Categories
Llibres

El futur de la humanitat

En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.

És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.

El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.

Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Anestesiados

Josep Sauret

Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología
Autor: Diego Hidalgo
Ed. Catarata. Col·leció Mayor
Madrid, 2021

Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.

Diego Hidalgo

Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i  un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i   Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.

Anestesiados

Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.

Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.

Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…

Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.

La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.

Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:

“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.

La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…

Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.

Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?

La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.

Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta  la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…

També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.

Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.

Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.

Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta  controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…

Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.

S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible  mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.

Cap al final ens dona un missatge molt clar:

“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.

En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Poesia i civisme

Uns dies després de morir Antonio Machado, el seu germà José va trobar un paper arrugat dins la butxaca de la gavardina. Entre les anotacions del poeta hi havia l’últim vers que va escriure: ‘Estos días azules y este sol de la infancia’.

Estem davant d’un meravellós i, encara més, rigorós documental sobre el camí vital d’uns dels poetes que més em van marcar des de ben petita. Jo tenia una tieta-àvia molt creient que l’havia conegut a Baeza durant uns quants anys, a aquell bondadós ateu.

De forma cronològica passem per la seva vida com a poeta i home cívic, això sí, de la mà de bons especialistes, Ian Gibson i Luís García Montero, entre molts altres, estan pletòrics. Un documental amb motiu del 80è aniversari de la seva mort. La vida del poeta com a símbol de l’Espanya que es va perdre: un cant a la importància de la cultura per a la vida, per al progrés i per crear una millor societat. Narrada de forma magnífica i sense pressa per l’actor Pedro Casablanc, escrita y dirigida per Laura Hojman amb producció de Summer Films. Es pot veure a Filmin i a Netflix. També sense presses.

Categories
Llibres

Stalin i els seus cortesans

Aquesta gran obra no és de fet la biografia de Stalin, sinó que tracta d’un període de temps que comença l’any 1929, quan es fa definitivament amb el poder total de la URSS i acaba amb la seva mort el 5 de març de 1953. És la vida del dictador a través de les relacions amb el seu entorn familiar, la seva segona dona, Nadezhda Al·lilúyeva (Nadia) i la seva família, els Al·lilúyev, tan propers a Stalin al llarg del temps, i els fills d’aquest matrimoni, Vasili i Svetlana que aniran creixent en un ambient tòxic i extremadament cruel. Els Svanidze, parents de la seva primera dona Yekaterina Svanidze anomenada Kató i morta prematurament l’any 1907, també formen part del cercle familiar i de poder del personatge. Un fill d’aquest matrimoni de joventut, Iàkov, poc estimat per Stalin, també tindrà el seu paper en el drama que es viurà a la Unió Soviètica en els vint-i-cinc que abasta el relat.

Ióssif i Nadia (Beyond Russia ES) Stalin amb els fills de l matrimoni amb Nadia, Vassili i Svetlana (lavanguardia.es) Svetlana amb Lavrenti Béria, el “tiet” Lara cap del NKVD, al fons es veu Stalin treballant (nationalgeographic.com) Imatge de l’enterrament de Nadia Al·lilúyeva el novembre de 1932 (alamy.es) Les dones de Stalin: Zhenia Al·lilúyeva, germana de Nadia amb el coll d’encaix va ser amant així com Bronislava Poskrebisheva, dona d’un dels seus jerarques i eliminada en una de les purgues (NemaloKing.net)

Els co-protagonistes principals de la història són els jerarques bolxevics i les seves famílies que acompanyen Stalin al llarg dels anys, que formen la gran família bolxevic que serà utilitzada i en molts casos eliminada físicament a resultes de les purgues i fases de Terror que Stalin anirà desenvolupant de forma terrible i despietada al llarg dels anys.

El llibre comença, i introdueix els personatges, amb un sopar de celebració al Kremlin el dia 9 de novembre de 1932 on els mandataris bolxevics celebren l’aniversari de la revolució de 1917. La turbulenta relació entre Ióssif i Nadia, agreujada per caràcter depressiu de la jove i el fet de ser cada cop més conscient de la personalitat despòtica i cruel del seu home donaven lloc a constants escenes i baralles dins la parella. Aquest sopar no serà una excepció però el seu desenllaç serà fatal i l’endemà trobaran Nadia morta d’un tret i víctima d’un suïcidi. Això afectarà terriblement Stalin i serà un punt d’inflexió en la seva obsessió pel poder a qualsevol preu.

Dalt i d’esquerra a dreta: Làzar Kaganóvitx (1893 – 1991) Anastàs Mikoian (1895 – 1978) Viatxeslav Mólotov (1890 – 1986) Kliment Voroixílov (1881 – 1969) Baix i d’esquerra a dreta: Andrei Jdànov (1896 – 1948) Nikita Khrusxov (1894 – 1971) Lavrenti Béria (1899 – 1953) (totes les fotos són de wikipedia.org)

Després d’aquesta introducció descriptiva de molts dels personatges que després constituiran part del relat i de la finalització abrupta de la segona relació conjugal formal de Stalin, el llibre comença una història cronològica que s’inicia l’any 1929 quan Stalin assumeix un control dictatorial absolut sobre el Partit. L’autor ens descobreix un Stalin inusual, sorprenent, menys enigmàtic, més íntim, tant o més brutal però més humà. I amb ell introdueix l’apassionant història de la seva cort imperial, una epopeia de pors i traïcions, un món de privilegi i corrupció, una vida en la qual es barrejaven l’amor familiar i la brutalitat assassina. Stalin utilitzava el perillós joc del poder amb els seus cortesans durant els sopars i els balls que tenien lloc en les impressionants viles del Mar Negre i en els enormes apartaments del Kremlin: un món secret però estranyament càlid, poblat per assassins, fanàtics, degenerats i aventurers. Des del nan bisexual i carnisser assassí Iejov fins al depravat Béria, cadascú representava un rol per Stalin: Ordzhonikidze l’exaltat, Kaganóvitx el brut, Voroixilov el simpàtic i estúpid; Mikoian el llest, Jdànov el presumptuós o Khrusxov la mascota del líder. Tots caminaven al límit de l’abisme, matant per a sobreviure, dormint amb una pistola sota el coixí; deixant morir a les seves dones quan Stalin els ho exigia o permetent que els seus fills visquessin segons un codi de mentides. Però tots van ser fidels a la fe cuasirreligiosa del bolxevisme.

Els dos monstres més depravats de la cort de Stalin: Lavrenti Béria i Nikolai Iejov (1895 – 1940) (nemloknig. Stalin amb Iejov (a l’esquerra) i eliminat de la foto (dreta) després d’haver estat purgat i executat (NemaloKing.net) Mólotov signa el pacte germano-soviètic el 25 d’agost de 1939 en presència de Joachim von Ribbentrop, a l’esquerra, i Stalin (lavanguardia.es) Polina Mólotova, la dona de Mólotov acabaria purgada els darrers temps de Stalin i en el gulag (lavanguardia.es)

Les diverses fases de l’estalinisme van passant pels nostres ulls: les grans repressions lligades a la persecució dels kulaks i els pagesos en general, la lluita contra Trotski i la “dreta” del partit, el gran Terror que afectà milions de persones amb la detenció, la tortura, la deportació o l’afusellament programat a través de llistes en l’elaboració de les quals Stalin treballava de manera intensiva i personalitzada. Aquesta política atroç i deshumanitzada la vivien els nostres protagonistes des de la quotidianitat del Kremlin o les luxoses datxes on la mort, les pors i les festes alternaven en una voràgine terrible.

A l’inici del llibre hi ha un arbre genealògic de les tres famílies properes a Stalin: Els Djugashvili on veiem els seus pares, els Svanidze, la família de “Kató”, la seva primera dona i els Al·lilúyev, la família de Nadia. A continuació hi ha un llistat onomàstic de personatges que comença pel protagonista principal:

Ióssif Stalin, l’autèntic cognom del qual era Djugashvili, anomenat “Soso” i “Koba”. Secretari general del Partit Bolxevic, 1922 – 1953 i primer ministre, 1941 – 1953. Mariscal. Generalíssim dels exèrcits.

Tot seguit trobem un llistat descriptiu de la família, els seus aliats, els generals, els enemics i antics aliats i els anomenats “enginyers de l’ànima humana” on s’inclouen intel·lectuals diversos que tindran un paper més o menys rellevant durant l’etapa. Aquesta descripció breu dels personatges, així com l’arbre genealògic familiar són de molta utilitat al llarg de la lectura per a situar-te correctament.

Dues de les multiples datxes de Stalin: la de Sotxi al Mar Negre i la de Kuntsevo a Moscou (Dreamstime)

L’accés per part de l’autor a principis dels anys 2000 a arxius soviètics tancats fins aleshores com ara una bona part de l’Arxiu Presidencial permeté la consulta a les cartes de Stalin, dels seus homes de confiança i les famílies de tots ells. També hi tingué accés a arxius militars i de defensa no disponibles fins aquell moment. Tot això i més consultes, han permés a l’autor escriure un retrat de Stalin, dels seus vint màxims jerarques i de les seves famílies, mostrar com governaren i com visqueren en la cultura singular dels seus anys de poder absolut. Tot plegat en un text de 713 pàgines i uns annexos amb notes, bibliografia, mapes, índex alfabètic i una llista de les il·lustracions descrites a l’obra que ens porta fins les 854 pàgines totals.

Stalin amb el mariscal Gueorgui Júkov (1896 – 1974) el millor estratega soviètic durant la segona guerra mundial; també tindria problemes polítics en acabar la guerra (gettyimages.com) Grup de jerarques amb Stalin l’any 1937 en plena època de Terror: Mólotov, Kaganóvitx, Stalin, Mikoian i Kalinin. Acompanyen dues figures de nova incorporació a la direcció del partit, Khrusxov i Iejov (NemaloKing.net) La mort de Stalin va desfermar una cruenta lluita per la successió entre els jerarques (Russia Beyond ES)

Simon Sebag Montefiore va estudiar Història en el Gonville & Caius College de Cambridge. Durant la dècada de 1990 va viatjar per tota l’antiga Unió Soviètica, especialment pel Caucas, Ucraïna, Àsia central i va escriure sobre Rússia pel Sunday Times, el New York Times i el Spectator, entre altres periòdics. Ha presentat documentals per a la televisió i ha escrit dues novel·les, així com alguns assajos, entre els quals destaquen King’s Parade (1991) i Prince of Princes: the Life of Potemkin (2000), nominat als premis de biografia Samuel Johnson, Duff Cooper i Marsh. A Editorial Crítica ha publicat Llamadme Stalin (2007), La corte del zar rojo (2004), Titanes de la història (2012) i Jerusalen. La biografia (2011). La present edició en rústica que he llegit i ressenyat és de l’any 2010 i ha estat traduïda al castellà per Teófilo de Lozoya.

Categories
Llibres

Una breu història de la igualtat

Per Josep Sauret

Títol original: Une brève histoire de l’égalité
Autor: Thomas Piketty
Edicions 62 nov. 2021
Primera edició en francès 2021

Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.

Una breu història de la igualtat

Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que:
La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”

Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes.
Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.

Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.

El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )

El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.

Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats:
una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”

Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.

Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX.
Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.

Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.

Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.

Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.

Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.

Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.

El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.

Thomas Piketty, 2015, Wikipedia Commons
Categories
Llibres Teatre

La Trena

La trena

Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura

Autoria: Laetitia Colombani

Direcció: Clara Segura Crespo

Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)

Una trena d’amistat

Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.

No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.

La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.

Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.

La Trena. Teatre Goya

Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)

Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduisme i catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah, Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.

Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.

La Trena, Teatre Goya

Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.

La Trena, Teatre Goya
Categories
Arts plàstiques Llibres

Paco Candel, la veu dels altres catalans

Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.

Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.

La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.

Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)

Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.

El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.

El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.

Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.

Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.

Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).

Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.

Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM
Categories
Llibres

Els “apatxes” de Barcelona

Molts recordareu, o haureu sentit a parlar, d’una cançó que cantava la cupletista Célia Gámez titulada “Si vas a París papá, cuidado con los apaches” un charleston a ritme de fox-trot de l’any 1929. Com tantes altres coses, aquestes cançons van venir aquí des de París, durant l’anomenada Belle Époque, també la dels apatxes.

Què hi feien uns indis salvatges a Paris a principis del segle XX? Eren nois joves organitzats en el que avui en diriem tribus urbanes, una subcultura d’extrema violència, en els codis ètics de lleialtat interna, en la revolta improductiva de lumpen proletari. En una època marcada pel contrast entre l’esperit bon vivant de la bohèmia i l’explotació social de la classe treballadora, bandes de joves ganduls procedents dels suburbis del nord-est parisenc (Belleville, La Bastilla o Montmartre) sembraven el terror. Una plaga amagada als carrerons supervivents a la higienització que Haussmann havia fet de la ciutat. Xusma, racaille, que copava les portades dels diaris. Amenaça que sorgeix com a construcció social i mite dels temors reals i amplificats per la premsa, l’alta burgesia i els nous rics. Van dominar barris sencers de París. Es van enfrontar en batalles campals multitudinàries amb la policia. Van crear el seu propi estil de lluita i dansa. La bona societat anava a les seves tavernes per veure’ls llançar i arrossegar les seves dones al seu ball patibulari. La seva indumentària —fulars al coll, jaquetes de setí negre, pantalons d’amples butxaques, gorres de plat i tatuatges— els descrivia i definia. Alguns, els darrers, es van fer bandits socials i anarquistes. L’Estat va haver de crear brigades especials per lluitar-hi. I, tot i això, va ser la cruenta Primera Guerra Mundial qui els va donar la punta. Molts hi van morir. Altres van comprendre que per molt cruels que fossin els seus crims, després dels horrors d’aquesta, ja no podrien espantar ningú. Cal insistir que la premsa francesa en va parlar amb por i fascinació alhora, cosa que va engrandir el fenòmen.

El fenomen va néixer a París, però si el fem més gran, s’escampa, i ho va fer per totes les grans ciutats europees, els primers anys del segle XX, a les més industrialitzades, amb més proletariat, i diferències socials, i Barcelona no en va quedar al marge, no en va, parlem de la Barcelona canalla. Eren els Peaky Blinders de la Barcelona del pistolerisme. El Barri Xino, les drogues, els cabarets, la prostitució, la trata de persones, en fí, tot allò que ja sabem i que la gran cultura se’n va saber aprofitar.

L’editorial La Felguera presenta una obra col·lectiva i polièdrica una cuidada edició. Fotografies, il·lustracions i retallades de la premsa de l’època acompanyen textos passats i presents que recorren en quatre parts el naixement i esdevenir apatxes. A la primera, ‘La xusma, la pesta, la plaga’, es relata la creació i el bateig mediàtic d’aquesta subcultura mitjançant textos periodístics de principis del segle XX; la segona, ‘Genealogia apache’, recull breus assajos actuals sobre aquest fenomen; la tercera, ‘Els últims apatxes’, dóna veu als representants finals d’aquest bandolerisme urbà, la banda de Bonot i l’apatxisme anarquista; finalment, ‘Portar la guerra a casa’ explora la poc coneguda emigració apatxe a Espanya.

Però n’hi ha més de publicacions, la Universitat Pompeu Fabra té al seu catàleg un llibre que explica cóm arriba el moviment a la Barcelona dels grans enfrontaments socials de l’època. La revista Sàpiens, del juny passat, també té un interessant article de divulgació, el que em va despertar l’interès.

El 2012 el CCCB va fer una exposició extensa sobre la història del Paral·lel barceloní. A part del Catàleg, hi ha una sèrie de vídeos que ho il·lustren més que bé, sobretot el de Xavier Albertí, una de les persones que més en sap. I si voleu podeu escoltar les barbaritats que les cupletistes cantaven, o veure’n unes imatges per recordar què en va quedar.

Categories
Llibres

Viure com un estoic

Per Josep Sauret

Títol: El arte de vivir como un estoico. Desayunar con Séneca para alcanzar una vida buena

Autor: David Fideler

Traductor: Pablo Hermida Lazcano

Edició: Paidós

Any: 2022 (la primera edició en anglès és del mateix any)

David Fedeler

David Fedeler, ha estudiat filosofia grega antiga i religions mediterrànies en la University of Pennsylvania. Té un doctorat en filosofia i història de la ciència i de la cosmologia. És un gran especialista en Pitàgores i el pitagorisme. És filòsof, escriptor, editor de revistes, professor universitari, consultor educatiu i director d’un centre de humanitats. Va néixer als Estats Units, però, viu des de fa més de deu anys a Sarajevo amb la seva esposa i fill. Ha dedicat molts dels seus treballs a l’estudi de l’estoïcisme.

David Fedeler

L’estoïcisme

En aquests moments en què sembla que el neoliberalisme està present en moltes decisions polítiques i econòmiques del món occidental, és més oportú que mai fer una revisió d’un pensament clàssic.

L’estoïcisme prové de l’antiga Grècia, però fou a Roma d’on fonamentalment gràcies a Sèneca, ens han arribat els principals escrits. Sèneca seguia la tradició en què els homes de rellevància es dedicaven a escriure o fer escriure el que estava passant en l’imperi.

El llibre de Fedeler, a través de la vida i dels escrits de Sèneca, ens va explicant l’estoïcisme romà, que evidentment bevia del grec i d’una forma substancial de Sòcrates.

Sèneca, malalt crònic des de jove, fou senador amb Calígula, desterrat per Claudi durant vuit anys a Còrcega, poc després de morir el seu únic fill. Més tard va ser cridat a Roma com a tutor de Neró quan aquest tenia onze anys. Neró després d’una conjura contra ell, l’obligà a suïcidar-se. Amb aquesta trasbalsada vida la filosofia estoica el va ajudar a transformar les adversitats en coses positives.

Hi ha molts fets de la seva època que ens recorden al món actual. El consumisme, el luxe, l’egoisme, no viure d’acord amb la natura, són alguns exemples. Dóna molta importància a l’amistat, la que busca progressar conjuntament, no la falsa que va a aprofitar-se de l’altre.

També valora molt el temps, ser conscient de la mort i buscar la felicitat en cada moment. Gaudir del present en plenitud, superant les dificultats de manera que siguin menys doloroses. Hem d’anticipar-nos a les dificultats, per evitar les que depenen de nosaltres i hi podem influir, i les que no, intentar que siguin menys doloroses, i preparats per l’adversitat.

La filosofia estoica ensenya com respondre als esdeveniments personals negatius de la vida veient-los com una oportunitat per a una situació millor transformant l’adversitat.

Superar l’angoixa acceptant els esdeveniments i no fent-ne cas de les opinions alienes. Per això, és molt important conèixer-se i tenir criteris clars. No hem de lluitar contra la pròpia naturalesa i perseguir idees i béns més enllà de les nostres possibilitats.

Per a no deixar-nos dominar per la ira, que es basa en dos judicis mentals, una ofensa i la cerca d’una venjança, recomana una dilació en el temps, reestructurant les pròpies creences en base a les de l’altre. Cal buscar la justícia sense la ira, sent raonables i pràctics.

La persona seguidora de l’estoïcisme ha de tenir uns principis de vida que l’acompanyin sempre buscant la felicitat present i constant i estant content i agraït a la natura i a la societat,…

Ja Zenó, el fundador de l’estoïcisme, parlava de viure d’acord amb la natura. Un concepte ampli de natura que Sèneca va seguir entenent-lo com el fluir de la vida, de manera que tot el que rebem de l’univers hem d’acceptar-ho amb una mentalitat de gratitud. Contextualitzant, és el que avui ens diuen els científics i el moviment ecologista quan diagnostiquen que s’acaben els recursos naturals. Amb tot, cal tenir present que el seu sentit de la natura és més ampli que el nostre avui.

La pobresa o la riquesa extremes formarien part del que rebem d’un entorn al qual podem influir molt poc, i donat que les necessitats naturals són escasses introdueix per als més rics el que avui evolucionat en diríem teoria del decreixement.

A Sèneca se’l considera un seguidor de Epictet, ex esclau a la Grècia clàssica de qui recull el concepte ampli de llibertat, en el sentit de no ser pertorbat per res que no depengui de nosaltres, com per exemple les emocions negatives, el desig extrem de posseir bens materials, la ira, la ansietat sobre el futur…

Es preocupa que ens infectem de les males qualitats dels altres. Cal  seleccionar els companys. Fugir de la mentalitat de la turba, bandada humana (avui en diríem ramat) i en conseqüència de les influències negatives.

Els estoics foren precursors dels drets humans, de l’abolició de l’esclavitud i del feminisme. Estaven a favor de la igualtat de totes les persones al contrari d’Aristòtil que pensava que les dones eren inferiors intel·lectualment als homes i els esclaus encara més. Els il·lustrats en general i John Locke i Thomas Jefferson en particular, estan influenciats per les idees estoiques.

També donen importància al compromís cívic. Pertanyem a la comunitat en la què hem nascut i a la comunitat món. Hem de contribuir al benefici comú millorant aquestes comunitats.

La perseverança ens portarà a ser invencibles tot i les adversitats que tinguem. Hem de viure pensant en la mort, hem de vèncer la por a la mort. Som finits. Proposa viure cada dia com si fos l’últim. Segurament avui Sèneca defensaria l’eutanàsia, ell en deia una bona mort, en lloc de viure anys en un estat d’incapacitat.

Ens parla de convertir el dolor en gratitud. Hem de plorar, però tot dolor té un límit. No queixar-nos d’allò perdut i agrair el que tenim. La gratitud pot anar dirigida a persones, als déus i també a la natura, entenent com a tal el cosmos que hem de conservar. La gratitud ha d’anar més enllà d’allò  particular per incloure el món, l’univers en la seva totalitat.

És un pensament molt positiu, busca sempre el costat bo, beneficiós, de les coses, dels actes. La clau per ser feliç i tenir un bon caràcter la trobem en el concepte ampli de llibertat ja descrit de no estar esclavitzat per béns o sentiments externs i tenir una vida plena i autosuficient.

També són molt interessants les quatre pàgines d’exercicis filosòfics estoics que s’inclouen al final en un apèndix.

Categories
Llibres

Una vella i nefasta companyia

Joan Alcaraz

El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.

Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.

Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i
estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.

Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.

En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.

Anxo Lugilde: La vella companyia

Més informació

«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]

Podeu llegir el pròleg aquí