Dones de l’època victoriana davant del Gran Canyon – Getty Images

Quan varem parlar del Grand Tour que havien fet Elles, des del segle XVIII fins ben entrat el XX, ja varem apuntar que, malgrat definir-la generalment com una època fosca, durant el regnat de la reina Victòria es van donar certes condicions que van esperonar les dones britàniques a prendre iniciatives “arriscades” que podrien marcar els inicis de la modernitat, tot això naturalment amb l’ajut d’una industrialització creixent, i que també va fer estralls en la vida dels més oprimits.

De la coneguda com l’època victoriana en podriem ressaltar molts aspectes, i precisament molts gens negatius, al contrari del que es vol afirmar de forma general i poc acurada. I un d’aquests i ben paradigmàtic és que davant de l’opressió en les costums que constrenyien el comportament femení, hi va haver força reacció per part d’unes dones valentes, que no estaven disposades a seguir el joc que la societat els imposava.

Ens fixarem en les dones viatgeres d’aquesta època. Per què el viatge? Qui eren? Cóm ho van poder fer? A on anaven?

Durant segles, no va estar ben vist que una dona viatgés sense estar acompanyada per una dama de companyia, un tutor o un marit. Viatjar sola significava córrer un gran risc, no només per a la seva integritat física, sinó per a la seva imatge social i fins i tot moral. La llibertat de conèixer i d’explorar més enllà del món que els havia estat assignat es considerava perillós, una aventura que li podria proporcionar coneixements i companyies no adequats. A les dones se’ls negava l’oportunitat de moure’s soles pel món i no se’ls permetia una participació activa a la vida pública, política o empresarial, forçant-les a cultivar els seus sentiments i habilitats en privat i a sobrevalorar l’amor romàntic i convenient per sobre de qualsevol altra cosa, ja que aquesta era l’única via d’escapament per abandonar la llar familiar, i, amb sort, poder sortir del seu entorn acompanyant els seus marits.

Les viatgeres victorianes, autèntiques pioneres que van lluitar contra tota mena d’obstacles i prejudicis per poder fer allò que realment volien: descobrir el món que hi havia més enllà de la conservadora Anglaterra. Les que aquí destacarem són algunes d’aquestes excepcions que es van alliberar de l’encotillament i els lligams que restringien el moviment de les dones. Al pròleg del llibre de Mary Morris The Illustrated Virago Book of Women Travellers, ja amb diferents edicions, fa un interessant símil entre l’estreta cotilla de les dones occidentals i els peus lligats de les dones orientals. Ambdues limitades per respirar socialment i poder moure’s amb llibertat.

De tota manera, no podem esperar les mateixes experiències de viatge reflectides per una dona que per un home de l’època, de fet hi ha menys obres sobre viatges escrites per dones; la manera d’assimilar els nous coneixements, la manera d’adaptar-se a les diferents cultures, les pors a patir algun tipus d’agressió física, el rebutg social i el despertar no només intel·lectual sinó físic de moltes, fan que tots els testimonis recollits, ja sigui directament o com a inspiració per a un poema o una novel·la, siguin especialment valuosos per les percepcions i complexes emocions que ens mostren.

Ja a l’època es van editar “manuals” d’ajuda a les viatgeres, la qual cosa demostra que no era un fet menor. Uns llibres de recomanacions de tot tipus per aquelles intrèpides aventureres. Si fóssim una anglesa de finals del XIX, Hints to Lady Tavellers no podria faltar al nostre equipatge. Escrit per Lillias Campbell Davidson el 1889, aquí en deixo unes primeres pàgines de l’original, del que va ser el primer manual de viatge dirigit específicament a dones, amb consells pràctics perquè s’animessin a sortir a fer de turista.

I ara passo a fer un resum, la redacció del qual segueix el mateix to i estil que l’original.

1.VIATJA LLEUGERA D’EQUIPATGE Viatjar seria la més gran de les dites si no fos pel que pesen la maleta i els baguls ; especialment quan no tens criades que et portin la càrrega. Per alleugerir, es recomana no portar més que una bossa de viatge o un maletí amb allò bàsic. Si calgués passar la nit al ferrocarril o al vaixell, no t’oblidis la bata de franel·la, ja que dormir amb la roba del dia resulta molt incòmode i el vestit se t’arruga. Hi ha qui es desvestix i es cobreix directament amb les mantes del tren, un procedir del tot desaconsellable per antihigiènic i imprudent. Emporta’t un xal gran per tapar-te, un coixí de plomes per als peus i una gorra de llana o de seda, així podràs treure’t el barret, perquè és impossible tenir un somni reparador amb el barret posat. Convé endur-se una banyera portàtil. Encara que molts establiments ja en disposen per un càrrec extra, et serà difícil trobar-les quan surtis dels camins habituals. Agafa un joc de tovalloles, perquè les subministrades als hotels no es caracteritzen per la seva suavitat precisament. Afegeix una pastilla de sabó i una esponja; glicerina per hidratar cutis i mans, que s’esquerden molt viatjant, i llet agra per a les cremades solars.

2.LA FARMACIOLA D’EMERGÈNCIES Mai no surtis de casa sense una ampolla de brandi per als refredats. Recordeu-vos de les pastilles de càmfora per prevenir refredats, de l’acònit homeopàtic: les flors de camomila, l’oli d’oliva, les gases de calèndula, l’àrnica… I, per últim però no menys important, els caramels de menta per al mareig i les sals aromàtiques per als desmais.

3.CONTROLA LA DIETA Sempre que les circumstàncies ho permetin, evita els menjars massa copiosos o poc saludables en ruta. D’acord amb el sentit comú i l’autoritat mèdica, els vins són el millor aliment per al viatger. Fuig dels brioixos, limita’t a pudins i mata el cuquet amb galetes salades i sandvitxos. Important: no et descuidis de l’obridor, podries trobar-te en seriosos problemes sense aquest instrument, que fa d’una tasca impossible una cosa senzilla. El vi pren-lo amb molta moderació, i els licors, ni tastar-los. Substitueix-los per cafè, xocolata calenta, llimonada casolana o te.

4.M’EMPORTO L’ASSISTENTA? Les criades resulten generalment inútils al moment de la veritat, i pitjor que inútils en situacions d’emergència. Així que no et molestis a emportar-te-les amb tu al tren. Si insisteixes que t’acompanyin, desafia les convencions socials i que viatgin al teu mateix vagó de primera classe, doncs encara et seran més inútils si van al seu pertinent passatge de tercera.

5.ARREGLADA PERÒ INFORMAL Està en joc l’orgull de la nació: de tu depèn que les angleses siguin les pitjor vestides del planeta o no, així que para atenció. Una vestimenta sense adornaments pretensiosos i un comportament seriós protegiran la teva dignitat encara que viatgis sola. Per descomptat, els pantalons queden totalment fora de lloc. Els enagos blancs són inadequats per viatjar. Tria colors foscos. A l’estiu serà necessari un guardapols de seda grisa o marró, que arribi fins a la vora del vestit i puguis cordar-te de dalt a baix. Pel que fa al calçat, les botes són molt millors que les sabates; preferiblement les que es lliguen amb cordons.

6.ALERTA AMB ELS LLADRES Guarda part dels teus diners a la butxaca secret que hauràs confeccionat als enagos a aquest efecte, reservant una suma petita per a despeses imprevistes a la butxaca del vestit. La resta de lliures lliureu-les al vostre acompanyant, i que sigui ell qui s’encarregui d’efectuar els pagaments.

7. CAL DEIXAR PROPINA? No, encara que el xofer del carro te la demani. Aquesta demanda no se sustenta sota cap fonament legal, per desgraciada que sigui la seva vida .

8.NO MOLESTIS AL TEU COMPANY DE VIATGE Si viatges amb escorta o acompanyant, no l’has d’incordiar amb preguntes contínues del tipus “Per on anem?”, “Quan arribem?”. És un comportament ofensiu i impropi que fa del viatge una mica tediós. Si t’avorreixes, contempla el paisatge o llegeix, però no siguis primmirada, deixa el teu company tranquil i no interfereixis en les seves disposicions i plans.

9.ALLOTJAMENT S’encarregarà sempre el teu acompanyant (que per això li has fet entrega dels diners abans). El més aconsellable per triar un hostal confortable és deixar-se guiar per recomanacions fonamentades en les experiències personals d’amics i coneguts. Ès preferible buscar una habitació moblada, així t’estalviaràs transportar els teus propis estris.Les casolanes solen ser honestes, però no així les serventes. Val més no sotmetre-les a la temptació i guardar amb clau qualsevol pertinença de valor. Mai et fiquis en un llit aliè sense assegurar-te que ha estat degudament ventilat, ja que tothom sap els efectes mortals que tenen els llençols humits per a una dama. Si viatgeu en solitari, informeu el patró perquè, a l’hora de dinar, us porti del braç al restaurant; però allibera’l d’aquesta obligació si et quedessis més d’una nit. Demana a un cambrer que exerceixi la funció d’escorta, així evitaràs la vergonya de creuar la sala sola. Un cop a taula, demana els plats que vulguis en veu baixa; sigues ràpida i resolta en la teva decisió, i no aturis al maître canviant cada dos per tres la teva elecció.

10.PER A DONES QUE VIATJEN SOLES Quan arribis a una ciutat desconeguda, fes-te amb un mapa i una guia de viatge, per no caminar preguntant tota l’estona adreces. Tot i que les viatgeres independents solen ser objecte de consideració i amabilitat per part dels homes, i un cavaller de debò sempre estarà disposat a ajudar-te. Si es donés el cas de topar-te amb un maleducat al tren o al vaixell, baixa’t el vel i dóna-li l’esquena, fes com si llegissis o mira per la finestra. Una conducta circumspecta és la manera més segura d’espantar la impertinència. Per evitar situacions violentes, busca seient amb una altra dama o prop d’un home d’edat avançada. Si el teu company circumstancial de viatge iniciés una conversa, no el despatxis. Aquestes familiaritats són les pròpies del viatge i no afectaran gens la teva bona imatge; però tampoc intimes gaire, sigues prudent. Recordeu que només els homes estan habilitats per iniciar diàleg amb una dama, mai a la inversa. Veuràs com n’és d’agradable el costum continental d’intercanviar reverències amb cada estrany que entra al vagó, i com de desagradable és per a la cordialitat humana reprendre les mirades fredes i repulsives que es fan servir a les illes britàniques.

11.ELS PERILLS DEL VIATGE Cert que, sovint, es mira les viatgeres amb curiositat, si no temor, desconfiança o hostilitat; però viatjar no comporta més riscos que un ball de la London Season.
L’aplom i les maneres són la millor salvaguarda davant de situacions espinoses. I, per sort, aplom i compostura ja no són virtuts alienes a les dames. No obstant això, sempre que hi hagi un home al teu costat, deixa’l fer, no intervinguis; només hauràs d’actuar per tu mateixa si no trobes cap gentleman a prop. En cas de naufragi, oblida’t de les joies: l’aprovisionament de queviures és prioritari. Busca una armilla salvavides; si no en trobessis (els subministraments són negligentment escassos de vegades), procura’t qualsevol objecte de fusta lleugera, que serà la teva salvació de no haver-hi suficients bots per a tota la tripulació. En l’hipotètic cas que el teu tren o el teu carruatge perdessin el control, saltar per la finestra no és la solució correcta. L’únic pla viable és romandre a bord, agafar-se fort i esperar amb sobrietat el moment de bolcar. Tot i que la pràctica totalitat d’accidents ferroviaris es deuen a equipatges mal subjectes que contusionen els caps dels passatgers. Per preveure aquests sinistres, col·loca les teves pertanyències pesades sota el seient. No anticipis desgràcies i allunya’t de les teves inseguretats; només així podràs gaudir del viatge.

12. DEIXA ELS TEUS PREJUDICIS A CASA Mai ridicultzis ni riguis dels costums i menjars estrangers, per rares que semblin. Si a Alemanya et serveixen la carn amb melmelada o el boví cru, o a Itàlia et donen els pèsols amb beina, o a França t’ofereixen filet de cavall i anques de granota… no facis cap comentari i reprimeix gestos de repugnància. Tracta d’adaptar els teus gustos a la nova gastronomia, i si de debò et resulta impossible, aparta del plat els productes que et disgustin, però fes-ho ràpid i amb dissimulació. Els millors viatgers són els que mengen gat a la Xina i oli de peix a Groenlàndia, els que fumen pipa de sepiolita a Alemanya, els que cacen perdius a la Gran Bretanya, els que porten turbant a Turquia i els que munten elefant a l’Índia.

He avisat del to, i de les obvietats, que també comporta una intenció absolutament protectora i sosté la vulnerabilitat i fragilitat de les dones, de vegades fa somriure, si no ens fixem cóm n’era de classista la societat. Tot plegat sembla una contradicció: tot i així, que surtin de casa, que coneguin, que s’arrisquin. El llibre de fet també està ple dels consells de les pròpies dones que ja havien viatjat abans de la publicació d’aquest llibre, al 1889.

Arribats aquí en podrem descriure nomès algunes de les més rellevants, i també les que han tingut més notorietat. Intentaré facilitar la seva bibliografia, si més no la que està disponible.

Flora Tristan (1803-1844)

La vida de la reformadora Flora Tristán va ser rescatada de l’oblit el 1925, quan es va publicar la seva obra Tour de France, un informe sobre la seva campanya sobre els drets dels treballadors francesos a les zones industrials. La seva primerenca mort de febres tifoides va frenar el seu somni de creació d’un sindicat universal de treballadors que inclogués entre els seus punts fundacionals la igualtat de drets de les dones. El seu llarg viatge en solitari al Perú, per qüestions familiars, va significar el despertar polític i reivindicatiu de l’escriptora, com ella mateixa reflecteix a la seva obra Peregrinations of a Pariah. Va plasmar aquestes experiències en aquest magnífic llibre de viatges, publicat el 1838.

La que seria l’àvia de l’artista Paul Gaugin, va protagonitzar un dels fets que més rius de tinta van fer córrer a la crònica social dels diaris francesos: quan la llei de divorci encara era il·legal a França, Flora es va separar del seu marit, l’empresari André Chazal. Va recuperar el nom de soltera i va entaular una lluita per la custòdia dels seus tres fills. L’enfrontament va poder acabar en tragèdia, ja que Chazal, que rebutjava el protagonisme polític i social de la seva ja exdona, el va disparar per l’esquena ferint-la de gravetat. Els jutjats li van concedir la custòdia dels seus fills, la van declarar legalment divorciada, i van condemnar André a 17 anys de presó

Bibliografia
Filmografia

Frances Trollope (1780-1863)

Com el seu fill Anthony Trollope, l’autora britànica va ser una prolífica escriptora de novel·les, arribant a publicar-ne un total de 34; però, al contrari que el seu fill, mai no va rebre el reconeixement ni la fama que ell va aconseguir. El seu gran èxit va ser el llibre inspirat pels seus viatges pels Estats Units, Domestic Manners of the Americans, on de forma irònica i des d’un punt de vista molt britànic feia un retrat de la nova societat nord-americana, els seus costums i caràcter, centrant-se molt especialment a l’entorn rural. Independentment de l’atac mordaç, l’obra mostra una profunda preocupació pel paper que la dona representa dins de l’àmbit familiar i públic, arribant a lamentar allò que ella defineix literalment com el “la lamentable insignificància de la dona americana”. Va ser un best-seller.

Encara que Frances Trollope ha rebut menys atenció de la que se li ha prestat al seu fill A.nthony, a l’entorn acadèmic els crítics assenyalen que compta amb una capacitat intel·lectual i una habilitat literària equiparable a la seva profunda humanitat, a la seva consciència feminista ia la participació de la dona en activitats públiques. A les seves novel·les, expressa les preocupacions morals i ètiques del seu temps. Les seves narracions, en les quals barreja ficció i realitat, tracta nombrosos problemes socials com ara les clàusules de bastardia, les lleis injustes, l’explotació infantil a les fàbriques, l’abolició de l’esclavatge, la corrupció de l’església i els drets de la dona. Era ferma defensora que les novel·les serveixen per conscienciar la societat i provocar canvis i reformes socials que ajudin a protegir dones i nens.

Bibliografia

Amelia Edwards (1831-1892)

Mentre que la majoria de les viatgeres britàniques sentien la necessitat de mostrar el seu descobriment de la llibertat a través de les seves novel·les i escrits sobre viatges, podríem dir que el viatge d’Amelia va ser en sentit contrari, ja que va començar a viatjar quan ja era considerada una escriptora de prestigi entre el públic i la crítica.

Des de molt jove va demostrar un talent excel·lent per a la poesia i la novel·la, publicant diversos dels seus escrits a través de diaris i revistes i aconseguint l’èxit amb novel·les com Barbara’s History, i sobretot amb Lord Buckenbury, de la qual es van arribar a fer 15 reedicions. D’esperit inquiet, va decidir viatjar a Egipte en companyia d’uns amics i va quedar immediatament fascinada pel poble i la cultura egípcia. Els seus viatges a Egipte els va documentar al seu llibre A Thousand Miles Up the Nile, un èxit massiu de vendes, amb el qual va començar una conscienciació social per la protecció dels tresors i monuments egipcis i la reivindicació d’un turisme responsable i respectuós amb les cultures que visitava. Els darrers anys de la seva vida, Edwards va deixar de banda la literatura per dedicar-se en cos i ànima a l’egiptologia i el col·leccionisme, col·laborant amb diverses associacions arqueològiques i convertint-se en una erudita sobre el tema. Però ni tan sols la seva nova passió va fer que el seu afany per viatjar i conèixer noves cultures disminuís, emprenent un nou viatge per les regions més desconegudes i inaccessibles del Tirol, que va plasmar a la seva obra Untrodden Peaks and unfrequented Valleys: A midsummer Ramble in the Dolomites, on aconsegueix transmetre’ns cadascuna de les sensacions que les cultures centre europees causaven a la seva educació victoriana britànica

Bibliografia

Mary Kingsley (1862-1900)

La vida de Mary Kingsley reflecteix, potser, l’estereotip de la viatgera victoriana més que qualsevol altre, perquè hi són presents gairebé tots els tòpics de l’època.

Filla de l’escriptor George Kingsley i neboda del novel·lista i reformador Charles Kingsley, va ser una nena inquieta que, malgrat la seva escassa formació, devorava els volums de la biblioteca paterna. Les seves ànsies de viatjar i conèixer altres mons es van veure frenades per la invalidesa de la seva mare i l’obligació de tenir-ne cura. Però Mary no va deixar mai de somiar amb viatges a cultures exòtiques, molt diferents dels tours que oferien les agències de vacances britàniques, i, quan els seus pares van morir, es va sentir prou alliberada i forta per embarcar-se en els seus propis projectes. Així va començar el seu somni africà. A més de l’exòtic que resultava una indefensa dona victoriana convivint amb les tribus africanes, enfrontant-se als perills de la selva, la prosa plena d’humor de Mary Kingsley va captivar els britànics que seguien amb inusitat interès les experiències de la viatgera en canoa pel riu Ogooué sent atacada pels cocodrils, encarant-se amb els lleopards; el descobriment del canibalisme i la seva escalada a la muntanya Camerun, per una ruta que mai havia seguit un altre europeu. Els seus descobriments els va reflectir al seu llibre Travels in West Africa, amb què li va rendir homenatge al seu pare, ja que d’alguna manera sentia que ella estava finalitzant la feina que ell havia començat. Però més enllà de l’esperit aventurer, Mary va desenvolupar un gran esperit reivindicatiu, lluitant pels drets dels indígenes africans a conservar la seva pròpia idiosincràsia, sense que els missioners intentessin canviar els seus costums i creences, cosa que li va portar grans crítiques dels sectors eclesiàstics.

Bibliografia

Filmografia

Isabella Bird (1831-1904)

La prestigiosa Royal Geographical Society va oferir per primera vegada un lloc a una dona com a reconeixement al seu gran treball sobre cultures i viatges per tot el món. Aquesta dona era l’escriptora britànica Isabella Bird.

Aquesta viatgera incansable, de fort i excèntric caràcter, es va criar sota la conservadora educació del seu pare, un vicari anglès amb qui va recórrer múltiples parròquies de tot el país. Fins als 40 anys es va veure relegada a tasques casolanes i a la cura dels seus pares malalts; però van ser les seves pròpies, forts dolors cervicals i insomni crònic, el que van propiciar que comencés a viatjar, ja que els doctors li van recomanar sortir de la freda Anglaterra a la recerca de llocs més càlids.

Va començar els seus viatges acompanyada de la seva germana Hanny, però aviat es va adonar que el caràcter conservador de la seva germana frenava els seus instints aventurers, per la qual cosa va decidir emprendre les seves aventures; va viatjar a Austràlia, Hawaii i als Estats Units. Fascinada pel mig oest va publicar el seu exitós A Lady’s Life in the Rocky Mountains. Però aviat, es va veure necessitada de conèixer altres cultres molt més exòtiques per a una anglesa i va triar Àsia com el seu proper destí, visitant el Japó, la Xina, Malasya i Singapur. A les darreres etapes de la seva vida, aquesta dona sempre inquieta va estudiar medicina i es va establir a l’Índia acceptant la proposta de matrimoni del Doctor Bishop.

Bibliografia

Gertrude Bell (1868-1926)

Exploradora, escriptora, fotògrafa, alpinista, etnògrafa, espia, geògrafa, administradora política, diplomàtica i arqueòloga. Va néixer a Anglaterra, filla gran d’un matrimoni d’alt llinatge i molt, molt adinerat. La seva mare va morir quan ella només tenia tres anys i això va fer que Gertrude fos especialment propera al seu pare i anys més tard a la seva madrastra Florence, una jove escriptora de llibres infantils.

Gertrude va créixer rica i intel·ligent, tant és així que després d’estudiar al Queen’s College de Londres, el seu pare va accedir a enviar-la a la Universitat d’Oxford, una cosa molt poc comuna a l’època. Aquí va estudiar història moderna i es va convertir en la segona dona a passar un examen de grau. És clar que aquest va ser només un reconeixement informal; Oxford no va donar cap títol universitari a una dona fins al 1920. Als 24 anys Gertrude es va llançar al món. Aquí resumirem, però va marxar a Pèrsia (avui Iran) i va seguir per Mesopotàmia, Turquia, Síria, Palestina, Líban, Aràbia i Egipte. Com a alpinista també va arribar al cim de les Muntanyes Rocalloses i Els Alps. Durant les seves travesses va fer fotos amb una càmera Kodak, va escriure llibres i centenars d’articles de premsa.

Generalment Gertrude va triar viatjar sense companyia d’occidentals, només amb guies i escortes locals. Es desplaçava amb un munt de baguls que portaven fins a una banyera desplegable, vestits i una elegant vaixella anglesa. Bell mai es va vestir com a home (com altres viatgeres de l’època) i fins i tot es va negar a fer servir pantalons. El 1907 va dirigir una excavació al jaciment bizantí de Binbirkilise, a Anatòlia, al costat de l’arqueòleg escocès William Mitchell Ramsay. Després, enmig d’una expedició arqueològica va conèixer el seu amic i col·lega T.E. Lawrence, més conegut com el famosíssim Lawrence d’Aràbia.

La seva carrera arqueològica es va interrompre per la I Guerra Mundial, llavors el Regne Unit va requerir els seus serveis per a l’Arab Intelligence Bureau of the British Army al Caire, i Gertrude es va convertir en una agent indispensable per negociar amb els xeics del Golf Pèrsic. És a dir, es va transformar en espia. Aquí la història és menys coneguda per raons òbvies, però el que sí que sabem és que Bell va participar activament en la creació de l’Estat de l’Iraq i va defensar fortament la seva independència. Com que tenia una bona relació amb el Rei Faisal I, es va quedar vivint allà i treballant com a arqueòloga. Va fundar el Museu Arqueològic de Bagdad, al qual va donar la seva pròpia col·lecció de peces.

Gertrude Bell va morir a Bagdad el juliol de 1926, als 57 anys. Va deixar una carta demanant que cuidessin el seu gos i un vetllador ple de flascons de somnífers buits. Va ser enterrada en aquesta ciutat amb un multitudinari funeral.

Bibliografia

Filmografia

Breu mostra de llibres que tracten de forma genèrica el viatge femení.