Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposicions fetes amb el cap

El Museu del disseny de Barcelona ofereix temporalment una exposició procedent de la permanent que hi ha a Bilbao sobre el modista Cristobal Balenciaga; per a aquesta ocasió ha triat com a motiu el barret, i abarca des de finals dels anys trenta fins al tancament de les cases de Balenciaga, el 1968.

Cristóbal Balenciaga va establir un estil i una forma molt característics en els seus dissenys per a barrets, amb volums depurats, estilitzats, que es creen mitjançant formes tan simples, gairebé abstractes, que per si mateixos ja són autèntiques escultures. Aquesta exposició ens permet admirar unes peces úniques i, alhora, revelar certs aspectes de la confecció dels barrets bastant desconeguts, tant pel que fa al treball als tallers, com a la seva difusió, ambdues tasques fonamentalment exercides per dones.

El Museu de la perruqueria que l’estilista Raffel Pagès ha deixat a Barcelona és una autèntica meravella. Allà es poden veure més de 7.000 objectes relacionats amb la història d’aquest ofici que el perruquer va començar a col·leccionar des de fa més de 50 anys, quan el seu pare, també perruquer, volia llençar els assecadors de casc que quedaven vells.

El museu va obrir l’any 2000, un racó desconegut i singular distribuït en tres sales amb ginys curiosos com assecadors de casc, eixugacabells a corda i l’aparell amb què es va fer la primera permanent de la història. També hi ha pintes d’ivori, de plata i de fusta, xineses, inques i merovíngies, distintius publicitaris, maletins de barber, antics arrissadors i joies fetes amb cabells.

La col·lecció inclou peces úniques, com un postís de l’actriu Grace Kelly o el cabells de Lluís XVI i Maria Antonieta (que segons explicava Raffel Pagès es va tallar quan estava embarassada per recomanació del seu perruquer). A més, es poden veure tocadors de l’època dels tsars de Rússia i del palau de Versalles.

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Galeries i museus

Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC

Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.

Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La guerra infinita. Antoni Campañà

Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà

L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.

La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).

Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió (Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.

Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC

El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.

Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà

Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.

La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.

Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà

Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.

L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”

(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)

[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà

Més Informació

Dossier de premsa (MNAC)

Programa de mà

Conferència inaugural, Antoni Campañà i les tensions del segle XX

Visita comentada a l’exposició

La capsa vermella. Antoni Campañà. Edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos, Ed, Comanegra, 2019

Comissariat de l’exposició: Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray, comissària del Museu Nacional

Categories
Arts plàstiques Teatre

La Veronal: harmonia i passió

https://pbs.twimg.com/profile_images/1541645560/l_400x400.jpg

Vagi per davant que no soc entesa en dansa, i menys en dansa contemporània, però sí que m’he apropat força a les arts plàstiques, pel plaer intrínsec, però també per curiositat, per saber cóm treballen els espais, els volums, cóm enquadren un pintor, un interiorista, un fotògraf o un director d’escena, per exemple.

I va arribar un festival Grec pandèmic, el del 2020, i un parell de fotografies publicitàries em van portar, sense encara saber ben bé per què, al MNAC a veure Sonoma de La Veronal. I allà mateix es va crear un vincle, que crec serà durador, doncs ja els he anat a veure fa uns dies al TNC amb Opening night una altra meravella. El que a mi m’arriba d’ells és una tècnica i coreografia acuradíssimes, però també mim, circ, antropologia, disseny, molt bon gust, tot això i molt més els porta aquest estiu al Festival d’Avinyó.

Ho comento també perquè a finals d’abril tornen a representar Sonoma al Mercat de les Flors, desprès de l’èxit de l’any passat al Grec. Jo hi torno. Quan una cosa és bona s’ha de fer saber. Ho necessitem.

La Veronal. Sonoma
https://www.lesarts.com/wp-content/uploads/2021/03/Sonoma_LesArts-Valencia.jpg
La Veronal. Sonoma

Categories
Arts plàstiques Llibres Música Teatre

Harlem, Baldwin i els drets civils

No es pot canviar tot allò al que t'enfrontes, però res es pot canviar fins que no t'hi enfrontes.    James Baldwin 1924-1987

Els afroamericans havien suportat segles d’esclavitud i la lluita per l’abolició. El final de l’esclavitud no havia portat la terra promesa que molts havien imaginat. En canvi, la supremacia blanca es va restaurar ràpidament, legalment i violentament al Nou Sud, on vivien el noranta per cent dels afroamericans. A partir del 1890, els afroamericans van emigrar cap al nord en gran nombre. Aquesta gran migració va acabar traslladant centenars de milers d’afroamericans del sud rural al nord urbà. Molts van descobrir que havien compartit experiències comunes en les seves històries passades i també ara les seves circumstàncies presents incertes.

Les lleis de Jim Crow van portar molts afroamericans a esperar una nova vida al nord. Els grups racistes i els delictes d’odi fan alarmar les famílies afroamericanes del sud profund. La promesa de posseir terres no s’havia materialitzat. La majoria dels negres treballaven com a parcers atrapats en un cicle interminable de deutes. A la dècada de 1890, una plaga de morrut va danyar la collita de cotó a tota la regió, augmentant la desesperació. Tots aquests factors van servir per empènyer els afroamericans a buscar millors vides. L’economia del nord en auge va forjar l’atracció. Les feines industrials eren nombroses i els propietaris de fàbriques buscaven mà d’obra barata arreu. Aqui va aparèixer la necessitat d’uniformitat amb l’anomenat melting pot no només dirigit als afroamericans, sinó als immigrants d’altres tradicions culturals. Era l’americanització dels que volien viure allà, una assimilació a canvi de la renúncia de les seves arrels. Molts cognoms van ser canviats per acostar-se més a l’anglès, i va propiciar el sentit de comunitat local.

Malauradament, els habitants del nord no van acollir els afroamericans amb els braços oberts. Tot i que els sistemes legals dels estats del nord no eren tan obstruccionistes cap als drets afroamericans, el prejudici entre la població estava molt arrelat. Els treballadors blancs es van queixar que els afroamericans inundaven el mercat laboral i baixaven els salaris. La majoria dels nous immigrants es van trobar segregats a la pràctica en barris marginals urbans. El més gran d’ells va ser Harlem. En lloc de rebolcar-se en la compassió de si mateixos, els desposseïts van experimentar una explosió d’orgull cultural. Era el moment d’una celebració cultural. De fet, la cultura afroamericana va renéixer al Renaixement de Harlem o Harlem Renaissance a Nova York. Escriptors, actors, artistes i músics van glorificar les tradicions afroamericanes i, alhora, en van crear de noves.

L’escriptor més prolífic del Renaixement de Harlem va ser Langston Hughes. Hughes va desestimar les influències dels poetes blancs i va escriure amb el metre rítmic del blues i el jazz. Claude McKay va instar els afroamericans a defensar els seus drets en els seus versos poderosos. Jean Toomer va escriure obres de teatre i contes, així com poemes, per plasmar l’esperit del seu temps. Els editors de llibres aviat se’n van adonar i van patrocinar molts d’aquests talents. Zora Neale Hurston es va fer notar ràpidament amb la seva novel·la, Els seus ulls estaven mirant Déu, potser l’escriptora menys compromesa però d’un èxit aclaparador. La música va conèixer la prosa en forma de comèdia musical. Sovint, la producció de Shuffle Along de 1921 s’atribueix a l’inici del moviment. L’actor Paul Robeson va captivar el públic amb les seves memorables representacions escèniques.

Cap aspecte del Harlem va donar forma a Amèrica i a tot el món com el jazz. El jazz va ignorar moltes convencions musicals amb els seus ritmes sincopats i els seus solos instrumentals improvisats. Milers d’habitants de la ciutat van acudir nit rere nit per veure els mateixos artistes. La improvisació significava que no hi hauria dues actuacions iguals. Harlem tenia el famós Cotton Club i comptava amb el talent de Duke Ellington, entre altres. La joventut ballava Lindy Hop al Savoy. Jelly Roll Morton i Louis Armstrong van atreure a un públic enorme, els nord-americans blancs i afroamericans van viure la febre del jazz. Cantants com Bessie Smith i Billie Holiday van popularitzar la veu del blues i el jazz, també demostrant el valor de la comunitat i denunciant la radicalització blanca. Harlem era un gran altaveu de reivindicació.

Les constants dificultats que van afrontar els afroamericans al sud profund i al nord urbà van ser greus. Calia que l’entorn de la nova ciutat nord-americana apropés algunes de les ments més grans del moment. Harlem va proporcionar grans obres que d’una altra manera podrien haver estat perdudes o mai produïdes. Els resultats van ser fenomenals. Els artistes del Harlem van transformar, sens dubte, la cultura afroamericana. Però l’impacte en tota la cultura nord-americana va ser igual de fort. Per primera vegada, l’Amèrica blanca no podia apartar la vista.

El final de l’auge creatiu de Harlem va començar amb la caiguda borsària del 1929 i la gran depressió. Va anar aguantant fins que la llei seca va acabar el 1933, cosa que va significar que els patrons blancs ja no buscaven l’alcohol il·legal als clubs de la zona alta. El 1935, molts residents de Harlem havien passat a buscar feina. Van ser substituïts pel flux continu de refugiats del sud, molt necessitats d’ajuda pública. El Harlem Race Riot de 1935 o El motí de Harlem de 1935 va tenir lloc el 19 de març. Ha estat descrit com el primer motí racial “modern” a Harlem, perquè es va cometre principalment contra la propietat en lloc de contra les persones, i va esclatar després de la detenció d’un jove lladre, la qual cosa va causar tres morts, centenars de ferits i milions de dòlars en danys materials. El motí va ser un motiu de mort per al Renaixement de Harlem. Una època daurada per a artistes, escriptors i músics afroamericans. Va donar a aquests artistes orgull i el control de com representar l’experiència negra en la cultura nord-americana i va preparar el terreny per al moviment pels drets civils.

Mapa històric detallat de Harlem, que inclou una història pictòrica dels seus residents més famosos i llocs culturals importants.

I ara és quan em refereixo de forma inquestionable a James Baldwin. El seu entorn i les seves urgències apareixen en aquest documental del 2016, fet a partir d’un text inacabat del propi Baldwin I’m not your negro, a Filmin i a Netflix, sorgit desprès dels assassinats de Malcolm X, Martin Luther King, Medgar Evers, que explica el racisme als USA i la necessària lluita pels drets dels afroamericans. El documental no inclou cap frase que no sigui de Baldwin: ell és el guionista als crèdits. Les imatges mesclen abundant material d’arxiu i inclouen algunes entrevistes i debats amb l’escriptor, així com imatges recents de les batusses de Ferguson i Baltimore o de la presa de possessió d’Obama el 2009. A través del relat de James Baldwin, el documental és el testimoni definitiu que la segregació no es limita a les fronteres sudistes, així com tampoc és un fenomen que s’hagi de “subscriure” al passat. El que explica és el mateix Moviment i els esdeveniments més importants, des de Montgomery fins a Nova York passant per Los Angeles. L’eco de les revoltes de llavors arriba fins avui creant constants ponts entre el passat americà i un present ple de qüestions no resoltes. El valor del documental és que condensa el valor de la filmografia documental entorn del Moviment dels Drets Civils i la constant interpel·lació al present més immediat

Nascut ja al Harlem que hem descrit i en un entorn molt humil va tenir la sort de tenir una mestra, la mestra, que aviat va veure les qualitats que un adolescent apuntava. També va tenir com a company de classe el gran fotògraf Richard Avedon i l’escriptor Countee Cullen com a professor. El seu interès per la literatura va aparéixer aviat i el seu esperit crític també el va acompanyar, tot i no anar a la Universitat, com a conseqüència de la mort del seu padrastre i dels vuit germans que s’havia d’ajudar. Va fer tota mena de feines, però també l’assitència als cercles del Greenwich Village on l’escriptor Richard Wrigth va endevinar el talent que podia sorgir, i li va aconseguir una beca per escriure la primera novel.la, (al llarg de la seva vida va guanyar la prestigiosa Beca Guggenheim i la Beca de la Fundació Ford), i poder viatjar per primer cop a Paris, on coneixerà els existencialistes, més concretament Jean Paul Sartre amb qui el va unir un fort lligam. Per tant, l’autoexili va ser una cura, de la qual Baldwin va sorgir enfortit, i molt capaç d’enfrontar-se el problema de ser negre als Estats Units. Això era 1948 i Paris no era una festa, just havia acabat la II Guerra Mundial i estava tot per reescriure, però sí una potència intelectual i política.

El seu vincle amb França ja no es va trencar mai més. N’era un assidu. Quan a Estats Units notava una pressió que l’adoloria massa, en marxava. La seva homosexualitat i el seu compromís amb el moviments pels drets dels afroamericans representaven una càrrega duríssima. Va viure els darrers anys, fins el 1987, a Saint-Paul-de-Vence, a la Provença, una residència que rebia un fluxe constant de visites d’artistes de tota mena i de tots els continents. Les seves estades allà li van esperonar encara més el seu compromís amb la lluita social. Coetani i col.aborador d’altres liders, i successor de les reivindicaions de William Edward Burghardt Du Bois, Baldwin es va comprometre amb el moviment afroamericà pels drets civils.

La seva obra és un conjunt de novel.la, conte i assaig que té un fil conductor: la lluita pels drets civils dels afroamericans. Harlem serà, necessàriament, un dels nuclis conceptuals d’aquest narrador, l’estigma d’aquest barri queda en moltíssims dels personatges que habiten els textos de Baldwin. Fill d’un predicador, figura severa que va deixar marca, aquesta experiència vital es transforma en literatura, i la dominant ombra paterna apareix en contes i novel·les, unes vegades exposada directament i altres de manera simbòlica. No és Baldwin escriptor les obres del qual segueixin una línia de desenvolupament única. És a dir, en la concepció de la seva literatura procura explorar al mateix temps diversos nivells de significat. Els seus personatges negres podran patir a causa de la discriminació racial, però alhora tenen conflictes sorgits de la seva condició humana. Com Henry James havia influit en ell, tal com ho reconeixia, ell ho va fer abastament en les generacions posteriors, sobretot en la gran novelista de la negritud, la contundent i reconeguda Toni Morrison.

I per copçar la seva fortalesa i el seu compromís ens situem a l’any 1965, debat a la televisió entre ell i William F. Buckley on es pot gaudir d’un discurs immens de Baldwin ple d’arguments ètics i intelectuals, amb una esplèndida retòrica, en front del supremacisme més ranci i només visceral del seu oponent. Aquest discurs encara avui és motiu d’estudi.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La poesia feta volum. Jaume Plensa

‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019

Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.

El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.

Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries

Weimar, l’efímer que resisteix

Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.

La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.

Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.

En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra.

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================