Categoria: Música

Categories
Música

Els primers amors clàssics del jazz

La recent ressenya sobre Xostakóvitx m’ha fet recordar que fa unes setmanes llegia un llibre, que vaig comprar per regalar, que explica un fet sobre el qual m’agrada molt tornar-hi, i és cóm va anar penetrant el jazz més primerenc a Europa, i que sovint va ser de la mà de compositors de música “clàssica” del segle XX. Aquest llibre ho explica molt bé.

França sempre ha estat una porta d’entrada de la música nord-americana a Europa i no diem a partir de 1945, que influènciarà la música auctòctona fins a imprimir-li un segell identificador: la chanson. Un altre tema apassionant. Però sobre aquests inicis ho hem de contextualitzar: en el moment que comencen a sonar els primers ragtimes i cakewalks, encara anteriors al jazz, a Paris. Un Paris que està sota els efectes i els efluvis de les vanguardes i de tots els -ismes possibles. Per tant li resultarà fàcil mostrar-hi interès. És significatiu que París fos el principal centre europeu on aquestes noves músiques es van posar de moda. Entre aproximadament 1900 i 1925, el cakewalk i el ragtime es ballaven als cafès, teatres i cabarets parisencs, i compositors com Debussy, Satie i Ravel els van escoltar de primera mà. I caldria remarcar que, durant les dècades de 1920 i 1930, el jazz ja era vist per molts compositors europeus com una música innovadora i plena de possibilitats. Per això molts d’ells no es van limitar a imitar-lo, sinó que el van integrar en el seu propi llenguatge compositiu.

Claude Debussy 1862-1918 va mostrar interès per la música popular nord-americana que acabaria donant lloc al jazz, però va morir el 1918, quan el jazz encara començava a difondre’s a Europa. Per tant, no va arribar a conèixer el jazz en la seva maduresa de la mateixa manera que Ravel o Stravinsky. El que sí que li agradava era el ragtime i el cakewalk, gèneres afroamericans que van precedir el jazz. Alguns exemples són: Golliwogg’s Cakewalk (1908), de la suite Children’s Corner, una peça plena de ritmes sincopats i humor. Le petit nègre (1909), per a piano, inspirada en aquests mateixos estils. Aquestes obres mostren que Debussy estava atent a les noves músiques que arribaven d’Amèrica, però les reinterpretava amb el seu llenguatge encara impressionista. Incorpora sobretot elements del ragtime i dels ritmes afroamericans primerencs.

En canvi, el seu amic Maurice Ravel 1875-1937 sí que va conèixer el jazz plenament desenvolupat als anys vint i en va quedar profundament impressionat. Ja integra harmonies de blues, ritmes de jazz i fins i tot recursos propis de les big bands. Després de visitar els Estats Units el 1928 i conèixer George Gershwin, i escoltar música a Nova Orleans, va incorporar ritmes sincopats i sonoritats jazzístiques al seu Concert per a piano en Sol major i a la Sonata per a violí i piano, especialment el segon moviment, titulat “Blues” o el Concert per a la mà esquerra tots ells de principis dels 30′. Va admirar especialment la llibertat rítmica, els colors tímbrics i la vitalitat d’aquesta música. De fet, abans d’interessar-se pel jazz, ja mostrava curiositat pels ritmes afroamericans. Més endavant aquesta fascinació evolucionaria cap al jazz. Segons una anècdota molt coneguda, Gershwin li va demanar classes de composició, però Ravel li hauria respost que era millor continuar sent un “Gershwin de primera” que convertir-se en un “Ravel de segona”.

Erik Satie 1866-1925 va incorporar ritmes de ragtime i de music-hall en diverses obres, com Parade (1917), en col·laboració amb Jean Cocteau i Pablo Picasso. També va escriure peces breus amb un aire popular i sincopat. Algunes de les seves idees musicals van anticipar característiques que més tard van interessar tant als músics de jazz com als compositors del segle XX. La seva manera de concebre la música, minimalista, contemplativa i allunyada del virtuosisme, va obrir camins que molts músics de jazz han explorat i reinterpretat. Per això és habitual trobar enregistraments jazzístics de les seves obres i referències a la seva influència en el jazz modern i contemporani. De fet, peces com les Gymnopédies i les Gnossiennes es caracteritzen per melodies austeres i molt d’espai entre les frases. Aquesta economia de recursos ha estat comparada amb l’estètica del cool jazz i, més endavant, del jazz modal. Van compartir una influència mútua.

Igor Stravinsky 1882-1971 va quedar captivat pel jazz des dels anys 1910. Stravinski coneixia el jazz sobretot a través de partitures i enregistraments, més que no pas assistint a actuacions en directe. Per això, no intentava imitar-lo fidelment, sinó reinterpretar-ne els elements dins del seu propi estil. Va veure el jazz com una font d’innovació rítmica i tímbrica. Va incorporar molts dels seus elements al seu llenguatge musical i va contribuir a donar prestigi a aquest gènere dins de la música culta del segle XX. L’Histoire du soldat incorpora ritmes de ragtime, tango i marxes. Ragtime for Eleven Instruments és una de les seves obres més clarament inspirades en el ragtime, precursor del jazz. Piano-Rag-Music combina recursos pianístics moderns amb l’estil del ragtime. Ebony Concerto va ser escrit per a Woody Herman i la seva big band. És la seva obra més directament relacionada amb el jazz.

Darius Milhaud 1892-1974 va descobrir el jazz durant una estada a Harlem als anys vint. La seva obra La Création du monde és un ballet d’un acte, una de les primeres grans composicions clàssiques inspirades directament en el jazz. Destaca per combinar el llenguatge modernista francès amb una forta influència del jazz i per la seva innovadora col·laboració entre música, dansa i arts visuals. Entre el 1917 i el 1918 va viure al Brasil com a secretari del poeta i diplomàtic Paul Claudel, una experiència que va marcar profundament el seu llenguatge musical mitjançant la incorporació de ritmes i melodies sud-americanes, a més d’inspirar-se també en la tradició jueva provençal de la seva família.

Paul Hindemith 1895-1963 compositor, violista, director d’orquestra, teòric de la música i pedagog alemany. Durant els anys vint es va convertir en una figura destacada de la música moderna, associada al moviment de la Nova Objectivitat, que defensava una música clara, equilibrada i funcional. Va desenvolupar el concepte de Gebrauchsmusik “música d’ús”, segons el qual la música havia de tenir una funció social i educativa, i no estar destinada únicament als grans auditoris o als virtuosos. Per això va escriure nombroses obres per a estudiants, conjunts amateurs i diverses formacions instrumentals. Amb l’arribada del règim nazi, la seva música va ser considerada «degenerada» a causa del seu estil modern i de l’origen jueu de la seva esposa. El 1938 va abandonar Alemanya i es va establir primer a Suïssa i després als Estats Units. Les seves idees, exposades al llibre The Craft of Musical Composition van influir profundament en l’ensenyament de la composició durant el segle XX, especialment als Estats Units. El seu catàleg inclou òperes, simfonies, concerts, música de cambra, obres per a piano i música coral.

Ernst Krenek 1900-1991 Compositor austríac, posteriorment nacionalitzat nord-americà, la trajectòria del qual va abastar gran part de l’evolució de la música del segle XX. Va utilitzar el jazz a l’òpera Jonny spielt auf (1927), que va esdevenir un gran èxit abans de ser prohibida pel règim nazi. Va destacar per la seva extraordinària versatilitat estilística, des del neoclassicisme i el jazz fins a la dodecafonia i la música electrònica, a més de la seva influent tasca com a escriptor i docent. Com per a molts músics, el jazz no és un objectiu en si mateix, sinó un símbol de la modernitat, s’integra dins un llenguatge musical eclèctic i va tenir una enorme repercussió artística i política a l’Europa d’entreguerres.

Kurt Weill 1900-1950 Compositor alemany, posteriorment nacionalitzat nord-americà, l’obra del qual va transformar el teatre musical del segle XX en combinar òpera, cabaret, jazz i música popular: harmonies de la música clàssica europea, ritmes i síncopes propis del jazz, influències del cabaret berlinès. i la música popular nord-americana. Va integrar elements de jazz, cabaret i música popular en moltes de les seves obres, especialment en les col·laboracions amb Bertolt Brecht. A part dels seus èxits amb Brecht va ser conegut pel seu posterior èxit a Broadway després d’exiliar-se de l’Alemanya nazi. Obres com Die Dreigroschenoper van popularitzar cançons que van transcendir el teatre, entre elles “Mack the Knife” i “Alabama Song”, mentre que els seus musicals nord-americans van ampliar les possibilitats artístiques del mateix Broadway i van influir en generacions posteriors de compositors. Altres cançons de Weill com “September Song”, “Speak Low” i “Lost in the Stars” també han esdevingut estàndards interpretats per nombrosos músics de jazz.

Dmitri Xostakóvitx 1906-1975 va escriure les seves Suites de jazz, la 1 i la 2, que en realitat combinen jazz, danses populars i música lleugera amb el seu estil personal. Cal tenir en compte que el jazz que coneixia Xostakóvitx era molt diferent del jazz nord-americà de músics com Louis Armstrong o Duke Ellington. A l’URSS, el contacte amb aquesta música era limitat, i sovint el terme “jazz” designava música lleugera de ball amb alguns instruments característics, com el saxòfon o el banjo. Hi va mantenir una relació curiosa i ambigua. Tot i que és conegut per les seves simfonies dramàtiques i quartets de corda, també va escriure obres inspirades en allò que a la Unió Soviètica dels anys trenta s’anomenava “jazz”. Hi incorpora ritmes de dansa com el fox-trot, o la polca, un ball centreuropeu que era molt conegut als EEUU, i ho fa amb orquestracions brillants, però poques harmonies pròpies del jazz nord-americà i menys improvització. Això fa que avui molts musicòlegs considerin aquestes obres més properes a la música lleugera o de teatre que no pas al jazz en el sentit modern del terme.

Aaron Copland 1900-1990 Va créixer als Estats Units quan el jazz estava naixent i es considerava una de les grans aportacions de la música nord-americana. Mentre els compositors europeus el coneixien de manera indirecta, Copland, en canvi, el va escoltar de primera mà a Nova York i el va integrar en el seu propi llenguatge musical. Va experimentar amb el jazz en obres primerenques com el Concert per a piano (1926). Ritmes sincopats, melodies del blues i una instrumentació que recorda a les big-bands. Music for the Theatre, del 1925, Piano Concerto, del 1926 i Three Moods. A partir dels anys trenta, el seu estil va evolucionar cap a un llenguatge més senzill i obert, inspirat sobretot en la música tradicional dels Estats Units. Obres com Appalachian Spring, Billy the Kid o Rodeo ja no són jazzístiques, però conserven aquell esperit americà que Copland havia començat a construir amb les seves obres dels anys vint. No intentava escriure jazz, feia servir alguns dels seus recursos per crear una música simfònica amb una identitat genuïnament nord-americana. El que fara oberta i decididament…

George Gershwin 1898-1937 va tenir un paper fonamental en la relació entre la música clàssica i el jazz. Tot i que no era un músic de jazz en el sentit estricte, va incorporar els seus ritmes, harmonies i estils a les seves composicions, contribuint a donar prestigi al jazz dins la música de concert. L’ús de ritmes sincopats propis del jazz, harmonies inspirades en el blues, melodies influïdes per la música popular nord-americana i la fusió entre la improvisació característica del jazz i les formes clàssiques. Això és el que també va aportar a Broadway. Amb aquesta combinació, Gershwin va contribuir decisivament a demostrar que el jazz podia ser una font d’inspiració per a la música culta i va influir tant compositors clàssics com músics de jazz. La meva admiració per ell i pel que va crear és tan desmesurada, que ja li vaig dedicar unes línees fa temps. Una amiga un cop em va dir que Gershwin era molt bonic, superficial, quasi ens costa l’amistat.

No menys admirat Leonard Bernstein 1918-1990, sobretot per la seva tasca didàctica i popular, va guanyar fins i tot un Emmy per aquesta feina tan necessària, va comptar amb una eina poderosa: la televisió. La seva relació amb el jazz va ser molt estreta.Va integrar el jazz en les seves composicions. La seva obra més famosa, West Side Story, combina música clàssica, jazz, ritmes llatins i música popular nord-americana. Peces com Cool o America mostren una forta influència jazzística. Admirava els músics de jazz, perquè el considerava una de les grans aportacions culturals dels Estats Units i el defensava com una forma d’art al mateix nivell que la música clàssica.Va incorporar elements propis del jazz, com ara: harmonies amb acords complexos; ritmes sincopats; improvisació (en alguns contextos interpretatius); Influències del swing i del bebop. Va contribuir a acostar el jazz al gran públic a través dels seus concerts i programes educatius, els explicava que el jazz era una música sofisticada i creativa, no només música d’entreteniment. També va escriure obres clarament influïdes pel jazz, com el musical On the Town i el ballet Fancy Free, que reflecteixen l’ambient urbà i l’energia del Nova York dels anys quaranta

Resumint molt, el jazz va tenir dues grans onades d’influència a Europa, que van entrar per França i Paris es va convertir en la capital europea del jazz.

Els “Années folles”, entre 1920 i 1930, el jazz es va convertir en la música de moda als cabarets, teatres i sales de ball parisencs. Molts músics de jazz van instal·lar-se a París perquè hi trobaven més oportunitats i reconeixement. París era el gran centre artístic d’avantguarda. Pintors, escriptors, músics i ballarins buscaven novetats. Després de la Gran Guerra hi havia un desig de trencar amb les tradicions i abraçar estils nous i aquí hi entra també Berlin, per la desfeta. França tenia una actitud relativament més oberta envers els músics afroamericans que els Estats Units de l’època, marcats per una forta segregació racial. Cap al 1925, Josephine Baker es converteix en una autèntica icona de París. Les seves actuacions representen la fascinació francesa per la cultura afroamericana i contribueixen a consolidar el jazz com a fenomen cultural.

Primera onada (c. 1900–1914): ragtime i cakewalk

És l’època de Debussy. El que arribava a Europa encara no era el jazz pròpiament dit, sinó el ragtime, el cakewalk i les bandes militars nord-americanes. I com hem vist aquestes músiques van despertar la curiositat de compositors com Claude Debussy, Erik Satie i Maurice Ravel. Un tema molt interessant també és com es fusionen les músiques europees amb la música autòctona dels Estat Units, durant el segle XIX. El que jo en dic les músiques de l’Imperi Austro-Hongarès, que van inundar Europa. Molt diversa des del punt de vista ètnic, lingüístic i cultural. Aquesta diversitat combinava la tradició de la música culta centreeuropea amb una gran riquesa de músiques populars. I naturalment arriba a Nord-Amèrica i, per exemple, ja el ragtime les incorpora.

Segona onada (després de 1918): el jazz

La Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Quan els Estats Units van entrar a la guerra el 1917, milers de soldats afroamericans van arribar a França. Entre ells hi havia músics militars, especialment la banda dirigida per James Reese Europe, que va actuar per tot França. Afroamericà, va ser un director de banda, compositor i organitzador musical, avui considerat una figura clau en la transició del ragtime cap al primer jazz. La seva tasca va transformar les oportunitats dels músics afroamericans i va contribuir decisivament a la difusió internacional de la música afroamericana a començaments del segle XX. Per a molts europeus, era la primera vegada que escoltaven jazz interpretat per músics afroamericans. L’impacte va ser enorme.

I la Segona també. Després de 1945, el jazz deixa de ser només una novetat americana i passa a ser un llenguatge internacional. Per a molts compositors i intèrprets europeus representa: un espai de llibertat creativa i una manera d’integrar la improvisació dins la música culta. El jazz tornarà a viure una nova expansió. París acull figures com Sidney Bechet, que s’hi estableix definitivament, i es converteix en un punt de trobada per a músics nord-americans i europeus. Més endavant hi passaran també Miles Davis, Bud Powell i molts altres. Entre els quals les grans dames i els grans instrumentistes americans, i les millors big-band, ara ja uns clàssics.

Arribats els 60′ i amb la irrupció de la música anglosaxona, França entra en declivi, com li passa a Itàlia, en el panorama de la música que en deien “lleugera” i el jazz, sobretot amb l’evolució que pren al llarg del segle XX, es considera una música molt elaborada, transformadora. França continua sent un dels principals centres del jazz europeu gràcies a un públic fidel que el considera una forma d’art de primer nivell, una xarxa estable de festivals, conservatoris que incorporen el jazz als seus estudis, com ja es dona arreu, i sobretot el suport de ràdios i institucions culturals.

Categories
Biografia Música

Dmitri Xostakóvitx

per Albert Fabà

Dmitri Xostakóvitx

Fa un mes, aproximadament, se’m va acudir la idea de regalar als meus amics, amigues i coneguts del whatsapp les deu músiques que m’agradaven més.

Vaig començar amb Shostakovitch (en català Dmitri Xostakóvitx), el músic soviètic que tant m’agrada. I ho vaig fer amb un vals. Aquest:

Una música preciosa. Em van sorprendre, tanmateix, les imatges, més pròpies d’un Schubert o un Strauss, envoltats de l’artistocràcia vienesa. Sí, perquè Dmitri Xostakóvitx era tot un revolucionari. Política i músicalment parlant.

Tot plegat m’ha esperonat, ara, a saber-ne més del músic rus i a fer-ne una síntesi de la seva obra. El primer que he descobert és que aquest vals, que es va crear cap al 1956 (l’any que vaig néixer jo, ves per on) formava part del film soviètic “The First Echelon” (el nom era en rus, és clar). Res a veure amb l’aristocràcia vienesa. Però les imatges que jo vaig compartir són molt boniques, això sí.

Segona descoberta. La música es va incloure a la darrera pel·lícula d’Stanley Kubrick “Ojos cerrados” interpretada per Tom Cruise i Nicole Kidman. Potser us sona d’això. Un film inquietant.

Segona Simfonia ( “A Octubre”). 1927.

És un peça de lloança de la Revolució d’Octubre, en el seu desè aniversari. Té un caire experimental, com moltes altres peces dels artistes revolucionaris de l’època. (Maiakovski, Meyerhold…) També us sonarà que Einsenstein, el genial cineasta, creador, en bona part del muntatge cinematogràfic, també té un film amb el mateix nom. Cine mut, encara. Música de Shostakovitch.

Òpera. (“Lady Macbeth de Mtsensk”). 1934.

El músic fa una gran òpera, també amb un cert caràcter experimental. Expressionista. La protagonista no té res a veure amb Lady Macbeth (el drama de Shakespeare), excepte que mata molta gent i al final se suicida, com la reina d’Escòcia, que empeny al seu espòs a assassinar al rei legítim d’aquell territori. Stalin la va estigmatitzar i va desaparèixer dels escenaris soviètics.

Mireu el video. És corprenedor. Vaig veure l’òpera aquí i em va impressionar. Jo que no vaig gairebé mai a l’òpera.

“Marxa de la Suite de Jazz núm. 2”. 1938.

Kostatkovitch segueix insisteint en fer la música que li agrada, relativament experimental. Per a Stalin i els dirigents culturals de l’stalinisme el jazz era, molt especialment a partir del 1945, una musica decadent, pròpia de l’occident capitalista. Però el nostre músic es refugià en la música de films i la composició de música més “lleugera” que, tot plegat, li permetia poder viure i allunyar-se de les pressions de Moscou.

Setena Simfonia (“Leningrad”). 1941.

L’exèrcit alemany envoltava Leningrad (abans Petrograd i en l’època tsarista Sant Petesburg). La gent patia gana. Molts morien. En aquest context Sostakovitch va començar a compondre aquesta simfonia, que va acabar a Samara, una altra ciutat soviètica. Però es tractava d’exaltar l’esperit de resistència del poble soviètic. Es va poder estrenar a Leningrad, en ple setge, però a l’orquestra li quedaven només 14 músics, per la qual cosa el director va haver de reclutar a qualsevol que pogués tocar un instrument.

(Només una part del primer moviment Allegretto)

El nostre músic, després, va fer moltes més peces. Tot plegat, 15 simfonies, 15 quartets de corda, 10 òperes, 5 ballets, 32 suites, 25 obres per a piano, 30 peces més de caire divers i desenes de músiques per a pel·lícules. Déu n’hi do.

Crec que amb el que us he compartit en tindreu prou. I més.

Disfruteu de la seva música!

A la Viquipèdia hi trobareu la seva biografia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dmitri_Xostak%C3%B3vitx

Categories
Música

El talent de la veu

Magalí Sare, darrer treball DESCASADA

Alguns no sabreu de qui vull parlar, però si us dic que va guanyar un concurs de la Tele3, quan era la nostra i feia coses amb cara i ulls, que es deia Oh Happy Day! amb el Quartet Melt, i que van esborrar la resta de concursants.? Van guanyar amb aquesta, però podien fer també això. Ja el propi jurat li va vaticinar que arribaria molt amunt. O potser la recordareu quan a la presa de possessió del President Aragonés va cantar al Pati dels Tarongers, Els Segadors, magnífica, superba, però ailàs!, li va canviar l’harmonització, i algunes de les nostres ments benpensants acostumades al xim pum, i al pim pam pum, ho van trobar fora de lloc, poc adient per a la solemne l’ocasió, i van saltar espurnes que van socarrimar-ho tot, no només d’ignorància musical, que és bàsicament el problema. Espero que a la majoria d’edat dels premis Gaudí, amb el Sobral, els fes callar a tots i totes.

Bé, doncs aquesta xicota que des de fa temps va per lliure i ha fet ja alguns treballs que segueixo i gaudeixo, va créixer en una família de músics i des de petita va participar activament en el cant coral, una experiència que va marcar profundament la seva formació vocal. Amb només 9 anys ja cantava als cors escènics del Gran Teatre del Liceu, i als 12 va debutar com a solista en una òpera infantil al Teatre Lliure. La versatilitat de la que avui dia gaudim ve de molt treball, de molta vocació i poques Eufòries.

Va obtenir el grau professional de flauta travessera i de cant líric al Conservatori Municipal de Sabadell, on va rebre el Premi d’Honor en acabar els estudis.

Va complementar aquesta formació amb sis anys d’estudis de percussió (clàssica i moderna) i classes de piano jazz.

Va iniciar el grau superior de flauta clàssica al Conservatori del Liceu, però després de dos cursos va decidir orientar la seva carrera cap al jazz i la música moderna.

L’any 2017 es va graduar en cant jazz al Conservatori del Liceu, on va obtenir el Premi Extraordinari del Departament de Jazz, una distinció al rendiment acadèmic i artístic.

El darrer es DESCASADA. Des de fa anys, la cantant i compositora Magalí Sare viatja arreu del món gràcies a la música, amb el costum d’aprendre una cançó folklòrica de cada lloc on actua. L’any 2023, durant una gira per Eslovàquia, descobreix un cant tradicional d’una núvia que s’acomiada de la seva terra i de la seva família abans de casar-se. Aquella peça la commou profundament i esdevé el detonant d’una llarga investigació sobre els cants de comiat de les núvies i el paper del matrimoni en la vida de les dones, des de la península Ibèrica fins al Mediterrani, Europa i Sud-amèrica. D’aquesta recerca neix Descasada, un projecte musical i conceptual que explora el matrimoni no només com a ritual festiu, sinó també com a experiència traumàtica, imposada o ambivalent. Al llarg del disc hi conviuen epitalamis, cançons tradicionals de noces i relats de dones marcades per un sistema que durant segles ha definit el seu valor a través del casament. Descasada dona veu tant a les dones sotmeses i silenciades com a les que s’escapen de la norma, la qüestionen o construeixen altres formes de llibertat. Extret de la revista Enderrock

Aquesta Descasada I, diu que n’hi haurà un segon, és el seu tercer disc. La presenta en diferents formats musicals: amb cinc o sis instruments i cor (Cor Bruckner) o bé en format butxaca amb dos o tres músics i ella, que val per molts. Jo l’he anada a escoltar al Monestir de Pedralbes, en aquell preciós claustre, que encara toca els quarts i les hores, al costat d’una font riallera. Quin plaer i quina proximitat.

Dins del panorama musical català crec que és un revulsiu d’emprenedoria, d’enginy, de seriositat, i sobretot i per damunt de tot, de qualitat musical i vocal. Té un instrument, com deia la Caballé, que només ella sap com l’ha treballat, i té una curiositat intel.lectual que promet grans treballs.

Us en deixo alguns tastets: La mal maridada, en occità; Les deux perles, en francès; Cravo roxo, en portuguès

Anunci al diari – La mal maridada – Sirviñaco – Deux perles – Oddavač še budu – Mira la boca – Rosalía – Mädchenlied – Hymen I – Epitalamio – Hymen II – Sposa son disprezzata – Cravo roxo – Non, non, non – The Secret Marriage

magalisare.com

Des d’aquest enllaç podeu escoltar les cançons del disc

Categories
Música Teatre

1936. La Guerra d’Espanya en tres hores i mitja

1936. L’any en què Espanya entrà en xoc

Agraeixo a l’amic Emilio Silva, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) que em va enviar un enllaç de l’obra teatral 1936, (representada entre el 29 de novembre de 2024 i el 26 de gener de 2025) i que la 2 de TVE va emetre el proppassat 28 de maig de 2026, a les 22.00h, i que ara podeu recuperar a RTVE Play https://www.rtve.es/play/videos/la-2-es-teatro/1936/17001027/, una adaptació de l’obra original 1936 per a televisió enregistrada al campus de Leganés de la Universitat Carlos III de Madrid de tres hores i mitja de durada.

L’he vista dues vegades, una per gaudir-ne i l’altra per fer aquesta crònica. En general, és cert que el teatre perd autenticitat quan es passa a la televisió. No és aquest el cas. No he vist l’obra teatral en directe, però la que podeu veure aquí és una obra que impacta, que fa pensar, que commou, que fa somriure, que ensenya, que mostra la barbàrie, que distreu i que no es fa pesada, malgrat les tres hores i mitja de durada.

Cristina Arias en ‘1936′. Font: rtve

Quatre actors i quatre actrius conformen l’elenc de l’obra: Antonio Durán ‘Morris’, Mamen Camacho, Natàlia Hernández, Maria Morales, Francisco Ochoa, Cristina Arias, Guillermo Toledo i Juan Vinuesa, dirigida per Andrés Lima i escrita per Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga. A més de notables historiadors que han assessorat el guió.   

Un repartiment paritari a més d’un cor que amb els càntics teixeix el paisatge de l’època, representa l’obra. Cadascun es posa a la pell de diversos dels personatges històrics que habiten el 1936 sobre l’escenari: Guillermo Toledo, per exemple, interpreta els generals Yagüe i Miaja; María Morales, Manuel Azaña, Largo Caballero i Clara Campoamor.

Guillermo Toledo en l’obra ‘1936’. Font: rtve

Descripció, arrels i emoció

Aquesta obra teatral està dividida en tres actes, el primer és més descriptiu, presenta situacions poc conegudes, com els afusellaments indiscriminats realitzats a la plaça de toros de Badajoz per les forces revoltes; el segon presenta alguns detalls ocults de la trama colpista, com ara les seves arrels, orígens i la base del seu finançament econòmic; i el tercer és més emocional amb la culminació de la Batalla de l’Ebre, la derrota de les forces republicanes, l’exili emprès per Azaña o la clamorosa cicatriu que continuen suposant les més de 58.000 víctimes que continuen a les 2.567 fosses comunes que hi ha a Espanya encara avui.

El muntatge arrenca a l’estiu del 1936. D’una banda, els Jocs Olímpics de Berlín comencen l’1 d’agost. Per part seva, les Olimpíades Populars a Barcelona, ​​amb representació del món democràtic, s’inicien el 19 de juliol. La llegenda explica que Goebbels, ministre de propaganda de Hitler, decideix que la música oficial dels JJOO del tercer Reich sigui la Novena Simfonia de Beethoven (L’himne de l’Alegria). Però Pau Casals, que és el comissari cultural de l’Olimpíada Popular a Barcelona, ​​munta en còlera i decideix que de cap manera Beethoven serà “segrestat” pels nazis. A partir d’aquell moment l’Himne a l’Alegria es cantarà a la inauguració de les Olimpíades Populars a l’estadi de Montjuïc.

‘1936’. Font: rtve

Pocs dies abans de la inauguració de les Olimpíades, el general Mola, «el director» de l’imminent cop d’estat, cursa un telegrama xifrat als militars que se sublevaran contra la segona República. El contingut en clau diu  així: «El pasado día 15, a las cuatro de la mañana, Elena dio a luz un hermoso niño» El missatge indicava que la rebel·lió militar començaria el 18 de juliol a les cinc del matí». Era el principi d’un dels episodis més terribles de la història d’Espanya.

Un altre dels documents en què s’han basat els autors -i que fa de nexe d’unió durant tota l’obra- és el Diari de Pilar Duaygües, una adolescent de 14 anys que, durant mesos, va immortalitzar el que passava a la ciutat de Barcelona i, sobretot, com l’afectava a ella i a la família, que eren del bàndol republicà. Un testimoni únic que reflecteix com els joves van viure la Guerra Civil.

Al llarg de tres hores i mitja de durada veurem desfilar personatges clau a la Guerra d’Espanya com, Pau Casals, Queipo de Llano, Manuel Azaña, la Passionària, el General Mola, el General Yagüe, Francisco Franco, Primo de Rivera, Clara Campoamor, Rosario la Dinamitera, George Orwell, etc. a més del Cor de Joves de Madrid.

Mamen Camacho en l’obra ‘1936′ com la Passionaria ‘1936’. Font: rtve

Una crítica de 1936

Tot i la seva llarga durada, 1936 transcorre a molt bon ritme i no es fa pesada en cap moment. Bé és cert que la primera part és la menys brillant de les tres, almenys pel que fa a força dramàtica. La segona és una explosió d’emocions i fluïdesa narrativa. Mereix una atenció especial l’episodi en què milers de civils del bàndol republicà fugen de Màlaga, camí d’Almeria, mentre són massacrats per l’exèrcit de Franco al costat d’avions alemanys i italians. Tota aquesta llarga escena és una joia, des del començament amb María Morales i Mamen Camacho cantant Los cuatro muleros fins a la resolució amb un genial Juan Vinuesa, interpretant un membre de Creu Roja, banyat en llàgrimes per la tragèdia.

La segona part es completa amb l’esdevenir de la Guerra a Barcelona (genial la trobada entre els personatges interpretats per María Morales -del bàndol republicà- i el d’Antonio Durán Morris -del bàndol colpista-), l’esquinçador bombardeig a la ciutat de Guernica i l’actuació d’un grup d’artistes en un teatre de Madrid quan irrompen les bombes. els espectadors, que sentiran a les seves pròpies carns el pànic i la por del soroll ensordidor de les bombes.

La tercera part del muntatge és també excel·lent. Comença amb un esquetx molt graciós de Natalia Hernández, que interpreta la Senyora Guerra. En un muntatge de tal dramatisme, s’agraeixen uns quants minuts de rialles. Tot seguit arriba una altra de les escenes més potents del muntatge: la batalla de l’Ebre, narrada i posada en escena amb enorme brillantor. Magnífics tots els actors i esplèndida la direcció. Per concloure, 1936 acaba amb un epíleg bonic i emocionant que té lloc actualment en una fossa comuna. Molt ben resolta la posada en escena d’aquest desenllaç per part d’Andrés Lima, que suposa el colofó ​​perfecte per a un muntatge extraordinari. Un record i un homenatge a tots els avis Emilios dels seus nets Emilios.

‘1936’. Font: rtve

Nota d’edició: La part de crítica ha recollit, adaptat i traduït algunes idees de la de Teatrero de Aldo Ruíz 12-12-2024

Categories
Música

Bernstein vs. Plató

Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.

A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?

Moviments:

    Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica.
    Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat.
    Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa.
    Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra.
    Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.

És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.

Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.

És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.

No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.

Categories
Música

Anem de Festa! El Maria Canals

Un any més Barcelona, algunes localitzacions de Barcelona, s’omplen de música, d’alegria, de virtuosisme i de festa; els pianos anònims situats estratègicament ens brinden la seva rotunditat, de mans, mai millor dit, d’aquells que en saben, poc o molt, que l’estudien, que l’estimen i que se’ns ofereixen per recordar-nos cóm en seriem de feliços si estiméssim més la música.

El Maria Canals torna a la seva cita anual: El Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona treballa per apropar la música a tothom, combinant la promoció del talent jove amb un fort compromís d’inclusió i accessibilitat. Amb més de setanta anys de trajectòria, ofereix suport a pianistes emergents i fomenta la pràctica del piano com a eina cultural i educativa accessible per a persones de totes les edats.

La pàgina web que incorpora l’enllaç us explica la història d’aquest concurs musical, de més de 70 anys, per què sorgeix, cóm s’obre pas i la vinculació actual amb la ciutat. És una oportunitat immillorable per gaudir de concerts i d’intèrprets que de ben segur aviat encapçalaran els cartells de les sales més importants del món. Anéu-hi, és una festassa!

Categories
Música

El Cànon de Johann Pachelbel

Johann Pachelbel 1653-1706: Compositor, organista i professor alemany de música barroca, va ser un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach, i entre les seves nombroses obres cal destacar el cèlebre Cànon i giga en Re major per a tres violins i un baix continu. La seva vocació musical és una comunitat fortament influenciada per la tradició luterana protestant, on l’orgue de l’església era el cor al servei dels sentiments espirituals.

Obra que ha estat objecte de nombrosos enregistraments i versions (orquestra, piano, guitarra…) És una de les melodies més reconegudes i escoltades del planeta. Es basa en una progressió harmònica repetitiva de vuit acords en Re major.

Aquesta seqüència es repeteix sense canvis durant tota la seva durada. Els violins entren en forma canònica (d’un cànon perceptiu, conforme, regular, just, adequat), és a dir, va imitant la mateixa melodia amb petits desfasaments temporals.

Va ser un compositor del segle XVII, un home tranquil, reflexiu i contemporani de Bach. En la dècada de 1680, en un món afectat per canvis religiosos i grans conflictes, va portar al món a través de la música, una peça que excedeix en el temps, on cada nota era una pregària i un camí cap a la divinitat; amb una ànima ferida una simfonia que entrellaça el dolor amb l’esperança, la fe amb l’amor, el sentiment i la nostàlgia amb l’optimisme, va donar veu a una harmonia eterna.

Va perfeccionar el seu talent i ofici en les escoles més prestigioses de l’època, i va ser un dels principals organistes de les esglésies d’Alemanya.

La seva vida personal va estar marcada per moltes desgràcies, la seva esposa i dos dels seus tres fills varen morir prematurament. Aquesta angoixa i perduda va inculcar una sensibilitat molt personal en les seves composicions.

El dolor és convertir en el seu llenguatge, en la seva expressió i fragilitat, que plasmar en la seva música, com el camí d’esperança cap a l’eternitat. La fe va ser la seva companya en un món efímer i opressiu, on la seva religiositat va ser punt d’equilibri de llum i font d’inspiració.

Aquesta fe, aquesta creença es reflecteix en el seu cànon que posseeix característiques d’una altra forma musical barroca, està basat, tant harmònicament com estructuralment, sobre un disseny de variacions melòdiques repetitives durant tota la seva composició a la línia de baix de dos compassos.

El cànon és més que una composició musical; és una meditació sobre l’eternitat, una història d’amor que no té fi.

Però no va ser fins al segle XX, que és convertir en un símbol o himne universal. Ha acompanyat moments de profunda reflexió, moments íntims, cerimònies solemnes, declaracions, juraments protocol·laris i promeses per a milions de persones.

El cànon en Re major de Pachelbel, dona tranquil·litat, equilibri, meditació. El ritme suau, instal·lat en cada nota, és una pregària i sensació de pau, un camí i un enllaç en el temps. El seu ressò penetra en el més profund de les nostres ànimes. És la prova que l’art és immortal i la memòria de Pachelbel és viva.

Johann Pachelbel 1653 – 1706
Categories
Música

Xesco Boix, ben recordat quaranta anys després

                      Joan Alcaraz

Exposició “Xesco Boix encara canta !”

Organitzada amb el suport d’Òmnium Cultural Sabadell

Casal Pere Quart de Sabadell

Fins al 24 de juliol del 2024

Han passat quaranta anys de la seva tràgica desaparició, però molta gent continua recordant-lo. Molts pares i mares i, singularment, molts nois i noies -ara ja granadets- que van créixer amb els temes que cantava i amb la seva peculiar manera d’interpretar-los.

El barceloní (1946) Francesc Boix i Masramon –Xesco Boix per als amics i coneguts- va ser, sobretot durant els darrers anys del franquisme, l’època de la Transició i la suposada primera democràcia, un músic, animador i cantant de folk i de cançó infantil. De professió era mestre i feia també de pedagog, i va treballar com a comunicador en un sentit ampli.

Xesco Boix a l’Escola del Mar (Barcelona) l’any 1983 | Josep Mercadé

Fill del poeta Josep Maria Boix i Selva, era nebot de Maur Maria Boix, monjo de Montserrat, director històric de Serra d’Or i responsable de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Alumne dels jesuïtes, va pertànyer a l’aleshores mític moviment escolta de la mà de mossèn Antoni Batlle, gran impulsor de l’escoltisme al nostre país. En  aquest ambient tan singular aprendria un munt de cançons que va saber incorporar al seu repertori. D’adolescent també va cantar a la Coral Sant Jordi.

Dels Beach Boys a Pete Seeger

En poques paraules, sentia la música i s’estimava profundament Catalunya. Però va ser als Estats Units -gràcies a una beca d’estudis amb músics com el seu germà Joan Boix i Eduard Estivill-, on entraria en contacte amb el moviment hippy i la música folk. Va assistir a actuacions de grups com The Beach Boys o Peter, Paul and Mary, o de cantants com Bob Dylan, Joan Baez o l’ídol històric de la música folk i més compromesa, Pete Seeger, de qui es faria amic.

Pete Seeger

Molt influït, doncs, per aquella música d’arrel, fundà amb un conjunt de cantants i grups el Grup de Folk (1966), que adaptà temes dels EUA i en creà de nous. Després formaria el grup Ara va de bo (1971), que es va centrar en la cançó infantil, tot recuperant temes populars catalans i també creant-ne d’altres. Tres anys després, en una nova etapa de la seva valuosa trajectòria, ja s’animaria a  cantar en solitari, tot i que vinculat als grups El Sac i Els Cinc Dits d’una Mà.

El grup de cançó i animació infantil “Ara va de bo” grava el seu tercer LP Pere Poma a l’estudi Gema-1 (Sarrià), amb nens. N. Ventura i Xesco Boix, drets. J. Roura amb els nens

Enregistrà una munió de discos i cassets -trenta-cinc  en total-, i publicà deu llibres. A més de Pete Seeger, del qual adaptà moltes peces, va ser un gran admirador d’un altre referent mític,  Woody Guthrie. Han passat quatre dècades, però la seva obra i la seva trajectòria continuen sent molt valorades, i la prova és  aquesta exposició, en ple centre de Sabadell.  

I per què, precisament, a la cocapital -juntament amb Terrassa- del Vallès Occidental? Doncs, sobretot, perquè les dues organitzadores principals, l’Olga i la Gemma, són sabadellenques i havien posat des de fa un cert temps, en la recuperació de la memòria del Xesco, un impuls especial. Per això no és estrany que l’acte d’inauguració de la mostra resultés especialment atapeït, amb la presència de figures com la dibuixant Pilarín Bayés, el cantant i romancer Jaume Arnella, el cantautor Miquel Pujadó, l’actor i animador infantil Cesc Serrat o l’animador, també infantil, Rah-mon.

Pilarin Bayés
Jaume Arnella

Qui sap animar, no sap animar-se?

Xesco Boix fou un personatge valent i compromès amb el seu país i la seva llengua.  Llàstima que al llarg de la seva trajectòria patís diverses crisis depressives que finalment el portarien a llevar-se la vida. Va ser el 21 de juliol del 1984, tirant-se a la via del tren del Maresme, a l’altura de Malgrat de Mar. Ja passa, a voltes: qui sap animar, no sempre és el més animat…

En definitiva, una gran pèrdua. Tot i així, si el cos, malauradament, fa temps que ja no hi és, l’ànima, l’esperit i l’aportació de Xesco Boix segueixen ben vius. Aquesta mostra, que segurament recorrerà d’altres poblacions, n’és el millor testimoni.

Categories
Música

Paco de Lucía: homenatge merescut, una mica insòlit

Joan Alcaraz

Concert d’homenatge a Paco de Lucía

Organitzat per la Fundación Excelentia

Palau de la Música Catalana

13 de juny del 2024

M’agrada molt la guitarra flamenca, tan alada, tan juganera, i per això volia fruir com es mereix d’un concert dedicat a un dels seus màxims referents en el desè aniversari de la seva mort. I és que el ciutadà Francisco Gustavo Sánchez Gómez (1947-2014), conegut universalment com a Paco de Lucía, va ser un guitarrista i compositor de flamenc considerat, en el seu gènere, el millor de la història.

Poca broma, doncs! Però, en canvi, en aquest concert organitzat per la madrilenya Fundación Excelentia https://fundacionexcelentia.org/ van haver-hi, si no ben bé bromes, alguns detalls que van convertir el merescut homenatge al mestre en un esdeveniment una mica insòlit. Per començar, només van interpretar-se dues peces del Paco, més una altra composada a mitges amb el brillant pianista Andrés Barrios, un dels protagonistes del concert. I és que, a més de l’aportació de l’excel·lent guitarrista que és Alejandro Hurtado, la vetllada comptà amb la intervenció d’un pianista -el piano és, per damunt de cap altre, el meu instrument-, una cosa no tan habitual en un concert de música flamenca i aquesta, sí, tot un encert. Com va ser-ho la intervenció, tot acompanyant, en algunes peces, Alejandro Hurtado, del bon percussionista que és David Domínguez.

Alejandro Hurtado
Andrés Barrios

Un altre detall ben poc afortunat: el concert no comptà amb la interpretació d’Entre dos aguas, la composició més emblemàtica de Paco de Lucía, sens dubte recordada per tothom. Direu, com pot ser? Doncs sí, va ser.

La vetllada s’inicià amb l’audició d’una altra música també emblemàtica: el meravellós -per dir-ho suau- Concierto de Aranjuez, del compositor valencià Joaquin Rodrigo. Van interpretar-la l’Orquesta Clásica Santa Cecilia i, a la guitarra, Alejandro Hurtado. Ah, quina música tan suggestiva, tan dolça, tan rutilant! I quin gust que dóna, una i altra vegada, d’escoltar! 

Joaquín Rodrigo

    

En definitiva, un concert que, tot i els matisos esmentats, va valdre, en conjunt, la pena.

Categories
Música

Adamo, “l’amour et le plaisir” al Palau

Joan Alcaraz

Concert de Salvatore Adamo

Palau de la Música Catalana  

Banco Mediolanum. Festival Mil·lenni        

18 de maig del 2024

El sentit romàntic de l’existència -tan present, no cal dir, en les arts- és de les coses que més paguen la pena en el món que ens ha tocat viure, també -ai!- tant ple d’odis, malvestats i destrucció. Per això, acostar-s’hi ens omple molt, alhora que ens compensa de tot el que pot amoïnar-nos.

Hi penso en ocasió d’un nou concert de Salvatore Adamo a Barcelona -el tercer que he anat a escoltar-li-, tal com hi vaig pensar fa dos mesos quan al Cap i Casal van irrompre l’art i la seducció d’un altre dels grans cantants romàntics de les últimes dècades, l’italià Al Bano. Vaig tenir també l’honor de posar-vos-el a l’abast des de “Gaudir la Cultura”  https://gaudirlacultura.com/2024/03/22/al-bano-lesperit-romantic-a-barcelona/.

Adamo, per motius de salut -com Al Bano, té vuitanta anys-, havia hagut de postergar uns mesos aquest concert en el marc del Festival Mil·leni, però ha fet tot el possible per no perdre’s la cita amb Barcelona, una capital on és volgut, aplaudit i estimat. Per un enfervorit públic que, en la seva immensa majoria, depassa la setantena -ep!, jo, d’anys, només en tinc seixanta-nou- i que, a més d’aplaudir-lo i de proferir el clàssic crit de bravo!, també l’obsequià amb uns quants guapo i, fins i tot amb algun, encara més sensual, tío bueno. Què més pot desitjar, tot un cavaller de la seva edat, de veu dolça i tendra i que continua, també amb el concurs del seu cabell argentat, amb bona presència a l’escenari?

Corrua de rams de flors

En concerts d’aquesta mena sol haver-hi molt sucre, perquè l’amor i el plaer, com que són habitualment dolços, acostumen a portar-ne. Així, un dels ingredients del sucre és un bon ram de flors fent corrua cap a l’escenari de mans d’una dama madureta, a qui el cantant, delicadament, besa la mà i diposita el ram cap al fons, al costat dels seus -bons- músics. És el que vaig descobrir en els altres concerts i esperava tornar-ho a veure en aquest. Tota una, ben subtil, declaració d’amor a l’artista.

El sicilià i belga d’adopció -viu en un municipi situat a la zona sud de Brussel·les- ens interpretà diverses i ben conegudes cançons, en francès i en castellà, del seu ample i reconegut repertori, juntament amb una, Està nevant (Tombe la neige) que ha estat adaptada al català

Adamo: “Cau la neu” (Tombe la neige)

Melòdiques la majoria, i també de rítmiques, dissortadament no en va cantar dues de les que més m’agraden i que ara em permeto d’oferir-vos: Le silence -sobre la contraposició, tan interessant, entre el so i la seva absència-

i La beauté des femmes, en què Adamo, a la manera d’un trobador contemporani, ens fa pensar en els temps medievals de l’amor cortès

La beauté des femmes

Tant de romanticisme, tanta dolçor, tant d’amor… també poden arribar a deixar la boca molt seca. Però Adamo, per sort, disposava d’unes quantes ampolles d’aigua situades al costat dels rams de flors, i no parà de beure’n, sobretot durant les darreres cançons del concert. Un espectacle sense cap mitja part ni artistes convidats i que ens deixa un dolç perfum. El que correspon a les carícies tendres, a les expressions dolces, als cors inflamats. I què són, si no, l’amour, le plaisir?

L’amor romàntic