Etiqueta: Història

Aquest és un llibre que recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera. Es tracta d’un minuciós  i ben tractat relat que focalitza la trama cívic-militar que conduií a la sublevació i com es posaren en marxa les mesures de seguretat (securitàries en el llenguatge de l’autor) i de repressió assassina (eliminacionistes en aquest llenguatge tan propi i pulcrament descriptiu). En aquest sentit darrer, és on l’obra pren un nivell de focalització màxima, ja que s’intenta esbrinar quines eren les caracteritzacions sociològiques, demogràfiques, polítiques i socials del gran i heterogeni  (o no tan heterogeni) grup d’implicats en les polítiques repressives que se succeïren des del mateix 18 de juliol de 1936 i al llarg d’aquell estiu i els mesos de tardor del mateix any.

_{A l’esquerra, voluntaris del bàndol rebel prop de la plaça Constitució de Saragossa (David Alegre) A la dreta, membres d'”Acción Ciudadana” als carrers de Saragossa amb el braçalet blanc que els distingia (AHPZ Coyne)}

El total d‘assassinats documentats, és a dir, els que es poden certificar a través de consultes en registres civils o militars múltiples durant aquella segona meitat de 1936 a la Saragossa controlada pels militars  arriba a la xifra de 3.500, si bé, l’autor explica que amb seguretat, el nombre total devia ser molt superior ja que moltes de les execucions es van produir en els primers dies i setmanes sense que quedés cap mena de constància o registre.  La feina de recerca ha permès de reconstruir prou bé la xarxa, tot descobrint que molts d’ells van viure fins els anys 90 del segle XX al mateixos carrers que molts dels testimonis que s’han entrevistat. Les consultes en l’Archivo del Juzgado Togado de Zaragoza que custodia tots els sumaris instruïts a l’Aragó pels tribunals militars, van permetre d’arribar a molts dels implicats en la repressió assassina, tot comprovant que la majoria van seguir actius durant els anys 40 en les diferents organitzacions de Falange.  Altres arxius interessants van ser l’Archivo General de la Administración que inclou molt sobre l’activitat de les Jefaturas provincials de FET – JONS, de la Delegación Nacional de Combatientes on era possible seguir el rastre de molts falangistes que feren carrera en els cossos de l’estat franquista. S’arribà així a trobar nous testimonis orals entre gent de l’entorn dels perpetradors o sovint descendents. De tota manera, si l’objectiu clau de la recerca era reconstruir l’ecosistema de les polítiques eliminacionistes, desllorigar l’organigrama i la cadena de comandaments que ho va fer possible, calia indagar en altres fonts documentals com ara l’Archivo General de la Guardia Civil i altres prou reveladors de la complexa trama repressiva.
El llibre pretén acostar al públic la diversitat d’individus, estructures faccioses estatals o paraestatals (el que l’autor anomena agències), interessos i variables que van entrar en joc aquell estiu i tardor inicials de la guerra. Les polítiques d’eliminació van respondre a motivacions molt diverses en els diferents nivells de la maquinària que les van dur a terme, però, en qualsevol cas, l’ús del terror va esdevenir una eina ideal per a posar en marxa les polítiques d’enginyeria social que durien a una completa reorganització de la societat i la producció del país. El resultat de la política repressiva dels sollevats es basà totalment en l’obediència jeràrquica i en la submissió total a aquest principi de les nombroses agències implicades en la repressió: la Falange, la Guàrdia Civil, la Guàrdia d’Assalt, la policia i els diferents nivells de la 5a Divisió Orgànica de l’Exèrcit (5DO) en base a Saragossa, així com altres milícies com el Requetè o l’Acción Ciudadana, una mena de milícia urbana organitzada de manera similar al Sometent, de control (com la resta d’agències) completament militar i que fou molt important en la inspecció i intervenció securitària i eliminacionista a la ciutat.

Saragossa (200.000 habitants l’any 1936) va ser la segona ciutat en importància demogràfica en poder dels colpistes després de Sevilla en iniciar-se la guerra. La seva situació estratègica era clau i la por i incertesa de les primeres setmanes, va exacerbar la política d’assassinats que, per si mateixa, ja formava part de les directrius inicials del general Emilio Mola (1887 – 1937). L’existència d’una important massa obrera dins de la ciutat, així com un incipient front republicà a l’est de la ciutat provinent de la Catalunya republicana, explicaria la fragilitat i el temor dels generals sollevats. L’arribada de Mola a la ciutat a principis d’agost va endurir i sistematitzar encara més les polítiques d’extermini que no estaven prèviament prefixades, sinó que es van anar acomodant quan les circumstàncies els feien sentir més vulnerables i exposats: tot allò (aquell o aquella) que als seus ulls representés una amenaça havia de ser eliminat.

_{Els tres generals que foren màxims responsables de forma consecutiva de la 5a Divisió Orgànica a Saragossa, d’esquerra a dreta: Miguel Cabanellas, Germán Gil Yuste i Miguel Ponte (wikipedia.org)}

En el llibre apareixen i es descriuen profusament un munt d’implicats en la política eliminacionista, des dels generals més coneguts com Miguel Cabanellas (1872 – 1938)  Germán Gil Yuste (1866 – 1948) o Miguel Ponte (1882 – 1952) que serien al llarg dels mesos  els màxims comandaments de la 5DO amb responsables, en diversos graons de jerarquia, al seu estat Major, a la Guardia Civil, la Guardia d’Assalt, el Servicio de Información e Investigación de Falange (SIIF) o altres que s’han esmentat més amunt. Els retrats personals dels planificadors, coordinadors i perpetradors es descriuen de forma molt exhaustiva, en funció de les dades que han aportat les fonts consultades. Alegre s’enfonsa en la tasca de recerca per oferir-nos perfils personals, de l’origen familiar, de la formació, de l’educació, de la sociabilitat, tot fent contínues al·lusions al context en què tenien lloc els fets biogràfics dels implicats i de la seva família; tot això permet definir amb força exactitud i fiabilitat quins eren, què pensaven i com actuaven aquells homes de cultura bàsicament militar i africanista, d’extracció social diversa però amb predominança per les classes mitges o mitges altes, de pensament contrarevolucionari o reaccionari que veien un perill imminent d’esclat revolucionari en el país, en molts casos ja des dels primers moments d’existència de la Segona República. 

De tots els protagonistes de la terrible història explicada per David Alegre, en podem destacar alguns que foren rellevants de manera màxima. El primer és Darío Gazapo (1891 – 1942) un tinent coronel de la confiança de Franco, que és enviat d’urgència a Saragossa i nomenat cap d’Estat Major de la  5DO a finals d’agost. El seu objectiu era doble: reforçar el perillós i inestable front de guerra d’Aragó i assegurar la rereguarda mitjançant labors d’intel·ligència i extermini. A ell se li atribueix l’establiment d’un centre clandestí de detenció [i tortura] en el xalet del número 31 del passeig dels Ruiseñores. De perfil tècnic, arrelades conviccions polítiques, estratega i cervell de tot, va ser el cap pensant de tota la zona colpista a l’Aragó i principal responsable de la maquinària eliminacionista. Camisa blava de primera hora, segons la premsa falangista saragossana, va formar part del primer Secretariat Polític de FET – JONS.

Un important element de l’engranatge va ser l’oficial de cavalleria Santiago Tena (1905 – 1979) el responsable de dissenyar els operatius, d’assenyalar els objectius i de coordinar les patrulles de perpetradors sobre el terreny. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat nacional de l’agència parapolicial de Falange el més amunt descrita com SIIF, encarregada de dur a terme missions de caràcter secret i espionatge. 

Un  altre element important era José Derqui (1886 – 1945) que havia demanat la baixa en l’exèrcit amb la Llei de Reforma Militar d’Azaña amb el grau de comandant d’Estat Major; va alternar la carrera castrense amb els negocis com a empresari i director del Banc Espanyol de Crèdit a Saragossa. Acaparà gran poder a partir del 19 de juliol de 1936 en ser nomenat cap superior de Policia i delegat d’Ordre Públic. Era l’home de confiança de la patronal saragossana en l’aparell de poder colpista i el responsable de portar l’agenda dels grans interessos econòmics a la maquinària d’eliminació; molt relacionat amb Tena i altres baules del complex sistema repressiu, Derqui representava  l’assassinat com a objectiu polític, però també en benefici propi o de l’empresariat amb qui estava lligat. 
El tinent d’infanteria José María Cazcarra (1893 – 1956) destinat al SIIF, representa l’assassí directe i brutal. Alegre explica de forma detinguda la vida dels perpetradors que actuaven sobre el terreny i dedueix que havia de ser esgotadora, tot i que inclús en aquells mesos frenètics de 1936, enmig de l’orgia de sang continuaven compartint espais de sociabilitat i d’oci amb els seus veïns. El testimoni d’un fill del dirigent socialista Jimeno Velilla, assassinat a Saragossa, descriu com els botxins de Falange solien trobar-se en un cafè popular, el “Salduba” on descansaven i comentaven entre rialles les incidències hagudes en les execucions del dia. Un d’aquests perfils és el de José María Cazcarra, secretari de Santiago Tena, un despietat assassí que va trobar en la Guerra Civil una via per a guanyar-se el respecte social perdut durant els anys previs amb una vida fracassada com a comerciant tèxtil arruïnat; frustrat, radicalitzat i violent era un pinxo i un perfecte facilitador d’objectius i execucions per al seu cap.  

Per acabar amb aquesta breu descripció d’alguns dels protagonistes, n’esmentarem un, el perfil del qual contrasta amb l’home humil i fracassat que puja socialment a cop d’assassinats com era Cazcarra. El jove Julio Alcalá Royo (1902 – 1949) era un advocat exitós, de bona família i una mica mediàtic a l’època; ben relacionat socialment, en el seu cercle d’amistats hi figurava Ramón Serrano Suñer i altres advocats ben reconeguts a la vida saragossana d’abans de la guerra. Amb el cop d’estat s’integrà de seguida a Acción Ciudadana, després consta la seva activitat a la Delegación de Orden Público controlada en els primers moments per José Derqui, sota la supervisió directa de la 5DO i, posteriorment, a la 2ª Línea de Falange. La recerca el situa com un autèntic assassí de masses amb participació directa en les “sacas” i execucions més massives de l’estiu i tardor del 36. No obstant això, portava una doble vida entre 1936 i 1937, ja que durant el dia seguia la seva feina professional quotidiana al mateix temps que participava de manera activa en les execucions durant la nit. No tan sols va ser un dels més destacats executors de Saragossa, sinó que fins i tot es vanava d’haver matat en una sola jornada fins a quaranta persones. Alegre el descriu com una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, encara que acabaria sent apartat de la vida pública saragossana després de la guerra, fins al punt que va morir sol i sense esquela. És possible que la seva presumpta implicació directa en els assassinats, decidit a actuar al peu mateix de la fossa on queien els executats, acabés escandalitzant als seus iguals, acostumats a deixar aquesta feina bruta en altres mans.

El llibre és una gran contribució, des de la història local al coneixement global de la repressió desencadenada en la zona rebel durant la guerra que seguí el cop d’estat de 1936. El cas que aquí s’aborda, el de la Saragossa colpista, és important pel paper estratègic clau que aquesta zona tingué en els primers mesos de la guerra. El treball focalitza, en reconstruir de manera clara l’organigrama del que els organitzadors del cop consideraven bàsic i que eren les mesures de seguretat a la rereguarda i d’eliminació física dels presumptes opositors. Alegre aprofundeix en aquest organigrama i el desenvolupa fins arribar als graons inferiors, els que estaven directament relacionats amb la tasca d’eliminar (massivament) la gent. El que es pot deduir de la lectura és la quantitat molt gran d’estructures repressives implicades en el procés eliminacionista; malgrat això, el darrer control sempre estava en mans dels militars responsables de la 5ª Divisió Orgànica.

L’autor descriu moltíssims personatges implicats en els fets, des de la presa de decisions o la coordinació fins l’acció directa. En tots els casos es contextualitzen les descripcions, ampliant-les fins i tot de manera extensa als orígens familiars de cada protagonista. Això permet fer-nos una idea molt clara d’on venien, on i en quin ambient havien crescut i s’havien format i com havien anat derivant fins a la radicalització màxima que es produí l’any 1936, mesos abans del cop d’estat de juliol. Aquesta lectura, molt interessant, pot esdevenir en alguns moments una mica feixuga donat el grau d’aprofundiment i detall que hom fa. Malgrat tot, aquest enfocament de la recerca ajuda el lector a entendre com i per què aquells homes van actuar de la manera que ho van fer.

També hi trobareu  un mapa de la ciutat de Saragossa de l’època amb les principals localitzacions d’aquells moments, així com un altre de l’Aragó amb els principals moviments dels sollevats i dels republicans durant aquells mesos. També es reprodueix l’organigrama del terror que he esmentat línies amunt i que és molt interessant de cara a entendre com funcionava i s’hi interelacionava el complex mecanisme repressiu dels feixistes. Segons Alegre, aquells mesos foren propicis  per a individus de les classes populars i dels baixos fons disposats a col·laborar en el treball brut com a delators o executors.

Una idea que remarca l’autor i que m’ha semblat interessant reproduir, és que a mitjans de 1936 ni l’Alemanya nazi ni la Itàlia feixista, havien començat a pensar en l’aniquilació massiva de l’adversari, mentre que a Espanya, aquesta matança sistemàtica i global es va produir ja des de l’inici del conflicte. La por al desbordament va estar en la matriu de les pràctiques eliminacionistes, el mateix que passaria a l’Alemanya nazi quan l’escalada de les matances de jueus es van accelerar de manera progressiva per la inseguretat i por dels propis nazis a la desintegració i al col·lapse intern. Una darrera conseqüència d’aquests brutals fets, és que alguns dels homes que sortiren convertits en especialistes del terror a la Saragossa del 36, foren destinats a la Barcelona de 1939 – 40 per a reproduir tasques que els hi eren ben conegudes.  

El llibre Verdugos del 36. La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, és editat per Crítica i publicat l’octubre de 2025. Consta d’un total de 607 pàgines, estructurades en quatre parts i amb un total de 10 capítols, a més d’una introducció, unes conclusions finals i els agraïments. A la part central del llibre hi ha un total de trenta fotografies on apareixen els principals protagonistes de la història, així com alguns moments importants d’aquells dies. Les darreres 134 pàgines són notes, un índex de noms i l’índex de continguts.

_{David Alegre Lorenz (Escola Europea d’Humanitats})

David Alegre Lorenz (Terol, 1988) és Professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus principals camps de recerca són els estudis del feixisme, la història social i cultural de la guerra, els estudis de la violència i la reconstrucció comunitària en períodes de postguerra. Participa de manera habitual com a conferenciant en tota mena de mitjans i ha pres part en diversos projectes del Consell Europeu de Recerca per a la generació i divulgació de coneixement. Finalment, és autor de nombrosos articles, obres col·lectives i llibres, entre els quals cal destacar La batalla de Teruel: guerra total en España (2018), Comunidades rotas: una historia global de las guerras civiles, 1917-2017 (2019), en coautoria amb Javier Rodrigo, i Colaboracionistas: Europa occidental y el Nuevo Orden nazi (2022), els dos últims de pròxima aparició en anglès. (Traduït d’Ed. Crítica).