Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

La Casa dels Clàssics, un projecte contemporani

Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018

La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.

El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.

La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.

Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

Barcelona, Ciutat de la Literatura (UNESCO)

Des del 2015 Barcelona és Ciutat de la Literatura per la UNESCO. Una idea que havia apuntat feia temps el periodista Sergio Vila-Sanjuan i que ràpidament va tenir el suport de l’Ajuntament i de Jaume Ciurana al front de l’ICUB, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la Institució Ramon Llull, de la Xarxa de Biblioteques i del CCCB. Una candidatura molt ben preparada va obtenir aquest premi i alhora aquesta responsabilitat, que actualment ja lluieixen 28 ciutats de tot el món: Bagdad / BucheonCracòvia / Dublín / Dunedin / DurbanEdimburg / Granada / Heidelberg / Iowa City / LillehammerLviv / Ljubljana / ManchesterMelbourne / Milà / Montevideo / Nottingham / Norwich / Óbidos / Praga / Québec / Reykjavík / SeattleTartu / Uljanovsk / Utrecht.

La pàgina web que l’acompanya és realment un esforç per mostrar totes les activitats que es desenvolupen al voltant de la literatura, la seva creació i difusió. Per tant, recomanaria anar directament al MAPA per veure el desplegament d’informació que conté. Una vitalitat intel·lectual i comercial, que des dels mitjans es fan sovint poc visibles. Crec que per aquest motiu ha de ser una de les pàgines a consultar per conèixer el pols cultural de la ciutat.

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.

Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.

Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:

Kosmopolis, la festa literària

Debats

Biennal Ciutat Oberta

Blog CCCB Veus

Public Space

Xcèntric cinema al CCCB

Institut d’Humanitats àudio i vídeo

Soy càmara

L’art d’explicar històries

CCCBEducació

CCCBLab

Gandules

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Centenari 1917. Les revolucions russes, la crisi espanyola i l’Assemblea de Parlamentaris

Marc històric 

La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera. 

A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb  l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII. 

L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…” 

Cicle de conferències

El cicle de conferències Centenari 1917  organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès es poden veure pel canal You Tube Ateneu. Les conferències són les següents:

  • “Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
  • “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
  • “Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
  • “El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
  • “L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
  • “La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.

Les  revolucions russes de 1917. José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària. Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes. David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017.  Més informació aquí

Imatge- 1917. EL AÑO EN QUE ESPAÑA PUDO CAMBIAR

Va poder Espanya convertir-se en algun moment en una monarquia parlamentària a l’estil suec i haver-se estalviat dues dictadures i una guerra civil? Els autors d’aquest assaig, a diferència de Miguel de Unamuno, creuen que sí. Un segle enrere, mentre les potències internacionals s’enfrontaven en el marc de la Primera Guerra Mundial, a Espanya es van donar les condicions per donar una important sacsejada a el règim de la Restauració i encarrilar el regnat alfonsí cap a una veritable democràcia. En efecte, 1917 va ser l’any en què Espanya va poder canviar. Després l’oportunitat passar. En un extens i apassionant relat amb un immens desplegament de fonts, investigació i història internacional comparada els professors David Martínez Fiol i Joan Esculies donen les claus del moment en què Espanya va tenir la possibilitat d’escriure un segle xx menys cruent. A mesura que ens endinsem en la seva lectura i coneixem els secrets dels personatges més influents del període ens plantegem els paral·lels amb la situació de crisi política actual. Se’ns apareixen polítics i demandes similars i ens assalta un dubte, si Espanya va poder canviar, per què no va canviar?

Imatge: L´Assemblea de parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel

L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l´any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d´Alfons XIII i de l´Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat. Manuel Pérez Nespereirahistoriador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. 16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918). Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris”

Autor: Borja de Riquer i Permanyer

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Històries de Barcelona (Ateneu Barcelonès)

Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

Barcelona i les seves històries

No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”. 

Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona

L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries. 

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.

El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; El doctor Robert i el Tancament de caixes; El Barri gòtic; Dones barcelonines; Els nazis a Barcelona. Ara podeu tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques.  També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història. 

Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020). 

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus, amb Martín Rodrigo Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí.

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona, Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí 

El doctor Robert i el Tancament de Caixes amb Enric Calpena, periodista,  historiador,  dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i  autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018.  Més informació aquí

El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció? amb Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí

Dones de Barcelona. Històries barcelonines, amb Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí

Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. 5 de març. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistrar per raons tècniques.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945) 

Autor del text: Francesc Vilanova

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Les  “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs  mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va  decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat,  però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.

A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en  un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el  diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a  l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.

Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev,  partidaris  d’un procés polític més  lent i gradual durant el qual  s’hauria de donar suport al govern  provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenin interpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.

“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per
Ben Kingsley com a Lenin

Mein Kampf


Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!


Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol.
El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera.
El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres.
Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies.
Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.

Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.

Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment».
Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.

 Frantz Fanon (1925-1961)

Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia.
El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.

La Internacional
Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.

“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre

El llibre roig de Mao Zedong

El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials.
El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavant un intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents.
El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari.
En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991.  En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.  

Per respondre i aprofundir  en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions  que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).

Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana)  i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. 

Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però  la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda. 

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Curs d’Història de l’art

Des del curs 2016-2017 segueixo el curs d’Història de l’art de la Universitat Sènior organitzat pel Col·legi oficial de doctors i llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. Aquests són uns cursos adreçats a persones més grans de 55 anys i, com es veu a la imatge, tenen temàtiques molt diverses relacionades, sobretot, amb les humanitats.

Des del principi, em vaig adonar que la quantitat d’informació que rebia era molt gran i molt interessant i que si no la guardava bé, la perdria. Per això vaig decidir elaborar uns apunts a partir de les explicacions dels meus professors, Carolina Camañes i Joan Astorch, completades i ampliades amb cerques fetes a Internet.

Ja estic en el quart any d’aquest curs i ho continuo fent. He decidit compartir tot aquest material perquè pugui ser útil a tothom que s’interessi per l’Art i per la Història. Hi podeu accedir a l’adreça següent:

https://drive.google.com/drive/folders/0B8Z3MldWN6XKNzZmQTJONV9ndlE?usp=sharing

Si hi entreu, us trobareu amb aquesta llista de documents:

Els 11 primers, que per ara tinc, corresponent a les diferents etapes de la Història de l’Art que el seu títol indica. Cada setmana els vaig completant i el curs vinent ja estaran complerts, quan arribem al art contemporani del segle XX.

En cada document trobareu part textual i abundats imatges, indispensables per a l’estudi de l’art. Aquí teniu alguns exemples:

El dotzè document de la llista anterior (CronoHisto.ods) és un full de càlcul fet amb LibreOffice on mostro la cronologia dels diferents artistes i intel·lectuals i la comparo amb els principals dirigents de l’època. D’aquesta manera tenim una visió més clara de les circumstàncies històriques i polítiques que els va tocar viure. Per obrir el full heu de tenir instal·lat el LibreOffice, programa d’accés lliure i gratuït, i que el podeu baixar de la pàgina de l’enllaç anterior.

Espero que us sigui útil tot aquest material que, amb molt de gust, comparteixo.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (I)

Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.

La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials. 

Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.

El programa del curs era: 

1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)

2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)

3. Els  protocols dels savis de Sió, (per Daniel Roig) 

4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)

5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)

6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)

7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)

8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)

9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio) 

10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde) 

El professorat

  • Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona

El Manifest del Partit Comunista

El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. 

Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta. 

Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marx narra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx. 

La cabana de l’oncle Tom


L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant.
La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans.
El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.

El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.

Els protocols dels savis de Sió 

Aquest llibre és l’obra  antisemita més important i  de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i  falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el  títol de Protokoly Sionskij Mudretsov. L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar  la violència dels pogroms  contra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort  en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social  i política d’aquests convulsos anys.

El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de  24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus  per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici  de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.

La primera versió és escrita en  francès (1895) i després, traduïda al  rus, es publica en fascicles a la revista Znamya, lligada a l’extrema dreta  russa, a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a  llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per  tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.

El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.

El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia  a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el  seu company la resta de  la seva vida. Beauvoir va  ser novel·lista, filosofa existencialista  i feminista compromesa.

El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives  del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la  funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len  la dona com a ésser social.

El llibre està estructurat originalment en  dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines  són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritat disfuncional) li serveix per assenyalar la  manca de reciprocitat en les relacions  entre homes i dones.

El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de  subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere  com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema  de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits  a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.

Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista.  Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi  estat una obra polèmica. 

El manifest del futurisme

El manifest del  futurisme (Manifest du Futurisme en la seva  primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el  diari francès Le Figaro el 1909. Aquest  text té dues vessants o dues  lectures diferents. Per una banda representa el  tret de sortida de la primera avantguarda artística  del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té  una implicació directa en el naixement del feixisme.

Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en  una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques  i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als  inicis del  segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en  part la seva carrera literària i amb  qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de  molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial  del moviment futurista 

El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del  moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme  i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…

En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels  Fasci italiani di combattimento  (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.  

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.

Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.

Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)

“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs

Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .

“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul

La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera

La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.

“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló

Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador

“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera

Categories
Conferències i cursos Música

Una breu història del jazz

Vídeo de l’Ateneu Barcelonès

Descripció: Conferència cel·lebrada a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès el 8 d’abril de 2019. Conferenciant Pau Fuster, Presentació de Joan Solé Camardons.

Comentaris: No fem més extensa aquesta ressenya perquè podeu també consultar un resum i la discografia recomanada aquí.