Ara que ja s’han acabat les representacions al Tívoli, (recordem que ja ho havia fet al TNC el 2022) ja puc fer una breu ressenya sense por de xafar la guitarra a ningú. A més, tampoc es podia recomanar perquè fa mesos que no hi ha entrades. Tothom que l’hagi vista sabrà de què parlo. Agraeixo que ningú me la xafés a mi: ni les ressenyes, tant impreses com audiovisuals, ni els amics que m’hi van acompanyar, ni el meu fill, tots ja hi havien anat abans que jo, i havien patit l’ensurt dels minuts inicials.
Començo per dir que sóc una addicta a la lluna, a les llunes de Lorca, a la sensualitat, a les flaires i perfums dels seus versos, al duende, i també a la seva implacable duresa.
Lorca va ser una persona enormement perseverant, les paraules de qui el va anar a detenir ho acrediten: Este maricón ha hecho más daño con la pluma que otros con las pistolas. Això va dir Ramón Ruiz Alonso, ex-diputat de la CEDA i pare de tres bones actrius espanyoles (1), que mai van portar el seu cognom, el qual va encapçalar la seva detenció el 16 d’agost de 1936. Unes hores abans que Queipo de Llano autoritzés el seu afusellament sota un Dadle café, mucho café, aquesta era la consigna. Sembla que CAFÉ era l’acrònim de Camaradas, Arriba Falange Española. Tot això segons Ian Gibson, el biògraf de Lorca. Us adjunto la seva bibliografia.
Juan Diego Botto aquestes i altres parts de la biografia del poeta les treballa, altres les obvia, té el temps que té, i persegueix el que persegueix: el Lorca públic. I ho fa d’una forma milimètrica, de cirurgià, amb una estima i respecte propis d’un bon actor. Perquè estic escrivint i no puc evitar emocionar-me. Em va deixar clavada a la cadira, no pel que fa amb la persona de Lorca, amb la seva obra, amb el seu compromís, que també, i tant, però no només. Em va trencar, literalment, per cóm ens posa davant d’allà on anem, no té miraments, t’esclafa a la cara cóm tornarà a guanyar la ignorància, aquella contra la qual Lorca tant va lluitar, per erradicar-la. Per què fa tanta por tenir memòria? Quan és un atribut inherent al ser humà!. Amb quina vehemència ens ho posa davant! Quanta responsabilitat ens otorga!
El que deia Lorca a la Biblioteca ens pot semblar exagerat avui, però, si el coneixem, o quan el llegim, recordem d’on partien les seves paraules. Recordem amb quines necessitats es va trobar la República. Ves, que no ens ho hagin de tornar a dir!.
L’obra és un joc de miralls, de personatges que l’actor transita plàcidament, fins i tot quan dialoga amb un fatxa, un fatxa poc de Berlanga, entenimentat i conversador, per això més perillós, i que tots en coneixem algún. Una escenografia minimalista, que resulta ser molt efectiva i colpidora, amb detalls de premi. Un treball fet des de la intimitat, la proximitat d’un gran poeta i valuós personatge, que Botto estima i ens ofereix com advertiment, amb uns jocs escènics, juganers, sí, i sobretot genuïns. Lorca ens explica des d’allà on pensem que està, com ho va viure, i cóm ho veu ara, i aquí és on hi ha el clatellot.
Es la señal de carne que yo dejé, al irme, para saber mi sitio, al regresar
Retrat de Lorca al Pavelló de la República del 1937, ja no hi era.
A la fila del davant tenia una parella amb un parell de criatures, el més gran no passava dels 10 o 11 anys, que ja venien alliçonats de casa. Van estar molt atents. Al final van fer les seves preguntes i estaven radiants de veure l’entusiame del públic i dels seus pares. N’hi havia pocs de nens, algún més. No és un espectacle per a ells, però a partir d’allà es podrien explicar moltes coses, es podria fer molta “prevenció”. Va ser reconfortant. Em va recordar quan jo feia el mateix amb el meu fill, i n’he rebut una gratificant recompensa.
Us deixo una entrevista del programa de la 2, Cafè d’idees de Gemma Nierga, us ho he fixat al minut 2:14:17, ho indico per si no funciona. No us la perdeu. S’explica amb pulcritud. I confirma que volia mantenir viu Lorca. I a fe de Déu que ho aconsegueix.
Incomoditat i risc. I si el text és de filigrana, ja sense censura, i si se sap què i qui es té entre mans, èxit segur. I sí, el risc pot tenir premi. Un regal difícil d’oblidar.
Wilde va incomodar sempre, sobretot a aquells als quals la seva llengua esmolada els hi dedicava els seus millors adjectius. L’hipocresia victoriana era proporcional a la magnitud de l’escarni que ell vessaba a les seves obres.“Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes.”. Va viure en el risc permanent, i no li van perdonar.
El 1890, el Lippincott’s Monthly Magazine publicava tretze capítols (1) de la sorprenent història d’El retrat de Dorian Gray. L’èxit va ser sonat i immediat -gairebé tant com l’escàndol-, de manera que, un any més tard, va ser publicada en volum amb l’afegit de set capítols nous, acompanyada del famós prefaci en el qual Wilde responia a les acusacions rebudes: «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més». Intensa i apassionada declaració d’amor a la bellesa, El retrat de Dorian Gray és, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana. Text extret de l’exemplar de l’editorial Quaderns Crema que ha publicat bona part de la seva obra narrativa.
Aquest Dorian Gray és un altre dels molts que s’han traspassat al teatre o al cinema. Però és d’avui i d’aquí. Ho dic perquè hi ha una intenció de portar-nos un clàssic al llenguatge, sobretot visual, dels nostres dies, a la superficialitat que ens rodeja, a l’individualisme narcissista, a la manca de ressorts que ens acompanyen i un llarg etcètera, que Wilde va explicar cruament. Ell va vorejar el relat gòtic, avui serveix per posar ènfasi en la monstruositat dels personatges. És terriblement actual.
A un defensor com ell de l’art per l’art, que tant se li ha criticat, i que al principi de l’obra “se’n fa sopes” expresant l’opinió que li mereixen els crítics d’ofici, aquesta versió li agradaria. Sense gradiloqüències hi ha un esteticisme buscat, que l’obra demana tal i com es planteja. El joc en el repartiment de personatges és fàcil d’entendre i permet un lluïment dels actors i dels músics, perquè el que fa el quintet de corda és de nota.
La Gonyalons és d’aquella escola d’actors i actrius que “llencen” bé el text. Que projecten la veu, que vocalitzen, que … saben què estan fent. I això recentment li varem veure fer a La corona d’espines al TNC. Són intèrprets que estan al servei d’un text. Transita d’un personatge a un altre, amb total comoditat. Està immensa.
Els de Núvol han fet uns comentaris que he apreciat i compartit
(1) Recordem que a finals del S. XIX, un dels moments més remarcables de passió popular per la lectura, les grans novel.les que tots coneixem aparexien impreses als diaris o setmanaris en forma de novel.les per entregues. Desprès, si l’exit l’havia acompanyat, acabava imprès en forma de llibre. Wilde no va ser una exepció.
El Festival Grec i el Teatre Lliure estan d’aniversari, d’aniversari rodó: 50 anys oferint espectacles d’alta volada a una ciutat que se’ls hi ha rendit any rere any. I aquest 2026 l’Institut del Teatre li dedicarà un Simposi Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur, que recorrerà la trajectòria d’aquests 50 anys, desprès d’aquells inicis tan celebrats en un petit teatre de Gràcia.
La tria de Brecht, de l’Òpera de tres rals suposo no és casual. Es teatre popular, compromés, arriscat al seu moment. Un clàssic ja avui, que permet moltes mirades i versions. Els teatreros de la revista Núvol li dediquen un article que ens posa al dia d’aquesta nova aproximació a la duresa del capitalisme més sagnant. Segurament serà dura i també magnífica.
Aquí us deixo la versió que la gran Ute Lemper fa de Mackie el Navalla, el més proper que hi ha a les versions dels teatres i cabarets alemanys dels anys 30. Sempre que venia a Barcelona ni li passava pel cap no incorporar-la al repertori. Però em deixareu que us recordi una de les millors versions que mai se n’ha fet, les moltes que va fer la Gran Dama del Jazz.
La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
El museu de la ceràmica de la Bisbal d’Empordà es va inaugurar l’any 1991 amb una sala d’exposicions temporals. Després d’una profunda rehabilitació l’any 1988 obrir al públic l’exposició permanent. Està ubicat a l’antiga fàbrica de revestiments ceràmics Terracotta-Fuster SA, edifici construït el 1922, sent la més antiga de la ciutat.
L’activitat més emblemàtica de la Bisbal d’Empordà ha estat històricament la ceràmica, una manufactura de gran tradició i renom en tot el seu entorn i comarca, que ha generat un important patrimoni material i immaterial, econòmic i cultural. Avui dia és encara l’activitat més representativa, configurant un dels principals motors econòmics del territori. Aquesta activitat arranca de temps tardans – el primer document que dona raó de l’ofici de terrissaire a la Bisbal data de 1511 -, que al llarg dels anys ha esdevingut una important herència cultural del passat, transmesa i actualitzada a les generacions actuals i futures.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
El recinte museístic és un edifici singular que manté dins de la seva integració/exposició elements característics de l’antic procés de producció industrial i artístic (bases de colar, xemeneies, forns, antics conductes soterranis que regulaven el tiratge, rajoleria, ceràmica de creació…), la seva conservació converteixen tot l’espai en un dels objectes i atractius més destacats del Museu.
L’exposició permanent recull la importància que ha tingut i manté avui en dia el sector, amb la gran quantitat de peces exposades i la quantitat de mestres ceramistes que hi ha a la comarca, on es realça els seus valors i tradicions.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
Cuita de ceràmica negra en forn llenya – Terrissa Negra – Serra de Daró.
Estudi ceràmic [ba_Ro] – David Rosell – Vullpellac.
Cuita en forn de llenya d’alta temperatura. Míriam Seguí. La Bisbal d’Empordà.
L’exposició permanent està formada amb quatre àmbits:
La Ceràmica: La posada en pràctica el procés de la ceràmica, necessita tenir al seu abast més proper les seves matèries primeres que subministra la mateixa natura: l’argila, el combustible i l’aigua.
Ceràmica pre-industrial: Les activitats artesanals rurals predominants eren la rajoleria i la terrissa, productes toscs fets per resistir i aguantar, austers i senzills, que s’elaboraven a mà. La terrissa cobria les necessitats més casolanes i quotidianes per a la cuina, el menjar i el beure, de gran resistència per aguantar el foc. Peces fetes al torn i cuites en forns de llenya.
Ceràmica industrial: La maquinària industrial va revolucionar el sistema de producció tradicional, reduint el temps de fabricació i alhora la qualitat de l’objecte.
Creadors: a l’abric del modernisme, apareixen artesans i artistes especialitzats dins del camp de la ceràmica, que revolucionaran els valors estètics, decoratius, ornamentals per damunt de les funcions típiques d’ús.
La protagonista: La Terra, és la matèria bàsica que barrejada amb l’aigua una vegada modelada i un cop cuita amb foc, es crearan els objectes que apareixen en totes les civilitzacions, èpoques i cultures de la història.
Documentació: aportada del Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic
“ba_Ro” Vullpellac – i de Terrissa Negra Lluís Heras /Serra de Daró
Fotografies pròpies.
La Biennal
Els passats dies 18, 19 i 20 d’octubre s’ha celebrat la segona edició de la Terracotta Biennal, esdeveniment cultural i artístic, amb una trentena d’expositors que presenta l’ànima de cada artesà ceramista, on pretén exposar la diversitat dels diferents participants, per l’exposició i venda de peces originals úniques i exclusives, que mostren les diferents tendències creatives i els nous conceptes actuals, així com promocionar la professió, la cultura i la continuïtat del canvi generacional a través de la creació i difondrà les noves tendències artesanals i culturals dins d’un espai creatiu, amb l’objectiu de millorar la percepció de l’art ceràmic, així com promocionar la ciutat de la Bisbal d’Empordà com a Capital de la Ceràmica.
Dins ampli ventall d’activitats ofertes pel binomi que representa la Biennal d’enguany: la ceràmica i l’arquitectura, és creant noves oportunitats i sinergies. Aquest espai ha reforçat el debat i els contactes entre aquests dos sectors o ambients que és complementant creant valor afegit i productes de qualitat.
Entre les activitats proposades per la Biennal, un reduït grup de persones hem pogut gaudir durant una hora, de la visita guiada a l’edifici del Teatre Cinema Foment de la Bisbal, que va tornar a obrir les portes, després de vint anys tancades, on l’arquitecte i guia Josep Ferrés Marcó va convèncer la propietat de l’edifici, amb l’excusa de la biennal, poder veure l’ús de la ceràmica aplicada en les seves parets interiors.
Aquestes parets cridant l’atenció pel material empleat: totxanes i rajoles ceràmiques, que amplificant i augmenten la seva acústica. Ferrés ens diu: “No em fa falta cap altaveu perquè em sentiu perfectament, ni hi ha eco gràcies a la ceràmica”. Aquest material, l’ús de la ceràmica i aquestes parets tenen un paper més important del que sembla. L’arquitectura és el preàmbul i la petrificació de la cultura.
Per uns instants es va obrir una capsa on van reviure uns records llunyans.
Es va reivindicar que la societat civil amb l’ajut de les diverses institucions i administracions amb el finançament necessari, ha de ser capaç de convèncer el Bisbat, propietària de l’edifici, de què el torni a obrir.
El teatre Foment de la Bisbal obre les portes durant una hora després d’estar tancat durant vint anys.
El consens general és dissenyar un projecte cultural fort, perquè el gran edifici que hiberna des de fa més de vint anys en el nucli antic de la Bisbal torni a ser actiu i desenvolupi la seva tasca cultural al servei de la comunitat.
Però ara, l’hora portes obertes ha finalitzat i la crònica de la visita guiada a l’antic cinema i teatre, torna a gira la clau de la porta perquè el teatre continuï dormint.
Explicacions extretes durant la visita per l’arquitecte i guia Josep Ferrés i petit resum de l’article de premsa de Roger Font Vilagran (de 22-10-2024)– fotografies pròpies.
Parant taula
Exposició col·lectiva de vaixelles – del 29 de juny de 2024 al 23 de febrer de 2025 – Terracotta Museu: Sala d’exposicions temporals.
Estudi Ceràmic [ba_Ro]– Vullpellac
Terrissa Negra – Lluís Heras Serra de Daró
Enguany, l’exposició ha sigut un veritable espai de confluència entre la ceràmica i la gastronomia del país; col·laborant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral, artístic, cultural i singular de la ceràmica, representats per artesans i artistes de l’Associació de Ceramistes de la marca Ceràmica de la Bisbal, i la gastronomia de qualitat de productes del territori, promoguda pel col·lectiu de professionals de la cuina de la Bisbal.
Vaixelles d’Autor – L’Artesania de l’Empordà es reivindica
Aquesta combinació entre l’artesania ceràmica i la gastronomia, enalteix ambdós sectors aprofitant les seves sinergies. Apostant per la qualitat, la innovació i la creativitat. Fomentant nous materials i experiències, imprimint caràcter i exclusivitat. Vaixelles úniques amb dissenys especials, que mostrant l’artesania, la recerca de noves tècniques i l’aplicació de noves idees, conjuntant mètodes tradicionals amb processos específics nous.
Estudi Raventós – Vullpellac
La mostra dona a conèixer les possibilitats de la ceràmica feta al territori dirigida al públic en general i als professionals del món de la restauració i de la gastronomia amb nous serveis de taula de ceràmica amb la participació de disset professionals amb tècniques i estils molt diversos, mostrant la riquesa de les terres de l’Empordà.
Informació i documentació facilitada pel mateix Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic [ba_Ro] de Vullpellac i de Terrissa Negra de Serra de Daró
Fotografies pròpies.
Performance cocció ceràmica durant el festival PULSE del 2021. Festival empordanès de música electrònica– la Bisbal d’Empordà.
Anna Ballesté i David Rosell dos ceramistes seduïts per la terra i el foc. Creen la firma Estudi Ceràmic, dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica elaborades amb terres i argiles del territori de qualitat i de km. O.
Amb la seva exclusiva tècnica de cocció, signant les col·leccions de vaixelles d’autor per fer singular l’experiència gastronòmica per atendre les necessitats de cada xef i altres objectes per a la llar elaborats artesanalment.
Cada peça segueix un procés artesanal amb una personalitat que la fa única amb l’ús del torn de terrissaire i el modelatge, sense la producció en sèrie, per tal que sentis que tens una peça exclusiva entre les mans. No hi ha dues peces iguals encara que semblin idèntiques.
Desprès de vint anys l’ha tornat a representar a Barcelona ciutat, només una setmana. Amb el teatre ple a vessar cada dia, se’ns ha tornat a posar a la butxaca.
Un actor, d’una completesa i minuciositat admirables, transita per un espai, un escenari buit, i un text ple de paranys o possibilitats d’interpretació. Un monòleg fals, perquè hi ha molts personatges, és cert, no està sol, però tots són iguals, o potser no? D’una exigència física i memorística a prova dels bons, i dels arriscats, i és que, com ell bé diu, li agrada el risc, i en teatre pot donar bons resultats, té més adrenalina.
Mai oblida de repetir on es va formar, a l’escola del mestre Jacques Lecoq, també d’una exigència física i d’improvització ben conegudes i aplaudides, i que no es cansa d’agrair.
Ha estat un plaer tornar-lo a tenir a prop. Ens ha donat les gràcies, per anar-hi. Jo crec que el públic li ha agraït encara més, que durant una mica més d’una hora, s’hagi donat la complicitat perfecte entre una gent que no es coneix i un paio sol d’alt d’un escenari, sense res més que una americana “reversible” i unes ulleres de sol. Com ell diu, això és el teatre.
Fa uns dies em van recordar que fa just 40 anys que ens va deixar un dels creadors del teatre “modern”. I aquestes vacances he fet una marató Tennessee Williams a Filmin, perquè els guions cinematògràfics també són seus, desprès de sacsejar Broadway amb les seves polèmiques estrenes. I un reportatge sobre ell i el seu amic i col·lega Truman Capote. Ha estat un bany de realitat. De quan el cinema americà es va atrevir a explicar-se. Van ser uns anys d’una potència intel·lectual i de controversia social espectaculars, que francament es fan enyorar.
Tennessee Williams pertany a un temps i a unes generacions d’escriptors nordamericans que van girar la literatura com un mitjó, tota. Van encetar la modernitat. I aquí la llista és llarga i d’una potència que enlluerna, però ens centrarem només en el teatre, i en el cinema, perquè els tres grans noms: Williams, O’NeilliMillervan ser portats al cinema, com ho van ser els novelistes, amb l’ajut dels seus propis guions i de la ma dels més prestigiosos directors del moment. Va saber representar com pocs l’opressiva i sufocant vida del sud
Thomas Lanier Williams III havia nascut el 1911 a Columbus (Missisipi), al si d’una família travessada pel conservadorisme, el racisme imperant al sud del país, el fanatisme religiós —el seu avi era una figura destacada de l’església episcopal dels Estats Units Units— i la repressió sexual. Segons recordava el mateix escriptor, la seva mare acostumava a cridar de dolor quan mantenia relacions sexuals amb el seu pare, per la qual cosa sempre va presentar als seus fills el contacte corporal com una cosa indesitjable, fins al punt que no va ser fins passats els 26 anys quan va començar a tenir les primeres experiències sexuals amb altres persones. Aquest opressiu ambient va marcar la vida de tota la família. Fins i tot la germana de l’escriptor va acabar desenvolupant problemes emocionals que la van mantenir ingressada en una institució psiquiàtrica. El jove Thomas va decidir canalitzar el seu patiment a través de la literatura. Tot i que durant la seva època d’estudiant universitari va escriure una dotzena de peces teatrals, algunes de les quals van arribar a ser estrenades, el seu debut com a autor professional es va produir el 1940 amb Battle of Angels, una obra que va rebre molt mala acollida i que va ser reescrita posteriorment per Williams amb el títol La caiguda d’Orfeu.
L’entrada dels Estats Units a la II Guerra Mundial a conseqüència de l’atac a Pearl Harbour va fer que Thomas, que llavors ja havia començat a utilitzar el sobrenom de Tennessee pel seu origen del sud, fos cridat a files. Després de passar el reconeixement mèdic, l’escriptor va ser declarat inútil per al servei militar a causa de la seva addicció a l’alcohol, homosexualitat i inestabilitat emocional, sembla també ja amb problemes cardíacs. Gràcies a aquesta llicència, Williams va poder acceptar una oferta de treball com a guionista a Hollywood, activitat que compaginava amb l’escriptura de la seva pròpia obra dramàtica que, a diferència del que havia passat uns anys abans, va rebre molt bona acceptació per part del públic i la crítica. Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zenc(A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la iguana(The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. Va ser nominat als Oscar, en la categoria de guió adaptat, el 1956 per Baby Doll i el 1958 perLa gata…
El seu brillant teatre ha estat qualificat com una Bíblia d’atormentats i solitaris. Exactament és això, com ho són les obres dels escriptors surenys que el descrivien amb un crit d’angoixa i de rebel·lió alhora. Aquell Sud anclat en els símbols d’un passat que no hi havia manera de deixar enrera. Refinament i esclavitud. Aquelles banderes confederades que pengen de les mansions de les plantacions on les famílies s’arruïnen la vida per uns ideals que els destruïen. Des del punt de vista de l’èxit de crítica i popular, Tennessee Williams és sens dubte el dramaturg més important a sorgir en l’escena teatral americana en el període posterior de la II Guerra Mundial. Un dramaturg amb una habilitat especial per crear personatges d’impacte. No és fàcil de classificar d’acord amb estàndards literaris convencionals. És un regionalista que té un interès pel Sud i pel caràcter humà, les emocions personals, les crisis de personalitat. És un naturalista que ha creat alguns dels més sòrdids escenaris i els personatges més degradats de l’art dramàtic modern, però té un toc de conte de fades que imparteix un aire de fantasia a les seves obres més realistes. El teatre i cinema social, la narrativa que sortia de les plomes dels creadors nordamericans, just abans i desprès de la II Guerra Mundial, passats per Tennessee Williams adquirien uns filtres molt més íntims i personals. Tota la seva crítica al sistema passava per la pell d’uns personatges oprimits, que el que ens mostren són els resultats d’aquest sotmetiment en els propis individus. La seva homosexualitat manifesta i hiperbòlica va posar a prova l’opinió pública americana, com tants altres, que feien de més i de menys per ocultar-la, com a mínim al gran públic.
La seva gran popularitat ve indiscutiblement de les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les seves obres de teatre. Són un reguitzell d’obres mestres en mans de directors clàssics. Però com que ell era autor teatral, us proposo una obra, una de les primeres, per a alguns la millor, que representarà la companyia de laperla29 a la Biblioteca de Catalunya durant els propers mesos:El Zoo de Vidre.
Text: Carlo Goldoni Direcció: Oriol Broggi Treball de text: Ramon Vila
Una producció de: La Perla 29
Oriol Broggi dirigeix aquest “divertimento” lleuger, amb una posta en escena senzilla on la importància del text és primordial, treballat amb gràcia i profunditat i representat per un repartiment d’actors de gran qualitat. Mireia Aixalà, en el paper de Coralina, molt enginyosa i divertida i a destacar també els personatges dels criats.
Coralina, la serventa amorosa, és una invitació a submergir-te en una història fresca i dinàmica que ens arriba de la Venècia del segle XVIII i que avui ens parla amb humanitat i ironia.
Amb Coralina, la serventa amorosa, el Teatre La Biblioteca es converteix amb una festa, un embolic de personatges teatrals però molt reals.
Personalment amb va recordar els arguments d’algunes de les “òperes buffa” de Mozart.
Carlo Goldoni neix a Venècia el 25 febrer de 1707. La seva família era burgesa però amb dificultats econòmiques. El 1733 marxa a Milá on va emprendre la tasca d’escriptor. De tornada a Venècia comença a escriure comèdies. En aquests textos Goldoni defensa un teatre de caràcters per sobre la farsa i la improvisació. Les obres de Goldoni són fresques i predicibles. El dramatug venecià va saber traslladar La Commedia dell’Arte de les places als teatres. Els seus personatges parlen de grans temes: el poder i l’amor.
Una obra molt recomanable, per passar una bona estona i deixar de banda durant dues horetes, les preocupacions del dia a dia.
L’Àngel Llàcer és un home d’espectacle. Et podrà convèncer o no el que fa, però una cosa és segura, estarà molt ben fet. Dit això, què ha fet amb els Conway? un espectacle, que es delia per fer, on es serveix de l’escenogràfia de Marc Salicrú, que pocs teatres permeten, com un element més del temps i la vida que transcorre a l’obra i com aquest temps tracta als seus protagonistes.
Els britànics ens tenen acostumats a aquest tema, és molt reiteratiu a la seva literatura. Protagonistes i víctimes dels estralls pels imperatius de les revolucions industrials, de l’Imperi i dels aires entre les dues Guerres, viuen en pròpia pell els sacseigs i les incerteses, i res és segur, el futur no es pot preveure, ni tirant les cartes, i el passat ens mostra tots els errors comesos. Una mare (Marcia Cisteró), que n’ha fet molts i a qui fins i tot li costa acceptar-los quan són ineludibles. Les bombolles dels benestants són fràgils i esclaten. Això els hi passa als Conway. La nostalgia i la malenconia, inevitables, no serveixen de res, no ajuden, per això hi ha un personatge (Biel Duran) el més insignificant, el més menyspreat, que ho sap, i resulta ser el més visionari, el més llest?
Podríem fer la comparació amb l’obra que Mario Gas va representar fa trenta anys. No ho faré, perquè cada creador té visions, motivacions i criteris per encarar una peça, i totes poden ser encertades, també depenent del moment en el qual es fan.
Al principi he ressaltat l’escenografia, i no ho faig perquè sigui épatant, que sí, tècnicament astuta i enginyosa, sinó perquè defineix l’obra, l’acompanya, s’hi integra, la custodia. Teatre de text sí, amb un primer acte que fa patir una mica, perquè sembla que estem davant de Mujercitas, però Priestleyho va concebre així, suposo, per advertir-nos que tot serà molt vulnerable, malgrat l’alegria de les noies. I a partir d’aquí els aconteixements es precipitaran.
Quan es va fer el TNC va rebre moltes crítiques de massa monumentalitat i altres adjectius, que proferien professionals encongits, aquells que confonen el bon teatre amb l’escassetat, amb l’estretor, impedint que totes las altres arts i els oficis que li són comuns es manifestin com el director prefereixi. Avui el Nacional ha aconseguit un prestigi, que ningú li pot questionar; els diferents directors/res del qual han treballat per fer un teatre per a tots els públics, i de nivell, a vegades difícil de transitar entre tradició i innovació. No he sigut mai, mai, partidària de rebaixar el nivell dels productes culturals, més encara si es pensa en el gran públic, al contrari. El TNC ho és de públic i el paguem entre tots. I en Llàcer ha fet això, ni més ni menys. Aquí també ho sabem fer. Perquè tenim grans professionals de totes les especialitats teatrals, i per això els fem sortir a saludar els primers. I en vull ressaltar un, el Traductor, un assidu del nostre teatre, Joan Sellent, recentment reconegut amb el Premi de la Crítica, que tot i estar ja retirat l’ha traduïda, per saber el producte que en volien fer.
Hi ha una cosa que l’Àngel faria de primera. Ahir vaig poder felicitar a la Directora i no vaig creure convenient ni esmentar-ho, i és el que l’anterior Director va encetar, i seria una posada al dia del teatre català, del popular, del clàssic, del del Paral.lel. Hi ha molt que recuperar, en llenguatge, en història i costumari, en música, i fer-li un peeling general perquè lluieixi amb l’adaptació que els temps demanen.
Aquí alguns del que ja s’han fet del mestre Rusiñol
Hi ha molts més autors revisables, que al seu moment l’ironia i la crítica ja la practicaven, no cal tenir por de caure en el provincianisme, els professionals que tenim no ho farien mai.
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.