Categories
Llibres Música

Guarir el desassossec

Imatge ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)

La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) publica, des de principis del confinament pel Covid-19, una sèrie de píndoles en forma de breu article, sota el títol Llibres i música en temps de desassossec, on es convida al lector a conèixer diferents suggeriments per a la lectura o l’audició de música, que ajudin a millorar l’estat d’ànim i aportin coneixement en moments difícils i d’incertesa per a tots. Una iniciativa que ha mobilitzat a una part del personal docent i de l’administració a oferir petites finestres cap a la calma, que tant s’enyora.

Categories
Internet i blogs amics Música

Càntut: cançons de tradició oral

El projecte Càntut neix l’any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Compta amb tres vessants: el cançoner, amb més d’un miler de cançons amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques… recollides per caçadors de cançons i cantades per avis i àvies; el festival, que es duu a terme durant la tardor a Cassà de la Selva amb l’objectiu de fer viure aquests repertoris, i les produccions, amb projectes amb vida pròpia que enllacen la tradició oral amb l’actualitat. (Extret de la seva pàgina web)

És especialment recomanable la pàgina del Cançoner des de la qual es té accès a un cercador per poder arribar directament a les cançons cantades pels que n’han donat notícia. I l’apartat Enllaços on ens fem conscients de la importància i de l’amplitud de la tradició oral arreu.

Categories
Música

Quan el francès ens cantava a cau d’orella

L’entrada dels aliats el 25 d’agost de 1944 pels Champs Elysées de Paris engegava una de tantes postguerres com les que viuria Europa, s’iniciava la reconstrucció i l’assoliment de nou de la identitat d’un país que la tenia força malmesa. Però pel que fa al que ens ocupa, a la música popular més concretament, França va viure un moment d’afirmació nacional, que no voldria simplificar definint-la com a patriòtica, però que sí va representar la culminació d’alguna cosa que ja s’havia estat gestant durant el període d’entreguerres, i que es va caracteritzar per un “savoir-faire” culturalment encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb allò que des de feia anys anava arribant des de l’altre cantó de l’Atlàntic: el jazz. D’altra banda la vitalitat cultural del moment es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d’inicis del segle XX, i l’apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut.

Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en va quedar fascinat i en més d’una ocasió es va prendre alguna llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges tan legendaris com la Mistinguett, hereu del de les operetes parisenques i vieneses, també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime, aquella música dels inicis del jazz. Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels músics i els corrents nord-americans. I l’acordió i els vals mussette, per exemple, o els “Chansonniers” ja no només s’escoltaven a ritme del vals o de polca anteriors, sinó que incorporaven el fox-trott i el xarleston i la bogeria que aquest va representar. Només ens cal recordar icones molt diferents en estil ja del temps anteriors i coetanis de la guerra: Josefine Baker, Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trénet o la grandiosa Edith Piaf, o fins i tot Luis Mariano, per citar només alguns dels intèrprets més coneguts pel gran públic no francès, que amb molts d’altres van ser els mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar La Chanson, un panorama únic amb uns signes d’identitat remarcablement francesos, i que a casa nostra en molts casos coneixeriem gràcies a la “Nova Cançó” i als seus pioners “Els 16 jutges”.

El jazz a l’Alemanya nazi ja havia representat un signe de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte. Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició; per això després del 45 s’escoltaven les grans orquestres o els intèrprets més significats, que anaven a Paris des dels EEUU atrets per l’èxit que se’ls garantia. Tot i així, a la França de l’existencialisme, el jazz es va tornar més intimista, van proliferar les jazz cava que s’agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política i la cultura, escoltaven les inquietants notes d’un saxo i les veus ja en francès que versionaven les balades de les grans dames negres.

Col·lecció de discos del segell Gitanes: Jazz in Paris. Publicada fa pocs anys, recollint les gravacions de jazz fetes a França a partir del final de la II Guerra Mundial.

En aquest ambient, encara volgudament en blanc i negre, neix el que es coneixerà a tot Europa com la Chanson, que donà un planter de figures excepcionals, com hem dit sorgides de mons molt diversos, però que sempre buscaven el mateix: una altra manera d’explicar França als francesos. Músics, poètes, novel·listes, filòsofs, actors, dissenyadors, fotògrafs van formar part, o van donar suport a tota una generació que va saber fer del binomi paraula/música, quelcom molt proper i popular. Van cultivar la ironia, la melangia, el sarcasme, … van parlar de l’amor i del desamor, dels bons i mals costums, de política i filosofia, de reptes i frustracions. Es van adaptar i musicar poetes com  Prévert, Rimbaud, Eluard, Aragon, Baudelaire, Verlaine, Vian i un llarg etcètera. Curiosament algunes d’aquestes cançons van ser tan conegudes internacionalment, que van ser adaptades a diferents estils musicals, inicialment al jazz, i cantades per molts i diferents intèrprets, des de les potents veus dels crooners americans, als grans solistes de jazz, fins a conegudes figures del rock and roll i del pop posteriors: 1) La mer, 2) Les feuilles mortes, 3) C’est si bon, 4) La vie en rose, 5) Sous les ciels de Paris, 6) Douce France, 7) C’est magnifique en els seves versions franceses i les mateixes interpretades per 1) Bobby Darin, Bing Crosby, Django Reinhardt, George Benson, Erroll Garner, Robbie Williams, 2) Frank Sinatra, Louis Armstrong, Nat King Cole, Oscar Peterson, Eric Clapton, Bill Evans, John Coltrane, Chet Baker & Paul Desmond, 3) Louis Armstrong, Dean Martin, Eartha Kitt, 4) Louis Armstrong, Galliano & Marsalis, Diana Krall & Toots Thielemans, 5) Michel Legrand, Archie Shepp, 6) Nicholas Brothers, Stephan Grapelli, 7) Dean Martin, Ella Fitzgerald, Kay Starr, Eartha Kitt.

Era l’època de l’existencialisme de Sartre i de Camus, les contundents i provocadores afirmacions de Simone de Beauvoir i Herbert Marcuse. Del moviment hippie, que s’estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure, obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i de la massacre que va representar. Dels grans concerts a l’aire lliure, de la guitarra de Jimmy Hendrix, però també de la portentosa veu d’Elvis Presley i dels “efectes” del rock’n roll, acabant per la “desinvoltura” i el fenòmen dels Beatles. De la seducció de personatges com el Che Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina. Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles anti-baby, del dràstic canvi en el comportament sexual de les dones, d’alguns capellans compromesos amb la lluita obrera i de la Vespa, una moto italiana, urbana, lleugera i assequible, i del tot terreny 2CV de la Citroën. A França les inquietuds socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern conservador del general De Gaulle, van desembocar en els fets del maig del 68, que durant uns dies van posar en entredit, segons alguns en perill, les institucions polítiques del país. Després el desencís.

Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest conglomerat d’esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat a parlar d’uns inicis l’any 1945, i cal tornar a recordar que una certa manera de sentir França i d’expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny, de tota la tradició de les varietés, del cabaret, del music hall, del teatre d’avantguarda, etc… El que va provocar la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l’ideari col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país, sentir-se de nou portador d’una certa manera de pensar i viure, no en va s’idealitzà tot el moviment de la Resistència. I això exactament és el que van començar a fer, a partir dels 50 els que pujaven a dalt de les tarimes dels cafès i les jazz caves, com la famosa Boussole, avui un restaurant, o dels nombrosos cabarets com Le lapin agile, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van anar guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims. Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions pròpies. De les caves de Saint Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys. Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d’ells i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa. A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts i estimats per un públic molt minoritari, majoritàriament universitari, van representar una alenada d’intel·ligència i bon gust.

Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels més significatius del moment, o simplement els que més m’agraden, i en podeu llegir la biografia i escoltar-los una mica. De fet n’hi ha molts més, alguns d’ells amb molt d’èxit comercial per Europa i Amèrica, com seria el cas de Charles Aznavour o Gilbert Becaud . Els que figuren aquí van conviure amb els cantants de l’anomenada “cançó lleugera”, sorgits també entre els 50 i els anys 60, els quals ja competien amb la cançó anglosaxona, però aquests, la música i la poesia dels quals he intentat posar en valor i en context, es van mantenir dins d’una línea molt autòctona pel que fa als temes, als textos, als poetes que els inspiraven i a la manera d’enfocar la música, això sí, sempre amb una pinzellada de la blue note que els va captivar a partir de 1945.

S’inclou la pàgina de la RFI Musique (fons escrit i sonor) i un recull a YouTube

Barbara Arxiu sonor
Georges Brassens Arxiu sonor
Jacques Brel Arxiu sonor
Jean Ferrat Arxiu sonor
Léo Ferré Arxiu sonor

Serge Gainsbourg Arxiu sonor
Juliette Gréco Arxiu sonor
Yves Montand Arxiu sonor
Georges Moustaki Arxiu sonor
Serge Reggiani Arxiu sonor

La història en imatges …

Si heu arribat fins aquí espero que molts ho hagueu recordat amb un somriure i altres, els més joves, haureu après una mica d’història, de la música i de les persones.

===============================================

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

25 d’abril de 1974. La Revolució dels clavells

Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal

Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.

Podeu escoltar la cancó

Zeca Afonso – Grândola, Vila Morena

I també la podeu escoltar aquí: https://open.spotify.com/track/4YTZhbzc5dV87hhup8HVuo

A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morena sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.

Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Traducció en català

Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
Grândola, vila morena

Molts recordem com una flor vermella, el clavell, va ser el símbol pacifista i contrari a tota violència, que ja tenia els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington, contra la guerra al Vietnam, mentre que a Xile s’havia produït l’onze de setembre 1973 el cop d’estat de Pinochet i a Espanya l’assassinat de Salvador Puig Antich i la primera malaltia de Franco.

Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

Podeu escoltar Abril 74 de Lluís Llach aquí

Album Viatge a Itaca que inclou Abril 74

La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.

L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula.
A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.

També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.

Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.

Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”.
És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.

Categories
Internet i blogs amics Música

Ritme i melodia: George Gershwin

La música és un llenguatge, una forma d’expressió i una vivència per a tots aquells que en saben gaudir. Les músiques s’estimen des de diverses vessants: des de la creació o la interpretació; però també deixant-les que entrin a formar part de la nostra qüotidianeitat: escoltant-les i ballant-les.

Quan parlem de coses que ens agraden, que ens interessen o tot el contrari, sovint fem afirmacions inexactes, però que tothom entén. Una d’aquestes es produeix quan ens referim a la música americana, o genuínament americana. Ho diem com si ens referíssim a un gènere musical. Què volem dir exactament? Què ens passa pel cap? i per les orelles? Doncs molt possiblement, sense saber-ho, ens ve la música que va compondre un dels més grans compositors del segle XX, o la seva hereva.

George Gershwin va ser el músic que va elevar el jazz a caràcter sinfònic i li va saber imprimir el seu propi segell d’una forma contundent, fruit d’una concepció molt particular del que volia expressar: el carácter d’una època, d’una gent i d’una manera de viure.

Desprès d’una consolidada formació musical, va entrar als contorns del jazz de la mà de les notes del ragtime. Aquella música estava sonant fort i mereixia atenció, molta, com una de les que seria precursores del jazz. El classicisme europeu s’estava barrejant amb el só dels ciutadans negres americans, que ja no eren esclaus. Ritme i melodia, aquest era el secret. El públic ho va captar i ell els ho va saber fer sentir, perquè la seva música és enormement emotiva i alhora enèrgica. Gràcies a aquests components van sorgir unes partitures embolcallades d’una harmonia i d’una elegància, que és el que ens ha contagiat a les següents generacions; ens ha posat l’alegria dins els estòmacs i ens ha fet rascar amb la punta dels dits allò que, sense por, podem definir com Sublim.

Gershwin va crear també uns vincles indestructibles entre la música clàssica i la popular, ja que, després d’importants exits a Broadway, al cinema, etc., fruit d’una prol.lífica carrera com a compositor, estem parlant de més de 700 partitures, va necessitar capgirar la seva creativitat i endinsar-se, amb unes pinzellades que només ell podia donar, dins el món de la música anomenada “culta”.

Orquestres, bandes, cantants i ballarins de totes les èpoques i països han versionat, amb estils molt diferents, aquesta música, i han aconseguit que a les sales de concert o als teatres les batutes volin i els peus tinguin pressa.

Tot això per presentar la seva web oficial, sí, encara avui dia desprès de tants anys n’hi ha una. Una de les millors que he vist mai, per cóm està estructurada. No us vull avorrir explicant-la perquè crec que el millor és capbussar-hi. Potser des del punt de vista historiogràfic i pels seus admiradors la més impactant sigui el catàleg per la manera que té de presentar-nos les obres, i la de recerca de música de totes les peces. A la primera pàgina si aneu cap avall hi trobareu la biografia. També podreu escoltar fragments de totes les seves cançons interpretades també per cantants actuals, la qual cosa demostra la seva pervivència dins del món del jazz i de la música americana en general, perquè ara ja sabem què diem quan la qualifiquem així?

Rhapsody in Blue (1924) Royal Academic of Music
An American in Paris (1951) Vincente Minnelli
Shall we Dance (1937) Mark Sandrich
Summertime de Porgy and Bess (1935)

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===============================================

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra.

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (I)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019

Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.

Resum d’uns fets : 1919-1933 República de Weimar.

L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.

Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos,  i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.

L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.

Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.

L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.

La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.

La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.

Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural

Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.

La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.

Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.

Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica.  1927 Sinfonia d’una gran ciutat

En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.

Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.

========================================================

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

Documentals de música

Més de 100 documentals de música

La pàgina Documanía TV recull una gran quantitat de documentals de diferents temes. Avui vull comentar els documentals musicals que podem veure en aquest espai.

En aquesta adreça podeu accedir a una pàgina espectacular. Segons el mateix títol, ens presenten Más de 100 documentales de música, músicos y grupos.

Si fem un cop d’ull, trobem documentals de Jazz, Blues, Rock dels anys 60, Heavy Metal, U2, Sex Pistols, Bob Dylan, Jimmy Hendrix, Janis Joplin, Woodstock i molts d’altres. També hi ha documentals sobre Beethoven i sense oblidar els dedicats a The Beatles, The Rolling Stones, Frank Sinatra, Elvis Preasly, Pink Floid i alguns més.

Vull fer una menció especial al documental sobre la Història del Jazz, dirigit per Ken Burns per a la BBC i presentat, entre d’altres, per Winton Marsalis. Llegim a la seva presentació:

Explora la història del principal gènere musical americà fent un seguiment del seu desenvolupament en la cultura afroamericana, el seu ascens a la fama, la seva edat d’or del jazz des de la dècada de 1920 fins a la de 1940 tant del jazz pur com de el swing, i la situació del jazz a l’actualitat. Durant aquest recorregut per la vida de l’jazz aprendrem de les vides i els treballs musicals dels seus músics principals com Louis Armstrong, Duke Ellington, Billie Holiday, Benny Goodman, Charlie Bird Parker i molts altres que van ajudar a donar forma al Jazz per convertir-lo en el vibrant gènere musical que coneixem. La sèrie també reflecteix com el jazz ha estat el reflex dels problemes polítics i socials de la societat afroamericana dels Estats Units en el transcurs de la seva història.

Crec que no es pot demanar més. A gaudir-ho!

https://www.documaniatv.com/documentales/jazz-la-historia/



Categories
Cinema i sèries Llibres Música

El Glamour, l’estètica d’entreguerres (i II)

Desprès del crack del 29, que empobrirà no només l’economia dels americans sinó també la de tot occident, perdurarien les línies estètiques amb les quals, com ja hem dit, l’art decó havia iniciat la segona dècada del segle XX i impregnat l’arquitectura, el disseny i la moda atorgant-los al mateix temps elegància i avantguarda. La minoritària societat urbana benestant havia pogut incloure en el seu dia a dia l’atreviment d’unes formes certament provocatives, que no per això deixaven de ser altament sofisticades. Coco Chanel, Cecil Beaton, tant des de la vessant de  dissenyador com la de fotògraf, i posteriorment Balenciaga en van ser els artífexs juntament amb una gran quantitat d’excel·lents modistos dels grans estudis de Hollywood. Aquesta segona incorporació també va ser nomès per a aquells pocs supervivents de la desfeta econòmica americana, i fou el cinema qui s’encarregà que el somni arribés a tothom, ensenyant la cara més amable de la vida, produint nombroses comèdies d’amor i luxe, de telèfon blanc, drames passionals, grans adaptacions literàries, l’inquietant cinema negre o el cinema d’evasió, els guions del qual sempre propugnaven l’esforç individual com la millor arma per aconseguir l’èxit. Va ser el moment de la “new deal” i el cinema havia d’encoratjar i no deixar que s’esfumés l’ideal del somni americà, atrets pel qual havien arribat i seguirien arribant importants contingents d’immigrants d’arreu.  

Així arribem a un intent de descriure el que s’ha batejat com el cinema amb “glamour”, on l’aparença ho és tot, l’estètica de finals dels 20 i dels 30 i desprès els 40, que tindrà una influència molt forta en la població, encara més de la que havia tingut durant la década anterior. De manera molt general direm que el dels 30 i el dels 40 és un cinema urbà i en blanc i negre, perquè els personatges viuen a les grans ciutats rodejats d’uns dissenys i uns ambients que en els contrastos dels blancs, negres i grisos tenen el seu millor aliat. La tècnica cinematogràfica i la fotografia havien experimentat un impuls important i així es veia en els productes finals. Les pel·lícules tenien una qualitat estètica molt més elevada. Els vestuaris, els pentinats i els maquillatges sabien encara combinar les moltes rectes amb les escasses corbes, tal com ho feien les sanefes decó.  

El cinema és un gran propagador de la moda i de la manera de viure d’aquests anys 30 i 40, tal com ho venien fent també revistes com Vogue i Life, respectivament. Els vestits jaquetes creuats i amb grans muscleres tant per a ells com per a elles, destil·laven una masculinització quasi militar heretada dels dissenys alemanys de l’època, que alhora marcaven la figura femenina amb cintures molt cenyides; els pantalons masculins i femenins alts de cintura amb grans pinces dibuixaven unes esveltes siluetes i un harmoniós caminar; la indumentària masculina tendeix a la naturalitat i a l’aparença esportiva, que els galans del cinema van exportar; s’utilitzen teles de colors vius (negre, beig, verd i blau), de ratlles o de quadres Príncep de Gal·les (va ser aquest qui les va posar de moda); els abrics es tornen amples com les “trinxeres”, que es segueixen portant des del final del la I Guerra; cabells femenins mitjanament llargs ondulats, discretament al costat o amb grans recollits; homes engominats i amb decidides clenxes; la indumentària femenina retorna la cintura al seu lloc natural i defineix bé la forma del bust; la faldilla s’allarga i s’estreny fins arribar a la forma tub; per a les dones el negre és predominant, alternat amb colors sempre pàl·lids; un altre cop fou Coco Chanel qui el va introduir, aixi com l’ús del gènere de punt i els pantalons.  Filtres i maquillatges per aconseguir cares de cera on el més rellevant sempre eren uns prominents i ben dibuixats llavis; barrets masculins d’ala ampla i flexible, i femenins de petites dimensions com a colofó. Tant si es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, on la fotografia esdevé tant important que el gènere sobrepassarà els anys 50 mantenint la mateixa estètica, com d’una comèdia clàssica, “l’attrezzo” i els “sets” seran tan acurats com glamourosos es presenten els protagonistes. Per no parlar dels grans musicals, els de la MGM en particular, on els vestuaris dels ballarins semblaven estar fets al laboratori per tal d’aconseguir aquell caient que quasi bé permetia volar a la protagonista.  Recordar sempre que el musical cinematogràfic és una rèplica de Broadway, que havia estat, seria i serà la gran cantera d’autors, compositors, actors i actrius.

Estem parlant sempre d’una estètica, i no ens fixem amb els arguments, els guions, etc…, perquè el glamour és bàsicament una estètica, la que imperava en aquells moments, la qual per “necessitats del guió” es va emprar decididament per aixecar la moral del públic, d’aquell que volia creure amb el “american dream”, un públic que al mateix temps la consumia i la demanava, i també va servir per assegurar l’èxit d’una indústria. Recordem la importància que adquireix la fotografia fixa de reportatge i també com a vehicle de difusió i publicitat. Els grans fotògrafs, també els d’estudi, són els artífexs d’aquesta estètica, i les grans productores tenien en ells els vertaders creadors “d’estrelles”.  El que amagava el “glamour” era el producte d’un moment pol·lític molt concret i d’una indústria molt poderosa. Van ser ells que, com ja s’ha dit, en el camp de la moda es van apropiar de l’estètica desenvolupada per Coco Chanel, i la van fer popular als USA fins a ser l’icona de la indumentària de Hollywood. La dona que va seguir fent el canvi en la indumentària femenina que s’havia iniciat als anys 20, de tal manera que la podem considerar el símbol d’una època “moderna”

Val a dir que l’elegància que destil·len les formes del cinema d’aquests anys ens permet encara avui veure les pel·lícules sentint-nos contemporanis en els gustos, això només passa amb allò que el temps li ha atorgat la categoria de clàssic. Només que per aquesta raó no s’hauria de posar color a les pel·lícules en blanc i negre. L’adveniment del color, com al seu dia va representar el sonor, marca una nova època, com el tractament d’imatges per ordinador n’està configurant una altra als nostres dies, però aquesta no és una raó que ens pugui permetre alterar el procès creatiu dels altres, molts d’ells mestres de les generacions posteriors.  

Ens podríem preguntar si va existir un glamour europeu. Amb les característiques que coneixem l’americà, rotundament no, tot i que de la influència que aquelles dues dècades van exercir sobre el vell continent encara n’estem vivint ara. Europa s’estava preparant per a una guerra, i l’estètica que arribava a travès del cinema de Hollywood es consumia, però els creadors el passaven pels filtres d’una avantguarda molt més intel·lectual. El que més s’estimava dels ianquis era el jazz, (recordem el que va suposar ja als anys 20 a França el fenòmen Josephine Baker), la música de les grans orquestres de l’era del swing, la música amèricana per excel·lència, que omplia les sales de ball. Com veiem del que sí els americans van ser originals creadors va ser de la revolució musical que va representar el jazz, amb tota la seva evolució, i de la seva incorporació a la vida quotidiana de tota la població. Pel·lícules com Radio days (1987) de Woody Allen ens ensenya cóm la música entre a les cases a través de la ràdio, fet que va desenvolupar una indústria discogràfica que aglutinaria des dels pioners fins a la formació de les big bands i l’aparició posterior de grans solistes i grups els 30’s i 40’s, i sota la influència dels quals encara s’hi acomoda molta de la música actual. També, i com hem vist, el gust pel teatre musical, que avui Broadway segueix enriquint, el cinema el va fer seu com un dels vehicles més eficaços per a l’evasió.

També la gran literatura més compromesa i innovadora de certs escriptors, en contraposició al cinema d’evasió. Ells també havien begut de la literatura europea, victoriana i post victoriana, de l’expressionisme alemany i de les avantguardes franceses. Nova York era la seu dels literats, de les grans editorials com Scribner i de les tertúlies organitzades, entre altres, per Dorothy Parker. Amèrica també va ser literàriament “retratada” des de moltes i diverses visions, les que tenien, per citar-ne uns pocs, Dos Passos, Steinbeck, O’Neill, Scott Fitzgerald, Faulkner o Hemingway, totes elles dibuixades des d’angles prou diferents. Aquestes figures formen un gruix preceptor de la novel·la americana actual, i es poden considerar tots ells membres del que s’anomena la Gran Novel·la Americana GNA. Van ser també el propis americans que van visitar i descriure Europa sota els efectes de la seva particular visió. Recordem la importància de personatges com Gertrude Stein, que en el seu pas per Europa va esdevenir una gran coneixedora de les avanguardes artístiques i literàries i una important col·leccionista d’art. 

John Dos Passos – August Strindberg – Eugene O’Neill – F. Scott Fitzgerald – William Faulkner – Ernest Hemingway – Gertrude Stein

L’estètica que he intentat descriure, la que el cinema dels anys 30 i principis dels 40 va escampar per tot el món occidental i que va batejar com glamour no hauria de ser extrapolada a la contemporaneïtat.  Sinònim d’elegància sí, però sempre acompanyada de misteri, de sofisticació, de sensualitat atrapada sota un fred distanciament i molt sovint andrògina.

El final de la 2a Guerra Mundial dibuixa uns altres mapes al món occidental, i amb ells noves maneres d’entendre’l. Passada una primera eufòria triomfalista, el cinema americà, més tímidament que ho faria l’europeu que vivia sota els efectes de la reconstrucció física i moral, pensem en el neorrealisme italià, aposta per temes força més compromesos: conflictes generacionals, polítics, sexuals i sindicals, s’interessa pel món rural, i els actors i actrius hauran d’interioritzar una sèrie de personatges, dels quals el menys important serà l’aspecte estètic, sinó l’autenticitat dramàtica amb la qual els sàpiguen vestir.  La literatura s’escriu segons des d’on t’ha deixat el final de la guerra i el principi de la guerra freda. La recuperació econòmica, l’utilitarisme i el consum propicien dissenys molt utilitaris, en la roba també, el pantaló femení és un èxit i la comoditat intenta imposar-se, no sense algunes esclavituds encara. Les grans orquestres s’estan acabant, perquè la manutenció és massa cara i s’afiancen els vells i nous crooners, les solistes i els quartets. Europa ja comença a ser un mirall de la “cultura”americana, amb resistències militants franceses i italianes. El rock’d roll està a les portes, i amb ell un nou paradigma.

Per acabar, he recollit de la revista Sapiens totes les nombroses etiquetes sota el títol període d’entreguerres. I també he fet una llista a Filmaffinity, que recull majoritàriament pel·lícules de cinema, i alguna sèrie, que expliquen algun aspecte de l’època. He intentat evitar les que són eminenment bèliques. La bibliografia pot ser tant extensa, que si algú desitja alguna referència sobre un tema concret, gustosament li oferiré.