edat Mitjana, Edat Moderna, Segle XIX, 1900–1930, II República i Guerra Civil, Franquisme, Transició i Democràcia i Segle XXI. A més del Recorregut històric que pot abastar més d’una època històrica.
Fins al segle XIX hem determinat plantejar la periodicitat per períodes històrics, ja que, normalment, l’imaginari cinematogràfic s’ha servit del telescopi per a mirar el passat a l’hora d’elaborar els guions; per contra, a l’hora de representar els segles XX i XXI, per proximitat temporal, s’ha emprat la detallada mirada de la lupa, creant un ric mosaic de temàtiques.

El període més tractat cinematogràficament és La II República i la Guerra Civil. Només sobre Catalunya hem localitzat, almenys, 47 títols. A banda d’aquest tractament de l’àmbit català, també, hem preparat una altra base de dades específica The Spanish Civil War and the post-war period , amb més de 383 títols que es poden consultar a la llista IMDb http://www.imdb.com/list/ls049060090/
El segon període més tractat és la Transició i Democràcia, amb 41 títols i a continuació la Dictadura Franquista (38 films). El període 1900-1930 amb 35 títols, El Segle XIX amb 33 i l’Edat Mitjana amb 26. Tanquen la llista L’Edat Moderna amb 11, El Segle XXI (9) i l’Època Romana, amb un sol títol. El Recorregut històric té 14 films que abracen diverses èpoques.

Pel·lícules més votades segons IMDb

Una de les funcionalitats de l’aplicació IMDb és que permet als usuaris registrats, fer i alimentar una llista de pel·lícules que l’usuari ha vist o vol veure. I, també, pot fer una valoració entre 1 i 10 punts per a cada film. Amb aquesta informació hem confeccionat una llista dels títols seleccionats més vistos (més votats) i també una nota valorativa. D’entrada, dir-vos que aquest rànquing té per a nosaltres un valor purament instrumental per analitzar les dades. Una altra consideració és que IMDb, com a tota la xarxa Internet, hi ha milers d’usuaris d’arreu del món, per tant, no s’està votant una llista tancada, sinó els milers d’obres de tots tipus, gèneres i llengües.
Dit això, no hauria de sorprendre que la primera i segona obra més votades (The Borgias i Knightfall), siguin dues sèries de cinema històric d’aventures, que només tangencialment tracten el tema que ens ocupa. La valencianitat dels Borja, per dissort, és una anècdota a peu de pàgina. El mateix passa amb Knihtfall, títol que hem recollit en aquesta llista, perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie.
La tercera pel·lícula més vista pels usuaris d’IMDb (El Cid) és una superproducció d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, atès que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa, a les ordres d’Al-Muqtadir, i a les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el suport prestat pel dictador Franco, “El Cid” s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons.
La quarta posició és per Terra i Llibertat (1995), un film britànic dirigit per Ken Loach, amb més de 10.000 vots populars i una valoració mitjana de 7,6. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà. Un film que, donat el seu èxit, ajudà a incrementar noves produccions sobre el tema.
La cinquena pel·lícula més votada pels usuaris d’IMDb és Pa negre (2010), escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor. De fet, la pel·lícula és una adaptació no d’una, sinó, de diverses novel·les de l’escriptor: Pa negre, Retrat d’un assassí d’ocells i Sic transit Gloria Swanson.

La resta de pel·lícules que tenen més de 1.000 vots a IMDb són: Salvador (Puig Antich), sobre la vida i l’execució de l’anarquista i antifeixista Puig Antich; La catedral del mar, adaptació de la novel·la històrica d’Ildefonso Falcones sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV;  Behold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza), basada en la novel·la d’Emeric Pressburger inspirada en Quico Sabaté, l’anarquista i maqui català; Soldados de Salamina, pel·lícula realitzada pel director i guionista David Trueba, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, ambientada en la Guerra Civil espanyola; Los Borgia una pel·lícula dirigida el 2006 pel director espanyol Antonio Hernández que va ser pensada com a llargmetratge de cinema i també, en una versió més llarga, com a sèrie per a la televisió i interpretada per Lluís Homar; i finalment El Mar, una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de l’escriptor mallorquí Blai Bonet.

Per raons d’espai, deixem per a un segon lliurament l’anàlisi dels documentals.


Categories
Internet i blogs amics

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pagar els plats trencats de la in-Justícia històrica

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.

Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…

Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (1). Cliqueu aquí

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (2)

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (3)

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (4)

Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.

Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.

Categories
Internet i blogs amics Viatges i itineraris

Endrets: geografia literària dels Països Catalans

Portal de continguts de geografia i literatura que, a través de les comarques i els pobles i ciutats que conformen la geografia catalana, vol recuperar i fixar la memòria d’espais, indrets, cases, monuments, edificis patrimonials o llocs mítics que han estat el centre d’interès dels escriptors catalans des dels trobadors i Ramon Llull fins als nostres dies.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és c3adndice-3.jpg

Es una base de dades de la Universitat de Vic de lliure accès. En aquest blog ja varem presentar Espais Escrits que es complementa perfectament amb aquest que presentem avui. Blogs amb unes tasques els resultats de les quals expliquen amb quin rigor s’ha treballat la documentació. Un parell d’eines per passar-hi l’estona descobrint llocs, textos i autors, i per fer turisme de proximitat.

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

Barcelona, Ciutat de la Literatura (UNESCO)

Des del 2015 Barcelona és Ciutat de la Literatura per la UNESCO. Una idea que havia apuntat feia temps el periodista Sergio Vila-Sanjuan i que ràpidament va tenir el suport de l’Ajuntament i de Jaume Ciurana al front de l’ICUB, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la Institució Ramon Llull, de la Xarxa de Biblioteques i del CCCB. Una candidatura molt ben preparada va obtenir aquest premi i alhora aquesta responsabilitat, que actualment ja lluieixen 28 ciutats de tot el món: Bagdad / BucheonCracòvia / Dublín / Dunedin / DurbanEdimburg / Granada / Heidelberg / Iowa City / LillehammerLviv / Ljubljana / ManchesterMelbourne / Milà / Montevideo / Nottingham / Norwich / Óbidos / Praga / Québec / Reykjavík / SeattleTartu / Uljanovsk / Utrecht.

La pàgina web que l’acompanya és realment un esforç per mostrar totes les activitats que es desenvolupen al voltant de la literatura, la seva creació i difusió. Per tant, recomanaria anar directament al MAPA per veure el desplegament d’informació que conté. Una vitalitat intel·lectual i comercial, que des dels mitjans es fan sovint poc visibles. Crec que per aquest motiu ha de ser una de les pàgines a consultar per conèixer el pols cultural de la ciutat.

Categories
Internet i blogs amics Música

Càntut: cançons de tradició oral

El projecte Càntut neix l’any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Compta amb tres vessants: el cançoner, amb més d’un miler de cançons amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques… recollides per caçadors de cançons i cantades per avis i àvies; el festival, que es duu a terme durant la tardor a Cassà de la Selva amb l’objectiu de fer viure aquests repertoris, i les produccions, amb projectes amb vida pròpia que enllacen la tradició oral amb l’actualitat. (Extret de la seva pàgina web)

És especialment recomanable la pàgina del Cançoner des de la qual es té accès a un cercador per poder arribar directament a les cançons cantades pels que n’han donat notícia. I l’apartat Enllaços on ens fem conscients de la importància i de l’amplitud de la tradició oral arreu.

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Montserrat i la llegenda de Fra Joan Garí

Imatge principal: Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà (Col·lecció de Joan Amades), Costumari Català. El curs de l’any, Volum V, segona edició en facsímil juliol de 1983, primera edició 1956

Us explico una petita història que em va passar ahir. Volia preparar una ressenya sobre Montserrat i vaig anar a consultar el Costumari Català de Joan Amades. La primera sorpresa vas ser que el dia 27 d’abril no hi havia cap referència a Nª Sª de Montserrat. Vaig consultar l’índex i el vaig trobar al dia 8 de setembre. Naixement de la Mare de Déu. Amb una nota que deia que “Entre les Mares de Déu trobades figura la de Montserrat, que havia celebrat la seva festa el dia d’avui, fins a data molt recent, en què fou establerta el dia 27 d’abril. El llibre del Joan Amades de la primera edició és de 1956. No he trobat encara quan passa a celebrar-se el 27 d’abril.

En el Costumari Català hi ha històries, tradicions, costums i llegendes magnífiques sobre Montserrat, entre elles una del Fra Joan Garí o Fra Garí.

Joan Amades descriu així aquest personatge: Hom creu que, cada any, a l’hora de cantar la Salve al monestir de Montserrat, surt de la seva cova l’ànima del Fra Garí, i, ràpida com el vent, baixa fins el monestir, on acut per escoltar el cant. Així que s’ha acabat, amb la mateixa rapidesa se’n torna cap al seu catau. Hi ha també qui creu que va escoltar el cant dels monjos cada dissabte. Molta gent vella l’havien ben vist.

Personatges i melodia del ball representatiu de fra Joan Garí, del barri del Raval de Barcelona. Recollit per Joan Amades. Transcripció musical del mestre J. Tomàs, Costumai Català, Volum V, pàg 23.

Podeu llegir una exel·lent narració sobre la llegenda d’aquest personatge: Fra Garí de Montserrat, el Canviaformes (I, la Llegenda), seguit d’un segon article sobre els símbols i les possibles interpretacions Fra Garí de Montserrat, el Canviaformes (II, els Símbols)

Portada d’una història de fill i canya de la vida de fra Joan Garí i de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat que serví d’inspiració per a dictar els parlaments de la dansa dramàtica o comèdia de plaça. Biblioteca de Joan Amades: Costumari Català, Volum V, pàg. 24.

Tota aquesta informació la trobareu al web Llegendàrium. Un viatge pel floklore i les tradicions nascudes a les terres de parla catalana. Molt i molt recomanable. Cada article és una petita joia literària, etnogràfica i a més amb les millors il·lustracions que he vist sobre el tema. Els textos i les il·lustracions estan protegits, com hauria de ser també en altres casos, per tant, els heu de llegir i gaudir al web Llegendàrium.

Encara en el Costumari podem llegir textualment: També era invocada la nostra Madona contra els incendis de boscos. A mitjan segle passat (segle XIX) se’n va declarar un d’immens a Montserrat que amenaçà cremar tota la muntanya i àdhuc estendre’s terres enllà. Els monjos, que temien ser víctimes del foc van acudir a la Mare de Déu, i en un tancar i obrir d’ulls l’incendi s’apagà. Fixeu-vos que en la il·lustració del Costumari la referència a Nª Sª de Montserrat encara figura el dia 8 de setembe.

Incendi dels boscos de Montserrat, segons la capçalera d’un romanç de l’estrall. Col·lecció de Joan Amades. Costumari Català, Volum 5, pàgina 29.

Tornant al web Llegendàrium hi ha encara un altre article sobre Montserrat: Els Gegants Regirarocs de Montserrat. No deixeu de visitar i de llegir i de mirar les precioses il·lustracions d’aquest web. Us sorprendrà favorablement.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

25 d’abril de 1974. La Revolució dels clavells

Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal

Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.

Podeu escoltar la cancó

Zeca Afonso – Grândola, Vila Morena

I també la podeu escoltar aquí: https://open.spotify.com/track/4YTZhbzc5dV87hhup8HVuo

A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morena sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.

Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Traducció en català

Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
Grândola, vila morena

Molts recordem com una flor vermella, el clavell, va ser el símbol pacifista i contrari a tota violència, que ja tenia els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington, contra la guerra al Vietnam, mentre que a Xile s’havia produït l’onze de setembre 1973 el cop d’estat de Pinochet i a Espanya l’assassinat de Salvador Puig Antich i la primera malaltia de Franco.

Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

Podeu escoltar Abril 74 de Lluís Llach aquí

Album Viatge a Itaca que inclou Abril 74

La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.

L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula.
A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.

També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.

Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.

Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”.
És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.

Categories
Internet i blogs amics

Sense moure el cul de la cadira – III

Corfú i prou

Durant el confinament parcial aquesta pàgina s’actualitzarà cada dia

Des d’avui dia 1 d’abril de 2020 fins que tot aquest malson marxi, i ens donem el permís de tornar a ser nosaltres, una mica millors, espero, us aniré posant enllaços de pàgines o portals que crec interessants, sense massa protocols, que no sempre es coneixen i que segur que poden fer obrir més els ulls en una cara de sorpresa. Ve de la Segona Part…..

25 d’abril de 2020

Avui voldria inaugurar aquest tercera part amb una parell de conferències que Jordi Savall ens va regalar a l’inici de curs del 2016 a l’Institut d’Humanitats de Barcelona, amb un títol tan senzill i tan immens com és Què és la música?.

Un consell: qui vulgui realment veure’l i escoltar el que ens diu, si us plau, no mòbil, pantalla gran, temps reservat i sense interferències, un bon seient i millor actitud. Com si ens trobéssim allà, amb l’avantatge del primer pla. Cada sessió són quasi dues hores de reflexions, de píndoles íntimes, senzilles i segurament desconegudes, estem davant d’evidències que potser ens obriran moltes portes i sobretot ompliran molts buits.

26 d’abril de 2020

Avui us voldria proposar un espectacle. La cuina de confinament que està fent en Nandu Jubany des de casa seva cada dia. Dic que és un espectacle perquè majoritàriament fa plats molt coneguts i desitjats, això sí, en quantitats abundants perquè són molta gent a menjar, i que la seva coneguda hiperactivitat al costat de la família ens acosten d’una manera planera, com és ell, i ens explica cóm viu la cuina i què significa, d’on ve i cóm l’hauríem de conservar. És un menú deliciós i molt fresc.

27 d’abril de 2020

Un dia com avui estaria bé poder anar a fer una visita a Montserrat, i concretament al seu Museu. Un fons interessant i divers on hi ha algunes peces importants i altres també molt conegudes. El portal, però, ens hi dona accés i ens permet a més consultar i baixar la revista El Propileu.

28 d’abril de 2020

Els podcasts són programes multimèdia, sonors o en vídeo, en un arxiu. Poden ser, per exemple, programes de ràdio que s’ha retransmés i es guarden per a l’arxiu i consulta posterior, o poden estar pensats només com a programes d’internet que hi queden custodiats per ser consumits al nostre gust. La revista Núvol avui en ens destaca uns quants d’àmbit cultural.

29 d’abril de 2020

La història es pot explicar des de moltes mirades, ja fa anys que ho sabem i hi ha historiadors memorables que ens ho estan explicant. Aqui us presento una pàgina web de la Televisió Francesa France Info i del Ministeri d’Educació destinada als educadors. Es tracta d’explicar la història a partir de les cançons, les més conegudes i universals. Amb més atenció a les franceses, òbviament. Cada cançó té informació escrita i un audio, i abasta des de l’Antic Règim fins ara. Molt ben indexada i relacionada entre les diferents entrades. Per passar-hi una bona estona.

30 d’abril de 2020

I per acabar aquesta tanda de píndoles us proposo dues sessions de preparació física i mental fetes per la companyia New York City Ballet, que tots podem fer individualment o en família. No és ballar, ni brincar és treballar el cos i la ment de forma harmònica, tranquila, senzilla i bella. Fa dies que ho he descobert i francament va molt bé, ajuda a situar moltes coses al seu lloc, i proporciona certa estabilitat emocional, que ens farà molta falta pel que ens vindrà.

Aquest mal son no s’ha acabat, per més desescalades que ens venguin, i una de les coses que hem d’assimilar és que hem de canviar de vida, sí o sí, i potser que hi anéssim pensant seriosament, si ho hem après, que NO SOM el centre de l’Univers. Ànims i a cuidar-se.

__________________________________

Ah! Seriosament, no us oblideu de fer exercici cada dia, de cantar i ballar, de llegir un bon totxo, d’atrevir-vos amb aquell llibre, de saludar els veïns des de la finestra i fer-la petar, de fer manualitats, de cuidar les plantes, de cuinar aquell plat o aquell pastís, de fer videoconferències, de mirar pelis antigues, d’escriure, de fer carícies, de prendre una mica el sol, d’escoltar música per relaxar-vos o tot el contrari, de parlar amb el gos o el gat, si en teniu, d’endreçar, canviar, regirar….

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php