Gènere: Drama històric català, basada en el llibre: “Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” de Francesc Escribano
Versió: Original en català i castellà
Intèrprets:Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre
Una història molt trista i terrible, dura, necessària, didàctica, sensible i a la vegada una pel·lícula molt bonica i emotiva. Un treball d’una delicadesa i una tendresa commovedores.
El record del professor republicà ens condueix des del pacífic present de la mitologia empleada en les classes dins de l’escola, i gràcies a la tendresa, l’esperança, la il·luminació, la gratitud de la mainada, i a la metodologia d’ensenyament pionera i revolucionària portada a terme durant la república que es basava en la participació activa dels alumnes .. i ús de la impremta, que va començar a transformar, a base d’esforç, paciència i serenitat, la vida dels infants i de la resta del poble fins… concloure a les brutals onades bèl·liques i actuacions repressives “del alzamiento”, que fou afusellat a començaments de la crua guerra civil, que malauradament les seves restes mai han aparegut.
L’argument descriu la història d’Antoni Benaiges, un mestre de Mont-roig del Camp, Tarragona, va ser destinat a l’Escola Nacional de Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos, l’any 1935, on introdueix mètodes innovadors d’ensenyament. A finals de juliol del 1936, va desaparèixer. Durant més de setanta-cinc anys, la seva tasca i personalitat van restar en la més profunda intimitat dins del record dels seus alumnes i de les seves famílies, fins que la besneta d’un d’aquells alumnes, juntament amb un avi, veí de Bañuelos i antic alumne, l’agost del 2010, a peu d’una fossa comuna, molt a prop del poble, van fer emergir la figura del mestre brutalment assassinat per falangistes l’any 1936, sense defugir el paper del sacerdot del poble i la colpidora història d’una promesa que mai es va poder complí.
“una dictadura personal”
La pel·lícula enllaça dos teixits encreuats entre el passat i el present sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història més recent. El fil de la besneta (l’Ariadna) realça la lluita de tantes altres persones que a hores d’ara encara buscant als seus familiars desapareguts i enterrats anònimament en tantes fosses comunes, que hi ha en aquesta mal denominada “pell de brau”, al llarg, inclús després de la guerra civil. Mentre que la figura d’Antoni Benaiges (tan ben representat per Enric Auquer), ret homenatge a tants mestres republicans i al valor i la força que varen transmetre en una època de tanta i tanta lluita.
“Humanitat, pedagogia, història, memòria… No es tracta de reobrir ferides, sinó de tancar-les. Entranyable i colpidora a la vegada, encara que tal vegada ens remou per dins i ens faci sortir de la zona de confort. O potser per això mateix és que cal veure-la. Molt recomanable!”.
“Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell”.
Documentació: Cicle Gaudí cinema català tot l’any – Llibreria Blanquerna Centre Cultural – CineCiutat: crítiques.
“El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos”
Lucia Carranza: Així és el que va deixar escrit i com s’imaginava una de les nenes d’aquell poble de Burgos…
En sols 30 minuts de filmació, el director albanès Elvis Naçi, aconseguir 4 minuts d’un excel.lent curtmetratge -2020-, amb un impactant missatge per a la reflexió i per a l’exaltació dels valors. Guardonant i premiat en diverses exposicions i concursos cinematogràfics. Una lliçó de vida.
Magnífica ensenyança sobre el perjudici i l’administració de l’autoritat.
Una mirada compassiva, de submissió, amb una gran càrrega de compromís, de deure, de l’actitud d’un infant. El docent amb el seu rol superior d’excés de vanitat i d’egoisme és incapaç d’esbrinar el perquè, l’infant, dia rere dia arriba tard a escola.
Potser ens falten dades i estiguem jutjant malament una situació. Sempre hem de conèixer la història darrere una història.
Elvis Naçi – nascut el 7 de maig de 1977 a Tirana – és un teòleg i imam albanès. Director de la predicació islàmica a la Comunitat Islàmica d’Albània, que opera a la Mesquita dels Tanners a Tirana. Naçi està actiu en una pàgina de Facebook i publica regularment vídeos a YouTube, amb milers de subscriptors i de seguidors. A causa de la seva gran popularitat entre els musulmans d’Albània, i també amb la resta d’altres albanesos, és conegut en tot l’àmbit nacional i convidat regularment a programes i tertúlies albaneses.Naçi és un dur crític d’un islam radical a Albània. Va acusar el govern albanès de fer massa poc amb els imams radicals. Com a resultat, la seva mesquita ha hagut de contractar un servei de seguretat.
Els anglesos creuen aquest país [Itàlia] en eixams, acampen a les hostatgeries, corren per tot arreu a veure-ho tot i no és possible imaginar un llimoner a Itàlia sense una anglesa a sota, olorant les fulles. Heinrich Heine “Quadres de viatge”
En el cas de les dones viatgeres hauriem d’ampliar una mica més la mirada, més enllà del Grand Tour, més que res perquè hi ha casos molt curiosos abans, i perquè el gruix d’aquestes intrèpides es dona al llarg del segle XIX, vinculat directament a la literatura de viatges que tant varen llegir i desprès també conrear, a l’expansió de l’Imperi, i a les grans rutes navals i ferroviàries que s’havien obert.
Egeria.Retrat de El Fayum de manera ilustrativa. Portada del llibre sobre el seu viatge
Sembla que Egèria, aquesta és la grafia normalitzada a dia d’avui, hauria estat la primera viatgera al s. IV, a l’Hispania Romana, i que el seu destí va ser Terra Santa. D’ella sabem que va fer un llarg viatge de tres anys des de la seva Galícia natal fins a Jerusalem. No sabem si fou monja o simplement membre d’una primitiva comunitat religiosa femenina, però la veritat és que el seu llibre Peregrinació a Terra Santa el dedicarà a les seves estimades germanes. Gràcies a aquesta joia, de la qual no se n’han conservat totes les pàgines, podem seguir part del seu periple guiada per les Sagrades Escriptures. El manuscrit està redactat en llatí vulgar, tal com era parlat a l’època, cosa que ha estat de gran utilitat per estudiar la transició del llatí clàssic al tardà. Fins a l’any 1884, l’única referència a aquesta dona apareixia en una carta als monjos del Bierzo. Egèria va haver de ser una dona d’alt bressol, ja que el seu viatge el va fer escortada per soldats i portant salconduits que li van permetre arribar al seu destí en bones condicions. El fet d’estar considerada la primera m’ha agradat que iniciés aquest petit resum.
Ara, fent un salt d’equilibrista, ens situarem ja al Grand Tour, i desprès en citarem algunes de les del XIX.
Com hem vist es tractava d’una experiència eminentment masculina a la qual poques dones hi van tenir accés. La majoria de les que es van aventurar a viatjar fins a destins llunyans, ho van fer acompanyant els seus germans, pares o marits o, fins i tot, un cop haver enviduat i tenir llibertat per perseguir les seves pròpies inquietuds, un fet que veurem que sovinteja.
A mesura que el segle XVIII s’acostava a la fi, les dones van començar a viatjar més, però, sobretot, van començar a oferir-nos els seus particulars punts de vista sobre el gran viatge. Aquestes dones en el seu recorregut italià ens permeten conèixer quines van ser les seves inquietuds, en què es van fixar, a què van dedicar el seu temps lliure i, en definitiva, què va suposar per a elles aquesta autèntica aventura que va ser el Grand Tour.
Atès que el viatge tenia un fort component educatiu, la preparació que se’n feia estava estretament lligada amb el seu gaudi. Molts dels llocs inclosos a l’itinerari no eren fàcilment comprensibles per a algú que no estigués àmpliament versat en la història i la literatura de l’antiga Roma. Encara que les dones aristòcrates de la Gran Bretanya del segle XVIII, van rebre, majoritàriament, una educació àmplia, que incloïa la història i la literatura antigues, així com diversos idiomes, inclòs en llatí, no se n’esperava el mateix grau de coneixement que s’hi buscava. Era la creença general, que una saviesa excessiva, és a dir, l’erudició, restava feminitat a les dones (al mateix temps, presumir d’aquesta mateixa erudició fins a límits excessius, feia els homes efeminats). Per aquest motiu, les dones no solien expressar les seves opinions pel que fa a les antiguitats que es visitaven al llarg del Grand Tour. Si ho feien, solien limitar-se a reflectir opinions més expertes que les seves com ens demostren les paraules de Lady Lyttelton, a finals del segle XVIII
Elles solien preferir les evocacions literàries que inspiraven aquests mateixos llocs i que als homes els suscitaven tants records del passat. D’altra banda, sabem que alguns dels guies antiquaris més erudits de la Roma de finals del segle XVIII van intentar fer les antiguitats més atractives per a les dones, oferint-los, en les visites, detalls que a elles podien resultar-los d’especial interès.
Són molts els aspectes del viatge que els relats de les dones, ja fossin aquestes narracions escrites amb intenció de ser publicades, diaris personals o cartes, reflectien molt millor que els dels homes. Sobre les espatlles requeien els aspectes eminentment socials de l’estada a les ciutats italianes. En lloc de les maratonianes sessions de visites a llocs arqueològics i col·leccions d’antiguitats, bona part del seu temps el destinaven a cultivar les relacions socials amb la noblesa local o a les compres. Són les que ens narren els costums de l’època, la indumentària de l’aristocràcia i la decoració dels seus palaus, alhora que ens ofereixen una visió eloqüent de la condició de les ciutats que visitaven. Aquestes dones de finals del segle XVIII i principis del XIX tendien a utilitzar aquestes observacions com a mètode de comparació de la societat i l’Estat en qüestió, amb la forma de vida a la Gran Bretanya de l’època. Així, la brutícia o la neteja d’una ciutat demostraven el grau de civilització a ulls dels britànics. Moltes són les reflexions d’aquest tipus que es troben als relats de les dones, com el realitzat per Charlotte Eatton, durant la visita al Panteó de Roma, ja al segle XIX.
Lady Lyttelton i Charlotte Eatton
Com és evident es van veure enormement limitades. El primer obstacle de tots va ser el mateix itinerari que per a elles, durant molt de temps, mai va arribar més al sud de Paestum. De fet, el mateix viatge des de Roma a Nàpols ja era una tortura per a moltes dones, a causa del mal estat dels camins i de l’escassetat dels allotjaments. Un altre gran impediment per al gaudi del viatge el constituïa allò que podien veure i allò que no. Moltes de les obres d’art recomanades eren en monestirs als quals elles no tenien accés i moltes altres, directament, els estaven prohibides per la temàtica. Els objectes amb referències sexuals més òbvies solien romandre coberts o en cubicles tancats perquè les dones no estiguessin incòmodes en trobar-se en presència seva. Temes com el de Leda i el cigne no eren gens adequats per a les dames. Tampoc no es considerava apropiada per a elles la contemplació de nus masculins, encara que els femenins no semblaven provocar cap mena de preocupació en el públic femení, ni en el masculí. Malgrat totes les restriccions i tots els formalismes, a mesura que el segle XVIII avançava, cada cop més dones van poder gaudir del Grand Tour i, amb això, oferir-nos una perspectiva molt més enriquidora de la multiplicitat d’aspectes i experiències del viatge.
Quan hem parlat en general del Grand Tour, hem dit que alguns quan tornaven, passaven per Paris. Doncs bé, la dona anglesa que també ho feia, es considerava molt per sobre de les frivolitats de la francesa i s’interessava per temes molt més apassionants. La seva forma de vestir, molt més pràctica des de feia anys, (recordem que els britànics no van abandonar el camp, fet pel qual tenien dues classes d’indumentària), li facilitava fer activitats amb comoditat i, lliure de prejudicis, es va començar a preparar a fons. Tant en el gènere epistolar com en el de viatges va arribar a ser insuperable, ja que aportava frescor, sensibilitat, detalls, pinzellades de la realitat que mai no havien captat els viatgers masculins, i tot això amanit amb un sentit finíssim de l’humor.
Per completar el quadre de la participació femenina al Grand Tour, només restaria al·ludir a les pintores que es van especialitzar a retratar els viatgers, com Rosalba Carriera i Angelika Kauffmann, o aquelles anònimes dames cultivades que van rebre als seus salons els viatgers de pas per París, Viena, Weimar o Madrid.
I no podem obviar una de les millors escriptores de l’època, Madame de Staël. I no només per l’ingent obra literària, sinó, i també molt important pel que va significar, la política, i obviament per la dels viatges que va fer. Una dona que es va rodejar dels intel·lectuals i polítics del moment. Els seus “salons” eren tertúlies que marcarien importants decisions en els ambients del poder.
Staël amb la seva filla Albertine el 1801
Pero en voldria esmentar algunes molt oblidades, que he descobert buscant molt i anat de referència en referència. Per exemple, Ida Pfeiffer. No és anglesa és una austríaca d’aquelles que la viudedat li va donar ales. Però quines ales, la van portar fins a l’Índia des de Jerusalem, Egipte, i es clar, Roma.
Maria Sibylla Merian que li deien la dama de les papallones, alemanya, però el cert és que va ser la primera entomòloga femenina i una extraordinària il·lustradora. Separada del marit i desprès de molts estudis sobre la metamorfosi de les papallones, marxa amb la seva filla a Surinam, on va poder veure als esclaus portats des de Guinea, i els efectes del colonialisme, fets que la varen preocupar molt.
Ida Pfeiffer i Maria Sibylla Merian
El Grand Tour, com a tal, acabaria cap a 1825, quan va aparèixer el transport a vapor, que el va fer més barat, segur i accessible, encara que la joventut més cultivada i privilegiada ho va seguir duent a terme al llarg del segle XIX, cosa que va impulsar i va afavorir enormement la formació i educació de les dones en general i de les britàniques en particular. El segle XIX va “normalitzar” el viatge femení, dins dels paràmetres d’aquell moment, però de ben segur que totes les noves viatgeres, naturalistes, etc. van trobar els camins no tan costeruts.
Aquest títol no és meu, apareix a un article de fa un parell de dies de la revista Núvol, amb motiu d’una nova traducció al català d’Orgull i Prejudici, de Jane Austen, traduida per Yannick Garcia i editada per la Casa del Clàssics, que està fent una labor ingent, també hi estan insistint altres editorials catalanes, per mantenir la modernitat dels clàssics universals.
La lectura d’aquesta entrevista al traductor, que recomano als que la coneixen i als que no, m’ha fet pensar un cop més cóm de necessari és reivindicar certs clàssics, que la crítica masculina al llarg dels temps, no ha entés gens bé; el mateix que va pasar a Espanya amb La Regenta. Tothom hauria de rellegir-les, però sobretot els homes, que llencin els prejudicis, que són molts, a la paparera de la seva mal portada masculinitat, amb lloables excepcions, i en treguin alguna bona conclusió pel seu propi benefici. Ho dic per això de les tassetes, domesticitat i moltes més definicions de la seva obra, que estan molt lluny de demostrar que s’hagi entés el seu món i com de dura podia arribar a ser.
Austen en general no és fàcil, tot i que ho sembli, el seu humor menys, i Orgull i prejudici, tampoc, més si no ets anglès, concretament, i, al contrari d’ells, no tens dins del teu curriculum un contacte amb el cànon des de l’escola.
L’article posa en valor també la importancia de la traducció, de cóm s’hi enfronta el traductor cada època i cóm necessita veure i beure de les anteriors, a part de conèixer la llengua i la societat de l’època que ha de descriure i adaptar-les a la contemporaneitat.
Les ximpleries deixen de ser-ho quan són realitzades de forma atrevida per gent amb sensibilitat.
Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.
Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.
Doncs sembla que sí. És evident que no només és l’efecte de la pandèmia, que ha posat de manifest l’important que és saber gestionar els nostres sentiments i inquietuds, i s’ha descobert que els llibres ajuden, la cultura en general pel que té de desafiament, o de consol, a vegades.
Hi ha unes ganes, que ja venen de lluny, de personalitzar les botigues, en general, en front d’una altra que busca tot el contrari. I moltes llibreries estan apostant per aquesta primera actitud. L’acte de triar un llibre, quan no se sap quin es vol, i es vol remenar, pot esdevenir apassionant o tota una frustració. Aquí és on entra la figura de la llibreria eficient, i del llibreter eficaç. D’aquí que moltes busquin una certa especialització en temes o suports, que organitzin tota classe d’actes per atraure lectors, veïns i passavolants. Es allò del món líquid que necessita agafar una certa consistència, múscul, i això és el que s’esta fent, moltes que ja hi són des de fa anys i totes les noves que entren al camp de batalla davant Jeff Bezos.
El sorgiment encadenat de llibreries és, doncs, cíclic. Entre el 2013 i el 2014 van néixer, amb pocs mesos de diferència, la No Llegiu, la Memòria, l’Ona de Gràcia, La Impossible i La Calders. I, des d’aleshores, cada poc temps la xarxa de llibreries ha sumat nous projectes com La Temerària, l’Obaga, La Carbonera, El Gat Pelut, La Inexplicable, La Tribu i la Sendak, entre moltíssimes altres. Al llarg d’aquest temps també n’hi ha que han tancat –des de les històriques Catalonia i Canuda fins a la Negra i Criminal, El 2019, 12 llibreries es van donar d’alta al gremi i sis van donar-se de baixa, mentre que el 2018 se’n van sumar nou i en van marxar set.
Hi ha hagut certament un canvi generacional, i a més a més des de fa uns anys la Universitat de Barcelona ofereix un Postgrau en Llibreria que prepara per saber portar un negoci. Desprès el temps i la clientela diran si s’ha encertat.
Ara, quedem a l’espera de la inauguració de la Finestres, un projecte que Barcelona es mereix.
Com ja fem notar en diversos dels comentaris que anem posant, les institucions culturals estan bolcant a la xarxa, i en obert, els continguts dels diferents actes que patrocinen. La pandèmia ho ha accelerat, en molts casos, per una qüestió de regulació dels aforaments, però és evident que hi ha una tendència generalitzada a mostrar allò que podria quedar-se com a material d’arxiu de la institució, i que convenienment etiquetat permet l’accès a un patrimoni cultural de primer ordre.
En el cas del CaixaForum s’està fent des de fa temps, de tot allò sobre el qual s’obté permís de publicació a Internet. Sota els epígrafs d’Art i cultura, Educació, Ciència, i Iniciatives socials es presenta aquest portal ÀGORA DIGITAL, amb una clara intenció de difondre coneixements culturals generalistes, per a tota la ciutadania, i que ahir va celebrar el 250 aniversari de la mort de Beethoven amb la inclusió d’un magnífic concert biogràfic.
Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018
La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.
El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.
La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.
Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?
L’any 1995 tot el món va celebrar el centenari del naixement del cinema. Aquí, va ser el CCCB qui li va dedicar una immensa exposició, en contingut i en ambició, que va fer les delícies dels milers de visitants que la vam gaudir més d’una vegada.
Art de masses amb un potencial poderosíssim, ha arribat a considerar-se un entreteniment més, sovint sense recordar no només la seva història cronològica, sinó la més important, la tècnica. La quantitat d’investigació i de reptes que hi ha darrera del que avui ens ‘distreu’ durant un parell d’hores.
Aquesta sèrie que presento de Filmin ho qualifica d’odissea, i l’enfocament és, pel gran públic, completament nou. Naturalment que seguim un fil cronològic, però no per parlar dels actors i actrius, ni tan sols només dels directors, sinó de projectes, d’idees, de reptes, d’indústria, de la relació amb les altres arts del moment, dels desafiaments que les seves pròpies audàcies els preparen. És molt més que interessant, és una lliçó sobre el talent en majúscules. No us la perdeu.
Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.
El meu comentari
A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.
Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.
Nadie sabe / Dare mo shiranai
La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.
Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.