Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Cinema i sèries Música

Akelarre

Fitxa tècnica:

Títol original: Akelarre

Any: 2020

Durada: 90 min.

Direcció: Pablo Agüero

Guió: Pablo Agüero i Katell Guillou

Música: Maite Arrotajauregi i Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

Repartiment: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de l’Església, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Productora: Co-production Espanya-Argentina-França; Sorgin Films, Tita Productions, Kowalski Films, Lamia Produccions, La Fidèle Production

Gènere: drama, Segle XVII, bruixeria, feminisme

Sinopsi: País Basc, 1609. Els homes de la regió se n’han anat a la mar. Ana participa en una festa al bosc amb altres noies del poble. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per purificar la regió, les fa aturar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’Akelarre, cerimònia màgica durant la qual, suposadament, el Diable inicia a les seves servidores i s’aparella amb elles.

Premis: 2020 Premis Goya: Millor música original, millor direcció artística, millor disseny de vestuari, millor maquillatge i millors efectes especials.

Comentari

Estava llegint el magnífic dossier especial “No eren bruixes”, de la revista Sàpiens 228, de març de 2021, quan vaig recordar que feia poc que s’acabava d’estrenar la pel·lícula “Akelarre”. Vaig pensar que seria una manera de completar la lectura. En realitat, la pel·lícula no és pròpiament de gènere històric, encara que s’hagi inspirat en el relat real de l’inquisidor Pierre de Lancre, sinó que és rabiosament actual: tracta sobre la submissió de les dones en un món masclista i de la confirmació del caràcter perillós de les dones: els homes tenen por de les dones que no els tenen por.

La història és el debat dialèctic entre sis noies basques (5 de les quals són actrius no professionals), escollides entre més de 800 joves i el jutge Rostegui (Àlex Brendemühl), amb apunts i contrapunts del secretari (Daniel Fanego). La pel·lícula creix en intensitat i qualitat, a mesura que transcorre la narració.

Tot i tractar-se d’un film tenebrista, sempre hi ha un punt d’humor.  La música i el vestuaris són quelcom més que un complement. Són part de la narració i del contingut. Les noies parlen entre elles en euskera i les obliguen a parlar en castellà quan s’adrecen al jutge. Aquest ens sembla un altre encert de la pel·lícula, quan el jutge i el secretari insisteixen en el caràcter incomprensible de l’euskera. En realitat, però, és la incomprensió de les dones en general (amb independència de la seva llengua), és a elles a les qui realment no entén l’inquisidor.

El jutge inquisidor (molt ben interpretat per Àlex Brendemühl) necessita provar l’existència del sabbat de manera concloent, les sis adolescents de la vila són les candidates perfectes per poder desvetllar, per fi, amb tot detall al Rei, el desenvolupament d’aquesta reunió de bruixes per a la realització de rituals i encanteris satànics. Tota la primera part se centra en la paraula, en la possibilitat del diàleg com a camí de l’entesa. Però, per al jutge i l’inquisidor de 1609 (i actualment, també) les respostes són innecessàries perquè ja sap que, només, ell té raó i es beneficia de l’absoluta certesa. El final és un homenatge al film Thelma and Louise.

No us perdeu el Making of Oficial Akelarre Completo https://youtu.be/CspbcUQzmJY

Categories
Arts plàstiques Llibres Música Teatre

Harlem, Baldwin i els drets civils

No es pot canviar tot allò al que t'enfrontes, però res es pot canviar fins que no t'hi enfrontes.    James Baldwin 1924-1987

Els afroamericans havien suportat segles d’esclavitud i la lluita per l’abolició. El final de l’esclavitud no havia portat la terra promesa que molts havien imaginat. En canvi, la supremacia blanca es va restaurar ràpidament, legalment i violentament al Nou Sud, on vivien el noranta per cent dels afroamericans. A partir del 1890, els afroamericans van emigrar cap al nord en gran nombre. Aquesta gran migració va acabar traslladant centenars de milers d’afroamericans del sud rural al nord urbà. Molts van descobrir que havien compartit experiències comunes en les seves històries passades i també ara les seves circumstàncies presents incertes.

Les lleis de Jim Crow van portar molts afroamericans a esperar una nova vida al nord. Els grups racistes i els delictes d’odi fan alarmar les famílies afroamericanes del sud profund. La promesa de posseir terres no s’havia materialitzat. La majoria dels negres treballaven com a parcers atrapats en un cicle interminable de deutes. A la dècada de 1890, una plaga de morrut va danyar la collita de cotó a tota la regió, augmentant la desesperació. Tots aquests factors van servir per empènyer els afroamericans a buscar millors vides. L’economia del nord en auge va forjar l’atracció. Les feines industrials eren nombroses i els propietaris de fàbriques buscaven mà d’obra barata arreu. Aqui va aparèixer la necessitat d’uniformitat amb l’anomenat melting pot no només dirigit als afroamericans, sinó als immigrants d’altres tradicions culturals. Era l’americanització dels que volien viure allà, una assimilació a canvi de la renúncia de les seves arrels. Molts cognoms van ser canviats per acostar-se més a l’anglès, i va propiciar el sentit de comunitat local.

Malauradament, els habitants del nord no van acollir els afroamericans amb els braços oberts. Tot i que els sistemes legals dels estats del nord no eren tan obstruccionistes cap als drets afroamericans, el prejudici entre la població estava molt arrelat. Els treballadors blancs es van queixar que els afroamericans inundaven el mercat laboral i baixaven els salaris. La majoria dels nous immigrants es van trobar segregats a la pràctica en barris marginals urbans. El més gran d’ells va ser Harlem. En lloc de rebolcar-se en la compassió de si mateixos, els desposseïts van experimentar una explosió d’orgull cultural. Era el moment d’una celebració cultural. De fet, la cultura afroamericana va renéixer al Renaixement de Harlem o Harlem Renaissance a Nova York. Escriptors, actors, artistes i músics van glorificar les tradicions afroamericanes i, alhora, en van crear de noves.

L’escriptor més prolífic del Renaixement de Harlem va ser Langston Hughes. Hughes va desestimar les influències dels poetes blancs i va escriure amb el metre rítmic del blues i el jazz. Claude McKay va instar els afroamericans a defensar els seus drets en els seus versos poderosos. Jean Toomer va escriure obres de teatre i contes, així com poemes, per plasmar l’esperit del seu temps. Els editors de llibres aviat se’n van adonar i van patrocinar molts d’aquests talents. Zora Neale Hurston es va fer notar ràpidament amb la seva novel·la, Els seus ulls estaven mirant Déu, potser l’escriptora menys compromesa però d’un èxit aclaparador. La música va conèixer la prosa en forma de comèdia musical. Sovint, la producció de Shuffle Along de 1921 s’atribueix a l’inici del moviment. L’actor Paul Robeson va captivar el públic amb les seves memorables representacions escèniques.

Cap aspecte del Harlem va donar forma a Amèrica i a tot el món com el jazz. El jazz va ignorar moltes convencions musicals amb els seus ritmes sincopats i els seus solos instrumentals improvisats. Milers d’habitants de la ciutat van acudir nit rere nit per veure els mateixos artistes. La improvisació significava que no hi hauria dues actuacions iguals. Harlem tenia el famós Cotton Club i comptava amb el talent de Duke Ellington, entre altres. La joventut ballava Lindy Hop al Savoy. Jelly Roll Morton i Louis Armstrong van atreure a un públic enorme, els nord-americans blancs i afroamericans van viure la febre del jazz. Cantants com Bessie Smith i Billie Holiday van popularitzar la veu del blues i el jazz, també demostrant el valor de la comunitat i denunciant la radicalització blanca. Harlem era un gran altaveu de reivindicació.

Les constants dificultats que van afrontar els afroamericans al sud profund i al nord urbà van ser greus. Calia que l’entorn de la nova ciutat nord-americana apropés algunes de les ments més grans del moment. Harlem va proporcionar grans obres que d’una altra manera podrien haver estat perdudes o mai produïdes. Els resultats van ser fenomenals. Els artistes del Harlem van transformar, sens dubte, la cultura afroamericana. Però l’impacte en tota la cultura nord-americana va ser igual de fort. Per primera vegada, l’Amèrica blanca no podia apartar la vista.

El final de l’auge creatiu de Harlem va començar amb la caiguda borsària del 1929 i la gran depressió. Va anar aguantant fins que la llei seca va acabar el 1933, cosa que va significar que els patrons blancs ja no buscaven l’alcohol il·legal als clubs de la zona alta. El 1935, molts residents de Harlem havien passat a buscar feina. Van ser substituïts pel flux continu de refugiats del sud, molt necessitats d’ajuda pública. El Harlem Race Riot de 1935 o El motí de Harlem de 1935 va tenir lloc el 19 de març. Ha estat descrit com el primer motí racial “modern” a Harlem, perquè es va cometre principalment contra la propietat en lloc de contra les persones, i va esclatar després de la detenció d’un jove lladre, la qual cosa va causar tres morts, centenars de ferits i milions de dòlars en danys materials. El motí va ser un motiu de mort per al Renaixement de Harlem. Una època daurada per a artistes, escriptors i músics afroamericans. Va donar a aquests artistes orgull i el control de com representar l’experiència negra en la cultura nord-americana i va preparar el terreny per al moviment pels drets civils.

Mapa històric detallat de Harlem, que inclou una història pictòrica dels seus residents més famosos i llocs culturals importants.

I ara és quan em refereixo de forma inquestionable a James Baldwin. El seu entorn i les seves urgències apareixen en aquest documental del 2016, fet a partir d’un text inacabat del propi Baldwin I’m not your negro, a Filmin i a Netflix, sorgit desprès dels assassinats de Malcolm X, Martin Luther King, Medgar Evers, que explica el racisme als USA i la necessària lluita pels drets dels afroamericans. El documental no inclou cap frase que no sigui de Baldwin: ell és el guionista als crèdits. Les imatges mesclen abundant material d’arxiu i inclouen algunes entrevistes i debats amb l’escriptor, així com imatges recents de les batusses de Ferguson i Baltimore o de la presa de possessió d’Obama el 2009. A través del relat de James Baldwin, el documental és el testimoni definitiu que la segregació no es limita a les fronteres sudistes, així com tampoc és un fenomen que s’hagi de “subscriure” al passat. El que explica és el mateix Moviment i els esdeveniments més importants, des de Montgomery fins a Nova York passant per Los Angeles. L’eco de les revoltes de llavors arriba fins avui creant constants ponts entre el passat americà i un present ple de qüestions no resoltes. El valor del documental és que condensa el valor de la filmografia documental entorn del Moviment dels Drets Civils i la constant interpel·lació al present més immediat

Nascut ja al Harlem que hem descrit i en un entorn molt humil va tenir la sort de tenir una mestra, la mestra, que aviat va veure les qualitats que un adolescent apuntava. També va tenir com a company de classe el gran fotògraf Richard Avedon i l’escriptor Countee Cullen com a professor. El seu interès per la literatura va aparéixer aviat i el seu esperit crític també el va acompanyar, tot i no anar a la Universitat, com a conseqüència de la mort del seu padrastre i dels vuit germans que s’havia d’ajudar. Va fer tota mena de feines, però també l’assitència als cercles del Greenwich Village on l’escriptor Richard Wrigth va endevinar el talent que podia sorgir, i li va aconseguir una beca per escriure la primera novel.la, (al llarg de la seva vida va guanyar la prestigiosa Beca Guggenheim i la Beca de la Fundació Ford), i poder viatjar per primer cop a Paris, on coneixerà els existencialistes, més concretament Jean Paul Sartre amb qui el va unir un fort lligam. Per tant, l’autoexili va ser una cura, de la qual Baldwin va sorgir enfortit, i molt capaç d’enfrontar-se el problema de ser negre als Estats Units. Això era 1948 i Paris no era una festa, just havia acabat la II Guerra Mundial i estava tot per reescriure, però sí una potència intelectual i política.

El seu vincle amb França ja no es va trencar mai més. N’era un assidu. Quan a Estats Units notava una pressió que l’adoloria massa, en marxava. La seva homosexualitat i el seu compromís amb el moviments pels drets dels afroamericans representaven una càrrega duríssima. Va viure els darrers anys, fins el 1987, a Saint-Paul-de-Vence, a la Provença, una residència que rebia un fluxe constant de visites d’artistes de tota mena i de tots els continents. Les seves estades allà li van esperonar encara més el seu compromís amb la lluita social. Coetani i col.aborador d’altres liders, i successor de les reivindicaions de William Edward Burghardt Du Bois, Baldwin es va comprometre amb el moviment afroamericà pels drets civils.

La seva obra és un conjunt de novel.la, conte i assaig que té un fil conductor: la lluita pels drets civils dels afroamericans. Harlem serà, necessàriament, un dels nuclis conceptuals d’aquest narrador, l’estigma d’aquest barri queda en moltíssims dels personatges que habiten els textos de Baldwin. Fill d’un predicador, figura severa que va deixar marca, aquesta experiència vital es transforma en literatura, i la dominant ombra paterna apareix en contes i novel·les, unes vegades exposada directament i altres de manera simbòlica. No és Baldwin escriptor les obres del qual segueixin una línia de desenvolupament única. És a dir, en la concepció de la seva literatura procura explorar al mateix temps diversos nivells de significat. Els seus personatges negres podran patir a causa de la discriminació racial, però alhora tenen conflictes sorgits de la seva condició humana. Com Henry James havia influit en ell, tal com ho reconeixia, ell ho va fer abastament en les generacions posteriors, sobretot en la gran novelista de la negritud, la contundent i reconeguda Toni Morrison.

I per copçar la seva fortalesa i el seu compromís ens situem a l’any 1965, debat a la televisió entre ell i William F. Buckley on es pot gaudir d’un discurs immens de Baldwin ple d’arguments ètics i intelectuals, amb una esplèndida retòrica, en front del supremacisme més ranci i només visceral del seu oponent. Aquest discurs encara avui és motiu d’estudi.

Categories
Llibres Música

Guarir el desassossec

Imatge ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)

La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) publica, des de principis del confinament pel Covid-19, una sèrie de píndoles en forma de breu article, sota el títol Llibres i música en temps de desassossec, on es convida al lector a conèixer diferents suggeriments per a la lectura o l’audició de música, que ajudin a millorar l’estat d’ànim i aportin coneixement en moments difícils i d’incertesa per a tots. Una iniciativa que ha mobilitzat a una part del personal docent i de l’administració a oferir petites finestres cap a la calma, que tant s’enyora.

Categories
Internet i blogs amics Música

Càntut: cançons de tradició oral

El projecte Càntut neix l’any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Compta amb tres vessants: el cançoner, amb més d’un miler de cançons amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques… recollides per caçadors de cançons i cantades per avis i àvies; el festival, que es duu a terme durant la tardor a Cassà de la Selva amb l’objectiu de fer viure aquests repertoris, i les produccions, amb projectes amb vida pròpia que enllacen la tradició oral amb l’actualitat. (Extret de la seva pàgina web)

És especialment recomanable la pàgina del Cançoner des de la qual es té accès a un cercador per poder arribar directament a les cançons cantades pels que n’han donat notícia. I l’apartat Enllaços on ens fem conscients de la importància i de l’amplitud de la tradició oral arreu.

Categories
Música

Quan el francès ens cantava a cau d’orella

L’entrada dels aliats el 25 d’agost de 1944 pels Champs Elysées de Paris engegava una de tantes postguerres com les que viuria Europa, s’iniciava la reconstrucció i l’assoliment de nou de la identitat d’un país que la tenia força malmesa. Però pel que fa al que ens ocupa, a la música popular més concretament, França va viure un moment d’afirmació nacional, que no voldria simplificar definint-la com a patriòtica, però que sí va representar la culminació d’alguna cosa que ja s’havia estat gestant durant el període d’entreguerres, i que es va caracteritzar per un “savoir-faire” culturalment encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb allò que des de feia anys anava arribant des de l’altre cantó de l’Atlàntic: el jazz. D’altra banda la vitalitat cultural del moment es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d’inicis del segle XX, i l’apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut.

Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en va quedar fascinat i en més d’una ocasió es va prendre alguna llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges tan legendaris com la Mistinguett, hereu del de les operetes parisenques i vieneses, també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime, aquella música dels inicis del jazz. Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels músics i els corrents nord-americans. I l’acordió i els vals mussette, per exemple, o els “Chansonniers” ja no només s’escoltaven a ritme del vals o de polca anteriors, sinó que incorporaven el fox-trott i el xarleston i la bogeria que aquest va representar. Només ens cal recordar icones molt diferents en estil ja del temps anteriors i coetanis de la guerra: Josefine Baker, Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trénet o la grandiosa Edith Piaf, o fins i tot Luis Mariano, per citar només alguns dels intèrprets més coneguts pel gran públic no francès, que amb molts d’altres van ser els mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar La Chanson, un panorama únic amb uns signes d’identitat remarcablement francesos, i que a casa nostra en molts casos coneixeriem gràcies a la “Nova Cançó” i als seus pioners “Els 16 jutges”.

El jazz a l’Alemanya nazi ja havia representat un signe de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte. Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició; per això després del 45 s’escoltaven les grans orquestres o els intèrprets més significats, que anaven a Paris des dels EEUU atrets per l’èxit que se’ls garantia. Tot i així, a la França de l’existencialisme, el jazz es va tornar més intimista, van proliferar les jazz cava que s’agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política i la cultura, escoltaven les inquietants notes d’un saxo i les veus ja en francès que versionaven les balades de les grans dames negres.

Col·lecció de discos del segell Gitanes: Jazz in Paris. Publicada fa pocs anys, recollint les gravacions de jazz fetes a França a partir del final de la II Guerra Mundial.

En aquest ambient, encara volgudament en blanc i negre, neix el que es coneixerà a tot Europa com la Chanson, que donà un planter de figures excepcionals, com hem dit sorgides de mons molt diversos, però que sempre buscaven el mateix: una altra manera d’explicar França als francesos. Músics, poètes, novel·listes, filòsofs, actors, dissenyadors, fotògrafs van formar part, o van donar suport a tota una generació que va saber fer del binomi paraula/música, quelcom molt proper i popular. Van cultivar la ironia, la melangia, el sarcasme, … van parlar de l’amor i del desamor, dels bons i mals costums, de política i filosofia, de reptes i frustracions. Es van adaptar i musicar poetes com  Prévert, Rimbaud, Eluard, Aragon, Baudelaire, Verlaine, Vian i un llarg etcètera. Curiosament algunes d’aquestes cançons van ser tan conegudes internacionalment, que van ser adaptades a diferents estils musicals, inicialment al jazz, i cantades per molts i diferents intèrprets, des de les potents veus dels crooners americans, als grans solistes de jazz, fins a conegudes figures del rock and roll i del pop posteriors: 1) La mer, 2) Les feuilles mortes, 3) C’est si bon, 4) La vie en rose, 5) Sous les ciels de Paris, 6) Douce France, 7) C’est magnifique en els seves versions franceses i les mateixes interpretades per 1) Bobby Darin, Bing Crosby, Django Reinhardt, George Benson, Erroll Garner, Robbie Williams, 2) Frank Sinatra, Louis Armstrong, Nat King Cole, Oscar Peterson, Eric Clapton, Bill Evans, John Coltrane, Chet Baker & Paul Desmond, 3) Louis Armstrong, Dean Martin, Eartha Kitt, 4) Louis Armstrong, Galliano & Marsalis, Diana Krall & Toots Thielemans, 5) Michel Legrand, Archie Shepp, 6) Nicholas Brothers, Stephan Grapelli, 7) Dean Martin, Ella Fitzgerald, Kay Starr, Eartha Kitt.

Era l’època de l’existencialisme de Sartre i de Camus, les contundents i provocadores afirmacions de Simone de Beauvoir i Herbert Marcuse. Del moviment hippie, que s’estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure, obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i de la massacre que va representar. Dels grans concerts a l’aire lliure, de la guitarra de Jimmy Hendrix, però també de la portentosa veu d’Elvis Presley i dels “efectes” del rock’n roll, acabant per la “desinvoltura” i el fenòmen dels Beatles. De la seducció de personatges com el Che Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina. Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles anti-baby, del dràstic canvi en el comportament sexual de les dones, d’alguns capellans compromesos amb la lluita obrera i de la Vespa, una moto italiana, urbana, lleugera i assequible, i del tot terreny 2CV de la Citroën. A França les inquietuds socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern conservador del general De Gaulle, van desembocar en els fets del maig del 68, que durant uns dies van posar en entredit, segons alguns en perill, les institucions polítiques del país. Després el desencís.

Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest conglomerat d’esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat a parlar d’uns inicis l’any 1945, i cal tornar a recordar que una certa manera de sentir França i d’expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny, de tota la tradició de les varietés, del cabaret, del music hall, del teatre d’avantguarda, etc… El que va provocar la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l’ideari col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país, sentir-se de nou portador d’una certa manera de pensar i viure, no en va s’idealitzà tot el moviment de la Resistència. I això exactament és el que van començar a fer, a partir dels 50 els que pujaven a dalt de les tarimes dels cafès i les jazz caves, com la famosa Boussole, avui un restaurant, o dels nombrosos cabarets com Le lapin agile, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van anar guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims. Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions pròpies. De les caves de Saint Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys. Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d’ells i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa. A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts i estimats per un públic molt minoritari, majoritàriament universitari, van representar una alenada d’intel·ligència i bon gust.

Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels més significatius del moment, o simplement els que més m’agraden, i en podeu llegir la biografia i escoltar-los una mica. De fet n’hi ha molts més, alguns d’ells amb molt d’èxit comercial per Europa i Amèrica, com seria el cas de Charles Aznavour o Gilbert Becaud . Els que figuren aquí van conviure amb els cantants de l’anomenada “cançó lleugera”, sorgits també entre els 50 i els anys 60, els quals ja competien amb la cançó anglosaxona, però aquests, la música i la poesia dels quals he intentat posar en valor i en context, es van mantenir dins d’una línea molt autòctona pel que fa als temes, als textos, als poetes que els inspiraven i a la manera d’enfocar la música, això sí, sempre amb una pinzellada de la blue note que els va captivar a partir de 1945.

S’inclou la pàgina de la RFI Musique (fons escrit i sonor) i un recull a YouTube

Barbara Arxiu sonor
Georges Brassens Arxiu sonor
Jacques Brel Arxiu sonor
Jean Ferrat Arxiu sonor
Léo Ferré Arxiu sonor

Serge Gainsbourg Arxiu sonor
Juliette Gréco Arxiu sonor
Yves Montand Arxiu sonor
Georges Moustaki Arxiu sonor
Serge Reggiani Arxiu sonor

La història en imatges …

Si heu arribat fins aquí espero que molts ho hagueu recordat amb un somriure i altres, els més joves, haureu après una mica d’història, de la música i de les persones.

===============================================

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

25 d’abril de 1974. La Revolució dels clavells

Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal

Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.

Podeu escoltar la cancó

Zeca Afonso – Grândola, Vila Morena

I també la podeu escoltar aquí: https://open.spotify.com/track/4YTZhbzc5dV87hhup8HVuo

A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morena sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.

Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Traducció en català

Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
Grândola, vila morena

Molts recordem com una flor vermella, el clavell, va ser el símbol pacifista i contrari a tota violència, que ja tenia els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington, contra la guerra al Vietnam, mentre que a Xile s’havia produït l’onze de setembre 1973 el cop d’estat de Pinochet i a Espanya l’assassinat de Salvador Puig Antich i la primera malaltia de Franco.

Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

Podeu escoltar Abril 74 de Lluís Llach aquí

Album Viatge a Itaca que inclou Abril 74

La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.

L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula.
A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.

També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.

Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.

Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”.
És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.

Categories
Internet i blogs amics Música

Ritme i melodia: George Gershwin

La música és un llenguatge, una forma d’expressió i una vivència per a tots aquells que en saben gaudir. Les músiques s’estimen des de diverses vessants: des de la creació o la interpretació; però també deixant-les que entrin a formar part de la nostra qüotidianeitat: escoltant-les i ballant-les.

Quan parlem de coses que ens agraden, que ens interessen o tot el contrari, sovint fem afirmacions inexactes, però que tothom entén. Una d’aquestes es produeix quan ens referim a la música americana, o genuínament americana. Ho diem com si ens referíssim a un gènere musical. Què volem dir exactament? Què ens passa pel cap? i per les orelles? Doncs molt possiblement, sense saber-ho, ens ve la música que va compondre un dels més grans compositors del segle XX, o la seva hereva.

George Gershwin va ser el músic que va elevar el jazz a caràcter sinfònic i li va saber imprimir el seu propi segell d’una forma contundent, fruit d’una concepció molt particular del que volia expressar: el carácter d’una època, d’una gent i d’una manera de viure.

Desprès d’una consolidada formació musical, va entrar als contorns del jazz de la mà de les notes del ragtime. Aquella música estava sonant fort i mereixia atenció, molta, com una de les que seria precursores del jazz. El classicisme europeu s’estava barrejant amb el só dels ciutadans negres americans, que ja no eren esclaus. Ritme i melodia, aquest era el secret. El públic ho va captar i ell els ho va saber fer sentir, perquè la seva música és enormement emotiva i alhora enèrgica. Gràcies a aquests components van sorgir unes partitures embolcallades d’una harmonia i d’una elegància, que és el que ens ha contagiat a les següents generacions; ens ha posat l’alegria dins els estòmacs i ens ha fet rascar amb la punta dels dits allò que, sense por, podem definir com Sublim.

Gershwin va crear també uns vincles indestructibles entre la música clàssica i la popular, ja que, després d’importants exits a Broadway, al cinema, etc., fruit d’una prol.lífica carrera com a compositor, estem parlant de més de 700 partitures, va necessitar capgirar la seva creativitat i endinsar-se, amb unes pinzellades que només ell podia donar, dins el món de la música anomenada “culta”.

Orquestres, bandes, cantants i ballarins de totes les èpoques i països han versionat, amb estils molt diferents, aquesta música, i han aconseguit que a les sales de concert o als teatres les batutes volin i els peus tinguin pressa.

Tot això per presentar la seva web oficial, sí, encara avui dia desprès de tants anys n’hi ha una. Una de les millors que he vist mai, per cóm està estructurada. No us vull avorrir explicant-la perquè crec que el millor és capbussar-hi. Potser des del punt de vista historiogràfic i pels seus admiradors la més impactant sigui el catàleg per la manera que té de presentar-nos les obres, i la de recerca de música de totes les peces. A la primera pàgina si aneu cap avall hi trobareu la biografia. També podreu escoltar fragments de totes les seves cançons interpretades també per cantants actuals, la qual cosa demostra la seva pervivència dins del món del jazz i de la música americana en general, perquè ara ja sabem què diem quan la qualifiquem així?

Rhapsody in Blue (1924) Royal Academic of Music
An American in Paris (1951) Vincente Minnelli
Shall we Dance (1937) Mark Sandrich
Summertime de Porgy and Bess (1935)

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra.

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================