Categories
Conferències i cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Cliqueu aqui per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria

En acabar la Gran Guerra es produeixen moviments revolucionaris per tota Europa i en alguns casos acaben en guerres civils. Les revolucions d‘Alemanya i Hongria, produïdes en aquest context, són fortament influïdes per la revolució bolxevic.

Alemanya

A Alemanya, la situació a l’estiu de 1918 és desesperada econòmica i militarment. La manca de provisions i vitualles i la situació bèl·lica amb els fracassos i el desgast de les ofensives d’estiu i l’entrada en guerra dels EUA són un punt d’inflexió definitiu. El directori militar, poder de facto (Hindenburg i Ludendorff), és conscient de la derrota, però no aborda directament les conseqüències. Dimiteixen i deixen la “patata calenta” al parlament absent durant la guerra, esperant que el nou govern fos qui negociés l’armistici. El liberal baró Max de Baden forma govern i els socialdemòcrates (SPD), el partit majoritari, tocaran “poder” per primera vegada. El kàiser dubta i cal sacrificar-lo per evitar la revolució  (el mirall bolxevic és molt present); el govern indueix l’abdicació del kàiser que fuig del país.

El general Erich Ludendorff (1865 – 1937) autèntic dirigent del Directori Militar durant la guerra (hmong.es) El mariscal Paul von Hindenburg (1847 – 1934) el vencedor de la batalla de Tnnenberg i teòric superior de Ludendorff (wikipedia.org) Maximilien de Baden (1867 – 1929) primer canceller després de la plantada dels militars (wikipedia.org) En la foto Hindenburg, Guillem II i Ludendorff durant la guerra (nuevatribuna.es) La premsa internacional del 10 de novembre de 1918 anuncia l’abdicació del kàiser (alamy.es)

Els socialdemòcrates es troben dividits des del primer moment de la guerra en un sector majoritari, el SPD, partidari de la guerra (n’havia votat el crèdits necessaris) i una escissió minoritària (USPD) que no n’era partidària. Fins i tot, un sector, l’anomenada Lliga Espartaquista,  s’havia posicionat clarament en contra des de l’inici; els seus dirigents Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht eren a la presó i van sortir en llibertat després de l’armistici. Luxemburg, una gran teòrica, molt crítica amb els bolxevics per la seva manca de llibertat, creu, amb raó, que a Alemanya no hi ha les condicions per a una revolució a l’estil bolxevic. En el majoritari SPD destaca la figura  de Friedrich Ebert, contrari a la revolució com la gran majoria de dirigents del seu partit. Però els fets avancen a gran velocitat i quan el dia 9 de novembre Guillem II se’n va del país, hi ha un gran buit de poder i una revolució que sembla que avança a gran velocitat en diferents escenaris. L’SPD nota el vertigen i un dels seus dirigents Philip Scheidemann proclama la República des del Reichstag a Berlín. Ebert no té clara la idea de República, però ha de guanyar temps i serà nomenat canceller del govern provisional el mateix dia.

Friedrich Ebert (1871 – 1925) primer canceller de la proclamada República alemanya i després primer president de la constitucional República de Weimar fins la seva mort l’any 1925 (wikipedia.org) Philipp Scheidemann (1865 – 1939) en un discurs des del balcó del Reichstag el 9 de novembre. dia que va proclamar la República (wikipedia.org) Els dirigents espartaquistes i després comunistes Rosa Luxemburg ( 1871 – 1919) i Karl Liebknecht (1871 – 1919)

Dies abans que passés tot això a Berlin, a finals d’octubre esclata l’espurna que encén la revolució: A Kiel i Wilhelmshaven s’amotinen els mariners i formen Consells de Soldats. Els obrers de les drassanes secunden els mariners i constitueixen Consells d’Obrers. El moviment i les vagues s’estenen per tot el territori i el dia 9 de novembre és una jornada de vaga revolucionària. Aquí enllacem amb els fets narrats en l’anterior paràgraf. Liebknecht, alliberat pocs dies abans, proclama la República soviètica des de l’ajuntament de Berlín, però té un molt escàs seguiment: els obrers no estan per experiències bolxevics. Dos dies després, el dia 11 de novembre el govern provisional signarà l’armistici i quedarà ja formada per a la història la “punyalada per l’esquena”: segons això, les tropes alemanyes eren invictes i havien estat els polítics d’esquerres, banquers i jueus els que havien traït el país provocant la derrota. Els intents de Liebknecht de reproduir el model soviètic seran derrotats al Reichstag on el delegats obrers, majoritàriament socialdemòcrates, desestimen les propostes de Liebknecht.

Mariners revolucionaris desfilant a Wilhelmshaven els inicis de novembre de 1918 (wikipedia.org) La fotografia inferior mostra una manifestació d’obrers a Kiel el novembre de 1918 (wikipedia.org) Barricades a Berlín el desembre de 1918 (wikipedia.org)

Per Nadal de 1918 una greu crisi sacseja el país: es produeixen enfrontaments armats entre els mariners revolucionaris i tropes governamentals; la resposta de les tropes és poc eficaç i Ebert fa un gir en la seva estratègia: per derrotar els revolucionaris i seguir amb la seva proposta institucional necessita tropes fiables que trobarà en els Freikorps, tropes irregulars ultranacionalistes, lligades a l’extrema dreta que pul·lulen pel país després de l’armistici. Els xocs de Nadal han provocat víctimes i els ànims continuen encesos. Les manifestacions són massives i ja en el mes de gener de 1919, enmig de les marxes, els Espartaquistes que, a finals d’any havien fundat el partit comunista (KPD), decideixen passar a la revolta. Ebert aprofitarà el moment per utilitzar els Freikorps que entren a la ciutat i reprimeixen les protestes de manera brutal (entre 1000 i 2000 morts) i amb Liebknecht i Luxemburg, que no havia participat en la insurrecció, brutalment assassinats. A Berlin havia acabat l’assaig revolucionari, però l’estratègia d’Ebert havia introduït la brutalització de la política, havia creat l’enemistat perpètua entre socialistes i comunistes i havia donat el bateig de foc a molts dels futurs nazis formats en les files del Freikorps.

Membres contrarrevolucionaris dels Freikorps de la Brigada Ehrhardt a Berlín (wikipedia.org) La repressió de la insurrecció revolucionària de gener, assassinats als carrers de Berlín (historiesdeuropa.cat) La Dolchstosslegende, la “punyalada per l’esquena” que va començar a circular poc després de l’armistici (wikipedia.org)

Si voleu llegir una història semblant però amb matisos diferents seguiu aquest enllaç dins del mateix blog.

Hongria

El cas d’Hongria és diferent en quant a producte de la revolució (en aquest cas serà una efímera revolució bolxevic) i del resultat final que desembocarà en una dictadura militar. Hongria formava part de la doble corona de l’Imperi Austrohongarès. Carles (I d’Àustria i IV d’Hongria) havia abdicat després de la derrota contra els italians a la batalla de Vittorio Veneto (2 de novembre de 1918). Es formen Consells de Soldats a Budapest (com els soviets a Rússia)  i juntament amb polítics opositors formen un Consell Nacional; aquest moviment de novembre de 1918 és conegut com a Revolució dels Crisantems i es proclamarà la República Popular d’Hongria amb Mihály Károly un aristòcrata i terratinent que havia evolucionat a postures democràtiques. Les mancances, l’atur, la inflació són brutals, ningú reconeix el nou règim i els països veïns (txecs, búlgars i romanesos), aprofiten el descontrol del final de la guerra per envair Hongria. Aguantarà uns pocs mesos i el març de 1919 renunciarà a la presidència.

Mihály Károly (1875 – 1955) dirigent de l’efímera República Popular d’Hongria (wikipedia.org) Dues instantànies de la Revolució del Crisantem a Budapest (wikipedia.org)

El buit de poder l’ocupen socialistes i comunistes, totalment minoritaris en un país totalment agrari amb un proletariat incipient, que proclamen la República Soviètica d’Hongria (21 de març de 1919), amb el socialista Sándor Garbai com a teòric líder de la república, però amb el comunista Béla Kun com a líder real i efectiu de la República. Kun es posa en marxa i comença una ràpida activitat legislativa: s’aboleixen els títols nobiliaris, es decreta la igualtat entre homes i dones, augmenta els salaris, decreta la jornada de vuit hores, introdueix la democràcia del consells obrers, però no reparteix la terra, en un país totalment agrícola. Els pagesos no accepten  les cooperatives agràries estatals que el govern promou i s’hi posicionen en contra del govern.

Proclamació de la República soviètica d’Hongria a les escales del Parlament. En el centre Béla Kun (wikipedia.org) Tropes revolucionàries partidàries de la República Soviètica desfilant a Budapest (wikipedia.org) Béla Kun (1886 – 1938) va fer una revolució proletària en un país amb poca classe obrera (wikipedia.org) Cavalleria romanesa entra a Budapest i posa fi a l’experiment soviètic i inicia uns mesos de l’anomenat terror blanc (wikipedia.org) Myklós Horthy (1868 – 1957) almirall i regent d’un país sense rei ni mar (wikipedia.org)

Mentrestant el país està assetjat per tropes estrangeres i tot i que a l’estiu la contraofensiva hongaresa té un cert èxit contra els ocupants txecs, les tropes romaneses, amb el suport de França, entren a Budapest (3 d’agost de 1919) i acaben amb el govern revolucionari. L’exèrcit romanès es retirarà, quedant-se, això si, la Transilvània i instaurant a Budapest un dictador l’almirall Myklós Horthy, cap de l’exèrcit contrarevolucionari que instaurarà un govern autoritari amb el suport  de l’església i de les classes agràries. El règim d’Horthy durarà el període d’entreguerres i gairebé tota la segona guerra mundial, fins a l’any 1944, però la història d’Horthy no és el  que abordem aquí. Béla Kun, per la seva part, tindrà una vida dedicada a la revolució per diversos llocs d’Europa i finalment l’any 1938 serà afussellat en les brutals purgues de Stalin.

  L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848

Per entendre les revolucions de  1848, cal girar la vista enrere per tal de situar-nos en el món que aquests processos revolucionaris van qüestionar i enfonsar: l’Europa post napoleònica i el congrés de Viena (1815) defineixen el context de quasi retorn al món de l’Antic Règim. Rússia, Anglaterra i Àustria marquen una sèrie de principis clau per a la nova Europa: la recuperació legítima de les corones, sobretot pels Borbons a França, l’equilibri continental, la repressió de qualsevol contestació al nou ordre, l’abolició de les conquestes revolucionàries i la tornada al tradicionalisme.  Aviat es van adonar que la reacció total era impossible i que s’havien de fer algunes concessions. Les fronteres d’Europa es van moure de manera molt significativa.  A França tornà al tron Lluis XVIII el qual atorga una constitució i s’envoltà d‘un govern ultra-reaccionari. Àustria, malgrat la seva pobre aportació militar en les guerres napoleòniques, va ser amb el primer ministre Metternich el principal guanyador (concedit pels interessos de la resta de potències); Metternich es va convertir en una mena de far de les essències del Congrés de Viena. Alemanya havia passat d’una estructura microestatal de 360 estats a una Confederació Germànica amb un regne en ascens, Prússia. Rússia, amb un tsar místic semblava quedar ancorada en temps passats. Itàlia era, en expressió de Metternich, “una expressió geogràfica” amb un control directe o indirecte d’Àustria. Els vencedors continentals de Napoleó, Àustria, Prússia i Rússia, constituïren la Santa Aliança, una nova forma d’introduir la diplomàcia en els conflictes europeus i amb capacitat de resposta militar als intents de contravenir l’estatus quo. Gran Bretanya, tot i donar suport, va voler quedar al marge.et

El Congrés de Viena en caricatura de l’època: els diferents monarques vencedors es reparteixen el mapa d’Europa que aguanta estirat a terra el ministre Talleyrand, mentre Napoleó intenta separar França (okdiario.com) Lluis XVIII (1755 – 1824) primer monarca de la restauració borbònica (wikipedia.org). (buscabiografias.com) Klemens von Metternich (1773 – 1859) (wikipedia.org) Mapa de la Confederació Germànica amb els límits marcats per la línia vermella. Incorporava els diferents estats alemanys i una part de l’Imperi Austríac; Prússia, en blau, estava separada geogràficament en dues meitats que minimitzaven el seu poder emergent (gifex.com)

Malgrat els intents de les elits de Viena, la burgesia i les masses protagonitzaren al llarg de les dècades següents una mena de revolució endèmica per tot el continent: antics militars, intel·lectuals o burgesos amb una visió trans-europea: El liberalisme polític va ser el primer en qüestionar la Restauració, amb diferents estils de revolució (moderada, democràtica – radical o fent èmfasi en la qüestió social); en un primer moment van sorgir les societats secretes, els Carbonaris. El primer referent liberal europeu és el “pronunciament” de Riego a España (1820) que reinstaura la Constitució de 1812, la “Pepa”, moviment  avortat tres anys després per la Santa Aliança; el moviment espanyol tindrà repercussions en altres intents, també fallits, al Regne de les Dues Sicílies (1820), el Piemont (1821), a Rússia, amb els Decambristes (1825) o a Grècia on la revolució es transformà en guerra contra els otomans i en independència l’any 1821.

Una segona tongada de revolucions liberals es produïren els anys 1830 – 31.  A França amb l’arribada al tron de Carles X, rei ultra – reaccionari, es convoquen eleccions, tancades, censatàries, que són anul·lades pel triomf no desitjat dels liberals.  La insurrecció posterior (juliol de 1830) farà que els burgesos agafin el control amb un nou rei, Lluís Felip d’Orleans amb principis constitucionals. Durant aquest bienni també hi haurà moviments fracassats a Polònia, Itàlia central i Bèlgica que aconseguirà la independència d’Holanda en el que serà el primer trencament del mapa europeu de Viena. Durant els anys posteriors (1831 – 1847), el liberalisme  guanyarà terreny per diferents llocs d’Europa: a la Gran Bretanya amb successives reformes en sentit liberal i amb l’aparició del moviment Cartista que acabarà fracassant. A Suïssa  una guerra civil (1847) arracona els catòlics reaccionaris i acosta el país cap al liberalisme. A Espanya, de manera similar la Guerra Carlina (1833 – 1840) arraconarà els absolutistes. Durant aquests anys es produeixen escissions dins del liberalisme (moderat, radicals, democràtics), naixeran de manera incipient els primers moviments socialistes i s’anirà consolidant el nacionalisme.

Lluís Felip d’Orleans (1773 – 1850) rei de França entre 1830 i 1848 (wikipedia.com) Mapa del Regne Unit dels Països Baixos tal com es va configurar al Congrés de Viena. La línia blava marca la separació de Bèlgica després de la revolució de 1830 (wikipedia.org) El general carlí Tomás de Zumalacárregui (1788-1835): la seva mort va suposar un important cop pels carlins (wikipedia.org)

L’any 1848 serà el moment culminant de les revolucions liberals a Europa. La crisi econòmica dels anys anteriors, la tradició revolucionària, les reivindicacions múltiples, la participació de les masses populars i el nacionalisme creixent expliquen aquests moviments. A la França de Lluís Felip d’Orleans es produeix una insurrecció popular el 22 de febrer de 1848 que derrotarà les tropes reials i proclamarà la II República que tindrà diverses alternatives al llarg de l’any, amb predomini inicial dels moderats i radicals, unes eleccions generals on el conservadorisme del camp imposa un govern reaccionari. Això provocarà noves insurreccions urbanes, durament reprimides a l’estiu. Quan al desembre es convoquin eleccions presidencials el personatge millor situat serà Lluís Napoleó Bonaparte que guanyarà gràcies al vot rural. La posterior evolució de Lluís Napoleó serà cap a l’autoritarisme per un cop d’Estat (1851).

François Guizot (1787 – 1874) polític i historiador, lider dels doctrinaris i primer ministre del govern reialista de Lluís Felip, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23 (sapiens.cat) Quadre que mostra una concentració popular davant l’ajuntament de París el 25 de febrer. Apareix una bandera roja que els revolucionaris liberals rebutjaven (wikipedia.org) Incidents del dia 23 de febrer que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació (sapiens.cat) Lluís Napoleó Bonaparte, seria finalment elegit president de la nova República a finals de 1848 (biografiasyvidas.com)

Als estats alemanys s’ha establert l’any 1834 el Zollverein (unió duanera) entre 38 estats alemanys guiats per Prússia; al llarg d’aquests anys guanyen difusió les idees nacionalistes, lligades al liberalisme que seran durament reprimides sobretot a Àustria. La caiguda de Lluís Felip a França tensiona tota Europa; a Prússia i altres estats alemanys es produeixen revoltes al camp i es produeixen violentes lluites als carrers de moltes ciutats que obligaren a concedir una constitució a Prússia el mes de març. Es convoquen eleccions (18 de maig de 1848) i es constituirà una Assemblea a Frankfurt dominada per burgesos i intel·lectuals, molt dividida entre liberals moderats, democràtics i reaccionaris; s’elaborarà una constitució i s’oferirà la corona al rei de Prússia. A finals d’any el context internacional ha canviat a favor dels reaccionaris i el rei es nega a acceptar la corona que li ofereix l’assemblea. Prussians i austríacs es retiren de l’assemblea i les forces democràtiques seran aixafades pels prussianes: acaba el moviment revolucionari.

Mapa del Zollverein o unió duanera promoguda per Prússia (aulafacil.com) Sessió de l’Assemblea de Frankfurt en la que el líder demòcrata Robert Blum es dirigeix als diputats el juny de 1848 (wikipedia.org) Caricatura de Frederic Guillem IV de Prússia jugant indecís amb la corona imperial que li havia ofert l’Assemblea de Frankfurt (wikipedia.org)

De manera simultània, a Viena i altres ciutats esclata la revolució, de fet  per tot l’imperi es produeixen insurreccions: a Praga, però també a Hongria i a Itàlia. Metternich cau i l’emperador Ferran I és obligat a acceptar una Constitució amb sufragi universal. Tot l’imperi es descontrola i sembla a punt d’ensorrar-se, l’emperador abandona Viena. Els nacionalistes de Lajos Kossuth s’alcen a Budapest, també hi ha insurreccions a Croàcia.  Tots els moviments liberals fracassaran; en el cas de Viena, la derrota al novembre de 1848 portarà la coronació d’un nou emperador Francesc Josep I que aplicarà una constitució conservadora. A Hongria, Kossuth proclamarà la independència i serà la intervenció des de Rússia de la Santa Aliança (agost 1849) qui acabarà amb la resistència hongaresa.

En el nord d’Itàlia, el sentiment nacionalista en pro de la unitat s’anava estenent des de la segona dècada del vuit-cents. Aquest Risorgimento lligat als ideals del Romanticisme és clau per entendre tot el procés de les revolucions de 1848; una figura important és Giuseppe Mazzini creador de la “Jove Itàlia” (1831) que una vegada i una altra al llarg dels anys 30 i 40 aposta per la via insurreccional; de fet els anys anteriors a 1848, el clima a gran part de la península és d’una agitació permanent. El primer aixecament  és a Sicília (gener de 1848) que obliga el rei a concedir una constitució. També hi ha insurreccions a Roma, Florència o Torí. 

Giuseppe Mazzini (1805 – 1872): les seves idees i la seva acció política van contribuir d’una manera decisiva al naixement de l’estat unitari italià (wikipedia.org) Quadre de Baldassare Verazzi que mostra l’èpica de l’aixev¡cament dels cinc dies de Milà (historia.nationalgeographic.com) Giuseppe Garibaldi, patriota italià, (1807-1882) penetra a Roma el desembre de 1848 on serà proclamada de manera efímera la República Romana (alamy.es)

En el regne de Llombardo – Vènet es produeixen els ”Cinc dies de Milà” (18 – 22 de març de 1848), un aixecament que derrota momentàniament els austríacs. La guerra oberta declarada pel rei de Sardenya i seguida per venecians i milanesos acabarà finalment amb victòria de les tropes austríaques. A finals de 1848, la reacció triomfa pels diversos estats italians. Els intents de diversos grups democràtics a Roma o la Toscana seran sufocats per tropes franceses durant els primers mesos de 1849.

Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952

L’Egipte del darrer terç del segle XIX és un país lliurat a les potències occidentals amb uns mandataris locals que actuen tutelats pels britànics. La ruptura definitiva de l’Imperi Otomà en acabar la Gran Guerra, converteix Egipte en un protectorat. L’ocupació britànica revitalitza el sentiment nacional molt influenciat per la Nahda o renaixement àrab cultural, social i polític que ja des de mitjans del segle XIX s’estén pel país. El Wafd, un partit nacionalista, va ser influent en aquests anys i el 1922 força el reconeixement d’Egipte com a “estat sobirà independent”, malgrat que l’ocupació militar continua. L’any 1923 s’aprova una constitució amb el suport de les classes urbanes i les classes mitges camperoles. L’impuls nacionalista i cultural té dos eixos bàsics, sovint en disputa: el paper de l’Islam i la confrontació amb els models culturals exteriors. El primer eix confluirà en el naixement dels “Germans musulmans” (1928), grup reformista lluny del rigor del Wahhabisme saudita i preocupats per la creixent urbanització i els xocs culturals amb el tradicionalisme rural. La nova constitució intentarà consolidar un règim liberal amb el líder del Wafd Saad Zaghoul,  però el pretès ascensor social liberal no funciona i això crea descontentament. El malestar de la societat egípcia es farà palès en la Gran Revolta Àrab de 1936 on el tema de la colonització sionista és ja un element preocupant per a la societat egípcia. L’exèrcit britànic es retirarà deixant únicament una guarnició al canal de Suez durant  un període de vint anys.

Imatge a El Cairo durant la revolució de 1919 contra l’ocupació britànica (wikipedia.org) El líder egipci Saad Zaghoul que juntament amb altres membres del Wafd van tenir un paper actiu en la insurrecció de 1919 i que acabarien exiliats (wikipedia.org) Imatge de la revolta àrab a Palestina de 1936 – 1939 (wikipedia.org) L’Alt Comitè Àrab va ser un òrgan polític autoproclamat com l’únic comandament polític dels àrabs a Palestina, creat l’any 1936 i poc després prohibit pels britànics (wikipedia.org) Imatge de Sayed Darwish (1892 – 1923) cantant egipci; la música tradicional fou durant les primeres dècades del segle XX un motiu d’exaltació nacional a Egipte (wikipedia.org)

L’any 1937 mor el rei Faud que és substituït per Faruk. Amb el nou rei augmenten les tensions nacionalistes amb el Wafd. La campanya africana Italo – alemanya i la proximitat de les forces de l’Eix a Egipte aproximaran posicions entre britànics i el govern de la monarquia. L’any 1944 Faruk es desfà del Wafd. El món de la postguerra porta una crisi econòmica i social intensa amb protestes i vagues i una oposició que va des dels Germans Musulmans al Wafd o als comunistes. L’any 1948 portarà el problema de Palestina amb tota la seva cruesa i el Pla de Partició de l’ONU i la proclamació de l’estat d’Israel serà el detonant dels nous països àrabs (Síria, Transjordània i Egipte) que declararan  la guerra a Israel  (maig 1948). L’exèrcit egipci, mal instruït i pèssimament equipat serà fàcilment derrotat, malgrat una victòria inicial a Gaza (batalla d’al – Faluja) on destacarà un jove comandant, Gamal Abdel Nasser. La derrota farà més viu el sentiment nacionalista i les vagues i protestes s’hi estendran pel país on el règim de Faruk que torna a cridar al poder al Wafd (1950) és totalment impopular. Dins l’exèrcit es crea el Moviment d’Oficials Lliures, joves oficials de l’exèrcit  que tenien com a objectiu salvar l’honra de l’exèrcit, derrocar el rei Faruk, abolir la monarquia, i substituir el govern depenent del Regne Unit. La desena d’homes que dirigien el moviment fou qui va controlar els governs egipcis que van seguir al cop d’estat del 23 de juliol de 1952. Acompleixen els objectius i el 18 de juny de 1953 es proclama la República. El febrer de 1954, Gamal Abdel Nasser es fa amb el poder total i els militars controlen totalment el govern  (en crear després el Consell Revolucionari d’Autoritats).

El rei Faruk I (1920 – 1965) rei corrupte i aviat impopular entre els egipcis (wikipedia.org) Mapa del Pla de Partició de l’ONU de 1947 i el resultat de l’armistici posterior a la guerra àrab-israeliana de 1948 (wsimage.com) El Moviment d’Oficials Lliures  fou l’organització clandestina militar fundada per Nasser  junt amb Anwar Sadat  i altres oficials, després de la derrota  a la guerra (wikipedia.org) Voluntaris àrabs durant la guerra de 1948 (wikipedia.org) Gamal Abdel Nasser (1918 – 1970) principal organitzador del cop d’estat que el 22 de juliol de 1952 derrocà el rei Faruk de manera incruenta (biografiasyvida.com)

El nou estat portà al màxim el panarabisme de Nasser. El somni de Nasser era construir una gran resclosa riu Nil avall que permetés distribuir l’aigua necessària per a una gran reforma agrària. Un primer objectiu era la retirada de les tropes britàniques  i la nacionalització del Canal de Suez. Aquests moviment de Nasser van provocar una intervenció colonial de França i Regne Unit amb el suport d’Israel (1956) per a defensar la lliure circulació pel canal de Suez. La guerra va ser una nova derrota militar però les noves potències emergents de la segona guerra mundial (EUA i URSS), obligaren a la coalició a abandonar el canal, per la qual cosa la derrota militar esdevingué una victòria política dels egipcis. El   projecte de la nova resclosa d’Assuan no troba finançament extern ja que els nord-americans declinen llur inicial oferiment. Nasser virarà cap a la URSS ja de ple a la Guerra Freda i procedirà a una campanya de nacionalització de bens estrangers (finances, bancs, indústries, etc).

Guerra del Canal (1956): vaixells enfonsats bloquegen el pas de mercaderies durant molt anys després de la guerra (bbc.com) Nasser i el Canal de Suez: malgrat la derrota militar, el trimof polític de Nasser, derivat de la manca de suport nord-ameicana a la intervenció colonial franco-britànica, fou notable (enlacejudio.com) La resclosa d’Assuan en vista des de satèl·lit (tiempo.com) La guerra dels Sis Dies: es pot veure el mapa de la regió abans i després de la derrota àrab (bbc.com)

El nou sistema polític era un molt retòric socialisme àrab  molt centralitzat amb una utòpica proposta d’unificació del món àrab en una gran República panàrab que no tirarà endavant.  El panarabisme definia un gran enemic comú exterior, l’estat d’Israel amb el qual s’enfrontarà novament a la guerra dels sis dies (juny de 1967) amb una nova derrota militar que no serà el final de Nasser que encara tindrà temps d’inaugurar la immensa  obra d’Assuan l’any 1970, poc abans de la seva sobtada mort  el 29 de setembre de 1970.   

Categories
Conferències i cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

La primera revolució proletària? La Comuna de París

Aquest breu període revolucionari ha passat a la història com la primera revolució proletària. A París es mobilitzen treballadors urbans i industrials els communards amb un programa netament socialitzant i una composició molt heterogènia: trobem proudhonistes, blanquistes, socialistes, anarquistes, en un moviment molt espontani i gens preparat. Aquesta insurrecció revolucionària es produeix durant dos mesos (de març  a maig de 1871) i durant aquest temps els revolucionaris des de l’Ajuntament (La Commune) emetrà una contínua legislació i normativa en sentit d’implantar un model (estat, societat) socialista autogestionària.

Napoleó III (1808 – 1873), la seva política exterior expansiva va topar amb una otència emergent com Prússia (biografiasyvidas.com) Otto von Bismarck (1815 – 1898) el canceller prussià autor màxim de la unificació alemanya (elpais.com) La successió al tron espanyol després de la revolució gloriosa de 1868 va ser el desencadenant de la guerra franco-prussiana. A la imatge  Leopold Hohenzollern, el candidat prussià (alamy.es)

Al llarg del segle XX es va configurant i enfortint el moviment obrer. Una dat important és la creació de l’AIT, l’anomenada I Internacional l’any 1866 que acabarà  fracassant per les divisions internes entre marxistes i anarquistes; aquest divisió serà un factor important en la derrota del moviment l’any 1871. A França el punt de partida d’aquesta història se situa en el moviment revolucionari, burgés en aquest cas, de 1848, que donarà pas  a una reinstauració monàrquica i al posterior cop d’estat oportunista de Lluís Napoleó (1851) que proclamarà el segon Imperi amb una política paternalista i autoritària en l’interior i amb un desig de trencar l’aïllament internacional de França derivat de la Pau de París (1815) i afirmar el predomini europeu. En aquet context, toparà amb una potència emergent, la Prússia de Bismarck que arrossegarà França a una guerra per a la qual no estava preparada. La resposta bèl·lica prussiana serà immediata i calamitosa pels francesos que patiran derrotes contundents  a  Metz i sobretot a Sedan, durant l’estiu de 1870, on l’emperador acabarà presoner.

En el quadre de Wilhelm Camphausen (1878) es pot veure Bismark i Lluís Napoleó, presoner després de la batalla de Sedan (ocesaronada.net) Membres de la Guàrdia Nacional a París, la primavera de 1871 (semanariovoz.com) Cerimònia de proclamació del Nou Imperi Alemany al saló dels miralls del Palau de Versalles (wikipedia.org)

El buit de poder a París, amenaçat pels prussians, provoca disturbis a la ciutat i la proclamació de la III República; el nou govern de Gambetta intenta continuar la lluita, però és impossible, el setge de París es completarà i durarà varis mesos, fins a finals de gener de 1871.  El 18 de gener, amb el setge asfixiant la ciutat, es proclama a Versalles el II Reich alemany, o sigui el naixement de la nova Alemanya sota el control de Prússia; això representa la màxima humiliació francesa. Els alemanys esperen a que el nou govern republicà francès prengui al poder per a procedir a negociar amb ell un duríssim armistici signat a Versalles el 26 de febrer de 1871 entre el canceller Bismarck i el nou president de la república Adolphe Thiers  que inclou la cessió d’Alsàcia i Lorena, fortíssimes indemnitzacions econòmiques i l’ocupació militar del territori com a garantia del pagament.

Adolphe Thiers (1797 – 1877) va ser president provisional de la III República francesa i qui va ordenar la repressió de la Comuna de París (wikipedia.org) Un dels moltíssims decrets que la Comuna publicava i penjava pels carrers de París (laicismo.org) Barricades pels carrers de París (prensaobrera.com)

El poble de París no accepta els acords  i es produeix una insurrecció el 18 de març que proclama la Comuna; el govern de Thiers abandona la capital i continuarà la guerra contra els revolucionaris des de Versalles. El 26 de març es celebren eleccions a París i s’elegeixen els membres de l’Ajuntament (La Comuna) per dirigir els canvis revolucionaris en un context de guerra civil. Durant poc més de dos mesos, l’activitat  normativa de la Comuna serà intensa, es legislarà la separació entre l’Església i l’Estat, la condonació del deute dels lloguers del període del setge que el govern republicà obligava pagar, la prohibició del treball infantil, les pensions de les viudes i els orfes de la Guàrdia Nacional i altres mesures d’emergència. Es regularà també el control autogestionari per part dels treballadors de les fàbriques i tallers abandonants pels propietaris, així com la construcció d’escoles i l’obligatorietat de l’ensenyament. Això serà efímer i finalment les tropes republicanes entraran a París amb una intensa repressió que originarà més de 20.000 morts. La brutalitat serà tal que un reaccionari com Émile Zola que entrava a París amb les tropes, quedarà impressionat i profundament fastiguejat per la indiscriminació violenta de la repressió.

Un carrer a París al maig de 1871, quadre de Maximilien Luce (meisterdrucke.es) Gustave Courbet (1819 – 1877) pintor i activista socialista revolucionari, va tenir, com molts intel·lectuals, un paper important en la Comuna ( biografiasyvidas.com) El Sacré Coeur de Montmartre en construcció. Es va edificar justament a Montmartre, bressol del moviment revolucionari i com a temple expiatori dels “pecats” de la revolució (discoverwalks.com)

El record de l’experiència  internacionalista de Paris serà tot un llegat per les futures generacions  de revolucionaris amb interpretacions diverses en funció de les característiques ideològiques dels sectors implicats en les futures revolucions obreres.

La revolució desconeguda d’Etiòpia

Per atansar-nos a aquest procés, ens situem a l’any 2019 quan el primer ministre etíop Abiy Ahmed Ali   rep el Premi Nobel de la Pau “per la seva decidida iniciativa per a resoldre el conflicte fronterer amb Eritrea”. Abiy havia format l’any anterior el Partit de la Prosperitat, hereu del desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (PDRPE) i que aglutina en un conjunt pan-etíop els partits representants de les principals ètnies que configuren el país. La realitat de l’anomenada Banya d’Àfrica és molt complexa  i els diversos països que la configuren: Etiòpia, Eritrea, Djibouti i Somàlia constitueixen una zona explosiva amb passats colonials molt diversos (França, Gran Bretanya i Itàlia) de curta durada i amb   rivalitats antagòniques i organitzacions socials i religioses molt diferents. Etiòpia és un país molt muntanyós de 115 milions d’habitants amb el sector primari com a bàsic i un sud molt problemàtic amb segueres i situacions de fam habituals. El país mai no va ser colonitzat exceptuant  la curta etapa d’ocupació pel règim feixista italià (1936 – 1941); l’extrema complexitat social amb 80 ètnies, 80 llengües i 114 subètnies es dona en un país on l’estat – nació no ha funcionat.

La Banya dÀfrica i els països que integren la zona. Al nord d’Etiòpia la regió del Tigré i Eritrea zona de continus conflictes (lrp.cat) Mapa de les principals ètnies d’Etiòpia. El desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop es basava en la federació de diferents partits de les ètnies: El Front d’Alliberament de Tigray (6% població); el Partit Democràtic Amhara (26% població); el partit democràtic Oromo (35% població) i el Moviment democràtic dels pobles Etíops del Sud. Els tigrins han ostentat sempre el poder (ca.maps-ethiopia.com)

Després d’aquesta breu introducció contextualitzadora, tirem enrere per situar la nostra història i anem al sistema imperial etíop amb el darrer emperador Haile Selassie I que va regnar entre 1930 i 1974. Selassie descendent mític del rei Salomó i la reina de Saba representava la divinitat, la inviolabilitat, la tradició; exiliat durant la breu ocupació italiana, en tornar va atorgar una nova constitució que abolia l’esclavitud i establia promeses socials i un sufragi molt ampli. Selassie tindrà un paper important en la fundació l’any 1963 de l’Organització  Àfrica Unida. Malgrat tot el simbolisme que representava el Negus, les fortes contradiccions socials i les tensions polítiques, van provocar el seu derrocament l’any 1974 després d’un seguit d’amotinaments en l’exèrcit.

Dues fotografies de Haile Selassie I (el Negus) després del cop d’estat que va originar la caiguda de l’emperador, aquest va ser fet presoner i va morir en circumstàncies no aclarides (wikipedia.org)

Una junta militar, el DERG formada per un seguit d’oficials i suboficials joves encapçalats per l’home fort, Mengistu Haile Mariam, es va fer amb el poder. Aviat afloraren les lluites internes dins de la revolució etíop. El sector afí a Mengistu, amb el suport de la URSS, s’imposà als sectors més reformistes que comptaven amb el suport dels EUA i el moviment insurgent d’Eritrea. La llei de reforma agrària (1975) amb  el lema “Méret iarshu”, (La terra per qui la treballa), serà l’element aglutinador i legitimador del DERG, juntament amb la unitat del país. L’aplicació de les novetats revolucionàries serà un conflicte continu entre els diversos sectors agrupats en el moviment de les forces armades.

Mengistu Haile Mariam (1937 – ) dictador i màxim dirigent del DERG (dictators-wiki.fandom.com) El general Aman Mikael Andom (1924 – 1974)  va ocupar le Prefectura de l’estat després del derrocament de la monarquia el 12 de setembre de 1974 fins la seva mort en un tiroteig contra els seus antics partidaris del DERG (wikipedia.org) Mohamed Siad Barre (1919-1995) en el poder a Somàlia, va mantenir una llarga guerra contra l’Etiòpia del DERG per la regió d’Ogaden amb el suport dels EUA (africafundacion.org)

Els conflictes a la regió eren, en alguns casos, anteriors a la pròpia revolució, com les revoltes d’Eritrea o la zona del Tigré, al nord del país i en la pròpia frontera amb Eritrea.  En el context propi de la Guerra Freda, l’any 1977, tropes somalis, amb el suport dels EUA envaeixen Etiòpia en disputa per la immensa zona fronterera d’Ogaden. Les tropes de Mengistu amb el suport soviètic i de tropes cubanes (17.000 soldats) vingudes des d’Angola, derrotaran les forces somalis. De manera contínua, l’any 1978 es torna a plantejar el problema eritreu on el DERG havia perdut el control de la província; les contínues campanyes militars etíops fracassaran i l’any 1987 les forces eritrees  unides als rebels del Tigré controlaven gairebé tot el territori. Es calcula que aquest conflicte 1982 i 1992 hauria causat uns 2.000.000 de morts (entre la pròpia guerra i la fam).

La caiguda d’Addis Abeba el 1991 amb els tancs a la capital i el derrocament del règim de Mengistu (topfoto) Abey Ahmed, actual primer ministre d’Etiòpia i controvertit premi Nobel de la Pau l’any 2019 (infobae.com)

Cap a mitjans dels vuitanta, és evident que la reforma agrària no funciona, fracassa la proposta de granges estatals, la fam (900.000 morts l’any 1984) i la crisi ecològica i climàtica depaupera el país i es depèn de l’ajuda internacional per a la subsistència. Les contradiccions i dificultats del règim s’accentuen amb el canvi de la conjuntura internacional de finals dels noranta amb la retirada dels soviètics del país i de totes les ajudes del bloc soviètic que està desapareixent. L’oposició interna s’aglutina en el PDRPE que contribueix al derrocament del règim marxista de Mengistu (1991). El nou govern  del PDRPE serà supervisat pels EUA i aprovarà el dreta a la independència d’Eritrea i la integració dels tigray en el govern del país. Així mateix es reconeixeran tots els pobles i ètnies d’Etiòpia i s’intentarà (amb poc èxit) la integració dels Oromo, el grup ètnic principal del país que ha mostrat al llarg dels anys voluntat segregadora.  Els problemes d’una societat complexa han portat  l’any passat a un nou estat de guerra contra els separatistes del Tigré i el Premi Nobel Abey Ahmed està en primera línia amb les seves tropes.

La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini

L’aproximació a l’Iran contemporani comença en la dinastia Qajar una família d’origen turc que governà el país entre 1785 i 1921. Amb una estructura social quasi feudal, els Qajar crearen un estat dèbil per  una societat eminentment agrària, estancada econòmicament, amb un paper fort de notables i religiosos. La penetració estrangera es va produint al llarg del segle XIX en el marc del gran joc a Àsia, entre Rússia al nord i la Gran Bretanya al sud des de la Índia. Aquí quedarà palesa la feblesa de l’estat incapaç de modernitzar mínimament les estructures ni de frenar la penetració colonial. Una gran crisi econòmica portarà a una fallida tècnica de l’Estat (1904 – 1905) que es saldarà amb més penetració estrangera i una nova constitució (1906) seguint el model belga que seguirà formalment en vigor fins l’any 1979. 

Mozaffareddín Xah Qajar (1853 – 1907) va ser el penúltim membre de la dinastia; en el seu mandat es va aprovar la Constitució de 1906 (wikipedia.org) Reza I Xah Pahlaví (1878 – 1944) monarca autoritari, germanòfil durant la segona guerra mundial (buscabiografias.com) Mohammad Reza Xah Pahlaví (1919 – 1980) la seva petició d’extradició no atesa per les autoritats nord-americanes va ser un dels desencadenants de la crisi de l’ambaixada (wipipedia.org) Mohammed Mossadeq (1882 – 1967) derrocat en un cop d’estat organitzat per la CIA (biografiasyvidas.com)

La primera guerra mundial portarà a l’ocupació del país per Rússia i la Gran Bretanya, una situació financera insuportable i una mortaldat immensa (més de 2.000.000 de morts) com a conseqüència de l’epidèmia de grip de 1919 – 20. L’any 1921, un cop d’estat acaba amb la dinastia amb un nou emperador (Xah) en aquest cas Reza Xah, de la família Pahlavi que inicia una nova etapa dictatorial que intenta modernitzar el país (de fet és qui introdueix el nou nom d’Iran) en competència amb els religiosos xiïtes. L’any 1941, en plena segona guerra mundial, el país és novament envaït per anglesos i soviètics pel control del petroli. Aquest any el xah abdica en el seu fill Mohammad.  L’oposició d’esquerres entorn el partit de masses Tudeh (tendència comunista)  qüestiona la legitimitat del Xah i la concessió anglesa del petroli iranià. Un potent moviment nacionalista de les elits liberals amb el lideratge de Mohammed Mossadeq qüestiona el poder del xah i arriba al poder en unes eleccions tot plantejant el control democràtic de les concessions del petroli al país. Mossadeq és vist com una amenaça per britànics i estatunidencs que propicien un cop d’estat (1953) amb el suport del xah i enderroca el govern de Mossadeq.

Ruhol·lah Khomeini (1900 – 1989) clergue xiïta i líder espiritual de la revolució islàmica a l’Iran (biografiasyvidas.com) L’aiatol·là Khomeini arriba de l’exili l’1 de febrer de 1979 (lavanguardia.com) Les manifestacions i concentracions van ser massives i contínues els mesos de 1979 (wipipedia.org)

L’acord del xah i els angloamericans és clar: l’Iran tindrà més percentatge dels guanys del petroli, però res de control que quedarà en mans de les multinacionals. La dictadura que s’hi instaura propiciarà una expansió de l’estat basada en  la producció petroliera i amb tres pilars bàsics: un fort creixement econòmic, un control militar i una policia política (Savak) fortament repressiva. El règim s’anirà tensionant ja que les classes urbanes cada cop més nombroses i mancades de poder polític constituiran una forta oposició juntament amb l’oposició religiosa. La crisi econòmica de 1973 significarà un cop molt important al règim del xah amb un lideratge religiós de Ruhol·lah Khomeini a l’exili des de 1963. La diversa oposició (constitucionalistes liberals, fedaïns  d’esquerra i islamistes i el propi clergat xiïta) organitza les protestes al llarg de la dècada dels setanta: la resposta extremadament repressiva propicia l’èxit de la revolució i el desembre de 1978 el xah abandona el país, Khomeini torna al país i l’abril del 1979 es forma un govern provisional amb un liberal (Mehdi Bazargan) al cap de l’executiu que aviat entrarà en conflicte amb els clergues encapçalats per Khomeini. El mateix any s’aprova una constitució  que converteix l’Iran en una República Islàmica, molt centralitzada, una barreja d’elements teocràtics i democràtics però supeditats en darrer terme al control del líder suprem (Khomeini) i i al Consell de Guardians de la revolució.

Manifestació davant l’ambaixada dels EUA a Teheran que donaria lloc a un conflicte diplomàtic molt gran (atalayar.com) Ostatges nordamericans amb els ulls embenats el primer dia de segrest, el 4 de novembre de 1979 (elmundo.es) Organigrama de l’estructura constitucional de la república islàmica. Els Consell de Guardians de la Revolució són una mena de tribunal constitucional, tot i que el paral·lelisme no és correcte (wikipedia.org) Mapa de la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) amb els guanys i pèrdues territorials (abc.com.py)

La crisi de l’ambaixada dels EUA (novembre 1979 – gener 1981) amb un grup de 66 ostatges del personal de l’ambaixada acompanyarà el procés revolucionari, les demandes d’extradició contra el xah exiliat als EUA i els intents dels americans de trencar el setge de l’ambaixada durant el llarg segrest. Els anys següents constituiran la consolidació definitiva del procés revolucionari al qual contribuirà la llarga i sagnat guerra contra Iraq (1980 – 1989) que serà el lloc on es formarà la nova burocràcia estatal. La repressió i el control intern així com una intensa mobilització cultural amb l’islam com  a base, contribuiran també a l’èxit de la revolució que en el moment de la mort de Khomeini (1989) havia consolidat plenament el règim.

Categories
Conferències i cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Aquest curs, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, ofereix una aproximació a deu revolucions dels segles XIX i XX que, tot i ser menys conegudes que altres grans revolucions i, fins i tot, haver estat sovint oblidades de la memòria col·lectiva van resultar decisives per forjar la contemporaneïtat.

Cliqueu

Insurreccions com, per exemple, les de 1848 o les de la primera postguerra a Alemanya i Hongria, així com la Revolució Meiji al Japó o les revolucions de Mèxic i Egipte, van modificar de forma determinant el panorama geopolític d’aquell moment: van trencar equilibris i van obrir el camí a profundes transformacions polítiques, socials i econòmiques. La intenció del curs és, doncs, rescatar aquestes revolucions de l’oblit i destacar-ne la importància per entendre la nostra història recent. El programa del curs (segon trimestre del curs 2021-22) és el següent:

1. La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de Turquia (Prof: Daniel Roig)

2. El naixement d’un nou país: la revolució americana (Prof: Alberto Pellegrini)

3. La revolució Meiji i la construcció del Japó modern  (Prof: Paola Lo Cascio)

4. “¡Tierra y libertad!” La revolució mexicana (Prof: Perla Dayana Massó)


5. La primera revolució proletària? La Comuna de París (Prof: José Manuel Rúa)

6. La revolució desconeguda d’Etiòpia (Prof: Perla Dayana Massó)

7. La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini (Prof: Òscar Monterde)

8. Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria (Prof: José Manuel Rúa)

9. L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848 (Prof: Alberto Pellegrini)

10. Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952 (Prof: Òscar Monterde)

A continuació faré una ressenya, sessió a sessió, de cadascun dels processos històrics  descrits, tot fent èmfasi de manera resumida en els principals fets, esdeveniments o interpretacions que permeten una ràpida aproximació als temes tractats. Si us pot servir de ganxo per incorporar-vos a posteriors edicions del curs o simplement com un petit viatge intel·lectual per ajudar-vos a entendre millor el complex món on vivim, hauré vist acomplert l’objectiu d’aquestes entrades del blog. Penseu que cada història és un tot per si mateix i que es poden llegir per separat.

La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de la República de Turquia

Tot i que la revolució kemalista i el naixement de la nova República turca s’emmarca històricament entre l’any 1922-23 i l’any de la mort de Mustafà Kemal el 1938, el procés històric cal ampliar-lo als darrers anys de l’imperi Otomà i acompanyar-lo de l’evolució personal d’aquest personatge considerat el pare de la nova Turquia.

Mustafà Kemal amb grau de capità (viquipedia.com) Els vilayet de l’Imperi Otomà: en vermell Salònica (viquipedia.com) El CUP (Joves Turcs) tenia com a primer objectiu retaurar la constitució de 1878 (viquipedia.com)

Mustafà  Kemal neix l’any 1881 a la regió de Salònica, en aquells moments una de les províncies de l’Imperi Otomà. L’anomenat al llarg del segle XIX «malalt d’Europa», és una monarquia absoluta, hereditària, multiètnica i multiconfessional, amb el soldà Abdul Hamid II (1876 – 1909) exercint el poder religiós i temporal del decadent imperi. L’any 1876 es dota d’una constitució i els anys següents  es veuran un seguit d’intents de reforma per modernitzar el país que no reeixiran. En aquest context i en el sí d’una família musulmana d’avantpassats eslaus, neix  Mustafà  Kemal a Salònica. Aviat entrarà a l’Escola Militar i els darrers anys del segle XIX i primeries del segle XX, seguirà una brillant carrera militar  per diferents vilayets (províncies otomanes) des de Monestir, Constantinoble, Damasc o Macedònia. Aviat consolidarà les seves posicions polítiques progressistes i revolucionàries i formarà part d’una de les principals organitzacions clandestines, el Comitè de la Unió i el Progrés (CUP); aquesta gent coneguda a l’Imperi com els «unionistes», a Europa se’ls coneixerà com els «Joves Turcs».

Mustafà Kemal a Tripoli durant la Guerra de Líbia l’any 1912 (viquipedia.com) Mapa de les guerres balcàniques (1912- 13): es pot apreciar la pèrdua territorial, les franges en el mapa indiquen el repartiment territorial en contra dels otomans (buxaweb.cat)

La coneguda com a revolució dels Joves Turcs comença amb un cop d’estat a les guarnicions de Macedònia a l’estiu de 1908 que s’anirà estenen per l’Imperi i que compta, a més del CUP, amb els liberals, republicans, socialistes i altres minories. El programa preveu la restauració de la Constitució, la modernització i les reformes en sentit secularitzador, la reversió de les constants humiliacions internacionals i una nova orientació en la política interna. Aquesta clau interna poc definida serà motiu de desavinences i, en part, del fracàs del moviment. En clau internacional tot anirà pitjor als Balcans: declaració d’independència de Bulgària (5 d’octubre de 1908), annexió de Bòsnia i Hercegovina per part de l’Imperi Austrohongarès (6 d’octubre de 1908), mobilització de tropes per part del serbis,  inici de les revoltes nacionalistes a Albània i augment del malestar italià per les seves ambicions territorials al nord d’Àfrica. Tot desembocarà en els anys següents en la guerra contra Itàlia (1912) i en les dues guerres dels Balcans (1912 – 13) que seran un desastre pels otomans amb el naixement d’Albània com a estat independent, l’expansió de Grècia al N i al NE amb l’ocupació de Salònica, l’annexió de Kosovo i part de Macedònia per Sèrbia i una nova frontera entre Bulgària i l’Imperi Otomà.

La guerra greco – turca (1919 -1922): el mapa mostra les principals batalles i moviments de tropes a la península d’Anatòlia (wikipedia.org) Kemal durant la guerra l’any 1921 (lasegundaguerra.org) Tropes gregues en el front (lasegundaguerra.org) Bombardeig i evaquació grega del port d’Esmirna l’any 1922 (bbc.com)

Mustafà Kemal viurà aquests anys movent-se pels diferents teatres de guerra, guanyant prestigi  militar, allunyant-se cada cop més de la línia governamental i evolucionant políticament cap a un nacionalisme laic i occidentalitzant. Entremig de les dues guerres balcàniques tindrà  lloc un nou cop d’estat autoritari, ultranacionalista i pangermànic per part del CUP que expulsa els liberals del govern. Aquest nou govern serà qui introduirà l’Imperi a la Gran Guerra al costat dels Imperis Centrals (11 de novembre de 1914). Els resultats de la guerra seran nefastos pels otomans i el genocidi armeni va ser un element d’extrema terbolesa per al futur. L’armistici de Mudros (Octubre de 1918) posa fi a la guerra i deixa l’imperi en mans de les tropes francobritàniques vencedores. La derrota portarà a un canvi en la política exterior que serà pro-britànica amb un govern (Ferit Paixà) enfrontat amb els nacionalistes turcs. Grècia, atiada pel posicionament de Lloyd George a favor de l’expansió hel·lènica a Anatòlia, atacarà Turquia (estiu de 1920) i progressarà militarment dins la península d’Anatòlia. Aquí entra en escena Mustafà Kemal que reunirà tropes i farà la guerra al mateix temps al govern de Ferit (guerra civil) i als grecs (guerra grec-turca). Després d’una cruenta guerra de més de dos anys les tropes kemalistes expulsaran els grecs d’Anatòlia i en el tractat de Lausana (juliol de 1923) fixaran les fronteres entre Grècia i Turquia i procediran a immensos desplaçaments de població  d’origen grec i turc a ambdós costats del mar Egeu, una penosa neteja ètnica avalada per la comunitat internacional.

Kemal, ja convertit en president de la República de Turquia (viquipedia.com) Fotografia de les primeres 18 dones elegides com a parlamentàries a les eleccions de 1935 (viquipedia.com) Composició al·legòrica de la revolució turca amb Atatürk vetllant i conduint el procés (viquipedia.com)

A partir de 1923, els canvis introduïts per Kemal modificaran de manera transcendental la vida turca: s’abolirà el califat, es prohibiran els partits polítics, tot iniciant un culte a la personalitat de Kemal, anomenat ara Atatürk (el pare dels turcs), es reformarà per llei la vestimenta civil, s’adoptaran el calendari gregorià i l’alfabet llatí, un nou codi civil proclamarà la  igualtat entre homes i dones i s’encararà una llarga llista de reformes que intentaran modernitzar la nova República de Turquia en sentit laic i occidentalitzant.

El naixement d’un nou país: La revolució americana

Els antecedents d’aquest complex procés històric els trobem en l’establiment a partir del segle XVII d’un seguit de colònies britàniques al llarg de la costa est de Nord-Amèrica: els 25.000 habitants de 1640 aniran augmentant progressivament i durant el segle XVIII tot ocupant progressivament nous territoris en direcció sud, territoris més fèrtils i de millor qualitat en general del que ocupaven altres potències colonials.

La primera expedició britànica va ser la la de Walter Raleigh (1585-90), a l’illa de Roanoke (wikipedia.org) Gravat del Harvard College fundat el 1636: des d’un començament la societat colonial va ser molt instruïda (hupd.harvard.edu) Imatge del “Gran despestar“, època d’extraordinària difusió de les idees il·lustrades i liberals (biteproject.com)

L’estructura política de cadascuna de les 13 colònies ja incloïa a mitjans del segle XVIII una assemblea colonial, una mena de Cambra baixa que proposava lleis i que era elegida per sufragi universal masculí (sense dubte en aquest moment era la societat més democràtica del món). Es  tractava d’una societat individualista i pragmàtica molt instruïda, amb els índexs d’alfabetització més alts del món, la qual cosa facilitarà l’entrada i difusió de les idees il·lustrades i liberals. L’estructura social i econòmica era ja diversificada: les colònies del nord eren de petits propietaris agrícoles i altres dedicats al comerç, molt puritans. En el centre hi havia els grans ports (Nova York i Filadèlfia), gent dedicada al comerç i l’artesania i amb gran tolerància religiosa.  Al sud predominaven les grans i mitjanes hisendes agrícoles (arròs, tabac, sucre, cotó), amb una estructura social semblant a l’aristocràcia agrària britànica; serà sobretot en aquestes zones on durant la segona meitat del segle XVIII, l’arribada d’esclaus negres serà molt important. Els indis autòctons formaven un grup molt heterogeni que van suposar un fre a l’expansió dels colons cap a l’oest. La devastació  entre els indis durant els segles XVII i XVIII va ser molt important.

Nord-Amèrica 1750 (abans de la guerra dels nou anys): es poden apreciar quines eren les zones disputades entre les corones francesa i britànica (WPClipart.com)

Un punt d’inflexió important és la Guerra dels Nou Anys (1756 – 1763), un conflicte mundial que  afectarà les colònies americanes i que guanyarà Gran Bretanya en la seva lluita contra França i els seus aliats. La victòria tindrà repercussions en les colònies americanes: per una banda expulsarà França de Nord-Amèrica i per altra la Corona britànica establirà la Proclamation line, els Apalatxes com a límit expansiu a l’est dels colons i també tot un seguit de taxes (impostos) consecutius a les colònies (calia pagar les despeses de la guerra). La resposta de les colònies és institucional: es neguen a pagar si no tenen representació política: «No taxation without representation». Les postures es van radicalitzant i la violència esclata. La resposta britànica són més impostos i els colons organitzen l’anomenat Boston Tea Party. La reacció britànica és histèrica:  tanquen el port de Boston i atorguen als colons francesos (Quebec Act) l’enorme territori del Quebec, cosa que indigna els colons britànics que convoquen el Primer Congrés Continental a Filadèlfia (setembre de 1774) que nega la competència del Parlament britànic, declara el boicot del productes britànics i encarrega als parlaments de cada colònia l’assumpció de govern i la formació de milícies armades.

Sons of Liberty“, grup dirigit per Samuel Adams va protagonitzar diverses revoltes antibritàniques com l’assalt de la residència del governador de Massachusetts (1765) (history.com) El “Boston Tea Party” (1773), colons disfressats d’indis ven llençar tot el carregament de tea d’un vaixell a les aigües del port de Boston (timetoast.com) Quadre sobre el I Congrés Continental (lhistoria.com) A la dreta: La Carpenter’s Hall, Philadelphia, seu del I Congrés Continental (wikiwand.com)

A partir d’aquí es desencadena la guerra amb les primeres batalles (Lexington i Concorde, abril de 1775). Un Segon  Congrés Continental a Filadèlfia (juny de 1776), proclama la independència dels estats, comença a elaborar un projecte de confederació i crea un exèrcit amb George Washington com a cap suprem; malgrat tot faran una darrera proposta al Regne Unit, l’anomenada «petició de la branca d’olivera». La resposta britànica és negativa i duríssima. El 4 de juliol de 1776, es fa pública la Declaració d’independència de la Confederació (text de Thomas Jefferson), un text fonamental de la història, tot reconeixent la igualtat, el dret a la vida, a la llibertat, a la recerca de felicitat, tot assumint els principis liberals.

Thomas Paine publica el 1776 “Common Sense”, un breu pamflet republicà i antimonàrquic on defensa la independència, l’aixecament armat i la igualtat amb un enorme èxit, 100.000 còpies en 3 mesos (wikipedia.org) George Washington serà elegit comandant del nou exèrcit creat en el I Congrés (wikipedia.org) Thomas Jefferson, autor del text de la Declaració d’Independència (wikipedia.org) Declaració d’Independencia dels Estats Units d’Amèrica​, títol oficial és “The unanimous declaration of the thirteen United States of America” (wikipedia.org)

França i Espanya  reconeixeran la independència i declararan la guerra a la Gran Bretanya. La seva aportació serà decisiva en el futur triomf dels americans. La guerra tindrà diverses fases i s’estendrà fins a la decisiva batalla de Yorktown (1781). En la pau de Paris (1783), Gran Bretanya reconeixerà  la independència de la Confederació i es produirà al nou repartiment colonial de Nord-amèrica amb l’entrada novament de França i Espanya. A parir d’aquest moments es redactaran les Constitucions del diferents estats, en clau liberal i s’assistirà a una primera fase (1783 – 1789), el «període crític» on es podrà constatar que la Confederació no acaba de funcionar, ja que el govern no té assignades ni clares les competències. Els federalistes aniran guanyant influència i a la Convenció de Filadèlfia (1787), elaboraran un projecte de Constitució  que assegura un govern  federal fort moderat per un president  (George Washington, per unanimitat que només farà dos mandants de vuit anys en total), amb un Parlament bicameral. La declaració de Drets (Bill of Rights) de 1791 assegurarà les llibertats individuals contra el poder del govern central. Després del període presidencial de Washington, el següent president  fou John Adams (1797 – 1801) el mandat del qual es caracteritzà per un cert retrocés en les llibertats revolucionàries. La presidència de Jefferson (1801 – 1809), significà un nou aprofundiment en la democratització de la vida publica dels Estats Units. Dos temes important quedaven pel futur: la colonització i expansió cap a l’oest i l’abordatge del problema de l’esclavitud, però això és una altra història.

La revolució Meiji i la construcció del Japó modern

El procés històric que porta el Japó a la modernitat parteix d’un cop d’estat l’any 1868 rep el nom de revolució / restauració Meiji i és un llarg procés que acaba amb el Shogunat Tokugawa, tot reafirmant la primacia de l’emperador Mitsuhito que es dirà Meiji Tennō que significa “culte a la regla”. No es tracta de fet d’una revolució en sentit estricte, ja que no hi ha cap canvi dinàstic, però si que durant els anys Meiji fins el 1912 es produeix un canvi polític que desplaça el poder cap a una oligarquia modernitzador que en molts aspectes reprodueix els canvis liberals occidentals. Es pot dir que es restaura el poder de l’emperador i al mateix temps es produeix un canvi revolucionari que afecta el poder de nous grups dirigents i de manera profunda els hàbits econòmics i socials de l’imperi.

Tokugawa Ieyasu va ser el fundador nidel clan i del shogunat que porta el seu cognom a inicis del segle XVII (viquipedia.org) Estructura piramidal de les classes socials de l’època Tokugawa. Les contradiccions i desequilibris del sistema s’accelerarien al llarg del segle XIX (comunidadumbria.com) Mapa feudal del Japó amb els diferents Shogun i Daimyô (pinterest.es)

Per entendre bé el procés cal tirar enrere en el temps i situar-nos en l’Imperi Tokugawa que des de l’any 1600 s’imposa militarment en lluites entre diferents senyors feudals i implanta un nou domini de tipus també feudal que s’establirà al Japó al llarg de 250 anys. L’estructura social estamental de l’època Tokugawa era molt complexa com es pot veure en la figura superior.

L’emperador com a figura merament representativa ocupava el cim; el territori era dividit en Shogun o territoris feudals, a la cort de cada Shogunat hi havia classes guerreres: els Daimyô, els Samurai i els soldats, després els camperols i, en la base, els artesans i comerciants, poc considerats socialment. La rígida societat anirà experimentant canvis amb el temps. Els samurai, que no podien posseir terres, deixaran la seva funció militar i s’aniran  desplaçant cap a les ciutats on acabaran assumint funcions administratives o burocràtiques amb una pèrdua de poder adquisitiu que els farà dependents dels comerciants, situats molt per sota de la piràmide estamental. Aquest grup serà el fonamental en la revolució Meiji.

Retrat de Mutsuhito conegut pel seu nom pòstum com Meiji Tennō, va regnar des de 1867 fins la seva mort l’any 1912 (viquipedia.org) La Missió Iwakura fou una missió diplomàtica japonesa enviada a Gran Bretanya pels oligarques Meiji a partir de 1871. Va ser important en el procés de modernització del Japó. El cap de l’ambaixada és vestit a la japonesa (wikipedia.org) Fotografia d’una altra de les missions japoneses per Europa al darrer quart del segle XIX (wikipedia.org) Quadre que mostra l’arribada dels “vaixells negres” del comodor Perry al port de Nagasaki l’any 1853 (shutterstock.com)

A partir de 1830 les contradiccions del sistema afloren i el fan entrar en crisi. N’hi haurà motius interns (desastres naturals, fragmentació de poder, revoltes camperoles, problemes financers dels Shogun, etc) i externs (pressió de les potències colonials europees per l’obertura dels ports japonesos al comerç, feblesa diplomàtica i militar, etc). L’entrada en escena dels Estats Units (1853) farà els Shogun encara més conscients de la inferioritat japonesa i crearan divisions entre les classes militars (els daimiô) sobre la conveniència o no de modernitzar el país.  Les lluites internes entre els daimiô, els afebliran i tot plegat conduirà a un cop d’estat (1868) que derrotarà i apartarà als Shogun i imposarà una aliança entre els samurai i una part dels terratinents rics. Aquests imposaran el nou sistema (Meiji): centralitzat, amb la figura preeminent de l’emperador Mitsuhito, amb la derrota definitiva del Shogunat, amb tot un seguit de reformes socials, com ara la instrucció obligatòria o un nou model de gènere, amb la dona subordinada però incorporada a la producció a temps parcial i econòmiques com una reforma fiscal, la unificació monetària o la reforma agrària basada en l’impuls de la petita agrària la introducció d’alguns models occidentals, sobretot pel que fa al nou exèrcit nacional renovat, potent i fet a “la francesa”. Es faran fortes inversions industrials amb el capital obtingut amb les expropiacions fetes als Shogun i també en infraestructures com el ferrocarril.

Visió supremacista de Rússia mostrant la seva suposada superioritat sobre els japonesos en l’inici de la guerra (amazon.com) Gravat de la guerra: la superioritat japonesa va ser total (alamy.es) El tractat de Portsmouth va ser un acord de pau signat el 5 de setembre de 1905 a la drassana naval de Portsmouth, a Kittery, Maine, Estats Units, que va posar fi oficialment a la guerra russo-japonesa. El president Theodore Roosevelt va rebre el premi Nobel de la pau Premi pels seus esforços en la intermediació del pacte (greelane.com).

La modernització es farà sense democratitzar cap estructura. La construcció de l’estat – nació japonès es farà sobre la base de la preeminència de l’estat per sobre de tot. D’aquí emergirà amb el tombant del segle XX una nova nació guerrera que demostrarà la seva potència en la guerra russo-japonesa (1904-1905) amb una victòria nipona abassegadora. El paper neocolonialista del nou Japó del segle XX començava com a culminació de la restauració Meiji.

¡Tierra y Libertad! La revolució mexicana 

La revolució mexicana va ser la primera revolució del segle XX. Per a entendre-la cal revisar el passat colonial: quan els espanyols hi arriben, la població és de 25.000.000 milions d’habitants; poc més d’un segle més tard la població s’ha reduït fins a un milió. Al llarg del segle XVIII i XIX es produeix un important creixement demogràfic. Tres-cents anys de política colonial han donat lloc a un país fortament desigual amb un problema social bàsic que és la propietat i els usos de la terra. Els antecedents immediats de la revolució els hem de buscar en l’anomenat «Porfiriat». El general Porfirio Díaz arriba al poder com  a conseqüència de la revolta de Tuxtepec (1876) i es mantindrà com a president en eleccions mitjançant eleccions tèrboles fins l’any 1911. Durant els dos primers mandats (1876 – 1884) es modernitza la indústria, es fomenten les inversions internacionals (EUA), es creen noves hisendes, però augmenten la injustícia i les desigualtats amb  masses de desposseïts de terres. El ferrocarril que es construeix en aquests anys serveix com a suport per a la política extractiva de la inversió estatunidenca en mines i terres. Durant les darreres dècades del segle XIX, el règim tecnòcrata de Díaz envelleix, la concentració de la riquesa és tal que una part de la burgesia es veu fora de l’accés al poder i les condicions de la pagesia i del proletariat de les fàbriques són  inhumanes.

Porfirio Díaz (1830 – 1915) va ser un personatge molt controvertit en la història de Mèxic (infobae.com) Els germans Flores Magón, opositors anarquistes al Porfiriat van utilitzar per primera Vegada l’expressió ¡Tierra y libertad! (wikipedia.org) Francisco I. Madero (biografiasyvidas.com) El pla de San Luís, era una crida a l’aixecament del poble en contra la reelecció de Porfirio Díaz (sufragioefectivonoreeleccion.weebly.com)

En aquest context sorgeixen grups d’oberta oposició a Díaz: durant els primers anys del nou segle hi ha oposició liberal, obrerista lligada l’anarquisme (d’aquí sortirà per primera vegada el lema  ¡Tierra y libertad!») o fins i tot un Partit Nacional Antireeleccionista (1909) que afirmava l’oposició a què Porfirio es presentés a la reelecció, tot i que el propi Díaz havia manifestat  en unes deliberacions al Pearson’s Magazine (1908) la seva voluntat de no optar a la reelecció presidencial. El seu oponent serà Francisco I. Madero que serà detingut i empresonat per la policia del règim. Díaz tornarà a guanyar fraudulentament les eleccions i Madero fugirà de la presó i des de l’exili als EUA promourà el pla de San Luís de Potosí, una crida a la insurrecció armada que motivarà un aixecament en el nord del país d’un grup de fins a 40.000 homes comandats entre d’altres per Pascual Orozco  i Doroteo Arango (Francisco “Pancho” Villa”) i en el sud d’un  altre grup comandat per Emiliano Zapata.

Pascual Orozco (1882 – 1913) (biografiasyvida.com) Emiliano Zapata (1879 – 1919)(biografiasyvida.com) Doroteo Arango, Pancho Villa (1878 – 1923) (biografiasyvida.com) Villa i Zapata en el palau presidencial a Ciutat de Mèxic el desembre de 1914 (infob ae.com)

El 25 de maig de 1911, Porfirio Díaz, renunciarà i marxarà a l’exili a París. El seu successor interí serà Francisco León de la Barra, mentre que Madero, des dels Estats Units, es reivindica com a president i les contradiccions entre els revoltats del nord i del sud es fan paleses, ja que Zapata no veu en el pla de Potosí la solució al problema de la terra. Malgrat tot, Madero negocia amb Villa i Zapata el final del conflicte a canvi de la seva presidència. Madero hi accedirà el novembre de 1911, amb un desconeixement profund de la realitat del país: intentarà mantenir l’estructura social, política i econòmica demanant el retorn a casa dels milicians i topant amb Zapata sobre la redistribució de les terres que, segons Madero, ha de portar al Congrés per a la discussió i aprovació. La discrepància entre Madero i Zapata serà molt forta i aquest darrer farà públic el “Plan de Ayala“, molt radical, que exigeix la devolució de les terres robades per les hisendes i la renúncia de Madero. Al mateix temps, Pascual Orozco, en el nord, fa públic el “Plan de Chihuahua” que tampoc reconeixerà Madero i exigirà reformes socials; Orozco havia vençut i apartat Villa de la direcció de la insurgència en el nord. Orozco serà  derrotat per l’exèrcit maderista comandat per Victoriano Huerta. Aquest es farà amb el poder total després de trair i assassinar Madero en uns fets que passaren a la història com la desena tràgica (9-18 de febrer de 1913). Huerta representa un cop contrarevolucionari.

Victoriano Huerta (1854 – 1916) general contrarevolucionari i traidor tindrà un paper important en la desena tràgica (wikipedia.org) Les dues instantànies següents mostren moments de les lluites i repressió de “La desena tràgica” (wikipedia.org)

A l’estat de Coahuila, s’alçarà contra Huerta el governador Venustiano Carranza que tindrà el suport dels EUA i unirà tots els grups guerrillers (del nord i del sud) contra Huerta amb l’anomenat “Plan de Guadalupe“; Zapata no reconeixerà aquest pla i continuarà la lluita amb objectius propis. Huerta desapareixerà de l’escenari i les forces opositores reconeixeran Carranza; es farà una convenció a Aguas Calientes on  es reconeixerà el Plan de Ayala i les forces de Villa i Zapata entraran a Ciutat de Mèxic. per intentar imposar el Plan de Ayala. Carranza no ho acceptarà i fugirà a Veracruz on instaurarà un govern alternatiu amb suport dels EUA. En aquest ambient de dos governs, les forces de Carranza derrotaran Villa i recuperen terreny. El govern de Carranza aprovarà una constitució (1917) progressista, laica, avançada, que serà un model per a altres constitucions en tot el món. El govern de Carranza pacificarà el país i eliminarà Villa i Zapata (1919). El procés violent no acaba però, i l’any 1920, el ministre de la guerra Álvaro Obregón, es solleva  i assassina Huertas.

La Constitució mexicana de 1917 va ser un referent progressista i avançat per a molts països durant les dècades següents (caracteristicas.co) Venustiano Carranza (1859 – 1920) va derrocar el govern dictatorial de Huerta i va protagonitzar la segona etapa de la revolució mexicana (wikipedia.org) Álvaro Obregón (1880 – 1928) va acabar amb deu anys de violència revolucionaria durant la seva presidència; malgrat això, ell mateix acabaria assassinat (biografiasyvida.com)

La repercussió del moviment revolucionari mexicà s’estendrà en els anys següents per Llatinoamèrica i el paper dels EUA i la geopolítica dels seus interessos comercials seran un futur on la capacitat sobirana de molts estats quedarà subordinada a aquests interessos neocolonials.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Per entendre millor el conflicte entre Rússia i Ucraïna

He seleccionat quatre llibres: Rússia, l’escenari més gran del món de Manel Alías; Putin trenta anys després del final de l’URSS de Llibert Ferri; L’enigma rus de Xavier Roig, i l’assaig coordinat per Ruben Ruiz Ramas: Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass.

Completa el pòquer l’extens dossier d’El diari de les Idees núm.  56  Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible de la revista IDEES, i la conferència d’Abel Riu a l’Ateneu Barcelonès: Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte. Totes aquestes obres, d’una manera o altra tracten, retraten i analitzen alguns dels protagonistes i dels escenaris d’aquest conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Manel Alías: Rússia, l’escenari més gran del món, Ara Llibres, 25/10/2021, 464 p.

“El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’avia, l’aterratge de luri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ radioactiu que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…

L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors, Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants” (Extret de la contraportada del llibre).

Alías confessa: M’han atrapat històries “grans”-la cursa espacial, la geopolítica, els herois de guerra, els referents culturals, el món de l’espionatge- però també m’he mirat amb curiositat periodística els meus veïns d’escala, l’edifici on he viscut o l’oficina on he treballat. I he quedat sempre bocabadat.

En resum, un llibre que no és una novel·la, ni un assaig d’història, ni un llibre de cròniques però que reté el millor d’aquests gèneres. Explica i entreté mentre narra i presenta històries de personatges i de llocs singulars i únics. Molt recomanable.  

El periodista Manel Alías, el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou.

Ressenya de Júlia Costa: “Immensa i complexa Rússia” Llegir.cat

Llibert Ferri: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Edicions 1984, 320 p. 2021.

Sinopsi: La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder.

Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi. ¿Era darrere de la crisi catalana del 2017? ¿Es tractava de sacsejar Espanya, un dels flancs més fràgils de la UE? ¿I com de malament es portarà amb els EUA de Joe Biden?

Llibert Ferri: “Putin no s’entén sense la humiliació que va suposar la fi de l’URSS” Ara 24/12/2021

Llibert Ferri Mateo és llicenciat en Periodisme per la UAB i va estudiar ciències socials a l’ICESB. Entre el 1987 i el 2007 va ser enviat especial de TV3 a l’Europa central i oriental i a l’antiga Unió Soviètica.

Xavier Roig: L’enigma rus, Ed. La Campana, març 2019, 216 p.

Sinopsi: Amb la seva prosa fàcil i provocadora, Xavier Roig ens fa entendre una mica més l’ànima russa, sense prejudicis. Els catalans en sabem molt, de l’arrogància i la covardia de la política europea, però L’enigma rus ajudarà el lector a entendre que Europa no és sorda només amb els catalans. «Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma.» Winston Churchill.

Xavier Roig, l’autor de Ni som ni serem i de La dictadura de la incompetència, publica aquest llibre després d’haver viscut dos anys a Rússia i descobrir que els russos no són com Europa els retrata. Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident? Fixeu-vos en aquestes xifres: Morts combatent el nazisme durant la Segona Guerra Mundial: USA: 300.000 persones; UK: 400.000; URSS: 25.000.000. Ho havíeu sentit a dir gaires vegades? Els n’hem donat les gràcies? Quan es va esfondrar l’URSS, Gorbatxov va estendre la mà a Occident, convençut que Europa ajudaria un país devastat després de setanta anys de totalitarisme. Encara n’espera una resposta.

Xavier Roig està convençut -i ho sap argumentar amb una claredat diàfana- que és un error que Europa no miri d’atraure Rússia cap a la seva òrbita. És el que està desitjant bona part de la població russa, sí. Però no és també el que ens convindria a nosaltres?

«El valent enfocament de Xavier Roig fa que el seu llibre sigui una alenada d’aire fresc que escombra els prejudicis i els estereotips sobre Rússia que han cultivat les elits polítiques i intel·lectuals occidentals i que impedeixen bastir una aliança natural entre Europa i Rússia, vital per a totes dues.»


Ressenya d’Àlex Susanna ‘L’enigma rus’ és un dels assaigs més honestos que s’han publicat darrerament sobre Rússia. Aquí

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957). Enginyer Informàtic per la UPC i MBA. Assessor de diverses empreses internacionals. Ha viscut i ha treballat a diversos països estrangers.

Diari de les idees 56  de la Revista IDEES– “Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible” 03 març 2022

La revista IDEES, presenta un número especial del Diari de les idees amb l’objectiu d’analitzar la situació amb una certa perspectiva més allunyada del fragor de la batalla i mirar d’entendre i explicar les motivacions i les repercussions del conflicte, tot i l’actualitat canviant pròpia d’un escenari bèl·lic, amb resultats encara incerts.

Seccions:

  1. Balanç d’una setmana de guerra i possibles escenaris
  2. Els canvis en l’escenari geopolític
  3. La ideologia neoimperial de Vladímir Putin
  4. Les conseqüències per a la Unió Europea
  5. La posició de la Xina, entre Rússia i Occident
  6. Els impactes econòmics de la crisi
  7. … I també recomanem
Foto: Mapa d’Ucraïna pintat en una paret de Maiorsk a la regió de Donetsk.

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

Resum: El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Més informació aquí

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022.

Ruben Ruiz Ramas (coord.): Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass, Comunicación Social, Salamanca, 2016, 412 p.

Sinopsi: Un rigorós estudi sobre la crisi que ha assolat Ucraïna en el context de la geopolítica internacional. Aquest llibre proporciona al lector totes les claus per entendre el desenvolupament de la crisi general a Ucraïna i de la guerra del Donbass, des del començament de la Revolució del Maidan el novembre del 2013 fins a la «congelació» del conflicte a la tardor del 2015. Signat per alguns dels experts espanyols més reconeguts en l’espai postsoviètic, el lector trobarà en aquestes pàgines una rigorosa anàlisi sobre els assumptes següents: Orígens del conflicte: la Revolució del Maidan; La Guerra del Donbass; La realitat política interna ucraïnesa i la inserció d’Ucraïna i de Rússia a l’ordre internacional; La fractura contemporània del país i les disputes al voltant de la identitat nacional ucraïnesa; L’estancament econòmic d’Ucraïna. La qüestió energètica; Sistema polític i problemàtiques socials: l’oligarquia i les seves conseqüències socials perverses; La dimensió internacional del conflicte; La política exterior d’Ucraïna: entre la UE i Rússia; La política de seguretat: la batalla geopolítica entre Occident i Rússia; L’annexió de Crimea per Rússia; Un repàs als altres conflictes congelats a l’espai postsoviètic.

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.

Es tracta d’una obra coral d’un grup d’experts que té una utilitat evident. Per al profà, perquè li proporciona elements de coneixement bàsic que fan assequible una realitat complicada. Per al lector informat, perquè ordena dades i anàlisis d’una manera que cerca la imparcialitat i l’objectivitat. I per a l’expert, ja que aporta dades útils per analitzar l’evolució del conflicte i fins i tot permet la translació a altres casos o realitat global. L’exhaustiva explicació dels fets converteix aquest llibre en un instrument essencialment pràctic. Tot i això, l’esforç dels autors a dotar l’obra d’una línia teòrica coherent, centrada en una visió crítica i transversal dels conflictes, l’acosten a un treball de caràcter híbrid.

En aquest sentit, encara que tots els autors presenten un alt nivell teòric, el coordinador de l’obra, Rubén Ruiz, en aportar també un nombre més gran de capítols, condueix amb més possibilitats un itinerari que va des d’una descripció tan bàsica com és un cronograma fins , a l’últim capítol, una anàlisi teòrica profunda que permet aplicar les teories crítiques o el constructivisme social a l’anàlisi aportada dels conflictes estudiats o fins i tot de la seva extrapolació al sistema internacional. No podem fer més que felicitar-nos per l’aparició d’un treball d’aquestes característiques, que aporta raons sobrades per a l’optimisme. Pocs estudis d’aquesta entitat s’han fet al nostre país sobre una àrea que anteriorment no ha cridat gaire l’atenció dels nostres experts. Ens trobem davant d’un treball innovador fet per un equip fonamentalment jove i en gran mesura interdisciplinar, amb escassos antecedents al món editorial i acadèmic espanyol i d’una utilitat immensa. (Resum extret de la ressenya de Francesc Serra Massansalvador, a Relaciones Internacionales número 32, Junio 2016 – Septiembre 2016, 261-265 p. Grupo de Estudios de Relaciones Internacionales (GERI) – UAM. Ressenya completa aquí http://hdl.handle.net/10486/677019).

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.
Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Feminisme Galeries i museus Llibres Teatre

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria

Dos documentals (2022 i 2020), dues exposicions amb els seus catàlegs corresponents (2018 i 2007), un dossier de la revista Sàpiens (2021), un còmic o novel·la gràfica (2021), una obra de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau (de 1997 fins avui), una tesi doctoral (2013), dotzenes de llibres i d’articles acadèmics i un manifest reivindicatiu (2021) expliquen, però també denuncien la cacera de bruixes a Catalunya.

Bruixes, la gran mentida

El documental Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida, dirigit per Joanna Pardos amb guió de Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina i l’assessorament de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens

És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.

Bruixes, la gran mentida recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.

El documental recrea el judici a Jerònima Hugueta, al segle XVII (“Bruixes, la gran mentida”, de Joanna Pardos)

Qui eren aquestes bruixes? Les persones acusades de bruixeria, podien ser dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb problemes de salut mental o amb vides poc convencionals. O ni tan sols això, en molts casos. Milers de dones acusades i jutjades per bruixeria, a la Catalunya rural, van morir penjades o cremades després de judicis manipulats i terribles tortures.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.

També hi intervenen, aportant el coneixement històric més recent, els principals experts nacionals i internacionals, Agustí Alcoberro i Pau Castell, que han tingut accés a documentació inèdita d’arxius catalans i europeus. Contextualitzant aquesta història en el marc d’un sistema patriarcal encara no extint, que sanciona les dones quan escapen de la norma, intervenen expertes com la psicòloga Alba Alfageme o la jutge Lucía Avilés.

Què en queda, avui, de les caceres de bruixes? El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa es mostra la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.

(Font: web Sense Ficció. Bruixes la gran mentida )

Les bruixes porten dol

TVE Catalunya també va produir i emetre anteriorment el documental Les bruixes porten dol (Especials TVE Catalunya, el dia 8 de març de 2020, dirigit per Anna Solana i Pilar Granero. També amb l’assessorament històric a càrrec de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. El documental s’ha rodat al Pallars Sobirà, Viladrau, Balaguer, Vallgorgina, Cassà de la Selva, Montblanc i Barcelona  Accés al documental

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Bruixa. És una bruixa. Sembla una bruixa. De qui i de què parlem quan s’assenyala i es qualifica algú de bruixa?” El documental vol respondre a aquesta i altres qüestions. Al llarg de 60 minuts fa el recorregut, la reflexió històrica i actualitzada del fenomen de la bruixeria a Catalunya. El punt de partida se situa al 1400, quan des de la Baronia de les Valls d’Àneu, es redacta la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria i comença amb força una cruel cacera de bruixes.

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Entre aquest segle XV i fins a mitjans del s. XVIII, tres segles llargs de la història europea, aquesta persecució provocarà que milers de persones siguin acusades i executades per bruixeria. Serà un crim inventat que, en el cas de Catalunya, permetrà que els tribunals civils i seglars, no pas la Inquisició, obrin milers de processos judicials. Centenars de dones seran víctimes de rumors i delacions entre veïns i acabaran a la foguera i la forca. Al documental però, queda ben patent com la falsa creença amb les bruixes i l’estigma social que va generar ha perdurat fins fa ben poc entre nosaltres i arreu del món.

Les bruixes porten dol també testimonia el Ball de Bruixes a Viladrau per conèixer les seves protagonistes. I sobrevola a vol d’ocell paisatges emblemàtics del Pallars Sobirà i trepitja  indrets on la bruixeria ha deixat empremta. Destaquen també la utilització d’alguns fragments de la meravellosa pel·lícula sueca Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen, pel·lícula parcialment basada en un manual alemany per a inquisidors del segle XV.

Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen

I revela els primers esbossos de la novel·la gràfica sobre bruixes que preparava el dibuixant Oriol García Quera en aquell moment i que ara ja podem llegir.  

Bruixes 1617. L’any del diluvi

L’any 1617, unes fortes pluges torrencials van provocar inundacions a gran part de Catalunya. Com a conseqüència d’això, dotzenes de dones van ser executades, acusades de bruixeria. Aquest és el punt de partida de Bruixes 1617. L’any del diluvi, la novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera. Tot i ser ficció, els fets en què es basa són reals i ha estat revisada pels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell. Pertany a la col·lecció Traç del Temps, de Rafael Dalmau, editor, 2021.

Bruixes 1617. L’any del diluvi, novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera.

El còmic mostra de manera entenedora les principals característiques d’aquella època i de la persecució de les bruixes a Catalunya: la influència de l’Església en la societat, la funció màgico-sanitària que exercirien certes dones en llurs comunitats i el xoc amb la institució mèdica, la demonització de la bruixa, la fama i l’acusació popular com a mecanismes previs al procés, el paper dels tribunals locals, la figura del caçador de bruixes encarnada en l’històric Tarragó, l’examen de senyals per detectar-les, el turment per fer-les confessar i –finalment– l’execució.

Ambientat entorn d’Olèrdola, al Penedès, tots els indrets que hi apareixen són reals, si bé el dibuixant ha mirat de reconstruir la fesomia que tindrien a principis del segle XVII. Aquesta aposta per un paisatge històric, definit i “visitable” –al final del còmic trobem un mapa on es desglossen els indrets de l’acció– em sembla una lloable aportació a la divulgació del passat local. El còmic compta també amb un apartat introductori que contextualitza la cacera de bruixes a Catalunya per entendre millor la història que tot seguit llegirem i una bibliografia per aprofundir-hi.

(Ressenya d’Adria Mainar a AB ORIGINE 17-12-2020

No eren bruixes

El número 228 de la revista Sàpiens. Tot és història edità el març de 2021 el dossier especial No eren Bruixes, dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes. La revista dirigida per Clàudia Pujol, comptà amb l’assessorament dels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell, que ja hem vist assessorant també totes les tres produccions anteriors.

Sàpiens núm. 228, març 2021 Dossier especial No eren Bruixes,

L’article principal  del dossier d’aquests dos historiadors “Un fenomen europeu”, explica com al segle XV va aparèixer una nova tipologia criminal: la bruixeria.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Cristina Masanés a “El Pirineu, bressol de la cacera” descriu com aquell fenomen repressiu va començar a les valls pirinenques, i va acabar infectant tot el país. Arnau Cònsul a “Els caçadors de bruixes” explica que Joan Malet, Joan Font, Llorenç Calmell, Cosme Soler són alguns dels homes que van convertir la persecució de bruixes en la seva manera de viure, uns mètodes fraudulents en els quals l’engany es va fer evident fins i tot durant aquella època.

“Vuelo de Brujas” de Francisco de Goya, pintat entre 1797 i 1798.

Vuelo de Brujas

El quadre de Francisco de Goya fou pintat entre 1797 i 1798. Tres personatges, vestits amb faldilles, amb el tors nu i tocats amb capirots en forma de mitra, decorats amb petites serps, i il·luminats per un focus de llum exterior al quadre, sostenen en l’aire a un altre nu, abandonat en els seus braços, al que insuflen aire bufant sobre el seu cos, com revelen les seves galtes inflades. A la part baixa, dos homes, vestits de pagesos, han assolit el cim de la muntanya, el camí tortuós i ascendent es perd en la foscor del fons, mentre el seu ase s’ha parat més avall. Un, caigut a terra, es tapa les orelles per no escoltar el soroll dels éssers voladors; l’altre, avança amb el cap cobert, protegint-se de la llum i fent la figa amb els seus dits, contra el mal d’ull.

Agnès Rotger a “Els judicis per bruixeria” mostra com abans de posar un peu al tribunal i dir “tota la veritat” sota tortura, les acusades de bruixeria ja tenien la sentència escrita. El cas d’Elisabet Cerdà, de Castellterçol, que reprodueix la revista amb detall, és només un exemple del més d’un miler de dones que van ser condemnades a Catalunya. Valèria Gaillard a “Els advocats de les bruixes” descriu com malgrat les crítiques, les befes i les burles envers aquells que neden a contracorrent, hi va haver teòlegs i juristes que van alçar la veu i es van enfrontar amb l’engranatge jurídic, institucional i socioeconòmic que movia la maquinària antibruixes per intentar frenar la barbàrie.

“Examination of a Witch” de Tompkins Harrison Matteson, 1853

Els escenaris de la bruixeria, avui” són torrents, sots, cingles, salts d’aigua, camins, fonts, places i carrerons. Des de les valls d’Àneu fins a les Terres de l’Ebre i des del Capcir fins a la Franja de Ponent, arreu del nostre país hi ha indrets relacionats amb les bruixes. Resseguint la toponímia i parant atenció a les llegendes, és fàcil identificar els boscos, les planes, les pedres i els dòlmens on feien sacrificis i aquelarres, així com les catedrals, les torres i els castells dels quals es van apoderar.

L’article de Maria Coll “De malvades a avorrides” descriu que mentre que a Alemanya, els germans Grimm publicaven ‘La Blancaneu’ o ‘Hansel i Gretel’, a Catalunya, alguns folkloristes de la Renaixença anaven de poble en poble recopil·lant històries de bruixes. Quan la cacera va començar a estudiar-se a les universitats un segle després, les bruixes, gràcies sobretot a Disney, havien deixat de fer por i la màgia havia esdevingut una cosa positiva.

“La nit de Walpurgis. La partida de les bruixes” (també “Bruixes en el camí del sàbat”) de Luis Ricardo Falero, 1878. Oli sobre tela. Col·lecció particular, Monza, Itàlia.

Sònia Casas a “Entre la moda i la reivindicació” planteja que les lluites feministes han convertit les bruixes i la seva cacera en un símbol. La potència d’aquest imaginari es fa palesa en les marxes del 8 de març, però també en àmbits tan dispars com les teràpies alternatives, les marques de roba i cosmètics, les sèries de televisió i la literatura. Però en quin moment ‘ser bruixa’ va passar a considerar-se un terme positiu?

Atles de la cacera de bruixes: En paral·lel amb el dossier de la revista, Sàpiens publica al web el cens més complet de dones i homes que van ser jutjats per bruixeria a Catalunya i Andorra. Hi trobareu les fitxes de totes les persones identificades per l’historiador Pau Castell i el mapa més complet de la cacera de bruixes: un mapa interactiu on s’ha geolocalitzat tots els municipis d’origen o de residència de les persones que van ser jutjades per bruixeria. Es pot consultar aquí sapiens.cat/cacera-bruixes.        

Manifest: No eren bruixes! Eren dones.

La cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses al llarg de la història. Al segle XV, en una societat impregnada per la misogínia, moltes van ser acusades injustament de provocar mort i destrucció, i se les va tractar com a membres d’una organització criminal liderada pel mateix diable.

La base per acusar-les era la mentida i la manera de forçar-les a confessar aquests crims inversemblants eren les tortures més terribles. Contra aquestes dones, el poder es va saltar les pròpies lleis i les va jutjar sense cap garantia processal. Aquelles dones van ser el boc expiatori d’una societat convençuda de l’origen malèfic de les seves desgràcies i disposada a buscar-ne les culpables i assenyalar-les.

Catalunya va ser un dels llocs d’Europa on més dones van ser acusades de bruixeria. Recentment, s’ha recuperat el nom de més de set-centes dones que, entre els segles XV i XVIII, van ser torturades i executades a la forca. Dones immigrades, dones pobres, dones guaridores, dones conflictives, dones vídues… Totes elles estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns i veïnes com a bruixes i metzineres.

Per tot aquest cúmul d’injustícies, ens proposem impulsar un acte de justícia històrica, en la línia de les iniciatives que han sorgit en altres indrets, com Escòcia, Suïssa o Noruega, amb els objectius següents:

  • Recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats.
  • Promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori.
  • Reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.

Signa el Manifest aquí

La cacera de bruixes al Vallès (1619-1622): processos locals i causa general

Article d’Agustí  Alcoberro: “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24

Resum:  Com en altres comarques de Catalunya, la cacera de bruixes al Vallès es va produir de manera especialment intensa en els anys 1619-1622. La repressió va afectar prop d’una vintena de viles i llocs. S’han pogut documentar cinquanta persones processades, la majoria de les quals van ser penjades  a  la  forca  en  processos  incoats  per  les  corts  dels  batlles  locals.  L’article identifica algunes coincidències entre aquests processos pel que fa als procediments processals i a la presència d’uns mateixos professionals, com ara jutges ordinaris, cirurgians, escrivans o torturadors, vinculats a les batllies reials o a la mateixa cort del veguer de Barcelona. També s’analitza el paper del Tribunal de la Inquisició de Barcelona, que va intentar reiteradament l’avocació dels casos. D’aquesta manera es pretén relacionar les dinàmiques locals i les dinàmiques generals, a càrrec de la justícia reial inferior (veguers i batlles) i del Sant Ofici.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

Se’n parlave… i n’hi havie és una mostra itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i 2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al Pirineu i Ponent. Va ser comissariada per Pau Castell i la podeu veure en línia aquí.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

D’entre les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’ s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.

L’Exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. L’exposició incloïa diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i amulets, entre altres, i també documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació. Consta de 12 apartats amb il·lustracions molt atractives i un darrer apartat de crèdits.

Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.

L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «Boc de Biterna». Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria.

El llibre catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, editat per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran, recopila, tant la recerca històrica, desenvolupada en els darrers 10 anys sobre la cacera de bruixes a Catalunya, com etnogràfica. El llibre recull la visió d’especialistes en folklore i cultura popular sobre la bruixeria a Catalunya, com Josefina Roma, Ramona Violant o Pep Coll i inclou la reedició d’un text pioner sobre la bruixeria al Pallars, escrit per l’etnògraf Ramon Violant i Simorra abans de la Guerra Civil. Però la part més inèdita de la investigació és el recull dels darrers testimonis vius que han tingut contacte amb la bruixeria al Pirineu i les Terres de Lleida que mostren la pervivència d’aquest fenomen fins l’actualitat.

El llibre també inclou la recerca etnogràfica portada a terme a Andorra, que ha posat de relleu l’arrelament que les creences sobre la bruixeria van tenir al país i la seva supervivència fins a èpoques molt recents. Aquest volum inclou també imatges de l’exposició ‘Se’n parlave… i n’hi havie’, la més exitosa de les organitzades per la Xarxa de Museus, que un cop finalitzada la seva itinerància, des d’aquest estiu de 2021 resta visitable de forma permanent.

Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.

“El aquelarre” és un dels petits quadres que va pintar Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau d’esbarjo dels ducs d’Osuna. El llenç mostra un ritual d’aquelarre, presidit al centre de la composició pel gran cabró, una de les formes que pren el dimoni. Al seu voltant apareixen bruixes velles i joves que li ofereixen nens amb els quals, segons la superxeria de l’època, s’alimentava. En el cel, de nit, brilla la lluna i es veuen aus nocturnes (que podrien ser ratpenats).

“El aquelarre” de Francisco de Goya (entre 1797 i 1798)

El llibre presenta molta informació que canvia la visió que es tenia fins ara de la cacera de bruixes a Catalunya i en especial al Pirineu i a les Terres de Ponent. Revela la centralitat del Pirineu pel que fa a aquest fenomen a Catalunya, ja que la primera llei europea contra el crim de bruixeria és de 1424. Les conclusions tenen molt a veure amb el fet que els primers judicis sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu, on es va registrar la primera llei europea contra la bruixeria (s. XV). Aquest fet és determinant per mostrar dues realitats, la de les comarques del Pirineu, on encara avui hi ha testimonis que han viscut en primera persona fenòmens relacionats amb la bruixeria als anys 50, i la de les comarques del Pla de Lleida, on les experiències no són tan directes, però perdura el record d’embruixaments i persones, la gran part dones, senyalades com a bruixes.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya

L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya produïda pel Museu d’Història Nacional de Catalunya i comissariada per Agustí Alcoberro i Josefina Roma, 2007. Podeu veure el catàleg i 10 articles aquí

Icona de l’exposició “Per Bruixa i metzinera”, MHNC, 2007

Per bruixa i metzinera s’obre amb una pregunta: han existit mai les bruixes? De la bruixa, com del pirata, se n’ha anat construint una imatge, fins i tot podríem parlar d’un miratge, que desenfoca la seva essència fins a convertir-la en una altra realitat. Existiren les bruixes? El que sí que va existir de debò va ser la por cap als seus maleficis. Tant és així, que generalment eren els mateixos veïns d’una comunitat els qui prenien la iniciativa de condemnar-les i demanar-ne l’ajusticiament, com si eliminant les bruixes desapareguessin la fam i la mort. Entre els segles XVI i XVII les bruixes van ser un cap de turc idoni per calmar l’angoixa i la por que produïa la inseguretat en èpoques de crisi econòmica. A partir d’aquí, l’exposició s’estructurava en cinc àmbits a partir dels quals es va desenvolupant la construcció del mite de la bruixa i la seva persecució.

La bruixeria i la màgia en l’època medieval. La societat medieval creia en el poder de la màgia i molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats perseguides eren molt diverses: des de curar o protegir fins a endevinar el futur, descobrir coses i fets ocults, propiciar l’amor i el desig o perjudicar i, amb la pràctica del malefici, destruir la salut o el patrimoni d’altres.

La construcció intel·lectual de la bruixeria moderna: La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar substancialment a partir de mitjan segle XIII. Tot contradient Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va afirmar la capacitat del diable d’actuar a la Terra. Alguns anys més tard, el papa Joan XXII va proclamar la butlla Super illius specula (1326), que condemnà la bruixeria com a culte al dimoni. Naixia, així, una nova conceptualització de la bruixeria.

El món de les bruixes (segons els seus perseguidors). Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. La iniciació en la secta es realitza en presència del dimoni i implica abjurar de la religió cristiana i jurar fidelitat a aquest. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat (o “Akelarre”), anomenat “aplec” en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, arriba el dimoni, que pren la forma d’un gran boc. Els participants a l’aplec li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia, en què aquest copula amb tots els assistents. Acte seguit, les bruixes s’unten amb uns ungüents i emprenen el vol, amb la intenció de realitzar malvestats. Provoquen calamarsades que destrueixen les collites i maten persones i animals. En acabar aquests fets, les bruixes retornen a casa, sempre volant, a cavall dels seus dimoniets.

“Sàbbat  de les bruixes”, gravat de Jan Ziarnko. Il·lustració del llibre Tableau de l’inconstance  des mauvais anges et demons (1612) de Pierre de Lancre, un manual per als caçadors de bruixes.

La cacera de bruixes a Europa: Entre 1450 i 1750 es va produir la cacera de bruixes a Europa. Els episodis més sagnants d’aquest moviment de llarg abast van tenir lloc entre 1450 i 1500 i, sobretot, a partir de 1580. Els càlculs més ponderats, per a aquest segon període, parlen d’un total de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns. Arreu, la cacera tingué una participació popular destacada. La majoria de processos que van acabar amb sentències de mort van ser realitzats per tribunals civils locals. Els períodes repressius van coincidir amb l’auge de les edicions i reimpressions de manuals de perseguidors.

La cacera de bruixes a Catalunya. En els anys 1548-1549 les comarques meridionals de Catalunya van viure una important onada repressiva. Va ser atiada per Joan Malet, morisc de Flix, que afirmava ser endevinaire o saludador, és a dir, que podia reconèixer les bruixes. Malet va ser finalment detingut i executat per la Inquisició de Barcelona. En els anys 1616-1622 es va produir la gran cacera de bruixes. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, l’any del diluvi, segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals.

La bruixeria en la tradició popular. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.

Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462

Pau Castell, historiador autor de la tesi doctoral “Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)”, 2013.

Resum  

La present recerca té com a objectiu l’estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l’època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns.

La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d’aquest material i de les fonts ja conegudes, l’anàlisi s’ha estructurat sobre tres eixos principals.

Primerament, s’aborden els elements que donaren lloc a l’estereotip de la bruixa durant l’època baix-medieval. Seguidament, s’estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s’analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d’entendre l’articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI.

La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l’estudi d’aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l’origen i articulació d’aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna.

En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l’època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l’acció inquisitorial contra el Maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval.

En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d’institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l’inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya.

Finalment, l’última de les conclusions derivades d’aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l’articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d’unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d’Estat o a l’impuls de l’Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d’infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d’acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l’ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort.

Ball de Bruixes de Viladrau

Des de l’any 1997, i dins els actes de la Fira de la Castanya de Viladrau, el 31 d’octubre, tot just comença a entrar la Nit de Tots Sant, Viladrau commemora un dels seus episodis històrics més tràgics: La Persecució de les Bruixes. Conte la tradició que tot va començar en una Junta de Bruixes o aplec celebrada a Sant Segimon la nit de Tots Sants de l’any 1617. Segles més tard, a l’actualitat, tot continua al bell mig del municipi. Vídeo promocional de Ball de Bruixes de Viladrau. Un espectacle teatralitzat de música, dansa, llum i foc de notable interès.

Ball de Bruixes de Viladrau

Bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

  •     01. Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores…: bruixes a l’Edat mitjana. Teresa VINYOLES
  •     02. Nicolau Eimeric i la bruixeria. Jaume de PUIG I OLIVER
  •     03. Les bases ideològiques: la confessionalització i la intolerància religiosa a l’Europa Moderna (segles XVI-XVII). Ignasi FERNÁNDEZ TERRICABRAS
  •     04. Les bases materials: la crisi del segle XVII. Eva SERRA
  •     05. L’”any del diluvi” a Catalunya. La reconstrucció i els efectes de les inundacions del novembre de 1617. Mariano BARRIENDOS
  •     06. La cacera de bruixes a Europa. Agustí ALCOBERRO
  •     07. La cacera de bruixes a Catalunya. Antoni PLADEVALL
  •     08. La Inquisició i la cacera de bruixes a Catalunya. Joan BADA
  •     09. Els defensors de les bruixes. La fi de la cacera a Catalunya. Agustí ALCOBERRO i Ramon SAROBE
  •     10. La bruixeria en la cultura popular catalana. Josefina ROMA

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a  Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462             

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p.

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p.

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, 317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, ed. Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p.

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Història núm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

  • Cristina MASANÉS: “El Pirineu, bressol de la cacera” 33-37 p.
  • Arnau CÒNSUL: “Els caçadors de bruixes”40-47 p.
  • Agnès ROTGER: “Els judicis per bruixeria” 49-55 p.
  •  “Atles de la cacera de bruixes56-57 p.
  •  Valèria GAILLARD:“Els advocats de les bruixes” 58-61p.
  •  Maria COLL: “De malvades a avorrides”62-65 p.
  •  “Els escenaris de la bruixeria, avui” 66-67 p.
  •  Sònia CASAS: “Entre la moda i la reivindicació” 69-71p.
  •  “Un moviment que creua fronteres” 72-73 p.
  • Manifest. No eren bruixes. Eren dones” 74-75 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts. Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Galeries i museus

Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC

Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.

Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (i 2)

Cliqueu aquí per anar a la primera part d’aquesta entrada

Moshé Dayan

El futur responsable de l’exèrcit israelià durant la guerra dels sis dies, neix l’any 1915 a Degania en el que era el primer quibuts gestionat per colons jueus. Els seus pares havien arribat a Palestina procedents d’Ucraïna. El jove Moshé era un granger que lluitava pel projecte colonial sionista. Aviat participà en els escamots nocturs especials en defensa del quibuts, expulsant la població autòctona i en unitats conjuntes britànic-jueves  per reprimir les revoltes àrabs de finals dels anys trenta. Aquests escamots es transformaran lentament per  originar la Haganà, la milícia clandestina jueva. Durant la segona guerra mundial Dayan participa amb les tropes britàniques a l’Orient Mitjà. L’any 1947 Dayan és cap de l’estat Major de la Haganà i l’ONU, condicionada per l’horror de la recent Shoah, resol la partició de la Palestina britànica en dos estats. La Haganà es dedica en aquests temps a lluitar i expulsar els palestins que es resisteixen a marxar dels territoris assignats als jueus. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948, el pla Dalet de l’Alt Comandament hebreu  atorgava a la Haganà una funció clau: autodefensa, neteja ètnica? No hi ha acord total en la historiografia. La Haganà es convertiria en el futur exèrcit de l’estat (el Tsahal) i Dayan ràpidament escalaria posicions  de comandament.

L’any 1953 Dayan crea la Unitat 101 que es dedica a fer batudes sistemàtiques per les fronteres. El mes d’octubre tropes d’aquesta unitat comandades per Ariel Sharon ataquen el poble de Qibya i causen 69 morts. Entre l’any 1959 i 1964, Dayan serà ministre d’Agricultura i posteriorment ministre de Defensa; serà el màxim impulsor de la tendència dels generals israelians (Dayan, Rabbín i Sharon) a marcar l’agenda política.

Un dels moments clau de la seva vida política serà la guerra del sis dies (juny de 1967) i la gran victòria que provoca eufòria nacional; la resposta serà la política dels fets consumats, o sigui, consolidar els guanys militars a base del control i el càstig col·lectiu. La guerra del Yom Kippur (1973) donarà lloc a una certa reorientació política de l’estat d’Israel respecte els seus veïns àrabs. Si cedeixen amb Egipte, podran consolidar els altres territoris (la franja de Gaza, els Alts del Golan i Cisjordània). Dayan defensarà com a ministre d’Afers Exteriors del govern de Menahem Beguín davant l’ONU (1977) la política d’apropament a Egipte. L’any 1981 Dayan va formar un nou partit, Telem,  que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats, però un càncer de colon va acabar amb la seva vida aquest mateix any.

Henry Kissinger

Kissinger va néixer a Fürth, Alemanya, l’any 1923 en una família jueva que es veié obligada  a emigrar als Estats Units per la persecució nazi. Instal·lats a Nova York, el jove Heinz canvia el nom a Henry i estudia a Harvard on arribarà a fer el doctorat en relacions internacionals i serà catedràtic. Enmig dels seus estudis és mobilitzat per la guerra el 1943, però no anirà al front, sinó que treballarà en tasques de contra-intel·ligència. L’encarregaran missions de desnazificació després de la guerra. Reincorporat a la vida civil a Harvard serà director de programes internacionals, seminaris sobre defensa i seguretat fins els anys 70.  Els càrrecs que marcaran Kissinger i que mostraran la seva influència en el marc geopolític són el de Conseller de Seguretat Nacional (1969 – 1975) i el de Secretari d’Estat (1973 – 1977).

Amb l’administració Nixon, Kissinger afrontarà la difícil decisió de com sortir d’una guerra inútil i sagnant. L’anomenada “vietnamització” de la guerra coincidirà amb els bombardejos més indiscriminats i unes negociacions de pau que li valdran el Premi Nobel de la Pau juntament amb el negociador nord-vietnamita, Le Duc Tho que renunciarà al premi. L’acord de pau no impediran la victòria final de les forces comunistes.

Kissinger protagonitzarà també un canvi de rumb de la diplomàcia nord-americana amb el desgel i apropament a la Xina per  aprofundir en l’aïllament del règim soviètic. És Kissinger qui ho inicia en un viatge secret a Beijing i una entrevista amb Zhou Enlai (juliol 1971) per preparar el viatge de Nixon l’any següent. Tot i que la voluntat de Kissinger era buscar l’aliança xinesa de cara a la guerra de Vietnam, l’estratègia no va funcionar. Una de les implicacions més nefastes de Kissinger va ser el disseny i desplegament de l’Operació Còndor (1975 i següents), un pla per coordinar accions i donar suport a dictadures del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia i altres). En el cas de Xile, per exemple, la CIA desestabilitza el règim de Salvador Allende, s’implica directament en el sagnant cop d’estat del general Pinochet i després coordina i donar suport al seu manteniment. Cosa similar va passar amb el règim dictatorial de Videla i la Junta Militar Argentina l’any 1976.

Des dels anys 80 fins l’actualitat, Kissinger es mostra molt actiu en política internacional. L’any 1982 crea una molt influent consultoria (Kissinger Associates). Manté relacions i contactes amb diferents administracions presidencials (des de Bush fill i Obama fins a Trump).

Licio Gelli

La història d’aquest home és paral·lela a moltes de les turbulències polítiques de la Itàlia de la segona meitat del segle XX. Parlar de Gelli és parlar de la maçoneria, de les conspiracions més o menys certes, de les trames negres, de clavegueres polítiques i econòmiques, de connexions amb la Màfia, de negocis tèrbols amb el Vaticà i moltes coses més.

Gelli neix en una família toscana humil (Pistoia 1919). Serà voluntari (feixista) a la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial serà l’encarregat de transportar l’or del rei Pere II de Iugoslàvia a Itàlia (acabada la guerra i reintegrat l’or, es veu que mancaven 12 tones que van desaparèixer). Col·labora amb Mussolini a la república de Saló, però fa un doble joc, ja que actua com a enllaç amb els nazis, però també treballa per la resistència partisana. En acabar la guerra és assenyalat com a feixista toscà però els partisans parlen bé d’ell: no pateix cap mena de represàlia.

A l’esquerra: emblema de la Lògia Propaganda Due (P2) (viquipedia.org). En el centre, notícia de premsa sobre l’intent de cop d’estat de 1970, el cop Borghese (viquipedia.org) A la dreta alguns dels implicats en el cop, el general Rodolfo Graziani i a la seva esquema el princep Junio Valerio Borghese (corrieredelasera)

La postguerra italiana és socialment i política, molt complexa. Gelli continua col·laborant amb els serveis secrets i es dedica a l’activitat industrial que li porta a relacionar-se amb el poder. L’any 1963 entra a la maçoneria (lògia Hod) i aviat entrarà a la lògia més important d’Itàlia, l’anomenada Propaganda Due (P2) que controlarà totalment a partir de 1970: serà la base del seu poder, tot controlant dossiers reservats dels serveis secrets. Estarà relacionat amb un intent de cop d’estat feixista (Cop Borghese el desembre de 1970) i tindrà un paper important en l’estratègia de la tensió (1969-1980). Les connexions internacionals de la P2 seran d’alt nivell, sobretot a Llatinoamèrica, i estarà implicat en nombrosos cops militars involutius. El  poder mediàtic de Gelli i la P2 seran tan grans que acabaran controlant una majoria de la premsa escrita nacional.

Grans escàndols financers apareixen lligats a personatges propers a Gelli com el banquer mafiós Michele Sindona i el president del Banco Ambrosiano Roberto Calvi i les seves obscures i delictives relacions amb la Banca Vaticana. Gelli ho  coordina tot, té lligams amb la criminalitat organitzada i té fosques relacions amb alguns dels atemptats més sanguinaris de la ultradreta italiana als anys setanta i vuitanta.

A començament dels 80 es publica la llista de membres (sembla ser que incompleta) de la P2, la qual cosa provoca un xoc  públic colossal i una gran indignació nacional, per la quantitat de personatges públics del més alt nivell de la vida política i econòmica italiana i internacional implicats i de com determinaven i controlaven els ressorts del poder. Gelli va acabar la seva vida amb relativa comoditat (morí el 2015), mostrant la seva admiració per un dels polítics de la P2 al poder (Silvio Berlusconi) i reconeixent-se fins al final com un feixista.  

Zbigniew Brzezinski

Aquest personatge de nom i cognoms impossibles és una peça clau per entendre el final de la Guerra Freda en un moment en què la política exterior nord-americana passa de la contenció de Nixon i Ford a una fase ofensiva que comença amb el president Jimmy Carter (1977 – 1981) i el seu flamant Conseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski  i acabarà amb els mandats de Ronald Reagan (1981 – 1989). És una paradoxa aparent que una administració demòcrata com la de Carter, seguís una línia dura en política exterior i això només s’explica amb la personalitat i orígens del seu conseller  Brzezinski.

Zbigniew Brzezinski en els seus anys com a Conseller de Seguretat Nacional (viquipedia.org). En el centre, fotografia de Brzezinski a finals dels 90 (spiegel.de). Zbigniew Brzezinski, Jimmy Carter i Cyrus Vance. Brzezinski era un “falcó”, polític dur dins el Partit demòcrata i va marcar la línia política de Carter (globalresearch.ca)

Zbigniew Brzezinski (1928) és nascut a Varsòvia en una família aristocràtica que marxa del país quan es produeix la invasió nazi (1939). Exiliats a Canadà,  Zbigniew farà el doctorat a Harvard amb una tesi de títol suggestiu pensant en el futur que li esperava: “Com el leninisme porta a l’estalinisme”. És especialista en relacions internacionals de la URSS,  professor a Columbia i Harvard i membre de molts lobbies de poder (Trilateral, Grup Bidelberg) fins el gener de l’any 1977 quan entra en el govern Carter com a Conseller. Un càrrec de nomenament presidencial i de més influència que els Secretaris d’Estat o de Defensa.  Brzezinski té relació directa i diària amb Carter i no ha de retre comptes al grup demòcrata del Congrés. Passa sovint que la línia política de la Secretaria d’Estat (Cyrus Vance) i la del Conseller són oposades i Carter sempre s’acaba inclinant per la política dura de Brzezinski.

Estats Units havia passat, en política exterior, de la teoria de la contenció i la Doctrina Truman (1947) a la teoria del dominó i la coexistència pacífica de Kennedy i Khrusxov (als anys seixanta). Quan Carter arriba al poder signa els acords de desarmament nuclear SALT II (inicis de 1979), però la invasió d’Afganistan per la URSS (desembre de 1979) ho canvia tot. Bruscament es passa de la distensió a l’escalfament de la Guerra Freda, amb boicots mutus (jocs olímpics de Moscou i, posteriorment Los Angeles) i intervenció nord-americana de suport als mujahidins afganesos (tot i que aquesta intervenció és anterior en sis mesos a la invasió soviètica). La diplomàcia de Brzezinski incorporà en aquest joc brut a tercers països (Aràbia Saudita i Pakistan) i a mig termini aquesta política conduirà a la potenciació del wahhabisme i al terrorisme islàmic, alimentat i finançat en els seus inicis pels propis americans. En declaracions posteriors Brzezinski no se’n penedeix de res.

Allunyat de la primera línia política (1982), Brzezinski torna a l’activitat acadèmica, les conferències i a l’activitat literària on ha publicat molts llibres de geoestratègia mundial. Va morir el maig de 2017 als 89 anys.

Qasem Soleimani

El darrer personatge del curs és Qasem Soleimani, comandant iranià a l’ombra, molt influent en la política iraniana  de les darreres dècades i a qui podem recordar com a víctima d’un atemptat amb drons organitzat per l’administració Trump el mes de gener de 2019 a l’aeroport de Bagdad. Començo pel final, per tal de situar el personatge en l’actualitat més recent, però cal fer una petita ressenya històrica d’aquest personatge.

Qasem Soleimani va néixer l’11 de març de 1957 a Qanat al Malek a la província iraniana de Kerman en una família de terratinents. El règim del Xa Mohammad Reza Pahlavi, serà derrocat l’any 1979 en l’anomenada revolució dels aiatol·làs que crearan la Guàrdia revolucionària islàmica a la qual Qasem Soleimani s’hi inscriu des de molt jove. Durant la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) Soleimani s’anirà formant i a principis dels 90 és comandant general de la Guàrdia Revolucionària de Kerman i el 1998 serà el comandant de les forces QUDS, una divisió responsable principalment d’operacions militars clandestines i extraterritorials. Durant les dècades posteriors QUDS serà un element clau en la lluita d’Iran per la influència a l’Orient Mitjà i aquesta pretensió de lideratge en aquest marc territorial provocarà friccions constants i creixents amb els interessos nord-americans: al Líban amb el partit xiïta pro iranià Hesbol·là i la intervenció militar durant la guerra civil l’any 2006, a Iraq, on la inestabilitat creada per la invasió nord-americana de 2003 facilita les lluites sectàries; en aquest context Soleimani intenta consolidar el poder xiïta a l’Iraq.

L’any 2011 Qasem Soleimani és nomenat General Major pel líder suprem Ali Khamenei. Des d’aquest alt càrrec intervindrà a la guerra de Síria, tot formant i finançant grups d’influència iraniana en una complexa guerra en la qual se superposen molts conflictes diferents, l’acció de molts grups i de països exteriors (del Golf, Estats Units, Rússia i Turquia). Els grups formats per Soleimani intervindran a favor del govern d’Al Àssad, assessoraran el partit pro iranià  Hesbol·là i es veuran immersos en foscos episodis de repressió i matances.

En el moment que es produeix l’assassinat, Soleimani és un home poderós i influent. La mort provoca un profund daltabaix en la societat iraniana i les declaracions de venjança des de les autoritats del règim són cridaneres. En aquests moments posteriors a l’atemptat, l’abatiment d’un Boeing 737 ucraïnès per un míssil iranià, el desmentit de la responsabilitat iraniana, la posterior confirmació de la seva autoria, les brutals respostes repressives del règim a les manifestacions indignades de l’oposició interna davant les mentides governamentals van apaivagar la resposta de venjança contra l’atemptat.

Categories
Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (1)

Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, Eva Perón, completa aquesta visió panoràmica.  Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.

Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat  és el següent:

  1. Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
  2. Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
  3. Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco  (Dr. Daniel Roig).
  4. Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
  5. Evita Perón, la mare dels descamisados  (Dra. Paola Lo Cascio).
  6. Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
  7. Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik  (Dra Carolina Rúa).
  8. Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
  9. Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
  10. Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).

De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.

Charles Maurice de Talleyrand

Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i  amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven  un 8 % del territori francès.

En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).

Fins l’any 1791 serà  molt actiu en l’Assemblea  Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.

Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830  intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.

Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.

Grigori Yefímovich Rasputin

Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp)  significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx    efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.

El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.

Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com  un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen  a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).

“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)

Ramón Serrano Suñer  

Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.

Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial  en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable  de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.

La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.

Heinrich Himmler

Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.

La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA,  que engloba la Gestapo i l’SD  del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.

Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo)

El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala.  La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.

Evita Perón

Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.

L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.

Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat,  el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en  els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.

Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada