Categories
Llibres

L’art de conversar : assignatura pendent

Un descobriment descomunal. Benedetta Craveri, (*) descomunal perquè la seva especialització en la societat aristocràtica del Grand Siècle francès fa que els seus llibres siguin també una lliçó d’història formidable. Força traduïda al castellà, Siruela ens apropa la seva obra amb la convicció que demostren les bones editorials en allò que aposten.

En dic assignatura pendent en general, ara que tothom creu que sap de tot, els tertulians d’ofici parlen del que no saben, les xarxes socials només “bavardejen” i a molts els costa expressar amb certa claredat una idea; en qualsevol cas, per a qui segur està encara pendent només d’aprovar és per certes elits polítiques, econòmiques, sindicals, el periodisme amb presses i un llarg etc….

Les dames franceses del Barroc i la Il·lustració. Sense por podem dir que van ser elles les que ens van civilitzar. Estaven tancades als seus gineceus, però van transformar la seva debilitat en una força insuperable. Gràcies a la importància que la paraula va tenir als salons de Madame de Rambouillet, la marquesa de Sablé o moltes altres, la debilitat femenina va acabar triomfant sobre el vell recurs de la potència masculina: les armes.

Durant els dos segles previs a la Revolució Francesa, als sumptuosos salons de Versalles i París, l’elit nobiliària va cultivar un nou ideal de sociabilitat, regit per les bones maneres i la perfecció estètica. El ritu central d´aquesta societat mundana va ser l´art de la conversa. En principi, la xerrada no era sinó un joc destinat al plaer i la distracció. Però es va començar a sotmetre a lleis rigoroses basades en la claredat, l’elegància i el respecte a les opinions dels altres. De seguida, els escriptors hi van tenir un paper rellevant. La seva habilitat, gràcia o enginy, aviat va ser tan important com l’origen nobiliari. La conversa igualava.

Aquelles dones van ser protagonistes d’una revolució. Van rebutjar les ingerències del poder a la vida privada i van establir les noves regles del joc. No tenien drets civils, però van crear un espai de llibertat que els negava l’exterior. L’enginy i la gràcia expressives encarnaven un nou ideal de sociabilitat fonamentat en el poder, no de la força, sinó de la paraula.

El llibre és més que un llibre d’història. És un assaig sobre els canvis culturals que arriben de la mà de la paraula. Però alhora és un relat literari apassionant, trufat de veus i anècdotes, de retrats i descripcions d’ambients. Mitjançant històries, anècdotes i cites, Craveri aconsegueix transmetre la intensitat i vivacitat de l’art d’estar junts, de la vida social entesa com a fonament del plaer, d’una cultura basada en la seducció i del poder de la paraula que acaba constituint-se en l’embrió de la societat civil i en el germen de l’opinió pública. Escriu amb una deliciosa amenitat, compatible amb el màxim rigor acadèmic. La seva narració de fets i circumstàncies és alhora sòlida i plena de lleugeresa. Sense necessitat de recórrer a la perspectiva de gènere, descobreix i explica una aportació essencial de les dones a la civilització. Gràcies als seus llibres, les dones prenen l’alçada històrica que els correspon i que havia quedat eclipsada.

No sé si la societat del soroll està convertint en inútil el valor de la paraula enginyosa i expressiva que aquelles dones van embellir. Ara sembla que només el crit testicular i l’extravagància expressiva es fan sentir.

(*) Recomano la lectura dels dos articles disponibles a l’enllaç sobre l’autora

Categories
Llibres

“Pandèmia i postveritat”, de Jordi Pigem.

Per Ana Fernández Álvarez, historiadora de l’art

Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial de Jordi Pigem, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2021, 144 pàgines.

Pandèmia i postveritat, de Jordi Pigem, ens ofereix un plantejament concret, ambiciós i àgil que ens invita a embarcar-nos en l’aventura del pensar.

Aquesta obra ens ofereix un rescat apassionant de tots aquells “presagistes” que, des dels auguris de les seves distopies, ens anunciaven un eclipsi del que denominem humà en el que malauradament ja estem plenament immiscits. Un eclipsi on l’alta tecnologia, miratge d’un fals empoderament, està assegurant la nostra pròpia autoalienació, enmig d’una mena de Grande Bouffe de la confusió.

Emprant un doble assaig sociològic i literari, l’autor, a través de vint-i-quatre enunciats, construeix un suggeridor entramat capaç de polaritzar Martorell i Maquiavel -el poder des del carisma o el poder des del temor-, o Orwell i Huxley -el poder des del punitiu o el poder des de l’alienació-, per a després revelar-nos magistralment com la fusió d’aquestes aparents antítesis conviu en el nostre present i, allò que resulta més greu, està fent possible la materialització d’un metavers que se’ns està venen com a la panacea del progrés.

Jordi Pigem ,filòsof de la ciència i assagista

Mitjançant una subtil mixtura, la lectura d’aquest llibre explicita la coherent relació existent entre els autors anteriorment citats, però també entre Nietzsche, Shakesperare, Dostoievski, Kafka, Joyce, Skiner, Zamiatin, Marcuse, Ellul, Schwab, Chomsky, Herman, Yurchak, Spitzer, Kitto, Jullien, Foster Wallace, Zuboff, Wiener, Agamben, entre d’altres. Noms dels quals l’autor ens facilita les seves pertinents referències al final del llibre.

A través de tots ells se’ns explicita que la suma de nihilisme i infinitud provoca desassossec, aquell que ens ha abocat a la recerca fútil, no del plaer, sinó del simple entreteniment, així com també se’ns revela que la barreja de frustració i de por ha estat sempre la millor fórmula de control en mans de qualsevol tipus de totalitarisme.

Més enllà d’estar d’acord o no amb les tesis defensades per Pigem, la narrativa del seu llibre, farcida de referències culturals, artístiques, filosòfiques i científiques, és capaç d’ordenar moltes de les idees que, en realitat, constitueixen “llocs comuns” per a tots els seus llegidors, aquells que, repeteixo, d’acord o no amb els plantejaments de Pigem, estan invitats a reflexionar sobre afirmacions tant interessants com les d’un Huxley:

(…) “ el desenvolupament d’una enorme indústria de comunicació de masses, que principalment no s’ocupa del vertader ni del fals, sinó de l’irreal, allò més o menys totalment irrellevant “.

Un irreal i un irrellevant que ara són valors en alça, que han esdevingut els puntals bàsics del nostre món. Un món dissenyat a imatge i semblança dels videojocs, on les emocions són substituïdes per les sensacions, la realitat per l’aparença, el rostre per la màscara, les ideologies per les ocurrències i on el sensitiu esdevé mera sensibleria, obsessionats per la vana recerca, no de la felicitat, sinó de la comoditat.

Pigem descriu una circumstància que ha estat capaç de crear l’homo absortus, per al qual la recerca de likes s’imposa sobre l’exploració del coneixement, la no atenció sobre la qualitativa concentració i l’instant de la preferència sobre l’estima. Una circumstància que, des de l’anàlisi cartesiana de la certesa, ha substituït l’experiència per les dades i les estadístiques, tot reduint la realitat a dígits.

L’autor també ens planteja una interessant argumentació semàntica sobre l’alteritat del llenguatge com forma de control sobre el pensament individual i com “Eradicació del Jo”. Tergiversar els mots, empobrir el vocabulari o anorrear la sintaxi aboquen a un món sense pensament complex, per tant, a un món sense judici crític, sense opinió pròpia. Un món fàcilment governable, domesticat, on solament té cabuda la xerrameca, l’espectacle i la propaganda.

El llibre ens condueix a través de conceptes com el tecnocapitalisme, el capitalisme de la vigilància, la quarta revolució industrial o el Gran Reser promogut pel Fòrum Econòmic Mundial, fins arribar a un “món feliç” on els carismàtics principis revolucionaris de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han quedat substituïts pels d’Identitat, Comunitat i Estabilitat.

Pigem, sense citar-lo, ens fa recordar els versos de Percy Bysshe Shelley:

No desperteu la serp – deixeu-la
ignorar el camí a seguir,

Els podem reconèixer quan cita Erich Fromm: (…) anem cap a una societat tan curulla de prodigis tecnològics com mancada de saviesa per a emprar-los.

Ana Fernández Álvarez

Categories
Llibres

La maçoneria, entre la curiositat, la morbositat i l’interès

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: La masonería

Autor: José Antonio Ferrer Benimeli

Editor: Alianza editorial

Lloc i any d’edició: Madrid, 2019

Pàgines: 386

El meu comentari

Aquest llibre, es diu a la contraportada, constitueix una “excel·lent introducció a la maçoneria”. Efectivament, amb prop de 400 pàgines, es guanya la complicitat de lectores i lectors pel que fa a una institució de caràcter iniciàtic i simbòlic, la trajectòria de la qual abasta uns quants segles i dues etapes ben clares d’aportacions, tan importants com significatives, a l’evolució de la Humanitat.

El jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli, reconegut expert en la institució maçònica.    (forodiletantesbilbao.blogspot.com)

No és estrany, perquè l’autor de l’obra, el jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli (Osca, 1934), és considerat un dels grans experts en la història de la maçoneria, també com a director del Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española (CEHME), vinculat a la Universitat de Saragossa.

La maçoneria -dita també francmaçoneria-, a dia d’avui, continua suscitant, a més d’interès, curiositat i fins i tot morbositat, basada sovint en prejudicis i força desconeixement del que ha representat i representa. Institució de caràcter universal integrada per diverses obediències, tant regulars -seguint la tradició anglosaxona- com no tant -a partir de la, per a mi més interessant, influència francesa-, s’ha vist obligada a ser secreta quan la repressió exercida per més d’un poder -el franquisme, l’Església catòlica o el comunisme, posem per cas- no li ha deixat altre remei, i ha esdevingut discreta quan ha sabut trobar, en marcs més democràtics, el paper que li pertoca.

Als treballs de la lògia hi és característic el llenguatge simbòlic. (Adrià Costa, Nació Digital)

Que no és altre, poc o molt, que la promoció dels valors humans des de tendències progressistes de signe divers, a partir del simbolisme i de la construcció de la persona en el marc d’un temple o lògia inspirats en els símbols constructius. Primer de les grans catedrals gòtiques (maçoneria operativa) i, a partir dels inicis del segle XVIII, de la societat en el seu conjunt (maçoneria especulativa).

Al llibre de Ferrer Benimeli, com dic, no li sobra ni li manca res. Però no solament s’aprenen coses als volums, sinó també mitjançant la pròpia experiència. I la meva, com a persona pròxima a la maçoneria, constata que hi ha actualment, a més de curiositat, un interès ben viu sobre el tema. I no perquè, entre nosaltres, la maçoneria tingui avui una gran presència -la repressió franquista, en aquest sentit, ha fet molt mal-, però sí perquè ens remet a un passat republicà força recent, i també del segle XIX, molts dels valors dels quals s’inscriuen prou bé en les nostres aspiracions de present i els subsegüents models de futur.

La tradició liberal de la francmaçoneria -que admet maçones- és el millor model. (borregosdespertad.blogspot.com)

Us parlava abans de les tradicions regular i irregular -dita també liberal– de la maçoneria. La primera, d’inspiració anglosaxona, no admet en principi dones, la qual cosa, endinsats en la tercera dècada segle XXI, em sembla un evident anacronisme que és, d’altra banda, ben contrari als principis maçònics. La segona, que prové de França, té molt més en compte que, quan vas pel carrer, hi trobes habitualment persones d’ambdós o fins i tot més sexes. L’ideal, doncs, són les lògies mixtes, tot i que també hi hagi, a més de les masculines, lògies exclusivament femenines que, a partir de la discriminació que històricament han patit les dones, poden tenir, segons com, cert sentit…

Pin amb simbologia maçònica de Quim Vendrell Moreno, de la Gran Lògia de Catalunya. (pinterest.com)

Pròxima exposició a Barcelona

De tot plegat, a Catalunya se’n parlarà més a partir de la presència d’una exposició sobre la maçoneria que tindrà lloc la pròxima primavera en el marc d’un cèntric i molt conegut equipament cultural barceloní. I es debatrà, doncs, el paper de les diverses personalitats que, al nostre país i en el món, han estat vinculades a la discreta i iniciàtica institució: des de polítics i intel·lectuals que ens són pròxims fins a presidents i astronautes nord-americans, passant per grans referents del saber europeu, o llibertadors de països llatinoamericans. I es parlarà, per exemple, de la iniciació francesa d’un polític tan singular com va ser Ernest Lluch, o de si és maçó l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, qui, deixant-se estimar, “ni confirma ni desmiente”…

En tot cas, la realitat actual de la maçoneria, a nivells català i espanyol, no es correspon, ni de lluny, a la d’un “Estado dentro del Estado”, com és el títol d’algun llibre massa cridaner sobre el tema. En canvi, hi ha d’altres volums, com La maçoneria, dels orígens al futur (Rafael Dalmau Editor, 2009) que analitzen el paper històric de la maçoneria entre nosaltres i la seva vinculació, per exemple, al món del cooperativisme com a model social de progrés.

Aquest volum del 2009 “La maçoneria, dels orígens al futur” constitueix, entre d’altres qüestions, una interessant introducció a la maçoneria en el nostre país.

En aquesta obra -que complementa molt bé, a nivell català, el volum més genèric de Rodríguez Benimeli- es defineix la maçoneria com “una espiritualitat laica”, i també s’hi analitza el paper de la maçoneria cristiana. Algú encara poc informat dirà: però la francmaçoneria, no és una institució més aviat anticristiana, fins i tot antireligiosa? Doncs no: les maçones i els maçons admeten del tot les diverses religions, però defugen el fet que cap d’elles sigui preeminent i, és clar, “con la Iglesia -catòlica- “hemos topado”…

Siguis més o menys religiós, creguis poc o molt en Déu, a mi m’està molt bé la figura del Gran Arquitecte de l’Univers com a metàfora d’un alt i ben noble ideal constructiu. De la mateixa manera que m’agraden, posem per cas, les referències a Grans Orients… Tot el que aspiri al progrés de la persona i a l’evolució de la societat em semblarà bé. I, si és des de conceptes i figuracions de caràcter simbòlic, ho trobaré encara més atractiu!

Símbol del Gran Orient de Catalunya, obediència maçònica de la família catalana de la francmaçoneria universal.(xarxanet.org)
Categories
Llibres

Arquitectes del terror

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:

https://ctxt.es/es/20211201/Politica/38092/paul-preston-arquitectos-del-terror-guerra-civil-mola-queipo-de-llano.htm

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Llibres

La bullanga de Barcelona. 25 de juliol de 1835

Títol: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835
Autors: Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà
Pròleg: Agustí Alcoberro
Editorial: Rosa del Vents
Col·lecció: Dies que han fet Catalunya
Any: 2021,
Pàgines: 221

Sinopsi: Barcelona: la ciutat en flames


El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.

Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. AHCB Gravat

Resum i ressenya personal


El llibre de Jordi Roca I Núria de Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets.

Context històric i creixement de Barcelona


Els tres primers capítols “Els darrers temps de Ferran VII”, “La regència de Maria Cristina” i “Barcelona, 1835; el creixement econòmic” expliquen el context històric, dinàstic, demogràfic i social de l’època. Des de la Guerra dels Malcontents fins a la invasió d’Els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que derrotaren les tropes liberals i restabliren la monarquia absoluta de Ferran VII que derogà la Constitució de 1812.

Exèrcit dels 100.000 fills de Sant Lluís que derrotaren les tropes liberals el 1823 i restabliren Ferran VII que derogà la Constitució de 1812


També explica la successió dinàstica i l’amnistia de 1832 que permeté que milers de liberals retornaren al seu país, entre ells, els liberals catalans, alguns dels quals tingueren un paper rellevant durant els fets de l’estiu de 1835 a Barcelona. També tracta sobre l’impacte de la primera guerra carlina a Catalunya (1833-1840), que s’inicià arran del conflicte dinàstic entre isabelins i carlins, però que es convertí en una guerra civil llarguíssima, d’efectes nefastos sobre la població. A tot Espanya morí entre 210.000 i 770.000 persones.


El darrer d’aquests primers tres capítols descriu la Barcelona demogràfica, sanitària i urbanística de la Barcelona de 1835-1849, una ciutat superpoblada amb 859 habitants per hectàrea, mentre que París en tenia 356 i Londres 86. Barcelona tenia 42 barris, 384 illes, 6.867 cases particulars, 40 convents religiosos, 27 esglésies, 27 edificis públics, 11 hospitals i cases de beneficència, 7 casernes per a la tropa i guarnició i 96 fàbriques d’indianes. I al 1843 ja hi havia 50 fàbriques que funcionaven amb vapor. Madoz recull que l’any 1841 a la ciutat de Barcelona hi havia un total de 274 fàbriques de filats de cotó, 460 de teixits i 16 foneries.

Barcelona (1850) Tenia uns 150.000 habitants. Esperança de vida mitjana 39 anys entre les elits, 25 anys els menestrals i 20 anys entre els jornalers, (Estadística BCN 1849)

El 25 de juliol de 1835


El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835” narra els antecedents d’altres revoltes, bullangues i pronunciaments fora de Barcelona (Saragossa, Reus i Madrid) i els aldarulls més coneguts a la plaça de braus “El Toril” ubicada fora muralles entre la Ciutadella i la Barceloneta. Seguits al vespre de l’assalt als convents. Almenys foren assaltats fins a 7 convents alguns d’ells totalment incendiats i 16 frares foren assassinats d’un total de 800 que vivien a la ciutat. Aquí els autors descriuen i expliquen les raons d’aquest anticlericalisme i la indiferència de la majoria dels barcelonins envers les vicissituds dels convents i dels frares. Textualment diuen: “Amb tot això, sembla que ni les autoritats ni els ciutadans no s’esforçaren gaire a protegir els convents”.


El 5 d’agost de 1835

Els capítols 5 i 6 “L’endemà de la bullanga” i “El 5 d’agost”, narren els fets dels dies posteriors a la bullanga del 25 de juliol, amb l’abandonament de la ciutat el dia 28 de Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. La seva retirada fou interpretada pels seus detractors com una victòria. Pere Maria de Pastors i Sala el 29 de juliol esdevé governador militar amb un programa més conciliador i amb la participació de propietaris i altres que tinguessin una certa influència sobre el poble i l’Ajuntament.
El cinc d’agost retorna a la ciutat el general Bassa, segona autoritat militar del país. El dia 5 d’agost més de 8.000 persones cridaren contra Llauder (absent) i Bassa i la tirania, i a favor de la llibertat. Un grup armat (amb sabres, garrots, trabucs i pistoles) s’introduí per accés principal del Palau Reial, al pla de Palau. Bassa rebé un tret i pràcticament no poder dir res. I posteriorment els assaltants prengueren el cos del general mort i el llançaren pel balcó.

Aquella mateixa nit un grup força nombrós es concentraren al final del carrer dels Tallers, amb la intenció, una vegada més, de cremar la fàbrica El Vapor o Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, la primera d’Espanya a incorporar la màquina de vapor. I aquest cop ho aconseguiren.

Incendi de la fàbrica Bonaplata la nit del 5 d’agost de 1835


Deixo per al lectors del llibre que aprofundeixin en les causes i els protagonistes d’aquest fet, i cito textualment els autors: “Per tot plegat, l’expressió d’aquell descontentament seria un element puntual en el qual el llenguatge universalista i igualitari del liberalisme coincidiria amb l’empobriment de determinats grups de treballadors, que associarien amb la mecanització de la producció a través de la introducció d’una nova tecnologia com era la màquina de vapor. Per tant, la crema de la fàbrica El Vapor fou els primer acte luddista contra la mecanització vinculada a l’ús de la energia del vapor.

Nous i vells protagonistes

Els capítols 7, 8 i 9 “A la conquesta de la tranquil·litat”, “Al capdavant de la revolució” i “Les noves autoritats”, descriuen les diferents organitzacions que s’adoptaren i que suplirien a l’antiga Junta d’Autoritats que havia estat incapaç d’evitar els incidents del dia 5 i 6 d’agost. Es constituí del 8 al 14 d’agost la Junta Auxiliar Consultiva, presidida per Antoni Gironella un dels comerciants més rics de la ciutat i d’altres 11 membres, la majoria comerciants o fabricants. Entre ells, dos dels futurs alcaldes de la ciutat: Josep Parladé i Llucià, i Guillem Oliver, autor d’un manifest enviat a la Regent Maria Cristina que evocava el setge de 1714 i identificava l’absolutisme i el carlisme amb la ruïna econòmica i política de tots els sectors socials, i el liberalisme amb el progrés, que passava per la defensa de la llibertat, la igualtat i la propietat, i proposava la convocatòria de Corts Constituents. Naturalment, la demandes de la Junta foren rebutjades.
A llarg d’aquests capítols i d’altres s’explica la funció i la forta activitat de la Milícia Urbana, l’hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal. Als anys trenta, els convents es convertiren de nou en els quarters de la milícia i foren centres de reunió principal dels sectors radicals i revolucionaris. Amb els episodis revolucionaris de l’estiu de 1835, les autoritats van ampliar la base social de la milícia, mitjançant la creació de nous batallons, un dels més populars dels quals fou conegut [Batalló] de la Brusa, perquè la indumentària que duien els seus membres era la pròpia dels treballadors fabrils i artesans.


La creació de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, esperonà la creació de juntes similars a Saragossa, València, Valladolid, Salamanca, i les principals ciutats andaluses (Màlaga, Cadis, Jerez, Sevilla, Granada, Almeria, Jaén i Còrdova) i a finals d’agost La Corunya, Ferrol, Lugo, Ourense, Pontevedra i Mallorca. I al setembre es crearen les d’Alacant, Múrcia, Badajoz i la majoria de províncies espanyoles que s’havien creat recentment (el novembre de 1833).També es va projectar una Junta Central de la Corona d’Aragó, però va fracassar.
També es reivindicava el retorn de la Universitat de Barcelona i no fou fins al curs 1838-1839 que s’iniciaren les activitats a l’antic convent dels carmelites al carrer del Carme. La Universitat de Barcelona retornà definitivament el 1842 i va ser l’única institució abolida per Felip V que es va restaurar amb motiu de la revolució liberal, després de 125 anys a Cervera.

Universitat de Cervera 1714-1836. Barcelona passà 125 anys sense universitat!


Amb l’arribada al govern de Juan Álvarez de Mendizábal, liberal progressista, amb un programa reformista que volia posar fi a la guerra (carlista) i dissoldre els ordes religiosos, va suposar la dissolució o reconversió de la majoria de juntes locals o provincials. Mentre que la Junta de Barcelona tendí a radicalitzar-se. Tot i que al final, la disparitat d’opinions, la rivalitat entre sí, la falta de decisió de la majoria per sumar-se a un govern revolucionari, la por davant d’un desbordament popular i el nomenament de Francisco Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, que declarà l’estat de setge, afavoriren la dissolució de l’ara anomenada Junta Superior Governativa. El govern Mendizábal, el mateix dia del seu nomenament, aprovà l’amnistia pels fets revolucionaris de l’estiu del 1835 i l’11 d’octubre i ordenà el tancament de tots els convents. I decretà el canvi de nom de la milícia, que passà a denominar-se Guàrdia Nacional, com la seva homònima francesa.


La fi de la revolució?

En el capítol 10 “La fi de la revolució” s’explica els nous usos dels convents destruïts. Deixo per al lector del llibre la intensa i extensa reconstrucció urbanística arran d’aquesta bullanga. També s’explica textualment que […] l’esclat de violència popular contra convents i frares va ser la resposta enfront dels col·lectius que havien atemptat contra els principis que ordenaven la vida política, econòmica i moral del poble. […] Cap liberal no reivindicà la ferotgia del comportament popular, però alhora, cap d’ells no estigué disposat a frenar els processos que havien accelerat la presència de la multitud en política, com eren la desamortització, la reducció del nombre de parròquies, l’exclaustració del clergat regular o la destrucció dels convents per afavorir les noves necessitats urbanístiques, econòmiques i socials de la ciutat industrial i obrera.
En definitiva, segons els autors: La bullanga del 1835 no fou una explosió de violència popular en un moment puntual, sinó l’inici d’un procés revolucionari que comportà la fi del règim liberal fonamentat en l’Estatut Reial i el ressorgiment d’un model polític que preveia més participació de la ciutadania. […]. Mai fins llavors una revolta fora de Madrid no havia propiciat una situació revolucionària que obligués a replantejar els fonaments del règim polític.

Alguns protagonistes

Al llarg del llibre, els protagonistes directes o indirectes, elits o populars tenen sovint una breu biografia que contextualitza la seva participació o inhibició en els fets anteriors, durant l’estiu de 1835 i posteriorment. En destaco alguns dels més citats: Ferran VII; Maria Cristina de Borbón; Carlos Maria Isidro de Borbón; Ramon de Meer y Kindelán, baró de Meer; Charles d’Espagnac, comte d’Espanya; Manuel de Llauder i de Camín; Pere Nolasc de Bassa; Narcís i Josep Bonaplata i Corriol; Joan Rull i Camarasa; Joan Vilaregut; Juan Álvarez Mendizábal; Bonaventura Carles Aribau; Pere Mata i Fontanet; Ramon Xaudaró; Serafí Chavier; Juan Antonio Llinàs; Teresa Rovira; Francisco Espoz y Mina; Josep Massanet i Graner; Cebrià Munné; Rafael Degollada; Tomàs Bruguera; Antoni Ribot; Emile du Guermeur; Josefa Pouplana Gorgoll; Marià Vidal i Esteve; Antoni Gironella i Aiguals; Josep Parladé i Llucià; Guillem Oliver Salvà; Pere Blai Cornet; Miquel Arqués, l’estudiant Murri; Pere Maria Pastors; Josep Melcior Prat; Joaquín de Ayerbe; Ramon Pallejà; Josep de Castellar; Fèlix Ribas i Solà; Pascual Madoz; Antoni Ribot i Fontserè; La Milícia Urbana.


Cloenda compartida

Molts tenim al cap algunes dates assenyalades en la història de Catalunya o Universal (1640, 1714, 1789, 1871, 1936. etc), crec que 1835 podria ser també una data per recordar, a parer meu va ser un punt d’inflexió, i com diuen els autors, en què Les classes populars van determinar el rumb de la revolució liberal en la mesura que enfortiren els postulats del liberalisme progressista més radical i, alhora van despertar les pors dels liberals d’ordre, que van sentir amenaçats l’statu quo que definia el seu món.
M’he deixat al tinter de l’ordinador, molts d’altres temes tractats: el paper de les dones i la repressió que sofriren en aquesta època, els diaris i la premsa, els gravats i les pintures que il·lustren el llibre, el recorregut del mot “bullanga”, l’excel·lent bibliografia classificada per èpoques, per temes i per tractament. De cap manera voldria que aquest resum, fos un argument per no llegir el llibre que us recomano d’una manera especial, als qui no en sabíeu gran cosa i també als qui ja coneixíeu el tema i l’època.

“La Patuleia” obra d’Antoni Ferran, presenta unes classes popular depauperades i violentes
Categories
Arts plàstiques Llibres Música

7 Pecats Capitals

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: 7 pecats capitals

Format: Llibre CD

Contingut: Cançons de Joan Isaac il·lustrades per Daniel Sesé

Lletres i músiques: Joan Isaac, excepte la música de La litúrgia de l’os, que és de Daniel Sesé.

Poemes de: Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

Intèrpret: Joan Isaac

Piano i arranjaments: Antoni Olaf-Sabater

Edició: Llibres del segle

Lloc i data: Girona, gener del 2021

El meu comentari

El ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín -conegut artísticament com a Joan Isaac- és un dels cantants i autors en català de trajectòria més sòlida i àmpliament present en l’imaginari de diverses generacions. Artífex, en la seva primera etapa, de l’emblemàtic tema A Margalida, dedicat a la que fou companya del mític i malaguanyat Salvador Puig Antich, a mi la cançó em toca de prop per dos motius: per la seva qualitat indubtable i també perquè, arran de l’afusellament d’aquell jove anarquista i antifranquista, vaig anar a parar, el març del 1974, a l’encara avui odiosa comissaria de la Via Laietana barcelonina, per sort sense massa danys…

Però Joan Isaac, amb el temps, ha sabut projectar-se molt més enllà de l’emblemàtica cançó. Jo l’he anat seguint de prop sobretot a partir de finals del segle XX, quan l’any 1999 vaig entrevistar-lo per al setmanari El Temps. La refosa d’aquesta entrevista amb una altra que li faria per al web Cantautors.cat s’integraria, el 2011, en el recull de 15 converses que, sota el títol d’A foc lent, vaig publicar a les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions.

Joan Isaac

La tradició francesa i la italiana

Isaac és un artista de registres ben diversos, provinents de més d’una tradició musical, sobretot la francesa -Brel, Aznavour- i la italiana, amb interessants connexions que l’han dut fins i tot a publicar un disc que inclou suggestives cançons de bons artistes del país mediterrani i transalpí. Però també ha sabut acostar-se a la tradició hispànica a través de l’amistat i la col·laboració amb el gran i enyorat Luis Eduardo Aute, o de versions de dos autèntics monstres cubans com són Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, del mestre brasiler Chico Buarque o d’un mexicà també interessant i entre nosaltres menys conegut, Alejandro Filio. Sense deixar de banda els temes d’un andalús amb la personalitat de Joaquín Sabina o d’un canari amb la singularitat de Pedro Guerra.

Em plau dir, en aquest sentit, que el Joan és molt bon cantant dels seus temes propis -ben lògic-, però també ben bon intèrpret dels temes d’altri, la qual cosa no és tan freqüent. L’he escoltat prou com per poder-ho afirmar amb rotunditat, i garantir, doncs, que no decep en aquest paper de transmissor -amb talent genuí- del talent dels altres.

Transgressions ben positives

Ara, Joan Isaac ens presenta un dels seus treballs al meu entendre més rodons, en el sentit de més compactes, perquè és difícil destacar quins són els temes més bons, ja que tots ho són, o gairebé. M’estic referint al disc-CD 7 pecats capitals, sobre el qual Antoni Batista, en el pròleg, apunta que l’artista d’Esplugues de Llobregat “ens ensenya el costat bo de transgressions que mai no haurien d’haver existit, perquè mai no hauria d’haver estat prohibit l’ús responsable del plaer”.

A l’artista l’acompanya un piano, el d’Antoni Olaf-Sabater -autor també dels arranjaments- que té, com tantes vegades en aquest gran instrument -per intensitat i presència- vida pròpia en totes les seves possibilitats expressives.       

I il·lustra l’obra -també d’una manera colorista, intensa i plaent- un dissenyador i igualment músic, Daniel Sesé, que fa de 7 pecats capitals un delitós objecte de desig, tal com es correspon al seu títol i a la seva temàtica. El llibre-CD inclou poemes de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

El llibre-CD

Precisament, ara que ha tornat, a la manera vintage, l’LP -no serà per mi, precisament-, vull assenyalar les bones possibilitats expressives i de continguts del format llibre-CD. El trobo ideal per a difondre poemes musicats, o fins i tot petites proses, o narracions breus inspirades en cançons. A mi m’agrada molt, i crec que té recorregut. Com en el cas d’aquests pecats capitals que, pecant pecant, ens inciten al plaer, al desig i, si cal, a la desmesura.

Categories
Llibres

Feixisme persistent

Per Josep Rabat

Títol: Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini

Autora: Alba Sidera

Amb textos de: Ferran Casas i Jordi Borràs

Edicions: Saldonar

Pàgines: 288

Sinopsi

Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.

El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.

Ampolles de vi amb imatges de Hitler i el Duce. REPUBBLICA.IT http://www.elpunt.cat

Comentari personal

Aquest llibre posa negre sobre blanc el blanqueig del feixisme, en aquesta cas a Itàlia, però com relata  Alba Sidera allò que passa a Itàlia pot arribar aviat a Espanya.

A Itàlia amb la frase de Salvini que “Mussolini alguna cosa va fer bé” ja s’està donant una imatge tolerant amb el feixisme i això comporta postures radicals de moviments que pressionen cada cop més i finalment, una gran part de la societat, tolera i s’hi adapta.

Alba Sidera alerta d’aquests perills i de la seva maldat intrínseca. La lectura d’aquest llibre fa despertar la nostra consciència sobre els casos en què ja hem blanquejat i assimilat  el feixisme persistent en la nostra societat. Us en recomano vivament la seva lectura.

Alba Sidera

Alba Sidera Gallart (Girona, 1979) és periodista i viu des del 2008  a Roma, on s’ha especialitzat en l’estudi dels moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi de l’actualitat  política italiana.

Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari El Punt Avui i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara La Directa, Contexto, La Llança i Mèdia.cat

Més informació

Feixisme persistent d’Alba Sidera és periodisme d’alta volada“, Ressenya de Sebastià Bennasar a Bearn. Revista de Cultura

Article d’Alba Sidera “Feixisme desbocat”  El Punt Avui, 2 de desembre de 2021

Categories
Llibres

L’imperi del dolor

Al llarg de tres generacions d’una mateixa família (la família Sackler), Patrick Radden Keefe construeix un llarg i apassionant relat periodístic que ens endinsa en la manera en què els Sackler amassaran una de les més grans fortunes del món des de la indústria farmacèutica i sobretot amb la comercialització de productes derivats opiacis venuts com a analgèsics, el més emblemàtic dels quals és l’OxyContin. Aquest fàrmac precursor de la morfina està relacionat amb l’anomenada crisi dels opioides que al llarg dels darrers vint anys ha causat una devastació sanitària important als Estats Units amb milions de persones que han desenvolupat addiccions i gairebé mig milió de morts.

Els tres germans Sackler als anys cinquanta /Ed. del Periscopi)

El llibre està estructurat en tres parts. La primera part (El patriarca), és la història dels tres germans Sackler (Arthur, Mortimer i Raymond) fills d’una parella de jueus centreeuropeus que emigren als EUA la primera dècada del segle XX. Els tres germans estudiaran Medicina i s’especialitzaran en psiquiatria. L’Arthur, el més gran dels tres, crearà juntament amb els germans, un imponent holding d’empreses lligades al món farmacèutic i destacarà com un precursor en el desenvolupament exitós d’un màrqueting de vendes agressiu i sense escrúpols de productes farmacològics com no s’havia vist mai. La filantropia i el col·leccionisme seran trets diferencials de la família. En tot l’entramat d’empreses creades, la gallina dels ous d’or serà Purdue Pharma.

La segona part (La dinastia), és la història de la segona i tercera generacions dels Sackler, fins els nostres dies. Al llarg del text assistirem al creixement de la fortuna de la família fins a extrems impressionants amb la comercialització d’un analgèsic, l’OxyContin, dels problemes de salut pública que això comportarà, del blindatge absolut de la família (mitjançant advocats, directius o polítics) contra les veus que s’alcen arreu del país com a conseqüència de l’alarma sanitària i social que provoquen els opioides receptats de manera massiva a partir del final del segle passat i el començament del segle XXI.

La tercera part (El llegat) estén el relat fins pràcticament el dia d’avui. Veurem l’evolució dels membres d’aquesta família, així com d’alguns dels principals directius de Purdue enmig d’una societat que qüestiona i intenta que es persegueixin els presumptes delictes que l’activitat dels Sackler ha originat al llarg de molts anys. Un curt Epíleg que situa l’estat de la qüestió en el moment de l’edició del llibre i uns Annexos que expliquen quines són les fonts de documentació, centenars de cites finals i un índex, tanquen el llibre. Un total de 711 pàgines en les quals s’hi inclouen més de 50 de cites i índex. L’edició (Edicions del Periscopi), és molt acurada amb una molt bona traducció al català de Ricard Gil.

L’anterior llibre de l’autor, del qual podeu llegir la ressenya en aquest mateix blog, (No diguis res), ha estat un gran èxit editorial i una de les millors aproximacions periodístiques per descriure i ajudar a entendre el problema polític d’Irlanda del Nord. Em van regalar aquest llibre que us acabo de ressenyar i, d’entrada, em va fer una mica de mandra, ja que és um llibre gruixut i la temàtica em quedava una mica llunyana. Quan portava dues pàgines llegides JA ESTAVA ENGANXAT. És una lectura addictiva, com el primer relat documental sobre l’IRA. Si la comenceu, no la podreu deixar i, a més, n’aprendreu molt d’un tema i una societat (l’americana) que és propera i molt distant alhora.

Categories
Llibres

Autobiografía d’Agatha Christie

Barcelona : Espasa Libros, 2019 672 pàgines

La gran dama del suspens també va escriure sobre ella, va explicar la seva vida amb la mateixa agilitat, intriga i tensió que ho faria en les seves millors novel·les.

Al llarg de les tres dècades des de la seva mort el 1976, molts lectors i crítics d’Agatha Christie han sostingut que el llibre més convincent és el menys conegut: la seva Autobiografia. Tot i els seus èxits, sempre va ser una persona molt gelosa de la seva intimitat, arribant a extrems extravagants per eludir les aparicions en públic. Va rodejar la seva vida amb un mantell de misteri gairebé tan impenetrable com el de les seves novel·les.

En aquesta obra ens explica els anys feliços de la infància a l’estranger, les errades amoroses de la joventut, els seus dos matrimonis, els seus viatges a Egipte i Orient Mitjà seguint les passes del marit arqueòleg, Max Mallowan; també els contratemps en començar la carrera d’escriptora i la consecució gradual del seu èxit. És l’autobiografia d’algú que va saber gaudir de la vida i, al mateix temps, l’estudi d’una professional conscient, d’una escriptora que sabia perfectament quina era la seva feina i que ens explica com ho va fer.

Aquest llibre pertany a aquelles lectures que et situen en un temps i una societat, de la mà de les vivències de qui l’escriu. I si el personatge és viatjat i gens simple, com és el cas, estem davant d’una obra que ens explica moltes més coses que les peripècies personals.

Seguidament incorporo algunes fotografies de la casa on va viure: Greenway House al comtat de Devon a Cornuailles, i on es conserva intacta la decoració i alguns documents i obres originals. Declarat patrimoni de la Humanitat el març del 2004 ara pertany al National Trust.

La darrera fotografia és un manuscrit on hi escriu ingredients d’algun verí.