Quina història inventada podria rivalitzar amb les narracions dels camps de concentració o de la batalla de Stalingrad?. Aquesta frase de l’escriptora Nathalie Sarraute deixa molt clar l’impacte que sobre el món cultural va tenir l’experiència bèl·lica de la IIa Guerra Mundial. En aquest sentit, es pot dir que 1945 va suposar partir de zero o d’uns pressupostos radicalment nous. La sensació d’angoixa o d’absurd, la meditació sobre el passat immediat i la responsabilitat individual o col·lectiva, o la mateixa sensació d’insatisfacció davant la societat en què es vivia així ho van propiciar. A Europa, la postguerra va ser un període en el qual els esforços es van centrar en la reconstrucció també del patrimoni cultural destrossat durant el conflicte. En els primers anys, grans masses de la població es van veure apartades de la vida cultural, centrant-se simplement en tractar de sobreviure. Els anys cinquanta van ser testimonis d’un procés de recuperació que posteriorment es va accelerar en els anys seixanta amb l’accés a la universitat de les classes mitjanes en la major part dels països occidentals. Els Estats Units van substituir a Europa com a centre cultural i artístic mundial. El cinema, la música, els productes de consum nord-americans es van estendre per Europa i el món. Nova York es va convertir en la capital de l’art mundial.
La pàgina que presento resumeix un esforç descomunal, però també un criteri polític i cultural: la preservació i difussió de la cultura per part de l’Estat, la investigació a les universitats i als centres de recerca. No descobrirem res si dic que França és un estat centralista, res, però hi ha projectes que si no s’agafen amb l’envergadura que mereixen es quedaran a mig camí, segur. Réunion des Musées Nationaux del Ministeri de Cultura francès
té com a objectiu contribuir a la difusió del patrimoni museogràfic i al desenvolupament de diversos públics posant a disposició dels museus (de tot França) les seves capacitats d’enginyeria cultural.
Enginyeria cultural és el que ha fet la seva Agence Photo, la qual us convido a mirar, a preguntar i a passejar-vos per la seva pàgina. Només a la presentació de la seva missió, paraula molt emprada actualment per a la definició de projectes, es percep quin serà el tractament i la finalitat de la tasca. Ho podeu fer amb els noms de les pintores que il.lustren la portada de primavera del nostre blog: Berthe Morisot, Mary Cassatt, Marie Bracquemond i Eva Gonzalès.
Us poso un primer exemple amb Berthe Morisot, apa a gaudir….
Unir paraules que mai abans havien estat juntes. Aquesta era la gesta literària que segons Valle Inclán donava notorietat a la literatura.
De la mateixa manera la creativitat pot ajuntar conceptes o imatges de realitats que difícilment trobariem una al costat de l’altra.
Justament això és el que fa el dissenyador gràfic i fotògraf turc Ugur Gallen. A través de la tècnica de collage, palesa les profundes contradiccions de la societat en la que vivim.
El seu treball posa el focus en la guerra, la injustícia social, el dolor… i els contraposa amb la nostra vida occidental, despreocupada del que passa en punts de conflicte com Síria, Palestina o l’Àfrica en general.
Gallen, molt actiu a les xarxes socials, que de fet és on s’ha donat a conèixer, sacseja l’espectador amb contrastos sorprenents alhora que corprenents. Crea composicions fotogràfiques que ell mateix defineix com a Universos Paral.lels. Imatges que, en un sol enquadrament, delaten comparacions escandaloses.
Us recomano visionar les seves composicions a Instagram o senzillament cercant a imatges de Google. Aquí unes mostres:
Com ja fem notar en diversos dels comentaris que anem posant, les institucions culturals estan bolcant a la xarxa, i en obert, els continguts dels diferents actes que patrocinen. La pandèmia ho ha accelerat, en molts casos, per una qüestió de regulació dels aforaments, però és evident que hi ha una tendència generalitzada a mostrar allò que podria quedar-se com a material d’arxiu de la institució, i que convenienment etiquetat permet l’accès a un patrimoni cultural de primer ordre.
En el cas del CaixaForum s’està fent des de fa temps, de tot allò sobre el qual s’obté permís de publicació a Internet. Sota els epígrafs d’Art i cultura, Educació, Ciència, i Iniciatives socials es presenta aquest portal ÀGORA DIGITAL, amb una clara intenció de difondre coneixements culturals generalistes, per a tota la ciutadania, i que ahir va celebrar el 250 aniversari de la mort de Beethoven amb la inclusió d’un magnífic concert biogràfic.
La digitalització és una tècnica que es ve utilitzant des de fa molts anys a les institucions públiques, amb uns objectius molt clars: principalment la conservació i la difusió del que sigui objecte de ser digitalitzat.
A nivell del patrimoni bibliogràfic les biblioteques, arxius, museus… de tot el món fa dècades que ho estan fent amb els fons antics, personals, col·leccions especials, etc. la qual cosa permet una difusió extensiva, i que els ciutadans que els necessiten consultar no s’hagin de desplaçar perquè està a la xarxa, i aquesta alhora permet al centre que ho difon saber l’interès que aquella col.lecció desperta. A casa nostra la Biblioteca de Catalunya, les universitàries i algunes especialitzades, arxius i museus estan oferint al públic vertaders tresors. Aquelles col·leccions de materials únics, valuosos i irrepetibles com poden ser manuscrits, llibres rars, fons personals i fons d’arxiu. Les col·leccions especials es consideren un element clau per a la recerca i una font de difusió de la història i de la cultura.
El patrimoni artistic no és alié a aquesta necessitat i als avantatges d’aquests recursos. I el programa Giravolt supera la simple publicació en línia, el 3D és especialment adient pel tractament digital dels volums. Al vídeo que incloc a l’inici s’explica amb molt detall. I no només per fer-ne difusió, sinó també com a eina de treball dels investigadors de qualsevol àmbit que ho facin amb patrimoni cultural, i no cal dir a nivell educatiu.
Aquest portal que posa a l’abast Patrimoni incorpora la possibilitat ‘usuari‘ per digitalitzar amb el nostre smartphone tot allò que considerem que té un valor. Pot ser una altra manera d’estar enganxats al mòbil.
Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, he estat ponent coordinador de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. El dia 16 de novembre vaig presentar el darrer acte La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte que ja podeu veure en vídeo.
La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte: Antoni Simon, Pere Cristòfol i Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès, 16-11-20
Amb aquest article vull acomiadar-me d’aquest càrrec entre els amics i les amigues que em coneixeu i /o que llegiu aquest Blog, com ja ho he fet amb els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès. No és un comiat trist, continuaré com a coordinador de la Tertúlia Amics de la Història i espero que podrem reprendre les nostres tertúlies a partir de gener, quan la Covid ens deixi. A més, en Narcís Argemí que, també, és membre de Gaudir la Cultura, agafa el relleu com a ponent de la Secció d’Història, i tindrà tot el nostre suport.
Un balanç quantitatiu
En aquest sis anys, la Secció d’Història ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. El format dels actes ha estat: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.
A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual, la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies. Les podeu consultar a l’apartat “Tertúlies” del Blog d’Història.
Jordi Roca Vernet “Barcelona. Enginy de la revolució liberal. Exaltats, milicians i conspiradors”
Tots els actes tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes alBlog d’Història [https://historia.ateneubcn.cat/], que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.
Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar
Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:
Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.
Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura , a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.
Tinc un bon record i un gran agraïment per a tot l’equip de la Secció, totes les sòcies i els socis d’Història i per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i per al personal de l’Ateneu. També, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història. Finalment, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.
A mode de conclusió
El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.
“La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria”. Gemma Domènech, Josep Cruanyes i Agustí Alcoberro. Ateneu Barcelonès, 22-10-20.
Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.
Barcelona, 22 de novembre de 2020
Joan Solé Camardons
Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)
Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història
Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018
La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.
El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.
La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.
Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?
Sovint, en veure una bona adaptació cinematogràfica de la BBC, de la RAI o de Merchant Ivory Productions d’un fet històric o d’una novel·la ens plantejàvem com a espectadors, quin ha estat el tractament de la història i la literatura catalanes al cinema? Quina Història i quines històries s’han transmès del nostre país? És cinematogràficament acceptable? Quines obres literàries s’han adaptat al cinema? Quins personatges són els més (mal)tractats?
Per respondre aquestes i altres preguntes, d’entrada vam confeccionar una primera llista de pel·lícules de temàtica històrica sobre Catalunya. Després, la vam ampliar a tot l’àmbit lingüístic i, a més, aviat vam veure que una bona part de les pel·lícules eren adaptacions al cinema d’obres literàries. També, hi vam afegir tots els documentals i les sèries antigues o actuals. Amb tot això vam preparar una Base de Dades d’Història i Literatura Catalanes al Cinema, de caràcter instrumental i d’ús intern que posteriorment hem fet pública, en una versió abreujada, al web Internet Movie Database (IMDb), amb el títol: Treatment of Catalan History and Literature in Cinema i que podeu consultar-la i jugar-hi en aquesta adreça: http://www.imdb.com/list/ls020564110/. Aquesta llista pública IMDb consta actualment de 255 títols, tot i que hem localitzat 16 títols més, la majoria registrats a CatalansFilms & TV ja estrenats i 8 títols més sense estrenar, que fan un total de 279 títols. Naturalment, és una llista selectiva, no exhaustiva, que pot ampliar-se periòdicament.
Què hi trobareu a Història i Literatura Catalanes al Cinema IMDb?
La llista de films, documentals i sèries sobre Història i Literatura Catalanes al Cinema, inclou: a) Films amb un marcat gènere històric. “Victòria ! La gran aventura d’un poble” (1983) b) Biografies de personatges catalans. “El coronel Macià” (2006) c) Adaptacions d’obres literàries catalanes. “La plaça del diamant” (1982), “El senyor Esteve” (1948) d) Reportatges i documentals amb una mirada històrica, especialment sobre Catalunya. “Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977). e) Sèries sobre història de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans. “La saga dels Rius” (1976–1977), “Temps de silenci” (2001–2002), “Arnau” (1994)
Per a cada títol, a més de les dades pròpies d’IMBd, hi trobareu informació sobre els apartats següents: gènere(s), tractament cinematogràfic, època històrica, títol original, guionista, una breu sinopsi i, en alguns casos, especialment en films de l’Edat Mitjana, una ressenya cinematogràfica. A més, d’aquesta informació en català, també trobareu, a la fitxa IMDb altres informacions en anglès (direcció, intèrprets, durada, gènere, nota, votacions populars, etc.)
Gènere principal i subgèneres
Hem fet una categorització ad hoc amb 14 gèneres: drama, documental, històric, biografia, comèdia, reportatge, aventures, entre altres. Un film pot classificar-se en més d’un gènere, per això hem fet una segona categoria de gènere o subgènere que inclou, també, si es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una obra literària (novel·la o teatre). Els dos gèneres més freqüents són el documental (72) i el drama (66). Per tant, les dades ens indiquen que una bona part de la Història i la Literatura Catalanes al Cinema, tenen o bé un format de documental, o bé es tracta d’una pel·lícula del gènere drama.
En tercer i quart lloc trobem la biografia (41) i el gènere històric pròpiament dit (38). És a dir, que gairebé la tercera part dels títols són pròpiament històrics o biogràfics.
Altres gèneres més minoritaris són les 10 comèdies i els 6 films d’aventures.
Un mostra de reportatges que sovint costen de diferenciar del documentals:
Adaptacions literàries
A més del gènere principal, la majoria de films poden classificar-se en altres gèneres o subgèneres i, també, poden ser adaptacions d’obres literàries. En total, com a gènere secundari, hi ha 62 títols basats o directament adaptats d’obres literàries, per tant, gairebé la quarta part dels títols són adaptacions cinematogràfiques. Aquest sembla ser un tret característic del cinema sobre Història i Literatura Catalanes, especialment, a partir de la transició dita democràtica. Terra baixa té quatre adaptacions (1907, 1951, 1954 i 2011); Joan Serrallonga ha estat adaptat en tres ocasions (1910, 1949 i 2008); El senyor Esteve en tres (1929 i 1950 i 1984); El Cafè de la Marina en dues (1933 i 2014); La ferida lluminosa també en dues (1956 i 1997) i Laia, també, dues vegades (1972 i 2016).
Tractament cinematogràfic
El tractament cinematogràfic és la informació clau per entendre la mirada de qui dirigeix l’obra. Com (mal)tracta el tema en el marc històric. Els possibles tractaments que hem establert són: a. Dramatització: La Història s’empra com a paisatge per a un argument que, en realitat, podria desenvolupar-se en qualsevol altre període històric. b. Documentalisme: Es descriuen fets històrics, després d’un treball de recerca i d’anàlisi. c. Hagiografia: El protagonisme del fet biogràfic supera el temps històric amb el què es relaciona el film. d. Recreació dramatitzada: Quan resulta molt evident la intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions de persones expertes en el tema tractat. e. Costumisme: Similar a la dramatització, però, amb la diferència de presentar una exageració evident a l’hora de recrear l’època escollida, mitjançant els elements perifèrics de la narració, és a dir, decorats, vestuari, attrezzo, entre altres. f. Descriptiu informatiu: Reportatge o noticiari i altres produccions informatives que il·lustren, sense una anàlisi prèvia, els fets històrics. g. Metahistòric: Els fets històrics són utilitzats com a escenaris reflexius i es transcendeixen. No s’ha de confondre amb el documental, atès que, mentre aquest descriu fets, el metahistòric els reflexiona.
Una de les primeres conclusions que podem extreure, és que gairebé a una tercera part de les obres analitzades, el tractament principal és la dramatització (79), és a dir, que utilitzen la Història com a mer paisatge o escenari, però, que podria tenir lloc en un altre moment o en l’actualitat. També, és molt destacable el tractament documentalista (54). La hagiografia és el tercer tractament més freqüent, amb 50 títols. Mentre que el quart tipus és la recreació dramatitzada (43). El costumisme (14), el tractament purament descriptiu (9) o la reflexió metahistòrica (6) són molt menys presents. En resum, podem dir que en la Història i Literatura Catalanes en el Cinema hi ha dos tipus d’obres: les que podem anomenar globalment com a Dramaficció (dramatització, hagiografia i costumisme) i les obres de Docureflexió (documental, recreació dramatitzada, reportatge i metahistòric). D’una manera similar a la literatura, podem parlar per tant, de cinema ficció, sovint presentat com a realista o històric que és majoritari (143 obres de 255) i un segon tipus d’obres de cinema de no ficció, d’una llarga tradició i cada vegada més freqüent, amb una presència notable (112 títols). Dins de cada bloc, el drama, la biografia i el documental són els gèneres més habituals. Per tant, la Història de temàtica catalana és presenta principalment, tot i que no exclusivament com un cinema ficció i per tant d’entreteniment, però també, cada vegada amb altres formats de no ficció.
Personatges i biografies
Ja hem vist que la biografia com a gènere principal té una presència notable (41) i que el tractament hagiogràfic és encara més notable (50 títols). En total hem comptabilitzat 61 títols de temàtica biogràfica global o parcial. Encara que no totes les biografies són hagiogràfiques, ni tots els tractaments hagiogràfics corresponen a una biografia global. No sempre són biografies completes, sinó que poden ser, només, d’una època del personatge.
Encapçalen la llista de personatges biografiats, amb 4 títols: Gaudí (1960, 1974, 1984 i 1989) i el President Companys (1979, 2011, 2015 i 2015). Amb 3 títols trobem: Jaume I (1986, 1994 i 2009), Pau Casals (1964, 2012 i 2017), Colom (1916, 2003 i 2011), Prim (1931 i 2014 i 2014) i el Timbaler del Bruc (1948, 1981 i 2010). I amb 2 títols Macià (2006 i 2011), Verdaguer (2002 i 2019), Dalí i Gala (1991, 2003), els Borja (2006 i 2011), Quico Sabaté (1964 i 1975). Altres personatges amb un títol: Ramon Llull, Monturiol, Comte Arnau, Ermessenda, Durruti, Carles Príncep de Viana, Tirant lo Blanc, Martí Pol, Puig Antich, Vicent Ferrer i Mercè Rodoreda. El segle XIX amb 15 títols que biografien a 7 personatges diferents i l’Edat Mitjana amb 10 títols que biografien a 6 personatges, els Borja i els comtes fundadors de la dinastia catalana, són les dues èpoques a les quals el gènere biogràfic i el tractament hagiogràfic és més intensiu, com hem destacat al nostre article “L’edat mitjana catalana al cinema” , publicat dins de Revista de Catalunya, núm. 309 (2020), pàgines 161-178.
Època històrica
Hem establert 9 èpoques: Edat Romana, Edat Mitjana, Edat Moderna, Segle XIX, 1900–1930, II República i Guerra Civil, Franquisme, Transició i Democràcia i Segle XXI. A més del Recorregut històric que pot abastar més d’una època històrica. Fins al segle XIX hem determinat plantejar la periodicitat per períodes històrics, ja que, normalment, l’imaginari cinematogràfic s’ha servit del telescopi per a mirar el passat a l’hora d’elaborar els guions; per contra, a l’hora de representar els segles XX i XXI, per proximitat temporal, s’ha emprat la detallada mirada de la lupa, creant un ric mosaic de temàtiques.
El període més tractat cinematogràficament és La II República i la Guerra Civil. Només sobre Catalunya hem localitzat, almenys, 47 títols. A banda d’aquest tractament de l’àmbit català, també, hem preparat una altra base de dades específica The Spanish Civil War and the post-war period, amb més de 383 títols que es poden consultar a la llista IMDb http://www.imdb.com/list/ls049060090/ El segon període més tractat és la Transició i Democràcia, amb 41 títols i a continuació la Dictadura Franquista (38 films). El període 1900-1930 amb 35 títols, El Segle XIX amb 33 i l’Edat Mitjana amb 26. Tanquen la llista L’Edat Moderna amb 11, El Segle XXI (9) i l’Època Romana, amb un sol títol. El Recorregut històric té 14 films que abracen diverses èpoques.
Pel·lícules més votades segons IMDb
Una de les funcionalitats de l’aplicació IMDb és que permet als usuaris registrats, fer i alimentar una llista de pel·lícules que l’usuari ha vist o vol veure. I, també, pot fer una valoració entre 1 i 10 punts per a cada film. Amb aquesta informació hem confeccionat una llista dels títols seleccionats més vistos (més votats) i també una nota valorativa. D’entrada, dir-vos que aquest rànquing té per a nosaltres un valor purament instrumental per analitzar les dades. Una altra consideració és que IMDb, com a tota la xarxa Internet, hi ha milers d’usuaris d’arreu del món, per tant, no s’està votant una llista tancada, sinó els milers d’obres de tots tipus, gèneres i llengües. Dit això, no hauria de sorprendre que la primera i segona obra més votades (The Borgias i Knightfall), siguin dues sèries de cinema històric d’aventures, que només tangencialment tracten el tema que ens ocupa. La valencianitat dels Borja, per dissort, és una anècdota a peu de pàgina. El mateix passa amb Knihtfall, títol que hem recollit en aquesta llista, perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie. La tercera pel·lícula més vista pels usuaris d’IMDb (El Cid) és una superproducció d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, atès que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa, a les ordres d’Al-Muqtadir, i a les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el suport prestat pel dictador Franco, “El Cid” s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons. La quarta posició és per Terra i Llibertat (1995), un film britànic dirigit per Ken Loach, amb més de 10.000 vots populars i una valoració mitjana de 7,6. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà. Un film que, donat el seu èxit, ajudà a incrementar noves produccions sobre el tema. La cinquena pel·lícula més votada pels usuaris d’IMDb és Pa negre (2010), escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor. De fet, la pel·lícula és una adaptació no d’una, sinó, de diverses novel·les de l’escriptor: Pa negre, Retrat d’un assassí d’ocells iSic transit Gloria Swanson.
La resta de pel·lícules que tenen més de 1.000 vots a IMDb són: Salvador (Puig Antich), sobre la vida i l’execució de l’anarquista i antifeixista Puig Antich; La catedral del mar, adaptació de la novel·la històrica d’Ildefonso Falcones sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV; Behold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza), basada en la novel·la d’Emeric Pressburger inspirada en Quico Sabaté, l’anarquista i maqui català; Soldados de Salamina, pel·lícula realitzada pel director i guionista David Trueba, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, ambientada en la Guerra Civil espanyola; Los Borgia una pel·lícula dirigida el 2006 pel director espanyol Antonio Hernández que va ser pensada com a llargmetratge de cinema i també, en una versió més llarga, com a sèrie per a la televisió i interpretada per Lluís Homar; i finalment El Mar, una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de l’escriptor mallorquí Blai Bonet.
Per raons d’espai, deixem per a un segon lliurament l’anàlisi dels documentals.
Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.
Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…
Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.
Portal de continguts de geografia i literatura que, a través de les comarques i els pobles i ciutats que conformen la geografia catalana, vol recuperar i fixar la memòria d’espais, indrets, cases, monuments, edificis patrimonials o llocs mítics que han estat el centre d’interès dels escriptors catalans des dels trobadors i Ramon Llull fins als nostres dies.
Es una base de dades de la Universitat de Vic de lliure accès. En aquest blog ja varem presentar Espais Escrits que es complementa perfectament amb aquest que presentem avui. Blogs amb unes tasques els resultats de les quals expliquen amb quin rigor s’ha treballat la documentació. Un parell d’eines per passar-hi l’estona descobrint llocs, textos i autors, i per fer turisme de proximitat.
La pàgina web que l’acompanya és realment un esforç per mostrar totes les activitats que es desenvolupen al voltant de la literatura, la seva creació i difusió. Per tant, recomanaria anar directament al MAPA per veure el desplegament d’informació que conté. Una vitalitat intel·lectual i comercial, que des dels mitjans es fan sovint poc visibles. Crec que per aquest motiu ha de ser una de les pàgines a consultar per conèixer el pols cultural de la ciutat.
