Óscar Costa

Títol: Un duelo interminable: La batalla cultural del largo siglo XX

Autor: José Enrique Ruiz-Domènec

Taurus Peguin Random House Grupo Editorial, Barcelona, 2024

L’autor

José Enrique Ruiz-Domènec (Granada, 1958), és catedràtic emèrit d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat professor visitant d’importants universitats i centres d’investigació internacionals. És membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha realitzat una important tasca de difusió cultural a diverses publicacions. És autor d’obres recents entre les que destaquen Europa, las claves de su historia (2010), El día después de las grandes epidemias. De la peste bubónica al coronavirus. (2020) El sueño de Ulises. El Mediterráneo, de la guerra de Troya a las pateras. (2022) i La novela y el espíritu de caballería (2023).

Un segle XX llarg

Estem davant d’una proposta de reconsideració del segle vint des del camp cultural que altera les perioditzacions inicials a les que estem acostumats. Aquí el segle XX ja no és el segle curt  que es belluga entre l’inici del període de 30 anys marcat per les dues guerres, que arrenca el 1914, i acaba amb la caiguda  el mur de Berlin, el 1989.  A la llum d’aquest enfocament cultural, les coordenades que el singularitzen comencen per l’autor el 1871, amb les conseqüències de la guerra francoprussiana i acaben al voltant del 2021 amb l’inesperat impacte mundial de la crisi del coronavirus.

J. E. Ruiz-Domènec ressegueix el fil cultural a través dels debats o duels culturals, a vegades de la contraposició a partir d’una tria personal, d’un nombre ingent  d’autors que singularitzen moments concrets de diferents períodes que va establint. Alguns remeten a debats que es van produir directament entre rellevants personatges i altres són triats per l’autor per marcar els diferents camins  que s’entrecreuen  dibuixant un moment concret.

Els historiadors ocupen un lloc destacat com intèrprets d’unes realitats complexes símptomes d’una època, síntesi d’un determinat passat  i proposta de futur. Però, en el llibre no sols hi ha historiadors, sinó escriptors, artistes, músics, científics, dissenyadors de moda,  cantants i una llarga llista de figures rellevants.

El gran gir (1871-1887)

No per casualitat el llibre s’obre amb dos pares de la historiografia moderna com són el francès Jules Michelet i el suís de llengua alemanya Jakob Buckhardt. Dues formes contraposades d’interpretar el passat  i també la seva projecció sobre el futur. Buckahardt  proposa un camí  que trenca amb el positivisme historiogràfic de Ranke  i l’escola universitària alemanya i proposa obrir les fonts a la Història de l’Art i al paper de les grans personalitats del Renaixement. Michelet  assenyala els orígens del Renaixement a partir dels grans escriptors francesos com ara Montaigne  o Rabelais  els quals obren el camí de l’humanisme i possibilita establir els nexes amb la reforma luterana. Michelet exalta “la llibertat revolucionària lligada a la fraternitat del cor, no de la guillotina”. Per la qual cosa es mostrà contrari al règim imperial de Lluís Bonaparte i es constitueix en el referent historiogràfic sobre el que es bastirà, no sense polèmica,  la III República.

Estem davant de la justificació de la data d’arrancada: per una banda l’Imperi alemany es constitueix a Versalles després de la Batalla de Sedan(1870) i per l’altra la Comuna de París (1871) s’erigeix en referent obligat. Per un cantó perquè en la rebel·lió dels sollevats  es recull la tradició revolucionària que es va obrir amb la Revolució Francesa però al mateix temps perquè es pot observar com el mecanisme de la rebel·lió funciona a partir d’un sentiment patriòtic que encara no és el nacionalisme que portarà la gent a les trinxeres de la Gran Guerra.

Moments singulars (1888-1906)

Un altre duo famós atrau l’atenció de l’autor: Nietzsche i Wagner. Les seves relacions es presten per parar atenció a les tensions que agiten el món germànic. El punt inicial  no és de debat sinó d’amistat i d’admiració. El jove filòleg que publicà El naixement de la tragèdia des de l’esperit de la música on recuperà la vessant dionisíaca i irracional de la cultura clàssica experimentà una rendida admiració per la música del compositor. Aquest  és l’origen d’una relació que es trencarà quan el filòsof denunciï, en 1888,  en dos opuscles:  El cas Wagner. Nietzsche contra  Wagner, el que considera que s’amaga darrera de la música del compositor, sobre tot en el seu Parsifal estrenat el 1882. Pel filòleg, el músic no és el compositor  cridat a la recuperació de la pulsió dionisíaca en la música alemanya sinó el que darrera d’una disfressa escènica, expressa l’esperit apol·lini que acaba exaltant la redempció de la humanitat pel cristianisme.  La lectura wagneriana del cantó amagat del mites acaba finalment acontentant l’esperit convencional del públic burgés. De totes maneres, el que pot ser cert en l’àmbit filosòfic assoleix, com assenyala l’autor, un altra dimensió quan s’ha de considerar el paper del mite al món de la cultura.

En quin context s’estaven produint aquestes tensions culturals? El marc és el de la transformació del que fins aleshores havia estat el  sentiment d’orgull nacional  en un nacionalisme actiu, capaç d’alenar impulsos agressius que acabaran esclatant en el gran enfrontament de la Gran Guerra.  A aquesta mena d’exaltació va contribuir  la fundació del Segon Imperi Alemany, la qual  es fa amb la desfeta de França i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena. A continuació, la política portada endavant per Otto von Bismarck, el Canceller de Ferro no va mirar sol cap enfora sinó que es va concentrar en  una intervenció cultural activa de l’estat  cap endins, el Kultur Kampf que va marcar la cultura alemanya.  Si s’han d’apuntar  factors de continuïtat  per explicar-la aquesta política de Bismarck  va ser en cert sentit, un fenomen nou que marcà el precedent de nou intents en què es repetiran al llarg del segle. En 1888 amb l’adveniment al tro de Guillem II el nacionalisme alemany pren un tarannà agressiu en el pla internacional. El nacionalisme  romàntic de la il·lustració alemanya assoleix un altre caire, ben distant dels postulats inicials que caracteritzaren a l’idealisme alemany. L’Anell dels Nibelungs, en general la música de Wagner,  posà música a aquest impuls cultural.  Tornem una vegada més a Nietzsche, que poc abans de perdre la raó,  adverteix del perill: “Es capaç de desxifrar la genealogia moral de l’impuls nacionalista” diu Ruiz-Domènec, i afirma que “La força en sí és el Mal, la seva única justificació es encadenar la brutalitat per la por”.

El cas Dreyfus i els intel·lectuals

A França, es produeix una polèmica d’enorme transcendència cultural amb l’esclat del cas Dreyfus. La condemna per espionatge d’aquest oficial de l’exèrcit francès d’origen jueu va dividir l’opinió pública. L’agitació al voltant del cas porta a un grup de personalitats a demanar la revisió del cas.  La publicació al diari l’Aurore de l’article J’accuse signat per Émile Zola, Léon  Blum, Anatole France, Charles Seignobos  i altres personalitats, introduiria el concepte  intel·lectual. Literats, professors, músics, dramaturgs, tenen un lloc a partir d’ara en el debat públic i periodístic. La rellevància de la seva capacitat d’incidència sobre l’opinió divideix la societat francesa d’aleshores, però al mateix temps es transforma en un tret característic de tot debat posterior, especialment i amb intensitat  en la vida pública fins al 1914.

Com a medievalista Ruiz-Domenech aporta també una perspectiva particular sobre la irrupció de l’intel·lectual seguint a Jacques Le Goff, en Els intel·lectuals a l’Edat Mitjana, referint-se als mestres de les escoles catedralícies. Explica com el va impactar el llibre del medievalista francès donant-li un tomb a la seva trajectòria intel·lectual. A la vegada, assenyala que  la perspectiva de Le Goff  donava una profunditat, segurament no buscada, al concepte d’intel·lectual, que escapava inclús al propi Zola.

Anglaterra viu la darrera  part del llarg regnat de la Reina Victòria. El “magnífic aïllament”, que permet la fase àlgida de l’Imperi Britànic,  no la eximeix dels debats que aquí l’autor centra a l’espaï literari. La pugna cultural es situa aquí entre el liberalisme i el socialisme. Ens presenta set escriptors magnífics (1880-1920): Shaw, Wilde, Stevenson, Conrad, Wells, Kipling i Yeats, que incardinen perfectament el debat que travessa el món intel·lectual britànic. Valgui com exemple el duel que enfronta al liberal Oscar Wilde amb el socialista fabià George Bernard Shaw.

Trama canviant (1906-1917)

L’efervescent canvi de segle presenta altres enfrontaments. Hi ha una militància radical contra l’ordre burgés del Modernisme. Per un cantó el nostre autor ens presenta a Errico Malatesta per predica la revolució social recollint els ensenyaments de Bakunin. Per altra banda, la irrupció de les avantguardes suposa una ruptura radical, tot i que aquestes no entren en el debat  social sinó que el seu camp principal serà el de les arts. L’art és escollit com l’eina per fer la batalla cultural contra l’esperit burgès en “oberta col·lisió amb la idea de què per aquesta finalitat el millor és l’exaltació de la lluita de classes.”

Tot plegat suposa una relació ambivalent perquè la burgesia  o almenys una part d’ella, acaba pagant l’art que qüestiona la seva hegemonia cultural. Guillaume Apollinaire, tempera l’anarquisme amb les avantguardes, primer el fauvisme de Matisse,  seguit pel cubisme, el surrealisme i més endavant el dadaisme.

Però, és des del camp de la història on Wilhelm  Dilthey  avança el concepte de vivència  que comparteix d’alguna manera amb les avantguardes. Per Dilthey “és la vivència (Erlebnis)  la que manca el sentit de les coses”.  El psicoanàlisi iniciat per Sigmund Freud també aporta una volta de rosca, quan Carl Gustav Jung  afirma que l’origen de la vivència està en la libido.    

En el camp de la música, la ruptura dins del Modernisme es produeix amb l’aparició de l’assonància. L’estrena, en 1910,  de l’Ocell de foc d’Igor Stranvinski a París  per la companya dels ballets russos de Diaguilev origina un escàndol. Camille Saint-Saëns abandona la sala indignat mentre Maurice Ravel també present, s’aixeca per aplaudir  i cridar: geni!

A Viena  l’aparició del dodecafonisme o atonalisme, marca la  direcció d’un altre camí de les avantguardes. El cicle de cançons Pierrot Lunaire composat per Arnold Schönberg el 1912  entusiasmà als músics avantguardistes però va ser rebutjat pel públic. No tant, pel seu agosarat contingut literari sinó per la utilització de l’assonància. En paral·lel, en l’àmbit dels arts plàstiques, Vassily Kandiski experimentà un procés semblant  al  del músic vienès.  El pintor rus  resident  a Berlin  abandonà progressivament els postulats estètics del Der Blaue Reiter (El Genet Blau), iniciant el camí de demolició de la representació figurativa per arribar a l’abstracció.  

L’esclat de la Gran Guerra es llegit per l’autor com el fracàs de la diplomàcia davant del nou poder representat per una opinió pública que es mostrava majorment partidària de la guerra. Tots cridaven per una guerra curta que culminés les respectives aspiracions nacionals i es van trobar amb la guerra de trinxeres i la mortalitat a escala industrial.

D’entre els canvis de tot tipus provocats o accelerats per la conflagració destaca la irrupció de les dones que serà un dels fenòmens de major transcendència del segle XX. Davant la moda de llargs vestits i els grans barrets heretats del segle anterior, emergeixen figures com Coco Chanel la pionera en el canvi i simplificació de roba per a dones i que fa desaparèixer la cotilla i tots aquells elements que resten mobilitat a les dones. Un reflex del nou  paper que pren en tots el àmbits.

Les revolucions russes de 1917

El 1917, covat dins de les tensions desplegades per la Gran guerra, esclatà a Rússia la revolució i posà la intel·lectualitat europea davant el dilema extrem de recolzar-la  o rebutjar-la. Per explicar-ho millor l’autor confronta la postura de Lenin i la del catedràtic de Dret constitucional,  el socialista  Fernando de los Ríos,  que visità Rússia el 1920 comissionat pel seu partit (PSOE) per indagar la possibilitat d’integrar-se a la III Internacional. Davant la pregunta, si era necessari la conservació de la llibertat, Lenin li respon, Llibertat per a què?. Aquesta és la qüestió medul·lar que enfronta als intel·lectuals d’esquerra i produeix  el profund trencament  davant la revolució.

Des d’un altre angle,  l’autor tira de la historiografia més recent per proposar una reordenació dels fets revolucionaris i exposa deu tòpics que són discutits. Primer, el fet que no hi ha una sola revolució sinó dues revolucions russes de 1917, la que fa fora al tsar i aguanta l’embranzida dels comandaments reaccionaris de l’exèrcit i la d’octubre. El tòpic d’un anhel revolucionari de les masses, mentre la documentació assenyala que la preocupació dominant era que el país estava en guerra. La pèssima situació econòmica sobretot la del món pagès. Un altre tòpic, que ha de ser matisat si es té present que la història econòmica recent dibuixa un moment de creixement semblant al de la  Xina de fa uns anys. Encara més, no hi va haver col·lapse econòmic durant el govern revolucionari sinó un fort creixement, tot i que inflacionista, de l’economia de guerra. Tanmateix  els soldats del front rus no van patir de manera generalitzada una situació pitjor de la vida al front que els seus contendents alemanys. Els fets d’octubre prenen més el caire de un cop d’Estat encapçalat que d’un veritable alçament revolucionari.

El rapte d’Europa (1918-1947)

Les conseqüències de la  Gran Guerra  queden reflectides en la coincidència  entre el poc conegut poeta soviètic Alexandr Blok, aleshores autor de referència, que recolzava vivament la revolució soviètica  i el reconegut poeta francès Paul Valery, distant i crític amb el comunisme. Des de perspectives oposades tots dos responen al tenebrós paisatge  de postguerra on jeia aniquilada tota una generació europea,  amb un reclam d’esperança.

Tot i així, el panorama més freqüent té, en el món intel·lectual, un denominador comú de desencís i escepticisme. Davant el caràcter de venjança que prenen els tractats de Versalles, l’economista britànic John Maynard Keynes “demana cordura però sol trobava el rancor”. S’estaven posant els fonaments del ressentiment que conduirien a la Segona Guerra Mundial. L’escepticisme és l’estat d’ànim de molts dels autors significatius: Virginia Wolf, Rilke, Marguerite Yourcenar, Stefan Zweig i a Marcel Proust, en el segon volum de À la recherche du temps perdu.

En aquest context l’escriptor alemany Thomas Mann torna sobre l’anàlisi crítica de la cultura germànica, aquesta vegada amb uns personatges representatius tancats a un sanatori aïllat a: La Muntanya Màgica (1924). Al cinema apareix Das Cabinet des Dr. Caligari (1920), obrint la porta l’expressionisme que reflecteix la gran por que s’està vivint. Ruiz-Domènec, suggereix que la tensió de la conjuntura, la diversitat dels sentiments contradictoris queden reflectits també en les Cinc peces per a piano, opus 43, d’Arnold Schönberg. Europa, al menys l’anterior a la guerra, es desfà en un temps breu, aquest és el sentit del poema de T.S. Eliot  The Waste Land (1922). El mateix any es publicà Ulisses de James Joyce. Poc a poc es forjava  un nou cànon cultural.

La complexitat del debat pot seguir-se a Alemanya,  on el sociòleg Max Weber, sòlid suport de la república democràtica que neix a Weimar, combat la desesperança afirmant que Occident havia entrat en una fase de “desencantament” més que de desesperança. El debat se centrarà aleshores sobre si es tractava de desencantament o de decadència, concepte  recollit al llibre d’Oswald Spengler, La Decadència d’Occident.  En l’àmbit historiogràfic Arnold Joseph Toynbee  ofereix una visió contrària al determinisme de Spengler (1918-1922), a A Study of History (Un estudi de la història), destaca la dinàmica circular del flux i el reflux de la història.

Julien Benda, publica  La traició dels intel·lectuals (1927), referint-se als escriptors, periodistes, etc. que des de començament del segle participen intensament en el combat d’idees en contrast amb l’activitat d’erudició assossegada d’universitaris i científics. Benda denuncia un desplaçament de l’erudició al debat intel·lectual. Una contaminació dels arguments dialèctics sobre el raonaments de caràcter científic.

El 1919  es va publicar un altre clàssic  El otoño de la Edad Media, de l’historiador neerlandès Johan Huizinga que obre el camí als estudis d’història cultural i genera un intens debat amb els partidaris d’interpretacions positivistes i marxistes. Per altra banda, el 1928 Marc Bloch , posa els fonaments conjuntament amb alguns del seus col·legues, com ara Lucien Fevre autor de Combats pour l’histoire d’una nova orientació de la historiografia que devia superar el marc estret de les historiografies nacionals i proposa un anàlisis comparada de les historiografies. Reunits en la revista Annales (1929), posant els fonaments de la nouvelle histoire que sota el mestratge de Fernand Braudel a l’Ecole d’Hautes études, portarien més endavant la anàlisis d’un món “que es descobria  com “un territori de múltiples relats“ on el treball de l’historiador devia consistir en reconstruir “seva polifonia”.

Encara caldria fer una referència en aquest apartat a la filòsofa Hannah Arendt, com a referent de dona que accedeix als estudis de filosofia en un temps convuls, quan el seu mestre Martin Heidegger sucumbí a l’experiència del totalitarisme.  La seva lucidesa i la seva condició de jueva fa que hagi d’anar més enllà de la indagació filosòfica i arribi al compromís polític i a la necessitat d’exiliar-se.

Les masses com a subjecte històric apareixen en la obra amb La rebelión de las masas   de José Ortega y Gasset, que reflecteix la pugna entre el nihilisme i l’esperança, un conflicte sense fi, que arriba fins al nostres dies. Ruiz-Domènec, el confronta amb  Rebelión en la Granja (Animal Farm), de George Orwell.  Tot i que discrepen en aspectes essencials, tots dos acabaran assenyalant com el debat ja no es verifica en el camp purament intel·lectual sinó que la violència de la confrontació ideològica ho arrossegarà tot.

Del capítol “Algo arde entre disputes (1933-1939)” es pot destacar pel seu caràcter la disputa entre Edmund Husserl  i el seu deixeble Martin Heidegger, que és en boca de tothom per  la publicació de “Ésser i temps (Sein und Zeit)” 1927 i per la seva aproximació al nazisme. El dissens està entre la possibilitat d’elegir entre dos camins, el proposat per Husserl “de cercar una identitat espiritual europea que arribi més enllà de la identitat geogràfica (Amèrica, Austràlia o Nueva Zelanda)”  o el que ofereixen Heidegger i el nazisme tot fomentant l’ultranacionalisme.

Encara m’interessa destacar  abans de la guerra el seguiment biogràfic de l’oficial britànic J.F.C. Fuller que inicià la seva carrera a l’exèrcit colonial britànic, va ser després un impulsor destacat de la  mecanització de l’exèrcit, va estar també en contacte amb el món de l’ocultisme, per finalment afiliar-se al partit feixista britànic el 1933. Reuneix molt dels trets d’època que uneixen l’imperialisme amb les pràctiques militaristes  irracionalistes que porten al feixisme.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial continguda a l’apartat “Una verdad incòmoda 1940-1947”, ofereix un cop d’ull sobre el que denomina, la segona extinció d’Europa. Aquest col·lapse  espiritual va quedar reflectit a la novel·la de Robert Musil, L’home sense  atributs “escrita entre 1930 i 1942 i que s’apropà al procés pel qual es covà aquest enfonsament. Per altra banda, es posen les primeres pedres d’un altre debat que enfrontarà ideològicament als aliats que combaten el nazisme.  El 1944 Karl Popper parlà de la societat oberta i el seus enemics; buscava qüestionar en primer lloc, els discursos radiofònics  del locutor soviètic Yuri Levitán  emesos entre 1941 i 1945. Aquests orientaven a milions d’oients  a la Unió Soviètica i arreu a les àrees i ambients internacionals i els partits comunistes controlats pel Komintern.

El món de la postguerra la filosofia de la existència, la música contestatària  i la postmodernitat (1948-1976)

El retorn a la pau no va poder obviar  l’experimentació del buit que deixava la destrucció del vell ordre. Com recomençar era la pregunta implícita, quan la democràcia  i les humanitats tornen a l’escenari europeu. És el moment de l’existencialisme. Ruiz Domènech, apunta com André Malraux pensa que la batalla cultural ha de fer-se des de la condició humana, mentre  Merlau-Ponty, es posiciona a favor de portar-la endavant des de la política.

El món dividit en dues esferes d’influència  presenta diverses batalles culturals. Jean Paul Sartre  publica L’existencialisme és un humanisme,(1945-1946) i es decideix a donar suport al marxisme des de la seva la revista Le temps  Modernes(1945-) i el seu activisme. El rebuig de l’establishment americà en un període en el qual el sistema es reforça amb el consumisme generalitzat, es va manifestar a la generació beatnik. El duel, proposat pel nostre autor confronta Jack Kerouac amb Sartre.

Però també a la literatura amb “El vigilant en el camp de sègol”(1951) la novel·la icònica de J.D. Salinger, confronta al bloc amb el duelista Borís Pasternak que escriu “El doctor Zhivago” (1957-1988) que es va publicar a Occident, però no a la Unió Soviètica fins vint anys més tard.

El món catòlic tindrà una proposta d’apertura al món com la preconitzada pel teòleg Hans Uhrs von Bhaltazar. El concili Vaticà segon obre les portes a aquest gir que portarà també més tard, a la denominada teologia d’alliberament.

A primer de la dècada de 1960 dos duelistes  representen una mena de compàs d’espera en relació als canvis que estan arribant. L’escriptor germànic Ernst Jünger  “defensa les velles coses oblidades  i proposa, amb melangia, la teoria d’emboscar-se dins del propi Jo”, davant de l’irlandès resident a França, Samuel Beckett, el qual fa un pas més a l’angoixa existencial fins arribar a l’absurd poètic de “Tot esperant Godot”

A l’apartat, “Esa sensación de azar (1957-1962)”, dues altres personalitats confronten davant els canvis socials que s’estan produint. El novel·lista gal Alain Robbe-Grillet trenca amb la tradició literària  que el considera com un entreteniment burgès  tot centrant-la  en una mena “d’Odissea imaginativa del jo”. A l’altra riba de l’Atlàntic Joan Baez i Bob Dylan provoquen amb les seves cançons una “epifania  en el despertar de la consciència del moviment juvenil”.

L’epígraf “Apocalíticos e integrados (1963-67)”, tracta de la fi d’un temps  prometedor  que es  frustra amb l’assassinat de John F. Kennedy. Dues figures confronten en aquests anys  el germano-americà Herbert Marcuse  sosté  que l’ésser humà està alienat per la societat capitalista, ja que li nega el dret a ser ell mateix, la més valuosa característica de la seva condició. En l’altra banda l’escriptor i crític italià Umberto Eco proposa  tornar a la tradició crítica  europea com a taula de salvació de la consciència individual.

Al maig de 1968, els estudiants de París, encarnen un nou esperit radical de confrontació que posa  contra les cordes a la V República Francesa, tot i les diverses valoracions que el moviment va provocar.

Ruiz- Domènec, es demana retòricament si la revolució ha mort i es respon que no.  La consigna Make love not war (Faites l’amour, pas la guerre, Fes l’amor no la guerra) s’estén  per les aules de la Sorbona i s’encomana d’una manera o una altra al món estudiantil d’Occident, obrint el camí a la Postmodernitat (1968-1976).

Jean Braudillard, el deconstructivista, adverteix que “Hi ha un risc que la revolució acabi sent un explosió hedonista”. En tant, Michel Foucault li respon que és d’aquesta manera com deu ser, atorgant carta de naturalesa  a la contracultura.  Jürgen Habermas, el filòsof de l’escola de Frankfurt mitigarà el gir dionisíac fet per Foucault  i alertà de la possibilitat de conseqüències feixistes”.

El 1984, Foucault, malalt de sida contempla la mort com un alliberament. L’historiador Georges Duby, mestre de Ruíz-Domènech, intervé per concloure en sintonia amb això expressat per Habermas “que la veritat que la mort il·lumina és la del pes de la Història”.

Dissens  i ensulsiada (1985-2000)

Prenem el títol d’un dels apartats del llibre perquè reflecteix molt bé el sotrac que es va produir al món cultural després de la caiguda del mur i la desaparició de la divisió mundial en dos blocs amb el triomf del món occidental, obre una perspectiva de homogeneïtat mundial que, més tard o més d’hora, va estar desmentida per un món complex i multipolar.  

Dos duelistes es troben a aquest apartat tot apuntant “l’esforç de tot ésser conscient  per assolir  la veritat més plena”. El primer és Nicola Chiaramonte , escriptor i pensador llibertari i antifeixista exiliat a França, que afirma que “el tema principal no és la caiguda del socialisme  sinó la fe en la història com a concepte global”. L’altre és Allan Bloom, el filòsof  nord-americà deixeble de Leo Strauss i professor de la universitat de Yale, que en El cierre de la mente moderna (1987) verteix una duríssima crítica contra la postmodernitat i La fi de la Història (The End of History and the Last Man) del  politòleg Francis Fukuyama, autor que va generar una polèmica de gran repercussió.

Ruiz -Domènech anomena específicament al període 1992-2000  “Mundos anfibios”, pel Manifest cíborg (1985) de Donna Haraway, icona feminista  per la qual la tecnologia, el feminisme i la ciència són les noves vies d’accés al passat.  Com antagonista, l’autor proposa la via defensada per l’erudit Harold Bloom, cèlebre crític literari, el qual defensa  l’efecte alliberador  de la lectura fora dels estrets marges acadèmics, la qual cosa és una manera de guanyar-li sentit a la vida.

En aquests anys (1985-1991) que segons la historiadora  Hélène Carrère d’Encausse , foren anys que van transformar el món, l’escriptor Iuri Trífonov finalitzava la gran novel·la sobre el món soviètic  “Tiempo y lugar “(1983), publicada pòstumament.

També hi ha un apartat dedicat a John Bernal i Martin Bernal, pare i fill. El primer autor d’una coneguda història marxista de la ciència que Ruiz-Domènec contrasta amb la novel·la supervendes del moment, La insuportable lleugeresa de l’ésser (1984) de Milan Kundera, una crítica radical al comunisme a Txecoslovàquia. Mentre que Martin Bernal, fill de l’historiador de la ciència, publica un llibre basant-se en la seva tesi doctoral, que va causar un terratrèmol cultural, Atenea Negra: Las raíces afroasiàticas de la civilización clàssica.(1987). L’antropologia torna a tenir una embranzida amb les obres de Marshall Sahlins, efectuats en un context en el qual proliferen els estudis postcolonials.

El 1988, Reinhart Koseleck, a  mode de gran mestre, fixa els règims d’historicitat, és a dir, les diverses formes de l’experiència del passat  i de la construcció conceptual del temps humà  i conclou que la veritat històrica no depèn només de l’experiència de l’historiador o dels mètodes que utilitza. Simplifico la citació: “Encara no tenim  una història de l’experiència històrica recolzada en la reflexió antropològica, ni una història global dels mètodes històrics”.

La globalització i les seves crisis (2001-2021)

El segle s’obre amb una important crisis del món global com ara l’atemptat de les Torres Bessones, i les seves conseqüències. En un context com aquest circulen les consignes  del sociòleg Samuel P. Huntington del seu llibre El Xoc de civilitzacions.

Ruiz-Domènech selecciona a una parella d’historiadors per aclarir la batalla cultural: el marxista Eric Hobsbawm i el liberal Tony Judt. Tots dos representen dos maneres d’escriure història  i segons l’autor tots dos coincideixen en el dret de les societats obertes a conèixer que va passar al segle XX i fer-ho des d’una història ben escrita.

Altres protagonistes  tenen un lloc al debat cultural un d’ells l’historiador alemany Karl Schlögel, proposa al llibre Marjampole oder Europas (2005) les noves formes de comunicació entre les ciutats sorgides de la xarxa d’alta velocitat que generen una  atmosfera de cosmopolitisme  i un universalisme per afrontar el desafiament del futur i a les quals proposa claus per afrontar el desafiament.

Un altre historiador que es destaca en aquest apartat és Simon Schama, en aquest cas per la seva vessant d’historiador de l’Art, que no refusa difondre la seva aproximació als grans mestres  a través dels mitjans de comunicació de masses, com va fer a la sèrie de de la BBC The Power of Art (El poder de l’art). L’anàlisi que Schama fa dels grans pintors s’apropen a la seva realitat individual, connecten amb les circumstàncies en què es van produir les grans obres: L’interès humà del llibre de Schama consisteix a haver-nos ofert, lluny dels estereotips sobre els genis de l’art, vuit homes en pugna amb sí mateixos i amb el seu temps. Aquest és el missatge, la recuperació del poder de l’art, un joc que no ha jutjar-se per les seves bones o males intencions, sinó pels seus efectes.

Hi ha en aquests apartats finals del llibre una atenció més centrada en l’observació individualitzada i intel·ligent de l’obra d’art.

A l’apartat  “Un drama modern (2008-2026)”, l’autor presenta a dos duelistes Thomas Picketty, autor d’El capital al segle XXI, (2013) i a Telmo Pievani, filòsof de la naturalesa preocupat per l’efecte de la tecnologia. Es tracta d’ultimar la idea  de què fer per conservar el planeta en condicions saludables. Dues maneres d’afrontar-ho diferents  entre sí, però a la vegada complementàries. “De fet, un d’ells parteix de la convicció que les decisions econòmiques afecten el medi ambient, en tant l’altre observa les formes econòmiques com a part del fet evolutiu.”

La pandèmia esclata al març de 2020, l’autor ens recorda el debat que es va obrir  i formula dues demandes orientatives de la reflexió: S’havia arribat al final d’una era , segons la seqüència iniciada? O tal volta la pandèmia estava propiciant una presa de consciència  per fomentar  un nou humanisme a l’alçada del que va provocar Erasme de Rotterdam al segle XVI?

Per contestar aquestes preguntes  proposa el duel de dos pensadors: l’historiador israelià Yuval Noah Harari i el teòleg alemany i papa emèrit Joseph Ratzinger. A l’última experiència Harari afirmava que un complot militar constant amenaça a l’ésser humà.  En l’actualitat  l’autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i de 21 lliçons per al segle XXI, insisteix  en què la globalitat fa necessària una història del món, no la d’un país o la d’una creença en particular, “una via per saber qui som de veritat  i deixar de banda això que ens permeti  deixar enrere l’angoixant idea de què tot està perdut.”

Però, què és “això”?,  es demana l’autor.  Joseph Ratzinger dona la resposta  a l’encíclica Deus caritas est:  l’amor.  Així, el teòleg estableix dues passions dominants l’amor i l’odi. L’amor és el camí per reconèixer  i compartir  el dolor i la misèria  i per aconseguir-lo s’ha de recórrer la línia de resignació iniciada, segon ell, per Nietzsche  en Més enllà del bé i del mal. La recuperació de l’humanisme alliberador passa per assumir  que “ l’eros ebri i indisciplinat  no és elevació, èxtasi davant això diví, sinó caiguda i degradació humana”. Per l’autor del llibre el que atorga valor històric a la postura de Ratzinger  és que no es tracta  d’ ”un viatge nostàlgic  a un món inexistent , sinó una lectura crítica del present”.

Afegeix Ruiz-Domènec, que aquest raonament de la situació creada per la pandèmia  “no és el desfogament d’un pastor de l’església. És el punt de partida, com en Nietzsche, de l’antagonisme ànima-cos, es a dir Eros i Àgape, que s’ha sostingut 150 anys per la vanitat intel·lectual que rodeja el nihilisme, segons Ratzinger” La conclusió de l’autor és que caminem cap a un retorn de l’humanisme.

Al final, apareix un altra vegada la història, “la comprensió del passat és el que en fa lliures”. Tot i que es fa en un escenari, el nostre planeta, desbastat per l’acció humana. Però l’humanisme retorna. “El travessa tot. L’ésser humà està limitat a uns pocs anys, les seves obres resten, sobretot aquelles que s’escriuen per entre el curs de la història.” Malgrat, l’empeny del capitalisme global “de combatre la història com a forma d’accés a la realitat.“

Per autor, sembla que finalment el segle XX iniciat pels volts de 1871 hagi acabat amb la pandèmia el 2021. Però, en història el joc entre de les ruptures i les continuïtats, està sempre obert, sobretot quan es tracta de l’anàlisi de les estructures profundes. Ruiz-Domènec, deixa clar que pot no haver-hi encara una resposta clara, però que és segur que la batalla cultural prossegueix.