Categoria: Arts plàstiques

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Els Colors del Blanc

                                  Per Anna Ballesté

            Terracotta Museu – Espai “La Peixera”

                               La Bisbal d’Empordà.

És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.

En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.

On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.

“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.

Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.

Els colors del blanc és una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.

Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”

                                                        Anna Ballesté

Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.

El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.

La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.

L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.

Estudi Ceràmic  [ba_Ro]  és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.

Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.

L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.

L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”

Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025

Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.

Dedicatòria del ceramista “Didi”.

                            Pròxima exposició:

La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.

Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026

A partir de les 19h

Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals

Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!

L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Fundació Marguerite i Aimé Maeght

Josep Sauret

Camí de les Gardettes, 623, Saint-Paul de Vence (França)

https://www.fondation-maeght.com/visit/

Fundació Maeght

En realitat són dues visites en una. L’edifici, obra de Josep Mª Sert i el contingut que són les obres que s’hi mostren.

Marguerite (1909-1977) i Aimé (1906-1977) foren una parella d’editors i marxants d’art apassionats de l’art modern. Eren a més col·leccionistes i mecenes. Varen representar i vendre obres de quasi tots els grans artistes de la seva època, entre ells, Braque, Matisse, Léger, Chagall, Giacometti, Calder, Harlow, els espanyols Chillida, Palazuelo i Saura i els catalans Miró i Tàpies.

La primera galeria l’obriren a Cannes el 1936 i va seguir la de París al 1945. El 1957 visitaren a Miró en el seu nou taller a Palma de Mallorca dissenyat per Josep Mª Sert.

Imatge 1.- Estudi-taller de Palma de Mallorca de Joan Miró

               

Entusiasmats amb l’obra i el sistema d’il·luminació decideixen que la realització de la idea de la Fundació que portaven de cap, es materialitzi en un edifici que construirà Sert a la Provença. La inaugurarà el 1964 André Malraux ministre de cultura. La idea de la Fundació és no ser un museu i sí un univers on l’art modern pugui aixoplugar-se. Amb el temps s’han ampliat les arts presents i regularment hi trobem també musica i dansa.

Edifici de la fundació

No el coneixíem i al veure’l hem pensat que Sert va fer com Domènech i Montaner amb l’hospital psiquiàtric de Reus Pere Mata i l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els dos feren un assaig sense saber-ho, del que seria després una de les seves grans obres. En el cas de Josep Mª Sert la Fundació Joan Miró de Barcelona inaugurada el 1975.

Imatge 2.- Jardí d’entrada de la Fundació Margherite i Aimé Maeght

    

Imatge 3.- La fundació Miró de Barcelona, també amb estàtues als jardins.

Els dos edificis són exemples del racionalisme del segle XX. Són un model del diàleg entre l’art, l’espai i la llum. Presenten un conjunt de volums blancs relacionats mitjançant patis interiors i terrasses. A l’estar situats a certa alçada permet que els dos tinguin magnífiques terrasses amb vistes sobre el paisatge de l’entorn. Els dos són clarament mediterranis com ho eren els seus promotors.

Per l’edifici de Saint-Paul-de-Vence es va comptar amb grans i diferents artistes i tècnics en les seves especialitats. Es varen dissenyar expressament vitralls, mobles, llums, mosaics,…i per descomptat el jardí. Més endavant es va ampliar entre 2022 i 2024 de manera que l’espai d’exposició s’augmentés sense malmetre l’estil inicial de Sert.

Obres que exposa la fundació

La col·lecció permanent te més de 13.000 obres destacant moltes de Miró. Mostrarem algunes peces que ens han cridat més l’atenció sense pretensió de ser representatives. No presentem cap pintura de Joan Miró ja que és un autor que tenim molt referenciat i conegut i ens ha semblat quasi impossible destacar-ne alguna. Per contra ens ha semblat interessant mostrar dos escultures d’ell de les moltes que hi trobem en els jardins.

Imatge 4,- Escultures de Joan Miró que podem contemplar entre altres.

Imatge 5.- Christo. Projecte de la intervenció que es va fer al jardí de la Fundació, 1968

Imatge 6.- Marc Chagall. Maqueta per el mosaic de la Fundació, 1964

Imatge 7.-Marco Del Re. Gran nu vermell XI, 2005

                

Imatge 8.- Fernand Léger. La sortida al camp, 1954

                    

Imatge 9.- Eduardo Chillida. Collage sobre paper marró i blanc, 1969

Imatge 10.- Vitralls separant terrassa coberta i descoberta

                

Imatge 11.- Hans Hartung. Sense títol, 1971

                             

Capítol apart mereixen els llibres d’artista provinents de la biblioteca d’Aimé que fou una de les més importants de França i que ens mostra la col·laboració entre escriptors i poetes amb pintors i dissenyadors. Es tracta de grans edicions de llibres il·lustrats amb gravats o litografies originals. Alguns son reconeguts formant part dels 100 llibres més importants del segle XX.

Nota de l’autor: Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació. Les fotos són de l’autor fetes durant la visita

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Projecte artístic “A-simètrics”

Exposició “Asimètrics” al Reial Cercle Artístic

Exposició: Carrer Arcs 5, 5a planta Barcelona

Horaris: Del 8 al 26 de juny del 2026; De 10 a 13h i de 16 a 19h

Entrada lliure

A-simètrics

Descobreix la força creativa de les persones amb capacitats diverses a l’exposició “A-simètrics”.

Aquest projecte artístic, impulsat pel Grup Asproseat des dels Centres Ocupacionals 1981 i La Marina, ens convida a mirar més enllà de la norma i a celebrar la bellesa de la singularitat i la lliure expressió. Una cita imprescindible amb l’art social i compromès al cor de Barcelona.

Entre altres, hi ha exposades obres de l’artista Guillem Coma que ha fet diverses obres gràcies a l’acompanyament de la seva facilitadora artística Anna Oliva

Asproseat té com a propósit atendre i donar resposta a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat al llarg de la seva vida. La visió de l’entitat és ser un referent en la generació d’oportunitats i serveis per les persones en cadascuna de les seves etapes de la vida mitjançant l’excel·lència, la sostenibilitat i la innovació.

J.M. Escobar
Raquel Sanz
Guillem Coma
Raquel Sanz
Guillem Coma

El projecte A-simètrics té com a objectiu general promoure l’accés a l’art i a la cultura, el desenvolupament d’habilitats artístiques, l’expressió emocional i simbòlica, i la construcció d’una identitat artística pròpia, garantint una experiència inclusiva i personalitzada per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Guillem Coma debutà amb l’art del bolígraf

L’artista emergent Guillem Coma (Barcelona, 1990) exposà els seus dibuixos per primera vegada a la galeria RocioSantaCruz amb la mostra De la matèria del cos. Amb motiu de l’Art Nou 2024, Coma presentà una selecció d’obres que utilitzen el bolígraf com a eina principal, creant una àmplia gamma de gestos, estils i volums que conviden a la contemplació.

L’acte de “ratllar” és una constant en l’obra de Coma, convertint-se en el mitjà d’expressió creativa per explorar i comunicar les seves idees. Cada traç contribueix a la construcció d’un conjunt coherent i crea una narrativa visual rica i multifacètica que permet contemplar la bellesa i l’harmonia de la repetició.

Les línies es barregen creant formes i textures aparents per construir figures que generen una sensació de moviment i fluïdesa, una característica que aporta una capa d’èxtasi i profunditat a les obres. La presència reiterada de la figura humana en un registre d’abstracció gestual és el fil conductor que connecta les peces i desafia al públic a mirar més enllà de l’evident i a interpretar les obres de manera personal.

La galeria RocioSantaCruz, amb un interès particular en el territori que succeeix als marges del sistema de l’art, aposta per donar suport i visibilitat a les iniciatives de joves artistes com Guillem Coma. Aquesta proposta expositiva es desenvolupà en col·laboració amb el projecte Art Singular, de la Fundació Josep Santacreu, que té com a objectiu donar visibilitat a l’art creat per persones amb diversitat funcional, trastorn del desenvolupament intel·lectual o en risc d’exclusió.

  • Etiquetes
Categories
Arts plàstiques

Qui eren Els Nabís?

Cinq peintres (“Cinc pintors”), 1902-1903. D’esquerra a dreta, de peu, l’autor (Félix Vallotton), asseguts, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard i Charles Cottet, y de peu Ker-Xavier Roussel.

Una exposició a La Pedrera ens ho explica, i fa un gran servei, perquè el món dels Impressionistes, sabem quan comença, però costa delimitar quan i sobretot cóm acaba. Cóm ens en anem poc a poc, o no tant, a les avantguardes dels inicis del segle XX.

Aquest quadre de Claude Monet del 1872 va donar nom a l’Impressionisme. El crític d’art Louis Leroy va dir: Al contemplar l’obra vaig pensar que les meves ulleres estaven brutes. Què representa aquesta tela? …, el quadre no tenia dret ni revés …, Impressió !, per descomptat produeix impressió …, el paper pintat en estat embrionari està més ben fet que aquesta marina …

O les paraules de Baudelaire, que a El pintor de la vida moderna ens diu: La comesa essencial de l’art és captar l’universal en la quotidianitat, el que és propi de l’aquí i l’ara, el present. Tres pinzellades preses de la natura són més importants que dos dies d’estudi i cavallet. Desprès vindria el rebuig frontal de l’Academia Nacional Superior de Belles Arts, l’Olympia de Manet, el Saló dels Rebutjats i el marchand Durand-Ruel.

Els Nabís van ser un grup de pintors de la darrera dècada del XIX. Entenien l’art com la manera subjectiva d’expressar les emocions, una idea innovadora que compartien amb altres moviments postimpressionistes com els fauvistes.

Abans, l’art era el reflex de la realitat o del que es veia d’ella, sense incidir gaire en el món interior de l’artista. Des de llavors, els sentiments esdevenen gairebé la base fonamental de la representació. Per entendre els nabis cal tenir en compte la important relació que hi havia a les seves pintures entre color i sentiment. El color es va convertir en un element de transmissió de determinats estats d’ànim o formes de sentir. Representen el camí cap a les avantguardes.

El talismà de Paul Sérusier, a partir del sintetisme del ja postimpressionista Gauguin, que feia temps que experimentava amb el color, i el gust per l’estampa japonesa anomenada (ukiyo-e), serà el que donarà el nom de Nabí al grup. El més important d’aquesta obra innovadora és que il·lustra la idea d’una pintura pura, autònoma i abstracta, basada en les sensacions del pintor

El 1888, Paul Sérusier, que estudiava a l’escola privada d’Art L’Académie Julian, la mateixa que donava classes a les dones pintores, que no eren acceptades a l’Academia oficial, es va unir a una comunitat d’artistes a Pont-Aven, una curiosa comuna de la Bretanya francesa, on Paul Gauguin impartia els seus ensenyaments des de 1886. Gauguin va ser, sens dubte, un gran visionari, que va intuir el gran pas que havia fet l’art. Des del 1873, els alumnes de l’Escola de Belles Arts de París també van freqüentar la vila de Pont-Aven.

A mesura que França s’acostava al segle XX, diversos moviments modernistes ja havien començat a prendre forma, inspirats pel treball progressista dels impressionistes. Tot i que tots ells establien el seu objectiu principal a desafiar els límits de l’art, cadascú el feia d’una manera diferent. La majoria dels grups compartien algun punt en l’estil o la tècnica. El poeta simbolista Henri Cazalis va batejar els artistes amb el nom de “nabis”, es tracta d’un terme derivat de la paraula hebrea i àrab per a “profetes”.

El grup mantenia les seves reunions al voltant de dos llocs de París. L’Académie Julian i el Cafè Volpini, on es reunien els pintors, escriptors i artistes del moment, i on van celebrar la seva primera exposició conjunta. També van utilitzar La Revue Blanche, la revista literària i artística més important llavors, com a mitjà escrit per exposar les seves idees. AQUÍ us deixo els números que van aparéixer. El moviment Nabi avançà ràpidament.

Tot això ho hem de contextualitzar amb el canvis que es produeixen a Paris als voltants de 1900 i de l’Exposició Universal. Un moment en el qual el simbolisme artístic i literari són emergents, i l’ocultisme es converteix en un espectacle, així com el gust pel Japonisme, que es va estendre amb publicacions i exposicions arreu. Tots ells es van deixar enlluernar pels canvis que havia experimentat la ciutat i la van pintar amb els exteriors i interiors de la vida quotidiana. També per a espectacles teatrals i de cabaret, per a recitals de poesia dedicats a Verlaine, Rimbaud o Mallarmé. Era una ciutat que premiava l’audàcia.

“La marxa del progrés va ser molt ràpida. La societat estava a punt per acollir el cubisme i el surrealisme abans que haguéssim aconseguit el que havíem imaginat com la nostra meta. Ens trobem d’alguna manera suspesos a l’aire”. Édouard Vuillard, 1937

Maurice Denis: Les muses – Eduard Vuillard: Interior, mare i germana de l’artista – El jardí de les Hesperides – El vestit de flors

També hi ha qui parla d’ells com a pintors decoradors, o decoratius. Hem de tenir present que, entre altres, el seu contemporani Oscar Wilde feia temps que justificava l’art per l’art, un concepte ja present a Aristòtil, en contra dels que deien que l’art havia de ser compromés, sinó beligerant. Wilde defensava que l’art no havia de tenir una funció moral ni didàctica, com demanaven els victorians, sinó que havia d’existir per ell mateix, per la seva bellesa i qualitats formals.

Entre ells el concepte de decoració pren un lloc essencial, perquè volen abolir la jerarquía establerta entre belles arts i artesania. Una separació que no agradava tampoc a Gaudí ni a William Morris. Els Nabis es van dedicar també a fer decoracions pensades per a interiors.

En tot cas, tots els postimpressionistes, músics i escriptors també, van aplanar el camí per a tots els –ismes que vindrien després.

Louis-Alfred Natanson, foto de Ker-Xavier Roussel, Édouard Vuillard, Romain Coolus i Felix Vallotton el 1899

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Francesc Hernández Mora i el seu temps

Josep Sauret

Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver

Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón

Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver

Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.

A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.

Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.

És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.

L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.

Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.

El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.

Xilografies i escultures de fang

Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.  

Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta

Taques

L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.

Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.

Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.

Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.

Trames

També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.

Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.

Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.

Formes

Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.

Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.

Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar.  Aiguafort.

Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.

Imatge 8. Una de les joies exposades

Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.

  • Etiquetes
Categories
Arts plàstiques Cròniques

L’Art Deco ja té 100 anys

Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.

Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.

Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.

Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.

Chicago

Guastavino

Guia del pobles de Catalunya

La Chanson

El Glamour I i II

La Gran Novel.la Americana: GNA

Els feliços anys 20

Weimar

Gershwin

Berlin ens faria moderns, I i II

Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

El company Ferran Ballesté ha fet ressenyes sobre passejades per Barcelona que passen revista a alguns dels edificis de l’època

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Jornada cultural a Montjuïc

Josep Sauret

En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats

MNAC: Exposició Zurbarán

Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.

Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.

Exposició de Francesc Galí

Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.

Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.

Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela

                  

Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene

              

Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí

             

El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.

Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)

En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.

Acomiadament de les obres de Sixena

Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.

Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.

Pavelló Mies Van Der Rohe

Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.

CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts

Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.

Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…

L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.

A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.

Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.

Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.

Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado

Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a  Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort  va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.

Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.

Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.

Per acabar la jornada

Teatre Lliure: La brama del cérvol

Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny

El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.

Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.

       Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada

A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…

Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.

Categories
Arts plàstiques

Sant Sever, finalment!

Ha costat anys i anys que l’obrissin al públic, en general. De fet jo tan sols l’havia vista mirant entre els forats de la reixa, quan la porta d’entrada estava oberta. Anys tancada i abandonada, només s’obria pel casament d’algun influent, o per algun acte oficial. Des de febrer de 2025 es pot visitar, pagant, això sí. També es poden fer visites guiades.

L’esglesia de Sant Sever, que es va salvar de la cremada durant la Guerra Civil, és d’un barroc molt tardà, molt afrancesat, i la restauració l’ha deixat impecable, fins i tot “lluenta”. El Barroc a la Ciutat hi és, però costa que ens hi fixem i que ens el proposin.

Consta d’una sola nau capçada amb absis poligonal i capelles laterals. A la decoració interior, destaquen les gelosies, els esgrafiats, els vitralls, l’orgue i el dauratge. El retaule central, de gran potència escenogràfica, no va ser encarregat a Pere Costa fins a 1754, que l’acabà l’any següent.

Un barroc que intenta allunyar-se dels principis del Concili de Trento, del barroc romà, és el barroc de l’Absolutisme catòlic dels Borbons a Espanya, de caràcter més clàssic, amb una finalitat d’actuar com a argument convincent del poder real. La convicció que el poder només és perfecte, si es manifesta mitjançant la brillantor de l’escenari, i també amb l’objectiu de manifestar la veracitat, validesa i grandesa de l’Església a través de l’art. El Barroc del catolicisme és sinònim de multiplicació d’imatges, fet que va saber orientar cap a la Doctrina una inquietud que hauria pogut derivar cap a la màgia. És l’art, també civil, que afavoreix la sumptuositat i el luxe que es creien necessaris pel prestigi de la monarquia, i aquest serà un atribut absolutament francès.

El 1929 es va enderrocar una casa adjacent per obrir la plaça Garriga i Bachs. Com a conseqüència, el mur de l’església que quedava al descobert es va embellir amb una façana-cortina decorada amb escultures de Josep Llimona

Monument als herois de 1809

Per saber-ne més podeu consultar aquesta guia feta per la Biblioteca de l’ETSAB, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

“Testa di Moro” una vistosa llegenda siciliana

El Sud del Mediterrani sempre ens ofereix desmesura, en diferents dimensions i atreviments. Aquest és el cas de Sicília, de la part Est, més concretament, on hi ha situada una esplèndida ciutat barroca, Caltagirone, famosa al món sencer per la seva producció de ceràmica, per a diferents usos, iniciada durant la dominació grega, un destí apreciat per les seves notables esglésies, els seus refinats palaus i les seves viles del segle XVII: el valor del seu patrimoni artístic i monumental ha estat reconegut per la UNESCO. Però el que és més llampant, per la forma i la història que acumula, són les “Testa di Moro”, altrament uns testos que representen un cap foradat de “moro, mora”, que poden ratllar l’exageració fins a límits insospitats; també hi ha la versió més acurada i delicada. Uns objectes, la fama dels quals els ha portat a ser un reclam per a visitants, i autòctons, que a tota l’illa els exhibeixen en terrasses i balcons, façanes i escalinates, taules i habitacions, siguin públiques o privades.

I evidentment al darrera hi ha una llegenda inversemblant i tenebrosa. La seva història té dos protagonistes: un jove sarraí i una noia siciliana.

Explica la llegenda que cap a l’any 1100, quan els àrabs dominaven l’illa, hi havia una jove i bonica palermitana que passava els seus dies en solitud, dedicant la seva atenció a la cura de les plantes del seu exuberant balcó. Un dia, un jove sarraí se’n va enamorar perdudament i, enfilant-se fins al balcó, li va declarar obertament la seva passió. La jove, acostumada als interminables dies en solitari, va quedar profundament impressionada i va correspondre els sentiments del jove lliurant-se a ell. Poc temps després, la siciliana descobriria que el seu amant amagava un secret, ja que el seu cor no havia estat lliurat completa i lliurement a ella, sinó que pertanyia a la seva dona i fills respectius, que l’esperaven a l’Est. La donzella es va sentir devastada i plena de ràbia davant de semblant traïció, per la qual cosa va decidir deixar-se portar per la venjança…
Durant la nit, mentre tot Sicília dormia plàcidament, la jove va colpejar mortalment el seu amant, per posteriorment tallar-li el cap i crear-ne un gerro, dins del qual col·locaria un brot d’alfàbrega, per poder eludir les olors de la putrefacció que acompanyen la mort. El nom de l’alfàbrega prové del grec Basileu, que vol dir Rei, i la siciliana, coneixedora del significat d’aquesta planta, malgrat el terrible acte comès, seguia cuidant el gerro com si fos el seu propi monarca. Va decidir col·locar el cap al seu balcó, dedicant cada moment del dia a la seva cura. I l’alfàbrega va créixer i créixer, fins a fer-se enorme i desbordar el balcó. Els veïns aviat van sentir enveja del jardí de la jove siciliana i van fer fabricar testos de terracota amb les mateixes característiques que les que la jove cuidava amb tant d’afecte. Avui, la Testa di Moro, per excel·lència, porta una corona en memòria del protagonista de la trista història.

Ho he redactat amb una certa ornamentació i floritura, perquè és tal com em va ser explicat a mi fa uns dies per una siciliana, que no va estalviar adjectius i complicitats amb el relat, que tan estimava, em va dir. Vaig entendre que la superpoblació de Testa di Moro que l’illa acapara, és un fet identitari i com a tal el gaudeixen i ens l’ofereixen.

Els amants de les sèries poden veure a The White Lotus, filmada a Taormina, alguns d’aquests teste com elements decoratius a exteriors i interiors de l’hotel.

També ténen la pinya siciliana, que és diferent de la pinya de la Puglia, ambdues porten sort i són sinònim de fertilitat i d’abundància en les collites, i ambdues es posen, sobretot, a les cantonades dels balcons.

La pinya siciliana

La pinya o Pumo de la Puglia

Categories
Arts plàstiques Llibres

Daniel Giralt-Miracle, un dels cracs sèniors de les arts

Joan Alcaraz

Daniel Giralt-Miracle

Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art

Edicions 62 (2023)

Una “guspira de memòria” és una de les espurnes que algú va recordant de les moltes coses que ha fet o li han passat a la vida. Però el crític, historiador de l’art, professor i gestor cultural Daniel Giralt-Miracle ens demostra que en té molta, de memòria acumulada i, sobretot, ben articulada. I per això n’ha publicat un llibre altament recomanable per a tothom qui estigui interessat en el món de les arts i de la cultura en un sentit ampli.

I és que el nostre home no solament ha sentit l’art, sinó que l’ha viscut molt intensament, i per això s’ha implicat en les seves diverses manifestacions des del punt de vista de la modernitat.

A partir de la influència decisiva del seu pare, l’il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf Ricard Giralt Miracle -en aquest cas, sense guió- ha estat amic o ha tractat intensament els grans referents de les arts plàstiques, la crítica i el disseny entre nosaltres.

Ricard Daniel Miracle

Figures com Joan Brossa, Àlex Susanna, Vicenç Altaió, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, André Ricard, Frederic Amat, Salvador Dalí, José Antonio Coderch, Ricard Bofill, Eduardo Chillida, Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Alexandre Cirici Pellicer, Yehudi Menuhin, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Vila Casas, Rafael Tous, Jaume Plensa, Antonio López, Apel·les Fenosa, Josep Guinovart, Joan Margarit, Miquel Milà, Xavier Valls, Josep Ferrater Mora, Salvador Sunyer… I la llista podria allargar-se.

També ha tingut un paper rellevant en manifestacions, institucions o entitats com la Primavera Fotogràfica, l’Any Internacional Gaudí, la Fundació Caixa de Catalunya, l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya, el FAD, el MACBA, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (ELISAVA), les revistes Nexus i Batik… A més d’haver estat un eficient cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat.

Catalunya, Barcelona i la projecció internacional

En fi, és molt el que el Daniel, al llarg de sis dècades, ha aportat a l’ambient artístic, cultural i fins i tot acadèmic. També des del punt de vista de les institucions, per la col·laboració, singularment, amb el president Jordi Pujol o l’alcalde Pasqual Maragall, amb tot el sentit de país i de la seva capital que això significa. I per la projecció internacional, en definitiva, de l’art català.

Les guspires, habitualment, guspiregen, o sigui, ens van enlluernant a raigs. Però aquestes Guspires de memòria ho fan d’una manera intensa, plaent, harmoniosa i contínua. O sigui, són unes memòries amb tots els ets i uts.

Més informació

Vegeu l’article “L’art amable de Daniel Giralt-Miracle” de Joan M. Minguet a Núvol 23-11-2023 aquí . Daniel Giralt-Miracle publica ‘Guspires de memòria’ (Edicions 62), un llibre memorialístic que repassa una trajectòria de vàries dècades dedicada al món de l’art.