La revolució alemanya 1918-1919

El curt període històric que analitza el llibre és d’una intensitat brutal. Estem a poques setmanes del final de la Primera Guerra Mundial i Alemanya està a punt de perdre-la. La data que l’autor (Sebastian Haffner) considera com a inici del procés, no de la revolució pròpiament dita, és el 29 de setembre de 1918. Però abans d’anar als fets revolucionaris cal situar el context històric.

L’Alemanya imperial, el Reich de Bismarck, s’havia construït sobre la base d’una unificació des de dalt: L’aristocràcia i l’alta burgesia havien edificat un immens edifici industrial fort i temut a l’exterior, però amb greus mancances estructurals internes. L’omnipotència del kàiser i la indefinició dels límits del poder executiu de la Cancelleria contrasten amb un legislatiu (el Reichstag) buit de contingut. Durant les primeres dècades del govern de Bismarck, l’obrerisme alemany encarnat més tard pel Partit Socialdemòcrata (SPD) havia estat perseguit. A partir de 1890, l’SPD, a l’igual que altres partits burgesos com el Zentrum catòlic o el liberal Partit Popular Progressista (FVP), s’integren en el sistema. El partit (amb August Bebel i Wilhelm Liebknecht, el pare de Karl, el futur espartaquista) ha anat evolucionant cap a posicions reformistes, malgrat que la militància segueix confiant en una futura revolució social. Durant l’anomenat període Guillemí (1890 – 1914), el partit esdevé el més votat i al 1912 és el més fort del sistema, malgrat que la seva participació en el poder sigui pràcticament nul·la. L’internacionalisme formal de l’SPD es posa en crisi quan s’inicia la Gran Guerra. En aquests moments és un partit del sistema i vota favorablement els pressupostos de guerra; només una minoria s’hi oposa i vota en contra (96 diputats socialdemòcrates voten a favor i només 14 ho fan de manera negativa). Al llarg de la guerra, això provocarà una escissió amb la formació d’un minoritari partit “independent” (l’USPD).

Si l’objectiu del partit era augmentar la influència a través del Parlament i així arribar al poder, la guerra era una oportunitat: per primera vegada eren necessaris. Durant els anys de guerra, l’Alt Comandament Alemany era qui manava de facto, absolutament i dictatorial al país: Von Hindenburg i, sobretot Ludendorff amb ma de ferro, dirigien el país. El malestar social per la guerra havia donat lloc a importants protestes i vagues l’any 1917 i el gener de 1918: La repressió del moviment obrer va ser brutal; malgrat tot l’organització dels treballadors en forma de consells seria de molta utilitat posteriorment. Els treballadors eren massivament socialdemòcrates i el paper dels dirigents del SPD era indiscutible en aquests moments.

El dia 29 de setembre de 1918 és, a ulls de l’autor, una data clau en la història d’Alemanya. Ludendorff era l’autèntic poder de la dictadura militar. Personificava la nova classe burgesa que durant la guerra i de mica en mica, havia anat arraconant l’alta aristocràcia. El dia 29 va exigir que es sol·licités una demanda d’armistici urgent, en 24 hores. El seu únic objectiu va ser “administrar la derrota” per salvar l’exèrcit i el seu honor. Per tal que l’oferta de pau fos acceptada per part dels aliats, aquesta havia de provenir de qui sempre havia defensat els acords de pau, o sigui, la majoria parlamentària. Per tal que la majoria ho acceptés, l’esquer va ser la promesa de reforma de la constitució per donar lloca a un règim parlamentari.  Els famosos 14 punts de Wilson serien, en aquell moment, l’inici de les negociacions de pau: el poder enverinat pels partits de la majoria parlamentària (el SPD n’era el més important) i l’exèrcit que sortia de tot plegat indemne, com si la cosa de la derrota no anés amb ells. En els dies següents es produeix la dimissió del canceller imperial i arriben diversos comunicats de Wilson on s’endureixen de manera progressiva les condicions de l’armistici. Després del tercer comunicat de Wilson era evident la necessitat d’abdicació del kàiser. Calia anticipar-se, així ho pensaven el nou canceller, el príncep Max de Baden i l’home fort del SPD, Friedrich Ebert. El mes d’octubre fou un període d’ambigüitat: entre la guerra i la pau, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària, entre l’Imperi del kàiser i la revolució.  El dia 5 d’octubre s’informa a la població de la imminent derrota i el 25 d’octubre es produeix el sobtat canvi constitucional en què el nou govern (amb l’SPD formant-ne part) depèn directament del Parlament.

• 

• 

Al final, la revolució no va venir per la “qüestió del kàiser” sinó per un acte desesperat del comandament de la Marina. Un grup d’oficials pretén, en un acte d’honor esbojarrat fer la flota de guerra a la mar per una darrera batalla contra els britànics. La tropa s’amotina i es nega a embarcar-s’hi. És  el dia 30 d’octubre i aquest és el primer acte de la revolució, feta no contra el govern, sinó a favor del nou govern amb presència socialdemòcrata. En els dies següents el motí s’escampa i el dia 4 de novembre es formen els primers comitès de mariners. El govern envia el diputat de l’SPD Gustav Noske a parlar amb els mariners sollevats. Els mariners entusiasmats, anomenen governador Noske en el benentès que la direcció socialdemòcrata és al darrera de la revolució tan esperada durant dècades. Noske, Ebert i la direcció del partit estan en contra del moviment revolucionari, però fan un doble joc. La rebel·lió i la formació de consells i soldats s’estén com una taca d’oli arreu. Aquest moviment era socialdemòcrata, no era ni bolxevic, ni espartaquista. Els líders de la molt minoritària “Unió espartaquista” dins encara de l’USPD i precursora del futur partit comunista (KPD), eren a la presó o acabaven de sortir-ne (és el cas de Rosa Luxemburg o de Karl Liebknecht) i es posa al davant com a canceller a Friedrich Ebert que seria qui en els propers mesos ofegaria la revolució que ara li donava el poder.  Per altra banda, el procés avança i el moviment revolucionari aconsegueix el dia 9 de novembre l’abdicació de Guillem II, es proclama la República. Els delegats revolucionaris triats pels consells d’obrers i soldats creen, per la seva banda, un “consell de comissaris del poble”, un govern revolucionari amb Ebert al capdavant. Ebert i els dirigents socialdemòcrates juguen a revolucionaris, però no volen la revolució. Es crea doncs, un consell de comissaris paritari amb tres membres del SPD i tres del USPD. Els treballadors continuen confiant en el partit per a tirar endavant la revolució.

• 

• 

El que havia passat a Alemanya entre el 4 i el 9 de novembre, en contra de la voluntat de la direcció del SPD, és que s’havien creat dos fronts polítics clars. El pla teixit per Ludendorff havia donat el poder als socialdemòcrates i els seus aliats burgesos, només per carregar les seves responsabilitats de la derrota militar, mentre el poder real quedava en mans dels militars. Tots aquests plans van ser escombrats  per l’acció espontània dels obrers i soldats. La direcció de l’SPD feia un doble joc que va quedar al descobert en les properes setmanes.

A l’Alemanya de novembre de 1918 no hi havia cap amenaça bolxevic. No existia el partit capaç de crear-la. Liebknecht i Luxemburg no van tenir un partit organitzat i molt dèbil fins el 30 de desembre de 1918 quan els espartaquistes formaren el KPD (Partit comunista), molt minoritari i amb pocs suports dins el moviment revolucionari. Les bases obreres buscaven la unitat d’acció entre SPD i els independents de l’USPD, però responien molt dèbilment a les crides insurreccionals dels espartaquistes: la revolució alemanya era socialdemòcrata.

Mentrestant Ebert, sempre en contacte amb l’Alt Comandament Militar, es prepara per aixafar la revolució; compten amb tropes regulars als afores de Berlín i amb aquestes tropes intenten ocupar la ciutat. Els soldats fidels a la revolució i els obrers guanyen aquesta primera batalla. Ebert i el govern abandonen la ciutat. La traïció està consumada. Cal una força bruta que sigui capaç d’aixafar la revolució: aquí el paper de Noske, sense escrúpols, és important: es posa d’acord amb el comandament militar i es recluten i entrenen seccions de tropa i oficials vinguts del front occidental, els Freikorps, tropes fortament decantades cap a l’extrema dreta, però la formació d’aquests mercenaris requereix temps. Ebert i els militars organitzen l’atac amb les poques tropes fiables no revolucionàries que hom disposa a Berlín. El dia 9 de gener de 1919 aquesta tropa heterogènia entra a l’assalt a la ciutat utilitzant foc de metralladores i artilleria. El comitè, dominat  pels delegats revolucionaris i no  pels membres del recentment format KPD, no té cap estratègia per a fer front a l’entrada de les tropes. Els delegats prenen una sèrie de decisions polítiques revolucionàries (en absolut bolxevics): volen la unitat dels partits socialistes i l’abolició de l’antic estat feudal-burgès. La batalla sagnant suposa la derrota de la revolució, no preparada, sense lideratges. El 12 de gener es completa l’ocupació de tots els centres de poder.

• 

• 

El dia 14 de gener les formacions militars del Freikorps (més de 20.000 homes) entren per l’est de Berlín i ocupem els barris obrers amb Gustav Noske al capdavant. Aquí comença una repressió i un pillatge brutals que tindran la culminació l’endemà amb la detenció, tortura i assassinat dels líders espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El dia 19 de gener es celebren eleccions a l’Assemblea Nacional i el resultat restableix la majoria del govern provisional (SPD 38 %, el Zentrum 19 % i el Partit Demòcrata Alemany (provenia del FVP anomenat anteriorment, 18 %). Ebert es va sentir segur, per a ell aquests resultats esborraven tot el que havia passat entre el 9 de novembre i el 19 de gener, com si no hagués succeït res.

Els fets de gener representen l’inici formal de la guerra civil. Ebert i Noske, amb els Freikorps ben formats (entre 200.000 i 400.000 homes en total) organitzen una sagnant guerra que provocarà milers de víctimes i que eliminarà de manera sistemàtica les resistències revolucionàries per tot el país. L’estranya coalició de socialdemòcrates i futurs nazis (havien reclutat els precursors de les futures SS i SA). La “pacificació” del territori (de Bremen, a la conca del Ruhr, després Turíngia i així successivament). El lloc on la revolució va tenir més durada i arrelament va ser Baviera; aquí  els consells revolucionaris comptaven amb un lideratge clar: Kurt Eisner  un intel·lectual i un socialdemòcrata a qui la guerra va decantar cap a l’USDP. El febrer de 1918 havia organitzat vagues i el 1919 va fer la revolució a Munic. El procés va durar i amb un cert èxit fins i tot després de les eleccions del 19 de gener que van donar el triomf als populars bavaresos (l’actual CSU) amb 66 escons (sobre 180), el SPD amb 61 i el partit d’Eisner a qui no preocupaven en absolut els comicis amb 3 escons. Semblava que s’establia un conflicte entre el parlament regional (Landtag) i el seu govern de coalició (SPD – BVP) amb el consell revolucionari, però de manera abrupta tot es va precipitar: el  matí del dia 21 Eisner va ser assassinat. El Landtag es va dissoldre pel pànic. L’única autoritat que quedava més o menys intacta eren  els consells. Van seguir setmanes d’inestabilitat i tensió amb una República de consells que no acabava d’instaurar-se. Es van produir situacions complexes amb enfrontaments pel poder i tot va acabar amb la intervenció dels Freikorps prussians enviats per Noske que van ofegar en sang l’experiència bavaresa el mes de maig de 1919.

• 

• 

L’Assemblea Nacional, per evitar el caos de Berlín es va reunir a Weimar el dia 5 de febrer per elaborar una nova constitució republicana. El SPD va continuar governant amb la “coalició de Weimar”, la mateixa coalició que l’octubre passat  havia recolzat el govern del príncep Max de Baden. Però ara la realitat era molt diferent: les classes burgeses i feudals havien recuperat la seva seguretat, després d’utilitzar l’SPD per carregar-li la capitulació i sufocar la revolució. Des de mitjans de 1919, amb l’arribada del tractat de París, l’onada de les dretes va ser imparable. Els socialdemòcrates esdevingueren “els criminals de novembre”, els “polítics renegats” que havien “apunyalat l’exèrcit alemany per l’esquena”. Aquesta dreta crescuda intentarà un cop d’Estat el març de 1920 (putsch de Kapp, von Lüttwitz i Ludendorff!!) que fracassarà per la resposta contundent dels propis treballadors revolucionaris que, reprimits i traïts anteriorment pels seus dirigents de l’SPD, van permetre amb la seva acció la continuïtat del règim de Weimar. Les noves eleccions del  juny de 1920 van passar factura al SPD: dels dotze milions i mig de vots  va passar a sis milions i la pèrdua de la majoria absoluta de la coalició de Weimar per sempre més. El moment estel·lar de l’SPD, esperat durant mig  segle  havia arribat i s’havia esfumat. I fins ara. L’USPD acabaria desapareixent i els seus integrants acabarien o bé en l’SPD o en el KPD. Durant els anys de la República de Weimar, les relacions entre socialdemòcrates i comunistes van ser hostils i impossibles, cosa que va facilitar l’ascens dels nazis al poder. Però aquesta és una altra història.

COMENTARI FINAL

Sebastian Haffner (1907 – 1999) és un dels autors alemanys més importants  per entendre aspectes clau de la història alemanya de la primera meitat del segle XX. Casat amb una dona d’origen jueu, abandona el país l’any 1938, després de la Kristallnacht i s’instal·la a Londres. L’any 1954 retorna al seu país. Aquest llibre és publicat l’any 1968 i reeditat el 1979; aquesta segona edició és la que ha estat traduïda al català per Montserrat Franquesa i publicada per Edicions de 1984. És un llibre curt (190 pàgines) però molt intens i detallat en els fets que narra. En la seva lectura, trobareu respostes a la interpretació d’una època de la història alemanya i europea no massa ben coneguda i que condicionarà el futur d’Alemanya, d’Europa i de l’esquerra política europea fins al final de la guerra freda.