Categoria: Teatre

Categories
Música Teatre

1936. La Guerra d’Espanya en tres hores i mitja

1936. L’any en què Espanya entrà en xoc

Agraeixo a l’amic Emilio Silva, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) que em va enviar un enllaç de l’obra teatral 1936, (representada entre el 29 de novembre de 2024 i el 26 de gener de 2025) i que la 2 de TVE va emetre el proppassat 28 de maig de 2026, a les 22.00h, i que ara podeu recuperar a RTVE Play https://www.rtve.es/play/videos/la-2-es-teatro/1936/17001027/, una adaptació de l’obra original 1936 per a televisió enregistrada al campus de Leganés de la Universitat Carlos III de Madrid de tres hores i mitja de durada.

L’he vista dues vegades, una per gaudir-ne i l’altra per fer aquesta crònica. En general, és cert que el teatre perd autenticitat quan es passa a la televisió. No és aquest el cas. No he vist l’obra teatral en directe, però la que podeu veure aquí és una obra que impacta, que fa pensar, que commou, que fa somriure, que ensenya, que mostra la barbàrie, que distreu i que no es fa pesada, malgrat les tres hores i mitja de durada.

Cristina Arias en ‘1936′. Font: rtve

Quatre actors i quatre actrius conformen l’elenc de l’obra: Antonio Durán ‘Morris’, Mamen Camacho, Natàlia Hernández, Maria Morales, Francisco Ochoa, Cristina Arias, Guillermo Toledo i Juan Vinuesa, dirigida per Andrés Lima i escrita per Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga. A més de notables historiadors que han assessorat el guió.   

Un repartiment paritari a més d’un cor que amb els càntics teixeix el paisatge de l’època, representa l’obra. Cadascun es posa a la pell de diversos dels personatges històrics que habiten el 1936 sobre l’escenari: Guillermo Toledo, per exemple, interpreta els generals Yagüe i Miaja; María Morales, Manuel Azaña, Largo Caballero i Clara Campoamor.

Guillermo Toledo en l’obra ‘1936’. Font: rtve

Descripció, arrels i emoció

Aquesta obra teatral està dividida en tres actes, el primer és més descriptiu, presenta situacions poc conegudes, com els afusellaments indiscriminats realitzats a la plaça de toros de Badajoz per les forces revoltes; el segon presenta alguns detalls ocults de la trama colpista, com ara les seves arrels, orígens i la base del seu finançament econòmic; i el tercer és més emocional amb la culminació de la Batalla de l’Ebre, la derrota de les forces republicanes, l’exili emprès per Azaña o la clamorosa cicatriu que continuen suposant les més de 58.000 víctimes que continuen a les 2.567 fosses comunes que hi ha a Espanya encara avui.

El muntatge arrenca a l’estiu del 1936. D’una banda, els Jocs Olímpics de Berlín comencen l’1 d’agost. Per part seva, les Olimpíades Populars a Barcelona, ​​amb representació del món democràtic, s’inicien el 19 de juliol. La llegenda explica que Goebbels, ministre de propaganda de Hitler, decideix que la música oficial dels JJOO del tercer Reich sigui la Novena Simfonia de Beethoven (L’himne de l’Alegria). Però Pau Casals, que és el comissari cultural de l’Olimpíada Popular a Barcelona, ​​munta en còlera i decideix que de cap manera Beethoven serà “segrestat” pels nazis. A partir d’aquell moment l’Himne a l’Alegria es cantarà a la inauguració de les Olimpíades Populars a l’estadi de Montjuïc.

‘1936’. Font: rtve

Pocs dies abans de la inauguració de les Olimpíades, el general Mola, «el director» de l’imminent cop d’estat, cursa un telegrama xifrat als militars que se sublevaran contra la segona República. El contingut en clau diu  així: «El pasado día 15, a las cuatro de la mañana, Elena dio a luz un hermoso niño» El missatge indicava que la rebel·lió militar començaria el 18 de juliol a les cinc del matí». Era el principi d’un dels episodis més terribles de la història d’Espanya.

Un altre dels documents en què s’han basat els autors -i que fa de nexe d’unió durant tota l’obra- és el Diari de Pilar Duaygües, una adolescent de 14 anys que, durant mesos, va immortalitzar el que passava a la ciutat de Barcelona i, sobretot, com l’afectava a ella i a la família, que eren del bàndol republicà. Un testimoni únic que reflecteix com els joves van viure la Guerra Civil.

Al llarg de tres hores i mitja de durada veurem desfilar personatges clau a la Guerra d’Espanya com, Pau Casals, Queipo de Llano, Manuel Azaña, la Passionària, el General Mola, el General Yagüe, Francisco Franco, Primo de Rivera, Clara Campoamor, Rosario la Dinamitera, George Orwell, etc. a més del Cor de Joves de Madrid.

Mamen Camacho en l’obra ‘1936′ com la Passionaria ‘1936’. Font: rtve

Una crítica de 1936

Tot i la seva llarga durada, 1936 transcorre a molt bon ritme i no es fa pesada en cap moment. Bé és cert que la primera part és la menys brillant de les tres, almenys pel que fa a força dramàtica. La segona és una explosió d’emocions i fluïdesa narrativa. Mereix una atenció especial l’episodi en què milers de civils del bàndol republicà fugen de Màlaga, camí d’Almeria, mentre són massacrats per l’exèrcit de Franco al costat d’avions alemanys i italians. Tota aquesta llarga escena és una joia, des del començament amb María Morales i Mamen Camacho cantant Los cuatro muleros fins a la resolució amb un genial Juan Vinuesa, interpretant un membre de Creu Roja, banyat en llàgrimes per la tragèdia.

La segona part es completa amb l’esdevenir de la Guerra a Barcelona (genial la trobada entre els personatges interpretats per María Morales -del bàndol republicà- i el d’Antonio Durán Morris -del bàndol colpista-), l’esquinçador bombardeig a la ciutat de Guernica i l’actuació d’un grup d’artistes en un teatre de Madrid quan irrompen les bombes. els espectadors, que sentiran a les seves pròpies carns el pànic i la por del soroll ensordidor de les bombes.

La tercera part del muntatge és també excel·lent. Comença amb un esquetx molt graciós de Natalia Hernández, que interpreta la Senyora Guerra. En un muntatge de tal dramatisme, s’agraeixen uns quants minuts de rialles. Tot seguit arriba una altra de les escenes més potents del muntatge: la batalla de l’Ebre, narrada i posada en escena amb enorme brillantor. Magnífics tots els actors i esplèndida la direcció. Per concloure, 1936 acaba amb un epíleg bonic i emocionant que té lloc actualment en una fossa comuna. Molt ben resolta la posada en escena d’aquest desenllaç per part d’Andrés Lima, que suposa el colofó ​​perfecte per a un muntatge extraordinari. Un record i un homenatge a tots els avis Emilios dels seus nets Emilios.

‘1936’. Font: rtve

Nota d’edició: La part de crítica ha recollit, adaptat i traduït algunes idees de la de Teatrero de Aldo Ruíz 12-12-2024

Categories
Teatre

Anem d’aniversari

El Festival Grec i el Teatre Lliure estan d’aniversari, d’aniversari rodó: 50 anys oferint espectacles d’alta volada a una ciutat que se’ls hi ha rendit any rere any. I aquest 2026 l’Institut del Teatre li dedicarà un Simposi Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur, que recorrerà la trajectòria d’aquests 50 anys, desprès d’aquells inicis tan celebrats en un petit teatre de Gràcia.

La tria de Brecht, de l’Òpera de tres rals suposo no és casual. Es teatre popular, compromés, arriscat al seu moment. Un clàssic ja avui, que permet moltes mirades i versions. Els teatreros de la revista Núvol li dediquen un article que ens posa al dia d’aquesta nova aproximació a la duresa del capitalisme més sagnant. Segurament serà dura i també magnífica.

Aquí us deixo la versió que la gran Ute Lemper fa de Mackie el Navalla, el més proper que hi ha a les versions dels teatres i cabarets alemanys dels anys 30. Sempre que venia a Barcelona ni li passava pel cap no incorporar-la al repertori. Però em deixareu que us recordi una de les millors versions que mai se n’ha fet, les moltes que va fer la Gran Dama del Jazz.

Categories
Teatre

El vers flueix com un doll

La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.

Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.

Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.

El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.

Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.

I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.

Categories
Teatre

Les coses excepcionals = extraordinàries, insòlites, inusuals, úniques

Així vaig acabar el dia de Sant Jordi, una festa única per un final amb terrabastall. No és la primera vegada que la fan, però cada cop col.lapsen. La sala és tan petita, que al final, la resta d’espectadors semblen els teus veïns de l’escala, amb els que t’hi entens, es clar.

Tinc una mena d’assessor teatral o de l’espectacle en general, que em va demanar que el dia de Sant Jordi no em cansés gaire, perquè tocava acabar-ho bé, de traca i mocador. I així va ser.

Resumint molt, molt: el més important és el públic, i la història i quina història, quanta tendresa. Tota la resta no existeix, o volen fer que no existeixi, i per això és tan captivadora, tan propera, tan benefactora.

Us deixo la crítica que al seu dia va fer Núvol, que també explica la companyia, els objectius, etc. Una peça com aquesta és una màquina de portar gent al teatre, encara més de la que hi va actualment, però només es pot fer en petit format, petit, molt petit.

Categories
Teatre

Ho ha tornat a fer

Desprès de vint anys l’ha tornat a representar a Barcelona ciutat, només una setmana. Amb el teatre ple a vessar cada dia, se’ns ha tornat a posar a la butxaca.

Un actor, d’una completesa i minuciositat admirables, transita per un espai, un escenari buit, i un text ple de paranys o possibilitats d’interpretació. Un monòleg fals, perquè hi ha molts personatges, és cert, no està sol, però tots són iguals, o potser no? D’una exigència física i memorística a prova dels bons, i dels arriscats, i és que, com ell bé diu, li agrada el risc, i en teatre pot donar bons resultats, té més adrenalina.

Mai oblida de repetir on es va formar, a l’escola del mestre Jacques Lecoq, també d’una exigència física i d’improvització ben conegudes i aplaudides, i que no es cansa d’agrair.

Ha estat un plaer tornar-lo a tenir a prop. Ens ha donat les gràcies, per anar-hi. Jo crec que el públic li ha agraït encara més, que durant una mica més d’una hora, s’hagi donat la complicitat perfecte entre una gent que no es coneix i un paio sol d’alt d’un escenari, sense res més que una americana “reversible” i unes ulleres de sol. Com ell diu, això és el teatre.

Aquí deixo un parell d’entrevistes,

https://www.ccma.cat/3cat/sergi-lopez-ens-presenta-el-monoleg-teatral-non-solum/video/6288452/

https://beteve.cat/placa-tisner/sergi-lopez-non-solum-evolucionat/

Categories
Teatre

Trencant l’estigma en salut mental a través de l’escena

Joan Alcaraz

Pots ser tu, puc ser jo

Una producció d’Enraona Teatre

Dirigida per Joan Lluís Bozzo

Teatre social i salut mental a partir d’una història basada en fets reals.

Teatre del Raval

Dies 2 i 16 de juny del 2024

El teatre és diversió, entreteniment, escenari de les millors -i també pitjors- expressions, passions i impulsos de l’ànima humana. Però el teatre, a partir de la seva creativitat intrínseca, també és un fet social, arrelat a un temps i una història amb els quals ens identifiquem, perquè sentim ben nostres.

A partir d’aquí, la companyia de teatre social Enraona Teatre https://enraonateatre.com/, dirigida pel prestigiós actor, director i productor teatral Joan Lluís Bozzo, ens ofereix, a l’acollidor Teatre barceloní del Raval, un treball de teatre-document per tal de fer-nos reflexionar sobre la necessitat de trencar el mur de silenci o, fins i tot, el menysteniment que massa sovint  envolta i, singularment, aïlla les persones que pateixen trastorns de salut mental. A qualsevol edat i també els joves, grup en què principalment posa la mirada aquesta producció.

JOAN LLUÍS BOZZO, Actor, director i productor teatral i coaching actoral. President d’Enraona Teatre

L’obra cerca, molt oportunament, donar veu a aquestes persones i també a les seves famílies, que sovint se senten indefenses i incompreses i no sempre disposen dels recursos públics i institucionals -i també personals- necessaris. Trastorns i problemàtiques que, dissortadament, estan augmentant, a Catalunya i arreu.

La sinopsi de la producció és ben precisa: dues mares i dues filles adolescents relaten en primera persona les seves vivències en matèria de salut mental, atès que les filles, malauradament, pateixen la fatídica depressió i el no menys enutjós trastorn de la conducta alimentària.

La perspectiva entre ambdues generacions és, doncs, ben interessant i enriquidora, i els temes no poden ser més actuals: l’assetjament escolar, els abusos sexuals, l’ús de les xarxes socials, el suïcidi com a tan dolorós esclat final… En definitiva, difícils realitats que afecten les persones, les seves famílies -com en el cas, també, de Joan Lluís Bozzo, pare de la Maria, la principal protagonista, i de la seva mare i actriu a l’obra, Mariona Bosch– i les seves relacions íntimes i socials.

MARIONA BOSCH I NURI
Actriu, cantant i directora de doblatge

Un missatge d’esperança, amb debat final

A Pots ser tu, puc ser jo no es maquilla ni es mitifica, en cap moment, la salut mental. Cada una de les escenes destil·la la duresa dels fets reals en què es basa l’obra, acompanyades de colpidors dibuixos de pacients ingressats al Centre ITA Salut Mental https://itasaludmental.com/#, que mostren de primera mà la cruesa de les seves vivències. Alhora, l’obra  transmet un -necessari- missatge d’esperança i posa èmfasi en la importància, per part de les i els pacients, de demanar tot l’ajut, comprensió i empatia que els calgui.

Enraona Teatre entén, en definitiva, el fet teatral com a eina social, terapèutica, pedagògica i inclusiva. Per això, no és estrany -però tampoc resulta habitual en el marc de funcions escèniques- que, al final de l’obra, hi hagi un interessant debat al voltant dels temes i les problemàtiques que s’hi tracten. Un fòrum ben incisiu, conduït per professionals de l’entitat ITA Salut Mental  -que ha intervingut a les teràpies de la Maria- i la psicòloga Núria Reig, amb la participació dels espectadors que ho desitgen. Persones interessades en el discórrer d’unes difícils circumstàncies que poden afectar-nos -ai!- a totes i tots.

Categories
Teatre

Lluna plena

Si voleu gaudir d’un conte exquisit, d’una gran sensibilitat i una interpretació excel·lent, aneu a veure “Lluna plena”. És un preciós relat de l’escriptora japonesa radicada a Montreal Aki Shimazaki (Gifu,1954), que escriu en francès des que va emigrar al Canadà el 1981. Hi ha diverses obres publicades en català a l’editorial Nórdica i altres a  Empúries entre els quals “Lluna plena” , una novel·la curta traduïda per Mercè Ubach convertida en peça teatral amb dramatúrgia i direcció d’Àlex Rigola. Els quatre actors (Andreu Benito, recent guanyador del premi de la Crítica a la millor interpretació per L’home de teatre, Miranda Gas, Pep Munné i Lluïsa Castell) expliquen una bella una preciosa història: Sota l’ombra d’un cirerer florit, té lloc la història d’un matrimoni japonès, el de Tetsuo i Fujiko Nire. Un matrimoni gran en una residència d’avis. La dona pateix d’Alzheimer i un bon dia es desperta i no reconeix el marit, que dorm al llit del costat. Del present al passat, del record a l’engany, la faula parla de l’amor, del desamor, de la fidelitat, de la paternitat, de la mort, de la decadència, de la música i sobretot de les cigales.

La història flueix lentament, molt propera a l’espectador, gairebé com si te l’expliquessin a cau d’orella. La petita dimensió del teatre i la proximitat dels actors ajuda a crear aquest ambient de complicitat, i la professionalitat dels quatre protagonistes acarona suaument les oïdes i el cor del públic i aconsegueixen un lirisme i una bellesa escènica de gran qualitat. El treball dramatúrgic d’Àlex Rigola es excel·lent. Sortireu del teatre molt satisfets, si podeu aneu-hi, no us ho perdeu.

Heartbreak Hotel Teatre.

Fins al 2 de juny de 2024

Categories
Cinema i sèries Teatre

40 anys sense Tennessee Williams, i encara vigent

Fa uns dies em van recordar que fa just 40 anys que ens va deixar un dels creadors del teatre “modern”. I aquestes vacances he fet una marató Tennessee Williams a Filmin, perquè els guions cinematògràfics també són seus, desprès de sacsejar Broadway amb les seves polèmiques estrenes. I un reportatge sobre ell i el seu amic i col·lega Truman Capote. Ha estat un bany de realitat. De quan el cinema americà es va atrevir a explicar-se. Van ser uns anys d’una potència intel·lectual i de controversia social espectaculars, que francament es fan enyorar.

Tennessee Williams pertany a un temps i a unes generacions d’escriptors nordamericans que van girar la literatura com un mitjó, tota. Van encetar la modernitat. I aquí la llista és llarga i d’una potència que enlluerna, però ens centrarem només en el teatre, i en el cinema, perquè els tres grans noms: Williams, O’Neill i Miller van ser portats al cinema, com ho van ser els novelistes, amb l’ajut dels seus propis guions i de la ma dels més prestigiosos directors del moment. Va saber representar com pocs l’opressiva i sufocant vida del sud

Thomas Lanier Williams III havia nascut el 1911 a Columbus (Missisipi), al si d’una família travessada pel conservadorisme, el racisme imperant al sud del país, el fanatisme religiós —el seu avi era una figura destacada de l’església episcopal dels Estats Units Units— i la repressió sexual. Segons recordava el mateix escriptor, la seva mare acostumava a cridar de dolor quan mantenia relacions sexuals amb el seu pare, per la qual cosa sempre va presentar als seus fills el contacte corporal com una cosa indesitjable, fins al punt que no va ser fins passats els 26 anys quan va començar a tenir les primeres experiències sexuals amb altres persones. Aquest opressiu ambient va marcar la vida de tota la família. Fins i tot la germana de l’escriptor va acabar desenvolupant problemes emocionals que la van mantenir ingressada en una institució psiquiàtrica. El jove Thomas va decidir canalitzar el seu patiment a través de la literatura. Tot i que durant la seva època d’estudiant universitari va escriure una dotzena de peces teatrals, algunes de les quals van arribar a ser estrenades, el seu debut com a autor professional es va produir el 1940 amb Battle of Angels, una obra que va rebre molt mala acollida i que va ser reescrita posteriorment per Williams amb el títol La caiguda d’Orfeu.

L’entrada dels Estats Units a la II Guerra Mundial a conseqüència de l’atac a Pearl Harbour va fer que Thomas, que llavors ja havia començat a utilitzar el sobrenom de Tennessee pel seu origen del sud, fos cridat a files. Després de passar el reconeixement mèdic, l’escriptor va ser declarat inútil per al servei militar a causa de la seva addicció a l’alcohol, homosexualitat i inestabilitat emocional, sembla també ja amb problemes cardíacs. Gràcies a aquesta llicència, Williams va poder acceptar una oferta de treball com a guionista a Hollywood, activitat que compaginava amb l’escriptura de la seva pròpia obra dramàtica que, a diferència del que havia passat uns anys abans, va rebre molt bona acceptació per part del públic i la crítica. Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. Va ser nominat als Oscar, en la categoria de guió adaptat, el 1956 per Baby Doll i el 1958 per La gata…

El seu brillant teatre ha estat qualificat com una Bíblia d’atormentats i solitaris. Exactament és això, com ho són les obres dels escriptors surenys que el descrivien amb un crit d’angoixa i de rebel·lió alhora. Aquell Sud anclat en els símbols d’un passat que no hi havia manera de deixar enrera. Refinament i esclavitud. Aquelles banderes confederades que pengen de les mansions de les plantacions on les famílies s’arruïnen la vida per uns ideals que els destruïen. Des del punt de vista de l’èxit de crítica i popular, Tennessee Williams és sens dubte el dramaturg més important a sorgir en l’escena teatral americana en el període posterior de la II Guerra Mundial. Un dramaturg amb una habilitat especial per crear personatges d’impacte. No és fàcil de classificar d’acord amb estàndards literaris convencionals. És un regionalista que té un interès pel Sud i pel caràcter humà, les emocions personals, les crisis de personalitat. És un naturalista que ha creat alguns dels més sòrdids escenaris i els personatges més degradats de l’art dramàtic modern, però té un toc de conte de fades que imparteix un aire de fantasia a les seves obres més realistes. El teatre i cinema social, la narrativa que sortia de les plomes dels creadors nordamericans, just abans i desprès de la II Guerra Mundial, passats per Tennessee Williams adquirien uns filtres molt més íntims i personals. Tota la seva crítica al sistema passava per la pell d’uns personatges oprimits, que el que ens mostren són els resultats d’aquest sotmetiment en els propis individus. La seva homosexualitat manifesta i hiperbòlica va posar a prova l’opinió pública americana, com tants altres, que feien de més i de menys per ocultar-la, com a mínim al gran públic.

La seva gran popularitat ve indiscutiblement de les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les seves obres de teatre. Són un reguitzell d’obres mestres en mans de directors clàssics. Però com que ell era autor teatral, us proposo una obra, una de les primeres, per a alguns la millor, que representarà la companyia de laperla29 a la Biblioteca de Catalunya durant els propers mesos: El Zoo de Vidre.



Categories
Teatre

Coralina, la serventa amorosa

Text: Carlo Goldoni
Direcció: Oriol Broggi
Treball de text: Ramon Vila

Una producció de: La Perla 29

Oriol Broggi dirigeix aquest “divertimento” lleuger, amb una posta en escena senzilla on la importància del text és primordial, treballat amb gràcia i profunditat i representat per un repartiment d’actors de gran qualitat. Mireia Aixalà, en el paper de Coralina, molt enginyosa i divertida i a destacar també els personatges dels criats.

Coralina, la serventa amorosa, és una invitació a submergir-te en una història fresca i dinàmica que ens arriba de la Venècia del segle XVIII i que avui ens parla amb humanitat i ironia.

Amb Coralina, la serventa amorosa, el Teatre La Biblioteca es converteix amb una festa, un embolic de personatges teatrals però molt reals.

Personalment amb va recordar els arguments d’algunes de les “òperes buffa” de Mozart.

Carlo Goldoni neix a Venècia el 25 febrer de 1707. La seva família era burgesa però amb dificultats econòmiques. El 1733 marxa a Milá on va emprendre la tasca d’escriptor. De tornada a Venècia comença a escriure comèdies. En aquests textos Goldoni defensa un teatre de caràcters per sobre la farsa i la improvisació. Les obres de Goldoni són fresques i predicibles. El dramatug venecià va saber traslladar La Commedia dell’Arte de les places als teatres. Els seus personatges parlen de grans temes: el poder i l’amor.

Una obra molt recomanable, per passar una bona estona i deixar de banda durant dues horetes, les preocupacions del dia a dia.

Categories
Teatre

Els Conway d’en Llàcer

L’Àngel Llàcer és un home d’espectacle. Et podrà convèncer o no el que fa, però una cosa és segura, estarà molt ben fet. Dit això, què ha fet amb els Conway? un espectacle, que es delia per fer, on es serveix de l’escenogràfia de Marc Salicrú, que pocs teatres permeten, com un element més del temps i la vida que transcorre a l’obra i com aquest temps tracta als seus protagonistes.

Els britànics ens tenen acostumats a aquest tema, és molt reiteratiu a la seva literatura. Protagonistes i víctimes dels estralls pels imperatius de les revolucions industrials, de l’Imperi i dels aires entre les dues Guerres, viuen en pròpia pell els sacseigs i les incerteses, i res és segur, el futur no es pot preveure, ni tirant les cartes, i el passat ens mostra tots els errors comesos. Una mare (Marcia Cisteró), que n’ha fet molts i a qui fins i tot li costa acceptar-los quan són ineludibles. Les bombolles dels benestants són fràgils i esclaten. Això els hi passa als Conway. La nostalgia i la malenconia, inevitables, no serveixen de res, no ajuden, per això hi ha un personatge (Biel Duran) el més insignificant, el més menyspreat, que ho sap, i resulta ser el més visionari, el més llest?

Podríem fer la comparació amb l’obra que Mario Gas va representar fa trenta anys. No ho faré, perquè cada creador té visions, motivacions i criteris per encarar una peça, i totes poden ser encertades, també depenent del moment en el qual es fan.

Al principi he ressaltat l’escenografia, i no ho faig perquè sigui épatant, que sí, tècnicament astuta i enginyosa, sinó perquè defineix l’obra, l’acompanya, s’hi integra, la custodia. Teatre de text sí, amb un primer acte que fa patir una mica, perquè sembla que estem davant de Mujercitas, però Priestley ho va concebre així, suposo, per advertir-nos que tot serà molt vulnerable, malgrat l’alegria de les noies. I a partir d’aquí els aconteixements es precipitaran.

Quan es va fer el TNC va rebre moltes crítiques de massa monumentalitat i altres adjectius, que proferien professionals encongits, aquells que confonen el bon teatre amb l’escassetat, amb l’estretor, impedint que totes las altres arts i els oficis que li són comuns es manifestin com el director prefereixi. Avui el Nacional ha aconseguit un prestigi, que ningú li pot questionar; els diferents directors/res del qual han treballat per fer un teatre per a tots els públics, i de nivell, a vegades difícil de transitar entre tradició i innovació. No he sigut mai, mai, partidària de rebaixar el nivell dels productes culturals, més encara si es pensa en el gran públic, al contrari. El TNC ho és de públic i el paguem entre tots. I en Llàcer ha fet això, ni més ni menys. Aquí també ho sabem fer. Perquè tenim grans professionals de totes les especialitats teatrals, i per això els fem sortir a saludar els primers. I en vull ressaltar un, el Traductor, un assidu del nostre teatre, Joan Sellent, recentment reconegut amb el Premi de la Crítica, que tot i estar ja retirat l’ha traduïda, per saber el producte que en volien fer.

Hi ha una cosa que l’Àngel faria de primera. Ahir vaig poder felicitar a la Directora i no vaig creure convenient ni esmentar-ho, i és el que l’anterior Director va encetar, i seria una posada al dia del teatre català, del popular, del clàssic, del del Paral.lel. Hi ha molt que recuperar, en llenguatge, en història i costumari, en música, i fer-li un peeling general perquè lluieixi amb l’adaptació que els temps demanen.

Aquí alguns del que ja s’han fet del mestre Rusiñol

L’auca del senyor Esteve

Llibertat

L‘Hèroe

El Jocs Florals de Canprosa

Hi ha molts més autors revisables, que al seu moment l’ironia i la crítica ja la practicaven, no cal tenir por de caure en el provincianisme, els professionals que tenim no ho farien mai.