De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:
Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.
Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.
Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia delas tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”
Revolta Santa Coloma de Farners
El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.
La calma abans de l’Esclat
Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.
pillatges, violacions i saquejos
El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.
Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640
Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.
La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.
“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:
Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.
Corpus de Sang 1640
L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.
Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.
Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya
“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.
Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”
Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners
Fotos i doc: Sapiens.cat – Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014
Nota d’edició: Aquest text és un resum del “Pacte Nacional per la Llengua” que inclou només un diagnòstic (la situació de la llengua catalana a Catalunya) i els Acords del Pacte (els objectius o nou horitzons i els àmbits d’aplicació sectorials). En un altre apunt es desenvoluparan les mesures proposades. És un resum fet amb intel·ligència artificial i revisat per un humà.
1. Una situació sociolingüística complexa: entre els avenços i la fragilitat
El document sobre el Pacte Nacional per la Llengua s’inicia amb una constatació clara: la situació del català és objecte d’una preocupació creixent en la societat catalana contemporània. Aquesta inquietud no sorgeix d’una crisi sobtada, sinó d’una percepció acumulada al llarg de les darreres dècades, especialment des de l’inici del segle XXI. El català ha experimentat avenços significatius des de la recuperació de les institucions democràtiques, especialment pel que fa a la seva oficialitat, la seva presència en el sistema educatiu i la seva consolidació com a llengua de l’administració. No obstant això, aquests èxits conviuen amb dinàmiques regressives que afecten l’ús social efectiu de la llengua.
El contrast entre coneixement i ús és un dels eixos centrals de la diagnosi. Una part molt significativa de la població entén el català i és capaç d’utilitzar-lo, però no ho fa de manera habitual en la seva vida quotidiana. Aquest fenomen és especialment visible en àrees urbanes i en determinats sectors socials, on el castellà o altres llengües ocupen una posició dominant en les interaccions informals. Això posa en evidència que el coneixement lingüístic, per si sol, no garanteix la vitalitat d’una llengua.
A aquesta situació s’hi afegeixen factors estructurals de gran impacte. D’una banda, els canvis demogràfics derivats de les migracions recents han incrementat la diversitat lingüística de la societat catalana. De l’altra, la globalització i l’expansió de l’anglès com a llengua franca internacional han alterat els equilibris lingüístics en àmbits com la tecnologia, l’educació superior i l’audiovisual. El resultat és un ecosistema en què el català ha de competir amb llengües de gran potència demogràfica, econòmica i cultural.
Vegeu el gràfic 1 sobre “Població de Catalunya segons lloc de naixement i edat (2024)”. En les franges d’edat de 25 a 39 anys la població nascuda a l’estranger supera el 40%. En les franges d’edat de 70 a 85 o més anys, la població nascuda a la resta de l’estat supera el 40%.
G1. Població de Catalunya l’any 2024 segons el lloc de naixement i edat. Font: Idescat a partir del cens de població de l’INE
En aquest context, el Pacte Nacional per la Llengua vol evitar tant el catastrofisme com l’autocomplaença. El català no és una llengua en perill immediat de desaparició, però sí com una llengua que es troba en una situació de fragilitat relativa. Aquesta fragilitat es manifesta en la dificultat per consolidar-se com a llengua d’ús generalitzat en tots els àmbits de la vida social. La diagnosi, doncs, no és només descriptiva, sinó que té una clara orientació prospectiva: si no s’actua, les tendències actuals poden derivar en una pèrdua progressiva de centralitat del català.
2. El Pacte com a resposta de país: consens, planificació i ambició
Davant d’aquesta situació, es planteja la necessitat d’una resposta col·lectiva d’ampli abast: el Pacte Nacional per la Llengua. Aquest Pacte no es concep com una iniciativa governamental puntual, sinó com un acord estratègic de país que ha d’implicar institucions, forces polítiques, agents socials, econòmics i culturals, així com la ciutadania en general. La seva legitimitat rau precisament en aquesta voluntat de transversalitat i de consens.
El Pacte es defineix com una eina de planificació lingüística a mitjà i llarg termini, basada en el coneixement rigorós de la realitat sociolingüística i orientada a l’obtenció de resultats mesurables. Aquesta dimensió planificadora implica superar la improvisació i establir objectius clars, calendaritzats i avaluables. Al mateix temps, el Pacte subratlla la necessitat de disposar d’indicadors que permetin fer un seguiment de l’evolució de l’ús del català i de l’impacte de les polítiques aplicades.
Un dels elements més rellevants del Pacte és la seva ambició: no es tracta només de protegir la llengua, sinó de reforçar-la com a llengua plenament funcional i compartida. Això implica garantir que el català pugui ser utilitzat amb normalitat en tots els àmbits —des de l’educació fins al món laboral, passant per la cultura, la tecnologia i les relacions socials quotidianes. El català ha de ser, en aquest sentit, una llengua útil, necessària i atractiva.
Vegeu el gràfic 2. “Valoració de les necessitats de polítiques lingüístiques d’impuls al català per grups d’edat”. Els més grans de 50 anys són els més favorables a la immersió lingüística, als requisits lingüístics i a les campanyes per als no catalanoparlants. Les franges d’edat de 25 a 34 anys són menys favorables a les campanyes per a la promoció de l’ús entre la població que no el parla
G2. Valoració de les necessitats de polítiques lingüístiques d’impuls al català per grups d’edat. Font: Centre d’Estudis d’Opinió (2022) Enquesta metodològica i d’actituds sociopolítiques. 2021. REO núm. 1010. Generalitat de Catalunya.
El Pacte Nacional per la Llengua insisteix en la idea que la política lingüística no pot recaure exclusivament en les institucions públiques. Tot i que aquestes tenen un paper fonamental, l’èxit del Pacte depèn en gran mesura de la implicació activa de la societat. Empreses, entitats, mitjans de comunicació i ciutadans tenen una responsabilitat compartida en la configuració dels usos lingüístics. El Pacte, per tant, apel·la a una corresponsabilitat col·lectiva.
3. Del coneixement a l’ús: un canvi de paradigma imprescindible
Un dels girs conceptuals més importants que introdueix el document és el canvi de paradigma en la política lingüística. Durant les dècades posteriors a la recuperació de l’autogovern, l’objectiu principal va ser garantir el coneixement del català per part de tota la població. Aquest objectiu es va materialitzar especialment a través del sistema educatiu, que va esdevenir l’eina principal de normalització lingüística.
Tanmateix, el context actual és diferent. El nivell de coneixement del català és relativament elevat en comparació amb el passat, però això no es tradueix automàticament en un ús generalitzat. El problema central ja no és tant que la gent no sàpiga català, sinó que no el fa servir de manera habitual. Aquesta constatació obliga a replantejar les prioritats de la política lingüística.
Vegeu el gàfic 3. “Evolució 2003-2023 del % de parlants (majors de 15 anys) segons el grau d’ús diari del català” El percentatge del conjunt de parlants de català “únics, habituals o que combinen el català i una altra llengua“ ha disminuit en 20 anys d’un 54,7% a un 43,3% i la mitjana d’un 48,5% a un 38,5%.
G3. Evolució 2003-2023 del % de parlants (majors de 15 anys) segons el grau d’ús diari del català. Font. Idescat i Dept. de Política Lingüística. EULP 2003-2023
El nou paradigma posa l’accent en l’ús efectiu de la llengua. Això implica intervenir en els factors que condicionen les decisions lingüístiques dels parlants: les normes socials, les actituds, les percepcions de prestigi i utilitat, i les dinàmiques d’interacció. S’assenyala, per exemple, la tendència a canviar automàticament de llengua davant d’un interlocutor percebut com a no catalanoparlant, una pràctica que limita les oportunitats d’ús del català.
Fomentar l’ús requereix, per tant, crear contextos favorables. Això pot implicar des de garantir que els serveis es prestin en català fins a incentivar-ne l’ús en entorns laborals o digitals. També implica reforçar la confiança dels parlants i legitimar socialment l’ús del català en totes les situacions. En definitiva, es tracta de passar d’una política centrada en l’oferta (ensenyar la llengua) a una política que també incideixi en la demanda (fer-la servir).
4. Principis rectors: una política lingüística inclusiva i eficaç
El Pacte es fonamenta en un conjunt de principis que orienten totes les actuacions. Un dels més destacats és el del plurilingüisme integrador. El document reconeix que la societat catalana és lingüísticament diversa i que aquesta diversitat és un valor. La promoció del català no es planteja en termes d’exclusió d’altres llengües, sinó com la construcció d’un espai compartit en què el català actuï com a llengua comuna.
Un altre principi fonamental és el dels drets lingüístics. El document defensa que tots els ciutadans han de poder viure plenament en català si així ho desitgen, la qual cosa implica garantir que puguin ser atesos en aquesta llengua en tots els serveis públics i, progressivament, també en els privats. Aquest enfocament situa la llengua en l’àmbit dels drets civils, més enllà de les preferències individuals.
La cohesió social és un tercer eix central. El català es concep com un instrument d’integració que pot contribuir a evitar la fragmentació de la societat en comunitats lingüístiques separades. Per això, el document insisteix en la importància de promoure’l com a llengua compartida, especialment en contextos de gran diversitat d’orígens.
Finalment, el Pacte incorpora els principis d’eficàcia i avaluació. Les polítiques lingüístiques han de ser concretes, basades en proves i sotmeses a mecanismes de seguiment. Això suposa un pas cap a una governança més moderna i orientada a resultats, en què les decisions es prenen a partir de dades i es revisen en funció del seu impacte real.
5. Horitzons estratègics: cap a una llengua comuna i funcional
El Pacte estableix una sèrie d’horitzons estratègics que defineixen el model de societat lingüística al qual es vol arribar. Un dels principals és l’augment del nombre de parlants habituals de català. Això no es limita a incrementar el coneixement, sinó que implica aconseguir que més persones adoptin el català com a llengua d’ús en la seva vida quotidiana.
Tenint en compte les mitjanes de creixement total de la població i el creixement migratori dels darrers anys, es proposa com a objectiu que el nombre de persones que saben parlar català augmenti en almenys 600.000 entre els anys 2025 i 2030, és a dir, en 100.000 parlants per any. (Pacte Nacional per la Llengua)
Un altre objectiu és garantir la presència del català en tots els àmbits d’activitat. La llengua ha de ser plenament operativa en l’educació, l’administració, l’empresa, la cultura i la tecnologia. Això requereix eliminar barreres i assegurar que el català sigui una opció viable i competitiva en tots aquests contextos.
La transmissió intergeneracional és també un element clau. El document subratlla la importància que el català es transmeti de pares a fills, especialment en un context de creixent diversitat lingüística. Aquesta transmissió no es pot donar per descomptada i requereix condicions socials que la facin possible i desitjable.
En conjunt, aquests horitzons apunten cap a un model en què el català sigui no només una llengua coneguda, sinó una llengua necessària, útil i central en la vida social. Es tracta, en definitiva, de consolidar-lo com a llengua comuna sense negar la pluralitat lingüística.
6. Àmbits d’actuació: una intervenció transversal
El Pacte identifica diversos àmbits en què cal intervenir de manera prioritària. L’educació continua sent un pilar fonamental, però amb un enfocament renovat que combina la garantia del català com a llengua vehicular amb la millora de les competències lingüístiques i l’acollida dels nous parlants.
En l’àmbit universitari i de la recerca, es planteja la necessitat de reforçar la presència del català en la docència i en la producció científica, tot evitant que quedi relegat per la pressió de l’anglès. Això és especialment rellevant en un context d’internacionalització creixent.
Pel que fa a l’administració, el Pacte insisteix en el dret efectiu dels ciutadans a ser atesos en català. No es tracta només d’una qüestió normativa, sinó de garantir que aquest dret es compleixi en la pràctica quotidiana.
En el món laboral i empresarial, el repte és incorporar el català com a llengua de treball i de relació amb els clients. Això implica tant incentius com mesures de sensibilització.
Finalment, els àmbits cultural, audiovisual i digital apareixen com a espais estratègics. L’augment de l’oferta en català i la seva presència en les noves tecnologies són condicions indispensables per assegurar la seva vitalitat en el futur.
7. Debilitats estructurals: obstacles a superar
El document identifica una sèrie de debilitats que dificulten la plena normalització del català. Una de les més importants és la manca d’ús espontani en determinades situacions, sovint associada a inseguretats lingüístiques o a percepcions de manca d’utilitat.
També es destaca l’incompliment de la normativa existent, que en alguns casos limita l’efectivitat de les polítiques lingüístiques. Això posa de manifest la necessitat de millorar els mecanismes de supervisió i aplicació.
Els canvis sociolingüístics derivats de la diversitat demogràfica constitueixen un altre repte. La incorporació de nous parlants al català no és automàtica i requereix polítiques actives.
Finalment, l’entorn digital es presenta com un espai especialment desfavorable, dominat per llengües globals que dificulten la visibilitat del català.
8. Una estratègia global: coordinació i transversalitat
El Pacte defensa que la resposta a aquests reptes ha de ser global i coordinada. Les polítiques sectorials, per si soles, són insuficients. Cal una acció transversal que impliqui tots els àmbits i que asseguri la coherència de les actuacions.
Això implica una coordinació estreta entre departaments de l’administració, així com la implicació d’altres actors socials. La llengua es concep com una qüestió que travessa totes les polítiques públiques, des de l’educació fins a l’economia.
9. El paper de la ciutadania: hàbits i actituds
Un dels missatges més insistents del Pacte és que el futur del català depèn en gran mesura dels comportaments individuals. Les decisions lingüístiques quotidianes —en quina llengua ens adrecem als altres, quina llengua fem servir en determinats contextos— tenen un impacte acumulatiu molt important.
Per això, el Pacte apel·la a la responsabilitat individual i col·lectiva. No es tracta només de garantir drets, sinó també d’assumir compromisos. El català ha de ser percebut com una llengua de tothom, independentment de l’origen o la llengua inicial dels parlants.
10. Cap a una nova etapa de la política lingüística
El conjunt del Pacte configura una proposta coherent i ambiciosa. El Pacte Nacional per la Llengua es presenta com una eina per afrontar una nova etapa, caracteritzada per la complexitat sociolingüística i per la necessitat d’anar més enllà de les polítiques tradicionals.
El diagnòstic és clar: el català té una base sòlida, però necessita reforçar el seu ús social. La resposta passa per un canvi de paradigma, una acció transversal i una implicació col·lectiva. L’objectiu final és consolidar el català com una llengua comuna, funcional i amb plena capacitat de futur en una societat diversa i globalitzada.
El Pacte presenta fortaleses importants: diagnosi rigorosa, enfocament transversal i voluntat de consens. No obstant això, també planteja interrogants: la capacitat real d’aplicació, la dependència de factors socials difícils de controlar i la necessitat de recursos sostinguts. A més, el context global i digital pot limitar l’impacte de les polítiques si no s’actua amb ambició.
Més informació per mantenir el català extreta de les xarxes socials
Deu trucs per mantenir el català amb gràcia
L’hàbit més productiu per a catalanitzar el teu entorn és no passar-te al castellà per defecte. Laura Serra, Ara 1-08-2025
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Després guerres internes¡¡, governadors oposats enfrontant-se entre si, rebel·lions contra Castella… Barcelona crema entre el foc, les malalties s’estenen, la ruïna i entre flames la ciutat crida per la seva llibertat. Es converteix en símbol de resistència. Finalment, Catalunya i la Ciutat cau enfront dels Borbons. Felipe V esclafa la seva ànima, les seves lleis i Institucions, la seva cultura i principalment la seva llengua. Catalunya sucumbeix greument ferida i Barcelona és silenciada, però no morta.
Els Miquelets 1714
Sense oblidar un símbol de les llibertats catalanes, que va ser l’última fortificació en caure enfront de les tropes borbòniques. El preciós Castell de Cardona, una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, on homes i dones van lluitar i resistir fins a l’últim alè, en el cor de la sal, de les llibertats i resistències catalanes. Finalment, van capitular el 18 de setembre de 1714, una setmana després que caigués Barcelona, amb honor i sense rendir les seves banderes.
Construït al segle IX en temps de Guifré el Pilós, va ser un punt estratègic, neuràlgic, de resistència i l’últim bastió fidel de les llibertats i de la dignitat catalanes, on batega el cor lliure de Catalunya.
El conseller i almirall Galceran Marquet, amb la capa i barret propis del càrrec.
Castell de Cardona
Recreació del Fort Pius (barcelona memory)
Els Fort Pius fou construït per ordres del primer rei Borbó d’Espanya, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat i Principat, que li havien fet front en la Guerra de Successió (1705-1715). Aquestes fortificacions comprenien la Ciutadella i un fort avançat, el Fort Pius o Fort Pienc.
Restes Torre Romana de l’angle Est de la muralla de Barcino, a tocar del Pati Llimona.
Cap al 1725 Catalunya, i en especial Barcelona, comença un procés de transformació econòmica, amb la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies (1755) que va assentar les bases del procés industrial del segle XIX.
Amb l’arribada del segle XIX. S’enderroca les muralles medievals.
La indústria del cotó va ser la primera i principal industrialització a Barcelona i conseqüentment a la resta de Catalunya, esdevenir a mitjan segle XIX la principal regió industrial d’Espanya en l’aplicació a gran escala de la nova tecnologia moderna i del sistema fabril.
Barcelona es transforma en mig de la foscor. La revolució industrial la desperta (1832). El fum de les fàbriques omplen el cel. Barcelona entre el sutge rugeix, explota… Neix l’obrer, el treballador, els sindicats, la lluita social i de classes. La ciutat batega amb una força nova insuperable, de dins de les seves entranyes.
Fàbrica de telers
El 6 d’agost de 1835 els obrers, en veure perillar els seus llocs de feina, destrueixen les filadores i els telers incendiant la Fàbrica Bonaplata (1832), situada en el carrer dels Tallers del barri del Raval, com a protesta per la modernització de les màquines de vapor, que els deixaria sense feina.
Fàbrica Bonaplata i restes de la muralla 1833 / 1835
Barcelona fou la primera de l’estat espanyol en fer servir la màquina de vapor i les tècniques metal·lúrgiques per a construir-les i reparar-les.
El primer tren de la península fou la línia Mataró Barcelona. Miquel Biada i Bunyol, va ser el promotor de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró – 28 octubre 1848 – de 29 km de recorregut. Actualment, la Línia del Maresme recorre la mateixa distància en el mateix temps.
Tren de Mataró, màquina núm. 12-any 1860
Barcelona 1853-1972
La Cotonera (1835), situada entre els carres Ferlandia, Sant Vicenç i la Paloma.Vapors Tintoré 1852, situat al dic flotant de ponent del port de Barcelona, va construir el primer vaixell de ferro d’Espanya: El “Ebro”. L’Espanya Industrial (1851-1970), situada en l’actual parc del carrer Muntades i la plaça de Sans. La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Can Batlló (1868) – Escola Industrial, situada al carrer comte d’Urgell, i Can Batlló (1878) situada al barri de la Bordeta, Gran Via de les Corts Catalanes, 159-179.La Hispano-Suiza (1904), situada inicialment a l’avui carrer Floridablanca dels núm. 54 al 64, oLa Canadenca (1919), situada a l’avinguda del Paral.lel.
El manifest comunista (1848) diu: “La història de tota societat fins avui és la història de la lluita de classes”.
Foto de la Revolució dels Pobles
La Revolució de 1848 a la Primavera dels Pobles, es va estendre, pràcticament, per tota Europa i anaren dirigides contra l’absolutisme i els imperis.
Muralla Sta. Madrona
Foto de La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902, és una pintura a l’oli d’estil realista de grans dimensions realitzada per Ramon Casas.
Representa l’ambient de tensió social de final del segle ¡¡a la Barcelona de la revolució industrial.
Al llarg del segle ¡¡i la primera part del la situació sanitària i social de la població de Barcelona s’havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l’expansió urbana.
Fotografies: Pròpies, del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i del Museu d’Història de Catalunya.
Textos: Propis de diverses visites efectuades per la Ciutat – Butlletí Capgròs – Museu d’Història de Catalunya.
Miquel Berga (Salt, 1952) és professor honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ha escrit nombrosos estudis sobre literatura anglesa, especialment sobre George Orwell.
És autor, entre altre títols, d’Un aire anglés (2018) i Una educació (2021). El 2019 va publicar Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres. El 2013 va editar i traduir el volum Un hotel en la Costa Brava de Nancy Johnstone, l’aventura de dos idealistes anglesos envoltats del remolí de la Guerra Civil que, d’alguna manera, han donat peu a aquest llibre: Eileen, Retrat d’un matrimoni que ha obtingut el XLVII Premi Joanot Martorell.
Editat i traduït per Miquel Berga
Miquel Berga comença aquest llibre amb una cita de Julian Barnes:
Ajuntes dues persones que no havien estat mai juntes… i neix alguna cosa nova i el món canvia. Potser en aquell moment ningú se n’adona, però això no importa. D’alguna manera, el món ha canviat…Llavors, en algun moment, més aviat o més tard, un dels dos se’n va. I allò que s’en va és més gran que la suma que feien tots dos. Potser això no és possible matemàticament parlant. Però emocionalment sí que ho és, de possible.
El llibre comença per relatar-nos com es va conèixer la parella i com van decidir unir les seves vides. Els seus inicis precaris en un llogaret rural de Wallington, amb cabres i gallines. Orwell (el seu nom real era Eric Blair) es guanya en prou feines la vida fent articles i tambe publica Dies a Birmània, un llibre devastador sobre els mals del colonialisme després de les seves experiències havent servit allà durant 5 anys a l’Imperi Britànic. Orwell comparteix
“cabòries, ideals i ambicions personals amb una dona intel·ligent i vitalista que no espera flors i violes d’aquell matrimoni, però que està disposada a viure l’aventura amb il.lusió i compromís”.
Molt joves europeus que, per la seva edat, no havien participat en la Primera Guerra Mundial, tenien la sensació de què no havien pogut cumplir amb el que d’ells es podia esperar, de què tenien un deute pendent amb la societat. La Guerra Civil espanyola els hi va brindar l’oportunitat de pagar aquest deute pendent. Orwell va ser un d’ells.
Creia fermament que, si volia mantenir la possiblitat d’escriure amb llibertat, ara calia deixar la ploma, agafar el fusell i matar feixistes. Va venir a Espanya pel seu compte i gràcies a l’avançament de cent lliures que li havien fet per un llibre sobre la vida dels miners anglesos. N’han parlat amb l’Eileen i ella hi està totalment d’acord i vindrà a Espanya, a prop del seu marit, de seguida que sigui possible per poder-lo ajudar en la causa que comparteixen i viuran una particular “lluna de mel“.
L’Eileen farà el seguiment de les galerades i assumirà les decissions que calguin. Ella va aconseguir portar a terme la publicació dels escrits del seu marit. Orwell va viure a Barcelona l’eufòria dels començaments de la guerra, va allistar-se a les milícies del POUM i va fer una setmana de preparació a la caserna Lenin abans d’emprendre el viatge cap al front d’Aragó. No obstant, ben aviat se n’adonarà de que la guerra no és el que imaginava, Troba “boira, fred, fang, immundícia i pudor arreu”. Vegeu també les ressenyes dels dos llibres d’Andy Durgan Voluntarios por la Revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española i El POUM. República, revolució i contrarevolució en aquest mateix blog gaudirlacultura.com
Manuel Barceló i Cabanes, el primer de l’esquerra del grup ubicat en primer pla, comparteix fotografia amb George Orwell, el personatge més alt que sobresurt al fons de la imatge / Agustí Centelles (26 de desembre del 1936) Tot Barcelona
Orwell queda decebut, la guerra no és el que esperava, i l’exercit republicà està format majoritàtiament per joves inexperts amb armament rudimentari. Comença a veure que aquella guerra serà difícil de guanyar. Es ferit de gravetat i torna a Barcelona. Comprova com ha canviat Barcelona des que va marxar al front, s’han perdut els aires triomfalistes d’aquell començament.
Miquel Berga aprofita per narrar-nos els conflictes interns entre els diferents partits de l’esquerra republicana que van portar a la parella a haver d’abandonar el país a corre-cuita, perseguits sota la sospita de col·laborar amb l’enemic. De tot això en donarà un testimoni demolidor a “Homenatge a Catalunya” i, més tard, a “Mil nou-cents vuitanta-quatre”, on ho convertirà en la més famosa i devastadora crítica novel·lada dels mètodes totalitaris.
Pròleg de Miquel Berga
Quan tornen a Anglaterra, un altre conflicte els espera, comença la Segona Guerra Mundial. L’agost de 1941 Orwell comença a col·laborar amb la BBC. Ha sigut refusat com a soldat per la seva mala salut, però el soldat frustrat se sent útil. També col·labora amb el setmanari socialista “Tribune“. Tot això li permet tenir més temps per escriure la novel·la que té a dins, la cèlebre “Animal Farm, La rebel·lió dels animals“. Molts dels fets que es narren a la present novel·la ens són explicats a través de les cartes que va escriure l’Eileen.
La resta del llibre descriu totes les penúries económiques i físiques que va patir la parella durant els temps de guerra i el periple d’Orwell en solitari després de la mort de l’Eileen Tot està relatat amb una prosa fluida i molt ben documentada. El llibre és de molt bon llegir i aporta noves i interessants dades sobre la vida d’aquests dos personatges, tan vinculats per sempre més a la nostra Guerra Civil. Amor i guerra. L’aventura personal i el compromís polític d’una parella excepcional.
Exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
Del 20 de març al 28 de juny de 2026
Comissariat: Manuel Antonio Castiñeiras González
Imatge principal: Mestre de Cabestany, “Cap de sant Pere procedent de Sant Pere de Rodes”. Museu del Castell de Peralada.
El Mestre de Cabestany i Sant Pere de Rodes
L’exposició és un homenatge a l’escultor més genial i internacional del romànic català, el Mestre de Cabestany —per a alguns un veritable Picasso del segle XII— i a la seva obra mestra, la desapareguda portada de marbre de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1160-1170). La mostra aborda també la sorprenent trajectòria vital d’aquest artista —entre la Toscana, el Migdia francès, Catalunya i Navarra—, així com els nombrosos interrogants oberts en relació amb les fonts i les intencions originals del seu art.
Vistes aèries del Monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà). Font: MNAC
L’aparició d’una sèrie de peces procedents d’aquest conjunt i l’ingrés de cinc d’elles (un relleu, dos caps masculins, un fragment de vestimenta i la cartel·la de l’INRI de la creu) a la col·lecció del MNAC han propiciat aquesta mostra ambiciosa i de gran abast, que pretén posar en valor l’originalitat i la “modernitat” d’aquest escultor itinerant en el context del romànic europeu, així com cridar l’atenció sobre l’extraordinària dimensió artística de l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i la seva llarga i agitada història patrimonial des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània. El monestir, enclavat en un lloc incomparable, on la natura és indissociable de l’art, s’ha convertit en un mite contemporani de la història de l’art romànic.
Taller del Mestre de Cabestany “Clau amb arquivolta amb Agnus Dei” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. L’anyell de Déu era la clau de l’arquivolta exterior del timpà on se situava la Crucificció de Crist. Museu Frederic Marès, BCN. Foto JSC.
Obres inèdites i descobriments recents
L’exposició reuneix més de cent obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents procedents de museus, biblioteques i arxius nacionals i internacionals (Cluny, Tolosa, Avinyó, París, Pisa, Cremona, Roma, Torí, Londres), amb la particularitat que inclou obres i documents inèdits.
De la portada desapareguda s’hi exposen, per primera vegada, un relleu figurat d’extraordinària qualitat trobat recentment, tres caps masculins, la cartel·la del Titulus Crucis de l’antiga crucifixió de pedra, un nou fragment del marc de la porta, així com dos documents sobre el desmuntatge de l’abadia i de la façana escultòrica al segle XIX.
De la mateixa manera, el visitant pot accedir a una reconstrucció hipotètica de la portada, així com a la confirmació que els marbres antics reutilitzats pel Mestre de Cabestany provenen de Carrara (Itàlia) i del Proconès (Turquia). Per aquest motiu, en un mateix espai es reuneixen obres d’art romànic, sarcòfags romans, peces reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes sobre el desmantellament del monestir i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del lloc.
Reconstrucció hipotètica de la portada. Font: MNAC, Foto: JSC
El mite de l’abadia de Rodes
Aquest conjunt permet reflexionar sobre una sèrie de temes fascinants relacionats amb la construcció del mite de l’abadia de Rodes —la capacitat mitopoètica del paisatge, la seva vinculació primigènia amb Roma, el paper del monestir com a destinació de pelegrinatge—, així com sobre el sorprenent caràcter “retrospectiu” de l’art del Mestre de Cabestany, que cercava inspiració en els sarcòfags tardoromans. La seva obra major, l’extraordinària portada occidental de marbre de Sant Pere de Rodes, malauradament destruïda en el primer terç del segle XIX, és un dels eixos principals del projecte.
Monestir de Sant Pere de Rodes. Font: MNAC
L’exposició permet endinsar-nos en una sèrie de narratives que ens fan viatjar al passat i es divideix en tres grans seccions. La primera aborda el moment de la destrucció i dispersió de la portada al segle XIX i el posterior naixement de la consciència patrimonial actual.
Un segon àmbit de l’exposició explica l’edat d’or del monestir medieval a través dels seus vincles amb Roma, la creació de relats llegendaris i la realització d’una portada de marbre de la qual s’ofereix una proposta de reconstrucció.
Finalment, l’exposició planteja una reflexió sobre la inspiració antiga del Mestre de Cabestany i el caràcter retrospectiu del seu art i de la seva tècnica, amb l’exhibició d’altres exemples dels segles XI-XII procedents de diferents punts d’Europa, que es mostren al costat de sarcòfags i relleus romans.
La creació d’un altre mite
El monestir de Sant Pere de Rodes és un monument únic en l’estudi de l’art romànic. La seva peculiar història contemporània, marcada per l’abandonament, la destrucció, l’admiració romàntica i la recuperació de la memòria patrimonial, l’ha convertit en mite. Emplaçat al Cap de Creus, en un vessant de la muntanya de Verdera sobre l’horitzó del mar Mediterrani, és un dels exemples més reeixits de la relació entre arquitectura i paisatge.
Columnes a l’interior de l’església en ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Fons Joan Subias i Galter.
Un entorn, l’Alt Empordà, que Manuel Brunet va descriure com «un eix al·lucinant». Aquí va treballar l’escultor més genial, inclassificable i internacional del romànic català, l’anomenat Mestre de Cabestany, conegut sovint com el Picasso del segle XII. A Sant Pere de Rodes va emprendre la seva obra més ambiciosa: la portada occidental (c. 1160-1170), avui destruïda, que és el centre d’aquesta exposició.
La seva producció, que imita l’art dels sarcòfags de l’antiguitat tardana i reaprofita marbres antics, es va posar al servei del prestigi de l’abadia empordanesa, construït sobre una ambició: convertir-se en una mena de segon Sant Pere del Vaticà. Primer, a finals del segle X, com un substitut del pelegrinatge a Roma i, més endavant, a la segona meitat del segle XIV, amb l’establiment d’un jubileu a imitació del romà.
Solitari i desert: destrucció, dispersió i consciència patrimonial
A l’alta edat mitjana, el monestir de Sant Pere de Rodes va aplegar un important patrimoni territorial gràcies a les generoses donacions del comte d’Empúries, Gausfred, entre els anys 945 i 974. El nucli del seu domini corresponia als actuals municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar i Llançà. També incloïa el drets de pesca sobre l’estany de Castelló, que a partir del segle XVIII es va anar dessecant.
Encara que la decadència de l’abadia va començar al segle XV, les guerres amb França dels segles XVII i XVIII la van accelerar. Els saqueigs van comportar pèrdues importants, com l’espoli de la Bíblia de Rodes, que avui es conserva a la Bibliothèque nationale de France. Tanmateix, amb el trasllat de la comunitat benedictina a Vila-sacra (1798) i, posteriorment, a Figueres (1818), el monument i els seus tresors van quedar desprotegits. I és llavors que la portada del Mestre de Cabestany va ser vandalitzada, desmuntada i dispersada. Convertit en una ruïna romàntica, el monestir no va començar a rebre una protecció efectiva fins a la seva declaració com a Monument nacional el 1930 i l’impuls de figures com Joan Subias Galter. Més recentment, els programes d’excavació, recerca i restauració duts a terme per la Generalitat de Catalunya a finals del segle XX van activar la recuperació i salvaguarda del conjunt monumental.
Súbdit de Sant Pere de Roma: el Monestir de Rodes, la translació del sagrat
El primer abat de Sant Pere de Rodes, Hildesind, va establir vincles molt estrets amb la Santa Seu. Va obtenir butlles papals per tal de protegir el monestir davant d’altres poders laics i eclesiàstics (974) i assegurar-se que esdevingués un lloc de pelegrinatge (979). Sobre aquestes bases es va desenvolupar una narrativa pròpia que, a través de l’art, les cerimònies, les relíquies i les llegendes posava de manifest la sacralitat i l’antiguitat del lloc, així com el seu vincle amb l’apòstol sant Pere i la Ciutat Eterna.
D’aquesta manera, els pelegrins que no poguessin acudir a Sant Pere del Vaticà podien obtenir a Rodes les mateixes indulgències. Es deia que les relíquies «petrines» que atresorava l’abadia havien arribat miraculosament en un vaixell des de Roma a inicis del segle VII. I, des de mitjan segle XIV, s’instaura un jubileu, a imitació de l’any sant romà, quan la festa de la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) queia en divendres. A l’època moderna, aquesta celebració incloïa l’obertura d’una porta santa a la galilea o atri, l’espai on s’aixecava, a l’interior, la portada del Mestre de Cabestany (c. 1160-1170).
Aquesta portada, pel reaprofitament de marbres antics, el protagonisme de sant Pere i la presència de la barca com a metàfora de l’església, expressava la mateixa voluntat antiquitzant i d’adhesió a Roma. D’altra banda, el fet que la galilea fos un espai cerimonial i funerari explica que moltes imatges i inscripcions facin ressò de rituals pasquals i purificatoris seguint el usos benedictinocluniacencs.
Mestre de Cabestany “Aparició de Jesús als seus deixebles en el Mar de Galilea” Portada occidental de Sant Pere de Rodes c. 1160-1170. Font MNAC, Foto JSC
El Mestre de Cabestany i el seu temps: marbres, spolia i romànic
La creació de la figura del Mestre de Cabestany és obra de l’historiador català Josep Gudiol i Ricart. En un article publicat l’any 1944, el presenta com un escultor romànic extraordinari, que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades.
La historiografia catalana i internacional li va anar atribuint, com a artista anònim i itinerant, un conjunt d’obres escampades per l’arc del Mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. També s’ha destacat que la inspiració directa del seu art en sarcòfags tardoromans li hauria permès crear un art original, i això li ha valgut el sobrenom del Picasso del segle XII.
Mestre de Cabestany “Capitell amb caps de lleons devoradors” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. Museu del Castell de Peralada. Font MNAC, Foto JSC
Els misteris sobre la seva formació i trajectòria, la seva presència a Rodes reutilitzant marbres antics de Carrara i del Proconès, i els dubtes que alguns autors han expressat sobre l’existència d’aquest mestre i el seu radi d’acció, han contribuït encara més a fer créixer el mite. Així, tant el Mestre de Cabestany com Sant Pere de Rodes s’han convertit en dos dels temes més universals de l’art romànic català.
Mestre de Cabestany “Timpà amb la benedicció, mort, resurecció i assmpció de Maria. c. 1160-1200. Santa Maria de Cabestany, actualment Notre-Dame-des-Anges. Font MNAC, Foto JSC
Andy Durgan:El POUM. República, revolució i contrarevolució
Editorial Sylone – Viento sur, 2025
L’autor
Historiador especialitzat en la guerra civil espanyola i principalment en el POUM. Autor de diversos llibres al respecte, citarem només l’anterior Voluntarios por la revolución en què hi trobem biografiats tots els milicians internacionals que varen formar de les brigades internacionals enquadrats en el POUM.
El llibre
Relativament curt -178 pàgines- està citant contínuament textos de l’època. No cal dir que amb molta profusió dels de Maurín i de Nin. Basats en aquests ens explica el que pensaven els dos dirigents que era principalment la ideologia del partit.
Situa molt bé el POUM en el moment històric en què va existir. També les afinitats i principalment les diferències amb els altres partits comunistes. La problemàtica amb la tercera internacional i les males relacions amb la URSS estalinista que varen portar a l’assassinat de Nin i altres dirigents i al cap i a la fi a la desaparició del partit perseguit per feixistes i comunistes de la línia estalinista.
Hi ha una petita biografia política de Maurin el dirigent del BOC abans de la fusió que va donar lloc al POUM i després el verdader dirigent d’aquest. També d’Andreu Nin i les seves dissidències amb els comunistes stalinistes.
Parla un cop més de la dicotomia feixisme / revolució, de les prioritats de fer la revolució o guanyar la guerra primer. De com els partits revolucionaris la CNT-FAI i el POUM van quedant superats pels esdeveniments a mida que avança la guerra i com el Partit Comunista i les seves idees van agafant protagonisme i poder.
Sobre les dones i la participació en la revolució, no ho veuen fàcil. Ha de ser a través de la incorporació al treball i en conseqüència en els sindicats. En la realitat de la guerra les dones varen donar suport al esforç bèl·lic fent tasques sanitàries i de rereguarda. Desmitifica la participació en el front que en tot cas no es va permetre amb la militarització que va decretar el govern.
En relació als fets de maig del 37 ens dona la versió poumista de què un cop expulsats del govern de la Generalitat que implicava un aïllament polític i no poder pactar amb la CNT es varen trobar que el govern volia desarmar als treballadors a la rereguarda i els va esclafar en els combats de carrer. Finalment el Govern central dominat ja per el Partit comunista, un cop agafat el control de l’ordre públic, va declarar il·legal el POUM i començaren les persecucions als seus membres.
Més informació
Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 6 de novembre de 2023. Trobareu un ampli resum de la sessió a càrrec de Miquel Nistal. Vegeu el Blog d’Història
La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.