Novel·la important de la cultura catalana i força desconeguda per al gran públic. La primera edició és de 1901 i abans s’havia anat publicant parcialment a La Veu de Catalunya a partir de 1899.
Es considera la primera novel·la modernista catalana ja que per primer cop s’apliquen els pressupòsits estètics d’aquest moviment.
Els sots feréstecs, Butxaca 1984, 2014 de Raimon Casellas i Dou; edició a cura de Jordi Castellanos i Vila
L’autor
Raimon Casellas Dou (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) estudià al seminari que abandonà als 17 anys al quedar com hereu del negoci familiar. Soci de l’Ateneu Barcelonès va començar a publicar critiques d’art a L’Avenç primer i a La Vanguardia després. Més endavant a La Veu de Catalunya de la que fou redactor en cap.
Raimon Casellas, carbó de Ramon Casas
El 1893 va visitar París amb Casas i Rusiñol. A partir d’aquí defensà l’impressionisme en front de la pintura academicista en boga.
Arran de la Setmana Tràgica, i de diversos de problemes amb La Lliga regionalista i la nova generació de noucentistes va entrar en una depressió que el portà al suïcidi.
La novel·la que comentem és l’única que té. La resta de publicacions són contes, relats curts i assajos crítics d’art.
La novel·la
Com moltes altres novel·les és important situar-la en l’espai i el temps. Una zona pobre, boscosa, aïllada i un final de segle XIX amb una importància rellevant de la religió que es barreja amb supersticions ancestrals.
Sots a Montmany on és situa l’acció d’Els sots feréstecs
L’obra és més simbòlica que realista. Els personatges hi són com a base del que ens vol dir l’autor, el xoc ideal-realitat. El protagonista, un mossèn que l’envien castigat a una parròquia mig abandonada, té molt clar el que vol i que ha de fer amb els feligresos: actuar i transformar la realitat. El mossèn té la idea que l’Església tot poderosa i ell, com a representant, tenen la veritat absoluta. En conseqüència, són els altres els que han de canviar modificant l’ordre establert. El gran problema que tindrà, a més a més, és la (in)comunicació i el pas del temps amb els conseqüents canvis ja assentats. No sabrà o no podrà transmetre bé el missatge i es produiran una sèrie de tensions que aniran en augment. La ruptura total vindrà amb l’aparició d’una prostituta provinent del pla, símbol del mal, i una posterior tempesta destructiva (superstició) que s’interpretarà com a signe de derrota.
L’autor descriu molt bé els personatges, tant els principals, mossèn i parella de sagristà i majordona, com els secundaris, habitants de les valls. Fa servir un vocabulari que s’ha perdut i ens fa reflexionar en el retrocés del català i en les paraules que no fem servir i en conseqüència desapareixen. N’hem recollit algunes a continuació:
Bosquerols, embarbussats, endergues, garrinar, apariar, reviscolar, estrafer, emperesit, fistonar, tritlleig, arrauliment, balbes, xaruc, corsecar, cossar, bagassa, fer xangla, fer platxèria, afraus, balbes, garbons, gresols, cairats, vern, fer remor,…
Estat actual de l’església i rectoria de Sant Pau de Montmany
En resum, una bona novel·la, que cal treure de l’oblit en que està, ja que aporta un coneixement del passat interessant i també d’una riquesa de vocabulari que no hauríem d’haver perdut. Evidentment, té altres valors com la reflexió sobre el poder, la intransigència, el pas del temps i es pot entendre com una paràbola del fracàs de l’artista en el seu intent de tranformar la realitat, segons el Diccionari de la Literatura Catalana.
Mapa de la zona s’inclou en l’edició llegida i citada
En aquest mateix blog, Joan Solé Camardons, ja va ressenyar-nos Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte, editats el 2021, en ocasió dels dos cents anys de la seva mort. Ara, em permeto acostar-vos un altre volum a l’entorn d’aquell cors intrèpid esdevingut, des d’una progressiva autocràcia, emperador imperialista de França. El seu autor és Jesús Conte, i s’intitula Barcelona sota la bota de Napoleó.
La veritat és que, més enllà del que sabia per coneixements genèrics de la història, no havia llegit res sobre el referent que va inspirar la divertida cançó popular Napoleó tenia cent soldats, i el cert és que la lectura del llibre m’ha complagut. Potser perquè fa referència a Barcelona, en una època del cap-i-casal de Catalunya encara poc estudiada. I també perquè l’autor té la destresa -i el treball que comporta- de presentar-nos aquesta època i el comandament francès durant sis anys (1808-1814) des de múltiples vessants.
Retrat de Napoleó Bonaparte, c1803 de Laurent Dabos
I és que Barcelona va estar ocupada i sotmesa 2.297 dies durant l’anomenada Guerra del Francès. Amb tot el que això suposava de repressió de les llibertats i extorsió econòmica, amb l’ocupació i l’espoli de les cases i l’exigència creixent de diners i queviures per les tropes franceses i les italianes que les donaven suport. La qual cosa va comportar una fugida massiva dels barcelonins, que va reduir la població a la quarta part.
La ciutat, tancada dins unes muralles que més tard es demolirien i en estat de setge perpetu, era governada per Napoleó des de París, qui havia imposat el seu germà gran Josep I -popularment conegut per Pepe Botella- com a rei de la Corona espanyola. Ja que ens queixem tant -i amb tota la raó- de Madrid, cal que sapiguem que Barcelona va estar annexionada de facto durant dos anys (1812-1814) a l’Imperi francès i sotmesa, per tant, a París, situació que li comportava viure aïllada i incomunicada de la resta del Principat.
En aquestes circumstàncies, els barcelonins assistien incapaços als successius intents dels sometents, l’exèrcit espanyol i l’armada anglesa per alliberar la ciutat. Al seu torn, els patriotes que conspiraven intramurs eren passats per les armes o penjats a la força a la Ciutadella o empresonats a Montjuïc, en una època i una situació de gran duresa i que no admetia concessions.
Imatge: L’any 1808, el general Giuseppe Lechi —del cos de l’exèrcit napoleònic comandat pel general de divisió Guillaume Philibert Duhesme— accedia a l’interior de la Ciutadella i del castell de Montjuïc; i desarmava i desallotjava la tropa espanyola sense disparar ni un sol tret. Barcelona 1806. Autor: Moulinier.
Com era aquella Barcelona
A partir d’una exhaustiva consulta en arxius i documents de l’època, Barcelona sota la bota de Napoleó recrea com era la capital de Catalunya des del punt de vista urbanístic, social i econòmic. Com s’esdevenia la seva vida quotidiana amb el comerç i les fàbriques tancades, i amb funcionaris corruptes. I de quina manera, mentre una minoria invertia el temps lliure en els cafès, el teatre, els balls de carnaval i les rifes, molts ciutadans passaven gana i s’amuntegaven en uns establiments de caritat desbordats per la situació.
Imatge: Gravat de Barcelona (1810), obra d’Alexandre Laborde / Font: Institut National d’Histoire de l’Art, París.
Amb un estil periodístic àgil però no mancat de rigor, el llibre sobrevola un període força historiat des de la perspectiva bèl·lica, i amb un protagonista d’àmbit francès i vocació europea sobradament conegut. Una època, tanmateix, no prou analitzada des de l’òptica de la vida quotidiana.
És per això que el gran mèrit de Jesús Conte, periodista i escriptor de llarga trajectòria però no considerat, en principi, un historiador, és haver demostrat, en aquesta obra, la capacitat d’exercir com a tal. Procureu-vos un exemplar de Barcelona sota la bota de Napoleó i ja m’ho sabreu dir…
Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista. Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura.
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930) creà un règim dictatorial, autoritari, ultranacionalista espanyol, monàrquic i catòlic, de caire regeneracionista. Primo va arribar a la conclusió que l’exèrcit estava obligat a salvar Espanya dels seus enemics interiors amb la complicitat, això si, d’un rei que posà la Corona en joc en un moment de màxima descomposició del règim restauracionista, incapaç de donar resposta als reptes socials, econòmics i polítics que s’aguditzaven en acabar la Gran Guerra. No és cert que la Dictadura de Primo fos un règim net de sang: al dictador no li tremolà la mà en utilitzar gasos verinosos en accions massives contra la població civil rifenya en la guerra colonial del Marroc, ni en assassinar de manera sumaria molts anarquistes que condicionaven el seu model social; les detencions i empresonaments indiscriminats foren quotidians durant els anys de la Dictadura. El general creà un règim populista, de fet es pot considerar com un precursor del populisme de dretes a l’Europa d’entreguerres. Utilitzà la política de masses per intentar forçar la nacionalització del poble des dels principis polítics definits en les primeres línies d’aquest paràgraf. L’experiència va ser un nyap, i el que es va aconseguir va ser tot el contrari, és a dir, la republicanització progressiva de bona part de la classe política i de les classes mitjanes i populars. Primo va ser un propagandista, en el sentit d’intentar, mitjançant l’ús de la propaganda, forjar el sentiment nacional, catòlic i autoritari del poble, utilitzant la mentida, de manera compulsiva i sense cap aturador per tal d’aconseguir les finalitats polítiques que l’interessaven.
En el primer capítol (La forja de un rebelde sin causa, 1870 – 1920) s’estudia la vida de Primo que neix a Jerez de la Frontera en una família de terratinents. El jove comença la carrera militar que avançarà a l’ombra del seu oncle Fernando Primo de Rivera y Sobremonte (1831 – 1921) influent militar de la Restauració que acompanyarà i afavorirà el nostre protagonista al llarg de la seva carrera militar (i política). Durant la seva joventut iniciarà els seus problemes amb el joc d’apostes, la beguda i les dones; també coneixerà la seva dona (Casilda Saenz de Heredia) amb la que tindrà sis fills i que morirà en el darrer part, deixant un corrió de nens petits a càrrec de les dones de la família i sobre els quals, l’interès de Primo va ser relatiu i distant.
Retrat del tinent Miguel Primo de Rivera y Orbaneja als 23 anys d’edat (wikipedia.org) El jove heroi: dibuix del jove tinent defensant el Fuerte de las Cabrerizas Altas de Melilla el 28 d’octubre de 1893 (lavanguardia.com) Fernando Primo de Rivera, l’oncle afavoridor i conductor de la vida i la carrera de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org)
En el segon capítol (La forja de un golpista, 1920 – 1923) descriu els anys clau del nostre general a les Capitanies Generals de València i Barcelona, quan comença a experimentar la repressió total, via assassinats extrajudicials d’anarquistes i el paper de Sometent en aquesta repressió. En aquest ambient de violència contra els anarquistes, es fraguaren els plans colpistes del militar, així com les complicitats amb les elits, els catalanistes de dreta, els industrials, importants sectors de les classes mitjanes: a cadascú hi havia, per part de Primo, un missatge d’identificació amb uns objectius aparentment comuns. Tothom li donava suport perquè per a cadascú hi havia una aparent coincidència. El personatge ambiciós i mentider va aflorar aquí per tal d’aconseguir els seus objectius. El 13 de setembre Primo fa un pronunciament a Barcelona, bastant mal preparat, i que triomfà en el moment que Alfons XIII (s’ho va pensar uns dies), donà el seu suport.
Primo de Rivera, el rei Alfons XIII i els membres del Directori Militar l’any 1923 (lavanguardia.com) El rei i el dictador després del seu nomenament el setembre de 1923 (wikipedia.org) Martinez Anido, la mà dreta del dictador, en el centre de la imatge. A la dreta el dictador i a l’esquerra José Calvo Sotelo, el seu ministre d’hisenda durant el Directori Civil (lavanguardia.com)
El capítol tercer (El Directorio militar, 1923 – 1925) descriu la repressió que ell i la seva mà dreta, el general Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), tristament famós pel seu paper organitzador dels Sindicats Lliures i la llei de fugues durant el pistolerisme barceloní, van fer contra tots els opositors, tot situant el Somatent sota el control de l’exèrcit i publicant el Decret contra el separatisme (18 de setembre de 1923) que refredà de seguida els ànims dels catalanistes de la Lliga que li havien donat suport. És també l’època de la “pacificació” del Protectorat marroquí i la reconversió de Primo en relació a les colònies africanes, ja que passarà de ser favorable a deixar la colònia a convertir-se en un aferrissat partidari de continuar l’aventura colonial. El Directori establirà una lluita poc convincent i efectiva i molt populista contra el caciquisme i contra la corrupció
El capítol 4 (El Directorio Civil, 1925 – 1930) és la segona etapa de la Dictadura, quan Primo intenta institucionalitzar el règim amb un partit únic, la Union Patriótica (UP) a imatge del Partit Nacional Feixista, la creació de la Asamblea Nacional, primera cambra corporativa de l’Europa del segle XX, una inversió sense precedents en obra pública, la formació de monopolis estatals, (CAMPSA, Telefònica,…); tot això implicava una expansió estatal desconeguda que, unit a la manca de controls i el despotisme i arbitrarietat amb que dirigia l’estat, convertiren la Dictadura en un règim profundament corrupte: tothom, des d’el dicador en avall estava implicat en pràctiques il·legals.
El següent capítol (Caudillo nacional. Propaganda, culto al líder y masculinidades) analitza com el dictador construeix una imatge mesiànica i paternalista d’ell i del seu règim, utilitzant eines de propaganda de masses desconegudes fins el moment, tot plegat presentant l’exercici absolut del poder com un sacrifici per Espanya i apel·lant a l’amor del poble. En aquest marc mental de tutela del poble, es poden trobar exercicis de cinisme personal com era la prohibició (moralment justificada) de les apostes en els jocs d’atzar quan ell mateix va continuar apostant perdent sumes ingents de diners en timbes privades durant tota la Dictadura, sense que això li plantegés cap dilema moral. La premsa primoriverista associava a Primo la seva actitud de bon pare de familia catòlic i la rellevància de la virilitat militar per tal de restaurar una “masculinitat nacional” que s’estava perdent en la dècada dels vint. El rol de líder caballerós i romàntic contrastava amb la seva doble moral que s’evidencià en molts moments del seu règim.
Primo de Rivera amb els seus cinc fills: Miguel, José Antonio i Fernando i a sota Carmen i Pilar assegudes amb la tieta Maria Jesús, germana del general que va cuidar dels nens en morir la mare l’any 1908 (Diario de Jerez) La Caoba és el sobrenom amb el qual es coneixia una prostituta andalusa de Madrid addicta a la cocaïna en els anys vint. Es va fer públicament coneguda quan va ser detinguda en 1924 per tràfic de drogues per a després ser posada en llibertat per ordre directa del dictador Miguel Primo de Rivera, amb qui mantenia relacions. L’escàndol va ser sonat (blog de Vladimir Merino)
El sisè capítol (La nacionalización de masas) analitza l’extensa i intensa campanya de nacionalització, acompanyada de la repressió dels considerats enemics màxims, que no únics, de l’espanyolisme: els anarquistes i els catalanistes. En la campanya utilitzà tots els recursos de control polític que disposava: els governadors civils, els delegats governatius, el propi partit (UP), el Sometent Nacional, amb l’objectiu de crear un nou espanyol amant acrític d’una Espanya triomfant i mel·liflua i obedient total dels seus governants. Això superarria la lluita de classes i portaria els bons espanyols a una convergència nacional positiva. Com s’ha esmentat més amunt l’experiment fou un rotund fracàs.
Cartells de l’Exposició Ibero-americana de Sevilla i de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929: Apoteosi propagandística i mostra de la decadència econòmica del règim
El penúltim capítol (Caída y muerte de un dictador) explica i analitza els esdeveniments polítics, econòmics i socials que van conduir al final de l’experiment dictatorial. La pèrdua progressiva del suport dels diferents sectors socials que havien recolzat l’establiment de la Dictadura, el continu distanciament entre Primo i el rei Alfons XIII, les tensions creixents amb sectors de l’exèrcit conduiren la dictadura primoriverista a un carreró sense sortida. Les dificultats eonòmiques foren un dels factors desencadenants de la caiguda: una política monetarista totalment errònia que conduí a l’enfosament internacional de la pesseta, amb un dèficit públic desbocat i una dificultat creixent per trobar finançament. Les tensions polítiques portaren a intents insurreccionals al llarg dels sis anys de règim, sempre desarticulats amb prou eficàcia repressiva, però amb costos polítics: la Sanjuanada (intent de cop militar del 24 de juny de 1926, l’intent de sublevació a Prats de Molló de novembre de 1926 preparat per Francesc Macià (1859 – 1933) o l’intent de cop d’estat de gener de 1929 protagonitzat pel polític conservador José Sánchez Guerra (1859 – 1935). Abandonat pel rei i frustrat un darrer intent de plebiscitar la seva continuïtat entre els principals comandaments militars, Primo de Rivera partí a l’exili a París l’1 de febrer de 1930. Amb una salut molt precària, malalt de diabetis i fent cas omís als metges, que li recomanaven un canvi d’estil de vida, Primo morí a París el 16 de març de 1930.
Imatge oficial de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org) Mussolini amb el dictador. L’estudi historiogràfic de la relació del primoriverisme i el feixisme és objecte de polèmica, encara avui dia (alamy.es)
El darrer capitol del llibre (¿Qué ha pasado aquí?) és una revisió historiogràfica i de la memòria del dictador i del seu règim. La figura i la seva memòria i el seu tractament ha anat variant al llarg dels anys i en funció de l’enfocament historiogràfic (conservador, progressista, etc.) o del context polític del moment. Es fa un repàs de tot això, molt interessant. També hom parla del tractament mediàtic, televisiu, a través de pel·lícules o sèries en les quals de manera directa o a través del context històric es retrata el general, el seu règim o la seva època.
Estàtua eqüestre de Miguel Primo de Rivera situada a la plaça de l’Arenal de Jerez de la Frontera i vandalitzada amb pintura vermella. El debat sobre si s’ha de sotmetre o no a la Llei de Memòria Històrica continua a l’actualitat (Diario de Jerez)
El total dels vuit capítols del llibre són 300 pàgines, a les que segueixen els agraïments, les notes, les fonts consultades, la bibliografia i un índex onomàstic fins el total de 413 pàgines que configuren l’obra completa. El llibre d’Editorial Crítica es va publicar a Barcelona l’octubre de 2022.
Alejandro Quiroga Fernández de Soto és investigador Sènior Beatriz Galindo a la Universitat Complutense de Madrid i reader en Història d’Espanya a la Newcastle University del Regne Unit. Doctor en Ciències Polítiques per la London School of Economics and Political Science, ha estat professor d’Història i Polítiques al King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway i University of Nottingham. L’any 2005 va obtenir la plaça de professor titular a la Newcastle University i el 2008 el lloc de reader en Història d’Espanya a la mateixa universitat. Entre 2011 i 2016 va ser Investigador Ramón y Cajal a la Universitat d’Alcalá. Els seus treballs se centren en l’estudi dels nacionalismes i les identitats nacionals a l’Espanya dels segles XX i XXI.
Podeu seguir aquí el vídeo de la conferència de l’autor Alejandro Quiroga a l’Ateneu Barcelonès el dia 9 de maig passat.
És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.
Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com conseqüència de la descolonització, independència i finalment, unificació del país.
Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023
Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.
També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.
Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.
No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.
Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.
Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència emparant-se en la declaració dels drets humans.
Dues fotos de la guerra del Vietnam
Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.
La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.
“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve
Més informació
Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”
Una notícia apareguda als mitjans fa un parell de dies, m’ha fet recordar un autor, Charles Dickens, (1) tan estimat per alguns i tan desconegut per d’altres. I sobretot la importància que les seves cròniques i novel.les van adquirir com a denúncia social pel gran públic que les esperava, fet que no s’ha tornat a produir amb la mateixa fortalesa. L’avidesa de lectura en aquell moment era paradigmàtic.
A la memòria de tots hi ha algunes de les seves grans novel·les: Història de dues ciutats, Oliver Twist, Grans esperances… Però voldria recordar un altre aspecte no tan conegut de la vida del novel·lista, que va afavorir la profunditat i extensió de la seva obra: l’insomni que va patir durant part de la seva vida. «Fa alguns anys vaig patir d ‘un insomni passatger, atribuïble a una impressió dolorosa, i aquest insomni em va obligar a sortir a passejar pels carrers durant tota la nit», va escriure el mateix Dickens en un dels seus llibres titulat Passejades nocturnes, en què relata les llargues caminades que donava per Londres en plena nit a conseqüència dels problemes de son que patia.
Gairebé cada nit, l’escriptor abandonava casa seva a Tavistock Square poc després de les dotze, i vagava pels carrers sense un rumb prefixat. De vegades aquestes passejades nocturnes van arribar a prolongar-se fins a la matinada. En aquest deambular solitari, Dickens va prendre notes per fer retrats de la fauna nocturna londinenca: els borratxos que abandonaven les tavernes amb pas vacil·lant, els policies, les prostitutes… Tots ells van quedar immortalitzats per la seva ploma. Les seves cròniques deixen constància que aquestes passejades el van portar moltes vegades fins als teatres del Covent Garden o fins i tot els murs de la presó de Newgate.
Tot això, que podriem allargar amb les seves pròpies paraules, i que pot semblar anecdòtic, va permetre una literatura responsable i de denúncia social, que no va tenir mirall en tota la literatura europea del moment, a excepció de la d’Émile Zola. Aquestes passejades el van portar a les sortides i entrades de les fàbriques i dels barris dels obrers que les treballaven, i aquí és on neix el gruix de les seves històries: la misèria i les seves primeres víctimes, els nens.
Moltes novel.les en són testimoni, però escolliré Oliver Twist perquè la rudesa amb la qual es desfoga l’autor ens acosta del tot a la notícia que ha motivat aquesta ressenya: un nen orfe i desemparat lluita per sobreviure contra les adversitats. Tot i les penalitats, l’autor ens vol transmetre un missatge optimista en un món on hi ha persones bones disposades a ajudar, i a personatges que no sucumbeixen a l’entorn, el mateix Oliver; encara no havien aparegut les teories deterministes. Londres és descrit com una successió de carrers laberíntics i patis pels quals Oliver és arrossegat, i on percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. Dickens va retratar com cap altre les misèries de l’època victoriana: va denunciar la pobresa, el maltractament a la classe obrera i la corrupció de les institucions en una crítica constant a la hipòcrita moral.
Per completar la notícia de l’inici, n’adjunto una del 2004, de l’Arxiu Nacional Britànic. No cal dir res més. El que viuen els infants avui dia, i el futur que els hi estem preparant, ens hauria de posar en alerta, encara que dormim molt bé.
Borja de Riquer completa amb aquest gran llibre la investigació i posada al dia historiogràfica d’un personatge clau en la història del Catalanisme polític del primer terç del segle XX i que va tenir també un paper molt rellevant en la política de la Restauració espanyola fins l’arribada de la Dictadura del general Primo de Rivera. No és ni molt menys el primer llibre que Riquer publica de manera específica sobre Cambó: com a resultat de la seva tesi doctoral publica l’any 1977 Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904); El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997); “Escolta Espanya”: la cuestión catalana en la época liberal (2001); Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (1930-32) (2007). La llista que he fet no és gens exhaustiva i en molts altres llibres, sol o en col·laboració amb altres autors o en diverses monografies apareix aquest personatge que Riquer coneix com ningú a Catalunya i a Espanya. Per tant, es pot considerar aquesta biografia com una síntesi excepcional que descriu una època viscuda per un home molt complex i contradictori, com era Cambó.
Francesc Cambó en un retrat fet per Ramon Casas entre 1897 i 1899 (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Retrat de Cambó de l’època que va patir un atemptat poques setmanes abans de les eleccions on Solidaritat Catalana va guanyar de manera gairebé total l’any 1907 (historiasdeltren.com)
La lectura d’aquesta primera part us conduirà, entre d’altres coses, pels fets de la Setmana Tràgica, els esdeveniments de 1918 – 19 amb el fracàs del primer projecte d’autonomia política per a Catalunya, l’entrada de Cambó en els governs de Madrid com a ministre d’Hisenda i de Foment o les complexes relacions del nostre personatge amb el rei Alfons XIII. El període de la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) representà políticament un autoexili per a Cambó però no pas una inactivitat ja que gràcies a la publicació de nombrosos llibres i articles, va estar molt present en la política fins a convertir-se en un dels homes clau de cara al futur retorn a un règim constitucional. En el moment decisiu, amb la caiguda del dictador, els anys 1930 – 31 un seguit de dubtes i una malaltia greu, junt amb una anàlisi errònia de la realitat política, l’impediren de convertir-se en l’home per manar que s’havia anat forjant i això provocà la fugida del país en proclamar-se la República.
Narcís Verdaguer i Callís (1863-1918) advocat amb qui va començar a treballar Cambó. Propietari de la revista quinzenal “La Veu de Catalunya”, va traspassar la capçalera al grup de la Lliga que la va transformar en diari (wikipedia.org) Enric Prat de la Riba (1870 – 1917) fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1917) (wikipedia.org) Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) succeí Prat en la presidència de la Mancomunitat (1917 – 1924); la Dictadura de Primo de Rivera el va destituir (wikipedia.org)
Francesc Cambó i Batlle va ser una persona molt polièdrica, amb múltiples arestes vitals que interactuen unes amb les altres. Partint d’aquesta complexitat, Riquer estructura el llibre en un eix central, el Cambó polític que descriu, analitza i interpreta la seva vida de forma exhaustiva al llarg d’unes 550 pàgines, partint del moment del seu naixement a Verges el 2 de setembre de 1876 i la seva infantesa a cavall de Verges i Besalú, on hi havia la família materna, en uns ambients benestants de la societat rural, conservadora i catòlica que explica la formació del seu primer pensament polític. Tercer fill d’una prole de vuit, aviat es convertí en l’hereu per la mort dels dos germans grans, Ramon i Josep quan eren nens. El 1892 comença estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, per la qual cosa es traslladà a Barcelona on acaba els estudis de les dues carreres el 1896 i 1897. Molt interessant l’evolució del jove conservador des del Centre Escolar Catalanista (s’afilià l’any 1893 i en serà president dos anys més tard) on coincidarà amb futurs líders catalanistes com Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch. Des del Centre Escolar intenten ocupar la presidència de les principals entitats barcelonines, com ara l’Ateneu, cosa que aconsegueixen amb la candidatura d‘Àngel Guimerà com a president i Joan Maragall com a secretari. El valor polític del jove president del Centre de dinou anys, anava creixent. De la mà de Guimerà entrarà a la Lliga de Catalunya i ens els darrers anys del segle XIX, anà forjant les seves postures catalanistes en un ambient força influït pel desastre colonial i les postures de l’incipient regeneracionisme. A finals de 1898, Prat havia creat un nou diari La Veu de Catalunya, la capçalera del qual li havia cedit Narcís Verdaguer i Callis (cosí de Mossen Cinto), advocat i protector de Francesc Cambó. En el diari, Cambó treballaria com a redactor i responsable de política internacional. L’any 1899, Cambó, Prat i Verdaguer i Callís van fundar el Centre Nacional Català que agrupà els escindits de la Unió Catalanista amb el grup provinent de la Junta de l’Ateneu. L’any 1901, el Centre es va fusionar amb el minúscul Partido regionalista i es va formar la Lliga Regionalista on el jove Cambó ja era dins del nucli dirigent. Passem per moments importants de la història del Catalanisme com el Tancament de Caixes o les primeres eleccions legislatives de 1901 anomenades dels Quatre Presidents on la Lliga Regionalista guanyà clarament la candidatura. Els fets del Cu-Cut! i la formació de la Solidaritat Catalana signifiquen la irrupció plena de Cambó en la política espanyola. Aviat esdevingué líder de la Lliga que repartí els papers amb un Prat responsable de la política interna i un Cambó a les Corts defensant el seu programa lligaire amb una doble proposta: una modernització de l’estat compatible i complementària d’una autonomia catalana. Tal com va anar la història, i això ho descobrireu profusament en les apassionants pàgines del llibre, cap dels dos objectius es van acomplir en cap moment. La xarxa complexa dels interessos econòmics dels homes de la Lliga amb la conflictiva situació social que es vivia en els anys posteriors a la Gran Guerra posaren Cambó en contradicció política constant i l’anticatalanisme creixent a Madrid impedí de totes que cap dels objectius polítics de Cambó pogués reeixir.
El govern de concentració de Maura de 1918: d’esquerra a dreta (amb faixí) Santiago Alba, Romanones, Antonio Maura, rei Alfons XIII, Dato, García Prieto, González Besada i Cambó que era ministre d’hisenda (nuevatribuna.es)
Francesc Cambó (en el centre) i Miguel Maura (a l’esquerra) amb altres ministres mauristes en una reunió a l’hotel Ritz de Madrid l’any 1930. Van crear el Partido de Centro Constitucional en un intent, que seria fallit, de donar sortida constitucional a la Monarquia després de la caiguda de la Dictadura (nuevatribuna.es)
Durant els anys republicans i des de l’exili intentà, sense èxit, reconstruir la Lliga, tot admetent a contracor que l’esquerra catalanista aconseguís una autonomia que ell havia perseguit infructuosament durant els anys de la Restauració. Se sentí molt incòmode ja que les dretes espanyoles, aliades naturals, esdevenien més anticatalanistes que mai. Cambó es mogué entre la reticència i l’acceptació pragmàtica del nou règim. Tindrà un paper clau en la presentació (guanyadora) d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la reformista llei de Contractes de Conreu (1934) presentada pel govern d’ERC, la denegació de la qual actuaria de detonant dels Fets d’Octubre de 1934. Cambó i la Lliga es presentarien a les eleccions de febrer de 1936 amb el Front Català d’Ordre que agrupava a Catalunya, a més de la Lliga, entitats com els radicals de Lerroux, l’Acció Popular (la CEDA de Gil Robles), la Dreta de Catalunya (els monàrquics de Calvo Sotelo) i els tradicionalistes. Cambó, que anava de número 1 per Barcelona no sortí elegit, per uns milers de vots. Quan es produí el cop d’estat del 18 de juliol, Cambó era de vacances amb el seu iot Catalonia, fent un dels habituals creuers pel Mediterrani; rebé la nova situació com una “militarada inesperada i indesitjada”. En els dies següents i motivat pels fets violents revolucionaris derivats del cop d’estat fracassat, l’actitud de Cambó canvià i es tornà en un clar recolzament econòmic, logístic i de propaganda cap a l’exèrcit rebel degut a la seva simplificació inicial del conflicte: “barbàrie contra civilització”. Malgrat el distanciament de Franco i la seva actitud distant i bel·licosa envers el Catalanisme, els intents de Cambó de situar-se políticament dins del bàndol sublevat, per tal que la Lliga entrés en un suposat govern provisional, continuaren durant molt de temps, tot i que de manera progressiva es va anar allunyant del nacionalisme violent, anticalanista i excloent que representava el bàndol franquista. Malgrat tot, Cambó mai no va rectificar ni va lamentar el suport que va donar als sublevats i sempre va mantenir l’hostilitat contra les forces polítiques republicanes, especialment contra el govern de Companys. A mesura que avançava la guerra creixia la seva preocupació pel que passava a l’Espanya “blanca”, com anomemava ell la zona rebel, i ja era conscient que tot l’esforç hauria d’anar per intentar salvar la llengua i l’alta cultura en una etapa que ell ja albirava a les acaballes de la guerra com a dura, difícil i dramàtica.
La darrera etapa del Cambó polític entre el final de la guerra civil i la seva mort l’any 1947 serà d’un exili europeu fins que en començar la Segona Guerra Mundial se’n va, primer als EUA i finalment a Argentina, on viurà fins la seva mort; durant aquests anys, tot i dedicar-se més a les altres facetes de la seva vida que ara comentaré, no abandonà, des de la llunyania i l’enyorança, els intents per reconstruir el seu projecte polític, totalment aliè a la fosca i brutal realitat que es patia a Catalunya.
La Bernat Metge i els projectes culturals de Cambó: Superior esquerra l’emblema de la fundació. Superior dreta: Alguns dels llibres clàssics traduïts i publicats. Carles Riba (1893 – 1959) l’ànima de la fundació durant molts anys Inferior esquerra: Ferran Soldevila (1894 – 1971) incorporat als projectes de Cambó com altres importants intel·lectuals i investigadors catalans Inferior dreta: Joan Estelrich (1898 – 1958), l’home de Cambó en la direcció de la Bernat Metge
La segona part del llibre està dedicada als “altres Cambó“, és a dir, a les múltiples facetes d’aquest home polièdric i contradictori. Comença parlant del Mecenes. Dos aspectes expliquen el mecenatge de Cambó: el primer és el fet que esdevingué un home immensament ric que pogué dedicar el seu temps a les seves passions, la política i la cultura; el segon és que els seus projectes culturals el portaren a convertir-se en el mecenes per excel·lència de la Catalunya noucentista i en un dels més eminents i destacats de l’Europa del seu temps. Quan encara era molt jove, l’any 1906, Eugeni d’Ors el qualificà de “noucentista actiu – ideal i braç-, un noucentista armat“. Les línies d’actuació de Cambó al llarg de la seva vida són diverses: en primer lloc la formació d’una important col·lecció de pintura europea que abraçava del segle XIII al XIX, pensada inicialment per prestigiar la ciutat de Barcelona. En segon lloc la creació de grans institucions culturals, on sobresurt la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català dels clàssics grecollatins. En tercer lloc, l’ajuda a institucions ja existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans o investigadors i intel·lectuals de la cultura catalana per a l’elaboració i publicació d’obres de gran nivell científic i artístic.
Cambó com a home de negocis internacional, és una altre aspecte de la vida de Francesc Cambó que no es pot deslliurar del polític o el mecenes. Com a professional de l’advocacia, Cambó va ser en la seva joventut, un expert negociador de contractes i concessions: proposar pactes, interpretar lleis i normes o defensar interessos empresarials, era un hàbil professional i això li donà una bona posició nacional i internacional com a conseller de nombroses empreses. La política i els negocis aniran sempre del bracet. Així a les eleccions municipals de 1901, amb 25 anys és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i això li facilitarà contactes amb companyies de serveis; així quan havia de negociar la concessió dels tramvies de la societat Les Tramways de Barcelone coneixerà Dannie Heineman director delegat de l’empresa belga Société Financière de Transports et d’Entrepreises Industrielles (SOFINA) i home de confiança de la família Rathenau, propietària de l’AEG alemanya que és al darrere de SOFINA. De bon inici, Cambó estarà ben situat a l’estratègia de la SOFINA. Amb la derrota alemanya a la Gran Guerra, arribarà el gran moment de Cambó: AEG es propietària de l’empresa CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad) que subministra electricitat al Gran Buenos Aires. Per evitar l’embargament per part dels aliats, segons els acords del Tractat de Versalles, es fa una àmplia maniobra financera, per la qual la CATE es converteix en empresa espanyola (els espanyols no arribaran a tenir més del 20 % de la companyia) la creada adhoc CHADE (Compañía Hispano Argentina de Electricidad) pertanyent al grup belga SOFINA (o sigui d’amagat, AEG) i com a president Francesc Cambó. L’èxit de l’operació facilità a Cambó vinculacions econòmiques internacionals molt importants. Segurament, durant els anys trenta, la fortuna de Cambó era de les més considerables a nivell internacional. El final de la CHADE a l’Argentina als anys quaranta, ocupa una part important del relat, ja que l’empresa acabà de mala manera en un mar de corrupcions econòmiques i polítiques on Perón, Franco i Joan March varen jugar papers importants.
L’edifici Cambó a Via Laietana 30. L’amplíssim i molt luxós àtic era la seva vivenda barcelonina i lloc on havia d’exhibir-se la seva col·leció pictòrica en un primer moment (becinadas.es) Helena Cambó (1929 – 2021) amb el “Retrat de Michele Marullo Tarcaniota” de Botticelli, l’obra més estimada per Cambó (elpais.es).
La vida privada de Cambó ocupa la darrera part de l’obra, El bon vivant, com l’anomena Riquer. Les contradiccions, la doble moral, el seu caràcter fort, poc solidari i extremament vanitós, tot i que Cambó era molt reservat i mantenia una discreció màxima sobre la seva vida privada, que mai va ser airejada en públic ni utilitzada per a atacar-lo. Era proverbial el seu mal geni, poca paciència amb la gent, tenia fama de ser exigent i sever. Tenia conviccions religioses profundes, tot i que no sempre seguia les normes de la moral catòlica. Les relacions d’amistat amb diferents persones del món de la política, religiosos etc., tenen un bon tractament en aquesta part del llibre. Malgrat tenir una salut fràgil (efectes secundaris d’un atemptat patit l’any 1907), no defugia les bones cases (la més coneguda la de Via Laietana 30) repartides per tot el món i la bona vida. Viatges constants, hotels de luxe, formaven la seva vida quotidiana, així com el seu iot Catalonia on feia creuers cada estiu acompanyat de grups d’amics i de dones diverses. Dues dones destaquen (entre moltes) en la vida de Francesc Cambó: Montserrat Ribera, amb qui tingué una filla de nom Montserrat Girona a la qual Cambó no volgué reconèixer mai, tot i que els que la coneixien deien que la nena era com Cambó amb faldilles. El segon cas més conegut és el de Mercè Mallol amb qui tindrà una filla de nom Helena. En aquest cas Cambó es casarà amb la Mercè l’any 1946 i declararà Helena com la seva hereva universal. La mort de Francesc Cambó l’any següent iniciarà un llarguíssim i embolicat procés per l’herència que durarà molts anys i que el llibre explica abastament. La mort de Cambó es va produir de manera sobtada a Buenos aires el 30 d’abril de 1930 quan estava a punt de tornar a Barcelona.
L’epíleg o reflexió final que fa en Riquer en poc més d’una dotzena de pàgines, és un bon resum del que es llegeix en el llibre, ja que inclou un seguit de conclusions importants i acaba amb els diferents projectes (quatre segons l’autor) que el Catalanisme polític ha plantejat a Espanya al llarg dels darrers cent anys. El llibre acaba així: “La por als canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle”
El libre (Edicions 62, 2023) consta de 888 pàgines de text que inclouen les parts que he esmentat al llarg de la ressenya. Els nombrosos comentaris i les cites, són inclosos a peu de pàgina, cosa que facilita la consulta conforme vas llegint. La bibliografia, l’abreviatura dels arxius i les fons consultades, un índex onomàstic i un de general tanquen l’obra amb un total de 920 pàgines. Un comentari personal que vull fer, i que és important en el llibre que estic ressenyant, és la importància de molts arxius i sobretot la correspondència personal entre Cambó i molts polítics (de la Lliga o no) que contribueixen a donar matisos importants o fins i tot canvis bruscos a les interpretacions conegudes com la del seu biògraf oficial Jesús Pabón de 1963 o als Dietaris del propi Cambó, escrits que moltes vegades tergiversen la realitat del moment, adequant el que havia passat als nous contextos o realitats polítiques. El treball d’investigació amb les noves fonts historiogràfiques, com fa de manera molt brillant el doctor Riquer, ajuden a una visió més autèntica i real de Francesc Cambó en el que fins ara és el seu darrer retrat.
Aquí podeu veure la conferència / taula rodona a l’Ateneu Barcelonès de 7 de març de 2023 amb el títol: Francesc Cambó: Projectes i projeccions d’un polític, a càrrec de Borja de Riquer, Josep Maria Carreras i David Martínez Fiol, moderat per la periodista Lidia Penelo
Quaderns de la Fundació Joan Maragall, 126 (maig del 2022)
No m’havia trobat mai -i no sé si és massa freqüent- amb un llibre de poesia en què l’autor comentés, un per un, els seus poemes. Però la fórmula em sembla atractiva, sobretot perquè permet al poeta reflexionar sobre la seva poesia i saber-la interpretar de cara als lectors.
Ara, el poeta segarrenc Jordi Pàmias ho fa a l’entorn de la seva poesia cristiana, en una antologia de la seva obra en la qual aquesta característica resulta especialment significativa. L’autor és un cristià convençut, però la seva és una fe oberta i dialogant, lluny, doncs, de les concepcions més conservadores de l’Església Catòlica. Fixeu-vos que a un agnòstic com jo -però interessat en la dimensió cultural de les religions- no li costa massa distingir entre “cristià” i catòlic”, perquè són dos aspectes que, tot i que relacionats, no signifiquen ben bé el mateix.
Tal com diu, en un excel·lent pròleg, el president de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i Cultura), David Jou -poeta ell mateix-, els comentaris als poemes “permeten veure no tan sols l’evolució, sinó les fites més intenses de l’experiència espiritual personal, amb distanciaments i fredors, emocions i dubtes, escrúpols i desenganys, retorns i retrobaments”, així com referències molt valuoses a diversos models literaris. Aquestes referències revelen com “la consideració profunda d’alguns elements aliens a la tradició cristiana també contribueixen a plantejar-se qüestions existencials i religioses d’envergadura, des d’una perspectiva més plural i complexa, però sense abandonar els valors cristians de fons”.
Crist en Majestat (Pantocràtor) de Sant Climent de Taüll
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums, i també és autor de dos dietaris i una obra de teatre. Té la majoria de premis poètics i literaris i també ha obtingut la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Des de l’any 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.
Els poemes pamians s’entenen encara millor a partir dels comentaris, tot i que la producció de Pàmias no és difícil de llegir ni de comprende. I desitjo que, com a mi, aquesta poesia -i l’específicament cristiana- us interpel·li, i encara més si també sabeu fer la distinció entre cristià i catòlic. Si sou sensibles -com ho és Jordi Pàmias- als ecos del Concili Vaticà II i a la línia innovadora del papa Francesc. Encara que també sigueu agnòstics o fins i tot ateus. Amb tot el dret de creure, dubtar-ne o, fins i tot, no creure, o sigui: el més democràtic i el que més convingui…
Més informació sobre Jordi Pàmias
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, 1938) és autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. Durant trenta anys va exercir de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums: El foc a la teulada, La nit en el record, Lluna d’estiu, El do de la paraula, Terra, mite, àngel i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos. Entre els seus títols destaquen, per exemple, Flauta del sol, Àmfora grega, Narcís i l’altre, Fuga del mil·leni, Terra cansada, Al cor del món o La paraula i el cant. També és autor de l’obra de teatre Camí de mort i dels dietaris Des de la foscor: un dietari dels anys 60, Quadern de tres estius i Déu no té pressa. Ha rebut, entre d’altres, els premis Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Jaume Fuster, Premi Crítica Serra d’Or, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura; des de 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.
Jordi Pàmias
Trenta poemes comentats, de Jordi Pàmias, Fundació Joan Maragall, podeu llegir-los aquí (PDF)
Laura Agustí: Historia de un gato. Lumen (Barcelona, abril del 2022)
Dins del camp de la novel·la gràfica -que cada cop té més prestigi-, s’escau comentar aquest llibre de la il·lustradora i escriptora Laura Agustí, d’origen aragonès i resident a Barcelona. És un recorregut per l’univers dels gats, i a tots els que ho som, de gatuns, això ens produeix satisfacció. Ja se’n van adonar els antics egipcis, que adoraven els gats no solament des d’un punt de vista simbòlic, sinó també perquè s’adonaven que aquest animal, amb la seva habilitat per caçar rates, els protegia les collites.
I·lustració de Historia de un gato de Laura Agustí , ed. Lumen
Historia de un gato ens explica la relació de l’autora Laura Agustí amb Oye, un gat siamès que va arribar a casa seva quan no era més que un cadell blanc que cabia a la mà, i que va restar amb la Laura disset anys. Aquesta història es complementa amb curiositats diverses i consells savis per a totes i tots els que estimem el món dels gats, en el meu cas mitjançant la gateta Leia, un encant d’animal.
Laura Agustí autora d’Historia de un gato
Adjuntes al relat, les nombroses il·lustracions de Laura Agustí, plenes de sensibilitat i ofici, barregen amb subtilesa romanticisme, modernitat i nostàlgia. Amb el seu traç fi en blanc i negre, l’univers gatú s’hi reflecteix amb gràcia, destresa i màgia. I en el text, resulta especialment interessant la referència històrica dels gats en el món de l’art, mitjançant creadors com Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer, Hieronymus Bosch El Bosco, Pieter Brueghel, Diego Velázquez, Francisco de Goya, Pierre Auguste Renoir, Edouard Manet, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Paul Klee, Gustav Klimt, Amedeo Modigliani, Henri Matisse, Marc Chagall, Frida Kahlo, Joan Miró, Salvador Dalí, Andy Warhol, Fernando Botero i d’altres.
Leonardo da Vinci
Hieronymus Bosch El Bosco
De manera que, a partir de la lectura i la visualització d’aquest llibre, atreviu-vos -si no ho heu fet ja- a posar un gat, o una gata, a la vostra vida. No us en penedireu…
Pierre Auguste Renoir: “Dona amb gat”
Més Informació
Laura Agustí: “No soy madre ni lo voy a ser, pero sé que habrá gatos en mi vida” Article El Mundoaquí
Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.
En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.
És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.
(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.
Àlvar Llobet: Joan Sauret, tasca i esperança Fundació Josep Irla (maig del 2022)
L’exili republicà, per Europa i Amèrica, va ser llarg i sofert, i alguns dels seus referents es van passar anys sense tornar al nostre país. És el cas de Joan Sauret, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya des de França i exemple de polític honest, sempre des de l’enyorança del seu Balaguer natal.
A la capital de la Noguera hi iniciaria la seva trajectòria, com a impressor, periodista i impulsor de la revista quinzenal Pla i Muntanya. També col·laboraria a d’altres publicacions, començant per Ressorgiment de Buenos Aires, a la qual s’havia vinculat durant una etapa juvenil a l’Argentina. Recentment, un altre periodista balaguerí, Àlvar Llobet i Sotelo, ens posa a l’abast el seu itinerari vital i la seva lluita política, en un llibre molt reeixit.
Vinculat a ERC des dels inicis i diputat al Parlament de Catalunya, Sauret, dins del nostre Govern, arribaria a ser director general de Sanitat. Ja a l’exili, es vinculà al grup de catalans de Montpeller i fou, durant un temps, internat al camp de concentració de Vernet. L’any 1954 esdevingué secretari general d’Esquerra succeint Josep Tarradellas, càrrec que deixarà el 1976 per a donar pas a Heribert Barrera.
Amic de Tarradellas, un senyor molt seu, hi tindria després força tibantors i fins i tot enfrontaments després que el polític de Cervelló esdevingués president de la Generalitat. Sauret hagué de combatre, singularment, el nucli de tarradellistes residents a Mèxic i se n’aniria sortint, no sense dificultats. Partidari de la unitat de les forces catalanes d’esquerra -amb l’excepció del PSUC-, també buscaria l’entesa amb els nacionalistes bascos i els republicans espanyols i establiria contactes europeistes, sempre amb l’objectiu d’afeblir el règim franquista tant com fos possible.
París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM
El llibre de Llobet, ben contextualitzat, disposa igualment d’una molt àmplia selecció de fotografies que també contribueixen, com la resta d’aquest volum publicat per la Fundació Josep Irla -vinculada a Esquerra Republicana-, a una valuosa recuperació de la memòria històrica. Hi observem amb detall les diferents etapes de la vida de Joan Sauret, el qual, vidu i ja molt gran, decideix retornar a Balaguer per tal de morir-hi en pau. Una ciutat que tenia força oblidada la trajectòria del dirigent republicà, que aquest llibre recupera amb escreix des de la tasca i l’esperança.
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.