Categories
Cinema i sèries Música

The Banshees of Inisherin

Títol original: The Banshees of Inisherin

Altres títols: Almas en pena en Inisherin; Los espíritus de la isla (a Hispanoamèrica)

Durada: 114 min; 2022. Regne Unit

Direcció: Martin McDonagh

Guió: Martin McDonagh

Repartiment: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan …

Sinopsi

Ambientada en una illa de la costa oest d’Irlanda, The Banshees of Inisherin segueix dos amics de tota la vida, Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson), que es troben en un impàs quan Colm decideix inesperadament posar fi a la seva amistat. Confós, i amb el suport de la seva germana Siobhan (Kerry Condon) i el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan), Padraic s’esforça per reparar la relació, negant-se a acceptar un no per resposta. Però, els seus esforços repetits només enforteixen la determinació del seu antic amic i quan Colm li dona un ultimàtum, els esdeveniments s’intensifiquen ràpidament, amb conseqüències impactants.

La meva ressenya

Dimecres passat vam anar a veure The Banshees of Inisherin amb la meva filla i tres dies després encara hi dono voltes. No sé si passarà com una obra d’art, però, et fa pensar, sense ser només un drama i et fa riure sense ser només una comèdia.

D’entrada, el títol s’ha traduït aquí per Almas en pena  en Inisherin i a Hispanoamèrica per Los espíritus de la isla. Un cop d’ull a la wikipèdia ens diu que les banshees són “esperits femenins que, segons la llegenda, apareixen a una persona per anunciar amb els seus plors o crits la mort d’un parent proper”. Alguna cosa d’això està latent a la pel·lícula.

Collin Farrell i la seva burra enana

Un segon tema és el context històric i la data exacta que apareix en un calendari de 1923, en plena Guerra (in)civil a Irlanda que es va lliurar entre dos grups irlandesos oposats, el Govern irlandès provisional pro-tractat i l’IRA anti-tractat, sobre el Tractat anglo-irlandès  (establiment de l’Estat Lliure d’Irlanda, una entitat independent del Regne Unit, però, dins de l’Imperi britànic). Al llarg de la pel·lícula és mencionat almenys tres vegades, però sempre com un problema o tema llunyà. De fet se senten les canonades i es parla d’execucions entre els dos bàndols.

Als personatges ja descrits en la sinopsi: Padraic (Colin Farrell); Colm (Brendan Gleeson); la germana de Padraic lectora i mediadora, Siobhan (Kerry Condon); el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan); caldria afegir-hi, el pare del jove que és un policia dèspota i estúpid; el taverner; el capellà i la vella dona espectre. Tots meravellosament interpretats. Quina diferència amb la majoria de la interpretacions sobreactuades d’actors hispànics. Un altre personatge clau, és la burra enana.

L’encisador i màgic paisatge irlandès, de fet els paisatges naturals i també els recreats, com la taverna dalt de tot del penya-segat, que es va haver de construir; però qui no s’hi prendria una bona cervesa o un bon whisky irlandès? La banda sonora de Carter Burwell  inquietant i rítmica combina folk irlandès amb música búlgara.

Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson)

Algunes crítiques que he llegit, creuen que la història és excessiva i exagerada com a metàfora de la guerra civil i de l’estupidesa humana, i segurament tenen part de raó, però és un conte, qui es creu els contes? I en canvi ens avisen d’allò que ha passat i que pot tornar a passar.

Efectivament, la meva reflexió va per aquí. Com un desesperançat pot portar a un bon jan, una  intel·lectual, un noi problemàtic, a la seva pròpia desesperació, la fugida o la mort. Hi podem fer res? L’estupidesa humana sempre és malvada. Com l’aturem?

Categories
Llibres Música

El  jazz i els indis nord-americans

per Joan Alcaraz

Títol: Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans

Autor: Ferran Cailà Martínez

Pròleg: Miquel Desclot

Edició de l’autor, www.ferrancaila.cat Barcelona, 2022

El jazz i els indis nord-americans

L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.

Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.

Ferran Cailà Martínez

I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.

Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe  Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B. B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.

El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”

En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.

Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing, el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!

Més informació

Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí

Destaquem el paràgraf següent:

Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.

Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Categories
Música

El poder de la música

Fa pocs dies vaig llegir una entrevista al músic Albert Guinovart on afirmava que la música és la més puta de les arts. En un altre sentit del que ell vol expressar també crec que és ben cert: La música pot donar nom a allò innombrable i comunicar allò desconegut, Leonard Bernstein; La música és la taquigrafia dels sentiments, Lleó Tolstoi; La música expressa allò que no pot ser dit i allò sobre el que és impossible romandre en silenci. Victor Hugo. I podriem posar reguitzells de citacions que evoquen el poder de la música. Són frases, com tantes n’hi ha, que es complementen, com es complementen totes les arts quan assistim a una òpera.

I voldria fer menció a una de ben particular que s’ha fet al Liceu fa poques setmanes. Una idea que de tan agosarada com ha estat, només puc que posar alguns adjectius per definir-la: atrevida, audaç, valenta, i perque no, una mica temerària. Es tracta de LA GATA PERDUDA un arriscat exercici de portar la música al Raval i acollir els seus veins al Liceu. Un exercici de seducció mútua que m’ha captivat, i el més important: els ha enamorat a tots ells. El projecte, que s’inicia fa dos anys, queda molt ben explicat a l’enllaç, només caldria remarcar que si ha estat un èxit aclaparador és perquè el projecte s’ha viscut i s’ha cregut des de dins, i perquè si parlem d’empoderament, aquí ha estat viu i intens. Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, amb un equip immens tècnic i musical, ho han clavat.

Aquí s’inclouen els 4 capítols, que sota el nom d’Opera Prima, formen part del 4 assajos, i també l’òpera sencera, la nit de l’estrena al Gran Teatre del Liceu, que TV3 va filmar. Us recomano que us fixeu en les dates d’emissió per veure’ls per ordre. L’adrenalina també té el seu, d’ordre.

La vida sense la música seria un error, ho va dir Nietzsche, i Wilde també afirmava que la música és l’art més relacionat amb la memòria. Potser per això sovint parlem de la banda sonora de la nostra vida.

Categories
Cinema i sèries Música

La dona de la muntanya

Autor: Josep Sauret

Un any més, i ja en són 15, els “Amics i Amigues d’Alaior”   han preparat un cicle de pel·lícules per fer a la fresca en el bonic marc del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego ara ja totalment restaurat i museïtzat. En general son pel·lícules que destaquen pels seus valors humans. En ressenyarem una que ens ha agradat especialment ja que toca un tema molt actual com és la dicotomia desenvolupament versus protecció de la natura.

Fitxa de la pel·lícula

Títol original: Kona fer í stríð / Woman at War

Islàndia, 2018, 101 minuts.

Director: Benedikt Erlingsson

Música: David Thor Jonsson

Actriu principal: Halldóra Geirharðsdóttir

Premis:  2018: Premis del Cine Europeo: Nominada a  la millor actriu; Festival de Valladolid – Seminci: Millor actriz (Geirharðsdóttir); Festival de Sevilla: Premi del Públic a la millor actriu de cine europeu

Àudio i subtítols. Àudio: espanyol i islandès; Subtitulació: català i espanyol

Es pot veure a: Filmin.cat i  Filmin  Cliqueu aquí

Unes dades comparatives Islàndia/ Espanya

Islàndia és un país de 103.000 Km2  (Espanya 550.000) i 365.000 habitants (Espanya 40 milions) dels quals 300.000 viuen a la capital. El risc de pobresa el tenen al voltant del 8%, a Espanya del 22%. És el quart país més desenvolupat del món. No hi ha diferències en la feina entre homes i dones.

Tenen una renta per càpita de 59.260 dòlars i a Espanya 27.000. Les seves indústries principals son foneria d’alumini, tractament del peix que prèviament han pescat, ramaderia i indústria geotèrmica.

Halldóra Geirharðsdóttir

La pel·lícula

En aquest marc ens trobem una protagonista atlètica, forta, vigorosa, amb idees molt clares i constants. La mateixa actriu fa el paper de dues germanes molt diferents, en interessos, en la forma de vestir, en l’enfocament de la vida,…en gairebé tot però que les uneix la família, la solidaritat i el desig d’adoptar una nena d’Ucraïna (la pel·lícula, com es pot comprovar, està rodada abans de la guerra actual).

L’actriu principal és una dona aparentment normal, que treballa, dirigeix una coral filantròpicament i decideix ser una terrorista ecològica per evitar una ampliació de la fàbrica d’alumini que ha de destruir molta natura per produir l’electricitat necessària, després d’haver intentat parar el projecte pels mitjans que el sistema preveu.

Actua totalment sola, tot i la col·laboració casual d’un cosí llunyà que no es coneixen però degut a la poca població resulta que són o poden ser família.

L’ús del paisatge és espectacular, la protagonista coneix el medi, les roques, la vegetació, els guèisers, les petites coves, els petits camins quasi deserts,… de la protecció d’aquest medi va la pel·lícula.

Té un punt d’humor àcid o nòrdic. En destacaríem un sud-americà que rep tots els cops per no estar integrat en el sistema i un homenatge a Fellini amb una petita orquestra mediterrània de tres persones que apareixen i desapareixen en certs moments del film fent sonar els seus instruments i tallant el relat realista. Al final també hi ha un altre sorprenent tall musical quan va a buscar la nena per l’adopció.

En tot moment tenim una dona valenta que domina la situació i que és capaç d’enfrontar-se a les adversitats.

És un cant a l’esperança enfront a la lluita que s’estableix entre la seguretat, el confort i el desenvolupament poc controlat enfront a la conservació del medi ambient i de la natura.

Una bona pel·lícula ben feta que distreu i fa pensar.

Categories
Música

Roma a la Mercè

Cartell Mercè 2022

Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:

Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.

Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.

Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.

Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.

Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.

Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.

Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.

Categories
Feminisme Música

Lídia Pujol conversa amb Cecilia, amb inspiració i delicadesa

Per Joan Alcaraz

Lídia Pujol: Conversando con Cecilia, Satélite K (2021)

En principi, no sóc massa partidari que qui canta en l’entorn cultural de Catalunya i els Països Catalans ho faci en una altra llengua que no sigui el català. Però pot haver-hi excepcions. Com, posem per cas, la de l’altre dia, que vaig anar a escoltar, en el marc del 41 Festival de Jazz de Terrassa, un molt bon concert de Queralt Albinyana Trio, amb interpretacions encertadíssimes de temes clàssics del blues. O la que ara us presento, en la qual una inspiradíssima Lídia Pujol ens posa a l’abast les seves excel·lents versions de temes d’Evangelina Sobredo, l’enyorada Cecilia.

Ara que de llengua, per bé i per mal, se’n parla tant, cal dir que ser bilingües té molts inconvenients, però també algun avantatge. Com el de poder escoltar, en el seu idioma original, uns temes que no han perdut força, expressivitat ni interès amb el pas dels anys…

Lídia Pujol
La cantautora Cecilia, FACEBOOK CECILIA

              .                                      

En el panorama de la cançó en castellà, Cecilia és, juntament amb Nino Bravo, la pèrdua per accident més infortunada, i per això aquests dos referents artístics han perviscut, en una àmplia complicitat dels seus públics respectius. Un altre cantant valencià, Emili Baldoví -de nom artístic Bruno Lomas-, també figura en aquesta llista macabra d’infortunats a la carretera, tot i que, en el seu cas, el temps de viure seria una mica més generós. No tant, en l’àmbit català i en altres maneres de morir, el de l’enyorat Carles Sabater; o, en el gallec, Andrés do Barro. I una mica més en el cas de Carlos Cano, en l’andalús…

Bravo, al llarg dels anys, ha estat homenatjat per reconeguts artistes. I la Sobredo ha trobat recentment una nova i no tan inesperada còmplice, la nostra Lídia Pujol, sempre singular, sempre inspirada, sempre inquieta i amatent a la renovació i diversificació dels seus projectes, amb nous continguts.

La carrera artística de Cecilia, dissortadament, va ser curta. Filla d’un militar i diplomàtic espanyol destacat als Estats Units i altres països, va tenir una infantesa itinerant i una educació cosmopolita. La seva lírica està vinculada a l’existencialisme i a una actitud feminista, a més d’esdevenir nexe o baula entre mentalitats i generacions diferents. No és estrany, doncs, que Lídia Pujol, ni que sigui a anys de distància, hi hagi volgut “conversar”.

I així, temes tan admirats al seu temps com Soldadito de plomo, Dona Estefaldina, Ramito de violetes, Nada de nada o Mi querida España, entre d’altres, són interpretats per la Lídia amb tanta inspiració com delicadesa…

L’art, no gens menor, de les versions

Això de fer versions de temes musicals és tot un art, i no menor, precisament. Ja vaig assenyalar en l’entrada “7 pecats capitals” que Joan Isaac, posem per cas, és, a més d’un excel·lent cantant i autor, molt bon versionador de temes d’altri. I de vegades et trobes amb sorpreses tan plaents com inesperades. Com ben recentment, sense anar més lluny.

Albert Fabà, en el seu concert raimonià a la biblioteca de Singuerlín. (Foto: Joan Solé Camardons)
Raimon


I és que l’altre dia, jo escoltava amb delectació superbes interpretacions de temes raimonians a càrrec d’un artista que no és ben bé professional, l’ebrenc Albert Fabà. Valia la pena desplaçar-se fins a la biblioteca de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, per a gaudir-ne. En acabar l’emotiu i reeixit concert, vaig animar l’Albert -sociolingüista- a continuar itinerant pel territori aquesta mena d’”integral Raimon”, i encara més quan el de Xàtiva s’ha retirat dels escenaris.

L’especial sororitat

Tornant a Lídia Pujol i Cecilia, conformen, en el disc que us presento, una “conversa” fluïda, plaent, compromesa. Feta de vasos comunicants que lliguen els temps, vinculen les vivències i les transmeten a més generacions.

I què dir més, de la Lídia, una artista singularíssima en el nostre panorama musical i cultural? Una dona que començà la seva carrera fent duet amb la també valuosa Sílvia Comes, i després, ja en solitari, impulsant projectes de l’interès d’Els amants de Lilith, Iter Luminis o Panikkar, poeta i fangador, a més de diferents espectacles que la vinculen a una ben explícita espiritualitat laica que motiva, commou i, a voltes, subjuga.

En definitiva, una “conversa”, la seva amb l’enyorada Cecilia, per seguir i escoltar amb tota l’atenció que mereix l’especial sororitat entre dues dones i dues artistes de tant interès.

Escolteu-ne, ara, el subtil tema Nada de nada

De propina

Lídia Pujol “Ramito de violetas”
Categories
Llibres Música

Ocells del més enllà

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Atles dels ocells nidificants de Catalunya

Què té a veure aquest títol –Ocells del més enllà– d’un dels millors treballs de Jordi Sabatés, gran pianista de jazz i música progressiva que ens ha deixat recentment, amb l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya? Hi té a veure d’una manera tangencial. I tanmateix, sempre que parlem d’ocells ho associem amb una imatge alada, una presència ingràvida, l’aire de la música dels sentits.

El més enllà… i el més ençà. I és que, si toquem de peus a terra, ens adonarem que l’obra que és objecte d’aquest comentari té 639 pàgines de gran format i pesa, exactament, 2 kilos i 800 grams, la qual cosa no és ingràvida, precisament…

Astor (Accipiter gentilis)

L’Atles, editat per Cossetània en català amb traducció simultània a l’anglès, té com a subtítol Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980. Impulsat per l’organisme de referència en el sector, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), un total de 1.275 persones han participat, en major o menor mesura, en la recol·lecció de dades per a l’obra, des d’aportar una única dada fins a fer-se responsables dels mostrejos necessaris per a dur a terme el projecte. D’aquestes persones, 530 col·laboradors han participat en el projecte d’una manera més activa.

Pardal comú (Passer domesticus)

Aquest és el tercer Atles dels ocells nidificants al nostre país. Identifica 233 espècies que hi crien, 17 més que fa 40 anys. Aquestes espècies -9 de les quals són exòtiques, que guanyen terreny entre nosaltres- sumen entre 8 i 12 milions de parelles d’aus. L’ocell més abundant a Catalunya és el pardal comú, amb 900.000 parelles reproductores.

En el volum, cada fitxa d’espècie inclou, a més de mapes (1.500) i gràfics (500), la il·lustració de l’au corresponent, a càrrec de l’ornitòleg Martí Franch i del dibuixant i naturalista Toni Llobet.

Els atles d’ocells catalans, a l’avantguarda científica

Els atles d’ocells s’han convertit en una eina essencial per a l’estudi i la conservació de la biodiversitat, i cal dir, en aquest sentit, que els atles catalans sempre han estat a l’avantguarda científica d’aquesta mena d’obres, la qual cosa és essencialment mèrit de l’ICO en 40 anys de trajectòria. Quatre dècades de treball en equip a favor de l’ornitologia, una de les ciències de la natura més arrelades al país i de més llarga tradició. Ja el 1907, Jacint Verdaguer publicava Què diuen los aucells? I és que el poeta s’avançava al temps tot creant consciència ambiental, gairebé sense saber-ho.

Camallarga (Himantopus himantopus)

Continuem escoltant Ocells del més enllà i extasiem-nos com toca amb aquest clàssic intemporal, que ho és des del 1975…    

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Arts plàstiques Llibres Música

7 Pecats Capitals

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: 7 pecats capitals

Format: Llibre CD

Contingut: Cançons de Joan Isaac il·lustrades per Daniel Sesé

Lletres i músiques: Joan Isaac, excepte la música de La litúrgia de l’os, que és de Daniel Sesé.

Poemes de: Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

Intèrpret: Joan Isaac

Piano i arranjaments: Antoni Olaf-Sabater

Edició: Llibres del segle

Lloc i data: Girona, gener del 2021

El meu comentari

El ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín -conegut artísticament com a Joan Isaac- és un dels cantants i autors en català de trajectòria més sòlida i àmpliament present en l’imaginari de diverses generacions. Artífex, en la seva primera etapa, de l’emblemàtic tema A Margalida, dedicat a la que fou companya del mític i malaguanyat Salvador Puig Antich, a mi la cançó em toca de prop per dos motius: per la seva qualitat indubtable i també perquè, arran de l’afusellament d’aquell jove anarquista i antifranquista, vaig anar a parar, el març del 1974, a l’encara avui odiosa comissaria de la Via Laietana barcelonina, per sort sense massa danys…

Però Joan Isaac, amb el temps, ha sabut projectar-se molt més enllà de l’emblemàtica cançó. Jo l’he anat seguint de prop sobretot a partir de finals del segle XX, quan l’any 1999 vaig entrevistar-lo per al setmanari El Temps. La refosa d’aquesta entrevista amb una altra que li faria per al web Cantautors.cat s’integraria, el 2011, en el recull de 15 converses que, sota el títol d’A foc lent, vaig publicar a les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions.

Joan Isaac

La tradició francesa i la italiana

Isaac és un artista de registres ben diversos, provinents de més d’una tradició musical, sobretot la francesa -Brel, Aznavour- i la italiana, amb interessants connexions que l’han dut fins i tot a publicar un disc que inclou suggestives cançons de bons artistes del país mediterrani i transalpí. Però també ha sabut acostar-se a la tradició hispànica a través de l’amistat i la col·laboració amb el gran i enyorat Luis Eduardo Aute, o de versions de dos autèntics monstres cubans com són Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, del mestre brasiler Chico Buarque o d’un mexicà també interessant i entre nosaltres menys conegut, Alejandro Filio. Sense deixar de banda els temes d’un andalús amb la personalitat de Joaquín Sabina o d’un canari amb la singularitat de Pedro Guerra.

Em plau dir, en aquest sentit, que el Joan és molt bon cantant dels seus temes propis -ben lògic-, però també ben bon intèrpret dels temes d’altri, la qual cosa no és tan freqüent. L’he escoltat prou com per poder-ho afirmar amb rotunditat, i garantir, doncs, que no decep en aquest paper de transmissor -amb talent genuí- del talent dels altres.

Transgressions ben positives

Ara, Joan Isaac ens presenta un dels seus treballs al meu entendre més rodons, en el sentit de més compactes, perquè és difícil destacar quins són els temes més bons, ja que tots ho són, o gairebé. M’estic referint al disc-CD 7 pecats capitals, sobre el qual Antoni Batista, en el pròleg, apunta que l’artista d’Esplugues de Llobregat “ens ensenya el costat bo de transgressions que mai no haurien d’haver existit, perquè mai no hauria d’haver estat prohibit l’ús responsable del plaer”.

A l’artista l’acompanya un piano, el d’Antoni Olaf-Sabater -autor també dels arranjaments- que té, com tantes vegades en aquest gran instrument -per intensitat i presència- vida pròpia en totes les seves possibilitats expressives.       

I il·lustra l’obra -també d’una manera colorista, intensa i plaent- un dissenyador i igualment músic, Daniel Sesé, que fa de 7 pecats capitals un delitós objecte de desig, tal com es correspon al seu títol i a la seva temàtica. El llibre-CD inclou poemes de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

El llibre-CD

Precisament, ara que ha tornat, a la manera vintage, l’LP -no serà per mi, precisament-, vull assenyalar les bones possibilitats expressives i de continguts del format llibre-CD. El trobo ideal per a difondre poemes musicats, o fins i tot petites proses, o narracions breus inspirades en cançons. A mi m’agrada molt, i crec que té recorregut. Com en el cas d’aquests pecats capitals que, pecant pecant, ens inciten al plaer, al desig i, si cal, a la desmesura.

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021