Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (I)

Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.

La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials. 

Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.

El programa del curs era: 

1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)

2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)

3. Els  protocols dels savis de Sió, (per Daniel Roig) 

4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)

5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)

6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)

7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)

8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)

9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio) 

10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde) 

El professorat

  • Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona

El Manifest del Partit Comunista

El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. 

Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta. 

Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marx narra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx. 

La cabana de l’oncle Tom


L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant.
La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans.
El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.

El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.

Els protocols dels savis de Sió 

Aquest llibre és l’obra  antisemita més important i  de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i  falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el  títol de Protokoly Sionskij Mudretsov. L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar  la violència dels pogroms  contra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort  en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social  i política d’aquests convulsos anys.

El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de  24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus  per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici  de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.

La primera versió és escrita en  francès (1895) i després, traduïda al  rus, es publica en fascicles a la revista Znamya, lligada a l’extrema dreta  russa, a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a  llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per  tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.

El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.

El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia  a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el  seu company la resta de  la seva vida. Beauvoir va  ser novel·lista, filosofa existencialista  i feminista compromesa.

El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives  del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la  funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len  la dona com a ésser social.

El llibre està estructurat originalment en  dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines  són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritat disfuncional) li serveix per assenyalar la  manca de reciprocitat en les relacions  entre homes i dones.

El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de  subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere  com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema  de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits  a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.

Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista.  Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi  estat una obra polèmica. 

El manifest del futurisme

El manifest del  futurisme (Manifest du Futurisme en la seva  primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el  diari francès Le Figaro el 1909. Aquest  text té dues vessants o dues  lectures diferents. Per una banda representa el  tret de sortida de la primera avantguarda artística  del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té  una implicació directa en el naixement del feixisme.

Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en  una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques  i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als  inicis del  segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en  part la seva carrera literària i amb  qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de  molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial  del moviment futurista 

El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del  moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme  i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…

En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels  Fasci italiani di combattimento  (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.  

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.

Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.

Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)

“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs

Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .

“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul

La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera

La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.

“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló

Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador

“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera

Categories
Conferències i cursos Música

Una breu història del jazz

Vídeo de l’Ateneu Barcelonès

Descripció: Conferència cel·lebrada a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès el 8 d’abril de 2019. Conferenciant Pau Fuster, Presentació de Joan Solé Camardons.

Comentaris: No fem més extensa aquesta ressenya perquè podeu també consultar un resum i la discografia recomanada aquí.

Categories
Conferències i cursos

Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843

Imatge principal: Text original que acompanya “Làmina 472. Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843″. […] Amotinandose paisanos y milicianos en la plaza de S. Jaime: y durante todos aquellos dias las barricadas, los cañones, las escenas de tumulto y desorden propias de tales casos daban el aspecto de un campamento á aquel teatro ordinario de las agitaciones populares de Barcelona.

Descripció: Conferència càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la UdG. Organitzada per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès:  Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 del cicle “El segle XIX català”.

Anna Maria Garcia Rovira: catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Girona.

Podeu veure la conferència clicant Youtube Ateneu Història   o aquí

Anna Maria Garcia_Video

Sinopsi: Entre 1835 i 1843 es succeeixen a Catalunya un seguit d’aldarulls -de bullangues en deien a l’època- que provoquen la transformació liberal del sistema polític absolutista.

El fet que a l’estiu del 1835 esclatés la revolució liberal en algunes ciutats catalanes, en particular Reus i Barcelona, només s’explica si tenim en compte que Catalunya es trobava immersa en una guerra, l’anomenada primera guerra carlina, una verdadera guerra civil. Però també, si no oblidem la situació política internacional, és a dir, la proximitat de les revolucions de 1830 i el seu èxit a França, on les Tres Jornades Glorioses de juliol havien posat fi a la restauració borbònica per donar pas a un règim liberal. I, si no oblidem, tampoc, que l’amnistia de 1832, decretada arran de la mort de Ferran VII, havia permès el retorn de centenars d’exiliats de la “Dècada Ominosa” que havien viscut a França la revolució i el canvi de règim.

L’odi popular a frares i monjos, considerats els valedors morals i econòmics de la facció carlina, expressió de l’absolutisme més pur, va provocar la crema de convents al juliol de 1835, que iniciava el que s’havia de convertir en una llarga tradició d’avalots anticlericals a Catalunya, i que es va estendre a tota Espanya donant lloc a la primera desamortització de béns eclesiàstics, l’anomenada desamortització de Mendizábal. L’aldarull va ser aprofitat pels grups liberals, organitzats secretament, per donar-li uns objectius polítics amb l’objectiu de provocar un canvi de règim.

A partir d’aquell moment, i fins a la tardor de 1837, quan la repressió militar va aconseguir escapçar la cúpula dirigent del liberalisme radical, es van succeir un seguit de bullangues en les quals s’observa, d’una banda, una progressiva divisió al si del liberalisme entre moderats, progressistes i republicans (encara encoberts), que acaba en enfrontament obert; en segon lloc, una relació estreta i alhora complexa entre els nuclis liberals i el poble menut, protagonista majoritari dels episodis revolucionaris; i, en darrer lloc, una presència cada cop més gran de problemes socials, que derivarà en una verdadera confrontació de classes.

La radicalització tant política com social es farà progressivament més evident, un cop finalitzada la guerra carlista, al llarg del nou cicle revolucionari de 1840-1843, quan el republicans es manifestaran ja a cara descoberta. La protesta contra la llei d’ajuntaments, el desacord amb el govern progressista del general Espartero i la conflictivitat social, derivada de la industrialització, provocaran el primer esclat el 1840; altra vegada dos anys després (el 1842), ofegat pel bombardeig de Barcelona per part de l’exèrcit; i, finalment, l’epíleg de la revolta centralista de l’any següent (1843), coneguda també com la Jamància.

El 1843, com el 1837, la repressió i l’aposta de bona part de la burgesia barcelonina per l’ordre posava punt i final a l’etapa de “la revolta popular” per deixar pas al “temps dels moderats”, en paraules de Josep Fontana.

(Text d’Anna Maria Garcia Rovira)

Categories
Conferències i cursos Llibres

Redescobriments, rellançaments i canonitzacions

Fotografia Trover.com
Trinity College. Dublin

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams.

Jaume Vallcorba aconsegueix fa uns anys els drets de Imre Kerstez per nomes 500 $. És un dels editors que treballarà per restituir bons autors, que havien estat posats en hivernació per motius equivocats.

La novel·la Stoner parla malament de la Universitat en un moment on la institució tenia molt prestigi social. Amb la crisi de valors actual, sembla més idònia i comprensible. Stoner del 1953 de John Williams és reeditat el 2003 i les crítiques de Times, Guardian i el propi Ian McEwan el qualifiquen d’intocable i ja es fa un intent de canonitzar-lo.

Lucia Berlin escriu contes, Manual para mujeres de la limpieza és un recull dels molts que va redactar, quan aquest gènere es considerava molt menor, en front de la gran novel·la. Steven Emerson fa una tria de l’escrit entre 1977-1999. Escriptors com Hemingway, Porcel o Cabré són millors contistes, però no es consoliden fins que entren de ple en la novel·la. Recentment Alice Munro obtenia el Premi Nobel per ser una de les millors contistes.

Irene Nemirovsky escriu la Suite Francesa entre 1940 i 1942. Es troben els manuscrits que guardaven les filles i es publica el 2004, és tan grossa la campanada, que es recuperen les obres que ja havien estat publicades.

Un redescobriment és el retorn a un autor oblidat. Per exemple, el cas de Rosa M. Arguimbau, una escriptora, com moltes altres, dels anys 30. Una dona independent, periodista, solitària que va tenir fama per escriure unes novel·les en les quals parlava lliurement del seu temps. Cau en l’oblit en arribar la dictadura.

Un rellançament és la reedició d’una obra que no necessita cap promoció especial. Això passa per canvis de mans de les editorials, pels aniversaris, etc… Per exemple, El Pen Club dels USA en un moment que no tenia gaire liquiditat fa una subhasta de llibres anotats. Don de Lillo la va guanyar, i qui la va comprar va permetre una nova edició anotada per l’autor amb motiu de la subhasta.

Una canonització és l’acceptació de que una obra o un autor pertanyen a l’odre ideal de les obres literàries, sobretot per la influència i l’escola que en deriven, tal com les percep qui pot fer la tria, que el considera decisiu. Harold Bloom, que ha descrit el cànon tradicional, jutja la qualitat de l’obra i en fa un judici estètic. El cànon també pot ser obert i fluctuant. Intocables com Kafka, Tolstoi, Dante…. però la postmodernitat es revolta i acaba contra aquesta autoritat: Mauriac cau per la pròpia crítica i pels lectors i editors, Camus pren el relleu al intocable Sartre, etc…

El factor moda, o voler conèixer més enllà dels cànons. Per exemple l’escriptura nòrdica tan present ara, no arriba fins que es recorda a un premi Nobel islandès de 1955  Halldorf Laxness. Islàndia es modernitza a partir de la “visita” de soldats americans durant l’època de Roosevelt, en virtut del Tractat Monroe, amb una quantitat superior als propis habitants del país.

Per tant podrem parlar d’encenalls o clàssics moderns. Aquests que hem citat són fenòmens globals. Però hi ha casos més locals. E.A. Poe no era gens valorat als USA, perquè ell perseguia fer una obra europea, quan aquells país estava preocupat per la seva identitat nacional. A Europa Baudelaire el tradueix i el dona a conèixer als seus contemporanis. Els USA valoraven molt la literatura i el gust francesos, per tant van valorar-lo a partir de l’èxit francès. Joan Sales era molt poc valorat per Joaquim Molas, per qüestions merament ideològiques. El 1973 apareix la Guia de la Literatura catalana Contemporània entre 1950 i 1970, Sales no hi apareix. Gràcies a la fira de Frankfurt del 2007, 130 crítics escullen les 15 millors obres de la literatura catalana, Sales ja es col·loca el número 9. Són els èxits de les traduccions, d’aquí l’èxit de Cabré o Sánchez Piñol, que fan edicions per centenars de milers d’exemplars i en desenes de llengües.

L’editorial Libros del Asteroide es dedica, i així ho diu a la seva web, a buscar oblidats, menyspreats, a buscar en el fons de l’armari, també perquè són molt més barats de drets, i s’hi estan troban verdaderes joies.

Els anys 30 als USA la negritud es converteix en un orgull, i desprès de la 2a Guerra Mundial, amb la lluita pels drets, es busquen autors negres, i finalment quedarà qui quedarà. Els anys 60 els moviments feministes literaris reivindiquen Edith Wharton per damunt de Henry James, qui va veure ell mateix el seu decliu i el va preveure amb un nova edició a New York de tota la seva obra en 24 volums prologada per ell en cada volum, aquests pròlegs es van convertir en tot un tractat de crítica literària. Ara a Anglaterra l’editorial Virago només edita obres de dones.

Els escriptors indis es van donar a conèixer a partir de la publicació de Shalman Rushdie Hijos de la medianoche. El cas de Vikram Seth, Un buen partido, el llibre més car en llengua anglesa, 5.000.000 $. Una resurrecció de la novel·la del XIX amb màgia a la Índia.

El Boom sudamericà impulsat per Europa, com a conseqüència del cansament de l’existencialisme imperant.

El cas de les sagas nòrdiques, de llocs extrems. Allà no tenen substrat grecoromà i el luteranisme arriba quan les tradicions ja estan formades. Veuen que és l’or per a la literatura.

L’africana és una literatura que beu directament de la tradició oral, però que encara té poc calat intel·lectual. Són literatures de països joves com ho era l’europea a l’Edat mitjana. Aquest gust per l’exotisme dona premis Nobel com el de Derek Walcott (1992).

També podem parlar de l’exotisme català. Els anys 90 es compleix el 500 aniversari del Tirant lo Blanc. S’arriba a crear un interès tal que es tradueix a 300 llengües, i es passa setmanes en el número 1 de les llistes del New York Times. David Rosenthal en serà el responsable. Aquí en teniu l’original.

La dissidència també es fa servir de cantó a canto de teló d’acer. La immigració de la 2a Guerra Mundial. Pasternak, Brodsky, Eileen Chang, Maxine Kampton Ong. Els canvis en les generacions, els moviments socials provoquen aquestes modes.

Moviment Gai, André Gide, Beckett. Canvis estètics com ara el revival de l’art decó i Scott Fitzgerald. Kruschoff desestanilitza el poder i apareixen els autors proscrits, Mandelstam, per exemple. Es descobreix que Heidegger havia estat proper al nazisme. La transició espanyola recupera els exiliats. Uns escocesos morts de gana busquen un país on la Lliura Esterlina tingui un bon canvi i arriben a Eslovaquia, i allà els cau a les mans Kafka, que el tradueixen a l’anglès a partir de l’edició de Max Brod. La literatura d’escàndol de Nabokov, prohibida a USA i Anglaterra. Autors a partir de sèries de televisió, Evelyn Waugh i Retorn a Brishead, o el Jo Claudi de Robert Graves a la BBC.

L’èxit de Suite Francesa el 2004, editada per Denoël, s’ha d’emmarcar en una pregunta com ara: Qui està legitimat per parlar de l’Holocaust? Desprès de la guerra hi havia una clàusula d’exclusivitat: si no ho has viscut, calla. La segona generació, els fills, també consideraven que ho havien viscut. Entre els 1945 i 1950 comencen a aparèixer el primers supervivents, desprès de passar pels camps intermedis i ajudar a donar informació en els primers judicis. Comencen les Memoralia: Eva Hoffman (Polonesa-canadenca). Daniel Mendelshon: Los Hundidos, net, ja tercera generació estira el fil. Nemirovsky es converteix al catolicisme, i practica un autodi, sense gaire sentit d’identitat, venia d’una família molt lleugera de creences i pràctiques, eren assimilats.

Al segle XVIII el pensador alemany Moses Mendelssohn ja propugnava la defensa dels drets dels jueus i alhora la assimilació dels jueus amb els gentils. Les opcions eren o mantenir-se dins del gueto o fugir del estancament d’aquesta cultura. Ja apareix la figura del jueu assimilat, que no permet que la religió sigui un entrebanc. Molts d’ells han estat fortament criticats, tal és el cas de Hannah Arendt. Cal també recordar el cas Dreyfuss els contraris opinaven que potser es carregava contra els jueus per agradar als francesos, per tant l’antisemitisme era una obvietat. El 1998 surt la maleta, i entrem en la relació amb qui pot parlar i de què. Per exemple, Jonathan Littell i Les Benignes és un exitàs fins que es tradueix i apareix a Alemanya. El termòmetre de la literatura del Holocaust és alemany i jueu. Es demana que sigui memorialístic, la recreació literària no es permet perquè es considera un maquillatge, la descripció ha de ser dura. Però la Nemirovsky era de primera generació, era víctima i escriptora d’èxit abans de la guerra. L’Holocaust confirma la carrera que ja existia, però havia estat oblidada. Ella es un  producte artístic, però legítim.

La maleta contenia només els manuscrits dels dos volums que s’han editat. Havia pensat escriure’n 5 volums. 3er: Captivité, 4art: La bataille, 5è: La paix. Es una crítica ferotge al seus, que no s’havien assabentat de res,  no havien après res de la 1a guerra, per això els havien entrat d’aquella manera. Ella no marxa perquè escriu, sap que està en un moment decisiu, i sap que la ploma funcionarà, que està en vena, escriu del dia a dia, del que veu. Prèviament estructura molt bé la novel·la, el contingut i la forma estan molt ben aconseguits. Es una narració breu que serveix precisament per a situacions extremes, perquè en aquests casos no es pot eixamplar estilísticament, excedir-se, no es pot volatilitzar, s’ha de fer tot intens, anar amb el fre posat. Els capítols són com flashos, retrats dels personatges breus, en controla els fils, buscant la continuïtat o no, les el·lipsis per recrear la sensació de trencament de la seva societat, es com un collage, un fotomuntatge, tot plegat molt cinematogràfic. Tot ben al contrari del que fa Tolstoi a Guerra i Pau. Si ho hagués fet com ell, amb aquelles escenes llargues descriptives, no hauria reflectit una situació límit com la que volia expressar. El model de Tolstoi no el vol, no vol un discurs intel·lectual. Explicar en front de mostrar. Quan concentres un text, no pots parar per fer explicacions, al seu lloc calen símbols explícits.

Ella aconsegueix estar molt distanciada tot i estar al mig del pànic, enfangada i escrivint. La guerra representa un gran sotrac, però també una gran oportunitat, per fer autocrítica de la seva classe. Obrir els ulls dels ulls com deia Emily Dickinson. Es contemporània de Scott Fitzgerald i Hemingway. Novel·les despullades, àgils, amb sincretisme, amb la percepció de la realitat immediata. Al segle XIX la novel·la és un element de cognició: Melville amb les balenes, Zola amb el miners, etc… La classe dirigent és la més inútil, no es sap situar. Els mes valuosos són precisament els més humils. Es molt pessimista, no nihilista, hi ha una prevalença del mal sobre el bé. Sembla que ho escriu des de la distància, en calent guarda apunts i escriu a posteriori, com molts dels poetes de la 1a guerra mundial. El que fa la guerra és posar de relleu cóm és la societat. Fins i tot és autocrítica per no haver fet atenció, per no haver conegut res, per haver viscut d’esquena. Els desemmascara del tot. Keynes ja havia advertit als anys 20 a Conseqüències econòmiques de la pau.

Ella no pot tenir mirada retrospectiva. A la primera part de la novel·la els personatges són com metralla, és com un pizzicatto. A la segona és tot més cap endins, tornen a casa. Tot és més lent però amb elements transversals per trobar-ho tot i que també n’hi hagin d’individuals. Ho hauria fet amb les cinc novel·les previstes, per això es diu Suite Francesa. Es l’enfrontament de l’home bo de Rousseau i el dolent de Hobbes. O Esta tierra es mia de Jean Renoir. Cada novel·la és autònoma i transversal, sempre pensant amb les 5 previstes. La 2a és més lineal, es veuen les interioritats i hi ha les contradiccions entre la aparença i la realitat, es mou lentament, tot i passar una any sencer fins a l’inici de la campanya de Rússia. En canvi, la 1a fa créixer el temps, es mou molt intensament tot i només passar unes setmanes. Els personatges es disloquen. El grup hegemònic, els francesos tenen individualitat, els alemanys no en tenen, sempre són un grup, forans.

Hi ha el discurs judeocristià, del bo enfront del dolent, A Dr Jekyll i Mr. Hide, Stevenson ho separa, però al final és inherent, la ambigüitat. La natura és la vida no contaminada per la consciència, és unívoca, no és ambigua. El cas de la Nemirovsky és un de redescobriment. Ella havia estat llegida molt abans a partir de les primeres novel·les aparegudes.

  • Es fa un canvi de discurs bonista de la guerra, a partir de post estructuralisme amb la post modernitat Des de 1970 en endavant, amb Foucault que representa una bomba, ja que diu que no ens hem de creure el que ens han dit. Es dona un ambient favorable a la crítica, a la nova història i a la microhistòria, des de baix a dalt.
  • Comença a preocupar la gestió de la memòria de l’Holocaust, i al 2004 apareix ella que és 1a generació, la més important
  • També ho és que sigui una dona. Des dels anys 60 el feminisme buscava testimonis de dones. Vera Britain: Testament de joventut.
  • També és un rellançament perquè es recupera l’obra editada anteriorment, que havia estat oblidada

Figures com Max Perkins de Scribner’s havien posat les bases de cóm es tenia que treballar amb els autors, i quina era la verdadera funció del editor. ­­­­­­­­­­­­­­­­


Stoner de John Williams apareix el 1965 a l’editorial Viking amb només 2000 exemplars. Tot i que ell hi creu molt, punxa malgrat també les bones crítiques que obté. D’aquests exemplars de la 1a ed., se’n van arribar a vendre’n alguns a 1 $.

A partir del 2003 apareix la New York Review of Books, a partir d’una vaga del New York Times, gràcies als dissidents d’esquerres. Es converteix en un aparador per als llibres de debò. Fins aleshores el NYT només feia ressenyes, no crítiques. Aquests crítics no depenent de les grans editorials comencen a fer crítiques ben fetes. Avui dia és un referent per a la crítica de les arts i la literatura. Volien fundar una editorial per poder publicar llibres bons lluny de modes i pressions dels medis. Traduir autors mai abans fets, com Grossmann, així arriba Vida i destí, i tota la resta, o autors que han quedat arraconats, com Moravia. Aposten per recuperar famosos d’abans amb l’ajut d’un consell editorial avaluador. Recuperar oblidats com Williams, que arrenca fluix, però que al cap dels anys interessa a Europa. 200.000 exemplars venuts a França i traduït a 20 llengües (a Xina i Israel) amb gran sorpresa als USA, i això els pressiona per tornar-lo a editar el 2006. Amb poques setmanes ven allà 600.000 exemplars, recuperant la resta de la seva obra.

La crítica entra en una encesa discussió sobre el canònic. La New York Review of Books la considera una novel·la perfecta, canònica tant per forma com per contingut. El 1972 August no pot tenir el premi de la crítica pel puritanisme d’un crític, i se li concedeix ex-aequo. Les dues novel·les surten amb una embranzida gràcies al declivi de la postmodernitat, que durant la dècada dels 70-80 havia deixat a la cuneta Salter, Yates, etc…

Fa un antiheroi diferent als paradigmes del moment: resolució tràgica a la valenta , comportament heroic. Ell fa una novel·la tràgica on no fa res, acata, no reacciona molt diferent dels antiherois del naturalisme, que es redimeixen. La vida real és Stoner i no els altres paradigmes, és la majoria silenciosa. No vivim a traves de la literatura. Williams descriu un antiheroi diferent als paradigmes existents (resolució tràgica a la valenta o comportament heroic) Stoner no fa res, acata, no reacciona, és diferent als herois del naturalisme que es redimien. La vida real és Stoner, la majoria silenciosa. La novel·la és un mirall del que passa pel carrer, no és una novel·la compensatòria, fictícia, és la pròpia realitat. No es viu a través de la literatura: la novel·la no és res més que un mirall del que passa pel carrer. No és una novel·la compensatòria, fictícia és la teva pròpia realitat.

Hi ha un conflicte entre l’ideal i el real. L’ideal és per compensar el real, es quelcom comú a la literatura. La pròpia vida és un engany que et va posant pastanagues: Nietzsche, que rebutja el món grec i romà i el cristià. Segons el món grecoromà i desprès el judeocristià tens la raó, el pensament per entendre les dificultats de la vida, fins i tot per sentir-ne la desgràcia, que quedaran compensades per l’oferiment de la vida eterna. Això ha desvirtuat la realitat. Per John Williams la vida ja és això: anodina, i el sentit de l’art és ensenyar-te la vida cóm és.

Segons Plató, cóm adquirim i quin valor donem al coneixement? L’ideal és el que et convé així surts de la caverna i així tenim la veritat, la bondat i la bellesa. Stoner és un platònic que la vida el va desenganyant i li ensenya la realitat: un idealista derrotat. Qüestiona el paradigma capitalista, que sempre genera un desig nou. Es el moment de la generació beat, que també qüestiona l’Amèrica d’Eisenhower de la postguerra, que genera monstres i trinxa les persones mediocres. La literatura s’havia acomodat al establishment i la literatura produeix per donar una fugida endavant. En aquell moment ja hi havia la novel.la universitària conreada per diversos autors, còmiques o satíriques: Fitzgerald, McCarthy, Amis, Nabokov que creen un subgènere, són nostàlgiques no corrosives. Desprès de 15 anys arriba i ho rebenta tot, precisament quan el 1965 Johnson fa un decret perquè tothom pugui accedir a la Universitat a través de crèdits baixíssims.

Ha mort la postmodernitat i ara surten els damnificats. Desprès del 45 no es volíen buscar les crítiques a si mateixos. La literatura tendeix a aixecar la excepcionalitat, la literatura s’ha d’acoblar a la vida, cóm desplegues el teu projecte vital i cóm et relaciones amb l’entorn.

Presenta una successió de temes cada vegada amb l’afegitó d’elements nous, i ho anirà fent al llarg de tot el  llibre. Penses que ja saps de què et parla però hi incorpora alguna novetat. L’aparença general es diferent de la realitat profunda. Per ell no hi ha una davallada personal, perquè en tot cas s’ho ha buscat, ha anat a corrent del que venia. No obeeix els paradigmes de l’heroi de ficció romàntica. Participació des de la individualitat, i no mira cap un altre cantó. Es tracta de defensat l’ideal de Jefferson de la democràcia: Individus que s’autogovernen des de baix. Defensa de les vides petites, per això agrada tant el que en principi semblaria un fracassat. Llenguatge volgudament simple i punyent. Hi ha coses que no s’expliciten, requereix de la nostra participació, te les vas trobant i ja saps d’on venen.

Categories
Conferències i cursos

Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823

Recurs: Conferència a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador. Organitzada per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (13-01-2020). És la tercera conferència del Cicle “El segle XIX català”.

Si us la vau perdre podeu veure la conferència per YouTube Ateneu Història https://youtu.be/uoZP00_WzkM

Sinopsi: El Trienni Liberal i la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.

La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint del segle XIX serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París. (Jordi Roca Vernet: Blog de la secció d’Història)