Josep Llop
Autor: Arnau Fernández Pasalodos
Títol: Hasta su total exterminio. La guerra antipartisana en España, 1936-1952
Ed, Galaxia Gutemberg, 2024
Títol: ¿Mató tu bisabuelo al mío? Cómo el trauma de la Guerra Civil y del franquismo ha atravesado cuatro generaciones.
Ed. Crítica, 2026
Arnau Fernández Pasalodos
Nascut a Sabadell, 1995. Té un doctorat en Història i és investigador a París, després d’haver estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, University College Dublin. Investigador postdoctoral a la Universitat de Granada. Està especialitzat en la història sociocultural de les guerres civils europees i en com la dictadura franquista va moure els fils per controlar la societat espanyola. Han publicat a revistes científiques com Ahir, European History Quarterly, Història i Política o Història Social. És coeditor de la Revista Universitària d’Història Militar i el 2021 va guanyar el Premi Mary Nash que atorga l’Associació d’Història Contemporània.
Hasta su total exterminio
En aquest llibre, Arnau Fernández Pasalodos s’endinsa en les dinàmiques que van determinar el funcionament de la dita Benemèrita durant el primer règim franquista. El que emergeix és un retrat multifacètic de la brutalitat i repressió que es van exercir, a tots els nivells, contra els partisans, els seus col·laboradors, les seves famílies i fins i tot civils fora del conflicte. Però al mateix temps, aquest llibre posa de manifest un altre aspecte que la historiografia ha deixat de banda: la realitat autèntica de la Guàrdia Civil en la lluita antiguerrillera. Molts membres d’aquest òrgan no hi eren per raons ideològiques, sinó per necessitat.
Aquest llibre és el resultat d’una tesi doctoral que vol donar a conèixer els noms i cognoms del perpetradors i saber què els va passar. De fet, aquest assaig fruit de la seva tesi doctoral ha estat la porta d’entrada a la creació d’un grup de recerca, que ha rebut finançament del Ministeri d’Universitats, anomenat “Perpetradores”. Serà el primer grup de recerca format a Espanya amb la tasca d’investigar aquells que van cometre actes de violència contra els guerrillers i la població durant la dictadura franquista.
És un règim militar que fa servir la paraula “bandolerisme” per despolititzar l’acció dels guerrillers en lloc d’utilitzar una denominació arrelada en la historiografia europea que, a més, ens permeti entendre la realitat política, social i cultural mitjançant un mètode. Les construccions del franquisme encara sobreviuen a l’acadèmia. Després de 40 anys de democràcia, la imatge construïda pel franquisme en termes de la guerra contra el partisà encara perdura. És molt difícil combatre arguments que es van construir i consolidar durant tant de temps.
Segons Pasalodos en el cas espanyol, l’escola real on els perpetradors van aprendre a actuar de manera violenta i sistemàtica va ser a la Guerra del Rif i, alguns molt veterans, a la Guerra de Cuba. Un gran nombre dels guàrdies civils citats al seu llibre van servir al Marroc, van dissoldre les manifestacions de 1934 a Astúries i després van formar el bàndol rebel. Quan la situació es va complicar al sud d’Espanya per a l’exèrcit nacionalista a l’estiu de 1936, Queipo de Llano va recórrer a la seva experiència de combat contra els guerrillers rifenys, que també van mostrar una resistència irregular. Tot i que, en realitat, tots els generals ho van fer. L’estratègia de guerra antipartidista a la península es va caracteritzar molt per l’experiència colonial de l’Exèrcit espanyol.
Per derrotar els guerrillers, van utilitzar massivament la Llei de “Fugas”, és a dir, els van assassinar perquè, segons la seva opinió, els insurgents que havien anat a les muntanyes, no eren soldats regulars, no havien de ser jutjats davant d’un consell de guerra. Per tant, la lògica militar tipificada en les convencions internacionals sobre la captura de presoners no s’aplicava a ells. El partisà capturat era executat sota el mateix escenari d’operacions. De la mateixa manera que la Llei “de Fugas” era una eina del règim per combatre els guerrillers, les deportacions de comunitats senceres van ser un altre mètode que va tenir el seu origen a la Guerra del Rif, quan l’exèrcit va traslladar els cabeles a una nova àrea geogràfica.
En resum, la Guàrdia Civil va seguir una estratègia heretada de la cultura militar colonialista en la guerra asimètrica de la península.
¿Mató tu bisabuelo al mío?
La Llei de la Memòria Democràtica reconeix fins i tot els familiars de quarta generació com a víctimes de la repressió patida durant la guerra. En altres paraules, els besnets són els últims que poden autoritzar la ubicació, exhumació i identificació dels seus familiars desapareguts. Per això aquesta generació s’enfronta a una responsabilitat històrica que afecta la dignitat de tot un país.
Un conflicte aparentment llunyà que encara avui és vàlid. I ho té perquè hi ha ferides que continuen sagnant. A més, el mateix Fernández Pasalodos intenta curar-se al llarg de les pàgines de ¿Mató tu bisabuelo al mío? I aquesta ferida es diu Manuel Sesé Mur. Un home que va ser assassinat el 1948, per l’esquena, després de ser disparat per dos guàrdies civils, que el van detenir pel seu paper en la resistència antifranquista al seu poble d’Osca. La seva mort va ser un veritable trauma per a la seva filla Rosita que, amb els anys, es va convertir en l’àvia d’Arnau.
Els morts no són iguals
Amb aquests testimonis, Pasalodos ha fet un llibre que presenta diverses històries que no es podien tancar quan era el moment. Exposa preguntes sense resposta i intenta il·luminar les ombres que van amagar centenars de milers de vides durant dècades.
Equiparar els morts no seria just per a la història. El llibre explica per què és important saber on són els teus morts i per què van ser assassinats. I destrueix amb els seus arguments i accions aquelles veus que demanen passar pàgina sense treure tots els morts de les clavegueres.
També mostra que, a la Guerra Civil, no tots els morts eren iguals. Perquè aquella no va ser una guerra entre germans, sinó un cop d’estat, una revolta política i militar recolzada pels règims autoritaris d’Alemanya i Itàlia. Una lluita que va deixar cadàvers anònims en fosses comunes que van deixar famílies travessades per la por i el silenci d’una banda i caigudes en batalla, honorades per l’Estat franquista, de l’altra.
Equiparar els morts d’ambdós costats no seria just per a la història i aquest llibre és rellevant per acabar d’entendre-la.
