Devot com sóc de la cançó melòdica de caire romàntic-entre molts altres gèneres musicals-, no havia anat encara mai a escoltar un dels meus ídols, el famós italià del sud -també albanès d’adopció- que és Al Bano http://www.albanocarrisi.eu/, i em creia que, als seus 80 anys, seria difícil que tornés a Barcelona, on va actuar, la darrera vegada, en fa deu. Per això, quan em van dir que venia aquest dia de Sant Josep, vaig córrer a comprar l’entrada. Vaig pensar: “O ara, o mai!”. I no serà, precisament, per la salut d’Albano Carrisi, el seu nom com a ciutadà, que demostra que musicalment, físicament i anímicament es troba en plenes facultats.
Amb una banda formada a base de piano, violí, guitarra, baix i bateria, i amb l’acompanyament de dues noies que feien a voltes de coristes i a voltes de dansarines, el concert, en un TeatreColiseumhttps://www.balanaenviu.com/teatre/teatre-coliseum totalment ple, va adquirir, des dels compassos inicials, una força impressionant. Al Bano, un tenor dotat del millor esperit romàntic, demostra que, als seus anys, no solament sap moure’s per l’escenari, sinó que conserva tota la potència de la seva gran veu, una veuarra, com se sol dir. No és estrany que, durant set dècades, hagi venut més de 165 milions de discos a tot el món.
Un dels temes que interpreta el de la Puglia, que va projectar-se inicialment des de Milà, és l’emblemàtic Caruso, de Lucio Dalla. Doncs bé, n’he escoltat totes les versions que he trobat i ningú la canta millor que Al Bano, començant pels famosos tenors Luciano Pavarotti i Andrea Bocelli, i seguint per cantants coneguts com Adamo, Julio Iglesias o la belga-canadenca Lara Fabian, a més del propi Dalla. Creieu-me, no hi ha color…
Al Bano Carrissi: “Caruso”
Força, domini i empatia
Però la força d’Al Bano no és solament la veu. És l’esperit romàntic, el domini de l’escena, l’empatia amb el públic. Dedicat en part, durant els darrers anys, a la criança i venda de vins, el celebrat Albano Carrisi també ha passat, a la vida, per un estat d’angoixa tan important com la malaurada desaparició, durant anys, de la seva filla Ylenia. La mare era la nordamericana Romina Power, que compartiria força temps amb el cantant els escenaris d’arreu del món. Precisament Al Bano, com a creient que és, havia arribat a dir que, degut a la situació, “sento que Déu m’ha abandonat”. Potser ara la desaparició de la noia ja no li fa un mal tan intens, en la mesura que ha pogut saber que Ylenia, presumptament, s’hauria suïcidat als Estats Units.
Un jove Al Bano amb la seva parella i habitual acompanyant, Romina Power
Abillat amb el seu habitual barret panamà, que li dissimula l’edat, a més de Caruso, i com que la gira actual a l’Estat espanyol es diu “É la mia vita”, el concert es desenvolupà amb temes com el mític Volare que interpretava Domenico Modugno, Mattino, Nostalgia caniglia, Azzurro -en homenatge a Adriano Celentano-, Amanda è libera, Sharazan, Sempre sempre, l’Ave Maria de Bach, Felicità… En fi, dues hores i mitja -també amb les breus intervencions del fill Yari i la filla Jasmine- per tal de posar-nos a l’abast tota una vida d’èxits que, és evident, perdurarà en el temps.
Ara, el 18 de maig, tinc previst d’anar a sentir -en aquest cas, per tercera vegada- Adamo al Palau de la Música, en el marc del Festival Mil·leni. Ai, l’esperit romàntic!
Concert organitzat en el marc del festival Barnasants. Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona
10 de març del 2024
Arribo al recinte del Tradicionàrius, a Gràcia http://www.tradicionarius.cat/, i em trobo en una situació insòlita: no hi ha seients per desig de l’artista, que prefereix que la gent seguim la seva actuació a peu dret. Amb tants concerts als quals he assistit, no recordo que això sigui habitual. I encara sort que només es tracta de cadires a retirar. I encara sort que em deixen seure al fons de la sala, tot i que, de tant en tant, m’haig d’aixecar si vull veure l’escenari, perquè pràcticament tothom està a peu dret…
Alidé SansAlidé Sans
Tot i així, la circumstància té sentit. La cantant aranesa Alidé Sanshttps://www.alidesans.com/ vol que vibrem al ritme de la seva música, d’arrel tradicional però passada pel sedàs de la modernitat. Amb ella com a veu principal, a més de tocar la guitarra i l’acordió diatònic. I amb una banda que completen Gerard Farré (teclats), Virgínia Borràs (guitarra elèctrica), Pol Alonso (percussió) i Núria Llobet (violí elèctric). Tots els components del conjunt, excepte el percussionista, fan també veus, perquè en el projecte musical de l’Alidé és molt important el cant polifònic.
Una sonoritat potent, doncs, enmig de la qual la protagonista, amb la calidesa de la seva veu, és evident que s’hi troba ben còmoda. L’objectiu del concert és presentar el seu tercer disc, Arraïtz (arrel), editat per Dmusical https://www.youtube.com/c/Dmusicalcat/playlists.
La producció es titula així perquè, per primera vegada, Alidé Sans no ha gravat composicions pròpies, sinó temes de tradició oral. Per tal de fer-se’ls seus, ha recorregut tot el territori d’Occitània per actuar a festivals i altres espais de trobada. A partir d’un patrimoni cultural molt ric que ara es projecta, amb eficàcia, a les generacions més joves.
Guitarres distorsionades i efectes vocals
Els temes del disc, per tant, ens remeten a la tradició, però la seva sonoritat és innovadora, amb guitarres distorsionades i efectes vocals. El concert al Tradicionàrius ho va reflectir prou bé, i el públic, com diem a peu dret, quedaria molt complagut, en una vetllada d’un vespre de diumenge per tornar ben content a casa. Temes com Eth gòi,Ara montanha o Eth riu són exemples ben representatius d’aquest impuls.
Tot plegat mostra que les arrels d’Alidé Sans són ben sòlides, com a filla del polític i activista cultural Jusèp Loís Sans Socasau i la cantant Lúcia Mas. A més, l’Alidé és, des de l’any passat, l’alcaldessa de Bausen, un petit poble aranès amb uns 70 habitants censats, en què un equip de tres dones coordina l’assemblea veïnal. Democràcia de base, en defintiva, amb vocació de participació i transparència.
BausenBausen
I, en tot aquest marc, no podia faltar-hi la col·laboració del CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català) https://caoc.cat/ en la difusió del concert i del disc. L’occitanisme, entre nosaltres, no deixa de ser una activitat minoritària, però no per això ben viva, i des de l’Aran molt representativa de tradicions ancestrals, realitats de present i aspiracions de futur.
En pocs dies he pogut connectar amb Galícia per dues raons ben diferents. La darrera, les eleccions pròpies d’aquesta nació, que no han donat ben bé els resultats que, si més no la gent com jo, esperàvem. O sigui, un nombre d’escons per al Bloque Nacionalista Galego que li haguessin permès accedir a la presidència de la Xunta. I la primera, ben pocs dies abans, l’actuació a Barcelona del mític grup de folk Luar na Lubre https://luarnalubre.com/, en el marc del magnífic i sempre estimulant Festival Barnasants. Un concert de presentació del recull antològic de la reputada banda. En definitiva, una actuació de primera…
Irma Macías, actual vocalista de Luar na Lubre
Per tant, vaig triar molt bé en anar-los a escoltar. Coneixia -i m’encantava- la seva tan emblemàtica com bella cançó Chove en Santiago, de la qual tenen versió pròpia i també una altra de conjunta amb un dels millors cantautors espanyols, Ismael Serrano. Però admeto que no els havia seguit massa més, de la mateixa manera que em refermo en el convenciment que és un luxe sentir-los. Per la seva valuosa trajectòria de prop de quatre dècades, plasmada amb vint discos -dos dels quals d’or- i més de 2.500 concerts arreu del món. Precisament, s’acaba d’editar un llibre-disc que recull tot el seu univers, amb aportacions de seixanta personalitats de la música, la literatura i el periodisme.
Ismael Serrano, cointèrpret de Chove en Santiago
Plou a Santiago de Compostel·la, sí. I plou tant bé, i tant intensament, que tens la sensació que Luar na Lubre (Llum de la Lluna al bosc sagrat dels celtes) han aconseguit acabar amb la sequera… però ho han fet, ai!, a Galícia, on la pluja descarrega habitualment molt més que a la Mediterrània. Els membres de Luar na Lubre són capaços de fer aquest miracle, tal com l’altre dia vaig poder comprovar, metafòricament, al fins fa poc Teatre Barts, actual Paral·lel 62.
L’art i la tradició cèltica, en estat pur
Un recinte que, malauradament, només presentava una mica més de mitja entrada per tal d’escoltar un conjunt tan singular i amb tanta personalitat musical. L’art i la tradició cèltica, en estat pur, de la mateixa manera que també Milladoiro -grup format el 1979, set anys abans que Luar na Lubre– la representa.
En definitiva, les tan característiques gaites i un seguit d’altres instruments ens van alegrar plenament la nit, de la mateixa manera que la pujada electoral del BNG -a mi, si més no, i suposo que a la majoria o tots els membres de la banda- ens l’estimula.
La gaita, instrument emblemàtic de la música celta
Feijóo és gallec, sí, com ho eren Fraga Iribarne i -ai!- Franco. Però també ho era Castelao i ho són Luar na Lubre, Milladoiro i Ana Pontón. A Galícia s’hi juga igualment, i no per poc, el futur de l’actual estat espanyol. D’un àmbit que, si té cultures i nacions pròpies, han de poder exercir com a tals a Europa i al món.
Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona
El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.
Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.
Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.
La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.
La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.
Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.
La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.
El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.
Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.
Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.
El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.
A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.
Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.
Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.
Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.
El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.
A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.
A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.
El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.
La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.
Raimon: Personal i transferible Empúries, (2023), 443 pàg.
L’amic llibreter que tinc al costat de casa, de la Llibreria Merricat https://merricat.cat/, troba que totes les meves ressenyes acostumen a ser de to positiu. Doncs bé, aquesta també ho serà, però inicialment trencaré una mica la norma. I és que la portada del nou dietari de Raimon té un to massa gris, i el cantant, a la seva quarantena, feia una certa cara de mala bava. Potser per això, em diu l’amic, el llibre no l’ha venut bé, tot i haver-lo col·locat inicialment a l’aparador. I és una llàstima…
La cultura d’un llicenciat en Història
Una llàstima perquè aquest Personal i transferible és un molt bon llibre. Ho és, sobretot, perquè demostra sobradament -tal com succeïa amb el seu volum anterior, el també dietari Les hores guanyades (1983)- que Raimon és molt més que un cantant, o un cantautor, si voleu. El ciutadà Ramon Pelegero Sanchis és, per damunt de tot, allò que se’n diu un intel·lectual, concepte, avui dia, una mica en desús. Per la qualitat de les seves reflexions, per les seves àmplies i no gens usuals lectures, per la seva interpretació dels afers col·lectius, per la seva visió de la vida de la comunitat. No oblidem que el valencià, just quan començava l’ofici de cantar, s’havia llicenciat en Història, i això, òbviament, marca, influncia i transcendeix.
Trobo curiós que Les hores guanyades es publiqués vint anys abans que aquest Personal i transferible, que l’autor escrivia entre finals del 1981 i finals del 1983, període en què es va publicar el primer volum. Curiós, sobretot, perquè Raimon, que escriu molt bé, algun cop arriba a posar en dubte si és més escriptor que cantant. En fi, cadascú té dret, no cal dir, a enfocar la seva trajectòria com vulgui.
En tot cas, que el de Xàtiva és un gran cantant i autor, molt singular, molt personal, molt diferent, queda fora de tot dubte. N’ha donat mostres sobrades amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o versos ben triats d’un poeta de la talla de Salvador Espriu. Sense alinear-se mai amb ningú ni voler imitar algú altre. Al seu aire, o “Al vent del món”, per recordar la lletra del seu tema inicial, del tot mític.
Això que va molt per lliure també s’escau a nivell polític. El ciutadà Ramon Pelegero és un home del tot interessat i pendent de l’evolució col·lectiva del país. Dels Països Catalans, en primer terme -tot i que no sigui independentista- i també del conjunt de l’Estat espanyol, amb una admiració especial pel País Basc. Persona conseqüentment i coherentment d’esquerres, se l’havia considerat proper a aquell partit tan potent -avui no en queda gairebé res- que va ser el PSUC, i no solament perquè un dels seus millors amics és Rafael Ribó. Però, al llarg de Personal i transferible, i també de Les hores guanyades, ell sempre vol donar a entendre que va per lliure, que no es casa amb ningú.
El gran amor de Raimon i Annalisa
Casat només ho està amb la seva dona, l’italiana Annalisa Corti. I quin amor tan gran, el de Raimon i Annalisa! No tan sols perquè estan contínuament en contacte sinó perquè cadascú, sense l’altre, gairebé no sabria viure. De fet, ella és la seva mànager, la qual cosa fa que algú comenti que, sense Annalisa, Raimon no seria ben bé el que ha estat. Potser…
En poques paraules: quan tantes parelles tendeixen a la separació i a la infidelitat, Annalisa i Raimon -que no han tingut fills- són un exemple de tot el contrari. I no serà per catòlics, a fe!
Raimon i Annalisa, que han constituït, a Xàtiva, la Fundació que duu el seu nom
La feina, els llocs, els amics
Al llibre abunden les notes, ben subtils, d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec -amb els neguits i maldecaps que això comporta- de la feina de l’artista: la composició i la interpretació de les cançons, els assaigs amb els músics, els recitals a poblacions ben diverses del país i de l’estranger, les entrevistes, els programes de televisió i de ràdio, el ressò a la premsa. Compten igualment els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueig, València, la Roma d’Annalisa, París, Frankfurt, Nova York, el Japó… I són importants, no cal dir, els amics més íntims, bons referents de pes: els ja esmentats Rafael Ribó i Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sallés, Joan Fuster, Andreu Alfaro i la Doro, Joan Miró, Manuel Vicent…
Ah! I un detall important. Una de les cançons inicials i més mítiques del xativí és Diguem no. Doncs bé, el nostre home ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria, que quan una proposta no li agrada o no el convenç sap refusar-la. Així, entre d’altres “nos”, declinà acceptar la Creu de Sant Jordi que li volia atorgar un dels governs presidits per Jordi Pujol, amb el consegüent rebombori que, a un cantó de la plaça de Sant Jaume, això ocasionà…
En definitiva, les singulars llibretes a partir de les quals Raimon confegeix els seus dietaris ens posen a l’abast una producció important. Ara que el valencià va saber retirar-se a temps dels escenaris -no com d’altres referents, i millor no posar exemples-, aquest Personal i transferible és, òbviament, un llibre d’autor, i el que ens transfereix és molt.
Altres títols: Almas en pena en Inisherin; Los espíritus de la isla (a Hispanoamèrica)
Durada: 114 min; 2022. Regne Unit
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan …
Sinopsi
Ambientada en una illa de la costa oest d’Irlanda, The Banshees of Inisherin segueix dos amics de tota la vida, Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson), que es troben en un impàs quan Colm decideix inesperadament posar fi a la seva amistat. Confós, i amb el suport de la seva germana Siobhan (Kerry Condon) i el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan), Padraic s’esforça per reparar la relació, negant-se a acceptar un no per resposta. Però, els seus esforços repetits només enforteixen la determinació del seu antic amic i quan Colm li dona un ultimàtum, els esdeveniments s’intensifiquen ràpidament, amb conseqüències impactants.
La meva ressenya
Dimecres passat vam anar a veure The Banshees of Inisherin amb la meva filla i tres dies després encara hi dono voltes. No sé si passarà com una obra d’art, però, et fa pensar, sense ser només un drama i et fa riure sense ser només una comèdia.
D’entrada, el títol s’ha traduït aquí per Almas en pena en Inisherin i a Hispanoamèrica per Los espíritus de la isla. Un cop d’ull a la wikipèdia ens diu que les bansheessón “esperits femenins que, segons la llegenda, apareixen a una persona per anunciar amb els seus plors o crits la mort d’un parent proper”. Alguna cosa d’això està latent a la pel·lícula.
Collin Farrell i la seva burra enana
Un segon tema és el context històric i la data exacta que apareix en un calendari de 1923, en plena Guerra (in)civil a Irlanda que es va lliurar entre dos grups irlandesos oposats, el Govern irlandès provisional pro-tractat i l’IRA anti-tractat, sobre el Tractat anglo-irlandès (establiment de l’Estat Lliure d’Irlanda, una entitat independent del Regne Unit, però, dins de l’Imperi britànic). Al llarg de la pel·lícula és mencionat almenys tres vegades, però sempre com un problema o tema llunyà. De fet se senten les canonades i es parla d’execucions entre els dos bàndols.
Als personatges ja descrits en la sinopsi: Padraic (Colin Farrell); Colm (Brendan Gleeson); la germana de Padraic lectora i mediadora, Siobhan (Kerry Condon); el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan); caldria afegir-hi, el pare del jove que és un policia dèspota i estúpid; el taverner; el capellà i la vella dona espectre. Tots meravellosament interpretats. Quina diferència amb la majoria de la interpretacions sobreactuades d’actors hispànics. Un altre personatge clau, és la burra enana.
L’encisador i màgic paisatge irlandès, de fet els paisatges naturals i també els recreats, com la taverna dalt de tot del penya-segat, que es va haver de construir; però qui no s’hi prendria una bona cervesa o un bon whisky irlandès? La banda sonora de Carter Burwell inquietant i rítmica combina folk irlandès amb música búlgara.
Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson)
Algunes crítiques que he llegit, creuen que la història és excessiva i exagerada com a metàfora de la guerra civil i de l’estupidesa humana, i segurament tenen part de raó, però és un conte, qui es creu els contes? I en canvi ens avisen d’allò que ha passat i que pot tornar a passar.
Efectivament, la meva reflexió va per aquí. Com un desesperançat pot portar a un bon jan, una intel·lectual, un noi problemàtic, a la seva pròpia desesperació, la fugida o la mort. Hi podem fer res? L’estupidesa humana sempre és malvada. Com l’aturem?
L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.
Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.
Ferran Cailà Martínez
I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.
Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B.B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.
El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”
En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.
Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing,el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!
Més informació
Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí
Destaquem el paràgraf següent:
Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.
Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Fa pocs dies vaig llegir una entrevista al músic Albert Guinovart on afirmava quela música és la més puta de les arts. En un altre sentit del que ell vol expressar també crec que és ben cert: La música pot donar nom a allò innombrable i comunicar allò desconegut, Leonard Bernstein; La música és la taquigrafia dels sentiments, Lleó Tolstoi; La música expressa allò que no pot ser dit i allò sobre el que és impossible romandre en silenci. Victor Hugo. I podriem posar reguitzells de citacions que evoquen el poder de la música. Són frases, com tantes n’hi ha, que es complementen, com es complementen totes les arts quan assistim a una òpera.
I voldria fer menció a una de ben particular que s’ha fet al Liceu fa poques setmanes. Una idea que de tan agosarada com ha estat, només puc que posar alguns adjectius per definir-la: atrevida, audaç, valenta, i perque no, una mica temerària. Es tracta de LA GATA PERDUDAun arriscat exercici de portar la música al Raval i acollir els seus veins al Liceu. Un exercici de seducció mútua que m’ha captivat, i el més important: els ha enamorat a tots ells. El projecte, que s’inicia fa dos anys, queda molt ben explicat a l’enllaç, només caldria remarcar que si ha estat un èxit aclaparador és perquè el projecte s’ha viscut i s’ha cregut des de dins, i perquè si parlem d’empoderament, aquí ha estat viu i intens. Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, amb un equip immens tècnic i musical, ho han clavat.
Aquí s’inclouen els 4 capítols, que sota el nom d’Opera Prima, formen part del 4 assajos, i també l’òpera sencera, la nit de l’estrena al Gran Teatre del Liceu, que TV3 va filmar. Us recomano que us fixeu en les dates d’emissió per veure’ls per ordre. L’adrenalina també té el seu, d’ordre.
La vida sense la música seria un error, ho va dir Nietzsche, i Wilde també afirmava que la música és l’art més relacionat amb la memòria. Potser per això sovint parlem de la banda sonora de la nostra vida.
Un any més, i ja en són 15, els “Amics i Amigues d’Alaior” han preparat un cicle de pel·lícules per fer a la fresca en el bonic marc del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego ara ja totalment restaurat i museïtzat. En general son pel·lícules que destaquen pels seus valors humans. En ressenyarem una que ens ha agradat especialment ja que toca un tema molt actual com és la dicotomia desenvolupament versus protecció de la natura.
Fitxa de la pel·lícula
Títol original: Kona fer í stríð / Woman at War
Islàndia, 2018, 101 minuts.
Director: Benedikt Erlingsson
Música: David Thor Jonsson
Actriu principal: Halldóra Geirharðsdóttir
Premis: 2018: Premis del Cine Europeo: Nominada a la millor actriu; Festival de Valladolid – Seminci: Millor actriz (Geirharðsdóttir); Festival de Sevilla: Premi del Públic a la millor actriu de cine europeu
Àudio i subtítols. Àudio: espanyol i islandès; Subtitulació: català i espanyol
Islàndia és un país de 103.000 Km2 (Espanya 550.000) i 365.000 habitants (Espanya 40 milions) dels quals 300.000 viuen a la capital. El risc de pobresa el tenen al voltant del 8%, a Espanya del 22%. És el quart país més desenvolupat del món. No hi ha diferències en la feina entre homes i dones.
Tenen una renta per càpita de 59.260 dòlars i a Espanya 27.000. Les seves indústries principals son foneria d’alumini, tractament del peix que prèviament han pescat, ramaderia i indústria geotèrmica.
Halldóra Geirharðsdóttir
La pel·lícula
En aquest marc ens trobem una protagonista atlètica, forta, vigorosa, amb idees molt clares i constants. La mateixa actriu fa el paper de dues germanes molt diferents, en interessos, en la forma de vestir, en l’enfocament de la vida,…en gairebé tot però que les uneix la família, la solidaritat i el desig d’adoptar una nena d’Ucraïna (la pel·lícula, com es pot comprovar, està rodada abans de la guerra actual).
L’actriu principal és una dona aparentment normal, que treballa, dirigeix una coral filantròpicament i decideix ser una terrorista ecològica per evitar una ampliació de la fàbrica d’alumini que ha de destruir molta natura per produir l’electricitat necessària, després d’haver intentat parar el projecte pels mitjans que el sistema preveu.
Actua totalment sola, tot i la col·laboració casual d’un cosí llunyà que no es coneixen però degut a la poca població resulta que són o poden ser família.
L’ús del paisatge és espectacular, la protagonista coneix el medi, les roques, la vegetació, els guèisers, les petites coves, els petits camins quasi deserts,… de la protecció d’aquest medi va la pel·lícula.
Té un punt d’humor àcid o nòrdic. En destacaríem un sud-americà que rep tots els cops per no estar integrat en el sistema i un homenatge a Fellini amb una petita orquestra mediterrània de tres persones que apareixen i desapareixen en certs moments del film fent sonar els seus instruments i tallant el relat realista. Al final també hi ha un altre sorprenent tall musical quan va a buscar la nena per l’adopció.
En tot moment tenim una dona valenta que domina la situació i que és capaç d’enfrontar-se a les adversitats.
És un cant a l’esperança enfront a la lluita que s’estableix entre la seguretat, el confort i el desenvolupament poc controlat enfront a la conservació del medi ambient i de la natura.
Una bona pel·lícula ben feta que distreu i fa pensar.
Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:
Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.
Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.
Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.
Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.
Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.
Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.
Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.