L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:
Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.
Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.
Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia delas tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”
Revolta Santa Coloma de Farners
El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.
La calma abans de l’Esclat
Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.
pillatges, violacions i saquejos
El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.
Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640
Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.
La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.
“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:
Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.
Corpus de Sang 1640
L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.
Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.
Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya
“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.
Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”
Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners
Fotos i doc: Sapiens.cat – Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Els tres guanyadors de la Marató de Londres 2026, del diumenge de 26 d’abril, deixa una escena tan extraordinària i històrica que és difícil de dimensionar. Els tres primers classificats van córrer per sota de l’anterior rècord del món, del kenyà Kelvin Kiptum amb 2:00:35 h a Chicago, del 8 d’octubre de 2023.
Kelvin Kiptum – Chicago 2023 Foto: The Guardian
Els tres primers classificats van “estripar” l’anterior rècord mundial, i els dos primers varen “polvoritzar” la barrera de les dues hores:
El podi / abril 2026 – Foto: Mundo Deportivo.
Sabastian Sawe – Londres, 2026 – rècord mundial de menys de dues hores – Foto: El Periódico.
Sabastian Sawe, el primer atleta a córrer la marató en menys de dues hores. Un rècord estratosfèric d’1:59:30 h. Un kenyà en la seva primera marató oficial internacional. Un cos de pura fibra que va respondre a una acurada i meticulosa preparació científica; seguit de l’etíop Yomif Kejejcha amb 1:59:41 h; el tercer classificat, l’ugandès Jacob Kiplimo 2:00:28 h. No és només un podi sencer històric, és un canvi en l’escalada del rècord del món de l’atletisme i, en particular, de la marató. On la ciència ja forma part de la preparació d’aquests superherois de la natura humana.
Resum d’articles dels periodistes esportius Alba Cabrera i Xavier Gonzálvez Amat.
Però el veritable mite, llegenda i atleta de la marató de tots els temps, sens dubte, és l’etíop Abebe Bikila.
De petit, va créixer pasturant bestiar i corrent descalç pels terrenys muntanyosos i accidentats dels voltants del seu poble natal; enfortint les seves cames i peus, que el van dotar d’una gran resistència.
De jove corria diàriament uns 30 Kms, des del seu poble a Addís Abeda per desplasar.se a treballar.
Acostumat a entrenar, sempre descalç, per la manca de recursos i mitjans de la zona rural on habitava.
Va allistar.se en el regiment d’infanteria de la Guàrdia Imperial dedicada a la protecció de l’emperador etíop Hali Selassie.
Una vegada instal·lat Addis Abeba, s’aficiona a córrer i entrenar. Onni Niskanen, un entrenador finlandès contractat pel govern d’Etiòpia, es fixà en Bikila.
En el darrer moment, fou inclòs en l’equip olímpic d’Etiòpia, en substitució de l’atleta Wami Biratu, què patir a última hora una forta lesió.
Una vegada instal·lat a Roma, cap de les sabatilles que li varen proporcionar el patrocinador d’Adidas li anaven bé, de manera que Bikila decidí córrer sense calçat.
Fou el primer africà a guanyar una medalla d’or olímpica; en passar per la línia d’arribada de l’Arc de Constantí, als voltants del Coliseu Romà, per davant del marroquí Rhadi Ben Abdesselam, amb un temps rècord de 2:15:16 h.
Establir la històrica gesta en participar, de forma fortuïta, en la marató dels Jocs Olímpics de Roma 1960, aconseguint una nova plusmarca mundial corrent descalç.
Abebe Bikila i Rhadi Ben Abdesselam or i argent a Roma 1960 – Foto Le Monde
Podi Tòquio 1964 – foto Runner’s World
En tornar dels JJOO, fou tractat com un heroi, per l’últim emperador Haile Selassie d’Etiòpia.
L’any 1961 guanyà diverses maratons arreu.
Entre octubre de 1961 i abril de 1963 no va competir en cap marató internacional.
El 1963 participà en la Marató de Boston – és la més antiga i famosa del món, on acabà 5è. És l’única marató que va acabar i no va guanyar. No tornar a córrer cap marató fins a la d’Addis Abeba el 1964 que guanyà amb un temps de 2:23:14.
Un mes abans dels Jocs Olímpics de Tòquio 1964, Bikila patí un atac d’apendicitis aguda. Malgrat això, es recuperà i poder competir a la marató. Aquest cop calçat amb uns esportius. Guanyà la cursa aconseguint un nou rècord mundial, amb 2:12:11:2, 4 minuts i 8 segons abans que el segon classificat Basils Heatle de la Gran Bretanya 2:16:19, i Kokichi Tsuburaya del Japó: 2:16:22.
Fou el primer atleta en la història capaç de guanyar dues maratons olímpiques consecutives, repetint medalla d’or, i superant el seu propi rècord anterior.
Participà de nou als Jocs de Mèxic 1968, però aquest cop abandonà afectat pel mal d’altura en el km. 17.
L’any 1969, en un accident de cotxe molt a prop d’Addis Abeba, patí una paraplegia, de la que no es va recuperar mai més. Quatre anys després,
l’octubre de 1973, amb 41 anys, morir d’una hemorràgia cerebral que es va relacionar amb el fatal accident de tràfic sofert anteriorment.
Malauradament, la tragèdia es repeteix, el plusmarquista Kelvin Kiptum, amb 24 anys, morir l’11 de febrer de 2024 en un accident de cotxe.
Sols tres maratonians a la història han guanyat dues medalles d’or a la marató olímpica. Abebe Bikila, d’Etiòpia (Roma 1960, Tòquio 1964) – Waldemar Cierpinski, d’Alemanya de l’Est (Montreal 1976, Moscou 1980) i Eliud Kipchoge de Kenya (Rio 2016, Tòquio 2020).
Fotos: Facebook i Olimpics.com
La pregunta és… el corredor descalç, els centres d’alt rendiment, amb els calçats i roba esportiva adaptada a cada cos, les tècniques informàtiques, els mètodes d’entrenament, el control d’alimentació, amb l’estudi i preparació científica… quina plusmarca aconseguiria avui dia ??
Fotos: Wikipedia
En els 42,195 quilòmetres de distància de la marató moderna, Abebe Bikila, en la modalitat de descalç, roman encara imbatible.
Després guerres internes¡¡, governadors oposats enfrontant-se entre si, rebel·lions contra Castella… Barcelona crema entre el foc, les malalties s’estenen, la ruïna i entre flames la ciutat crida per la seva llibertat. Es converteix en símbol de resistència. Finalment, Catalunya i la Ciutat cau enfront dels Borbons. Felipe V esclafa la seva ànima, les seves lleis i Institucions, la seva cultura i principalment la seva llengua. Catalunya sucumbeix greument ferida i Barcelona és silenciada, però no morta.
Els Miquelets 1714
Sense oblidar un símbol de les llibertats catalanes, que va ser l’última fortificació en caure enfront de les tropes borbòniques. El preciós Castell de Cardona, una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, on homes i dones van lluitar i resistir fins a l’últim alè, en el cor de la sal, de les llibertats i resistències catalanes. Finalment, van capitular el 18 de setembre de 1714, una setmana després que caigués Barcelona, amb honor i sense rendir les seves banderes.
Construït al segle IX en temps de Guifré el Pilós, va ser un punt estratègic, neuràlgic, de resistència i l’últim bastió fidel de les llibertats i de la dignitat catalanes, on batega el cor lliure de Catalunya.
El conseller i almirall Galceran Marquet, amb la capa i barret propis del càrrec.
Castell de Cardona
Recreació del Fort Pius (barcelona memory)
Els Fort Pius fou construït per ordres del primer rei Borbó d’Espanya, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat i Principat, que li havien fet front en la Guerra de Successió (1705-1715). Aquestes fortificacions comprenien la Ciutadella i un fort avançat, el Fort Pius o Fort Pienc.
Restes Torre Romana de l’angle Est de la muralla de Barcino, a tocar del Pati Llimona.
Cap al 1725 Catalunya, i en especial Barcelona, comença un procés de transformació econòmica, amb la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies (1755) que va assentar les bases del procés industrial del segle XIX.
Amb l’arribada del segle XIX. S’enderroca les muralles medievals.
La indústria del cotó va ser la primera i principal industrialització a Barcelona i conseqüentment a la resta de Catalunya, esdevenir a mitjan segle XIX la principal regió industrial d’Espanya en l’aplicació a gran escala de la nova tecnologia moderna i del sistema fabril.
Barcelona es transforma en mig de la foscor. La revolució industrial la desperta (1832). El fum de les fàbriques omplen el cel. Barcelona entre el sutge rugeix, explota… Neix l’obrer, el treballador, els sindicats, la lluita social i de classes. La ciutat batega amb una força nova insuperable, de dins de les seves entranyes.
Fàbrica de telers
El 6 d’agost de 1835 els obrers, en veure perillar els seus llocs de feina, destrueixen les filadores i els telers incendiant la Fàbrica Bonaplata (1832), situada en el carrer dels Tallers del barri del Raval, com a protesta per la modernització de les màquines de vapor, que els deixaria sense feina.
Fàbrica Bonaplata i restes de la muralla 1833 / 1835
Barcelona fou la primera de l’estat espanyol en fer servir la màquina de vapor i les tècniques metal·lúrgiques per a construir-les i reparar-les.
El primer tren de la península fou la línia Mataró Barcelona. Miquel Biada i Bunyol, va ser el promotor de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró – 28 octubre 1848 – de 29 km de recorregut. Actualment, la Línia del Maresme recorre la mateixa distància en el mateix temps.
Tren de Mataró, màquina núm. 12-any 1860
Barcelona 1853-1972
La Cotonera (1835), situada entre els carres Ferlandia, Sant Vicenç i la Paloma.Vapors Tintoré 1852, situat al dic flotant de ponent del port de Barcelona, va construir el primer vaixell de ferro d’Espanya: El “Ebro”. L’Espanya Industrial (1851-1970), situada en l’actual parc del carrer Muntades i la plaça de Sans. La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Can Batlló (1868) – Escola Industrial, situada al carrer comte d’Urgell, i Can Batlló (1878) situada al barri de la Bordeta, Gran Via de les Corts Catalanes, 159-179.La Hispano-Suiza (1904), situada inicialment a l’avui carrer Floridablanca dels núm. 54 al 64, oLa Canadenca (1919), situada a l’avinguda del Paral.lel.
El manifest comunista (1848) diu: “La història de tota societat fins avui és la història de la lluita de classes”.
Foto de la Revolució dels Pobles
La Revolució de 1848 a la Primavera dels Pobles, es va estendre, pràcticament, per tota Europa i anaren dirigides contra l’absolutisme i els imperis.
Muralla Sta. Madrona
Foto de La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902, és una pintura a l’oli d’estil realista de grans dimensions realitzada per Ramon Casas.
Representa l’ambient de tensió social de final del segle ¡¡a la Barcelona de la revolució industrial.
Al llarg del segle ¡¡i la primera part del la situació sanitària i social de la població de Barcelona s’havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l’expansió urbana.
Fotografies: Pròpies, del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i del Museu d’Història de Catalunya.
Textos: Propis de diverses visites efectuades per la Ciutat – Butlletí Capgròs – Museu d’Història de Catalunya.
Barcelona no és només una ciutat qualsevol, és una ciutat que amaga secrets mil·lenaris en els seus carrers. Barcelona és.
I la seva història sobresurt, rugeix de l’interior de les seves pedres i de les seves cendres. Els seus orígens és remuntant al segle primer abans de Crist.
Barcelona no va néixer tranquil·lament. Molt abans que arribessin les legions romanes, aquestes terres ja tenien amo. El pla de Barcelona, i en especial la façana mediterrània catalana, estava habitat pels laietans, un poble iber astut i treballador, tot un reguitzell de pobles interconnectats que conformaven una potent xarxa de cultures autòctones força desenvolupades. Tots aquests pobles vivien en petits llogarets fortificats, cultivaven la terra fèrtil i extreien metalls dels turons, comerciaven amb grecs i cartaginesos deixant que el Mediterrani portés riqueses.
Entre les onades fenícies, gregues i cartagineses de la Mediterrània, la sang de la terra catalana, juntament amb els ibers i celtes de l’interior de la península, va sorgir el xoc entre aquestes tribus mestisses: els coneguts celtibers famosos per la seva resistència contra els romans. Aquest seria el resultat d’una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.
Des de dalt de les Maleses, al fons el Turó de Montcada i la fàbrica de ciment
Jaciment ibèric de les Maleses, Montcada i Reixac – Serralada de la Marina
La història ens diu que van ser els cartaginesos, específicament Amilcar Barca que va fundar la ciutat l’any 230 abans de Crist i els ibers l’anomenaven Barquino. Tot i que es diu que això és només una llegenda.
Porta de Mar/Pati llimona
Temple d’August C/ Paradís, 10 Ciutat Vella
…I arribà Roma, i amb Roma arribà l’ordre, l’ambició i el formigó. Això sí que és cert. Van construir una ciutat emmurallada, temples i carrers rectes. Entre els anys 15 i 10 abans de Crist, sota el mandat de l’emperador August es va establir un assentament anomenat Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, situada més o menys en el que avui coneixem com el barri Gòtic.
Decumanus-Porta Pretòria de Palmira – Síria
Barcino emmurallada.
Barcino va ser concebuda com a premi de retir per als veterans de l’exèrcit romà i també com enclavament estratègic i punt de control entre les ja poderoses Tarraco i Emporiae. Amb els anys és convertir en una joia imperial, la ciutat va créixer. Aquesta colònia romana es transformaria en una de les ciutats més vibrants de la Mediterrània…, les seves pedres van veure les esplendoroses legions romanes, emperadors poderosos alçar-se, mercats vibrants, es van aixecar muralles imponents, es va construir un fòrum en el cor de la ciutat i aqüeductes portant aigua fresca i vida des de les muntanyes, temples on avui en el carrer Paradís podem apreciar les quatre columnes del temple dedicat a August en el mont Taber (any 15 aC), banys termals per l’oci, fòrums, imponents edificis, clavegueram, quatre portes d’entrada, i per descomptat els seus carrers es van traçar amb precisió d’un enginyer militar, entre els seus eixos principals, el Cardus Maximus, de nord a sud i Decumanus Maximus, d’est a oest.
Aqüeducte de Ferreres – Antiga Imperial Tàrraco.
Emporiae
I com era viure a Barcino ? Imaginat passejant dins de les domus pels seus carrers empedrats on hi havia cases sorprenentment sofisticades, amb espectaculars mosaics de colors i sistemes de calefacció sota terra, amb termes públiques, comerciants venent oli i vi, artesans treballant el cuiro, la ceràmica i el metall, els magistrats discutint les lleis de l’imperi, els soldats amb les seves armadures explicaven històries de déus i herois… Avui podem transitar per aquells carrerons on ara només ens queda el ressò d’aquells records, on la vida era bulliciosa, en mig d’un garbuix de cultures on el llatí es barrejava amb les llengües locals.
Aqüeducte Barcino
Muralla i torre de defensa s. IV dC. Plaça dels TraginersAqüeducte de les Ferreres – Imperial Tàrraco
Any 711
Quan Roma va caure (476 dC) entraren els visigots, portaren espasa i creu, poder i ruïna, Barcelona resistir i es va negar a desaparèixer.
Després vingueren els musulmans (aprox. 711), tot i que la seva presència fou breu, va ser molt decisiva culturalment i econòmicament.
Barcelona s’obre fora muralles.
Barcelona assetjada fou reconquerida amb fúria i violència pels carolingis (segle VIII). Aquests varen vèncer als musulmans a la mítica batalla de Poitiers; l’any 751 conquerir Narbona; l’any 785 Girona i l’any 801 Barcelona, on s’establirà un territori fronterer. Aquest territori entre els Pirineus i el Llobregat, es dibuixa la primera Catalunya, donant pas a dos mons diversos. L’Imperi Carolingi al nord i el califat de Còrdova al sud.
Fou quan la marca hispànica nasqués com a frontera de guerra. Barcelona des de llavors, va aprendre a sobreviure a triar entre imperis, traïcions, batalles i lluites internes i eternes. Barcelona assetjada es nega a desaparèixer.
La Catedral del Mar Barri de la Ribera – 1352
Segle XI, amb el comte de Barcelona, la ciutat s’obre amb poder i com a potència mercantil, s’expandeix per tota la Mediterrània, forja vaixells, ports i aliances. Els gremis, els comerciants i els armadors floreixen. El Mediterrani tremola.
Catedral de la Sta. Creu i Sta. Eulàlia – 1339
El Gòtic català s’alça amb pedres fosques, esglésies, palaus, claustres, convents, cases senyorials, que encara avui dia … murmuren, ressonen històries.
Els bastaixos van ser portuaris i carregadors medievals a Barcelona (segles XIII-XV) famosos per transportar a coll les pedres per construir la basílica de Santa Maria del Mar des de Montjuïc.
Carrer Montcada
El carrer de Montcada, entre el carrer de la Princesa i la plaça del Born, data del 1148, quan Guillem de Montcada va cedir les seves terres a la ciutat.
Entre els segles XIV i XVIII es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina i on es localitzen un bon nombre de palaus de l’època gòtica, molts dels quals reconvertits en museus.
El Museu Picasso, un dels més visitats de Catalunya. Es va inaugurar el 1963 al Palau Aguilar, i amb el temps va anar incorporant els edificis contigus: el Palau del Baró de Castellet, el Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres.
La Catedral des d’un dels carrers del Gòtic.
Palau gòtic – Museu Picasso – Carrer Montcada
El Museu de les Cultures del Món està instal·lat al Palau Nadal, del segle XV,¡¡ en un palau gòtic del segle XIII, el Palau dels Marquesos de Llió,¡¡ on destaca la senyorial entrada per a carruatges que dóna pas a un tranquil pati interior. Altres construccions destacades són el Palau Dalmasses (segle XVII), que conserva la capella gòtica, i el Palau Cervelló-Giudice (segle XV), amb una porta d’arc de mig punt i quatre gàrgoles a la teulada, que des del 1974 ocupa la Galeria Maeght.
Pont del Bisbe – Porta Praetoria Decumanu
Plaça del Rei – Saló del Tinell
La corona d’Aragó converteix (Ramon Berenguer IV-1162) Barcelona com a far marítim punta de llança naveguen fins a Sicília, Nàpols, Atenes… La ciutat mana sobre el Mare Nostrum.
El saló del Consell de Cent.
Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i Girona, príncep d’Aragó i comte de Ribagorça
1249 Jaume I el Conqueridor, concedeix a la ciutat de Barcelona el dret d’autogovern i es crea el Consell de Cent. Aquests cent homes eren escollits per sorteig i cap dels seus integrants era ni noble ni eclesiàstic. Tots eren comerciants artesans, burgesos i que pertanyien als diferents gremis de la ciutat. El que converteix en especial el Consell, és la relació que tenien amb el rei. No és una institució que acata la llei del rei, sinó que negocien amb ell d’igual a igual. Els membres del consell eren renovats anualment. Així doncs, el nombre de consellers que formà el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, durant la seva dilatada missió, fou de 456 consellers. El primer conseller en cap, l’any 1257, fou Ponç d’Alest i el darrer va ser Rafael Casanova, el 1713-1714.
Quan el rei prenia possessió, davant el Consell de Cent feien un jurament:
“Nos que valeu tant com vós, jurem davant vós
Que no som millor que nos,
Que junts valem més que vós
I que us acceptem com a rei i sobirà, sempre i quan
Respecteu nostres llibertats i lleis.
Però sinó, no !!”
Però arribà la pesta (1333), la plaga de les rates van portar la mort, la ciutat s’ofegà en i dins de la seva pròpia esplendor … entre plors plegaries i enterraments.
Textos: apunts propis i extractes/resums de la Guia de Barcelona/Ajuntament de Barcelona.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
És una figura que va destacar molt aviat en el paisatge urbanístic barceloní. Se’l considera l’arquitecte dels edificis de l’alta burgesia catalana, dins del projecte de reforma de l’eixample, de l’estructura en quadricula, oberta i igualitària que va crear l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà. És l’arquitecte més prolífic de la ciutat de Barcelona, amb un total de 388 obres de les 450 conegudes. Construeix principalment a les cantonades – és el Núñez i Navarro del modernisme -. Moltes de les seves obres s’han perdut perquè aquest últim constructor es va encarregar d’adquirir molts dels xamfrans més famosos de la Ciutat.
Personatge de bressol burgès, gran tarannà personal, emmarcat en un ambient familiar de perfil humà, de perfecta educació i formació musical i universitària. Nascut a Llenguadoc, dins d’una saga familiar de comerciants. El seu segon cognom prové de burgesia de naviliers genovesos. Família de reconeguda relació social, que configurà un entorn aristocràtic que ajuda a aconseguir i superar el seu al nivell de ciutadà exemplar i de gran urbanitat. Amb un gran “savoir faire”, que li permet relacionar-se amb gran naturalitat a qualsevol nivell social i cultural.
La seva arquitectura té tres eixos principals: l’eclíptica, noucentista, i la modernista. Segurament és el menys conegut entre els seus companys de l’època. Tot i ser l’arquitecte més fructífer del modernisme, del moviment polític, sociocultural, que anhelar i transformar la societat catalana a Barcelona; construint esglésies-temples-escoles-panteons-cases-torres-bancs-col.legits-palaus-cases d’estiueig …
Va entrar a treballar en l’estudi del destacat arquitecte Francesc de Paula Villar, que estava embrancat en el conjunt del monestir benedictí de l’Abadia de Montserrat, símbol de Catalunya.
Casa Vistorià de la Riva
Petita ruta que vàrem seguir com a mostra de la seva obra, situada en una part de l’eixample:
Casa Bartomeu Oller
Comencem per la Casa dels germans Enric i Victorià de la Riva 1897-1899, situat en el xamfrà del carrer Girona núm. 2 – Alí Bei núm. 1. Principal, tres pisos i àtic, amb tres grans portals d’arcs de mig punt, dos parells de pilastres i coronat per una gran cornisa. L’any 1928 Joan Pich i Pon constitueix el “Banco Nacional de la Propiedad”. Durant els anys 70 seu central del Banc de Barcelona.
Casa Bartomeu Oller – 1903- Carrer Bailèn núm. 5. Edifici de façana estreta, de dos eixos desiguals, de balcons, un més gran que l’altre, de planta baixa i cinc pisos d’ornamentació floral. Casa del que fou un dels constructors de l’arquitecte.
Casa Tomàs Roger– 1892-1895 – o “Casa Madrid”: Palauet Modernista, situada al carrer d’Ausiàs Marc, 37-39. A la planta baixa, amb dues portalades, eix central que donen pas a un vestíbul doble, que separa la part noble de la finca de l’escala de veïns.
Casa Antoni Roger – 1888- obre de joventut de Sagnier: xamfrà Ausiàs Marc – Girona, d’estil dins de l’eclecticisme, en forma de castell i entrada digna d’un palau del renaixement. Des de l’any 2000 acull l’Institut Europeu de la Mediterrània i la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Casas Josep Barba
Casa Enric Roger
Casa Josep Barba – 1899 – un altre constructor del carrer d’Ausiàs Marc núm. 21
Casa Enric Roger– 1888- 1910, carrer Girona, 24. Una més de les obres realitzades per Sagnier encarregades per la família Roger – com la veïna del núm. 22 o la del xamfrà d’Ausiàs Marc, 33-35 o Girona, 20. Edifici entre mitjaneres d’una barreja modernista – eclèctica i de temàtica vegetal, balcons de ferro forjat, vestíbul de grans dimensions i dues escalinates de quatre pisos i quatre pisos.
Escola Jesús i Maria. Foto, arquitectura modernista- autor desconegut.
Escola Jesús Maria – 1899 – Carrer Caps 50 -52, xamfrà Bruc, 29, Escola per a nenes d’orde religiós francès. Construït on es concentraven els habitatges i magatzems dels pròspers industrials tèxtils. Avui un altre edifici del grup Nuñez i Navarro.
Casa Camil Mulleres – 1904- Gran Via, 654. Edifici molt semblant a la Casa Calvet del carrer Caps, 48 d’Antoni Gaudí de l’any 1898
La prolífica obra arquitectònica d’Enric Sagnier a Barcelona, té un altre dels seus característics exponents a la Casa Mulleres, situada a la mateixa “Illa de la Discòrdia”, entre 1910 i 1911, al passeig de Gràcia 37, i amb una història de similar, pel que toca als seus propietaris: la família Mulleres, d’antic i mil·lenari llinatge català amb origen a la Garrotxa.
L’any 1892 canvien les ordenances municipals i es poden fer les tribunes més grans.
Casa Planas 1901
1907
Casa Planas, l’any 1901, Enric Sagnier construir, en la Gran Via, 633, cantonada amb Roger de Llúria, 23, una residència / xalet unifamiliar modernista per a l’agent de duanes i accionista ferroviari Estanislau Planas i Armet de planta i pis, amb cornisa i coronada amb un pinacle piramidal. L’any 1907 el propi Sagnier per encàrrec de la família Planas fa la primera remodelació de remuntada. La cúpula va ser eliminada i l’immoble va guanyar tres alçades més destinades a pisos de lloguer.
Aspecte actual de la façana de la casa Planas
Durant els anys 1960’s, en plena febre de construcció de remuntes als edificis de l’Eixample, la Casa Planas va ser objecte d’una nova ampliació l’immoble va guanyar encara dos pisos més fins a totalitzar-ne 6, que li va fer perdre bona part del seu encant.
Anys 1960’s
Finalment, a les acaballes dels anys 1990’s, la immobiliària Nuñez i Navarro va comprar l’edifici per fer-hi una rehabilitació integral; fent negoci a compte del patrimoni històric de la ciutat.
Documentació i fotografies de Barcelofìlia.
En aquesta casa va tenir la seva darrera residència a Barcelona, el president Lluís Companys, abans de marxar cap a l’exili, l’any 1939. Hi ha una placa commemorativa enfront de la façana de l’edifici.
Casa Isidra de Pedro i Ascacíbar baronessa de Salillas– 1888- 1910, edifici modernista residencial del Carrer Bruc 66-68 i Diputació 321. La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa.
Antiga casa Isidra de Pedro – 1895
La remunta aplicada als anys 1950’s va endur-se sense contemplacions tota aquesta ornamentació, així com alguns altres elements de la façana que varen ser simplificats. L’edifici va guanyar dues alçades i va perdre un testimoni força rellevant del nostre modernisme.
Estat actual deprés de la remuntada
La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent. Hi ha algunes dignes excepcions, però, sens dubte, aquesta seria un exemple de tot el contrari. L’afegit de dos pisos va malmetre i desfigurar completament un dels edificis en xamfrà més notables d’aquest sector de l’Eixample. Havia estat projectat per Enric Sagnier l’any 1895 a petició d’Isidra de Pedro i Ascacíbar, baronessa de Salillas.
La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa. Això fa que la part conservada, amb les seves tribunes d’arcs ogivals i els seus relleus modernistes, sembli més aviat un pastitxo sense cap relació amb els pisos superiors de la casa.
Documentació: Barcelofília
Casa Josep Fabra
La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent.
Casa Mercè Cortills
Casa Josep Fabra, 1888-1910, situat al carrer Diputació, 329. Edifici, l’estil monumental i historicista. La façana, simètrica, té un element central destacat, un medalló esculpit.
Casa Mercè Cortills de Manresa– 1893, del carrer Diputació, 331 – Girona,59. Edifici modernista amb la farmàcia Salvador Tayà Filella, avui totalment reformada, obra d’Enric Sagnier de l’any 1907.
Església del Sagart Cor
Església del Sagrat Cor – 1888-1910, edifici, annexa a l’escola del Sagrat Cor, del carrer Diputació, 334. La façana és de pedra, amb una composició simètrica, de caràcter eclèctic. El conjunt d’arquets de mig punt de la part baixa s’inspira clarament en el romànic.
Aquí donem per finalitzada la sortida guiada per la Srta. Alba Vendrell, que ens ha acompanyat en altres recorreguts per la ciutat. Gràcies a l’èxit de participació, han sigut necessaris efectuar dos grups.
És del tot impossible fer una recopilació de totes les obres realitzades per Enric Sagnier i Villavecchia. Anomenem tan sols unes de les més importants i característiques del prolífic arquitecte:
Mare de Déu del Turó de Montcada
A Montcada i Reixac, entre els anys 1886 i 1888, s’inicien, a càrrec d’Enric Sagnier, la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu del Turó, que va ser abandonada l’any 1926 per causa de l’explotació de la muntanya per l’empresa Asland. Les darreres restes de l’ermita van desaparèixer en una esllavissada l’any 1939 – (per tal de conèixer tota la història d’aquesta petita, però meravellosa ermita que coronava el cim del turó, us recomanem la lectura del llibre “La Mare de Déu… del ciment”, dels autors Josep Bacardi i Ricard Ramos).
L’ermita del Turó – foto d’autor desconegut 1908
En les mateixes dates va efectuar I l’ampliació i remodelació de l’església de Santa Engràcia de Montcada, d’estil neogòtic; destruïda en l’episodi d’anticlericalisme durant la Guerra Civil, per ser aixecada de nou en la dècada dels anys 50.
Vista de l’actual església de Sta. Engràcia
Sta. Engràcia – 1889
Documentació i fotografies: Ajuntament de Montcada i Reixac – Fundació Cultural Montcada
Palau de Justícia – 1888 / 1911, durant l’Exposició Universal – situat al Passeig de Lluís Companys.
El 1888 ideà un projecte per a l’Exposició Universal, que no es dugué a terme; es tractava del Pavelló de Lleó XIII, que havia d’acollir la representació dels Estats Pontificis.
Casa Ruper Garriga – 1888 – 1910, del carrer Còrsega, 321, cantonada amb el Passeig de Gràcia, enfront del Cinc d’Oros. Aquest bloc d’habitatges ofereix una perspectiva a dues de les vies més importants del centre de la Ciutat, la Diagonal i el passeig de Gràcia.
Casa Pascual i Pons -1889/1891. Conjunt arquitectònic situat al Passeig de Gràcia, 2-4 entre els carrers de Caps i la Ronda de Sant Pere de la Dreta de l’Eixample.
Casa Dolors Vidal de Sagnier -1892/1894 – Rambla de Catalunya 104
La Casa Sagnier ocupa avui l’hotel de luxe de 51 habitacions, a 10 minuts a peu dels edificis modernistes del passeig de Gràcia. És l’edifici que va construir Enric Sagnier l’any 1892 com a habitatge familiar i estudi d’arquitectura. El 1887 es va casar amb Dolors Vidal i Torrents, amb qui va tenir cinc fills.
Frontó Barcelonès – Carrer de la Diputació, 415 / Sicília, 1893 / 1894, construcció del primer local dedicat al joc de pilota. Desaparegut el 1902.
El mateix any projectà el Castell de Villavecchia a Sant Hilari de Sacalm, per encàrrec del seu oncle Joaquin Villavecchia.
Nova Duana, 1896/ 1901 – edifici situat davant de les Drassanes Reials
Casa Garriga Nogués, 1899/1901
Casa Sagnier, 1900/1901
Temple del Sagrat Cor del Tibidabo: 1902/1911
Camí del Via Crucis. Avui desaparegut, va ser dissenyat per Sagnier entre 1904 i 1919. Era un conjunt modernista amb escultures d’Eusebi Arnau i d’Eduard Mercader. Aquest camí monumental, que anava des de la plaça de l’Abat Oliba, va ser destruït durant la Guerra Civil.
Col.legi Sta. Gertrudis, situat a New Norcia, Austràlia – 1904/1908
El 1905 realitzà una porta lateral a l’església barroca de Betlem a la Rambla de Barcelona.
Església de Pompeia, 1906/1910, construí per als Caputxins l’església i convent de Pompeia, obra inspirada en l’arquitectura gòtica catalana.
Via Laietana, 3
Banco Hispano Colonial, 1910/1913
foto barcelofília
Antic edifici del Banco Hispano Colonial, ara Hotel Colonial, d’Enric Sagnier (Via Laietana, 3). Va ser el primer edifici construït a la Via Laietana, i promogut pel seu president Antonio López destacat navilier i comerciant espanyol durant el segle xix. Empresari a les colònies espanyoles d’Amèrica, que tornar com un indià.
Església de Sant Josep Oriol
Reial Club Marítim, 1911/1913, avui desaparegut.
Situat a la banda de ponent, al capdavall del moll de Barcelona l’antic edifici del Reial Club edificat segons el projecte de l’arquitecte Enric Sagnier.
Església de Sant Oriol, carrer Diputació -Villarroel. La primera pedra del temple projectada per Enric Sagnier l’any 1915 i fou inaugurat l’octubre de 1926.
Caixa de Pensions 1913/1917, construí a més diverses sucursals de l’entitat a Igualada (1922), Sabadell (1923), Manresa (1924) i Tarragona (1929).
Hotel Colon, 1916/1918. Avui desaparegut
El projecte arquitectònic d’ampliació del vell cafè a l’Hotel, d’estil modernista, era obra d’Andreu Audet, i el projecte de reforma del nou Hotel es va encarregar al prolífic arquitecte, convertint-lo en un enorme edifici de set plantes i dues-centes habitacions, modernes, confortables i amb bany.
L’hotel Colón va viure els temps convulsos de la guerra civil. Durant anys va ser la cara de la República i seu de les Joventuts Socialistes Unificades, del PSUC i de la UGT, amb els retrats en la seva façana de Lenin i Trotski.
En finalitzar la guerra civil, l’any 1939, l’hotel de luxe, que un dia havia guarnit amb pancartes socialistes, ara restava engalanat amb motius falangistes.
L’hotel Colón no va tornar a obrir les portes. Les autoritats franquistes el van enderrocar i en el seu lloc es va construir un nou edifici d’estil neoclàssic i durant anys va ser la seu del “Banco Español de Crédito”. Avui acull l’Apple House.
Banca Arnús: 1918/1929
L’edifici de la Banca Arnús (1918-1927), posteriorment “Banco Central Hispanoamericano”, avui acull dependències de la cadena irlandesa Primark, també d’estil classicista.
Sagnier formà part com a jurat en l’adjudicació de projectes per a l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc; entre d’altres, fallà al concurs per al Palau Central de l’exposició —actual Palau Nacional i seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Documentació: Apunts recopilats durant la visita guiada a càrrec de la Srta. Alba Vendrell.
Llibre Sagnier i els Modernistes – L’ofici de l’arquitectura, 1880 – 1930.
Fotografies pròpies efectuades durant la visita guiada.
Us presentem un recorregut cultural que es pot fer a la nostra ciutat: recórrer i recordar la quantitat d’editorials que es situen a l’Esquerra de l’Eixample des d’inicis del s. XIX, sinó abans, algunes desaparegudes, d’altres en diferents localitzacions.
Barcelona des de les edicions del Quixot que s’imprimien al carrer del Call, encara es coneix la localització de la imprempta, ha estat i és la seu de la majoria d’editorials de l’estat, en català i castellà, i una porta de sortida per exportar a Llatinoamèrica. Barcelona va ser la ciutat editorial per excel•lència de tot l’Estat. Editorials, impremtes, tallers de gravadors i d’arts gràfiques omplien de sorolls i d’una activitat frenètica sobre tot l’Esquerra fins la dècada dels 70. D’allà van sortir els llibres i els herois i heroïnes de les nostres biblioteques familiars.
Tots recordem les editorials Juventud, Espasa, Espasa Calpe, Ramón Sopena, Salvat, Gustau Gili, Océano, Regina, Labor i un llarg etcetera. A aquesta zona s’imprimien, a part dels llibres, les targetes de presentació, les postals, els missals de la Primera Comunió, els quaderns de cal·ligrafia, tebeos de tota mena, els cartells de cinema, tot el que avui dia encara podem trobar al Mercat de Sant Antoni, i a alguna llibreria de vell.
I acabarem a l’Espai Lehmann, on ara hi ha l‘Editorial Comanegra, un lloc que s’ha conservat miraculosament, on hi treballen diferents professions, i que ens remunta a una de les fàbriques de nines de porcellana més importants de Barcelona, i directament a les experiències terribles que van viure els seus fundadors.
Aquesta ruta la podeu fer amb la Núria Pujol, una guia oficial de Barcelona, amb qui he tingut el gust de fer-ne moltes i de viatjar, i que no us deixarà de sorprendre amb tot el que explica i els documents que ensenya.
Papallones negres era com els bosnians van anomenar els bocins de paper cremat, dels llibres cremats, que van voletejar durant dies i dies la ciutat de Sarajevo, desprès que l’agost del 1992 s’incendiés la seva preciosa biblioteca. En Grasset ho va explicar molt bé, quan va sortir el llibre. Finalment el 2014 es va tornar a inaugurar la seva reconstrucció.
El llibre que li fa aquest homenatge és un relat impressionant. La vida quotidiana durant el setge de Sarajevo, les relacions entre les persones, entre els veïns i cóm canvien les prioritats. És d’una tendresa guaridora. Una nova fita, un nou encert de Periscopi.
El setge de Sarajevo es presenta com una erosió constant de la vida de la gent, no com una successió de grans esdeveniments bèl·lics o polítics, potser per aquest motiu se’ns fa tan proper. Alló que molts pensem quan veiem la devastació de la guerra. I ens preguntem cóm sobreviuen els que no moren?
Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.
Papallones negres és una novel·la sòbria iprofundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.
Aquesta frase icònica de Il Gattopardo ho defineix escrupolosament. Bagheria o Baarìa, en sicilià, es quasi un barri, un districte de la ciutat de Palerm, tres parades de tren més. Però el que en realitat és no ho trobarem en un mapa, o en una guia a l’ús. Bagheria recull i conserva un passat pre-Unificació Italiana, o pre-Garibaldià, si es vol, i explica la història llarga i complexa d’una illa meravellosa, amb un patrimoni immens i difícil de conservar, plena de contradiccions, per on hi ha passat tothom i hi han deixat una empremta, que encara avui sorprèn i commou.
La seva història està indissolublement lligada a les seves esplèndides viles barroques, tant és així que mereix el sobrenom de “Ciutat de les Viles”.
La ciutat s’aixeca en una estreta plana al sud-est de Palerm, de manera que forma part de l’anomenada Conca d’oro, una zona gairebé completament plana vorejada pel mar del Golf de Palerm i protegida per una serralada. I és precisament en aquest territori on van néixer els primers assentaments, que van tenir la màxima expansió entre els segles IX i XII, sota la dominació primer musulmana i desprès normanda. Aquest creixement va influir en tots els sectors, especialment en l’agrícola, per a la qual cosa es van construir nombroses alqueries (granja en àrab) i fàbriques i es va crear un sistema de captació i distribució d’aigua per satisfer les necessitats de reg de la ciutat. Més tard els catalans hi varen refermar la ruta comercial més important de la Mediterrània occidental durant els segles XIII i XIV, el triangle grec. Si més no, controlar l’eix Barcelona-Palerm passant per Mallorca i Sardenya.
No obstant això, l’origen de la ciutat que avui visitem es remunta a la construcció del Palau Butera, pel príncep Giuseppe Branciforti el 1658. Posteriorment el seu nebot va crear el primer esquema urbà en traçar el gran carrer principal anomenat Corso Butera i l’anomenat Corso Umberto I, que s’estenia fins al límit de les seves possessions.
Després de la construcció del castell Branciforti, l’expansió urbana i suburbana de Bagheria va tenir un gran desenvolupament amb la construcció de gairebé totes les sumptuoses viles, castells i palaus dels nobles senyors de Sicília, convertint-se així en el lloc privilegiat de vacances de l’aristocràcia palermitana.
Famosa doncs per les seves esplèndides vil·les històriques i palaus del segle XVIII, per haver estat el lloc de naixement del pintor Renato Guttuso, que hi té el seu museu a la Villa Cattolica, i per les pel·lícules que l’han representat, com Baarìa, Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore, amb la música sempre d’Ennio Morricone, i altres, com a Il Regista di Matrimonio de Marco Bellocchio. Aquí hi va estar filmant en diferents localitzacions Luchino Visconti per Il Gattopardo. També ha estat la residència durant molts anys de l’escriptora Dacia Maraini, i de la qual hi ha un extensa bibliografia editada en català i castellà.
Mural del compositor Ennio Morricone i el director de cinema Giuseppe Tornatore
Algunes de les vil·les
Així Villa Buttera és la residència senyorial més antiga de Bagheria, construïda per Giuseppe Branciforti, príncep de Pietraperzia i comte de Raccuja, qui, perduda l’esperança del tron de Sicília, va decidir retirar-se a les possessions de Bagheria.
Concebuda com un castell, amb dues torres emmerletades col·locades com a baluards dels patis, a la porta d’entrada es veu la nostàlgica inscripció «O Cort a Dio» (La cort de Déu). A l’interior hi ha una magnífica galeria que mostra, entre altres coses, les plantes de les vastes possessions de la poderosa dinastia dels Branciforte: Butera, Mazzarino, Grammichele, Militello i molts més.
Els seus rics salons, amb frescos, evoquen un temps perdut de festes patrícies amb dames i cavallers vestits amb vestits de tafetà, com a l’escena del ball de Il Gattopardo de Visconti. Les terrasses, amb baranes de ferro forjat i rajoles antigues, estan ben conservades i des d’elles, el 14 de juliol, podeu gaudir de l’espectacle dels focs artificials de la Festa de Santa Rosalia. Avui ha estat reformada i l’ocupen serveis administratius públics de la ciutat.
Villa Palagonia és una de les més famoses residències històriques de la ciutat, també coneguda com Villa dei Mostri (vila dels monstres). Segurament inspirada en la de Bomarzo. Com la resta de viles és un bon exemple del barroc sicilià, un barroc del Sud peninsular, que a Sicília arribarà a la desmesura.
Supèrbia i excèntrica, dissenyada per il·lustres arquitectes, ja al segle XVIII era el destí dels viatgers del Grand Tour i era coneguda com el lloc «més original que existeix al món i famós a tot Europa». Les muralles de la vila estaven, de fet, plenes d’estàtues de «pedra escarpada» que representaven monstres de tota mena, figures antropomorfes, dracs, serps i animals terrorífics, cavallers, dames, músics i caricatures diverses, tant que es va difondre el rumor que, per venjar-se dels prínceps veïns d’Alliata, el príncep de Palagonia, hereu del títol i propietari de la vila, havia omplert la vila de caricatures d’amics i coneguts; però és més probable que es tractés simplement al típic gust del segle XVIII per allò horrible i sorprenent.
A la vila s’accedeix travessant un arc als laterals del qual trobem estàtues de guerrers. Cal destacar l’escala de doble rampa de pedra calcària sota el fastuós escut principesc de la família.
També destaquem la Sala dels miralls, les parets de la qual estan revestides de marbre de colors i decorades amb alts relleus de marbre que representen els avantpassats de la família i els governants d’Europa. La volta de la sala està decorada amb miralls amb pintures d´ocells fantàstics, fruites i flors. Les sales restants contenen frescos sobre temes mitològics.
Entre els seus hostes més coneguts hi la J.W. Goethe, Alexandre Dumas o André Breton, entre d’altres.
Villa Valguarnera dels prínceps Alliata de Villafranca és una magnífica obra d’art del segle XVIII italià. En la seva planimetria té elements de matriu esotèrica i la seva forma ha estat pensada com un recorregut simbòlic des de la terra cap a l’esfera celeste, amb l’afegit de l’alçada adjacent anomenada montagnola, des de la qual es pot veure tota Bagheria.
Creuant l’enorme porta de ferro, sostinguda per dos pilars de pedra d’Aspra, comença la llarga entrada. El gran saló oval, obra de Vaccarini, està decorat amb frescos i pintures dels il·lustres avantpassats de la família. Recordem que un dels propietaris, el príncep Francesco Alliata, va ser el fundador de la mítica Panaria Film i homenatjat per Robert De Niro i Martin Scorsese. La vila ha estat objecte d’un anunci de Dolce & Gabbana sota la direcció de Giuseppe Tornatore, la música d’Ennio Morricone i la participació de Sophia Loren.
És un lloc absolutament evocador, no només per la bellesa i per l’harmonia de les formes arquitectòniques, sinó també per l’estímul de sentir-se enmig d’una part important de la història cultural d’Itàlia.
Edificada el 1736 per voluntat de Francesco Bonanno, príncep de Cattolica, Villa Cattolica recorda en el seu estil un castell de base quadrangular.
És molt curiosa la presència de la Cambra del Sirocco, una mena de cova artificial construïda sota la casa senyorial com a refugi per als dies en què bufava el xaloc d’Àfrica. Alberga al seu interior moltes obres significatives del pintor neorealista Renato Guttuso, nascut a Bagheria el 1912, que recorren la seva producció artística des dels inicis de la seva carrera fins a l’última fase.
Al jardí de la vila, hi ha la tomba de l’artista, obra de l’escultor Giacomo Manzù. La col·lecció es va convertir oficialment al museu Renato Guttuso el 1990 i també conté valuoses obres de mestres de la pintura contemporània com: Carlo Levi, Corrado Cagli, Carla Accardi, Antonio Sanfilippo, Angelo Savelli, Salvatore Scarpitta, Edouard Pignon, Sergio Vacchi.
Visitar Palerm i els seus entorns a l’hivern, Monreale, Cefalu i Segesta, sense turistes, sense aglomeracions, només amb el soroll de les seves converses i dels seus mercats a l’aire lliure, realment obra una possibilitat de comunicació amb la gent i amb l’entorn, que no havia gaudit fins aquest extrem l’anterior vegada que l’havia visitada, perquè en altres moments, i més ara, deu ser impossible. I passejar per Bagheria, que no conexia, ha estat un bany d’història i de solidesa vital i artística. Ens hem donat un bon premi.
La cuina siciliana és molt variada, entre altres atributs, i també molt llaminera, una herència clarament dels àrabs. I segreti del chiostro n’és una demostració. Monges del monestir de Santa Caterina d’Alessandria amb altres pastissers hi conserven receptes ancestrals, on totes les influències rebudes arriben al paladar dels sicilians d’avui. Té un perill, però, i és que pels que no en som, de llaminers, d’entrada menges pels ulls. És un festival de formes, gustos i colors. Tot i que, per mi, res com uns cannoli.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.