Categories
Llibres Música

El  jazz i els indis nord-americans

per Joan Alcaraz

Títol: Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans

Autor: Ferran Cailà Martínez

Pròleg: Miquel Desclot

Edició de l’autor, www.ferrancaila.cat Barcelona, 2022

El jazz i els indis nord-americans

L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.

Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.

Ferran Cailà Martínez

I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.

Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe  Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B. B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.

El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”

En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.

Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing, el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!

Més informació

Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí

Destaquem el paràgraf següent:

Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.

Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Categories
Llibres

CAMUS vs. SARTRE. Entre la llibertat i la justícia

Per Josep Sauret

Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Autor: Antoni Gelonch

Viena edicions, 2022

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).

El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda  l’existencialisme i la guerra freda.

La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.

Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…

En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.

Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.

Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.

Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta  amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.

Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.

Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï

Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.

La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de  L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.

Albert Camús: L’home revoltat

La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.

A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.

A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.

Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.

Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.

El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.

Imatge: En una foto de 1959, a l’obertura de l’adaptació teatral de Camus de Els posseïts de Dostoievski, tots dos homes porten vestits elegants. Camus, de perfil, té un aspecte més escèptic. Malraux, amb el cap inclinat de manera reflexiva. Aquesta va ser la seva darrera reunió ©LETELLIER/PARIS MATCH/SCOOP/A.HARLINGUE/ROGER-VIOLLET

Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…

Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.

Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.

Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.

Més informació

GORDON MILCHAM: “Camus y Sartre: historia de una amistad y el conflicto que acabó con ella” a El Nuevo cojo ilustrado. Revista de Opinión i Arte. 18 marzo 2004.

Categories
Feminisme Llibres

Dones i mares invisibles

Per Guillermina Sanisidro

Títol: Dones i mares invisibles
Autores: Sanisidro Fontecha, Guillermina; Montllor Linares, Raquel; García Aguilera, Rosario; Cruz Guerrero, Katuy; Valderrábano Alonso, Elena; Jiménez Alanzor, Silvia; Beltrán Torres, Gemma; Ruiz Magan, Antonia.
Editorial: Con M de Mujer; 494 pàgines; 2022

Dones i mares invisibles


Dones i mares invisibles ha estat escrit per un grup de mares amb fills amb diversitat funcional que volem donar a conèixer la nostra realitat i així, fer visible la cura que porten les dones tota la seva vida.


L’esborrany del llibre el vam començar a escriure durant l’època de pandèmia i ens va servir per acompanyar-nos entre nosaltres. Després de tot, va ser molt terapèutic treure de dins les nostres emocions més ocultes i difícils i també ens vam adonar de la resiliència que tenim i que desconeixíem totes nosaltres.


Amb aquest llibre volem visibilitzar un rol que la societat on vivim continua perpetuant en termes de gènere: “la tasca de la cura pertany a la dona”. I aquesta tasca és invisible per la societat, i per tant, habitualment no és reconeguda ni valorada, malgrat l’enorme esforç i sacrifici personal que pot arribar a suposar.


En la mesura en què les dones ens ocupem de la cura d’una persona depenent, l’espai per a nosaltres mateixes queda molt reduït i això afecta el nostre benestar, repercutint en la nostra salut física, mental i relacional. És per això, que cal canviar la mirada de la cura entregada a la dona; i cal una nova mirada que mostri que per a fer aquesta tasca tothom és capaç d’aprendre’n. Hem de construir una societat on fer-se càrrec de la cura correspongui a tothom i on existeixin els recursos suficients per a les famílies i sobretot per a les dones que es troben en aquestes situacions. La cura és una tasca invisible, però tanmateix imprescindible i essencial.


Finalment, dir-vos també que el llibre va ser escrit en català i en castellà, tot i que finalment el títol és en català, els capítols alternen el català i el castellà en funció de la llengua original.

Dones i mares invisibles, Ed. Con M. de Mujer, 2022

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Pàgines selectes

Josep Pla  /  pàgines selectes 7

L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.

La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.

En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes

No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.

Personatge intel.lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.

Per què sóc conservador

“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit ….. ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador?  ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?.”

Fumador empedreït

“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors.. 

La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.

 Envers la memòria:

L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Exili, dues cares……dues memòries….

Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.

No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.

L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.

Petit resum dels set llibres:

1  Retrats de passaport:

Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.

Luis Buñuel

“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.

2 Alguns homenots:

Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.

Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.

Antoni Gaudí

“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”

3 Cabotatge mediterrani:

Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.

Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu:  “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”

4 L’Empordà:

Mas Pla

El Montgrí

Portlligat

És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”

5 La cuina del Peix:

Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?

“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”

De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”

En resum, un llibre per sucar.hi pa.

6  Relats de Mar:

Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.

De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.

“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”

“Cala Galiota”(Anális de un acontecimiento)

https://muse.jhu.edu/article/510118

El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..

“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar  uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”

Cadaqués

7 Fer-la Petar:

Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….

Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir  de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar……

“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”

Sant Pere de Rodes Monells

Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:

Espia de Franco i dels aliats ????:

Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.

“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.

Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:

Un catalán de Franco: el libro negro de Josep Pla: “Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …

Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.

“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.

https://www.larazon.es/cultura/20201130/hl7mymhtv5corjgqpfuksat73u.html

La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.

Descobriment de les dones:

“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”

“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “

“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes” 

Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia,  ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….

Misantrop empedreït, publicaria  unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….

L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.

Aurora

Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.

Part de la seva cronología:

– El 1919 comença a treballar com periodista.

– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista

– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.

– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.

– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.

– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.

Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.

Cuando Josep Pla “disparó” contra la República:

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20201202/inedito-pla-catalan-historia-segona-republica-8231378

Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.

– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.

Josep Pla i Adi Enberg

– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és  nomenat subdirector de “la Vanguardia”.

Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà

– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.

– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes  i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí  – la cultura progressista li va negar el pa i la sal  dels premis literaris.

Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.

Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.

Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.

Tenia i continua tenint tota la raó, o no  !!

– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.

– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)

Davant la casa on va neixer a Palafrugell

Algunes frases mitiques:

“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”

“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.

“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”

“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”

“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”

Descripció de la península Ibèrica:

La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….

https://www.facebook.com/watch/?v=1038855166461054

EL BAIX EMPORDÀ

Categories
Llibres

L’au de Minerva

Per Joan Alcaraz

Títol: L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995)

Autor: Oriol Pi de Cabanyes

Editorial: Afers, Catarroja (2022)

Dietari

Per poc que el conegueu, sabreu que Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és un escriptor i articulista -a més de càrrec institucional- de dilatada trajectòria i sòlida cultura, reflectides en diversitat de gèneres.

Entre les seves obres, a més de les pròpiament literàries, hi ha volums de viatges, reflexions de filosofia política, llibres de temàtica artística i històrica, assaigs… El seu darrer llibre publicat és La cultura que ens salva i altres escrits (2021), del qual ja vaig fer una ressenya per a Gaudir la Cultura.

Ara ens ofereix dos anys -1994 i 1995- d’un dietari discontinu les primeres notes del qual van iniciar-se el 20 de novembre del 1975, dia que va morir, agonitzant al llit, el general Franco. Un jorn clarament disruptiu, que marcava un canvi de temps, tot i que encara, prop de mig segle després, el canvi definitiu no hagi culminat del tot…

El títol del llibre fa referència al saber, simbolitzat en l’au nocturna de la deessa grecoromana Atenea-Minerva, que comença la seva activitat pensativa quan els raigs del sol ja s’han fos en la penombra. Inspirat en el seu vol, Pi de Cabanyes ens desplega la que és, per a mi, una de les darreres lectures que més m’han agradat.

En aquesta obra de l’autor vinculat a la històrica Masia d’en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, podem trobar-hi, sobretot:

Referents, històrics i contemporanis (entre els quals, singularment, Joan Fuster i Josep Pla):

“Josep Pla i Joan Fuster eren tots dos aus nocturnes. Tots dos van vetllar molt en la fosca, es digui el que es digui de l’espionatge o la camisa blava, per la continuïtat d’una llengua i una cultura que són la més genuïna expressió de la terra”.

“Benvolgut Oriol Pi de Cabanyes,

“Perdona que no t’hagi contestat més d’hora la data de venir a Sueca que em proposes. (…).

“M’han dit que vens a demanar-me un pròleg. Deixa-ho córrer. He fet tants pròlegs, que ja entro en el nivell de la inflació. Els meus pròlegs, de més a més, ja estan molt mirats. No són ni prou marxistes, ni prou estructuralistes, ni prou idiotes, perquè puguin agradar els nens universitaris, i ja pots imaginar-te quins. Ara: si vens a parlar del PSAN, per exemple, ens divertirem molt. I si es tracta de passar l’estona, millor encara. (…).

“Teu,

Joan Fuster

“Penso sovint en Pla, sempre tan preocupat per si seria llegit un cop difunt. Me l’afiguro sempre com un galiot, com un esforçat de la ploma. És així com el retrata -a París, el 1920- el meu besoncle Enric-Cristòfol Ricart: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí (…), els articles més àgils i fluids li costaven una nit sencera  d’escriure”.

L’au de Minerva d’Oriol Pi de Cabanyes

Interpretacions del sentit de país:

“Els jesuïtes parlaven en castellà encara que fossin catalanoparlants. I per a mi tots aquests signes van començar a ser l’indici que, per sota de les estructures més rígides, hi havia alguna deu que maldava per poder-se manifestar. Als jesuïtes vaig anar-me tornant catalanista, antifranquista, a través d’aquestes tan imprecises sensacions de la pell, es pot dir que intuïtivament, visceralment”.

“El comte Arnau encarna perfectament bé, a mi em sembla, l’esperit de Catalunya. De vegades som una ànima en pena, que conspira. D’altres vegades semblem voler ser -com ell- a tot arreu, estirant més el braç que la màniga”.

Aquest país sembla condemnat per l’abundància d’estúpids, per la curtesa de mires i per la nimietat. I així com la política és dominada pel dèficit d’estratègia i per l’excés de tàctica de baixa volada, la cultura es fa ridículament petita, parasitària, insignificant. Massa manefles fan passadissos i grimpen a cops de colze, repartint credencials de qualitat per petits interessos personals. Hi ha massa càndids i massa malvats que ni fan ni deixen fer”.

                                                          

Reflexions sobre la condició humana:

“Hi ha llocs als quals mai no s’ha de tenir la temptació de tornar. Perquè ja no existeixen. Els llocs no són pel que són físicament, sinó per un conjunt de circumstàncies imponderables que, passat el temps, ja no es poden repetir. Allò que un dia hem viscut és, per fortuna, irrepetible. La realitat no és mai objectiva: és una vivència subjectiva. I la vida una (re)creació constant”.

“Estic per la independència. De la societat en relació a l’estat. De la cultura en relació a la política. De l’àmbit privat en relació a l’àmbit públic. I viceversa. És a dir: estic per la interdependència. O sigui: per una cultura del contracte i del pacte. Per una cultura que s’oposi a la cultura de la violació i la intromissió. Més encara: per una cultura que modifiqui, en bé, la natura, que no en sigui subalterna”.

“La felicitat, si existeix, és un estat d’esperit, una vivència de la beatitud, un benésser. O una sensació passatgera, sovint tan efímera com un orgasme. L’èxtasi permanent no és cosa d’aquest món, és un impossible. La felicitat absoluta és una entelèquia.

En la vida mortal, la plena felicitat, és inabastable. Pretendre la felicitat és causa d’infelicitat. Per això perseguir-la tan obstinadament comporta tantes desgràcies”.

Notes mediambientals i de natura:

“El crepuscle dibuixa un cel rosat, d’aquarel·la. Al meu pas, el mussol es deixa caure a la manera segons costum (s’enfuig, a vol rasant, fins a la part més fosca). Per sota dels ceps he vist també, zigzaguejant, una llebre. Fa sec. Els rostolls exhalen, encara, el perfum de la sega”.

El gat és l’animal que la cultura egípcia va sacralitzar perquè protegia la conservació del gra contra rates i ratolins. Però la tradició jueva el considera un animal poc fiable. De “gat”, que és mot que no existeix en arameu, no en surt cap a les Sagrades Escriptures…”

Parapetat darrere els vidres del menjador, observo una garsa, altiva, picotejant per la gespa: la llarga cua, le negror com brilla, el plomatge blavís, el ventre blanc… Són malparides, aquestes aus, llestíssimes. Ens sotgen. Saben quan entrem i sortint, ens coneixen tots els sons, tots els moviments”.

Proximitat a l’Acadèmia Sueca com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (per la possibilitat que un escriptor o escriptora en català puguin obtenir, algun dia, el Premi Nobel de Literatura):

“El 25 d’abril d’aquell 1989 vam organitzar una conferència de Knut Ahnlund -a la seu del Col·legi de Periodistes- sobre “El Premi Nobel: història i actualitat”. Aleshores Birgitta Trotzig encara no era de l’Acadèmia. Com tampoc no ho és encara, però aviat ho pot ser, Per-Olov Enquist, el dramaturg que també hem tingut entre nosaltres, home altíssim,  interessat a reflexionar sobre l’esport. Ni tampoc Lasse Soderberg, que ha vingut per aquí moltes vegades”.

“Em truca en Josep Palau Fabre, a qui he fet arribar un plec lacrat convidant-lo a la paella a casa amb Knut Ahnlund, el secretari del comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca. Quedem que ja quedarem. “Ja et trucaré jo -em diu-. Ja saps que soc molt sord, i si em truquessis tu no et sentiria”. Entesos”.

“Anem al ¨”xiringuito” de la platja de Sant Gervasi a menjar un arròs amb Kjell A. Johanson, un dels més influents periodistes culturals de Suècia. És un tipus altíssim, corpulent, desmanegat. (“Tots aquests nòrdics semblen crus”, li havia sentit dir a la Maria Aurèlia). És un dels poquíssims hispanistes suecs, escriu al Dagens Nyether, que és com La Vanguardia de Suècia. Li demano que em parli d’Arthur Lundkvist, l’hispanista de l’Acadèmia, que sempre es va negar a considerar Espriu”.

I, en referència al tema lingüístic,  un darrer -però no pas menor- detall: no sabeu la infinitat de cerques d’Optimot que he hagut de fer tot llegint L’au de Minerva! Buscant la significació d’un nom, un verb, un adjectiu… Una prova més, si s’escau, del nivell cultural d’en Pi de Cabanyes, que es demostra a bastament en aquesta obra i en les que vindran.

Categories
Feminisme Llibres Viatges i itineraris

Viatgeres victorianes

Dones de l’època victoriana davant del Gran Canyon – Getty Images

Quan varem parlar del Grand Tour que havien fet Elles, des del segle XVIII fins ben entrat el XX, ja varem apuntar que, malgrat definir-la generalment com una època fosca, durant el regnat de la reina Victòria es van donar certes condicions que van esperonar les dones britàniques a prendre iniciatives “arriscades” que podrien marcar els inicis de la modernitat, tot això naturalment amb l’ajut d’una industrialització creixent, i que també va fer estralls en la vida dels més oprimits.

De la coneguda com l’època victoriana en podriem ressaltar molts aspectes, i precisament molts gens negatius, al contrari del que es vol afirmar de forma general i poc acurada. I un d’aquests i ben paradigmàtic és que davant de l’opressió en les costums que constrenyien el comportament femení, hi va haver força reacció per part d’unes dones valentes, que no estaven disposades a seguir el joc que la societat els imposava.

Ens fixarem en les dones viatgeres d’aquesta època. Per què el viatge? Qui eren? Cóm ho van poder fer? A on anaven?

Durant segles, no va estar ben vist que una dona viatgés sense estar acompanyada per una dama de companyia, un tutor o un marit. Viatjar sola significava córrer un gran risc, no només per a la seva integritat física, sinó per a la seva imatge social i fins i tot moral. La llibertat de conèixer i d’explorar més enllà del món que els havia estat assignat es considerava perillós, una aventura que li podria proporcionar coneixements i companyies no adequats. A les dones se’ls negava l’oportunitat de moure’s soles pel món i no se’ls permetia una participació activa a la vida pública, política o empresarial, forçant-les a cultivar els seus sentiments i habilitats en privat i a sobrevalorar l’amor romàntic i convenient per sobre de qualsevol altra cosa, ja que aquesta era l’única via d’escapament per abandonar la llar familiar, i, amb sort, poder sortir del seu entorn acompanyant els seus marits.

Les viatgeres victorianes, autèntiques pioneres que van lluitar contra tota mena d’obstacles i prejudicis per poder fer allò que realment volien: descobrir el món que hi havia més enllà de la conservadora Anglaterra. Les que aquí destacarem són algunes d’aquestes excepcions que es van alliberar de l’encotillament i els lligams que restringien el moviment de les dones. Al pròleg del llibre de Mary Morris The Illustrated Virago Book of Women Travellers, ja amb diferents edicions, fa un interessant símil entre l’estreta cotilla de les dones occidentals i els peus lligats de les dones orientals. Ambdues limitades per respirar socialment i poder moure’s amb llibertat.

De tota manera, no podem esperar les mateixes experiències de viatge reflectides per una dona que per un home de l’època, de fet hi ha menys obres sobre viatges escrites per dones; la manera d’assimilar els nous coneixements, la manera d’adaptar-se a les diferents cultures, les pors a patir algun tipus d’agressió física, el rebutg social i el despertar no només intel·lectual sinó físic de moltes, fan que tots els testimonis recollits, ja sigui directament o com a inspiració per a un poema o una novel·la, siguin especialment valuosos per les percepcions i complexes emocions que ens mostren.

Ja a l’època es van editar “manuals” d’ajuda a les viatgeres, la qual cosa demostra que no era un fet menor. Uns llibres de recomanacions de tot tipus per aquelles intrèpides aventureres. Si fóssim una anglesa de finals del XIX, Hints to Lady Tavellers no podria faltar al nostre equipatge. Escrit per Lillias Campbell Davidson el 1889, aquí en deixo unes primeres pàgines de l’original, del que va ser el primer manual de viatge dirigit específicament a dones, amb consells pràctics perquè s’animessin a sortir a fer de turista.

I ara passo a fer un resum, la redacció del qual segueix el mateix to i estil que l’original.

1.VIATJA LLEUGERA D’EQUIPATGE Viatjar seria la més gran de les dites si no fos pel que pesen la maleta i els baguls ; especialment quan no tens criades que et portin la càrrega. Per alleugerir, es recomana no portar més que una bossa de viatge o un maletí amb allò bàsic. Si calgués passar la nit al ferrocarril o al vaixell, no t’oblidis la bata de franel·la, ja que dormir amb la roba del dia resulta molt incòmode i el vestit se t’arruga. Hi ha qui es desvestix i es cobreix directament amb les mantes del tren, un procedir del tot desaconsellable per antihigiènic i imprudent. Emporta’t un xal gran per tapar-te, un coixí de plomes per als peus i una gorra de llana o de seda, així podràs treure’t el barret, perquè és impossible tenir un somni reparador amb el barret posat. Convé endur-se una banyera portàtil. Encara que molts establiments ja en disposen per un càrrec extra, et serà difícil trobar-les quan surtis dels camins habituals. Agafa un joc de tovalloles, perquè les subministrades als hotels no es caracteritzen per la seva suavitat precisament. Afegeix una pastilla de sabó i una esponja; glicerina per hidratar cutis i mans, que s’esquerden molt viatjant, i llet agra per a les cremades solars.

2.LA FARMACIOLA D’EMERGÈNCIES
Mai no surtis de casa sense una ampolla de brandi per als refredats. Recordeu-vos de les pastilles de càmfora per prevenir refredats, de l’acònit homeopàtic: les flors de camomila, l’oli d’oliva, les gases de calèndula, l’àrnica… I, per últim però no menys important, els caramels de menta per al mareig i les sals aromàtiques per als desmais.

3.CONTROLA LA DIETA Sempre que les circumstàncies ho permetin, evita els menjars massa copiosos o poc saludables en ruta. D’acord amb el sentit comú i l’autoritat mèdica, els vins són el millor aliment per al viatger. Fuig dels brioixos, limita’t a pudins i mata el cuquet amb galetes salades i sandvitxos. Important: no et descuidis de l’obridor, podries trobar-te en seriosos problemes sense aquest instrument, que fa d’una tasca impossible una cosa senzilla. El vi pren-lo amb molta moderació, i els licors, ni tastar-los. Substitueix-los per cafè, xocolata calenta, llimonada casolana o te.

4.M’EMPORTO L’ASSISTENTA? Les criades resulten generalment inútils al moment de la veritat, i pitjor que inútils en situacions d’emergència. Així que no et molestis a emportar-te-les amb tu al tren. Si insisteixes que t’acompanyin, desafia les convencions socials i que viatgin al teu mateix vagó de primera classe, doncs encara et seran més inútils si van al seu pertinent passatge de tercera.


5.ARREGLADA PERÒ INFORMAL Està en joc l’orgull de la nació: de tu depèn que les angleses siguin les pitjor vestides del planeta o no, així que para atenció. Una vestimenta sense adornaments pretensiosos i un comportament seriós protegiran la teva dignitat encara que viatgis sola. Per descomptat, els pantalons queden totalment fora de lloc. Els enagos blancs són inadequats per viatjar. Tria colors foscos. A l’estiu serà necessari un guardapols de seda grisa o marró, que arribi fins a la vora del vestit i puguis cordar-te de dalt a baix. Pel que fa al calçat, les botes són molt millors que les sabates; preferiblement les que es lliguen amb cordons.

6.ALERTA AMB ELS LLADRES Guarda part dels teus diners a la butxaca secret que hauràs confeccionat als enagos a aquest efecte, reservant una suma petita per a despeses imprevistes a la butxaca del vestit. La resta de lliures lliureu-les al vostre acompanyant, i que sigui ell qui s’encarregui d’efectuar els pagaments.

7. CAL DEIXAR PROPINA?
No, encara que el xofer del carro te la demani. Aquesta demanda no se sustenta sota cap fonament legal, per desgraciada que sigui la seva vida .

8.NO MOLESTIS AL TEU COMPANY DE VIATGE
Si viatges amb escorta o acompanyant, no l’has d’incordiar amb preguntes contínues del tipus “Per on anem?”, “Quan arribem?”. És un comportament ofensiu i impropi que fa del viatge una mica tediós. Si t’avorreixes, contempla el paisatge o llegeix, però no siguis primmirada, deixa el teu company tranquil i no interfereixis en les seves disposicions i plans.

9.ALLOTJAMENT S’encarregarà sempre el teu acompanyant (que per això li has fet entrega dels diners abans). El més aconsellable per triar un hostal confortable és deixar-se guiar per recomanacions fonamentades en les experiències personals d’amics i coneguts. Ès preferible buscar una habitació moblada, així t’estalviaràs transportar els teus propis estris.Les casolanes solen ser honestes, però no així les serventes. Val més no sotmetre-les a la temptació i guardar amb clau qualsevol pertinença de valor.
Mai et fiquis en un llit aliè sense assegurar-te que ha estat degudament ventilat, ja que tothom sap els efectes mortals que tenen els llençols humits per a una dama. Si viatgeu en solitari, informeu el patró perquè, a l’hora de dinar, us porti del braç al restaurant; però allibera’l d’aquesta obligació si et quedessis més d’una nit. Demana a un cambrer que exerceixi la funció d’escorta, així evitaràs la vergonya de creuar la sala sola. Un cop a taula, demana els plats que vulguis en veu baixa; sigues ràpida i resolta en la teva decisió, i no aturis al maître canviant cada dos per tres la teva elecció.

10.PER A DONES QUE VIATJEN SOLES Quan arribis a una ciutat desconeguda, fes-te amb un mapa i una guia de viatge, per no caminar preguntant tota l’estona adreces. Tot i que les viatgeres independents solen ser objecte de consideració i amabilitat per part dels homes, i un cavaller de debò sempre estarà disposat a ajudar-te. Si es donés el cas de topar-te amb un maleducat al tren o al vaixell, baixa’t el vel i dóna-li l’esquena, fes com si llegissis o mira per la finestra. Una conducta circumspecta és la manera més segura d’espantar la impertinència
. Per evitar situacions violentes, busca seient amb una altra dama o prop d’un home d’edat avançada. Si el teu company circumstancial de viatge iniciés una conversa, no el despatxis. Aquestes familiaritats són les pròpies del viatge i no afectaran gens la teva bona imatge; però tampoc intimes gaire, sigues prudent. Recordeu que només els homes estan habilitats per iniciar diàleg amb una dama, mai a la inversa. Veuràs com n’és d’agradable el costum continental d’intercanviar reverències amb cada estrany que entra al vagó, i com de desagradable és per a la cordialitat humana reprendre les mirades fredes i repulsives que es fan servir a les illes britàniques.

11.ELS PERILLS DEL VIATGE Cert que, sovint, es mira les viatgeres amb curiositat, si no temor, desconfiança o hostilitat; però viatjar no comporta més riscos que un ball de la London Season.

L’aplom i les maneres són la millor salvaguarda davant de situacions espinoses. I, per sort, aplom i compostura ja no són virtuts alienes a les dames. No obstant això, sempre que hi hagi un home al teu costat, deixa’l fer, no intervinguis; només hauràs d’actuar per tu mateixa si no trobes cap gentleman a prop. En cas de naufragi, oblida’t de les joies: l’aprovisionament de queviures és prioritari. Busca una armilla salvavides; si no en trobessis (els subministraments són negligentment escassos de vegades), procura’t qualsevol objecte de fusta lleugera, que serà la teva salvació de no haver-hi suficients bots per a tota la tripulació. En l’hipotètic cas que el teu tren o el teu carruatge perdessin el control, saltar per la finestra no és la solució correcta. L’únic pla viable és romandre a bord, agafar-se fort i esperar amb sobrietat el moment de bolcar. Tot i que la pràctica totalitat d’accidents ferroviaris es deuen a equipatges mal subjectes que contusionen els caps dels passatgers. Per preveure aquests sinistres, col·loca les teves pertanyències pesades sota el seient. No anticipis desgràcies i allunya’t de les teves inseguretats; només així podràs gaudir del viatge.

12. DEIXA ELS TEUS PREJUDICIS A CASA Mai ridicultzis ni riguis dels costums i menjars estrangers, per rares que semblin. Si a Alemanya et serveixen la carn amb melmelada o el boví cru, o a Itàlia et donen els pèsols amb beina, o a França t’ofereixen filet de cavall i anques de granota… no facis cap comentari i reprimeix gestos de repugnància.
Tracta d’adaptar els teus gustos a la nova gastronomia, i si de debò et resulta impossible, aparta del plat els productes que et disgustin, però fes-ho ràpid i amb dissimulació. Els millors viatgers són els que mengen gat a la Xina i oli de peix a Groenlàndia, els que fumen pipa de sepiolita a Alemanya, els que cacen perdius a la Gran Bretanya, els que porten turbant a Turquia i els que munten elefant a l’Índia.

He avisat del to, i de les obvietats, que també comporta una intenció absolutament protectora i sosté la vulnerabilitat i fragilitat de les dones, de vegades fa somriure, si no ens fixem cóm n’era de classista la societat. Tot plegat sembla una contradicció: tot i així, que surtin de casa, que coneguin, que s’arrisquin. El llibre de fet també està ple dels consells de les pròpies dones que ja havien viatjat abans de la publicació d’aquest llibre, al 1889.

Arribats aquí en podrem descriure nomès algunes de les més rellevants, i també les que han tingut més notorietat. Intentaré facilitar la seva bibliografia, si més no la que està disponible.

Flora Tristan (1803-1844)

La vida de la reformadora Flora Tristán va ser rescatada de l’oblit el 1925, quan es va publicar la seva obra Tour de France, un informe sobre la seva campanya sobre els drets dels treballadors francesos a les zones industrials. La seva primerenca mort de febres tifoides va frenar el seu somni de creació d’un sindicat universal de treballadors que inclogués entre els seus punts fundacionals la igualtat de drets de les dones. El seu llarg viatge en solitari al Perú, per qüestions familiars, va significar el despertar polític i reivindicatiu de l’escriptora, com ella mateixa reflecteix a la seva obra Peregrinations of a Pariah. Va plasmar aquestes experiències en aquest magnífic llibre de viatges, publicat el 1838.

La que seria l’àvia de l’artista Paul Gaugin, va protagonitzar un dels fets que més rius de tinta van fer córrer a la crònica social dels diaris francesos: quan la llei de divorci encara era il·legal a França, Flora es va separar del seu marit, l’empresari André Chazal. Va recuperar el nom de soltera i va entaular una lluita per la custòdia dels seus tres fills. L’enfrontament va poder acabar en tragèdia, ja que Chazal, que rebutjava el protagonisme polític i social de la seva ja exdona, el va disparar per l’esquena ferint-la de gravetat. Els jutjats li van concedir la custòdia dels seus fills, la van declarar legalment divorciada, i van condemnar André a 17 anys de presó

Bibliografia
Filmografia

Frances Trollope (1780-1863)

Com el seu fill Anthony Trollope, l’autora britànica va ser una prolífica escriptora de novel·les, arribant a publicar-ne un total de 34; però, al contrari que el seu fill, mai no va rebre el reconeixement ni la fama que ell va aconseguir. El seu gran èxit va ser el llibre inspirat pels seus viatges pels Estats Units, Domestic Manners of the Americans, on de forma irònica i des d’un punt de vista molt britànic feia un retrat de la nova societat nord-americana, els seus costums i caràcter, centrant-se molt especialment a l’entorn rural. Independentment de l’atac mordaç, l’obra mostra una profunda preocupació pel paper que la dona representa dins de l’àmbit familiar i públic, arribant a lamentar allò que ella defineix literalment com el “la lamentable insignificància de la dona americana”. Va ser un best-seller.

Encara que Frances Trollope ha rebut menys atenció de la que se li ha prestat al seu fill A.nthony, a l’entorn acadèmic els crítics assenyalen que compta amb una capacitat intel·lectual i una habilitat literària equiparable a la seva profunda humanitat, a la seva consciència feminista ia la participació de la dona en activitats públiques. A les seves novel·les, expressa les preocupacions morals i ètiques del seu temps. Les seves narracions, en les quals barreja ficció i realitat, tracta nombrosos problemes socials com ara les clàusules de bastardia, les lleis injustes, l’explotació infantil a les fàbriques, l’abolició de l’esclavatge, la corrupció de l’església i els drets de la dona. Era ferma defensora que les novel·les serveixen per conscienciar la societat i provocar canvis i reformes socials que ajudin a protegir dones i nens.

Bibliografia

Amelia Edwards (1831-1892)

Mentre que la majoria de les viatgeres britàniques sentien la necessitat de mostrar el seu descobriment de la llibertat a través de les seves novel·les i escrits sobre viatges, podríem dir que el viatge d’Amelia va ser en sentit contrari, ja que va començar a viatjar quan ja era considerada una escriptora de prestigi entre el públic i la crítica.

Des de molt jove va demostrar un talent excel·lent per a la poesia i la novel·la, publicant diversos dels seus escrits a través de diaris i revistes i aconseguint l’èxit amb novel·les com Barbara’s History, i sobretot amb Lord Buckenbury, de la qual es van arribar a fer 15 reedicions. D’esperit inquiet, va decidir viatjar a Egipte en companyia d’uns amics i va quedar immediatament fascinada pel poble i la cultura egípcia. Els seus viatges a Egipte els va documentar al seu llibre A Thousand Miles Up the Nile, un èxit massiu de vendes, amb el qual va començar una conscienciació social per la protecció dels tresors i monuments egipcis i la reivindicació d’un turisme responsable i respectuós amb les cultures que visitava. Els darrers anys de la seva vida, Edwards va deixar de banda la literatura per dedicar-se en cos i ànima a l’egiptologia i el col·leccionisme, col·laborant amb diverses associacions arqueològiques i convertint-se en una erudita sobre el tema. Però ni tan sols la seva nova passió va fer que el seu afany per viatjar i conèixer noves cultures disminuís, emprenent un nou viatge per les regions més desconegudes i inaccessibles del Tirol, que va plasmar a la seva obra Untrodden Peaks and unfrequented Valleys: A midsummer Ramble in the Dolomites, on aconsegueix transmetre’ns cadascuna de les sensacions que les cultures centre europees causaven a la seva educació victoriana britànica

Bibliografia

Mary Kingsley (1862-1900)

La vida de Mary Kingsley reflecteix, potser, l’estereotip de la viatgera victoriana més que qualsevol altre, perquè hi són presents gairebé tots els tòpics de l’època.

Filla de l’escriptor George Kingsley i neboda del novel·lista i reformador Charles Kingsley, va ser una nena inquieta que, malgrat la seva escassa formació, devorava els volums de la biblioteca paterna. Les seves ànsies de viatjar i conèixer altres mons es van veure frenades per la invalidesa de la seva mare i l’obligació de tenir-ne cura. Però Mary no va deixar mai de somiar amb viatges a cultures exòtiques, molt diferents dels tours que oferien les agències de vacances britàniques, i, quan els seus pares van morir, es va sentir prou alliberada i forta per embarcar-se en els seus propis projectes. Així va començar el seu somni africà. A més de l’exòtic que resultava una indefensa dona victoriana convivint amb les tribus africanes, enfrontant-se als perills de la selva, la prosa plena d’humor de Mary Kingsley va captivar els britànics que seguien amb inusitat interès les experiències de la viatgera en canoa pel riu Ogooué sent atacada pels cocodrils, encarant-se amb els lleopards; el descobriment del canibalisme i la seva escalada a la muntanya Camerun, per una ruta que mai havia seguit un altre europeu. Els seus descobriments els va reflectir al seu llibre Travels in West Africa, amb què li va rendir homenatge al seu pare, ja que d’alguna manera sentia que ella estava finalitzant la feina que ell havia començat. Però més enllà de l’esperit aventurer, Mary va desenvolupar un gran esperit reivindicatiu, lluitant pels drets dels indígenes africans a conservar la seva pròpia idiosincràsia, sense que els missioners intentessin canviar els seus costums i creences, cosa que li va portar grans crítiques dels sectors eclesiàstics.

Bibliografia

Filmografia

Isabella Bird (1831-1904)

La prestigiosa Royal Geographical Society va oferir per primera vegada un lloc a una dona com a reconeixement al seu gran treball sobre cultures i viatges per tot el món. Aquesta dona era l’escriptora britànica Isabella Bird.

Aquesta viatgera incansable, de fort i excèntric caràcter, es va criar sota la conservadora educació del seu pare, un vicari anglès amb qui va recórrer múltiples parròquies de tot el país. Fins als 40 anys es va veure relegada a tasques casolanes i a la cura dels seus pares malalts; però van ser les seves pròpies, forts dolors cervicals i insomni crònic, el que van propiciar que comencés a viatjar, ja que els doctors li van recomanar sortir de la freda Anglaterra a la recerca de llocs més càlids.

Va començar els seus viatges acompanyada de la seva germana Hanny, però aviat es va adonar que el caràcter conservador de la seva germana frenava els seus instints aventurers, per la qual cosa va decidir emprendre les seves aventures; va viatjar a Austràlia, Hawaii i als Estats Units. Fascinada pel mig oest va publicar el seu exitós A Lady’s Life in the Rocky Mountains. Però aviat, es va veure necessitada de conèixer altres cultres molt més exòtiques per a una anglesa i va triar Àsia com el seu proper destí, visitant el Japó, la Xina, Malasya i Singapur. A les darreres etapes de la seva vida, aquesta dona sempre inquieta va estudiar medicina i es va establir a l’Índia acceptant la proposta de matrimoni del Doctor Bishop.

Bibliografia

Gertrude Bell (1868-1926)

Exploradora, escriptora, fotògrafa, alpinista, etnògrafa, espia, geògrafa, administradora política, diplomàtica i arqueòloga. Va néixer a Anglaterra, filla gran d’un matrimoni d’alt llinatge i molt, molt adinerat. La seva mare va morir quan ella només tenia tres anys i això va fer que Gertrude fos especialment propera al seu pare i anys més tard a la seva madrastra Florence, una jove escriptora de llibres infantils.

Gertrude va créixer rica i intel·ligent, tant és així que després d’estudiar al Queen’s College de Londres, el seu pare va accedir a enviar-la a la Universitat d’Oxford, una cosa molt poc comuna a l’època. Aquí va estudiar història moderna i es va convertir en la segona dona a passar un examen de grau. És clar que aquest va ser només un reconeixement informal; Oxford no va donar cap títol universitari a una dona fins al 1920. Als 24 anys Gertrude es va llançar al món. Aquí resumirem, però va marxar a Pèrsia (avui Iran) i va seguir per Mesopotàmia, Turquia, Síria, Palestina, Líban, Aràbia i Egipte. Com a alpinista també va arribar al cim de les Muntanyes Rocalloses i Els Alps. Durant les seves travesses va fer fotos amb una càmera Kodak, va escriure llibres i centenars d’articles de premsa.

Generalment Gertrude va triar viatjar sense companyia d’occidentals, només amb guies i escortes locals. Es desplaçava amb un munt de baguls que portaven fins a una banyera desplegable, vestits i una elegant vaixella anglesa. Bell mai es va vestir com a home (com altres viatgeres de l’època) i fins i tot es va negar a fer servir pantalons. El 1907 va dirigir una excavació al jaciment bizantí de Binbirkilise, a Anatòlia, al costat de l’arqueòleg escocès William Mitchell Ramsay. Després, enmig d’una expedició arqueològica va conèixer el seu amic i col·lega T.E. Lawrence, més conegut com el famosíssim Lawrence d’Aràbia.

La seva carrera arqueològica es va interrompre per la I Guerra Mundial, llavors el Regne Unit va requerir els seus serveis per a l’Arab Intelligence Bureau of the British Army al Caire, i Gertrude es va convertir en una agent indispensable per negociar amb els xeics del Golf Pèrsic. És a dir, es va transformar en espia. Aquí la història és menys coneguda per raons òbvies, però el que sí que sabem és que Bell va participar activament en la creació de l’Estat de l’Iraq i va defensar fortament la seva independència. Com que tenia una bona relació amb el Rei Faisal I, es va quedar vivint allà i treballant com a arqueòloga. Va fundar el Museu Arqueològic de Bagdad, al qual va donar la seva pròpia col·lecció de peces.

Gertrude Bell va morir a Bagdad el juliol de 1926, als 57 anys. Va deixar una carta demanant que cuidessin el seu gos i un vetllador ple de flascons de somnífers buits. Va ser enterrada en aquesta ciutat amb un multitudinari funeral.

Bibliografia

Filmografia



Breu mostra de llibres que tracten de forma genèrica el viatge femení.

Categories
Llibres

El Director

Per Josep Sauret

Títol: El director. Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo

Autor: David Jiménez Garcia

Editorial: Libros del K.O., S.L.L., 2019

El Director, és un llibre que fou publicat fa tres anys i que m’ha agradat rellegir arran dels àudios del Sr. Villarejo, dels podcast de la Sra. Corina Larsen i de tantes altres informacions que ens arriben esbiaixades per complir uns objectius que no tenen res a veure amb informar.

El llibre explica la història del diari de Madrid, El Mundo, durant una curta etapa, escrit pel qui fou el seu director, entre el 30 d’abril de 2015 i el 25 de maig de 2016.

David Jiménez, nascut a Barcelona, havia fet la seva carrera professional com a periodista de guerra en diferents països asiàtics i no estava acostumat al funcionament i a les relacions polítiques de la premsa madrilenya. En teoria venia per redreçar una situació econòmica dolenta del diari que empitjorava contínuament per la davallada de les vendes (caigudes de més d’un 60%, en els últims anys) en un moment de transició cap a la premsa digital.

El Mundo  dels anys 80 tenia la imatge de diari rebel i contestatari. Fundat el 1989 per Pedro J. Ramírez, que quan el varen acomiadar de Diario 16 es va dedicar al nou diari que va fundar, a investigar i a denunciar abusos de poder sense defensar cap partit en concret (en teoria). Tot i així, sembla que va influir força en la caiguda de Felipe Gonzalez i en l’ascens de José Mª Aznar a la presidència del govern (1996-2004).

El Mundo al 2015 havia perdut l’empenta juvenil i entre altres tenia una contradicció ideològica, si volia reconciliar-se amb el govern del PP després de la publicació de la trama de “Los papeles de Bárcenas” no podia seguir sent un diari neutral. Era un dilema difícil de resoldre que va acabar amb la domesticació del diari per part del partit del govern de Rajoy i amb la sortida de David Jiménez del diari i deixant de ser un diari de principis per passar a ser un diari de partit.

Segons l’exdirector no va ser aquest l’únic motiu de la seva ràpida marxa del diari. Per part de la propietat, li havien promès suport, mitjans i temps per fer una revolució interna, però no va tenir cap dels tres elements.

David Giménez es presenta com un independent que vol una premsa independent i que tampoc accepta els favors de les empreses de l’IBEX que premiaven els diaris i els periodistes afins. En un article que publicà Jiménez el diumenge deia:

Si les describiera un país donde el Gobierno maniobra para despedir a periodistas incómodos, impone a tertulianos en programes de radio y televisión y presiona a los directivos de medios de comunicación para evitar las críticas, pensarían que hablo de una república bananera. Ocurre en España…”

A conseqüència d’un ERO, que la propietat va fer-li presentar, va haver-hi una vaga en el diari. L’ERO pretenia acomiadar un terç de la plantilla i mantenir els privilegis als directius i col·laboradors externs. El diari no va sortir, la revolució que es pretenia va agafar un altre sentit. El representant de la propietat es va presentar com un salvador del diari, en acceptar alguna de les propostes de l’autor del llibre i acabar-se la vaga.

La situació personal del director va acabar en un acta de conciliació en el jutjat, abans del judici en què hi havia un acord de confidencialitat que incloïa una frase que es garantia la seva llibertat d’expressió constitucionalment reconeguda.

De la relectura i la situació actual, en deduïm que malauradament, les males praxis són molt difícils d’erradicar i serà molt difícil tenir una premsa verdaderament lliure.

Més informació

David Jiménez García

Reseña libro “El Director” Todo INDIE

Categories
Llibres

El futur de la humanitat

En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.

És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.

El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.

Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Anestesiados

Josep Sauret

Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología
Autor: Diego Hidalgo
Ed. Catarata. Col·leció Mayor
Madrid, 2021

Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.

Diego Hidalgo

Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i  un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i   Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.

Anestesiados

Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.

Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.

Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…

Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.

La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.

Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:

“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.

La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…

Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.

Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?

La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.

Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta  la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…

També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.

Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.

Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.

Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta  controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…

Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.

S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible  mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.

Cap al final ens dona un missatge molt clar:

“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.

En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Poesia i civisme

Uns dies després de morir Antonio Machado, el seu germà José va trobar un paper arrugat dins la butxaca de la gavardina. Entre les anotacions del poeta hi havia l’últim vers que va escriure: ‘Estos días azules y este sol de la infancia’.

Estem davant d’un meravellós i, encara més, rigorós documental sobre el camí vital d’uns dels poetes que més em van marcar des de ben petita. Jo tenia una tieta-àvia molt creient que l’havia conegut a Baeza durant uns quants anys, a aquell bondadós ateu.

De forma cronològica passem per la seva vida com a poeta i home cívic, això sí, de la mà de bons especialistes, Ian Gibson i Luís García Montero, entre molts altres, estan pletòrics. Un documental amb motiu del 80è aniversari de la seva mort. La vida del poeta com a símbol de l’Espanya que es va perdre: un cant a la importància de la cultura per a la vida, per al progrés i per crear una millor societat. Narrada de forma magnífica i sense pressa per l’actor Pedro Casablanc, escrita y dirigida per Laura Hojman amb producció de Summer Films. Es pot veure a Filmin i a Netflix. També sense presses.