Categories
Llibres

100 anys de PEN català

Bibliobus que portava llibres al front durant la Guerra Civil

El PEN Club Internacional (acrònim de Poets, Essayists and Novelists) és una associació d’escriptors que té com a objectius promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits. El PEN Club fou fundat el 5 d’octubre del 1921 per l’escriptora anglesa Catherine Amy Dawson Scott. El novel·lista i dramaturg John Galsworthy en va ser el primer president. (Wikipedia)

Barcelona, 19 d’abril de 1922, es funda el PEN Club català en un sopar a l’Hotel Ritz, i amb el suport de cinc persones: Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell i John Langdon-Davies. L’esperit és el mateix, vetllar per la llibertat d’expressió i la difussió de la literatura autòctona, dins d’un marc internacional. Les traduccions s’han de posar en marxa.

Arribats avui s’han complert 100 anys i el Palau Robert ofereix una exposició que transita per:

1. Introducció
2. Manifestos del PEN
3. Cronologia del PEN Català (1922-2022)
4. Recorregut del bibliobús de la Generalitat de Catalunya que va portar
alguns escriptors catalans i membres del PEN a l’exili
5. Documents i publicacions del PEN Català
6. Col·laboració i solidaritat dels artistes amb el PEN Català
7. La llibertat d’expressió i la lluita per l’alliberament dels escriptors
perseguits i empresonats en una selecció de 40 casos que han format part
de la història del PEN Internacional i del PEN Català
8. Barcelona ciutat refugi. La xarxa de ciutats refugi ICORN
9. Les juntes del PEN Català (1922-2022)
10. Vídeo: PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat
d’expressió. Amb el testimoni de deu membres del PEN Català.

Es una institució que, com d’altres, són el resultat de la voluntat, de la tenacitat, d’objectius clars, de tots aquells valors que es necessiten per tirar endavant la cultura d’un país. Una institució centenària per on han passat els grans noms de la intel.lectualitat, i a la que avui ningú li pot discutir el prestigi que te dins el món literari i cultural de Catalunya.

Aquí trobareu el dossier de premsa on s’explica l’exposició

Alguns dels articles dels mitjans de comunicació que se n’han fet ressó: Núvol, La Vanguardia, Betevé, El Temps, El PuntAvui, CCMA, La República

Categories
Llibres

París, 1919

Portada del llibre de Tusquets Editors amb Lloyd George, Clemenceau i Wilson

La Gran Guerra va acabar a les onze del matí del dia onze del mes onze de 1918. En aquest moment entrà en vigor l’armistici al front occidental i acabaren formalment les hostilitats. A la resta d’escenaris bèl·lics, els armisticis s’havien produït en dies o setmanes anteriors. La pau no arribà amb l’acabament de les hostilitats: la inestabilitat i els conflictes violents continuaven en l’immens, heterogeni i derrotat i en descomposició Imperi Austrohongarès i a tota l’Europa central i oriental. A Rússia continuava una cruenta guerra civil en la qual estaven implicats els bolxevics, els exercits blancs tsaristes i les tropes aliades; la por a l’extensió de la revolució bolxevic s’estenia per tota Europa com un preludi encara incipient del que trenta anys més tard anomenaríem Guerra Freda. El Kàiser Guillem II havia abdicat i els intents revolucionaris van ser sufocats per una estranya coalició entre els socialdemòcrates i sectors nacionalistes de l’exèrcit que desembocarien en un règim  democràtic, la República de Weimar, que ja quedaria hipotecada per culpa de les complicitats que havien ajudat al seu naixement. El decadent Imperi Otomà s’havia enfonsat completament i quedaven per assignar les seves províncies d’Àsia Menor, l’Orient Mitjà i fins i tot les escasses possessions europees a la Tràcia oriental i Constantinoble; el futur de la turca península d’Anatòlia, també quedava per estudiar. Les colònies alemanyes a l’Àfrica, a la Xina (on el Japó ja havia esdevingut un actor important en la geopolítica asiàtica i del Pacífic) i les illes i arxipèlags alemanys d’Australàsia.  

L’exili del Kàiser: Després de la Gran Guerra, el káiser visqué plàcidament vint-i-tres anys en aquesta mansió de Huis Doorn (Països Baixos). La intenció, no feta realitat, de portar-lo a judici creà el precedent dels procesos de Núremberg (laaventuradelahistoria.es) La signatura de l’armistici: aquestes dues fotografies mostren el vagó de tren al bosc de Compiegne on es va signar l’armistici (infobae.com) La premsa britànica recull el 12 de novembre els termes de l’armistici del dia anterior (alamy.es)

Els països participants havien d’enfrontar-se ara a un altre procés gens senzill: la signatura d’un tractat de pau. El lloc triat va ser París; a la capital francesa es van donar cita delegacions de tots els països que havien participat a la guerra. Al llarg de l’hivern i la primavera de 1919 es constituí a París una mena de govern mundial que distribuí territoris, redefiní fronteres i signà finalment tractats amb cadascuna de les potències derrotades a la guerra. La Conferència de Pau era el tema més important del món, protagonitzada per la  majoria dels líders del planeta, que es reunien a diari, discutien, negociaven, pactaven, debatien, dissentien i discutien sobre qualsevol cosa que ens puguem imaginar; mentrestant, creaven noves organitzacions mundials com la Societat de Nacions (SdN) o la Organització Internacional del Treball (OIT), sopaven i assistien al teatre i tot això mentre París significava pel món el focus de totes les seves esperances i temors. La conferència va haver d’abordar la consumada creació de nous països, com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, la nova recuperació nacional de vells països com ara Lituània, Estònia o Polònia, així com les constants disputes i demandes presentades a la conferència entre txecs i eslovacs, entre croates i serbis, entre jueus i àrabs o entre xinesos i japonesos; només citem aquí alguns dels múltiples conflictes que hi havia en aquells moments en un món en ebullició contínua i que la Conferència de Pau va tractar.   

Estadistes, líders polítics i personatges famosos de tot el món es van concentrar a París: el president nord-americà Woodrow Wilson va arribar acompanyat del seu Secretari d’Estat Robert Lansing i d’un ample seguici d’experts negociadors; els Primers Ministres de la Gran Bretanya (David Lloyd George), França (Georges Clemenceau) i Itàlia (Vittorio Orlando); Lawrence d’Aràbia va ser present; el patriota grec Elefthérios Venizelos, el cèlebre pianista polonès Ignacy Paderewski, la Reina Maria de Romania, l’economista John Maynard Keynes, el General John Pershing (Comandant en Cap de les forces nord-americanes en la Primera Guerra Mundial) entre molts altres. Winston Churchill també va ser present, en la seva qualitat de secretari de Guerra. Al llarg del llibre assistirem a la presència d’una gran quantitat de líders polítics de tot el món. Alguns com el jove nacionalista coreà Shyngman Rhee va veure frustrada la seva assistència, tot i que seria molt posteriorment president de la República de Corea del Sud.

Georges Clemenceau (1841 – 1929) (historiasSXX.com) Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924) (buscabiografias.com) David Lloyd George (1863 – 1945) (wikipedia.org) Vittorio Orlando (1860 – 1952) (biografias.es)

El Consell dels Quatre. D’esquerra a dreta Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson (wikipedia.org)

Podeu llegir en línia el primer capítol del llibre sobre l’arribada de Wilson a Europa si seguiu l’enllaç de sota

L’inici del llibre presenta l’arribada del president Wilson a Europa amb la seva quantiosa representació d’experts i alguns plenipotenciaris. Wilson serà rebut de forma entusiasta. El seu caràcter idealista, una mica visionari i el paper de “banquer” d’una Europa en ruïnes, marcaran molts aspectes de les negociacions amb els seus projectes estrella: el Programa per la Pau al Món  (els famosos 14 punts) i el projecte de  Societat de Nacions. La delegació de l’Imperi Britànic comptava al capdavant amb el premier Lloyd George. Les preocupacions reals de la delegació britànica eren conservar el control marítim i assegurar  el bon funcionament del mercat colonial. Hi intervindrien de manera important en la conferència els representants dels immensos territoris de l’Imperi, des de l’Índia fins el Canadà o Sudàfrica. Clemenceau era l’amfitrió de tots plegats; el temor al ressorgiment alemany, el sentiment de revenja i la pugna colonial amb la Gran Bretanya guiava l’actuació de la delegació francesa. Els italians, amb un pes polític inferior, tenien somnis imperials i pensaven en els guanys territorials que, segons ells, se’n derivaven del pacte de Londres pel qual havien entrat en guerra amb els aliats.

Inauguració de la Conferència de Pau al Palau de Versalles: Dues imatges a la part superior mostren l’atapeït Salon de l’Horloge (myuhistoria.es) Abaix a l’esquerra, la delegació dels EUA: asseguts el president Wilson en el centre i els quatre plenipotenciaris (amazon.com) Experts delegats militars britànics (muyhistoria.es)

La conferència es va inaugurar el 18 de gener de 1919 al Saló del Rellotge del Palau de Versalles amb l’assistència de representants de més de 30 països; cap de les potències derrotades (Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària o els Otomans) hi foren convidades. Es constituí el Consell dels Deu o Consell Suprem, format pels cinc mandataris de les principals potències guanyadores (EUA, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó) i els seus ministres d’afers estrangers. A finals de març quan la conferència entrà en els moments més complicats el Consell Suprem es desfaria del Japó i de tots els ministres i quedaria constituït el Consell dels Quatre, veritable òrgan de decisió format per Lloyd George, Wilson, Clemenceau i Orlando. El Consell  dels Deu es reunia en el Quai d’Orsay, la seu del ministeri d’afers exteriors francès i celebraren més de cent reunions.

A l’esquerra superior: el mariscal Ferdinand Foch, Clemenceau, Lloyd George, Orlando i Sidney Sonnino, ministre italià d’afers exteriors (hmn.wiki) A l’esquerra inferior: la delegació japonesa a la conferència (hmn.wiki) A la dreta: dues fotografies actuals del Palau de Versalles (wikipedia.org)

El problema que surava però que no va tenir cap tractament va ser el de Rússia i la por al bolxevisme que van influir decisivament en els mesos de la conferència; Lloyd George i Clemenceau, malgrat tot eren partidaris de convidar Rússia: “No podem continuar pretenent que Rússia no existeix“. El sisè d’”Els 14 punts de Wilson” proposava, precisament, l’evacuació de tot soldat estranger de territori rus, encara que ell pensava particularment en les tropes japoneses que ocupaven territori rus. Durant tota la conferència de París, la política dels Aliats envers Rússia fou inconseqüent i incoherent. Algunes veus dins la conferència com Churchill o el mariscal Foch eren partidaris de la intervenció contundent, però hi havia altres veus com ara el sindicats, humanitaristes o pragmàtics com el propi Wilson que eren partidaris que tot continués pel seu propi rumb. No es va fer res més que crear animadversió creixent entre els bolxevics.

Lev Trotsky (1879 – 1940) fou el creador de l’Exèrcit Roig (wikipedia.org) Mapa de la Guerra Civil Russa (1917 – 1923) en verd es poden veure les operacions on van estar implicats els aliats occidentals, poc convincents i mai decisives (Ed. Teide)

Un dels temes estrella de la Conferència i la nineta dels ulls del president Wilson, va ser la Societat de Nacions. Es va crear una comissió d’estudi que pràcticament era prioritària durant les primeres setmanes; aquesta comissió va anar avançant enmig de les contradiccions com ara l’abast de l’autodeterminació: On s’aplicava? On no tenia valor? A Alsàcia i Lorena, els francesos es van negar en rodó. A l’Amèrica Llatina on les intervencions estatunidenques eren constants en aplicació de la doctrina Monroe, tampoc. La criatura va néixer carregada de mancances i contradiccions i la defunció definitiva la va donar pocs mesos després el propi Senat dels EUA que no va ratificar el tractat i, per tant, aquest decisiu país no va ingressar-hi mai.

Sir James Eric Drummond, designat pel propi Tractat de Versalles com a primer secretari de la SdN (wikipedia.org) La seu de la SdN a Ginebra construïda els anys 20 amb l’anagrama de l’organització (sites.google.com) La seu de Ginebra en l’actualitat pertany a l’ONU (wikipedia.org)

La qüestió dels mandats també va ser polèmica. Els aliats europeus pensaven en les colònies alemanyes en clau de botí de guerra: els francesos volien, entre d’altres Togo i Camerun. Dins l’Imperi  Britànic, els sud-africans, l’Àfrica del Sud-oest  alemanya, els australians, Nova Guinea i els propis britànics l’Àfrica oriental alemanya. Els japonesos també aspiraven a l’annexió de zones de la Xina. Això sense comptar amb la descomposició de l’Imperi Otomà que alliberava importants territoris. En el nou ordre mundial de Wilson, calia algun sistema que no fos la pura annexió o la colonització: els mandats, una forma de fideïcomís assignada a una potència però sota el control de la SdN. Es van crear finalment tres tipologies: A: Mandats per a les nacions considerades gairebé preparades per autogovernar-se com al Pròxim Orient. B: Mandats on la potència mandatària s’encarregaria del territori. C: Mandats per a territoris limítrofs i/o fronterers amb la potència mandatària, el qual seria administrat com si formés part del seu territori, sotmès tan sols a certes restriccions. El dia 7 de maig el Consell dels Quatre es va reunir per posar-se d’acord en la distribució definitiva dels mandats. La SdN, formalment qui ho organitzava tot, l’any 1920 es va limitar a confirmar el que s’havia decidit a París; tot i que els mandataris havien de presentar un informe anual a la SdN, a la pràctica feien el que volien.

Colònies i protectorats alemanys repartits pel món. La Conferència de París va llevar totes les possessions alemanyes i les va convertir en dominis administrats pels diversos països vencedors (wikipedia.org)

Es van crear moltes comissions i subcomissions per a l’estudi i posterior resolució dels múltiples problemes i conflictes territorials per tot el món. El problema dels Balcans es va tractar des de diferents grups de treball que abordaven: la crisi de la formació de forma no induïda per la conferència sinó “natural” de Iugoslàvia, Romania i el seu paper poc clar com a país aliat o no; Bulgària que era un dels països derrotats com a col·laborador dels imperis centrals. D’acord amb l’estipulat en el tractat signat a Neuilly-sur-Seine, Bulgària reconeixia el nou regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia), es comprometia a pagar quatre-cents cinquanta milions de dòlars en concepte de indemnització​ i reduïa el seu Exèrcit a vint mil soldats. A més, perdia quatre enclavaments de terreny occidental en favor de Iugoslàvia​ i cedia Tràcia occidental al Regne de Grècia, per la qual cosa quedava sense accés a l’Egeu.  El desmembrament de l’Imperi Austrohongarès originà nous problemes i turbulències que es van estudiar en comissions a París: Polònia, nació de neoformació que comptava amb dos governs, un a París i un a Varsòvia sotmès a conflictes armats per totes les fronteres encara no configurades en aquells moments. Els txecs i els eslovacs van formar un nou país, Txecoslovàquia i quedava per abordar el futur de les dues repúbliques (Àustria i Hongria) hereves del derrotat Imperi Austrohongarès, reduïdes en extensió territorial, en bancarrota  econòmica, en tensió social revolucionària i afectades per conflictes amb totes les minories ètniques que les constituïen.

Delegació búlgara a Neuilly (artehistoria.com) Mapa de Bulgària segons els tractat. En color marró es poden veure les pèrdues territorials i el país que va absorbir les pèrdues (vies.wiki) El protocol de tractat de Neuilly (lifeder.com) Part de la delegació iugoslava en la Conferència de Pau de París amb delegats de les diferents regions que formaven el nou país: Ante Trumbić (tercer per l’esquerra, Dalmàcia), Nikola Pašić (segon, Regne de Sèrbia), Milenko Vesnić (primer, Regne de Sèrbia) i Ivan Žolger (Carniola) (wikipedia.org)

La comissió que generà més expectatives va ser la que va abordar el futur d’Alemanya. En aquest cas les discussions van ser llargues i tenses amb punts de vista molt diferenciats. Alguns dels aspectes més complexos com les pèrdues territorials o les  reparacions econòmiques es van deixar pel final dels debats, ja que Wilson va haver de viatjar al mes de febrer cap als EUA, degut sobretot a l’oposició del Congrés sobre la SdN, i això coincidí amb una davallada del ritme de treball d’algunes comissions. El mes de febrer va ser accidentat ja que el dia 18 es va produir un atemptat contra Clemenceau provocat per un anarquista que li va etzibar diversos trets, un dels quals li va tocar entre les costelles sense afectar cap òrgan vital. El retorn de Wilson avivà les discussions sobre el problema alemany: des del punt de vista francès, Alemanya representava un perill potencial per a França, per la qual cosa el Generalíssim Ferdinand Foch demandava que els aliats confisquessin la major part de l’equip militar alemany, ocupessin la regió del Rin i hi destruïssin les fortificacions alemanyes, a més de limitar l’Exèrcit Alemany a un màxim de cent mil homes. Tanmateix, tot això implicava també un dilema, perquè si aconseguien imposar aquestes condicions: seria capaç Alemanya de resistir un atac bolxevic des de l’Est? Gran Bretanya proposava elevar la xifra militar a dos-cents mil homes. També es va considerar crear la regió del Rin com un país independent i formar una confederació d’estats que inclogués Bèlgica i Luxemburg com un anell defensiu entre Alemanya i França. En quant a territoris, Polònia exigia Silèsia i les seves mines de carbó i el port de Danzig; Lituània volia el port de Memel; Dinamarca reclamava per la regió de Schleswig-Holstein. El problema de les reparacions de guerra també va enfrontar les posicions extremes de França amb les més contemporitzadores i mercantilistes de Gran Bretanya. En les negociacions, França va haver de cedir i acomodar les posicions als desitjos dels Estats Units, nació emergent aleshores com la gran potència econòmica del món i també als interessos de Gran Bretanya. Les llargues i costoses negociacions amb les intrigues, maldecaps, personatges diversos, moments tensos i distensions són tractades de forma exhaustiva i molt amena per l’autora.

Les fronteres occidentals segons el tractat de Versalles sorgit de la conferència de pau: els francesos pretenien portar la frontera al Rin i assimilar Renània. Alsàcia i Lorrena van passar a França, el Sarre era d’administració francesa fins l’any 1935 i es van crear zones d’ocupació aliada amb temps diferents, tres cap de pont a la vora oriental del Rin i una àmplia zona desmilitaritzada a la vora oriental del riu (atlas-historique.net)

Cerimònia de la signatura del Tractat de Saint Germain-en-Laye (wikipedia.org) Membres de la delegació austríaca surten del palau després de la signatura (wikipedia.org) Mapa de la desmembració de l’Imperi Austrohogarès i el que seria la república d’Àustria tal com quedà després de la conferència (wikipedia.org) La delegació austríaca: A l’esquerra assegut, Karl Renner (1870 – 1950) primer ministre de la nova república (amazon.com) El protocol del tractat de Saint Germain-en-Laye (es.quora.com)

Altres aspectes que el llibre descriu àmpliament son el renaixement de Polònia, la configuració i definició del nou estat de Txecoslovàquia amb les tensions entre txecs i eslovacs des del primer dia i amb el problema de les minories, com ara els alemanys dels Sudets, incorporats al nou estat. Especial importància rep el capítol destinat a Àustria: el dia 2 de juny de 1919 es va fer la breu cerimònia en el gran saló de l‘antic castell reial de Saint-Germain-en-Laye als afores de París. Els delegats d’un petit fragment del que havia estat un gran imperi hi van rebre les condicions de pau. Les condicions eren més “benèvoles” que les aplicades a Hongria, si més no, a Àustria els representants de la nova república eren socialistes que havien frenat les possibilitats bolxevics, cosa que no passava a Hongria on s’havia proclamat una república soviètica i tenia conflictes armats amb la majoria dels seus veïns; Àustria estava en pau, en una situació econòmica i social catastròfica, però en pau. El tractat tocava les fronteres de manera no acceptada per cap dels veïns i minimitzava la nova república, prohibia l’Anschluss, és a dir, la unió amb Alemanya i les condicions de reparacions econòmiques eren molt severes. El tractat era dur: a Viena es van decretar tres dies de dol en rebre la delegació el dia 3 de juny.

Tres personatges que van jugar un paper important en el procés d’indepèndencia de Polònia i dels quals hom parla abastament al llibre: El músic i pianista Ignacy Paderewski (1860-1941) (wikipedia.org) Józef Piłsudski (1867 – 1935) que esdevindria dictador a la segona república polaca (1926 – 1935) (hmn.wiki) Roman Dmowski (1864-1939) gran rival polític de Piłsudski (wikipedia.org)

Les pèrdues d’Hongria foren de gran calibre: dels més de 320.000 km2 de l’antic Regne associat a l’Imperi en quedaren només 93.000 km2. La resta s’ho repartiren entre Romania, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i, en menor proporció Itàlia, Polònia i Àustria. Pel mig hi va haver molta desconfiança per part dels aliats i dos intents de república fracassats: una primera república anomenada popular, nacionalista a mans de  representants de l’aristocràcia terratinent representada per Mihály Károlyi i una segona república soviètica que copiava el model bolxevic amb el comunista Béla Kun al capdavant i que va motivar la guerra contra tots els veïns i la ulterior invasió romanesa i fugida dels comunistes. Finalment el país es convertí en una monarquia sense rei amb un regent, l’almirall Miklós Horthy. La inestabilitat i les guerres van endarrerir el tractat de pau que finalment es lliurà a la delegació hongaresa al Gran Palau del Trianon a Versalles el 4 de juny de 1920.

Mihály Károlyi (1875 – 1955) líder de la república popular d’Hongria (es-academic.com) Béla Kun (1886 – 1939) va protagonitzar i liderar la República Soviètica d’Hongria (wikipedia.org) Miklós Horthy (1868 – 1957) regent del nou regne d’Hongria sorgit del derrocament del règim comunista i futur dictador (wikipedia.org) La revolució a Budapest l’any 1919 (wikipedia.org) Les pèrdues territorials del nou estat hongarès (wikipedia.org) Entrada de les tropes romaneses a Budapest que van posar fi al regim comunista de Kun (wikipedia.org) Protocol del tractat del Trianon que segellà la pau amb els aliats (artsandcultura.google.com)

La primavera de 1919 va ser molt turbulenta a París. El Consell dels Quatre es reunia dos cops al dia, inclosos sovint els diumenges. De manera amable s’havia exclòs els japonesos; els diplomàtics de carrera protestaven per la exclusió i el menys teniment del Consell Suprem, però el consell reduït era més àgil. Els Quatre es barallaven, cridaven i s’insultaven, però també feien conya, s’explicaven acudits o es prenien el pèl. Malgrat tot, les dificultats creixien dins del grup i Itàlia va abandonar la conferència en desacord pel contrast entre les seves grans demandes territorials (al nord en la zona del Sud-Tirol, en la costa Adriàtica, en les illes gregues o en el nord d’Àfrica) i les, al seu entendre, febles concessions aliades. L’anomenada “victòria mutilada” en els mitjans italians, conduiria a una exacerbació del nacionalisme i a l’adveniment del feixisme en un país molt convuls. Quan el nou govern italià sortit d’unes eleccions es reincorporà a París, el rol d’Itàlia ja era menor.

Esquadristes feixistes: el sentiment ultranacionalista lligat a la frustració per la victòria mutilada fou una font del creixement del feixisme a Itàlia (historiaencomentarios.com) Gabriele D’Annunzio (1863 – 1938), poeta ultranacionalista i creador de l’estètica que després utilitzaria Mussolini (wikipedia.com) Ocupació de Fiume: l’ocupació d’aquesta ciutat de la costa adriàtica (actualment Rijeka a Croàcia), amb D’Annunzio al capdavant, i la proclamació d’un estat lliure (1920 – 1924e) foren un punt de fricció entre els aliats i els nacionalistes italians (nzz.ch)

El tema del Japó i la Xina no acabà de reeixir  i constituïren ferides no tancades que supurarien durant dècades. El Japó havia entrat en guerra del costat de l’Entente i de manera ràpida i amb poques despeses havia ocupat els interessos alemanys a la Xina, la rica península de Shantung al nord de Beijing i un seguit d’illes del Pacífic (les Marshall, les Carolines i les Marianes) les quals Alemanya no podia defensar. Això provocà, per una banda el conflicte amb una Xina decadent i fragmentada i per altra una topada amb els interessos dels Estats Units. En definitiva, el Japó afermà els seus interessos a la Xina amb l’ocupació de Shantung amb el vist i plau de la conferència de París, la Xina, disconforme no va signar els protocols de París i l’ocupació de Shantung ocasionà el naixement d’un nou nacionalisme xinès tenyit de consignes comunistes que inicià un nou xoc armat contra el nacionalisme tradicional xinès i que duraria trenta anys fins el triomf definitiu dels comunistes l’any 1949.

Treballadors xinesos en el front occidental: Mes de 140.000 xinesos van col·laborar en la construcció de trinxeres en el front occidental durant la guerra, tal com podeu veure en aquestes dues fotografies (rtve.es) Wellington Koo: Delegat del govern xinès a París va defensar sense èxit la restitució a la Xina de la península de Shantung (wikipedia.org) Estudiants xinesos cremen productes japonesos com a protesta pel manteniment del control de Japó sobre Shantung el 4 de maig de 1919; entre els joves manifestatnts es trobava Mao Zedong. D’aquí sortiria el Partit Comunista Xinès i la definitiva partició interna de la Xina (wikipedia.org)

Faisal (1885 – 1933): havia pactat, o ell s’ho pensava, la creació d’una pàtria àrab unificada en acabar la guerra, tot ajudant els britànics a través del seu amic Thomas E. Lawrence Lawrence d’Aràbia). Al final els britàncis crearen el nou estat d’Irak amb ell com a rei (wikipedia.org) El rei Abdullah I de Jordània (1882 – 1951) germà de Faisal i posat pels propis britànics va reeixir en el tron i els seus descendents fins avui dia (wikipedia.org) La delegació àrab a la Conferència de Pau amb Feisal al davant i el coronel Lawrence segon per la dreta. Els acords Sykes-Picot es van imposar per sobre de tot a París (alamy.es) El líder sionista Chaim Weizmann (1874 -1952) futur primer ministre de l’estat d’Israel (biografiasyvidas.com) Entrevista entre Weizmann (a la dreta) i Faisal l’any 1918: els acords a què posteriorment van arribar van ser interpretats de forma oposada i serien l’inici d’un conflicte no resolt (hwikies.cyou)

Una part important del llibre és la dedicada a l’Imperi Otomà. A París, moltes de les discussions en el Grup dels Quatre van ser per com havia de ser el repartiment (els mandats) sobre l’Orient Mitjà de les regions històriques otomanes: Síria, Mesopotàmia i Palestina. Per acabar de complicar-ho tot, s’havien d’afegir els  pactes produïts durant la guerra com ara els acords  Sykes – Picot de maig de 1916 que repartien aquestes zones otomanes entre França i Gran Bretanya o la declaració Balfour de 1917 que atorgava als sionistes jueus la possibilitat de crear un estat hebreu a Palestina. A París es va imposar l’acord secret de 1916 i la pretensió d’un estat àrab unificat, promesa pels britànics, es va volatilitzar. El futur de les nacions del Càucas com Armènia o la possibilitat de creació d’un estat kurd també eren sobre la  taula, així com el naixement d’un gran estat àrab, tal com havien insinuat els aliats durant la guerra. Enmig de tot estava també el futur d’Anatòlia, o sigui, de la Turquia  continental. L’Imperi Otomà va signar el tractat de Sévres l’agost de 1920. Aquests pactes amb els aliats, aquí el paper de Lloyd George va ser important, van atorgar a la nacionalista Grècia de Venizelos una part de la costa oriental d’Anatòlia al votant de la ciutat d’Esmirna. El somni nacional grec, la Megali idea semblava que tirava endavant i amb el vist i plau dels aliats van iniciar una guerra d’ocupació de Turquia. La resposta dels nacionalistes turcs liderats per Mustafà Kemal anomenat Atatürk va eliminar el govern turc aliadòfil, va eliminar les possibilitats nacionals d’Armènia que, minvada territorialment, va acabar com una república soviètica i va fer desaparèixer el nonat  estat del Kurdistan; així mateix, les tropes d’Atatürk van derrotar i expulsar els grecs d’Anatòlia. La nova situació donà lloc a un nou tractat que substituïa el de Sévres: el nou tractat de Lausana  reconeixia les noves i, encara actuals, fronteres de Turquia i donava carta blanca a grans deportacions de grecs i turcs.

Mehmet VI (1861-1926) el darrer soldà otomà (wikipedia.org) Mustafà Kemal Atatürk (1881 – 1938) el pare de la moderna Turquia, lider màxim nacionalista durant la guerra d’Independència turca (bbc.com) Imatges de la guerra d’independència turca (1919 – 1923) en la qual esls exèrcits d’Atatürk van lluitar en diversos fronts contra els grecs, els propis turcs aliadòfils i contra els armenis i kurds (wikipedia.org) Tractat de Sévres planteva una Turquia desmembrada fins i tot en la pròpia península d’Anatòlia (wikipedia.org) Tractat de Lausana: la sobirania turca abarca tota la península d’Anatòlia a costa d’armenis, kurds i l’expulsió dels grecs (wikipedia.org)

Elefthérios Venizélos (1864 – 1936) probablement el líder més important de la Grècia moderna amb un paper important en la conferència de París (ecured.cu) Tropes gregues a Esmirna el 15 de maig de 1919 (wikipedia.org) Evaquació grega i incendi de la ciutat d’Esmirna el setembre de 1922 (globalvoices.org) Guerra greco-turca (1919 – 1922) amb les principals ofensives i contraofensives (wikiwand.com)

El darrer capítol ens situa a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles el 28 de juny de 1919, el cinquè aniversari de l’atemptat de Sarajevo i dia assenyalat per a rebre la delegació alemanya que venia a recollir les seves condicions de pau. De les moltes disposicions del tractat de Versalles, una de les més importants i controvertides estipulava que Alemanya i els seus aliats acceptaven tota la responsabilitat moral i material d’haver causat la guerra, s’havien de desarmar, realitzar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitants indemnitzacions econòmiques als Estats victoriosos.

Delegació alemanya en la lectura del protocol de tractat: en el centre el cap de la delegació el ministre d’afers exteriors Ulrich von Brockdorff-Rantzau (amazon.com) El protocol del Tractat de Versalles (wiquipedia.org) Sessió de treball en un dels salons del Palau de Versalles (lavanguardia.com) La punyalada per l’esquena (Dolchstoßlegende) llegenda per la qual la conspiració jueva va fer perdre la guerra (wikipedia.org) Manifestació multitudinària contra el tractat i les reparacions davant del Reichstag (eldebate.com) Mapa de les pèrdues territorials d’Alemanya segons el Tractat (ghescuela.blogspot.com) El partit nazi emergint del Tractat de Versalles (alamy.es)

Al final del llibre, Margaret MacMillan planteja diversos exercicis ucrònics: diu -per exemple- que les coses haguessin sigut diferents si Alemanya hagués estat clarament derrotada en el camp militar, o si els Estats Units haguessin quedat tan forts després de la Primera Guerra Mundial com van quedar després de la segona, o si la Gran Bretanya i França no haguessin quedat tan afeblides pel conflicte, o si l’Imperi Austro-hongarès no hagués desaparegut del mapa, o si la Xina no hagués quedat tan afeblida interna i externament, o si el Japó hagués estat més fort i segur. La mateixa autora respon aquests plantejaments hipotètics: “Els pacificadors -a París l’any 1919- van haver de treballar amb realitats i tractar el que va passar, no el que podia haver passat.

El treball de la historiadora canadenca és un compendi d’erudició, investigació històrica i extraordinària capacitat divulgativa. És difícil trobar una obra d’història més completa. Al llarg de les seves pàgines s’exploren totes les vicissituds del que va passar a París en els sis primers mesos de 1919. Òbviament, gran part de l’atenció recau sobre Clemenceau, Wilson i Lloyd George (Itàlia, també vencedora, ocupa un lloc secundari), però MacMillan s’interessa per gairebé totes les nacions presents en les negociacions. Diversos capítols, com he anat descrivint de manera molt esquemàtica en els anteriors paràgrafs, estan dedicats a les solucions pactades per a països o regions com Polònia, el Japó, la Xina, Palestina, Àustria, Grècia… La dinàmica és semblant en tractar sobre cadascun: després d’una breu contextualització del paper que van jugar en la guerra, s’explica succintament la seva participació en la Conferència de Pau, el desenllaç que van tenir després  i una projecció de futur que aprofundeix en el que passaria anys després. El paper que dona als diferents personatges (primaris i secundaris) i a les seves relacions interpersonals, és essencial per a la comprensió i interpretació dels fets descrits. És destacable la quantitat de fons de consulta utilitzats, incloent-hi desenes d’arxius inèdits de molts dels personatges protagonistes dels fets. El llibre consta de 700 pàgines amb una introducció i mapes històrics al capdavant, trenta capítols, una conclusió i uns apèndixs (notes, bibliografia i índex onomàstic, tot plegat, cent pàgines) en una edició de Tusquets Ed. de l’any 2017 traduïda de l’alemany al castellà per Jordi Beltrán Ferrer. He fet una selecció fotogràfica amb informació a peu de foto que us pot ajudar en la lectura i avança alguns dels personatges protagonistes.

Margaret MacMillan

Margaret MacMillan, nascuda al Canadà, és doctora en història i va estudiar a les universitats de Toronto i Oxford. Durant vint-i-cinc anys va impartir classes en la Ryerson University i entre 1995 i 2003 va treballar com a redactora del International Journal. Actualment és rectora del Trinity College i professora d’Història a la Universitat de Toronto. París, 1919, una de les obres més premiades en la història del seu gènere, va obtenir el Duff Cooper Prize, el Samuel Johnson Prize per a obres de no ficció, el PEN Hessel-Titman Prize d’Història, l’Arthur Ross Book Award i el Governor-General’s Prize de no ficció. Entre les seves obres també destaquen 1914: De la paz a la guerra (2013) una obra de referència sobre l’origen del conflicte i Usos y abusos de la historia (2014).

Categories
Llibres

La librera de El Cairo

Dones i llibreries és una imatge poc sorprenent, habitual, com ho són algunes professions intencionadament feminitzades, potser perquè es consideren fàcils. El que es descriu en aquest llibre no té res d’habitual, ni de fàcil, però si que ho és de sorprenent, més quan s’expliquen unes dones que es llencen a una aventura empresarial, social i intel·lectual en un pais d’homes: de pares, germans, marits, fills, veins… una tortura, que no ens ve de nou, i menys recentment. I per això acaba malament, i no és un spoiler intencionat, a les primeres pàgines ja veiem venir que allò anirà pel pedregar. Es una història personal, una píndola de la història contemporània d’Egipte, de El Caire, i dels seus excesos i fracasos.

En lloc de fer jo mateixa una breu ressenya l’he trobada feta per la pròpia autora on explica com ha tingut que gestionar la il·lusió i el fracàs. Ara, des de Londres, la seva ciutat de residència des d’aleshores, assegura no reconèixer la dona que va ser tots aquells anys. Per escriure’l va haver de revisitar el passat. Un que té molt a veure amb la història d’Egipte que ella mateixa va presenciar: tenia 7 anys quan els Germans Musulmans van assassinar el president Anwar Sadat i Hosni Mubàrak va arribar al poder, i 37 quan la Primavera Àrab va enderrocar el dictador. D’aquesta última, les revoltes que van començar a la plaça Tahrir del Caire, Wassef diu que li va costar molt entendre el que estava passant allà el 2011. En el fons no va passar res.

Categories
Llibres

L’adversari

Em costa fer una ressenya ben feta i fidedigna d’aquest llibre, per dues raons: és polièdric i és molt bó. De totes maneres el pròleg de Jordi Amat ens posa en el camí. ‘L’adversari’ és “el primer clàssic del gènere narratiu més innovador de la literatura del segle XXI: la novel·la de fets reals”

Així és, Emmanuel Carrère practica la novel.la de no ficció, és a dir explica fets reals i ho fa molt bé, amb un llenguatge ric i viu i una estructura narrativa entre el periodisme, la crònica i la novel.la. I quan es llegeix es veu immediatament que tampoc és una bona novel.la històrica, és una altra cosa, és un gènere diferent. El llibre ja té vint anys, ell s’hi va posar aviat a intentar narrar el fets, i ara s’ha fet una nova edició per commemorar-ho. Però Carrère amb aquest temps ha escrit més i ha estat força adaptat.

El que s’explica en aquest llibre ens interessa senzillament perquè no ho entenem, perquè no ens en sabem avenir, perquè el protagonista Jean Claude Romand és “inhumà”?. Com diu Amat es podria fer el mateix anàlisi que va fer Hannah Arendt al llibre La banalitat del mal sobre el judici a Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961, i on va exposar-ne els motius. Això mateix es fa aquí amb la mentida, Carrère, desprès d’hores del judici, entrevistes i correspondència, vol saber perquè es poden traspassar tantes i tantes línies. Un fet que va commocionar, i que segueix resultant esfereïdor.

Aquí us deixo les primeres línies

Aquesta tardor s’inaugurarà el Temporada Alta amb aquesta obra

Categories
Llibres

El túnel 29

Escrit per una documentalista i periodista de la BBC, és un llibre que té el mèrit de posar-te en situació abans de començar a explicar la preparació d’una de tantes fugues que es van donar sota el mur de Berlin, un cop es va veure que amb tanques i filats no n’hi hauria prou.

És un llibre lineal, que s’inicia amb l’entrada dels soviètics a la ciutat, els esdeveniments que segueixen fins arribar a separar primer, d’un dia per l’altre, un Berlin en runes, fins que la resistència dels ciutadans, i la fuga dels propis soldats de l’est aconsella mesures més contundents, com les que van existir fins el 1989.

Conrad Schumann, el primer soldat de l’Est que travessa les alambrades del 1961

Es a partir d’aquí que coneixes les rutines dels dos costats, les entrades i sortides pactades, com funcionen els permisos, i l’enorme aparell de l’Stasi que va vetllar de forma minuciosa perquè les fugues fossin mínimes. Tot i així n’hi van haver, i suficients com per alimentar novel.les, estudis, relats i pel.lícules. Aquest llibre en narra una d’elles, que il.lustra amb fotografies dels documents i els personatges. Sovint ens ho hem imaginat o llegit en narracions d’espies, etc. i en realitat era un fet desitjat que s’intentava amb més o menys recursos i encerts reixits o no. S’estima que en els molts intents van morir 140 persones, i unes 5000 ho van aconseguir.

Estructura del mur entre l’Est i l’Oest
Entrada a un dels tunels que es feien des de l’Oest
Cases travessades pel mur des de les quals, al principi, es van produir algunes fugues
Fins que es tapien

Un fet a destacar és que el tunel va ser finançat en part per la cadena nordamericana NBC, en un moment de màxima tensió entre els dos blocs. I ho van fer en contra de l’opinió de mateix president Kennedy, que ja s’havia mantingut al marge d’altres aconteixements, alguns molt perillosos, per la por a un enfrontament nuclear amb la URSS. Com que en un segon intent la fuga es va realitzar amb èxit, avui tenim un document que ens ho il.lustra i confirma, sobretot desprès de llegir el llibre.

Una escriptura àgil, descripcions molt rigoroses i un aparell documental al final fan d’aquest llibre una font de coneixement a l’abast de tothom, i reafirma que els murs només poden ser mentals, altra cosa és com el poder els imposa.

Categories
Cinema i sèries Feminisme Llibres

Els emigrants (Utvandrarna)

Una sèrie sobre emigració sueca en tres capítols

Título original: Utvandrarna
Any: 2021
Durada: 148 min.
País: Suècia
Direcció: Erik Poppe
Guió: Anna Bache-Wiig, Siv Rajendram. Novela: Vilhelm Moberg
Música: Johan Söderqvist
Fotografia: John Christian Rosenlund
Repartiment: Gustaf Skarsgård, Sofia Helin, Tove Lo, Lisa Carlehed, Laurence Kinlan, Díana Bermudez, Ola Normelli, Pedram Hajigholi, Kerstin Linden, Adrian Taheri, Paul Cimpoieru, Stefan Cronwall, Christian Kinell, James Longshore
Productora: Coproducción Suècia-Nova Zelanda-Dinamarca-Noruega; Film I Väst, Tre Vänner Produktion AB
Gènere: Sèrie de TV. Drama | Immigració. Segle XIX. Remake. Minisèrie de TV
Sinopsi: Basada en el llibre de Vilhelm Moberg (publicat el 1949), que representa algunes persones que van emigrar de Suècia als Estats Units al segle XIX, i una nova versió de la pel·lícula homònima de 1971.

On es pot veure: Filmin.cat i Filmin

Ressenya de Mònica Planas (Ara 18-08-2022)

La sèrie relata l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.

Els tres capítols mostren les tres etapes del procés: la marxa, el viatge i l’assentament en un nou país. I de fons, el dolor permanent. La nostàlgia, la por i l’angoixa. La singularitat d’Els emigrants (Los emigrantes) no rau en l’epopeia quilomètrica per creuar l’Atlàntic sinó en el viatge emocional, especialment el de la protagonista i mare de la família. El guió recorre repetidament al record per exemplificar les dificultats d’adaptació, els dubtes de la decisió. Mostra els conflictes matrimonials que provoca el canvi, i s’allunya d’un relat idíl·lic sobre l’èpica de l’aventura familiar. La sèrie és hàbil explicant com sovint la fidelitat al lloc d’origen, la negativa a renunciar a la identitat, també pot escanyar. I això conforma una de les trames més interessants. Les imposicions religioses de la comunitat sueca que neix a Minnesota intenta aïllar-los dels costums de la terra on han arribat. El temor a modificar la cultura apresa per assumir noves maneres de veure i entendre el món provoca en la protagonista dilemes constants. Això permet fer entreveure el missatge més actual: el drama de l’emigració, la importància de mantenir la identitat, però també la voluntat d’adaptar-se.

Els Emigrants (Los emigrantes) és una sèrie en què el viatge i l’arribada són més interessants que el desenllaç, un punt decebedor i amb un tribut a la maternitat una mica passat de rosca o desconcertant. Però condensa amb delicadesa una realitat històrica que entreté els espectadors que prefereixin gaudir més dels matisos que de l’acció.

Categories
Llibres

La Llibretera de París

Kerri Maher

Navona Editorial

Un llibre on la autora narra l’epopeia d’una jove americana, Sylvia Beach amant i apassionada dels llibres, que obre en un carrer tranquil del París de 1919 la Shakespeare and Company, una llibreria anglesa a França que canviarà el curs  de la literatura.

Durant els anys 20 del segle passat París es va convertir en una ciutat oberta. La fi de la Primera Guerra Mundial havia generat unes enormes ganes de viure i la seva fama d’assequible i permissiva va atraure escriptors i artistes d’arreu del món.

Shakespeare and Company era molt més que una llibreria, molts dels escriptors de la Generació Perduda la consideraran la seva segona casa, com Ernest Hemingway, Ezra Pound, Francis Scott Fitzgerald, James Joyce i molts altres que formaven el nucli literari que es movia al voltant de la Shakespeare and Company. Allà es reunien i es furgaven algunes de les amistats més importants del segle XX, com la de James Joyce amb la Sylvia Beach, i culmina quan la controvertida novel·la de Joyce “Ulysses” prohibida als Estats Units, Beach decideix publicar-la  sota la protecció de Shakespeare and Company. L’èxit i la fama que comporten publicar “Ulysses” té conseqüències i uns costos elevats: la rivalitat d’altres editors que també somien publicar Joyce.

Kerri Maher novel·litza uns esdeveniments cabdals per a la història de la literatura del segle XX. Tens la sensació de viure immers en aquella època i en aquelles circumstàncies, amb un estil senzill et mostra la vida que embolcalla el processos intel·lectuals i quotidians dels protagonistes Sylvia Beach, James Joyce i Adrienne Monnier, entre altres.

La Llibretera de París és una novel·la per tots aquells que estimen el llibres i on Kerri Maher ha aconseguit construir un fresc inigualable d’una llibreria, una ciutat i una època essencials per saber d’on venim i el que som.

La novel·la és un homenatge a l’ofici de llibreter i a la literatura universal.

Categories
Llibres

El mag

Aquesta novel·la m’ha arribat, com moltes de les novel·les que llegeixo, a través de la meva parella. Llegeix, llegeixo i intercanviem emocions, parers, idees. És una manera de gaudir de manera compartida. Us puc assegurar que aquest llibre l’hem gaudit i segur que vosaltres en gaudireu molt si el llegiu. És la història de la vida de Thomas Mann, però és molt més que la història de tan il·lustre home de lletres. És la història de la seva família a través de tres generacions, des dels seus pares a la ciutat alemanya de Lübeck, els seus germans, entre els quals destaca l’Heinrich, escriptor també de fama internacional i dels sis fills que també obtingueren fama en l’univers cultural per mèrits propis. La vida de Thomas Mann és inseparable del context històric que el tocà viure i que condicionà de manera total el seu destí. Neix l’any 1875 en una família potentada de l’Alemanya unificada que representava el recent constituït Reich alemany i travessarà les etapes convulses que la història europea marcaran la seva vida, des de la Gran Guerra i la derrota alemanya, la greu crisi econòmica d’aquella primera postguerra, l’adveniment del nazisme i la Segona Guerra Mundial. En Thomas i la seva família patiran tots aquests traumes històrics, sempre des d’una posició econòmica privilegiada, degut als mèrits literaris d’un escriptor consagrat internacionalment ja en l’època d’entreguerres (Thomas Mann rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1929), i que cobrava els seus drets d’autor en dòlars quan la hiperinflació dels anys vint arruinava les classes mitjanes alemanyes. L’arribada dels nazis al poder l’any 1933 donà lloc a l’exili de la família Mann que ja no tornaria a viure a Alemanya.

El lllibre és un recorregut per l’imaginari de moltes de les seves obres més emblemàtiques, per la relació més o menys tensa amb molts dels intel·lectuals alemanys de l’època, la majoria dels quals seguiren el mateix camí de l’exili. També podrem veure la seva complexa personalitat, la seva homosexualitat reprimida o els dubtes continus quant al seu compromís (o manca de compromís) polític.

El llibre està format per divuit capítols i uns agraïments finals de l’autor. Un total de 489 pàgines a càrrec de l’editorial Amsterdam amb una bona traducció a càrrec de Ferran Ràfols Gesa. L’autor, Colm Tóibín és un dels autors més celebrats de la literatura anglosaxona. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats curts. Alguns dels seus títols han estat publicats també pel segell d’Amsterdam Editorial.

Categories
Llibres

El hombre que amaba a los perros

Portada del llibre
Escrita per Padura el 2009 (i el títol de la qual prové d'un conte homònim sobre un assassí professional que tenia predilecció pels gossos), és una novel·la històrica i biogràfica amb tints de novel·la negra, excel·lentment escrita i documentada durant 5 anys. Ell mateix explica, als agraiments finals, que es va començar a gestar el 1989, quan cau el mur de Berlín i tot es precipita.

És històrica perquè traça un panorama complet del S. XX, des de la Revolució Bolxevic i la 2a Guerra Mundial, passant per la Guerra Civil espanyola fins a la Cuba revolucionària del “Període Especial” i reflecteix fidelment les condicions socials i ideològiques d'una època tan convulsa com ho van ser els anys 30 i 40 del segle passat. A través de la trama fa una encertada anàlisi de les causes de la degeneració i destrucció de la Revolució russa, així com de l'essència de la Revolució cubana.
Trotski i Frida Kahlo
És biogràfica perquè la novel·la gira al voltant de tres personatges (i no un) que estimaven els gossos i les destinacions dels quals, inevitablement, acaben convergint:
Iván Cárdenas, el narrador de la història, aspirant a escriptor que sobreviu a la Cuba del “Període Especial” treballant en una clínica veterinària, sumit en la mediocritat i frustració fins que una trobada casual a la platja el converteix en receptor de les confidències del home que dóna títol a la novel·la, un peculiar personatge que passeja dos bells llebrers russos.
Liev Davidovich Bronstein, “Trotski”, líder de la Revolució bolxevic i fundador de l'Estat Soviètic, condemnat a un exili itinerant (Turquia, França, Noruega, Mèxic) per la persecució malaltissa de Stalin. Un home íntegre, dedicat a la causa del socialisme internacionalista i condemnat a la solitud, parcialment pal·liada per la companyia de la seva dona, Natalia Sedova i la seva gossa, Maya.
Ramón Mercader del Río, el comunista espanyol assassí de Trotski del qual es reflecteix al llibre el llarg procés que pateix fins a convertir-se en un despietat sicari de la GPU estalinista, l'anònim soldat 13, tractant d'entendre els motius que el van portar a assassinar el líder bolxevic. Persona amb pensament i criteris propis és un estalinista convençut que es veu atrapat per les circumstàncies i manipulat per la seva mare, Caritat.
Trotski i Ramón Mercader
És novel·la negra perquè narra detalladament l'assassinat de Trotski amb tots els amaniments propis d'aquest gènere literari: intriga, acció, traïcions, lleialtats, espionatge, etc. i posa el lector en la tessitura de fer de detectiu. Genera una gran compassió i empatia, aconsegueix posar-se al lloc de tots i cadascun dels personatges intentant explicar, després d'una profunda investigació històrica, les circumstàncies vitals dels tres personatges sobre els quals pivota el relat, incloent un important elenc de “secundaris ” com George Orwell, Frida Kahlo o Diego Rivera, i els gossos que estimaven aquests homes: Truco, Churro, Maya, Ix i Dax.

Tres històries paral·leles que són gairebé tres novel·les, narrades amb una tècnica complexa però no feixuga, amb una prosa compacta però estimulant i fàcil de llegir.

I el final… Sorprenent. Fins aquí puc llegir.
Categories
Llibres

I ja en van tres: El vol de l’estel

I segueix amb la mateixa tècnica, ja en vaig parlar a https://gaudirlacultura.com/2020/07/11/torna-la-colombani/ i no cal que em repeteixi, perquè estem davant d’una actitud, d’una manera de relacionar-se amb els lectors, que no és poca cosa.

La seva denúncia segueix imparable, no necessita grans discursos, ni grans escarafalls, simplement explica el que veu, i insisteix en l’India. Ja ho va fer al primer i ara es reitera en una visió, amb la qual sempre hi he combregat, sobre cóm alguns occidentals entenen i sovint justifiquen aquesta cultura. Aquests que es deleixen per exotismes de la misèria, i la seva anàlisi d’un immens problema social i ideològic no passaria cap dels examens d’uns estudis reglats. Aquest anar i no voler entendre res, o entendre-ho amb unes mesures condescentents, les pitjors.

Fins quan s’hi atrevirà. Tot i el bon resultat que li depara, fet pel qual els lectors ja esperen com serà la nova trilogia, no deixa de ser arriscat mantenir-se en aquesta reiteració. Però de moment l’acollida és de taca d’oli.

Adaptació teatral de La Trena, que s’estrenarà el setembre