Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Galeries i museus

Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC

Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.

Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (i 2)

Cliqueu aquí per anar a la primera part d’aquesta entrada

Moshé Dayan

El futur responsable de l’exèrcit israelià durant la guerra dels sis dies, neix l’any 1915 a Degania en el que era el primer quibuts gestionat per colons jueus. Els seus pares havien arribat a Palestina procedents d’Ucraïna. El jove Moshé era un granger que lluitava pel projecte colonial sionista. Aviat participà en els escamots nocturs especials en defensa del quibuts, expulsant la població autòctona i en unitats conjuntes britànic-jueves  per reprimir les revoltes àrabs de finals dels anys trenta. Aquests escamots es transformaran lentament per  originar la Haganà, la milícia clandestina jueva. Durant la segona guerra mundial Dayan participa amb les tropes britàniques a l’Orient Mitjà. L’any 1947 Dayan és cap de l’estat Major de la Haganà i l’ONU, condicionada per l’horror de la recent Shoah, resol la partició de la Palestina britànica en dos estats. La Haganà es dedica en aquests temps a lluitar i expulsar els palestins que es resisteixen a marxar dels territoris assignats als jueus. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948, el pla Dalet de l’Alt Comandament hebreu  atorgava a la Haganà una funció clau: autodefensa, neteja ètnica? No hi ha acord total en la historiografia. La Haganà es convertiria en el futur exèrcit de l’estat (el Tsahal) i Dayan ràpidament escalaria posicions  de comandament.

L’any 1953 Dayan crea la Unitat 101 que es dedica a fer batudes sistemàtiques per les fronteres. El mes d’octubre tropes d’aquesta unitat comandades per Ariel Sharon ataquen el poble de Qibya i causen 69 morts. Entre l’any 1959 i 1964, Dayan serà ministre d’Agricultura i posteriorment ministre de Defensa; serà el màxim impulsor de la tendència dels generals israelians (Dayan, Rabbín i Sharon) a marcar l’agenda política.

Un dels moments clau de la seva vida política serà la guerra del sis dies (juny de 1967) i la gran victòria que provoca eufòria nacional; la resposta serà la política dels fets consumats, o sigui, consolidar els guanys militars a base del control i el càstig col·lectiu. La guerra del Yom Kippur (1973) donarà lloc a una certa reorientació política de l’estat d’Israel respecte els seus veïns àrabs. Si cedeixen amb Egipte, podran consolidar els altres territoris (la franja de Gaza, els Alts del Golan i Cisjordània). Dayan defensarà com a ministre d’Afers Exteriors del govern de Menahem Beguín davant l’ONU (1977) la política d’apropament a Egipte. L’any 1981 Dayan va formar un nou partit, Telem,  que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats, però un càncer de colon va acabar amb la seva vida aquest mateix any.

Henry Kissinger

Kissinger va néixer a Fürth, Alemanya, l’any 1923 en una família jueva que es veié obligada  a emigrar als Estats Units per la persecució nazi. Instal·lats a Nova York, el jove Heinz canvia el nom a Henry i estudia a Harvard on arribarà a fer el doctorat en relacions internacionals i serà catedràtic. Enmig dels seus estudis és mobilitzat per la guerra el 1943, però no anirà al front, sinó que treballarà en tasques de contra-intel·ligència. L’encarregaran missions de desnazificació després de la guerra. Reincorporat a la vida civil a Harvard serà director de programes internacionals, seminaris sobre defensa i seguretat fins els anys 70.  Els càrrecs que marcaran Kissinger i que mostraran la seva influència en el marc geopolític són el de Conseller de Seguretat Nacional (1969 – 1975) i el de Secretari d’Estat (1973 – 1977).

Amb l’administració Nixon, Kissinger afrontarà la difícil decisió de com sortir d’una guerra inútil i sagnant. L’anomenada “vietnamització” de la guerra coincidirà amb els bombardejos més indiscriminats i unes negociacions de pau que li valdran el Premi Nobel de la Pau juntament amb el negociador nord-vietnamita, Le Duc Tho que renunciarà al premi. L’acord de pau no impediran la victòria final de les forces comunistes.

Kissinger protagonitzarà també un canvi de rumb de la diplomàcia nord-americana amb el desgel i apropament a la Xina per  aprofundir en l’aïllament del règim soviètic. És Kissinger qui ho inicia en un viatge secret a Beijing i una entrevista amb Zhou Enlai (juliol 1971) per preparar el viatge de Nixon l’any següent. Tot i que la voluntat de Kissinger era buscar l’aliança xinesa de cara a la guerra de Vietnam, l’estratègia no va funcionar. Una de les implicacions més nefastes de Kissinger va ser el disseny i desplegament de l’Operació Còndor (1975 i següents), un pla per coordinar accions i donar suport a dictadures del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia i altres). En el cas de Xile, per exemple, la CIA desestabilitza el règim de Salvador Allende, s’implica directament en el sagnant cop d’estat del general Pinochet i després coordina i donar suport al seu manteniment. Cosa similar va passar amb el règim dictatorial de Videla i la Junta Militar Argentina l’any 1976.

Des dels anys 80 fins l’actualitat, Kissinger es mostra molt actiu en política internacional. L’any 1982 crea una molt influent consultoria (Kissinger Associates). Manté relacions i contactes amb diferents administracions presidencials (des de Bush fill i Obama fins a Trump).

Licio Gelli

La història d’aquest home és paral·lela a moltes de les turbulències polítiques de la Itàlia de la segona meitat del segle XX. Parlar de Gelli és parlar de la maçoneria, de les conspiracions més o menys certes, de les trames negres, de clavegueres polítiques i econòmiques, de connexions amb la Màfia, de negocis tèrbols amb el Vaticà i moltes coses més.

Gelli neix en una família toscana humil (Pistoia 1919). Serà voluntari (feixista) a la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial serà l’encarregat de transportar l’or del rei Pere II de Iugoslàvia a Itàlia (acabada la guerra i reintegrat l’or, es veu que mancaven 12 tones que van desaparèixer). Col·labora amb Mussolini a la república de Saló, però fa un doble joc, ja que actua com a enllaç amb els nazis, però també treballa per la resistència partisana. En acabar la guerra és assenyalat com a feixista toscà però els partisans parlen bé d’ell: no pateix cap mena de represàlia.

A l’esquerra: emblema de la Lògia Propaganda Due (P2) (viquipedia.org). En el centre, notícia de premsa sobre l’intent de cop d’estat de 1970, el cop Borghese (viquipedia.org) A la dreta alguns dels implicats en el cop, el general Rodolfo Graziani i a la seva esquema el princep Junio Valerio Borghese (corrieredelasera)

La postguerra italiana és socialment i política, molt complexa. Gelli continua col·laborant amb els serveis secrets i es dedica a l’activitat industrial que li porta a relacionar-se amb el poder. L’any 1963 entra a la maçoneria (lògia Hod) i aviat entrarà a la lògia més important d’Itàlia, l’anomenada Propaganda Due (P2) que controlarà totalment a partir de 1970: serà la base del seu poder, tot controlant dossiers reservats dels serveis secrets. Estarà relacionat amb un intent de cop d’estat feixista (Cop Borghese el desembre de 1970) i tindrà un paper important en l’estratègia de la tensió (1969-1980). Les connexions internacionals de la P2 seran d’alt nivell, sobretot a Llatinoamèrica, i estarà implicat en nombrosos cops militars involutius. El  poder mediàtic de Gelli i la P2 seran tan grans que acabaran controlant una majoria de la premsa escrita nacional.

Grans escàndols financers apareixen lligats a personatges propers a Gelli com el banquer mafiós Michele Sindona i el president del Banco Ambrosiano Roberto Calvi i les seves obscures i delictives relacions amb la Banca Vaticana. Gelli ho  coordina tot, té lligams amb la criminalitat organitzada i té fosques relacions amb alguns dels atemptats més sanguinaris de la ultradreta italiana als anys setanta i vuitanta.

A començament dels 80 es publica la llista de membres (sembla ser que incompleta) de la P2, la qual cosa provoca un xoc  públic colossal i una gran indignació nacional, per la quantitat de personatges públics del més alt nivell de la vida política i econòmica italiana i internacional implicats i de com determinaven i controlaven els ressorts del poder. Gelli va acabar la seva vida amb relativa comoditat (morí el 2015), mostrant la seva admiració per un dels polítics de la P2 al poder (Silvio Berlusconi) i reconeixent-se fins al final com un feixista.  

Zbigniew Brzezinski

Aquest personatge de nom i cognoms impossibles és una peça clau per entendre el final de la Guerra Freda en un moment en què la política exterior nord-americana passa de la contenció de Nixon i Ford a una fase ofensiva que comença amb el president Jimmy Carter (1977 – 1981) i el seu flamant Conseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski  i acabarà amb els mandats de Ronald Reagan (1981 – 1989). És una paradoxa aparent que una administració demòcrata com la de Carter, seguís una línia dura en política exterior i això només s’explica amb la personalitat i orígens del seu conseller  Brzezinski.

Zbigniew Brzezinski en els seus anys com a Conseller de Seguretat Nacional (viquipedia.org). En el centre, fotografia de Brzezinski a finals dels 90 (spiegel.de). Zbigniew Brzezinski, Jimmy Carter i Cyrus Vance. Brzezinski era un “falcó”, polític dur dins el Partit demòcrata i va marcar la línia política de Carter (globalresearch.ca)

Zbigniew Brzezinski (1928) és nascut a Varsòvia en una família aristocràtica que marxa del país quan es produeix la invasió nazi (1939). Exiliats a Canadà,  Zbigniew farà el doctorat a Harvard amb una tesi de títol suggestiu pensant en el futur que li esperava: “Com el leninisme porta a l’estalinisme”. És especialista en relacions internacionals de la URSS,  professor a Columbia i Harvard i membre de molts lobbies de poder (Trilateral, Grup Bidelberg) fins el gener de l’any 1977 quan entra en el govern Carter com a Conseller. Un càrrec de nomenament presidencial i de més influència que els Secretaris d’Estat o de Defensa.  Brzezinski té relació directa i diària amb Carter i no ha de retre comptes al grup demòcrata del Congrés. Passa sovint que la línia política de la Secretaria d’Estat (Cyrus Vance) i la del Conseller són oposades i Carter sempre s’acaba inclinant per la política dura de Brzezinski.

Estats Units havia passat, en política exterior, de la teoria de la contenció i la Doctrina Truman (1947) a la teoria del dominó i la coexistència pacífica de Kennedy i Khrusxov (als anys seixanta). Quan Carter arriba al poder signa els acords de desarmament nuclear SALT II (inicis de 1979), però la invasió d’Afganistan per la URSS (desembre de 1979) ho canvia tot. Bruscament es passa de la distensió a l’escalfament de la Guerra Freda, amb boicots mutus (jocs olímpics de Moscou i, posteriorment Los Angeles) i intervenció nord-americana de suport als mujahidins afganesos (tot i que aquesta intervenció és anterior en sis mesos a la invasió soviètica). La diplomàcia de Brzezinski incorporà en aquest joc brut a tercers països (Aràbia Saudita i Pakistan) i a mig termini aquesta política conduirà a la potenciació del wahhabisme i al terrorisme islàmic, alimentat i finançat en els seus inicis pels propis americans. En declaracions posteriors Brzezinski no se’n penedeix de res.

Allunyat de la primera línia política (1982), Brzezinski torna a l’activitat acadèmica, les conferències i a l’activitat literària on ha publicat molts llibres de geoestratègia mundial. Va morir el maig de 2017 als 89 anys.

Qasem Soleimani

El darrer personatge del curs és Qasem Soleimani, comandant iranià a l’ombra, molt influent en la política iraniana  de les darreres dècades i a qui podem recordar com a víctima d’un atemptat amb drons organitzat per l’administració Trump el mes de gener de 2019 a l’aeroport de Bagdad. Començo pel final, per tal de situar el personatge en l’actualitat més recent, però cal fer una petita ressenya històrica d’aquest personatge.

Qasem Soleimani va néixer l’11 de març de 1957 a Qanat al Malek a la província iraniana de Kerman en una família de terratinents. El règim del Xa Mohammad Reza Pahlavi, serà derrocat l’any 1979 en l’anomenada revolució dels aiatol·làs que crearan la Guàrdia revolucionària islàmica a la qual Qasem Soleimani s’hi inscriu des de molt jove. Durant la guerra Iran – Irak (1980 – 1988) Soleimani s’anirà formant i a principis dels 90 és comandant general de la Guàrdia Revolucionària de Kerman i el 1998 serà el comandant de les forces QUDS, una divisió responsable principalment d’operacions militars clandestines i extraterritorials. Durant les dècades posteriors QUDS serà un element clau en la lluita d’Iran per la influència a l’Orient Mitjà i aquesta pretensió de lideratge en aquest marc territorial provocarà friccions constants i creixents amb els interessos nord-americans: al Líban amb el partit xiïta pro iranià Hesbol·là i la intervenció militar durant la guerra civil l’any 2006, a Irak, on la inestabilitat creada per la invasió nord-americana de 2003 facilita les lluites sectàries; en aquest context Soleimani intenta consolidar el poder xiïta a l’Iraq.

L’any 2011 Qasem Soleimani és nomenat General Major pel líder suprem Ali Khamenei. Des d’aquest alt càrrec intervindrà a la guerra de Síria, tot formant i finançant grups d’influència iraniana en una complexa guerra en la qual se superposen molts conflictes diferents, l’acció de molts grups i de països exteriors (del Golf, Estats Units, Rússia i Turquia). Els grups formats per Soleimani intervindran a favor del govern d’Al Àssad, assessoraran el partit pro iranià  Hesbol·là i es veuran immersos en foscos episodis de repressió i matances.

En el moment que es produeix l’assassinat, Soleimani és un home poderós i influent. La mort provoca un profund daltabaix en la societat iraniana i les declaracions de venjança des de les autoritats del règim són cridaneres. En aquests moments posteriors a l’atemptat, l’abatiment d’un Boeing 737 ucraïnès per un míssil iranià, el desmentit de la responsabilitat iraniana, la posterior confirmació de la seva autoria, les brutals respostes repressives del règim a les manifestacions indignades de l’oposició interna davant les mentides governamentals van apaivagar la resposta de venjança contra l’atemptat.

Categories
Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (1)

Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, Eva Perón, completa aquesta visió panoràmica.  Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.

Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat  és el següent:

  1. Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
  2. Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
  3. Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco  (Dr. Daniel Roig).
  4. Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
  5. Evita Perón, la mare dels descamisados  (Dra. Paola Lo Cascio).
  6. Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
  7. Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik  (Dra Carolina Rúa).
  8. Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
  9. Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
  10. Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).

De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.

Charles Maurice de Talleyrand

Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i  amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven  un 8 % del territori francès.

En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).

Fins l’any 1791 serà  molt actiu en l’Assemblea  Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.

Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830  intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.

Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.

Grigori Yefímovich Rasputin

Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp)  significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx    efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.

El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.

Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com  un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen  a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).

“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)

Ramón Serrano Suñer  

Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.

Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial  en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable  de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.

La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.

Heinrich Himmler

Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.

La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA,  que engloba la Gestapo i l’SD  del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.

Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo)

El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala.  La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.

Evita Perón

Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.

L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.

Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat,  el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en  els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.

Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Un balanç i un comiat

Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, he estat ponent coordinador de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. El dia 16 de novembre vaig presentar el darrer acte La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte que ja podeu veure en vídeo.

La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte: Antoni Simon, Pere Cristòfol i Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès, 16-11-20

Amb aquest article vull acomiadar-me d’aquest càrrec entre els amics i les amigues que em coneixeu i /o que llegiu aquest Blog, com ja ho he fet amb els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès. No és un comiat trist, continuaré com a coordinador de la Tertúlia Amics de la Història i espero que podrem reprendre les nostres tertúlies a partir de gener, quan la Covid ens deixi. A més, en Narcís Argemí que, també, és membre de Gaudir la Cultura, agafa el relleu com a ponent de la Secció d’Història, i tindrà tot el nostre suport.

Un balanç quantitatiu   

En aquest sis anys, la Secció d’Història ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. El format dels actes ha estat: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.

La Secció d’Història You Tube Ateneu Barcelonès  té una llista, fins al dia d’avui, de 74 vídeos, dels quals 60 han estat organitzats directament per la nostra secció. D’altres els podeu escoltar en àudio a l’Arxiu de la Paraula.

A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual,  la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies. Les podeu consultar a l’apartat “Tertúlies” del Blog d’Història.

Jordi Roca Vernet “Barcelona. Enginy de la revolució liberal. Exaltats, milicians i conspiradors”

Tots els actes tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Història  [https://historia.ateneubcn.cat/], que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A  més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.

Si voleu ampliar la informació sobre aquest balanç d’activitats podeu veure l’article La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la Tertúlia “Amics de la Història” (2015-2020) on s’informen dels 12 cicles històrics i també del cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.

Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar

Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu que va protagonitzar, amb Agustí Alcoberro, historiador i escriptor la conferència debat promoguda per la Secció d’Història amb més visualitzacions (2.945):   Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.

Hilari Raguer, monjo benedictí i historiador, que va participar a l’acte Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, que va argumentar i defensar Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera.

Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura , a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.

Tinc un bon record i un gran agraïment per a tot l’equip de la Secció, totes les sòcies i els socis d’Història i per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i per al personal de l’Ateneu. També, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història. Finalment, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.

A mode de conclusió

El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.  

“La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria”.
Gemma Domènech, Josep Cruanyes i Agustí Alcoberro. Ateneu Barcelonès, 22-10-20.

Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.

Barcelona, 22 de novembre de 2020

Joan Solé Camardons

Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

La Casa dels Clàssics, un projecte contemporani

Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018

La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.

El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.

La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.

Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

Barcelona, Ciutat de la Literatura (UNESCO)

Des del 2015 Barcelona és Ciutat de la Literatura per la UNESCO. Una idea que havia apuntat feia temps el periodista Sergio Vila-Sanjuan i que ràpidament va tenir el suport de l’Ajuntament i de Jaume Ciurana al front de l’ICUB, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la Institució Ramon Llull, de la Xarxa de Biblioteques i del CCCB. Una candidatura molt ben preparada va obtenir aquest premi i alhora aquesta responsabilitat, que actualment ja lluieixen 28 ciutats de tot el món: Bagdad / BucheonCracòvia / Dublín / Dunedin / DurbanEdimburg / Granada / Heidelberg / Iowa City / LillehammerLviv / Ljubljana / ManchesterMelbourne / Milà / Montevideo / Nottingham / Norwich / Óbidos / Praga / Québec / Reykjavík / SeattleTartu / Uljanovsk / Utrecht.

La pàgina web que l’acompanya és realment un esforç per mostrar totes les activitats que es desenvolupen al voltant de la literatura, la seva creació i difusió. Per tant, recomanaria anar directament al MAPA per veure el desplegament d’informació que conté. Una vitalitat intel·lectual i comercial, que des dels mitjans es fan sovint poc visibles. Crec que per aquest motiu ha de ser una de les pàgines a consultar per conèixer el pols cultural de la ciutat.

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.

Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.

Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:

Kosmopolis, la festa literària

Debats

Biennal Ciutat Oberta

Blog CCCB Veus

Public Space

Xcèntric cinema al CCCB

Institut d’Humanitats àudio i vídeo

Soy càmara

L’art d’explicar històries

CCCBEducació

CCCBLab

Gandules

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Centenari 1917. Les revolucions russes, la crisi espanyola i l’Assemblea de Parlamentaris

Marc històric 

La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera. 

A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb  l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII. 

L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…” 

Cicle de conferències

El cicle de conferències Centenari 1917  organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès es poden veure pel canal You Tube Ateneu. Les conferències són les següents:

  • “Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
  • “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
  • “Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
  • “El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
  • “L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
  • “La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.

Les  revolucions russes de 1917. José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària. Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes. David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017.  Més informació aquí

Imatge- 1917. EL AÑO EN QUE ESPAÑA PUDO CAMBIAR

Va poder Espanya convertir-se en algun moment en una monarquia parlamentària a l’estil suec i haver-se estalviat dues dictadures i una guerra civil? Els autors d’aquest assaig, a diferència de Miguel de Unamuno, creuen que sí. Un segle enrere, mentre les potències internacionals s’enfrontaven en el marc de la Primera Guerra Mundial, a Espanya es van donar les condicions per donar una important sacsejada a el règim de la Restauració i encarrilar el regnat alfonsí cap a una veritable democràcia. En efecte, 1917 va ser l’any en què Espanya va poder canviar. Després l’oportunitat passar. En un extens i apassionant relat amb un immens desplegament de fonts, investigació i història internacional comparada els professors David Martínez Fiol i Joan Esculies donen les claus del moment en què Espanya va tenir la possibilitat d’escriure un segle xx menys cruent. A mesura que ens endinsem en la seva lectura i coneixem els secrets dels personatges més influents del període ens plantegem els paral·lels amb la situació de crisi política actual. Se’ns apareixen polítics i demandes similars i ens assalta un dubte, si Espanya va poder canviar, per què no va canviar?

Imatge: L´Assemblea de parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel

L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l´any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d´Alfons XIII i de l´Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat. Manuel Pérez Nespereirahistoriador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. 16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918). Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris”

Autor: Borja de Riquer i Permanyer