L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
Des que l’enginyer Ildefons Cerdà va planificar la plaça de les Glòries com epicentre de Barcelona, s’han dut a terme durant l’últim segle i mig una infinitat d’obres (transformacions, reestructuracions, endarreriments i aturades), que han suposat un dispendi immens de “cales” als contribuents.
No sé pas si ja han finalitzat amb aquest darrer i últim nou projecte d’espai verd… Tot i quedar la part muntanya pendent, on està previst fer un balcó urbà, quan finalitzin els enderrocaments dels habitatges comentats del carrer del Consell de Cent.
Avd. Meridiana – Ctra. de Ribes Foto: Brangulí ANC
El “poti-poti” de reestructuracions en les infraestructures viàries han sigut un dels principals inconvenients de les múltiples obres sofertes, principalment motivades per les infraestructures ferroviàries, entre el carrer d’Aragó, l’avinguda Diagonal i la seva interacció amb la plaça, en segon lloc, el desllorigament circulatori de les entrades i sortides del trànsit rodant per a travessar-la.
La via ferroviària que circulava pel carrer Aragó es va soterrar a començament dels anys 30 des del carrer de Sicília amb Aragó en direcció al centre de la ciutat.
Pas a nivell carretera de Ribes amb plaça de les Glòries Foto – Museu del Ferrocarril de Catalunya.
Dècada dels anys 50: Imatge que mostra l’antiga configuració ferroviària de la Plaça de les Glòries. Durant més d’un segle, les vies del tren van travessar la plaça a cel obert, dividint els barris circumdants. En primer pla s’aprecia un llarg tren de mercaderies aturant el pas, just darrere del tren, una fila d’autobusos de dos pisos esperen pacientment al conflictiu pas a nivell de la zona.
Any 1961 es va inaugurar un viaducte elevat que feia passar part del trànsit de cotxes per sobre de les vies que encara quedaven en superfície.
Les vies de tren de la línia Barcelona-Granollers que travessaven la plaça de les Glòries Catalanes es va anar cobrint progressivament i suprimir definitivament a partir del 1960, per donar pas al trànsit rodat, que va permetre la unificació urbana i l’arribada del cotxe i el soterrament de l’actual línia 1 del metro.
L’estació veïna del Clot, fa més de 50 anys, es va soterrar completament el 22 de desembre de 1972, eliminant qualsevol vestigi d’aquelles vies al voltant de la plaça. En el seu lloc avui hi ha el Parc del Clot, on es conserven alguns dels elements de l’antiga estació i dels tallers ferroviaris. L’estació en superfície del Clot va ser substituïda per l’actual estació subterrània del Clot-Aragó. El tren passava per la superfície des de 1854.
i any 1946 Fotos: Pinterest
Antiga estació del Clot- 1970
De l’antiga estació ferroviària, desapareguda, que s’erigia on avui hi ha el Parc del Clot, n’hi ha un aqüeducte, que no és tal, sinó que són les restes del que va quedar de l’estació de l’any 1972 en ser substituïda per l’actual terminal soterrada.
Restes antiga estació del Clot, que sembla un aqüeducte.
Vista aèria de les restes de l’estació, avui el Parc del Clot
Entre els anys 70 i 80 amb la reestructuració de la xarxa de Rodalies i la creació de la línia subterrània sota el carrer d’Aragó i posteriors reformes, les línies de tren que travessaven la plaça van quedar completament soterrades o desviades de la superfície.
Abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92, es va crear un gran anell viari, conegut com: “el Tambor”, elevat per als cotxes, deixant el centre vuit i mig camuflats sota l’anella un parc/jardí que mai va ser aprofitat.
Les obres per enderrocament van començar el febrer de 2014 i van durar 193 dies, finalitzant el setembre de 2014.
Actualment, l’objectiu ha sigut eliminar el trànsit en superfície i transformar l’espai en un gran parc verd pel veïnat. Sota la plaça hi passen fins a quatre túnels ferroviaris subterranis, la L1 de metro, la línia de Mataró, la de Manresa/Meridiana i el ramal que possibilita l’enllaç entre l’estació de passeig de Gràcia i l’estació de França, a sobre dels quals s’han construït els moderns túnels viaris de la Gran Via.
Els Encants, nascuts durant l’ocupació napoleònica, eren un mercat dominical d’andròmines i roba vella a la part alta de la Rambla, per damunt del Palau Moja.
1958 – Mercat de Bellcaire – Pç. Les Glòries.
La primera notícia que es té dels Encants és del mercat medieval que se celebrava al costat de les muralles al camí del Rec, a mitjan segle XIV.
És la pervivència i una relíquia viva del nostre passat més remot, que ha permès conservar el seu nom, els seus usos, les seves normes i els hàbits de l’època medieval.
Hem de tenir en compte que els Encants de Barcelona és el més antic d’Europa, amb escreix. Molt més que el Carreau du Templeesde París, Portobello Road Marketen de Londres, el Waterloopleind’Amsterdam, que el Porta Portese en Roma, o el Rastro de Madrid.
Dels seus orígens, des de l’edat Mitjana, els Encants han recorregut bona part de barris de la geografia barcelonina. Del costat de les muralles, és traslladar a la plaça Nova, un segle més tard a la plaça de Sant Jaume. Durant el segle XVIII darrere la Llotja. A finals del segle XIX i principis del segle XX, a l’avinguda Mistral i al passeig de la Creu Coberta.
Amb motiu de l’Exposició Internacional del 29, l’any 1928, es va traslladar al nord de la plaça de les Glòries Catalanes.
El Mercat dels Encants és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La paraula «encant» fa referència o és un lloc on es venen coses velles o es fa una venda o subhasta pública d’objectes.
La fira era coneguda popularment com els Encants Vells, per a diferenciar-la dels Encants Nous, una galeria comercial inaugurada el 1931, situada molt a prop, en el carrer del Dos de Maig entre els carrers de València i Aragó.
Entrada C/ València
Un dels passadissos interiors dels Encants Nous.
Entrada principal dels Encants Nous. Dos de Maig- Enamorats
El nou Mercat dels Encants, situat a l’altra banda de la plaça de les Glòries, va ser obert al públic el 25 de setembre del 2013, durant les festes de la Mercè.
Nous Encants Vells:
Doc: Ajuntament – Mercats de BCN.
Fotografies: pròpies, les mesantigues: Google i Pinterest
Darrers enderrocs cases modernistes del C/ Consell de Cent, per l’ampliació de la plaçade les Glòries..
La Casa Frederic Sanés i la Casa Sebastià Bosch i Elías.
S’ha iniciat la darrera transformació urbanística de l’ampliació de la cara nord del parc/plaça de les Glòries, que suposa la desaparició i l’enderroc dels últims edificis centenaris del carrer del Consell de Cent que afecta tres illes de cases entre els carrers de Castillejos i d’Independència, amb la desaparició d’un passat industrial i la pèrdua de dues finques històriques, amb detalls modernistes, la Casa Frederic Sanés del 1914 de l’arquitecte Josep Graner i Prat i la Casa Sebastià Bosch i Elías del 1916 de l’arquitecte Ramon Frexe i Mallofré; dues cases germanes bessones de cinc plantes d’alçada, situades en els números 600 i 602.
Aquesta demolició d’unes 30 finques, serviran, a part de l’ampliació del parc, connectar els barris de la Sagrada Família, Fort Pienc, el Clot i la Llacuna del Poblenou.
En la cruïlla amb el carrer de Cartagena, està ubicada l’Escola Gaia en uns mòduls prefabricats en espera de ser traslladada. Inicialment, està aprovat convertir l‘antic recinte fabril del carrer del Dos de Maig, 189, en el nou centre educatiu. L’antiga fàbrica de paraigües, edifici patrimonial de titularitat municipal, juntament amb uns 500 habitatges de nova promoció, faran façana a la Diagonal.
Recinte fabril del C/ Dos de Maig, 189
Fàbrica de paraigües al costat de l’antic emplaçament dels Encants Vells
Una de les primeres cases a ser enderrocades van ser les cases Esmili Escat, unes construccions històriques del barri del Clot de l’arquitecte Federico de Arias Rey. A principis del segle XX i va allotjar un taller de forja.
Enderroc de finques centenàries històriques. Cases Emili Escat.
Les excavadores treballen als voltants de l’antiga fàbrica de farines “La Ceres Catalana”, coneguda com la Casa del Sucre. No se sap si se salvarà de l’enderroc. L’antiga fàbrica del carrer Cartagena, 166 està en estudi per transformar-la en un centre cívic comunitari.
Casa del Sucre – ” La Ceres Catalana”
Fàbrica del C/ de Cartagena, 166
Mencionar, també, tants altres espais veïnals, els colmados, comerços, bodegues… autèntiques botigues de barri, malauradament inexistents avui dia que donaven autenticitat comunitària i veïnal.
Soc fill nat al carrer Aragó/Dos de Maig, entre els anomenats Encants Nous i l’antiga Fira de Bellcaire – coneguts popularment com Encants Vells.
Doc: Betevé -Timeout Barcelona – TotBarcelona barriades de provençals -diari de Catalunya – Historiesdebcn.
Aquesta és la breu crònica d’un viatge fet a la Normandia de l’Operació Overlord i del desembarcament del famós D-Day del sis de juny de 1944. Va ser un viatge monotemàtic, històric, immersiu i que durant sis dies ens endinsà en aquest impressionant fet històric i en el seu context geogràfic, bèl·lic i humà. Totes le fotografies que acompanyen aquest breu reportatge són pròpies o compartides pels companys i companyes que formaven el grup.
Es tracta d’un viatge organitzat per Viatges Franquesa, amb un grup humà que es formà al propi aeroport de Barcelona amb una convivència comuna de sis dies. A l’aeroport de Nantes ens esperava un autocar que seria el nostre sistema de transport en aquells dies i que en un primer moment ens portaria al Mont-Saint-Michel, on passaríem la primera nit i visitaríem el famós illot sobre el que se situa l’abadia de Sant Michel. L’arquitectura del Mont-Saint-Michel i la seva immensa badia a la base de l’illot, el converteixen en el lloc turístic més popular de Normandiai un dels deu més concorreguts de França.
Imatges del Mont Saint-Michel, del claustre i visió des del menjador de l’hotel
A partir d’aquí, el viatge s’organitza visitant les cinc platges on es va produir el desembarcament i els nombrosos espais museïtzats i ben conservats (un total de 25 espais conformen i cuiden la memòria històrica).
Al matí continuem en autocar cap a Sainte-Mère-Église, un petit i estratègic poble situat a la base de la península de Cotentin on hi visitem el Museu Airborne (paracaigudistes) que ret homenatge a les tropes estatunidenques de les Divisions Aerotransportades 82a i 101a. El seu recorregut immersiu, acompanyat de nombrosos objectes històrics i diversos avions d’època, ens submergeix en la història dels paracaigudistes estatunidencs que van participar en el desembarcament. Al campanar de l’església hi ha una reproducció del paracaigudes i un maniquí que representa John Steele (1912 – 1969) el paracaigudista que va quedar-hi atrapat la matinada del sis de juny, mentre els seus companys lluitaven amb els alemanys per ocupar aquell important nus de comunicacions.
La resta de dies ens instal·larem a Arromanches-les-Bains, petita població situada sobre la platja Gold (responsabilitat britànica el dia D). Ens allotgem a l’hotel La Marine, un senzill i històric edifici (després del desembarcament fou un hospital de les tropes aliades) amb unes impressionants vistes sobre la platja i les restes arqueològiques del que va ser port artificial britànic els mesos que seguiren a la invasió. Ens desplacem a Ranville on s’ubica el famós pont Pegasus. Aquí també hi ha un museu memorial sobre la 6a Divisió Aerotransportada britànica que ocupà aquesta zona el dia D. No visitem el museu on es troba el pont original de Bénouville (Pont Pegasus), una rèplica d’un planador Horsa i milers d’objectes històrics. Si que veiem una rèplica idèntica del pont sobre el riu Orne i la zona immediata al pont on aterraren tres planadors Horsa carregats de tropa aerotransportada que la nit del 5 al 6 de juny ocuparen i preservaren el pont a l’espera d’enllaçar amb les tropes britàniques que el dia 6 desembarcarien a la platja Sword.
Fotografies de la platja d’d’Arromanches amb la presència constant dels blocs de formigó que l’any 1944 formaren la base del port artificial. A la fotografia inferior esquerra es pot veure l’hotel La Marine
Entre la platja Sword i la de Gold s’estén, des de Saint-Aubin-sur-Mer a l’est fins a Courseulles-sur-Mer a l’oest, la platja Juno, sector assignat pel desembarcament a les tropes canadenques de la 3a Divisió d’Infanteria; era la segona platja més ben fortificada, després de la d’Omaha. Durant la primera hora d’assalt les forces canadenques van tenir el 50% de les baixes, comparables a les dels Estats Units a Omaha.
El pont Pegassus a l’esquerra i a la dreta es veuen els monòlits que commemoren els llocs on van aterrar dos dels tres planadors Horsa, increïblement a prop del pont. El tercer és situat a pocs metres d’aquests dos
El tercer dia visitem a Arromanches, a pocs metres de l’hotel, el Museu del desembarcament. El museu està situat a la mateixa platja de Gold, just al davant dels vestigis encara ben visibles del port artificial Mulberry B, una obra mestra d’enginyeria clau per a la victòria aliada. El museu ha estat completament renovat amb una museografia moderna inaugurada l’abril de 2023. El museu explica, amb l’ajut d’imatges i maquetes de gran format, el procés de construcció i posterior ús del port Mulberry, així com la construcció d’un segon port a càrrec dels estatunidencs a la platja Omaha que va sucumbir a una forta tempesta el mes de juliol.
Imatge presa des de l’hotel La Marine on veieu al fons l’edifici del Museu del Desembarcament d’Arromanches i, en primer terme, material militar de l’època.
El Memorial Británic de Normandia (no confongueu amb el cementiri militar), situat en les altures del Mont Fleury, amb vista a la platja Juno, és un lloc de record als milers de joves britànics que van caure a la Batalla de Normandia. És l’únic lloc que ret homenatge pel seu nom a tots els soldats caiguts a la batalla; visita indispensable com un lloc de meditació i respecte.
A l’esquerra, detall de les columnes del Memorial Britànic i a la dreta un petit fragment del bosc de siluetes personalitzades que representen els més de 1.600 soldats caiguts el dia D
El quart dia l’iniciem amb una visita a la bateria Crisbeqc, metres endins de la platja Utah. Per a preparar i prevenir els desembarcaments, els alemanys havien construït un vast sistema de fortificacions, incloses grans bateries de guerra dissenyades per a bombardejar els vaixells i les platges. Encara són visibles i visitables moltes d’aquestes bateries així com altres búnquers que formaven part de l’anomenat Mur Atlàntic. El que visitem és un autèntic complex militar preparat per a uns 400 soldats. Incloïa 22 búnquers interconnectats per trinxeres, casernes, infermeria i llocs de comandament. Dirigint-nos a la platja Utah visitem el Museu del Desembarcament a aquesta platja construït sobre un antic búnquer alemany a Sainte-Marie-du-Mont, explica l’operació Neptú, tot el complex mecanisme d’invasió aeronaval del dia 6 de juny; el museu detalla l’estratègia i conserva, entre moltes peces i artefactes amfibis, un bombarder B-26 original. També es visita la segona platja de desembarcament estatunidenc (i més tràgica pel grandíssim nombre de baixes), la platja Omaha on es va construir el segon port artificial Mulberry que va quedar malmès permanentment. A l’extrem meridional de la platja Omaha hi ha els penya-segats de la Punta d’Hoc on els Rangers americans havien d’escalar i destruir les importants bateries alemanyes que hi havia, amb una arriscada operació que no va acabar de reeixir.
Les fotografies superiors mostren diversos punts de la immensa bateria de Crisbeqc. En el centre, un plànol de la xarxa de fortificacions i trinxeres que formaven la bateria. Dues fotografies més del museu del desembarcament de la platja d’Utah i una posició artillera amb canó de la bateria de Longues-sur- Mer
A continuació ens dirigirem a visitar la bateria de Longues-sur-Mer ubicada en els penya-segats de la platja Gold; aquesta bateria està equipada encara amb quatre canons de 155 mm.
El cinquè dia es dedica a un aspecte complementari i inexcusable que són els cementiris militars (estatunidenc, britànic i alemany). Els tres són incomparables i obeeixen a estètiques i motius completament diferents. L’americà és d’unes dimensions enormes, més de 70 hectàrees sobre la platja Omaha i conté 9.387 làpides de marbre blanc i un mur circular amb 1.557 desapareguts. El terreny va ser cedit a perpetuïtat als EUA. El Cementiri Militar de la Commonwealth de Bayeux conté les restes amb làpides de 4.648 enterraments, majoritàriament soldats britànics morts durant el Desembarcament i la posterior Batalla de Normandia; a més dels soldats del Regne Unit, inclou combatents canadencs, australians, i més de 500 soldats d’altres nacionalitats (principalment alemanys). El cementiri alemany, d’una gran austeritat, grisor i patetisme conté més de 22.000 morts amb creus de pedra fosca i petites plaques metàl·liques, i inclou un gran túmul central coronat per una gran creu i un centre d’informació sobre la guerra.
Imatges del cementiri militar americà (esquerra superior i centre superior). Cementiri alemany (es pot observar el túmul amb la gran creu, grups de creus i plaques commemoratives al terra sobre les tombes. També a la dreta el detall de la placa d’una tomba doble que conté les restes d’Adolf Diekmann, un oficial de les SS responsable de la matança d’Oradour-sur-Glane). A la part inferior, el cementiri britànic i una vista panoràmica de la platja d’Omaha amb els penya-segats al fons
La tarda d’aquest cinquè dia el destinarem a una visita cultural a Bayeux amb la seva impressionant catedral, impròpia per la seva majestuositat d’una ciutat tan petita. Bayeux va ser la primera ciutat normanda alliberada per les tropes britàniques el 7 de juny, per la qual cosa va patir pocs danys en les estructures i els monuments.
Façana i interiors de la catedral de Bayeux. A la part inferior llocs diferents d’aquesta ciutat molt propera a la costa
El darrer dia ens desplacem cap a Saint Malo a la Bretanya on passarem bona part del dia fins dirigir-nos cap a Nantes a primeres hores del vespre per agafar l’avió ja nocturn de tornada a Barcelona.
L’organització del viatge sota el guiatge històric de l’Assumpta Montellà converteix l’experiència en un gaudi constant i molt vívid sobre les circumstàncies i els llocs que envoltaren un dels moments crucials de la Segona Guerra Mundial. La presència de l’Assumpta és constant i en tot moment. Els desplaçaments en autocar durant els sis dies eren lliçons constants d’història, de la grossa, la que apareix als llibres i de la menuda, la dels detalls, la de la gent que la va patir, amb comentaris, explicacions o ampliacions del que anàvem veient en les diferents parades dels itineraris. Sovint alguns desplaçaments eren contextualitzats amb el visionat de vídeos de pel·lícules a bord del bus, com El dia más largo, Salvar al soldado Ryan, Hermanos de sangre o Bajo la arena que convertien la ruta en una experiència immersiva única.
Cada dia després de sopar, completàvem la jornada amb una trobada conjunta a l’exterior de l’hotel amb el meravellós marc de la platja d’Arromanches i les restes dels blocs de formigó que constituïren el port Mulberry i que són presència constant en el paisatge atlàntic sotmès a contínues i intenses marees. Allà l’Assumpta feia un resum del que havíem vist al llarg del dia i ens explicava històries relacionades amb el conflicte bèl·lic, amb un discurs molt ben fonamentat, molt emotiu en tots els casos i extraordinàriament ben adaptat a les característiques de les persones que formàvem el grup de viatge.
L’experiència de la sortida a través de Viatges Franquesa va ser molt enriquidora, amb un tàndem d’atenció format per la pròpia Assumpta, la Gemma Laborda, la presència de la qual afegeix un plus al viatge, ja que facilita enormement la convivència i aporta continus elements de suport, de cohesió grupal, d’ajuts en tot moment i d’un humor excel·lent que ajuden a crear, conformar i mantenir unes relacions interpersonals potents i positives entre tots els integrants de l’expedició. El tercer element del tàndem és el xofer, en Joan, que ens porta per tot arreu amb un comodíssim autocar de Franquesa SL amb una disponibilitat, discreció i professionalitat totals. Les postes de sol que completaven cada jornada en acabar les xerrades / posades en comú amb l’Assumpta són impressionants i imperdibles. Una boníssima experiència històrica.
En aquells anys de la meva infantesa, a l’hivern la foscor era més negre, la boira més espessa gairebé impenetrable, l’aire i vent més fred es colava pels llindars de portes i finestres, el sol fins a migdia no escalfava, on el temps assetjava a les cases fredes i humides i l’alè es congelava… Dins la llar, al cap vespre, la família es reunia a la vora del foc. El padrí, amb la pell resseca i el cigar apagat als llavis espurneja les brases amb branques, amb el gos ajagut als seus peus. La mare, en bata, està fent el sopar al fogó de llenya. La padrina, tota ella vestida de negre, feineja per la casa sense parar, enfilant mil històries en la penombra. El pare, després d’una jornada al “tros”, d’esporgar les vinyes i donar menjar al bèstia fa la becaina assegut a taula, esperant l’hora de sopar. Els gats ronsejaven a la vora de foc. La mainada, en una punta de la taula enllesteixen els deures escolars, que els hi ha posat el senyor mestre. Demà a primera hora del matí amb un fred que glaça l’anima i després de munyir les vaques, faran més de mitja hora de camí, per anar a escola.
Padrins
Cal Cabré
En sopar, amb el plat a taula, tots asseguts, el braser als peus i la mainada enjogassada, s’expliquen mil històries que corren per la vall i pels voltants de la vila…
D’aquells moments, tan sols queden aquelles portes de fusta resseca, les finestres desajustades, bigues envoltades de tel-aranyes i parets descobertes mig ensorrades plenes de records endormiscats, que el temps ha anat absorbint… històries que desapareixeran de la nostra memòria col·lectiva, particular i familiar pel fet que no hi ha una altra generació que sobrevisqui a doblegar-se per continuar existint entre aquestes parets i resistir la duresa de la vida a pagès.
La Porta Vella, que tantes vegades obria i tancava la Casa Pairal sí que ha aguantat el pas del temps, durant més de dos-cents cinquanta anys. Ara bé… l’abandó del món rural, la manca de manteniment i la natura està fent l’efecte inexorable de la solitud que l’envolta, deixant l’empremta ineludible del transcurs dels canvis generacionals.
Les masies, els conreus, les pastures i els corrals han caigut en el trauma del desemparament… l’esforç, la cultura, la llengua, la memòria històrica no escrita, d’aquells padrins han sucumbit en la destrucció inapel·lable d’aquella Porta Vella a canvi d’un Airbnb.
Aquell refugi, aquella història viva, l’exemple i la companyia d’aquell somriure profund, barreja d’esforç, d’orgull, d’emoció de l’avi… just, quan anava de cap de setmana des de l’internat a l’entrada d’aquella porta vella, amb l’emoció que m’omplia els ulls de llàgrimes, el seu respirar profund, amb la cigarreta apagada entre la comissura dels llavis… Sabia, entenia que aquell temps finia, s’acabava. Aquella tardor càlida i serena que fins ara il·luminava la Masia, la Força d’aquella Terra, d’aquell sembrat d’aquella cort… Ell que amb prou feines sabia llegir i escriure, aquella mirada de l’Avi al costat d’aquella Porta Vella, era amor…, i me’l va transmetre sense dir ni una sola paraula.
Que lluny queden totes aquelles vivències i enyorances… Records que el temps ha marginat en la penombra… Estimació i sentiments que ens donen la força per valorar les nostres Arrels, la nostra Terra, la nostra Llengua… la nostra Història !!
Enyoro de matinada, amb la brisa i la vista perduda per als camps en moviment de blat, ordi i civada, aquells records, sentiments i aquella quietud dintre del meu cos. El so d’aquella calma i solitud d’aquells camps tan treballats, dels grans esforços dels padrins per tirar endavant, i que tant varen lluitar… perquè ara amb tanta “intel·ligència” que tenim, siguin arraconats i oblidats… convertits, en el millor dels casos, en apartaments rurals o cases de colònies…, que aquella “Porta Vella” caigui en l’oblit de la nostra memòria d’aquesta Terra Nostra.
El meu cor està en el record i gratitud de totes aquelles paraules que no estan escrites, que romanent en aquelles velles i gruixudes parets, testimoni de què és la meva, tranquil·la i reposada història personal…
Clot d’en Coma
(El Clot d’en Coma és un topònim d’interès local que es troba en la zona de la Vall de Lord / La Pedra i la Coma. Es tracta d’un espai natural o camp que, durant èpoques de pluges intenses, s’inunda i es transforma temporalment en un petit estany. Ubicat dintre dels camps/terrenys de Cal Cabré. Proper al municipi de La Coma i de les Fonts del Cardener.
Aquesta zona es troba a la falda de la Serra del Port del Comte. La ubicació destaca com un punt de pas en les rutes excursionistes i camins històrics de muntanya, camí a Tuixent – la Vansa, encaix entre la serra del Cadí i el massís del Port del Comte).
Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.
Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.
El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.
La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.
De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:
Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.
Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.
Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia delas tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”
Revolta Santa Coloma de Farners
El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.
La calma abans de l’Esclat
Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.
pillatges, violacions i saquejos
El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.
Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640
Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.
La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.
“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:
Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.
Corpus de Sang 1640
L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.
Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.
Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya
“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.
Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”
Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners
Fotos i doc: Sapiens.cat – Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Els tres guanyadors de la Marató de Londres 2026, del diumenge de 26 d’abril, deixa una escena tan extraordinària i històrica que és difícil de dimensionar. Els tres primers classificats van córrer per sota de l’anterior rècord del món, del kenyà Kelvin Kiptum amb 2:00:35 h a Chicago, del 8 d’octubre de 2023.
Kelvin Kiptum – Chicago 2023 Foto: The Guardian
Els tres primers classificats van “estripar” l’anterior rècord mundial, i els dos primers varen “polvoritzar” la barrera de les dues hores:
El podi / abril 2026 – Foto: Mundo Deportivo.
Sabastian Sawe – Londres, 2026 – rècord mundial de menys de dues hores – Foto: El Periódico.
Sabastian Sawe, el primer atleta a córrer la marató en menys de dues hores. Un rècord estratosfèric d’1:59:30 h. Un kenyà en la seva primera marató oficial internacional. Un cos de pura fibra que va respondre a una acurada i meticulosa preparació científica; seguit de l’etíop Yomif Kejejcha amb 1:59:41 h; el tercer classificat, l’ugandès Jacob Kiplimo 2:00:28 h. No és només un podi sencer històric, és un canvi en l’escalada del rècord del món de l’atletisme i, en particular, de la marató. On la ciència ja forma part de la preparació d’aquests superherois de la natura humana.
Resum d’articles dels periodistes esportius Alba Cabrera i Xavier Gonzálvez Amat.
Però el veritable mite, llegenda i atleta de la marató de tots els temps, sens dubte, és l’etíop Abebe Bikila.
De petit, va créixer pasturant bestiar i corrent descalç pels terrenys muntanyosos i accidentats dels voltants del seu poble natal; enfortint les seves cames i peus, que el van dotar d’una gran resistència.
De jove corria diàriament uns 30 Kms, des del seu poble a Addís Abeda per desplasar.se a treballar.
Acostumat a entrenar, sempre descalç, per la manca de recursos i mitjans de la zona rural on habitava.
Va allistar.se en el regiment d’infanteria de la Guàrdia Imperial dedicada a la protecció de l’emperador etíop Hali Selassie.
Una vegada instal·lat Addis Abeba, s’aficiona a córrer i entrenar. Onni Niskanen, un entrenador finlandès contractat pel govern d’Etiòpia, es fixà en Bikila.
En el darrer moment, fou inclòs en l’equip olímpic d’Etiòpia, en substitució de l’atleta Wami Biratu, què patir a última hora una forta lesió.
Una vegada instal·lat a Roma, cap de les sabatilles que li varen proporcionar el patrocinador d’Adidas li anaven bé, de manera que Bikila decidí córrer sense calçat.
Fou el primer africà a guanyar una medalla d’or olímpica; en passar per la línia d’arribada de l’Arc de Constantí, als voltants del Coliseu Romà, per davant del marroquí Rhadi Ben Abdesselam, amb un temps rècord de 2:15:16 h.
Establir la històrica gesta en participar, de forma fortuïta, en la marató dels Jocs Olímpics de Roma 1960, aconseguint una nova plusmarca mundial corrent descalç.
Abebe Bikila i Rhadi Ben Abdesselam or i argent a Roma 1960 – Foto Le Monde
Podi Tòquio 1964 – foto Runner’s World
En tornar dels JJOO, fou tractat com un heroi, per l’últim emperador Haile Selassie d’Etiòpia.
L’any 1961 guanyà diverses maratons arreu.
Entre octubre de 1961 i abril de 1963 no va competir en cap marató internacional.
El 1963 participà en la Marató de Boston – és la més antiga i famosa del món, on acabà 5è. És l’única marató que va acabar i no va guanyar. No tornar a córrer cap marató fins a la d’Addis Abeba el 1964 que guanyà amb un temps de 2:23:14.
Un mes abans dels Jocs Olímpics de Tòquio 1964, Bikila patí un atac d’apendicitis aguda. Malgrat això, es recuperà i poder competir a la marató. Aquest cop calçat amb uns esportius. Guanyà la cursa aconseguint un nou rècord mundial, amb 2:12:11:2, 4 minuts i 8 segons abans que el segon classificat Basils Heatle de la Gran Bretanya 2:16:19, i Kokichi Tsuburaya del Japó: 2:16:22.
Fou el primer atleta en la història capaç de guanyar dues maratons olímpiques consecutives, repetint medalla d’or, i superant el seu propi rècord anterior.
Participà de nou als Jocs de Mèxic 1968, però aquest cop abandonà afectat pel mal d’altura en el km. 17.
L’any 1969, en un accident de cotxe molt a prop d’Addis Abeba, patí una paraplegia, de la que no es va recuperar mai més. Quatre anys després,
l’octubre de 1973, amb 41 anys, morir d’una hemorràgia cerebral que es va relacionar amb el fatal accident de tràfic sofert anteriorment.
Malauradament, la tragèdia es repeteix, el plusmarquista Kelvin Kiptum, amb 24 anys, morir l’11 de febrer de 2024 en un accident de cotxe.
Sols tres maratonians a la història han guanyat dues medalles d’or a la marató olímpica. Abebe Bikila, d’Etiòpia (Roma 1960, Tòquio 1964) – Waldemar Cierpinski, d’Alemanya de l’Est (Montreal 1976, Moscou 1980) i Eliud Kipchoge de Kenya (Rio 2016, Tòquio 2020).
Fotos: Facebook i Olimpics.com
La pregunta és… el corredor descalç, els centres d’alt rendiment, amb els calçats i roba esportiva adaptada a cada cos, les tècniques informàtiques, els mètodes d’entrenament, el control d’alimentació, amb l’estudi i preparació científica… quina plusmarca aconseguiria avui dia ??
Fotos: Wikipedia
En els 42,195 quilòmetres de distància de la marató moderna, Abebe Bikila, en la modalitat de descalç, roman encara imbatible.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.