Miquel Berga (Salt, 1952) és professor honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ha escrit nombrosos estudis sobre literatura anglesa, especialment sobre George Orwell.
És autor, entre altre títols, d’Un aire anglés (2018) i Una educació (2021). El 2019 va publicar Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres. El 2013 va editar i traduir el volum Un hotel en la Costa Brava de Nancy Johnstone, l’aventura de dos idealistes anglesos envoltats del remolí de la Guerra Civil que, d’alguna manera, han donat peu a aquest llibre: Eileen, Retrat d’un matrimoni que ha obtingut el XLVII Premi Joanot Martorell.
Editat i traduït per Miquel Berga
Miquel Berga comença aquest llibre amb una cita de Julian Barnes:
Ajuntes dues persones que no havien estat mai juntes… i neix alguna cosa nova i el món canvia. Potser en aquell moment ningú se n’adona, però això no importa. D’alguna manera, el món ha canviat…Llavors, en algun moment, més aviat o més tard, un dels dos se’n va. I allò que s’en va és més gran que la suma que feien tots dos. Potser això no és possible matemàticament parlant. Però emocionalment sí que ho és, de possible.
El llibre comença per relatar-nos com es va conèixer la parella i com van decidir unir les seves vides. Els seus inicis precaris en un llogaret rural de Wallington, amb cabres i gallines. Orwell (el seu nom real era Eric Blair) es guanya en prou feines la vida fent articles i tambe publica Dies a Birmània, un llibre devastador sobre els mals del colonialisme després de les seves experiències havent servit allà durant 5 anys a l’Imperi Britànic. Orwell comparteix
“cabòries, ideals i ambicions personals amb una dona intel·ligent i vitalista que no espera flors i violes d’aquell matrimoni, però que està disposada a viure l’aventura amb il.lusió i compromís”.
Molt joves europeus que, per la seva edat, no havien participat en la Primera Guerra Mundial, tenien la sensació de què no havien pogut cumplir amb el que d’ells es podia esperar, de què tenien un deute pendent amb la societat. La Guerra Civil espanyola els hi va brindar l’oportunitat de pagar aquest deute pendent. Orwell va ser un d’ells.
Creia fermament que, si volia mantenir la possiblitat d’escriure amb llibertat, ara calia deixar la ploma, agafar el fusell i matar feixistes. Va venir a Espanya pel seu compte i gràcies a l’avançament de cent lliures que li havien fet per un llibre sobre la vida dels miners anglesos. N’han parlat amb l’Eileen i ella hi està totalment d’acord i vindrà a Espanya, a prop del seu marit, de seguida que sigui possible per poder-lo ajudar en la causa que comparteixen i viuran una particular “lluna de mel“.
L’Eileen farà el seguiment de les galerades i assumirà les decissions que calguin. Ella va aconseguir portar a terme la publicació dels escrits del seu marit. Orwell va viure a Barcelona l’eufòria dels començaments de la guerra, va allistar-se a les milícies del POUM i va fer una setmana de preparació a la caserna Lenin abans d’emprendre el viatge cap al front d’Aragó. No obstant, ben aviat se n’adonarà de que la guerra no és el que imaginava, Troba “boira, fred, fang, immundícia i pudor arreu”. Vegeu també les ressenyes dels dos llibres d’Andy Durgan Voluntarios por la Revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española i El POUM. República, revolució i contrarevolució en aquest mateix blog gaudirlacultura.com
Manuel Barceló i Cabanes, el primer de l’esquerra del grup ubicat en primer pla, comparteix fotografia amb George Orwell, el personatge més alt que sobresurt al fons de la imatge / Agustí Centelles (26 de desembre del 1936) Tot Barcelona
Orwell queda decebut, la guerra no és el que esperava, i l’exercit republicà està format majoritàtiament per joves inexperts amb armament rudimentari. Comença a veure que aquella guerra serà difícil de guanyar. Es ferit de gravetat i torna a Barcelona. Comprova com ha canviat Barcelona des que va marxar al front, s’han perdut els aires triomfalistes d’aquell començament.
Miquel Berga aprofita per narrar-nos els conflictes interns entre els diferents partits de l’esquerra republicana que van portar a la parella a haver d’abandonar el país a corre-cuita, perseguits sota la sospita de col·laborar amb l’enemic. De tot això en donarà un testimoni demolidor a “Homenatge a Catalunya” i, més tard, a “Mil nou-cents vuitanta-quatre”, on ho convertirà en la més famosa i devastadora crítica novel·lada dels mètodes totalitaris.
Pròleg de Miquel Berga
Quan tornen a Anglaterra, un altre conflicte els espera, comença la Segona Guerra Mundial. L’agost de 1941 Orwell comença a col·laborar amb la BBC. Ha sigut refusat com a soldat per la seva mala salut, però el soldat frustrat se sent útil. També col·labora amb el setmanari socialista “Tribune“. Tot això li permet tenir més temps per escriure la novel·la que té a dins, la cèlebre “Animal Farm, La rebel·lió dels animals“. Molts dels fets que es narren a la present novel·la ens són explicats a través de les cartes que va escriure l’Eileen.
La resta del llibre descriu totes les penúries económiques i físiques que va patir la parella durant els temps de guerra i el periple d’Orwell en solitari després de la mort de l’Eileen Tot està relatat amb una prosa fluida i molt ben documentada. El llibre és de molt bon llegir i aporta noves i interessants dades sobre la vida d’aquests dos personatges, tan vinculats per sempre més a la nostra Guerra Civil. Amor i guerra. L’aventura personal i el compromís polític d’una parella excepcional.
Exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
Del 20 de març al 28 de juny de 2026
Comissariat: Manuel Antonio Castiñeiras González
Imatge principal: Mestre de Cabestany, “Cap de sant Pere procedent de Sant Pere de Rodes”. Museu del Castell de Peralada.
El Mestre de Cabestany i Sant Pere de Rodes
L’exposició és un homenatge a l’escultor més genial i internacional del romànic català, el Mestre de Cabestany —per a alguns un veritable Picasso del segle XII— i a la seva obra mestra, la desapareguda portada de marbre de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1160-1170). La mostra aborda també la sorprenent trajectòria vital d’aquest artista —entre la Toscana, el Migdia francès, Catalunya i Navarra—, així com els nombrosos interrogants oberts en relació amb les fonts i les intencions originals del seu art.
Vistes aèries del Monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà). Font: MNAC
L’aparició d’una sèrie de peces procedents d’aquest conjunt i l’ingrés de cinc d’elles (un relleu, dos caps masculins, un fragment de vestimenta i la cartel·la de l’INRI de la creu) a la col·lecció del MNAC han propiciat aquesta mostra ambiciosa i de gran abast, que pretén posar en valor l’originalitat i la “modernitat” d’aquest escultor itinerant en el context del romànic europeu, així com cridar l’atenció sobre l’extraordinària dimensió artística de l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i la seva llarga i agitada història patrimonial des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània. El monestir, enclavat en un lloc incomparable, on la natura és indissociable de l’art, s’ha convertit en un mite contemporani de la història de l’art romànic.
Taller del Mestre de Cabestany “Clau amb arquivolta amb Agnus Dei” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. L’anyell de Déu era la clau de l’arquivolta exterior del timpà on se situava la Crucificció de Crist. Museu Frederic Marès, BCN. Foto JSC.
Obres inèdites i descobriments recents
L’exposició reuneix més de cent obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents procedents de museus, biblioteques i arxius nacionals i internacionals (Cluny, Tolosa, Avinyó, París, Pisa, Cremona, Roma, Torí, Londres), amb la particularitat que inclou obres i documents inèdits.
De la portada desapareguda s’hi exposen, per primera vegada, un relleu figurat d’extraordinària qualitat trobat recentment, tres caps masculins, la cartel·la del Titulus Crucis de l’antiga crucifixió de pedra, un nou fragment del marc de la porta, així com dos documents sobre el desmuntatge de l’abadia i de la façana escultòrica al segle XIX.
De la mateixa manera, el visitant pot accedir a una reconstrucció hipotètica de la portada, així com a la confirmació que els marbres antics reutilitzats pel Mestre de Cabestany provenen de Carrara (Itàlia) i del Proconès (Turquia). Per aquest motiu, en un mateix espai es reuneixen obres d’art romànic, sarcòfags romans, peces reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes sobre el desmantellament del monestir i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del lloc.
Reconstrucció hipotètica de la portada. Font: MNAC, Foto: JSC
El mite de l’abadia de Rodes
Aquest conjunt permet reflexionar sobre una sèrie de temes fascinants relacionats amb la construcció del mite de l’abadia de Rodes —la capacitat mitopoètica del paisatge, la seva vinculació primigènia amb Roma, el paper del monestir com a destinació de pelegrinatge—, així com sobre el sorprenent caràcter “retrospectiu” de l’art del Mestre de Cabestany, que cercava inspiració en els sarcòfags tardoromans. La seva obra major, l’extraordinària portada occidental de marbre de Sant Pere de Rodes, malauradament destruïda en el primer terç del segle XIX, és un dels eixos principals del projecte.
Monestir de Sant Pere de Rodes. Font: MNAC
L’exposició permet endinsar-nos en una sèrie de narratives que ens fan viatjar al passat i es divideix en tres grans seccions. La primera aborda el moment de la destrucció i dispersió de la portada al segle XIX i el posterior naixement de la consciència patrimonial actual.
Un segon àmbit de l’exposició explica l’edat d’or del monestir medieval a través dels seus vincles amb Roma, la creació de relats llegendaris i la realització d’una portada de marbre de la qual s’ofereix una proposta de reconstrucció.
Finalment, l’exposició planteja una reflexió sobre la inspiració antiga del Mestre de Cabestany i el caràcter retrospectiu del seu art i de la seva tècnica, amb l’exhibició d’altres exemples dels segles XI-XII procedents de diferents punts d’Europa, que es mostren al costat de sarcòfags i relleus romans.
La creació d’un altre mite
El monestir de Sant Pere de Rodes és un monument únic en l’estudi de l’art romànic. La seva peculiar història contemporània, marcada per l’abandonament, la destrucció, l’admiració romàntica i la recuperació de la memòria patrimonial, l’ha convertit en mite. Emplaçat al Cap de Creus, en un vessant de la muntanya de Verdera sobre l’horitzó del mar Mediterrani, és un dels exemples més reeixits de la relació entre arquitectura i paisatge.
Columnes a l’interior de l’església en ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Fons Joan Subias i Galter.
Un entorn, l’Alt Empordà, que Manuel Brunet va descriure com «un eix al·lucinant». Aquí va treballar l’escultor més genial, inclassificable i internacional del romànic català, l’anomenat Mestre de Cabestany, conegut sovint com el Picasso del segle XII. A Sant Pere de Rodes va emprendre la seva obra més ambiciosa: la portada occidental (c. 1160-1170), avui destruïda, que és el centre d’aquesta exposició.
La seva producció, que imita l’art dels sarcòfags de l’antiguitat tardana i reaprofita marbres antics, es va posar al servei del prestigi de l’abadia empordanesa, construït sobre una ambició: convertir-se en una mena de segon Sant Pere del Vaticà. Primer, a finals del segle X, com un substitut del pelegrinatge a Roma i, més endavant, a la segona meitat del segle XIV, amb l’establiment d’un jubileu a imitació del romà.
Solitari i desert: destrucció, dispersió i consciència patrimonial
A l’alta edat mitjana, el monestir de Sant Pere de Rodes va aplegar un important patrimoni territorial gràcies a les generoses donacions del comte d’Empúries, Gausfred, entre els anys 945 i 974. El nucli del seu domini corresponia als actuals municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar i Llançà. També incloïa el drets de pesca sobre l’estany de Castelló, que a partir del segle XVIII es va anar dessecant.
Encara que la decadència de l’abadia va començar al segle XV, les guerres amb França dels segles XVII i XVIII la van accelerar. Els saqueigs van comportar pèrdues importants, com l’espoli de la Bíblia de Rodes, que avui es conserva a la Bibliothèque nationale de France. Tanmateix, amb el trasllat de la comunitat benedictina a Vila-sacra (1798) i, posteriorment, a Figueres (1818), el monument i els seus tresors van quedar desprotegits. I és llavors que la portada del Mestre de Cabestany va ser vandalitzada, desmuntada i dispersada. Convertit en una ruïna romàntica, el monestir no va començar a rebre una protecció efectiva fins a la seva declaració com a Monument nacional el 1930 i l’impuls de figures com Joan Subias Galter. Més recentment, els programes d’excavació, recerca i restauració duts a terme per la Generalitat de Catalunya a finals del segle XX van activar la recuperació i salvaguarda del conjunt monumental.
Súbdit de Sant Pere de Roma: el Monestir de Rodes, la translació del sagrat
El primer abat de Sant Pere de Rodes, Hildesind, va establir vincles molt estrets amb la Santa Seu. Va obtenir butlles papals per tal de protegir el monestir davant d’altres poders laics i eclesiàstics (974) i assegurar-se que esdevingués un lloc de pelegrinatge (979). Sobre aquestes bases es va desenvolupar una narrativa pròpia que, a través de l’art, les cerimònies, les relíquies i les llegendes posava de manifest la sacralitat i l’antiguitat del lloc, així com el seu vincle amb l’apòstol sant Pere i la Ciutat Eterna.
D’aquesta manera, els pelegrins que no poguessin acudir a Sant Pere del Vaticà podien obtenir a Rodes les mateixes indulgències. Es deia que les relíquies «petrines» que atresorava l’abadia havien arribat miraculosament en un vaixell des de Roma a inicis del segle VII. I, des de mitjan segle XIV, s’instaura un jubileu, a imitació de l’any sant romà, quan la festa de la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) queia en divendres. A l’època moderna, aquesta celebració incloïa l’obertura d’una porta santa a la galilea o atri, l’espai on s’aixecava, a l’interior, la portada del Mestre de Cabestany (c. 1160-1170).
Aquesta portada, pel reaprofitament de marbres antics, el protagonisme de sant Pere i la presència de la barca com a metàfora de l’església, expressava la mateixa voluntat antiquitzant i d’adhesió a Roma. D’altra banda, el fet que la galilea fos un espai cerimonial i funerari explica que moltes imatges i inscripcions facin ressò de rituals pasquals i purificatoris seguint el usos benedictinocluniacencs.
Mestre de Cabestany “Aparició de Jesús als seus deixebles en el Mar de Galilea” Portada occidental de Sant Pere de Rodes c. 1160-1170. Font MNAC, Foto JSC
El Mestre de Cabestany i el seu temps: marbres, spolia i romànic
La creació de la figura del Mestre de Cabestany és obra de l’historiador català Josep Gudiol i Ricart. En un article publicat l’any 1944, el presenta com un escultor romànic extraordinari, que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades.
La historiografia catalana i internacional li va anar atribuint, com a artista anònim i itinerant, un conjunt d’obres escampades per l’arc del Mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. També s’ha destacat que la inspiració directa del seu art en sarcòfags tardoromans li hauria permès crear un art original, i això li ha valgut el sobrenom del Picasso del segle XII.
Mestre de Cabestany “Capitell amb caps de lleons devoradors” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. Museu del Castell de Peralada. Font MNAC, Foto JSC
Els misteris sobre la seva formació i trajectòria, la seva presència a Rodes reutilitzant marbres antics de Carrara i del Proconès, i els dubtes que alguns autors han expressat sobre l’existència d’aquest mestre i el seu radi d’acció, han contribuït encara més a fer créixer el mite. Així, tant el Mestre de Cabestany com Sant Pere de Rodes s’han convertit en dos dels temes més universals de l’art romànic català.
Mestre de Cabestany “Timpà amb la benedicció, mort, resurecció i assmpció de Maria. c. 1160-1200. Santa Maria de Cabestany, actualment Notre-Dame-des-Anges. Font MNAC, Foto JSC
Andy Durgan:El POUM. República, revolució i contrarevolució
Editorial Sylone – Viento sur, 2025
L’autor
Historiador especialitzat en la guerra civil espanyola i principalment en el POUM. Autor de diversos llibres al respecte, citarem només l’anterior Voluntarios por la revolución en què hi trobem biografiats tots els milicians internacionals que varen formar de les brigades internacionals enquadrats en el POUM.
El llibre
Relativament curt -178 pàgines- està citant contínuament textos de l’època. No cal dir que amb molta profusió dels de Maurín i de Nin. Basats en aquests ens explica el que pensaven els dos dirigents que era principalment la ideologia del partit.
Situa molt bé el POUM en el moment històric en què va existir. També les afinitats i principalment les diferències amb els altres partits comunistes. La problemàtica amb la tercera internacional i les males relacions amb la URSS estalinista que varen portar a l’assassinat de Nin i altres dirigents i al cap i a la fi a la desaparició del partit perseguit per feixistes i comunistes de la línia estalinista.
Hi ha una petita biografia política de Maurin el dirigent del BOC abans de la fusió que va donar lloc al POUM i després el verdader dirigent d’aquest. També d’Andreu Nin i les seves dissidències amb els comunistes stalinistes.
Parla un cop més de la dicotomia feixisme / revolució, de les prioritats de fer la revolució o guanyar la guerra primer. De com els partits revolucionaris la CNT-FAI i el POUM van quedant superats pels esdeveniments a mida que avança la guerra i com el Partit Comunista i les seves idees van agafant protagonisme i poder.
Sobre les dones i la participació en la revolució, no ho veuen fàcil. Ha de ser a través de la incorporació al treball i en conseqüència en els sindicats. En la realitat de la guerra les dones varen donar suport al esforç bèl·lic fent tasques sanitàries i de rereguarda. Desmitifica la participació en el front que en tot cas no es va permetre amb la militarització que va decretar el govern.
En relació als fets de maig del 37 ens dona la versió poumista de què un cop expulsats del govern de la Generalitat que implicava un aïllament polític i no poder pactar amb la CNT es varen trobar que el govern volia desarmar als treballadors a la rereguarda i els va esclafar en els combats de carrer. Finalment el Govern central dominat ja per el Partit comunista, un cop agafat el control de l’ordre públic, va declarar il·legal el POUM i començaren les persecucions als seus membres.
Més informació
Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 6 de novembre de 2023. Trobareu un ampli resum de la sessió a càrrec de Miquel Nistal. Vegeu el Blog d’Història
La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
El passat 22 de setembre, vàrem viure una tarda mot interessant amb la presentació i tertúlia del llibre Catalanofòbia. Una Immersió Ràpida, del Dr. i autor Josep Pich i Mitjana, en una de les sales de l’Ateneu barcelonès.
L’acte va aplegar un gran nombre de tertulians, que principalment volíem conèixer les motivacions i reflexions de l’estudi rigorós. Contrastant les manifestacions i cites més rellevants que és recopilant en el llibre i les conseqüències i hostilitats sofertes pel poble Català.
“La catalanofòbia fruit del nacionalisme més intransigent i excloent conreat tant per les dretes com per les esquerres espanyolistes. Tot i no haver pogut erradicar ni la llengua, ni la cultura ni el sentiment identitari català. Malgrat les mides uniformistes i castellanitzadores emprades”.
Borja de Riquer
Expressió de masses de l’espanyolisme, és la mostra de l’anticatalanisme sorgit del retard econòmic i cultural de la resta de l’estat i del xovinisme espanyol en contra de tots els catalans, als quals identifiquen amb una subclasse social…
Els militars que varen lluitar contra els independentistes cubans – (1898 – Cuba no era considerada una colònia, sinó una província d’ultramar, fins que es va perdre a favor dels americans) van veure una rèplica peninsular dels fets que havien portat les perdudes dels territoris d’ultramar. Això ha portat els espanyols d’extrema dreta a dir que preferien una Espanya: “antes roja que rota”.
Ferrer Gironès: ”Són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de la violència”.
Una de les manifestacions més clares de la catalanofòbia és la persecució cap a la llengua catalana.
Josep Benet: “La persecució del català va culminar amb l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.
La guerra dels Segadors va ser el moment en què sorgí la primera personificació dels catalans com a enemic interior de la “patria española”.
La constitució de Cadis de 1812: el seu primer article “ La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, és a dir, de tots els que habitaven l’imperi espanyol.
Catalunya vençuda, però no submisa: del segle XVIII.
Les cites: base de la catalanofòbia
Cap 1:“Trabaje… por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” – Comte-duc de Olivares 25/12/1624
…”por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” l’Espanya dels Austries i la Guerra dels Segadors 1624-1659.
Cap 2:“para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” La fi de l’Estat català d’Antic Règim. Catalunya del segle XVIII.
“En tanto que en Cataluña quedare un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra”. Frco. Gómez de Quevedo y Santibañez Villegas.
Quevedo mostra “una enemistat i incompatibilitat ètnica que només es pot resoldre amb l’aniquilació total de l’enemic”.
Els catalans: “respetan y obedecen, no por afecto y amor, sí por temor de la fuerza superior de las tropas”. José Patiño, 13 de juliol de 1714.
Espartero
Cap 3:“Sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal… solo así, doblaréis nuestra cerviz”. La consolidació del règim parlamentari liberal i la Renaixença (1814-1868)
Durant la guerra del Malcontents del 1827, els catalans que varen participar en la insurrecció i la rebel·lió, els seus líders van ser executats i uns tres-cents presos van ser deportats a Ceuta.
1842, el general Espartero: “Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.
19 de maig de 1849 el capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, aconsella als catalans, que renunciïn a la seva identitat per convertir-se “en adelante no más que españoles”.
1851 el general Joan Prim va ser elegit parlamentari. La resistència catalana a acceptar un sistema políticament centralista i culturalment uniformitzador va provocar reaccions de catalanofòbia… en el seu discurs del 24 de novembre de 1851: preguntar el perquè de tanta opressió a Catalunya… “pero si siendo españoles los queréis esclavos, y queréis continuar la política de Felipe V… y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como ciudad maldita: porque así, y solo así doblaréis nuestra cerviz”.
Es consolidava la imatge dels catalans com a rebels… i els partidaris del centralisme del gobierno central temien un potencial separatisme català. Els espanyols veien als catalans com el enemigo interior.
Alhora es pretenia no només erradicar l’analfabetisme, sinó també promoure l’alfabetització del castellà, la llengua oficial de España.
La Guerra d’Àfrica 1859-1860, la societat catalana va passar de l’entusiasme espanyolista, a la reivindicació de la seva pròpia nacionalitat…
1867 Reial Ordre, responia a la voluntat d’unificar lingüísticament i culturalment tota Espanya, amb els rumors que circulaven d’un hipotètic separatisme català i fins i tot la possibilitat de l’annexió de Catalunya a França…
Cap 4:“ Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación a mi patria… pertenezco a mi idolatrada España”. El Sexenni democràtic i la primera República (1868-1874). Emilio Castellar 29 de juliol de 1873.
En triomfar la Revolució de 1868, el 30 de juliol el govern provisional va proclamar la caiguda de la monarquia, i enderrocant a Isabel II. Amadeu de Savoià, va ser monarca i cap d’estat des del 16 de novembre de 1870 fins a la seva abdicació l’11 de febrer de 1873.
Estanislao Figueres i Moragas, polític català, primer president de la Primera República Espanyola 1873, durant 4 mesos escassos. En una reunió del Consell de Ministres va arribar a dir cridant: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”. L’11 de juny de 1873, va deixar la seva dimissió sobre la taula i va agafar un tren cap a París.
El va substituir Francesc Pi i Maragall, polític català, que fou el segon president i cap de govern de la Primera República. Va durar trenta-vuit dies. No va poder evitar la insurrecció obrerista d’Alcoi i dimitir el 18 de juliol de 1873. El va substituir Nicólas Salmerón, que va dimitir al·legant problemes de consciència per signar dues sentències de mort, el seu mandat durar cinquanta-un dies, i el succeeix Emilio Castellar, que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. El seu mandat es va iniciar el 7 de setembre de 1873, fins al 3 de gener de 1874, escassos quatre mesos.
caricatura de 1873 La primera República Espanyola – L’aventura de la Història
Llei del Notariat del 9 de novembre de 1874: “cuando se hubiese de insertar documento, frase o palabra de otro idioma, o dialecto, se extenderá inmediatamente su traducción en escritura en castellano”.
El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez, proclama monarca al fill d’Isabel II Alfonso XII, que retorna a Espanya i restaura la monarquia borbònica.
La primera República va ser efímera i convulsa, però va ser l’embrió dels projectes de la segona República del 14 d’abril de 1931.
Cap 5:“Una cosa és Espanya i una altra Catalunya!!” La restauració del catalanisme (1875-1901).
Antonio Cánovas del Castillo, va crear un sistema polític que prioritzava el torn de partits, entre conservadors i liberals, que el monarca anomenava, un nou cap de govern procedent del partit opositor en cada torn.
L’escriptora i periodista irlandesa Hannah Lynch, va conèixer nobles catalans que detestaven el castellà i preferirien la dominació francesa o anglesa a continuar formant part d’Espanya.
L’espanyolisme es fa més evident amb persones vinculades al liberalisme com el polític del diari ElImparcial (menys mal) Fernando Soldevilla Ruiz “en su alarde de españolismo puro y sin tacha, los catalanes son una enfermedad desdichadamente crónica”, o Antonio Royo Villanova o intel·lectuals com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset (menys mal que eren liberals !!)
Cap 6:“Fusilará a algunos miles para que los demás nos dejen tranquilos” . La politització del catalanisme i l’esclat de la catalanofòbia (1901-1923) – general Valeriano Weyler Nicolau, a gritos de viva España.
“En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, tendremos enemigos y guerra”.
Enric Prat de la Riba 1870 – 1917 / Les Bases de Manresa 1892 / Bartomeu Robert i Yarzábal – Dr. Robert 1842 – 1902 / Frederic Rahola i Trèmols 1859 – 1919 / la lliga regionalista – Francesc Cambó i Batlle 1876 – 1947 fundador de la Lliga Regionalista 1901.
“Amantes de nuestra patria adorada… cabe plantearse los verdaderos problemas de nuestro porvenir: La Unión Ibérica, la conquista o la destrucción de Gibraltar, la civilización y colonización del Norte de África… y el separatismo con caracteres serios y graves, para desgracia y deshonra nuestra… que la gangrena del separatismo se va extendiendo por desgracia en aquellas miserables revoluciones cuyo final fueron las pérdidas de nuestra Cuba y Filipinas, es todo el movimiento político que hoy se desarrolla en Cataluña. Las ideas no se fusilan”.
… proposaven una sèrie de mesures: que els catalans no poguessin exercir càrrecs oficials a Catalunya, restricció dels seus drets civils com a espanyols, així com la selecció dels funcionaris i professors per treballar a Catalunya i uniformització (supressió) d’erradicar la llengua catalana.
El 1905, el Progrés Autonomista va celebrar el tercer aniversari de la independència de Cuba.
El “partit militar”, començava a posar-se nerviós davant l’amenaça de reproduir-se a Catalunya el fet que varen succeir als territoris d’ultramar el 1898.
Els primers enemics interns varen ser els jueus expulsats en el 1492; els segons els musulmans expulsats en el segle XVII, i ara som nosaltres.
Quan mora Isabel la catòlica, el 1504, li diuen al rei que tornes a casa seva “por perro catalán”.
El desastre d’Annual: causa de la gran crisi política; el tràfic d’armes, les corrupteles, la covardia i la incompetència dels militars espanyols, avesats a disparar contra civils, juntament amb la neteja ètnica de rifenys i el fracàs i decadència d’una política colonial nefasta, deteriora la monarquia d’Alfons XIII i dona peu pel cop d’estat de Primo de Rivera (1923).
Desastre d’Annual 1921
Guerra del Rif 1922
El fet que el govern espanyol acceptés la constitució de la Mancomunitat 1914 – 1923/25, tot i les seves limitacions, va significar reconèixer l’existència legal de Catalunya, tot i que, els militars mai no van suprimir la capitania general catalana.
Severiano Martínez Anido, el varen enviar a Barcelona, on va actuar com si estigués en campanya, i com a cap de la policia de Barcelona, aplicar la “llei de fugues”.
Cap. 7: “Las Regiones no Serán Nunca Autónomas: los Municipios, sí”.La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, va fer l’últim intent per recuperar el projecte de regionalitzar Espanya i atenuar l’aplicació del R.D. contra el “separatisme”. El 25 de març de 1925, el monarca com a “rey patriota”, i com a bon descendent de Felipe V, seguirà les seves “arrels”, purgant el personal de totes les Institucions Catalanes, eliminant la llengua i tots els símbols públics del catalanisme.
Josep Puig i Cadafalch
L’any 1928 van ser enderrocades les quatre columnes que representaven les quatre barres de la senyera catalana, situades a plaça Espanya. No volien que un símbol catalanista i a més del mateix Puig i Cadafalch, fos present durant l’Exposició Internacional del 1929.
Cap. 8: “España es una sola ley, una sola lengua, una sola cultura, una sola economía y un solo amor. El Estatuto quiere pluralizar estos sentimientos y no debemos consentirlo”. La II República i la Guerra Civil (1931-1939). – “publicación de El Imparcial”.
El 14 d’abril de 1931, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament va proclamar la República i Francesc Macià va declarar la República Catalana, com a estat integrat a la Federació Ibèrica, des del Palau de la Generalitat, i a Madrid es proclamava la Segona República.
Francesc Macià i Llussà
La Generalitat provisional va nomenar una ponència per redactar l’Estatut de Núria el 20 de juny de 1931. “El Imparcial” (te collons) afirmava que: “El Estatuto catalán es un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía”. El posicionament d’Unamuno, envers l’Estatut, era plenament compartit per l’extrema dreta espanyolista…
L’agost del 32, fracàs del cop d’estat militar encapçalat pel general Sanjurjo…
Lluís Companys presideix la Generalitat després de la defunció de Macià el Nadal de 1933.
Azaña va dir: “Cataluña es el baluarte de la Republica” i els nacionalistes espanyols catalanòfobs l’acusen de “separatista”. Companys proclama l’Estat Català dins de la República federal espanyola. L’exèrcit fidel al govern central va reprimir la insurrecció amb 74 morts, més de 250 ferits i milers de detinguts.
El 7 d’octubre de 1934, empresonament del govern de la Generalitat
El 7 d’octubre la “Falange Española” de José Antonio, organitza una manifestació amb el lema “Viva la unidad de España”. La Generalitat de Catalunya és declarada amb rebel·lia i tot el govern va acabar empresonat. Comparaven els catalanistes amb els jueus. Això vinculava la catalanofòbia amb l’antisemitisme (com l’Alemanya nazi). En les eleccions de febrer del 36, els presos de la Generalitat van ser alliberats i el govern restituït.
José Calvo Sotelo, monàrquic i exministre de la dictadura de Primo de Rivera va dir: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera…”
José Antonio y la Falange
El juliol del 36, un dels motius del cop d’estat va ser la catalanofòbia, que desencadenar amb la Guerra Civil. Els colpistes s’auto-identificaven com a “nacionales”, perquè eren els nacionalistes “apanyols”. Franco aspirava a construir un nou “imperi apanyol”. Crea la Falange y las Jons i publica articles que acusaven a tots els catalans: “sin excepcionar, a que todos los catalanes fueran injertos de masonería y separatismo”.
1968 el periodista del diari falangista i d’extrema dreta, va difrondre l’odi contra Catalunya i defensava que: “Cataluña debería ser sembrada de sal”. Franco l’abril de 1938, va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a més de prohibir l’ús públic de la llengua catalana. “Si sabes hablar, habla español”. Es va concretar peticions de desmembrar Catalunya i eliminar-ne el nom, anar contra els “judeo-catalanes” impulsors del separatisme. Que Tortosa passés a formar part d’Aragó que tota Catalunya es convertís en territorio aragonés, a la vegada que els catalans paguessin una contribución especial como reparación pels danys de guerra (cosa, crec, que avui dia encara estem pagant).
Cap. 9: “Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939-1975).
El seu nacionalisme es reflectia en el lema: “España una, grande y libre para unir los nombres de Dios y España”, a crits de:“! arriba España !”.
Varen tornar a la càrrega perseguint i prohibint el català, clausurar totes les entitats catalanes, estengueren la seva repressió a qualsevol signe i símbol públic de catalanitat. Prohibir els noms en català al registre civil, canviar els noms de carrers i poblacions, inclús en les inscripcions de les làpides dels cementiris. Sols saben vèncer, com sempre han demostrat durant segles, amb violència i a base de cops d’estat.
Utilitzar el català era motiu de depuració professional i fins i tot motiu de presó. Durant més de 25 anys el periodisme en català va ser erradicat. Fins a l’any 1965 la Universitat no va poder restablir la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes… “Si eres español, habla español”.
L’escola i el servei militar era una fàbrica d’espanyols: “a la mili et faran un home”.
Tot i introduir el castellà a les escoles, a la televisió, a les empreses i al servei militar obligatori, no varen aconseguir erradicar el català.
La Vanguardia, passa a dir-se “La Vanguardia Española”. La propietat continua en mans de la família Godó, però el franquisme s’atorgava la potestat de nomenar els directors generals de tots els diaris, tant públics com privats. Durant 21 anys Galinsoga va ser-ne el director, implantant la ideologia del règim.
Galinsoga, el 29 de juny de 1959, es va indignar perquè en una església, que va entrar per escoltar missa, se celebra en català i va exclamar a crits: “Todos los catalanes son una mierda”. Iniciant fortes amenaces al rector de la parròquia.
Això va indignar a tota la societat catalana, i es va començar un complot per a no comprar el diari. El grup que va engegar la campanya del boicot, estava liderat per Jordi Pujol i Soley.
La població catalana deixa de comprar el diari. Els Godó davant les pressions demanen al dictador que substitueixi a Galinsoga com a director, a causa de les perdudes econòmiques.
Franco accedeix i posa a un tal: Aznar Zubigaray, ves per on, “el abuelo de José Mari”.
2 de març 1974
Imatges de la presó “Modelo” – visita abril 2025
Cap. 10: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…”. La transicio i l’Espanya de les Autonomies (1975-2003).
Ja soc aquí !!
La transició va començar com a feixista, va evolucionar cap al nacional-catolicisme i després amb democràcia orgànica i ara en una monarquia democràtica parlamentària (?)
El 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas tornar de l’exili com a president de la Generalitat de Catalunya, amb el famós: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí “.
Amb la constitució del 1978, es va establir una “ruptura pactada amb la dictadura”, que es fonamenta “en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos… “. Els set ponents de la Constitució varen haver d’acceptar inexcusablement l’article núm. 2, obligats per la Moncloa a acceptar requisits indispensables per la seva aprovació, en especial Jordi Solé i Tura, i que si no acceptaven les mencionades imposicions que havia enviat la Moncloa, tot podia quedar en un no-res. Es corria el risc d’una nova Guerra Civil. Com diu l’article núm. 8: “Las Fuerzas Armadas, tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.
La constitució espanyola no va ser tal, va ser un pacte polític.
Art. 2: “La nación española es indivisible”
Art 3: “El castellano es la lengua española oficial del Estado”.
La catalanofòbia queda reflectida en el text constitucional, en l’article 145 “En ningún caso se admitirá la federación de las Comunidades Autónomas. La hacienda pública española es igual per a totes las regions, excepto vascos, navarros y canarios”.
En l’any 1979 l’estat de les autonomies: “café para todos”.
Les primeres eleccions autonòmiques les va guanyar CiU.
L’any 1981, el diari “Ya” afirma: “Sepan los catalanes, que Cataluña no es una nación, sino una parte de la nació española”… “que se nos dirigan en castellano, que como es bien sabido lo hablan más de 300 millones de personas. Que bastante mal lo pasamos los españoles cuando nos vemos forzados a visitar Cataluña”.
1984: Felipe González, que mai s’ha amagat de la seva catalanofòbia va afirmar: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.
En el 1990, Carmen Rico Godoy, tot i ser feminista i antifranquista, també va ser anticatalanista, en afirmar: “de catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos… no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda”.
O del president socialista extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va dir en el 1991: “Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porque le haya tocado la lotería, sino porque ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior”.
1994, el membre de la RAE, Gregorio Salvador deia: “Lo que se está haciendo en Cataluña es una atrocidad… comienza a haber catalanes que no saben hablar el castellano”. O Lorenzo López Sancho de l’ABC que els catalans, com els “judíos explotan el victimismo, pero ellos se han ahorrado el holocausto”, i no diguem de la Fundación FAES, que va defensar que apanya era una nació “milenaria”; o del “terrorista” Jiménez Losantos: “desde hace un cuarto de siglo el nacionalismo catalán ha atropellado deliberadamente y sistemáticamente los derechos individuales de millones de ciudadanos españoles”. De Paco Umbral, de José Antonio Vara, d’Eduardo Zaplana, Alejo Vidal Quadras, Juan Carlos Girauta, Mario Vargas Llosa i de tants i tants altres aberrants catalanòfons; n’hi ha per escriure un llibre.
El 1996, el PP: “Pujol, enano habla castellano”, tot i que Aznar: “Hablo catalán en la intimidad”. No oblidem a sa majestat Juan Carlos I l’abril de 2001, amb la famosa frase, títol d’aquest capítol “… fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”… (Té collons…)
El 2003 el govern del PP es materialitza una gegantina bandera apanyola a la plaça de Colón de Madriz i l’estructura radial dels trens d’alta velocitat. Amb la majoria absoluta d’Aznar, afirma: “…quiero una España sin guetos culturales y sin tribus ni mitos étnicos”.
“Dicen que Cataluña es una nación, pero nación aquí solo hay una: Es-pa-ña!”.
Cap. 11: “No debemos ceder al chantaje de minorías en extinción”. El nou Estatut, el procés i la revifada de la catalanofòbia (2003-2022-24).
El 14 de març del 2004, abans que Zapatero guanyes les eleccions va exclamar: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el pueblo de Cataluña”.
Gregorio Salvador, sotsdirector de la RAE, en 2004, contrari al bilingüisme, perquè ciutadans espanyols començaven a parlar malament el castellà: “No se puede abandonar la segunda lengua del mundo por otra de más pequeña”. O “Alejo” Vidal Quadras: “No debemos ofender a España hablando en catalán en el Congreso y convertir Cataluña en un oasis de corrupción”.
Repercussions econòmiques: Mariano Rajoy, 2006: “Los catalanes hacen cosas”, “el castellano está ahora perseguido en Cataluña como lo estuvo el catalán en tiempos de Franco”. Esperanza Aguirre, 2006: amb l’oferta pública de Gas Natural, a Endesa va dir, si la seu passava de la capital apanyola a la catalana o sigui: “fuera del territorio nacional”, seria “mejor que Endesa fuera controlada por una firma alemana antes que por Gas Natural”.
Això no és anticatalanisme, és catalanofòbia. Amb les eleccions del 2008 Endesa va establir la seva seu social a Madriz. Tant les dretes com les esquerres espanyoles volen el centralisme, el km 0.
El socialista Pedro Solves, davant de l’argument que el nou Estatut ”blindaria” una sèrie de competències, replicarien que “no hay más blindaje que la Brunete”.
Alfonso Guerra abril 2006: “Nos hemos ventilao el Estatuto como nos ventilamos el plan Ibarretxe”. O els missatges del catalanòfob Alberto Boadella: “Vivo en Cataluña, pero es como un exilio” – “si yo fuera presidente, metería a Mas entre rejas” – “sin el catalán seriamos más felices”.
Agost de 2009, Libertad Digital: “Cataluña vive de lo que mata. Es la comunidad parasita por excelencia de Europa”.Joaquin Leguina del PSOE: “Cataluña es el único lugar de España en el cual los cacos de los diferentes partidos roban juntos”; “la independencia es ilegal, la guardia civil no”. Juan Ignacio Wert, ministre de cultura del PP. “algunos niños se esconden en el patio para hablar castellano y que no les castiguen”- “se han de españolizar a los niños catalanes”.
Setembre de 2012, José M. Aznar: “Antes de que se rompa España se romperá Cataluña, egoístas campesinos y mezquinos os echaran fuera de Europa y del euro, el sistema de pensiones se os colapsará y los títulos universitarios no serán válidos; incluso el Barça no podrá jugar la liga… “
Cal recordar l’assalt l’11 de setembre de 2013 al Centre Cultural Blanquerna de Madriz, amb fortes agressions verbals i físiques al crit de: “No nos engañan, Cataluña es España”. O la presidenta d’Aragó del PP Luisa Fernanda Rudi, manifestant que aquí no es parlava el català sinó la lapao.
El 2014 l’exministre socialista Maria Antonia Trujillo: “Vamos a ver, ¿para qué asuntos importantes sirve saber catalán ?”.
En l’intent del 14 de març de 2014, d’Artur Mas de celebrar una consulta de participació ciutadana, el poder judicial espanyol i Mariano Rajoy va iniciar una persecució contra tots els organitzadors i va esclatar un gran episodi de catalanofòbia descomunal arreu del país.
El “popular” Miguel Angel Rodríguez, en un programa d’Antena 3 que presentava Susana Griso, recordant l’afusellament del president Companys el 15 d’octubre de 1940: “El problema que tiene Mas es que quiere ser víctima y lo que le vendría bien es que lo fusilaran y entonces estaría fantástico”.
Alfonso Guerra va afirmar que: “votar la independencia es tan ilegal, como hacerlo sobre si los maridos pueden golpear a sus mujeres o si expulsamos a los gitanos de España”. O quan Rosa Díez que va declarar: “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”.
El 24 de març de 2015, després de l’accident d’aviació de Germanwings, es varen fer piulades que deien:“Lo del accidente de aviación me parece muy bien si había catalanes dentro de él”.
Germanwings
Un “gran” espanyolista, Albert Ribera, que no és catalanista, en un acte d’imprudència supremacista, va fer una petita crítica a “lord” Jiménez Losantos, i aquest el va humiliar públicament , “… ni dios te va hacer ni caso, porque eso es así y tú no tienes ni idea. Esto te pasa porque eres catalán, por muy anti-independentista que fueses”. (2016)
I no cal dir el que va passar amb el procés, el referèndum del primer d’octubre, amb Puigdemont, la proclamació de la República, els piolins i pallises. En definitiva, l’opinió del nacionalisme apanyol-catalanòfob, tal com va sentenciar José García Domínguez a Libertad Digital: “Una nación solo puede existir si, llegado el caso, se está dispuesto a defenderla con las armes en la mano. Por eso España lo es y Cataluña nunca lo será”.
La manifestació de l’11 de setembre de 2017 va ser la més multitudinària i pacifica de la història, amb pancartes de “Referèndum és Democràcia”. L’aplicació de l’article 155, el 20 de setembre va arribar a Barcelona el més gran contingent policial de tal magnitud que els “agents”, van ser allotjats en vaixells ancorats al port de Barcelona amb condicions més que deplorables, al crit de: “A por ellos” – “el uno de octubre, no habrá ni urnas, ni papeletas ni lugar para votar”. ”. Amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 8º de la “sagrada constitución”, hi havia pocs dubtes de fet que si intervenia l’exèrcit, estaríem parlant de morts i no de contusionats.
aporellos.es
Mostra de l’espanyolisme més merdós i banal amb actuacions policials humiliants, incapaços de detectar ni una punyetera Urna ni papereta. Un altre cop va ser la societat civil catalana qui va defensar les urnes i les votacions, al preu de rebre una fortíssima i brutal violència de les anomenades forces d’ordre públic, que han de vetllar per la seguretat de tots els seus ciutadans. Fets històrics que romandran en la memòria del nostre Gran País-Catalunya.
U d’octubre 2017
El 21 de desembre de 2017, Mariano Rajoy dins de l’aplicació de l’article 155 convocà eleccions autonòmiques. La llista més votada va ser Ciutadans de Inés Arrimades (otra que tal baila). El bloc independentista, força dividit renova la majoria parlamentària, però Carles Puigdemont i la resta de candidats proposats, estant inhabilitats, empresonats o a l’exili. Finalment, el 10 de maig de 2018 Joaquim Torra i Pla fou investit com a 131º president de la Generalitat i forma govern amb coalició de Junts i Esquerra. Després del contundent missatge del Borbó del 3 d’octubre, queda pales, una vegada més, que la catalanofòbia, molt encabronada continua molt activa.
No obstant els vots independentistes varen ser fonamentals per la moció de censura que presidia Mariano Rajoy i es canviés pel socialista Pedro Sánchez.
Amb l’arribada de la Pandèmia, el president de la generalitat Joaquim Torra va ser destituït i inhabilitat per no treure una pancarta del Palau. Es varen tornar a fer eleccions, i les va guanyar el PSC, però les formacions independentistes amb majoria varen mantenir el control de la Generalitat, amb Pere Aragonès. Tot i que les forces independentistes estaven cada vegada més i més dividides.
L’agost de 2024, començar la lluita del concert econòmic, amb Illa al capdavant de la Generalitat; el procés definitivament s’ha acabat, però la catalanofòbia no, tal com va dir Jordi Sánchez.
I tornem a la càrrega amb cites malsonants dels principals líders “socialistos i espanyolistes”, com Alfonso Guerra, Felipe González i la realitat que aquest professen i mantenen és quan afirmen: “La riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos”, “ quien lo niegue será acusado de insolidario” García Page / Amén !!.
Cap. 12: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”.
Conclusions: S’ha explicat en els diferents capítols de forma cronològica, el xoc de dues culturals enfrontades de fa segles. Impossibles d’entendre’s, des de la Guerra dels Segadors del segle XVII. La catalanofòbia té unes arrels històriques profundes. I pensar o dir que la comunitat internacional ens observa i ens defensarà, és una utopia… És una merda!!, tal com va quedar reflectit en el Tractat dels Pirineus de 1659, o en el Tractat d’Utrecht entre 1713 i 1715, ni en el manifest The Deporable History of the Catalans d’Anglaterra de 1714. Ni a inicis del s. XIX quan l’imperi francès es va annexionar Catalunya, fins a perdre’ns enfront de la derrota de l’imperi rus. Ni els vencedors de la I GM amb el dret d’autodeterminació dels pobles no van escoltar les reivindicacions catalanes. Durant la Guerra Civil espanyola, la república francesa ens va donar de nou una altra punyalada per l’esquena tremenda. Ni les Nacions Unides després de la II GM no varen ser capaços d’imposar la legalitat internacional, per erradicar el feixisme d’Europa.
Queda més que demostrat que la comunitat internacional es fa l’orni; sempre cega i sorda, davant conflictes extremadament importants; com els actuals conflictes bèl·lics d’Ucraïna i de Gaza. Qui té el poder i la força de les armes: Mana.
“La història no ho explica tot, però sense la història no s’entén res” – Ferran Requejo.
“Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la” – George Santayana.
Ens hauríem d’aplicar la dita que: “No hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.
Els patriotes nacionalistes i la seva “constitución”, no reconeix el dret d’autodeterminació de les nacionalitats espanyoles, i si no els agrada, com va diria Groucho Marx: “se aplicará el articulo 8º”
El nacionalisme espanyol no ha sigut, ni és ni serà capaç, d’erradicar ni la llengua catalana ni el catalanisme.
Tanmateix, el moviment independentista català faria bé d’abandonar les “Il·lusions” i basar la seva actuació en el realisme, perquè el “dinosaure continua present”, i ens considera una “minoría en extinción”. El que no hauria de passar és que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.
Sense oblidar les persecucions culturals esportives i econòmiques que ha patit, un escut, un sentiment, de la nostra història com el F.C.B., però això és temari d’un altre capítol.
Molt agraït al professor i doctor Josep Pich i Mitjana, per aquest excel·lent llibre.
Extracte del Llibre “Catalanofòbia – Una Immersió Ràpida”.
Fotografies: Wikipedia, Google i pròpies.
Avui, recordem: 27/09/2025 – el 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme.
27/09/2025 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme
Resumin: “Catalunya és un miracle”.
Molt recomanable la seva lectura per entendre la relació Catalunya/Espanya. El professor Pich l’analitza des de l’any 1641, fins als nostres dies, aclareixin el perquè d’aquesta “relació” amb rigor acadèmic estricte.
No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersióràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana. Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’edat moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes. Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural.
A l’esquerra Francisco de Quevedo: “Son los catalanes el ladrón de tres manos […] Ellos son las viruelas de sus reyes”. A la dreta José Patiño, inspirador del Decret de Nova Planta: “[…] es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)” (Imatges de wikipedia.org)
L’exercici intens de recerca i, al mateix temps de síntesi que fa l’autor és molt gran i atansa la seva erudició al gran públic d’una manera excel·lent. La quantitat de llibres relacionats amb el tema que utilitza en la construcció del relat és molt gran i les fonts que en cada període històric utilitza per argumentar la formació i el creixement de la catalanofòbia són nombrosíssims i molt ben situats per entendre el que s’està construint. Fins i tot, les cites catalanòfobes de la nostra actualitat amb els seus autors, des del nou estatut d’autonomia de 2006 i tot el que vindrà després amb el fracassat procés d’independència i la posterior repressió estatal, són recollides i situades de forma brillant en el context, tot fent un intens exercici de treball amb hemeroteques i mitjans de comunicació.
A l’esquerra Santiago Bernabeu, antic president del Real Madrid: “¡Estoy en territorio conquistado!” “Me gusta Catalunya a pesar de los catalanes”. A la dreta Joan Carles I, rei emèrit: “[…] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. (imatges de wikipedia.org)
Cadascun dels dotze capítols que cronològicament configuren el llibre és encapçalat per una frase històrica relacionada amb la catalanofòbia referent al període abordat i un títol que ens enquadra el període tractat. Així, el capítol 1 porta com a títol:
“Trabajé […] por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. L’Espanya polisinodial dels Àustries i la Guerra dels Segadors (1624 – 1659)
o el capítol 4:
“Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación á mi patria […] á mi adorada España”. El Sexenni Democràtic i la primera República (1868 -1874)
I el capítol 9:
“Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939– 1975)
Un divertit exercici per a mi, era trobar en la posterior lectura del capítol l’autor de la frase de capçalera i el context històric en què es va pronunciar. Queda clar que el grau de catalanofòbia ha anat fluctuant al llarg del temps però en els moments en què des del catalanisme es demana més autogovern, la resposta fòbica augmenta.
El darrer capítol, plantejat a mode se síntesi o conclusions finals, està molt ben fet i realment la seva lectura és un molt bon esquema conceptual del que s’ha escrit anteriorment. Aquest capítol final acaba amb un esment a un escrit del propi autor i de Miquel Caminal de 2010 on afirmen que l’horitzó realment federal i plurinacional continua essent l’objectiu pels qui pensen que una Espanya realment federal és possible; malgrat això, si l’autogovern dels catalans dins d’Espanya no fos possible, la independència hauria de ser una opció democràticament legítima. El llibre conclou amb una frase de Mark Twain: “La Història no està escrita, ni es repeteix, però rima”.
A l’esquerra Mariano Rajoy, expresident del govern central: “Los catalanes hacen cosas” Josep Borrell, exministre socialista: “Hay que desinfectar Catalunya” (Imatges de wikipedia.org)
El llibre té un títol principal i dos subtítols, el segon plantejat en forma depregunta: Catalanofòbia Una immersió ràpida. Quines són lescauses de la catalanofòbia esteses per Espanya? A càrrec de Tibidabo Edicions, publicat el maig de 2025, amb 231 pàgines, estructurat en un índex previ i dotze capítols i un llistat breu final de lectures recomanades.
Josep Pich Mitjana. Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la UPF (1999), la meva recerca se centra en la Història política d’Espanya i Catalunya a la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. La seva tesi doctoral, titulada Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida pel professor Josep Termes, va aportar una visió nova sobre els orígens del catalanisme, així com sobre un dels seus ideòlegs i líders més influents. Els seus interessos de recerca abasten el període conegut com a Belle Époque, així com la gènesi i l’evolució del federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al nord d’Àfrica. Ha impulsat la creació del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit pel professor Enric Ucelay-Da Cal, i des de juny de 2018 és investigador principal d’aquest grup.
El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor GonzaloPontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de PasadoyPresente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i per a millorar el futur.
Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)
El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i laCatalunyarepublicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.
Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es) El cinquè capítol desenvolupa laqüestióagrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36. Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents no va ser el motiu principal del suport i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.
El capítol 7, laviradadelaRepública explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A laRevoluciód’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.
El capítol novè, elpacteantirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.
Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)
En el capítol desè, elFrontPopular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral i van donar suport total a la rebel·lió militar
El capítol onzè, l’aixecamentmilitar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República. El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, laculturarepublicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.
Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)
Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.
Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936
És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.
Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.
Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Aquest encapçalament és una de les frases que ahir varem escoltar amb la rotunditat de qui ha fet de l’estudi de la filosofia i de la llengüa la seva manera d’entendre el món i de compartir-la. No en va, sempre ha dit que qualsevol professor també ho és de llengüa.
Els que l’hem conegut i gaudit durant tota la seva tasca docent universitària, sabem que s’ha premiat per primer cop la filosofia, tan necessària als nostres dies, però també s’ha reconegut la trajectòria d’una bona persona i d’un gran mestre, també de la traducció.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Avui molts mitjans de comunicació ho expliquen amb diferents veus, jo només ho volia recordar, també amb una mica d’enyorança i, si se’m permet, satisfacció.
Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916.
L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.
(1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).
L’Estació:
Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.
L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.
petita central sots-elèctrica
L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.
A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.
Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.
Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció.
L’antic bar-restaurant l’Elèctric:
L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.
Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.
Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.
L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.
En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.
Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.
Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).
Fotografies: Pròpies.
Breu història dels ferrocarrils:
Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.
El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.
Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília
L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.
Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.
El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC.
Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto. Irene Codina Sorolla Barcelofília
En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.
Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.
Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916
Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.