Categories
Esport

     La Marató / Abebe Bikila

Els tres guanyadors de la Marató de Londres 2026, del diumenge de 26 d’abril, deixa una escena tan extraordinària i històrica que és difícil de dimensionar. Els tres primers classificats van córrer per sota de l’anterior rècord del món, del kenyà Kelvin Kiptum amb 2:00:35 h a Chicago, del 8 d’octubre de 2023.

Kelvin Kiptum – Chicago 2023 Foto: The Guardian

Els tres primers classificats van “estripar” l’anterior rècord mundial, i els dos primers varen “polvoritzar” la barrera de les dues hores:

El podi / abril 2026 – Foto: Mundo Deportivo.
           Sabastian Sawe – Londres, 2026 – rècord mundial de menys de dues hores – Foto: El Periódico.

Sabastian Sawe, el primer atleta a córrer la marató en menys de dues hores. Un rècord estratosfèric d’1:59:30 h. Un kenyà en la seva primera marató oficial internacional. Un cos de pura fibra que va respondre a una acurada i meticulosa preparació científica; seguit de l’etíop Yomif Kejejcha amb 1:59:41 h; el tercer classificat, l’ugandès Jacob Kiplimo 2:00:28 h. No és només un podi sencer històric, és un canvi en l’escalada del rècord del món de l’atletisme i, en particular, de la marató. On la ciència ja forma part de la preparació d’aquests superherois de la natura humana.

  • Resum d’articles dels periodistes esportius Alba Cabrera i Xavier Gonzálvez Amat.

Però el veritable mite, llegenda i atleta de la marató de tots els temps, sens dubte, és l’etíop Abebe Bikila.

De petit, va créixer pasturant bestiar i corrent descalç pels terrenys muntanyosos i accidentats dels voltants del seu poble natal; enfortint les seves cames i peus, que el van dotar d’una gran resistència.

De jove corria diàriament uns 30 Kms, des del seu poble a Addís Abeda per desplasar.se a treballar.

Acostumat a entrenar, sempre descalç, per la manca de recursos i mitjans de la zona rural on habitava.

Va allistar.se en el regiment d’infanteria de la Guàrdia Imperial dedicada a la protecció de l’emperador etíop Hali Selassie.

Una vegada instal·lat Addis Abeba, s’aficiona a córrer i entrenar. Onni Niskanen, un entrenador finlandès contractat pel govern d’Etiòpia, es fixà en Bikila.

En el darrer moment, fou inclòs en l’equip olímpic d’Etiòpia, en substitució de l’atleta Wami Biratu, què patir a última hora una forta lesió.

Una vegada instal·lat a Roma, cap de les sabatilles que li varen proporcionar el patrocinador d’Adidas li anaven bé, de manera que Bikila decidí córrer sense calçat.

Fou el primer africà a guanyar una medalla d’or olímpica; en passar per la línia d’arribada de l’Arc de Constantí, als voltants del Coliseu Romà, per davant del marroquí Rhadi Ben Abdesselam, amb un temps rècord de 2:15:16 h.

Establir la històrica gesta en participar, de forma fortuïta, en la marató dels Jocs Olímpics de Roma 1960, aconseguint una nova plusmarca mundial corrent descalç.

Abebe Bikila i Rhadi Ben Abdesselam or i argent a Roma 1960 – Foto Le Monde

 Podi Tòquio 1964 – foto Runner’s World

En tornar dels JJOO, fou tractat com un heroi, per l’últim emperador Haile Selassie d’Etiòpia.

 L’any 1961 guanyà diverses maratons arreu.

Entre octubre de 1961 i abril de 1963 no va competir en cap marató internacional.

El 1963 participà en la Marató de Boston – és la més antiga i famosa del món, on acabà 5è. És l’única marató que va acabar i no va guanyar. No tornar a córrer cap marató fins a la d’Addis Abeba el 1964 que guanyà amb un temps de 2:23:14.

Un mes abans dels Jocs Olímpics de Tòquio 1964, Bikila patí un atac d’apendicitis aguda. Malgrat això, es recuperà i poder competir a la marató.  Aquest cop calçat amb uns esportius. Guanyà la cursa aconseguint un nou rècord mundial, amb 2:12:11:2, 4 minuts i 8 segons abans que el segon classificat Basils Heatle de la Gran Bretanya 2:16:19, i Kokichi Tsuburaya del Japó: 2:16:22.

Fou el primer atleta en la història capaç de guanyar dues maratons olímpiques consecutives, repetint medalla d’or, i superant el seu propi rècord anterior.

Participà de nou als Jocs de Mèxic 1968, però aquest cop abandonà afectat pel mal d’altura en el km. 17.

L’any 1969, en un accident de cotxe molt a prop d’Addis Abeba, patí una paraplegia, de la que no es va recuperar mai més. Quatre anys després,

l’octubre de 1973, amb 41 anys, morir d’una hemorràgia cerebral que es va relacionar amb el fatal accident de tràfic sofert anteriorment.

Malauradament, la tragèdia es repeteix, el plusmarquista Kelvin Kiptum, amb 24 anys, morir l’11 de febrer de 2024 en un accident de cotxe.

Sols tres maratonians a la història han guanyat dues medalles d’or a la marató olímpica. Abebe Bikila, d’Etiòpia (Roma 1960, Tòquio 1964) – Waldemar Cierpinski, d’Alemanya de l’Est (Montreal 1976, Moscou 1980) i Eliud Kipchoge de Kenya (Rio 2016, Tòquio 2020).

Fotos: Facebook i Olimpics.com

La pregunta és… el corredor descalç, els centres d’alt rendiment, amb els calçats i roba esportiva adaptada a cada cos, les tècniques informàtiques, els mètodes d’entrenament, el control d’alimentació, amb l’estudi i preparació científica… quina plusmarca aconseguiria avui dia ??

                                      Fotos: Wikipedia

En els 42,195 quilòmetres de distància de la marató moderna, Abebe Bikila, en la modalitat de descalç, roman encara imbatible.

Categories
Llibres

Dos anys abans de marxar de casa, el meu pare va dir a la meva mare que jo era molt lletja…

Així ens ho “engalta” Elena Ferrante a una novel.la, que va aparéixer en català el 2020, amb una magnífica traducció de Pau Vidal, desprès d’haver escombrat el panorama editorial, des de 2011 en italià, en català el 2016, amb 30.000.000 d’exemplars venuts de la tetralogia de L’amiga Genial

El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 (El 2022 va publicar En los márgenes un llibre sobre teoria literària), retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. És el que se’n diu una novel·la de maduració: la història de la protagonista, en primera persona, en els seus anys d’adolescència.

Els secrets de família no són massa rellevants, ni argumentalment exagerats, no va per aqui, el que sí que ho serà és que en aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa a tantes adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat als infants, i que sovint no són com diuen ser, ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

Una protagonista punyent, que parla en primera persona, que ens recorda que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat, però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. El napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. I insisteix que la idealització dels homes: valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones, pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla.

Un cop més l’autora ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.

Categories
Música

Anem de Festa! El Maria Canals

Un any més Barcelona, algunes localitzacions de Barcelona, s’omplen de música, d’alegria, de virtuosisme i de festa; els pianos anònims situats estratègicament ens brinden la seva rotunditat, de mans, mai millor dit, d’aquells que en saben, poc o molt, que l’estudien, que l’estimen i que se’ns ofereixen per recordar-nos cóm en seriem de feliços si estiméssim més la música.

El Maria Canals torna a la seva cita anual: El Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona treballa per apropar la música a tothom, combinant la promoció del talent jove amb un fort compromís d’inclusió i accessibilitat. Amb més de setanta anys de trajectòria, ofereix suport a pianistes emergents i fomenta la pràctica del piano com a eina cultural i educativa accessible per a persones de totes les edats.

La pàgina web que incorpora l’enllaç us explica la història d’aquest concurs musical, de més de 70 anys, per què sorgeix, cóm s’obre pas i la vinculació actual amb la ciutat. És una oportunitat immillorable per gaudir de concerts i d’intèrprets que de ben segur aviat encapçalaran els cartells de les sales més importants del món. Anéu-hi, és una festassa!

Categories
Llibres

Papallones negres

Papallones negres era com els bosnians van anomenar els bocins de paper cremat, dels llibres cremats, que van voletejar durant dies i dies la ciutat de Sarajevo, desprès que l’agost del 1992 s’incendiés la seva preciosa biblioteca. En Grasset ho va explicar molt bé, quan va sortir el llibre. Finalment el 2014 es va tornar a inaugurar la seva reconstrucció.

El llibre que li fa aquest homenatge és un relat impressionant. La vida quotidiana durant el setge de Sarajevo, les relacions entre les persones, entre els veïns i cóm canvien les prioritats. És d’una tendresa guaridora. Una nova fita, un nou encert de Periscopi.

El setge de Sarajevo es presenta com una erosió constant de la vida de la gent, no com una successió de grans esdeveniments bèl·lics o polítics, potser per aquest motiu se’ns fa tan proper. Alló que molts pensem quan veiem la devastació de la guerra. I ens preguntem cóm sobreviuen els que no moren?

Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.

Papallones negres és una novel·la sòbria i profundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.

Categories
Llibres

Una història rodona

Salamandra, 2018 Amsterdam, 2025

Fa temps que la vaig llegir, en castellà, perquè la traducció catalana ha tardat molt, massa. L’autor, a dia d’avui, encara no té entrada a la Wikipèdia en català.

És el que fa el boca orella dels lectors quan descobreixen un llibre com aquest, quan no tens referències de l’autor i de la seva obra. Els best sellers, a vegades, no s’han de “fabricar” els lectors són el millor termòmetre, no els calen maquinàries publicitàries. Aquest és el segon llibre que ha escrit Amor Towles, i el primer ja va sorprendre el mercat anglosaxó.

La meva tendència a visitar llibreries comporta veure que les editorials o els llibreters incorporin informació a aquells llibres que, sense un aparell publicitari dels grans, estan buidant les prestatgeries o les taules expositores, quan no són els propis lectors que se’ls demana que deixin la seva opinió adjuntada a un exemplar del llibre, amb una fitxeta i un clip. Fins aquí la cosa manual, ara ve l’altra: opinadors a la web, als mitjans, i a les xarxes socials: instagramers i influencers una mica cultivats. Doncs bé no he trobat cap opinió que no fos més que favorable, que es desfés en elogis. Per tant, a la meva llibreria de referència pregunto: què és això, que a tot arreu esclata. I em responen: és una història rodona.

I per què? I aquí em temo que seré poc original, desprès del que he llegit i he conversat: és una gran novel.la i és l’elegància personificada. És una molt bona història explicada amb el sentit mil.limètric del que ha de ser una novel.la per a un públic ampli, lector habitual i del segle XXI. L’argument per sí sol ja et guanya pels personatges peculiars i emblemàtics que acompanyen a l’encisador protagonista; per com es desenvolupen els fets; per un llenguatge polit, temprat; per situar-nos en un moment important de la Història, etc…

Si m’he animat a fer aquesta ressenya, tot i pensar que tothom ja coneixerà la novel.la i l’ha pogut llegir, és perquè als lectors del club de lectura que compartim des de fa anys literatura, els ha fet un efecte poc habitual, els ha seduït, a tots 20 participants. Cosa gens freqüent, quan les lectures normalment provoquen opinions diferents i sovint controvertides, cosa que fa les tertúlies molt enriquidores. Aquesta ha estat avorrida, plena d’onomatopeies.

Ara que ve el bon temps, i encara no farà calor, esperem-ho!, si no l’heu llegida, és una lectura que us farà encara més agradable la primavera.

Ah! és una ficció rodona!

Categories
Viatges i itineraris

La Torre del Rellotge

L’any 1743, al final del braç de Ponent, es va projectar l’ampliació del port de Barcelona i es va preveure un far en acabar l’espigó per dirigir l’entrada dels vaixells.

Finalment, a les acaballes de l’any 1772, es va construir una torre piramidal a la bocana del port, on també si van instal·lar la comandància de Marina, el despatx de passaports i el control de sanitat.

El port va anar creixent i aquell far inicial va quedar envoltat de noves instal·lacions portuàries. Calia traslladar-lo a un lloc més visible. Es va iniciar la nova construcció del nou far l’any 1906 a la muntanya de Montjuïc, gestionat per l’Autoritat Portuària de Barcelona.

El Far amb l’antiga capitania del Port de Barcelona

La Torre del Rellotge ha tingut un paper clau en l’urbanisme barceloní.

En deixar de funcionar es volia enderrocar-lo per destinar el seu espai a activitats comercials portuàries. Finalment, la Junta d’Obres del Port va decidir conservar el far pel seu valor històric i patrimonial, canviant-li l’ús.

L’any 1912, es va decidir substituir l’antiga llanterna del far per un gran rellotge de quatre esferes.

Campanar de la Catedral         

Aquest edifici històric des del S. XVIII, s’ha convertit en un símbol fonamental del barri de la Barceloneta. Estem parlant de l’edifici patrimonial més antic del Port de Barcelona, visible des de nombrosos punts, situat al famós Moll de Pescadors.

La torre no només té un valor patrimonial, també va ser un element clau per la creació i la fixació del sistema mètric decimal. A finals del S. XVIII el científic Pierre François André Méchain, va dur a terme tasques de mesurament realitzant triangulacions des de la Torre, juntament amb el campanar de la Catedral i el Castell de Montjuïc.

Entrada del castell de Montjuïc

L’escultura del Meridià, va ser un regal de la ciutat francesa de Dunkerque a Barcelona el 7 de juliol del 1992, just abans de la celebració dels Jocs Olímpics, i en commemoració dels 200 anys de la mesura del meridià que passa per Dunkerque, París i Barcelona. Es va col·locar al mig de la plaça de les Glòries, alineada amb l’avinguda Meridiana perquè segueix la mateixa orientació del meridià.

Meridià – Plaça de les Glòries.

Si parlem de l’Eixample, la ubicació de la Torre coincidia amb la intersecció entre un paral·lel i el meridià de París.

És el punt de confluència de la prolongació de dues avingudes importants de la ciutat, que va dissenyar Ildefons Cerdà, que preveia una avinguda Diagonal de nord a sud seguint un meridià i un altre d’est a oest seguint un paral·lel.

Fotografies Barcelofília: Passos elevats per a vianants Avd. Meridiana – anys: 1964 – 1993
Pas elevat per a vianants Avd. Meridiana/pont del carrer Aragó

Ho va aprofitar per dissenyar les avingudes Paral·lel i Meridiana, que coincideixen exactament amb les línies fictícies que els donen el nom.

 Les famoses tres xemeneies de La Canadenca – La vaga de 1919Avd Paral.lel
Fotografies Barcelona Secreta: Avd. Paral.lel 1913                        

Les dues avingudes, desfasades 90º tenen el seu origen i es creuen, justament aquí a la Torre del Rellotge.

Per determinar la seva posició exacta, el cas del meridià va recórrer als càlculs del sistema mètric decimal establer per Méchai i a partir d’ells va determinar l’avinguda Meridiana.

Actualment, la Torre del Rellotge ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Local.

Durant l’any 2022, es va celebrar el 250è aniversari de la Torre 

Tres imatges històriques del Port i de la Ruta de la Llum.

Documentació: Time Put/Barcelona – Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelona experience / Moll de Pescadors, 1. Port de Barcelona. Barri de la Barceloneta i la visita a la mateixa Torre.

Fotografies: Pròpies – l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelofília – Barcelona Secreta i de l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona.

Categories
Cinema i sèries

The Mauritanian

Actualment per les seves excessives condicions extremes, és la presó més qüestionada. Els detinguts estan reclosos un mínim de 22 hores en cel·les individuals, totalment incomunicats, d’acer, sense finestres ni llum exterior. La majoria dels presos estan acusats per pertànyer a banda armada talibana o a Al-Qaida, per la qual cosa no són considerats presoners de guerra i, per tant, no tenen dret aplicar-los la Convenció de Ginebra, poden estar subjectes o retinguts indefinidament sense judici ni representant legat.

Abans de l’11 S del 2001, la base de Guantánamo era un aquarterament militar dels E.U.A.

En la pel·lícula “Cuestión de Honor o Algunos hombres buenos”, dins de la Base Naval de la badia cubana, un “marine” és assassinat. Dos soldats, presumptament culpables, “per qüestió d’honor”, seran jutjats davant d’un tribunal militar per la mort del seu company.

Interpretada per Tom Cruise, Jack Nicholson i Demi Moore.

A conseqüència dels atemptats de les Torres Bessones, aquesta base naval és convertir, l’any 2002, amb presó i centre de detenció i tractament d’alta seguretat per a certs estrangers detinguts, on la majoria dels presos són musulmans, acusats de terrorisme.

La pel·lícula que ens ocupa està basada en fets reals. El ciutadà musulmà de la República Islàmica de Mauritània, Mohamedou Oul Slahi (Tahar Rahim), és empresonat a Guantánamo, per sospites de reclutar des d’Alemanya a membres d’Al-Qaeda per dur a terme els atemptats terroristes de l’11S.

Director: Kevin Macdonald

Actors: Tahar Rahim, Benedict Cumberbatch, Jodie Foster i Shailene Woodley.

 L’advocada de les causes perdudes Nancy Hollander (Jodie Foster) i la seva associada Teri Duncan (Shailene Woodley) seran les que defensaran després de vuit anys de presidi retingut sense proves a Mohamedou Oul Slahi, apel·lant en favor dels drets humans, perquè tothom té dret a una defensa i a un judici, encara que no estiguin segures de la seva innocència.

Contundent denúncia sobre la vida dels reclusos en l’interior de la presó.

El director no aprofundeix prou en escenes que permetin transmetre la història colpidora de la crua realitat de les vexacions, humiliacions sexuals, infinits interrogatoris, tortures i deshumanització per part de U.S. Navy dels E.E.U.U. que utilitzant mètodes inacceptables d’un país bressol de la democràcia, protector i defensor dels drets humans, per tal de coaccionar a Slahi a què confessi a base tortures i donar fals testimoni de la seva implicació en els atemptats de l’11S.

Guantánamo manté avui dia a ciutadans no nord-americans sota custòdia indefinida, sense càrrecs. Continua sent la patata calenta de la política penitenciària dels Estats Units, on moren detinguts sense proves ni judicis que demostrin ser terroristes.

Com moltes pel·lícules basades en un cas real, no sap transcendir exactament la realitat de la qual parteix.

En el transcurs, per demostrar proves que culpabilitzin a Slahi, el coronel i advocat militar que exerceix de fiscal (Benedict Cumberbatch), té temps al llarg del procés, de prendre consciència de la corrupció sistemàtica incrustada dins de la maquinària del govern de Bush, que l’obligant a dimitir.

A Mohamedou Ould Slahi després de vuit anys, tot i guanyar el judici, va estar empresonat sis anys més. Un total de catorze anys i dos mesos privat de llibertat, patint excessives vexacions, tot quedant demostrat que era innocent.

Slahi durant el seu testimoni

El millor de la pel·lícula, són quatre minuts d’intervenció del pres 760, en prestar declaració, durant el judici.

Slahi fa referència a allò que imaginava que representava la justícia, la defensa dels drets humans i les llibertats als E.E.U.U. Reflexions que conviden a meditar del comportament deshumanitzador de la nostra espècie, envers la religió, la raça o la identitat com a país. (Actuals situacions de Gaza i d’Ucraïna).

Documentació i crítiques: Filmaffinity – El Periódico -Fotogramas – Cinemania.

Fotografies: el Diario.es – El Confidencial – Amnistia Internacional – El Periódico – La Vanguardia.

Tot i que la petició de “Habeas Corpus”, sol·licitada a l’administració d’Obama, Mohamedou va estar en custòdia sis anys més.

Mai més tornar a veure a la seva mare, que mori l’any 2013.

Les seves advocades continuaran visitant-lo i treballar fins a la seva alliberació.

Després d’anys de disputes legals, en el 2015 Mohamedou va publicar les seves cartes en el “Diario de Guantánamo, i el llibre és convertir en un “best-seller”.

Finalment, “760 estas preparado?”, va ser posat en llibertat el 17 d’octubre de 2016.

 “U.S. Army – Hasta luego cocodrilo”.

En cap moment va ser acusat de cap delicte.

Ni la CIA, ni el departament de defensa, ni cap agència governamental no s’han responsabilitzat o disculpat pels maltractaments de Guantánamo.

Dels centenars de reclusos que han passat per l’illa cubana, només n’han estat condemnats vuit. En la fase d’apel·lació es van revocar la sentència a tres dels vuit condemnats.

Això sí, d’aquí a uns anys, Guantánamo, serà una altra atracció turística com “la Roca – Alcatraz”.

La pel·lícula està basada en les memòries del “Diari de Guantánamo”.

Mohamedou Ould Slahi (esquerra) amb el seu antic guarda a Guantánamo, Steve Wood, durant una visita a Mauritània – Foto elDiario.es
Categories
Cinema i sèries

Els Miserables

Pel·lícula francesa del 2019, dirigida pel director novell Ladj Ly, nominada per la Palma d’Or en el festival de Cannes, seleccionada al premi Globus d’Or, a la pel·lícula de parla no anglesa i representar a França als Oscar del 2020.

Tot comença amb la celebració de França per la victòria aconseguida de la copa de món de futbol del 2018 en els “Champs Élysées” amb Arc de Triomf al fons, escampant l’eufòria on es “percep la germanor” i complicitat del xovinisme francès: es pot resumir amb i famosa frase: “Liberté, égalité, fraternité”, entre els diferents orígens de les classes socials, ètniques, racials i o religioses, que integrant la societat francesa.

Però la realitat, malauradament, és un altre, com bé es reprodueix en la pel·lícula. L’adversitat del gènera humà entorn el bé, el mal, l’ètica, la justícia, la moral, l’amor, la revolució, el dret, l’odi, la redempció… la fe.

A través de la figura de tres policies de la brigada antidelinqüència, on també aquests policies apliquen les seves pròpies lleis per resistir o reafirmar-se pels seus estatus de poder dins del barri.

Els actors: Damien Bonnard – Alexis Manenti – Djebril Zonga

El director ens plasma una tensió de principi a fi, una radiografia del drama d’uns dels suburbis de París, i les enormes tensions que hi ha entre els diferents grups racials que molt ben organitzats operen pel control problemàtic del barri.

 Com va dir de Victor Hugo (1802- 1885): “No es contemporitza amb els miserables”. És “Una crítica a l’actitud de no cedir ni transigir amb la injustícia i la misèria, especialment pel que fa a les condicions de vida dels pobres i marginats. No és una frase textual de l’obra, sinó una interpretació del missatge central”.

Els miserables

És una visió profunda de la condició humana de la societat actual. És una altra versió de la novel·la èpica de la França del segle XIX d’ “Els Miserables –1862 – de Victor Hugo”.

Resumin és un problema latent actual de tota la societat, que està explosionant irreversiblement de difícil solució.

P.D.: “se acabó la siesta”

Es pot veure a Filmin. Valorada amb 8’2

Fotografies Google

Categories
Cròniques

La meva biblioteca també és la meva pàtria

Pere Lluís i Font
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
02.06.2025

Foto: Albert Salamé

Aquest encapçalament és una de les frases que ahir varem escoltar amb la rotunditat de qui ha fet de l’estudi de la filosofia i de la llengüa la seva manera d’entendre el món i de compartir-la. No en va, sempre ha dit que qualsevol professor també ho és de llengüa.

Els que l’hem conegut i gaudit durant tota la seva tasca docent universitària, sabem que s’ha premiat per primer cop la filosofia, tan necessària als nostres dies, però també s’ha reconegut la trajectòria d’una bona persona i d’un gran mestre, també de la traducció.

Pere Lluís i Font
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
02.06.2025

Foto: Albert Salamé

Avui molts mitjans de comunicació ho expliquen amb diferents veus, jo només ho volia recordar, també amb una mica d’enyorança i, si se’m permet, satisfacció.

NÚVOL

El Nacional

VilaWeb

Omnium Cultural

Més 324

UAB. Universitat Autònoma de Barcelona

Categories
Cinema i sèries

No soc un robot

Lara es veu atrapada mentre treballa amb el seu ordinador, després de diversos intents fallits i no poder identificar les imatges, ha de demostrar que no és un robot. Amoïnada, truca al servei tècnic per rebre ajuda, però no tan sols no rep cap mena de suport, sinó que l’acusen de ser un robot. Angoixada truca al seu company sentimental, esperant rebre la comprensió i l’estímul moral necessari que confirmi la seva humanitat. Res més llunyà aquest li revela la crua realitat, empeny-la cap a una profunda depressió.

Direcció i guió de Victoria Warmerdam – Actriu Ellen Parren en el paper de Lara

Amb més de 60 premis i guanyadora al millor Curtmetratge en el festival de Sitges 2023 i dels premis Oscar 2025.

La fràgil línia entre l’autenticitat que separa l’ésser humà de la màquina que et qüestiona la teva identitat… Què passa quan ets interrogat i no estàs segur de la teva pròpia naturalesa humana?

La “captcha” mètode que defineix i controla com diferenciar-te d’un robot, ens mostra com els criteris que la mateixa humanitat ha definit, són febles i arbitraris. Un sistema de seguretat que pot ser un autèntic drama.

El robot, amb aquesta aplicació automatitzada, sols podrà introduir alguns caràcters d’identificació a l’atzar, fet que serà improbable que passi la prova, mentre que els humans podran continuar. El fotut és que això cada vegada serà més improbable, perquè la IA avança a gran velocitat… paradigma de conflicte entre l’ètica i tecnologia.

Documentació – fotos: Filmaffinity – Wired articles.

Es pot veure a Movistar