Etiqueta: S. XX

Categories
Música

Els primers amors clàssics del jazz

La recent ressenya sobre Xostakóvitx m’ha fet recordar que fa unes setmanes llegia un llibre, que vaig comprar per regalar, que explica un fet sobre el qual m’agrada molt tornar-hi, i és cóm va anar penetrant el jazz més primerenc a Europa, i que sovint va ser de la mà de compositors de música “clàssica” del segle XX. Aquest llibre ho explica molt bé.

França sempre ha estat una porta d’entrada de la música nord-americana a Europa i no diem a partir de 1945, que influènciarà la música auctòctona fins a imprimir-li un segell identificador: la chanson. Un altre tema apassionant. Però sobre aquests inicis ho hem de contextualitzar: en el moment que comencen a sonar els primers ragtimes i cakewalks, encara anteriors al jazz, a Paris. Un Paris que està sota els efectes i els efluvis de les vanguardes i de tots els -ismes possibles. Per tant li resultarà fàcil mostrar-hi interès. És significatiu que París fos el principal centre europeu on aquestes noves músiques es van posar de moda. Entre aproximadament 1900 i 1925, el cakewalk i el ragtime es ballaven als cafès, teatres i cabarets parisencs, i compositors com Debussy, Satie i Ravel els van escoltar de primera mà. I caldria remarcar que, durant les dècades de 1920 i 1930, el jazz ja era vist per molts compositors europeus com una música innovadora i plena de possibilitats. Per això molts d’ells no es van limitar a imitar-lo, sinó que el van integrar en el seu propi llenguatge compositiu.

Claude Debussy 1862-1918 va mostrar interès per la música popular nord-americana que acabaria donant lloc al jazz, però va morir el 1918, quan el jazz encara començava a difondre’s a Europa. Per tant, no va arribar a conèixer el jazz en la seva maduresa de la mateixa manera que Ravel o Stravinsky. El que sí que li agradava era el ragtime i el cakewalk, gèneres afroamericans que van precedir el jazz. Alguns exemples són: Golliwogg’s Cakewalk (1908), de la suite Children’s Corner, una peça plena de ritmes sincopats i humor. Le petit nègre (1909), per a piano, inspirada en aquests mateixos estils. Aquestes obres mostren que Debussy estava atent a les noves músiques que arribaven d’Amèrica, però les reinterpretava amb el seu llenguatge encara impressionista. Incorpora sobretot elements del ragtime i dels ritmes afroamericans primerencs.

En canvi, el seu amic Maurice Ravel 1875-1937 sí que va conèixer el jazz plenament desenvolupat als anys vint i en va quedar profundament impressionat. Ja integra harmonies de blues, ritmes de jazz i fins i tot recursos propis de les big bands. Després de visitar els Estats Units el 1928 i conèixer George Gershwin, i escoltar música a Nova Orleans, va incorporar ritmes sincopats i sonoritats jazzístiques al seu Concert per a piano en Sol major i a la Sonata per a violí i piano, especialment el segon moviment, titulat “Blues” o el Concert per a la mà esquerra tots ells de principis dels 30′. Va admirar especialment la llibertat rítmica, els colors tímbrics i la vitalitat d’aquesta música. De fet, abans d’interessar-se pel jazz, ja mostrava curiositat pels ritmes afroamericans. Més endavant aquesta fascinació evolucionaria cap al jazz. Segons una anècdota molt coneguda, Gershwin li va demanar classes de composició, però Ravel li hauria respost que era millor continuar sent un “Gershwin de primera” que convertir-se en un “Ravel de segona”.

Erik Satie 1866-1925 va incorporar ritmes de ragtime i de music-hall en diverses obres, com Parade (1917), en col·laboració amb Jean Cocteau i Pablo Picasso. També va escriure peces breus amb un aire popular i sincopat. Algunes de les seves idees musicals van anticipar característiques que més tard van interessar tant als músics de jazz com als compositors del segle XX. La seva manera de concebre la música, minimalista, contemplativa i allunyada del virtuosisme, va obrir camins que molts músics de jazz han explorat i reinterpretat. Per això és habitual trobar enregistraments jazzístics de les seves obres i referències a la seva influència en el jazz modern i contemporani. De fet, peces com les Gymnopédies i les Gnossiennes es caracteritzen per melodies austeres i molt d’espai entre les frases. Aquesta economia de recursos ha estat comparada amb l’estètica del cool jazz i, més endavant, del jazz modal. Van compartir una influència mútua.

Igor Stravinsky 1882-1971 va quedar captivat pel jazz des dels anys 1910. Stravinski coneixia el jazz sobretot a través de partitures i enregistraments, més que no pas assistint a actuacions en directe. Per això, no intentava imitar-lo fidelment, sinó reinterpretar-ne els elements dins del seu propi estil. Va veure el jazz com una font d’innovació rítmica i tímbrica. Va incorporar molts dels seus elements al seu llenguatge musical i va contribuir a donar prestigi a aquest gènere dins de la música culta del segle XX. L’Histoire du soldat incorpora ritmes de ragtime, tango i marxes. Ragtime for Eleven Instruments és una de les seves obres més clarament inspirades en el ragtime, precursor del jazz. Piano-Rag-Music combina recursos pianístics moderns amb l’estil del ragtime. Ebony Concerto va ser escrit per a Woody Herman i la seva big band. És la seva obra més directament relacionada amb el jazz.

Darius Milhaud 1892-1974 va descobrir el jazz durant una estada a Harlem als anys vint. La seva obra La Création du monde és un ballet d’un acte, una de les primeres grans composicions clàssiques inspirades directament en el jazz. Destaca per combinar el llenguatge modernista francès amb una forta influència del jazz i per la seva innovadora col·laboració entre música, dansa i arts visuals. Entre el 1917 i el 1918 va viure al Brasil com a secretari del poeta i diplomàtic Paul Claudel, una experiència que va marcar profundament el seu llenguatge musical mitjançant la incorporació de ritmes i melodies sud-americanes, a més d’inspirar-se també en la tradició jueva provençal de la seva família.

Paul Hindemith 1895-1963 compositor, violista, director d’orquestra, teòric de la música i pedagog alemany. Durant els anys vint es va convertir en una figura destacada de la música moderna, associada al moviment de la Nova Objectivitat, que defensava una música clara, equilibrada i funcional. Va desenvolupar el concepte de Gebrauchsmusik “música d’ús”, segons el qual la música havia de tenir una funció social i educativa, i no estar destinada únicament als grans auditoris o als virtuosos. Per això va escriure nombroses obres per a estudiants, conjunts amateurs i diverses formacions instrumentals. Amb l’arribada del règim nazi, la seva música va ser considerada «degenerada» a causa del seu estil modern i de l’origen jueu de la seva esposa. El 1938 va abandonar Alemanya i es va establir primer a Suïssa i després als Estats Units. Les seves idees, exposades al llibre The Craft of Musical Composition van influir profundament en l’ensenyament de la composició durant el segle XX, especialment als Estats Units. El seu catàleg inclou òperes, simfonies, concerts, música de cambra, obres per a piano i música coral.

Ernst Krenek 1900-1991 Compositor austríac, posteriorment nacionalitzat nord-americà, la trajectòria del qual va abastar gran part de l’evolució de la música del segle XX. Va utilitzar el jazz a l’òpera Jonny spielt auf (1927), que va esdevenir un gran èxit abans de ser prohibida pel règim nazi. Va destacar per la seva extraordinària versatilitat estilística, des del neoclassicisme i el jazz fins a la dodecafonia i la música electrònica, a més de la seva influent tasca com a escriptor i docent. Com per a molts músics, el jazz no és un objectiu en si mateix, sinó un símbol de la modernitat, s’integra dins un llenguatge musical eclèctic i va tenir una enorme repercussió artística i política a l’Europa d’entreguerres.

Kurt Weill 1900-1950 Compositor alemany, posteriorment nacionalitzat nord-americà, l’obra del qual va transformar el teatre musical del segle XX en combinar òpera, cabaret, jazz i música popular: harmonies de la música clàssica europea, ritmes i síncopes propis del jazz, influències del cabaret berlinès. i la música popular nord-americana. Va integrar elements de jazz, cabaret i música popular en moltes de les seves obres, especialment en les col·laboracions amb Bertolt Brecht. A part dels seus èxits amb Brecht va ser conegut pel seu posterior èxit a Broadway després d’exiliar-se de l’Alemanya nazi. Obres com Die Dreigroschenoper van popularitzar cançons que van transcendir el teatre, entre elles “Mack the Knife” i “Alabama Song”, mentre que els seus musicals nord-americans van ampliar les possibilitats artístiques del mateix Broadway i van influir en generacions posteriors de compositors. Altres cançons de Weill com “September Song”, “Speak Low” i “Lost in the Stars” també han esdevingut estàndards interpretats per nombrosos músics de jazz.

Dmitri Xostakóvitx 1906-1975 va escriure les seves Suites de jazz, la 1 i la 2, que en realitat combinen jazz, danses populars i música lleugera amb el seu estil personal. Cal tenir en compte que el jazz que coneixia Xostakóvitx era molt diferent del jazz nord-americà de músics com Louis Armstrong o Duke Ellington. A l’URSS, el contacte amb aquesta música era limitat, i sovint el terme “jazz” designava música lleugera de ball amb alguns instruments característics, com el saxòfon o el banjo. Hi va mantenir una relació curiosa i ambigua. Tot i que és conegut per les seves simfonies dramàtiques i quartets de corda, també va escriure obres inspirades en allò que a la Unió Soviètica dels anys trenta s’anomenava “jazz”. Hi incorpora ritmes de dansa com el fox-trot, o la polca, un ball centreuropeu que era molt conegut als EEUU, i ho fa amb orquestracions brillants, però poques harmonies pròpies del jazz nord-americà i menys improvització. Això fa que avui molts musicòlegs considerin aquestes obres més properes a la música lleugera o de teatre que no pas al jazz en el sentit modern del terme.

Aaron Copland 1900-1990 Va créixer als Estats Units quan el jazz estava naixent i es considerava una de les grans aportacions de la música nord-americana. Mentre els compositors europeus el coneixien de manera indirecta, Copland, en canvi, el va escoltar de primera mà a Nova York i el va integrar en el seu propi llenguatge musical. Va experimentar amb el jazz en obres primerenques com el Concert per a piano (1926). Ritmes sincopats, melodies del blues i una instrumentació que recorda a les big-bands. Music for the Theatre, del 1925, Piano Concerto, del 1926 i Three Moods. A partir dels anys trenta, el seu estil va evolucionar cap a un llenguatge més senzill i obert, inspirat sobretot en la música tradicional dels Estats Units. Obres com Appalachian Spring, Billy the Kid o Rodeo ja no són jazzístiques, però conserven aquell esperit americà que Copland havia començat a construir amb les seves obres dels anys vint. No intentava escriure jazz, feia servir alguns dels seus recursos per crear una música simfònica amb una identitat genuïnament nord-americana. El que fara oberta i decididament…

George Gershwin 1898-1937 va tenir un paper fonamental en la relació entre la música clàssica i el jazz. Tot i que no era un músic de jazz en el sentit estricte, va incorporar els seus ritmes, harmonies i estils a les seves composicions, contribuint a donar prestigi al jazz dins la música de concert. L’ús de ritmes sincopats propis del jazz, harmonies inspirades en el blues, melodies influïdes per la música popular nord-americana i la fusió entre la improvisació característica del jazz i les formes clàssiques. Això és el que també va aportar a Broadway. Amb aquesta combinació, Gershwin va contribuir decisivament a demostrar que el jazz podia ser una font d’inspiració per a la música culta i va influir tant compositors clàssics com músics de jazz. La meva admiració per ell i pel que va crear és tan desmesurada, que ja li vaig dedicar unes línees fa temps. Una amiga un cop em va dir que Gershwin era molt bonic, superficial, quasi ens costa l’amistat.

No menys admirat Leonard Bernstein 1918-1990, sobretot per la seva tasca didàctica i popular, va guanyar fins i tot un Emmy per aquesta feina tan necessària, va comptar amb una eina poderosa: la televisió. La seva relació amb el jazz va ser molt estreta.Va integrar el jazz en les seves composicions. La seva obra més famosa, West Side Story, combina música clàssica, jazz, ritmes llatins i música popular nord-americana. Peces com Cool o America mostren una forta influència jazzística. Admirava els músics de jazz, perquè el considerava una de les grans aportacions culturals dels Estats Units i el defensava com una forma d’art al mateix nivell que la música clàssica.Va incorporar elements propis del jazz, com ara: harmonies amb acords complexos; ritmes sincopats; improvisació (en alguns contextos interpretatius); Influències del swing i del bebop. Va contribuir a acostar el jazz al gran públic a través dels seus concerts i programes educatius, els explicava que el jazz era una música sofisticada i creativa, no només música d’entreteniment. També va escriure obres clarament influïdes pel jazz, com el musical On the Town i el ballet Fancy Free, que reflecteixen l’ambient urbà i l’energia del Nova York dels anys quaranta

Resumint molt, el jazz va tenir dues grans onades d’influència a Europa, que van entrar per França i Paris es va convertir en la capital europea del jazz.

Els “Années folles”, entre 1920 i 1930, el jazz es va convertir en la música de moda als cabarets, teatres i sales de ball parisencs. Molts músics de jazz van instal·lar-se a París perquè hi trobaven més oportunitats i reconeixement. París era el gran centre artístic d’avantguarda. Pintors, escriptors, músics i ballarins buscaven novetats. Després de la Gran Guerra hi havia un desig de trencar amb les tradicions i abraçar estils nous i aquí hi entra també Berlin, per la desfeta. França tenia una actitud relativament més oberta envers els músics afroamericans que els Estats Units de l’època, marcats per una forta segregació racial. Cap al 1925, Josephine Baker es converteix en una autèntica icona de París. Les seves actuacions representen la fascinació francesa per la cultura afroamericana i contribueixen a consolidar el jazz com a fenomen cultural.

Primera onada (c. 1900–1914): ragtime i cakewalk

És l’època de Debussy. El que arribava a Europa encara no era el jazz pròpiament dit, sinó el ragtime, el cakewalk i les bandes militars nord-americanes. I com hem vist aquestes músiques van despertar la curiositat de compositors com Claude Debussy, Erik Satie i Maurice Ravel. Un tema molt interessant també és com es fusionen les músiques europees amb la música autòctona dels Estat Units, durant el segle XIX. El que jo en dic les músiques de l’Imperi Austro-Hongarès, que van inundar Europa. Molt diversa des del punt de vista ètnic, lingüístic i cultural. Aquesta diversitat combinava la tradició de la música culta centreeuropea amb una gran riquesa de músiques populars. I naturalment arriba a Nord-Amèrica i, per exemple, ja el ragtime les incorpora.

Segona onada (després de 1918): el jazz

La Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Quan els Estats Units van entrar a la guerra el 1917, milers de soldats afroamericans van arribar a França. Entre ells hi havia músics militars, especialment la banda dirigida per James Reese Europe, que va actuar per tot França. Afroamericà, va ser un director de banda, compositor i organitzador musical, avui considerat una figura clau en la transició del ragtime cap al primer jazz. La seva tasca va transformar les oportunitats dels músics afroamericans i va contribuir decisivament a la difusió internacional de la música afroamericana a començaments del segle XX. Per a molts europeus, era la primera vegada que escoltaven jazz interpretat per músics afroamericans. L’impacte va ser enorme.

I la Segona també. Després de 1945, el jazz deixa de ser només una novetat americana i passa a ser un llenguatge internacional. Per a molts compositors i intèrprets europeus representa: un espai de llibertat creativa i una manera d’integrar la improvisació dins la música culta. El jazz tornarà a viure una nova expansió. París acull figures com Sidney Bechet, que s’hi estableix definitivament, i es converteix en un punt de trobada per a músics nord-americans i europeus. Més endavant hi passaran també Miles Davis, Bud Powell i molts altres. Entre els quals les grans dames i els grans instrumentistes americans, i les millors big-band, ara ja uns clàssics.

Arribats els 60′ i amb la irrupció de la música anglosaxona, França entra en declivi, com li passa a Itàlia, en el panorama de la música que en deien “lleugera” i el jazz, sobretot amb l’evolució que pren al llarg del segle XX, es considera una música molt elaborada, transformadora. França continua sent un dels principals centres del jazz europeu gràcies a un públic fidel que el considera una forma d’art de primer nivell, una xarxa estable de festivals, conservatoris que incorporen el jazz als seus estudis, com ja es dona arreu, i sobretot el suport de ràdios i institucions culturals.

Categories
Llibres

M (i IV)

El fin i el principio

L’àmplia i vastíssima obra d’Antonio Scurati  sobre el feixisme arriba al final amb aquest quart llibre titulat M. El fin y el principio. Podreu trobar els tres llibres anteriors d’aquesta sèrie comentats en aquest blog: M. El hijo del siglo, M. El hombre de la providencia i M. Los últimos días de Europa. El llibre que ara començo a ressenyar correspon al període cronològic dels sis-cents darrers dies de vida del fundador del feixisme i del seu propi projecte polític que acaba, com el seu creador, en una extinció massiva, en un fracàs polític sense pal·liatius i en un bany de sang, immers el país en una guerra de diversa tipologia, amb diversos protagonistes implicats (els angloamericans, els alemanys i els italians dividits entre feixistes i antifeixistes i enfrontats en un tràgic enfrontament civil).

El llibre s’inicia l’estiu de 1943 quan les contínues desfetes militars italianes i la invasió aliada a Sicília donen lloc a la reunió del Gran Consell Feixista i a una mena de complot entre una part dels jerarques feixistes i el rei Victor Manuel III que destitueix el Duce i anomena com a nou cap de govern el mariscal Pietro Badoglio. En realitat, el rei i Badoglio conduiran el país a una sortida de la guerra, una capitulació gens planificada i que abandonarà l’exèrcit italià sense instruccions ni control. Hitler envairà gran part de la península itàlica, desarmant i reprimint el que queda d’exèrcit italià, mentre el rei i el seu govern es refugien a la zona sud del país sota la protecció dels exèrcits anglo-americans. Mussolini, detingut per ordre del rei, serà alliberat per un escamot de paracaigudistes alemanys que el situarà al Milà ocupat per la Wehrmacht com un fantasma sense carisma ni poder al davant d’una no menys fantasmagòrica República Social Italiana. Un nou experiment polític, en aquest cas republicà ja que el rei ha traït al feixisme, basat en la venjança, l’odi i la sang com quedarà ràpidament palès en el procés de Verona contra els jerarques que l’han traït, entre els quals Galeazzo Ciano, el seu gendre, pare dels seus nets que serà executat malgrat els plors i les súpliques de la seva filla preferida Edda. Però el Duce està completament en mans del seu aliat alemany i aquest no està per perdonar res.

A l’esquerra: imatge de Mussolini després del seu alliberament per escamots alemanys el setembre de 1943 (wikipedia.org) A la dreta: imatge dels afusellaments de Verona; els condemnats, entre els quals Galeazzo Ciano seien d’esquena a l’escamot d’execució (National Geographic)

Al llarg dels sis-cents dies de la República de Saló, assistim a la violència desfermada pel nou/vell esquadrisme feixista contra un moviment partisà creixent, la decadència política, moral i personal d’un personatge acabat, totalment en mans de l’Alemanya nazi, als intents de reconstruir un poder militar impossible, ja que el Führer no admet de cap manera la reconstitució d’un exèrcit feixista. Al llarg del relat apareixen nous i vells jerarques i sicaris al voltant d’una república minvant per efecte del lent però constant avanç aliat i de les accions del moviment partisà. La violència feixista serà la guia i patró de la fugaç República de Saló. Especialment patètiques són les darreres accions de Mussolini els mesos de març i abril de 1945 amb la fugida des de Milà cap al nord seguit per una corrua cada cop més reduïda de seguidors i unitats militars alemanyes que, en un principi, tenen les ordres de Hitler de seguir i vigilar el Duce i que, finalment, abandonen la vigilància i es rendeixen als aliats de la millor manera que poden per pura supervivència. Les darreres setmanes, Mussolini recupera la seva darrera amant, la joveníssima Clara Petacci que l’acompanyarà fins a la mort. L’afusellament no serà la conclusió del drama feixista, ja que els cadàvers del dictador, de Clara i d’uns quants jerarques també ajusticiats seran transportats fins a Milà, exposats a la multitud al Piazzale Loreto en el mateix lloc on mesos enrere els feixistes havien assassinat 15 partisans antifeixistes. Els cadàvers vexats i ultratjats van ser penjats pels peus a la coberta d’una benzinera en construcció al mateix Piazzale.

A l’esquerra: els cadàvers de Mussolini, Petacci i jerarques penjats pels peus al piazzale Loreto de Milà (vikipedia.org) En el centre: dos jerarques importants de l’època republicana, a la dreta de la imatge, Alessandro Pavolini, un dels penjats a Milà juntament amb el Duce i en el centre de la imatge, Vincenzo Costa, brigadista milanès que sobreviurà a la violència de la primera postguerra (wikipedia.org). A la dreta: dos feixistes que continuaran la seva carrera política durant trenta anys com a líders del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), a la dreta Giorgio Almirante, el referent polític de la joveníssima Giorgia Meloni incorporada amb quinze anys al MSI i Pino Romualdi (Secolo d’Italia)

La darrera part del llibre és un apartat biogràfic de seguiment dels diferents i més importants protagonistes secundaris (o no tan secundaris)  que acompanyen Mussolini en la dissortada i terrible història de la República Social Italiana. Alguns van fugir, altres van morir al costat del seu adorat Duce i altres van canviar de pell amb el temps i els seus noms s’han perpetuat al poder fins els nostres dies. Si aquest apartat porta per títol Las muertes, perquè explica les vides i les morts dels principals protagonistes feixistes, al final el llibre conclou amb Una vida on s’explica la llarga vida no conclosa encara de Liliana Segre (1930), supervivent de l’Holocaust i activista italiana, reconeguda internacionalment com a testimoni dels horrors del nazisme i el feixisme i nomenada senadora vitalícia a Itàlia. Aquesta història no té un final feliç ja que Liliana pateix ultratges continus dels neofeixistes italians i rep uns dos-cents missatges d’odi antisemita cada dia. Des de 2019 se li ha assignat una escorta per a protegir-la dels possibles atacs. Tal com Scurati escriu a la primera pàgina:  

“A tots els que encara creuen en la democràcia, que es preparin per a lluitar-hi”.

El que distingeix aquest volum d’una crònica històrica convencional és precisament l’atenció a la degradació. Scurati mostra Mussolini en la seva total desintegració: un home que continua creient en el seu personatge quan el personatge ja no li serveix de res, que continua dictant discursos quan ningú se l’escolta, que continua sent el Duce al seu cap mentre Itàlia crema. No hi ha aquí redempció ni lucidesa final. Hi ha una cosa encara més inquietant: la persistència del deliri fins a l’últim moment.

L’estructura del llibre és similar a la dels anteriors que completen la tetralogia: se segueix un ordre cronològic amb tres capítols, un per a cada any (1943, 1944 i 1945) i la narració és una seqüència de relats que passen en un lloc concret i una data determinada. Gran part de l’acció esdevé a Milà, el bressol i la tomba del feixisme. Cada petita narració novel·lada va acompanyada per una o diverses fonts que constitueixen una validació historiogràfica del que l’autor ha descrit prèviament. El capítol de Las muertes és prou generós quant a extensió ja que és molt rellevant conèixer com acabaren els múltiples protagonistes d’aquesta història de poder i violència que fou el feixisme. Les darreres pàgines són les dedicades a Liliana Segre, com he comentat línies amunt. L’edició és a càrrec d’Alfaguara i es publicà l’any 2025 amb un total de 417 pàgines. La traducció és de Carlos Gumpert.

Categories
Cròniques

La plaça de les “Glòries”?? III

Endarreriments i despeses de mai acabar.

Des que l’enginyer Ildefons Cerdà va planificar la plaça de les Glòries com epicentre de Barcelona, s’han dut a terme durant l’últim segle i mig una infinitat d’obres (transformacions, reestructuracions, endarreriments i aturades), que han suposat un dispendi immens de “cales” als contribuents.

No sé pas si ja han finalitzat amb aquest darrer i últim nou projecte d’espai verd… Tot i quedar la part muntanya pendent, on està previst fer un balcó urbà, quan finalitzin els enderrocaments dels habitatges comentats del carrer del Consell de Cent.

Enderroc barraques pç. Glòries 1953 Foto: Brangulí ANC.
Avd. Meridiana – Ctra. de Ribes  Foto: Brangulí ANC     

El “poti-poti” de reestructuracions en les infraestructures viàries han sigut un dels principals inconvenients de les múltiples obres sofertes, principalment motivades per les infraestructures ferroviàries, entre el carrer d’Aragó, l’avinguda Diagonal i la seva interacció amb la plaça, en segon lloc, el desllorigament circulatori de les entrades i sortides del trànsit rodant per a travessar-la.

La via ferroviària que circulava pel carrer Aragó es va soterrar a començament dels anys 30 des del carrer de Sicília amb Aragó en direcció al centre de la ciutat.

la famosa anella del 1992
1963                               1973

Inauguració pont de vianants 1936 – C/ Castillejos / Diagonal

Pont del Mico C/ Casanovas/Aragó – 1888- 1927: actual avd. Roma- foto: Barcelofília.

Foto: Brangulí – ANC.

A cada carrer de l’Eixample que es creuava la via perpendicularment pel carrer Aragó hi havia un pont per al trànsit rodat i els vianants.

A finals dels anys 40 (1948-1950), es va soterrar el primer gran tram ferroviari que unia l’avinguda de la Meridiana amb la plaça.

Cruïlla Avd. Meridiana -Gran Via Corts Catalanes 1931-1936 Foto: Josep Domínguez AFB.
Pas a nivell carretera de Ribes amb plaça de les Glòries
Foto – Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Dècada dels anys 50: Imatge que mostra l’antiga configuració ferroviària de la Plaça de les Glòries. Durant més d’un segle, les vies del tren van travessar la plaça a cel obert, dividint els barris circumdants. En primer pla s’aprecia un llarg tren de mercaderies aturant el pas, just darrere del tren, una fila d’autobusos de dos pisos esperen pacientment al conflictiu pas a nivell de la zona.

Any 1961 es va inaugurar un viaducte elevat que feia passar part del trànsit de cotxes per sobre de les vies que encara quedaven en superfície.

Les vies de tren de la línia Barcelona-Granollers que travessaven la plaça de les Glòries Catalanes es va anar cobrint progressivament i suprimir definitivament a partir del 1960, per donar pas al trànsit rodat, que va permetre la unificació urbana i l’arribada del cotxe i el soterrament de l’actual línia 1 del metro.

L’estació veïna del Clot, fa més de 50 anys, es va soterrar completament el 22 de desembre de 1972, eliminant qualsevol vestigi d’aquelles vies al voltant de la plaça. En el seu lloc avui hi ha el Parc del Clot, on es conserven alguns dels elements de l’antiga estació i dels tallers ferroviaris. L’estació en superfície del Clot va ser substituïda per l’actual estació subterrània del Clot-Aragó. El tren passava per la superfície des de 1854.

i any 1946  Fotos: Pinterest
Antiga estació del Clot- 1970                     

De l’antiga estació ferroviària, desapareguda, que s’erigia on avui hi ha el Parc del Clot, n’hi ha un aqüeducte, que no és tal, sinó que són les restes del que va quedar de l’estació de l’any 1972 en ser substituïda per l’actual terminal soterrada.

Restes antiga estació del Clot, que sembla un aqüeducte.
Vista aèria de les restes de l’estació, avui el Parc del Clot

Entre els anys 70 i 80 amb la reestructuració de la xarxa de Rodalies i la creació de la línia subterrània sota el carrer d’Aragó i posteriors reformes, les línies de tren que travessaven la plaça van quedar completament soterrades o desviades de la superfície.

Abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92, es va crear un gran anell viari, conegut com: “el Tambor”, elevat per als cotxes, deixant el centre vuit i mig camuflats sota l’anella un parc/jardí que mai va ser aprofitat.

Les obres per enderrocament van començar el febrer de 2014 i van durar 193 dies, finalitzant el setembre de 2014.

Actualment, l’objectiu ha sigut eliminar el trànsit en superfície i transformar l’espai en un gran parc verd pel veïnat. Sota la plaça hi passen fins a quatre túnels ferroviaris subterranis, la L1 de metro, la línia de Mataró, la de Manresa/Meridiana i el ramal que possibilita l’enllaç entre l’estació de passeig de Gràcia i l’estació de França, a sobre dels quals s’han construït els moderns túnels viaris de la Gran Via.

Documentació: Barcelofília – TalDiaComAvui…

Categories
Cròniques

La tortuosa història de la urbanització de la plaça de les Glòries Catalanes II

                                       Els Encants:

Els Encants, nascuts durant l’ocupació napoleònica, eren un mercat dominical d’andròmines i roba vella a la part alta de la Rambla, per damunt del Palau Moja.

1958 – Mercat de Bellcaire – Pç. Les Glòries.

La primera notícia que es té dels Encants és del mercat medieval que se celebrava al costat de les muralles al camí del Rec, a mitjan segle XIV.

És la pervivència i una relíquia viva del nostre passat més remot, que ha permès conservar el seu nom, els seus usos, les seves normes i els hàbits de l’època medieval.

Hem de tenir en compte que els Encants de Barcelona és el més antic d’Europa, amb escreix. Molt més que el Carreau du Templees de París, Portobello Road Marketen de Londres, el Waterlooplein d’Amsterdam, que el Porta Portese en Roma, o el Rastro de Madrid.

Dels seus orígens, des de l’edat Mitjana, els Encants han recorregut bona part de barris de la geografia barcelonina. Del costat de les muralles, és traslladar a la plaça Nova, un segle més tard a la plaça de Sant Jaume. Durant el segle XVIII darrere la Llotja. A finals del segle XIX i principis del segle XX, a l’avinguda Mistral i al passeig de la Creu Coberta.

Amb motiu de l’Exposició Internacional del 29, l’any 1928, es va traslladar al nord de la plaça de les Glòries Catalanes.

El Mercat dels Encants és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La paraula «encant» fa referència o és un lloc on es venen coses velles o es fa una venda o subhasta pública d’objectes.

La fira era coneguda popularment com els Encants Vells, per a diferenciar-la dels Encants Nous, una galeria comercial inaugurada el 1931, situada molt a prop, en el carrer del Dos de Maig entre els carrers de València i Aragó.

Entrada C/ València               
  Un dels passadissos interiors dels Encants Nous.
Entrada principal dels Encants Nous. Dos de Maig- Enamorats

El nou Mercat dels Encants, situat a l’altra banda de la plaça de les Glòries, va ser obert al públic el 25 de setembre del 2013, durant les festes de la Mercè. 

 Nous Encants Vells:

Doc: Ajuntament – Mercats de BCN.

Fotografies: pròpies, les mesantigues: Google i Pinterest

Categories
Cròniques

Històries de barri-I

Darrers enderrocs cases modernistes del C/ Consell de Cent, per l’ampliació de la plaça de les Glòries..

La Casa Frederic Sanés i la Casa Sebastià Bosch i Elías.

S’ha iniciat la darrera transformació urbanística de l’ampliació de la cara nord del parc/plaça de les Glòries, que suposa la desaparició i l’enderroc dels últims edificis centenaris del carrer del Consell de Cent que afecta tres illes de cases entre els carrers de Castillejos i d’Independència, amb la desaparició d’un passat industrial i la pèrdua de dues finques històriques, amb detalls modernistes, la Casa Frederic Sanés del 1914 de l’arquitecte Josep Graner i Prat i la Casa Sebastià Bosch i Elías del 1916 de l’arquitecte Ramon Frexe i Mallofré; dues cases germanes bessones de cinc plantes d’alçada, situades en els números 600 i 602.

Aquesta demolició d’unes 30 finques, serviran, a part de l’ampliació del parc, connectar els barris de la Sagrada Família, Fort Pienc, el Clot i la Llacuna del Poblenou.

Enderroc C/ Consell de Cent:

En la cruïlla amb el carrer de Cartagena, està ubicada l’Escola Gaia en uns mòduls prefabricats en espera de ser traslladada. Inicialment, està aprovat convertir l‘antic recinte fabril del carrer del Dos de Maig, 189, en el nou centre educatiu. L’antiga fàbrica de paraigües, edifici patrimonial de titularitat municipal, juntament amb uns 500 habitatges de nova promoció, faran façana a la Diagonal.

Recinte fabril del C/ Dos de Maig, 189
Fàbrica de paraigües al costat de l’antic emplaçament dels Encants Vells

Una de les primeres cases a ser enderrocades van ser les cases Esmili Escat, unes construccions històriques del barri del Clot de l’arquitecte Federico de Arias Rey.  A principis del segle XX i va allotjar un taller de forja.

 Enderroc de finques centenàries històriques. Cases Emili Escat.

Les excavadores treballen als voltants de l’antiga fàbrica de farines “La Ceres Catalana”, coneguda com la Casa del Sucre. No se sap si se salvarà de l’enderroc. L’antiga fàbrica del carrer Cartagena, 166 està en estudi per transformar-la en un centre cívic comunitari.

Casa del Sucre – ” La Ceres Catalana”
Fàbrica del C/ de Cartagena, 166

Mencionar, també, tants altres espais veïnals, els colmados, comerços, bodegues… autèntiques botigues de barri, malauradament inexistents avui dia que donaven autenticitat comunitària i veïnal.

Soc fill nat al carrer Aragó/Dos de Maig, entre els anomenats Encants Nous i l’antiga Fira de Bellcaire – coneguts popularment com Encants Vells.

Doc: Betevé -Timeout Barcelona – TotBarcelona barriades de provençals -diari de Catalunya – Historiesdebcn.

Fotografies: pròpies

fotos: modernismecat/instagram

Categories
Viatges i itineraris

Normandia: una història

Aquesta és la breu crònica d’un viatge fet a la Normandia de l’Operació  Overlord i del desembarcament del famós D-Day del sis de juny de 1944. Va ser un viatge monotemàtic, històric, immersiu i que durant sis dies ens endinsà en aquest impressionant  fet històric i en el seu context geogràfic, bèl·lic i humà. Totes le fotografies que acompanyen aquest breu reportatge són pròpies o compartides pels companys i companyes que formaven el grup.

Es tracta d’un viatge organitzat per Viatges Franquesa, amb un grup humà que es formà al propi aeroport de Barcelona amb una convivència comuna de sis dies. A l’aeroport de Nantes ens esperava un autocar que seria el nostre sistema de transport en aquells dies i que en un primer moment ens portaria al Mont-Saint-Michel, on passaríem la primera nit i visitaríem  el famós illot sobre el que se situa l’abadia de Sant Michel. L’arquitectura del Mont-Saint-Michel i la seva immensa badia a la base de l’illot, el converteixen en el lloc turístic més popular de Normandiai un dels deu més concorreguts de França.

Imatges del Mont Saint-Michel, del claustre i visió des del menjador de l’hotel

A partir d’aquí, el viatge s’organitza visitant les cinc platges on es va produir el desembarcament i els nombrosos espais museïtzats i ben conservats (un total de 25 espais conformen i cuiden la memòria històrica).

Al matí continuem en autocar cap a Sainte-Mère-Église, un petit i estratègic poble situat a la base de la península de Cotentin on hi visitem el Museu Airborne (paracaigudistes) que ret homenatge a les tropes estatunidenques de les Divisions Aerotransportades 82a i 101a. El seu recorregut immersiu, acompanyat de nombrosos objectes històrics i diversos avions d’època, ens submergeix en la història dels paracaigudistes estatunidencs que van participar en el desembarcament. Al campanar de l’església hi ha una reproducció del paracaigudes i un maniquí que representa John Steele (1912 – 1969) el paracaigudista que va quedar-hi atrapat la matinada del sis de juny, mentre els seus companys lluitaven amb els alemanys per ocupar aquell important nus de comunicacions.

La resta de dies ens instal·larem a Arromanches-les-Bains, petita població situada sobre la platja Gold (responsabilitat britànica el dia D). Ens allotgem a l’hotel La Marine, un senzill i històric edifici (després del desembarcament fou un hospital de les tropes aliades) amb unes impressionants vistes sobre la platja i les restes arqueològiques del que va ser port artificial britànic els mesos que seguiren a la invasió. Ens desplacem a Ranville on s’ubica el famós pont Pegasus. Aquí també hi ha un museu memorial sobre la 6a Divisió Aerotransportada britànica que ocupà aquesta zona el dia D. No visitem el museu on es troba el pont original de Bénouville (Pont Pegasus), una rèplica d’un planador Horsa i milers d’objectes històrics. Si que veiem una rèplica idèntica del pont sobre el riu Orne i la zona immediata al pont on aterraren tres planadors Horsa carregats de tropa aerotransportada que la nit del 5 al 6 de juny ocuparen i preservaren el pont a l’espera d’enllaçar amb les tropes britàniques que el dia 6 desembarcarien a la platja Sword.

Fotografies de la platja d’d’Arromanches amb la presència constant dels blocs de formigó que l’any 1944 formaren la base del port artificial. A la fotografia inferior esquerra es pot veure l’hotel La Marine

Entre la platja Sword i la de Gold s’estén, des de Saint-Aubin-sur-Mer a l’est fins a Courseulles-sur-Mer a l’oest, la platja Juno, sector assignat pel desembarcament a les tropes canadenques de la 3a Divisió d’Infanteria; era la segona platja més ben fortificada, després de la d’Omaha. Durant la primera hora d’assalt les forces canadenques van tenir el 50% de les baixes, comparables a les dels Estats Units a Omaha.

El pont Pegassus a l’esquerra i a la dreta es veuen els monòlits que commemoren els llocs on van aterrar dos dels tres planadors Horsa, increïblement a prop del pont. El tercer és situat a pocs metres d’aquests dos

El tercer dia visitem a Arromanches, a pocs metres de l’hotel, el Museu del desembarcament. El museu està situat a la mateixa platja de Gold, just al davant dels vestigis encara ben visibles del port artificial Mulberry B, una obra mestra d’enginyeria clau per a la victòria aliada. El museu ha estat completament renovat amb una museografia moderna inaugurada l’abril de 2023. El museu explica, amb l’ajut d’imatges i maquetes de gran format, el procés de construcció  i posterior ús del port Mulberry, així com la construcció d’un segon port a càrrec dels estatunidencs a la platja Omaha que va sucumbir a una forta tempesta el mes de juliol.

Imatge presa des de l’hotel La Marine on veieu al fons l’edifici del Museu del Desembarcament d’Arromanches i, en primer terme, material militar de l’època.

El Memorial Británic de Normandia (no confongueu amb el cementiri militar), situat en les altures del Mont Fleury, amb vista a la platja Juno, és un lloc de record als milers de joves britànics que van caure a la Batalla de Normandia. És l’únic lloc que ret homenatge pel seu nom a tots els soldats caiguts a la batalla; visita indispensable com un lloc de meditació i respecte.

A l’esquerra, detall de les columnes del Memorial Britànic i a la dreta un petit fragment del bosc de siluetes personalitzades que representen els més de 1.600 soldats caiguts el dia D

El quart dia l’iniciem amb una visita a la bateria Crisbeqc, metres endins de la platja Utah. Per a preparar i prevenir els desembarcaments, els alemanys havien construït un vast sistema de fortificacions, incloses grans bateries de guerra dissenyades per a bombardejar els vaixells i les platges. Encara són visibles i visitables moltes d’aquestes bateries així com altres búnquers que formaven part de l’anomenat Mur Atlàntic. El que visitem és un autèntic complex militar preparat per a uns 400 soldats. Incloïa 22 búnquers interconnectats per trinxeres, casernes, infermeria i llocs de comandament. Dirigint-nos a la platja Utah visitem el Museu del Desembarcament a aquesta platja construït sobre un antic búnquer alemany a Sainte-Marie-du-Mont, explica l’operació Neptú, tot el complex mecanisme d’invasió aeronaval del dia 6 de juny; el museu detalla l’estratègia i conserva, entre moltes peces i artefactes amfibis,  un bombarder B-26 original. També es visita la segona platja de desembarcament estatunidenc (i més tràgica pel grandíssim nombre de baixes), la platja Omaha on es va construir el segon port artificial Mulberry que va quedar malmès permanentment. A l’extrem meridional de la platja Omaha hi ha els penya-segats de la Punta d’Hoc  on els Rangers americans havien d’escalar i destruir les importants bateries alemanyes que hi havia, amb una arriscada operació que no va acabar de reeixir. 

Les fotografies superiors mostren diversos punts de la immensa bateria de Crisbeqc. En el centre, un plànol de la xarxa de fortificacions i trinxeres que formaven la bateria. Dues fotografies més del museu del desembarcament de la platja d’Utah i una posició artillera amb canó de la bateria de Longues-sur- Mer

A continuació ens dirigirem a visitar la bateria de Longues-sur-Mer ubicada en els penya-segats de la platja Gold; aquesta bateria està equipada encara amb quatre canons  de 155 mm.

El cinquè dia es dedica a un aspecte complementari i inexcusable que són els cementiris militars (estatunidenc, britànic i alemany). Els tres són incomparables i obeeixen a estètiques i motius completament diferents. L’americà és d’unes dimensions enormes, més de 70 hectàrees sobre la platja Omaha i conté 9.387 làpides de marbre blanc i un mur circular amb 1.557 desapareguts. El terreny va ser cedit a perpetuïtat als EUA. El Cementiri Militar de la Commonwealth de Bayeux conté les restes amb làpides de 4.648 enterraments, majoritàriament soldats britànics morts durant el Desembarcament i la posterior Batalla de Normandia; a més dels soldats del Regne Unit, inclou combatents canadencs, australians, i més de 500 soldats d’altres nacionalitats (principalment alemanys). El cementiri alemany, d’una gran austeritat, grisor i patetisme conté més de 22.000 morts amb creus de pedra fosca i petites plaques metàl·liques, i inclou un gran túmul central coronat per una gran creu i un centre d’informació sobre la guerra.

Imatges del cementiri militar americà (esquerra superior i centre superior). Cementiri alemany (es pot observar el túmul amb la gran creu, grups de creus i plaques commemoratives al terra sobre les tombes. També a la dreta el detall de la placa d’una tomba doble que conté les restes d’Adolf Diekmann, un oficial de les SS responsable de la matança d’Oradour-sur-Glane). A la part inferior, el cementiri britànic i una vista panoràmica de la platja d’Omaha amb els penya-segats al fons

La tarda d’aquest cinquè dia el destinarem a una visita cultural a Bayeux amb la seva impressionant catedral, impròpia per la seva majestuositat d’una ciutat tan petita. Bayeux va ser la primera ciutat normanda alliberada per les tropes britàniques el 7 de juny, per la qual cosa va patir pocs danys en les estructures i els monuments.

Façana i interiors de la catedral de Bayeux. A la part inferior llocs diferents d’aquesta ciutat molt propera a la costa

El darrer dia ens desplacem cap a Saint Malo a la Bretanya on passarem bona part del dia fins dirigir-nos cap a Nantes a primeres hores del vespre per agafar l’avió ja nocturn de tornada a Barcelona.

L’organització del viatge sota el guiatge històric de l’Assumpta Montellà converteix l’experiència en un gaudi constant i molt vívid sobre les circumstàncies i els llocs que envoltaren un dels moments crucials de la Segona Guerra Mundial. La presència de l’Assumpta és constant i en tot moment. Els desplaçaments en autocar durant els sis dies eren lliçons constants d’història, de la grossa, la que apareix als llibres i de la menuda, la dels detalls, la de la gent que la va patir, amb comentaris, explicacions o ampliacions del que anàvem veient en les diferents parades dels itineraris. Sovint alguns desplaçaments eren contextualitzats amb el visionat de vídeos de pel·lícules a bord del bus, com El dia más largo, Salvar al soldado Ryan, Hermanos de sangre o Bajo la arena que convertien la ruta en una experiència immersiva única.

Cada dia després de sopar, completàvem la jornada amb una trobada conjunta a l’exterior de l’hotel amb el meravellós marc de la platja d’Arromanches i les restes dels blocs de formigó que constituïren el port Mulberry i que són presència constant en el paisatge atlàntic sotmès a contínues i intenses marees. Allà l’Assumpta feia un resum del que havíem vist al llarg del dia i ens explicava històries relacionades amb el conflicte bèl·lic, amb un discurs molt ben fonamentat, molt emotiu en tots els casos i extraordinàriament ben adaptat a les característiques de les persones que formàvem el grup de viatge.

L’experiència de la sortida a través de Viatges Franquesa va ser molt enriquidora, amb un tàndem d’atenció format per la pròpia Assumpta, la Gemma Laborda, la presència de la qual afegeix un plus al viatge, ja que facilita enormement la convivència i aporta continus elements de suport, de cohesió grupal, d’ajuts en tot moment i d’un humor excel·lent que ajuden a crear, conformar i mantenir unes relacions interpersonals potents i positives entre tots els integrants de l’expedició. El tercer element del tàndem és el xofer, en Joan, que ens porta per tot arreu amb un comodíssim autocar de Franquesa SL amb una disponibilitat, discreció i professionalitat totals. Les postes de sol que completaven cada jornada en acabar les xerrades / posades en comú amb l’Assumpta són impressionants i imperdibles. Una boníssima experiència històrica.

Categories
Llibres

Finestres Palestina

Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.

I amb aquest ànim ha arribat, davant mateix dels cinemes Verdi, una petita però fastuosa joia: una llibreria especialitzada en Palestina.

Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.

El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.

La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.

Categories
Llibres

La guerra civil espanyola: una història global

Quim Jubert

Títol: La guerra civil española: una historia global

Autors: Javier Rodrigo, David Alegre i Miguel Alonso (coords)

Galaxia Gutemberg, 2026, 639 pàg.

Una història global

Les diverses guerres internes i internacionals que tingueren lloc a la història europea del segle XX, al menys des de 1917 fins 1949, són possiblement les més estudiades per la historiografia contemporània de les darreres dècades. Hi destaquen les guerres civils a Rússia, a Finlàndia, a Irlanda, a França, a Itàlia, a Grècia… i entre aquestes, l’espanyola es converteix en la referència per totes: la gran guerra civil europea.

La Guerra Civil espanyola és una de les qüestions més tractades a la historiografia contemporània, amb nombroses obres individuals o col·lectives, que ha anat  evolucionant al llarg del temps produint debats historiogràfics intensos. Amb una primera etapa de testimonis (anys 1940 a 1960) de manera predominant memorialista[1], posteriorment un primer desenvolupament acadèmic (anys 60–80) on ja intervenen més investigadors, fent ús de fons documentals i enfocaments històrics més sistemàtics[2].

La fi de la dictadura i una certa obertura d’arxius produeix un renovació historiogràfica (anys 1980–2000) i una evident professionalització de la historiografia amb una recerca més crítica i plural, amb la incorporació d’enfocaments socials i culturals i contextualitzant amb altres episodis europeus[3] i finalment darrerament un gir cap a la memòria i els estudis culturals (2000–actualitat) amb enfocaments interdisciplinars on intervenen la història, l’antropologia, els estudis culturals i la memòria històrica, on apareixen conceptes nous com la identitat, el gènere, el trauma i la memòria col·lectiva[4].

Sense la Guerra Civil espanyola la història europea del segle XX resulta incomprensible: si hi ha un moment en què la història contemporània passa a Espanya, aquest moment és 1936.

Amb La guerra civil española: una historia global ens trobem amb una obra coordinada per tres eminents historiadors: Javier Rodrigo[5] i els seus dos deixebles David Alegre[6] i Miguel Alonso[7], especialistes en guerres civils i que recentment havien publicat cadascú d’ells una monografia que tractava sobre aspectes d’aquesta guerra.

En aquest llibre han aplegat en 55 capítols, escrits amb altres historiadors, – la majoria menors de 50 anys-, una obra global sobre la Guerra Civil amb nombroses aspectes d’aquest guerra i en articles d’una extensió màxima de 10 pàgines, i que podem categoritzar entre les més noves tendències historiogràfiques.

L’obra explica com la Guerra Civil espanyola tot i coincidir en un context d’altres que es van donar al llarg del segle XX, a banda de ser la més llarga, també fou transnacional, global, implicà actors estrangers y en ella hi ha diverses característiques que resultaran paradigmàtiques en la història d’Europa: la presa del poder pel feixisme per mitjà de la guerra, l’ús de la violència contra civils amb finalitats de depuració, la creació de camps de concentració per ciutadans del propi país, la superposició d’una guerra d’ocupació i d’una guerra irregular o degenerada, que no acaba al 1939 amb el “parte de guerra”, acaba la guerra regular però la degenerada durarà, amb formes i escales diferents fins els anys 50.

Respecte d’una historiografia que ha tractat la guerra civil espanyola i les seves violències com fenòmens eminentment nacionals, l’enfoc aquí es fa des d’una perspectiva com a part d’una dinàmica europea de guerra civil i de violència perllongada, on Espanya actua com a caixa de ressonància i laboratori de processos que s’expandiran al llarg del continent amb experiències de violència col·lectiva que es reproduiran posteriorment en els diferents conflictes que hi haurà arreu d’Europa i es perllongaran fins les guerres del Balcans a finals del segle passat.

L’obra ens ofereix una nova visió del conflicte, molt més coral, abordant facetes fins ara poc explicades com la tradició colpista i la seva violència, la militarització, la internacionalització del conflicte i les diferents guerres pels que hi participen, la radicalització del conflicte, les lluites i violències a les rereguardes, els perpetradors i assassins, les qüestions d’identitat, els aspectes religiosos, les qüestions de gènere, l’exili i els refugiats, la sanitat, i els diferents aspectes de la guerra un cop acabada aquesta.

Així s’ofereix una aproximació completament nova i actualitzada del conflicte, abordant-ne diferents aspectes, alguns d’ells completament desconeguts pel gran públic oferint-ne tastets que després es poden ampliar acudint a obres més concretes dels autors i les seves monografies. Cal remarcar també una bibliografia molt completa per cadascuna de les sis parts de l’obra:

  1. Guerra al civil: violència i persecució política
  2. Guerra internacional: una guerra europea a Espanya
  3. Guerra total: militarització, exercits, ocupació
  4. Guerra a la rereguarda
  5. Guerra d’identitats
  6. Guerra després de la guerra

De cada part s’hi apleguen 8 o 9 articles.

En definitiva, un llibre important que ens permet aproximar-nos a una fita cabdal de la història europea del Segle XX on la Guerra d’Espanya es converteix en la gran guerra civil europea.

[1] Els autors més rellevants són Luis Jiménez Asua, Manuel Azaña, Claudio Sànchez-Albornoz o Salvador de Madariaga entre els polítics espanyols, Max Aub i Arturo Bareaentre els intel·lectuals o a Catalunya, Pere Bosch i Gimpera, Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyero Ferran Soldevila i entre els intel·lectuals Josep Carner, Avelí Artís-Gener “Tisner” o Xavier Benguerel.

[2] Aquí trobem autors com José Luis Abellán, Josep Benet, Albert Balcells o JM Solé Sabaté.

[3] En són autors destacats Paul Preston, Hugh Thomas, Javier Tusell, Santos Juliá, Josep Fontana, Enric Ucelay-Da Cal, Albert Balcells, Hilari Raguer, Borja de Riquer, Josep M. Solé i Sabaté i Jaume Sobrequés…

[4] Entre les noves tendències hi trobem a banda dels autors de l’obra a la que ens estem referint a Dolors Marín, Enric Ucelay-Da Cal, Jordi Guixé, Montserrat Duch i Mary Nash.

[5] Rodrigo, Javier. La guerra degenerada: violencia i resistencias en la España de Potsguerra. Editorial Pasado & Presente. Barcelona 2025.

[6] Alegre Lorenz, David. Verdugos del 36: la maquinaria del terror en la Zaragoza golpista. Crítica. Barcelona 2025.

[7] Alonso Ibarra, Miguel. Cruzados sin gloria: El ejército de Franco en la Guerra Civil. Editorial Pasado y Presente. Barcelona 2025

Categories
Llibres

Anys de vertigen. 1900-1914

Francesc Messeguer

Blom, Philipp. Años de vértigo: cultura y cambio en Occidente, 1900-1914. Barcelona: Anagrama, 2010, trad. Daniel Najmías, 677 pàg. (Títol edició original, The Vertigo Years, Ed.  Weidenfeld & Nicolson, Londres, 2008)

Imatge principal: Formes úniques de continuïtat en l’espai és una escultura futurista realitzada el 1913 per l’escultor italià Umberto Boccioni.

Philipp Blom

Nascut a Hamburg l’any 1979 Philipp Blom es va formar en història, filosofia i estudis jueus a Viena i Oxford, on es va doctorar en història. Es conegut sobretot pels seus llibres de divulgació històrica sobre la cultura europea, la Il·lustració i les grans transformacions socials dels segles XIX, XX i XXI. Es caracteritza per combinar recerca acadèmica amb una narració fluida i accessible. El seu llibre La fractura, publicat el 2014, se centra en la crisi de l’ordre liberal durant els anys d’entreguerres -1918-1938- i es considera la continuació d’Anys de vertigen.

Altres llibres de temàtica similar podrien ser aquests: The Proud Tower: A Portrait of the World Before the War, 1890-1914, de Barbara Tuchman i publicat l’any 1966, o The Sleepwalkers de l’historiador australià Christopher Clark i publicat el 2012, o Fin-de-siècle Vienna: Politics and Culture, el gran referent de no-ficció transdisciplinari escrit per l’historiador cultural Carl E. Schorske i publicat per Alfred A. Knopf l’any 1979.

L’obra

Anys de vertigen està ben armat pel que fa a bibliografia -fonts principals: diaris, revistes i llibres; fonts secundàries: articles i llibres. Blom no utilitza aquí les típiques referències numerades i explicitades al peu de cada pàgina o bé al final del llibre, sinó un recull final de notes ordenades per número pàgina i agrupades en el seu capítol corresponent. El llibre presenta també un índex analític al final.  

L’obra s’estructura en quinze capítols. La majoria comença amb un esdeveniment que defineix l’any i és narrat en temps present i tercera persona. Blom ens els fa reviure amb els seus protagonistes. Per exemple, el capítol IX «Dones d’empenta» s’inicia amb l’arribada d’un grup de dones amb pancartes al Parlament britànic convidant als diputats a anar a Hyde Park a reunir-se amb elles per parlar del sufragi femení -21 de juny del 1908.

Dir també que aquest llibre de Blom no és una monografia especialitzada. Combina història interpretativa i cultural amb historia política, vida quotidiana, ciència, art, filosofia i psicologia col·lectiva. Anys de Vertigen és un llibre ambiciós.

Com hem vist el text ens convida a descobrir un món «des de dins», a posar-nos en la pell dels seus protagonistes. Blom, a tal efecte, ens aconsella que, abans de començar llegir el llibre, fem un exercici singular: imaginar que no sabem res del que ha passat a Europa i al món des de juliol del 1914 fins el 2000; ni de l’assassinat de Sarajevo ni de la batalla del Somme, ni del crac de la borsa ni d’Auschwitz ni d’Hiroshima, ni dels gulags ni del Mur de Berlín. L’exercici no és senzill, però ens obliga a posar-nos en la pell del bon historiador quan, per intentar fugir de tot presentisme, es veu obligat a fer aquest esforç constantment.

La tesi principal del llibre és que el segle XX comença l’any 1900, desafiant així la tesi, sovint indiscutible, segons la qual comença el 1918, és a dir, després de la Primera Guerra Mundial. Blom defensa que tot allò que dominarà el segle XX a Occident -socialisme, feixisme, art conceptual, mitjans de comunicació, consum de masses,  feminisme o psicoanàlisi- ja era present entre 1900 i 1914.

A inicis del segle XX Europa creu marxar cap a un futur daurat, feliç i pròsper, però el món en què viuen els seus habitants està sotmès a grans tensions -industrialització accelerada, moviments obrers, urbanització massiva, noves tecnologies, feminisme, nacionalisme, antisemitisme i una crisi general de les velles certeses.

A França, en menys d’una generació s’ha perdut una guerra amb Alemanya (1871) i patit, entre d’altres, la humiliació de veure coronar Guillem II a la Galeria dels Miralls de Versalles, l’epicentre de la, fins aleshores, glòria real francesa. Però no només França trontolla sota la gran transformació d’Occident en curs, a Anglaterra, la mort de la reina Victòria l’any 1901 o la guerra dels Boers, minen la confiança, o la derrota de Rússia enfront del Japó de 1905 va provocar la irrupció d’aquest país com a gran potència i la pèrdua de gran part del prestigi de Rússia a l’Europa de l’Est.

Però hi ha, sobretot, un context general que explica millor l’abast i la profunditat de la transformació que s’està produint al vell continent. La industrialització esmentada fa que milions de persones abandonin les seves arrels i migrin a les ciutats, on són forçades a inventar-se una nova identitat en un lloc que els és desconegut. Es deixa sentir amb força l’alienació de la gent, la pèrdua d’autenticitat i d’unicitat. La vella casta governant, aristocràtica i rural ha entrat en fase terminal, emportant-se amb ella l’ordre social tradicional i els seus valors. La nova classe dirigent burgesa imposa el valor indiscutible del jo, i introdueix els seus propis ideals pragmàtics. El poder, en definitiva, ha passat a ser els diners i la indústria. La revolució científica i tecnològica del darrer terç del segle XIX ho ha trastocat tot. Electricitat i petroli, turbines de vapor i frigorífics, veuen néixer la societat, i el consum, de masses. Tot és cada vegada més gran -ciutats, producció industrial, rècords de velocitat, xarxes ferroviàries, població, cultura de masses, entreteniments, mitjans de comunicació.

El gramòfon permet escoltar òpera en mànigues de camisa i des de casa, i la senzilla i barata màquina de fer fotos de Kodak captar qualsevol moment de la vida quotidiana, i preservar així «l’encant de l’època com a moments en suspens i a plena llum». Els Grans Magatzems -Galeries Lafayette, Harrods, Macy’s- són «palaus del comerç i del crèdit», opulència a l’abast dels més humils. Analitzà el fenomen l’historiador George d’Avenel amb aquestes paraules: «el caràcter del nou luxe resideix en que és banal. No ens queixem, abans no hi havia res banal, només misèria».

Civilització i modernitat per a molts signifiquen el mateix: velocitat i neurastènia, identitats qüestionades, ments i cossos febles, però la majoria abraça amb delit la democratització i la globalització de l’entreteniment i les noves formes d’estar informada, de pensar i de decidir allò que li sembla bell. En qualsevol cas, però, es trastornen els comportaments, i la sensació de vertigen ho amara tot creuant línies divisòries culturals i ideològiques.

Freud, negant que tot enteniment i tota moral es basin en la raó i només en la raó, o Nietsche, descrivint la veritat com “un exèrcit mòbil de metàfores”, fan, ara més que mai, trontollar la que havia estat la ideologia tradicional dominant: la Il·lustració europea. Els mons de l’art i del pensament protagonitzen directament aquesta reacció marcadament irracional, o bé s’hi afegeixen majoritàriament. Quan la certesa esdevé un “bé escàs” la salvació resideix en l’instint, en les forces primitives. Aquest és un alçament des de la modernitat contra la mateixa modernitat, contra les identitats inestables de la població urbana. S’articula en la violència, en el culte a la masculinitat, en l’oposició al primer feminisme i en contra de la democràcia i en l’antisemitisme, però també en l’expressionisme, el cubisme i l’art abstracte, en el mateix feixisme i en el futurisme, pretenent utilitzar els avenços de la civilització contra la mateixa civilització. Tot això, segons Blom, és a la base dels totalitarismes que estan per arribar: el nazisme i l’estalinisme.

El seu text incideix especialment en el tema de la dona. La causa de l’emancipació total de la dona s’obre camí per si sola: “la batalla per l’ànima el segle XX, s’alimenta de tècnica, però es lliure amb el sexe”. La dona de la modernitat esdevé més enèrgica i l’home més insegur. El descens de les tasses de natalitat no és la prova d’una major competència social de la dona, sinó de la decadència de la masculinitat. La reacció és l’antifeminisme esmentat suara, l’homofòbia i l’eugenèsia. Segons l’escriptor nord-americà Henry Adams “la cultura del principi tradicional de la fertilitat femenina, la Verge, ha mort, i l’ha substituït la força de la Dinamo i el seu poder generador”. Blom recull el guant i considera a aquests dos emblemes causa principal dels canvis que es registren a la dècada de 1900: les màquines i la dona, la velocitat i el sexe.

Per anar acabant direm que es fa difícil la síntesi d’aquest llibre, perquè presenta un calidoscopi temàtic tractant un ventall de dades tan heterogeni com abundant, i, per altra banda, que els estudis de personatges fascinats i la fluida narració de les històries fan agradable i sovint divertida la lectura d’aquest llibre.

Com hem vist, Blom ens apropa a l’ambient vertiginós, alhora que excitant i aterridor, que acompanya el canvi cultural, social, polític i espiritual que té lloc a Occident.  El text s’endinsa en un món que s’està desfent i on res tornarà al ser igual; on, per dir-ho en termes gramscians, el que és vell mor i el novell no acaba de néixer, o, per expressar-ho en els termes més poètics de Gonzalo Torrente Ballester, “donde da la vuelta el aire“.

Francesc Messeguer Clapés, ateneista, Badalona, 31/05/2026.

Més informació

Els anys de vertigen del segle XX. Conferència de Philipp Blom, historiador. Escola Europea d’Humanitats, Cicle: Les bases culturals i socials de l’Europa actual, 12 de febrer de 2018 a les 18.30h, Palau Macaya, Passeig de Sant Joan, 108, Barcelona.

Veure la conferència: https://vimeo.com/255868017?fl=pl&fe=cm

Categories
Cròniques

Barcino – Part IV – La Barcelona Olímpica

               Breu Història de Barcelona

1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…

Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.

L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.

El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.

Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.

Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.

La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.

Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.

Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.

Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…

Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).

17 d’agost 2017 – Foto “El País”

El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.

En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.

Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.

I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.

I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)

L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.

Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades…  I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:

“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”

… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…

Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.

Ni Oblit ni Perdó…  “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”

El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.

“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.

 I així anem!!!

I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.

Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016

El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …

Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020 

Documentació:

Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.

El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.

Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:

(Onium – Octuvre – ANC – Tiktok – Youtubers – JC My World)

Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.

“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.

1 d’octubre Sardenya-Gran Via

No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.

                                                  Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri

Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català

Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:

La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.

La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).

Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.

Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona

La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.

Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic

La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.

La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.

En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.

El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.

Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.

Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.

La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.

Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.