Geoffrey Parker (Nottingham 1943- ). Historiador britànic deixeble de John H. Elliot, que ha treballat molt l’Espanya dels segles XVI i XVII i d’una forma especial Felip II i Flandes. Catedràtic de les Universitats americanes de Illinois, Yale i Ohaio i abans de la Columbia Britànica (Canadà) i St. Andrews (Escòcia)
El llibre
Estudi molt complet. Ben documentat amb fons primàries i referències a molts altres treballs. El llibre detalla molt bé les conspiracions els diferents i minuciosos plans per les batalles, els personatges, els seus llinatges,… explica amb detall la problemàtica que es produeix amb la mort en edat jove d’alguns reis o prínceps futurs reis. Llibre irregular atès que tracta temes amb molta profunditat i d’altres els obvia. Té una bona cronologia que engloba el món que afectava a Felip II 1527(1558)-1598 i un índex que inclou noms i conceptes.
Retrat de Felip II (1565) de Sofonisba Anguissola. Oli sobre llenç. (Museu del Prado)
El contingut
En base a la història d’aquells anys i que ens explica, respon la pregunta que es fa en la introducció sobre l’estratègia que tenia Felip II en les seves decisions polítiques. Un rei que va governar 42 anys, que només va tenir 6 mesos tranquils sense cap guerra i que Castella va fer 4 fallides de pagament.
Una possibilitat que apunta l’autor sobre l’estratègia és que mai n’hi va haver (almenys escrita en un document) i que el testament polític de Carles I va seguir vigent durant tot el període en què va governar el seu fill com a pla estratègic. En el testament es demanava una llarga pau basada en pactes, favors,… i mantenir els territoris heretats.
França sempre es va sentir envoltada del poder espanyol, Flandes, el Franc-Comtat (o Comtat de Borgonya), Anglaterra durant un temps… i en conseqüència a part de les seves guerres internes de religió, sempre va ser un enemic de Felip II.
Una frase del llibre que donen idea del tarannà del rei i de l’opinió de l’autor que la cita al respecte de la ideologia reial.
Pongo a Dios por testigo que nunca moví guerra para ganar más reinos, sinó para conservarlos en religión y paz (Carta al comte duc d’Olivares de Felip II)
Així, no va voler fer cas a la Junta Magna quan recomanava amb insistència l’expansió de l’imperi a la Xina i al Japó.
Felip II va ser un rei totalment absolutista situat en un imperialisme messiànic i això junt amb la lentitud de les comunicacions degudes a la magnitud de l’imperi i les distàncies entre els diferents regnes, va frenar moltes decisions preses amb retard. Va substituir les lentes reunions amb la Junta, els Consejos, i els ministres per informes, teòricament per guanyar temps. Ho volia saber tot i prendre les decisions. Tenia amplia i bona informació en tots els àmbits però amb retard.
No donà autonomia als seus governadors i subordinats però va seleccionar bé als que havien de complir les seves ordres. Feia de senyor, de ministre i de secretari de manera que molts cops la decisió que prenia ja era equivocada doncs les circumstàncies havien evolucionat.
Va viatjar poc en proporció a la magnitud dels reialmes, dels temes i de la necessitat que tenia de conèixer-los in situ. Els enormes problemes immediats no li permetien pensar en el llarg termini i l’estratègia coherent amb la monarquia mundial que governava.
La defensa de la fe catòlica era el seu principal motor tot i els desacords amb el Papa, junt amb la ingerència amb la jerarquia eclesiàstica pels nomenaments de càrrecs. La unió amb Portugal el segon motor, tot i que sembla que un cop aconseguida no va saber explotar els enormes potencials guanys. Mantenir Flandes sempre va ser un interrogant.
En el segle XVI hi ha grans canvis en l’art de la guerra. Defensen millor les muralles baixes i gruixudes en forma d’estrella i rodejades de fossar. Això implica més cost per ambdós bàndols, necessitat d’exèrcits més grans per mantenir setges. Guanyar les guerres cada cop és més difícil i costós.
Països Baixos
El 50% població era urbana, tenien un govern no centralitzat mentre s’incrementava els partidaris del luteranisme. Aquesta regió sempre fou deficitària econòmicament. Espanya no va permetre cap tolerància religiosa incrementant la Inquisició. Retard en la presa de decisions, es va mantenir el govern per control remot fins l’últim detall (intent d’ inventar el treball a distància amb comunicacions precàries). El 1566 hi va el duc d’Alba amb un intent de finançar l’exèrcit amb l’alcabala (impost sobre vendes), lògicament nous problemes. Apareixen els mendigos del mar (protestants exiliats en general) ajudats per francesos. Hi ha intents d’assassinar a Guillermo d’Orange. El Rei surt dels països baixos el 1559 i ja no hi torna. El 1573 arriba Lluís de Requesens i intenta la pau. El 1575 hi ha una altra fallida de pagaments i Juan d’ Àustria cedeix a les peticions per aconseguir pau ja que no hi ha diners per mantenir l’exèrcit, els Estats generals reunificats tindran poder per determinar la futura organització política i religiosa. El 1577 torna la guerra fins 1609. El 1648 reconeixement de la independència de 7 províncies de les 17 que formaven els Països Baixos.
Anglaterra
La Reforma canvià les aliances internacionals. Els Països Baixos volen la pau amb Anglaterra un dels seus principals socis comercials. Hi ha pressions del Papa per envair Anglaterra. El 1570 es produeix l’excomunió d’Isabel II en una Anglaterra inestable. Hi ha un intent de substituir-la per Maria Estuardo d’Escòcia que executaran el 1587. En el temps es parla de possibles casaments de Felip amb les dues. Hi ha fracassos reiterats amb les relacions degut a donar prioritat als problemes del sud d’Europa i als Països Baixos.
Per fi el 1585 després d’anys de dubtes i que Drake hagués desembarcat a Galícia, Felipe II accepta conquistar Anglaterra. El pla era que l’armada espanyola (comandada per el Marqués de Santa Cruz) que portava els aprovisionaments es trobés en la zona del canal amb l’armada que venia dels Països Baixos (comandada pel Duque de Parma) amb el gros de l’exèrcit de Flandes que havia que desembarcar a l’altre costat del pas de Calais. Els propòsits varen fracassar més que per les tempestes que també, pels dubtes, les ordres i contraordres de Felip II que varen confondre als comandaments. També per la casi nul·la comunicació entre els caps de les dos flotes que no aconseguiren ajuntar- les a part de les causes esmentades per la manca de port en la zona a desembarcar i conquerir. Evidentment, els vaixells anglesos també varen fer la seva feina en aquest camp al no permetre gràcies a la seva artilleria el clàssic abordatge de les seves embarcacions. Un altre motiu del fracàs seria tenir els anglesos tripulacions i vaixells (que maniobraven més ràpid i amb el casc més baix que els permetia un millor tret artiller) més adaptats a les condicions del mar atlàntic que els espanyols i en conseqüència la superioritat numèrica de les tropes espanyoles no es va poder posar de manifest. Tampoc va servir de res la diplomàcia que amb èxit havia aconseguit neutralitzar a tots els qui podien ajudar a Isabel II.
Segons l’autor no s’ha de treure mèrits al govern anglès que dins els seus mitjans (tenien també escassos recursos econòmics) es va preparar a consciència per l’eventual batalla marina i desembarcament, sent capaç de desbaratar els plans espanyols.
El rei després de sentir que Déu l’havia abandonat i sofrir una certa depressió va tornar a fer plans per la defensa del catolicisme a Anglaterra que no varen seguir ja que començaren problemes en altres llocs. A França Enric de Navarra havia guanyat als catòlics, hi havia un nou aixecament a Holanda, el problema d’Antonio Pérez i l’Aragó i finalment, la salut del rei que era dolenta i s’acostava el seu fi.
Amèrica i colònies portugueses
L’autor en parla molt poc, sembla que l’estratègia per la primera era extreure recursos i que arribessin a Castella, per la segona mantenir la situació encara que costes diners
Els governs i les persones que els formen tendeixen a pensar en termes de pèrdues i guanys i no en actius assumint més riscos per evitar pèrdues que per obtenir guanys.
Felip II havia sumat a les seves possessions heretades l’imperi portuguès i Filipines que costaven més que els ingressos que aportaven a la corona. Havia perdut el títol d’emperador del Sacre imperi romà. Sembla que sense saber-ho va aplicar la prospect theory.
Algunes causes per no poder mantenir l’imperi
Per problemes de recursos es feien guerres amb pocs mitjans que només encoratjaven als enemics i es perdien els recursos esmerçats sense resultats.
L’Imperi estava dispers, sense llengua, ni moneda, ni lleis, ni institucions, ni plans de defensa, ni sistema econòmic comuns. Excessius fronts oberts en tot moment.
Poca empatia de Castella i el rei amb els altres territoris, no consideraven els seus posicionaments, prepotència. Considerar que els interessos d’Espanya i de Déu eren els mateixos.
Impostos al creixement industrial, aranzels interiors, expulsió dels moriscos, encunyació de moneda de coure sobre valorada.
Conclusió
Un llibre amè que analitza amb molt detall (exemple la descripció de la flota espanyola i anglesa en la batalla d’Anglaterra) alguns aspectes de la política exterior de Felip II (a Europa) i deixa de banda d’altres tan o més importants (Amèrica i colònies portugueses). Interessant per certs aspectes de la política europea del rei, per veure com actuava respecte als seus consellers, per les relacions amb els Papes i amb altres monarquies,…
La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.
El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.
Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.
Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.
La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti(1404-1472), un influent teòricde la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.
Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medicivan exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.
Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.
Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbiode clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.
Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció delgelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.
O quan el poder de les elits es mesurava també pels ressorts culturals que alimentaven els seus comandaments, els seus lideratges. Quan la cultura tambe significava potència.
Les tristes imatges, coreografiades i tot, que ens han ofert fa pocs dies una colla d’atrotinats “estudiants” des de les finestres d’una cosa encara més anacrònica avui, com són els Colegios Mayores, i encara més els comentaris de les seves veïnes, tan ufanes elles, m’hi ha fet pensar un cop més: així és com s’eduquen la majoria de jovent de les elits? Aquesta colla de caps de suro, per ser benèvola, han de tenir responsabilitats en un futur immediat.
No descobrirem res, res, si diem que els estudis humanistics fa temps que van de baixada, perquè precisament els han buidat de contigut, de poder, de fortalesa, d’influència. El que es valora ara és el diner, o millor dit, allò que el diner pot comprar, i precisament per aquesta falta d’atributs robustos del saber, al poder no li interessa la cultura humanística, no vesteix, pitjor, no és rendible. Seria llarguíssim veure cóm s’hi ha arribat, he citat un parell de llibres, que ja ho avisaven fa anys, i trobarem nombrosos articles a la premsa, com aquest. En aquest món frenètic i líquid tot dura el temps de redacció d’una notícia, poc més, i estem davant d’un parany.
Per remontar-nos a aquesta potencialitat que tenien les arts, la literatuta, la filosofia, la mùsica, etc. podem anar molt enrera, però jo he triat potser el moment més Magnífic de la història europea, el Renaixament italià. Del qual encara en podríem viure avui, si haguéssim entés alguna cosa.
Al·legoria del triomf de Venus, Agnolo Bronzino, 1550, Londres, National Gallery
Em va caure a les mans no fa gaire un article, titulat Galanteria o perversitat, que explicava aquest quadre del Bronzino, un quadre que li va ser encarregat per Cosme I de Medici com a obsequi pel rei de França, Francesc I, del qual el gran duc de la Toscana en coneixia els gustos i les preferències de la cort francesa de l’època. El Bronzino era, aleshores, l’artista més sol·licitat, per la qual cosa se li comissiona una pintura que havia d’assolir grans cotes de bellesa, atès que havia de ser lliurada com a obsequi al rei de França. I aquesta no és una dada fútil. Francesc I era famós per ser un gran aficionat als vicis de la carn, Té el mèrit de ser un quadre molt popular, tot i que del que es veu al que es representa, és una al·legoria, hi ha un llarg camí cultural i històric que, els que aleshores tenien accès a l’art el coneixien perfectament.
Es tracta d’una pintura manierista amb una càrrega simbòlica molt alta, i només tenint en compte el context en què la va pintar Bronzino, podem entendre per què inclou tots els elements que veiem a l’obra, que per res és el que sembla a simple vista. Com tota pintura al·legòrica, cada figura representa alguna qualitat, un vici o una virtut, i ho fa amb diversos personatges al·legòrics encaixats com a peces d’un puzle, que ocupen tots els marges i deixen una composició abarrotada però harmònica. Tot i que els personatges centrals són Venus i Cupido, els déus de les dues versions principals de l’amor, i això podria portar l’observador a pensar que és, precisament, un quadre d’amor, res més lluny de la realitat, cal fixar-se en tota la resta dels personatges per entendre quin és el veritable tema.
El que cal tenir en compte és com estan representats aquests dos protagonistes i, sobretot, en qui els acompanya. Per començar, Venus i Cupido s’abracen en ziga-zagues besant-se a la boca, cosa que és un acte d’amor, però en aquesta cas, són mare i fill, per tant es converteix en luxúria i incest pecaminós. A més, el noi li pessiga un mugró a la seva mare. I aquests són només alguns símbols de sensualitat i desig que apareixen a l’obra, però n’hi ha molts més, per exemple, els coloms i les màscares que descansen als peus. Just darrere de Venus hi ha un nen de pèl arrissat, que salta alegre, a punt de llançar roses a la parella. Es tracta de la cara feliç de l’amor, de l’alegria. Al seu turmell esquerre, porta una polsera de cascavells que al·ludeix a aquesta alegria de viure. Estem davant de la personificació del Plaer. Veiem-ho, a més, trepitjant unes espines que s’associen amb el dolor que pot arribar a causar l’amor. Tot i això, el Plaer no ho nota, per aquesta alegria de viure. Darrere d’aquesta personificació del plaer, Bronzino va pintar un rostre dolç falsament angelical d’una nena que té les mans en una disposició impossible. Estan girades del revés, el que revela la seva autèntica naturalesa: és l’engany. El seu cos és el d’una serp amb potes de lleó i cua que remata en doble agulló d’escorpí, però que ens ofereix una bresca de mel rica. En altres paraules, intenta jugar amb nosaltres i confondre’ns. L’home vell i barbut que apareix a dalt és Cronos, el déu del temps i enemic natural de l’amor. Davant seu, la personificació de l’oblit intenta tapar l’escena. Finalment, sota l’oblit trobem el personatge que enllaça amb la història del rei Francesc I de França. En els escrits de l’arquitecte i historiador renaixentista Giorgio Vasari, aquest personatge apareix identificat com la personificació de la gelosia, estudis recents hi han vist una imatge de la sífilis. Sembla que el rei no va fer gaire cas dels advertiments del quadre, perquè va morir pocs anys desprès d’aquesta enfermetat.
Doncs, sí, molt em temo que les ironitzades rates de biblioteca, els investigadors que dediquen el seu temps a interpretar el passat, els que el divulguen, els que l’expliquen s’estan quedant sense públic, i sembla que a ningú l’importa gaire. Costa imaginar un futur de només molt bons i eficients tecnòcrates. No saben el que es perden.
Sense parlar del que significaria d’iniciàtic, uns segles desprès, el XVIII sobretot a la Gran Bretanya, el Grand Tour dels nois de bones families que estudiaven i ostentarien llocs de lideratge i d’influència. Algunes dones també, poques, ja en parlarem un altre dia.
Dos documentals (2022 i 2020), dues exposicions amb els seus catàlegs corresponents (2018 i 2007), un dossier de la revista Sàpiens (2021), un còmic o novel·la gràfica (2021), una obra de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau (de 1997 fins avui), una tesi doctoral (2013), dotzenes de llibres i d’articles acadèmics i un manifest reivindicatiu (2021) expliquen, però també denuncien la cacera de bruixes a Catalunya.
Bruixes, la gran mentida
El documental Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida, dirigit per Joanna Pardos amb guió de Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina i l’assessorament de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental
Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens
És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.
Bruixes, la gran mentida recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.
El documental recrea el judici a Jerònima Hugueta, al segle XVII (“Bruixes, la gran mentida”, de Joanna Pardos)
Qui eren aquestes bruixes? Les persones acusades de bruixeria, podien ser dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb problemes de salut mental o amb vides poc convencionals. O ni tan sols això, en molts casos. Milers de dones acusades i jutjades per bruixeria, a la Catalunya rural, van morir penjades o cremades després de judicis manipulats i terribles tortures.
Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder
Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.
També hi intervenen, aportant el coneixement històric més recent, els principals experts nacionals i internacionals, Agustí Alcoberro i Pau Castell, que han tingut accés a documentació inèdita d’arxius catalans i europeus. Contextualitzant aquesta història en el marc d’un sistema patriarcal encara no extint, que sanciona les dones quan escapen de la norma, intervenen expertes com la psicòloga Alba Alfageme o la jutge Lucía Avilés.
Què en queda, avui, de les caceres de bruixes? El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa es mostra la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.
TVE Catalunya també va produir i emetre anteriorment el documental Les bruixes porten dol (Especials TVE Catalunya, el dia 8 de març de 2020, dirigit per Anna Solana i Pilar Granero. També amb l’assessorament històric a càrrec de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. El documental s’ha rodat al Pallars Sobirà, Viladrau, Balaguer, Vallgorgina, Cassà de la Selva, Montblanc i Barcelona Accés al documental
Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)
“Bruixa. És una bruixa. Sembla una bruixa. De qui i de què parlem quan s’assenyala i es qualifica algú de bruixa?” El documental vol respondre a aquesta i altres qüestions. Al llarg de 60 minuts fa el recorregut, la reflexió històrica i actualitzada del fenomen de la bruixeria a Catalunya. El punt de partida se situa al 1400, quan des de la Baronia de les Valls d’Àneu, es redacta la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria i comença amb força una cruel cacera de bruixes.
Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)
Entre aquest segle XV i fins a mitjans del s. XVIII, tres segles llargs de la història europea, aquesta persecució provocarà que milers de persones siguin acusades i executades per bruixeria. Serà un crim inventat que, en el cas de Catalunya, permetrà que els tribunals civils i seglars, no pas la Inquisició, obrin milers de processos judicials. Centenars de dones seran víctimes de rumors i delacions entre veïns i acabaran a la foguera i la forca. Al documental però, queda ben patent com la falsa creença amb les bruixes i l’estigma social que va generar ha perdurat fins fa ben poc entre nosaltres i arreu del món.
Les bruixes portendol també testimonia el Ball de Bruixes a Viladrau per conèixer les seves protagonistes. I sobrevola a vol d’ocell paisatges emblemàtics del Pallars Sobirà i trepitja indrets on la bruixeria ha deixat empremta. Destaquen també la utilització d’alguns fragments de la meravellosa pel·lícula sueca Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen, pel·lícula parcialment basada en un manual alemany per a inquisidors del segle XV.
Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen
I revela els primers esbossos de la novel·la gràfica sobre bruixes que preparava el dibuixant Oriol García Quera en aquell moment i que ara ja podem llegir.
Bruixes 1617. L’any del diluvi
L’any 1617, unes fortes pluges torrencials van provocar inundacions a gran part de Catalunya. Com a conseqüència d’això, dotzenes de dones van ser executades, acusades de bruixeria. Aquest és el punt de partida de Bruixes 1617. L’any del diluvi, la novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera. Tot i ser ficció, els fets en què es basa són reals i ha estat revisada pels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell. Pertany a la col·lecció Traç del Temps, de Rafael Dalmau, editor, 2021.
Bruixes 1617. L’any del diluvi, novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera.
El còmic mostra de manera entenedora les principals característiques d’aquella època i de la persecució de les bruixes a Catalunya: la influència de l’Església en la societat, la funció màgico-sanitària que exercirien certes dones en llurs comunitats i el xoc amb la institució mèdica, la demonització de la bruixa, la fama i l’acusació popular com a mecanismes previs al procés, el paper dels tribunals locals, la figura del caçador de bruixes encarnada en l’històric Tarragó, l’examen de senyals per detectar-les, el turment per fer-les confessar i –finalment– l’execució.
Ambientat entorn d’Olèrdola, al Penedès, tots els indrets que hi apareixen són reals, si bé el dibuixant ha mirat de reconstruir la fesomia que tindrien a principis del segle XVII. Aquesta aposta per un paisatge històric, definit i “visitable” –al final del còmic trobem un mapa on es desglossen els indrets de l’acció– em sembla una lloable aportació a la divulgació del passat local. El còmic compta també amb un apartat introductori que contextualitza la cacera de bruixes a Catalunya per entendre millor la història que tot seguit llegirem i una bibliografia per aprofundir-hi.
El número 228 de la revista Sàpiens. Tot és història edità el març de 2021 el dossier especial No eren Bruixes,dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes. La revista dirigida per Clàudia Pujol, comptà amb l’assessorament dels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell, que ja hem vist assessorant també totes les tres produccions anteriors.
Sàpiens núm. 228, març 2021 Dossier especial No eren Bruixes,
L’article principal del dossier d’aquests dos historiadors “Un fenomen europeu”, explica com al segle XV va aparèixer una nova tipologia criminal: la bruixeria.
Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.
Cristina Masanés a “El Pirineu, bressol de la cacera” descriu com aquell fenomen repressiu va començar a les valls pirinenques, i va acabar infectant tot el país. Arnau Cònsul a “Els caçadors de bruixes” explica que Joan Malet, Joan Font, Llorenç Calmell, Cosme Soler són alguns dels homes que van convertir la persecució de bruixes en la seva manera de viure, uns mètodes fraudulents en els quals l’engany es va fer evident fins i tot durant aquella època.
“Vuelo de Brujas” de Francisco de Goya, pintat entre 1797 i 1798.
“Vuelo de Brujas“
El quadre de Francisco de Goya fou pintat entre 1797 i 1798. Tres personatges, vestits amb faldilles, amb el tors nu i tocats amb capirots en forma de mitra, decorats amb petites serps, i il·luminats per un focus de llum exterior al quadre, sostenen en l’aire a un altre nu, abandonat en els seus braços, al que insuflen aire bufant sobre el seu cos, com revelen les seves galtes inflades. A la part baixa, dos homes, vestits de pagesos, han assolit el cim de la muntanya, el camí tortuós i ascendent es perd en la foscor del fons, mentre el seu ase s’ha parat més avall. Un, caigut a terra, es tapa les orelles per no escoltar el soroll dels éssers voladors; l’altre, avança amb el cap cobert, protegint-se de la llum i fent la figa amb els seus dits, contra el mal d’ull.
Agnès Rotger a “Els judicis per bruixeria” mostra com abans de posar un peu al tribunal i dir “tota la veritat” sota tortura, les acusades de bruixeria ja tenien la sentència escrita. El cas d’Elisabet Cerdà, de Castellterçol, que reprodueix la revista amb detall, és només un exemple del més d’un miler de dones que van ser condemnades a Catalunya. Valèria Gaillard a “Els advocats de les bruixes” descriu com malgrat les crítiques, les befes i les burles envers aquells que neden a contracorrent, hi va haver teòlegs i juristes que van alçar la veu i es van enfrontar amb l’engranatge jurídic, institucional i socioeconòmic que movia la maquinària antibruixes per intentar frenar la barbàrie.
“Examination of a Witch” de Tompkins Harrison Matteson, 1853
“Els escenaris de la bruixeria, avui” són torrents, sots, cingles, salts d’aigua, camins, fonts, places i carrerons. Des de les valls d’Àneu fins a les Terres de l’Ebre i des del Capcir fins a la Franja de Ponent, arreu del nostre país hi ha indrets relacionats amb les bruixes. Resseguint la toponímia i parant atenció a les llegendes, és fàcil identificar els boscos, les planes, les pedres i els dòlmens on feien sacrificis i aquelarres, així com les catedrals, les torres i els castells dels quals es van apoderar.
L’article de Maria Coll “De malvades a avorrides” descriu que mentre que a Alemanya, els germans Grimm publicaven ‘La Blancaneu’ o ‘Hansel i Gretel’, a Catalunya, alguns folkloristes de la Renaixença anaven de poble en poble recopil·lant històries de bruixes. Quan la cacera va començar a estudiar-se a les universitats un segle després, les bruixes, gràcies sobretot a Disney, havien deixat de fer por i la màgia havia esdevingut una cosa positiva.
“La nit de Walpurgis. La partida de les bruixes” (també “Bruixes en el camí del sàbat”) de Luis Ricardo Falero, 1878. Oli sobre tela. Col·lecció particular, Monza, Itàlia.
Sònia Casas a “Entre la moda i la reivindicació” planteja que les lluites feministes han convertit les bruixes i la seva cacera en un símbol. La potència d’aquest imaginari es fa palesa en les marxes del 8 de març, però també en àmbits tan dispars com les teràpies alternatives, les marques de roba i cosmètics, les sèries de televisió i la literatura. Però en quin moment ‘ser bruixa’ va passar a considerar-se un terme positiu?
Atles de la cacera de bruixes: En paral·lel amb el dossier de la revista, Sàpiens publica al web el cens més complet de dones i homes que van ser jutjats per bruixeria a Catalunya i Andorra. Hi trobareu les fitxes de totes les persones identificades per l’historiador Pau Castell i el mapa més complet de la cacera de bruixes: un mapa interactiu on s’ha geolocalitzat tots els municipis d’origen o de residència de les persones que van ser jutjades per bruixeria. Es pot consultar aquí sapiens.cat/cacera-bruixes.
Manifest: No eren bruixes! Eren dones.
La cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses al llarg de la història. Al segle XV, en una societat impregnada per la misogínia, moltes van ser acusades injustament de provocar mort i destrucció, i se les va tractar com a membres d’una organització criminal liderada pel mateix diable.
La base per acusar-les era la mentida i la manera de forçar-les a confessar aquests crims inversemblants eren les tortures més terribles. Contra aquestes dones, el poder es va saltar les pròpies lleis i les va jutjar sense cap garantia processal. Aquelles dones van ser el boc expiatori d’una societat convençuda de l’origen malèfic de les seves desgràcies i disposada a buscar-ne les culpables i assenyalar-les.
Catalunya va ser un dels llocs d’Europa on més dones van ser acusades de bruixeria. Recentment, s’ha recuperat el nom de més de set-centes dones que, entre els segles XV i XVIII, van ser torturades i executades a la forca. Dones immigrades, dones pobres, dones guaridores, dones conflictives, dones vídues… Totes elles estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns i veïnes com a bruixes i metzineres.
Per tot aquest cúmul d’injustícies, ens proposem impulsar un acte de justícia històrica, en la línia de les iniciatives que han sorgit en altres indrets, com Escòcia, Suïssa o Noruega, amb els objectius següents:
Recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats.
Promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori.
Reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.
La cacera de bruixes al Vallès (1619-1622): processos locals i causa general
Article d’Agustí Alcoberro: “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general”Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.
Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24
Resum: Com en altres comarques de Catalunya, la cacera de bruixes al Vallès es va produir de manera especialment intensa en els anys 1619-1622. La repressió va afectar prop d’una vintena de viles i llocs. S’han pogut documentar cinquanta persones processades, la majoria de les quals van ser penjades a la forca en processos incoats per les corts dels batlles locals. L’article identifica algunes coincidències entre aquests processos pel que fa als procediments processals i a la presència d’uns mateixos professionals, com ara jutges ordinaris, cirurgians, escrivans o torturadors, vinculats a les batllies reials o a la mateixa cort del veguer de Barcelona. També s’analitza el paper del Tribunal de la Inquisició de Barcelona, que va intentar reiteradament l’avocació dels casos. D’aquesta manera es pretén relacionar les dinàmiques locals i les dinàmiques generals, a càrrec de la justícia reial inferior (veguers i batlles) i del Sant Ofici.
Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent
Se’n parlave… i n’hi havie és una mostra itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i 2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al Pirineu i Ponent. Va ser comissariada per Pau Castell i la podeu veure en línia aquí.
Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent
D’entre les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’ s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.
L’Exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. L’exposició incloïa diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i amulets, entre altres, i també documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació. Consta de 12 apartats amb il·lustracions molt atractives i un darrer apartat de crèdits.
Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.
L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «Boc de Biterna». Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria.
El llibre catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, editat per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran, recopila, tant la recerca històrica, desenvolupada en els darrers 10 anys sobre la cacera de bruixes a Catalunya, com etnogràfica. El llibre recull la visió d’especialistes en folklore i cultura popular sobre la bruixeria a Catalunya, com Josefina Roma, Ramona Violant o Pep Coll i inclou la reedició d’un text pioner sobre la bruixeria al Pallars, escrit per l’etnògraf Ramon Violant i Simorra abans de la Guerra Civil. Però la part més inèdita de la investigació és el recull dels darrers testimonis vius que han tingut contacte amb la bruixeria al Pirineu i les Terres de Lleida que mostren la pervivència d’aquest fenomen fins l’actualitat.
El llibre també inclou la recerca etnogràfica portada a terme a Andorra, que ha posat de relleu l’arrelament que les creences sobre la bruixeria van tenir al país i la seva supervivència fins a èpoques molt recents. Aquest volum inclou també imatges de l’exposició ‘Se’n parlave… i n’hi havie’, la més exitosa de les organitzades per la Xarxa de Museus, que un cop finalitzada la seva itinerància, des d’aquest estiu de 2021 resta visitable de forma permanent.
Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.
“El aquelarre” és un dels petits quadres que va pintar Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau d’esbarjo dels ducs d’Osuna. El llenç mostra un ritual d’aquelarre, presidit al centre de la composició pel gran cabró, una de les formes que pren el dimoni. Al seu voltant apareixen bruixes velles i joves que li ofereixen nens amb els quals, segons la superxeria de l’època, s’alimentava. En el cel, de nit, brilla la lluna i es veuen aus nocturnes (que podrien ser ratpenats).
“El aquelarre” de Francisco de Goya (entre 1797 i 1798)
El llibre presenta molta informació que canvia la visió que es tenia fins ara de la cacera de bruixes a Catalunya i en especial al Pirineu i a les Terres de Ponent. Revela la centralitat del Pirineu pel que fa a aquest fenomen a Catalunya, ja que la primera llei europea contra el crim de bruixeria és de 1424. Les conclusions tenen molt a veure amb el fet que els primers judicis sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu, on es va registrar la primera llei europea contra la bruixeria (s. XV). Aquest fet és determinant per mostrar dues realitats, la de les comarques del Pirineu, on encara avui hi ha testimonis que han viscut en primera persona fenòmens relacionats amb la bruixeria als anys 50, i la de les comarques del Pla de Lleida, on les experiències no són tan directes, però perdura el record d’embruixaments i persones, la gran part dones, senyalades com a bruixes.
Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunyaproduïda pel Museu d’Història Nacional de Catalunya i comissariada per Agustí Alcoberro i Josefina Roma, 2007. Podeu veure el catàleg i 10 articles aquí
Icona de l’exposició “Per Bruixa i metzinera”, MHNC, 2007
Per bruixa i metzinera s’obre amb una pregunta: han existit mai les bruixes? De la bruixa, com del pirata, se n’ha anat construint una imatge, fins i tot podríem parlar d’un miratge, que desenfoca la seva essència fins a convertir-la en una altra realitat. Existiren les bruixes? El que sí que va existir de debò va ser la por cap als seus maleficis. Tant és així, que generalment eren els mateixos veïns d’una comunitat els qui prenien la iniciativa de condemnar-les i demanar-ne l’ajusticiament, com si eliminant les bruixes desapareguessin la fam i la mort. Entre els segles XVI i XVII les bruixes van ser un cap de turc idoni per calmar l’angoixa i la por que produïa la inseguretat en èpoques de crisi econòmica. A partir d’aquí, l’exposició s’estructurava en cinc àmbits a partir dels quals es va desenvolupant la construcció del mite de la bruixa i la seva persecució.
La bruixeria i la màgia en l’època medieval. La societat medieval creia en el poder de la màgia i molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats perseguides eren molt diverses: des de curar o protegir fins a endevinar el futur, descobrir coses i fets ocults, propiciar l’amor i el desig o perjudicar i, amb la pràctica del malefici, destruir la salut o el patrimoni d’altres.
La construcció intel·lectual de la bruixeria moderna: La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar substancialment a partir de mitjan segle XIII. Tot contradient Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va afirmar la capacitat del diable d’actuar a la Terra. Alguns anys més tard, el papa Joan XXII va proclamar la butlla Super illius specula (1326), que condemnà la bruixeria com a culte al dimoni. Naixia, així, una nova conceptualització de la bruixeria.
El món de les bruixes (segons els seus perseguidors). Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. La iniciació en la secta es realitza en presència del dimoni i implica abjurar de la religió cristiana i jurar fidelitat a aquest. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat (o “Akelarre”), anomenat “aplec” en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, arriba el dimoni, que pren la forma d’un gran boc. Els participants a l’aplec li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia, en què aquest copula amb tots els assistents. Acte seguit, les bruixes s’unten amb uns ungüents i emprenen el vol, amb la intenció de realitzar malvestats. Provoquen calamarsades que destrueixen les collites i maten persones i animals. En acabar aquests fets, les bruixes retornen a casa, sempre volant, a cavall dels seus dimoniets.
“Sàbbat de les bruixes”, gravat de Jan Ziarnko. Il·lustració del llibre Tableau de l’inconstance des mauvais anges et demons (1612) de Pierre de Lancre, un manual per als caçadors de bruixes.
La cacera de bruixes a Europa: Entre 1450 i 1750 es va produir la cacera de bruixes a Europa. Els episodis més sagnants d’aquest moviment de llarg abast van tenir lloc entre 1450 i 1500 i, sobretot, a partir de 1580. Els càlculs més ponderats, per a aquest segon període, parlen d’un total de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns. Arreu, la cacera tingué una participació popular destacada. La majoria de processos que van acabar amb sentències de mort van ser realitzats per tribunals civils locals. Els períodes repressius van coincidir amb l’auge de les edicions i reimpressions de manuals de perseguidors.
La cacera de bruixes a Catalunya. En els anys 1548-1549 les comarques meridionals de Catalunya van viure una important onada repressiva. Va ser atiada per Joan Malet, morisc de Flix, que afirmava ser endevinaire o saludador, és a dir, que podia reconèixer les bruixes. Malet va ser finalment detingut i executat per la Inquisició de Barcelona. En els anys 1616-1622 es va produir la gran cacera de bruixes. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, l’any del diluvi, segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals.
La bruixeria en la tradició popular. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.
Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.
Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).
Pau Castell, historiador autor de la tesi doctoral “Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)”, 2013.
Resum
La present recerca té com a objectiu l’estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l’època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns.
La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d’aquest material i de les fonts ja conegudes, l’anàlisi s’ha estructurat sobre tres eixos principals.
Primerament, s’aborden els elements que donaren lloc a l’estereotip de la bruixa durant l’època baix-medieval. Seguidament, s’estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s’analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d’entendre l’articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI.
La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l’estudi d’aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l’origen i articulació d’aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna.
En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l’època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l’acció inquisitorial contra el Maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval.
En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d’institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l’inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya.
Finalment, l’última de les conclusions derivades d’aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l’articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d’unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d’Estat o a l’impuls de l’Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d’infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d’acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l’ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort.
Ball de Bruixes de Viladrau
Des de l’any 1997, i dins els actes de la Fira de la Castanya de Viladrau, el 31 d’octubre, tot just comença a entrar la Nit de Tots Sant, Viladrau commemora un dels seus episodis històrics més tràgics: La Persecució de les Bruixes. Conte la tradició que tot va començar en una Junta de Bruixes o aplec celebrada a Sant Segimon la nit de Tots Sants de l’any 1617. Segles més tard, a l’actualitat, tot continua al bell mig del municipi. Vídeo promocional de Ball de Bruixes de Viladrau. Un espectacle teatralitzat de música, dansa, llum i foc de notable interès.
Ball de Bruixes de Viladrau
Bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”
ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general”Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.
ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.
ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.
ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF
ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina (comissaris):Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs
CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.
CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p Sinopsi Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462
FEDERICI, Silvia: Bruixes, caça de bruixes i dones, traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p.
FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p.
GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.
GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915, amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, ed. Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p.
MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF
POHLE, Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental
PUJOL, Clàudia (dir): “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Història núm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.
Cristina MASANÉS: “El Pirineu, bressol de la cacera” 33-37 p.
Arnau CÒNSUL: “Els caçadors de bruixes”40-47 p.
Agnès ROTGER: “Els judicis per bruixeria” 49-55 p.
SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts. Context històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. Accés al documental
SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.
Antoni Gelonch – Editorial Viena – 2018 – 340 pàgines
Més que d’una biografia, és tracta d’una reflexió sobre el paper que va jugar el pensament de Luter en els origens de la societat moderna.
Resulta molt adient ara que es va fer 500 anys de la Reforma protestant, per adonar-se de la influència del personnage en diferents esferes de la societat i de la cultura.
Comença amb una introducció general sobre l’Europa del 1500 i repassa els intents anteriors de reforma de l’església católica com els de Pierre Valdo, John Wycliffe o Jan Huss, que no van acabar reeixint.
Mostra l’estreta relación que Luter va tenir amb el poder, defensant en tot moment els nobles i les poderosos, en contra del poble.
Va saber difondre els seus arguments contra el Papa, contra Roma i contra els seus enemics fent un ús de la impremta realment innovador per l’època. Luter va ser responsable del 20% de totes les obres publicades en les impremtes alemanyes entre 1500 i 1530
D’un carácter irascible, va fílies i fòbies, amb amics, enemics i odiats, que força vegades eren els mateixos. Entre les seves fixacions hi trobem un antisemitisme permanent.
Contrariament a la influència que el protestantisme va tenir en la revolució francesa, els diferents corrents de la Reforma no van arribar mai a tenir cap presència al nostre país. Aquest és un debat que tenim pendent.
Algunes cites:
“… els protestatnts han excel.lit en valors com l’amor al treball, l’honradesa i l’estalvi, tot considerant l’ociositat com un vici particularment reprovable.
“Mentre que la fè catòlica es perd en la mística, la fè protestant es constitueix a l voltant de la pràctica.”
“ …més de 100.000 camperols van ser esclafats pels senyors i pel severíssim judici de Luter.”
“El luteranisme és un dels progenitors de la cultura moderna, perquè lluitant contra la cultura eclesiàstica va obrir portes a l’autonomia personal.”
“La reforma protestant va ser un preludi imprescindible de la modernitat com pas del món medieval a l’època moderna.”
Al final del libre hi ha una breu explicació sobre cadascuna de les diferentes branques de les esgésies reformades. A mi, francament, m’ha costat trobar les diferències entre unes i altres.
Podem fer un joc de paraules amb la bragueta del poder o el poder de la bragueta, però sempre anirem a parar al mateix lloc. Uns canvis poderosos en la indumentària, en aquest cas masculina, van ser la conseqüència d’una carrera per demostrar una masculinitat poderosa, ara sí, per aquest ordre. En un moment on les prepotències de les diferents monarquies estaven jugant fort per als límits territorials i religiosos, l’aparença es va instaurar per no marxar mai més.
Sembla que va popularitzar el terme braguette el francès François Rabelais a Gargantua et Pantagruel (1532), on va ironitzar sobre els costums del seu temps criticant en una divertida sàtira les classes socials de finals de l’Edat Mitjana. Perquè va ser en aquell moment que apareix com a tal i comença a tenir una “utilitat” específica, per reparar els problemes anatòmics i d’higiene que representava la indumentària anterior, en el moment que s’escurcen la camisa i la jaqueta i queden a la vista les cames masculines amb les mitges.
A partir de la primera edat moderna, les nacions comencen a constituir-se i cada país va adoptant certes modes i indústries que utilitzaria com a mostra de poder. Els grans centres industrials de tèxtils són les ciutats de Lió, Anvers i Flandes. Així va començar a usar-se a mitjans del segle XV una mena de saquet de tela gruixuda folrada, que a manera de bossa quedava subjecte a la part superior de la braga mitjançant botons o ferrets; era un receptacle petit allotjat a la part alta de les calces o braga, per la qual cosa se li va acabar dient bragueta. Al principi, aquesta part utilíssima de les calces es va utilitzar com butxaca frontal per portar efectes personals, finalitat que va experimentar un desenvolupament exagerat, de manera que cada vegada es van fer braguetes de major grandària a fi de donar cabuda a un major nombre de coses. Com que no existien encara butxaques en el vestit masculí s’utilitzava aquesta obertura com a receptacle interior a manera de folre on guardar objectes d’ús personal. S’explica que alguns presumien de dotació anatòmica generosa introduint objectes diversos que col·locats estratègicament donaven la impressió d’atributs masculins considerables.
Les grans braguetes van ser utilitzades en primer lloc pels soldats alemanys (lansquenetes) que batallaven amb l’emperador per tot Europa, posteriorment van començar a ser tendència a la cort de Carles V. La seva forma protuberant era signe de poder i virilitat. La gent gran recriminaria als joves l’excessiva dimensió i tanta excentricitat. Però l’home que vol seguir la moda no renuncia. Els retrats de reis i cavallers del segle XVI a Europa ens mostren uns descomunals embalums que tracten de representar una erecció permanent. A Alemanya i França va ser molt utilitzada, fins al punt que el rei Francesc I va fer redactar unes lleis d’etiqueta cortesana on se’n regula mides i ús.
Haurà d’arribar l’obscuritat de Felip II a Espanya per “posar ordre” i no donar suport aquesta “moda vulgar”. A finals del segle XVI a Anglaterra va començar el regnat d’Isabel I, a qui aquest tipus de demostracions de poder masculí no li agradaven gens. Així que, l’ús de la bragueta accentuada va desaparèixer gradualment i va retornar-la a unes mides més proporcionades. La resta ja és història del vestit, també de l’aparença.
Aquí deixo un enllaç al Museu Virtual de la Moda des d’on es pot accedir a diferents col·leccions per èpoques o temàtiques.
Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?
La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.
Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800
Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.
Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792. Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.
La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.
Villa Capra, La Rotonda. Vicenza
Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.
Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.
Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.
Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.
Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).
El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les, que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».
La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.
Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.
Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.
Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.
Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.