La recent ressenya sobre Xostakóvitx m’ha fet recordar que fa unes setmanes llegia un llibre, que vaig comprar per regalar, que explica un fet sobre el qual m’agrada molt tornar-hi, i és cóm va anar penetrant el jazz més primerenc a Europa, i que sovint va ser de la mà de compositors de música “clàssica” del segle XX. Aquest llibre ho explica molt bé.
França sempre ha estat una porta d’entrada de la música nord-americana a Europa i no diem a partir de 1945, que influènciarà la música auctòctona fins a imprimir-li un segell identificador: la chanson. Un altre tema apassionant. Però sobre aquests inicis ho hem de contextualitzar: en el moment que comencen a sonar els primers ragtimes i cakewalks, encara anteriors al jazz, a Paris. Un Paris que està sota els efectes i els efluvis de les vanguardes i de tots els -ismes possibles. Per tant li resultarà fàcil mostrar-hi interès. És significatiu que París fos el principal centre europeu on aquestes noves músiques es van posar de moda. Entre aproximadament 1900 i 1925, el cakewalk i el ragtime es ballaven als cafès, teatres i cabarets parisencs, i compositors com Debussy, Satie i Ravel els van escoltar de primera mà. I caldria remarcar que, durant les dècades de 1920 i 1930, el jazz ja era vist per molts compositors europeus com una música innovadora i plena de possibilitats. Per això molts d’ells no es van limitar a imitar-lo, sinó que el van integrar en el seu propi llenguatge compositiu.
Claude Debussy 1862-1918 va mostrar interès per la música popular nord-americana que acabaria donant lloc al jazz, però va morir el 1918, quan el jazz encara començava a difondre’s a Europa. Per tant, no va arribar a conèixer el jazz en la seva maduresa de la mateixa manera que Ravel o Stravinsky. El que sí que li agradava era el ragtime i el cakewalk, gèneres afroamericans que van precedir el jazz. Alguns exemples són: Golliwogg’s Cakewalk (1908), de la suite Children’s Corner, una peça plena de ritmes sincopats i humor. Le petit nègre (1909), per a piano, inspirada en aquests mateixos estils. Aquestes obres mostren que Debussy estava atent a les noves músiques que arribaven d’Amèrica, però les reinterpretava amb el seu llenguatge encara impressionista. Incorpora sobretot elements del ragtime i dels ritmes afroamericans primerencs.
En canvi, el seu amic Maurice Ravel 1875-1937 sí que va conèixer el jazz plenament desenvolupat als anys vint i en va quedar profundament impressionat. Ja integra harmonies de blues, ritmes de jazz i fins i tot recursos propis de les big bands. Després de visitar els Estats Units el 1928 i conèixer George Gershwin, i escoltar música a Nova Orleans, va incorporar ritmes sincopats i sonoritats jazzístiques al seu Concert per a piano en Sol major i a la Sonata per a violí i piano, especialment el segon moviment, titulat “Blues” o el Concert per a la mà esquerra tots ells de principis dels 30′. Va admirar especialment la llibertat rítmica, els colors tímbrics i la vitalitat d’aquesta música. De fet, abans d’interessar-se pel jazz, ja mostrava curiositat pels ritmes afroamericans. Més endavant aquesta fascinació evolucionaria cap al jazz. Segons una anècdota molt coneguda, Gershwin li va demanar classes de composició, però Ravel li hauria respost que era millor continuar sent un “Gershwin de primera” que convertir-se en un “Ravel de segona”.
Erik Satie 1866-1925 va incorporar ritmes de ragtime i de music-hall en diverses obres, com Parade (1917), en col·laboració amb Jean Cocteau i Pablo Picasso. També va escriure peces breus amb un aire popular i sincopat. Algunes de les seves idees musicals van anticipar característiques que més tard van interessar tant als músics de jazz com als compositors del segle XX. La seva manera de concebre la música, minimalista, contemplativa i allunyada del virtuosisme, va obrir camins que molts músics de jazz han explorat i reinterpretat. Per això és habitual trobar enregistraments jazzístics de les seves obres i referències a la seva influència en el jazz modern i contemporani. De fet, peces com les Gymnopédies i les Gnossiennes es caracteritzen per melodies austeres i molt d’espai entre les frases. Aquesta economia de recursos ha estat comparada amb l’estètica del cool jazz i, més endavant, del jazz modal. Van compartir una influència mútua.
Igor Stravinsky 1882-1971 va quedar captivat pel jazz des dels anys 1910. Stravinski coneixia el jazz sobretot a través de partitures i enregistraments, més que no pas assistint a actuacions en directe. Per això, no intentava imitar-lo fidelment, sinó reinterpretar-ne els elements dins del seu propi estil. Va veure el jazz com una font d’innovació rítmica i tímbrica. Va incorporar molts dels seus elements al seu llenguatge musical i va contribuir a donar prestigi a aquest gènere dins de la música culta del segle XX. L’Histoire du soldat incorpora ritmes de ragtime, tango i marxes. Ragtime for Eleven Instruments és una de les seves obres més clarament inspirades en el ragtime, precursor del jazz. Piano-Rag-Music combina recursos pianístics moderns amb l’estil del ragtime. Ebony Concerto va ser escrit per a Woody Herman i la seva big band. És la seva obra més directament relacionada amb el jazz.
Darius Milhaud 1892-1974 va descobrir el jazz durant una estada a Harlem als anys vint. La seva obra La Création du monde és un ballet d’un acte, una de les primeres grans composicions clàssiques inspirades directament en el jazz. Destaca per combinar el llenguatge modernista francès amb una forta influència del jazz i per la seva innovadora col·laboració entre música, dansa i arts visuals. Entre el 1917 i el 1918 va viure al Brasil com a secretari del poeta i diplomàtic Paul Claudel, una experiència que va marcar profundament el seu llenguatge musical mitjançant la incorporació de ritmes i melodies sud-americanes, a més d’inspirar-se també en la tradició jueva provençal de la seva família.
Paul Hindemith 1895-1963 compositor, violista, director d’orquestra, teòric de la música i pedagog alemany. Durant els anys vint es va convertir en una figura destacada de la música moderna, associada al moviment de la Nova Objectivitat, que defensava una música clara, equilibrada i funcional. Va desenvolupar el concepte de Gebrauchsmusik “música d’ús”, segons el qual la música havia de tenir una funció social i educativa, i no estar destinada únicament als grans auditoris o als virtuosos. Per això va escriure nombroses obres per a estudiants, conjunts amateurs i diverses formacions instrumentals. Amb l’arribada del règim nazi, la seva música va ser considerada «degenerada» a causa del seu estil modern i de l’origen jueu de la seva esposa. El 1938 va abandonar Alemanya i es va establir primer a Suïssa i després als Estats Units. Les seves idees, exposades al llibre The Craft of Musical Composition van influir profundament en l’ensenyament de la composició durant el segle XX, especialment als Estats Units. El seu catàleg inclou òperes, simfonies, concerts, música de cambra, obres per a piano i música coral.
Ernst Krenek 1900-1991 Compositor austríac, posteriorment nacionalitzat nord-americà, la trajectòria del qual va abastar gran part de l’evolució de la música del segle XX. Va utilitzar el jazz a l’òpera Jonny spielt auf (1927), que va esdevenir un gran èxit abans de ser prohibida pel règim nazi. Va destacar per la seva extraordinària versatilitat estilística, des del neoclassicisme i el jazz fins a la dodecafonia i la música electrònica, a més de la seva influent tasca com a escriptor i docent. Com per a molts músics, el jazz no és un objectiu en si mateix, sinó un símbol de la modernitat, s’integra dins un llenguatge musical eclèctic i va tenir una enorme repercussió artística i política a l’Europa d’entreguerres.
Kurt Weill 1900-1950 Compositor alemany, posteriorment nacionalitzat nord-americà, l’obra del qual va transformar el teatre musical del segle XX en combinar òpera, cabaret, jazz i música popular: harmonies de la música clàssica europea, ritmes i síncopes propis del jazz, influències del cabaret berlinès. i la música popular nord-americana. Va integrar elements de jazz, cabaret i música popular en moltes de les seves obres, especialment en les col·laboracions amb Bertolt Brecht. A part dels seus èxits amb Brecht va ser conegut pel seu posterior èxit a Broadway després d’exiliar-se de l’Alemanya nazi. Obres com Die Dreigroschenoper van popularitzar cançons que van transcendir el teatre, entre elles “Mack the Knife” i “Alabama Song”, mentre que els seus musicals nord-americans van ampliar les possibilitats artístiques del mateix Broadway i van influir en generacions posteriors de compositors. Altres cançons de Weill com “September Song”, “Speak Low” i “Lost in the Stars” també han esdevingut estàndards interpretats per nombrosos músics de jazz.
Dmitri Xostakóvitx 1906-1975 va escriure les seves Suites de jazz, la 1 i la 2, que en realitat combinen jazz, danses populars i música lleugera amb el seu estil personal. Cal tenir en compte que el jazz que coneixia Xostakóvitx era molt diferent del jazz nord-americà de músics com Louis Armstrong o Duke Ellington. A l’URSS, el contacte amb aquesta música era limitat, i sovint el terme “jazz” designava música lleugera de ball amb alguns instruments característics, com el saxòfon o el banjo. Hi va mantenir una relació curiosa i ambigua. Tot i que és conegut per les seves simfonies dramàtiques i quartets de corda, també va escriure obres inspirades en allò que a la Unió Soviètica dels anys trenta s’anomenava “jazz”. Hi incorpora ritmes de dansa com el fox-trot, o la polca, un ball centreuropeu que era molt conegut als EEUU, i ho fa amb orquestracions brillants, però poques harmonies pròpies del jazz nord-americà i menys improvització. Això fa que avui molts musicòlegs considerin aquestes obres més properes a la música lleugera o de teatre que no pas al jazz en el sentit modern del terme.
Aaron Copland 1900-1990 Va créixer als Estats Units quan el jazz estava naixent i es considerava una de les grans aportacions de la música nord-americana. Mentre els compositors europeus el coneixien de manera indirecta, Copland, en canvi, el va escoltar de primera mà a Nova York i el va integrar en el seu propi llenguatge musical. Va experimentar amb el jazz en obres primerenques com el Concert per a piano (1926). Ritmes sincopats, melodies del blues i una instrumentació que recorda a les big-bands. Music for the Theatre, del 1925, Piano Concerto, del 1926 i Three Moods. A partir dels anys trenta, el seu estil va evolucionar cap a un llenguatge més senzill i obert, inspirat sobretot en la música tradicional dels Estats Units. Obres com Appalachian Spring, Billy the Kid o Rodeo ja no són jazzístiques, però conserven aquell esperit americà que Copland havia començat a construir amb les seves obres dels anys vint. No intentava escriure jazz, feia servir alguns dels seus recursos per crear una música simfònica amb una identitat genuïnament nord-americana. El que fara oberta i decididament…
George Gershwin 1898-1937 va tenir un paper fonamental en la relació entre la música clàssica i el jazz. Tot i que no era un músic de jazz en el sentit estricte, va incorporar els seus ritmes, harmonies i estils a les seves composicions, contribuint a donar prestigi al jazz dins la música de concert. L’ús de ritmes sincopats propis del jazz, harmonies inspirades en el blues, melodies influïdes per la música popular nord-americana i la fusió entre la improvisació característica del jazz i les formes clàssiques. Això és el que també va aportar a Broadway. Amb aquesta combinació, Gershwin va contribuir decisivament a demostrar que el jazz podia ser una font d’inspiració per a la música culta i va influir tant compositors clàssics com músics de jazz. La meva admiració per ell i pel que va crear és tan desmesurada, que ja li vaig dedicar unes línees fa temps. Una amiga un cop em va dir que Gershwin era molt bonic, superficial, quasi ens costa l’amistat.
No menys admirat Leonard Bernstein 1918-1990, sobretot per la seva tasca didàctica i popular, va guanyar fins i tot un Emmy per aquesta feina tan necessària, va comptar amb una eina poderosa: la televisió. La seva relació amb el jazz va ser molt estreta.Va integrar el jazz en les seves composicions. La seva obra més famosa, West Side Story, combina música clàssica, jazz, ritmes llatins i música popular nord-americana. Peces com Cool o America mostren una forta influència jazzística. Admirava els músics de jazz, perquè el considerava una de les grans aportacions culturals dels Estats Units i el defensava com una forma d’art al mateix nivell que la música clàssica.Va incorporar elements propis del jazz, com ara: harmonies amb acords complexos; ritmes sincopats; improvisació (en alguns contextos interpretatius); Influències del swing i del bebop. Va contribuir a acostar el jazz al gran públic a través dels seus concerts i programes educatius, els explicava que el jazz era una música sofisticada i creativa, no només música d’entreteniment. També va escriure obres clarament influïdes pel jazz, com el musical On the Town i el ballet Fancy Free, que reflecteixen l’ambient urbà i l’energia del Nova York dels anys quaranta
Resumint molt, el jazz va tenir dues grans onades d’influència a Europa, que van entrar per França i Paris es va convertir en la capital europea del jazz.
Els “Années folles”, entre 1920 i 1930, el jazz es va convertir en la música de moda als cabarets, teatres i sales de ball parisencs. Molts músics de jazz van instal·lar-se a París perquè hi trobaven més oportunitats i reconeixement. París era el gran centre artístic d’avantguarda. Pintors, escriptors, músics i ballarins buscaven novetats. Després de la Gran Guerra hi havia un desig de trencar amb les tradicions i abraçar estils nous i aquí hi entra també Berlin, per la desfeta. França tenia una actitud relativament més oberta envers els músics afroamericans que els Estats Units de l’època, marcats per una forta segregació racial. Cap al 1925, Josephine Baker es converteix en una autèntica icona de París. Les seves actuacions representen la fascinació francesa per la cultura afroamericana i contribueixen a consolidar el jazz com a fenomen cultural.
Primera onada (c. 1900–1914): ragtime i cakewalk
És l’època de Debussy. El que arribava a Europa encara no era el jazz pròpiament dit, sinó el ragtime, el cakewalk i les bandes militars nord-americanes. I com hem vist aquestes músiques van despertar la curiositat de compositors com Claude Debussy, Erik Satie i Maurice Ravel. Un tema molt interessant també és com es fusionen les músiques europees amb la música autòctona dels Estat Units, durant el segle XIX. El que jo en dic les músiques de l’Imperi Austro-Hongarès, que van inundar Europa. Molt diversa des del punt de vista ètnic, lingüístic i cultural. Aquesta diversitat combinava la tradició de la música culta centreeuropea amb una gran riquesa de músiques populars. I naturalment arriba a Nord-Amèrica i, per exemple, ja el ragtime les incorpora.
Segona onada (després de 1918): el jazz
La Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Quan els Estats Units van entrar a la guerra el 1917, milers de soldats afroamericans van arribar a França. Entre ells hi havia músics militars, especialment la banda dirigida per James Reese Europe, que va actuar per tot França. Afroamericà, va ser un director de banda, compositor i organitzador musical, avui considerat una figura clau en la transició del ragtime cap al primer jazz. La seva tasca va transformar les oportunitats dels músics afroamericans i va contribuir decisivament a la difusió internacional de la música afroamericana a començaments del segle XX. Per a molts europeus, era la primera vegada que escoltaven jazz interpretat per músics afroamericans. L’impacte va ser enorme.
I la Segona també. Després de 1945, el jazz deixa de ser només una novetat americana i passa a ser un llenguatge internacional. Per a molts compositors i intèrprets europeus representa: un espai de llibertat creativa i una manera d’integrar la improvisació dins la música culta. El jazz tornarà a viure una nova expansió. París acull figures com Sidney Bechet, que s’hi estableix definitivament, i es converteix en un punt de trobada per a músics nord-americans i europeus. Més endavant hi passaran també Miles Davis, Bud Powell i molts altres. Entre els quals les grans dames i els grans instrumentistes americans, i les millors big-band, ara ja uns clàssics.
Arribats els 60′ i amb la irrupció de la música anglosaxona, França entra en declivi, com li passa a Itàlia, en el panorama de la música que en deien “lleugera” i el jazz, sobretot amb l’evolució que pren al llarg del segle XX, es considera una música molt elaborada, transformadora. França continua sent un dels principals centres del jazz europeu gràcies a un públic fidel que el considera una forma d’art de primer nivell, una xarxa estable de festivals, conservatoris que incorporen el jazz als seus estudis, com ja es dona arreu, i sobretot el suport de ràdios i institucions culturals.
Gaudir la Cultura 