Categoria: Música

Categories
Música Teatre

1936. La Guerra d’Espanya en tres hores i mitja

1936. L’any en què Espanya entrà en xoc

Agraeixo a l’amic Emilio Silva, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) que em va enviar un enllaç de l’obra teatral 1936, (representada entre el 29 de novembre de 2024 i el 26 de gener de 2025) i que la 2 de TVE va emetre el proppassat 28 de maig de 2026, a les 22.00h, i que ara podeu recuperar a RTVE Play https://www.rtve.es/play/videos/la-2-es-teatro/1936/17001027/, una adaptació de l’obra original 1936 per a televisió enregistrada al campus de Leganés de la Universitat Carlos III de Madrid de tres hores i mitja de durada.

L’he vista dues vegades, una per gaudir-ne i l’altra per fer aquesta crònica. En general, és cert que el teatre perd autenticitat quan es passa a la televisió. No és aquest el cas. No he vist l’obra teatral en directe, però la que podeu veure aquí és una obra que impacta, que fa pensar, que commou, que fa somriure, que ensenya, que mostra la barbàrie, que distreu i que no es fa pesada, malgrat les tres hores i mitja de durada.

Cristina Arias en ‘1936′. Font: rtve

Quatre actors i quatre actrius conformen l’elenc de l’obra: Antonio Durán ‘Morris’, Mamen Camacho, Natàlia Hernández, Maria Morales, Francisco Ochoa, Cristina Arias, Guillermo Toledo i Juan Vinuesa, dirigida per Andrés Lima i escrita per Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga. A més de notables historiadors que han assessorat el guió.   

Un repartiment paritari a més d’un cor que amb els càntics teixeix el paisatge de l’època, representa l’obra. Cadascun es posa a la pell de diversos dels personatges històrics que habiten el 1936 sobre l’escenari: Guillermo Toledo, per exemple, interpreta els generals Yagüe i Miaja; María Morales, Manuel Azaña, Largo Caballero i Clara Campoamor.

Guillermo Toledo en l’obra ‘1936’. Font: rtve

Descripció, arrels i emoció

Aquesta obra teatral està dividida en tres actes, el primer és més descriptiu, presenta situacions poc conegudes, com els afusellaments indiscriminats realitzats a la plaça de toros de Badajoz per les forces revoltes; el segon presenta alguns detalls ocults de la trama colpista, com ara les seves arrels, orígens i la base del seu finançament econòmic; i el tercer és més emocional amb la culminació de la Batalla de l’Ebre, la derrota de les forces republicanes, l’exili emprès per Azaña o la clamorosa cicatriu que continuen suposant les més de 58.000 víctimes que continuen a les 2.567 fosses comunes que hi ha a Espanya encara avui.

El muntatge arrenca a l’estiu del 1936. D’una banda, els Jocs Olímpics de Berlín comencen l’1 d’agost. Per part seva, les Olimpíades Populars a Barcelona, ​​amb representació del món democràtic, s’inicien el 19 de juliol. La llegenda explica que Goebbels, ministre de propaganda de Hitler, decideix que la música oficial dels JJOO del tercer Reich sigui la Novena Simfonia de Beethoven (L’himne de l’Alegria). Però Pau Casals, que és el comissari cultural de l’Olimpíada Popular a Barcelona, ​​munta en còlera i decideix que de cap manera Beethoven serà “segrestat” pels nazis. A partir d’aquell moment l’Himne a l’Alegria es cantarà a la inauguració de les Olimpíades Populars a l’estadi de Montjuïc.

‘1936’. Font: rtve

Pocs dies abans de la inauguració de les Olimpíades, el general Mola, «el director» de l’imminent cop d’estat, cursa un telegrama xifrat als militars que se sublevaran contra la segona República. El contingut en clau diu  així: «El pasado día 15, a las cuatro de la mañana, Elena dio a luz un hermoso niño» El missatge indicava que la rebel·lió militar començaria el 18 de juliol a les cinc del matí». Era el principi d’un dels episodis més terribles de la història d’Espanya.

Un altre dels documents en què s’han basat els autors -i que fa de nexe d’unió durant tota l’obra- és el Diari de Pilar Duaygües, una adolescent de 14 anys que, durant mesos, va immortalitzar el que passava a la ciutat de Barcelona i, sobretot, com l’afectava a ella i a la família, que eren del bàndol republicà. Un testimoni únic que reflecteix com els joves van viure la Guerra Civil.

Al llarg de tres hores i mitja de durada veurem desfilar personatges clau a la Guerra d’Espanya com, Pau Casals, Queipo de Llano, Manuel Azaña, la Passionària, el General Mola, el General Yagüe, Francisco Franco, Primo de Rivera, Clara Campoamor, Rosario la Dinamitera, George Orwell, etc. a més del Cor de Joves de Madrid.

Mamen Camacho en l’obra ‘1936′ com la Passionaria ‘1936’. Font: rtve

Una crítica de 1936

Tot i la seva llarga durada, 1936 transcorre a molt bon ritme i no es fa pesada en cap moment. Bé és cert que la primera part és la menys brillant de les tres, almenys pel que fa a força dramàtica. La segona és una explosió d’emocions i fluïdesa narrativa. Mereix una atenció especial l’episodi en què milers de civils del bàndol republicà fugen de Màlaga, camí d’Almeria, mentre són massacrats per l’exèrcit de Franco al costat d’avions alemanys i italians. Tota aquesta llarga escena és una joia, des del començament amb María Morales i Mamen Camacho cantant Los cuatro muleros fins a la resolució amb un genial Juan Vinuesa, interpretant un membre de Creu Roja, banyat en llàgrimes per la tragèdia.

La segona part es completa amb l’esdevenir de la Guerra a Barcelona (genial la trobada entre els personatges interpretats per María Morales -del bàndol republicà- i el d’Antonio Durán Morris -del bàndol colpista-), l’esquinçador bombardeig a la ciutat de Guernica i l’actuació d’un grup d’artistes en un teatre de Madrid quan irrompen les bombes. els espectadors, que sentiran a les seves pròpies carns el pànic i la por del soroll ensordidor de les bombes.

La tercera part del muntatge és també excel·lent. Comença amb un esquetx molt graciós de Natalia Hernández, que interpreta la Senyora Guerra. En un muntatge de tal dramatisme, s’agraeixen uns quants minuts de rialles. Tot seguit arriba una altra de les escenes més potents del muntatge: la batalla de l’Ebre, narrada i posada en escena amb enorme brillantor. Magnífics tots els actors i esplèndida la direcció. Per concloure, 1936 acaba amb un epíleg bonic i emocionant que té lloc actualment en una fossa comuna. Molt ben resolta la posada en escena d’aquest desenllaç per part d’Andrés Lima, que suposa el colofó ​​perfecte per a un muntatge extraordinari. Un record i un homenatge a tots els avis Emilios dels seus nets Emilios.

‘1936’. Font: rtve

Nota d’edició: La part de crítica ha recollit, adaptat i traduït algunes idees de la de Teatrero de Aldo Ruíz 12-12-2024

Categories
Música

Bernstein vs. Plató

Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.

A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?

Moviments:

    Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica.
    Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat.
    Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa.
    Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra.
    Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.

És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.

Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.

És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.

No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.

Categories
Música

Anem de Festa! El Maria Canals

Un any més Barcelona, algunes localitzacions de Barcelona, s’omplen de música, d’alegria, de virtuosisme i de festa; els pianos anònims situats estratègicament ens brinden la seva rotunditat, de mans, mai millor dit, d’aquells que en saben, poc o molt, que l’estudien, que l’estimen i que se’ns ofereixen per recordar-nos cóm en seriem de feliços si estiméssim més la música.

El Maria Canals torna a la seva cita anual: El Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona treballa per apropar la música a tothom, combinant la promoció del talent jove amb un fort compromís d’inclusió i accessibilitat. Amb més de setanta anys de trajectòria, ofereix suport a pianistes emergents i fomenta la pràctica del piano com a eina cultural i educativa accessible per a persones de totes les edats.

La pàgina web que incorpora l’enllaç us explica la història d’aquest concurs musical, de més de 70 anys, per què sorgeix, cóm s’obre pas i la vinculació actual amb la ciutat. És una oportunitat immillorable per gaudir de concerts i d’intèrprets que de ben segur aviat encapçalaran els cartells de les sales més importants del món. Anéu-hi, és una festassa!

Categories
Música

El Cànon de Johann Pachelbel

Johann Pachelbel 1653-1706: Compositor, organista i professor alemany de música barroca, va ser un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach, i entre les seves nombroses obres cal destacar el cèlebre Cànon i giga en Re major per a tres violins i un baix continu. La seva vocació musical és una comunitat fortament influenciada per la tradició luterana protestant, on l’orgue de l’església era el cor al servei dels sentiments espirituals.

Obra que ha estat objecte de nombrosos enregistraments i versions (orquestra, piano, guitarra…) És una de les melodies més reconegudes i escoltades del planeta. Es basa en una progressió harmònica repetitiva de vuit acords en Re major.

Aquesta seqüència es repeteix sense canvis durant tota la seva durada. Els violins entren en forma canònica (d’un cànon perceptiu, conforme, regular, just, adequat), és a dir, va imitant la mateixa melodia amb petits desfasaments temporals.

Va ser un compositor del segle XVII, un home tranquil, reflexiu i contemporani de Bach. En la dècada de 1680, en un món afectat per canvis religiosos i grans conflictes, va portar al món a través de la música, una peça que excedeix en el temps, on cada nota era una pregària i un camí cap a la divinitat; amb una ànima ferida una simfonia que entrellaça el dolor amb l’esperança, la fe amb l’amor, el sentiment i la nostàlgia amb l’optimisme, va donar veu a una harmonia eterna.

Va perfeccionar el seu talent i ofici en les escoles més prestigioses de l’època, i va ser un dels principals organistes de les esglésies d’Alemanya.

La seva vida personal va estar marcada per moltes desgràcies, la seva esposa i dos dels seus tres fills varen morir prematurament. Aquesta angoixa i perduda va inculcar una sensibilitat molt personal en les seves composicions.

El dolor és convertir en el seu llenguatge, en la seva expressió i fragilitat, que plasmar en la seva música, com el camí d’esperança cap a l’eternitat. La fe va ser la seva companya en un món efímer i opressiu, on la seva religiositat va ser punt d’equilibri de llum i font d’inspiració.

Aquesta fe, aquesta creença es reflecteix en el seu cànon que posseeix característiques d’una altra forma musical barroca, està basat, tant harmònicament com estructuralment, sobre un disseny de variacions melòdiques repetitives durant tota la seva composició a la línia de baix de dos compassos.

El cànon és més que una composició musical; és una meditació sobre l’eternitat, una història d’amor que no té fi.

Però no va ser fins al segle XX, que és convertir en un símbol o himne universal. Ha acompanyat moments de profunda reflexió, moments íntims, cerimònies solemnes, declaracions, juraments protocol·laris i promeses per a milions de persones.

El cànon en Re major de Pachelbel, dona tranquil·litat, equilibri, meditació. El ritme suau, instal·lat en cada nota, és una pregària i sensació de pau, un camí i un enllaç en el temps. El seu ressò penetra en el més profund de les nostres ànimes. És la prova que l’art és immortal i la memòria de Pachelbel és viva.

Johann Pachelbel 1653 – 1706
Categories
Música

Xesco Boix, ben recordat quaranta anys després

                      Joan Alcaraz

Exposició “Xesco Boix encara canta !”

Organitzada amb el suport d’Òmnium Cultural Sabadell

Casal Pere Quart de Sabadell

Fins al 24 de juliol del 2024

Han passat quaranta anys de la seva tràgica desaparició, però molta gent continua recordant-lo. Molts pares i mares i, singularment, molts nois i noies -ara ja granadets- que van créixer amb els temes que cantava i amb la seva peculiar manera d’interpretar-los.

El barceloní (1946) Francesc Boix i Masramon –Xesco Boix per als amics i coneguts- va ser, sobretot durant els darrers anys del franquisme, l’època de la Transició i la suposada primera democràcia, un músic, animador i cantant de folk i de cançó infantil. De professió era mestre i feia també de pedagog, i va treballar com a comunicador en un sentit ampli.

Xesco Boix a l’Escola del Mar (Barcelona) l’any 1983 | Josep Mercadé

Fill del poeta Josep Maria Boix i Selva, era nebot de Maur Maria Boix, monjo de Montserrat, director històric de Serra d’Or i responsable de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Alumne dels jesuïtes, va pertànyer a l’aleshores mític moviment escolta de la mà de mossèn Antoni Batlle, gran impulsor de l’escoltisme al nostre país. En  aquest ambient tan singular aprendria un munt de cançons que va saber incorporar al seu repertori. D’adolescent també va cantar a la Coral Sant Jordi.

Dels Beach Boys a Pete Seeger

En poques paraules, sentia la música i s’estimava profundament Catalunya. Però va ser als Estats Units -gràcies a una beca d’estudis amb músics com el seu germà Joan Boix i Eduard Estivill-, on entraria en contacte amb el moviment hippy i la música folk. Va assistir a actuacions de grups com The Beach Boys o Peter, Paul and Mary, o de cantants com Bob Dylan, Joan Baez o l’ídol històric de la música folk i més compromesa, Pete Seeger, de qui es faria amic.

Pete Seeger

Molt influït, doncs, per aquella música d’arrel, fundà amb un conjunt de cantants i grups el Grup de Folk (1966), que adaptà temes dels EUA i en creà de nous. Després formaria el grup Ara va de bo (1971), que es va centrar en la cançó infantil, tot recuperant temes populars catalans i també creant-ne d’altres. Tres anys després, en una nova etapa de la seva valuosa trajectòria, ja s’animaria a  cantar en solitari, tot i que vinculat als grups El Sac i Els Cinc Dits d’una Mà.

El grup de cançó i animació infantil “Ara va de bo” grava el seu tercer LP Pere Poma a l’estudi Gema-1 (Sarrià), amb nens. N. Ventura i Xesco Boix, drets. J. Roura amb els nens

Enregistrà una munió de discos i cassets -trenta-cinc  en total-, i publicà deu llibres. A més de Pete Seeger, del qual adaptà moltes peces, va ser un gran admirador d’un altre referent mític,  Woody Guthrie. Han passat quatre dècades, però la seva obra i la seva trajectòria continuen sent molt valorades, i la prova és  aquesta exposició, en ple centre de Sabadell.  

I per què, precisament, a la cocapital -juntament amb Terrassa- del Vallès Occidental? Doncs, sobretot, perquè les dues organitzadores principals, l’Olga i la Gemma, són sabadellenques i havien posat des de fa un cert temps, en la recuperació de la memòria del Xesco, un impuls especial. Per això no és estrany que l’acte d’inauguració de la mostra resultés especialment atapeït, amb la presència de figures com la dibuixant Pilarín Bayés, el cantant i romancer Jaume Arnella, el cantautor Miquel Pujadó, l’actor i animador infantil Cesc Serrat o l’animador, també infantil, Rah-mon.

Pilarin Bayés
Jaume Arnella

Qui sap animar, no sap animar-se?

Xesco Boix fou un personatge valent i compromès amb el seu país i la seva llengua.  Llàstima que al llarg de la seva trajectòria patís diverses crisis depressives que finalment el portarien a llevar-se la vida. Va ser el 21 de juliol del 1984, tirant-se a la via del tren del Maresme, a l’altura de Malgrat de Mar. Ja passa, a voltes: qui sap animar, no sempre és el més animat…

En definitiva, una gran pèrdua. Tot i així, si el cos, malauradament, fa temps que ja no hi és, l’ànima, l’esperit i l’aportació de Xesco Boix segueixen ben vius. Aquesta mostra, que segurament recorrerà d’altres poblacions, n’és el millor testimoni.

Categories
Música

Paco de Lucía: homenatge merescut, una mica insòlit

Joan Alcaraz

Concert d’homenatge a Paco de Lucía

Organitzat per la Fundación Excelentia

Palau de la Música Catalana

13 de juny del 2024

M’agrada molt la guitarra flamenca, tan alada, tan juganera, i per això volia fruir com es mereix d’un concert dedicat a un dels seus màxims referents en el desè aniversari de la seva mort. I és que el ciutadà Francisco Gustavo Sánchez Gómez (1947-2014), conegut universalment com a Paco de Lucía, va ser un guitarrista i compositor de flamenc considerat, en el seu gènere, el millor de la història.

Poca broma, doncs! Però, en canvi, en aquest concert organitzat per la madrilenya Fundación Excelentia https://fundacionexcelentia.org/ van haver-hi, si no ben bé bromes, alguns detalls que van convertir el merescut homenatge al mestre en un esdeveniment una mica insòlit. Per començar, només van interpretar-se dues peces del Paco, més una altra composada a mitges amb el brillant pianista Andrés Barrios, un dels protagonistes del concert. I és que, a més de l’aportació de l’excel·lent guitarrista que és Alejandro Hurtado, la vetllada comptà amb la intervenció d’un pianista -el piano és, per damunt de cap altre, el meu instrument-, una cosa no tan habitual en un concert de música flamenca i aquesta, sí, tot un encert. Com va ser-ho la intervenció, tot acompanyant, en algunes peces, Alejandro Hurtado, del bon percussionista que és David Domínguez.

Alejandro Hurtado
Andrés Barrios

Un altre detall ben poc afortunat: el concert no comptà amb la interpretació d’Entre dos aguas, la composició més emblemàtica de Paco de Lucía, sens dubte recordada per tothom. Direu, com pot ser? Doncs sí, va ser.

La vetllada s’inicià amb l’audició d’una altra música també emblemàtica: el meravellós -per dir-ho suau- Concierto de Aranjuez, del compositor valencià Joaquin Rodrigo. Van interpretar-la l’Orquesta Clásica Santa Cecilia i, a la guitarra, Alejandro Hurtado. Ah, quina música tan suggestiva, tan dolça, tan rutilant! I quin gust que dóna, una i altra vegada, d’escoltar! 

Joaquín Rodrigo

    

En definitiva, un concert que, tot i els matisos esmentats, va valdre, en conjunt, la pena.

Categories
Música

Adamo, “l’amour et le plaisir” al Palau

Joan Alcaraz

Concert de Salvatore Adamo

Palau de la Música Catalana  

Banco Mediolanum. Festival Mil·lenni        

18 de maig del 2024

El sentit romàntic de l’existència -tan present, no cal dir, en les arts- és de les coses que més paguen la pena en el món que ens ha tocat viure, també -ai!- tant ple d’odis, malvestats i destrucció. Per això, acostar-s’hi ens omple molt, alhora que ens compensa de tot el que pot amoïnar-nos.

Hi penso en ocasió d’un nou concert de Salvatore Adamo a Barcelona -el tercer que he anat a escoltar-li-, tal com hi vaig pensar fa dos mesos quan al Cap i Casal van irrompre l’art i la seducció d’un altre dels grans cantants romàntics de les últimes dècades, l’italià Al Bano. Vaig tenir també l’honor de posar-vos-el a l’abast des de “Gaudir la Cultura”  https://gaudirlacultura.com/2024/03/22/al-bano-lesperit-romantic-a-barcelona/.

Adamo, per motius de salut -com Al Bano, té vuitanta anys-, havia hagut de postergar uns mesos aquest concert en el marc del Festival Mil·leni, però ha fet tot el possible per no perdre’s la cita amb Barcelona, una capital on és volgut, aplaudit i estimat. Per un enfervorit públic que, en la seva immensa majoria, depassa la setantena -ep!, jo, d’anys, només en tinc seixanta-nou- i que, a més d’aplaudir-lo i de proferir el clàssic crit de bravo!, també l’obsequià amb uns quants guapo i, fins i tot amb algun, encara més sensual, tío bueno. Què més pot desitjar, tot un cavaller de la seva edat, de veu dolça i tendra i que continua, també amb el concurs del seu cabell argentat, amb bona presència a l’escenari?

Corrua de rams de flors

En concerts d’aquesta mena sol haver-hi molt sucre, perquè l’amor i el plaer, com que són habitualment dolços, acostumen a portar-ne. Així, un dels ingredients del sucre és un bon ram de flors fent corrua cap a l’escenari de mans d’una dama madureta, a qui el cantant, delicadament, besa la mà i diposita el ram cap al fons, al costat dels seus -bons- músics. És el que vaig descobrir en els altres concerts i esperava tornar-ho a veure en aquest. Tota una, ben subtil, declaració d’amor a l’artista.

El sicilià i belga d’adopció -viu en un municipi situat a la zona sud de Brussel·les- ens interpretà diverses i ben conegudes cançons, en francès i en castellà, del seu ample i reconegut repertori, juntament amb una, Està nevant (Tombe la neige) que ha estat adaptada al català

Adamo: “Cau la neu” (Tombe la neige)

Melòdiques la majoria, i també de rítmiques, dissortadament no en va cantar dues de les que més m’agraden i que ara em permeto d’oferir-vos: Le silence -sobre la contraposició, tan interessant, entre el so i la seva absència-

i La beauté des femmes, en què Adamo, a la manera d’un trobador contemporani, ens fa pensar en els temps medievals de l’amor cortès

La beauté des femmes

Tant de romanticisme, tanta dolçor, tant d’amor… també poden arribar a deixar la boca molt seca. Però Adamo, per sort, disposava d’unes quantes ampolles d’aigua situades al costat dels rams de flors, i no parà de beure’n, sobretot durant les darreres cançons del concert. Un espectacle sense cap mitja part ni artistes convidats i que ens deixa un dolç perfum. El que correspon a les carícies tendres, a les expressions dolces, als cors inflamats. I què són, si no, l’amour, le plaisir?

L’amor romàntic
Categories
Música

Miquel Pujadó ens porta Brassens al Barri Gòtic

Joan Alcaraz

“La tendresa del goril·la”

Homenatge de Miquel Pujadó a Georges Brassens

En companyia de l’actor de musicals Ferran Frauca
Harlem Jazz Club de Barcelona
10 de maig del 2024
En el marc del festival Barnasants

En l’íntim i suggestiu espai del Harlem Jazz Club, en ple Barri Gòtic barceloní, el conegut cantautor terrassenc Miquel Pujadó, devot -entre diverses devocions- de l’obra de Georges Brassens, ens oferí un interessant concert fet de versions de temes ben populars del poeta i cantautor francès, nascut a la ciutat occitana de Seta.

Miquel Pujadó
Harlem Jazz Club
Ferran Frauca
Georges Brassens

Cançons tan plaents com senzilles i elegants, tendres i enjogassades, amb un to de taverna, mitjançant les quals la ironia brasseniana -projectada generalment sobre les dones però també referida, quan calia, als homes- es desplegava arreu, com una de les expressions de la música i la cançó populars més representatives del segle XX.

Molt ben acompanyat, i a voltes reemplaçat, per Ferran Frauca, Pujadó -que també és un reeixit comentarista musical a Serra d’Or-, amb la seva veu ben timbrada, aconseguí fàcilment que el públic gaudís d’un bon vespre. Brassens, un dels autors que es troben en l’origen de la Nova Cançó -escolteu-ne, per exemple, les versions de Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Rafael Subirachs o les del propi Pujadó-, és un d’aquests referents que passaran anys i sempre trobarà qui el recordi.

Entre la vintena de temes interpretats, alguns de molt coneguts –La mala reputació, El goril·la, Pobre Martí, La bona Margot, Fernanda…-, Georges Brassens, de la mà de Miquel Pujadó, se’ns feu amic, company, gairebé germà. Les lletres de les seves cançons, variades i elaborades, fan sempre l’ullet a la intel·ligència i es revolten contra el comportament gregari. Va ser, en tot moment, un esperit lliure, i el sentit de la llibertat traspua pel conjunt de la seva obra. Bravo!

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus Música

Carles Santos, l’irregular intrepidesa

                     Joan Alcaraz

Exposició “Carles Santos. I ara, què ?”

Comissariada per Ona Balló en col·laboració   amb Elena Lasala

Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa

Fins al 21 de juliol del 2024

Des de la seva mort, aquesta és la primera mostra dedicada al singular pianista i compositor de Vinaròs que va ser Carles Santos Ventura (1940-2017). Singular com a músic i intrèpid per la seva personalitat, que mai no va defugir el risc. Un artista que feia també de pescador a la costa nord del País Valencià, i que tota la vida va procurar deixar anar amarres cap a qualsevol persona i situació -al nostre entorn i arreu- que poguessin interessar-li.

Carles Santos

Per això no va dubtar, posem per cas, a comprometre’s a fons amb l’Assemblea de Catalunya quan aquest organisme protagonitzava, al nostre país, la lluita política, civil i democràtica als darrers anys del franquisme. El seu inconformisme -artístic, però també vital- explorava més enllà de les tecles del piano i de la convenció de la partitura. El piano, un instrument que va començar a tocar als cinc anys, que va ser capaç, si calia, d’arrossegar pel carrer -en un afany de portar la música a l’espai públic- i que arribaria a abandonar -tot insultant-lo com a “moble inútil”- del 1971 al 1979.

Carles Santos

Concerts irregulars, al gust de cadascú

No hi ha cap aniversari rodó per justificar la mostra, el títol de la qual intenta respondre a la pregunta que Joan Brossa va fer a Santos després de sentir-lo en un concert a Barcelona: “Ja saps tocar el piano. I ara, què?”.

A partir d’aquest repte, l’interès de l’artista per la música atonal impulsaria la seva proposta de concerts irregulars. El 1969, viatja a Nova York. L’any següent programa un concert en què compleix estrictament l’ordre d’una partitura ad libitum (al gust de cadascú) i s’enroca en un fragment durant tanta estona que el públic acaba marxant de la sala, sorollosament empipat. Així era el de Vinaròs, tot un homenot!

La influència del Grup de Treball

Com que el piano li resultava limitant, participaria en el Grup de Treball https://www.macba.cat/ca/art-artistes/artistes/a-z/grup-treball-grup-dartistes, un col·lectiu d’art conceptual que tindria una notòria influència els darrers anys del franquisme i l’inici de la Transició.

Un dels més coneguts integrants del Grup va ser el cineasta Pere Portabella, amb qui Santos va col·laborar a partir de l’articulació del tàndem cinema i música. Una altra col·laboració que la mostra reflecteix és la que va tenir amb l’artista multidisciplinària Mariaelena Roqué, amb qui treballarien junts, del 1995 al 2008, com a Companyia Carles Santos. Amb Roqué hi van entrar, a l’art del músic -que va tenir una intervenció destacada en la clausura dels Jocs Olímpics del 1992-, els vessants performàtic i plàstic.

Joan Brossa
Pere Portabella
Mariaelena Roqué

En fi, un artista amb molta personalitat i, com dic, d’irregular intrepidesa. La Fundació Joan Brossa completa l’exposició amb algunes accions que es programen al mateix Centre de les Arts Lliures (festival Inaudit), a la Filmoteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la “Primavera Santos”.

Categories
Galeries i museus Música

Núria Feliu, en el lloc i el moment oportuns

Joan Alcaraz

Exposició “Núria Feliu al Palau (Robert)”

Comissariat: Òscar Dalmau, comunicador de ràdio i televisió

Palau Robert, sala 3, fins al 19 de maig del 2024

És molt adient aquesta mostra per reivindicar com cal la figura de Núria Feliu, que des del Sants natal sabria projectar-se per tot Catalunya i més enllà. I també per superar el tòpic sobre qui, en ple franquisme, fou considerada per alguns com una mena de tieta entranyable, i no gran cosa més.

I això, per quins motius? Potser perquè l’inici de la seva trajectòria, a mitjan anys 60, va coincidir amb un dels moments àlgids de la Nova Cançó, i tot havia de ser molt d’autor i molt compromès, malgrat que la nostra artista, tot i no composar cançons, va estar sempre compromesa amb la llengua catalana -tot i que també cantaria durant un temps en castellà i en anglès- i amb la nostra cultura, tot mantenint una actitud antifranquista explícita.

Recuperar els gèneres populars

En tot cas, Núria Feliu i Mestres, amb el seu carisma indubtable, té un paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars als anys 70. Músiques com cançons catalanes emblemàtiques i de cinema, el cuplet -del qual existia una memòria sentimental, mig esborrada pel franquisme- o el seductor bolero, que havia tingut un gran protagonisme en la postguerra. Boleros, en el seu cas, adaptats al català. Però també és capaç de connectar amb la chanson francesa, el country i indubtablement, amb l’eclosió del jazz, que la vincularà a grans referents nacionals i internacionals d’aquesta música preuada.

Tete Montoliu, Erich Peter, Billie Brooks, Núria Feliu

Aquesta llarga relació amb el jazz, impulsada inicialment pel prestigiós periodista i crític musical que va ser Albert Mallofré, cristal·litzaria en discos importants i actuacions ben emotives, en diverses de les quals els acompanyants al piano de la Núria eren els també inoblidables Tete Montoliu i Lucky Guri. Comptaven, igualment, els enregistraments al costat de figures internacionals del gènere com Erich Peter, Billie Brooks o Lou Bennet, entre d’altres.

Albert Mallofré

El gust per la música i l’espectacle que donava tot plegat va contribuir a fer més amable l’ambient d’una societat que, malgrat tot, continuava encara prou reprimida. Però l’art de la Feliu o el carisma dels noms més mítics de la Nova Cançó permetien -entre d’altres exponents, les arts plàstiques, no cal dir, o la literatura- respirar.

Núria Feliu i Tete Montoliu – Vés i perde’t

Unes vetllades inoblidables

De manera que Núria Feliu va saber estar, com dic, en el lloc i el moment oportuns. La seva empatia amb el públic ho posava ben fàcil. Totes les ocasions que va actuar al Palau de la Música Catalana, posem per cas, devien ser unes vetllades inoblidables, i per això aquesta exposició ens fa l’ullet quan s’intitula “Núria Feliu al Palau (Robert)” https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2024/nuria-feliu-palau/index.html. Precisament, en el marc de la mostra, el pròxim 15 de maig tindrà lloc, al Palau de la Música, un homenatge a la cantant amb la presència de referents molt destacats.

La popularitat de la Feliu, que va saber transcendir la música, és un element molt valuós que ella faria servir per reivindicar la catalanitat, l’atracció de l’espectacle en directe o -tornem a Sants, on venia, inicialment, llegums i conserves a la parada familiar del mercat- els valors de la vida de barri. L’ambient de les sales de festes i els envelats de les festes majors farien la resta. Un nou encert, doncs, el del polifacètic Òscar Dalmau en comissariar una mostra que omple, en certa manera, tota una època.