Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.
Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.
El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.
La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.
L’escriptor Pierre Lemaitre (París, 1951), un dels autors francesos més populars a casa nostra, tanca amb ‘Les belles promeses’ (Bromera, 2026) una de les sagues literàries dels últims anys, «Els anys gloriosos», una tetralogia sobre la fictícia família Pelletier, que serveix per a recórrer bona part del segle XX a França i que ha acompanyat als lectors contemporanis quasi tot el que portem de dècada, a tall de fulletó modernitzat. Xavier Aliaga, El Temps
Tenia altres llibres preparats per passar la calor, però aquest home em te fascinada. N’he parlat en altres ocasions, sobretot quan els crítics francesos i els lectors el van qualificar del nou Dumas (jo venero el Comte de Montecristo), i la saga anterior també la vaig gaudir moltíssim.
Ja estic pel segon de Els anys gloriosos i em rendeixo per cóm elabora les trames; cóm les explica; cóm té la capacitat d’endinsar-nos en la història recent de França, en aquest cas a partir del final de la II Guerra Mundial; cóm pot tractar temes històricament molt potents, a partir de fets domèstics, familiars, com ara el final del colonialisme, la guerra freda…; cóm dibuixa uns personatges que aviat els endevinaràs les reaccions. Et relata, amb una senzillesa només aparent, uns fets que el lector també ha de saber llegir entrelínies, sense grandiloqüències retrata una societat que no aprén res de l’experiència viscuda.
El seu gran esclat es produeix amb la descomunal Au revoir là-haut(Premi Goncourt, 2013), que va tenir fins i tot una rèplica cinematogràfica guardonada amb cinc premis Cèsar i que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, també pel que fa a la manera d’afrontar l’escriptura. De les novel·les de gènere negre, en els seus inicis com escriptor, molt codificades, sotmeses a moltes regles, va passar a un mètode de creació sense tantes cotilles, on es podia permetre el luxe de tirar milles sense un propòsit definit. «Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó». El Goncourt i la rebuda de la novel·la el portaren a estirar el xiclet i fer una sèrie, complementant el seu gran èxit amb Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes, allargant la trama del final de la I Guerra Mundial de la novel·la mare fins a l’ocupació nazi de França.
Lemaitre li va agafar el gust a l’estructura serialitzada, que es podria etiquetar amb un terme, el fulletó, que no li molesta gens ni mica. «Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons…». És un bon alumne de Balzac i de Zola, també. Barreja de fulletó, novel·la d’espies, thriller i retrat realista amb traces de costumisme i humor negre. I aparicions esporàdiques d’ell com a narrador, perquè no et distreguis, a mi sempre m’arrenca un somriure quan ho fa.
Sovint hi penso, els autors i autores de finals del XIX, que van arrassar en el fet lector en totes les capes de la societat, perquè van saber explicar-los qui eren. Per això es diu que llegir la novel.la de finals del XIX és la millor classe d’Història a la que es pot assistir. Ells i elles ho sabien i van teixir una complicitat que no s’ha donat mai més. I la premsa escrita en va ser la gran aliada i la que se’n va beneficiar. De fet, l’extensa novel.la victoriana és una de les més crítiques amb la societat que la promou. Les seves sonades denúncies van afavorir les moltes reformes que el Parlament britànic va desenvolupar des de 1832 a 1884: L’extensió del vot més enllà de l’aristocràcia, amb la qual cosa a finals del XIX els cens s’havia triplicat; la llei de l’educació pública; la legalització dels gremis; la llei de denuncies per agressió física a dones i criatures; la llei sobre el divorci i custòdia femenines; la llei per a capacitat de diners i riquesa pròpia per a les esposes, i finalment s’incrementen les denúncies sobre el matrimoni de conveniència, pràctica que va rebre crítiques ferotges de la pluma de novel.listes i filòsofs.
El fenomen de les “entregues” (ho prefereixo a fulletó) havia començat cap als anys 1830-1840 a França i ràpidament es va estendre a la premsa europea, catalana i espanyola. Els diaris publicaven cada dia o cada setmana un fragment de novel·la per fidelitzar lectors. I es va mantenir fins l’aparició de premsa més moderna i informativa; l’abaratiment del llibre; el creixement de noves formes d’oci (teatre popular, cinema a partir de 1900, revistes il·lustrades) i el canvi dels gustos literaris promogut per aquells que consideraven que l’ombra del Realisme i el Naturalisme era ja massa llarga, que el món havia canviat, i que es tenia que explicar d’una altra manera. Els -ismes i més tard la novel.la americana van irrompre amb força, molta força. El 1915 ja no en quedava res.
Bé, jo ja no espero el diari o el setmanari, només que l’amic Lemaitre tingui a bé seguir barrinant, i posar-me el cuquet per pensar mentre passo pàgines a veure què passa?. Aquestes quatre darreres lliurades a l’editor en cinc anys, em sembla un fet sols a l’abast d’un narrador superdotat.
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Els tres guanyadors de la Marató de Londres 2026, del diumenge de 26 d’abril, deixa una escena tan extraordinària i històrica que és difícil de dimensionar. Els tres primers classificats van córrer per sota de l’anterior rècord del món, del kenyà Kelvin Kiptum amb 2:00:35 h a Chicago, del 8 d’octubre de 2023.
Kelvin Kiptum – Chicago 2023 Foto: The Guardian
Els tres primers classificats van “estripar” l’anterior rècord mundial, i els dos primers varen “polvoritzar” la barrera de les dues hores:
El podi / abril 2026 – Foto: Mundo Deportivo.
Sabastian Sawe – Londres, 2026 – rècord mundial de menys de dues hores – Foto: El Periódico.
Sabastian Sawe, el primer atleta a córrer la marató en menys de dues hores. Un rècord estratosfèric d’1:59:30 h. Un kenyà en la seva primera marató oficial internacional. Un cos de pura fibra que va respondre a una acurada i meticulosa preparació científica; seguit de l’etíop Yomif Kejejcha amb 1:59:41 h; el tercer classificat, l’ugandès Jacob Kiplimo 2:00:28 h. No és només un podi sencer històric, és un canvi en l’escalada del rècord del món de l’atletisme i, en particular, de la marató. On la ciència ja forma part de la preparació d’aquests superherois de la natura humana.
Resum d’articles dels periodistes esportius Alba Cabrera i Xavier Gonzálvez Amat.
Però el veritable mite, llegenda i atleta de la marató de tots els temps, sens dubte, és l’etíop Abebe Bikila.
De petit, va créixer pasturant bestiar i corrent descalç pels terrenys muntanyosos i accidentats dels voltants del seu poble natal; enfortint les seves cames i peus, que el van dotar d’una gran resistència.
De jove corria diàriament uns 30 Kms, des del seu poble a Addís Abeda per desplasar.se a treballar.
Acostumat a entrenar, sempre descalç, per la manca de recursos i mitjans de la zona rural on habitava.
Va allistar.se en el regiment d’infanteria de la Guàrdia Imperial dedicada a la protecció de l’emperador etíop Hali Selassie.
Una vegada instal·lat Addis Abeba, s’aficiona a córrer i entrenar. Onni Niskanen, un entrenador finlandès contractat pel govern d’Etiòpia, es fixà en Bikila.
En el darrer moment, fou inclòs en l’equip olímpic d’Etiòpia, en substitució de l’atleta Wami Biratu, què patir a última hora una forta lesió.
Una vegada instal·lat a Roma, cap de les sabatilles que li varen proporcionar el patrocinador d’Adidas li anaven bé, de manera que Bikila decidí córrer sense calçat.
Fou el primer africà a guanyar una medalla d’or olímpica; en passar per la línia d’arribada de l’Arc de Constantí, als voltants del Coliseu Romà, per davant del marroquí Rhadi Ben Abdesselam, amb un temps rècord de 2:15:16 h.
Establir la històrica gesta en participar, de forma fortuïta, en la marató dels Jocs Olímpics de Roma 1960, aconseguint una nova plusmarca mundial corrent descalç.
Abebe Bikila i Rhadi Ben Abdesselam or i argent a Roma 1960 – Foto Le Monde
Podi Tòquio 1964 – foto Runner’s World
En tornar dels JJOO, fou tractat com un heroi, per l’últim emperador Haile Selassie d’Etiòpia.
L’any 1961 guanyà diverses maratons arreu.
Entre octubre de 1961 i abril de 1963 no va competir en cap marató internacional.
El 1963 participà en la Marató de Boston – és la més antiga i famosa del món, on acabà 5è. És l’única marató que va acabar i no va guanyar. No tornar a córrer cap marató fins a la d’Addis Abeba el 1964 que guanyà amb un temps de 2:23:14.
Un mes abans dels Jocs Olímpics de Tòquio 1964, Bikila patí un atac d’apendicitis aguda. Malgrat això, es recuperà i poder competir a la marató. Aquest cop calçat amb uns esportius. Guanyà la cursa aconseguint un nou rècord mundial, amb 2:12:11:2, 4 minuts i 8 segons abans que el segon classificat Basils Heatle de la Gran Bretanya 2:16:19, i Kokichi Tsuburaya del Japó: 2:16:22.
Fou el primer atleta en la història capaç de guanyar dues maratons olímpiques consecutives, repetint medalla d’or, i superant el seu propi rècord anterior.
Participà de nou als Jocs de Mèxic 1968, però aquest cop abandonà afectat pel mal d’altura en el km. 17.
L’any 1969, en un accident de cotxe molt a prop d’Addis Abeba, patí una paraplegia, de la que no es va recuperar mai més. Quatre anys després,
l’octubre de 1973, amb 41 anys, morir d’una hemorràgia cerebral que es va relacionar amb el fatal accident de tràfic sofert anteriorment.
Malauradament, la tragèdia es repeteix, el plusmarquista Kelvin Kiptum, amb 24 anys, morir l’11 de febrer de 2024 en un accident de cotxe.
Sols tres maratonians a la història han guanyat dues medalles d’or a la marató olímpica. Abebe Bikila, d’Etiòpia (Roma 1960, Tòquio 1964) – Waldemar Cierpinski, d’Alemanya de l’Est (Montreal 1976, Moscou 1980) i Eliud Kipchoge de Kenya (Rio 2016, Tòquio 2020).
Fotos: Facebook i Olimpics.com
La pregunta és… el corredor descalç, els centres d’alt rendiment, amb els calçats i roba esportiva adaptada a cada cos, les tècniques informàtiques, els mètodes d’entrenament, el control d’alimentació, amb l’estudi i preparació científica… quina plusmarca aconseguiria avui dia ??
Fotos: Wikipedia
En els 42,195 quilòmetres de distància de la marató moderna, Abebe Bikila, en la modalitat de descalç, roman encara imbatible.
Així ens ho “engalta” Elena Ferrante a una novel.la, que va aparéixer en català el 2020, amb una magnífica traducció de Pau Vidal, desprès d’haver escombrat el panorama editorial, des de 2011 en italià, en català el 2016, amb 30.000.000 d’exemplars venuts de la tetralogia de L’amiga Genial
El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 (El 2022 va publicar En los márgenes un llibre sobre teoria literària), retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. És el que se’n diu una novel·la de maduració: la història de la protagonista, en primera persona, en els seus anys d’adolescència.
Els secrets de família no són massa rellevants, ni argumentalment exagerats, no va per aqui, el que sí que ho serà és que en aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa a tantes adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la,les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat als infants, i que sovint no són com diuen ser, ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.
Una protagonista punyent, que parla en primera persona, que ens recorda que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat, però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. El napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. I insisteix que la idealització dels homes: valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones, pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla.
Un cop més l’autora ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.
Un any més Barcelona, algunes localitzacions de Barcelona, s’omplen de música, d’alegria, de virtuosisme i de festa; els pianos anònims situats estratègicament ens brinden la seva rotunditat, de mans, mai millor dit, d’aquells que en saben, poc o molt, que l’estudien, que l’estimen i que se’ns ofereixen per recordar-nos cóm en seriem de feliços si estiméssim més la música.
El Maria Canals torna a la seva cita anual: El Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona treballa per apropar la música a tothom, combinant la promoció del talent jove amb un fort compromís d’inclusió i accessibilitat. Amb més de setanta anys de trajectòria, ofereix suport a pianistes emergents i fomenta la pràctica del piano com a eina cultural i educativa accessible per a persones de totes les edats.
La pàgina web que incorpora l’enllaç us explica la història d’aquest concurs musical, de més de 70 anys, per què sorgeix, cóm s’obre pas i la vinculació actual amb la ciutat. És una oportunitat immillorable per gaudir de concerts i d’intèrprets que de ben segur aviat encapçalaran els cartells de les sales més importants del món. Anéu-hi, és una festassa!
Papallones negres era com els bosnians van anomenar els bocins de paper cremat, dels llibres cremats, que van voletejar durant dies i dies la ciutat de Sarajevo, desprès que l’agost del 1992 s’incendiés la seva preciosa biblioteca. En Grasset ho va explicar molt bé, quan va sortir el llibre. Finalment el 2014 es va tornar a inaugurar la seva reconstrucció.
El llibre que li fa aquest homenatge és un relat impressionant. La vida quotidiana durant el setge de Sarajevo, les relacions entre les persones, entre els veïns i cóm canvien les prioritats. És d’una tendresa guaridora. Una nova fita, un nou encert de Periscopi.
El setge de Sarajevo es presenta com una erosió constant de la vida de la gent, no com una successió de grans esdeveniments bèl·lics o polítics, potser per aquest motiu se’ns fa tan proper. Alló que molts pensem quan veiem la devastació de la guerra. I ens preguntem cóm sobreviuen els que no moren?
Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.
Papallones negres és una novel·la sòbria iprofundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.
Fa temps que la vaig llegir, en castellà, perquè la traducció catalana ha tardat molt, massa. L’autor, a dia d’avui, encara no té entrada a la Wikipèdia en català.
És el que fa el boca orella dels lectors quan descobreixen un llibre com aquest, quan no tens referències de l’autor i de la seva obra. Els best sellers, a vegades, no s’han de “fabricar” els lectors són el millor termòmetre, no els calen maquinàries publicitàries. Aquest és el segon llibre que ha escrit Amor Towles, i el primer ja va sorprendre el mercat anglosaxó.
La meva tendència a visitar llibreries comporta veure que les editorials o els llibreters incorporin informació a aquells llibres que, sense un aparell publicitari dels grans, estan buidant les prestatgeries o les taules expositores, quan no són els propis lectors que se’ls demana que deixin la seva opinió adjuntada a un exemplar del llibre, amb una fitxeta i un clip. Fins aquí la cosa manual, ara ve l’altra: opinadors a la web, als mitjans, i a les xarxes socials: instagramers i influencers una mica cultivats. Doncs bé no he trobat cap opinió que no fos més que favorable, que es desfés en elogis. Per tant, a la meva llibreria de referència pregunto: què és això, que a tot arreu esclata. I em responen: és una història rodona.
I per què? I aquí em temo que seré poc original, desprès del que he llegit i he conversat: és una gran novel.la i és l’elegància personificada. És una molt bona història explicada amb el sentit mil.limètric del que ha de ser una novel.la per a un públic ampli, lector habitual i del segle XXI. L’argument per sí sol ja et guanya pels personatges peculiars i emblemàtics que acompanyen a l’encisador protagonista; per com es desenvolupen els fets; per un llenguatge polit, temprat; per situar-nos en un moment important de la Història, etc…
Si m’he animat a fer aquesta ressenya, tot i pensar que tothom ja coneixerà la novel.la i l’ha pogut llegir, és perquè als lectors del club de lectura que compartim des de fa anys literatura, els ha fet un efecte poc habitual, els ha seduït, a tots 20 participants. Cosa gens freqüent, quan les lectures normalment provoquen opinions diferents i sovint controvertides, cosa que fa les tertúlies molt enriquidores. Aquesta ha estat avorrida, plena d’onomatopeies.
Ara que ve el bon temps, i encara no farà calor, esperem-ho!, si no l’heu llegida, és una lectura que us farà encara més agradable la primavera.
L’any 1743, al final del braç de Ponent, es va projectar l’ampliació del port de Barcelona i es va preveure un far en acabar l’espigó per dirigir l’entrada dels vaixells.
Finalment, a les acaballes de l’any 1772, es va construir una torre piramidal a la bocana del port, on també si van instal·lar la comandància de Marina, el despatx de passaports i el control de sanitat.
El port va anar creixent i aquell far inicial va quedar envoltat de noves instal·lacions portuàries. Calia traslladar-lo a un lloc més visible. Es va iniciar la nova construcció del nou far l’any 1906 a la muntanya de Montjuïc, gestionat per l’Autoritat Portuària de Barcelona.
El Far amb l’antiga capitania del Port de Barcelona
La Torre del Rellotge ha tingut un paper clau en l’urbanisme barceloní.
En deixar de funcionar es volia enderrocar-lo per destinar el seu espai a activitats comercials portuàries. Finalment, la Junta d’Obres del Port va decidir conservar el far pel seu valor històric i patrimonial, canviant-li l’ús.
L’any 1912, es va decidir substituir l’antiga llanterna del far per un gran rellotge de quatre esferes.
Campanar de la Catedral
Aquest edifici històric des del S. XVIII, s’ha convertit en un símbol fonamental del barri de la Barceloneta. Estem parlant de l’edifici patrimonial més antic del Port de Barcelona, visible des de nombrosos punts, situat al famós Moll de Pescadors.
La torre no només té un valor patrimonial, també va ser un element clau per la creació i la fixació del sistema mètric decimal. A finals del S. XVIII el científic Pierre François André Méchain, va dur a terme tasques de mesurament realitzant triangulacions des de la Torre, juntament amb el campanar de la Catedral i el Castell de Montjuïc.
Entrada del castell de Montjuïc
L’escultura del Meridià, va ser un regal de la ciutat francesa de Dunkerque a Barcelona el 7 de juliol del 1992, just abans de la celebració dels Jocs Olímpics, i en commemoració dels 200 anys de la mesura del meridià que passa per Dunkerque, París i Barcelona. Es va col·locar al mig de la plaça de les Glòries, alineada amb l’avinguda Meridiana perquè segueix la mateixa orientació del meridià.
Meridià – Plaça de les Glòries.
Si parlem de l’Eixample, la ubicació de la Torre coincidia amb la intersecció entre un paral·lel i el meridià de París.
És el punt de confluència de la prolongació de dues avingudes importants de la ciutat, que va dissenyar Ildefons Cerdà, que preveia una avinguda Diagonal de nord a sud seguint un meridià i un altre d’est a oest seguint un paral·lel.
Fotografies Barcelofília: Passos elevats per a vianants Avd. Meridiana – anys: 1964 – 1993
Pas elevat per a vianants Avd. Meridiana/pont del carrer Aragó
Ho va aprofitar per dissenyar les avingudes Paral·lel i Meridiana, que coincideixen exactament amb les línies fictícies que els donen el nom.
Les famoses tres xemeneies de La Canadenca – La vaga de 1919 – Avd Paral.lel
Fotografies Barcelona Secreta: Avd. Paral.lel 1913
Les dues avingudes, desfasades 90º tenen el seu origen i es creuen, justament aquí a la Torre del Rellotge.
Per determinar la seva posició exacta, el cas del meridià va recórrer als càlculs del sistema mètric decimal establer per Méchai i a partir d’ells va determinar l’avinguda Meridiana.
Actualment, la Torre del Rellotge ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Local.
Durant l’any 2022, es va celebrar el 250è aniversari de la Torre
Tres imatges històriques del Port i de la Ruta de la Llum.
Documentació: Time Put/Barcelona – Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelona experience / Moll de Pescadors, 1. Port de Barcelona. Barri de la Barceloneta i la visita a la mateixa Torre.
Fotografies: Pròpies – l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelofília – Barcelona Secreta i de l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona.
Actualment per les seves excessives condicions extremes, és la presó més qüestionada. Els detinguts estan reclosos un mínim de 22 hores en cel·les individuals, totalment incomunicats, d’acer, sense finestres ni llum exterior. La majoria dels presos estan acusats per pertànyer a banda armada talibana o a Al-Qaida, per la qual cosa no són considerats presoners de guerra i, per tant, no tenen dret aplicar-los la Convenció de Ginebra, poden estar subjectes o retinguts indefinidament sense judici ni representant legat.
Abans de l’11 S del 2001, la base de Guantánamo era un aquarterament militar dels E.U.A.
En la pel·lícula “Cuestión de Honor o Algunos hombres buenos”, dins de la Base Naval de la badia cubana, un “marine” és assassinat. Dos soldats, presumptament culpables, “per qüestió d’honor”, seran jutjats davant d’un tribunal militar per la mort del seu company.
Interpretada per Tom Cruise, Jack Nicholson i Demi Moore.
A conseqüència dels atemptats de les Torres Bessones, aquesta base naval és convertir, l’any 2002, amb presó i centre de detenció i tractament d’alta seguretat per a certs estrangers detinguts, on la majoria dels presos són musulmans, acusats de terrorisme.
La pel·lícula que ens ocupa està basada en fets reals. El ciutadà musulmà de la República Islàmica de Mauritània, Mohamedou Oul Slahi (Tahar Rahim), és empresonat a Guantánamo, per sospites de reclutar des d’Alemanya a membres d’Al-Qaeda per dur a terme els atemptats terroristes de l’11S.
Director: Kevin Macdonald
Actors: Tahar Rahim, Benedict Cumberbatch, Jodie Foster i Shailene Woodley.
L’advocada de les causes perdudes Nancy Hollander (Jodie Foster) i la seva associada Teri Duncan (Shailene Woodley) seran les que defensaran després de vuit anys de presidi retingut sense proves a Mohamedou Oul Slahi, apel·lant en favor dels drets humans, perquè tothom té dret a una defensa i a un judici, encara que no estiguin segures de la seva innocència.
Contundent denúncia sobre la vida dels reclusos en l’interior de la presó.
El director no aprofundeix prou en escenes que permetin transmetre la història colpidora de la crua realitat de les vexacions, humiliacions sexuals, infinits interrogatoris, tortures i deshumanització per part de U.S. Navy dels E.E.U.U. que utilitzant mètodes inacceptables d’un país bressol de la democràcia, protector i defensor dels drets humans, per tal de coaccionar a Slahi a què confessi a base tortures i donar fals testimoni de la seva implicació en els atemptats de l’11S.
Guantánamo manté avui dia a ciutadans no nord-americans sota custòdia indefinida, sense càrrecs. Continua sent la patata calenta de la política penitenciària dels Estats Units, on moren detinguts sense proves ni judicis que demostrin ser terroristes.
Com moltes pel·lícules basades en un cas real, no sap transcendir exactament la realitat de la qual parteix.
En el transcurs, per demostrar proves que culpabilitzin a Slahi, el coronel i advocat militar que exerceix de fiscal (Benedict Cumberbatch), té temps al llarg del procés, de prendre consciència de la corrupció sistemàtica incrustada dins de la maquinària del govern de Bush, que l’obligant a dimitir.
A Mohamedou Ould Slahi després de vuit anys, tot i guanyar el judici, va estar empresonat sis anys més. Un total de catorze anys i dos mesos privat de llibertat, patint excessives vexacions, tot quedant demostrat que era innocent.
Slahi durant el seu testimoni
El millor de la pel·lícula, són quatre minuts d’intervenció del pres 760, en prestar declaració, durant el judici.
Slahi fa referència a allò que imaginava que representava la justícia, la defensa dels drets humans i les llibertats als E.E.U.U. Reflexions que conviden a meditar del comportament deshumanitzador de la nostra espècie, envers la religió, la raça o la identitat com a país. (Actuals situacions de Gaza i d’Ucraïna).
Documentació i crítiques: Filmaffinity – El Periódico -Fotogramas – Cinemania.
Fotografies: el Diario.es – El Confidencial – Amnistia Internacional – El Periódico – La Vanguardia.
Tot i que la petició de “Habeas Corpus”, sol·licitada a l’administració d’Obama, Mohamedou va estar en custòdia sis anys més.
Mai més tornar a veure a la seva mare, que mori l’any 2013.
Les seves advocades continuaran visitant-lo i treballar fins a la seva alliberació.
Després d’anys de disputes legals, en el 2015 Mohamedou va publicar les seves cartes en el “Diario de Guantánamo”, i el llibre és convertir en un “best-seller”.
Finalment, “760 estas preparado?”, va ser posat en llibertat el 17 d’octubre de 2016.
“U.S. Army – Hasta luego cocodrilo”.
En cap moment va ser acusat de cap delicte.
Ni la CIA, ni el departament de defensa, ni cap agència governamental no s’han responsabilitzat o disculpat pels maltractaments de Guantánamo.
Dels centenars de reclusos que han passat per l’illa cubana, només n’han estat condemnats vuit. En la fase d’apel·lació es van revocar la sentència a tres dels vuit condemnats.
Això sí, d’aquí a uns anys, Guantánamo, serà una altra atracció turística com “la Roca – Alcatraz”.
La pel·lícula està basada en les memòries del “Diari de Guantánamo”.
Mohamedou Ould Slahi (esquerra) amb el seu antic guarda a Guantánamo, Steve Wood, durant una visita a Mauritània – Foto elDiario.es
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.