Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Les  “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs  mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va  decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat,  però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.

A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en  un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el  diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a  l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.

Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev,  partidaris  d’un procés polític més  lent i gradual durant el qual  s’hauria de donar suport al govern  provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenin interpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.

Mein Kampf

Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!

Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol.
El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera.
El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres.
Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies.
Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.

Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment».
Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.

Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia.
El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.

La Internacional
Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.

El llibre roig de Mao Zedong

El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials.
El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavant un intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents.
El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari.
En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991.  En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.  

Per respondre i aprofundir  en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions  que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).

Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana)  i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. 

Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però  la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda.