Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Històries de Barcelona (Ateneu Barcelonès)

Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

Barcelona i les seves històries

No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”. 

Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona

L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries. 

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.

El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; El doctor Robert i el Tancament de caixes; El Barri gòtic; Dones barcelonines; Els nazis a Barcelona. Ara podeu tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques.  També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història. 

Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020). 

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus, amb Martín Rodrigo Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí.

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona, Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí 

El doctor Robert i el Tancament de Caixes amb Enric Calpena, periodista,  historiador,  dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i  autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018.  Més informació aquí

El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció? amb Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí

Dones de Barcelona. Històries barcelonines, amb Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí

Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. 5 de març. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistrar per raons tècniques.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945) 

Autor del text: Francesc Vilanova

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Les  “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs  mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va  decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat,  però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.

A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en  un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el  diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a  l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.

Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev,  partidaris  d’un procés polític més  lent i gradual durant el qual  s’hauria de donar suport al govern  provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenin interpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.

“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per
Ben Kingsley com a Lenin

Mein Kampf


Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!


Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol.
El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera.
El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres.
Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies.
Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.

Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.

Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment».
Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.

 Frantz Fanon (1925-1961)

Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia.
El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.

La Internacional
Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.

“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre

El llibre roig de Mao Zedong

El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials.
El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavant un intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents.
El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari.
En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991.  En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.  

Per respondre i aprofundir  en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions  que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).

Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana)  i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. 

Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però  la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda. 

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Curs d’Història de l’art

Des del curs 2016-2017 segueixo el curs d’Història de l’art de la Universitat Sènior organitzat pel Col·legi oficial de doctors i llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. Aquests són uns cursos adreçats a persones més grans de 55 anys i, com es veu a la imatge, tenen temàtiques molt diverses relacionades, sobretot, amb les humanitats.

Des del principi, em vaig adonar que la quantitat d’informació que rebia era molt gran i molt interessant i que si no la guardava bé, la perdria. Per això vaig decidir elaborar uns apunts a partir de les explicacions dels meus professors, Carolina Camañes i Joan Astorch, completades i ampliades amb cerques fetes a Internet.

Ja estic en el quart any d’aquest curs i ho continuo fent. He decidit compartir tot aquest material perquè pugui ser útil a tothom que s’interessi per l’Art i per la Història. Hi podeu accedir a l’adreça següent:

https://drive.google.com/drive/folders/0B8Z3MldWN6XKNzZmQTJONV9ndlE?usp=sharing

Si hi entreu, us trobareu amb aquesta llista de documents:

Els 11 primers, que per ara tinc, corresponent a les diferents etapes de la Història de l’Art que el seu títol indica. Cada setmana els vaig completant i el curs vinent ja estaran complerts, quan arribem al art contemporani del segle XX.

En cada document trobareu part textual i abundats imatges, indispensables per a l’estudi de l’art. Aquí teniu alguns exemples:

El dotzè document de la llista anterior (CronoHisto.ods) és un full de càlcul fet amb LibreOffice on mostro la cronologia dels diferents artistes i intel·lectuals i la comparo amb els principals dirigents de l’època. D’aquesta manera tenim una visió més clara de les circumstàncies històriques i polítiques que els va tocar viure. Per obrir el full heu de tenir instal·lat el LibreOffice, programa d’accés lliure i gratuït, i que el podeu baixar de la pàgina de l’enllaç anterior.

Espero que us sigui útil tot aquest material que, amb molt de gust, comparteixo.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (I)

Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.

La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials. 

Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.

El programa del curs era: 

1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)

2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)

3. Els  protocols dels savis de Sió, (per Daniel Roig) 

4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)

5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)

6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)

7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)

8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)

9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio) 

10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde) 

El professorat

  • Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona

El Manifest del Partit Comunista

El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. 

Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta. 

Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marx narra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx. 

La cabana de l’oncle Tom


L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant.
La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans.
El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.

El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.

Els protocols dels savis de Sió 

Aquest llibre és l’obra  antisemita més important i  de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i  falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el  títol de Protokoly Sionskij Mudretsov. L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar  la violència dels pogroms  contra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort  en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social  i política d’aquests convulsos anys.

El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de  24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus  per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici  de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.

La primera versió és escrita en  francès (1895) i després, traduïda al  rus, es publica en fascicles a la revista Znamya, lligada a l’extrema dreta  russa, a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a  llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per  tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.

El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.

El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia  a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el  seu company la resta de  la seva vida. Beauvoir va  ser novel·lista, filosofa existencialista  i feminista compromesa.

El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives  del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la  funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len  la dona com a ésser social.

El llibre està estructurat originalment en  dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines  són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritat disfuncional) li serveix per assenyalar la  manca de reciprocitat en les relacions  entre homes i dones.

El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de  subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere  com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema  de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits  a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.

Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista.  Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi  estat una obra polèmica. 

El manifest del futurisme

El manifest del  futurisme (Manifest du Futurisme en la seva  primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el  diari francès Le Figaro el 1909. Aquest  text té dues vessants o dues  lectures diferents. Per una banda representa el  tret de sortida de la primera avantguarda artística  del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té  una implicació directa en el naixement del feixisme.

Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en  una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques  i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als  inicis del  segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en  part la seva carrera literària i amb  qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de  molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial  del moviment futurista 

El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del  moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme  i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…

En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels  Fasci italiani di combattimento  (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.  

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.

Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.

Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)

“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs

Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .

“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul

La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera

La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.

“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló

Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador

“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera

Categories
Conferències i cursos Música

Una breu història del jazz

Vídeo de l’Ateneu Barcelonès

Descripció: Conferència cel·lebrada a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès el 8 d’abril de 2019. Conferenciant Pau Fuster, Presentació de Joan Solé Camardons.

Comentaris: No fem més extensa aquesta ressenya perquè podeu també consultar un resum i la discografia recomanada aquí.

Categories
Conferències i cursos

Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843

Imatge principal: Text original que acompanya “Làmina 472. Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843″. […] Amotinandose paisanos y milicianos en la plaza de S. Jaime: y durante todos aquellos dias las barricadas, los cañones, las escenas de tumulto y desorden propias de tales casos daban el aspecto de un campamento á aquel teatro ordinario de las agitaciones populares de Barcelona.

Descripció: Conferència càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la UdG. Organitzada per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès:  Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 del cicle “El segle XIX català”.

Anna Maria Garcia Rovira: catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Girona.

Podeu veure la conferència clicant Youtube Ateneu Història   o aquí

Anna Maria Garcia_Video

Sinopsi: Entre 1835 i 1843 es succeeixen a Catalunya un seguit d’aldarulls -de bullangues en deien a l’època- que provoquen la transformació liberal del sistema polític absolutista.

El fet que a l’estiu del 1835 esclatés la revolució liberal en algunes ciutats catalanes, en particular Reus i Barcelona, només s’explica si tenim en compte que Catalunya es trobava immersa en una guerra, l’anomenada primera guerra carlina, una verdadera guerra civil. Però també, si no oblidem la situació política internacional, és a dir, la proximitat de les revolucions de 1830 i el seu èxit a França, on les Tres Jornades Glorioses de juliol havien posat fi a la restauració borbònica per donar pas a un règim liberal. I, si no oblidem, tampoc, que l’amnistia de 1832, decretada arran de la mort de Ferran VII, havia permès el retorn de centenars d’exiliats de la “Dècada Ominosa” que havien viscut a França la revolució i el canvi de règim.

L’odi popular a frares i monjos, considerats els valedors morals i econòmics de la facció carlina, expressió de l’absolutisme més pur, va provocar la crema de convents al juliol de 1835, que iniciava el que s’havia de convertir en una llarga tradició d’avalots anticlericals a Catalunya, i que es va estendre a tota Espanya donant lloc a la primera desamortització de béns eclesiàstics, l’anomenada desamortització de Mendizábal. L’aldarull va ser aprofitat pels grups liberals, organitzats secretament, per donar-li uns objectius polítics amb l’objectiu de provocar un canvi de règim.

A partir d’aquell moment, i fins a la tardor de 1837, quan la repressió militar va aconseguir escapçar la cúpula dirigent del liberalisme radical, es van succeir un seguit de bullangues en les quals s’observa, d’una banda, una progressiva divisió al si del liberalisme entre moderats, progressistes i republicans (encara encoberts), que acaba en enfrontament obert; en segon lloc, una relació estreta i alhora complexa entre els nuclis liberals i el poble menut, protagonista majoritari dels episodis revolucionaris; i, en darrer lloc, una presència cada cop més gran de problemes socials, que derivarà en una verdadera confrontació de classes.

La radicalització tant política com social es farà progressivament més evident, un cop finalitzada la guerra carlista, al llarg del nou cicle revolucionari de 1840-1843, quan el republicans es manifestaran ja a cara descoberta. La protesta contra la llei d’ajuntaments, el desacord amb el govern progressista del general Espartero i la conflictivitat social, derivada de la industrialització, provocaran el primer esclat el 1840; altra vegada dos anys després (el 1842), ofegat pel bombardeig de Barcelona per part de l’exèrcit; i, finalment, l’epíleg de la revolta centralista de l’any següent (1843), coneguda també com la Jamància.

El 1843, com el 1837, la repressió i l’aposta de bona part de la burgesia barcelonina per l’ordre posava punt i final a l’etapa de “la revolta popular” per deixar pas al “temps dels moderats”, en paraules de Josep Fontana.

(Text d’Anna Maria Garcia Rovira)

Categories
Conferències i cursos Llibres

Redescobriments, rellançaments i canonitzacions

Fotografia Trover.com
Trinity College. Dublin

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams.

Jaume Vallcorba aconsegueix fa uns anys els drets de Imre Kerstez per nomes 500 $. És un dels editors que treballarà per restituir bons autors, que havien estat posats en hivernació per motius equivocats.

La novel·la Stoner parla malament de la Universitat en un moment on la institució tenia molt prestigi social. Amb la crisi de valors actual, sembla més idònia i comprensible. Stoner del 1953 de John Williams és reeditat el 2003 i les crítiques de Times, Guardian i el propi Ian McEwan el qualifiquen d’intocable i ja es fa un intent de canonitzar-lo.

Lucia Berlin escriu contes, Manual para mujeres de la limpieza és un recull dels molts que va redactar, quan aquest gènere es considerava molt menor, en front de la gran novel·la. Steven Emerson fa una tria de l’escrit entre 1977-1999. Escriptors com Hemingway, Porcel o Cabré són millors contistes, però no es consoliden fins que entren de ple en la novel·la. Recentment Alice Munro obtenia el Premi Nobel per ser una de les millors contistes.

Irene Nemirovsky escriu la Suite Francesa entre 1940 i 1942. Es troben els manuscrits que guardaven les filles i es publica el 2004, és tan grossa la campanada, que es recuperen les obres que ja havien estat publicades.

Un redescobriment és el retorn a un autor oblidat. Per exemple, el cas de Rosa M. Arguimbau, una escriptora, com moltes altres, dels anys 30. Una dona independent, periodista, solitària que va tenir fama per escriure unes novel·les en les quals parlava lliurement del seu temps. Cau en l’oblit en arribar la dictadura.

Un rellançament és la reedició d’una obra que no necessita cap promoció especial. Això passa per canvis de mans de les editorials, pels aniversaris, etc… Per exemple, El Pen Club dels USA en un moment que no tenia gaire liquiditat fa una subhasta de llibres anotats. Don de Lillo la va guanyar, i qui la va comprar va permetre una nova edició anotada per l’autor amb motiu de la subhasta.

Una canonització és l’acceptació de que una obra o un autor pertanyen a l’odre ideal de les obres literàries, sobretot per la influència i l’escola que en deriven, tal com les percep qui pot fer la tria, que el considera decisiu. Harold Bloom, que ha descrit el cànon tradicional, jutja la qualitat de l’obra i en fa un judici estètic. El cànon també pot ser obert i fluctuant. Intocables com Kafka, Tolstoi, Dante…. però la postmodernitat es revolta i acaba contra aquesta autoritat: Mauriac cau per la pròpia crítica i pels lectors i editors, Camus pren el relleu al intocable Sartre, etc…

El factor moda, o voler conèixer més enllà dels cànons. Per exemple l’escriptura nòrdica tan present ara, no arriba fins que es recorda a un premi Nobel islandès de 1955  Halldorf Laxness. Islàndia es modernitza a partir de la “visita” de soldats americans durant l’època de Roosevelt, en virtut del Tractat Monroe, amb una quantitat superior als propis habitants del país.

Per tant podrem parlar d’encenalls o clàssics moderns. Aquests que hem citat són fenòmens globals. Però hi ha casos més locals. E.A. Poe no era gens valorat als USA, perquè ell perseguia fer una obra europea, quan aquells país estava preocupat per la seva identitat nacional. A Europa Baudelaire el tradueix i el dona a conèixer als seus contemporanis. Els USA valoraven molt la literatura i el gust francesos, per tant van valorar-lo a partir de l’èxit francès. Joan Sales era molt poc valorat per Joaquim Molas, per qüestions merament ideològiques. El 1973 apareix la Guia de la Literatura catalana Contemporània entre 1950 i 1970, Sales no hi apareix. Gràcies a la fira de Frankfurt del 2007, 130 crítics escullen les 15 millors obres de la literatura catalana, Sales ja es col·loca el número 9. Són els èxits de les traduccions, d’aquí l’èxit de Cabré o Sánchez Piñol, que fan edicions per centenars de milers d’exemplars i en desenes de llengües.

L’editorial Libros del Asteroide es dedica, i així ho diu a la seva web, a buscar oblidats, menyspreats, a buscar en el fons de l’armari, també perquè són molt més barats de drets, i s’hi estan troban verdaderes joies.

Els anys 30 als USA la negritud es converteix en un orgull, i desprès de la 2a Guerra Mundial, amb la lluita pels drets, es busquen autors negres, i finalment quedarà qui quedarà. Els anys 60 els moviments feministes literaris reivindiquen Edith Wharton per damunt de Henry James, qui va veure ell mateix el seu decliu i el va preveure amb un nova edició a New York de tota la seva obra en 24 volums prologada per ell en cada volum, aquests pròlegs es van convertir en tot un tractat de crítica literària. Ara a Anglaterra l’editorial Virago només edita obres de dones.

Els escriptors indis es van donar a conèixer a partir de la publicació de Shalman Rushdie Hijos de la medianoche. El cas de Vikram Seth, Un buen partido, el llibre més car en llengua anglesa, 5.000.000 $. Una resurrecció de la novel·la del XIX amb màgia a la Índia.

El Boom sudamericà impulsat per Europa, com a conseqüència del cansament de l’existencialisme imperant.

El cas de les sagas nòrdiques, de llocs extrems. Allà no tenen substrat grecoromà i el luteranisme arriba quan les tradicions ja estan formades. Veuen que és l’or per a la literatura.

L’africana és una literatura que beu directament de la tradició oral, però que encara té poc calat intel·lectual. Són literatures de països joves com ho era l’europea a l’Edat mitjana. Aquest gust per l’exotisme dona premis Nobel com el de Derek Walcott (1992).

També podem parlar de l’exotisme català. Els anys 90 es compleix el 500 aniversari del Tirant lo Blanc. S’arriba a crear un interès tal que es tradueix a 300 llengües, i es passa setmanes en el número 1 de les llistes del New York Times. David Rosenthal en serà el responsable. Aquí en teniu l’original.

La dissidència també es fa servir de cantó a canto de teló d’acer. La immigració de la 2a Guerra Mundial. Pasternak, Brodsky, Eileen Chang, Maxine Kampton Ong. Els canvis en les generacions, els moviments socials provoquen aquestes modes.

Moviment Gai, André Gide, Beckett. Canvis estètics com ara el revival de l’art decó i Scott Fitzgerald. Kruschoff desestanilitza el poder i apareixen els autors proscrits, Mandelstam, per exemple. Es descobreix que Heidegger havia estat proper al nazisme. La transició espanyola recupera els exiliats. Uns escocesos morts de gana busquen un país on la Lliura Esterlina tingui un bon canvi i arriben a Eslovaquia, i allà els cau a les mans Kafka, que el tradueixen a l’anglès a partir de l’edició de Max Brod. La literatura d’escàndol de Nabokov, prohibida a USA i Anglaterra. Autors a partir de sèries de televisió, Evelyn Waugh i Retorn a Brishead, o el Jo Claudi de Robert Graves a la BBC.

L’èxit de Suite Francesa el 2004, editada per Denoël, s’ha d’emmarcar en una pregunta com ara: Qui està legitimat per parlar de l’Holocaust? Desprès de la guerra hi havia una clàusula d’exclusivitat: si no ho has viscut, calla. La segona generació, els fills, també consideraven que ho havien viscut. Entre els 1945 i 1950 comencen a aparèixer el primers supervivents, desprès de passar pels camps intermedis i ajudar a donar informació en els primers judicis. Comencen les Memoralia: Eva Hoffman (Polonesa-canadenca). Daniel Mendelshon: Los Hundidos, net, ja tercera generació estira el fil. Nemirovsky es converteix al catolicisme, i practica un autodi, sense gaire sentit d’identitat, venia d’una família molt lleugera de creences i pràctiques, eren assimilats.

Al segle XVIII el pensador alemany Moses Mendelssohn ja propugnava la defensa dels drets dels jueus i alhora la assimilació dels jueus amb els gentils. Les opcions eren o mantenir-se dins del gueto o fugir del estancament d’aquesta cultura. Ja apareix la figura del jueu assimilat, que no permet que la religió sigui un entrebanc. Molts d’ells han estat fortament criticats, tal és el cas de Hannah Arendt. Cal també recordar el cas Dreyfuss els contraris opinaven que potser es carregava contra els jueus per agradar als francesos, per tant l’antisemitisme era una obvietat. El 1998 surt la maleta, i entrem en la relació amb qui pot parlar i de què. Per exemple, Jonathan Littell i Les Benignes és un exitàs fins que es tradueix i apareix a Alemanya. El termòmetre de la literatura del Holocaust és alemany i jueu. Es demana que sigui memorialístic, la recreació literària no es permet perquè es considera un maquillatge, la descripció ha de ser dura. Però la Nemirovsky era de primera generació, era víctima i escriptora d’èxit abans de la guerra. L’Holocaust confirma la carrera que ja existia, però havia estat oblidada. Ella es un  producte artístic, però legítim.

La maleta contenia només els manuscrits dels dos volums que s’han editat. Havia pensat escriure’n 5 volums. 3er: Captivité, 4art: La bataille, 5è: La paix. Es una crítica ferotge al seus, que no s’havien assabentat de res,  no havien après res de la 1a guerra, per això els havien entrat d’aquella manera. Ella no marxa perquè escriu, sap que està en un moment decisiu, i sap que la ploma funcionarà, que està en vena, escriu del dia a dia, del que veu. Prèviament estructura molt bé la novel·la, el contingut i la forma estan molt ben aconseguits. Es una narració breu que serveix precisament per a situacions extremes, perquè en aquests casos no es pot eixamplar estilísticament, excedir-se, no es pot volatilitzar, s’ha de fer tot intens, anar amb el fre posat. Els capítols són com flashos, retrats dels personatges breus, en controla els fils, buscant la continuïtat o no, les el·lipsis per recrear la sensació de trencament de la seva societat, es com un collage, un fotomuntatge, tot plegat molt cinematogràfic. Tot ben al contrari del que fa Tolstoi a Guerra i Pau. Si ho hagués fet com ell, amb aquelles escenes llargues descriptives, no hauria reflectit una situació límit com la que volia expressar. El model de Tolstoi no el vol, no vol un discurs intel·lectual. Explicar en front de mostrar. Quan concentres un text, no pots parar per fer explicacions, al seu lloc calen símbols explícits.

Ella aconsegueix estar molt distanciada tot i estar al mig del pànic, enfangada i escrivint. La guerra representa un gran sotrac, però també una gran oportunitat, per fer autocrítica de la seva classe. Obrir els ulls dels ulls com deia Emily Dickinson. Es contemporània de Scott Fitzgerald i Hemingway. Novel·les despullades, àgils, amb sincretisme, amb la percepció de la realitat immediata. Al segle XIX la novel·la és un element de cognició: Melville amb les balenes, Zola amb el miners, etc… La classe dirigent és la més inútil, no es sap situar. Els mes valuosos són precisament els més humils. Es molt pessimista, no nihilista, hi ha una prevalença del mal sobre el bé. Sembla que ho escriu des de la distància, en calent guarda apunts i escriu a posteriori, com molts dels poetes de la 1a guerra mundial. El que fa la guerra és posar de relleu cóm és la societat. Fins i tot és autocrítica per no haver fet atenció, per no haver conegut res, per haver viscut d’esquena. Els desemmascara del tot. Keynes ja havia advertit als anys 20 a Conseqüències econòmiques de la pau.

Ella no pot tenir mirada retrospectiva. A la primera part de la novel·la els personatges són com metralla, és com un pizzicatto. A la segona és tot més cap endins, tornen a casa. Tot és més lent però amb elements transversals per trobar-ho tot i que també n’hi hagin d’individuals. Ho hauria fet amb les cinc novel·les previstes, per això es diu Suite Francesa. Es l’enfrontament de l’home bo de Rousseau i el dolent de Hobbes. O Esta tierra es mia de Jean Renoir. Cada novel·la és autònoma i transversal, sempre pensant amb les 5 previstes. La 2a és més lineal, es veuen les interioritats i hi ha les contradiccions entre la aparença i la realitat, es mou lentament, tot i passar una any sencer fins a l’inici de la campanya de Rússia. En canvi, la 1a fa créixer el temps, es mou molt intensament tot i només passar unes setmanes. Els personatges es disloquen. El grup hegemònic, els francesos tenen individualitat, els alemanys no en tenen, sempre són un grup, forans.

Hi ha el discurs judeocristià, del bo enfront del dolent, A Dr Jekyll i Mr. Hide, Stevenson ho separa, però al final és inherent, la ambigüitat. La natura és la vida no contaminada per la consciència, és unívoca, no és ambigua. El cas de la Nemirovsky és un de redescobriment. Ella havia estat llegida molt abans a partir de les primeres novel·les aparegudes.

  • Es fa un canvi de discurs bonista de la guerra, a partir de post estructuralisme amb la post modernitat Des de 1970 en endavant, amb Foucault que representa una bomba, ja que diu que no ens hem de creure el que ens han dit. Es dona un ambient favorable a la crítica, a la nova història i a la microhistòria, des de baix a dalt.
  • Comença a preocupar la gestió de la memòria de l’Holocaust, i al 2004 apareix ella que és 1a generació, la més important
  • També ho és que sigui una dona. Des dels anys 60 el feminisme buscava testimonis de dones. Vera Britain: Testament de joventut.
  • També és un rellançament perquè es recupera l’obra editada anteriorment, que havia estat oblidada

Figures com Max Perkins de Scribner’s havien posat les bases de cóm es tenia que treballar amb els autors, i quina era la verdadera funció del editor. ­­­­­­­­­­­­­­­­


Stoner de John Williams apareix el 1965 a l’editorial Viking amb només 2000 exemplars. Tot i que ell hi creu molt, punxa malgrat també les bones crítiques que obté. D’aquests exemplars de la 1a ed., se’n van arribar a vendre’n alguns a 1 $.

A partir del 2003 apareix la New York Review of Books, a partir d’una vaga del New York Times, gràcies als dissidents d’esquerres. Es converteix en un aparador per als llibres de debò. Fins aleshores el NYT només feia ressenyes, no crítiques. Aquests crítics no depenent de les grans editorials comencen a fer crítiques ben fetes. Avui dia és un referent per a la crítica de les arts i la literatura. Volien fundar una editorial per poder publicar llibres bons lluny de modes i pressions dels medis. Traduir autors mai abans fets, com Grossmann, així arriba Vida i destí, i tota la resta, o autors que han quedat arraconats, com Moravia. Aposten per recuperar famosos d’abans amb l’ajut d’un consell editorial avaluador. Recuperar oblidats com Williams, que arrenca fluix, però que al cap dels anys interessa a Europa. 200.000 exemplars venuts a França i traduït a 20 llengües (a Xina i Israel) amb gran sorpresa als USA, i això els pressiona per tornar-lo a editar el 2006. Amb poques setmanes ven allà 600.000 exemplars, recuperant la resta de la seva obra.

La crítica entra en una encesa discussió sobre el canònic. La New York Review of Books la considera una novel·la perfecta, canònica tant per forma com per contingut. El 1972 August no pot tenir el premi de la crítica pel puritanisme d’un crític, i se li concedeix ex-aequo. Les dues novel·les surten amb una embranzida gràcies al declivi de la postmodernitat, que durant la dècada dels 70-80 havia deixat a la cuneta Salter, Yates, etc…

Fa un antiheroi diferent als paradigmes del moment: resolució tràgica a la valenta , comportament heroic. Ell fa una novel·la tràgica on no fa res, acata, no reacciona molt diferent dels antiherois del naturalisme, que es redimeixen. La vida real és Stoner i no els altres paradigmes, és la majoria silenciosa. No vivim a traves de la literatura. Williams descriu un antiheroi diferent als paradigmes existents (resolució tràgica a la valenta o comportament heroic) Stoner no fa res, acata, no reacciona, és diferent als herois del naturalisme que es redimien. La vida real és Stoner, la majoria silenciosa. La novel·la és un mirall del que passa pel carrer, no és una novel·la compensatòria, fictícia, és la pròpia realitat. No es viu a través de la literatura: la novel·la no és res més que un mirall del que passa pel carrer. No és una novel·la compensatòria, fictícia és la teva pròpia realitat.

Hi ha un conflicte entre l’ideal i el real. L’ideal és per compensar el real, es quelcom comú a la literatura. La pròpia vida és un engany que et va posant pastanagues: Nietzsche, que rebutja el món grec i romà i el cristià. Segons el món grecoromà i desprès el judeocristià tens la raó, el pensament per entendre les dificultats de la vida, fins i tot per sentir-ne la desgràcia, que quedaran compensades per l’oferiment de la vida eterna. Això ha desvirtuat la realitat. Per John Williams la vida ja és això: anodina, i el sentit de l’art és ensenyar-te la vida cóm és.

Segons Plató, cóm adquirim i quin valor donem al coneixement? L’ideal és el que et convé així surts de la caverna i així tenim la veritat, la bondat i la bellesa. Stoner és un platònic que la vida el va desenganyant i li ensenya la realitat: un idealista derrotat. Qüestiona el paradigma capitalista, que sempre genera un desig nou. Es el moment de la generació beat, que també qüestiona l’Amèrica d’Eisenhower de la postguerra, que genera monstres i trinxa les persones mediocres. La literatura s’havia acomodat al establishment i la literatura produeix per donar una fugida endavant. En aquell moment ja hi havia la novel.la universitària conreada per diversos autors, còmiques o satíriques: Fitzgerald, McCarthy, Amis, Nabokov que creen un subgènere, són nostàlgiques no corrosives. Desprès de 15 anys arriba i ho rebenta tot, precisament quan el 1965 Johnson fa un decret perquè tothom pugui accedir a la Universitat a través de crèdits baixíssims.

Ha mort la postmodernitat i ara surten els damnificats. Desprès del 45 no es volíen buscar les crítiques a si mateixos. La literatura tendeix a aixecar la excepcionalitat, la literatura s’ha d’acoblar a la vida, cóm desplegues el teu projecte vital i cóm et relaciones amb l’entorn.

Presenta una successió de temes cada vegada amb l’afegitó d’elements nous, i ho anirà fent al llarg de tot el  llibre. Penses que ja saps de què et parla però hi incorpora alguna novetat. L’aparença general es diferent de la realitat profunda. Per ell no hi ha una davallada personal, perquè en tot cas s’ho ha buscat, ha anat a corrent del que venia. No obeeix els paradigmes de l’heroi de ficció romàntica. Participació des de la individualitat, i no mira cap un altre cantó. Es tracta de defensat l’ideal de Jefferson de la democràcia: Individus que s’autogovernen des de baix. Defensa de les vides petites, per això agrada tant el que en principi semblaria un fracassat. Llenguatge volgudament simple i punyent. Hi ha coses que no s’expliciten, requereix de la nostra participació, te les vas trobant i ja saps d’on venen.

Categories
Conferències i cursos

Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823

Recurs: Conferència a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador. Organitzada per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (13-01-2020). És la tercera conferència del Cicle “El segle XIX català”.

Si us la vau perdre podeu veure la conferència per YouTube Ateneu Història https://youtu.be/uoZP00_WzkM

Sinopsi: El Trienni Liberal i la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.

La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint del segle XIX serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París. (Jordi Roca Vernet: Blog de la secció d’Història)