Paris 1900 (I)

Aquest és un molt breu resum d’un curs que vaig rebre l’any 2018, amb el mateix títol, dins del programa de Gaudir UB.

La ciutat moderna

Una de les primeres transformacions que es dona és la de Notre Dame. Després de la Revolució Francesa, la catedral va ser robada, saquejada i mutilada. Amb l’adveniment de l’Imperi Napoleònic (el mateix Napoleó es va coronar Emperador allà) es va produir un moviment per fer resorgir l’antic esplendor de la catedral perquè a l’època romàntica la catedral es va apreciar amb uns altres ulls. Sota aquesta nova llum s’inicia un programa de restauració de la catedral al 1844, liderat pels arquitectes Eugène Viollet-le-Duc i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, que es va allargar durant vint-i-tres anys.

El Neoclassicisme de Napoleó i els pintors al servei de l’Imperi cauran en devallada. Perquè l’Impressionisme i el Realisme també són moviments literaris i les revistes i els diaris són propagadors de les noves tendències artístiques. Recordem que a finals del XIX la novel·la a França és de consum tan popular que el paper amb el qual s’editen cada cop escasseja més, i es torna més fràgil. Són alguns dels precedents, però també molt important ho és que per primer cop es desmarca de Roma i de l’Academia, i s’erigeix en capital de la modernitat. Hi tenen molt a veure l’experimentació que es feia als Salons oficials anualment, on apareix la figura del crític d’art que fa de pont entre l’artista o els seu mecenes i els clients. Els Salons són molt àgils en la seva preparació i es faran molts anys. Els artistes ja van a Paris en lloc de Roma: Casas, Russinyol, Picasso, Utrillo, i Montmartre es converteix en un lloc d’oci que també desenvolupa una arquitectura pròpia.

La Revolució Industrial serà motor econòmic, la burgesia, la nova classe social enriquida per la indústria, que té la necessitat d’edificis moderns amb ornamentació rica i luxosa, i això transformarà la ciutat amb establiments diversos, un mobiliari urbà… El context històric està marcat efectivament per la revolució industrial. Hi ha nous rics que volen competir, per demostrar el que tenen a l’aristocràcia de sempre. Així en resulten edificis luxosos, la moda, la joieria, l’art en general i espais d’oci que proliferen també amb l’electricitat. La diferència amb l’art vigent és que partien de l’historicisme, calia recuperar el passat, i així cada país fa el seu, te un segell propi. Amb la modernitat deixen aquest historicisme i es centren amb la natura, comencen a descomposar la forma, com fent un anàlisis botànic, la influència nova del Japó, i en general de les arts de països “exòtics” promou una creativitat amb la línia corba, perquè la natura és inesgotable. El coup de fouet serà la nova línia i els motius florals el repertori més extens.

Hotel Tassel,Victor Horta, Brussel·les – Vitrall de Jacques Grüber, Nancy

Londres, 1851

Fou la Primera Exposició Universal del món. En plena era victoriana i amb l’objectiu: demostrar la supremacia d’Anglaterra com el país capdavanter de la indústria en el món. Va ser una experiència en tots els sectors de la metal·lúrgia, tèxtil, mecànica i transport ferroviari, i en la qual s’hi va implicar personalment el rei Albert de Saxònia-Coburg Gotha, el marit de la Reina Victòria.

Crystal Palace (1850-1851) de Joseph Paxton
Ubicació: Hyde Park (Londres)

Ferro: començat a utilitzar en la construcció des del segle XVIII: ponts metàl·lics.
Vidre: novetat. A partir de la segona meitat del segle XIX es va utilitzar en les estacions de
ferrocarril.

EXPOSICIONS UNIVERSALS
• Londres: 1851, 1862
• París: 1855, 1867, 1878, 1889, 1900…
• Viena: 1873
• Filadèlfia: 1876
• Sidney: 1879
• Melbourne: 1880
• Amsterdam: 1883
• Anvers: 1885
• Barcelona: 1888
• Chicago: 1893

Paris, 1889

Efectivament les Exposicions Universals esdevindran els grans aparadors i es posaran cada cop més reptes: la torre Eiffel n’és un, que va tenir molts detractors, un d’ells Émile Zola. Va ser l’edifci més alt del món fins la construcció de l’Empire State. Eiffel inicia la Torre el 28 de gener de 1887 i la finalitza el 31 març 1889. Alçada: 324 m. Pes total: 10.100 tones. Hi viu a dins i rep moltes visites de científics, entre ells la d’Edison. Persones com ells seran un gran exponent de la Revolució Industrial, en el seu desenvolupament i la fe en el coneixement científic, que engloba, simbolitza i inicia la mirada de l’ésser humà cap al progrés i la modernitat. Aquestes grans manifestacions es promouen amb la intenció de reunir en una única ciutat la representació de diferents països: a nivell científic, tècnic, industrial i artístic.

Paris, 1900

Cotxes, estacions de tren, properes a les exposicions universals, metro. Samuel Bing posa un stand, n’hi diu Art Décoratif, amb una cinta mòbil que transportava els visitants, Picasso i Casas en van ser dos. Els estats feien concursos previs per escollir quins artistes hi enviaven, l’art es fa oficial i els artistes tenen una plataforma que els permet seguir desprès.

El Metro de Paris crea 6 línies de 1900 a 1911. La primera és de 1863, tot i que la primera al món és la de Londres, i desprès Chicago. Concursos per fer un Métropolitain molt modern. Apareix Héctor Guimard que crea un estil propi amb moltes innovacions tècniques i estètiques alhora. 167 entrades de metro, crea una tendència a tot Europa, Viena ho copia. En aquests moments en queden 88 actualment a Paris, que mantenen el nom de l’arquitecte en un lloc visible. Va arribar a crear una empresa de mòdul de ferro en sèrie, per fer balcons, baranes, fanals, bancs. Era combinar la tècnica amb l’estètica, sempre amb formes ondulades, arrodonides properes a la natura. Es la funcionalitat de l’estètica. L’electricitat hi encaix, i s’exporta als USA i a Mèxic. El 1880 hi ha els primers banys públics a Londres i el 1905 al costat de la Madéleine. La ciutat ja comença a tenir serveis públics i d’higiene.

La Parisienne : una dependenta de 120 anys neix a l’Exposició de 1900. I desenvolupa un arquetip de ciutat, de dona, de societat.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és imagen-10.png

El 14 d’abril de 1900, el president Emile Loubet és el primer a passar per sota les seves faldilles. Després, durant 212 dies de bogeria, 50 milions de pretendents i envejosos. La Parisienne és una estàtua i es deu al martell de Paul Moreau-Vauthier. Vesteix un sortida de ball blau de Paquin House. Es va instal·lar damunt de la porta monumental de l’Exposició Universal.

Aquest pavelló parisenc, avui destruït, i la dona Parisienne és el primer que considerem entre els plaers i les novetats del segle que arriba. La seva modernitat alimenta tots els debats. La seva nova toilette en particular. No es desvia massa dels cànons? Aquí el clàssic drapejat a l’antiga ja està emmagatzemat en els armaris de la història. Amb ella, és tot l’esperit francès que encarna i triomfa. El seu missatge? És aquí, en aquests bancs del Sena, on pren tanta importància la moda, aquesta quinta essència inefable de la civilització.

Entre els estands de l’exposició, la popular revista de moda victoriana La Mode Illustrée ofereix un número per fer a casa el vestit de la figura. El chic parisenc és així -almenys vol fer-ho creure- a l’abast de totes les carteres. L’estereotip neix sota el pretext de no ofendre a les nacions autocràtiques convidades i anuncia un futur galant.

Per descomptat, aquest naixement va ser precedit per una gestació. Les cases de moda del carrer de la Paix ja van atraure un món cosmopolita i ric, que van imitar les noies. És l’últim, semi-elegante, mig descarades, com ara la duquessa de Guermantes que, amb els mitjans dels mil·lionaris del districte, d’aquesta Nova Europa, que va crear aquest “el que els provincians mai tindran”. La cristal·lització d’aquesta encantadora fantasia que arribaria de nou a la Belle Epoque es va gestar durant part del segle XIX. Des de Balzac, bàsicament. Aquest moviment va ser ajudat per artistes com Achille Deveria, Jean Béraud, Antonio de La Gandara o Henri Boutet. Per descomptat, els diaris també van col·laborar, aprofitant la vena. Revistes com Femina o Les Modes descriuen com a personatge d’aventures aquesta silueta de ritme viu, seductora, inseparable del paisatge de la capital, especialment els Grands Boulevards. Els seus lectors segueixen “Nos Parisiennes en voiture”, “La Parisienne et le Métropolitain” o “La Parisienne au Grand-Prix” …

Arsène Houssaye,
“Quelques opinions avancées sur la Parisienne”

És una època d’extraordinària fascinació pels sentits, el París de finals de segle XIX va ser testimoni de la florida d’un fenomen conegut com “sinestèsia”, literalment “sensació conjunta”. Pintors, músics, poetes, dramaturgs i fins i tot creadors de perfums, van assumir per les seves disciplines qualitats específiques d’esferes artístiques alienes amb la intenció d’aconseguir, per exemple, una pintura musical o una música conformada amb paraules.

Jocs Olímpics de Paris de 1900

El Govern francès no els va recolzar, per això van tenir lloc en el marc de l’Exposició Universal, i per aquest motiu van durar més de cinc mesos, de l’14 de maig a el 28 d’octubre sent, per tant, l’edició olímpica més llarga. L’exigència de fer-lo coincidir amb l’Exposició Universal per atraure més públic, va fer que el programa “esportiu” inclogués modalitats que no ho eren massa. El caos era tal que molts participants no van ser conscients que estaven participant en uns Jocs, sinó actuant en exhibicions dins de l’Exposició Universal.