Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.
A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?
Moviments:
Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica. Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat. Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa. Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra. Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.
És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.
Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.
És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.
No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.
El Festival Grec i el Teatre Lliure estan d’aniversari, d’aniversari rodó: 50 anys oferint espectacles d’alta volada a una ciutat que se’ls hi ha rendit any rere any. I aquest 2026 l’Institut del Teatre li dedicarà un Simposi Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur, que recorrerà la trajectòria d’aquests 50 anys, desprès d’aquells inicis tan celebrats en un petit teatre de Gràcia.
La tria de Brecht, de l’Òpera de tres rals suposo no és casual. Es teatre popular, compromés, arriscat al seu moment. Un clàssic ja avui, que permet moltes mirades i versions. Els teatreros de la revista Núvol li dediquen un article que ens posa al dia d’aquesta nova aproximació a la duresa del capitalisme més sagnant. Segurament serà dura i també magnífica.
Aquí us deixo la versió que la gran Ute Lemper fa de Mackie el Navalla, el més proper que hi ha a les versions dels teatres i cabarets alemanys dels anys 30. Sempre que venia a Barcelona ni li passava pel cap no incorporar-la al repertori. Però em deixareu que us recordi una de les millors versions que mai se n’ha fet, les moltes que va fer la Gran Dama del Jazz.
Papallones negres era com els bosnians van anomenar els bocins de paper cremat, dels llibres cremats, que van voletejar durant dies i dies la ciutat de Sarajevo, desprès que l’agost del 1992 s’incendiés la seva preciosa biblioteca. En Grasset ho va explicar molt bé, quan va sortir el llibre. Finalment el 2014 es va tornar a inaugurar la seva reconstrucció.
El llibre que li fa aquest homenatge és un relat impressionant. La vida quotidiana durant el setge de Sarajevo, les relacions entre les persones, entre els veïns i cóm canvien les prioritats. És d’una tendresa guaridora. Una nova fita, un nou encert de Periscopi.
El setge de Sarajevo es presenta com una erosió constant de la vida de la gent, no com una successió de grans esdeveniments bèl·lics o polítics, potser per aquest motiu se’ns fa tan proper. Alló que molts pensem quan veiem la devastació de la guerra. I ens preguntem cóm sobreviuen els que no moren?
Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.
Papallones negres és una novel·la sòbria iprofundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.
Andy Durgan:El POUM. República, revolució i contrarevolució
Editorial Sylone – Viento sur, 2025
L’autor
Historiador especialitzat en la guerra civil espanyola i principalment en el POUM. Autor de diversos llibres al respecte, citarem només l’anterior Voluntarios por la revolución en què hi trobem biografiats tots els milicians internacionals que varen formar de les brigades internacionals enquadrats en el POUM.
El llibre
Relativament curt -178 pàgines- està citant contínuament textos de l’època. No cal dir que amb molta profusió dels de Maurín i de Nin. Basats en aquests ens explica el que pensaven els dos dirigents que era principalment la ideologia del partit.
Situa molt bé el POUM en el moment històric en què va existir. També les afinitats i principalment les diferències amb els altres partits comunistes. La problemàtica amb la tercera internacional i les males relacions amb la URSS estalinista que varen portar a l’assassinat de Nin i altres dirigents i al cap i a la fi a la desaparició del partit perseguit per feixistes i comunistes de la línia estalinista.
Hi ha una petita biografia política de Maurin el dirigent del BOC abans de la fusió que va donar lloc al POUM i després el verdader dirigent d’aquest. També d’Andreu Nin i les seves dissidències amb els comunistes stalinistes.
Parla un cop més de la dicotomia feixisme / revolució, de les prioritats de fer la revolució o guanyar la guerra primer. De com els partits revolucionaris la CNT-FAI i el POUM van quedant superats pels esdeveniments a mida que avança la guerra i com el Partit Comunista i les seves idees van agafant protagonisme i poder.
Sobre les dones i la participació en la revolució, no ho veuen fàcil. Ha de ser a través de la incorporació al treball i en conseqüència en els sindicats. En la realitat de la guerra les dones varen donar suport al esforç bèl·lic fent tasques sanitàries i de rereguarda. Desmitifica la participació en el front que en tot cas no es va permetre amb la militarització que va decretar el govern.
En relació als fets de maig del 37 ens dona la versió poumista de què un cop expulsats del govern de la Generalitat que implicava un aïllament polític i no poder pactar amb la CNT es varen trobar que el govern volia desarmar als treballadors a la rereguarda i els va esclafar en els combats de carrer. Finalment el Govern central dominat ja per el Partit comunista, un cop agafat el control de l’ordre públic, va declarar il·legal el POUM i començaren les persecucions als seus membres.
Més informació
Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 6 de novembre de 2023. Trobareu un ampli resum de la sessió a càrrec de Miquel Nistal. Vegeu el Blog d’Història
Aquest és un llibre que recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera. Es tracta d’un minuciós i ben tractat relat que focalitza la trama cívic-militar que conduií a la sublevació i com es posaren en marxa les mesures de seguretat (securitàries en el llenguatge de l’autor) i de repressió assassina (eliminacionistes en aquest llenguatge tan propi i pulcrament descriptiu). En aquest sentit darrer, és on l’obra pren un nivell de focalització màxima, ja que s’intenta esbrinar quines eren les caracteritzacions sociològiques, demogràfiques, polítiques i socials del gran i heterogeni (o no tan heterogeni) grup d’implicats en les polítiques repressives que se succeïren des del mateix 18 de juliol de 1936 i al llarg d’aquell estiu i els mesos de tardor del mateix any.
A l’esquerra, voluntaris del bàndol rebel prop de la plaça Constitució de Saragossa (David Alegre) A la dreta, membres d'”Acción Ciudadana” als carrers de Saragossa amb el braçalet blanc que els distingia (AHPZ Coyne)
El total d‘assassinats documentats, és a dir, els que es poden certificar a través de consultes en registres civils o militars múltiples durant aquella segona meitat de 1936 a la Saragossa controlada pels militars arriba a la xifra de 3.500, si bé, l’autor explica que amb seguretat, el nombre total devia ser molt superior ja que moltes de les execucions es van produir en els primers dies i setmanes sense que quedés cap mena de constància o registre. La feina de recerca ha permès de reconstruir prou bé la xarxa, tot descobrint que molts d’ells van viure fins els anys 90 del segle XX al mateixos carrers que molts dels testimonis que s’han entrevistat. Les consultes en l’Archivodel Juzgado Togado de Zaragoza que custodia tots els sumaris instruïts a l’Aragó pels tribunals militars, van permetre d’arribar a molts dels implicats en la repressió assassina, tot comprovant que la majoria van seguir actius durant els anys 40 en les diferents organitzacions de Falange. Altres arxius interessants van ser l’ArchivoGeneral de la Administración que inclou molt sobre l’activitat de les Jefaturas provincials de FET – JONS, de la Delegación Nacional de Combatientes on era possible seguir el rastre de molts falangistes que feren carrera en els cossos de l’estat franquista. S’arribà així a trobar nous testimonis orals entre gent de l’entorn dels perpetradors o sovint descendents. De tota manera, si l’objectiu clau de la recerca era reconstruir l’ecosistema de les polítiques eliminacionistes, desllorigar l’organigrama i la cadena de comandaments que ho va fer possible, calia indagar en altres fonts documentals com ara l’Archivo General de la Guardia Civil i altres prou reveladors de la complexa trama repressiva. El llibre pretén acostar al públic la diversitat d’individus, estructures faccioses estatals o paraestatals (el que l’autor anomena agències), interessos i variables que van entrar en joc aquell estiu i tardor inicials de la guerra. Les polítiques d’eliminació van respondre a motivacions molt diverses en els diferents nivells de la maquinària que les van dur a terme, però, en qualsevol cas, l’ús del terror va esdevenir una eina ideal per a posar en marxa les polítiques d’enginyeria social que durien a una completa reorganització de la societat i la producció del país. El resultat de la política repressiva dels sollevats es basà totalment en l’obediència jeràrquica i en la submissió total a aquest principi de les nombroses agències implicades en la repressió: la Falange, la Guàrdia Civil, la Guàrdia d’Assalt, la policia i els diferents nivells de la 5a Divisió Orgànica de l’Exèrcit (5DO) en base a Saragossa, així com altres milícies com el Requetè o l’AcciónCiudadana, una mena de milícia urbana organitzada de manera similar al Sometent, de control (com la resta d’agències) completament militar i que fou molt important en la inspecció i intervenció securitària i eliminacionista a la ciutat.
Saragossa (200.000 habitants l’any 1936) va ser la segona ciutat en importància demogràfica en poder dels colpistes després de Sevilla en iniciar-se la guerra. La seva situació estratègica era clau i la por i incertesa de les primeres setmanes, va exacerbar la política d’assassinats que, per si mateixa, ja formava part de les directrius inicials del general Emilio Mola(1887 – 1937). L’existència d’una important massa obrera dins de la ciutat, així com un incipient front republicà a l’est de la ciutat provinent de la Catalunya republicana, explicaria la fragilitat i el temor dels generals sollevats. L’arribada de Mola a la ciutat a principis d’agost va endurir i sistematitzar encara més les polítiques d’extermini que no estaven prèviament prefixades, sinó que es van anar acomodant quan les circumstàncies els feien sentir més vulnerables i exposats: tot allò (aquell o aquella) que als seus ulls representés una amenaça havia de ser eliminat.
Els tres generals que foren màxims responsables de forma consecutiva de la 5a Divisió Orgànica a Saragossa, d’esquerra a dreta: Miguel Cabanellas, Germán Gil Yuste i Miguel Ponte (wikipedia.org)
En el llibre apareixen i es descriuen profusament un munt d’implicats en la política eliminacionista, des dels generals més coneguts com Miguel Cabanellas (1872 – 1938) Germán Gil Yuste (1866 – 1948) o Miguel Ponte (1882 – 1952) que serien al llarg dels mesos els màxims comandaments de la 5DO amb responsables, en diversos graons de jerarquia, al seu estat Major, a la Guardia Civil, la Guardia d’Assalt, el Servicio de Información e Investigación de Falange (SIIF) o altres que s’han esmentat més amunt. Els retrats personals dels planificadors, coordinadors i perpetradors es descriuen de forma molt exhaustiva, en funció de les dades que han aportat les fonts consultades. Alegre s’enfonsa en la tasca de recerca per oferir-nos perfils personals, de l’origen familiar, de la formació, de l’educació, de la sociabilitat, tot fent contínues al·lusions al context en què tenien lloc els fets biogràfics dels implicats i de la seva família; tot això permet definir amb força exactitud i fiabilitat quins eren, què pensaven i com actuaven aquells homes de cultura bàsicament militar i africanista, d’extracció social diversa però amb predominança per les classes mitges o mitges altes, de pensament contrarevolucionari o reaccionari que veien un perill imminent d’esclat revolucionari en el país, en molts casos ja des dels primers moments d’existència de la Segona República.
De tots els protagonistes de la terrible història explicada per David Alegre, en podem destacar alguns que foren rellevants de manera màxima. El primer és DaríoGazapo (1891 – 1942) un tinent coronel de la confiança de Franco, que és enviat d’urgència a Saragossa i nomenat cap d’Estat Major de la 5DO a finals d’agost. El seu objectiu era doble: reforçar el perillós i inestable front de guerra d’Aragó i assegurar la rereguarda mitjançant labors d’intel·ligència i extermini. A ell se li atribueix l’establiment d’un centre clandestí de detenció [i tortura] en el xalet del número 31 del passeig dels Ruiseñores. De perfil tècnic, arrelades conviccions polítiques, estratega i cervell de tot, va ser el cap pensant de tota la zona colpista a l’Aragó i principal responsable de la maquinària eliminacionista. Camisa blava de primera hora, segons la premsa falangista saragossana, va formar part del primer Secretariat Polític de FET – JONS.
Un important element de l’engranatge va ser l’oficial de cavalleria Santiago Tena (1905 – 1979) el responsable de dissenyar els operatius, d’assenyalar els objectius i de coordinar les patrulles de perpetradors sobre el terreny. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat nacional de l’agència parapolicial de Falange el més amunt descrita com SIIF, encarregada de dur a terme missions de caràcter secret i espionatge.
Un altre element important era José Derqui (1886 – 1945) que havia demanat la baixa en l’exèrcit amb la Llei de Reforma Militar d’Azaña amb el grau de comandant d’Estat Major; va alternar la carrera castrense amb els negocis com a empresari i director del Banc Espanyol de Crèdit a Saragossa. Acaparà gran poder a partir del 19 de juliol de 1936 en ser nomenat cap superior de Policia i delegat d’Ordre Públic. Era l’home de confiança de la patronal saragossana en l’aparell de poder colpista i el responsable de portar l’agenda dels grans interessos econòmics a la maquinària d’eliminació; molt relacionat amb Tena i altres baules del complex sistema repressiu, Derqui representava l’assassinat com a objectiu polític, però també en benefici propi o de l’empresariat amb qui estava lligat. El tinent d’infanteria José María Cazcarra (1893 – 1956) destinat al SIIF, representa l’assassí directe i brutal. Alegre explica de forma detinguda la vida dels perpetradors que actuaven sobre el terreny i dedueix que havia de ser esgotadora, tot i que inclús en aquells mesos frenètics de 1936, enmig de l’orgia de sang continuaven compartint espais de sociabilitat i d’oci amb els seus veïns. El testimoni d’un fill del dirigent socialista Jimeno Velilla, assassinat a Saragossa, descriu com els botxins de Falange solien trobar-se en un cafè popular, el “Salduba” on descansaven i comentaven entre rialles les incidències hagudes en les execucions del dia. Un d’aquests perfils és el de José María Cazcarra, secretari de Santiago Tena, un despietat assassí que va trobar en la Guerra Civil una via per a guanyar-se el respecte social perdut durant els anys previs amb una vida fracassada com a comerciant tèxtil arruïnat; frustrat, radicalitzat i violent era un pinxo i un perfecte facilitador d’objectius i execucions per al seu cap.
Per acabar amb aquesta breu descripció d’alguns dels protagonistes, n’esmentarem un, el perfil del qual contrasta amb l’home humil i fracassat que puja socialment a cop d’assassinats com era Cazcarra. El jove Julio Alcalá Royo (1902 – 1949) era un advocat exitós, de bona família i una mica mediàtic a l’època; ben relacionat socialment, en el seu cercle d’amistats hi figurava Ramón Serrano Suñer i altres advocats ben reconeguts a la vida saragossana d’abans de la guerra. Amb el cop d’estat s’integrà de seguida a AcciónCiudadana, després consta la seva activitat a la DelegacióndeOrdenPúblico controlada en els primers moments per José Derqui, sota la supervisió directa de la 5DO i, posteriorment, a la 2ªLíneadeFalange. La recerca el situa com un autèntic assassí de masses amb participació directa en les “sacas” i execucions més massives de l’estiu i tardor del 36. No obstant això, portava una doble vida entre 1936 i 1937, ja que durant el dia seguia la seva feina professional quotidiana al mateix temps que participava de manera activa en les execucions durant la nit. No tan sols va ser un dels més destacats executors de Saragossa, sinó que fins i tot es vanava d’haver matat en una sola jornada fins a quaranta persones. Alegre el descriu com una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, encara que acabaria sent apartat de la vida pública saragossana després de la guerra, fins al punt que va morir sol i sense esquela. És possible que la seva presumpta implicació directa en els assassinats, decidit a actuar al peu mateix de la fossa on queien els executats, acabés escandalitzant als seus iguals, acostumats a deixar aquesta feina bruta en altres mans.
El llibre és una gran contribució, des de la història local al coneixement global de la repressió desencadenada en la zona rebel durant la guerra que seguí el cop d’estat de 1936. El cas que aquí s’aborda, el de la Saragossa colpista, és important pel paper estratègic clau que aquesta zona tingué en els primers mesos de la guerra. El treball focalitza, en reconstruir de manera clara l’organigrama del que els organitzadors del cop consideraven bàsic i que eren les mesures de seguretat a la rereguarda i d’eliminació física dels presumptes opositors. Alegre aprofundeix en aquest organigrama i el desenvolupa fins arribar als graons inferiors, els que estaven directament relacionats amb la tasca d’eliminar (massivament) la gent. El que es pot deduir de la lectura és la quantitat molt gran d’estructures repressives implicades en el procés eliminacionista; malgrat això, el darrer control sempre estava en mans dels militars responsables de la 5ª Divisió Orgànica.
L’autor descriu moltíssims personatges implicats en els fets, des de la presa de decisions o la coordinació fins l’acció directa. En tots els casos es contextualitzen les descripcions, ampliant-les fins i tot de manera extensa als orígens familiars de cada protagonista. Això permet fer-nos una idea molt clara d’on venien, on i en quin ambient havien crescut i s’havien format i com havien anat derivant fins a la radicalització màxima que es produí l’any 1936, mesos abans del cop d’estat de juliol. Aquesta lectura, molt interessant, pot esdevenir en alguns moments una mica feixuga donat el grau d’aprofundiment i detall que hom fa. Malgrat tot, aquest enfocament de la recerca ajuda el lector a entendre com i per què aquells homes van actuar de la manera que ho van fer.
També hi trobareu un mapa de la ciutat de Saragossa de l’època amb les principals localitzacions d’aquells moments, així com un altre de l’Aragó amb els principals moviments dels sollevats i dels republicans durant aquells mesos. També es reprodueix l’organigrama del terror que he esmentat línies amunt i que és molt interessant de cara a entendre com funcionava i s’hi interelacionava el complex mecanisme repressiu dels feixistes. Segons Alegre, aquells mesos foren propicis per a individus de les classes populars i dels baixos fons disposats a col·laborar en el treball brut com a delators o executors.
Una idea que remarca l’autor i que m’ha semblat interessant reproduir, és que a mitjans de 1936 ni l’Alemanya nazi ni la Itàlia feixista, havien començat a pensar en l’aniquilació massiva de l’adversari, mentre que a Espanya, aquesta matança sistemàtica i global es va produir ja des de l’inici del conflicte. La por al desbordament va estar en la matriu de les pràctiques eliminacionistes, el mateix que passaria a l’Alemanya nazi quan l’escalada de les matances de jueus es van accelerar de manera progressiva per la inseguretat i por dels propis nazis a la desintegració i al col·lapse intern. Una darrera conseqüència d’aquests brutals fets, és que alguns dels homes que sortiren convertits en especialistes del terror a la Saragossa del 36, foren destinats a la Barcelona de 1939 – 40 per a reproduir tasques que els hi eren ben conegudes.
El llibre Verdugos del 36. La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, és editat per Crítica i publicat l’octubre de 2025. Consta d’un total de 607 pàgines, estructurades en quatre parts i amb un total de 10 capítols, a més d’una introducció, unes conclusions finals i els agraïments. A la part central del llibre hi ha un total de trenta fotografies on apareixen els principals protagonistes de la història, així com alguns moments importants d’aquells dies. Les darreres 134 pàgines són notes, un índex de noms i l’índex de continguts.
David Alegre Lorenz (Escola Europea d’Humanitats)
David Alegre Lorenz (Terol, 1988) és Professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus principals camps de recerca són els estudis del feixisme, la història social i cultural de la guerra, els estudis de la violència i la reconstrucció comunitària en períodes de postguerra. Participa de manera habitual com a conferenciant en tota mena de mitjans i ha pres part en diversos projectes del Consell Europeu de Recerca per a la generació i divulgació de coneixement. Finalment, és autor de nombrosos articles, obres col·lectives i llibres, entre els quals cal destacar La batalla de Teruel: guerra total en España (2018), Comunidades rotas: una historia global de las guerras civiles, 1917-2017 (2019), en coautoria amb Javier Rodrigo, i Colaboracionistas: Europa occidental y el Nuevo Orden nazi (2022), els dos últims de pròxima aparició en anglès. (Traduït d’Ed. Crítica).
El llibre descriu les tres darreres hores de vida del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre (1886 – 1941) un metge i catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de València que arribà a ser rector de la mateixa universitat durant el període republicà, entre maig de 1932 i juny de 1934. Peset era un intel·lectual d’esquerres compromès i militant en el partit d’Azaña, Izquierda Republicana, i pertanyia a la burgesia il·lustrada, progressista i catòlica tan minoritària en aquell país. Formava part d’una saga de metges i científics; el seu pare també era metge i catedràtic universitari i ell mateix havia fet quatre carreres i tres doctorats. Era valencianista convençut i el 1913 havia participat en el I Congrés de metges en llengua catalana, del qual el seu pare era un dels presidents d’honor. La tradició liberal de la família es remuntava a vàries generacions enrere. Era, en definitiva, una persona molt popular a la ciutat de València. Aquesta popularitat i el seu immens prestigi, van fer que fos triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en els eleccions del 16 de febrer de 1936. Va obtenir 84.106 vots, guanyant clarament els comicis en aquesta circumscripció i aconseguint un escó a les Corts espanyoles.
Al final de la guerra va assistir a la darrera sessió de les Corts republicanes celebrada a Figueres l’1 de febrer de 1939. D’allà passà a França, però tornà un altre cop a València i acompanyà al doctor Negrín quan aquest partia cap a l’exili, tot negant-se ell mateix a seguir-lo. Al darrer moment intentà la sortida des d’Alacant, com els últims republicans, però fou detingut. Passà per diversos camps de concentració i, finalment fou empresonat a la presó Model de València. El terrible final començaria aquí, amb un consell de guerra sumaríssim que el condemnaria a mort amb una petició d’indult; malgrat aquesta demanda en la qual hi havia, entre d’altres, l’arquebisbe de València (el mateix Peset era catòlic practicant i la seva dona havia estat presidenta d’Acció Catòlica de la ciutat) un grup de metges i col·legues universitaris van demanar la revisió del judici i el nou sumaríssim el va condemnar a mort.
L’autor arriba per primera vegada a la lectura de les actes del consell de guerra l’any 2011 i queda impressionat. A partir d’aquí comença una intensa i rigorosa feina de consulta en arxius per reconstruir els fets que conduïren a l’afusellament i la caracterització de tots els personatges que d’alguna manera hi estaven implicats, començant per l’autèntic protagonista, el doctor Peset. Per les pàgines del llibre van passant les diverses persones que conformen la història i acompanyen en Peset: els altres tres republicans que acompanyaren el metge en la saca (així deien les extraccions de condemnats a mort en un dia determinat) del fatídic 24 de maig de 1941. Altres protagonistes de la novel·la són alguns dels funcionaris de la presó i més personatges que ajuden a construir el relat.
La narrativa destaca la traïció d’antics companys de professió i amics que atesten en contra seva per enveges o ambició, la qual cosa subratlla la “ingratitud” que dona títol al llibre, destacant la dignitat humana pel damunt de la intolerància i el fanatisme. El llibre esdevé un clam a favor de la cultura i el progrés davant de la barbàrie feixista.
Aquest és un llibre tremendament trist, però de lectura apassionant, elèctrica i que t’atrapa pràcticament des de la primera pàgina. M’encanten els llibres d’aquest autor i és el quart llibre que llegeixo de Martí Domínguez, valencià, doctor en Biologia, professor titular de Periodisme a la Universitat de València i director de la revista Mètode Science Studies Journal, una revista molt seriosa i, al mateix temps propera, de continguts científics amb un enfocament que prioritza l’estudi crític de la ciència i la tecnologia, fent èmfasi en la relació Ciència – Tecnologia – Societat. Amb Ingrata pàtria, Domínguez tanca una trilogia de novel·les dedicades al feixisme. La primera va ser La sega (2015), podeu clicar l’enllaç per a veure l’entrada i la segona L’esperit del temps (2019) que podreu trobar ressenyada en aquest bloc pel nostre entranyable amic Pep Bujosa que ens deixà durant la pandèmia del coronavirus.
A l’esquerra, imatge de Joan Baptista Peset (El Nacional) i a la dreta, Martí Domínguez (wikipedia.org)
Ingrata pàtriaés una novel·la publicada per Proa – A tot vent l’octubre de 2025 amb 280 pàgines.
No és gens fàcil parlar d’aquest esdeveniment, d’aquest prodigi, més encara si ja saps i has comprovat que no és una exposició a l’ús. Però l’organitza el CCCB amb una comissària, Neus Penalba, de luxe, ho dic per la feina que ha fet!. I ho dic sabent que no faig una hipèrbole.
D’entrada penses que qui no conegui prou l’obra o a la Rodoreda, a ELLA, li serà difícil deixar-se enlluernar com m’ha passat a mi. Als meus prejudicis de caire literari i organitzatiu, els hi han clavat un parell de bufetades, de les que es mereixen. Tothom que mínimament sàpiga qui és la Colometa s’hi pot deixar portar, perquè és simplement això el que fan: t’agafen de la mà i t’expliquen un univers personal, complex, a vegades críptic, un cosmos, que podem dir rodoredià. I ho fan tractant els diferents fils, motius, idees que encapçalen les seves obres i cóm aquestes ho apliquen.
Rodoreda, un bosc és una macro exposició, del millor que he vist sobre una escriptora. S’hi ha d’anar sense presses amb un bon calçat i, sobretot, amb ganes d’entrar a un espai molt íntim, que possiblement recordaràs molt de temps. Són molts els detalls que recordaré, que fins i tot ens han fet riure, per ocurrents. Per citar uns pocs… la documentació original que s’aporta, la seva bibliografia traduïda, les seves inacabables influències literàries, la relació amb altres disciplines artístiques, la documentació filmada…
L’equip que ha preparat aquest esdeveniment ha treballat molt, és obvi i no cal dir-ho, només cal llegir els crèdits finals. El que és immensament colpidor és cóm s’ho han plantejat, de quina manera entren en una totalitat personal i social, i decideixen explicar-la. Què és sinó un bosc? La tria de fragments, de frases de l’obra de la Rodoreda és exquisida, només amb això ja tenim el personatge. I cada un dels espais decididament treballats, espremuts, impecables, o com diria Eugeni d’Ors “ben plantats“. No cal dir la quantitat d’activitats al voltant de l’exposició que trobareu a la pàgina.
D’allà, qui no surti amb unes ganes ferotges de llegir-la, de devorar-la de nou, o per primera vegada és que no s’ha deixat portar.
Perdeu-vos-hi. Es un bosc gran, molt gran. Us ho passareu bé.
Les influències literàries
L’obra de la Rodoreda traduïda
Un exemple de panell que explica un dels aspectes més importants de la seva obra
Terrenys adquirits, a principis de l’any 1900, per l’edificació de l’Hospital, amb la Sagrada Família al fons, en construcció.
Planell de les galeries subterrànies entre pavellons.
Tots els pavellons estan comunicats entres sí per carrers i espais enjardinats amb vegetació terapèutica, plantes aromàtiques i medicinals, tots ells connectats per més d’un quilòmetre de galeries subterrànies. (si s’hagués finalitzat els 48 pavellons de tot el projecte, els túnels superarien els dos quilòmetres). Aquestes galeries són d’accés restringit i d’ús exclusiu al personal autoritzat. En les galeries hi ha les conduccions d’aigua, gas i electricitat; les instal·lacions de calefacció i ventilació; els laboratoris i la resta de serveis sanitaris. L’amplada dels passadissos entre els pavellons de no infecciosos permet el pas dels carruatges, i l’amplada entre els pavellons d’infecciosos, permet únicament el pas de personal autoritzat a peu.
Galeries subterrànies.
Un 25e pavelló: Un projecte de l’any 1925, el pavelló Fàbregas-Mata destinat a malalts tuberculosos. Totalment independent del projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Santa Faustina.
Pere Domènech i Roura mai va realitzar el projecte ni la construcció, però amb la seva autorització, l’any 1933 la construcció s’encarrega a l’arquitecte Damià Ribas Barangé. Es va ubicar en un espai situat darrere el Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
L’any 1935 si ubica un nou projecte amb el nom de Santa Faustina, amb el servei de Tisiologia per a dones.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, les seves instal.lacions es destinen als ferits del conflicte. Acabat el conflicte l’any 1940 s’inaugura oficialment el Pavelló “Fàbregas-Mata”, més conegut com a “Santa Faustina”, o també amb el nom “Damià Ribas Barangé”. Aquest pavelló va allotjar diverses especialitats fins a l’any 1977 que va ser enderrocat, juntament amb els safaretjos i la morge, per a la construcció del nou Hospital.
Servei d’urgències, amb entrada pel Carrer Sant A.M. Claret.
Servei d’urgències: L’Hospital va ser el primer a tenir un servei d’urgències a Espanya, obrir les portes l’octubre de 1967 i va ser inaugurat oficialment l’any 1968. Situat en el Pavelló Sant Jordi i una part del Pavelló de l’Administració, amb accés des del carrer Sant Antoni Maria Claret. Va funcionar com a Urgències fins al 2009.
Aquest mateix any, 1968, a l’edifici Central s’inaugurà la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria.
Sala Hipòstila, que té accés a les galeries subterrànies que comuniquen amb la resta dels pavellons.
També és de rellevant interès la Sala Hipòstila de fàcil accés des del vestíbul principal del pavelló d’Administració, amb nombroses columnes que caracteritzen aquest espai singular de 465 m2 de superfície, construit de maó i ceràmica, cobert amb voltes acabades amb rajoles de ceràmica blanca i verdes, que lligan les columnes.
Originariament, era una sala de pas, però als anys noranta, es va habilitar com a servei d’urgencies, amb connexió directe a les galeries subterrànies de tots els pavellons del recinte, també, dona accés als jardins.
És una ciutat jardí dins de la ciutat. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 (conjuntament amb el Palau de la Música Catalana obra del mateix arquitecte), és una de les obres més grans i importants de Lluís Domènech i Montaner, per la seva singularitat i bellesa artística. Dels 48 pavellons projectats, sols es varen construir 12 seguint el projecte original, que es poden visitar envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
Vista general de tot el projecte, amb els 48 pavellons. En color, sols els que es varen construir i que es conserven com a monument modernista.
Els antics edificis modernistes són avui espais de treball moderns i funcionals.
Sant Pau acull tota una sèrie d’institucions líders en els àmbits de la sostenibilitat, la salut i l’educació. També ha permès desenvolupar programes culturals, remarcant el tresor del modernisme català, així com el valor patrimonial i institucional i la seva aportació a la medicina, amb un fons documental hospitalari que recull obres i documents històrics des del segle XV.
El Pavelló de l’Administració acull l’Arxiu Històric de l’Hospital, a més a més és un espai emblemàtic per celebrar reunions i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a més de 600 persones.
Excepcional imatge de l’Arquitecte, historiador i polític – Barcelona 1849-1923 (fotografia barcelona.cat – rutadelmodernisme.com).
El Recinte de Sant Pau, és el conjunt Modernista més gran d’Europa i una de les joies de l’arquitectura catalana. És una excepcional demostració i projecte del talent creatiu de Lluís Domènech i Montaner, que incorporava grans innovacions mèdiques d’inicis del segle XX.
Al llarg de vuitanta anys, el Recinte Modernista ha estat la seu d’un Hospital capdavanter i innovador, amb més de sis-cents anys d’història reconeguda arreu del món per la seva tasca assistencial i de recerca.
Avui, i després d’un acurat procés de rehabilitació i un cop traslladada l’activitat assistencial al nou Hospital, el conjunt modernista és un seguit de centres i d’institucions capdavanteres que treballen pel coneixement i per millorar les condicions de vida de la societat.
Vista aèria del recinte actual. Al fons de color blanquinós, els edificis del nou Hospital de Sant Pau.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l’extrem nord-est del conjunt modernista i separat d’aquest.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els 24 Pavellons de Serveis:Tipologies molt variades, d’acord amb cada funció.
Ubicació perimetral.
Tipus de serveis que acullen:
Serveis mèdic-sanitaris especialitzats, que requereixen instal·lacions específiques.
Serveis generals, de caràcter administratiu, logístic o tècnic.
1.- Pavelló d’administració: Construït entre 1905 i 1910. És l’entrada principal enfront de l’avinguda Gaudí. És l’edifici més ric quant ornamentació i profusió decorativa. Acollia les dependències de la direcció i de les admissions. L’arquitecte va voler dotar l’edifici de gran singularitat i simbolisme respecte al conjunt arquitectònic.
Entrada principal.
L’Administració s’ha transformat en un complex de sales i espais funcionals, d’ús polivalent. L’esplèndid vestíbul i l’escala mostren la relació entre l’arquitectura i l’ornamentació. Els vitralls acompleixen una de les premisses del modernisme de Domènech atorgant un paper determinant a la llum i al color. Destaquen les nou voltes i columnes de pedra i marbre, la volta central, els escuts de Barcelona i de Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.
És un espai privilegiat on conflueixen l’arquitectura, l’escultura, els vitralls, mosaics, ceràmica i pintura, que conjuguen la riquesa artística de l’obra de Domènech i Montaner.
La façana central del Pavelló de l’Administració és un monumental retaule. Els quatre àngels representant les tres Virtuts més les Obres. El pavelló està coronat per la torre del rellotge, una construcció de 62 metres d’alçada i que ha esdevingut una de les icones de la ciutat de Barcelona.
En l’interior acull la Sala d’Actes, la Biblioteca Mèdica, l’Arxiui la Secretaria.
2 i 3.- Dos pavellons d’observació: són de petites dimensions, d’una sola planta, coberts de rajoles per facilitar-ne la desinfecció,situats als laterals de l’edifici principal. Santa Apol·lònia i Sant Jordi. Construïts entre 1902 i 1911, destinats inicialment a l’observació i reconeixement dels malalts, en especial atenció a detectar les malalties infeccioses. Més tard, durant els anys 1956 i 1957, el pavelló de les dones que canviarà de nom pel de Sta. Madrona, es va dedicar al servei d’Odontologia, i el dels homes, que originàriament duia el nom de Sant Josep Oriol, es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria; avui és un espai destinat a exposicions temporals.
4.- Pavelló d’operacions: Es construí com a quiròfans durant la primera fase 1902-1912. Edifici dedicat als Sants Cosme i Damià situat al centre dels pavellons, entre els de cirurgia i de medicina, del Carme, Mercè, Leopold i Rafael.
Vista avinguda central amb elPavelló d’Operacions al centre.
Consta de tres pisos, un semisoterrani i tres absis amb parets i teulades de vidre. A la planta baixa el quiròfan principal, sala d’anestèsia i postoperatori. Dos quiròfans al primer pis, a banda i banda de la façana posterior per intervencions menors, un per dones i l’altre per homes. Al segon pis els laboratoris, radiologia i sala d’esterilitzacions. El pavelló es comunica per les galeries subterrànies amb la resta de pavellons. A més hi ha els magatzems i la sala d’espera.
Antiga sala de quiròfan del primer pis.
Part posterior del pavelló d’operacions.
5.- Un Pavelló Centralamb tres dependències: Construït durant la segona fase (entre 1921 i 1930), situat al mig del quadrat de l’emplaçament de tot el projecte de la ciutat jardí, per això rep aquest nom. Abans de ser la seu de la Facultat de medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antic convent de les germanes hospitalàries, dels serveis de la cuina i la farmàcia de tot l’Hospital.
Part posterior del pavelló Central
Façana principal pavelló Central anys 20.
Aquesta fase es veu afectada per una important reducció del pressupost, que condiciona tot el desenvolupament del Projecte de l’arquitecte Pere Domènech. A partir d’ara el seu fill, Lluís Domènech i Roura, encarregat de substituir al seu pare, en totes les noves construccions, es veurà obligat a prescindir de molts dels elements decoratius característics del modernisme, que es denominarà moviment eclèctic.
Pavelló de Sant Frederic.
L’edifici es distribuïa en un gran espai central, el primer i el segon pis amb les cambres. La planta baixa del pavelló se situava a sis metres per sota de la cota del carrer, i per això estava envoltada d’un fossar per donar llum natural i ventilació a tot el seu interior. L’any 1968 s’adequa l’edifici per l’ús de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria de la UAB, que té l’accés pel carrer de Sant Quinti, 77.
6.- Pavelló de Sant Frederic: emplaçament simètric al pavelló de l’Assumpció, respecte a l’eix de l’avinguda central, portat a terme per Pere Domènech i Roura l’any 1928, amb un pis i dues sales d’infermeria d’estil eclèctic, com a pavelló de cirurgia general infantil.
7.- Pavelló de Santa Victòria: construït entre l’any 1992 i 25, consta d’un semisoterrat, pis i una sala, situat entre els pavellons de Sant Frederic i la casa de la Convalescència. Originàriament, estava destinat com a pavelló crematori per a roba i altres objectes contaminats i de desinfecció i destrucció. Finalment, va ser reconduït, com a sala de malalts per a nens i a la planta superior per a les nenes. Un cos frontal amb dependències mèdiques, torre d’aigua, rotonda de dia i un cos posterior per sales d’aïllament. Es van fer ampliacions i modificacions els anys 1934, 1973 i finals del 1990.
Ampliació pavelló Santa Victòria any 1934.
Pavelló Santa Victòria i sala d’infants 1923.
Actualment, acull la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics. Els infants varen passar a les noves instal·lacions de l’hospital al carrer Mas Casanovas.
Vista aèria del pavelló actual de l’Assumpció.
8.- Pavelló de l’Assumpció de la Mare de Déu: Construït l’any 1926 per Pere Domènech i Roura, seguin el disseny i planells del seu pare, estava destinat al dispensari. És un pavelló femení d’infermeria, rèplica del pavelló de Sant Manuel, inicialment d’un pis i dues sales, però finalment s’acaba edificant dos pisos destinats a tuberculosos.
Situat en un extrem del recinte, a l’oest de l’ala de dones i ja fora de l’actual espai turístic.
No es troba a l’avinguda Central, sinó a l’esquerra dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, tocant al carrer de Cartagena. La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l’absència de soterrani, per la limitació dels costos de construcció. Aquest pavelló és el que ha sofert més modificacions de tot el recinte. Actualment està adossat a la Fundació Puigverd. Des de l’any 1953, per necessitats de creixement del servei d’urologia i de la mà del metge, uròleg, professor d’universitat i polític Antoni Puigverd i Gorro. L’any 1963 és realitzant ampliacions i modificacions modernes, molt importants per adequar les instal·lacions de tota la Fundació.
Aquests tres pavellons, juntament amb la Torre de distribució d’aigües no es varen arribar a construir:
El Dispensari.
9.- El Dispensari: situat i entrada principal pel carrer de Cartagena.
Hi havia 12 pavellons perimetrals que haurien d’albergar instal.lacions i serveis, que aconsellaven un accés independent des de l’exterior del recinte, sense contacte directe amb els malalts, per estar, també, orientats a serveis externs (el propi dispensar, la torre de les aigües, la sala de màquines, el pensionat o l’església). Molts d’aquests pavellons o instal.lacions, no s’arriben a construir. L’espai destinant al dispensari, l’any 1963 s’absorbeix per la construcció de la Fundació Puigverd, davant del pavelló de l’Assumpció.
Torre de distribució d’aigües.
Pensionat.
10.- Pensionat, situat a continuació del Dispensari en el mateix carrer de Cartagena.
11.- Pavelló d’obstetrícia.
– Torre de distribució d’aigües (vegeu pavelló núm. 19).
En el seu lloc es construir el pavelló dels safaretjoso de la bugaderia.
12.- Església i annexos: Domènech i Montaner va preveure un espai per al culte i serveis religiosos, habitual en els centres hospitalaris de l’època. La Capella Major amb accés directe i entrada principal pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, permeten que des de l’exterior no es tingués contacte directe amb els malalts.
L’edifici integrava la residència de capellans i un seminari en dos blocs adossats a banda i banda de la nau principal.
13.- Pavelló de les màquines o la Casa de Convalescència: Imponent i alhora acollidora la Casa de la Convalescència, dividida en subpavellons. Va ser dissenyada a finals del segle XIX i construida entre 1922 i 1930. Projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner i finalitzat des de l’any 1923 pel seu fill. És una de les darreres obres del més pur estil modernista català.
Casa Convalescència en finalitzar les obres l’any 1930.
Inicialment, els pavellons, haurien de ser ocupats per la fàbrica de gas i electricitat, els rentadors-bugaderia i els tallers de reparacions i manteniment.
Escala noble de la Casa de la Convalescència.
La Casa de Convalescència, institució creada l’any 1680, i vinculada a l’hospital de la Santa Creu, es trasllada l’any 1925 a la cruïlla del carrer Sant Antoni Maria Claret i de Sant Quintí. Les obres se sufraguen amb la venda de l’edifici renaixentista del carrer del Carme, actualment seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Part posterior del Pavelló de la Convalescència.
Distribució interior.
A finals dels anys 1990, la UAB, dugué a terme una profunda restauració, cosa que li ha valgut el reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Actualment, funciona com a centre d’estudis de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a seu de la Fundació UAB.
Pavelló de màquines/ Casa de Convalescència.
Any 1960: pavelló de Sant Antoni, al darrere el desaparegut pavelló del Sagrat Cor. Situat a l’esquerra la Casa de les màquines.
Casa de les màquines.
14.- Pavelló de Sant Antoni: Edifici en forma de U. És un dels últims edificis a aixecar-se a l’Hospital, l’any 1932, però fins passada la Guerra Civil, no s’acaba de construir, per acollir els serveis de cirurgia d’Ortopèdia, Tuberculosis i Osteoarticular. Actualment, encara acull les unitats de Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional.
15.- Casa màquines: El pavelló que havia d’allotjar els generadors de gas i electricitat no s’arribarà a construir mai. Inicialment, estava previst la seva instal.lació a la casa de la Convalescència. Però l’any 1927, finalment, s’instal.la les calderes per proveir de vapor, calefacció i aigua calenta per distribuir.lo a tots els pavellons. Edifici amb xemeneia per calefacció i vapor.
Als anys noranta es restaurà la xemeneia. Les calderes, que no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic i a l’Església i annexos.
Pavellons desapareguts:
16.- Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca: Estava situat darrere del Pavelló Central. Projectat i construït per Pere Domènech i Roura entre l’any 1927 i 1930, per acollir a la gent gran. El pavelló estava dividit per dues ales simètriques, una per dones l’oest i l’altre per homes a l’est, separat per un arc central, amb capacitat per a 322 llits. Fou enderrocat el 2005 per fer lloc al nou Hospital.
Al fons de la imatge, de color blanc, el pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
Anys 30
17.- Pavelló de la Resurrecció: Estava situat on es creuen els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí. La capella mortuòria amb els serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l’Hospital, amb l’entrada i sortida dels carruatges fúnebres. El pavelló connectava amb una galeria subterrània amb el departament anatòmic forense i el pavelló d’autòpsies.
El pavelló de la Resurrecció es construí l’any 1928, i es va mantenir fins a l’any 2000 què s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
18.- Pavelló del Sagrat Cor: El desaparegut pavelló d’Oncologia.
Pere Domènech seguin el projecte del seu pare va construir entre el 1928 i 1930, un pavelló dedicat al tractament del càncer, inicialment estava previst com Hospital Infantil, amb tres pavellons: escarlatina, xarampió i diftèria.
Va funcionar fins al 2009. Els seus serveis es van traslladar al nou Hospital. L’edifici es va enderrocar, i el 2021 es va inaugurar el modern edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, amb entrada principal pel carrer Sant Quintí, situat dins del Campus de Salut de Sant Pau.
19.- Pavelló safaretjos o de la bugaderia, es construí l’any 1927, en el centre del tram del carrer Mas Casanovas. En la planta subterrània hi havia el crematori per a les peces inutilitzables. En el projecte original s’havia d’aixecar la torre de les aigües, que mai s’arribà a construir. Funcionar fins a l’any 1996, s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
20.- Bòbila: Segurament era l’edifici més antic de tot el recinte. La presència de bòbiles o forns de maons era molt comú en tota la zona del Camp de l’Arpa. Passa a les mans de l’Hospital l’any 1919. En aquell moment el forn podia produir 60.000 peces de maons mensuals. En concloure les obres de l’Hospital, el forn va caure en desús i passà a servir com magatzem de teules, rajoles, taller d’obres i jardineria. El 1996 fou enderrocat, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina per crear el nou Hospital.
Anys 30
Localització de la bòbila
Bòbila i forn d’obra anys: 60/70 – situat entre els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina.
21 i 22.- Dos pavellons: un de desinfecció i altre de destrucció, un a l’esquerra i l’altre a la dreta del pavelló de màquines, en l’espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència. Aquests pavellons estaven destinats al tractament de material contaminat que s’havia de desinfectar o destruir. Donada la seva perillositat, Domènech els situa apartats dels pavellons de malalts.
23 i 24.- Dos pavellons d’aïllament cel.lular: Situat a continuació de l’hospital infantil, al mateix carrer de Sant Quintí, a l’entrada actual d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. Pavellons menors d’aïllament per a malalties infeccioses.
Cap d’aquests quatre últims pavellons s’arriben a materialitzar mai.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.