Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

   L’Ull no tot ho veu -III

Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

                        Capítol tercer

Exposició conjunta, per part de Robert Llimós, de Berta-Blanca T. Ivanow i de David Rosell, a la Galeria Tramuntana – carrer dels Arboços, 10 de Vulpellac / 06-06-2026.

“És una exposició sobre la il·lusió. La imaginació com a territori de coneixement. Hi ha experiències que la percepció ordinària no pot contenir, la seva veritat opera en una freqüència diferent de la que té el sentit comú. És una experiència sobre el límit del visible. Sobre la capacitat de l’art de fer present allò que la mirada directa no assoleix”.

Robert Llimós:

El 1996, realitzar per als JJOO d’Atlanta l’escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill, que tenia aquest nom, mort en accident l’any anterior.

Un any següent – 1997 – es va posar una còpia d’aquesta obra, a l’entrada de la plaça dels Voluntaris, en plena Vila Olímpica, al costat del Port Olímpic de Barcelona.

Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada amb estil expressionista.

Miraestels o miraestrelles, és una famosa escultura flotant creada el 2010, ubicada en les aigües del Port Vell, al costat de la passarel-la de la Rambla de Mar, que ret homenatge al poeta Joan Brossa.

El 2009, va tenir un encontre en una platja solitària del Brasil, on veure quelcom i ser abduït per una nau i dues figures humanoides. Aquesta experiència va reorganitzar per complet el sentit de la seva pràctica. Des de l’aleshores la seva obra pictòrica i escultòrica s’ha centrat de manera exclusiva en el retrat d’aquells éssers que guarden molta similitud amb l’extraterrestre de Steven Spielberg.

                      “Reptilians”
Llimós – Rosell
 

Aquests humanoides, els anomena “reptilians” – una vivència d’una experiència viscuda, sense obtenir reconeixement de la crítica.

Berta-Blanca T. Ivanow:

“Vaig deixant empremta a la terra que em va veure néixer”.

Treballa amb argiles dels jaciments més antics de Catalunya, amb tècniques de cocció diverses on el foc deixa de ser un instrument de control per convertir-se en un agent transformador, d’estructures primitives o de formes sorgides d’una arqueologia futura o d’un passat impossible de datar.

Ara, també, es pot visitar al Wittmore Hotel del carrer de Riudarenes, 7, a Ciutat Vella, un allotjament de cinc estrelles que opera sota el codi del luxe discret, una instal.lació artística efímera de vidre bufat; construït sobre l’antic safareig públic, en el subsol invisible, en ple Gòtic de la ciutat. Una figura de quatre metres d’alçada, que neix de dibuixos i maquetes d’argila de la mateixa artista, que interpreten els gestos de les mans anònimes de les bugaderes, d’aquelles dones que rentaven roba i compartien històries en aquest antic pati públic del segle XIX.

Mnemósine, espot visitar fins al 4 de setembre, en el pati interior de l’hotel dins del jardí vertical més gran de Barcelona. L’escultura s’alça entre més de 3.000 plantes, en un entorn verd poc habitual en el mig centre històric de la Ciutat.

(No sempre es té sort de poder entrar i gaudir de l’obra de l’artista situada en el pati interior de l’hotel… )

Doc.: Hotel Wittmore-Dondego noticias.

La seva pràctica escultòrica gira entorn de l’argila de gres i dels processos de transformació que el foc exerceix sobre la matèria. Les seves formes s’allunyen deliberadament de la representació anatòmica tradicional, cossos andrògins, de formes uterines i de volums porosos.

David Rosell:

Tècnic superior en ceràmica artística. Col·laborador del grup la Factoria de Núvols, especialitat en espectacles i performances ceràmiques, amb una alta relació amb el món gastronòmic, va crear prototips pel “Bulli” de Ferran Adrià. Cofundador de la firma ba-Ro, amb Anna Ballesté, dedicada al disseny de vaixelles exclusives. Però la seva principal obra és la investigació sostinguda sobre el límit entre el que la natura fa i el que l’artista construeix.

Rosell crea peces ceràmiques que qüestionen pedres que semblen naturals, pedres que semblen transformades per la mà de l’home, o sigui pedres que la natura hauria pogut fer, però no va fer. Processos en què l’artista cedeix una part del control a la matèria del foc.

Treballa amb espumes ceràmiques i argiles expansives, amb argila vermella de la Bisbal, que la temperatura transforma de maneres que l’ull no pot predir.

Les seves peces envelliran, com una pedra, s’integraran en l’entorn, absorbiran la llum, la humitat i l’ombra…

L’exposició Especiés Minerals – l’univers a les pedres: una recerca infinita, és una col.lecció en creixement. Ha sigut presentada en diverses sales: a l’Espai Tònic l’octubre del 2020, a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener del 2021, a la fundació Muxart del gener a març del 2023, arriba ara a la Galeria Tramuntana ampliada amb el fruit de les últimes recerques.

“Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire”.

David Rosell

Resumin, tres pràctiques, i una sola pregunta: Llimós, Ivanow i Rosell no comparteixen un estil ni una generació ni un mèdium. El que comparteixen és una pregunta: fins on arriba el que és real?

I en conseqüència: fins on pot arribar el que és veritable?

Fotografies i documentació obtingudes durant la jornada de presentació/ inauguració de l’exposició el dia 6 de juny d’enguany.

Moments de la inauguració.

En els tres casos, el que l’ull no veu d’entrada no és perquè no hi sigui. És perquè requereix un altre tipus de mirada. La ficció no és oposada a la realitat.

L’ull no tot ho veu. Però de vegades, precisament per això, veu més.

Tramuntana Gallery, Vulpellac, 2026.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

     L’Art de la Ceràmica – II   

Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

                               Capítol segon                   

  • Una recerca infinita: peces de l’exposició i sèrie “d’espècies minerals” sortida de l’estudi de fang roig de David Rosell.

Veure publicació “Una Recerca Infinita” del 11 d’abril de 2023

  • Dues dècades pastant Fang: l’Estudi Ceràmic ba-Ro. Desembre 2024

Fa més de vint anys que pastem fang, vàrem fer moltes fires sobrevivim com podíem, combinant-ho també amb treballs temporals.

L’inici de l’activitat com a ceramistes d’Anna i David, a diferència de l’artesania tradicional basada en l’aprenentatge amb un mestre o de manera autodidàctica, es basa en l’adquisició de coneixements acadèmics, auxiliada per amistats del sector. “És cert, tenim un coneixement tècnic de partida a partir del qual vàrem començar a treballar. Amb això, vàrem guanyar molt temps. Ara bé, després hi ha molta de prova i error, moltes hores també d’experimentació.”

A les Gavarres hi ha molta tradició, es tracta de recuperar aquesta memòria transmesa durant generacions. Recuperar una informació oral no escrita i no apresa a cap escola. Intentar buscar la font humana, anar aquelles persones que si no ho han fet, han vist com ho feia. Aquest és el rescat de l’artesania i partir d’aquí molta investigació i anar pastant fang.

  • Els Colors del Blanc: La Peixera del Terracotta. Juliol 2025

Els Colors del Blanc

  • Article del País setmanal 28 de desembre 2025:

A peus del macís de les Gavarres, en el Baix Empordà, es concentra la més gran comunitat d’artesans de fang de Catalunya. Una tradició entorn de la coacció de l’argila roja, que vol connectar la cultura i el territori de les antigues generacions amb els actuals alferes i ceramistes, recuperant els vells oficis i tecnologies. Tot i que els dies de producció han passat a la història. De les fàbriques de gres i de rajoles tan sols queden les xemeneies de maó que envolten el paisatge.

Fotografia: País setmanal – Taller Estudi-Ceràmic.

La cuita i el procés de cocció, és el que dona color a la peça, i feta amb llenya, a la manera tradicional, no deixa, a penes, cap residu incrustat. El fang roig, empordanès, extremadament ferruginós, és el que li atorga duresa i resistència a la ceràmica, com ho feien els nostres ancestres, ibers, grecs i romans. És l’estranya energia que connecta la terra rogenca amb els habitants d’aquest macís de les Gavarres des de fa milions d’anys.

Cuites amb forns de llenya

Hi ha poc reconeixement d’aquest ofici … manifesta en David, establer a Vulpellac. Tot i que aquest entorn artesanal és un gran col·laborador de tants i molts projectes de personalitats que envolten el món de l’art avantguardista d’avui dia.

Hem d’aforar aquests creadors i dissenyadors d’objectes i peces d’autor, que valoren la part cultural i del patrimoni d’una terra que reivindica una pertinença pròpia, un mètode característic que desprèn autenticitat i tradició.

Els famosos cantis negres

A voltes agraïts, dels qui ens visiten el nostre taller i petita exposició, on comproven l’autenticitat dels treballs que dissenyem i produïm.

La mil·lenària ceràmica del foc continua viva en el Baix Empordà. L’artesania, l’art ceràmic i el seu ofici, connecta i valora cultura i territori, exposant productes de km. 0, organitzant exposicions, tallers, experiències i estenen lligams entre petites empreses i artesans.

David Rosell i Anna Ballesté compaginen la petita producció de peces artesanals de vaixelles i la pràctica artística com escultors ceramistes.

Entrevista i documentació d’Estudi-Ceràmic, i altres ceramistes de la zona i petit resum de l’article publicat al País setmanal plaers d’Artesania, de Rafa Rodríguez i documentació del Terracotta Museu – museu de la ceràmica de la Bisbal.

Fotografies: Pròpies

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

L’Art de la Ceràmica – I

  Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

Capítol primer                    

  • Arranca l’Òpera Samfaina:

Nou espai gastronòmic situat als baixos del Gran Teatre del Liceu. Juliol 2016.

Va ser una proposta gastronòmica i sensorial ubicada dins l’espai Liceu, on poder gaudir d’experiències innovadores relacionades amb la història i la cultura catalanes. Composta per cinc espais redefinits envers l’oci gastronòmic: La Vermuteria, l’Odissea, la Rocambolesca, la Diva i el Mercat.

Botifarrada

Òpera Samfaina no és un restaurant, és una vermuteria, un mercat, un espai de tapes, maridatges; una espècie de museu d’art on gaudir d’una experiència gastronòmica catalana basada en productes de la terra de proximitat; vins de diverses D.O. catalans, i d’una esplèndida barra solidària amb degustacions de grans cuiners catalans que en part del recaptat es destinarà a projectes d’ajut solidari comunitari.

12 d’agost de 2016, després de dos anys d’obres, els germans Roca,  l’escenògraf Franc Aleu i Jordi Armengol, tal com anomenen ells: obren una experiència sensorial, un espai, una metàfora, amb un decorat el qual òpera grandiosa, on de fet “esperant que tots aquells que la visitin, tampoc siguin capaços d’explicar què han vist, que han menjat, que han viscut, però que ho recomanin a tothom”.

L’Estudi Ceràmic  [ba_Ro] Anna Ballesté i David Rosell amb Joan Raventós, va col·laborar en l’Espai Mercat.

Malauradament, per la gran inversió en tecnologia, decoració, manteniment, despeses operatives i artístiques, així com la innovadora proposta gastronòmica, conjuntament amb la complexitat de l’espai i les expectatives dipositades, va superar amb escreix l’objectiu inversor i el muntant de les despeses… superant les expectatives inicials i conduir al tancament definitiu a principis de l’any 2019.

Òpera Samfaina, l’espai gastronòmic i cultural, va ser víctima de la seva pròpia ambició.

Va ser el somni d’un projecte valent, d’una línia inconformista i agosarada, per explorar els límits de la creativitat gastronòmica, conjuntament amb la versió artística, de l’art de la ceràmica, del vidre, la pintura; barreja de surrealisme i abstracció artística, de llums i colors… per explorar la capacitat de sentir els límits físics, inclús psicològics i rebre els estímuls adients mentre mengem o degustem una copa d’un bon vi o de cava.

L’experiència de gaudir d’un espai innovador, poc o molt experimental, va ser valuosa, sense esbrinar de debò que era, que fèiem o de què es tractava exactament. Era un experiment virtual o una realitat abstracte de diferents platós escènics teatrals, o si estàvem en un restaurant efectuant una degustació, descobrint noves sensacions de llums i colors, o de noves experiències musicals i o sensorials; admirant aspectants peces de museu d’una exposició itinerant artística, retaules o escenografies /murals teatrals; el surrealisme i decoració dels lavabos, dels taulells culinaris o de les taules dels comensals; barres o taulers de bar, descobrir i experimentar els límits de la decoració, de la pintura, la ceràmica i del vidre…

Cellers de la Terra
                  Lavabos Friquis                             

Surrealisme gastronòmic on s’uneix l’art i el menjar. Trenca les regles de la cuina normal. Tot un toc de fantasia i art. Buscar sorprendre amb plats impossibles, els sentits del gust amb combinacions rares.

Botifarrada  
Bar’s – factoria d’art          
Surrealisme gastronòmic

Documentació: Estudi Ceràmic i Òpera Samfaina observació gastronòmica

Fotografies: Pròpies.

  • Rosetó església romànica de Sant Victor de Saurí:

Intervenció artística de Santi Moix al Palau de la Música i posterior trasllat i col·locació a l’església de Saurí, amb la col·laboració dels ceramistes David Rosell, Joan Raventós i Anna Ballesté. 17 d’Octubre del 2017.

                 Santi Moix, amb els seus col·laboradors d’Estudi Ceràmic

                        Al Palau de la Música: L’esclat de llum i color

L’església que té els seus inicis en temps passat de l’art alt medieval, d’estil popular-barroc, remodelat entre els segles XVII i XVIII, i que el temps anat passant, inexorablement i enfosquin, esclata de nou en ple segle XXI, en combinació del silenci de les pedres d’ahir, amb el color i la llum d’avui. De nou s’il·lumina, entre la natura i el paisatge dins d’aquesta vall del Pallars Sobirà.

El rosetó té una forta repercussió en la recuperació de l’església romànica amb un inconfusible regust dels artesans de la Bisbal d’Empordà. Amb la forta participació de la gran flor de porcellana, el grup de ceramistes va fabricar i modelar tots i cada un dels pètals de porcellana de l’obra, a partir de les indicacions i dibuixos de Moix.

L’esforç inesgotable i persistent dels ceramistes de la Bisbal, fan palès que la ceràmica bisbalenca està assolint un nivell indiscutible a escala nacional i internacional.

Ressenyes extretes de les publicacions de la seu electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà i d’Estudi Ceràmic

Documentació i fotografies: Estudi Ceràmic (ba-Ro)- octubre 2017.

Nova exposició:

Exposició de Santi Moix al Terracotta Museu fins al 31 de gener de 2027 / En ombres silents i entre somnis.
Diverses reproduccions- maquetes originals del rosetó de l’església de Sauri, exposades en l’interior d’un dels forns del Terracotta Museu.

  • Estudi Ceràmic ba_Ro. Novembre 2017.

“Elaboren les vaixelles amb fang de les terreres de Cruïlles i modelen artesanalment cada una de les peces. La combinació de temperatura límit i l’absència d’oxigen a la cocció donen com a resultat una ceràmica vitrificada dura, resistent, pràcticament sense porositat i exempta de plom en els esmalts. Principalment dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica exclusives per atendre les necessitats de cada xef i fer singular l’experiència gastronòmica”.

“Seduïts per la terra i el foc. En la nostra activitat artesanal fem servir els recursos disponibles del territori, argiles ferruginoses de la Bisbal d’Empordà, km 0. Territori on treballem i vivim. De les argiles dúctils del territori esdevén la Terrissa Gresificada. Aquesta tècnica de cocció afecta també el color, donant a cada peça una bellesa única i irrepetible”.

“En el nostre estudi podeu trobar col·leccions de vaixelles exclusives, objectes decoratius i peces d’autor”.

De l’evolució de les tècniques, formes, acabats i colors sorgeix la creativitat i l’experiència d’anys d’ofici per esdevenir únics i singulars. 

“Intentem tenir sempre estoc dels nostres articles.  Si no és així, elaborarem les peces manualment, fetes en exclusiva per a vosaltres”.

  • Primera promoció d’alumnes de grau mitjà de terrisseria. Juny 2018.

“La primera promoció d’alumnes del cicle formatiu de grau mitjà de terrisseria ja s’ha graduat a la Bisbal d’Empordà. Han estat dos anys fent aquest cicle que té una part teòrica que es desenvolupa a l’institut i on aprenen història de l’art, noves tecnologies o formació laboral entre altres assignatures. A més, la part pràctica es desenvolupa al taller del Terracotta Museu i les pràctiques laborals als tallers de ceramistes de la Bisbal. Són 5 els alumnes que s’han graduat i 9 els que han acabat el primer curs i que, per tant, el setembre vinent continuaran amb el següent curs”.

Molts dels ceramistes de la Bisbal, compaginen la seva carrera creativa amb la docència.

Notícies: seu Electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà.

       Tallers pensats perquè la gent el pugui fer des de casa seva.

Dins del festival Som Cultura els museus de la Xarxa Territorial de les comarques de Girona participem amb “Els museus a casa”. Des del Terracotta Museu proposem un taller d’experimentació amb fang amb la col·laboració de l’Associació de Ceramistes de la Bisbal.

Treballant – Escola de Fang

  • Parant Taula – Exposició. Juny 2024

Exhibició col·lectiva de vaixelles, celebrada en la Sala d’Exposicions Temporals del Terracotta Museu.

Aquesta edició va estar farcida de novetats, consolidant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral i singular del ceramista i la gastronomia de qualitat realitzada amb els excel·lents productes del territori – ceràmica “versus” gastronomia.

  • Vaixelles d’autor: L’artesania de l’Empordà es reivindica. Agost 2024

L’artesania de l’Empordà, especialment de la Bisbal, viu una reivindicació amb les vaixelles d’autor, peces úniques i fetes a mà que fusionen la tradició terrissera, amb dissenys contemporanis i sostenibles. Combinant una temperatura extrema amb l’absència d’oxigen, el seu personal mètode de coacció aconsegueixen característiques singulars, com la vitrificació o la mínima porositat.

D’Estudi Ceràmic, del taller que comparteixen els ceramistes David Rosell i la seva parella Anna Ballesté, surten moltes d’aquestes vaixelles, per aquells restaurants amb “estrelles Michelin” que serveixen la seva “cuisine” d’autor.

Documentació: Estudi Ceràmic – Terracotta Museu – Entrevista amb Anna Ballesté.

Fotografies: Estudi Ceràmic/ pròpies

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Els Colors del Blanc

                                  Per Anna Ballesté

            Terracotta Museu – Espai “La Peixera”

                               La Bisbal d’Empordà.

És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.

En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.

On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.

“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.

Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.

Els colors del blanc és una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.

Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”

                                                        Anna Ballesté

Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.

El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.

La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.

L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.

Estudi Ceràmic  [ba_Ro]  és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.

Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.

L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.

L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”

Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025

Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.

Dedicatòria del ceramista “Didi”.

                            Pròxima exposició:

La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.

Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026

A partir de les 19h

Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals

Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!

L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Fundació Marguerite i Aimé Maeght

Josep Sauret

Camí de les Gardettes, 623, Saint-Paul de Vence (França)

https://www.fondation-maeght.com/visit/

Fundació Maeght

En realitat són dues visites en una. L’edifici, obra de Josep Mª Sert i el contingut que són les obres que s’hi mostren.

Marguerite (1909-1977) i Aimé (1906-1977) foren una parella d’editors i marxants d’art apassionats de l’art modern. Eren a més col·leccionistes i mecenes. Varen representar i vendre obres de quasi tots els grans artistes de la seva època, entre ells, Braque, Matisse, Léger, Chagall, Giacometti, Calder, Harlow, els espanyols Chillida, Palazuelo i Saura i els catalans Miró i Tàpies.

La primera galeria l’obriren a Cannes el 1936 i va seguir la de París al 1945. El 1957 visitaren a Miró en el seu nou taller a Palma de Mallorca dissenyat per Josep Mª Sert.

Imatge 1.- Estudi-taller de Palma de Mallorca de Joan Miró

               

Entusiasmats amb l’obra i el sistema d’il·luminació decideixen que la realització de la idea de la Fundació que portaven de cap, es materialitzi en un edifici que construirà Sert a la Provença. La inaugurarà el 1964 André Malraux ministre de cultura. La idea de la Fundació és no ser un museu i sí un univers on l’art modern pugui aixoplugar-se. Amb el temps s’han ampliat les arts presents i regularment hi trobem també musica i dansa.

Edifici de la fundació

No el coneixíem i al veure’l hem pensat que Sert va fer com Domènech i Montaner amb l’hospital psiquiàtric de Reus Pere Mata i l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els dos feren un assaig sense saber-ho, del que seria després una de les seves grans obres. En el cas de Josep Mª Sert la Fundació Joan Miró de Barcelona inaugurada el 1975.

Imatge 2.- Jardí d’entrada de la Fundació Margherite i Aimé Maeght

    

Imatge 3.- La fundació Miró de Barcelona, també amb estàtues als jardins.

Els dos edificis són exemples del racionalisme del segle XX. Són un model del diàleg entre l’art, l’espai i la llum. Presenten un conjunt de volums blancs relacionats mitjançant patis interiors i terrasses. A l’estar situats a certa alçada permet que els dos tinguin magnífiques terrasses amb vistes sobre el paisatge de l’entorn. Els dos són clarament mediterranis com ho eren els seus promotors.

Per l’edifici de Saint-Paul-de-Vence es va comptar amb grans i diferents artistes i tècnics en les seves especialitats. Es varen dissenyar expressament vitralls, mobles, llums, mosaics,…i per descomptat el jardí. Més endavant es va ampliar entre 2022 i 2024 de manera que l’espai d’exposició s’augmentés sense malmetre l’estil inicial de Sert.

Obres que exposa la fundació

La col·lecció permanent te més de 13.000 obres destacant moltes de Miró. Mostrarem algunes peces que ens han cridat més l’atenció sense pretensió de ser representatives. No presentem cap pintura de Joan Miró ja que és un autor que tenim molt referenciat i conegut i ens ha semblat quasi impossible destacar-ne alguna. Per contra ens ha semblat interessant mostrar dos escultures d’ell de les moltes que hi trobem en els jardins.

Imatge 4,- Escultures de Joan Miró que podem contemplar entre altres.

Imatge 5.- Christo. Projecte de la intervenció que es va fer al jardí de la Fundació, 1968

Imatge 6.- Marc Chagall. Maqueta per el mosaic de la Fundació, 1964

Imatge 7.-Marco Del Re. Gran nu vermell XI, 2005

                

Imatge 8.- Fernand Léger. La sortida al camp, 1954

                    

Imatge 9.- Eduardo Chillida. Collage sobre paper marró i blanc, 1969

Imatge 10.- Vitralls separant terrassa coberta i descoberta

                

Imatge 11.- Hans Hartung. Sense títol, 1971

                             

Capítol apart mereixen els llibres d’artista provinents de la biblioteca d’Aimé que fou una de les més importants de França i que ens mostra la col·laboració entre escriptors i poetes amb pintors i dissenyadors. Es tracta de grans edicions de llibres il·lustrats amb gravats o litografies originals. Alguns son reconeguts formant part dels 100 llibres més importants del segle XX.

Nota de l’autor: Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació. Les fotos són de l’autor fetes durant la visita

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Projecte artístic “A-simètrics”

Exposició “Asimètrics” al Reial Cercle Artístic

Exposició: Carrer Arcs 5, 5a planta Barcelona

Horaris: Del 8 al 26 de juny del 2026; De 10 a 13h i de 16 a 19h

Entrada lliure

A-simètrics

Descobreix la força creativa de les persones amb capacitats diverses a l’exposició “A-simètrics”.

Aquest projecte artístic, impulsat pel Grup Asproseat des dels Centres Ocupacionals 1981 i La Marina, ens convida a mirar més enllà de la norma i a celebrar la bellesa de la singularitat i la lliure expressió. Una cita imprescindible amb l’art social i compromès al cor de Barcelona.

Entre altres, hi ha exposades obres de l’artista Guillem Coma que ha fet diverses obres gràcies a l’acompanyament de la seva facilitadora artística Anna Oliva

Asproseat té com a propósit atendre i donar resposta a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat al llarg de la seva vida. La visió de l’entitat és ser un referent en la generació d’oportunitats i serveis per les persones en cadascuna de les seves etapes de la vida mitjançant l’excel·lència, la sostenibilitat i la innovació.

El projecte A-simètrics té com a objectiu general promoure l’accés a l’art i a la cultura, el desenvolupament d’habilitats artístiques, l’expressió emocional i simbòlica, i la construcció d’una identitat artística pròpia, garantint una experiència inclusiva i personalitzada per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Guillem Coma debutà amb l’art del bolígraf

L’artista emergent Guillem Coma (Barcelona, 1990) exposà els seus dibuixos per primera vegada a la galeria RocioSantaCruz amb la mostra De la matèria del cos. Amb motiu de l’Art Nou 2024, Coma presentà una selecció d’obres que utilitzen el bolígraf com a eina principal, creant una àmplia gamma de gestos, estils i volums que conviden a la contemplació.

L’acte de “ratllar” és una constant en l’obra de Coma, convertint-se en el mitjà d’expressió creativa per explorar i comunicar les seves idees. Cada traç contribueix a la construcció d’un conjunt coherent i crea una narrativa visual rica i multifacètica que permet contemplar la bellesa i l’harmonia de la repetició.

Les línies es barregen creant formes i textures aparents per construir figures que generen una sensació de moviment i fluïdesa, una característica que aporta una capa d’èxtasi i profunditat a les obres. La presència reiterada de la figura humana en un registre d’abstracció gestual és el fil conductor que connecta les peces i desafia al públic a mirar més enllà de l’evident i a interpretar les obres de manera personal.

La galeria RocioSantaCruz, amb un interès particular en el territori que succeeix als marges del sistema de l’art, aposta per donar suport i visibilitat a les iniciatives de joves artistes com Guillem Coma. Aquesta proposta expositiva es desenvolupà en col·laboració amb el projecte Art Singular, de la Fundació Josep Santacreu, que té com a objectiu donar visibilitat a l’art creat per persones amb diversitat funcional, trastorn del desenvolupament intel·lectual o en risc d’exclusió.

Categories
Arts plàstiques

Qui eren Els Nabís?

Una exposició a La Pedrera ens ho explica, i fa un gran servei, perquè el món dels Impressionistes, sabem quan comença, però costa delimitar quan i sobretot cóm acaba. Cóm ens en anem poc a poc, o no tant, a les avantguardes dels inicis del segle XX.

Aquest quadre de Claude Monet del 1872 va donar nom a l’Impressionisme. El crític d’art Louis Leroy va dir: Al contemplar l’obra vaig pensar que les meves ulleres estaven brutes. Què representa aquesta tela? …, el quadre no tenia dret ni revés …, Impressió !, per descomptat produeix impressió …, el paper pintat en estat embrionari està més ben fet que aquesta marina …

O les paraules de Baudelaire, que a El pintor de la vida moderna ens diu: La comesa essencial de l’art és captar l’universal en la quotidianitat, el que és propi de l’aquí i l’ara, el present. Tres pinzellades preses de la natura són més importants que dos dies d’estudi i cavallet. Desprès vindria el rebuig frontal de l’Academia Nacional Superior de Belles Arts, l’Olympia de Manet, el Saló dels Rebutjats i el marchand Durand-Ruel.

Els Nabís van ser un grup de pintors de la darrera dècada del XIX. Entenien l’art com la manera subjectiva d’expressar les emocions, una idea innovadora que compartien amb altres moviments postimpressionistes com els fauvistes.

Abans, l’art era el reflex de la realitat o del que es veia d’ella, sense incidir gaire en el món interior de l’artista. Des de llavors, els sentiments esdevenen gairebé la base fonamental de la representació. Per entendre els nabis cal tenir en compte la important relació que hi havia a les seves pintures entre color i sentiment. El color es va convertir en un element de transmissió de determinats estats d’ànim o formes de sentir. Representen el camí cap a les avantguardes.

El talismà de Paul Sérusier, a partir del sintetisme del ja postimpressionista Gauguin, que feia temps que experimentava amb el color, i el gust per l’estampa japonesa anomenada (ukiyo-e), serà el que donarà el nom de Nabí al grup. El més important d’aquesta obra innovadora és que il·lustra la idea d’una pintura pura, autònoma i abstracta, basada en les sensacions del pintor

El 1888, Paul Sérusier, que estudiava a l’escola privada d’Art L’Académie Julian, la mateixa que donava classes a les dones pintores, que no eren acceptades a l’Academia oficial, es va unir a una comunitat d’artistes a Pont-Aven, una curiosa comuna de la Bretanya francesa, on Paul Gauguin impartia els seus ensenyaments des de 1886. Gauguin va ser, sens dubte, un gran visionari, que va intuir el gran pas que havia fet l’art. Des del 1873, els alumnes de l’Escola de Belles Arts de París també van freqüentar la vila de Pont-Aven.

A mesura que França s’acostava al segle XX, diversos moviments modernistes ja havien començat a prendre forma, inspirats pel treball progressista dels impressionistes. Tot i que tots ells establien el seu objectiu principal a desafiar els límits de l’art, cadascú el feia d’una manera diferent. La majoria dels grups compartien algun punt en l’estil o la tècnica. El poeta simbolista Henri Cazalis va batejar els artistes amb el nom de “nabis”, es tracta d’un terme derivat de la paraula hebrea i àrab per a “profetes”.

El grup mantenia les seves reunions al voltant de dos llocs de París. L’Académie Julian i el Cafè Volpini, on es reunien els pintors, escriptors i artistes del moment, i on van celebrar la seva primera exposició conjunta. També van utilitzar La Revue Blanche, la revista literària i artística més important llavors, com a mitjà escrit per exposar les seves idees. AQUÍ us deixo els números que van aparéixer. El moviment Nabi avançà ràpidament.

Tot això ho hem de contextualitzar amb el canvis que es produeixen a Paris als voltants de 1900 i de l’Exposició Universal. Un moment en el qual el simbolisme artístic i literari són emergents, i l’ocultisme es converteix en un espectacle, així com el gust pel Japonisme, que es va estendre amb publicacions i exposicions arreu. Tots ells es van deixar enlluernar pels canvis que havia experimentat la ciutat i la van pintar amb els exteriors i interiors de la vida quotidiana. També per a espectacles teatrals i de cabaret, per a recitals de poesia dedicats a Verlaine, Rimbaud o Mallarmé. Era una ciutat que premiava l’audàcia.

“La marxa del progrés va ser molt ràpida. La societat estava a punt per acollir el cubisme i el surrealisme abans que haguéssim aconseguit el que havíem imaginat com la nostra meta. Ens trobem d’alguna manera suspesos a l’aire”. Édouard Vuillard, 1937

Maurice Denis: Les muses – Eduard Vuillard: Interior, mare i germana de l’artista – El jardí de les Hesperides – El vestit de flors

També hi ha qui parla d’ells com a pintors decoradors, o decoratius. Hem de tenir present que, entre altres, el seu contemporani Oscar Wilde feia temps que justificava l’art per l’art, un concepte ja present a Aristòtil, en contra dels que deien que l’art havia de ser compromés, sinó beligerant. Wilde defensava que l’art no havia de tenir una funció moral ni didàctica, com demanaven els victorians, sinó que havia d’existir per ell mateix, per la seva bellesa i qualitats formals.

Entre ells el concepte de decoració pren un lloc essencial, perquè volen abolir la jerarquía establerta entre belles arts i artesania. Una separació que no agradava tampoc a Gaudí ni a William Morris. Els Nabis es van dedicar també a fer decoracions pensades per a interiors.

En tot cas, tots els postimpressionistes, músics i escriptors també, van aplanar el camí per a tots els –ismes que vindrien després.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Francesc Hernández Mora i el seu temps

Josep Sauret

Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver

Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón

Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver

Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.

A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.

Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.

És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.

L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.

Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.

El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.

Xilografies i escultures de fang

Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.  

Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta

Taques

L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.

Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.

Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.

Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.

Trames

També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.

Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.

Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.

Formes

Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.

Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.

Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar.  Aiguafort.

Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.

Imatge 8. Una de les joies exposades

Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.

Categories
Arts plàstiques Cròniques

L’Art Deco ja té 100 anys

Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.

Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.

Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.

Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.

Chicago

Guastavino

Guia del pobles de Catalunya

La Chanson

El Glamour I i II

La Gran Novel.la Americana: GNA

Els feliços anys 20

Weimar

Gershwin

Berlin ens faria moderns, I i II

Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

El company Ferran Ballesté ha fet ressenyes sobre passejades per Barcelona que passen revista a alguns dels edificis de l’època

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Jornada cultural a Montjuïc

Josep Sauret

En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats

MNAC: Exposició Zurbarán

Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.

Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.

Exposició de Francesc Galí

Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.

Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.

Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela

                  

Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene

              

Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí

             

El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.

Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)

En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.

Acomiadament de les obres de Sixena

Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.

Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.

Pavelló Mies Van Der Rohe

Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.

CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts

Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.

Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…

L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.

A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.

Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.

Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.

Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado

Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a  Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort  va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.

Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.

Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.

Per acabar la jornada

Teatre Lliure: La brama del cérvol

Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny

El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.

Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.

       Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada

A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…

Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.