De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:
Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.
Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.
Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia delas tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”
Revolta Santa Coloma de Farners
El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.
La calma abans de l’Esclat
Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.
pillatges, violacions i saquejos
El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.
Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640
Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.
La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.
“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:
Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.
Corpus de Sang 1640
L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.
Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.
Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya
“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.
Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”
Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners
Fotos i doc: Sapiens.cat – Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Després guerres internes¡¡, governadors oposats enfrontant-se entre si, rebel·lions contra Castella… Barcelona crema entre el foc, les malalties s’estenen, la ruïna i entre flames la ciutat crida per la seva llibertat. Es converteix en símbol de resistència. Finalment, Catalunya i la Ciutat cau enfront dels Borbons. Felipe V esclafa la seva ànima, les seves lleis i Institucions, la seva cultura i principalment la seva llengua. Catalunya sucumbeix greument ferida i Barcelona és silenciada, però no morta.
Els Miquelets 1714
Sense oblidar un símbol de les llibertats catalanes, que va ser l’última fortificació en caure enfront de les tropes borbòniques. El preciós Castell de Cardona, una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, on homes i dones van lluitar i resistir fins a l’últim alè, en el cor de la sal, de les llibertats i resistències catalanes. Finalment, van capitular el 18 de setembre de 1714, una setmana després que caigués Barcelona, amb honor i sense rendir les seves banderes.
Construït al segle IX en temps de Guifré el Pilós, va ser un punt estratègic, neuràlgic, de resistència i l’últim bastió fidel de les llibertats i de la dignitat catalanes, on batega el cor lliure de Catalunya.
El conseller i almirall Galceran Marquet, amb la capa i barret propis del càrrec.
Castell de Cardona
Recreació del Fort Pius (barcelona memory)
Els Fort Pius fou construït per ordres del primer rei Borbó d’Espanya, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat i Principat, que li havien fet front en la Guerra de Successió (1705-1715). Aquestes fortificacions comprenien la Ciutadella i un fort avançat, el Fort Pius o Fort Pienc.
Restes Torre Romana de l’angle Est de la muralla de Barcino, a tocar del Pati Llimona.
Cap al 1725 Catalunya, i en especial Barcelona, comença un procés de transformació econòmica, amb la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies (1755) que va assentar les bases del procés industrial del segle XIX.
Amb l’arribada del segle XIX. S’enderroca les muralles medievals.
La indústria del cotó va ser la primera i principal industrialització a Barcelona i conseqüentment a la resta de Catalunya, esdevenir a mitjan segle XIX la principal regió industrial d’Espanya en l’aplicació a gran escala de la nova tecnologia moderna i del sistema fabril.
Barcelona es transforma en mig de la foscor. La revolució industrial la desperta (1832). El fum de les fàbriques omplen el cel. Barcelona entre el sutge rugeix, explota… Neix l’obrer, el treballador, els sindicats, la lluita social i de classes. La ciutat batega amb una força nova insuperable, de dins de les seves entranyes.
Fàbrica de telers
El 6 d’agost de 1835 els obrers, en veure perillar els seus llocs de feina, destrueixen les filadores i els telers incendiant la Fàbrica Bonaplata (1832), situada en el carrer dels Tallers del barri del Raval, com a protesta per la modernització de les màquines de vapor, que els deixaria sense feina.
Fàbrica Bonaplata i restes de la muralla 1833 / 1835
Barcelona fou la primera de l’estat espanyol en fer servir la màquina de vapor i les tècniques metal·lúrgiques per a construir-les i reparar-les.
El primer tren de la península fou la línia Mataró Barcelona. Miquel Biada i Bunyol, va ser el promotor de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró – 28 octubre 1848 – de 29 km de recorregut. Actualment, la Línia del Maresme recorre la mateixa distància en el mateix temps.
Tren de Mataró, màquina núm. 12-any 1860
Barcelona 1853-1972
La Cotonera (1835), situada entre els carres Ferlandia, Sant Vicenç i la Paloma.Vapors Tintoré 1852, situat al dic flotant de ponent del port de Barcelona, va construir el primer vaixell de ferro d’Espanya: El “Ebro”. L’Espanya Industrial (1851-1970), situada en l’actual parc del carrer Muntades i la plaça de Sans. La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Can Batlló (1868) – Escola Industrial, situada al carrer comte d’Urgell, i Can Batlló (1878) situada al barri de la Bordeta, Gran Via de les Corts Catalanes, 159-179.La Hispano-Suiza (1904), situada inicialment a l’avui carrer Floridablanca dels núm. 54 al 64, oLa Canadenca (1919), situada a l’avinguda del Paral.lel.
El manifest comunista (1848) diu: “La història de tota societat fins avui és la història de la lluita de classes”.
Foto de la Revolució dels Pobles
La Revolució de 1848 a la Primavera dels Pobles, es va estendre, pràcticament, per tota Europa i anaren dirigides contra l’absolutisme i els imperis.
Muralla Sta. Madrona
Foto de La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902, és una pintura a l’oli d’estil realista de grans dimensions realitzada per Ramon Casas.
Representa l’ambient de tensió social de final del segle ¡¡a la Barcelona de la revolució industrial.
Al llarg del segle ¡¡i la primera part del la situació sanitària i social de la població de Barcelona s’havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l’expansió urbana.
Fotografies: Pròpies, del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i del Museu d’Història de Catalunya.
Textos: Propis de diverses visites efectuades per la Ciutat – Butlletí Capgròs – Museu d’Història de Catalunya.
Barcelona no és només una ciutat qualsevol, és una ciutat que amaga secrets mil·lenaris en els seus carrers. Barcelona és.
I la seva història sobresurt, rugeix de l’interior de les seves pedres i de les seves cendres. Els seus orígens és remuntant al segle primer abans de Crist.
Barcelona no va néixer tranquil·lament. Molt abans que arribessin les legions romanes, aquestes terres ja tenien amo. El pla de Barcelona, i en especial la façana mediterrània catalana, estava habitat pels laietans, un poble iber astut i treballador, tot un reguitzell de pobles interconnectats que conformaven una potent xarxa de cultures autòctones força desenvolupades. Tots aquests pobles vivien en petits llogarets fortificats, cultivaven la terra fèrtil i extreien metalls dels turons, comerciaven amb grecs i cartaginesos deixant que el Mediterrani portés riqueses.
Entre les onades fenícies, gregues i cartagineses de la Mediterrània, la sang de la terra catalana, juntament amb els ibers i celtes de l’interior de la península, va sorgir el xoc entre aquestes tribus mestisses: els coneguts celtibers famosos per la seva resistència contra els romans. Aquest seria el resultat d’una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.
Des de dalt de les Maleses, al fons el Turó de Montcada i la fàbrica de ciment
Jaciment ibèric de les Maleses, Montcada i Reixac – Serralada de la Marina
La història ens diu que van ser els cartaginesos, específicament Amilcar Barca que va fundar la ciutat l’any 230 abans de Crist i els ibers l’anomenaven Barquino. Tot i que es diu que això és només una llegenda.
Porta de Mar/Pati llimona
Temple d’August C/ Paradís, 10 Ciutat Vella
…I arribà Roma, i amb Roma arribà l’ordre, l’ambició i el formigó. Això sí que és cert. Van construir una ciutat emmurallada, temples i carrers rectes. Entre els anys 15 i 10 abans de Crist, sota el mandat de l’emperador August es va establir un assentament anomenat Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, situada més o menys en el que avui coneixem com el barri Gòtic.
Decumanus-Porta Pretòria de Palmira – Síria
Barcino emmurallada.
Barcino va ser concebuda com a premi de retir per als veterans de l’exèrcit romà i també com enclavament estratègic i punt de control entre les ja poderoses Tarraco i Emporiae. Amb els anys és convertir en una joia imperial, la ciutat va créixer. Aquesta colònia romana es transformaria en una de les ciutats més vibrants de la Mediterrània…, les seves pedres van veure les esplendoroses legions romanes, emperadors poderosos alçar-se, mercats vibrants, es van aixecar muralles imponents, es va construir un fòrum en el cor de la ciutat i aqüeductes portant aigua fresca i vida des de les muntanyes, temples on avui en el carrer Paradís podem apreciar les quatre columnes del temple dedicat a August en el mont Taber (any 15 aC), banys termals per l’oci, fòrums, imponents edificis, clavegueram, quatre portes d’entrada, i per descomptat els seus carrers es van traçar amb precisió d’un enginyer militar, entre els seus eixos principals, el Cardus Maximus, de nord a sud i Decumanus Maximus, d’est a oest.
Aqüeducte de Ferreres – Antiga Imperial Tàrraco.
Emporiae
I com era viure a Barcino ? Imaginat passejant dins de les domus pels seus carrers empedrats on hi havia cases sorprenentment sofisticades, amb espectaculars mosaics de colors i sistemes de calefacció sota terra, amb termes públiques, comerciants venent oli i vi, artesans treballant el cuiro, la ceràmica i el metall, els magistrats discutint les lleis de l’imperi, els soldats amb les seves armadures explicaven històries de déus i herois… Avui podem transitar per aquells carrerons on ara només ens queda el ressò d’aquells records, on la vida era bulliciosa, en mig d’un garbuix de cultures on el llatí es barrejava amb les llengües locals.
Aqüeducte Barcino
Muralla i torre de defensa s. IV dC. Plaça dels TraginersAqüeducte de les Ferreres – Imperial Tàrraco
Any 711
Quan Roma va caure (476 dC) entraren els visigots, portaren espasa i creu, poder i ruïna, Barcelona resistir i es va negar a desaparèixer.
Després vingueren els musulmans (aprox. 711), tot i que la seva presència fou breu, va ser molt decisiva culturalment i econòmicament.
Barcelona s’obre fora muralles.
Barcelona assetjada fou reconquerida amb fúria i violència pels carolingis (segle VIII). Aquests varen vèncer als musulmans a la mítica batalla de Poitiers; l’any 751 conquerir Narbona; l’any 785 Girona i l’any 801 Barcelona, on s’establirà un territori fronterer. Aquest territori entre els Pirineus i el Llobregat, es dibuixa la primera Catalunya, donant pas a dos mons diversos. L’Imperi Carolingi al nord i el califat de Còrdova al sud.
Fou quan la marca hispànica nasqués com a frontera de guerra. Barcelona des de llavors, va aprendre a sobreviure a triar entre imperis, traïcions, batalles i lluites internes i eternes. Barcelona assetjada es nega a desaparèixer.
La Catedral del Mar Barri de la Ribera – 1352
Segle XI, amb el comte de Barcelona, la ciutat s’obre amb poder i com a potència mercantil, s’expandeix per tota la Mediterrània, forja vaixells, ports i aliances. Els gremis, els comerciants i els armadors floreixen. El Mediterrani tremola.
Catedral de la Sta. Creu i Sta. Eulàlia – 1339
El Gòtic català s’alça amb pedres fosques, esglésies, palaus, claustres, convents, cases senyorials, que encara avui dia … murmuren, ressonen històries.
Els bastaixos van ser portuaris i carregadors medievals a Barcelona (segles XIII-XV) famosos per transportar a coll les pedres per construir la basílica de Santa Maria del Mar des de Montjuïc.
Carrer Montcada
El carrer de Montcada, entre el carrer de la Princesa i la plaça del Born, data del 1148, quan Guillem de Montcada va cedir les seves terres a la ciutat.
Entre els segles XIV i XVIII es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina i on es localitzen un bon nombre de palaus de l’època gòtica, molts dels quals reconvertits en museus.
El Museu Picasso, un dels més visitats de Catalunya. Es va inaugurar el 1963 al Palau Aguilar, i amb el temps va anar incorporant els edificis contigus: el Palau del Baró de Castellet, el Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres.
La Catedral des d’un dels carrers del Gòtic.
Palau gòtic – Museu Picasso – Carrer Montcada
El Museu de les Cultures del Món està instal·lat al Palau Nadal, del segle XV,¡¡ en un palau gòtic del segle XIII, el Palau dels Marquesos de Llió,¡¡ on destaca la senyorial entrada per a carruatges que dóna pas a un tranquil pati interior. Altres construccions destacades són el Palau Dalmasses (segle XVII), que conserva la capella gòtica, i el Palau Cervelló-Giudice (segle XV), amb una porta d’arc de mig punt i quatre gàrgoles a la teulada, que des del 1974 ocupa la Galeria Maeght.
Pont del Bisbe – Porta Praetoria Decumanu
Plaça del Rei – Saló del Tinell
La corona d’Aragó converteix (Ramon Berenguer IV-1162) Barcelona com a far marítim punta de llança naveguen fins a Sicília, Nàpols, Atenes… La ciutat mana sobre el Mare Nostrum.
El saló del Consell de Cent.
Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i Girona, príncep d’Aragó i comte de Ribagorça
1249 Jaume I el Conqueridor, concedeix a la ciutat de Barcelona el dret d’autogovern i es crea el Consell de Cent. Aquests cent homes eren escollits per sorteig i cap dels seus integrants era ni noble ni eclesiàstic. Tots eren comerciants artesans, burgesos i que pertanyien als diferents gremis de la ciutat. El que converteix en especial el Consell, és la relació que tenien amb el rei. No és una institució que acata la llei del rei, sinó que negocien amb ell d’igual a igual. Els membres del consell eren renovats anualment. Així doncs, el nombre de consellers que formà el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, durant la seva dilatada missió, fou de 456 consellers. El primer conseller en cap, l’any 1257, fou Ponç d’Alest i el darrer va ser Rafael Casanova, el 1713-1714.
Quan el rei prenia possessió, davant el Consell de Cent feien un jurament:
“Nos que valeu tant com vós, jurem davant vós
Que no som millor que nos,
Que junts valem més que vós
I que us acceptem com a rei i sobirà, sempre i quan
Respecteu nostres llibertats i lleis.
Però sinó, no !!”
Però arribà la pesta (1333), la plaga de les rates van portar la mort, la ciutat s’ofegà en i dins de la seva pròpia esplendor … entre plors plegaries i enterraments.
Textos: apunts propis i extractes/resums de la Guia de Barcelona/Ajuntament de Barcelona.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
El tàndem japonès Riku Miura i Ryuichi Kihara, conquista l’Or Olímpic en patinatge artístic per parelles en els Jocs Olímpics d’hivern a Milano- Cortina d’Ampezzo.
El 16 de febrer d’enguany, fou el seu moment olímpic on firmaren el millor programa lliure en aparèixer la millor puntuació en el Milano Ice Skating Arena. Varen rebre l’ovació més estrepidant. La parella amb ulls plorosos no donaven crèdit ni tenien les prou forces per posar-se en peus. Era el primer Or Olímpic pel país nipó en patinatge artístic en qualsevol disciplina, superant a les altres quatre parelles que tenien per davant. Campions amb un total de 231,24 punts, superant als campions europeus Anastasiia Metelkina i Luka Berulava de Georgia, amb la medalla d’argent i 221,75 punts i Minerva Fabienne Hase i Nikita Volodin d’Alemanya amb bronze i 219,09 punts.
Amb la seva actuació es va reviure l’autèntica màgia del patinatge artístic. No vaig deixar de mirar-los, són una addicció. Transmeten humilitat, senzillesa, unitat, tendresa, estimació, fortalesa i educació. Són un exemple de constància, disciplina, de vida i d’esforç.
La seva connexió i el magnífic treball frega la perfecció. L’intimidat que mostren sobre el gel és difícil d’ignorar. Kihara la va aixecar fins al més alt del podi i la va treure de la pista en braços. Cada moviment està ple de força i tendresa. Ryuichi Kihara mostra contínuament una cura protectora envers la seva companya. Fora del gel les seves interaccions són encara més misterioses. Es pot dir que és la millor parella de la imatge icònica japonesa. El Japó és un altre nivell.
Es poden veure infinitat de vídeos en les diferents plataformes. És tot un goix gaudir de l’espectacle que ens varen oferir.
Gràcies.
I
“La música de Gladiator va resultar perfecta per a l’ocasió, ja que la intensitat i el dramatisme del programa van anar creixent a mesura que avançava. Aconseguint un Or històric en patinatge artístic per parelles. Miura va completar amb precisió l’últim llançament triple loop i, després de finalitzar la seva emotiva seqüència coreogràfica, tots dos es van fondre en una abraçada per tancar l’actuació.
Kihara, que s’havia responsabilitzat per l’error al programa curt, va trencar en llàgrimes immediatament mentre s’abraçaven. Amb el públic rugint al seu voltant, la parella va fer una reverència, a l’estil japonès, en senyal d’agraïment i després va anar a celebrar amb el seu entrenador Bruno Marcotte”.
(Nick McCarvel – freelance reporter at the Winter Olympics Games)
Fou la segona medalla dels Jocs d’hivern de la jove parella, després d’aconseguir la medalla d’argent per equips.
Aquesta reflexió no és per parlar de la pel·lícula “El Pare” que interpreta magistralment Anthony Hopkins, sinó que és per rendir homenatge a la memòria de la gran majoria dels nostres pares/avis i a molts de vosaltres…
El pare ja no es queixa, però tampoc somriu com abans.
S’aixeca d’hora, amb prou feines dorm, arriba tard i gairebé no parla.
Té la mirada cansada, les espatlles vençudes, dolor als genolls i l’ànima… qui sap on.
Però ningú no ho nota.
Perquè el pare és fort.
El que no es trenca mai.
El que “no plora”, el que “aguanta”,
El que “no es cansa”.
El que lluita i no s’arronsa.
Però sí que es cansa.
Només que no ho diu.
Perquè va aprendre des de petit que els homes no s’aturen a parlar del que senten.
Va aprendre a empassar-se la por, el dolor, l’enuig… l’orgull.
Com si prengués una porció màgica per a continuar caminant com si res, tot i ser al·lèrgic a certes posicions socials, culturals i econòmiques que l’envoltant i veure quantitat de vaixells enfonsats.
El pare també té crisis.
També té dubtes. Febleses.
Existeixen somnis que no s’han realitzat, que no s’han complert.
Es pregunta per què!! En què ha fracassat, que ha fet malament.
Se sent sol. L’insomni el desvetlla. Veu que molts dels seus amics i companys han traspassat, l’han deixat… Què ha passat??
De vegades amb la mirada perduda, mira al sostre de matinada i es pregunta si ho ha fet bé.
Es pregunta si va fallar com a pare, si va decebre com a marit i company, si fracassar com amic, si va perdre l’essència de viure, de qui mai va somiar.
Dorm poques hores, dona voltes al llit, s’aixeca… és fosc, torna al llit i demana perdó… i en silenci plora.
Comença a dubtar dels fets, de les actuacions dutes a terme, de la mateixa ment i memòria, perd el contacte amb la realitat, de l’entorn, del dia d’avui, d’aquest món que l’envolta… que ja no és el seu món. I desplaçat s’ensorra, s’angoixa: solitud…
Visqué hores, dies, moments sensacionals, per posar en marxa el seu projecte de vida entorn d’una magnífica dona i millor persona, que canvià la seva vida… representat i envoltat d’un màgic cel replet d’estels en un lloc del seu petit món per observar el seu firmament particular.
I així i tot, segueix.
Continua treballant, reparant, pagant comptes i deutes, carregant amb allò que ningú més veu.
Sense demanar res.
Sense plorar davant ningú.
Sense mostrar que per dins… s’està apagant.
Tant se val si arribes a casa amb l’ànima destrossada o amb un somriure fingit.
La porta per a tu sempre està entreoberta. Aquesta casa sempre va ser el teu refugi. És l’únic lloc on el rellotge s’atura.
I encara que el pare no et miri directament, com si no li importés veure’t, se li atura l’ànima en pronunciar el teu nom.
La seva única preocupació ha sigut veure l’estabilitat i felicitat dels seus fills.
Surt a caminar, també per fer exercici, però més aviat per cansar-se i no pensar, i si s’esgota millor… així aquesta pròxima nit dormirà.
D’aquells somnis no complerts, pensa com seria la seva situació d’haver-se realitzat. Però ara el somni és boira, foscor, tristesa, li manca força, il·lusió…
De debò creiem que per ser home no necessita tendresa??
Que per ser pare no mereix estar atès?? Rebre comprensió i afecte??
Que per estar en silenci es troba bé??
No!!
El pare també mereix que li preguntin com està.
Que s’asseguin a parlar amb ell, sense presses i li diguin: ”Pare, no ho has de fer tot tu sol”.
Perquè hi ha pares que estan vius… però per dins, se senten absents, buits.
I si no ens n’adonem avui, potser demà ja no hi serem a temps, serà massa tard…
La “Vida” és poderosa, capaç de transformar-te segons convingui. El món és una força inhòspita, erma, que expulsa rius de lava pels seus vessants rodejats d’estranyes criatures.
El pare sempre hi és. Fem comptes, ajustant despeses, cercant solucions. De vegades callat, de vegades amoïnat, de vegades cansat… però mai absent. No veiem les nits que es passa sense dormir, les preocupacions que amaga darrere del seu somriure. Potser no el vares sentir dir “t’estimo”, les vegades que tu voldries, però tots els dies ho deia, encara que fos en veu baixa, cada matí en despertar-se.
Un bon dia t’aixeques i del teu metre i vuitanta centímetres de persona, ara amb ulleres, calb i amb taques a la pell… patam!! … No ets ningú. Com a molt et demanen foc, l’hora o una cigarreta. T’adones que la ciutat on vas viure ha estat un parany i que només vas ser com un cucurutxo de nata i xocolata, per convertir-te en un vell amb un davantal descolorit.
Però arriba el dia que en aquella casa només hi queda el ressò, els petits records i les fotografies, és quan afloren els sentiments, la nostàlgia i t’adones de la crueltat del temps.
Arcadi
I com un dia va escriure el meu estimat amic i mai ben ponderat, ni prou comprès Arcadi: “ Un buen día te levantas y estás a gusto en la Ciudad o hasta los cojones de ella.
Y en eso andamos.
…Urbs es políticamente apasionada indiferente, un proyecto de melancolía urbana de asfalto estéril… donde un chiquillo llora junto al esqueleto de un viejo tobogán”.
“… Un cop ple el sac especial que havíem portat, va tocar acomiadar-se d’aquests éssers grans, estimats i bondadosos…, que trobarem a faltar.
I ens van disposar a tornar a casa.
El cistell de la Compra estava conclòs.”
En Jordi y la Hechicera
El meu pare va signar la meva acta de naixement, i jo vaig signar la seva acta de defunció.
El meu pare va escollir el meu primer canvi de roba, i jo vaig triar el seu darrer vestit.
El meu pare em va donar el primer consell, i jo no li vaig fer cas fins anys després.
El meu pare em va fer el meu primer petó, i jo li vaig fer el seu darrer…
Confessions i pensaments en record de tots aquells pares – mares/amics que ens han deixat: Xavier – Júlia – dels Jordi’s – l’Enric – la Carme – l’Àlex i l’Alfred.
Documentació i reflexions pròpies, i de petits continguts extrets de l’obra “Paisaje de Ciudad / De Vacances i de les Aventures de L’Explorador i l’Hechicera” de l’amic Arcadi Urpí.
Escolta música de la seva generació: Mark Knopfler, the Boos, Phil Collins, Eric Clapton o Elton John… llegeix, continua estudiant i escriu… en solitud.
Oh, think twice
‘Cause it’s another day for you and me in paradise
El més gran, el millor jugador de bàsquet de la història. El núm. 23 dels Chicago Bulls va ser reconegut com el millor atleta del segle XX. Nascut a Brooklyn el 17 de febrer de 1963.
(1)
L’home que revolucionà i canviarà el bàsquet per sempre. No només jugava a bàsquet sinó que a més desafiava la gravetat. Quan saltava el món contenia la respiració, l’alè se’t congelava. A cada salt el temps s’aturava, flotava en l’aire. I a continuació… l’esmaixada. No solament eren dos punts, eren autèntiques obres d’art, poder, explosió, espectacle, encant, gràcia. Era el mestre del cel, dels tirs en suspensió, en elevar-se i gravitar per sobre dels seus rivals. L’estadi, les multituds emmudien, es quedaven sense respiració.
Jordan l’any 2014
Va crear una llegenda escrita amb foc. Per això quan es parla de la grandesa d’un jugador, no hi ha debat possible; només hi ha un sol nom i aquest nom és etern, és Michael Jordan. No és només un jugador, és un mite un símbol, una força indestructible, un guerrer metàl·lic, capaç d’intimidar als rivals només amb una mirada, era una màquina d’esquarterar perfecte. Tenia obsessió per guanyar, creant espectacle amb talent i harmonia, dominava la pista i la destruïa. Cada jugada era un cop per a la història. Va reescriure el joc.
Michael Jordan no sols jugava a bàsquet, era un depredador, un assassí, envaïa la pista com un huracà en calma. Abans d’ell el bàsquet era sols un esport; després d’ell va ser pur espectacle, una religió, era art i fúria, ràbia i precisió, talent i obsessió. El seu llegat no solament es mesura amb victòries, sinó amb moments i records immortals el “Flu Game”. No només jugava per guanyar, jugava per dominar.
El gest més icònic de Jordan: La llengua.
(2)
Amb quinze anys el varen excloure de l’equip de bàsquet de l’escola secundària, per manca de talent, poca tècnica i alçada insuficient.
Va quedar anestesiat, ensorrat, fulminat, però aquest dolor va ser el revulsiu necessari i l’espurna per encendre la gasolina que el va fer esclatar. Aquesta ràbia, aquest combustible interior inflamable el va motivar prou per entrenar sense descans, desafiant la seva ment i el seu cos. Enfortir la seva condició física i perfeccionar la seva tècnica. El camí no va ser gens fàcil, va estar ple de lesions, derrotes estrepitoses, decepcions fulminants… A cada caiguda, més motivació, més esforç físic, més entreno. No va parar fins a aconseguir millorar, molt més, les seves condicions atlètiques i augmentar el seu potencial i estructura física i mental, per a convertir-se en el jugador fonamental de la lliga dels equips universitaris.
L’any 1984, abandonarà la universitat per presentar-se al “Draft”. Aquest mateix any és seleccionat pels “Chicago Bulls”.
Aquella temporada s’emportaria el premi al millor “Rookie” de l’any batent, a més, el rècord de més punts en un partit de la història de la franquícia.
En la seva segona temporada va ser eliminat pel Boston Celtis de Larry Bird. Tot i que, en el següent partit conta el Boston, després de la gran actuació de Michael Jordan, Larry Bird va declarar: “Avui he vist a Déu disfressat de jugador de bàsquet”.
Larry Bird on three points. Tres vegades campió: 81-84 i 86
La temporada 1987-88, entra en joc de Scottie Pippen, els Bulls de Chicago es varen convertir amb la tempesta perfecta. Entre el 1991 i el 1993 guanyant tres anells consecutius, el primer “Three Peat” i es produeix la primera retirada prematura.
Campions de sis anells
(4)
I quan tothom creia que la seva retirada era definitiva, al cap de disset mesos, l’any 1995, torna de nou als Chicago Bulls.
L’any 1995 tres noms es van unir. L’univers els va ajuntar per a canviar la història del bàsquet i formar un triplet impossible de superar: Michael Jordan, Scottie Pippen i Dennis Rodman.
Hurricane Jordan
En els “Play-off els Orlando Magic” els eliminen. Molts es van atrevir a dir que Jordan ja no era Jordan. Però no us equivoqueu, acabaven d’encendre, de nou, la flama del depredador del Jordan més perillós, torna de nou amb el núm. 23 amb més ganes de sang, per fer que tothom se’n penedís. En la lliga del 96 va arrasar. 72 victòries, MVP, millor anotador de la lliga… I en els Play-offs a qui es troba??? Als Magic d’Orlando. Aquesta vegada sense compassió 4/0, va ser la resposta més brutal:
Air Jordan
“Mai tornin a dubtar de mi”!!
Michael Jordan núm. 45 dels Chicago Bulls condueix cap a la cistella contra Nick Anderson núm. 25 dels Orlando Magic al primer partit de les semifinals de la Conferència de Pascual de 1995 a l’Orlando Arena el 7 de maig de 1995 a Orlando, Florida. (fotografia de Barry Gossage/NBAE via Getty Images)
Una dinastia impossible d’ignorar. L’un, era el millor anotador, l’assassí silenciós, l’huracà incombustible, liderava amb ganes de victòries. L’altre, un tot terreny, anotador esplèndid, el millor escuder amb una visió total del joc que executava i distribuïa a més de ser un defensor letal. L’últim, la roca, el gladiador rebel, era un cos fet carn, trencava esquemes, de cada rebot en feia un acte de guerra, la feina bruta. Era un triplet complementari. Un volava, l’altre organitzava i el darrer col·lapsava i destruïa. Ho varen fer amb estil, amb força i amb una química que encara avui ningú ha superat.
Tornant a guanyar tres anells seguits (96-97 i 98) “second three peat”.
(5)
Entre tots dos: Onze anells!!
Abans que la normativa protegís als atletes, abans que el joc se suavitzés, quan les jugades eren a base de cops de puny i de colze, quan els rivals et feien malbé per veure fins quan resistia, el colpejaven a cada entrada per trencar-li el cos i la ment… existia un home que ja regnava, Jordan s’aixecava i es treia la pols, a cada empenta treia una motivació…
T’imagines a Michael Jordan i a Earvin “Magic” Johnson amb les regles d’avui, sense mans i cops al damunt, sense contactes agressius, amb defenses dèbils, jugadors que s’espanten amb el contacte i amb molts més espais per moure’s amb llibertat. Seria com una tempesta. Jordan els devoraria fent stepbacks, fadeaways, esmaixades, safates impossibles i quantitat de triples on veritablement es premien els llançaments.
Seria molt més fàcil tindrien les millors sabatilles, millor equip mèdic, tecnologia avançada, entrenadors personals, dietes ajustades i precises.
El bàsquet era una guerra i ell va ser el seu comandant suprem. El millor, el més fred, el més dur…
Jordan amb les noves regles, cada cop que tragués la llengua i abans de volar, el món sencer s’aturaria.
(6)
Aquells anys l’NBA estava sota el foc de l’època més salvatge de la lliga professional. M.J. no va ser gran només per ser uns dels millors anotadors, va ser gran perquè mai va retrocedir en una època tan dura. Va haver de sobreviure a monstres com Patrick Edwin, Charles Barkley, Kareen Abdul-Jabbar, Karl Malone, Larry Bird, Shaquille O’Neal o al mateix Magic Johnson, per després dominar-los.
Va guanyar sis anells de campió de l’NBA amb els Chicago Bulls, en vuit anys.
Va aconseguir una mitjana de més de 30 punts per partit, la mitjana més gran de la història de la lliga.
Va guanyar deu vegades el títol de màxim encistellador de la temporada regular.
Va ser escollit cinc vegades millor jugador – MVP – de la temporada regular.
Sis vegades com MVP de les finals.
Va formar part del millor quintet de l’NBA en deu ocasions.
Va ser escollit una vegada com a millor defensor de la temporada.
Va ser líder en robatoris de pilota durant tres anys.
I formar part del Dream Team dels JJOO de Barcelona 92, amb la medalla d’Or.
(7)
Phil Jackson: el 1989 entra com a entrenador en cap dels Chicago Bulls. Ésun dels principals artífexs, creador, motivador i figura clau del fenomen Jordan, junts guanyen sis títols durant les dècades del 1990.
L’any 1999 fitxa pels Angeles Lakers i torna a guanyar tres campionats seguits, del 2000 al 2002, i els dels anys 2009 i 2010. Es retirà de les banquetes la temporada 2010/11.
Phil Jackson i Michael Jordan
Com a entrenador sols perd tres finals, la primera temporada de l’any 1990 i dues dels anys 1994 i 95, curiosament durant la retirada temporal de M.J.
(8)
El Dream Team
La selecció masculina de bàsquet dels Estats Units va competir als Jocs Olímpics d’estiu de 1992 a Barcelona i guanyar la medalla d’or. L’anomenat “Dream Team”, va ser el primer equip olímpic nord-americà que va incloure jugadors professionals actius de la National Basketball Association.
Johnson – Jordan
Drexler, “Magic”, Bird, ”Air” ,Barkley
El Dream Team: Magic Johnson, Michael Jordan, Scottie Pippen, Karl Malone, Patrick Ewing, John Stockton, Clyde Drexler, Chris Mullin, Larry Bird, Christian Laettner, Charles Barkley, David Robinson.
Jordan amb la seva determinació i treball incansable és convertir en una llegenda de l’esport en general i del bàsquet en particular. Com a rei de l’NBA i del bàsquet mundial va demostrar que els fracassos són el camí del triomf.
(9)
Palmarès:
Phil Jackson: tretze anells
És el tècnic més guardonat, onze anells: sis amb el “Chicago” del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998, i cinc amb “Los Angeles”, del 2000 al 2002 i els anys 2009 i 2010.
Com a jugador dels “New York Knicks”, dos anells – 1970 i 1973.
Tot un fenomen!!
Michael Jordan i Scottie Pippen: sis anells amb els Chicago Bulls del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998.
Earvin “Magic” Johnson: cinc anells, anys: 1980- 82- 85- 87 i 1988
Dennis Rodman:cinc anells, dos amb els “Detroit Pistons” anys 1989 i 1990 i tres amb el “Chicago Bulls”, dels anys 1996 al 98 juntament amb Jordan i Pippen.
Aquests quatre monstres, Magic, Jordan, Pippen i Rodman amb 19 temporades varen guanyar 13 anells.
Documents fotos i estadístiques: wikipedia – articles de tiktok -Tot es.pinterest.com – i revistes i articles de basquetmania/Jordi Robirosa
Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.
Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.
Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.
Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Aquest encapçalament és una de les frases que ahir varem escoltar amb la rotunditat de qui ha fet de l’estudi de la filosofia i de la llengüa la seva manera d’entendre el món i de compartir-la. No en va, sempre ha dit que qualsevol professor també ho és de llengüa.
Els que l’hem conegut i gaudit durant tota la seva tasca docent universitària, sabem que s’ha premiat per primer cop la filosofia, tan necessària als nostres dies, però també s’ha reconegut la trajectòria d’una bona persona i d’un gran mestre, també de la traducció.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Avui molts mitjans de comunicació ho expliquen amb diferents veus, jo només ho volia recordar, també amb una mica d’enyorança i, si se’m permet, satisfacció.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.