Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.
Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.
L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.
Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.
La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies deJosep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.
La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.
El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.
Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.
Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945
L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.
Robert SurrocaAgustí Barrera
Un arbre de sòlides arrels
L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.
Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…
A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.
Interessant visita a l’ANC, del nostre ben volgut i mai ben ponderat grup “Gaudir la Cultura” el passat dia 13 de març.
L’Arxiu Nacional de Catalunya és el principal dels arxius de la Generalitat de Catalunya, amb aplegar, gestionar, preservar i difondre els arxius i documents de “Terra Nostra”: de persones, famílies, institucions, empreses i entitats, que són el reflex de la Història i de la diversitat de la Societat Catalana. Així com facilitar l’accés als documents, la informació i oferir mitjans per a la recerca i el coneixement de les memòries individuals i col·lectives.
L’edifici construït l’any 1995, amb una superfície total de 17.700 metres, disposa de quatre blocs simètrics i un cos annex per a la recepció, classificació i primer tractament de tota la documentació rebuda.
Els documents d’origen públic ingressen a través de transferències periòdiques previstes per la normativa. La documentació d’origen privat, primerament, requereix una valoració, estudi, classificació prèvia d’interès, d’estat de conservació, d’ordenació i d’integritat. Pot ingressar en donació, a través d’un conveni de comodat o per via d’adquisició.
Els documents són sotmesos a un primer tractament en una sala equipada amb grans taulells, on es du a terme l’anàlisi visual, l’estat de conservació; la identificació i classificació de tipus de documents on s’agruparan en Fons segons el seu tipus i en funció de qui els ha produït. Fons Patrimonials, Familiars, Comercials, d’Associacions, Institucionals, Col·leccions, Biblioteques i d’arxius diversos o complementaris. Seguidament, els documents o materials s’arxiven en contenidors per la seva conservació i tractament de desinfeccions d’organismes nocius i s’efectua una anàlisi i descripció.
Caixes de documents de l‘Arxiu de Salamanca
Els dipòsits on es conserva la documentació estan situats a les quatre plantes superiors. Dipòsits de fotografia i d’audiovisuals, especialitzats amb baixa o molt baixa temperatura i amb humitat específiques. Dipòsits per a la documentació textual en format convencional, equipats amb prestatgeries mòbils i constants climàtiques controlades per ordinadors. Dipòsit de Topografia, format per prestatgeries especials verticals de grans dimensions i grans alçades. Altres de calaixeres planeres – horitzontals per emmagatzemar pergamins, cartells, plànols, mapes, gravats i dibuixos.
El laboratori de restauració i conservació. És l’àrea que controla la salut dels documents. Preservació i revisions periòdiques i continues de la il·luminació, control de plagues, qualitat de l’aire, temperatures i del control de la documentació que se cedeix per a exposicions. Restauració del material fotogràfic, dels pergamins o papers delicats, efectuant les intervencions necessàries i possibles de neteja estabilització i restitució en la mesura que sigui viable per la seva conservació i estat original.
Finalment, visitem la sala de consulta i reserva de documents. Una altra missió de l’Arxiu, amb aquest espai, és donar accés a tothom als documents. La ciutadania és l’autèntica propietària d’aquest Patrimoni. L’Arxiu ofereix una xarxa de consulta pública i gratuïta dels documents així com dels fons bibliogràfics i hemerogràfics.
El portal web Arxius en Línia ofereix lliurement l’accés a la documentació i amb molts casos, també, la visualització i descàrrega dels documents i d’imatges. Així com la reserva per fer la consulta presencial.
Ens comenten que està en projecte i aprovat la construcció de més edificis annexos amb més i millors dependències per l’ampliació de l’ANC.
Agraïts, pel servei i l’atenció rebuda per part de tot el personal de l’ANC, que en tot moment ens han donat tota mena d’explicacions, ens han guiat i ensenyat tot l’arxiu i dependències, animant-nos a gaudir i a fer servir molt més i sense excuses les seves, més ben dit, les nostres instal·lacions situades a:
Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius. El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.
Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.
Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).
Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
“La patuleia” Bullanga del 5 d’agost del 1835, de Josep Arrau i Barba. MHB
El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.
El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843
Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]
Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)
Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.
La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Barcelona en revolució 1868-1873
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Imatge: Concentració del 21 de febrer de 1873 a la Plaça de Sant Jaume de soldats i civils exigint la proclamació de la República Federal Espanyola. Al fons la façana de la Diputació. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica
Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Manifestació a l’Arc del Triomf a Barcelona per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts de la “Setmana tràgica de 1909” Font: Wikipedia Commons
La Vaga de la Canadenca 1919
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)
A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol. Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.
Imatge: La Huelga de Barcelona, 14 marzo 1919, Nuevo Mundo, El fets de Prats de Molló (1926)
El fets de Prats de Molló (1926)
Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò. Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol. En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:
Imatges i gestos del passat i del present.
“L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…
“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…
“A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.
El director del museu, Salvador Garcia
Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.
Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.
S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.
Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…
Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.
El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.
L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.
Sales:
Món antic (segles V aC – IV dC)
Romànic (segles XI-XII)
Gòtic (segles XIII-XIV)
Gòtic (segle XV)
Renaixement (segle XVI)
Barroc (segles XVII-XVIII)
Segle XIX . Catalunya
“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.
A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.
sales de col.leccions
Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat
Exposició fins al 26.05.2024
Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Títol: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60
Autora: Marta Vallverdú i Borràs
Pròleg: Julià Guillamon
Ed. L’Avenç 2023, 403 pàgines
Sinopsi: L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius de la societat i cultura catalanes dels anys 60 que reflecteixen una embranzida cultural, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.
L’obra
El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!
L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.
El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.”
Seixantisme
Marta Vallverdú en la introducció, es pregunta: Què és el Sexantisme? Quins són els seus trets i els seus objectius? Quin abast cronològic té? Quines etapes? Qui són els seus agents? Quins moviments inclou?
“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”.
Quant als agents, el Seixantisme va ser possible gràcies a l’aliança “entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència”. Marta Vallverdú cita sis agents crucials: “els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l’Església”.
Quinze àmbits, quinze motors
A parer meu, els quinze capítols de l’obra descriuen d’una banda, els àmbits on reneix la cultura catalana, però també són els motors i els agents que engeguen i endeguen aquesta mateixa cultura. Gairebé en tots els àmbits apareixen nous debats i noves contradiccions que l’assaig no amaga. A continuació faig una brevíssima síntesi, sovint literal, de cadascun d’aquests quinze capítols.
No serem moguts. Els joves universitaris més actius i conscienciats dels 60 proveiran bona part dels quadres que lideraran la transició posterior. A tall d’exemple, cita entre molts d’altres a: Antoni Castells, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Fernández Buey, Xavier Folch, Arcadi Oliveres, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joaquim Sempere, Eva Serra i Joaquim Vilaplana.
En literatura s’imposa el Realisme Històric com l’intent de modernització d’una literatura catalana closa en ella mateixa i que té en Josep Maria Castellet i Joaquim Molas els arquitectes d’aquest corrent a Catalunya.
Art visual: de la matèria a la desmatèria. Malgrat que les arts visuals durant els anys 60 a Catalunya no van constituir cap corrent homogeni, es poden caracteritzar com a heterogenis, transversals i de transició. Hi ha dos “homenots” que desperten i divulguen l’art visual, el disseny i l’arquitectura de l’època: Alexandre Cirici i Oriol Bohigas, intel·lectuals inquiets i brúixoles de l’alta cultura. I Serra d’Or i Destino on escampen les seves recerques i on informen de les novetats artístiques nacionals i internacionals.
Disseny i arquitectura: forma i funció. El dissenyador més representatiu de la dècada dels seixanta, des de 1962, va ser Jordi Fornas. Marta Vallverdú pregunta: “[…] qui de nosaltres, en la nostra biblioteca o en la nostra discoteca de vinil, no conserva, no ha vist un Fornas?” . Entre els arquitectes citats a l’obra destaquen: J. A. Coderch, Antonio de Moragas, Antoni Bonet, el trio MBM (Martorell, Bohigas i Mackay), José Emili Donato, Federico Correa, Alfonso Milà, Josep Maria Fargas, Enric Tous. Oriol Bohigas proposa una direcció estilística i ideològica en què vol cohesionar els professionals del seu voltant en la línia racionalista. “Bohigas creu quel’objectiu de l’arquitectura no és l’obra d’art, l’estètica, sinó la funcionalitat, és a dir, ha d’estar al servei dels interessos col·lectius”.
Òmnium Cultural crea un espai propi, que va tenir una acollida favorable de la ciutadania i que malgrat que l’obstacle principal és el règim franquista, tampoc no és plenament acceptada pel catalanisme radical i per altres forces opositores (el PSUC, el mateix Tarradellas i altres). L’autora es planteja les autèntiques raons de fundació de l’Òmnium, per què Millet, Cendrós, Riera, Carulla i Vallvé, van decidir protegir i impulsar la cultura catalana, essent un terreny espinós […]. La valuosa extensió d’Òmnium radica en l’amplitud de registres culturals (cursos de llengua, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans, la literatura, el folklore, la divulgació de la història, la cançó, i la recerca).
País de paper: les revistes. A finals de la dècada dels 60 es van aplegar cinquanta publicacions en català o bilingües vives d’arreu dels Països Catalans que juntes podien sumar un quart de milió de lectors, mentre que el 1950 era gairebé un desert. Entre les revistes analitzades destaquen: Oriflama, Serra d’Or, Cavall Fort, Tele/estel, L’Infantil, Presència, Canigó, Gorg i Lluc.
País de paper: les editorials. L’autora destaca tres editorials que suposen molt més que un catàleg o una empresa: Club Editor, fundada el 1959 per Joan Sales, Xavier Benguerel i Joan Oliver; Edicions 62 liderada per Max Cahner, Ramon Bastardes i a partir de 1964 Josep Maria Castellet com a director literari; i Aymà/ Proa , amb Joan Baptista Cendrós com cervell d’aquesta tercera operació editorial. Durant el primer lustre hi ha un boom editorial d’obres en català d’altres editorials que ara també publiquen en català (Vergara, Molino, Destino) i altres petites editorials (Barcino, Joventut, Balmesiana, Alpha, Baguña, Arimany, Taber i Albertí). De 1960 a 1965, el nombre de títols publicats en català ha passat del centenar als cinc-cents. Amb tot, a partir de 1967 comença una recessió en la producció de llibres en català. Del boom al crac. Vallverdú explica amb detall aquest procés i les seves causes.
La Gran Enciclopèdia Catalana, mereix un capítol especial, especialment pel que fa al procés de realització i a les relacions entre tres dels seus protagonistes: Max Cahner, Jordi Carbonell i Jordi Pujol. Val la pena saber-ne les raons per entendre millor qui era qui en aquesta empresa editorial.
El capítol sobre els Països Catalans, narra el paper transcendental de Joan Fuster en la construcció del terme i del concepte nacional, amb Nosaltres els valencians i tota la seva llarga carrera assagística amb una influència destacadíssima al País Valencià i també a Catalunya. El seu mestratge inclou Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Vicent Álvarez, Joan Francesc Mira, Lluís Alpera i Raimon, a més de la complicitat amb Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç i Manuel Sanchis Guarner. També, es va estendre a les Balears i a Rosselló.
El llibre dedica un capítol a la Nova Cançó – Raimon i els Setze Jutges – i un altre al Grup de Folk. En el seu propi balanç, Marta Vallverdú, citant a Joan Fuster: [La Nova Cançó va ser] “un dels factors més decisius del recobrament nacional, tenint present que va unir tots els Països Catalans i afegeix que va anar de bracet de l’afirmació de la cultura catalana, que es va negar a morir, i de la revolta antifranquista.” També es pregunta, i dona la seva visió, sobre si la Nova Cançó va ser un fenomen o un moviment?
El Grup de Folk. Els temps estan canviant. Aquest moviment abraça només, des de la primavera de 1967 fins a la tardor de 1968. “Així com la font de la Nova Cançó va provenir de França, el Grup de Folk s’inspira en la música anglosaxona, amb dos moviments punters: l’estil beat especialment d’Anglaterra i el revival folk dels Estats Units, el qual va encaixar de ple amb les cançons de l’escoltisme i de l’esplai”. Consol Casajoana defineix el Grup de Folk com una flamarada, breu però intensa, que va deixar unes bones brases. “Les seves cançons van esdevenir autènticament populars […] i el públic infantil, va continuar connectant amb les cançons senzilles, participatives, lúdiques, i de valors socials progressistes. Fins a l’actualitat”.
Gent de Bocaccio. La Gauche Divine estava formada per una elit barcelonina heterogènia, burgesa i il·lustrada, definida especialment pel seu cosmopolitisme. L’assaig cita especialment nou noms: Oriol Regàs, Federico Correa, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets, Rosa Regàs, Colita, Teresa Gimpera i Beatriz de Moura. I al voltant tres escriptors que se’n distancien mentre els observen: Joan de Sagarra, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. La seva vida va ser curta, tot i així, segons Bohigas, es van establir uns vasos comunicants, entre la cultura de la Gauche Divine i l’estrictament catalana, que van projectar aquesta cap a l’exterior i cap a la modernitat.
Rosa Sensat: cap a l’escola del somni. A la tardor de 1965 es presenta una nova institució privada, però amb voluntat de servei públic, que rep el nom d’Escola de Mestres Rosa Sensat, hi ha com a fundadors: Marta Mata, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Enric Lluch, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals i Pere Darder. En el propi balanç de Vallverdú diu: Alguns dels valors que va establir Rosa Sensat, en el seu origen van influir en el desenvolupament de l’escola catalana fins a l’actualitat.
L’escoltisme, una baula catalanista. Segons l’historiador Albert Balcells l’escoltisme com a moviment antifranquista, va ser una força apolítica que va formar part del teixit cívic, cultural i educatiu, que va permetre en un primer moment, oferir una resistència legal a l’assimilisme descatalanitzant, i després contribuir a la reconstrucció nacional. Hi ha almenys tres etapes: Els Minyons de Muntanya i Germanor de Noies Guies durant el anys trenta, liderat per Batista i Roca; la majoritària Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE), confessional i antirepublicana, durant els anys 50 i primera meitat del 60 liderada per mossèn Batlle; i la minoritària Nois i Noies Escoltes (NINES) de tendència aconfessional i esquerranosa, a partir de la segona meitat del 60.
La immigració i el debat sobre la identitat. Del munt d’aportacions i reflexions recollides entre altres per Josep Termes i Mariona Lladonosa, l’assaig en subratlla les més significatives: Jordi Pujol el 1958 amb els dos opuscles: Per una doctrina de la immigració i Immigració i Catalunya. El mateix any, es publica l’article de Francesc Candel “Los otros catalanes” aparegut a la revista Jirafa i després el 1964, el llibre Els altres catalans, encarregat per Josep Benet i traduït per Ramon Folch i Camarasa. El 1965 Manuel Cruells, entra en el debat en una direcció nova amb la seva reflexió Els no catalans i nosaltres. Hi ha també altres aportacions importants que deixo per al lector del llibre. En el balanç de Vallverdú destaco: Valorem, en primer lloc, que la rebuda massiva de població forana els anys seixanta no va significar un desvetllament xenòfob, possiblement perquè el mestissatge ha estat consubstancial al nostre país.
A parer meu
Sens dubte, un assaig que interessarà els qui vam viure de prop o de lluny alguns dels molts moments que apareixen al llarg del llibre, amb aquests més de 1000 noms propis, amb una recerca documental completíssima i també directa als protagonistes que donen al llibre un valor inestimable. També crec que pot interessar a tots aquells que ja són fills i filles d’aquests anys 60. En molts sentits una dècada prodigiosa a Catalunya i arreu del món.
Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions, però si mirem els quinze àmbits analitzats en l’actualitat, veurem després de més 50 anys el llegat i també els dèficits que encara tenim com a societat en cadascun d’aquests àmbits, a més l’aparició de nous debats. Per exemple l’apartat El cinema, de l’escola de Barcelona ocupa tres pàgines dins del capítol de Bocaccio. La Gauche Divine. De ben segur que el cinema català dels seixanta, no va tenir la rellevància de la Nova Cançó i el Grup de Folk en la música.
Fa 90 anys, el setembre de 1933; Dora Maar – “Henriette Theodora Markovitch”– va visitar Catalunya. Avui podem redescobrir, les imatges d’aquell viatge gràcies a la troballa d’una capsa plena de negatius sense positivar, que un drapaire va trobar dins d’un moble vell, provinent de l’habitatge de Dora. Ara, les podem gaudir, amb altres reproduccions cedides temporalment a L’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.
A la mostra hi han 46 peces, dividit en tres temàtiques, que documenten la Catalunya dels anys 30.
La Gent: Infants, desheretats, pidolaires, cecs, bohemis, vells i tolits. Canalla malvivint en la misèria. Prostitució, captaires, rodamons, esgarrats, marginats i d’altres vianants excèntrics de les Rambles. De gent que fuig de la normalitat.
La Ciutat: Reflecteix espais de la ciutat, el moviment a la Rambla, a la Boqueria, del barri i barraques del Somorrostro. Capta l’energia dels venedors ambulants, paradistes, dependentes del mercat, i de la vida als barris marginals. També li crida l’atenció, les imatges dels nens rebruts, eixerits i esparracats, per ser tema afí a l’estètica surrealista.
Somorrostro
la Boqueria
home anunci a la Rambla
La Costa Brava: Tossa de Mar i d’Agaró. Fotografia imatges típiques de pescadors i de la vida a les platges de l’entorn. Va arribar a conèixer una petita colònia d’estrangers pintors i altres artistes, d’intel.lectuals centreeuropeus, d’antifeixistes i jueus, que fugien de l’Alemanya nazi.
Hi ha exposada una fotografia dels pintors Pere Créixans i de Georges Kars.
Créixans / Kars
Tossa
Afortunadament, hi ha fotografies del xalet modernista “Casa Montseny”, d’un fort impacte visual i extremadament avantguardista. Estava situat on avui situem l’hotel, exclusiu, La Gavina. Desgraciadament, la falta de documentació, i el seu enderroc prematur, que va donar lloc a una urbanització, no ens ha deixat constància d’aquesta joia modernista.
Arran de la construcció de l’hotel, la zona rep el nom, fortuït, del torrent o riera d’Agaró, més tard passa a denominar-se, el que avui coneixem com S’Agaró.
Xalet Antoni Montseny – 1920
Ens va deixar documents fotogràfics d’aquella societat, combinant imatges dels desheretats, amb artistes i d’intel·lectuals catalans i estrangers que havien creat el seu propi ambient. D’elements surrealistes, de causes polítiques, estètiques i revolucionàries, en definitiva causes en què ella militava dins de grups de l’esquerra radical.
geperut
músics cecs
També va fotografiar, i li va impressionar, l’obra de Gaudí: la Sagrada Família i el Parc Güel, entre altres.
nen
Als anys 30 ja era una coneguda fotògrafa professional, especialista amb “fotos de carrer”, polifacètica intel·lectual, va ser una de les pioneres icòniques del surrealisme a França. De pares croats, neix a París l’any 1907, i és criada a l’Argentina, on aprèn el castellà. Aquest fet li facilitarà el contacte i la seva relació amb Picasso el gener del 36.
Quan Picasso l’abandona l’any 1946, pateix un brot psicòtic, com a conseqüència, també, dels mals tractes físics i psicològics rebuts. Gràcies a les seves creences religioses i dedicar-se plenament a la pintura, supera la malaltia. Els últims anys de la seva vida viu reclosa en un vell apartament d’una barriada de París. Morir l’any 1997, completament oblidada del món artístic. La seva família, sempre, es va oposar a la seva relació amb Picasso.
Documentació i fotografies extretes de la visita efectuada a l’Arxiu Nacionalde Catalunya, i de la conferència inaugural a càrrec de la comissària Victòria Combalia Dexeus, assessora i crítica d’art.
DORA MAAR: mite o icona
Gràcies a ella tenim fotografiat tot el procés, importantíssim, de composició del Guernica.
La vida interior del Guernica – Evolució i reportatge, des de l’11 de maig fins al 4 de juny del 37, dels dibuixos de les diverses etapes, metamorfosis, canvis de les imatges, de les transformacions i correccions de les diverses postures dels personatges que va registrar fotogràficament.
En el museu Princesa Sofia, es poden veure el llegat i el testimoni de les vint-i-vuit fotografies que es conserven, amb els diferents mètodes empleats i retocs per la manca de llum que existia dins de l’estudi de Picasso.
Aquest mes de juliol, ara fa 86 anys, s’exposà per primera vegada el “Gernika”, al Pavelló de la República, durant l’Exposició Internacional de 1937 a París, en plena Guerra Civil Espanyola.
Pavelló de la República – París 1937
Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, tenim una rèplica de l’obra ubicada al que fou el seu emplaçament original al pati del pavelló reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992.
Pavelló- BCN 1992
rèplica del Gernika – 1992
Va ser a la que pitjor va tractar Picasso
A CaixaForum podeu accedir als dos documentals:
Picasso i la tauromàquia, per poder seguir la seva passió, en el món dels “toros”, i el que va representar en tota la seva obra.
Dora Maar, entre la llum i l’ombra, on seguir a través de les seves fotografies i pintures, la seva revelació com a gran artista, així com descobrir la dona polifacètica a la recerca de la veritat i l’absolut.
“Enguany commemorem el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, figura clau de l’anarcosindicalisme català i de la història del nostre país. Home de teoria i praxi, d’acció, però també de reflexió, idealista i alhora conciliador, la figura del Noi del Sucre resulta clau per entendre no només un període històric, sinó també el desenvolupament del moviment obrer a Catalunya i la seva influència en el catalanisme polític”.
Roger Torrent i Ramió
El seu llegat ideològic, el moviment obert, els forts moviments d’esquerra, sobrepassant límits fins i tot més enllà de les nostres fonteres. La importància de l’organització i de la mobilització social, ens descobreix tot un personatge amb una força extraordinària que és del tot fonamental per entendre els canvis, la transformació i l’evolució dels moviments socials de la societat industrial catalana.
L’exposició és tan sols una petita mostra i homenatge a una figura immensa, que va projectar un moviment social i sindical amb una potent càrrega d’acció política.
Un recorregut per la vida de Salvador Seguí i del seu entorn en una època plena d’esdeveniments convulsos. Aquest, nostre, país està compromès amb la recuperació de la memòria històrica, i amb la seva transcendència en el món del treball. Cent anys després del seu assassinat, encara se’l considera figura clau de la història del sindicalisme.
El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, líder de la CNT, era assassinat d’un tret al clatell al barri del Raval de Barcelona a mans d’uns pistolers del Sindicat Lliure, braç executor de la patronal.
En una Barcelona sota pressió, les vagues, la repressió, les revoltes, el pistolerisme, la violència i l’assassinat…
Personatge polièdric, altaveu de la classe obrera i treballadora que clamava humanitat i dignitat.
Va donar un impuls determinant a l’organització sindical obrera. Aconseguir la jornada laboral de vuit hores, després de la llarga vaga de la Canadenca, de tots coneguda.
Orador excepcional. Anarquista carismàtic i incòmode per tothom, que va generar discrepàncies en la línia dura de l’anarquisme, per un costat, i el va col·locar en el punt de mira de la patronal, per l’altre.
Alhora conciliador: –“no podem empènyer l’adversari a l’abisme amb assassinats. Volem establir un sistema de convivència en què sigui possible la discussió de tots els temes”.
–“davant la ignorància, llibres i diaris; davant de la misèria, associació“
El context històric i social, cronologia
– Primera Revolució Industrial a Catalunya 1830-1840, és una societat tèxtil als voltants dels cursos i riberes dels rius. És l’única regió essencialment industrial de tota Espanya.
– Molta gent del camp català es trasllada a Barcelona, gent que malvivien en un clot i en la misèria. Passant a formar part d’una gran quantitat de mà d’obra barata.
– Les fàbriques eren instal·lacions precàries, amb condicions laborals extremes, pèssimes condicions de vida, serveis bàsics inexistents, infeccions, proliferació de malalties, analfabetisme. Amb una forta immigració de gent d’altres terres i províncies.
– Aquesta transformació entre la pagesia i la nova societat industrial és el detonant d’una gran desigualtat social. A finals del S. XIX es produeix el gran canvi. Jornades laborals inacabables, salaris miserables i condicions de vida paupèrrimes
– Creix una societat de dos grups totalment oposats: la burgesia, propietària dels terrenys i dels mitjans de producció i els obrers, la força del treball.
– Neix una nova classe social, El Proletariat, i la consegüent lluita de classes, com a centre del conflicte la batalla per la igualtat social.
– El problema del creixement fa necessari una planificació i una nova gestió urbana, engrandir i augmentar la superfície de la ciutat fora muralles i a la vegada solucionar els problemes de salubritat: Neix el Pla de l’Eixample i reforma interior d’Ildefons Cerdà, l’any 1860.
– El triomf de la Revolució de 1868 que obligà i posa fi al regnat d’Isabel II.
– 1868-1896 intervals entre l’organització i la revolució de la Primera Internacional – gran planificació per unir als treballadors de diversos països – i el Procés de Montjuïc – nom del judici militar de la processó del Corpus contra l’anarquisme a Catalunya.
La Primera Internacional
1885-1920 El Modernisme: sorgeix, gràcies a la necessitat de canvi que va portar la revolució industrial, en el món de la cultura, especialment en l’arquitectura i la pintura, principals exponents, conjuntament amb els avançaments tecnològics del moment, com l’electricitat, les màquines de vapor i el ferrocarril.
L’esclat i màxima evolució del Modernisme, es va reflectir a l’Exposició Universal del París de 1900, que va triomfar com a mitjà cultural exposat.
– El 1888 l’“Exposición Universal de Barcelona”, calia fer un pas endavant per a mostrar Catalunya a l’exterior. La burgesia es posa en bona sintonia amb els borbons, que acabaven de restaurar, de nou, la monarquia, i llaçar Barcelona al món modern.
París va iniciar el primer pas de les exposicions universals l’any 1855.
Punt culminant de l’evolució de la societat catalana del S. XIX, després dels desastres econòmics i polítics del S. XVIII. Catalunya fou la pionera de tot Espanya de la Revolució Industrial.
– En el canvi de segle, la Segona Revolució Industrial– “l’electricitat”. Importants canvis, en el món tèxtil, metal·lúrgic, portuari – ports industrials-, molta diversificació industrial i més canvis de les activitats productives.
– L’exponencial creixement demogràfic. Naixement i construcció de nous barris. Annexió, 1897, de poblacions dels voltants a la nova i creixent Barcelona – Sant Antoni, Hostafrancs, Sant Martí…
– Una societat que no parava d’augmentar, que creixia, que es modernitzava, i alhora es massificava i es deshumanitzava.
La gran concentració de treballadors, les indecents condicions laborals, l’explotació infantil i de les dones, la salut, els accidents i les malalties, provoca que els obrers es comencin a organitzar per defensar i millorar els seus drets i condicions de vida.
Sobre l’explotacio infantil
Entre 1874 i 1923, són cinquanta anys que el mal dit “boom” econòmic de finals del S. XIX i principis del S.XX, va enriquir exageradament a la burgesia catalana, finalitzant amb l’alçament militar i la dictadura de Primo de Rivera. Una gran repressió i una constant violència, en mig d’un conflicte sagnant de lluita permanent conegut com els “50 anys de violència o temps de les bales”.
Hi ha un canvi social, i es comença a percebre la legitimitat de la violència, per prendre consciència com a medi de reivindicar les queixes i les millores en les condicions laborals i en la millora de la qualitat de vida. Hi ha una sèrie d’atemptats, contra el rei, contra el governador civil, un altre contra el governador militar, la bomba al Liceu, l’atemptat durant la processó del Corpus al carrer Canvis Nous, i altres successos en diversos indrets i celebracions. Tots aquests atemptats són l’autorització i el pretext per incrementar i legitimar una forta repressió portada a terme per les autoritats i forces policials; judicis sense cap mena de garanties, efectuant les corresponents purgues, a base de tortures amb total impunitat i amb les corresponents execucions a garrot vil al moviment anarquista, el que es coneix amb el nom del Procés de Montjuïc, amb centenars de detinguts. – 1896.
Fins a l’any 1904 no s’aprova la llei del descans dominical.
1904 – 1909 La Rosa de Foc: després de l’esclafat del Procés de Montjuïc, l’anarquisme torna a agafar força, amb nous episodis de violència; atemptats al primer ministre Antonio Maura, al cardenal Cassanyes, al director del port i altres personalitats. Bombes al carrer Ferran, a les Rambles i a la Boqueria entre altres. L’inici de la guerra del Marroc, l’any 1909, va enfurismar i exaltar encara més a la població del tot frustrada i enrabiada, amb la consegüent crema d’esglésies i de convents, barricades als carrers i forts enfrontaments contra les forces d’ordre, donant pas a la revolució o insurrecció de juliol de 1909 que coneixem com la Setmana Tràgica.
– 1921, el líder rifeny Abd-el Krim, derrota l’exèrcit espanyol, que va significar un revés fortíssim del domini espanyol al Marroc, amb el que es coneix pel desastre d’Annual.
– 1914-1918, I GM, el període de la Gran Guerra va ser l’esdeveniment que va canviar el decurs de la Història i de la Humanitat.
El port de Barcelona va ser el primer motor econòmic d’una Barcelona en construcció cosmopolita, gràcies a la neutralitat de l’estat espanyol. A part de la immigració d’altres llocs de la península s’hi van afegir refugiats, bohemis, desertors, espies, i com no empresaris que es van enriquir gràcies al desastre mundial.
– 1914-1923 La Mancomunitat: Institució que agrupa les quatre diputacions catalanes, per crear, entre altres, una important xarxa d’infraestructures, ferrocarrils, obres hidràuliques, camins, ports… Iniciatives i millores tecnològiques, agrícoles, educatives…
1917 l’esclat de la Revolució Russa
1918-1923 els anys del pistolerisme, és l’etapa dolorosa de tota aquesta crisi què patir la nostra societat; fou altament aberrant l’ús i l’abús de les armes de foc en tot aquest període. Tothom duia pistola, l’entorn anarquista, el sindicat lliure pagat per la patronal, la policia, l’exèrcit i el sometent… Tothom participava de la cacera, fins al cop d’estat de Primo de Rivera què tallar de sota rel tota espiral de violència. Instaurant una forta dictadura, sent el primer assaig del nacionalisme espanyol autoritari, construint un exèrcit fortament repressiu, corporatiu i militarista.
La coneguda llei de fugues, proclamada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, home cruel i violent, que aplica una dura repressió policial del pistolerisme anarquista en Barcelona a començaments de la dècada de 1920.
……………………—————————–…………………….
El Noi del Sucre: (23-09-1887 / 10-03-1923)
Des de molt jove va mostrar inquietuds llibertàries, el pare era forner natural de Reus i la mare de Tornabous. Seguidor de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l’època, destacant per la seva capacitat d’oratòria.
Els seus principis es basen per afavorir a les classes reprimides, fomentant la revolució social en contra de les classes dominants. De formació llibertària, ferm seguidor de crear una societat sense opressors ni oprimits, sense violència, desenvolupar una societat més lliure, igualitària, amb preparació cultural, intel.lectual i tècnica a favor de les classes treballadores.
Va organitzar i crear biblioteques, centres culturals i d’estudis. Va formar part de Societat Obrera impulsant el sentit sindicalista i anarquista.
És un home inesgotable, incansable, home d’acció que la seva principal arma és el do de la paraula fugin de tota violència.
1916 propulsor per a formar la unitat entre CNT i UGT, per crear un front únic a favor del moviment obrer (això continua sent una qüestió sense resoldre en el món de les esquerres), com a protesta dels augments dels preus dels productes bàsics, en plena Primera Guerra Mundial, en una situació privilegiada de l’economia d’exportació.
El 1917, convoca una vaga general indefinida i revolucionària, com a vaga política de corrent llibertari, en plena Revolució Russa i en mig d’una insurrecció per proclamar la independència fallida d’Irlanda.
“Si les Institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per l’ofici d’autogovernar.se”.
1918 elegit secretari general de la CNT
1919
la vaga de la Canadenca i Salvador Seguí: Principal empresa d’electricitat, que va creixa desmesuradament, gràcies a fets repetitius de forces repressives i que els empleats qualificats demanessin protecció a la CNT, impulsa a Seguí a reorganitzar a les classes treballadores al mateix temps que, també, alerta a la patronal.
El famós míting de les Arenes, -19 de maç 1919-
Va acollir el míting més multitudinari, 20.000 persones, inclosos molts dels presos alliberats, que va posar punt final a la vaga què paralitzar Barcelona durant quaranta-quatre dies.
Estava en joc l’augment dels salaris, la reducció de la jornada a vuit hores i l’alliberament de tots els presos represaliats, sota la legislació militar, i la reincorporació als seus llocs de feina. Evidentment, els nervis estaven a flor de pell, i amb diversitat d’opinions. El comitè garantia la finalització de la vaga a la patronal si s’acceptaven les condicions pactades. L’assemblea es va dividir i és sentir un “nooo” rotund.
Seguí va fer ús de la paraula i va ser contundent: “o acceptem les condicions del pacte o bé estem disposats a sortir d’aquí i anar a prendre Montjuïc, per fer la revolució seriosament”.
“La gent es va quedar glaçada per la seva capacitat de convicció”
Si les autoritats no acomplien el pactat, es tornaria a la vaga. Es va sentir un “Sííí” rotund.
La vaga va finalitzar, i la jornada de vuit hores es va fer extensiva arreu… Era el primer país d’Europa en aplicar la jornada de vuit hores.
El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, actual rambla del Raval, en ple procés dels treballadors d’emancipació social, va ser assassinat d’un tret al cap, a mans d’uns pistolers del Sindicat lliure creat per militants carlins sota el control i a padrinatge de la patronal catalana.
La redacció del present article, és extreta de resultes de la visita efectuada a l’exposició del Palau Robert, en commemoració del Centenari de la Mort de Salvador Seguí – el Noi del Sucre -, a través de documentació, vídeos, gravacions, fotografies i àudios, que es pot visitar fins al tres de setembre. I de consultes efectuades a l’hemeroteca de “La República”, el “Punt Avui”, “Naciódigital.cat” i de l’“Ara.cat”.
És el líder per excel·lència de la classe obrera, que pren consciència i poder per aconseguir fites inimaginables, com la jornada laboral de vuit hores.
Indiscutiblement, el seu llegat, juntament amb la resta dels seus companys de lluita obrera, ens l’han deixat com herència: Un discurs que està plenament vigent avui dia.
“El triomf inicial dels treballadors va quedar eclipsat per aquesta reacció i pel paper clau de Milans del Bosch, que va forçar la dimissió del governador civil i del cap de la policia, provocant la caiguda de Romanones, substituït per Antonio Maura. Va ser el preludi de la dictadura militar de Primo de Rivera, que arribaria el 1923.
Triomf i derrota – La Vanguardia 19 març 2019 – 19 de març del 1919”.
Era del tot conscient, de ser una diana humana, tement en tot moment ser atacat pels seus i sobretot pels adversaris i oponents. Segons la patronal era molt més perillós ell, que qualsevol bomba. Sabia que tenia enemics a reu.
Tant la seva parella Teresa Muntaner, com Macià el varen alertar el dia que el van matar que no sortís de casa seva. La carta que l’alertava del perill, enviada pel futur president de la Generalitat, va ser trobada a la butxaca de l’americana del seu cadàver. El seu enterrament és celebrar clandestinament, per no aixecar protestes i aldarulls, i l’única persona autoritzada per assistir al sepeli, fou el seu amic íntim i advocat Lluís Companys.
El seu afer de menjar-se els terrossos de sucre que li servien en els bars, durant les famoses tertúlies en els cafès, va esdevenir un costum, motiu del sobrenom del destacat líder de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX.
La trajectòria vital, dura, excepcional, curta i molt intensa, però més que apassionada, del Noi del Sucre ens ha de fer pensar i insistir que els veritables culpables del seu assassinat no varen ser els executors del fet, sinó els poders fàctics i econòmics, de crear un clima del tot favorable als interessos de les elits predominats.
Cent anys després d’aquell crim s’ha de mantenir com icona de les classes treballadores, envers la lluita pels drets laborals, que encara no s’han assolit …
És el símbol del barri de Terra Nostra, arbre patrimoni natural d’interès local. Quercus ilex. És el rebrot de la soca original de l’antiga i mare de l’actual alzina.
Arbre de la família de les fagàcies. També, és coneguda com a aglaner, aulina i bellotera. De forma arrodonida i aixafada, de fullatge persistent, de feix fosc i revers cobert d’un dens tornat blanquinós i d’un aspecte vellutat. Els seus fruits, les glans o aglans són bastant amargs, de color marró fosc quant l’aglà madura. De fulles perennes i que solen romandre a l’arbre entre dos i quatre anys, proveïdes d’espines fortes i molt dures, que no transpirant, la qual cosa li permet viure en llocs bastant secs, pel que a vegades es confonen, quan és arbust amb el grèvol. És possible l’autopol-linització, del mateix individu -autogàmia-.
L’Alzina 1955
A finals del segle passat, aquest arbre centenari, va patir un atac fatídic i fulgurant, el cerambyx cerdo. Un coleòpter que va foradar per complet el tronc i les branques. L’arbre no es va poder salvar fins que es va haver de talar. Al cap d’uns quants anys, va germinar. Un rebrot de l’arrel és la present alzina amb una bona copa, i amb tota la funció genètica de l’arbre original. Aquest rebrot avui té d’uns seixanta anys, d’uns 6 metres d’alçada i 5 metres de diàmetre de copa.
Enguany es va fer la recuperació i la nova inauguració del monòlit i escultura de la pregària de l’arbre. Datava dels anys 70 i feia referència a la història de l’Alzina. Fa uns dotze anys, es va retirar a causa de les obres de remodelació de l’estació i del seu entorn.
La primitiva i antiga mare de l’actual alzina foto de l’any 1945.
Terra Nostra
Dada del tot curiosa, que cal recordar i valorar de l’existència del barri on es troba l’Alzina.
Es va iniciar el seu llarg viatge abans de la Guerra Civil espanyola, amb el nom de “Terra Nostra”.
“Almacenes Alemanes” (1917) – anys més tard (1940) “Almacenes Capitol”-, varen oferir grans regals, per les compres realitzades i fidelitzar als seus clients. Fins al punt de què durant un període de cinc anys podies aconseguir la compra d’un terreny, anant acumulant cupons. Per cada 2’5 pessetes – mesos més tard vara ser per cada “duro”-, a canvi d’un pam quadrat de terreny.
La cotització en l’any 1935 era de 0,25 pessetes el pam quadrat, incloïen la paret divisòria de la parcel.la i la vorera. Amb l’objectiu de l’edificació posterior d’una petita caseta.
L’oferta anava de juny de 1936 a maig de 1941, cada solar era de 8.000 pams quadrats, i el preu definitiu resultava ser de 2.000 ptes. de l’època.
També hi havia l’opció de comprar el terreny sense la promoció a 2,5 ptes., per cupó, i la despesa resultava ser de 20.000 ptes.
L’entorn de la urbanització estava envoltada de boscos, situada entre Montcada Reixac i Cerdanyola-Ripollet, al llarg de la carretera de Barcelona a Sabadell, travessada per la línia del FF.CC. del Norte, amb el projecte de construir un baixador.
Les casetes projectades eren dues-centes. Tot l’entorn seria de tendències i tècniques innovadores del tot modernes avançades en el seu temps: carrers amples, places, arbrat, jardins públics, fonts, camps d’esports, de serveis i d’equipaments domèstics i educatius.
Malauradament, amb el cop d’estat i la dictadura, tot aquest projecte va quedar del tot paralitzat.
Fins a punt que les autoritats franquistes van obligar a canviar el nom de la població, pel de “Santa Maria de Montcada”. Avui dia, encara consta com a nom oficial, tot i que s’estan fent reivindicacions per recuperar la seva nomenclatura original.
La Vanguardia del 28 de febrer de 1939, menciona que: “se efectuaran los cambios en la regularización y formalización de los títulos de propiedad de los terrenos”…
(les tropes de Franco varen entrar a Barcelona, el 26 de gener del 1939).
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.