Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Què feia, pensava i sentia el poble romà?

Títol: Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la antigua Roma (Ed. Planeta, Crítica, 2012, 2023)

Títol original: Popular culture in Ancien Rome (2009)

Autor: Jerry Toner, historiador, escriptor i professor britànic, especialitzat en la història social i cultural de l’Antiga Roma. Director d’estudis clàssics al Churchill College i docent al Hughes Hall, ambdós centres de la Universitat de Cambridge

Traducció: Luis Noriega (2012)

La cultura popular en l’Antiga Roma

Quan pensem en l’antiga Roma, és habitual que la nostra mirada es dirigeixi cap als emperadors, els senadors, els grans generals, els filòsofs, els monuments i les guerres. És a dir, cap a la Roma de les classes dirigents i dels grans protagonistes. Però, què feia, pensava, sentia i com vivia la majoria de la població? Aquesta és la pregunta que es fa Jerry Toner al seu llibre  Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la antigua Roma.

L’autor proposa acostar-se a la cultura romana des de baix, a partir d’una població, no elit, que rarament va deixar testimonis escrits propis. Per això cal llegir entre línies les obres dels autors cultes, les inscripcions, els grafits, les faules, les històries, els tractats mèdics, les pràctiques religioses i màgiques, els espectacles o les narracions sobre la vida quotidiana. No pretén presentar una cultura de no elit completament separada de la cultura d’elit. Al contrari: entre totes dues hi havia contacte, imitació, apropiació, adaptació i conflicte. El poble podia adoptar formes culturals procedents dels poderosos, però també reinterpretar-les d’acord amb les seves pròpies necessitats.

Carnisseria romana, relleu de pedra, segle II

El llibre s’organitza en una introducció i cinc capítols —Resolución de problemas, Salud mental, El mundo al revés, Los sentidos comunes i Resistencia popular— seguits d’una conclusió dedicada a la transformació cristiana de la cultura popular. El resultat és una mirada original sobre la societat romana: una societat profundament desigual, però en què la majoria de la població disposava de recursos culturals propis per afrontar la vida.

Introducció. Cultura d’elit i cultura de poble

La primera dificultat és saber què entenem per «cultura popular». Els romans no utilitzaven una categoria equivalent a la nostra. La societat romana estava organitzada jeràrquicament i la cultura d’elit disposava dels instruments de prestigi: educació, literatura, filosofia, retòrica i patrimoni. La majoria, en canvi, no tenia accés a aquesta educació. Però això no significa que visqués sense cultura. Tenia altres formes de coneixement, altres maneres d’explicar el món i altres criteris per valorar què era útil, respectable, versemblant o eficaç.

Un dels objectius de Toner és, precisament, evitar dos errors. El primer seria considerar la cultura d’elit com l’única cultura romana digna d’estudi. El segon, imaginar una cultura popular completament autònoma i oposada a la dels poderosos. La realitat és més complexa. El poble coneixia les formes culturals de l’elit i podia admirar-les, imitar-les o ridiculitzar-les. Els poderosos, al seu torn, havien de tenir en compte els gustos i les expectatives de la població.

Per això la cultura de no elit s’ha de reconstruir indirectament. Un grafit de Pompeia, una broma, una inscripció funerària, una tauleta de maledicció, una història de màgia o un relat sobre els espectacles poden oferir-nos una finestra sobre formes de pensament que els grans autors literaris rarament consideraven dignes d’explicar.

Un fresc romà que mostra la venda de pa al mercat. La pintura mural va ser descoberta a la casa de Julia Félix a Pompeia. Actualment, l’objecte es troba al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols

1. Resolució de problemes. Com afrontar una vida plena d’incerteses

La vida quotidiana romana estava marcada per la incertesa. La malaltia, la pobresa, la manca d’aliments, els accidents, els conflictes personals o la inseguretat econòmica podien alterar ràpidament la vida d’una família. La qüestió, per tant, no era disposar d’una explicació científica de tots aquests fenòmens, sinó trobar solucions que semblessin eficaces.

Aquesta perspectiva permet entendre pràctiques que avui podrien semblar irracionals. La màgia, l’endevinació, els amulets, les pregàries o els remeis casolans no formaven compartiments separats de la vida quotidiana. Podien combinar-se amb coneixements mèdics i amb recursos pràctics. La medicina n’és un bon exemple. El malalt podia consultar un metge, però també recórrer a una pregària, a un amulet o a una pràctica màgica. No necessàriament percebia aquestes opcions com a incompatibles. Si una malaltia era greu, tenia sentit utilitzar tots els recursos disponibles.

Les tauletes de maledicció mostren una altra dimensió d’aquest univers. Una persona podia intentar influir sobrenaturalment sobre un rival, un competidor o algú que li havia fet una injustícia. No es tractava simplement de creure en la màgia, sinó d’utilitzar-la com una eina pràctica en situacions en què els mecanismes ordinaris no oferien una solució satisfactòria.

Tauleta de maledicció d’Eyguières

La mateixa lògica apareix en l’endevinació. Davant d’un futur incert, saber què podia passar permetia prendre decisions. El futur no era una realitat completament desconeguda, sinó un àmbit que podia ser explorat mitjançant diferents procediments.

Toner ens convida així a canviar la pregunta. En lloc de preguntar si aquestes pràctiques eren «veritables» o «falses», cal preguntar per què resultaven útils per a les persones que les utilitzaven. Aquesta és una de les claus metodològiques del llibre: la cultura de no elit s’ha d’entendre des de les necessitats concretes de qui la practicava.

2. Salut mental. Com conviure amb la por, l’angoixa i la incertesa

La preocupació per la salut mental constitueix una altra via d’accés a la vida quotidiana. En una societat sense els nostres coneixements psicològics i psiquiàtrics, els problemes que avui identificaríem com a ansietat, depressió, pors o alteracions de la conducta eren interpretats mitjançant altres categories.

La frontera entre el cos i la ment era menys definida que en la nostra cultura. Un patiment podia tenir causes físiques, socials, morals o sobrenaturals. Per això la resposta a l’angoixa podia passar per la medicina, la religió, la filosofia o la màgia. Una persona que patia podia buscar ajuda en un metge, en un familiar, en un santó, en un especialista religiós o en una pràctica màgica.

Escena d’un ritual de culte a Isis. Aquest mural d’un temple d’Isis a Herculà està datat entre el 62 i el 79 dC i representa sacerdots isiaques duent a terme un ritual d’aigua davant d’una reunió de devots.

El llibre mostra així la importància de les estratègies d’adaptació. La població havia d’aprendre a viure amb una elevada exposició a la malaltia, la mort i la precarietat. La cultura proporcionava instruments per interpretar aquestes experiències i reduir-ne l’impacte. També era important el paper de la comunitat. Els problemes individuals no es resolien necessàriament de manera individual. La família, els veïns, els amics, els companys de treball i les associacions podien oferir suport. La religió complia una funció especialment important perquè proporcionava un marc interpretatiu. Donava sentit al patiment i permetia pensar que darrere d’un esdeveniment inesperat podia existir una explicació.

Això ajuda a entendre una característica general de la cultura romana: la necessitat de donar sentit a allò que no es podia controlar. La població no actuava a l’atzar: seleccionava aquells recursos que considerava més útils per afrontar els problemes.

Pompeia. Pintura mural de la Processó dels Fusters, originalment trobada en una pilastra entre les entrades VI.7.8 i VI.7.9. Ara al Museu Arqueològic de Nàpols

3. El món al revés. Joc, transgressió i inversió de les normes

El tercer capítol analitza una dimensió diferent de la cultura popular: la possibilitat d’invertir temporalment l’ordre habitual. El joc és una de les formes més evidents d’aquesta inversió. Durant una partida o en un espectacle, les normes quotidianes podien quedar suspeses i substituir-se per unes altres. La competició, la sort, l’atzar i el risc formaven part d’un univers que permetia experimentar temporalment amb altres regles. Els jocs no eren, però, una activitat innocent o marginal. Els romans apostaven, competien, observaven espectacles i participaven en activitats col·lectives que podien mobilitzar grans quantitats de persones.

Aquesta mateixa inversió apareix en la sexualitat com a transgressió. La cultura romana no organitzava les relacions sexuals segons el nostre concepte modern d’orientació sexual. Hi tenien molta més importància la posició social, el paper sexual, la masculinitat, la ciutadania i la pudicitia (virtut o pudor sexual). Per això la sexualitat podia convertir-se fàcilment en una arma de ridiculització. Presentar un home lliure en una posició considerada sexualment subordinada podia qüestionar la seva masculinitat i el seu estatus. L’humor sexual, la pornografia, els grafits i les representacions explícites permetien jugar amb les fronteres socials.

Tintinàbul (carilló de vent) de bronze que representa un gladiador lluitant amb el seu fal·lus semblant a una pantera, d’Herculà. Museu Arqueològic de Nàpols

També la homosexualitat apareix en aquest context. El problema no era simplement amb qui mantenia relacions una persona, sinó quin paper ocupava i quin estatus tenia. Una relació podia ser acceptada en determinades circumstàncies i considerada humiliant en unes altres.

El «món al revés» permetia, per tant, experimentar amb allò que la vida ordinària prohibia. Però aquesta inversió tenia límits: precisament perquè existia una norma social, podia resultar divertit, provocador o escandalós transgredir-la. Es mostra així que el poble no vivia només sotmès a les regles socials. També disposava d’espais culturals en què podia jugar amb aquestes regles, invertir-les i posar-les temporalment en qüestió.

El mosaic representa un episodi d’una comèdia, ja que les figures porten màscares teatrals. Les figures toquen instruments musicals sovint relacionats amb el culte de Cíbele: la pandereta, petits címbals i la flauta doble. Aquest mosaic en particular data del segle I aC, però l’escena es coneix des del segle III aC en endavant. Es troba en pintures i mosaics fins al segle III dC.

4. Els sentits comuns. Menjar, olors, tacte, paraules i espectacles

Si el capítol anterior mostra la capacitat d’invertir l’ordre, el quart ens situa directament dins de l’experiència física de la vida quotidiana. Roma era una ciutat que s’experimentava amb els cinc sentits. Carrers estrets, sorolls constants, olors intenses, multituds, animals, fum, aliments, perfums i brutícia formaven part de la vida urbana.

L’olor tenia una importància social extraordinària. El perfum, els aliments, la suor i les pudors permetien identificar persones i espais. La frase de Toner segons la qual «eres l’olor que feies» resumeix bé aquesta dimensió social dels sentits.

El menjar també distingia les posicions socials. No es tractava simplement de menjar per sobreviure. Els aliments, la manera de preparar-los i el context en què es consumien expressaven gustos i diferències. Però l’experiència sensorial adquiria una dimensió política especialment important en els jocs públics. L’amfiteatre constituïa un espai en què el poble podia veure, escoltar, olorar i sentir físicament el poder. El crit de la multitud, la música, les trompetes, la sang, els animals, l’encens, els sacrificis i l’aparició de l’emperador convertien l’espectacle en una experiència total.

Mural. Lluita entre romans a l’amfiteatre de Pompeia

El Coliseu, construït per Vespasià en l’espai que havia ocupat la Domus Aurea de Neró, és especialment significatiu. L’espai que havia simbolitzat el luxe privat d’un emperador es convertia en un enorme espai públic destinat a la població. Això no significava igualtat. Els seients continuaven distribuïts segons la jerarquia social. Però l’espectacle proporcionava a la població una experiència compartida i una relació directa amb el poder imperial.

Mosaic trobat al Colosseu romà, que representa un esclau lluitant amb un lleó.

Toner qüestiona la interpretació simplista del famós panem et circenses. Els jocs no eren només una manera de distreure el poble perquè no pensés en política. El públic tenia gustos, expectatives i capacitat de reacció. L’emperador havia de satisfer-lo. Els espectacles permetien, doncs, una forma peculiar de relació entre governant i governats. Si el poble «sentia» millor, «estaria» millor. El poder imperial havia après que governar també significava organitzar l’experiència dels sentits.

5. Resistència popular. Del rumor a la rebel·lió

Una societat profundament jerarquitzada no podia evitar que els subordinats desenvolupessin formes de resistència. Però Toner amplia considerablement el significat de resistència. No es limita a les revoltes contra Roma, sinó que inclou comportaments molt més habituals: desobeir, fugir, ocultar informació, difondre rumors, ridiculitzar els poderosos o aprofitar els marges que deixava el sistema.

L’esclavitud ofereix els exemples més evidents. Espàrtac és la gran excepció, però la major part de la resistència dels esclaus era molt menys espectacular: retardar una feina, enganyar l’amo, aprofitar una distracció o fugir.

Els rumors i els acudits tenien una altra utilitat. En una societat en què la reputació era essencial, qüestionar públicament o privadament la conducta d’un poderós podia reduir-ne el prestigi. Un emperador podia ser objecte d’històries ridícules sense que això impliqués necessàriament un projecte revolucionari.

Les protestes per l’alimentació mostren una altra forma de contestació. La població tenia expectatives sobre el comportament dels poderosos. Quan aquestes expectatives es trencaven, la protesta podia adquirir una dimensió col·lectiva. Aquesta idea permet parlar d’una mena d’economia moral: la població esperava que els poderosos complissin determinades obligacions. El problema no era simplement que hi hagués desigualtat, sinó que els poderosos no respectessin les normes de reciprocitat que justificaven aquesta desigualtat.

La religió podia convertir-se també en una forma de resistència. Els cristians que refusaven determinades pràctiques religioses oficials podien entrar en conflicte amb les autoritats. Els màrtirs convertien la derrota física en una victòria moral.

Els Oracles Sibil·lins proporcionen un altre exemple. Les profecies podien imaginar la destrucció de Roma i el càstig dels seus poderosos. La literatura apocalíptica permetia imaginar un futur en què l’ordre existent seria invertit.

Finalment, també les imatges de l’emperador podien convertir-se en objecte de contestació. Si el poder imperial utilitzava retrats i símbols per fer visible la seva autoritat, atacar-los, ridiculitzar-los o manipular-los significava actuar sobre el terreny simbòlic. La conclusió és clara: la població romana no vivia en rebel·lió permanent, però tampoc acceptava sempre les coses tal com eren. La resistència quotidiana era molt més freqüent que la revolució.

Conclusió. Cap a una cultura del poble cristiana

La transformació del món romà durant els segles III i IV va modificar també les formes de la cultura popular. La crisi del segle III va contribuir a crear una societat més jerarquitzada i amb un poder imperial més present. Els antics mecanismes de patronatge es van transformar i, en alguns casos, van perdre eficàcia.

En aquest context va créixer el cristianisme. Però Toner proposa entendre el procés en les dues direccions. No es va produir únicament una cristianització d’allò popular. També hi hagué una popularització del cristianisme. La nova religió va haver d’aprendre a comunicar-se amb una població que, en bona part, no llegia. Els miracles, les relíquies, els himnes, les festes, les imatges, els sermons i els relats de sants van convertir la doctrina en una experiència accessible. Els homes sants van adquirir un paper especialment important. Podien actuar com a intermediaris, sanadors, protectors i àrbitres. En certa manera, recuperaven funcions que anteriorment havia desenvolupat el patró.

Les Vides de Sants cristians de l’Antiga Roma al segle III contribuïren a difondre aquest nou model. Eren històries que podien ser escoltades i que combinaven devoció, miracles, aventura i entreteniment. No transmetien només doctrina: oferien exemples concrets de conducta i presentaven els sants com a figures capaces d’intervenir en la vida quotidiana. Però la cristianització no va eliminar automàticament les pràctiques anteriors. La població podia continuar utilitzant amulets, màgia o endevinació al costat de les noves pràctiques cristianes. El poble seleccionava allò que considerava útil.

Aquesta situació preocupava les autoritats eclesiàstiques. L’Església volia definir l’ortodòxia, controlar les pràctiques religioses i eliminar allò que considerava superstició o heretgia. Al mateix temps, l’Església es convertia en una nova gran institució social. La seva capacitat d’alimentar pobres, atendre malalts, protegir orfes i oferir ajuda reforçava la seva autoritat. El vell patronatge no desapareixia completament: adoptava formes cristianes.

I aquí apareix una de les paradoxes més interessants del llibre. El cristianisme havia estat, en els seus inicis, una religió que podia qüestionar els valors de la societat romana i donar esperança als sectors subordinats. Amb el temps, però, l’Església va establir una estreta relació amb el poder imperial i amb l’elit romana. La nova religió acabaria formant part del mateix ordre que inicialment havia desafiat. Això no significa, però, que la cultura de no elit desaparegués. Es va transformar. El poble va incorporar el cristianisme a les seves formes de comprendre el món i, alhora, va transformar la manera com el cristianisme era viscut.

Centre del sostre del cubícle “Velatio”: el Bon Pastor (amb ovelles i coloms i branques d’olivera als arbres). Ubicació: Catacumba de Priscil·la, Itàlia, Roma. Data: Segona meitat del segle III

Una altra manera de mirar Roma

El gran mèrit de Sesenta millones de romanos és probablement haver canviat la pregunta. En lloc de preguntar només què pensaven Ciceró, Sèneca, August o els emperadors, Toner ens convida a preguntar què pensava la gent que gairebé mai no apareix en els llibres d’història.

Com resolia una malaltia? Com explicava una desgràcia? Per què confiava en un amulet? Què esperava d’un emperador? De què reia? Com vivia la sexualitat? Què sentia en entrar en un amfiteatre? Per què fugia un esclau? Què buscava en un home sant? Aquest canvi de perspectiva transforma també la nostra imatge de l’Imperi romà.

La cultura romana no era només la cultura produïda per l’elit. Era també una cultura feta de necessitats, pors, esperances, plaers, rumors, supersticions, jocs, espectacles i formes d’adaptació. El poble no disposava del poder polític dels grans personatges, però sí que tenia capacitat per interpretar el món i actuar-hi. Podia adoptar les normes, adaptar-les, burlar-se’n, ignorar-les o resistir-s’hi. Aquesta és la idea que traspassa tot el llibre: la cultura de no elit no és una versió inferior de la cultura d’elit. És una manera diferent d’organitzar l’experiència.

I potser és precisament per això que el llibre resulta tan interessant per a nosaltres. Quan deixem de mirar Roma només des dels palaus, els senats i els monuments, descobrim una ciutat molt més humana: plena de gent que intenta resoldre els seus problemes, suportar les seves pors, divertir-se, estimar, competir, creure, protestar i, sobretot, viure. Jerry Toner ens proposa, en definitiva, mirar Roma des de baix. I quan ho fem, descobrim que darrere dels grans noms i dels grans monuments hi havia uns seixanta milions de romans que també van construir, a la seva manera, la cultura de l’Imperi.

Categories
Cròniques Llibres

2027, a seixanta anys del Boom

Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Carlos Barral, Julio Cortázar, Josep Maria Castellet

Però, fem una mica d’història. Després del 1939, van néixer algunes editorials amb plena afinitat ideològica amb la dictadura, com Destino i Planeta; altres, com Ariel o Teide, es van vincular a represaliats; un altre grup el van integrar les fundades per exiliats, com Edhasa o Grijalbo que van emprendre el retorn. Edicions 62 o Anagrama van sorgir de la militància antifranquista i van ser les més castigades per la repressió. De les més veteranes, molt poques van sobreviure a la guerra. Tan sols van subsistir Proa, Salvat, Juventud, Gustavo Gili o Barcino. Jaume Vallcorba a Quaderns Crema i Acantilado. Són els anys de l’efervescència editorial. Esther Tusquets també va fundar Lumen. Va ser llavors quan van néixer segells com Edicions 62 (1962) i la seva filial Península (1964), la contracultural Kairós (1964) de Salvador Pániker, l’Anagrama (1969) de Jorge Herralde, la Tusquets (1969) de Beatriz de Moura, la pròpia Barral Editors (1970), La Gaya Ciència (1970) de Rosa Regàs. Els fills dels perdedors de la guerra guanyaven espai i poder social.

Si parlem dels anys 60 i l’eclosió de la literatura llatinoamericana a tot el món, hem de parlar  inequívocament de Barcelona, perquè l’engranatge del fenomen es va coure aquí.Als anys seixanta, Barcelona era la finestra d’Espanya a la resta del món. Una ciutat culta, cosmopolita. Terra abonada per als creadors literaris i per a la indústria del llibre. Aquí van sorgir moltes editorials que van donar oxigen cultural al país, i es va forjar part de l’anomenat boom llatinoamericà que va posar Amèrica Llatina a l’òrbita internacional i a Barcelona al focus de moltes mirades.

Però si hi ha una figura del moment és Carlos Barral. Seix Barral és la responsable d’aquest fenomen … amb permís de Carmen Balcells.

Si bé costa posar-hi una data concreta, d’alguna manera 1967 és el moment més simbòlic del boom barceloní. García Márquez arriba a Barcelona després de publicar Cien años de soledad. A partir d’aquí, Barcelona es converteix en un punt de trobada d’autors, editors i agents.

Tot havia començat a principis dels anys seixanta, i especialment entre 1962 i 1963.

1962: Mario Vargas Llosa guanya el Premi Biblioteca Breve, convocat per l’editorial barcelonina Seix Barral, amb La ciudad y los perros. La novel·la es publica el 1963. Aquest fet és considerat per alguns estudis com un dels moments de consolidació del boom.

1963: apareixen La ciudad y los perros i Rayuela, de Julio Cortázar. Barcelona, a través de Carlos Barral i Seix Barral, comença a tenir un paper fonamental en la difusió europea de la nova narrativa llatinoamericana.

1965: Carmen Balcells i la seva agència barcelonina serà decisiva per internacionalitzar-los. No era pròpiament editora de Seix Barral, sinó agent literària. Va ser fonamental en el boom perquè representava autors com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, José Donoso i altres, i va treballar estretament amb els editors barcelonins que els volien publicar.

«El meollo del asunto. Todos lo sabíamos: había que pasar por Barcelona», diría  Carlos Fuentes.

Cortázar i García Márquez a casa d’aquest a Barcelona

Carlos Barral formava un equip amb:

Víctor Seix: soci i col·laborador més estret de Barral a Seix Barral. Junts van impulsar la transformació de l’editorial i la seva projecció internacional.

Jaime Salinas: una figura clau de l’equip editorial de Barral. Va participar en el desenvolupament de la Biblioteca Breve i posteriorment dirigiria altres grans editorials.

Joan Petit: director literari i membre del grup d’intel·lectuals que envoltava Barral; també va participar en el jurat del Premi Biblioteca Breve.

Josep Maria Castellet: intel·lectual i assessor literari molt proper a Barral; va tenir un paper important en l’orientació literària de Seix Barral.

Gabriel Ferrater: es va incorporar posteriorment a l’equip de Seix Barral i va exercir funcions editorials i de selecció literària.

Rosa Regàs: també va formar part de l’equip editorial de Seix Barral durant aquesta etapa.

Carlos Barral i Seix Barral van tenir una presència molt important a la Fira del Llibre de Frankfurt, (1) especialment a partir dels anys seixanta. Barral hi anava com a editor i representant de Seix Barral, i la fira li servia per: Presentar i promocionar autors llatinoamericans que publicava a Barcelona; Establir contactes amb editors estrangers i vendre els drets de traducció dels llibres; Buscar autors i noves obres per incorporar al catàleg de Seix Barral; Crear una xarxa internacional que va contribuir a convertir Barcelona en un centre editorial del boom.

Això és especialment important perquè el boom no es va produir només per l’èxit literari dels autors, sinó també gràcies a una estructura editorial i comercial internacional: Barral i Seix Barral amb Carmen Balcells, una incipient agent literària  que amb els anys es convertiria amb la més important de l’Estat, i les fires i contactes internacionals com Frankfurt. La seva funció principal era la d’editor i mediador internacional; alguns autors hi podien assistir, però la venda dels drets i la promoció internacional es feien sobretot a través de l’activitat editorial i de l’Agència.

El fons personal de Carlos Barral es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del 2003 a Barcelona. La documentació és propietat de l’Ajuntament de Calafell, que el va adquirir juntament amb la seva biblioteca personal. De consulta pública.

El fons personal de Carmen Balcells està dipositat a l’AGA (Archivo General de la Administración) a Alcalá de Henares, perquè va ser comprat pel Ministerio de Cultura entre el 2010 i el 2015. De consulta pública.

__________________________________

(1) Fira del Llibre de Frankfurt (Frankfurter Buchmesse): la seva història moderna comença el 1949, quan es va celebrar la primera edició després de la Segona Guerra Mundial. Però té un origen molt més antic, vinculat a les fires de llibres que se celebraven a Frankfurt des del segle XV, poc després de la invenció de la impremta.

Categories
Llibres

Un ensayo de sovietismo. Datos para la historia de Menorca (1936-1939)

Per Josep Sauret

Títol: Un ensayo de sovietismo. Datos para la historia de Menorca (1936-1939)

Autor: Pere Ballester Pons

Editorial: Institut Menorquí d’Estudis (IME), 2025

Edició a cura de Josep M. Quintana

L’autor i l’editor

Pere Ballester Pons (Maó 1856-1946) fou un advocat, escriptor i polític. Procedia d’una família benestant d’advocats. És una de les figures culturals més destacades de Menorca de finals del segle XIX i primer terç del XX. Fou cofundador de l’Ateneu de Maó (1905), regidor del Ajuntament i president del Partit Republicà de Menorca.

Pere Ballester

Josep M. Quintana Petrus (Alaior 1950- ) Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres especialitat d’Història per la UB. Registrador de la propietat. Escriptor. Ha sigut president de l’Ateneu Maonès i de la fundació Rubió i Tudurí. És president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).

Contextualització de l’obra

És una obra pòstuma que parcialment havia estat perduda. Les circumstàncies han fet que es trobés la part que faltava, cosa  que ha permès recentment la seva publicació. Aquesta edició s’ha fet mantenint parts que sembla que l’autor volia eliminar deixant-les convenientment indicades.

Pere Ballester tenia més de vuitanta anys quan arran de la guerra civil decidí escriure una crònica dels esdeveniments viscuts diàriament a Menorca. L’esclat de la guerra el sorprengué estiuejant, en una caseta del port de Maó. D’allà es refugià amb la família a un altre lloc (una casa de camp i explotació agrària) del terme d’Alaior a on passà la resta de la guerra.

Menorca tenia uns 40.000 habitants (dades de Pere Ballester) en aquesta època. Era una illa bàsicament rural, amb poca immigració i molta emigració. Estava molt militaritzada (uns 3.000 soldats i oficials de l’exèrcit de terra) amb un gran nombre de quarters i centres militars (bateries de costa, polvorins,…). Tant a la capital com a la illa encara es recordava el segle XVIII en que havia estat anglesa i francesa successivament degut a la seva posició geogràfica-estratègica. Tenia la Base Naval de Maó important amb hidroavions en el port de Maó. Hi havia una guarnició d’uns 500 mariners  sense considerar les tripulacions dels possibles vaixells atracats. Fonamentalment aquesta base naval juntament amb la posició estratègica de l’illa va jugar un paper important. Efectivament, els grans estats europeus la pretenien o intentaven que no l’ocupés cap d’elles.

El llibre comença com un diari i es transforma en un relat històric. És, doncs una història local escrita per un catòlic, jurista, humanista i republicà compromès en un moment en què el seu món s’enfonsava. Hitler, Mussolini i Franco consideraven el món republicà i democràtic decadent.

Portada original de l’obra de Pere Ballester

Llegida avui l’obra no se sosté com a història objectiva. És un document ideològic. Vol ser una advertència moral per les generacions futures. És un mirall del que el nou regim volia imposar i que Ballester va assumir malgrat que no era coherent amb el que havia defensat durant tota la seva vida.

Ballester era un home culte. Fa referències a autors tan diferents com Tomàs Moro, Fourier, el Comte Keyserling, Gustave Le Bon, Anatole France, Horaci, Jovellanos, Emil Ludwig, la baronessa Berta von Suttner, Wenceslao Fernández Flores. Es refereix a Las Lamentacions de Jeremies, a L’avar de Molière, al Juan Tenorio, a l’Evangeli de Sant  Joan, als Episodios nacionales, a Calila i Dimna i a Corinne ou l’Italie de Madame de Staël. Cita refranys del segle d’or espanyol. Ens recorda fets de la mitologia grega. Malgrat les circumstàncies, procurava estar tan informat com podia. Llegia premsa nacional (segons explica La Vanguardia i diaris locals) i estrangera (La Revue, La Dépêche i The Times), i escoltava notícies de l’exterior mentre no es van requisar les ràdios i desmuntar les antenes. Tot això amb els mitjans d’una illa rodejada de forces enemigues o neutrals però que la mantenien bloquejada.

El llibre

Menorca, com molts altres indrets, va viure dues etapes de  persecució i repressió amb nombroses execucions. Des de juliol del 1936 a febrer del 1939, amb govern republicà són assassinats menorquins per les seves conviccions religioses o idees polítiques (162 en comptabilitza Andreu Murillo afusellats entre oficials i civils sense considerar els assassinats individuals per exemple de capellans). Després, des de 1939 al 1943, amb el franquisme són executats menorquins republicans (202 en compta Antoni Pons).

Ballester només parla abastament de la primera etapa sense donar xifres. En l’epíleg del llibre no hi ha cap referència a aquesta segona onada repressiva; en canvi, hi trobem elogis de la disciplina, del treball, del respecte per la llei, de l’Auxilio Social, dels sindicats verticals, de la Falange… i una forta animadversió envers la URSS.

En l’assaig fa un repàs de la problemàtica menorquina des del moment del cop d’Estat (a Menorca no va triomfar degut a que els sots-oficials varen agafar el control i executaren els seus caps) fins l’episodi a principis de febrer de 1939 en què el creuer britànic Devonshire, en nom del govern britànic, va garantir una rendició honorable i evacuà als militars i civils republicans més compromesos.

S’hi parla de la manca de justícia, substituint els tribunals ordinaris pels tribunals populars. Del triomf del programa llibertari. Del desgavell que va representar l’expedició a Mallorca del capità Alberto Bayo. De la comunicació amb l’exterior gairebé inexistent. De la problemàtica de l’abastament alimentari amb la creació de la Junta central de abastos y defensa econòmica de la isla de Menorca que, en monopolitzar el comerç i la indústria va contribuir a l’especulació, a la carestia i a la fam.

Aquí es mostra especialment sensible perquè, com a propietari d’una finca rústica, l’afectaren l’intent de col·lectivització, les lleves dels pagesos joves i la seva substitució per persones grans provinents de la indústria, sense experiència agrària i que canviaven setmana rere setmana.

Mostra molta preocupació per el que anomena “Estado Catalan Marxista” i la sevainfluència sobre l’illa. Temia que Menorca es convertís en una província de la Catalunya anarcosindicalista i, en conseqüència, d’una futura república marxista soviètica que, segons ell, s’estava implantant a Espanya. No vol sentir a parlar d’autonomies i federalismes. Elogia la unitat com origen de la grandesa de França.

Parla del coronel (després general) Jose María Brandaris de la Cuesta, nou comandant militar i governador de l’illa, enviat amb amplis poders per restablir l’ordre. Li reconeix els mèrits ja que la situació de l’anarquia, no la de la gana, va millorar.

Interpreta la no intervenció internacional com una condemna a la república i a la ruïna de Menorca.  Afirma que “el món sencer ha intentat asfixiar-nos” Aquí surt també la depreciació de la pesseta fins a valor gairebé zero en els mercats internacionals i l’emissió descontrolada d’aquesta per la República.  Diu “no arribaven aliments però si muntanyes de diners”.

Segueix amb molta atenció els moviments de les potències europees i la preocupació general perquè el conflicte espanyol acabés desencadenant una guerra continental. Era conscient dels  equilibris inestables existents que podien desencadenar una guerra continental en qualsevol moment.

La presencia d’italians a Menorca li preocupa en quant a font d’inestabilitat. Observa la disjuntiva internacional de comunisme / feixisme. També que la Societat de Nacions gairebé no actuà en l’ocupació d’Abissínia per Itàlia i és inoperant per aturar la guerra espanyola.

Critica el Comité de No Intervención perdut en discussions estèrils sobre el reconeixement de bel·ligerància. Mentre s’enviaven armes i soldats cap als dos bàndols i Menorca no era aprovisionada per culpa del bloqueig marítim. Es pregunta si la guerra d’Espanya serà el pròleg d’una hecatombe mundial o solament una lluita localitzada que destruirà Espanya.

Explica que el Govern de la República es mostra propici en un moment a l’ocupació de Menorca per la Gran Bretanya per balancejar les tropes italianes de Mallorca. També l’interès que tenia França per l’illa com a posició estratègica en el camí cap a Argel.

Ens parla dels 13 punts de Juan Negrín (Front Popular), del maig del 1938. De la poca visibilitat que varen tenir a l’illa i de què no tingueren cap utilitat en la resolució del conflicte.

Veu Els acords de Munich (1938) en què Alemanya s’annexionava els aproximadament tres milions de sudetes de Txecoslovàquia, com un triomf diplomàtic que evitava la guerra europea. Parla de la “pax octaviana”. Va ser la visió d’una majoria en aquell moment.

Finalment, dedica forces pàgines a explicar el final de la guerra (com a tal, a Menorca no n’hi havia hagut mai cap) amb la mediació de la Gran Bretanya. Les converses tingueren lloc a bord del creuer Devonshire els dies 8 i 9 de febrer. El mateix vaixell es va emportar, en un caòtic embarcament, addictes a la república que preferien l’exili a les represàlies. El 18 de febrer després de judicis sumaríssims, començaren les execucions.

En l’epíleg escriu a manera de justificació

“Desde mi solitario aislamiento escribí cuartilla tras cuartilla, no para divagar en estériles ocios, sino para dejar a la posteridad menorquina -a más no podía aspirar mi pequeñez- un testimonio vivido de las aberraciones padecidas”

En resum, és un assaig d’història local escrita per una persona que, a mesura que avança la guerra, acaba assumint unes posicions que entren en contradicció amb bona part dels ideals que havia defensat durant la seva trajectòria política. Constitueix, per tant, un testimoni més de l’àmplia bibliografia que ha generat la Guerra Civil.

Més informació

  • Portella Coll, Josep: 1939. El gran exili menorquí, Nova editorial Moll, Ciutat de Palma, 2023.
  • Murillo i Tudurí, Andreu: La guerra civil a Menorca (1936-1939). Sa Nostra/Consell, Insular 1997.
  • Pons Melià, Antoni. Víctimes del silenci. Institut Menorquí d’Estudis (IME)/Consell Insular 2001.

Categories
Llibres

M (i IV)

El fin i el principio

L’àmplia i vastíssima obra d’Antonio Scurati  sobre el feixisme arriba al final amb aquest quart llibre titulat M. El fin y el principio. Podreu trobar els tres llibres anteriors d’aquesta sèrie comentats en aquest blog: M. El hijo del siglo, M. El hombre de la providencia i M. Los últimos días de Europa. El llibre que ara començo a ressenyar correspon al període cronològic dels sis-cents darrers dies de vida del fundador del feixisme i del seu propi projecte polític que acaba, com el seu creador, en una extinció massiva, en un fracàs polític sense pal·liatius i en un bany de sang, immers el país en una guerra de diversa tipologia, amb diversos protagonistes implicats (els angloamericans, els alemanys i els italians dividits entre feixistes i antifeixistes i enfrontats en un tràgic enfrontament civil).

El llibre s’inicia l’estiu de 1943 quan les contínues desfetes militars italianes i la invasió aliada a Sicília donen lloc a la reunió del Gran Consell Feixista i a una mena de complot entre una part dels jerarques feixistes i el rei Victor Manuel III que destitueix el Duce i anomena com a nou cap de govern el mariscal Pietro Badoglio. En realitat, el rei i Badoglio conduiran el país a una sortida de la guerra, una capitulació gens planificada i que abandonarà l’exèrcit italià sense instruccions ni control. Hitler envairà gran part de la península itàlica, desarmant i reprimint el que queda d’exèrcit italià, mentre el rei i el seu govern es refugien a la zona sud del país sota la protecció dels exèrcits anglo-americans. Mussolini, detingut per ordre del rei, serà alliberat per un escamot de paracaigudistes alemanys que el situarà al Milà ocupat per la Wehrmacht com un fantasma sense carisma ni poder al davant d’una no menys fantasmagòrica República Social Italiana. Un nou experiment polític, en aquest cas republicà ja que el rei ha traït al feixisme, basat en la venjança, l’odi i la sang com quedarà ràpidament palès en el procés de Verona contra els jerarques que l’han traït, entre els quals Galeazzo Ciano, el seu gendre, pare dels seus nets que serà executat malgrat els plors i les súpliques de la seva filla preferida Edda. Però el Duce està completament en mans del seu aliat alemany i aquest no està per perdonar res.

A l’esquerra: imatge de Mussolini després del seu alliberament per escamots alemanys el setembre de 1943 (wikipedia.org) A la dreta: imatge dels afusellaments de Verona; els condemnats, entre els quals Galeazzo Ciano seien d’esquena a l’escamot d’execució (National Geographic)

Al llarg dels sis-cents dies de la República de Saló, assistim a la violència desfermada pel nou/vell esquadrisme feixista contra un moviment partisà creixent, la decadència política, moral i personal d’un personatge acabat, totalment en mans de l’Alemanya nazi, als intents de reconstruir un poder militar impossible, ja que el Führer no admet de cap manera la reconstitució d’un exèrcit feixista. Al llarg del relat apareixen nous i vells jerarques i sicaris al voltant d’una república minvant per efecte del lent però constant avanç aliat i de les accions del moviment partisà. La violència feixista serà la guia i patró de la fugaç República de Saló. Especialment patètiques són les darreres accions de Mussolini els mesos de març i abril de 1945 amb la fugida des de Milà cap al nord seguit per una corrua cada cop més reduïda de seguidors i unitats militars alemanyes que, en un principi, tenen les ordres de Hitler de seguir i vigilar el Duce i que, finalment, abandonen la vigilància i es rendeixen als aliats de la millor manera que poden per pura supervivència. Les darreres setmanes, Mussolini recupera la seva darrera amant, la joveníssima Clara Petacci que l’acompanyarà fins a la mort. L’afusellament no serà la conclusió del drama feixista, ja que els cadàvers del dictador, de Clara i d’uns quants jerarques també ajusticiats seran transportats fins a Milà, exposats a la multitud al Piazzale Loreto en el mateix lloc on mesos enrere els feixistes havien assassinat 15 partisans antifeixistes. Els cadàvers vexats i ultratjats van ser penjats pels peus a la coberta d’una benzinera en construcció al mateix Piazzale.

A l’esquerra: els cadàvers de Mussolini, Petacci i jerarques penjats pels peus al piazzale Loreto de Milà (vikipedia.org) En el centre: dos jerarques importants de l’època republicana, a la dreta de la imatge, Alessandro Pavolini, un dels penjats a Milà juntament amb el Duce i en el centre de la imatge, Vincenzo Costa, brigadista milanès que sobreviurà a la violència de la primera postguerra (wikipedia.org). A la dreta: dos feixistes que continuaran la seva carrera política durant trenta anys com a líders del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), a la dreta Giorgio Almirante, el referent polític de la joveníssima Giorgia Meloni incorporada amb quinze anys al MSI i Pino Romualdi (Secolo d’Italia)

La darrera part del llibre és un apartat biogràfic de seguiment dels diferents i més importants protagonistes secundaris (o no tan secundaris)  que acompanyen Mussolini en la dissortada i terrible història de la República Social Italiana. Alguns van fugir, altres van morir al costat del seu adorat Duce i altres van canviar de pell amb el temps i els seus noms s’han perpetuat al poder fins els nostres dies. Si aquest apartat porta per títol Las muertes, perquè explica les vides i les morts dels principals protagonistes feixistes, al final el llibre conclou amb Una vida on s’explica la llarga vida no conclosa encara de Liliana Segre (1930), supervivent de l’Holocaust i activista italiana, reconeguda internacionalment com a testimoni dels horrors del nazisme i el feixisme i nomenada senadora vitalícia a Itàlia. Aquesta història no té un final feliç ja que Liliana pateix ultratges continus dels neofeixistes italians i rep uns dos-cents missatges d’odi antisemita cada dia. Des de 2019 se li ha assignat una escorta per a protegir-la dels possibles atacs. Tal com Scurati escriu a la primera pàgina:  

“A tots els que encara creuen en la democràcia, que es preparin per a lluitar-hi”.

El que distingeix aquest volum d’una crònica històrica convencional és precisament l’atenció a la degradació. Scurati mostra Mussolini en la seva total desintegració: un home que continua creient en el seu personatge quan el personatge ja no li serveix de res, que continua dictant discursos quan ningú se l’escolta, que continua sent el Duce al seu cap mentre Itàlia crema. No hi ha aquí redempció ni lucidesa final. Hi ha una cosa encara més inquietant: la persistència del deliri fins a l’últim moment.

L’estructura del llibre és similar a la dels anteriors que completen la tetralogia: se segueix un ordre cronològic amb tres capítols, un per a cada any (1943, 1944 i 1945) i la narració és una seqüència de relats que passen en un lloc concret i una data determinada. Gran part de l’acció esdevé a Milà, el bressol i la tomba del feixisme. Cada petita narració novel·lada va acompanyada per una o diverses fonts que constitueixen una validació historiogràfica del que l’autor ha descrit prèviament. El capítol de Las muertes és prou generós quant a extensió ja que és molt rellevant conèixer com acabaren els múltiples protagonistes d’aquesta història de poder i violència que fou el feixisme. Les darreres pàgines són les dedicades a Liliana Segre, com he comentat línies amunt. L’edició és a càrrec d’Alfaguara i es publicà l’any 2025 amb un total de 417 pàgines. La traducció és de Carlos Gumpert.

Categories
Llibres Teatre

Incomoditat i risc

Incomoditat i risc. I si el text és de filigrana, ja sense censura, i si se sap què i qui es té entre mans, èxit segur. I sí, el risc pot tenir premi. Un regal difícil d’oblidar.

Wilde va incomodar sempre, sobretot a aquells als quals la seva llengua esmolada els hi dedicava els seus millors adjectius. L’hipocresia victoriana era proporcional a la magnitud de l’escarni que ell vessaba a les seves obres.“Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes.”. Va viure en el risc permanent, i no li van perdonar.

El 1890, el Lippincott’s Monthly Magazine publicava tretze capítols (1) de la sorprenent història d’El retrat de Dorian Gray. L’èxit va ser sonat i immediat -gairebé tant com l’escàndol-, de manera que, un any més tard, va ser publicada en volum amb l’afegit de set capítols nous, acompanyada del famós prefaci en el qual Wilde responia a les acusacions rebudes: «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més». Intensa i apassionada declaració d’amor a la bellesa, El retrat de Dorian Gray és, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana. Text extret de l’exemplar de l’editorial Quaderns Crema que ha publicat bona part de la seva obra narrativa.

Aquest Dorian Gray és un altre dels molts que s’han traspassat al teatre o al cinema. Però és d’avui i d’aquí. Ho dic perquè hi ha una intenció de portar-nos un clàssic al llenguatge, sobretot visual, dels nostres dies, a la superficialitat que ens rodeja, a l’individualisme narcissista, a la manca de ressorts que ens acompanyen i un llarg etcètera, que Wilde va explicar cruament. Ell va vorejar el relat gòtic, avui serveix per posar ènfasi en la monstruositat dels personatges. És terriblement actual.

A un defensor com ell de l’art per l’art, que tant se li ha criticat, i que al principi de l’obra “se’n fa sopes” expresant l’opinió que li mereixen els crítics d’ofici, aquesta versió li agradaria. Sense gradiloqüències hi ha un esteticisme buscat, que l’obra demana tal i com es planteja. El joc en el repartiment de personatges és fàcil d’entendre i permet un lluïment dels actors i dels músics, perquè el que fa el quintet de corda és de nota.

La Gonyalons és d’aquella escola d’actors i actrius que “llencen” bé el text. Que projecten la veu, que vocalitzen, que … saben què estan fent. I això recentment li varem veure fer a La corona d’espines al TNC. Són intèrprets que estan al servei d’un text. Transita d’un personatge a un altre, amb total comoditat. Està immensa.

Els de Núvol han fet uns comentaris que he apreciat i compartit

(1) Recordem que a finals del S. XIX, un dels moments més remarcables de passió popular per la lectura, les grans novel.les que tots coneixem aparexien impreses als diaris o setmanaris en forma de novel.les per entregues. Desprès, si l’exit l’havia acompanyat, acabava imprès en forma de llibre. Wilde no va ser una exepció.

Categories
Llibres

Economía franquista y corrupción

Josep Sauret

Títol: Economía franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas

Autors: Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio, José Manuel Rúa

Flor del viento Ed. Col·lecció “Con Franco vivíamos peor”, 2010

Autors

Els tres són doctors en història i professors de la Universitat de Barcelona. Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la UB; Paola Lo Cascio, professora titular i José Manuel Rúa, professor associat de la UB.

El llibre

Té 230 pàgines inclosos annexes i bibliografia. Això ajuda que sigui fàcil i ràpid de llegir. El sots títol és molt il·lustratiu ja que ens diu a qui va dirigit. No estem davant d’un treball històric de recerca profund, sinó de caràcter divulgatiu.

És una obra interessant que fa un bon resum, sense entrar a fons en els temes, del que va ser la política econòmica de l’època franquista. Està dividit en capítols curts que ajuda a fer-ne una lectura amena i a llegir-lo sense seguir la cronologia temporal. És un llibre ideal per repassar una part de la història recent d’una forma crítica i relativament ràpida els que ho hem viscut. També és ideal per a la gent jove que no ha viscut aquest període. En conclusió, un bon llibre per llegir en les tardes caloroses de vacances d’estiu.

Resum

S’aparta molt de les versions oficials que ens han donat durant anys per justificar la dictadura. Així comença dient que va ser Hitler, al no acceptar un imperi colonial espanyol al nord d’Àfrica, el que no va permetre la participació espanyola en la segona G.M. Tot i que pensem que no va ser l’únic factor. Segueix  acceptant que tot i ser un règim dolent -manca de llibertats- va portar algunes coses bones -el “milagro económico español”, amb matisos-.

L’autarquia, més imposada que volguda, tot i ser un objectiu ideològic dels falangistes, va ser terrible per la població, exhausta després de la guerra. Va retardar la modernització econòmica i social que es va produir a Europa després de la segona GM. Va ser un tornar al passat. Tornar al camp enlloc de la ciutat on es passava gana. La ideologia falangista que dominava el govern pretenia produir-ho tot i no importar res. Es van fixar preus. Aparegué el racionament, el mercat negre -els aliments arribaren a costar entre 5 i 10 vegades els oficials- i l’estraperlo -fonamentalment per adquirir matèries primes per la indústria-. El sistema del racionament va durar fins el 1952. Les restriccions en el subministrament elèctric duraren fins el 1951 oficialment, en la realitat no es va normalitzar fins el 1956.

Ens parla dels treballadors forçats tant a Espanya -només 20.000 al Valle de los Caidos– com a Alemanya- uns 10.000- durant la segona GM.

Amb les institucions econòmiques originals -autarquia i intervencionisme- desgastades, era necessària la liberalització econòmica. Espanya era un país aïllat i necessitàva tenir països aliats en l’àmbit  internacional. Estava en un món que esdevenia bipolar.

Els acords amb el Vaticà –Concordat-, la guerra freda i la posició geogràfica-estratègica per les bases militars-  foren decisius i van empènyer a fer els acords amb els EEUU –pactes de Madrid-. Els dos factors es produïren el 1953. Després vindria l’entrada en els fòrums internacionals, Organització de les Nacions Unides, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Acord General d’Aranzels i Comerç,…i el reconeixement diplomàtic per la majoria de països. En aquesta època començaran les devaluacions per equilibrar la moneda a la situació real del país.

Al final dels anys cinquanta, el Fons Monetari Internacional, el Pla d’Estabilització i els Planes de Desarrollo van aconseguir amb uns costos altíssims per a la població un desenvolupament econòmic quasi similar a l’europeu. Són els anys que Carrero Blanco aconseguí apartar el falangistes i situar de ministres i alts càrrecs a persones lligades al Opus Dei, tècnicament preparades, que entre altres fites aconseguiran que la balança comercial del país sigui positiva el 1960.

Els Planes de Desarrollo foren tres -1964-1968 i 1971- i pretenien fer més eficient el desenvolupament, programar l’activitat pública i subvencionar i assessorar al sector privat. Durant aquesta època es va generalitzar la Seguretat Social. L’èxit fou parcial – cinturons industrials de Vigo, Valladolid i Madrid- i l’Instituto Nacional de Industria (INI) malauradament es va transformar en hospital i no en motor d’empreses. D’alguna manera el crèdits barats varen portar al cas Matesa i les disputes entre ministeris polítics i econòmics o tecnòcrates. El cas va acabar amb una remodelació ministerial guanyant els conservadors- “desarrollistes”-opusdeistes (Carrero Blanco).

Tot i així, el govern de la dictadura no va aconseguir entrar a la Conunitat Econòmica Europea (CEE) i Espanya va haver d’esperar que hi hagués democràcia per ser-hi de ple dret.

En els anys 50 i 60 hi ha un important moviment migratori des del camp a les ciutats, on es comença a desenvolupar la indústria, i a tot Europa, mancada de mà d’obra conseqüència del seu creixement. Recordem el programa de Radio Nacional “ De España para los espanyoles”.

El primer tipus d’immigració interna portarà el barraquisme i la manca d’infraestructures urbanes. El model urbà-industrial va anar sempre darrera en quant a infraestructures. Podríem dir que no hi havia voluntat d’integrar en el teixit urbà als nouvinguts, mancaven escoles, transport, clavegueram,… infraestructures en general.

Quant a l’emigració externa podem dir que van arribar a haver-hi fins a 1,3 milions d’emigrants permanents – a Suïssa, França i Alemanya principalment-. A part, hi havia els temporers que hi feien estades per exemple per veremar. Cal dir que les seves aportacions dineràries van ser una gran ajuda al desenvolupament del conjunt del país.

Després de moltes vicissituds polítiques per la composició del capital, SEAT comença a produir el 1953 a Barcelona per imposició de la Fiat i amb capital majoritari de l’INI. Al principi era només una fàbrica de muntatge. Fins el 1957 no es comença a produir el Seat 600 que seria el símbol de l’enlairament (takeoff) espanyol dels anys 60.

A Europa després del daltabaix de la segona GM es va produir un lent creixement econòmic al principi, però que portà al que E. Hobsbawm ha denominat “l’Edat d’or durant els anys 60”.

Espanya se’n beneficia fonamentalment de dues maneres, l’emigració que va haver de marxar, com hem vist, i el turisme que va venir. Darrera d’Europa també varen ser anys bons per Espanya amb diner barat que ajudava a importar tecnologia que augmentava la productivitat. També cal tenir present l’entrada de capitals forans afavorits per avantatges fiscals importants.

El turisme havia començat a finals del segle XIX quan les elits buscaven centres termals principalment a l’interior. Els anys 50 -60 del segle XX es produeix un canvi radical i arriba el turisme que esdevindrà de masses o de platja i sol. El 1951 van venir 1 milió de turistes, el 1975 més de 30 milions.

El turisme va ser un pilar fonamental del creixement ajudat per crèdits barats, àmplia publicitat. Va portar un gran desequilibri entre la costa i l’interior fomentant, entre altres aspectes, les migracions a les zones costaneres i a les illes.

A l’arribar la dita transició democràtica i també degut entre altres factors a les crisis del petroli dels inicis dels anys setanta, l’economia espanyola tornava a estar en estat de xoc degut a una inflació galopant, uns grans dèficits en les balances comercials i de pagament fruit d’una minsa fiscalitat. Simplificant, amb una devaluació d’un 20% i els Pactes de la Moncloa que moderaven salaris i introduïen una fiscalitat més adient es va començar a redreçar la situació. Aquí els autors ens diuen:

“Las clases populares españolas pagaron dos veces por el franquismo, una vez a la entrada y en la interminable posguerra, y, otra, a la salida cuando se tuvieron que hacer cargo de la pesada carga de la dictadura.”

Als anys 70 hi ha una crisi mundial. Serà conseqüència principalment de l’encariment de l’energia -petroli, gas-, de la fi de la convertibilitat or/dòlar i la devaluació d’aquest, degut al fort endeutament que va implicar pels EUA la guerra de Vietnam. Incidirà igualment l’esgotament dels increments de productivitat que les tecnologies ja no oferien en la dita segona revolució industrial. Es va arribar a fortes inflacions sense creixement i amb increments de l’atur importants. Al nou fenomen es  va anomenar stagflation.  Van aparèixer als EUA les polítiques monetaristes que buscaven un desenvolupament selectiu i no el creixement massiu anterior de la demanda.

A Espanya es van ajuntar durant la transició, la crisi econòmica  i  la problemàtica internacional. Es va arribar a taxes d’atur del 21,9% el 1985, en part pel retorn dels emigrants que Europa ja no els necessitava. La inflació màxima fou el 1978 amb un 19,8%.

Hi trobem un penúltim apartat en què ens resumeix els desequilibris que va comportar el “milagro económico español”. Incideix molt en les coses que es podien haver fet millor. Segons els autors la mà ideològica de la dictadura no va permetre prendre les decisions correctes inclús ja en el període democràtic.

El llibre acaba amb un últim apartat titulat “La fortuna de la família Franco”. Evidentment és un dels molts exemples de corrupció de l’època. Amb tot personalment diria que és una mica demagògic i està ficat amb calçador en l’estructura del llibre. La conclusió és que Franco no va promoure negocis directament ja que el seu interès era el poder.

Categories
Llibres

Finestres Palestina

Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.

I amb aquest ànim ha arribat, davant mateix dels cinemes Verdi, una petita però fastuosa joia: una llibreria especialitzada en Palestina.

Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.

El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.

La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.

Categories
Llibres

La guerra civil espanyola: una història global

Quim Jubert

Títol: La guerra civil española: una historia global

Autors: Javier Rodrigo, David Alegre i Miguel Alonso (coords)

Galaxia Gutemberg, 2026, 639 pàg.

Una història global

Les diverses guerres internes i internacionals que tingueren lloc a la història europea del segle XX, al menys des de 1917 fins 1949, són possiblement les més estudiades per la historiografia contemporània de les darreres dècades. Hi destaquen les guerres civils a Rússia, a Finlàndia, a Irlanda, a França, a Itàlia, a Grècia… i entre aquestes, l’espanyola es converteix en la referència per totes: la gran guerra civil europea.

La Guerra Civil espanyola és una de les qüestions més tractades a la historiografia contemporània, amb nombroses obres individuals o col·lectives, que ha anat  evolucionant al llarg del temps produint debats historiogràfics intensos. Amb una primera etapa de testimonis (anys 1940 a 1960) de manera predominant memorialista[1], posteriorment un primer desenvolupament acadèmic (anys 60–80) on ja intervenen més investigadors, fent ús de fons documentals i enfocaments històrics més sistemàtics[2].

La fi de la dictadura i una certa obertura d’arxius produeix un renovació historiogràfica (anys 1980–2000) i una evident professionalització de la historiografia amb una recerca més crítica i plural, amb la incorporació d’enfocaments socials i culturals i contextualitzant amb altres episodis europeus[3] i finalment darrerament un gir cap a la memòria i els estudis culturals (2000–actualitat) amb enfocaments interdisciplinars on intervenen la història, l’antropologia, els estudis culturals i la memòria històrica, on apareixen conceptes nous com la identitat, el gènere, el trauma i la memòria col·lectiva[4].

Sense la Guerra Civil espanyola la història europea del segle XX resulta incomprensible: si hi ha un moment en què la història contemporània passa a Espanya, aquest moment és 1936.

Amb La guerra civil española: una historia global ens trobem amb una obra coordinada per tres eminents historiadors: Javier Rodrigo[5] i els seus dos deixebles David Alegre[6] i Miguel Alonso[7], especialistes en guerres civils i que recentment havien publicat cadascú d’ells una monografia que tractava sobre aspectes d’aquesta guerra.

En aquest llibre han aplegat en 55 capítols, escrits amb altres historiadors, – la majoria menors de 50 anys-, una obra global sobre la Guerra Civil amb nombroses aspectes d’aquest guerra i en articles d’una extensió màxima de 10 pàgines, i que podem categoritzar entre les més noves tendències historiogràfiques.

L’obra explica com la Guerra Civil espanyola tot i coincidir en un context d’altres que es van donar al llarg del segle XX, a banda de ser la més llarga, també fou transnacional, global, implicà actors estrangers y en ella hi ha diverses característiques que resultaran paradigmàtiques en la història d’Europa: la presa del poder pel feixisme per mitjà de la guerra, l’ús de la violència contra civils amb finalitats de depuració, la creació de camps de concentració per ciutadans del propi país, la superposició d’una guerra d’ocupació i d’una guerra irregular o degenerada, que no acaba al 1939 amb el “parte de guerra”, acaba la guerra regular però la degenerada durarà, amb formes i escales diferents fins els anys 50.

Respecte d’una historiografia que ha tractat la guerra civil espanyola i les seves violències com fenòmens eminentment nacionals, l’enfoc aquí es fa des d’una perspectiva com a part d’una dinàmica europea de guerra civil i de violència perllongada, on Espanya actua com a caixa de ressonància i laboratori de processos que s’expandiran al llarg del continent amb experiències de violència col·lectiva que es reproduiran posteriorment en els diferents conflictes que hi haurà arreu d’Europa i es perllongaran fins les guerres del Balcans a finals del segle passat.

L’obra ens ofereix una nova visió del conflicte, molt més coral, abordant facetes fins ara poc explicades com la tradició colpista i la seva violència, la militarització, la internacionalització del conflicte i les diferents guerres pels que hi participen, la radicalització del conflicte, les lluites i violències a les rereguardes, els perpetradors i assassins, les qüestions d’identitat, els aspectes religiosos, les qüestions de gènere, l’exili i els refugiats, la sanitat, i els diferents aspectes de la guerra un cop acabada aquesta.

Així s’ofereix una aproximació completament nova i actualitzada del conflicte, abordant-ne diferents aspectes, alguns d’ells completament desconeguts pel gran públic oferint-ne tastets que després es poden ampliar acudint a obres més concretes dels autors i les seves monografies. Cal remarcar també una bibliografia molt completa per cadascuna de les sis parts de l’obra:

  1. Guerra al civil: violència i persecució política
  2. Guerra internacional: una guerra europea a Espanya
  3. Guerra total: militarització, exercits, ocupació
  4. Guerra a la rereguarda
  5. Guerra d’identitats
  6. Guerra després de la guerra

De cada part s’hi apleguen 8 o 9 articles.

En definitiva, un llibre important que ens permet aproximar-nos a una fita cabdal de la història europea del Segle XX on la Guerra d’Espanya es converteix en la gran guerra civil europea.

[1] Els autors més rellevants són Luis Jiménez Asua, Manuel Azaña, Claudio Sànchez-Albornoz o Salvador de Madariaga entre els polítics espanyols, Max Aub i Arturo Bareaentre els intel·lectuals o a Catalunya, Pere Bosch i Gimpera, Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyero Ferran Soldevila i entre els intel·lectuals Josep Carner, Avelí Artís-Gener “Tisner” o Xavier Benguerel.

[2] Aquí trobem autors com José Luis Abellán, Josep Benet, Albert Balcells o JM Solé Sabaté.

[3] En són autors destacats Paul Preston, Hugh Thomas, Javier Tusell, Santos Juliá, Josep Fontana, Enric Ucelay-Da Cal, Albert Balcells, Hilari Raguer, Borja de Riquer, Josep M. Solé i Sabaté i Jaume Sobrequés…

[4] Entre les noves tendències hi trobem a banda dels autors de l’obra a la que ens estem referint a Dolors Marín, Enric Ucelay-Da Cal, Jordi Guixé, Montserrat Duch i Mary Nash.

[5] Rodrigo, Javier. La guerra degenerada: violencia i resistencias en la España de Potsguerra. Editorial Pasado & Presente. Barcelona 2025.

[6] Alegre Lorenz, David. Verdugos del 36: la maquinaria del terror en la Zaragoza golpista. Crítica. Barcelona 2025.

[7] Alonso Ibarra, Miguel. Cruzados sin gloria: El ejército de Franco en la Guerra Civil. Editorial Pasado y Presente. Barcelona 2025

Categories
Feminisme Llibres

“Comerás flores”

Títol: Comerás flores

Autora: Lucía Solla Sobral.

Libros del Asteroide, 2025.

He de confessar que aquest llibre m’ha semblat duríssim i dolorosament cert. Ens parla d’unes realitats que viuen milions de dones sotmeses a la pressió social: l’edat, els fracassos amorosos o personals, l’oportunitat de trobar “el millor partit” que apareix de cop i volta… i com, davant d’aquestes pressions, moltes acaben immerses en relacions que les ofeguen, on la violència no és física, però és igualment dolorosa, i es viu amb una por i un dolor constants.

Lucía Solla ens mostra la violència psicològica i verbal: manipulació, control de decisions, minimització d’emocions, fer sentir culpable a l’altra persona, xantatge emocional i aillament del seu entorn. Són actituds que sovint passen desapercebudes des de fora, però que generen un dany profund i constant. La protagonista no acaba de ser conscient del forat en el que està ficada, tot sembla estar en contra. El maltractador va teixint la seva teranyina al voltant de la Marina, aconsegueix aillar-la dels amics, li fa creure que passa massa temps amb ells i que no mereixen la seva estimació. Mostra la seva cara més encantadora a les reunions familiars, la qual cosa impedeix que la família pugui adonar-se de l’infern que ella està passant i puguin ajudar-la a sortir-ne.

Tot això la Lucía Solla ens ho explica amb un llenguatge clar, concís i molt directe, atrevit. Potser no aprofundeix massa en algunes situacions, com, per exemple, el dol per la mort del pare, però no crec que sigui necessari. Amb molt poques paraules es capaç de descriure’ns la situació i els sentiments de dolor de la protagonista. Cada vegada m’agraden més els llibres que, amb molt poques paraules, són capaços de fer-nos sentir i compartir sentiments amb els protagonistes.

Un llibre de lectura molt fàcil. Una novel·la sobre les diferents cares de l’amor i els perillosos miratges de les relacions desiguals, que ens fan oblidar tot allò que ens definia fins a perdre totalment la identitat pròpia.

“Una escritora que tiene todo lo que hay que tener: técnica y sensibilidad, rigor y frescura, crudeza y lirismo, conocimiento e intuición” Marta Jiménez Serrano.

Divuitena edició.
Premi “El Ojo Crítico de Narrativa” 2025
Premi “Cálamo Mejor Libro del Año”

Categories
Llibres

Anys de vertigen. 1900-1914

Francesc Messeguer

Blom, Philipp. Años de vértigo: cultura y cambio en Occidente, 1900-1914. Barcelona: Anagrama, 2010, trad. Daniel Najmías, 677 pàg. (Títol edició original, The Vertigo Years, Ed.  Weidenfeld & Nicolson, Londres, 2008)

Imatge principal: Formes úniques de continuïtat en l’espai és una escultura futurista realitzada el 1913 per l’escultor italià Umberto Boccioni.

Philipp Blom

Nascut a Hamburg l’any 1979 Philipp Blom es va formar en història, filosofia i estudis jueus a Viena i Oxford, on es va doctorar en història. Es conegut sobretot pels seus llibres de divulgació històrica sobre la cultura europea, la Il·lustració i les grans transformacions socials dels segles XIX, XX i XXI. Es caracteritza per combinar recerca acadèmica amb una narració fluida i accessible. El seu llibre La fractura, publicat el 2014, se centra en la crisi de l’ordre liberal durant els anys d’entreguerres -1918-1938- i es considera la continuació d’Anys de vertigen.

Altres llibres de temàtica similar podrien ser aquests: The Proud Tower: A Portrait of the World Before the War, 1890-1914, de Barbara Tuchman i publicat l’any 1966, o The Sleepwalkers de l’historiador australià Christopher Clark i publicat el 2012, o Fin-de-siècle Vienna: Politics and Culture, el gran referent de no-ficció transdisciplinari escrit per l’historiador cultural Carl E. Schorske i publicat per Alfred A. Knopf l’any 1979.

L’obra

Anys de vertigen està ben armat pel que fa a bibliografia -fonts principals: diaris, revistes i llibres; fonts secundàries: articles i llibres. Blom no utilitza aquí les típiques referències numerades i explicitades al peu de cada pàgina o bé al final del llibre, sinó un recull final de notes ordenades per número pàgina i agrupades en el seu capítol corresponent. El llibre presenta també un índex analític al final.  

L’obra s’estructura en quinze capítols. La majoria comença amb un esdeveniment que defineix l’any i és narrat en temps present i tercera persona. Blom ens els fa reviure amb els seus protagonistes. Per exemple, el capítol IX «Dones d’empenta» s’inicia amb l’arribada d’un grup de dones amb pancartes al Parlament britànic convidant als diputats a anar a Hyde Park a reunir-se amb elles per parlar del sufragi femení -21 de juny del 1908.

Dir també que aquest llibre de Blom no és una monografia especialitzada. Combina història interpretativa i cultural amb historia política, vida quotidiana, ciència, art, filosofia i psicologia col·lectiva. Anys de Vertigen és un llibre ambiciós.

Com hem vist el text ens convida a descobrir un món «des de dins», a posar-nos en la pell dels seus protagonistes. Blom, a tal efecte, ens aconsella que, abans de començar llegir el llibre, fem un exercici singular: imaginar que no sabem res del que ha passat a Europa i al món des de juliol del 1914 fins el 2000; ni de l’assassinat de Sarajevo ni de la batalla del Somme, ni del crac de la borsa ni d’Auschwitz ni d’Hiroshima, ni dels gulags ni del Mur de Berlín. L’exercici no és senzill, però ens obliga a posar-nos en la pell del bon historiador quan, per intentar fugir de tot presentisme, es veu obligat a fer aquest esforç constantment.

La tesi principal del llibre és que el segle XX comença l’any 1900, desafiant així la tesi, sovint indiscutible, segons la qual comença el 1918, és a dir, després de la Primera Guerra Mundial. Blom defensa que tot allò que dominarà el segle XX a Occident -socialisme, feixisme, art conceptual, mitjans de comunicació, consum de masses,  feminisme o psicoanàlisi- ja era present entre 1900 i 1914.

A inicis del segle XX Europa creu marxar cap a un futur daurat, feliç i pròsper, però el món en què viuen els seus habitants està sotmès a grans tensions -industrialització accelerada, moviments obrers, urbanització massiva, noves tecnologies, feminisme, nacionalisme, antisemitisme i una crisi general de les velles certeses.

A França, en menys d’una generació s’ha perdut una guerra amb Alemanya (1871) i patit, entre d’altres, la humiliació de veure coronar Guillem II a la Galeria dels Miralls de Versalles, l’epicentre de la, fins aleshores, glòria real francesa. Però no només França trontolla sota la gran transformació d’Occident en curs, a Anglaterra, la mort de la reina Victòria l’any 1901 o la guerra dels Boers, minen la confiança, o la derrota de Rússia enfront del Japó de 1905 va provocar la irrupció d’aquest país com a gran potència i la pèrdua de gran part del prestigi de Rússia a l’Europa de l’Est.

Però hi ha, sobretot, un context general que explica millor l’abast i la profunditat de la transformació que s’està produint al vell continent. La industrialització esmentada fa que milions de persones abandonin les seves arrels i migrin a les ciutats, on són forçades a inventar-se una nova identitat en un lloc que els és desconegut. Es deixa sentir amb força l’alienació de la gent, la pèrdua d’autenticitat i d’unicitat. La vella casta governant, aristocràtica i rural ha entrat en fase terminal, emportant-se amb ella l’ordre social tradicional i els seus valors. La nova classe dirigent burgesa imposa el valor indiscutible del jo, i introdueix els seus propis ideals pragmàtics. El poder, en definitiva, ha passat a ser els diners i la indústria. La revolució científica i tecnològica del darrer terç del segle XIX ho ha trastocat tot. Electricitat i petroli, turbines de vapor i frigorífics, veuen néixer la societat, i el consum, de masses. Tot és cada vegada més gran -ciutats, producció industrial, rècords de velocitat, xarxes ferroviàries, població, cultura de masses, entreteniments, mitjans de comunicació.

El gramòfon permet escoltar òpera en mànigues de camisa i des de casa, i la senzilla i barata màquina de fer fotos de Kodak captar qualsevol moment de la vida quotidiana, i preservar així «l’encant de l’època com a moments en suspens i a plena llum». Els Grans Magatzems -Galeries Lafayette, Harrods, Macy’s- són «palaus del comerç i del crèdit», opulència a l’abast dels més humils. Analitzà el fenomen l’historiador George d’Avenel amb aquestes paraules: «el caràcter del nou luxe resideix en que és banal. No ens queixem, abans no hi havia res banal, només misèria».

Civilització i modernitat per a molts signifiquen el mateix: velocitat i neurastènia, identitats qüestionades, ments i cossos febles, però la majoria abraça amb delit la democratització i la globalització de l’entreteniment i les noves formes d’estar informada, de pensar i de decidir allò que li sembla bell. En qualsevol cas, però, es trastornen els comportaments, i la sensació de vertigen ho amara tot creuant línies divisòries culturals i ideològiques.

Freud, negant que tot enteniment i tota moral es basin en la raó i només en la raó, o Nietsche, descrivint la veritat com “un exèrcit mòbil de metàfores”, fan, ara més que mai, trontollar la que havia estat la ideologia tradicional dominant: la Il·lustració europea. Els mons de l’art i del pensament protagonitzen directament aquesta reacció marcadament irracional, o bé s’hi afegeixen majoritàriament. Quan la certesa esdevé un “bé escàs” la salvació resideix en l’instint, en les forces primitives. Aquest és un alçament des de la modernitat contra la mateixa modernitat, contra les identitats inestables de la població urbana. S’articula en la violència, en el culte a la masculinitat, en l’oposició al primer feminisme i en contra de la democràcia i en l’antisemitisme, però també en l’expressionisme, el cubisme i l’art abstracte, en el mateix feixisme i en el futurisme, pretenent utilitzar els avenços de la civilització contra la mateixa civilització. Tot això, segons Blom, és a la base dels totalitarismes que estan per arribar: el nazisme i l’estalinisme.

El seu text incideix especialment en el tema de la dona. La causa de l’emancipació total de la dona s’obre camí per si sola: “la batalla per l’ànima el segle XX, s’alimenta de tècnica, però es lliure amb el sexe”. La dona de la modernitat esdevé més enèrgica i l’home més insegur. El descens de les tasses de natalitat no és la prova d’una major competència social de la dona, sinó de la decadència de la masculinitat. La reacció és l’antifeminisme esmentat suara, l’homofòbia i l’eugenèsia. Segons l’escriptor nord-americà Henry Adams “la cultura del principi tradicional de la fertilitat femenina, la Verge, ha mort, i l’ha substituït la força de la Dinamo i el seu poder generador”. Blom recull el guant i considera a aquests dos emblemes causa principal dels canvis que es registren a la dècada de 1900: les màquines i la dona, la velocitat i el sexe.

Per anar acabant direm que es fa difícil la síntesi d’aquest llibre, perquè presenta un calidoscopi temàtic tractant un ventall de dades tan heterogeni com abundant, i, per altra banda, que els estudis de personatges fascinats i la fluida narració de les històries fan agradable i sovint divertida la lectura d’aquest llibre.

Com hem vist, Blom ens apropa a l’ambient vertiginós, alhora que excitant i aterridor, que acompanya el canvi cultural, social, polític i espiritual que té lloc a Occident.  El text s’endinsa en un món que s’està desfent i on res tornarà al ser igual; on, per dir-ho en termes gramscians, el que és vell mor i el novell no acaba de néixer, o, per expressar-ho en els termes més poètics de Gonzalo Torrente Ballester, “donde da la vuelta el aire“.

Francesc Messeguer Clapés, ateneista, Badalona, 31/05/2026.

Més informació

Els anys de vertigen del segle XX. Conferència de Philipp Blom, historiador. Escola Europea d’Humanitats, Cicle: Les bases culturals i socials de l’Europa actual, 12 de febrer de 2018 a les 18.30h, Palau Macaya, Passeig de Sant Joan, 108, Barcelona.

Veure la conferència: https://vimeo.com/255868017?fl=pl&fe=cm