Parlar de Baudelaire i de folie no ens hauria de semblar estrany. Però una folie també era una mena de “xiringuito”, una construcció ornamental, sovint extravagant, que s’aixecava als jardins europeus dels segles XVIII i XIX, sense una funció pràctica important. Aquí l’autor, molt habilment, ho fa servir en els dos sentits.
Contra el que molts pensen, per allò de la bohèmia i del flaneur, que ell va inventar, iLes fleurs du mal, (1853) que va escriure, Baudelaire era un sapastre, masclista, monàrquic, conservador i gens demòcrata, però la industrialització el va sacsejar de tal manera que el va fer copçar, com pocs, la modernitat que s’encetava, avui diriem, la que ens venia al damunt.
Els romàntics s’havien mantingut dins del platonisme cristià. La bellesa és la manifestació del bé i la veritat, però la bellesa del mal és allò que sedueix, que fascina, encara que sigui tòxic. I d’aquí a l’invent de la femme fatale, que et condueix a la perdició sense voluntat, hi ha un pas. I Baudelaire viu a una França convulsa, que havia passat de 1815 amb Lluis XVIII, a la guerra Franco-Prussiana de 1871, a la Comuna, i finalment a la III República deixant un estol de destrossa i calamitat.
La gran Paris, encara era la dels romans. Hausmann la dissenyarà pels burgesos: neta, amb aigua corrent, sanitaris, amb carrers ben definits amb arbrat i sentit del trànsit, i sobretot amb capacitat per poder sufocar aldarulls. Aquesta Paris, la de l’esclat de la fotografia, del fotògraf Nadar, que va pujar dalt d’un globus per poder fotografiar-la des de l’aire, la dels trens, la dels vaixells de vapor pel Sena, la d’una primerenca mecanització, la dels pintors À plein air, que els tubs d’estany permeten sortir de l’estudi i fer quadres més petits i transportables. Aquesta, el 1848 és una barricada, sense provisions, i alguns pintors marxen, ja en tren, a Barbizon. No tenen taller, pinten petits paisatges, res monumental ni romàntic, ni volen ni poden. Es troben creant l‘École de Barbizon, camí de l’Impressionisme. Un Paris que també explicava la literatura de Flaubert, entre altres, i la pintura de fora dels Salons, de fet, era el realisme paneuropeu.
Estem doncs davant de grans transformacions: industrialització, creixement de les ciutats, desenvolupament del capitalisme i importància creixent dels diners. Tot es converteix en mercaderia, superficilitat, rutines i noves convencions socials, plenes de normes. No deixa de ser una modernitat amb moltes desigualtats.
Tot plegat es tradueix en el famós SPLEEN. L’spleen és un sentiment de tristesa profunda, avorriment, angoixa i fàstic per la vida, com si tot perdés el sentit i res pogués fer-te feliç. No és simplement estar trist un dia, sinó sentir-se atrapat en una existència monòtona, sense esperança ni sortida. És el tema central de Les flors del mal i s’oposa a l’ideal, que representa la bellesa i la felicitat desitjades pel poeta, que expressa el malestar de l’individu davant la vida i el pas del temps. El malestar de l’ésser humà davant la vida moderna. Baudelaire rebutja molts aspectes de la modernitat, però es considera modern perquè sap trobar poesia i bellesa en el món contemporani. Per a ell, ser modern no significa acceptar tot el que fa la societat moderna, sinó saber observar i representar el seu temps, d’altra banda com sempre han fet tots els artistes.
En el seu assaig El pintor de la vida moderna (1863), defensa que l’artista ha de captar allò que és particular de la seva època: la moda, els carrers, els gestos, les multituds i la vida quotidiana. L’art no ha de representar només coses boniques. L’art té un paper fonamental perquè pot transformar la realitat i descobrir bellesa fins i tot en allò que sembla lleig, desagradable o miserable. Valora l’artista capaç de captar allò efímer i canviant de la vida contemporània. No ha de sotmetre’s a la moral burgesa. Baudelaire defensa l’autonomia de l’art: una obra no ha de justificar-se només perquè sigui moralment edificant o útil: la creació artística té un valor propi. Això també ho diria a l’altra banda del canal, Oscar Wilde.
En pintura Courbet s’expressarà en la mateixa línia, també davant la censura a les més de 500 revistes de tota mena que inunden la ciutat. De tot plegat se’n dedueix que la tradició pot avançar perquè algu la trenca, fins que uns altres també ho facin.
Hi ha dues França, la dels Salons burgesos, i la que ja treballa a les fàbriques, talment com als Misérables de Víctor Hugo.
Baudelaire i Courbet fotografiats a l’Atelier Nadar
Les Exposicions Universals serviran per reafirmar el progrès industrial, científic i tecnològic. Que les empreses ja constituïdes ho mostrin, i es faciliti la creació de multinacionals amb productes de llocs diferents. La de Londres el 1851, i la de Paris el 1855: la rivalitat està servida. Napoleó III ensenya agricultura i la seva aplicació a la cuina i … els artistes. Es fan dues retrospectives de Delacroix i d’Ingres. Courbet s’hi presenta i el rebutgen. Lloga un local davant del Grand Palais, el saló del realisme, i hi convida a d’altres artistes realistes, Millet, per exemple, que havia passat per Barbizon, qui detesta la ciutat i sempre pinta treballadors. Aconsegueixen un èxit aclaparador. Així el 1871 la Comuna l’anomena Director de Belles Arts, fins que finalment s’ha d’exiliar a Suïssa.
Els picapedrersde Courbet, 1850 (en té diversos). La pintura de Gustave Courbet va irrompre al segle XIX com un cop de puny a la taula de la tradició, sentant les bases del moviment realista en desafiar la grandiloqüència del Romanticisme i l’academicisme, amb una nova proposta artística ancorada en la veritat crua i quotidiana. El fet d’escandalitzar també crea un públic, fins i tot el burgés.
Hi ha un quadre de Turner El Temerari remolcat a dic sec, el gran i millor vaixell de guerra de la Royal Navy durant anys, que explica perfectament l’entrada de la mecanització. El molt petit remolcador, a vapor, és qui l’ha d’ajudar a entrar a port.
J.M.W. Turner 1839 (oli sobre tela) National Gallery de Londres.
Baudelaire parlarà de la modernitat com la fugacitat, el transitori. Més tard serà Walter Benjamin al Llibre dels Passatges que parla de París com el cor del s. XIX i de la modernitat.
Aquest llibre parla de tot això i molt, molt més. Baudelaire és un autor contradictori, i això és justament el que el fa interessant: rebutja la vida moderna, però alhora és un dels poetes que millor la representa i que més reflexiona sobre l’art modern.
Roberto Calasso (Florència, 1941 – Milà, 2021) va ser president i director literari d'Adelphi, una de les editorials italianes de més prestigi internacional. Estudià literatura anglesa a la Universitat de Roma i es graduà amb la tesi sobre The hieroglyphs of Sir Thomas Browne, dirigida per Mario Praz. En els darrers anys impartí classes a la Universitat d'Oxford.
Aquest llibre és obligatori i primordial si es vol saber i entendre cóm s'entra a la modernitat artística, literària... cultural, molt abans del que sovint pensem. Llibre de culte, d'una rigorositat i amenitat excelses. Com en deiem a la Facultat d'aquests tipus de llibres: de traca i mocador.
No anem a descobrir un dels escriptors més populars de la primera meitat del segle XX. Va cultivar l’assaig, la novel·la i la biografia. En la seva vida i en moltes de les seves obres hi trobem presents les dues grans guerres de l’època.
L’obra
És un assaig, relativament curt de 131 pàgines on l’autor ens explica totes les estranyes i rocambolesques circumstàncies que han fet que el nou continent porti el seu nom. AmerigoVespucci (Américo Vespucio en castellà) fou un home corrent, un cartògraf i un comerciant. No fou el descobridor d’Amèrica, ni un gran savi, ni un gran escriptor. Tampoc fou l’embaucador i mentider que durant un temps ens varen dir que era.
Suposat retrat d’Amerigo Vespucci (9 de març de 1454, Florència – 22 de febrer de 1512, Sevilla, Corona de Castella)
Vespucci mai va tenir un càrrec de comandament, sempre va estar en segona fila. El seu gran mèrit fou que en el seu llibre -recull de quatre cartes- Quatuor navigationes es refereix per primera vegada en la història com a Mundus novus de manera que en paraules de l’autor
“es dona la paradoxa que Colom va descobrir Amèrica però no la va reconèixeri Vespucci no la va descobrir però fou el primer en reconèixer-la com a un nou continent.”
Cristòfor ColomAmerigo Vespucci
En el llibre hi ha al principi una contextualització interesant i molt oportuna que situa els personatges en el seu món.
Ja entrant en matèria Zweig ens cita els quatre viatges que va fer Amerigo Vespucci, dos sota pavelló de Castella i dos pel rei de Portugal. També les cartes explicant molt breument el que havia vist i trobat de grans diferències en la civilització europea. A Florència es publiquen com a relats de viatge amb un gran èxit.
Atles mundial Cosmographiae Introductio, c. 1507. Primer registre del nom “Amèrica” per designar al continent.
Vindrà després l’empenta que en el desaparegut ducat de Lorena hi donarà el Gymnasium Vosgianum al traduir, imprimir i divulgar llibres que consideren valuosos. En aquest cas diran que les cartes les va escriure Vespucio al duc.
Venen noves edicions en antologies i cada cop el nom de Colom es dilueix i el d’Amerigo Vespucci agafa protagonisme. El llibre ens ho detalla considerant també les modificacions que hi fan els editors.
El 1512 mort a Sevilla el funcionari reial Vespucci sense pena ni glòria tot i que la seva fama com a descobridor d’Amèrica creix. Durant tot el segle XVI perdurarà aquesta fama errònia.
Hi han opinions que intenten acostar posicions per exemple que Colom va descobrir les Antilles i no el continent. Intervenen en la discussió personatges com Miquel Servet des de Lió i el pare Bartolomé de las Casas.
Es comencen a trobar inexactituds o manca d’informació en les cartes d’Amerigo. Com exemples en surten entre altres, la data de l’inici d’un viatge o els mesuraments de longituds inexactes. Durant el segle XVIII, Vespucci és considerat un mentider i difamador.
La histografia entra en acció i es busquen documents als arxius fonamentalment a Itàlia, Portugal i Espanya. A Portugal no es troba res. La troca s’embolica i apareix Vespucci en unes cartes autògrafes com un personatge contradictori. En les cartes privades a Llorenç de Mèdici -antic patró i amic- explicaria el verdader estat de les coses i en els llibres impresos i posaria molta fantasia exagerada també pels editors que buscaven un producte d’èxit.
Com es veu la polèmica ve un cop desapareguts els dos personatges que en vida foren amics -cartes autògrafes de Cristòfor Colom- fins al punt que Vespucci va defensar a Colom enfront de la Cort.
Cap el final, l’autor, diu ens presenta en un divertimento diferents tesis d’autoritats sobre el tema. Cal llegir-les, totes semblen tenir proves de les seves conclusions.
En l’últim capítol Stefan Zweig intenta aclarir qui era Vespucci Es decanta cap a un comerciant molt normal que les circumstàncies el van sobrepassar. Coneixedor com tenia que ser de la polèmica creada sembla que mai públicament ni ell ni el seu fill, varen dir res al respecte.
El llibre és fàcil de llegir i enganxa al lector. Tot i que no aporta notes a peu de pàgina ni bibliografia sembla ben documentat. No és un llibre escrit per un historiador però resulta interessant de llegir.
Títol: Hasta su total exterminio. La guerra antipartisana en España, 1936-1952
Ed, Galaxia Gutemberg, 2024
Títol: ¿Mató tu bisabuelo al mío? Cómo el trauma de la Guerra Civil y del franquismo ha atravesado cuatro generaciones.
Ed. Crítica, 2026
Arnau Fernández Pasalodos
Nascut a Sabadell, 1995. Té un doctorat en Història i és investigador a París, després d’haver estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, University College Dublin. Investigador postdoctoral a la Universitat de Granada. Està especialitzat en la història sociocultural de les guerres civils europees i en com la dictadura franquista va moure els fils per controlar la societat espanyola. Han publicat a revistes científiques com Ahir, European History Quarterly, Història i Política o Història Social. És coeditor de la Revista Universitària d’Història Militar i el 2021 va guanyar el Premi Mary Nash que atorga l’Associació d’Història Contemporània.
Hasta su total exterminio
En aquest llibre, Arnau Fernández Pasalodos s’endinsa en les dinàmiques que van determinar el funcionament de la dita Benemèrita durant el primer règim franquista. El que emergeix és un retrat multifacètic de la brutalitat i repressió que es van exercir, a tots els nivells, contra els partisans, els seus col·laboradors, les seves famílies i fins i tot civils fora del conflicte. Però al mateix temps, aquest llibre posa de manifest un altre aspecte que la historiografia ha deixat de banda: la realitat autèntica de la Guàrdia Civil en la lluita antiguerrillera. Molts membres d’aquest òrgan no hi eren per raons ideològiques, sinó per necessitat.
Aquest llibre és el resultat d’una tesi doctoral que vol donar a conèixer els noms i cognoms del perpetradors i saber què els va passar. De fet, aquest assaig fruit de la seva tesi doctoral ha estat la porta d’entrada a la creació d’un grup de recerca, que ha rebut finançament del Ministeri d’Universitats, anomenat “Perpetradores”. Serà el primer grup de recerca format a Espanya amb la tasca d’investigar aquells que van cometre actes de violència contra els guerrillers i la població durant la dictadura franquista.
És un règim militar que fa servir la paraula “bandolerisme” per despolititzar l’acció dels guerrillers en lloc d’utilitzar una denominació arrelada en la historiografia europea que, a més, ens permeti entendre la realitat política, social i cultural mitjançant un mètode. Les construccions del franquisme encara sobreviuen a l’acadèmia. Després de 40 anys de democràcia, la imatge construïda pel franquisme en termes de la guerra contra el partisàencara perdura. És molt difícil combatre arguments que es van construir i consolidar durant tant de temps.
Segons Pasalodos en el cas espanyol, l’escola real on els perpetradors van aprendre a actuar de manera violenta i sistemàtica va ser a la Guerra del Rif i, alguns molt veterans, a la Guerra de Cuba. Un gran nombre dels guàrdies civils citats al seu llibre van servir al Marroc, van dissoldre les manifestacions de 1934 a Astúries i després van formar el bàndol rebel. Quan la situació es va complicar al sud d’Espanya per a l’exèrcit nacionalista a l’estiu de 1936, Queipo de Llano va recórrer a la seva experiència de combat contra els guerrillers rifenys, que també van mostrar una resistència irregular. Tot i que, en realitat, tots els generals ho van fer. L’estratègia de guerra antipartidista a la península es va caracteritzar molt per l’experiència colonial de l’Exèrcit espanyol.
Per derrotar els guerrillers, van utilitzar massivament la Llei de “Fugas”, és a dir, els van assassinar perquè, segons la seva opinió, els insurgents que havien anat a les muntanyes, no eren soldats regulars, no havien de ser jutjats davant d’un consell de guerra. Per tant, la lògica militar tipificada en les convencions internacionals sobre la captura de presoners no s’aplicava a ells. El partisà capturat era executat sota el mateix escenari d’operacions. De la mateixa manera que la Llei “de Fugas” era una eina del règim per combatre els guerrillers, les deportacions de comunitats senceres van ser un altre mètode que va tenir el seu origen a la Guerra del Rif, quan l’exèrcit va traslladar els cabeles a una nova àrea geogràfica.
En resum, la Guàrdia Civil va seguir una estratègia heretada de la cultura militar colonialista en la guerra asimètrica de la península.
¿Mató tu bisabuelo al mío?
La Llei de la Memòria Democràtica reconeix fins i tot els familiars de quarta generació com a víctimes de la repressió patida durant la guerra. En altres paraules, els besnets són els últims que poden autoritzar la ubicació, exhumació i identificació dels seus familiars desapareguts. Per això aquesta generació s’enfronta a una responsabilitat històrica que afecta la dignitat de tot un país.
Un conflicte aparentment llunyà que encara avui és vàlid. I ho té perquè hi ha ferides que continuen sagnant. A més, el mateix Fernández Pasalodos intenta curar-se al llarg de les pàgines de ¿Mató tu bisabuelo al mío? I aquesta ferida es diu Manuel Sesé Mur. Un home que va ser assassinat el 1948, per l’esquena, després de ser disparat per dos guàrdies civils, que el van detenir pel seu paper en la resistència antifranquista al seu poble d’Osca. La seva mort va ser un veritable trauma per a la seva filla Rosita que, amb els anys, es va convertir en l’àvia d’Arnau.
Els morts no són iguals
Amb aquests testimonis, Pasalodos ha fet un llibre que presenta diverses històries que no es podien tancar quan era el moment. Exposa preguntes sense resposta i intenta il·luminar les ombres que van amagar centenars de milers de vides durant dècades.
Equiparar els morts no seria just per a la història. El llibre explica per què és important saber on són els teus morts i per què van ser assassinats. I destrueix amb els seus arguments i accions aquelles veus que demanen passar pàgina sense treure tots els morts de les clavegueres.
També mostra que, a la Guerra Civil, no tots els morts eren iguals. Perquè aquella no va ser una guerra entre germans, sinó un cop d’estat, una revolta política i militar recolzada pels règims autoritaris d’Alemanya i Itàlia. Una lluita que va deixar cadàvers anònims en fosses comunes que van deixar famílies travessades per la por i el silenci d’una banda i caigudes en batalla, honorades per l’Estat franquista, de l’altra.
Equiparar els morts d’ambdós costats no seria just per a la història i aquest llibre és rellevant per acabar d’entendre-la.
Títol: Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la antigua Roma (Ed. Planeta, Crítica, 2012, 2023)
Títol original: Popular culture in Ancien Rome (2009)
Autor: Jerry Toner, historiador, escriptor i professor britànic, especialitzat en la història social i cultural de l’Antiga Roma. Director d’estudis clàssics al Churchill College i docent al Hughes Hall, ambdós centres de la Universitat de Cambridge
Traducció: Luis Noriega (2012)
La cultura popular en l’Antiga Roma
Quan pensem en l’antiga Roma, és habitual que la nostra mirada es dirigeixi cap als emperadors, els senadors, els grans generals, els filòsofs, els monuments i les guerres. És a dir, cap a la Roma de les classes dirigents i dels grans protagonistes. Però, què feia, pensava, sentia i com vivia la majoria de la població? Aquesta és la pregunta que es fa Jerry Toner al seu llibre Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la antigua Roma.
L’autor proposa acostar-se a la cultura romana des de baix, a partir d’una població, no elit, que rarament va deixar testimonis escrits propis. Per això cal llegir entre línies les obres dels autors cultes, les inscripcions, els grafits, les faules, les històries, els tractats mèdics, les pràctiques religioses i màgiques, els espectacles o les narracions sobre la vida quotidiana. No pretén presentar una cultura de no elit completament separada de la cultura d’elit. Al contrari: entre totes dues hi havia contacte, imitació, apropiació, adaptació i conflicte. El poble podia adoptar formes culturals procedents dels poderosos, però també reinterpretar-les d’acord amb les seves pròpies necessitats.
Carnisseria romana, relleu de pedra, segle II
El llibre s’organitza en una introducció i cinc capítols —Resolución de problemas, Salud mental, El mundo al revés, Los sentidos comunes i Resistencia popular— seguits d’una conclusió dedicada a la transformació cristiana de la cultura popular. El resultat és una mirada original sobre la societat romana: una societat profundament desigual, però en què la majoria de la població disposava de recursos culturals propis per afrontar la vida.
Introducció. Cultura d’elit i cultura de poble
La primera dificultat és saber què entenem per «cultura popular». Els romans no utilitzaven una categoria equivalent a la nostra. La societat romana estava organitzada jeràrquicament i la cultura d’elit disposava dels instruments de prestigi: educació, literatura, filosofia, retòrica i patrimoni. La majoria, en canvi, no tenia accés a aquesta educació. Però això no significa que visqués sense cultura. Tenia altres formes de coneixement, altres maneres d’explicar el món i altres criteris per valorar què era útil, respectable, versemblant o eficaç.
Un dels objectius de Toner és, precisament, evitar dos errors. El primer seria considerar la cultura d’elit com l’única cultura romana digna d’estudi. El segon, imaginar una cultura popular completament autònoma i oposada a la dels poderosos. La realitat és més complexa. El poble coneixia les formes culturals de l’elit i podia admirar-les, imitar-les o ridiculitzar-les. Els poderosos, al seu torn, havien de tenir en compte els gustos i les expectatives de la població.
Per això la cultura de no elit s’ha de reconstruir indirectament. Un grafit de Pompeia, una broma, una inscripció funerària, una tauleta de maledicció, una història de màgia o un relat sobre els espectacles poden oferir-nos una finestra sobre formes de pensament que els grans autors literaris rarament consideraven dignes d’explicar.
Un fresc romà que mostra la venda de pa al mercat. La pintura mural va ser descoberta a la casa de Julia Félix a Pompeia. Actualment, l’objecte es troba al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols
1. Resolució de problemes.Com afrontar una vida plena d’incerteses
La vida quotidiana romana estava marcada per la incertesa. La malaltia, la pobresa, la manca d’aliments, els accidents, els conflictes personals o la inseguretat econòmica podien alterar ràpidament la vida d’una família. La qüestió, per tant, no era disposar d’una explicació científica de tots aquests fenòmens, sinó trobar solucions que semblessin eficaces.
Aquesta perspectiva permet entendre pràctiques que avui podrien semblar irracionals. La màgia, l’endevinació, els amulets, les pregàries o els remeis casolans no formaven compartiments separats de la vida quotidiana. Podien combinar-se amb coneixements mèdics i amb recursos pràctics. La medicina n’és un bon exemple. El malalt podia consultar un metge, però també recórrer a una pregària, a un amulet o a una pràctica màgica. No necessàriament percebia aquestes opcions com a incompatibles. Si una malaltia era greu, tenia sentit utilitzar tots els recursos disponibles.
Les tauletes de maledicció mostren una altra dimensió d’aquest univers. Una persona podia intentar influir sobrenaturalment sobre un rival, un competidor o algú que li havia fet una injustícia. No es tractava simplement de creure en la màgia, sinó d’utilitzar-la com una eina pràctica en situacions en què els mecanismes ordinaris no oferien una solució satisfactòria.
Tauleta de maledicció d’Eyguières
La mateixa lògica apareix en l’endevinació. Davant d’un futur incert, saber què podia passar permetia prendre decisions. El futur no era una realitat completament desconeguda, sinó un àmbit que podia ser explorat mitjançant diferents procediments.
Toner ens convida així a canviar la pregunta. En lloc de preguntar si aquestes pràctiques eren «veritables» o «falses», cal preguntar per què resultaven útils per a les persones que les utilitzaven. Aquesta és una de les claus metodològiques del llibre: la cultura de no elit s’ha d’entendre des de les necessitats concretes de qui la practicava.
2. Salut mental.Com conviure amb la por, l’angoixa i la incertesa
La preocupació per la salut mental constitueix una altra via d’accés a la vida quotidiana. En una societat sense els nostres coneixements psicològics i psiquiàtrics, els problemes que avui identificaríem com a ansietat, depressió, pors o alteracions de la conducta eren interpretats mitjançant altres categories.
La frontera entre el cos i la ment era menys definida que en la nostra cultura. Un patiment podia tenir causes físiques, socials, morals o sobrenaturals. Per això la resposta a l’angoixa podia passarper la medicina, la religió, la filosofia o la màgia. Una persona que patia podia buscar ajuda en un metge, en un familiar, en un santó, en un especialista religiós o en una pràctica màgica.
Escena d’un ritual de culte a Isis. Aquest mural d’un temple d’Isis a Herculà està datat entre el 62 i el 79 dC i representa sacerdots isiaques duent a terme un ritual d’aigua davant d’una reunió de devots.
El llibre mostra així la importància de les estratègies d’adaptació. La població havia d’aprendre a viure amb una elevada exposició a la malaltia, la mort i la precarietat. La cultura proporcionava instruments per interpretar aquestes experiències i reduir-ne l’impacte. També era important el paper de la comunitat. Els problemes individuals no es resolien necessàriament de manera individual. La família, els veïns, els amics, els companys de treball i les associacions podien oferir suport. La religió complia una funció especialment important perquè proporcionava un marc interpretatiu. Donava sentit al patiment i permetia pensar que darrere d’un esdeveniment inesperat podia existir una explicació.
Això ajuda a entendre una característica general de la cultura romana: la necessitat de donar sentit a allò que no es podia controlar. La població no actuava a l’atzar: seleccionava aquells recursos que considerava més útils per afrontar els problemes.
Pompeia. Pintura mural de la Processó dels Fusters, originalment trobada en una pilastra entre les entrades VI.7.8 i VI.7.9. Ara al Museu Arqueològic de Nàpols
3. El món al revés.Joc, transgressió i inversió de les normes
El tercer capítol analitza una dimensió diferent de la cultura popular: la possibilitat d’invertir temporalment l’ordre habitual. El joc és una de les formes més evidents d’aquesta inversió. Durant una partida o en un espectacle, les normes quotidianes podien quedar suspeses i substituir-se per unes altres. La competició, la sort, l’atzar i el risc formaven part d’un univers que permetia experimentar temporalment amb altres regles. Els jocs no eren, però, una activitat innocent o marginal. Els romans apostaven, competien, observaven espectacles i participaven en activitats col·lectives que podien mobilitzar grans quantitats de persones.
Aquesta mateixa inversió apareix en la sexualitat com a transgressió. La cultura romana no organitzava les relacions sexuals segons el nostre concepte modern d’orientació sexual. Hi tenien molta més importància la posició social, el paper sexual, la masculinitat, la ciutadania i la pudicitia (virtut o pudor sexual). Per això la sexualitat podia convertir-se fàcilment en una arma de ridiculització. Presentar un home lliure en una posició considerada sexualment subordinada podia qüestionar la seva masculinitat i el seu estatus. L’humor sexual, la pornografia, els grafits i les representacions explícites permetien jugar amb les fronteres socials.
Tintinàbul (carilló de vent) de bronze que representa un gladiador lluitant amb el seu fal·lus semblant a una pantera, d’Herculà. Museu Arqueològic de Nàpols
També la homosexualitat apareix en aquest context. El problema no era simplement amb qui mantenia relacions una persona, sinó quin paper ocupava i quin estatus tenia. Una relació podia ser acceptada en determinades circumstàncies i considerada humiliant en unes altres.
El «món al revés» permetia, per tant, experimentar amb allò que la vida ordinària prohibia. Però aquesta inversió tenia límits: precisament perquè existia una norma social, podia resultar divertit, provocador o escandalós transgredir-la. Es mostra així que el poble no vivia només sotmès a les regles socials. També disposava d’espais culturals en què podia jugar amb aquestes regles, invertir-les i posar-les temporalment en qüestió.
El mosaic representa un episodi d’una comèdia, ja que les figures porten màscares teatrals. Les figures toquen instruments musicals sovint relacionats amb el culte de Cíbele: la pandereta, petits címbals i la flauta doble. Aquest mosaic en particular data del segle I aC, però l’escena es coneix des del segle III aC en endavant. Es troba en pintures i mosaics fins al segle III dC.
4. Els sentits comuns.Menjar, olors, tacte, paraules i espectacles
Si el capítol anterior mostra la capacitat d’invertir l’ordre, el quart ens situa directament dins de l’experiència física de la vida quotidiana. Roma era una ciutat que s’experimentava amb els cinc sentits. Carrers estrets, sorolls constants, olors intenses, multituds, animals, fum, aliments, perfums i brutícia formaven part de la vida urbana.
L’olor tenia una importància social extraordinària. El perfum, els aliments, la suor i les pudors permetien identificar persones i espais. La frase de Toner segons la qual «eres l’olor que feies» resumeix bé aquesta dimensió social dels sentits.
El menjar també distingia les posicions socials. No es tractava simplement de menjar per sobreviure. Els aliments, la manera de preparar-los i el context en què es consumien expressaven gustos i diferències. Però l’experiència sensorial adquiria una dimensió política especialment important en els jocs públics. L’amfiteatre constituïa un espai en què el poble podia veure, escoltar, olorar i sentir físicament el poder. El crit de la multitud, la música, les trompetes, la sang, els animals, l’encens, els sacrificis i l’aparició de l’emperador convertien l’espectacle en una experiència total.
Mural. Lluita entre romans a l’amfiteatre de Pompeia
El Coliseu, construït per Vespasià en l’espai que havia ocupat la Domus Aurea de Neró, és especialment significatiu. L’espai que havia simbolitzat el luxe privat d’un emperador es convertia en un enorme espai públic destinat a la població. Això no significava igualtat. Els seients continuaven distribuïts segons la jerarquia social. Però l’espectacle proporcionava a la població una experiència compartida i una relació directa amb el poder imperial.
Mosaic trobat al Colosseu romà, que representa un esclau lluitant amb un lleó.
Toner qüestiona la interpretació simplista del famós panem et circenses. Els jocs no eren només una manera de distreure el poble perquè no pensés en política. El públic tenia gustos, expectatives i capacitat de reacció. L’emperador havia de satisfer-lo. Els espectacles permetien, doncs, una forma peculiar de relació entre governant i governats. Si el poble «sentia» millor, «estaria» millor. El poder imperial havia après que governar també significava organitzar l’experiència dels sentits.
5. Resistència popular.Del rumor a la rebel·lió
Una societat profundament jerarquitzada no podia evitar que els subordinats desenvolupessin formes de resistència. Però Toner amplia considerablement el significat de resistència. No es limita a les revoltes contra Roma, sinó que inclou comportaments molt més habituals: desobeir, fugir, ocultar informació, difondre rumors, ridiculitzar els poderosos o aprofitar els marges que deixava el sistema.
L’esclavitud ofereix els exemples més evidents. Espàrtac és la gran excepció, però la major part de la resistència dels esclaus era molt menys espectacular: retardar una feina, enganyar l’amo, aprofitar una distracció o fugir.
Els rumors i els acudits tenien una altra utilitat. En una societat en què la reputació era essencial, qüestionar públicament o privadament la conducta d’un poderós podia reduir-ne el prestigi. Un emperador podia ser objecte d’històries ridícules sense que això impliqués necessàriament un projecte revolucionari.
Les protestes per l’alimentació mostren una altra forma de contestació. La població tenia expectatives sobre el comportament dels poderosos. Quan aquestes expectatives es trencaven, la protesta podia adquirir una dimensió col·lectiva. Aquesta idea permet parlar d’una mena d’economia moral: la població esperava que els poderosos complissin determinades obligacions. El problema no era simplement que hi hagués desigualtat, sinó que els poderosos no respectessin les normes de reciprocitat que justificaven aquesta desigualtat.
La religió podia convertir-se també en una forma de resistència. Els cristians que refusaven determinades pràctiques religioses oficials podien entrar en conflicte amb les autoritats. Els màrtirs convertien la derrota física en una victòria moral.
Els Oracles Sibil·lins proporcionen un altre exemple. Les profecies podien imaginar la destrucció de Roma i el càstig dels seus poderosos. La literatura apocalíptica permetia imaginar un futur en què l’ordre existent seria invertit.
Finalment, també les imatges de l’emperador podien convertir-se en objecte de contestació. Si el poder imperial utilitzava retrats i símbols per fer visible la seva autoritat, atacar-los, ridiculitzar-los o manipular-los significava actuar sobre el terreny simbòlic. La conclusió és clara: la població romana no vivia en rebel·lió permanent, però tampoc acceptava sempre les coses tal com eren. La resistència quotidiana era molt més freqüent que la revolució.
Conclusió. Cap a una cultura del poble cristiana
La transformació del món romà durant els segles III i IV va modificar també les formes de la cultura popular. La crisi del segle III va contribuir a crear una societat més jerarquitzada i amb un poder imperial més present. Els antics mecanismes de patronatge es van transformar i, en alguns casos, van perdre eficàcia.
En aquest context va créixer el cristianisme. Però Toner proposa entendre el procés en les dues direccions. No es va produir únicament una cristianització d’allò popular. També hi hagué una popularització del cristianisme. La nova religió va haver d’aprendre a comunicar-se amb una població que, en bona part, no llegia. Els miracles, les relíquies, els himnes, les festes, les imatges, els sermons i els relats de sants van convertir la doctrina en una experiència accessible. Els homes sants van adquirir un paper especialment important. Podien actuar com a intermediaris, sanadors, protectors i àrbitres. En certa manera, recuperaven funcions que anteriorment havia desenvolupat el patró.
Les Vides de Sants cristians de l’Antiga Roma al segle III contribuïren a difondre aquest nou model. Eren històries que podien ser escoltades i que combinaven devoció, miracles, aventura i entreteniment. No transmetien només doctrina: oferien exemples concrets de conducta i presentaven els sants com a figures capaces d’intervenir en la vida quotidiana. Però la cristianització no va eliminar automàticament les pràctiques anteriors. La població podia continuar utilitzant amulets, màgia o endevinació al costat de les noves pràctiques cristianes. El poble seleccionava allò que considerava útil.
Aquesta situació preocupava les autoritats eclesiàstiques. L’Església volia definir l’ortodòxia, controlar les pràctiques religioses i eliminar allò que considerava superstició o heretgia. Al mateix temps, l’Església es convertia en una nova gran institució social. La seva capacitat d’alimentar pobres, atendre malalts, protegir orfes i oferir ajuda reforçava la seva autoritat. El vell patronatge no desapareixia completament: adoptava formes cristianes.
I aquí apareix una de les paradoxes més interessants del llibre. El cristianisme havia estat, en els seus inicis, una religió que podia qüestionar els valors de la societat romana i donar esperança als sectors subordinats. Amb el temps, però, l’Església va establir una estreta relació amb el poder imperial i amb l’elit romana. La nova religió acabaria formant part del mateix ordre que inicialment havia desafiat. Això no significa, però, que la cultura de no elit desaparegués. Es va transformar. El poble va incorporar el cristianisme a les seves formes de comprendre el món i, alhora, va transformar la manera com el cristianisme era viscut.
Centre del sostre del cubícle “Velatio”: el Bon Pastor (amb ovelles i coloms i branques d’olivera als arbres). Ubicació: Catacumba de Priscil·la, Itàlia, Roma. Data: Segona meitat del segle III
Una altra manera de mirar Roma
El gran mèrit de Sesenta millones de romanos és probablement haver canviat la pregunta. En lloc de preguntar només què pensaven Ciceró, Sèneca, August o els emperadors, Toner ens convida a preguntar què pensava la gent que gairebé mai no apareix en els llibres d’història.
Com resolia una malaltia? Com explicava una desgràcia? Per què confiava en un amulet? Què esperava d’un emperador? De què reia? Com vivia la sexualitat? Què sentia en entrar en un amfiteatre? Per què fugia un esclau? Què buscava en un home sant? Aquest canvi de perspectiva transforma també la nostra imatge de l’Imperi romà.
La cultura romana no era només la cultura produïda per l’elit. Era també una cultura feta de necessitats, pors, esperances, plaers, rumors, supersticions, jocs, espectacles i formes d’adaptació. El poble no disposava del poder polític dels grans personatges, però sí que tenia capacitat per interpretar el món i actuar-hi. Podia adoptar les normes, adaptar-les, burlar-se’n, ignorar-les o resistir-s’hi. Aquesta és la idea que traspassa tot el llibre: la cultura de no elit no és una versió inferior de la cultura d’elit. És una manera diferent d’organitzar l’experiència.
I potser és precisament per això que el llibre resulta tan interessant per a nosaltres. Quan deixem de mirar Roma només des dels palaus, els senats i els monuments, descobrim una ciutat molt més humana: plena de gent que intenta resoldre els seus problemes, suportar les seves pors, divertir-se, estimar, competir, creure, protestar i, sobretot, viure. Jerry Toner ens proposa, en definitiva, mirar Roma des de baix. I quan ho fem, descobrim que darrere dels grans noms i dels grans monuments hi havia uns seixanta milions de romans que també van construir, a la seva manera, la cultura de l’Imperi.
Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Carlos Barral, Julio Cortázar, Josep Maria Castellet
Però, fem una mica d’història. Després del 1939, van néixer algunes editorials amb plena afinitat ideològica amb la dictadura, com Destino i Planeta; altres, com Ariel o Teide, es van vincular a represaliats; un altre grup el van integrar les fundades per exiliats, com Edhasa o Grijalbo que van emprendre el retorn. Edicions 62 o Anagrama van sorgir de la militància antifranquista i van ser les més castigades per la repressió. De les més veteranes, molt poques van sobreviure a la guerra. Tan sols van subsistir Proa, Salvat, Juventud, Gustavo Gili o Barcino. Jaume Vallcorba a Quaderns Crema i Acantilado. Són els anys de l’efervescència editorial. Esther Tusquets també va fundar Lumen. Va ser llavors quan van néixer segells com Edicions 62 (1962) i la seva filial Península (1964), la contracultural Kairós (1964) de Salvador Pániker, l’Anagrama (1969) de Jorge Herralde, la Tusquets (1969) de Beatriz de Moura, la pròpia Barral Editors (1970), La Gaya Ciència (1970) de Rosa Regàs. Els fills dels perdedors de la guerra guanyaven espai i poder social.
Si parlem dels anys 60 i l’eclosió de la literatura llatinoamericana a tot el món, hem de parlar inequívocament de Barcelona, perquè l’engranatge del fenomen es va coure aquí.Als anys seixanta, Barcelona era la finestra d’Espanya a la resta del món. Una ciutat culta, cosmopolita. Terra abonada per als creadors literaris i per a la indústria del llibre. Aquí van sorgir moltes editorials que van donar oxigen cultural al país, i es va forjar part de l’anomenat boom llatinoamericà que va posar Amèrica Llatina a l’òrbita internacional i a Barcelona al focus de moltes mirades.
Però si hi ha una figura del moment és Carlos Barral. Seix Barral és la responsable d’aquest fenomen … amb permís de Carmen Balcells.
Si bé costa posar-hi una data concreta, d’alguna manera 1967 és el moment més simbòlic del boom barceloní. García Márquez arriba a Barcelona després de publicar Cien años de soledad. A partir d’aquí, Barcelona es converteix en un punt de trobada d’autors, editors i agents.
Tot havia començat a principis dels anys seixanta, i especialment entre 1962 i 1963.
1962: Mario Vargas Llosa guanya el Premi Biblioteca Breve, convocat per l’editorial barcelonina Seix Barral, amb La ciudad y los perros. La novel·la es publica el 1963. Aquest fet és considerat per alguns estudis com un dels moments de consolidació del boom.
1963: apareixen La ciudad y los perrosiRayuela, de Julio Cortázar. Barcelona, a través de Carlos Barral i Seix Barral, comença a tenir un paper fonamental en la difusió europea de la nova narrativa llatinoamericana.
1965: Carmen Balcells i la seva agència barcelonina serà decisiva per internacionalitzar-los. No era pròpiament editora de Seix Barral, sinó agent literària. Va ser fonamental en el boom perquè representava autors com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, José Donoso i altres, i va treballar estretament amb els editors barcelonins que els volien publicar.
«El meollo del asunto. Todos lo sabíamos: había que pasar por Barcelona», diría Carlos Fuentes.
Cortázar i García Márquez a casa d’aquest a Barcelona
Carlos Barral formava un equip amb:
Víctor Seix: soci i col·laborador més estret de Barral a Seix Barral. Junts van impulsar la transformació de l’editorial i la seva projecció internacional.
Jaime Salinas: una figura clau de l’equip editorial de Barral. Va participar en el desenvolupament de la Biblioteca Breve i posteriorment dirigiria altres grans editorials.
Joan Petit: director literari i membre del grup d’intel·lectuals que envoltava Barral; també va participar en el jurat del Premi Biblioteca Breve.
Josep Maria Castellet: intel·lectual i assessor literari molt proper a Barral; va tenir un paper important en l’orientació literària de Seix Barral.
Gabriel Ferrater: es va incorporar posteriorment a l’equip de Seix Barral i va exercir funcions editorials i de selecció literària.
Rosa Regàs: també va formar part de l’equip editorial de Seix Barral durant aquesta etapa.
Carlos Barral i Seix Barral van tenir una presència molt important a la Fira del Llibre de Frankfurt, (1) especialment a partir dels anys seixanta. Barral hi anava com a editor i representant de Seix Barral, i la fira li servia per: Presentar i promocionar autors llatinoamericans que publicava a Barcelona; Establir contactes amb editors estrangers i vendre els drets de traducció dels llibres; Buscar autors i noves obres per incorporar al catàleg de Seix Barral; Crear una xarxa internacional que va contribuir a convertir Barcelona en un centre editorial del boom.
Això és especialment important perquè el boom no es va produir només per l’èxit literari dels autors, sinó també gràcies a una estructura editorial i comercial internacional: Barral i Seix Barral amb Carmen Balcells, una incipient agent literària que amb els anys es convertiria amb la més important de l’Estat, i les fires i contactes internacionals com Frankfurt. La seva funció principal era la d’editor i mediador internacional; alguns autors hi podien assistir, però la venda dels drets i la promoció internacional es feien sobretot a través de l’activitat editorial i de l’Agència.
El fons personal de Carlos Barral es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del 2003 a Barcelona. La documentació és propietat de l’Ajuntament de Calafell, que el va adquirir juntament amb la seva biblioteca personal. De consulta pública.
El fons personal de Carmen Balcells està dipositat a l’AGA (Archivo General de la Administración) a Alcalá de Henares, perquè va ser comprat pel Ministerio de Cultura entre el 2010 i el 2015. De consulta pública.
__________________________________
(1) Fira del Llibre de Frankfurt (Frankfurter Buchmesse): la seva història moderna comença el 1949, quan es va celebrar la primera edició després de la Segona Guerra Mundial. Però té un origen molt més antic, vinculat a les fires de llibres que se celebraven a Frankfurt des del segle XV, poc després de la invenció de la impremta.
Pere Ballester Pons (Maó 1856-1946) fou un advocat, escriptor i polític. Procedia d’una família benestant d’advocats. És una de les figures culturals més destacades de Menorca de finals del segle XIX i primer terç del XX. Fou cofundador de l’Ateneu de Maó (1905), regidor del Ajuntament i president del Partit Republicà de Menorca.
Pere Ballester
Josep M. Quintana Petrus (Alaior 1950- ) Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres especialitat d’Història per la UB. Registrador de la propietat. Escriptor. Ha sigut president de l’Ateneu Maonès i de la fundació Rubió i Tudurí. És president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).
Contextualització de l’obra
És una obra pòstuma que parcialment havia estat perduda. Les circumstàncies han fet que es trobés la part que faltava, cosa que ha permès recentment la seva publicació. Aquesta edició s’ha fet mantenint parts que sembla que l’autor volia eliminar deixant-les convenientment indicades.
Pere Ballester tenia més de vuitanta anys quan arran de la guerra civil decidí escriure una crònica dels esdeveniments viscuts diàriament a Menorca. L’esclat de la guerra el sorprengué estiuejant, en una caseta del port de Maó. D’allà es refugià amb la família a un altre lloc (una casa de camp i explotació agrària) del terme d’Alaior a on passà la resta de la guerra.
Menorca tenia uns 40.000 habitants (dades de Pere Ballester) en aquesta època. Era una illa bàsicament rural, amb poca immigració i molta emigració. Estava molt militaritzada (uns 3.000 soldats i oficials de l’exèrcit de terra) amb un gran nombre de quarters i centres militars (bateries de costa, polvorins,…). Tant a la capital com a la illa encara es recordava el segle XVIII en que havia estat anglesa i francesa successivament degut a la seva posició geogràfica-estratègica. Tenia la Base Naval de Maó important amb hidroavions en el port de Maó. Hi havia una guarnició d’uns 500 mariners sense considerar les tripulacions dels possibles vaixells atracats. Fonamentalment aquesta base naval juntament amb la posició estratègica de l’illa va jugar un paper important. Efectivament, els grans estats europeus la pretenien o intentaven que no l’ocupés cap d’elles.
El llibre comença com un diari i es transforma en un relat històric. És, doncs una història local escrita per un catòlic, jurista, humanista i republicà compromès en un moment en què el seu món s’enfonsava. Hitler, Mussolini i Franco consideraven el món republicà i democràtic decadent.
Portada original de l’obra de Pere Ballester
Llegida avui l’obra no se sosté com a història objectiva. És un document ideològic. Vol ser una advertència moral per les generacions futures. És un mirall del que el nou regim volia imposar i que Ballester va assumir malgrat que no era coherent amb el que havia defensat durant tota la seva vida.
Ballester era un home culte. Fa referències a autors tan diferents com Tomàs Moro, Fourier, el Comte Keyserling, Gustave Le Bon, Anatole France, Horaci, Jovellanos, Emil Ludwig, la baronessa Berta von Suttner, Wenceslao Fernández Flores. Es refereix aLasLamentacions de Jeremies, aL’avar de Molière, al Juan Tenorio, a l’Evangeli de Sant Joan, alsEpisodios nacionales, a Calila i Dimnai a Corinne oul’Italie de Madame de Staël. Cita refranys del segle d’or espanyol. Ens recorda fets de la mitologia grega. Malgrat les circumstàncies, procurava estar tan informat com podia. Llegia premsa nacional (segons explica La Vanguardia i diaris locals) i estrangera (La Revue, La Dépêche i The Times), i escoltava notícies de l’exterior mentre no es van requisar les ràdios i desmuntar les antenes. Tot això amb els mitjans d’una illa rodejada de forces enemigues o neutrals però que la mantenien bloquejada.
El llibre
Menorca, com molts altres indrets, va viure dues etapes de persecució i repressió amb nombroses execucions. Des de juliol del 1936 a febrer del 1939, amb govern republicà són assassinats menorquins per les seves conviccions religioses o idees polítiques (162 en comptabilitza Andreu Murillo afusellats entre oficials i civils sense considerar els assassinats individuals per exemple de capellans). Després, des de 1939 al 1943, amb el franquisme són executats menorquins republicans (202 en compta Antoni Pons).
Ballester només parla abastament de la primera etapa sense donar xifres. En l’epíleg del llibre no hi ha cap referència a aquesta segona onada repressiva; en canvi, hi trobem elogis de la disciplina, del treball, del respecte per la llei, de l’Auxilio Social, dels sindicats verticals, de la Falange… i una forta animadversió envers la URSS.
En l’assaig fa un repàs de la problemàtica menorquina des del moment del cop d’Estat (a Menorca no va triomfar degut a que els sots-oficials varen agafar el control i executaren els seus caps) fins l’episodi a principis de febrer de 1939 en què el creuer britànic Devonshire, en nom del govern britànic, va garantir una rendició honorable i evacuà als militars i civils republicans més compromesos.
S’hi parla de la manca de justícia, substituint els tribunals ordinaris pels tribunals populars. Del triomf del programa llibertari. Del desgavell que va representar l’expedició a Mallorca del capità Alberto Bayo. De la comunicació amb l’exterior gairebé inexistent. De la problemàtica de l’abastament alimentari amb la creació de la Junta central de abastos y defensa econòmica de la isla de Menorca que, en monopolitzar el comerç i la indústria va contribuir a l’especulació, a la carestia i a la fam.
Aquí es mostra especialment sensible perquè, com a propietari d’una finca rústica, l’afectaren l’intent de col·lectivització, les lleves dels pagesos joves i la seva substitució per persones grans provinents de la indústria, sense experiència agrària i que canviaven setmana rere setmana.
Mostra molta preocupació per el que anomena “Estado Catalan Marxista” i la sevainfluència sobre l’illa. Temia que Menorca es convertís en una província de la Catalunya anarcosindicalista i, en conseqüència, d’una futura república marxista soviètica que, segons ell, s’estava implantant a Espanya. No vol sentir a parlar d’autonomies i federalismes. Elogia la unitat com origen de la grandesa de França.
Parla del coronel (després general) Jose María Brandaris de la Cuesta, nou comandant militar i governador de l’illa, enviat amb amplis poders per restablir l’ordre. Li reconeix els mèrits ja que la situació de l’anarquia, no la de la gana, va millorar.
Interpreta la no intervenció internacional com una condemna a la república i a la ruïna de Menorca. Afirma que “el món sencer ha intentat asfixiar-nos” Aquí surt també la depreciació de la pesseta fins a valor gairebé zero en els mercats internacionals i l’emissió descontrolada d’aquesta per la República. Diu “no arribaven aliments però si muntanyes de diners”.
Segueix amb molta atenció els moviments de les potències europees i la preocupació general perquè el conflicte espanyol acabés desencadenant una guerra continental. Era conscient dels equilibris inestables existents que podien desencadenar una guerra continental en qualsevol moment.
La presencia d’italians a Menorca li preocupa en quant a font d’inestabilitat. Observa la disjuntiva internacional de comunisme / feixisme. També que la Societat de Nacions gairebé no actuà en l’ocupació d’Abissínia per Itàlia i és inoperant per aturar la guerra espanyola.
Critica el Comité de No Intervención perdut en discussions estèrils sobre el reconeixement de bel·ligerància. Mentre s’enviaven armes i soldats cap als dos bàndols i Menorca no era aprovisionada per culpa del bloqueig marítim. Es pregunta si la guerra d’Espanya serà el pròleg d’una hecatombe mundial o solament una lluita localitzada que destruirà Espanya.
Explica que el Govern de la República es mostra propici en un moment a l’ocupació de Menorca per la Gran Bretanya per balancejar les tropes italianes de Mallorca. També l’interès que tenia França per l’illa com a posició estratègica en el camí cap a Argel.
Ens parla dels 13 punts de Juan Negrín (Front Popular), del maig del 1938. De la poca visibilitat que varen tenir a l’illa i de què no tingueren cap utilitat en la resolució del conflicte.
Veu Els acords de Munich (1938) en què Alemanya s’annexionava els aproximadament tres milions de sudetes de Txecoslovàquia, com un triomf diplomàtic que evitava la guerra europea. Parla de la “pax octaviana”. Va ser la visió d’una majoria en aquell moment.
Finalment, dedica forces pàgines a explicar el final de la guerra (com a tal, a Menorca no n’hi havia hagut mai cap) amb la mediació de la Gran Bretanya. Les converses tingueren lloc a bord del creuer Devonshire els dies 8 i 9 de febrer. El mateix vaixell es va emportar, en un caòtic embarcament, addictes a la república que preferien l’exili a les represàlies. El 18 de febrer després de judicis sumaríssims, començaren les execucions.
En l’epíleg escriu a manera de justificació
“Desde mi solitario aislamiento escribí cuartilla tras cuartilla, no para divagar en estériles ocios, sino para dejar a la posteridad menorquina -a más no podía aspirar mi pequeñez- un testimonio vivido de las aberraciones padecidas”
En resum, és un assaig d’història local escrita per una persona que, a mesura que avança la guerra, acaba assumint unes posicions que entren en contradicció amb bona part dels ideals que havia defensat durant la seva trajectòria política. Constitueix, per tant, un testimoni més de l’àmplia bibliografia que ha generat la Guerra Civil.
Més informació
Portella Coll, Josep: 1939. El gran exili menorquí, Nova editorial Moll,Ciutat de Palma, 2023.
Murillo i Tudurí, Andreu:La guerra civil a Menorca (1936-1939). Sa Nostra/Consell, Insular 1997.
L’àmplia i vastíssima obra d’AntonioScurati sobre el feixisme arriba al final amb aquest quart llibre titulat M. El fin y el principio. Podreu trobar els tres llibres anteriors d’aquesta sèrie comentats en aquest blog: M. El hijo del siglo, M. El hombre de la providencia i M. Los últimos días de Europa. El llibre que ara començo a ressenyar correspon al període cronològic dels sis-cents darrers dies de vida del fundador del feixisme i del seu propi projecte polític que acaba, com el seu creador, en una extinció massiva, en un fracàs polític sense pal·liatius i en un bany de sang, immers el país en una guerra de diversa tipologia, amb diversos protagonistes implicats (els angloamericans, els alemanys i els italians dividits entre feixistes i antifeixistes i enfrontats en un tràgic enfrontament civil).
El llibre s’inicia l’estiu de 1943 quan les contínues desfetes militars italianes i la invasió aliada a Sicília donen lloc a la reunió del Gran Consell Feixista i a una mena de complot entre una part dels jerarques feixistes i el rei Victor Manuel IIIque destitueix el Duce i anomena com a nou cap de govern el mariscal Pietro Badoglio. En realitat, el rei i Badoglio conduiran el país a una sortida de la guerra, una capitulació gens planificada i que abandonarà l’exèrcit italià sense instruccions ni control. Hitler envairà gran part de la península itàlica, desarmant i reprimint el que queda d’exèrcit italià, mentre el rei i el seu govern es refugien a la zona sud del país sota la protecció dels exèrcits anglo-americans. Mussolini, detingut per ordre del rei, serà alliberat per un escamot de paracaigudistes alemanys que el situarà al Milà ocupat per la Wehrmacht com un fantasma sense carisma ni poder al davant d’una no menys fantasmagòrica República Social Italiana. Un nou experiment polític, en aquest cas republicà ja que el rei ha traït al feixisme, basat en la venjança, l’odi i la sang com quedarà ràpidament palès en el procés de Verona contra els jerarques que l’han traït, entre els quals Galeazzo Ciano, el seu gendre, pare dels seus nets que serà executat malgrat els plors i les súpliques de la seva filla preferida Edda. Però el Duce està completament en mans del seu aliat alemany i aquest no està per perdonar res.
A l’esquerra: imatge de Mussolini després del seu alliberament per escamots alemanys el setembre de 1943 (wikipedia.org) A la dreta: imatge dels afusellaments de Verona; els condemnats, entre els quals Galeazzo Ciano seien d’esquena a l’escamot d’execució (National Geographic)
Al llarg dels sis-cents dies de la República de Saló, assistim a la violència desfermada pel nou/vell esquadrisme feixista contra un moviment partisà creixent, la decadència política, moral i personal d’un personatge acabat, totalment en mans de l’Alemanya nazi, als intents de reconstruir un poder militar impossible, ja que el Führer no admet de cap manera la reconstitució d’un exèrcit feixista. Al llarg del relat apareixen nous i vells jerarques i sicaris al voltant d’una república minvant per efecte del lent però constant avanç aliat i de les accions del moviment partisà. La violència feixista serà la guia i patró de la fugaç República de Saló. Especialment patètiques són les darreres accions de Mussolini els mesos de març i abril de 1945 amb la fugida des de Milà cap al nord seguit per una corrua cada cop més reduïda de seguidors i unitats militars alemanyes que, en un principi, tenen les ordres de Hitler de seguir i vigilar el Duce i que, finalment, abandonen la vigilància i es rendeixen als aliats de la millor manera que poden per pura supervivència. Les darreres setmanes, Mussolini recupera la seva darrera amant, la joveníssima Clara Petacci que l’acompanyarà fins a la mort. L’afusellament no serà la conclusió del drama feixista, ja que els cadàvers del dictador, de Clara i d’uns quants jerarques també ajusticiats seran transportats fins a Milà, exposats a la multitud al Piazzale Loreto en el mateix lloc on mesos enrere els feixistes havien assassinat 15 partisans antifeixistes. Els cadàvers vexats i ultratjats van ser penjats pels peus a la coberta d’una benzinera en construcció al mateix Piazzale.
A l’esquerra: els cadàvers de Mussolini, Petacci i jerarques penjats pels peus al piazzale Loreto de Milà (vikipedia.org) En el centre: dos jerarques importants de l’època republicana, a la dreta de la imatge, Alessandro Pavolini, un dels penjats a Milà juntament amb el Duce i en el centre de la imatge, Vincenzo Costa, brigadista milanès que sobreviurà a la violència de la primera postguerra (wikipedia.org). A la dreta: dos feixistes que continuaran la seva carrera política durant trenta anys com a líders del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), a la dreta Giorgio Almirante, el referent polític de la joveníssima Giorgia Meloni incorporada amb quinze anys al MSI i Pino Romualdi(Secolo d’Italia)
La darrera part del llibre és un apartat biogràfic de seguiment dels diferents i més importants protagonistes secundaris (o no tan secundaris) que acompanyen Mussolini en la dissortada i terrible història de la República Social Italiana. Alguns van fugir, altres van morir al costat del seu adorat Duce i altres van canviar de pell amb el temps i els seus noms s’han perpetuat al poder fins els nostres dies. Si aquest apartat porta per títol Las muertes, perquè explica les vides i les morts dels principals protagonistes feixistes, al final el llibre conclou amb Una vidaon s’explica la llarga vida no conclosa encara de Liliana Segre (1930), supervivent de l’Holocaust i activista italiana, reconeguda internacionalment com a testimoni dels horrors del nazisme i el feixisme i nomenada senadora vitalícia a Itàlia. Aquesta història no té un final feliç ja que Liliana pateix ultratges continus dels neofeixistes italians i rep uns dos-cents missatges d’odi antisemita cada dia. Des de 2019 se li ha assignat una escorta per a protegir-la dels possibles atacs. Tal com Scurati escriu a la primera pàgina:
“A tots els que encara creuen en la democràcia, que es preparin per a lluitar-hi”.
El que distingeix aquest volum d’una crònica històrica convencional és precisament l’atenció a la degradació. Scurati mostra Mussolini en la seva total desintegració: un home que continua creient en el seu personatge quan el personatge ja no li serveix de res, que continua dictant discursos quan ningú se l’escolta, que continua sent el Duce al seu cap mentre Itàlia crema. No hi ha aquí redempció ni lucidesa final. Hi ha una cosa encara més inquietant: la persistència del deliri fins a l’últim moment.
L’estructura del llibre és similar a la dels anteriors que completen la tetralogia: se segueix un ordre cronològic amb tres capítols, un per a cada any (1943, 1944 i 1945) i la narració és una seqüència de relats que passen en un lloc concret i una data determinada. Gran part de l’acció esdevé a Milà, el bressol i la tomba del feixisme. Cada petita narració novel·lada va acompanyada per una o diverses fonts que constitueixen una validació historiogràfica del que l’autor ha descrit prèviament. El capítol de Las muertes és prou generós quant a extensió ja que és molt rellevant conèixer com acabaren els múltiples protagonistes d’aquesta història de poder i violència que fou el feixisme. Les darreres pàgines són les dedicades a Liliana Segre, com he comentat línies amunt. L’edició és a càrrec d’Alfaguara i es publicà l’any 2025 amb un total de 417 pàgines. La traducció és de Carlos Gumpert.
Incomoditat i risc. I si el text és de filigrana, ja sense censura, i si se sap què i qui es té entre mans, èxit segur. I sí, el risc pot tenir premi. Un regal difícil d’oblidar.
Wilde va incomodar sempre, sobretot a aquells als quals la seva llengua esmolada els hi dedicava els seus millors adjectius. L’hipocresia victoriana era proporcional a la magnitud de l’escarni que ell vessaba a les seves obres.“Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes.”. Va viure en el risc permanent, i no li van perdonar.
El 1890, el Lippincott’s Monthly Magazine publicava tretze capítols (1) de la sorprenent història d’El retrat de Dorian Gray. L’èxit va ser sonat i immediat -gairebé tant com l’escàndol-, de manera que, un any més tard, va ser publicada en volum amb l’afegit de set capítols nous, acompanyada del famós prefaci en el qual Wilde responia a les acusacions rebudes: «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més». Intensa i apassionada declaració d’amor a la bellesa, El retrat de Dorian Gray és, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana. Text extret de l’exemplar de l’editorial Quaderns Crema que ha publicat bona part de la seva obra narrativa.
Aquest Dorian Gray és un altre dels molts que s’han traspassat al teatre o al cinema. Però és d’avui i d’aquí. Ho dic perquè hi ha una intenció de portar-nos un clàssic al llenguatge, sobretot visual, dels nostres dies, a la superficialitat que ens rodeja, a l’individualisme narcissista, a la manca de ressorts que ens acompanyen i un llarg etcètera, que Wilde va explicar cruament. Ell va vorejar el relat gòtic, avui serveix per posar ènfasi en la monstruositat dels personatges. És terriblement actual.
A un defensor com ell de l’art per l’art, que tant se li ha criticat, i que al principi de l’obra “se’n fa sopes” expresant l’opinió que li mereixen els crítics d’ofici, aquesta versió li agradaria. Sense gradiloqüències hi ha un esteticisme buscat, que l’obra demana tal i com es planteja. El joc en el repartiment de personatges és fàcil d’entendre i permet un lluïment dels actors i dels músics, perquè el que fa el quintet de corda és de nota.
La Gonyalons és d’aquella escola d’actors i actrius que “llencen” bé el text. Que projecten la veu, que vocalitzen, que … saben què estan fent. I això recentment li varem veure fer a La corona d’espines al TNC. Són intèrprets que estan al servei d’un text. Transita d’un personatge a un altre, amb total comoditat. Està immensa.
Els de Núvol han fet uns comentaris que he apreciat i compartit
(1) Recordem que a finals del S. XIX, un dels moments més remarcables de passió popular per la lectura, les grans novel.les que tots coneixem aparexien impreses als diaris o setmanaris en forma de novel.les per entregues. Desprès, si l’exit l’havia acompanyat, acabava imprès en forma de llibre. Wilde no va ser una exepció.
Títol: Economía franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas
Autors: Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio, José Manuel Rúa
Flor del viento Ed. Col·lecció “Con Franco vivíamos peor”, 2010
Autors
Els tres són doctors en història i professors de la Universitat de Barcelona. Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la UB; Paola Lo Cascio, professora titular i José Manuel Rúa, professor associat de la UB.
El llibre
Té 230 pàgines inclosos annexes i bibliografia. Això ajuda que sigui fàcil i ràpid de llegir. El sots títol és molt il·lustratiu ja que ens diu a qui va dirigit. No estem davant d’un treball històric de recerca profund, sinó de caràcter divulgatiu.
És una obra interessant que fa un bon resum, sense entrar a fons en els temes, del que va ser la política econòmica de l’època franquista. Està dividit en capítols curts que ajuda a fer-ne una lectura amena i a llegir-lo sense seguir la cronologia temporal. És un llibre ideal per repassar una part de la història recent d’una forma crítica i relativament ràpida els que ho hem viscut. També és ideal per a la gent jove que no ha viscut aquest període. En conclusió, un bon llibre per llegir en les tardes caloroses de vacances d’estiu.
Resum
S’aparta molt de les versions oficials que ens han donat durant anys per justificar la dictadura. Així comença dient que va ser Hitler, al no acceptar un imperi colonial espanyol al nord d’Àfrica, el que no va permetre la participació espanyola en la segona G.M. Tot i que pensem que no va ser l’únic factor. Segueix acceptant que tot i ser un règim dolent -manca de llibertats- va portar algunes coses bones -el “milagro económicoespañol”, amb matisos-.
L’autarquia, més imposada que volguda, tot i ser un objectiu ideològic dels falangistes, va ser terrible per la població, exhausta després de la guerra. Va retardar la modernització econòmica i social que es va produir a Europa després de la segona GM. Va ser un tornar al passat. Tornar al camp enlloc de la ciutat on es passava gana. La ideologia falangista que dominava el govern pretenia produir-ho tot i no importar res. Es van fixar preus. Aparegué el racionament, el mercat negre -els aliments arribaren a costar entre 5 i 10 vegades els oficials- i l’estraperlo -fonamentalment per adquirir matèries primes per la indústria-. El sistema del racionament va durar fins el 1952. Les restriccions en el subministrament elèctric duraren fins el 1951 oficialment, en la realitat no es va normalitzar fins el 1956.
Ens parla dels treballadors forçats tant a Espanya -només 20.000 al Valle de los Caidos– com a Alemanya- uns 10.000- durant la segona GM.
Amb les institucions econòmiques originals -autarquia i intervencionisme- desgastades, era necessària la liberalització econòmica. Espanya era un país aïllat i necessitàva tenir països aliats en l’àmbit internacional. Estava en un món que esdevenia bipolar.
Els acords amb el Vaticà –Concordat-, la guerra freda i la posició geogràfica-estratègica per les bases militars- foren decisius i van empènyer a fer els acords amb els EEUU –pactes de Madrid-. Els dos factors es produïren el 1953. Després vindria l’entrada en els fòrums internacionals, Organització de les Nacions Unides, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Acord General d’Aranzels i Comerç,…i el reconeixement diplomàtic per la majoria de països. En aquesta època començaran les devaluacions per equilibrar la moneda a la situació real del país.
Al final dels anys cinquanta, el Fons Monetari Internacional, el Pla d’Estabilització i els Planes de Desarrollo van aconseguir amb uns costos altíssims per a la població un desenvolupament econòmic quasi similar a l’europeu. Són els anys que Carrero Blanco aconseguí apartar el falangistes i situar de ministres i alts càrrecs a persones lligades al Opus Dei, tècnicament preparades, que entre altres fites aconseguiran que la balança comercial del país sigui positiva el 1960.
Els Planes de Desarrollo foren tres -1964-1968 i 1971- i pretenien fer més eficient el desenvolupament, programar l’activitat pública i subvencionar i assessorar al sector privat. Durant aquesta època es va generalitzar la Seguretat Social. L’èxit fou parcial – cinturons industrials de Vigo, Valladolid i Madrid- i l’Instituto Nacional de Industria (INI) malauradament es va transformar en hospital i no en motor d’empreses. D’alguna manera el crèdits barats varen portar al cas Matesa i les disputes entre ministeris polítics i econòmics o tecnòcrates. El cas va acabar amb una remodelació ministerial guanyant els conservadors- “desarrollistes”-opusdeistes (Carrero Blanco).
Tot i així, el govern de la dictadura no va aconseguir entrar a la Conunitat Econòmica Europea (CEE) i Espanya va haver d’esperar que hi hagués democràcia per ser-hi de ple dret.
En els anys 50 i 60 hi ha un important moviment migratori des del camp a les ciutats, on es comença a desenvolupar la indústria, i a tot Europa, mancada de mà d’obra conseqüència del seu creixement. Recordem el programa de Radio Nacional “ De España para los espanyoles”.
El primer tipus d’immigració interna portarà el barraquisme i la manca d’infraestructures urbanes. El model urbà-industrial va anar sempre darrera en quant a infraestructures. Podríem dir que no hi havia voluntat d’integrar en el teixit urbà als nouvinguts, mancaven escoles, transport, clavegueram,… infraestructures en general.
Quant a l’emigració externa podem dir que van arribar a haver-hi fins a 1,3 milions d’emigrants permanents – a Suïssa, França i Alemanya principalment-. A part, hi havia els temporers que hi feien estades per exemple per veremar. Cal dir que les seves aportacions dineràries van ser una gran ajuda al desenvolupament del conjunt del país.
Després de moltes vicissituds polítiques per la composició del capital, SEAT comença a produir el 1953 a Barcelona per imposició de la Fiat i amb capital majoritari de l’INI. Al principi era només una fàbrica de muntatge. Fins el 1957 no es comença a produir el Seat 600 que seria el símbol de l’enlairament (takeoff) espanyol dels anys 60.
A Europa després del daltabaix de la segona GM es va produir un lent creixement econòmic al principi, però que portà al que E. Hobsbawm ha denominat “l’Edat d’or durant els anys 60”.
Espanya se’n beneficia fonamentalment de dues maneres, l’emigració que va haver de marxar, com hem vist, i el turisme que va venir. Darrera d’Europa també varen ser anys bons per Espanya amb diner barat que ajudava a importar tecnologia que augmentava la productivitat. També cal tenir present l’entrada de capitals forans afavorits per avantatges fiscals importants.
El turisme havia començat a finals del segle XIX quan les elits buscaven centres termals principalment a l’interior. Els anys 50 -60 del segle XX es produeix un canvi radical i arriba el turisme que esdevindrà de masses o de platja i sol. El 1951 van venir 1 milió de turistes, el 1975 més de 30 milions.
El turisme va ser un pilar fonamental del creixement ajudat per crèdits barats, àmplia publicitat. Va portar un gran desequilibri entre la costa i l’interior fomentant, entre altres aspectes, les migracions a les zones costaneres i a les illes.
A l’arribar la dita transició democràtica i també degut entre altres factors a les crisis del petroli dels inicis dels anys setanta, l’economia espanyola tornava a estar en estat de xocdegut a una inflació galopant, uns grans dèficits en les balances comercials i de pagament fruit d’una minsa fiscalitat. Simplificant, amb una devaluació d’un 20% i els Pactes de la Moncloa que moderaven salaris i introduïen una fiscalitat més adient es va començar a redreçar la situació. Aquí els autors ens diuen:
“Las clases populares españolas pagaron dos veces por el franquismo, una vez a la entrada y en la interminable posguerra, y, otra, a la salida cuando se tuvieron que hacer cargo de la pesada carga de la dictadura.”
Als anys 70 hi ha una crisi mundial. Serà conseqüència principalment de l’encariment de l’energia -petroli, gas-, de la fi de la convertibilitat or/dòlar i la devaluació d’aquest, degut al fort endeutament que va implicar pels EUA la guerra de Vietnam. Incidirà igualment l’esgotament dels increments de productivitat que les tecnologies ja no oferien en la dita segona revolució industrial. Es va arribar a fortes inflacions sense creixement i amb increments de l’atur importants. Al nou fenomen es va anomenar stagflation. Van aparèixer als EUA les polítiques monetaristes que buscaven un desenvolupament selectiu i no el creixement massiu anterior de la demanda.
A Espanya es van ajuntar durant la transició, la crisi econòmica i la problemàtica internacional. Es va arribar a taxes d’atur del 21,9% el 1985, en part pel retorn dels emigrants que Europa ja no els necessitava. La inflació màxima fou el 1978 amb un 19,8%.
Hi trobem un penúltim apartat en què ens resumeix els desequilibris que va comportar el “milagro económico español”. Incideix molt en les coses que es podien haver fet millor. Segons els autors la mà ideològica de la dictadura no va permetre prendre les decisions correctes inclús ja en el període democràtic.
El llibre acaba amb un últim apartat titulat “La fortuna de la família Franco”. Evidentment és un dels molts exemples de corrupció de l’època. Amb tot personalment diria que és una mica demagògic i està ficat amb calçador en l’estructura del llibre. La conclusió és que Franco no va promoure negocis directament ja que el seu interès era el poder.
Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.
Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.
El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.
La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.