Etiqueta: Història

L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.

Categories
Cròniques Llibres

2027, a seixanta anys del Boom

Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Carlos Barral, Julio Cortázar, Josep Maria Castellet

Però, fem una mica d’història. Després del 1939, van néixer algunes editorials amb plena afinitat ideològica amb la dictadura, com Destino i Planeta; altres, com Ariel o Teide, es van vincular a represaliats; un altre grup el van integrar les fundades per exiliats, com Edhasa o Grijalbo que van emprendre el retorn. Edicions 62 o Anagrama van sorgir de la militància antifranquista i van ser les més castigades per la repressió. De les més veteranes, molt poques van sobreviure a la guerra. Tan sols van subsistir Proa, Salvat, Juventud, Gustavo Gili o Barcino. Jaume Vallcorba a Quaderns Crema i Acantilado. Són els anys de l’efervescència editorial. Esther Tusquets també va fundar Lumen. Va ser llavors quan van néixer segells com Edicions 62 (1962) i la seva filial Península (1964), la contracultural Kairós (1964) de Salvador Pániker, l’Anagrama (1969) de Jorge Herralde, la Tusquets (1969) de Beatriz de Moura, la pròpia Barral Editors (1970), La Gaya Ciència (1970) de Rosa Regàs. Els fills dels perdedors de la guerra guanyaven espai i poder social.

Si parlem dels anys 60 i l’eclosió de la literatura llatinoamericana a tot el món, hem de parlar  inequívocament de Barcelona, perquè l’engranatge del fenomen es va coure aquí.Als anys seixanta, Barcelona era la finestra d’Espanya a la resta del món. Una ciutat culta, cosmopolita. Terra abonada per als creadors literaris i per a la indústria del llibre. Aquí van sorgir moltes editorials que van donar oxigen cultural al país, i es va forjar part de l’anomenat boom llatinoamericà que va posar Amèrica Llatina a l’òrbita internacional i a Barcelona al focus de moltes mirades.

Però si hi ha una figura del moment és Carlos Barral. Seix Barral és la responsable d’aquest fenomen … amb permís de Carmen Balcells.

Si bé costa posar-hi una data concreta, d’alguna manera 1967 és el moment més simbòlic del boom barceloní. García Márquez arriba a Barcelona després de publicar Cien años de soledad. A partir d’aquí, Barcelona es converteix en un punt de trobada d’autors, editors i agents.

Tot havia començat a principis dels anys seixanta, i especialment entre 1962 i 1963.

1962: Mario Vargas Llosa guanya el Premi Biblioteca Breve, convocat per l’editorial barcelonina Seix Barral, amb La ciudad y los perros. La novel·la es publica el 1963. Aquest fet és considerat per alguns estudis com un dels moments de consolidació del boom.

1963: apareixen La ciudad y los perros i Rayuela, de Julio Cortázar. Barcelona, a través de Carlos Barral i Seix Barral, comença a tenir un paper fonamental en la difusió europea de la nova narrativa llatinoamericana.

1965: Carmen Balcells i la seva agència barcelonina serà decisiva per internacionalitzar-los. No era pròpiament editora de Seix Barral, sinó agent literària. Va ser fonamental en el boom perquè representava autors com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, José Donoso i altres, i va treballar estretament amb els editors barcelonins que els volien publicar.

«El meollo del asunto. Todos lo sabíamos: había que pasar por Barcelona», diría  Carlos Fuentes.

Cortázar i García Márquez a casa d’aquest a Barcelona

Carlos Barral formava un equip amb:

Víctor Seix: soci i col·laborador més estret de Barral a Seix Barral. Junts van impulsar la transformació de l’editorial i la seva projecció internacional.

Jaime Salinas: una figura clau de l’equip editorial de Barral. Va participar en el desenvolupament de la Biblioteca Breve i posteriorment dirigiria altres grans editorials.

Joan Petit: director literari i membre del grup d’intel·lectuals que envoltava Barral; també va participar en el jurat del Premi Biblioteca Breve.

Josep Maria Castellet: intel·lectual i assessor literari molt proper a Barral; va tenir un paper important en l’orientació literària de Seix Barral.

Gabriel Ferrater: es va incorporar posteriorment a l’equip de Seix Barral i va exercir funcions editorials i de selecció literària.

Rosa Regàs: també va formar part de l’equip editorial de Seix Barral durant aquesta etapa.

Carlos Barral i Seix Barral van tenir una presència molt important a la Fira del Llibre de Frankfurt, (1) especialment a partir dels anys seixanta. Barral hi anava com a editor i representant de Seix Barral, i la fira li servia per: Presentar i promocionar autors llatinoamericans que publicava a Barcelona; Establir contactes amb editors estrangers i vendre els drets de traducció dels llibres; Buscar autors i noves obres per incorporar al catàleg de Seix Barral; Crear una xarxa internacional que va contribuir a convertir Barcelona en un centre editorial del boom.

Això és especialment important perquè el boom no es va produir només per l’èxit literari dels autors, sinó també gràcies a una estructura editorial i comercial internacional: Barral i Seix Barral amb Carmen Balcells, una incipient agent literària  que amb els anys es convertiria amb la més important de l’Estat, i les fires i contactes internacionals com Frankfurt. La seva funció principal era la d’editor i mediador internacional; alguns autors hi podien assistir, però la venda dels drets i la promoció internacional es feien sobretot a través de l’activitat editorial i de l’Agència.

El fons personal de Carlos Barral es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del 2003 a Barcelona. La documentació és propietat de l’Ajuntament de Calafell, que el va adquirir juntament amb la seva biblioteca personal. De consulta pública.

El fons personal de Carmen Balcells està dipositat a l’AGA (Archivo General de la Administración) a Alcalá de Henares, perquè va ser comprat pel Ministerio de Cultura entre el 2010 i el 2015. De consulta pública.

__________________________________

(1) Fira del Llibre de Frankfurt (Frankfurter Buchmesse): la seva història moderna comença el 1949, quan es va celebrar la primera edició després de la Segona Guerra Mundial. Però té un origen molt més antic, vinculat a les fires de llibres que se celebraven a Frankfurt des del segle XV, poc després de la invenció de la impremta.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu públic més antic del món

Musei Capitolini, Roma

El millor tour virtual que he vist mai d’un museu públic

La seva història es remunta a 1471, quan el papa Sixt IV va donar al poble de Roma un conjunt d’escultures de bronze que fins aleshores es conservaven al Laterà i es crea el nucli de la col·lecció pública capitolina. Entre elles hi havia la famosa Lloba Capitolina. El 1734 s’obre al públic de manera formal el Museo Capitolino, que es considera un dels primers museus moderns d’Europa.

Abans de 1471 ja existien col·leccions privades d’antiguitats i d’art, especialment les de famílies nobles, monarques i papes. Però normalment no eren museus en el sentit modern: no estaven regularment obertes al públic, no tenien la funció d’institució cultural, i sovint es trobaven a dins de residències o palaus.

Per això els Museus Capitolins poden reivindicar el títol de primer museu públic del món perquè el 1471 la col·lecció es va donar al poble de Roma.

A partir de l’enllaç que us facilito al principi, podreu entrar a totes les dependències del Museu. Això es presenta amb 3 pestanyes superiors: Palazzo dei Conservatori, Palazzo Nuovo i un Da non Perdere, que ja se suposa que són les joies. Penso que ens hem de deixar perdre per les col.leccions, passejar-les. Unes col.leccions que resumint aglutinen: arqueologia romana, escultura clàssica, pintura, amb una forta relació amb la història i la identitat de Roma. Considerant apart les exposicions temporals que abarquen altres èpoques de la història de l’art.

En aquest imponent conjunt monumental hi trobarem també l’Ajuntament de Roma, que té la seva seu principal al Palazzo Senatorio, situat també a la Piazza del Campidoglio, aquella magnífica plaça dissenyada per Miquel Angel i presidida per l’estàtua equestre de Marc Aureli, un dels emperadors romans més admirats i influents, especialment per la seva combinació de poder polític i pensament filosòfic. I com a curiositat, el que apareix al principi de Gladiator, de Ridley Scott, del 2000, interpretat per Richard Harris, durant la campanya de la Germania

Els Museus Capitolins se’ns presenten com un museu del món antic, i no només, amb conceptes molt contemporanis, en un entorn privilegiat. El Campidoglio és un dels set turons de Roma (Palatí, Aventí, Celio, Esquilí, Viminal, Quirinal) i ofereix vistes privilegiades sobre el Fòrum Romà i el Palatí. No cal dir que visitar-lo a peu i amb un bon calçat, té premi, de veritat.

Categories
Llibres

M (i IV)

El fin i el principio

L’àmplia i vastíssima obra d’Antonio Scurati  sobre el feixisme arriba al final amb aquest quart llibre titulat M. El fin y el principio. Podreu trobar els tres llibres anteriors d’aquesta sèrie comentats en aquest blog: M. El hijo del siglo, M. El hombre de la providencia i M. Los últimos días de Europa. El llibre que ara començo a ressenyar correspon al període cronològic dels sis-cents darrers dies de vida del fundador del feixisme i del seu propi projecte polític que acaba, com el seu creador, en una extinció massiva, en un fracàs polític sense pal·liatius i en un bany de sang, immers el país en una guerra de diversa tipologia, amb diversos protagonistes implicats (els angloamericans, els alemanys i els italians dividits entre feixistes i antifeixistes i enfrontats en un tràgic enfrontament civil).

El llibre s’inicia l’estiu de 1943 quan les contínues desfetes militars italianes i la invasió aliada a Sicília donen lloc a la reunió del Gran Consell Feixista i a una mena de complot entre una part dels jerarques feixistes i el rei Victor Manuel III que destitueix el Duce i anomena com a nou cap de govern el mariscal Pietro Badoglio. En realitat, el rei i Badoglio conduiran el país a una sortida de la guerra, una capitulació gens planificada i que abandonarà l’exèrcit italià sense instruccions ni control. Hitler envairà gran part de la península itàlica, desarmant i reprimint el que queda d’exèrcit italià, mentre el rei i el seu govern es refugien a la zona sud del país sota la protecció dels exèrcits anglo-americans. Mussolini, detingut per ordre del rei, serà alliberat per un escamot de paracaigudistes alemanys que el situarà al Milà ocupat per la Wehrmacht com un fantasma sense carisma ni poder al davant d’una no menys fantasmagòrica República Social Italiana. Un nou experiment polític, en aquest cas republicà ja que el rei ha traït al feixisme, basat en la venjança, l’odi i la sang com quedarà ràpidament palès en el procés de Verona contra els jerarques que l’han traït, entre els quals Galeazzo Ciano, el seu gendre, pare dels seus nets que serà executat malgrat els plors i les súpliques de la seva filla preferida Edda. Però el Duce està completament en mans del seu aliat alemany i aquest no està per perdonar res.

A l’esquerra: imatge de Mussolini després del seu alliberament per escamots alemanys el setembre de 1943 (wikipedia.org) A la dreta: imatge dels afusellaments de Verona; els condemnats, entre els quals Galeazzo Ciano seien d’esquena a l’escamot d’execució (National Geographic)

Al llarg dels sis-cents dies de la República de Saló, assistim a la violència desfermada pel nou/vell esquadrisme feixista contra un moviment partisà creixent, la decadència política, moral i personal d’un personatge acabat, totalment en mans de l’Alemanya nazi, als intents de reconstruir un poder militar impossible, ja que el Führer no admet de cap manera la reconstitució d’un exèrcit feixista. Al llarg del relat apareixen nous i vells jerarques i sicaris al voltant d’una república minvant per efecte del lent però constant avanç aliat i de les accions del moviment partisà. La violència feixista serà la guia i patró de la fugaç República de Saló. Especialment patètiques són les darreres accions de Mussolini els mesos de març i abril de 1945 amb la fugida des de Milà cap al nord seguit per una corrua cada cop més reduïda de seguidors i unitats militars alemanyes que, en un principi, tenen les ordres de Hitler de seguir i vigilar el Duce i que, finalment, abandonen la vigilància i es rendeixen als aliats de la millor manera que poden per pura supervivència. Les darreres setmanes, Mussolini recupera la seva darrera amant, la joveníssima Clara Petacci que l’acompanyarà fins a la mort. L’afusellament no serà la conclusió del drama feixista, ja que els cadàvers del dictador, de Clara i d’uns quants jerarques també ajusticiats seran transportats fins a Milà, exposats a la multitud al Piazzale Loreto en el mateix lloc on mesos enrere els feixistes havien assassinat 15 partisans antifeixistes. Els cadàvers vexats i ultratjats van ser penjats pels peus a la coberta d’una benzinera en construcció al mateix Piazzale.

A l’esquerra: els cadàvers de Mussolini, Petacci i jerarques penjats pels peus al piazzale Loreto de Milà (vikipedia.org) En el centre: dos jerarques importants de l’època republicana, a la dreta de la imatge, Alessandro Pavolini, un dels penjats a Milà juntament amb el Duce i en el centre de la imatge, Vincenzo Costa, brigadista milanès que sobreviurà a la violència de la primera postguerra (wikipedia.org). A la dreta: dos feixistes que continuaran la seva carrera política durant trenta anys com a líders del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), a la dreta Giorgio Almirante, el referent polític de la joveníssima Giorgia Meloni incorporada amb quinze anys al MSI i Pino Romualdi (Secolo d’Italia)

La darrera part del llibre és un apartat biogràfic de seguiment dels diferents i més importants protagonistes secundaris (o no tan secundaris)  que acompanyen Mussolini en la dissortada i terrible història de la República Social Italiana. Alguns van fugir, altres van morir al costat del seu adorat Duce i altres van canviar de pell amb el temps i els seus noms s’han perpetuat al poder fins els nostres dies. Si aquest apartat porta per títol Las muertes, perquè explica les vides i les morts dels principals protagonistes feixistes, al final el llibre conclou amb Una vida on s’explica la llarga vida no conclosa encara de Liliana Segre (1930), supervivent de l’Holocaust i activista italiana, reconeguda internacionalment com a testimoni dels horrors del nazisme i el feixisme i nomenada senadora vitalícia a Itàlia. Aquesta història no té un final feliç ja que Liliana pateix ultratges continus dels neofeixistes italians i rep uns dos-cents missatges d’odi antisemita cada dia. Des de 2019 se li ha assignat una escorta per a protegir-la dels possibles atacs. Tal com Scurati escriu a la primera pàgina:  

“A tots els que encara creuen en la democràcia, que es preparin per a lluitar-hi”.

El que distingeix aquest volum d’una crònica històrica convencional és precisament l’atenció a la degradació. Scurati mostra Mussolini en la seva total desintegració: un home que continua creient en el seu personatge quan el personatge ja no li serveix de res, que continua dictant discursos quan ningú se l’escolta, que continua sent el Duce al seu cap mentre Itàlia crema. No hi ha aquí redempció ni lucidesa final. Hi ha una cosa encara més inquietant: la persistència del deliri fins a l’últim moment.

L’estructura del llibre és similar a la dels anteriors que completen la tetralogia: se segueix un ordre cronològic amb tres capítols, un per a cada any (1943, 1944 i 1945) i la narració és una seqüència de relats que passen en un lloc concret i una data determinada. Gran part de l’acció esdevé a Milà, el bressol i la tomba del feixisme. Cada petita narració novel·lada va acompanyada per una o diverses fonts que constitueixen una validació historiogràfica del que l’autor ha descrit prèviament. El capítol de Las muertes és prou generós quant a extensió ja que és molt rellevant conèixer com acabaren els múltiples protagonistes d’aquesta història de poder i violència que fou el feixisme. Les darreres pàgines són les dedicades a Liliana Segre, com he comentat línies amunt. L’edició és a càrrec d’Alfaguara i es publicà l’any 2025 amb un total de 417 pàgines. La traducció és de Carlos Gumpert.

Categories
Cròniques

La plaça de les “Glòries”?? III

Endarreriments i despeses de mai acabar.

Des que l’enginyer Ildefons Cerdà va planificar la plaça de les Glòries com epicentre de Barcelona, s’han dut a terme durant l’últim segle i mig una infinitat d’obres (transformacions, reestructuracions, endarreriments i aturades), que han suposat un dispendi immens de “cales” als contribuents.

No sé pas si ja han finalitzat amb aquest darrer i últim nou projecte d’espai verd… Tot i quedar la part muntanya pendent, on està previst fer un balcó urbà, quan finalitzin els enderrocaments dels habitatges comentats del carrer del Consell de Cent.

Enderroc barraques pç. Glòries 1953 Foto: Brangulí ANC.
Avd. Meridiana – Ctra. de Ribes  Foto: Brangulí ANC     

El “poti-poti” de reestructuracions en les infraestructures viàries han sigut un dels principals inconvenients de les múltiples obres sofertes, principalment motivades per les infraestructures ferroviàries, entre el carrer d’Aragó, l’avinguda Diagonal i la seva interacció amb la plaça, en segon lloc, el desllorigament circulatori de les entrades i sortides del trànsit rodant per a travessar-la.

La via ferroviària que circulava pel carrer Aragó es va soterrar a començament dels anys 30 des del carrer de Sicília amb Aragó en direcció al centre de la ciutat.

la famosa anella del 1992
1963                               1973

Inauguració pont de vianants 1936 – C/ Castillejos / Diagonal

Pont del Mico C/ Casanovas/Aragó – 1888- 1927: actual avd. Roma- foto: Barcelofília.

Foto: Brangulí – ANC.

A cada carrer de l’Eixample que es creuava la via perpendicularment pel carrer Aragó hi havia un pont per al trànsit rodat i els vianants.

A finals dels anys 40 (1948-1950), es va soterrar el primer gran tram ferroviari que unia l’avinguda de la Meridiana amb la plaça.

Cruïlla Avd. Meridiana -Gran Via Corts Catalanes 1931-1936 Foto: Josep Domínguez AFB.
Pas a nivell carretera de Ribes amb plaça de les Glòries
Foto – Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Dècada dels anys 50: Imatge que mostra l’antiga configuració ferroviària de la Plaça de les Glòries. Durant més d’un segle, les vies del tren van travessar la plaça a cel obert, dividint els barris circumdants. En primer pla s’aprecia un llarg tren de mercaderies aturant el pas, just darrere del tren, una fila d’autobusos de dos pisos esperen pacientment al conflictiu pas a nivell de la zona.

Any 1961 es va inaugurar un viaducte elevat que feia passar part del trànsit de cotxes per sobre de les vies que encara quedaven en superfície.

Les vies de tren de la línia Barcelona-Granollers que travessaven la plaça de les Glòries Catalanes es va anar cobrint progressivament i suprimir definitivament a partir del 1960, per donar pas al trànsit rodat, que va permetre la unificació urbana i l’arribada del cotxe i el soterrament de l’actual línia 1 del metro.

L’estació veïna del Clot, fa més de 50 anys, es va soterrar completament el 22 de desembre de 1972, eliminant qualsevol vestigi d’aquelles vies al voltant de la plaça. En el seu lloc avui hi ha el Parc del Clot, on es conserven alguns dels elements de l’antiga estació i dels tallers ferroviaris. L’estació en superfície del Clot va ser substituïda per l’actual estació subterrània del Clot-Aragó. El tren passava per la superfície des de 1854.

i any 1946  Fotos: Pinterest
Antiga estació del Clot- 1970                     

De l’antiga estació ferroviària, desapareguda, que s’erigia on avui hi ha el Parc del Clot, n’hi ha un aqüeducte, que no és tal, sinó que són les restes del que va quedar de l’estació de l’any 1972 en ser substituïda per l’actual terminal soterrada.

Restes antiga estació del Clot, que sembla un aqüeducte.
Vista aèria de les restes de l’estació, avui el Parc del Clot

Entre els anys 70 i 80 amb la reestructuració de la xarxa de Rodalies i la creació de la línia subterrània sota el carrer d’Aragó i posteriors reformes, les línies de tren que travessaven la plaça van quedar completament soterrades o desviades de la superfície.

Abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92, es va crear un gran anell viari, conegut com: “el Tambor”, elevat per als cotxes, deixant el centre vuit i mig camuflats sota l’anella un parc/jardí que mai va ser aprofitat.

Les obres per enderrocament van començar el febrer de 2014 i van durar 193 dies, finalitzant el setembre de 2014.

Actualment, l’objectiu ha sigut eliminar el trànsit en superfície i transformar l’espai en un gran parc verd pel veïnat. Sota la plaça hi passen fins a quatre túnels ferroviaris subterranis, la L1 de metro, la línia de Mataró, la de Manresa/Meridiana i el ramal que possibilita l’enllaç entre l’estació de passeig de Gràcia i l’estació de França, a sobre dels quals s’han construït els moderns túnels viaris de la Gran Via.

Documentació: Barcelofília – TalDiaComAvui…

Categories
Cròniques

La tortuosa història de la urbanització de la plaça de les Glòries Catalanes II

                                       Els Encants:

Els Encants, nascuts durant l’ocupació napoleònica, eren un mercat dominical d’andròmines i roba vella a la part alta de la Rambla, per damunt del Palau Moja.

1958 – Mercat de Bellcaire – Pç. Les Glòries.

La primera notícia que es té dels Encants és del mercat medieval que se celebrava al costat de les muralles al camí del Rec, a mitjan segle XIV.

És la pervivència i una relíquia viva del nostre passat més remot, que ha permès conservar el seu nom, els seus usos, les seves normes i els hàbits de l’època medieval.

Hem de tenir en compte que els Encants de Barcelona és el més antic d’Europa, amb escreix. Molt més que el Carreau du Templees de París, Portobello Road Marketen de Londres, el Waterlooplein d’Amsterdam, que el Porta Portese en Roma, o el Rastro de Madrid.

Dels seus orígens, des de l’edat Mitjana, els Encants han recorregut bona part de barris de la geografia barcelonina. Del costat de les muralles, és traslladar a la plaça Nova, un segle més tard a la plaça de Sant Jaume. Durant el segle XVIII darrere la Llotja. A finals del segle XIX i principis del segle XX, a l’avinguda Mistral i al passeig de la Creu Coberta.

Amb motiu de l’Exposició Internacional del 29, l’any 1928, es va traslladar al nord de la plaça de les Glòries Catalanes.

El Mercat dels Encants és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La paraula «encant» fa referència o és un lloc on es venen coses velles o es fa una venda o subhasta pública d’objectes.

La fira era coneguda popularment com els Encants Vells, per a diferenciar-la dels Encants Nous, una galeria comercial inaugurada el 1931, situada molt a prop, en el carrer del Dos de Maig entre els carrers de València i Aragó.

Entrada C/ València               
  Un dels passadissos interiors dels Encants Nous.
Entrada principal dels Encants Nous. Dos de Maig- Enamorats

El nou Mercat dels Encants, situat a l’altra banda de la plaça de les Glòries, va ser obert al públic el 25 de setembre del 2013, durant les festes de la Mercè. 

 Nous Encants Vells:

Doc: Ajuntament – Mercats de BCN.

Fotografies: pròpies, les mesantigues: Google i Pinterest

Categories
Cròniques

Històries de barri-I

Darrers enderrocs cases modernistes del C/ Consell de Cent, per l’ampliació de la plaça de les Glòries..

La Casa Frederic Sanés i la Casa Sebastià Bosch i Elías.

S’ha iniciat la darrera transformació urbanística de l’ampliació de la cara nord del parc/plaça de les Glòries, que suposa la desaparició i l’enderroc dels últims edificis centenaris del carrer del Consell de Cent que afecta tres illes de cases entre els carrers de Castillejos i d’Independència, amb la desaparició d’un passat industrial i la pèrdua de dues finques històriques, amb detalls modernistes, la Casa Frederic Sanés del 1914 de l’arquitecte Josep Graner i Prat i la Casa Sebastià Bosch i Elías del 1916 de l’arquitecte Ramon Frexe i Mallofré; dues cases germanes bessones de cinc plantes d’alçada, situades en els números 600 i 602.

Aquesta demolició d’unes 30 finques, serviran, a part de l’ampliació del parc, connectar els barris de la Sagrada Família, Fort Pienc, el Clot i la Llacuna del Poblenou.

Enderroc C/ Consell de Cent:

En la cruïlla amb el carrer de Cartagena, està ubicada l’Escola Gaia en uns mòduls prefabricats en espera de ser traslladada. Inicialment, està aprovat convertir l‘antic recinte fabril del carrer del Dos de Maig, 189, en el nou centre educatiu. L’antiga fàbrica de paraigües, edifici patrimonial de titularitat municipal, juntament amb uns 500 habitatges de nova promoció, faran façana a la Diagonal.

Recinte fabril del C/ Dos de Maig, 189
Fàbrica de paraigües al costat de l’antic emplaçament dels Encants Vells

Una de les primeres cases a ser enderrocades van ser les cases Esmili Escat, unes construccions històriques del barri del Clot de l’arquitecte Federico de Arias Rey.  A principis del segle XX i va allotjar un taller de forja.

 Enderroc de finques centenàries històriques. Cases Emili Escat.

Les excavadores treballen als voltants de l’antiga fàbrica de farines “La Ceres Catalana”, coneguda com la Casa del Sucre. No se sap si se salvarà de l’enderroc. L’antiga fàbrica del carrer Cartagena, 166 està en estudi per transformar-la en un centre cívic comunitari.

Casa del Sucre – ” La Ceres Catalana”
Fàbrica del C/ de Cartagena, 166

Mencionar, també, tants altres espais veïnals, els colmados, comerços, bodegues… autèntiques botigues de barri, malauradament inexistents avui dia que donaven autenticitat comunitària i veïnal.

Soc fill nat al carrer Aragó/Dos de Maig, entre els anomenats Encants Nous i l’antiga Fira de Bellcaire – coneguts popularment com Encants Vells.

Doc: Betevé -Timeout Barcelona – TotBarcelona barriades de provençals -diari de Catalunya – Historiesdebcn.

Fotografies: pròpies

fotos: modernismecat/instagram

Categories
Viatges i itineraris

Normandia: una història

Aquesta és la breu crònica d’un viatge fet a la Normandia de l’Operació  Overlord i del desembarcament del famós D-Day del sis de juny de 1944. Va ser un viatge monotemàtic, històric, immersiu i que durant sis dies ens endinsà en aquest impressionant  fet històric i en el seu context geogràfic, bèl·lic i humà. Totes le fotografies que acompanyen aquest breu reportatge són pròpies o compartides pels companys i companyes que formaven el grup.

Es tracta d’un viatge organitzat per Viatges Franquesa, amb un grup humà que es formà al propi aeroport de Barcelona amb una convivència comuna de sis dies. A l’aeroport de Nantes ens esperava un autocar que seria el nostre sistema de transport en aquells dies i que en un primer moment ens portaria al Mont-Saint-Michel, on passaríem la primera nit i visitaríem  el famós illot sobre el que se situa l’abadia de Sant Michel. L’arquitectura del Mont-Saint-Michel i la seva immensa badia a la base de l’illot, el converteixen en el lloc turístic més popular de Normandiai un dels deu més concorreguts de França.

Imatges del Mont Saint-Michel, del claustre i visió des del menjador de l’hotel

A partir d’aquí, el viatge s’organitza visitant les cinc platges on es va produir el desembarcament i els nombrosos espais museïtzats i ben conservats (un total de 25 espais conformen i cuiden la memòria històrica).

Al matí continuem en autocar cap a Sainte-Mère-Église, un petit i estratègic poble situat a la base de la península de Cotentin on hi visitem el Museu Airborne (paracaigudistes) que ret homenatge a les tropes estatunidenques de les Divisions Aerotransportades 82a i 101a. El seu recorregut immersiu, acompanyat de nombrosos objectes històrics i diversos avions d’època, ens submergeix en la història dels paracaigudistes estatunidencs que van participar en el desembarcament. Al campanar de l’església hi ha una reproducció del paracaigudes i un maniquí que representa John Steele (1912 – 1969) el paracaigudista que va quedar-hi atrapat la matinada del sis de juny, mentre els seus companys lluitaven amb els alemanys per ocupar aquell important nus de comunicacions.

La resta de dies ens instal·larem a Arromanches-les-Bains, petita població situada sobre la platja Gold (responsabilitat britànica el dia D). Ens allotgem a l’hotel La Marine, un senzill i històric edifici (després del desembarcament fou un hospital de les tropes aliades) amb unes impressionants vistes sobre la platja i les restes arqueològiques del que va ser port artificial britànic els mesos que seguiren a la invasió. Ens desplacem a Ranville on s’ubica el famós pont Pegasus. Aquí també hi ha un museu memorial sobre la 6a Divisió Aerotransportada britànica que ocupà aquesta zona el dia D. No visitem el museu on es troba el pont original de Bénouville (Pont Pegasus), una rèplica d’un planador Horsa i milers d’objectes històrics. Si que veiem una rèplica idèntica del pont sobre el riu Orne i la zona immediata al pont on aterraren tres planadors Horsa carregats de tropa aerotransportada que la nit del 5 al 6 de juny ocuparen i preservaren el pont a l’espera d’enllaçar amb les tropes britàniques que el dia 6 desembarcarien a la platja Sword.

Fotografies de la platja d’d’Arromanches amb la presència constant dels blocs de formigó que l’any 1944 formaren la base del port artificial. A la fotografia inferior esquerra es pot veure l’hotel La Marine

Entre la platja Sword i la de Gold s’estén, des de Saint-Aubin-sur-Mer a l’est fins a Courseulles-sur-Mer a l’oest, la platja Juno, sector assignat pel desembarcament a les tropes canadenques de la 3a Divisió d’Infanteria; era la segona platja més ben fortificada, després de la d’Omaha. Durant la primera hora d’assalt les forces canadenques van tenir el 50% de les baixes, comparables a les dels Estats Units a Omaha.

El pont Pegassus a l’esquerra i a la dreta es veuen els monòlits que commemoren els llocs on van aterrar dos dels tres planadors Horsa, increïblement a prop del pont. El tercer és situat a pocs metres d’aquests dos

El tercer dia visitem a Arromanches, a pocs metres de l’hotel, el Museu del desembarcament. El museu està situat a la mateixa platja de Gold, just al davant dels vestigis encara ben visibles del port artificial Mulberry B, una obra mestra d’enginyeria clau per a la victòria aliada. El museu ha estat completament renovat amb una museografia moderna inaugurada l’abril de 2023. El museu explica, amb l’ajut d’imatges i maquetes de gran format, el procés de construcció  i posterior ús del port Mulberry, així com la construcció d’un segon port a càrrec dels estatunidencs a la platja Omaha que va sucumbir a una forta tempesta el mes de juliol.

Imatge presa des de l’hotel La Marine on veieu al fons l’edifici del Museu del Desembarcament d’Arromanches i, en primer terme, material militar de l’època.

El Memorial Británic de Normandia (no confongueu amb el cementiri militar), situat en les altures del Mont Fleury, amb vista a la platja Juno, és un lloc de record als milers de joves britànics que van caure a la Batalla de Normandia. És l’únic lloc que ret homenatge pel seu nom a tots els soldats caiguts a la batalla; visita indispensable com un lloc de meditació i respecte.

A l’esquerra, detall de les columnes del Memorial Britànic i a la dreta un petit fragment del bosc de siluetes personalitzades que representen els més de 1.600 soldats caiguts el dia D

El quart dia l’iniciem amb una visita a la bateria Crisbeqc, metres endins de la platja Utah. Per a preparar i prevenir els desembarcaments, els alemanys havien construït un vast sistema de fortificacions, incloses grans bateries de guerra dissenyades per a bombardejar els vaixells i les platges. Encara són visibles i visitables moltes d’aquestes bateries així com altres búnquers que formaven part de l’anomenat Mur Atlàntic. El que visitem és un autèntic complex militar preparat per a uns 400 soldats. Incloïa 22 búnquers interconnectats per trinxeres, casernes, infermeria i llocs de comandament. Dirigint-nos a la platja Utah visitem el Museu del Desembarcament a aquesta platja construït sobre un antic búnquer alemany a Sainte-Marie-du-Mont, explica l’operació Neptú, tot el complex mecanisme d’invasió aeronaval del dia 6 de juny; el museu detalla l’estratègia i conserva, entre moltes peces i artefactes amfibis,  un bombarder B-26 original. També es visita la segona platja de desembarcament estatunidenc (i més tràgica pel grandíssim nombre de baixes), la platja Omaha on es va construir el segon port artificial Mulberry que va quedar malmès permanentment. A l’extrem meridional de la platja Omaha hi ha els penya-segats de la Punta d’Hoc  on els Rangers americans havien d’escalar i destruir les importants bateries alemanyes que hi havia, amb una arriscada operació que no va acabar de reeixir. 

Les fotografies superiors mostren diversos punts de la immensa bateria de Crisbeqc. En el centre, un plànol de la xarxa de fortificacions i trinxeres que formaven la bateria. Dues fotografies més del museu del desembarcament de la platja d’Utah i una posició artillera amb canó de la bateria de Longues-sur- Mer

A continuació ens dirigirem a visitar la bateria de Longues-sur-Mer ubicada en els penya-segats de la platja Gold; aquesta bateria està equipada encara amb quatre canons  de 155 mm.

El cinquè dia es dedica a un aspecte complementari i inexcusable que són els cementiris militars (estatunidenc, britànic i alemany). Els tres són incomparables i obeeixen a estètiques i motius completament diferents. L’americà és d’unes dimensions enormes, més de 70 hectàrees sobre la platja Omaha i conté 9.387 làpides de marbre blanc i un mur circular amb 1.557 desapareguts. El terreny va ser cedit a perpetuïtat als EUA. El Cementiri Militar de la Commonwealth de Bayeux conté les restes amb làpides de 4.648 enterraments, majoritàriament soldats britànics morts durant el Desembarcament i la posterior Batalla de Normandia; a més dels soldats del Regne Unit, inclou combatents canadencs, australians, i més de 500 soldats d’altres nacionalitats (principalment alemanys). El cementiri alemany, d’una gran austeritat, grisor i patetisme conté més de 22.000 morts amb creus de pedra fosca i petites plaques metàl·liques, i inclou un gran túmul central coronat per una gran creu i un centre d’informació sobre la guerra.

Imatges del cementiri militar americà (esquerra superior i centre superior). Cementiri alemany (es pot observar el túmul amb la gran creu, grups de creus i plaques commemoratives al terra sobre les tombes. També a la dreta el detall de la placa d’una tomba doble que conté les restes d’Adolf Diekmann, un oficial de les SS responsable de la matança d’Oradour-sur-Glane). A la part inferior, el cementiri britànic i una vista panoràmica de la platja d’Omaha amb els penya-segats al fons

La tarda d’aquest cinquè dia el destinarem a una visita cultural a Bayeux amb la seva impressionant catedral, impròpia per la seva majestuositat d’una ciutat tan petita. Bayeux va ser la primera ciutat normanda alliberada per les tropes britàniques el 7 de juny, per la qual cosa va patir pocs danys en les estructures i els monuments.

Façana i interiors de la catedral de Bayeux. A la part inferior llocs diferents d’aquesta ciutat molt propera a la costa

El darrer dia ens desplacem cap a Saint Malo a la Bretanya on passarem bona part del dia fins dirigir-nos cap a Nantes a primeres hores del vespre per agafar l’avió ja nocturn de tornada a Barcelona.

L’organització del viatge sota el guiatge històric de l’Assumpta Montellà converteix l’experiència en un gaudi constant i molt vívid sobre les circumstàncies i els llocs que envoltaren un dels moments crucials de la Segona Guerra Mundial. La presència de l’Assumpta és constant i en tot moment. Els desplaçaments en autocar durant els sis dies eren lliçons constants d’història, de la grossa, la que apareix als llibres i de la menuda, la dels detalls, la de la gent que la va patir, amb comentaris, explicacions o ampliacions del que anàvem veient en les diferents parades dels itineraris. Sovint alguns desplaçaments eren contextualitzats amb el visionat de vídeos de pel·lícules a bord del bus, com El dia más largo, Salvar al soldado Ryan, Hermanos de sangre o Bajo la arena que convertien la ruta en una experiència immersiva única.

Cada dia després de sopar, completàvem la jornada amb una trobada conjunta a l’exterior de l’hotel amb el meravellós marc de la platja d’Arromanches i les restes dels blocs de formigó que constituïren el port Mulberry i que són presència constant en el paisatge atlàntic sotmès a contínues i intenses marees. Allà l’Assumpta feia un resum del que havíem vist al llarg del dia i ens explicava històries relacionades amb el conflicte bèl·lic, amb un discurs molt ben fonamentat, molt emotiu en tots els casos i extraordinàriament ben adaptat a les característiques de les persones que formàvem el grup de viatge.

L’experiència de la sortida a través de Viatges Franquesa va ser molt enriquidora, amb un tàndem d’atenció format per la pròpia Assumpta, la Gemma Laborda, la presència de la qual afegeix un plus al viatge, ja que facilita enormement la convivència i aporta continus elements de suport, de cohesió grupal, d’ajuts en tot moment i d’un humor excel·lent que ajuden a crear, conformar i mantenir unes relacions interpersonals potents i positives entre tots els integrants de l’expedició. El tercer element del tàndem és el xofer, en Joan, que ens porta per tot arreu amb un comodíssim autocar de Franquesa SL amb una disponibilitat, discreció i professionalitat totals. Les postes de sol que completaven cada jornada en acabar les xerrades / posades en comú amb l’Assumpta són impressionants i imperdibles. Una boníssima experiència històrica.

Categories
Cròniques

La Porta Vella

En aquells anys de la meva infantesa, a l’hivern la foscor era més negre, la boira més espessa gairebé impenetrable, l’aire i vent més fred es colava pels llindars de portes i finestres, el sol fins a migdia no escalfava, on el temps assetjava a les cases fredes i humides i l’alè es congelava… Dins la llar, al cap vespre, la família es reunia a la vora del foc. El padrí, amb la pell resseca i el cigar apagat als llavis espurneja les brases amb branques, amb el gos ajagut als seus peus. La mare, en bata, està fent el sopar al fogó de llenya. La padrina, tota ella vestida de negre, feineja per la casa sense parar, enfilant mil històries en la penombra. El pare, després d’una jornada al “tros”, d’esporgar les vinyes i donar menjar al bèstia fa la becaina assegut a taula, esperant l’hora de sopar. Els gats ronsejaven a la vora de foc. La mainada, en una punta de la taula enllesteixen els deures escolars, que els hi ha posat el senyor mestre. Demà a primera hora del matí amb un fred que glaça l’anima i després de munyir les vaques, faran més de mitja hora de camí, per anar a escola.

Padrins
Cal Cabré

En sopar, amb el plat a taula, tots asseguts, el braser als peus i la mainada enjogassada, s’expliquen mil històries que corren per la vall i pels voltants de la vila…

D’aquells moments, tan sols queden aquelles portes de fusta resseca, les finestres desajustades, bigues envoltades de tel-aranyes i parets descobertes mig ensorrades plenes de records endormiscats, que el temps ha anat absorbint… històries que desapareixeran de la nostra memòria col·lectiva, particular i familiar pel fet que no hi ha una altra generació que sobrevisqui a doblegar-se per continuar existint entre aquestes parets i resistir la duresa de la vida a pagès.

La Porta Vella, que tantes vegades obria i tancava la Casa Pairal sí que ha aguantat el pas del temps, durant més de dos-cents cinquanta anys. Ara bé… l’abandó del món rural, la manca de manteniment i la natura està fent l’efecte inexorable de la solitud que l’envolta, deixant l’empremta ineludible del transcurs dels canvis generacionals.

Les masies, els conreus, les pastures i els corrals han caigut en el trauma del desemparament… l’esforç, la cultura, la llengua, la memòria històrica no escrita, d’aquells padrins han sucumbit en la destrucció inapel·lable d’aquella Porta Vella a canvi d’un Airbnb.

Aquell refugi, aquella història viva, l’exemple i la companyia d’aquell somriure profund, barreja d’esforç, d’orgull, d’emoció de l’avi… just, quan anava de cap de setmana des de l’internat a l’entrada d’aquella porta vella, amb l’emoció que m’omplia els ulls de llàgrimes, el seu respirar profund, amb la cigarreta apagada entre la comissura dels llavis… Sabia, entenia que aquell temps finia, s’acabava. Aquella tardor càlida i serena que fins ara il·luminava la Masia, la Força d’aquella Terra, d’aquell sembrat d’aquella cort… Ell que amb prou feines sabia llegir i escriure, aquella mirada de l’Avi al costat d’aquella Porta Vella, era amor…, i me’l va transmetre sense dir ni una sola paraula.

Que lluny queden totes aquelles vivències i enyorances… Records que el temps ha marginat en la penombra… Estimació i sentiments que ens donen la força per valorar les nostres Arrels, la nostra Terra, la nostra Llengua… la nostra Història !!

Enyoro de matinada, amb la brisa i la vista perduda per als camps en moviment de blat, ordi i civada, aquells records, sentiments i aquella quietud dintre del meu cos. El so d’aquella calma i solitud d’aquells camps tan treballats, dels grans esforços dels padrins per tirar endavant, i que tant varen lluitar… perquè ara amb tanta “intel·ligència” que tenim, siguin arraconats i oblidats… convertits, en el millor dels casos, en apartaments rurals o cases de colònies…, que aquella “Porta Vella” caigui en l’oblit de la nostra memòria d’aquesta Terra Nostra.

El meu cor està en el record i gratitud de totes aquelles paraules que no estan escrites, que romanent en aquelles velles i gruixudes parets, testimoni de què és la meva, tranquil·la i reposada història personal…

Clot d’en Coma

(El Clot d’en Coma és un topònim d’interès local que es troba en la zona de la Vall de Lord / La Pedra i la Coma. Es tracta d’un espai natural o camp que, durant èpoques de pluges intenses, s’inunda i es transforma temporalment en un petit estany. Ubicat dintre dels camps/terrenys de Cal Cabré. Proper al municipi de La Coma i de les Fonts del Cardener.

Aquesta zona es troba a la falda de la Serra del Port del Comte. La ubicació destaca com un punt de pas en les rutes excursionistes i camins històrics de muntanya, camí a Tuixent – la Vansa, encaix entre la serra del Cadí i el massís del Port del Comte).

Enyorança – solitud

Categories
Llibres

Finestres Palestina

Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.

I amb aquest ànim ha arribat, davant mateix dels cinemes Verdi, una petita però fastuosa joia: una llibreria especialitzada en Palestina.

Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.

El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.

La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.

Categories
Cròniques

        Els tres Segadors i la Dama

De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:

Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.

Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.

Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia de las tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”

Revolta Santa Coloma de Farners

El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.

La calma abans de l’Esclat

Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.

pillatges, violacions i saquejos

El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.

Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640

Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.

La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.

“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:

Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.

Corpus de Sang 1640

L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.

     Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.

Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya

“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.            

 Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”

Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners

Fotos i doc: Sapiens.cat –  Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014