Categories
Llibres

Quin parell!

Editorial Tusquets, 2022. 302 pàg.

Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.

Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.

El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.

L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.

La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava

Categories
Llibres

La sorpresa de Benvolguda

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

Primeres línies de la novel·la

Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.

La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.

Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.

No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.

Categories
Llibres

La humanitat. Una historia d’esperança.

Rutger Bregman Ed. Empúries 2021 462 pàgines

Se’ns ha fet creure que l’ésser humà és egoïsta, poc solidari i violent per naturalesa, que es mou només per l’interès i cobdícia. Aquest pensament ha vingut avalat per “científicament” per múltiples estudis de psicologia social que demostraven que els humans tenim una fina capa de civilització que quan es trenca, ens converteix en bèsties capaces de fer el mal.

Ja des del segle XVIII el discurs filosòfic de Thomas Hobbes ens advertia que “l’home és un llop per a l’home” i que si la societat no el controlava a través del poder de l’estat, la repressió i les institucions, tot aniria malament. Oposant-se diametralment a aquest pensament trobem Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home es bo per naturalesa i que és precisament la societat qui el malmet a través de la misèria, la violència de l’estat o la injustícia.

En aquest assaig Rutger Bregman desmonta, un per un, molts dels mites que el poder ha volgut convertir en dogma, sobre la necessitat de control per evitar la maldat intrinseca dels humans. Comença estudiant els bombardejos alemanys sobre la població civil de Londres durant de la Segona Guerra Mundial, que tenien la intenció de causar el caos i la barbàrie, i en realitat el que provocaven era solidaritat i ajuda mútua. També desmenteix la versió dels militars sobre les inundacions degudes al Katrina i demostra que la gent s’ajudava i que en realitat el pànic de les elits apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells.

Descriu alguns estudis força interessants sobre evolució biológica de mamífers que demostren la supervivència dels més sociables. Desmenteix les proves que pretenien demostrar clars indicis de belicositat en la prehitòria i els atribueix al pas del caçador-recolector a l’agricultor sedentari: “Amb els primers assentaments i la invenció de la propietat privada va començar una nova època de la història de l’ésser humà: l’1% va començar a oprimir el 99%. Els fanfarrons van passar de capitans a generals, de cabdills a reis. El temps de la llibretat, igualtat i fraternitat s’havia acabat.”

Tractant-se d’estudiar el mal, no podía pasar per alt el tema del nazisme.  Basant-se en les conclusions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, descriu alguns estudis de psicología social que demostren que l’ésser humà es deixa seduir pel mal quan aquest es presenta disfressat del bé.

El mal és més fort, però el bé és més abundant.

Categories
Llibres

Una molt breu història del llibre (i 2)

Impremta del s. XV

Podeu consultar la primera part, aquí

4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’era mecànica

7. El futur del llibre

_____________________________________________

4. El llibre i la impremta manual

Al final de l’Edat Mitjana, el món del treball va evolucionar i l’augment de la població a les ciutats va fer aparèixer en millor mesura els comerciants; el comerç va augmentar l’activitat mercantil i es va fer necessari l’ús de la moneda. Al trànsit del final de l’Edat Mitjana i el començament de l’Edat Moderna va aparèixer una màquina per a la impressió de textos i publicacions, més ràpida i eficient, la impremta, de Johannes Gutenberg. La xilografia és l’antecedent de la impremta, que era lenta i impedia la realització de moltes còpies de llibres, a més la fusta es deteriorava. Per aquestes raons es va voler aconseguir un aliatge de metall emmotllable.

El llibre imprès constitueix un pas més en la història de la forma del llibre. Els primers llibres sortits de la impremta al segle XV encara imitaven els còdexs quant a format, enquadernació, reserves per a les inicials, etc.; però eren realitzats amb paper imprès en comptes de papir o pergamí manuscrit. També cal tenir en compte que abans d’utilitzar la impressió amb tipus mòbils, van realitzar altres llibres mitjançant la tècnica xilogràfica d’origen xinès.

Des del punt de vista social i de les idees els llibres impresos, que vol dir fer còpies sistemàticament, van representar la circulació del coneixement com mai havia passat abans. Un dels exemples més diàfans és que Luter, gràcies a “les còpies”, va poder donar visibilitat i publicitat a les seves teories reformistes, a les seves 95 tesis enganxades a la porta de l’església de Wittenberg.

4.1. El llibre xilogràfic

La xilografia consisteix a imprimir amb una planxa de fusta on prèviament s’ha tallat la imatge desitjada amb un burí o una gúbia. Es sol utilitzar una sola matriu (taula, tac o bloc) per pàgina. Un cop entintada, s’aplica sobre ella el paper mitjançant una premsa plana (tòrcul) i s’obté així la impressió del relleu. Aquesta tècnica és originària de la Xina i una de les xilografies més antigues que es coneix es va realitzar a Japó a l’any 770. A Europa, les primeres xilografies conegudes es van realitzar a finals del segle XIV i començaments del XV. Pel que fa al llibre xilogràfic, també anomenat llibre bloc o llibre tabelari, el més antic conegut es va realitzar a la Xina i data de l’any 868, segons el text del llibre. El primer llibre xilogràfic europeu és la denominada “Bíblia Pauperum” de 1430 i en total, a Europa, el número de llibres impresos amb aquesta tècnica amb prou feines supera la trentena de títols. Entre tots ells sumen un centenar d’edicions aproximadament. A partir de 1480 ja no en queda constància de cap, encara que la tècnica va continuar utilitzant-se per a les il·lustracions fins a finals del segle XV. Els llibres bloc no superaven les cinquanta pàgines i s’imprimien per una cara, les fulles s’enganxaven entre si per la cara no impresa, de manera que semblava imprès per les dues cares. Amb l’aparició de la impremta, i a causa del laboriós procediment requerit per a aquesta tècnica, aquests llibres van començar a desaparèixer a mitjans del segle XV.

___________________________________________

4.2. El llibre tipogràfic

Tradicionalment es considerava la impremta de tipus mòbils com un invent europeu de mitjans del segle XV, però el cert és que es tracta també d’un invent xinès. A partir de l’any 960 van utilitzar a la Xina caràcters mòbils de fusta per imprimir les grans històries dinàstiques i un cànon budista. Això no obstant, s’atribueix l’invent a Pi Sheng, que el 1045 va fabricar els primers tipus mòbils d’argila endurida al foc utilitzant motlles de metall; Al segle XV els xinesos ja havien aconseguit perfeccionar considerablement el seu sistema de composició i impressió tipogràfica.

A Europa, necessàriament s’havien de conèixer aquests antecedents a mitjans del segle XV, ja que els viatges diplomàtics i comercials amb Orient ja estan constatats des de l’any 1247. Tanmateix, es considera que la impremta moderna es va crear aproximadament l’any 1440 a Estrasburg per Johannes Gutenberg, a partir de l’adaptació d’una premsa de raïm renana i utilitzant tipus mòbils de plom. Els tipus mòbils o lletres soltes constituïen les imatges a imprimir, es combinaven per formar paraules i podien reutilitzar-se per compondre altres textos. Era un sistema que s’intentava materialitzar a diferents parts d’Europa des de feia temps, i això és el que fa dubtar de l’autèntic origen de la primera impremta europea. Sembla que al voltant de l’any 1452 Gutenberg, comptant encara amb el suport financer de Johann Fust, comença a compondre la Bíblia de 42 línies, també anomenada Bíblia llatina o Bíblia de Gutenberg, que és l’única obra que se li pot atribuir amb seguretat. Poc després, Fust es va associar amb el cal·lígraf de Gutenberg i se sap que van imprimir molts llibres i més exemplars. La difusió de la impremta és molt ràpida per tota Europa, sobretot, gràcies a tipògrafs ambulants que, des d’Alemanya, van portar l’invent a diferents llocs: el monestir de Subiaco a Itàlia (1462), Basilea (1468), Viena (1470), París (1470), etc. Doncs bé, després d’Alemanya el primer país europeu que va tenir impremta va ser Itàlia, convertint Venècia en el primer centre tipogràfic l’impressor més important del qual va ser Aldo Manucio. A França, la impremta es va introduir el 1470 i els tres centres tipogràfics més importants van ser París, Lió i Rouen. Als Països Baixos, Lovaina i Bruges el 1473 i Anvers, el 1481, van tenir la seva primera impremta. A Espanya, la impremta es va introduir amb retard, els seus inicis són dubtosos, però actualment s’accepta com a primera obra impresa el Sinodal d’Aguilafuente, incunable conservat a la catedral de Segòvia. Durant el segle XV, vint-i-sis ciutats espanyoles van disposar d’impremta, de les quals van sortir al voltant d’un miler d’edicions.

Biblia de Gutenberg

4.3. Els incunables

Als llibres impresos entre la data d’aparició de la impremta i l’any 1500, se’ls anomena incunables (del llatí incunabula, al bressol) per al·lusió al recent naixement de la impremta. El límit de l’any 1500 va ser proposat per Philippe Labbé el 1653, però no és prou exacte perquè a molts països, on la impremta es va introduir més tard, se sol allargar el període d’incunables cinquanta anys més. A més, al voltant d’aquest any no hi ha res concret que distingeixi els llibres produïts abans o immediatament després; fins i tot el criteri de la qualitat és enganyós, ja que exemplars realitzats abans d’aquell any als tallers venecians aconseguien una perfecció que no tenien altres obres posteriors al 1500 a causa de que estaven realitzades en impremtes més primitives i artesanals. Les característiques que distingeixen la major part dels incunables són les següents: estan realitzats en gran format, el paper és gruixut i amb imperfeccions, no porten peu d’impremta, manquen de portada, no tenen lletres capitals, els falten les divisions del text, estan foliats però no paginats, no tenen signes de puntuació i presenten un ús exagerat d’abreviatures. Pel que fa a les temàtiques tractades en aquests llibres, la majoria eren de tipus litúrgic i eclesiàstic (missals, breviaris, diürnals, etc.), també es van imprimir les primeres bíblies en llengua vulgar i les principals obres medievals de sant Agustí, sant Albert el Magne, sant Bonaventura, sant Bernat, etc.

Detall de la primera pàgina de l’incunable ‘Barcino’, de Jeroni Pau, que ingressa a la Biblioteca de Catalunya. Divendres 27 de setembre de 2019

Aquí podeu veure els incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

5. L’ evolució del llibre imprès

Al llibre dels tres segles següents a la invenció de la impremta amb prou feines es produeixen canvis tècnics significatius en comparació amb els canvis sociopolítics, religiosos i culturals (Reforma luterana, Contrareforma, Il·lustració) que tant van influir en el contingut de les obres. Inicialment, fins a mitjans del segle XVI, el llibre imprès va conviure amb el manuscrit i s’observa certa continuïtat amb el segle anterior; no obstant això, les obres van anar adquirint característiques que les anaven diferenciant dels incunables: els formats més petits, l’enquadernació i la decoració renaixentistes, l’ús més gran de la portada, la preferència per la lletra romana en comptes de la gòtica i la utilització de la calcografia en lloc de la xilografia a les il·lustracions. Així doncs, el segle XVI va suposar la consolidació definitiva de la impremta a Europa i va arribar a Amèrica. La producció del llibre es va abaratir, va augmentar la lectura i el llibre es va modernitzar. Aquests canvis es van produir a causa de l’expansió del comerç del llibre, l’augment de la producció, la diversificació de l’oferta bibliogràfica, l’Humanisme, que va capgirar la visió que l’home tenia de si mateix i del món, i va afavorir la lectura dels autors clàssics, i la Reforma i la Contrareforma, que van fer servir la impremta com a mitjà de difusió d’idees, i van representar un allunyament definitiu del sentir renaixentista.

Els temes segueixen sent predominantment religiosos. Es van realitzar importants edicions de les anomenades bíblies políglotes, en les quals es reunien els textos en diverses llengües (llatí, grec, hebreu, àrab, etc.). Van destacar especialment: la Bíblia Complutense o d’Alcalá (1514-1516), la Bíblia políglota règia o d’Anvers (1568-1572) i la Bíblia políglota d’Antoine Vitré en nou volums (1628-1655). La Vulgata clementina, considerada encara la Bíblia oficial catòlica, data de 1592. Entre els llibres laics destaquen els dedicats a l’ensenyament (diccionaris, manuals, gramàtica, etc.) i les obres dels autors clàssics (Virgili, Homer, Aristòtil, Ovidi, etc.). El primer llibre considerat un best-seller apareix el 1532, és l’Orlando furiós de Ludovico Ariosto, era el moment que els llibres de cavallers eren com una epidèmia, i va ser el llibre més venut de l’època juntament amb els escrits d’Erasme i Luter. A Espanya cal destacar l’edició de 1605 del Quixot de Cervantes, impresa a Madrid, als tallers de Juan de la Cuesta.

Libre appellat Consolat de mar. Raphael Dauder librer : estampats per Johan Rosembach, 1518

El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Juan de la Cuesta, 1605

Europa va viure una època de conflictes continus durant el segle XVII i es va originar una profunda crisi econòmica, la qual va repercutir en el llibre. El llibre va ser el mitjà de difusió d’idees, (van aparèixer les primeres censures polítiques); va disminuir el seu comerç; va aparèixer un mercat negre dels mateixos; i la producció editorial i les importacions es van gravar amb impostos molt elevats. El llibre en aquesta època era un llibre poc cuidat, amb escassa qualitat de tintes i paper; tapes poc resistents i abundància d’errades; incloïen títols molt llargs. En aquest segle van sorgir un tipus de publicacions que van ser el germen del que avui són les publicacions periòdiques. Aquestes publicacions van néixer per servir un públic que només sabia llegir en llengües vernacles (Leipziger Zeitung, a Alemanya o Le Journal des Scavants a França, per exemple).

Al segle XVIII, va tenir lloc un ampli ressorgiment de l’art tipogràfic i una preocupació més gran per la qualitat del llibre. Les il·lustracions, que es feien a la tècnica del gravat en metall i del gravat a l’aiguafort, predominaven clarament sobre el text. En general, les edicions d’aquest període van assolir uns nivells de perfecció poques vegades igualats en temps posteriors. El segle XVIII és l’anomenat Segle de les Llums i en aquest moment prevalia una mentalitat que feia de la ciència i la raó veritats inqüestionables. S’estengué per tot Europa un moviment racionalista laic que cercava el coneixement, s’interessava per la ciència i aportava una nova visió del món: la Il·lustració. Pel que fa a les enciclopèdies, les més extenses correponen al període de la Ilustració, destaquen la Cyclopaedia de Chambers (1728) i la Encyclopédie de Diderot i D’Alembert (1751-1765), entre moltes altres obres que perseguien un recull sistemàtic i ordenat del saber humà.

Les noves idees es difonien a través de tertúlies que tenien lloc a Acadèmies o Societats d’Amics. Es van aconseguir millores tècniques quant a la impremta i la tipografia: els llibres que es van imprimir eren millors i més llegibles, les tintes de millor qualitat i el paper de millor acabat. Es va introduir un nou sistema per mesurar tipus, el punt Didot (introduït per un membre de la família d’impressors Didot) era una regla per establir la mesura dels cossos tipogràfics (els processadors de textos actuals ho han heretat). A Espanya hi va haver una sèrie de canvis positius degut a la protecció i a l’impuls de les arts tipogràfiques que li va donar Carles III.

Algunes del les tipografies que la impremta i el disseny han anat creant

A Catalunya també les ciutats on, ja al segle xv, l’activitat de les impremtes era més intensa eren aquelles que acollien universitats. Així, la producció la lideraven Barcelona, València i Lleida. Algunes han sobreviscut més de 500 anys, com l’Abadia de Montserrat, que avui dia és el segell editorial en actiu més antic del món. El 1999 va celebrar el cinquè centenari del primer llibre que s’hi va imprimir. Al XVII i pel que fa a la llengua, el català cada vegada era relegat més als gèneres de consum o utilitaris, els de venda segura i probablement majoritària, recordem que eren els inicis de les publicacions periòdiques, i els grans llinatges familiars van començar a aparèixer associats al negoci de la impremta i l’edició. Al XVIII La Guerra de Successió Espanyola (1705-1714) va decidir en bona part la trajectòria d’impressors i editors, i depenia de si es formava part del bàndol dels vencedors o dels vençuts. Durant aquesta etapa, editors catalans, valencians i madrilenys van començar a competir de manera ferotge per conquerir el mercat espanyol i americà. Això explicaria també la tendència dels editors catalans a abandonar la llengua pròpia.

Les biblioteques experimenten un gran creixement en incrementar-se el patrimoni escrit amb del desenvolupament de la impremta. A partir del Renaixement, es van posar al servei públic i el llibre va començar a ser considerat un instrument fonamental per fomentar la cultura i la transmissió de noves idees. A Itàlia van rebre un gran impuls gràcies a figures com Petrarca, Boccaccio o el mateix papa Nicolás V, que va fundar la Biblioteca Vaticana; amb els Médicis, el 1441 es funda la Biblioteca Marciana i el 1524 la Laurenziana, obra de Miquel Àngel. Al segle XVI van començar a aparèixer les biblioteques que després derivarien a les anomenades biblioteques nacionals: París (1522), Viena (1526), ​​Berlín (1661), Madrid (1712), Museu Britànic (1753), etc. Altres biblioteques destacades van ser la del monestir d’El Escorial (1565) a Espanya, l’Ambrosiana a Itàlia (1608) i la Mazarina a França (1643).

Vaticana, Marciana, Laurenciana, El Escorial, Ambrosiana, Mazarina.

6. El llibre de l’era mecànica

Els segles XIX i XX van suposar, com a conseqüència directa de la revolució industrial, que el llibre assolís un desenvolupament desconegut fins aleshores. Els avenços tècnics i la seva aplicació als processos productius van canviar definitivament els mètodes artesans de temps passats per sistemes mecanitzats més ràpids i efectius. Per altra banda, el llibre va deixar de ser patrimoni de minories privilegiades ja des de començaments del segle XIX i va anar arribant a tots els sectors de la població al segle XX, gràcies a la generalització de la educació i a l’auge del periodisme, que va fomentar enormement l’interès per la lectura. La novel·la per entregues dels diaris o les publicades en format llibre arrassen de tal manera que fins i tot el paper és cada cop més dolent, per la demanda que té.

Dones a principis del XX triant llibres a biblioteques populars

Com veiem el XIX va assimilar canvis dràstics que van suposar el pensament modern i el sorgiment de la societat industrial. L’expansió demogràfica i l’expansió de l’educació obligatòria a molts països europeus van fer créixer el nombre de lectors i de persones alfabetitzades. A més, la premsa va ser el motor que va impulsar els canvis tecnològics de la impremta industrial. Es va passar dels mètodes artesans als sistemes mecanitzats: en relació amb el paper es va començar a fer servir la pasta de fusta i va aparèixer el paper continu; es va inventar la rotativa; respecte a la composició, la rotativa va necessitar un altre invent fonamental, l’estereotipia; i en la il·lustració es van usar diversos procediments amb els quals es podien realitzar llibres molt il·lustrats que incitaven a la compra i la lectura.

Entre els avenços tècnics que van consolidar la mecanització de la impremta al segle XIX podem destacar, a part de la utilització de la pasta de paper i la fabricació del full de paper continu, els nous procediments de composició mecànica de textos (linotípia i monotípia), les noves premses (premsa de vapor i premsa rotativa) i les tècniques de la il·lustració (litografia, linotípia i fotogravat). Al segle XX tots aquests descobriments van anar mutant cap a noves formes cada vegada més perfeccionades que van permetre augmentar el ritme de producció i abaratir els costos.

Impremta del s. XIX

Les màquines impressores i enquadernadores es van anar automatitzant gràcies a la tecnologia informàtica. La linotípia i monotípia del segle anterior són substituïdes per la fotocomposició i aquesta, alhora, per la fotocomposició autoedició. La impressió digital sembla el següent pas lògic en aquesta evolució, però la producció mitjançant aquesta tècnica és normalment baixa i s’utilitza en tiratges petits, constitueix l’anomenada “impressió sota demanda”. Un altre fenomen d’aquest període és la comercialització massiva del llibre i els canvis que van tenir lloc a l’empresa editorial, sobretot, per l’efecte combinat de tres aspectes claus: els avenços en el camp de les arts gràfiques, que van permetre l’abaratiment del producte, fent-ho més accessible; l’educació, cada cop més generalitzada; i l’auge de la cultura a tots els àmbits socials.

Diferents formats de novel·la a finals del segle XIX

El segle passat, el XX, va ser el segle de la informàtica i d’internet i això va contribuir a fer que la indústria editorial experimentés grans canvis, especialment a partir de la segona meitat del segle. El llibre va deixar de tenir el format tradicional per adoptar noves formes. Les millores en la producció van permetre l’abaratiment i l’accés generalitzat i els nous formats i suports van plantejar grans canvis en els hàbits de lectura. El llibre va patir una sèrie de canvis socials: la generalització de l’alfabetització, l’educació i l’augment demogràfic encara es van incrementar més i van motivar l’augment de la lectura, afavorida a països desenvolupats per polítiques d’educació i als subdesenvolupats per organismes internacionals com la UNESCO. També va haver-hi avenços tècnics i mecànics que van ser desplaçats per l’electrònica, com l’escriptura, la il·lustració, la preimpressió, la impressió o l’enquadernació. I van sorgir nous suports a l’última etapa del segle: en primer lloc van veure la llum les microformes (microfilm i microfitxa); els suports magnètics, com les cintes de casset o les de vídeo; i finalment els suports òptics (CD, CD-ROM, DVD, etc.); però el veritable èxit va venir amb la irrupció d’internet i les publicacions en línia. Van aparèixer noves formes d’edició, aquest segle va veure néixer el llibre electrònic o eBook, va aparèixer als anys 90 i va suposar una revolució comparable a la del llibre imprès davant del manuscrit. Va ser una fita a la indústria editorial, ja que va incorporar tres característiques al llibre: hipertextualitat, multimèdia i interactivitat. A més, van sorgir noves formes de comercialització, va ser el segle del màrqueting i de la publicitat, va aparèixer el llibre de butxaca; el club del llibre, la venda per correu, la venda a terminis, la venda per fascicles i la venda per internet. Al segle XX la funció de l’editor es va independitzar de la de l’impressor i el llibreter. Per atendre la gran demanda de llibres, van aparèixer importants editorials que van impulsar noves vies i moderns mètodes de comercialització i distribució dels llibres. Alguns d’aquests mètodes són els clubs del lectura, la venda per correu i el llibre de butxaca. Actualment, les edicions de butxaca segueixen tenint gran èxit, el seu origen es remunta a l’any 1935, amb la col·lecció Penguin Books del anglès Allen Lane. Es tracta d’un llibre de petit format, enquadernat en rústica, molt econòmic i que sol contenir obres clàssiques i modernes ja consagrades. Els primers clubs del lectura moderns van sorgir als Estats Units a la segona dècada del segle XX amb el propòsit d’orientar a els seus socis a les lectures més recomanables. I pel que fa a la venda per correu, l’editor o el llibreter, mitjançant anuncis en premsa, a través de catàlegs o utilitzant Internet, posa els seus llibres a disposició del client.

Escola de la dona durant la II República

Pel que fa a les biblioteques, des de la segona meitat del segle XIX s’inicia el procés actual de complet desenvolupament. De mica en mica han anat sorgint diferents tipus de biblioteques (públiques, universitàries, nacionals, municipals, infantils, especialitzades, etc.) i, com a servei públic, han consolidat la seva funció activa en la difusió de la cultura. Entre els seus avenços més significatius hi ha la professionalització del bibliotecari, els nous mètodes de cooperació entre biblioteques i la informatització dels registres, i de les tasques, així com la digitalització de documents, que aconsegueix posar el línia tots els llibres que no tenen drets d’autor. Totes les biblioteques nacionals i universitàries o especialitzades ho fan, però el més conegut popularment és el que ha fet Google Books digitalitzant llibres a tot el món. En els darrers anys, si bé assistim a una expansió creixent amb noves construccions o ampliacions de biblioteques existents, s’ha de fer front al problema de la manca d’espai, com a conseqüència del constant augment d’exemplars en els seus fons, en forma de llibre o revistes tradicionals o en altres suports audiovisuals.

7. El futur del llibre

Al segle XXI s’està desenvolupant àmpliament una nova forma de llibre, el llibre digital o electrònic, també anomenat e-book. Pròpiament, un llibre electrònic o digital consisteix en un text informatitzat que pot ser llegit i/o escoltat mitjançant un equip informàtic; pot ser un ordinador, un televisor, una agenda o un lector electrònic. Aquest últim, està adquirint un aspecte en els seus últims dissenys que l’acosten cada cop més a la forma del llibre tradicional, combinant així alguns avantatges del llibre imprès (versatilitat, lleugeresa, comoditat lectora) amb la capacitat de emmagatzematge i les possibilitats hipertextuals del llibre digital. Per aquest motiu quan parlem de llibre electrònic, no hem de pensar només amb els que podem llegir amb un suport electrònic, hem de pensar en els milers que només s’estan publicant així, per donar resposta a la investigació en general i a les universitats en particular. Els convenis entre elles permeten tenir accés a plataformes de forma cooperativa, amb la qual cosa el cost del llibre s’abarateix, no ocupa lloc, i el pot consultar més gent des de qualsevol punt del món. El llibre en format electrònic s’està implantant a molts sectors professionals (Medicina, Dret, Enginyeries, Ciències, etc.) en què s’estan utilitzant molts llibres de consulta, i on es solen manejar dades i informació de diferents documents alhora. També és freqüent en edicions de mitjans educatius per les possibilitats d’interacció que permet als estudiants, a les enciclopèdies, els diccionaris, així com en edicions especials d’obres de gran valor històric o artístic. A més, els continus projectes que incideixen en el seu desenvolupament i evolució apunten cap a un brillant futur per a aquesta forma de llibre, sempre de cara a comunitats, no tant per a l’ús personal. També cal tenir en compte l’enorme potencial informatiu d’Internet, així com les possibilitats que brinda per manejar documents i eines informàtiques de tota mena. També hi ha biblioteques virtuals on es pot accedir a les obres més significatives, la pròpia xarxa funciona com una gran “biblioteca” amb la major part dels fons disponibles. Quant a la pregunta que tant interès està suscitant els darrers anys respecte a si el llibre electrònic substituirà el llibre imprès, sense entrar en les polèmiques que susciten seguidors i detractors de l’e-book, es pot avançar que ambdues formes conviuran perfectament i podran complementar-se. No s’ha de perdre de vista que tant l’un com l’altre són el resultat d’un procés tecnològic que, en el cas del llibre tradicional, ha assolit una perfecció envejable, sobretot, quant a la seva capacitat per estimular els nostres sentits i fomentar el plaer de la lectura

El llibre electrònic és un dels grans avenços de la tecnologia, la digitalització dels llibres i el seu pas del paper a la pantalla ha suposat la possibilitat de crear biblioteques enormes sense necessitat de grans espais o l’opció d’oferir milers de llibres gratuïts sense necessitat, d’adquirir-los físicament (cal ressenyar el Projecte Gutenberg). El llibre, la lectura i la indústria editorial estan experimentant canvis motivats pel progrés tecnològic. Els continguts han estat desvinculats del suport i la indústria editorial ha necessitat transformar la seva estructura logística, basada fins fa poc en la distribució física, ara, la impressió digital i les llibreries virtuals cobreixen noves necessitats.

Categories
Llibres

Una molt breu història del llibre (1)

Resumir una història de més de 5.000 anys en unes poques paraules, més que un repte sembla una gran imprudència, però, amb motiu d’un ”nou i normalitzat” dia de Sant Jordi, ho intentaré. Aquesta brevetat també la procuraré resoldre amb enllaços aclaridors, però tampoc massa extensos.

Afegiré, per començar, que crec que els tres grans moments de la història del llibre i l’escriptura són: les primeres incisions en pedres o tauletes, l’aparició dels alfabets i la invenció de l’impremta. A partir d’aquí tot esdevindrà més fàcil.

1. Introducció, l’escriptura

2. El llibre a la antiguitat
2.1. Mesopotàmia
2.2. Egipte
2.3. Grècia
2.4. Roma

3. El llibre medieval

2a part
4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’ era mecànica

7. El futur del llibre

_____________________________________

1. Introducció, l’escriptura
L’origen de l’escriptura el podem vincular al canvi profund que va suposar el pas de les societats caçadores-recol·lectores a les societats agricultores i ramaderes. Aquest procés no va tenir lloc de la mateixa forma a les cinc civilitzacions en què es va anar desenvolupant (Mesopotàmia, Egipte, Vall del Indus, Xina i Mesomèrica)
Entre les cultures candidates a ser les primeres a utilitzar l’escriptura, encara no alfabètica, sol destacar-se la cultura sumèria .

L’aparició de l’alfabet va constituir un èxit decisiu després d’un llarg procés, tractant d’articular paraules en sons simples i substituir els sistemes de representació d’objectes i símbols per unitats fonètiques. Els antics egipcis ja havien ideat un sistema de jeroglífics que tenien naturalesa alfabètica, però mai van ser utilitzats per a una escriptura purament alfabètica.

Actualment, es creu que el primer sistema alfabètic va ser desenvolupat cap al 2000 a. C. per poblacions semítiques al centre d’Egipte i que es va difondre cap al nord durant més de cinc segles, sent després desenvolupat i utilitzat pels fenicis, que ho van propagar per tota la Mediterrània.

Els grecs van desenvolupar signes vocàlics per adaptar-los a la seva llengua i van originar el primer alfabet escrit d’esquerra a dreta. Assimilat posteriorment pels romans, es va constituir finalment l’alfabet llatí que és el més utilitzat avui dia.

Per fer front al repte de preservar i transmetre la cultura, tant a l’espai com en el temps, la humanitat ha hagut de trobar la manera de garantir la conservació del suport material, la integritat dels continguts. Al llarg de la història es van utilitzar suports molt diferents: la pedra, l’escorça d’arbres i les fulles de plantes, l’os i les petxines… Posteriorment: tauletes d’argila, pells, teles, papir, pergamí, seda, paper. La paraula llibre és una derivada del llatí liber, libri (membrana, escorça secundària dels arbres)

________________________________________________

2. El llibre a la antiguitat
2.1. Mesopotàmia

Mapa dels diferents imperis a Mesopotàmia

La forma de llibre més antiga que es coneix són les tauletes, consistents en petites plaques d’argila, fusta, ivori, diferents metalls que servien de suport a l’escriptura.

Probablement el primer llibre de la història va ser creat al si de la civilització mesopotàmica pels sumeris al IV mil·lenni aC, i utilitzat després com a mètode de conservació i transmissió d’informació per tot el Pròxim Orient. L’argila, abundant, entre els rius Èufrates i Tigris, es tallava en petites planxes entre 2 i 3 cm. per a les tauletes petites i fins a 30 cm. per a la gent gran. S’escrivia per les dues cares sobre l’argila humida i tova, al principi amb una canya esmolada i més tard amb un estilet de fusta o metall a manera de punxó, després es deixava assecar al sol o en un forn. A causa de les característiques de l’instrument amb el que s’escrivia, rom i de secció triangular, a aquesta escriptura se la coneix com a escriptura cuneïforme. Aquest model d’escriptura va perdurar més de 2000 anys i el seu desxiframent va ser gràcies a les aportacions del britànic Sir Henry C. Rawlinson, a mitjan segle XIX.

Pedres amb escriptura cuneïforme

Es caracteritzaven per la brevetat, l’escassa circulació i eren anònims. Tractaven temes administratius i econòmics, i alguns textos èpics, jurídics, religiosos, etc. Les primeres acumulacions d’aquestes tauletes van donar lloc a les biblioteques més antigues. Les més conegudes  d’aquesta època van ser les d’Ebla i els temples de Babilònia i Nínive (S. VII a. C.).

Les Biblioteques de Nínive i Ebla

_______________________________________________

2.2. Egipte

Mapa de l’antic Egipte i Mesopotàmia

La cultura egípcia va ser la primera a utilitzar tintes i un suport, el papir, que comparteix algunes característiques amb el paper actual com: la seva lleugeresa, aspecte exterior, color, flexibilitat, capacitat d’absorció. Va ser el suport essencial i el seu ús es va difondre a partir del segle IV aC., en època d’Alexandre el Gran, per tot el Mediterrani a través de la cultura grecoromana.

Planta del papir

Els instruments d’escriptura més utilitzats van ser primer joncs tallats al revés i després la canya. La tinta es feia barrejant minerals, carbó vegetal, aigua i goma. El llibre egipci es correspon amb el rotllo, el papir era un material molt flexible que permetia ser enrotllat al voltant d’una vareta de fusta o metall i suplanta aviat la tauleta d’argila. En principi s’escrivia per una sola cara i calia desenvolupar-lo, de manera que es descobris successivament el text escrit. La importància de la religió a Egipte i la difusió del “Llibre dels Morts”, que constituïa una autèntica guia de trànsit al Més Enllà, va suposar un desenvolupament extraordinari de l’escriptura. Els papirs es conservaven en diferents atuells o simplement s’acumulaven en biblioteques situades a temples o palaus. A Egipte, com a Mesopotàmia, la figura de l’Escriba tenia un reconeixement especial. Educats a algun temple, a més d’escriure i llegir, aprenien dret, història, geografia, matemàtiques, etc.

A la cultura egípcia també es van emprar altres materials i suports com a taules de fusta recobertes amb guix, pedra calcària, recipients de
argila, pells, etc., encara que de manera més marginal. La utilització del rotllo de papir va ser una de les aportacions més importants dels egipcis a les forma material del llibre, també per l’ús de la tinta i la inclusió d’il·lustracions com a complement explicatiu dels textos o simplement com ornament.

El Llibre dels Morts, papir
La tècnica de fer els papirs encara avui

________________________________________________

2.3. Grècia

Mapa de les diferents tribus gregues

A l’àmbit de la Grècia antiga el papir va donar pas molt lentament al pergamí, fabricat a partir de pells adobades d’animals, més resistents i fàcils d’obtenir que el papir. Es coneixia des d’antic i se sap que ja al segle II a. C. la ciutat de Pèrgam era un important centre de producció; la vitel·la, feta d’un animal més jove era la més valorada, podia ser quasi transparent.

Encara que l’obtenció del pergamí era cara, per la mà d’obra necessària i pel procés de preparació, presentava certs avantatges davant del papir:
es podia escriure per ambdues cares, esborrar allò escrit raspant i tornar a escriure de nou, era més resistent (palimpsest). Al principi el pergamí es va utilitzar en forma de rotllo, però com que tenia poca flexibilitat, va ser finalment substituït pel còdex en l’època romana, que ja començava a tenir forma de llibre, igual que la unió de diferents tauletes. De fet, el papir, les tauletes i el pergamí varen conviure durant anys fins que el pergamí es va imposar. A Roma, també.

Pergamí grec
Papir grec
Pergamí sirià

La consolidació de l’alfabet grec va facilitar la i tècnica d’escriure i la va fer més assequible. El sistema social grec i la seva democràcia permetien a qualsevol ciutadà lliure participar en el govern de la nació, sempre que sabés llegir i escriure, el que va propiciar l’ensenyament. El contingut es diversifica, i les obres deixen de ser anònimes i es reconeix la figura de l’autor. A Grècia, el llibre va adquirir la seva veritable dimensió, a causa de l’ús de l’escriptura alfabètica, la instauració de la democràcia i una notable extensió de l’ensenyament. El suport d’escriptura principal va ser el rotllo de papir (introduït al segle VII aC), i ja a l’època hel·lenística va aparèixer el pergamí de pell d’ovella i cabra. A la Grècia clàssica es van desenvolupar molts gèneres com el teatre i disciplines com la història, la retòrica o la filosofia, entre d’altres, cosa que va suposar el naixement del comerç del llibre.


Pel que fa a les biblioteques sens dubte, la referència més important, i més coneguda, de l’antiguitat va ser la biblioteca d’Alexandria, fundada per Ptolomeu I cap a l’any 290 a. C. Entre els seus fons albergava les obres de la literatura grega i traduccions al grec d’obres egípcies, babilòniques i altres literatures de l´antiguitat, fins a 700.000 volums. Es va incendiar parcialment l’any 47a. C., quan l’emperador romà Juli César va prendre la ciutat, i va desaparèixer definitivament l’any 391 d. C. durant l’imperi d’Orient de Teodosi I, per un decret que va abolir els subsidis que encara tenien algunes restes de paganisme. Va prohibir els sacrificis amb sang i es tancaren els temples pagans que foren declarats abandonats i així van poder ser demolits pels bisbes catòlics sota la direcció de Teòfil d’Alexandria per construir-hi esglésies.

Fotograma de la pel·lícula Agora d’Alejandro Amenábar, 2009

L’altra gran biblioteca de la mateixa època va ser la de Pèrgam, ampliada per Àtal I al segle II a. C. i enriquida pel seu fill Eumenes II. Tots dos pretenien emular la grandesa de la d’Alexandria. A Atenes, la primera biblioteca es va obrir cap al 330 a.C. i a partir del segle III a. C. van experimentar un notable increment tant les biblioteques públiques com les col·leccions bibliogràfiques particulars com les de Plató, Xenofont, Eurípides, Euclides, Aristòtil, etc.

______________________________________________

2.4. Roma

Mapa de les diferents etapes de l’Imperi


Les fluides relacions comercials entre Roma i els egipcis van assegurar la provisió de papir al món romà, encara que també es van usar altres materials com les tauletes de fusta, principalment per a anotacions i per a l’ensenyament. Aquestes taules es buidaven i cobrien de cera o guix sobre el que s’escrivia amb un estilet o burí.

Tauletes de cera

El llibre a Roma va ser una prolongació del grec, però Roma va aportar grans novetats: la seva llengua, el llatí; un alfabet propi; la lletra va evolucionar des de la majúscula fins a la minúscula cursiva; i va aparèixer, posteriorment la lletra uncial i l’escriptura taquigràfica. Les matèries eren les mateixes que a Grècia, però el rotllo va quedar desplaçat per donar pas, al final de l’Imperi, al llibre “modern” o còdex. En aquesta època hi va haver continguts nous com la sàtira, el dret, l’oratòria, l’assaig i la didàctica.
El còdex. Inicialment consistia en una derivació de les tauletes de fusta. Entre aquestes es van anar intercalant fulles de papir i, posteriorment, de pergamí mantenint la seva mateixa forma i donant lloc a l’anomenat liber quadratus. Amb el temps es va anar augmentant la proporció de papir i pergamí, fins que van acabar per confeccionar-se gairebé exclusivament en aquests materials. D’una forma lenta, el rotllo de papir va anar caient en desús fins que desapareix al segle V d. C.

El còdex de pergamí es va imposar per una sèrie d’avantatges: es podia consultar més fàcilment, podia contenir més text perquè es podia escriure a les dues cares, era més fàcil de transportar i  emmagatzemar, i per la seva enquadernació, es conservava millor. Roma va ser l’hereva de les tradicions grega i etrusca, pel gust pel llibre i el coneixement Els romans van contribuir decisivament a impulsar i difondre la producció i comerç dels llibres. Abans hem dit que els tres suports conviurien, el que sí que els diferencia, en general, és la utilitat que se’ls dona a cada un d’ells, depenent si eren documents oficials, legals, comercials, llibres de comptes, etc…

Es considera a Titus Pomponi Àtic, historiador, com el primer editor romà, que es va fer cèlebre per editar les obres dels seus amics, entre ells Ciceró. A la Roma Imperial es van crear les biblioteques d’accés totalment públic, i de titularitat estatal.

Recreació d’una biblioteca romana

Durant el desenvolupament del cristianisme, i als darrers temps de l’Imperi Romà, també es van crear importants biblioteques cristianes, com les de Cesarea, Hipona, Antioquia, etc. A l’Imperi Romà d’Orient, Constantí va fundar la gran biblioteca a Bizanci o Constantinopla el 330 d. C., amb obres de la literatura cristiana i altres obres considerades paganes.

Biblioteca de Bizanci actualment. Turquia

Arribats a aquest punt crec que és de molta utilitat rellegir les causes i conseqüències de la caiguda de l’Imperi Romà, el d’Occident i el d’Orient, per veure com es gesta el món feudal, i que, durant els segles que es va imposar, el progrès de la història del llibre és sostingut.

_____________________________________________

3. El llibre medieval

El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. 1986

Sempre m’ha fascinat cóm tantes i tantes obres de l’antiguitat han arribat fins nosaltres, no sabem les que s’han perdut, es clar, desprès, d’incendis, guerres, expolis i molta ignorància, encara avui. Per això inserto un parell de fotogrames de la pel·lícula que millor ho ha mostrat. Els scriptorium medievals, els cents que n’hi havia a monestirs i abadies de tot Europa, en són els responsables.

Els monestirs van ser els autèntics centres culturals on es promovia la lectura, la còpia i conservació de manuscrits. Aquests centres religiosos, funcionaven com a comunitats autosuficients produint tot el que necessitaven, per exemple, el pergamí a partir de els seus propis caps de bestiar. La producció de còdexs als monestirs es realitzava en una gran sala on s’asseien els monjos per copiar els manuscrits, a partir d’altres anteriors o al dictat d’un lector situat en una estrada. La còpia del còdex era dirigida per el magíster, es copiava la part del text convinguda i es deixaven en blanc els espais destinats a la il·luminació (inicials, títols, orles, vinyetes, etc.). Els miniaturistes traçaven les figures i il·lustracions i els il·luminadors donaven el color i, ja que eren imatges explicatives, la “llum” al text. Aviat van disposar de pupitres i eines pròpies (plomes, tintes, llapis de grafit, etc.) per garantir més rapidesa i qualitat en els seus treballs. Les enquadernacions, més o menys luxoses, consistien en un conjunt de quaderns o plecs que eren cosits i després coberts per un cuir gruixut o unes tapes de fusta, que podien incloure teles i incrustacions de pedres precioses, orfebreria amb or i plata, ivori i altres elements decoratius.

A mesura que avançava l’Edat Mitjana se n’anava cuidant més l’acabat i la presentació dels còdexs, es va perfeccionar la cal·ligrafia, les il·lustracions i els motius ornamentals. La majoria dels textos eren de temes religiosos: missals, cantorals, evangeliaris, llibres d’hores (Horarium) o els Beatus, potser els més coneguts, etc.

Llibre d’hores de Doña Eleonor de la Vega, c 1468

Al segle VIII va sorgir a França l’escriptura carolina, procedent d’una de les acadèmies fundades per Carlemany; constituïa una mostra més del afany d’aquest monarca per la unificació cultural de Europa. Aquest tipus d’escriptura es va anar imposant a poc a poc, començant pels documents oficials, i va anar substituint les anomenades “escriptures nacionals” europees (merovíngia, llombarda, visigòtica, etc.), que es feien servir des del segle VI. La lletra carolina, de formes rodones i elegants, va ser la més usada fins al segle XII. A partir de llavors, els seus trets van començar a fer-se més angulosos i va anar evolucionant cap a l’escriptura gòtica que va aparèixer al segle XIII.

Manuscrit amb il·luminació sencera i lletra gòtica

Als segles XI i XII s’assisteix a un important creixement econòmic a tot Europa que va fer prosperar un gran nombre de ciutats a les que es van instal·lar artesans, comerciants i diversos professionals. La demanda de llibres es va anar fent cada vegada més gran per a l’exercici de diferents funcions (burocràtiques, notarials, comercials, pedagògiques, etc.), va començar créixer la seva comercialització i a ser objecte de préstec o lloguer. Dos fets fonamentals per al llibre tenen lloc a partir aquests segles: la introducció a Europa del paper i les primeres universitats. El paper va ser inventat al nord de la Xina entorn al 150 aC. i, encara que les millors fibres per a la seva fabricació eren el cànem i el cotó, els xinesos van acabar utilitzant també i principalment el bambú, la morera, el jute, el lli i les tiges d’arròs; degut a la gran demanda de les dues primeres per a la producció tèxtil. Des de la seva invenció, van passar més de mil anys fins a la seva introducció a Europa per dues vies. Una va ser l’espanyola a través dels àrabs, que instal·len el primer molí de paper, portat des de Fes, a Xàtiva (1150); l’altra va ser a través d’Itàlia on el paper, procedent d’Egipte, va arribar fins a Montefano i Venècia (1276). Era més resistent que el papir i molt més barat i ràpid de fabricar que el pergamí, de manera que el seu ús es va generalitzar a partir del segle XV.

Les universitats que avui coneixem tenen el seu origen a aquesta època. A l’Alta Edat Mitjana l’educació descansava gairebé exclusivament a els centres monàstics i els seus scholae, escoles on es formava al clergat i, de manera molt restringida, a alguns privilegiats de la població civil; però l’impuls educatiu definitiu es va donar al segle XII amb el desenvolupament de les escoles catedralícies o episcopals (Chartres, Reims, París, Pisa, Siena, Oxford, Salamanca, etc.) i algunes municipals (Bolonya). I així es van convertir en les primeres universitats medievals. Des de finals del segle XII i, sobretot, a partir del segle XIII les principals biblioteques europees estaran vinculades a les universitats més prestigioses. Al món musulmà, portador d’una riquíssima tradició cultural i intel·lectual, existia un alt grau d’alfabetització, es va avançar en el coneixement del paper i també va crear importants biblioteques lligades a les mesquites i els centres d’ensenyament alcorànica. Algunes d’elles, es van comptar entre les majors biblioteques del seu temps, concretament, la de Bagdad i la de Còrdova.

Una classe a la Universitat de Bolonya, s. XV

___________________________________________

Seguirà una 2a part, el dia de Sant Jordi amb aquests continguts:

4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’ era mecànica

7. El futur del llibre

Categories
Conferències i cursos Llibres

Per entendre millor el conflicte entre Rússia i Ucraïna

He seleccionat quatre llibres: Rússia, l’escenari més gran del món de Manel Alías; Putin trenta anys després del final de l’URSS de Llibert Ferri; L’enigma rus de Xavier Roig, i l’assaig coordinat per Ruben Ruiz Ramas: Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass.

Completa el pòquer l’extens dossier d’El diari de les Idees núm.  56  Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible de la revista IDEES, i la conferència d’Abel Riu a l’Ateneu Barcelonès: Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte. Totes aquestes obres, d’una manera o altra tracten, retraten i analitzen alguns dels protagonistes i dels escenaris d’aquest conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Manel Alías: Rússia, l’escenari més gran del món, Ara Llibres, 25/10/2021, 464 p.

“El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’avia, l’aterratge de luri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ radioactiu que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…

L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors, Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants” (Extret de la contraportada del llibre).

Alías confessa: M’han atrapat històries “grans”-la cursa espacial, la geopolítica, els herois de guerra, els referents culturals, el món de l’espionatge- però també m’he mirat amb curiositat periodística els meus veïns d’escala, l’edifici on he viscut o l’oficina on he treballat. I he quedat sempre bocabadat.

En resum, un llibre que no és una novel·la, ni un assaig d’història, ni un llibre de cròniques però que reté el millor d’aquests gèneres. Explica i entreté mentre narra i presenta històries de personatges i de llocs singulars i únics. Molt recomanable.  

El periodista Manel Alías, el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou.

Ressenya de Júlia Costa: “Immensa i complexa Rússia” Llegir.cat

Llibert Ferri: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Edicions 1984, 320 p. 2021.

Sinopsi: La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder.

Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi. ¿Era darrere de la crisi catalana del 2017? ¿Es tractava de sacsejar Espanya, un dels flancs més fràgils de la UE? ¿I com de malament es portarà amb els EUA de Joe Biden?

Llibert Ferri: “Putin no s’entén sense la humiliació que va suposar la fi de l’URSS” Ara 24/12/2021

Llibert Ferri Mateo és llicenciat en Periodisme per la UAB i va estudiar ciències socials a l’ICESB. Entre el 1987 i el 2007 va ser enviat especial de TV3 a l’Europa central i oriental i a l’antiga Unió Soviètica.

Xavier Roig: L’enigma rus, Ed. La Campana, març 2019, 216 p.

Sinopsi: Amb la seva prosa fàcil i provocadora, Xavier Roig ens fa entendre una mica més l’ànima russa, sense prejudicis. Els catalans en sabem molt, de l’arrogància i la covardia de la política europea, però L’enigma rus ajudarà el lector a entendre que Europa no és sorda només amb els catalans. «Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma.» Winston Churchill.

Xavier Roig, l’autor de Ni som ni serem i de La dictadura de la incompetència, publica aquest llibre després d’haver viscut dos anys a Rússia i descobrir que els russos no són com Europa els retrata. Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident? Fixeu-vos en aquestes xifres: Morts combatent el nazisme durant la Segona Guerra Mundial: USA: 300.000 persones; UK: 400.000; URSS: 25.000.000. Ho havíeu sentit a dir gaires vegades? Els n’hem donat les gràcies? Quan es va esfondrar l’URSS, Gorbatxov va estendre la mà a Occident, convençut que Europa ajudaria un país devastat després de setanta anys de totalitarisme. Encara n’espera una resposta.

Xavier Roig està convençut -i ho sap argumentar amb una claredat diàfana- que és un error que Europa no miri d’atraure Rússia cap a la seva òrbita. És el que està desitjant bona part de la població russa, sí. Però no és també el que ens convindria a nosaltres?

«El valent enfocament de Xavier Roig fa que el seu llibre sigui una alenada d’aire fresc que escombra els prejudicis i els estereotips sobre Rússia que han cultivat les elits polítiques i intel·lectuals occidentals i que impedeixen bastir una aliança natural entre Europa i Rússia, vital per a totes dues.»


Ressenya d’Àlex Susanna ‘L’enigma rus’ és un dels assaigs més honestos que s’han publicat darrerament sobre Rússia. Aquí

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957). Enginyer Informàtic per la UPC i MBA. Assessor de diverses empreses internacionals. Ha viscut i ha treballat a diversos països estrangers.

Diari de les idees 56  de la Revista IDEES– “Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible” 03 març 2022

La revista IDEES, presenta un número especial del Diari de les idees amb l’objectiu d’analitzar la situació amb una certa perspectiva més allunyada del fragor de la batalla i mirar d’entendre i explicar les motivacions i les repercussions del conflicte, tot i l’actualitat canviant pròpia d’un escenari bèl·lic, amb resultats encara incerts.

Seccions:

  1. Balanç d’una setmana de guerra i possibles escenaris
  2. Els canvis en l’escenari geopolític
  3. La ideologia neoimperial de Vladímir Putin
  4. Les conseqüències per a la Unió Europea
  5. La posició de la Xina, entre Rússia i Occident
  6. Els impactes econòmics de la crisi
  7. … I també recomanem
Foto: Mapa d’Ucraïna pintat en una paret de Maiorsk a la regió de Donetsk.

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

Resum: El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Més informació aquí

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022.

Ruben Ruiz Ramas (coord.): Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass, Comunicación Social, Salamanca, 2016, 412 p.

Sinopsi: Un rigorós estudi sobre la crisi que ha assolat Ucraïna en el context de la geopolítica internacional. Aquest llibre proporciona al lector totes les claus per entendre el desenvolupament de la crisi general a Ucraïna i de la guerra del Donbass, des del començament de la Revolució del Maidan el novembre del 2013 fins a la «congelació» del conflicte a la tardor del 2015. Signat per alguns dels experts espanyols més reconeguts en l’espai postsoviètic, el lector trobarà en aquestes pàgines una rigorosa anàlisi sobre els assumptes següents: Orígens del conflicte: la Revolució del Maidan; La Guerra del Donbass; La realitat política interna ucraïnesa i la inserció d’Ucraïna i de Rússia a l’ordre internacional; La fractura contemporània del país i les disputes al voltant de la identitat nacional ucraïnesa; L’estancament econòmic d’Ucraïna. La qüestió energètica; Sistema polític i problemàtiques socials: l’oligarquia i les seves conseqüències socials perverses; La dimensió internacional del conflicte; La política exterior d’Ucraïna: entre la UE i Rússia; La política de seguretat: la batalla geopolítica entre Occident i Rússia; L’annexió de Crimea per Rússia; Un repàs als altres conflictes congelats a l’espai postsoviètic.

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.

Es tracta d’una obra coral d’un grup d’experts que té una utilitat evident. Per al profà, perquè li proporciona elements de coneixement bàsic que fan assequible una realitat complicada. Per al lector informat, perquè ordena dades i anàlisis d’una manera que cerca la imparcialitat i l’objectivitat. I per a l’expert, ja que aporta dades útils per analitzar l’evolució del conflicte i fins i tot permet la translació a altres casos o realitat global. L’exhaustiva explicació dels fets converteix aquest llibre en un instrument essencialment pràctic. Tot i això, l’esforç dels autors a dotar l’obra d’una línia teòrica coherent, centrada en una visió crítica i transversal dels conflictes, l’acosten a un treball de caràcter híbrid.

En aquest sentit, encara que tots els autors presenten un alt nivell teòric, el coordinador de l’obra, Rubén Ruiz, en aportar també un nombre més gran de capítols, condueix amb més possibilitats un itinerari que va des d’una descripció tan bàsica com és un cronograma fins , a l’últim capítol, una anàlisi teòrica profunda que permet aplicar les teories crítiques o el constructivisme social a l’anàlisi aportada dels conflictes estudiats o fins i tot de la seva extrapolació al sistema internacional. No podem fer més que felicitar-nos per l’aparició d’un treball d’aquestes característiques, que aporta raons sobrades per a l’optimisme. Pocs estudis d’aquesta entitat s’han fet al nostre país sobre una àrea que anteriorment no ha cridat gaire l’atenció dels nostres experts. Ens trobem davant d’un treball innovador fet per un equip fonamentalment jove i en gran mesura interdisciplinar, amb escassos antecedents al món editorial i acadèmic espanyol i d’una utilitat immensa. (Resum extret de la ressenya de Francesc Serra Massansalvador, a Relaciones Internacionales número 32, Junio 2016 – Septiembre 2016, 261-265 p. Grupo de Estudios de Relaciones Internacionales (GERI) – UAM. Ressenya completa aquí http://hdl.handle.net/10486/677019).

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.
Categories
Arts plàstiques Llibres

Marianne au pouvoir

Per Josep Sauret

MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979

MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989


Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat.
L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte.
Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives.
El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur.
No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?…
Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.

En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)

Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè  els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa.  Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a  l’hora de triar quin seria el símbol definitiu. 

Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postal de l’agost  del  mateix  any  es  dissenyà  el  primer  segell  de  correus  francès  que  representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador  Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El  primer  país  que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A  grans trets consistia  en  pagar  la  correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.

Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa  CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la  visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.

La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter.
Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal.
Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort.
És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.

Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans.
Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.

La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis  en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat

Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem.
En mostrem dos de les que tingueren èxit:

Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RF
Marianne maçonnique de Paul  Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda  de la dreta  els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.

Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La  majoria  porten  un  text  a  la  base. A més de RF ja comentat,  la major part  d’inscripcions  diuen:  “A  la  gloire  de  la  Révolution  française”,  “Honeur  et  Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.

Trobarem  també  altres  tipus  de  símbols,  columnes  de  la  llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les  inscripcions  esmentades. Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És  tota  una  iconografia  que  a part  de  potenciar  la  República  i  l’estat-nació  també  ajuda  a  incrementar  el  municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals. 

Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots  els  edificis  públics.  Tot  són  símbols  que  ajuden a  una  finalitat,  crear  consciència d’estat

En  sentit  contrari,  tenim  que el  gall  cantant  davant  d’un  sol  ixent  no  triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il  est libéral plutôt que radical.

En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme,  del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les  repúbliques  burgeses  d’endolcir la  simbologia  no  reeixiran,  el  laïcisme  també  hi ajudarà  i  la Marianne amb  la  gorra  frígia es  consolidarà  com a  símbol d’identitat de la República i de França.

En  resum,  un  llibre  clàssic  sobre  el  simbolisme  republicà. Interessant  per  ajudar  a  reflexionar  sobre  la  dificultat  de  la  consolidació  dels  canvis  de  règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el  simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia  catòlica a una república laica.

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Feminisme Galeries i museus Llibres Teatre

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria

Dos documentals (2022 i 2020), dues exposicions amb els seus catàlegs corresponents (2018 i 2007), un dossier de la revista Sàpiens (2021), un còmic o novel·la gràfica (2021), una obra de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau (de 1997 fins avui), una tesi doctoral (2013), dotzenes de llibres i d’articles acadèmics i un manifest reivindicatiu (2021) expliquen, però també denuncien la cacera de bruixes a Catalunya.

Bruixes, la gran mentida

El documental Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida, dirigit per Joanna Pardos amb guió de Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina i l’assessorament de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens

És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.

Bruixes, la gran mentida recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.

El documental recrea el judici a Jerònima Hugueta, al segle XVII (“Bruixes, la gran mentida”, de Joanna Pardos)

Qui eren aquestes bruixes? Les persones acusades de bruixeria, podien ser dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb problemes de salut mental o amb vides poc convencionals. O ni tan sols això, en molts casos. Milers de dones acusades i jutjades per bruixeria, a la Catalunya rural, van morir penjades o cremades després de judicis manipulats i terribles tortures.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.

També hi intervenen, aportant el coneixement històric més recent, els principals experts nacionals i internacionals, Agustí Alcoberro i Pau Castell, que han tingut accés a documentació inèdita d’arxius catalans i europeus. Contextualitzant aquesta història en el marc d’un sistema patriarcal encara no extint, que sanciona les dones quan escapen de la norma, intervenen expertes com la psicòloga Alba Alfageme o la jutge Lucía Avilés.

Què en queda, avui, de les caceres de bruixes? El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa es mostra la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.

(Font: web Sense Ficció. Bruixes la gran mentida )

Les bruixes porten dol

TVE Catalunya també va produir i emetre anteriorment el documental Les bruixes porten dol (Especials TVE Catalunya, el dia 8 de març de 2020, dirigit per Anna Solana i Pilar Granero. També amb l’assessorament històric a càrrec de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. El documental s’ha rodat al Pallars Sobirà, Viladrau, Balaguer, Vallgorgina, Cassà de la Selva, Montblanc i Barcelona  Accés al documental

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Bruixa. És una bruixa. Sembla una bruixa. De qui i de què parlem quan s’assenyala i es qualifica algú de bruixa?” El documental vol respondre a aquesta i altres qüestions. Al llarg de 60 minuts fa el recorregut, la reflexió històrica i actualitzada del fenomen de la bruixeria a Catalunya. El punt de partida se situa al 1400, quan des de la Baronia de les Valls d’Àneu, es redacta la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria i comença amb força una cruel cacera de bruixes.

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Entre aquest segle XV i fins a mitjans del s. XVIII, tres segles llargs de la història europea, aquesta persecució provocarà que milers de persones siguin acusades i executades per bruixeria. Serà un crim inventat que, en el cas de Catalunya, permetrà que els tribunals civils i seglars, no pas la Inquisició, obrin milers de processos judicials. Centenars de dones seran víctimes de rumors i delacions entre veïns i acabaran a la foguera i la forca. Al documental però, queda ben patent com la falsa creença amb les bruixes i l’estigma social que va generar ha perdurat fins fa ben poc entre nosaltres i arreu del món.

Les bruixes porten dol també testimonia el Ball de Bruixes a Viladrau per conèixer les seves protagonistes. I sobrevola a vol d’ocell paisatges emblemàtics del Pallars Sobirà i trepitja  indrets on la bruixeria ha deixat empremta. Destaquen també la utilització d’alguns fragments de la meravellosa pel·lícula sueca Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen, pel·lícula parcialment basada en un manual alemany per a inquisidors del segle XV.

Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen

I revela els primers esbossos de la novel·la gràfica sobre bruixes que preparava el dibuixant Oriol García Quera en aquell moment i que ara ja podem llegir.  

Bruixes 1617. L’any del diluvi

L’any 1617, unes fortes pluges torrencials van provocar inundacions a gran part de Catalunya. Com a conseqüència d’això, dotzenes de dones van ser executades, acusades de bruixeria. Aquest és el punt de partida de Bruixes 1617. L’any del diluvi, la novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera. Tot i ser ficció, els fets en què es basa són reals i ha estat revisada pels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell. Pertany a la col·lecció Traç del Temps, de Rafael Dalmau, editor, 2021.

Bruixes 1617. L’any del diluvi, novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera.

El còmic mostra de manera entenedora les principals característiques d’aquella època i de la persecució de les bruixes a Catalunya: la influència de l’Església en la societat, la funció màgico-sanitària que exercirien certes dones en llurs comunitats i el xoc amb la institució mèdica, la demonització de la bruixa, la fama i l’acusació popular com a mecanismes previs al procés, el paper dels tribunals locals, la figura del caçador de bruixes encarnada en l’històric Tarragó, l’examen de senyals per detectar-les, el turment per fer-les confessar i –finalment– l’execució.

Ambientat entorn d’Olèrdola, al Penedès, tots els indrets que hi apareixen són reals, si bé el dibuixant ha mirat de reconstruir la fesomia que tindrien a principis del segle XVII. Aquesta aposta per un paisatge històric, definit i “visitable” –al final del còmic trobem un mapa on es desglossen els indrets de l’acció– em sembla una lloable aportació a la divulgació del passat local. El còmic compta també amb un apartat introductori que contextualitza la cacera de bruixes a Catalunya per entendre millor la història que tot seguit llegirem i una bibliografia per aprofundir-hi.

(Ressenya d’Adria Mainar a AB ORIGINE 17-12-2020

No eren bruixes

El número 228 de la revista Sàpiens. Tot és història edità el març de 2021 el dossier especial No eren Bruixes, dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes. La revista dirigida per Clàudia Pujol, comptà amb l’assessorament dels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell, que ja hem vist assessorant també totes les tres produccions anteriors.

Sàpiens núm. 228, març 2021 Dossier especial No eren Bruixes,

L’article principal  del dossier d’aquests dos historiadors “Un fenomen europeu”, explica com al segle XV va aparèixer una nova tipologia criminal: la bruixeria.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Cristina Masanés a “El Pirineu, bressol de la cacera” descriu com aquell fenomen repressiu va començar a les valls pirinenques, i va acabar infectant tot el país. Arnau Cònsul a “Els caçadors de bruixes” explica que Joan Malet, Joan Font, Llorenç Calmell, Cosme Soler són alguns dels homes que van convertir la persecució de bruixes en la seva manera de viure, uns mètodes fraudulents en els quals l’engany es va fer evident fins i tot durant aquella època.

“Vuelo de Brujas” de Francisco de Goya, pintat entre 1797 i 1798.

Vuelo de Brujas

El quadre de Francisco de Goya fou pintat entre 1797 i 1798. Tres personatges, vestits amb faldilles, amb el tors nu i tocats amb capirots en forma de mitra, decorats amb petites serps, i il·luminats per un focus de llum exterior al quadre, sostenen en l’aire a un altre nu, abandonat en els seus braços, al que insuflen aire bufant sobre el seu cos, com revelen les seves galtes inflades. A la part baixa, dos homes, vestits de pagesos, han assolit el cim de la muntanya, el camí tortuós i ascendent es perd en la foscor del fons, mentre el seu ase s’ha parat més avall. Un, caigut a terra, es tapa les orelles per no escoltar el soroll dels éssers voladors; l’altre, avança amb el cap cobert, protegint-se de la llum i fent la figa amb els seus dits, contra el mal d’ull.

Agnès Rotger a “Els judicis per bruixeria” mostra com abans de posar un peu al tribunal i dir “tota la veritat” sota tortura, les acusades de bruixeria ja tenien la sentència escrita. El cas d’Elisabet Cerdà, de Castellterçol, que reprodueix la revista amb detall, és només un exemple del més d’un miler de dones que van ser condemnades a Catalunya. Valèria Gaillard a “Els advocats de les bruixes” descriu com malgrat les crítiques, les befes i les burles envers aquells que neden a contracorrent, hi va haver teòlegs i juristes que van alçar la veu i es van enfrontar amb l’engranatge jurídic, institucional i socioeconòmic que movia la maquinària antibruixes per intentar frenar la barbàrie.

“Examination of a Witch” de Tompkins Harrison Matteson, 1853

Els escenaris de la bruixeria, avui” són torrents, sots, cingles, salts d’aigua, camins, fonts, places i carrerons. Des de les valls d’Àneu fins a les Terres de l’Ebre i des del Capcir fins a la Franja de Ponent, arreu del nostre país hi ha indrets relacionats amb les bruixes. Resseguint la toponímia i parant atenció a les llegendes, és fàcil identificar els boscos, les planes, les pedres i els dòlmens on feien sacrificis i aquelarres, així com les catedrals, les torres i els castells dels quals es van apoderar.

L’article de Maria Coll “De malvades a avorrides” descriu que mentre que a Alemanya, els germans Grimm publicaven ‘La Blancaneu’ o ‘Hansel i Gretel’, a Catalunya, alguns folkloristes de la Renaixença anaven de poble en poble recopil·lant històries de bruixes. Quan la cacera va començar a estudiar-se a les universitats un segle després, les bruixes, gràcies sobretot a Disney, havien deixat de fer por i la màgia havia esdevingut una cosa positiva.

“La nit de Walpurgis. La partida de les bruixes” (també “Bruixes en el camí del sàbat”) de Luis Ricardo Falero, 1878. Oli sobre tela. Col·lecció particular, Monza, Itàlia.

Sònia Casas a “Entre la moda i la reivindicació” planteja que les lluites feministes han convertit les bruixes i la seva cacera en un símbol. La potència d’aquest imaginari es fa palesa en les marxes del 8 de març, però també en àmbits tan dispars com les teràpies alternatives, les marques de roba i cosmètics, les sèries de televisió i la literatura. Però en quin moment ‘ser bruixa’ va passar a considerar-se un terme positiu?

Atles de la cacera de bruixes: En paral·lel amb el dossier de la revista, Sàpiens publica al web el cens més complet de dones i homes que van ser jutjats per bruixeria a Catalunya i Andorra. Hi trobareu les fitxes de totes les persones identificades per l’historiador Pau Castell i el mapa més complet de la cacera de bruixes: un mapa interactiu on s’ha geolocalitzat tots els municipis d’origen o de residència de les persones que van ser jutjades per bruixeria. Es pot consultar aquí sapiens.cat/cacera-bruixes.        

Manifest: No eren bruixes! Eren dones.

La cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses al llarg de la història. Al segle XV, en una societat impregnada per la misogínia, moltes van ser acusades injustament de provocar mort i destrucció, i se les va tractar com a membres d’una organització criminal liderada pel mateix diable.

La base per acusar-les era la mentida i la manera de forçar-les a confessar aquests crims inversemblants eren les tortures més terribles. Contra aquestes dones, el poder es va saltar les pròpies lleis i les va jutjar sense cap garantia processal. Aquelles dones van ser el boc expiatori d’una societat convençuda de l’origen malèfic de les seves desgràcies i disposada a buscar-ne les culpables i assenyalar-les.

Catalunya va ser un dels llocs d’Europa on més dones van ser acusades de bruixeria. Recentment, s’ha recuperat el nom de més de set-centes dones que, entre els segles XV i XVIII, van ser torturades i executades a la forca. Dones immigrades, dones pobres, dones guaridores, dones conflictives, dones vídues… Totes elles estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns i veïnes com a bruixes i metzineres.

Per tot aquest cúmul d’injustícies, ens proposem impulsar un acte de justícia històrica, en la línia de les iniciatives que han sorgit en altres indrets, com Escòcia, Suïssa o Noruega, amb els objectius següents:

  • Recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats.
  • Promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori.
  • Reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.

Signa el Manifest aquí

La cacera de bruixes al Vallès (1619-1622): processos locals i causa general

Article d’Agustí  Alcoberro: “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24

Resum:  Com en altres comarques de Catalunya, la cacera de bruixes al Vallès es va produir de manera especialment intensa en els anys 1619-1622. La repressió va afectar prop d’una vintena de viles i llocs. S’han pogut documentar cinquanta persones processades, la majoria de les quals van ser penjades  a  la  forca  en  processos  incoats  per  les  corts  dels  batlles  locals.  L’article identifica algunes coincidències entre aquests processos pel que fa als procediments processals i a la presència d’uns mateixos professionals, com ara jutges ordinaris, cirurgians, escrivans o torturadors, vinculats a les batllies reials o a la mateixa cort del veguer de Barcelona. També s’analitza el paper del Tribunal de la Inquisició de Barcelona, que va intentar reiteradament l’avocació dels casos. D’aquesta manera es pretén relacionar les dinàmiques locals i les dinàmiques generals, a càrrec de la justícia reial inferior (veguers i batlles) i del Sant Ofici.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

Se’n parlave… i n’hi havie és una mostra itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i 2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al Pirineu i Ponent. Va ser comissariada per Pau Castell i la podeu veure en línia aquí.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

D’entre les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’ s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.

L’Exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. L’exposició incloïa diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i amulets, entre altres, i també documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació. Consta de 12 apartats amb il·lustracions molt atractives i un darrer apartat de crèdits.

Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.

L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «Boc de Biterna». Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria.

El llibre catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, editat per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran, recopila, tant la recerca històrica, desenvolupada en els darrers 10 anys sobre la cacera de bruixes a Catalunya, com etnogràfica. El llibre recull la visió d’especialistes en folklore i cultura popular sobre la bruixeria a Catalunya, com Josefina Roma, Ramona Violant o Pep Coll i inclou la reedició d’un text pioner sobre la bruixeria al Pallars, escrit per l’etnògraf Ramon Violant i Simorra abans de la Guerra Civil. Però la part més inèdita de la investigació és el recull dels darrers testimonis vius que han tingut contacte amb la bruixeria al Pirineu i les Terres de Lleida que mostren la pervivència d’aquest fenomen fins l’actualitat.

El llibre també inclou la recerca etnogràfica portada a terme a Andorra, que ha posat de relleu l’arrelament que les creences sobre la bruixeria van tenir al país i la seva supervivència fins a èpoques molt recents. Aquest volum inclou també imatges de l’exposició ‘Se’n parlave… i n’hi havie’, la més exitosa de les organitzades per la Xarxa de Museus, que un cop finalitzada la seva itinerància, des d’aquest estiu de 2021 resta visitable de forma permanent.

Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.

“El aquelarre” és un dels petits quadres que va pintar Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau d’esbarjo dels ducs d’Osuna. El llenç mostra un ritual d’aquelarre, presidit al centre de la composició pel gran cabró, una de les formes que pren el dimoni. Al seu voltant apareixen bruixes velles i joves que li ofereixen nens amb els quals, segons la superxeria de l’època, s’alimentava. En el cel, de nit, brilla la lluna i es veuen aus nocturnes (que podrien ser ratpenats).

“El aquelarre” de Francisco de Goya (entre 1797 i 1798)

El llibre presenta molta informació que canvia la visió que es tenia fins ara de la cacera de bruixes a Catalunya i en especial al Pirineu i a les Terres de Ponent. Revela la centralitat del Pirineu pel que fa a aquest fenomen a Catalunya, ja que la primera llei europea contra el crim de bruixeria és de 1424. Les conclusions tenen molt a veure amb el fet que els primers judicis sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu, on es va registrar la primera llei europea contra la bruixeria (s. XV). Aquest fet és determinant per mostrar dues realitats, la de les comarques del Pirineu, on encara avui hi ha testimonis que han viscut en primera persona fenòmens relacionats amb la bruixeria als anys 50, i la de les comarques del Pla de Lleida, on les experiències no són tan directes, però perdura el record d’embruixaments i persones, la gran part dones, senyalades com a bruixes.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya

L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya produïda pel Museu d’Història Nacional de Catalunya i comissariada per Agustí Alcoberro i Josefina Roma, 2007. Podeu veure el catàleg i 10 articles aquí

Icona de l’exposició “Per Bruixa i metzinera”, MHNC, 2007

Per bruixa i metzinera s’obre amb una pregunta: han existit mai les bruixes? De la bruixa, com del pirata, se n’ha anat construint una imatge, fins i tot podríem parlar d’un miratge, que desenfoca la seva essència fins a convertir-la en una altra realitat. Existiren les bruixes? El que sí que va existir de debò va ser la por cap als seus maleficis. Tant és així, que generalment eren els mateixos veïns d’una comunitat els qui prenien la iniciativa de condemnar-les i demanar-ne l’ajusticiament, com si eliminant les bruixes desapareguessin la fam i la mort. Entre els segles XVI i XVII les bruixes van ser un cap de turc idoni per calmar l’angoixa i la por que produïa la inseguretat en èpoques de crisi econòmica. A partir d’aquí, l’exposició s’estructurava en cinc àmbits a partir dels quals es va desenvolupant la construcció del mite de la bruixa i la seva persecució.

La bruixeria i la màgia en l’època medieval. La societat medieval creia en el poder de la màgia i molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats perseguides eren molt diverses: des de curar o protegir fins a endevinar el futur, descobrir coses i fets ocults, propiciar l’amor i el desig o perjudicar i, amb la pràctica del malefici, destruir la salut o el patrimoni d’altres.

La construcció intel·lectual de la bruixeria moderna: La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar substancialment a partir de mitjan segle XIII. Tot contradient Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va afirmar la capacitat del diable d’actuar a la Terra. Alguns anys més tard, el papa Joan XXII va proclamar la butlla Super illius specula (1326), que condemnà la bruixeria com a culte al dimoni. Naixia, així, una nova conceptualització de la bruixeria.

El món de les bruixes (segons els seus perseguidors). Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. La iniciació en la secta es realitza en presència del dimoni i implica abjurar de la religió cristiana i jurar fidelitat a aquest. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat (o “Akelarre”), anomenat “aplec” en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, arriba el dimoni, que pren la forma d’un gran boc. Els participants a l’aplec li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia, en què aquest copula amb tots els assistents. Acte seguit, les bruixes s’unten amb uns ungüents i emprenen el vol, amb la intenció de realitzar malvestats. Provoquen calamarsades que destrueixen les collites i maten persones i animals. En acabar aquests fets, les bruixes retornen a casa, sempre volant, a cavall dels seus dimoniets.

“Sàbbat  de les bruixes”, gravat de Jan Ziarnko. Il·lustració del llibre Tableau de l’inconstance  des mauvais anges et demons (1612) de Pierre de Lancre, un manual per als caçadors de bruixes.

La cacera de bruixes a Europa: Entre 1450 i 1750 es va produir la cacera de bruixes a Europa. Els episodis més sagnants d’aquest moviment de llarg abast van tenir lloc entre 1450 i 1500 i, sobretot, a partir de 1580. Els càlculs més ponderats, per a aquest segon període, parlen d’un total de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns. Arreu, la cacera tingué una participació popular destacada. La majoria de processos que van acabar amb sentències de mort van ser realitzats per tribunals civils locals. Els períodes repressius van coincidir amb l’auge de les edicions i reimpressions de manuals de perseguidors.

La cacera de bruixes a Catalunya. En els anys 1548-1549 les comarques meridionals de Catalunya van viure una important onada repressiva. Va ser atiada per Joan Malet, morisc de Flix, que afirmava ser endevinaire o saludador, és a dir, que podia reconèixer les bruixes. Malet va ser finalment detingut i executat per la Inquisició de Barcelona. En els anys 1616-1622 es va produir la gran cacera de bruixes. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, l’any del diluvi, segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals.

La bruixeria en la tradició popular. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.

Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462

Pau Castell, historiador autor de la tesi doctoral “Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)”, 2013.

Resum  

La present recerca té com a objectiu l’estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l’època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns.

La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d’aquest material i de les fonts ja conegudes, l’anàlisi s’ha estructurat sobre tres eixos principals.

Primerament, s’aborden els elements que donaren lloc a l’estereotip de la bruixa durant l’època baix-medieval. Seguidament, s’estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s’analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d’entendre l’articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI.

La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l’estudi d’aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l’origen i articulació d’aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna.

En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l’època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l’acció inquisitorial contra el Maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval.

En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d’institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l’inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya.

Finalment, l’última de les conclusions derivades d’aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l’articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d’unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d’Estat o a l’impuls de l’Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d’infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d’acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l’ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort.

Ball de Bruixes de Viladrau

Des de l’any 1997, i dins els actes de la Fira de la Castanya de Viladrau, el 31 d’octubre, tot just comença a entrar la Nit de Tots Sant, Viladrau commemora un dels seus episodis històrics més tràgics: La Persecució de les Bruixes. Conte la tradició que tot va començar en una Junta de Bruixes o aplec celebrada a Sant Segimon la nit de Tots Sants de l’any 1617. Segles més tard, a l’actualitat, tot continua al bell mig del municipi. Vídeo promocional de Ball de Bruixes de Viladrau. Un espectacle teatralitzat de música, dansa, llum i foc de notable interès.

Ball de Bruixes de Viladrau

Bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

  •     01. Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores…: bruixes a l’Edat mitjana. Teresa VINYOLES
  •     02. Nicolau Eimeric i la bruixeria. Jaume de PUIG I OLIVER
  •     03. Les bases ideològiques: la confessionalització i la intolerància religiosa a l’Europa Moderna (segles XVI-XVII). Ignasi FERNÁNDEZ TERRICABRAS
  •     04. Les bases materials: la crisi del segle XVII. Eva SERRA
  •     05. L’”any del diluvi” a Catalunya. La reconstrucció i els efectes de les inundacions del novembre de 1617. Mariano BARRIENDOS
  •     06. La cacera de bruixes a Europa. Agustí ALCOBERRO
  •     07. La cacera de bruixes a Catalunya. Antoni PLADEVALL
  •     08. La Inquisició i la cacera de bruixes a Catalunya. Joan BADA
  •     09. Els defensors de les bruixes. La fi de la cacera a Catalunya. Agustí ALCOBERRO i Ramon SAROBE
  •     10. La bruixeria en la cultura popular catalana. Josefina ROMA

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a  Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462             

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p.

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p.

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, 317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, ed. Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p.

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Història núm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

  • Cristina MASANÉS: “El Pirineu, bressol de la cacera” 33-37 p.
  • Arnau CÒNSUL: “Els caçadors de bruixes”40-47 p.
  • Agnès ROTGER: “Els judicis per bruixeria” 49-55 p.
  •  “Atles de la cacera de bruixes56-57 p.
  •  Valèria GAILLARD:“Els advocats de les bruixes” 58-61p.
  •  Maria COLL: “De malvades a avorrides”62-65 p.
  •  “Els escenaris de la bruixeria, avui” 66-67 p.
  •  Sònia CASAS: “Entre la moda i la reivindicació” 69-71p.
  •  “Un moviment que creua fronteres” 72-73 p.
  • Manifest. No eren bruixes. Eren dones” 74-75 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts. Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Categories
Llibres

Salvadors de la cultura que la fan perviure

Per Joan Alcaraz

Oriol Pi de Cabanyes: La cultura que ens salva i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021.

“Novel·lista, contista, assagista, historiador, memorialista, cronista de viatges, crític d’art i literatura, i articulista, Pi de Cabanyes és autor d’una obra general de gran diversitat, fecunditat i qualitat”. Així ho glossa un dels referents estatunidencs més vinculats, des de fa dècades, a la cultura catalana, Sam Abrams, i crec que és el mínim que es pot dir d’un autor pertanyent a l’anomenada Generació dels 70 que, al llarg dels anys, no ha parat de sorprendre’ns i que ha contribuït, com pocs, a salvar la cultura entesa fonamentalment -diu ell mateix- “com a atenció, reflexió i creació de consciència”.

En aquesta obra, La cultura que ens salva i altres escrits, per si calgués, ens ho demostra novament. La composen diverses notes d’actualitat combinades amb referents culturals i històrics, fetes a la manera d’altres volums de l’escriptor vilanoví com Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013), Columnes i davantals (2015) o Senyes i aproximacions (2018).

Oriol Pi de Cabanyes

Submergir-se en aquest conjunt de textos breus és tenir accés a valuoses i ben documentades referències de cultura catalana i cultura universal, doble eix de la Cultura en majúscules que, amb salvadors com Oriol Pi de Cabanyes, sempre tindrà arguments per perviure. Trobar, en un mateix volum, traces de l’Antígona de Salvador Espriu, el cabdill remença Verntallat, els sefardites catalans, el pare Claret, l’orientalista Sinibald de Mas, l’arquitecte Domenico Bagutti, l’abat Escarré, Josep Pijoan, Miguel de Unamuno, la Mahalta de Màrius Torres, l’assassí de Trostki, Frederic Pau-Verrié, la significació històrica de Vichy, la pensadora xilena d’origen austríac Marta Harnecker, Bob Dylan, la llengua occitana, el Miró de Mont-roig, Walt Whitman, els Fenosa, Josep Maria Capdevila, Joan Fuster (l’Erasme de Sueca), Manuel de Seabra, Evtuixenko, Màrius Sampere, Fages de Climent, Miquel Arimany, Joaquim Mir, George Steiner, Antoni Tàpies, Giuseppe Tavani, Albert Camus, Umberto Eco, Maria-Aurèlia Capmany… suposa salvar-se amb escreix.

Respireu… perquè me’n deixo moltes, de referències, com és lògic si tenim en compte el total de 130 textos que composen el llibre. Un volum que només es pot fer si al darrera hi ha molt de coneixement assimilat, moltes pàgines llegides, moltes experiències viscudes. De manera que, insistim-hi, la cultura ens salva perquè per sort hi ha molts salvadors que la fan perviure. Molts creadors, crítics, cronistes, publicistes, historiadors, productors, empresaris, periodistes. I moltes cada cop més, no cal dir…

Joaquim Mir, Paisatge de Mallorca, 1904.

I, òbviament, a l’altra banda del mirall hi som les lectores i els lectors, receptors, admiradors, subscriptors, becaris… Hi som, en definitiva, les persones sensibles. Però ens va molt bé que hi hagi qui explora, qui interpreta, qui reconeix, qui descobreix… Qui salva, en definitiva, i ens salva, un llegat il·limitat i immens que contribueix a explicar-nos, des de fa molts segles, el sentit, la marxa i la deriva del món.

Templet dins la natura, d’Alexandre de Cabanyes, Munic, 1908.

No em vull estar, finalment, de rescatar el magnífic quadre que apareix a la portada del volum, de manera potser una mica massa comprimida per efectes del disseny. El va composar un dels il·lustres avantpassats de l’Oriol, el pintor Alexandre de Cabanyes. Ens remet, amb precioses coloracions verdes i sobretot ataronjades, a la imatge del temple entès com a recinte dipositari del saber, la civilització, la ciència, la cultura. Una mica com els maçons -agents ben destacats, històricament, de tots aquests actius- consideraven el temple de Salomó, també fent referència a Hiram Abif, el seu mític arquitecte.

Amb llibres com aquest i tants d’altres, intenteu salvar-vos, doncs, mitjançant la cultura. Segur que el viatge, que no s’acaba mai, haurà valgut la pena…

Categories
Llibres

Catalunya en la crisi europea (1931-1939)

Per Josep Sauret


Títol: Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

Autor: Arnau Gonzàlez i Vilalta
Ed. Milenio Publicaciones S.L. 2021

Un enfocament nou i extensament documentat

Estem davant un llibre d’història extens i molt documentat. Són 650 pàgines d’un prolífic historiador que fa, en aquesta obra, un enfocament de l’època republicana espanyola força diferent del que estem acostumats. D’entrada, no separa la guerra civil de la resta del període com ens hi tenien habituats els historiadors fins ara. En efecte, Gonzàlez Vilalta observa la República com un tot, independentment de si hi havia guerra o no. L’altre aspecte molt interesant és que ho observa amb ulls exteriors, des de corresponsals de diaris, fins a la visió que en tenien ambaixadors i cònsols (amb molt bona relació amb el Govern de la Generalitat, almenys fins l’inici de la guerra i la prominència anarquista que els hi feia veure amb terror el que s’estava produint)
L’autor parteix de dos fonts primàries fonamentalment. D’una banda, ha rastrejat les notícies i els articles que sobre Catalunya i Espanya es publicaven en els diaris principals dels diferents països, de l’altra, ha consultat els informes que els representants diplomàtics dels diferents estats a Madrid i a Barcelona, enviaven als seus respectius governs. D’aquesta manera aconsegueix una visió que podríem dir neutra respecte l’habitual en què els narradors eren persones amb una ideologia decantada cap un costat o l’altre. Amb tot, la neutralitat no s’aconsegueix plenament, ja que com es veu el règim polític que hi havia a cada país feia que les cròniques i els informes reflectissin en molts casos els interessos del país en qüestió o del que volien que succeís.
Gonzàlez Vilalta comença situant Catalunya i Espanya dins el context europeu de l’època, amb el terrabastall que havia representat la revolució soviètica (1917), l’ascens dels feixismes (Itàlia 1922, Alemanya 1933), la gran crisis dels Estats Units de 1929, l’àmplia autonomia irlandesa (Estatut de Westminster de desembre del 1931), victòria del front popular a França (abril i maig del 1936)…
El llibre ens dona una visió pobre de Companys, dominat totalment pels esdeveniments, els anarquistes, els separatistes del seu propi partit, el govern de Madrid i els comunistes, entre altres circumstàncies. La visió d’un home que no va lluitar per mantenir el poder dins de Catalunya, o potser no tenia la força militar i política necessària per fer-ho, i només va buscar acords amb els revolucionaris per intentar rebaixar-los la força que havien agafat al carrer.
El mateix Gonzàlez Vilalta ja havia tractat anteriorment la figura del president màrtir a: Lluís Companys. Un home de Govern, i també a La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo.

Interessos nacionals i geopolítica

Més endavant ens explica els interessos de cada país per defensar o incrementar la seva posició tant a Catalunya i Espanya, com a Europa. Hi trobarem el que avui en diem la geopolítica del moment.

A Alemanya i Itàlia els hi interessava amb el triomf de Franco, rodejar França. En sentit contrari França no ho podia permetre. Per Anglaterra la costa catalana també era interessant tant per mantenir un contacte més ràpid amb les colònies, com per la por a Stalin, que era més gran que l’aliança Hitler-Mussolini. Ningú volia una Catalunya revolucionària i comunista que desestabilitzés la mediterrània, tot i que no queda clar en el llibre si la U.R.S.S ho pretenia, encara que semblaria obvi que sí.

També, hi trobem la visió de molts països de l’entorn sobre la possible independència de Catalunya i com havien d’actuar davant d’aquesta eventualitat que sembla va estar present fins molt avançada la guerra.

Emissió de paper moneda i segells de correus

A Barcelona, l’autor parla (p. 547-548) de les proves fetes per la Generalitat per a l’emissió de paper moneda i de segells de correus. Atès l’atresorament produït degut a la manca de confiança produïda per la guerra, la Generalitat va emetre paper moneda segons Decret del 21/09/1936. Més endavant, i seguint les ordres del Govern central, n’ordenà la retirada per Decret del 23/02/1938. Amb aquest antecedent, es feren proves amb bitllets d’1, 50, 100, 500 i 1000 ptes. Les mides eren més quadrades que els que realment circularen que tenien el format americà rectangular llarg.

Bitllet que va circular amb validesa fins el 31/12/1938 en que s’acabà el termini de reemborsament. Mides 70 x 168 mm. Col·lecció Josep Sauret
Prova d’un bitllet de 50 ptes. Mai és varen emetre. Existeixen en diferents colors. La presència de les quatre barres és una constant en tots. Mides 95 x 160 mm. Imatge provinent del llibre El Paper Moneda Català, Antoni Turrò. L’Avenç 1982

Segons l’autor, sembla que, en general, l’objectiu últim era una confederació amb una àmplia autonomia molt propera a una independència, però, mai una independència total.

D’una altra banda, aquesta possibilitat de la independència, ningú la considerava a Madrid ni en els primers temps de la República, en què es debatia la futura Constitució republicana, ni en els temps de domini comunista. Evidentment, un cop començada la guerra, tampoc en volia sentir parlar el nou govern facciós de Burgos.

Similituds amb el procés?

En molts moments la lectura ens fa pensar amb similituds respecte a la situació viscuda més recentment a Catalunya, a partir de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el procés iniciat el 2012. Com exemples de similituds hi hauria les modificacions a la baixa de l’autonomia en ambdós estatuts i la proclamació de l’estat català per Companys i de la efímera República catalana per Puigdemont. Evidentment, les divergències també són moltes, citem només l’obrerisme revolucionari de l’època republicana i la poca participació obrera en els fets recents.

Un altre aspecte no superat actualment i que segons diu l’autor (p. 486-488) ha trobat en un informe alemany, sense data ni signatura, diu que s’ha d’actuar amb prudència i generositat respecte al catalanisme. Entre altres frases hi destaquem:

Seria fundamentalmente erróneo ignorar o suprimir la lengua catalana. Por el contrario, debe reconocerse expresamente como un idioma de instrucción y lengua oficial igual y además del español”.

“Necesaria obligatoriedad del conocimiento del catalán por parte de los funcionarios del Estado destinados a Cataluña”.

“Seria aconsejable que el nuevo régimen mantenga la autoprotección centenaria de la burguesía catalana, los somatenes armados…para convertirlos en escuadrones operativos similares a la SA”.

“El nuevo Estado español no debería hacer borrón y cuenta nueva…Seria desafortunado, en interés del nuevo liderazgo del Estado eliminar el autogobierno de Cataluña”.

Llegint el llibre tens la sensació que els països europeus, principalment, es varen creure molt més la possibilitat de la independència que en els temps presents. En tot cas, és una anàlisi pendent de fer, a partir de la bona base que és aquest llibre.

Són interesants també els rumors que circulaven entre el personal diplomàtic de com podia acabar el conflicte i les gestions fetes per diferents persones, amb més o menys representativitat, per acabar la guerra i resoldre els greuges catalans, que sembla que tots els països acceptaven com a justos mentre que cap entenia com s’explicava la relació dels anarquistes revolucionaris amb Esquerra Republicana i altres partits catalanistes, considerats burgesos  a l’època.

També explica molt bé el successiu tancament de consolats i ambaixades a la zona republicana, a mida que els països varen començar a reconèixer el nou regim de Franco contravenint els estats americans, en el tractat de Washington de 1923, en què es comprometien a  no reconèixer cap govern sorgit d’un cop d’estat.

Queda també clar que la contenció de l’empenta revolucionària (conflictes al camp, condicions laborals a les fàbriques, lloguers a les ciutats,…) que havia aconseguit Esquerra Republicana durant tota la República, fins a la guerra civil, amb la il·lusió catalanista i reformista es va trencar amb el cop d’estat, i les autoritats catalanes no varen poder controlar el carrer.

Un altre aspecte interessant són els intents de negociar per aturar la Guerra, tant per part del Govern de  Catalunya per separat, com del Govern de la República. Sembla que mai varen trobar interlocutors vàlids, i evidentment a les forces del cop d’estat no els interessava, atès que el temps jugava a favor seu. En aquest apartat, com es lògic, hi ha molts rumors i poca documentació.

La frase final del llibre resumeix molt bé allò que s’ha exposat al llarg del llibre:

El nacionalismo catalán no había satisfecho las expectativas diplomático-periodísticas, los revolucionarios anarquistas sí pero solo momentáneamente y con derrota final”

Per acabar voldríem dir, que en un llibre molt documentat en molts aspectes i països, hi trobem una manca de documentació original d’estats tan importants, sobre tot en el desenllaç de la guerra, com Alemanya i la U.R.S.S. Tampoc dels Estats Units hi ha moltes referències, però, entenem que per a ells, en plena crisi econòmica, Catalunya i Espanya quedaven molt lluny dels seus interessos.

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.

Arnau Gonzàlez Vilalta presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”