Etiqueta: Països nòrdics

Pel·lícula del 2014, que va passar sense pena ni glòria, més aviat pena, que jo la vaig celebrar emocionada, a la sortida dels cinemes Balmes, ho recordo perfectament. Em van estranyar, i molt, els comentaris, però ara l’he trobada a Filmin, i en català, i l’he tornada a veure per intentar entendre, si podia, cóm la va jutjar massivament la crítica, i cóm l’havia rebut jo. I em sembla que sí, que sé per on va.

Es tracta de l’adaptació fidel d’una més que coneguda obra de teatre nórdica de finals del s. XIX d’August Strindberg, que juntament amb Ibsen varen retratar els personatges femenins sense embuts, però des de l’hemisferi nord, o sigui, protestant, i a més amb visions divergents. Aquests tres conceptes en negreta són els que intentaré comentar.

Fidel. Aquí tenim un primer escull. Liv Ullmann, la directora, sueca precisament, encara que no de naixement, agafa una obra de teatre ja clàssica i la trasllada, per mi de manera preciosista, al cinema. No dic adapta, trasllada, important. Tots sabem que el teatre te un llenguatge i el cinema un altre, i sobretot uns tempos molt diferenciats. Ella es queda amb el teatral i ho filma, ni més ni menys: pocs exteriors i diàlegs punyents, en una relació d’atracció mútua entre una aristòcrata i un criat, i on el poder serà la protagonista. Acostumats a un cinema, que fins i tot el que no és d’acció, és ressolutiu, ens costa que una càmera es planti davant d’un rostre, que no parla, però ens ho explicarà tot, si li donem temps. Aquí està el secret: cóm vivim i gestionem el temps. Ens costa l’espera.

Ja des de finals del s. XVIII aquest tipus de trames es desenvolupen de forma esporàdica. Les Amistats perilloses de Choderlos de Laclos, serien un exemple. Però a finals del XIX són habituals. Hem de recordar quatre grans novel·les del moment amb dones que pensen per si soles: Madame Bovary, Anna Karenina, La Regenta i Effi Briest. I que els novel·listes, des de tradicions diferents, volen treure els personatges femenins de la mirada del Romanticisme. I a unes les fan adúlteres, d’altres lluitadores des de la solteria i sovint, no sempre, recordem Emile Zola, des de les classes no benestants.

Nórdica. No només la narrativa agafa aquest camí, el teatre també, i Strindberg i Ibsen ho encapçalaran de forma irrevocable. Com deiem la novel·la romàntica havia fet estralls, amb un missatge en el qual elles sempre esperen. Tot els hi ve donat, la formació només domèstica, que no poden exercir i el matrimoni, evidentment. El pensament del socialisme utòpic està més que arrelat en la filosofia, no sense crítics aferrissats, i propugna el matrimoni per amor. Això representa que permet a les dones tenir poder de decissió. I aquesta decissió s’extendrà a totes les dones en general. Per això comento que Zola ho traslladarà a la dona treballadora, aquella que a la industrialització no li importa que se la consideri més feble i de segona, sempre que treballi com un home i per als homes.

A finals del segle XIX, el dramaturg noruec Henrik Ibsen va canviar totalment les regles del teatre, en instaurar un realisme que encara veiem a les obres d’avui dia. Ibsen va revolucionar els escenaris europeus i els va allunyar d’allò que s’havien convertit: un passatemps, una mera distracció contra l’avorriment. En canvi, va introduir un nou ordre de reflexió moral.

Sense personatges de conte de fades ni trames impossibles, Ibsen va entrar el públic a les cases de la gent corrent, on els burgesos amagaven els seus secrets més ben guardats. El qüestionament de l’ordre establert i els hàbits de la classe mitjana, representada amb gran realisme, van donar peu a trames que el mestre va desenvolupar amb diàlegs mordaços i cuidant els detalls meticulosament. Això li va valdre un reconeixement històric fins el nostres dies. És un assidu dels teatres. Com ho és Strindberg. Ambdòs tenen una visió del món dins de l’ètica protestant.

Protestant. Per a tots dos dramaturgs la dona és una força silenciosa. Domina psicològicament com a forma de compensació, davant de la impotència d’aconseguir un total reconeixement per part de la societat, que encara pateix un munt de prejudicis. A les seves obres podem sentir la tensió latent que resulta de la fallida entre les capacitats de la dona i la frustració de no poder-les desenvolupar en tota la seva esplendor. Aquesta força sorgeix també per la creença en l’esperit alliberador del treball.

Strindberg també reflecteix aquesta força femenina davant de l’adversitat. Però a diferència del primer, no mostra la noblesa, sinó que prefereix mostrar-nos el maquiavel·lisme i les baixes passions com els mòbils psíquics del personatge femení; a diferència d’Ibsen, la dona no és un ésser noble, sinó obscur, ple de ressentiments i capacitat de fer mal. És important la diferència perquè té un contingut alliçonador, molt propi del protestantisme.

Reflexió moral hem dit, sí i en els inicis del capitalisme, també. L’alliberament per la força del treball és una de les perseverances calvinistes que més èxit han tingut.

Tornada a veure li reconec una exigència per a molts desmesurada, jo he estat capaç, un altre cop, de deixar-me engolir per uns primers planos explicits, gràcies a dues interpretacions molt potents i a una direcció que coneix perfectament a la Senyoreta Júlia. Em sembla que els que no els hi va agradar la pel·lícula, tampoc els agradaria l’obra de teatre. Senyors, Strindberg era/és això.