Categories
Arts plàstiques Teatre

La Veronal: harmonia i passió

https://pbs.twimg.com/profile_images/1541645560/l_400x400.jpg

Vagi per davant que no soc entesa en dansa, i menys en dansa contemporània, però sí que m’he apropat força a les arts plàstiques, pel plaer intrínsec, però també per curiositat, per saber cóm treballen els espais, els volums, cóm enquadren un pintor, un interiorista, un fotògraf o un director d’escena, per exemple.

I va arribar un festival Grec pandèmic, el del 2020, i un parell de fotografies publicitàries em van portar, sense encara saber ben bé per què, al MNAC a veure Sonoma de La Veronal. I allà mateix es va crear un vincle, que crec serà durador, doncs ja els he anat a veure fa uns dies al TNC amb Opening night una altra meravella. El que a mi m’arriba d’ells és una tècnica i coreografia acuradíssimes, però també mim, circ, antropologia, disseny, molt bon gust, tot això i molt més els porta aquest estiu al Festival d’Avinyó.

Ho comento també perquè a finals d’abril tornen a representar Sonoma al Mercat de les Flors, desprès de l’èxit de l’any passat al Grec. Jo hi torno. Quan una cosa és bona s’ha de fer saber. Ho necessitem.

La Veronal. Sonoma
https://www.lesarts.com/wp-content/uploads/2021/03/Sonoma_LesArts-Valencia.jpg
La Veronal. Sonoma

Categories
Teatre

Testimoni de guerra

Per Josep Sauret

Fitxa artística
Autoria: Pau Carrió
Direcció: Pau Carrió
Amb: Laura Aubert i Pol López

Peça teatral dramàtica sorgida d’unes entrevistes fetes a dones que varen patir la guerra de Bòsnia. Ben interpretada, potser molt soroll en algun moment. Pensem que és un homenatge a dos reporters de guerra de reconeguda vàlua i que varen tenir un tràgic final.

Ens parla molt de les conseqüències de la guerra sobre les dones, el patiment, les violacions com arma de guerra, els canvis en les parelles quan el marit torna del front i quan no torna, de com les famílies accepten els nadons d’aquestes violacions…De com la població i les dones en especial reaccionen enfront el dolor, el perill, en casos extrems com una guerra.

Obra molt oportuna  dins del  debat actual sobre la poca visualització de la dona en molts àmbits. Aquí hi tenim el de la guerra.

L’altre tema important que hi tracta és com Europa en general i Espanya en particular no varen ser capaços primer, que no comencés i després de frenar-la. Finalment fou la intervenció dels Estats Units a través de la OTAN que mitjançant accions militars (més patiment per les dones i la resta de població civil) va aconseguir una pau en una zona europea que tenim molt a prop.

L’obra està estructurada en dues històries paral·leles que coincideixen en el temps, que ens porten a plantejar-nos molts interrogants i a crear-nos consciència almenys de les paradoxes de la situació. Per un costat la guerra i la seva violència i per un altre els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 amb tot el seu component lúdic, de diversió i de mirar cap a un altre costat en referencia al que estava passant a tan sols 2000 Kms. de distancia.

Aquest paral·lelisme ens fa palès els interrogants i les paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. Tot un contrast que ens fa meditar.

En resum, una obra que a través de recordar uns periodistes (un va ser premi Pulitzer) no ens pot deixar indiferents ja que ens aporta molts elements per debatre, per meditar i per fer-nos veure que molts cops preferim mirar cap a un altre costat abans d’enfrontar-nos a una realitat que no volem veure.

Categories
Arts plàstiques Llibres Música Teatre

Harlem, Baldwin i els drets civils

No es pot canviar tot allò al que t'enfrontes, però res es pot canviar fins que no t'hi enfrontes.    James Baldwin 1924-1987

Els afroamericans havien suportat segles d’esclavitud i la lluita per l’abolició. El final de l’esclavitud no havia portat la terra promesa que molts havien imaginat. En canvi, la supremacia blanca es va restaurar ràpidament, legalment i violentament al Nou Sud, on vivien el noranta per cent dels afroamericans. A partir del 1890, els afroamericans van emigrar cap al nord en gran nombre. Aquesta gran migració va acabar traslladant centenars de milers d’afroamericans del sud rural al nord urbà. Molts van descobrir que havien compartit experiències comunes en les seves històries passades i també ara les seves circumstàncies presents incertes.

Les lleis de Jim Crow van portar molts afroamericans a esperar una nova vida al nord. Els grups racistes i els delictes d’odi fan alarmar les famílies afroamericanes del sud profund. La promesa de posseir terres no s’havia materialitzat. La majoria dels negres treballaven com a parcers atrapats en un cicle interminable de deutes. A la dècada de 1890, una plaga de morrut va danyar la collita de cotó a tota la regió, augmentant la desesperació. Tots aquests factors van servir per empènyer els afroamericans a buscar millors vides. L’economia del nord en auge va forjar l’atracció. Les feines industrials eren nombroses i els propietaris de fàbriques buscaven mà d’obra barata arreu. Aqui va aparèixer la necessitat d’uniformitat amb l’anomenat melting pot no només dirigit als afroamericans, sinó als immigrants d’altres tradicions culturals. Era l’americanització dels que volien viure allà, una assimilació a canvi de la renúncia de les seves arrels. Molts cognoms van ser canviats per acostar-se més a l’anglès, i va propiciar el sentit de comunitat local.

Malauradament, els habitants del nord no van acollir els afroamericans amb els braços oberts. Tot i que els sistemes legals dels estats del nord no eren tan obstruccionistes cap als drets afroamericans, el prejudici entre la població estava molt arrelat. Els treballadors blancs es van queixar que els afroamericans inundaven el mercat laboral i baixaven els salaris. La majoria dels nous immigrants es van trobar segregats a la pràctica en barris marginals urbans. El més gran d’ells va ser Harlem. En lloc de rebolcar-se en la compassió de si mateixos, els desposseïts van experimentar una explosió d’orgull cultural. Era el moment d’una celebració cultural. De fet, la cultura afroamericana va renéixer al Renaixement de Harlem o Harlem Renaissance a Nova York. Escriptors, actors, artistes i músics van glorificar les tradicions afroamericanes i, alhora, en van crear de noves.

L’escriptor més prolífic del Renaixement de Harlem va ser Langston Hughes. Hughes va desestimar les influències dels poetes blancs i va escriure amb el metre rítmic del blues i el jazz. Claude McKay va instar els afroamericans a defensar els seus drets en els seus versos poderosos. Jean Toomer va escriure obres de teatre i contes, així com poemes, per plasmar l’esperit del seu temps. Els editors de llibres aviat se’n van adonar i van patrocinar molts d’aquests talents. Zora Neale Hurston es va fer notar ràpidament amb la seva novel·la, Els seus ulls estaven mirant Déu, potser l’escriptora menys compromesa però d’un èxit aclaparador. La música va conèixer la prosa en forma de comèdia musical. Sovint, la producció de Shuffle Along de 1921 s’atribueix a l’inici del moviment. L’actor Paul Robeson va captivar el públic amb les seves memorables representacions escèniques.

Cap aspecte del Harlem va donar forma a Amèrica i a tot el món com el jazz. El jazz va ignorar moltes convencions musicals amb els seus ritmes sincopats i els seus solos instrumentals improvisats. Milers d’habitants de la ciutat van acudir nit rere nit per veure els mateixos artistes. La improvisació significava que no hi hauria dues actuacions iguals. Harlem tenia el famós Cotton Club i comptava amb el talent de Duke Ellington, entre altres. La joventut ballava Lindy Hop al Savoy. Jelly Roll Morton i Louis Armstrong van atreure a un públic enorme, els nord-americans blancs i afroamericans van viure la febre del jazz. Cantants com Bessie Smith i Billie Holiday van popularitzar la veu del blues i el jazz, també demostrant el valor de la comunitat i denunciant la radicalització blanca. Harlem era un gran altaveu de reivindicació.

Les constants dificultats que van afrontar els afroamericans al sud profund i al nord urbà van ser greus. Calia que l’entorn de la nova ciutat nord-americana apropés algunes de les ments més grans del moment. Harlem va proporcionar grans obres que d’una altra manera podrien haver estat perdudes o mai produïdes. Els resultats van ser fenomenals. Els artistes del Harlem van transformar, sens dubte, la cultura afroamericana. Però l’impacte en tota la cultura nord-americana va ser igual de fort. Per primera vegada, l’Amèrica blanca no podia apartar la vista.

El final de l’auge creatiu de Harlem va començar amb la caiguda borsària del 1929 i la gran depressió. Va anar aguantant fins que la llei seca va acabar el 1933, cosa que va significar que els patrons blancs ja no buscaven l’alcohol il·legal als clubs de la zona alta. El 1935, molts residents de Harlem havien passat a buscar feina. Van ser substituïts pel flux continu de refugiats del sud, molt necessitats d’ajuda pública. El Harlem Race Riot de 1935 o El motí de Harlem de 1935 va tenir lloc el 19 de març. Ha estat descrit com el primer motí racial “modern” a Harlem, perquè es va cometre principalment contra la propietat en lloc de contra les persones, i va esclatar després de la detenció d’un jove lladre, la qual cosa va causar tres morts, centenars de ferits i milions de dòlars en danys materials. El motí va ser un motiu de mort per al Renaixement de Harlem. Una època daurada per a artistes, escriptors i músics afroamericans. Va donar a aquests artistes orgull i el control de com representar l’experiència negra en la cultura nord-americana i va preparar el terreny per al moviment pels drets civils.

Mapa històric detallat de Harlem, que inclou una història pictòrica dels seus residents més famosos i llocs culturals importants.

I ara és quan em refereixo de forma inquestionable a James Baldwin. El seu entorn i les seves urgències apareixen en aquest documental del 2016, fet a partir d’un text inacabat del propi Baldwin I’m not your negro, a Filmin i a Netflix, sorgit desprès dels assassinats de Malcolm X, Martin Luther King, Medgar Evers, que explica el racisme als USA i la necessària lluita pels drets dels afroamericans. El documental no inclou cap frase que no sigui de Baldwin: ell és el guionista als crèdits. Les imatges mesclen abundant material d’arxiu i inclouen algunes entrevistes i debats amb l’escriptor, així com imatges recents de les batusses de Ferguson i Baltimore o de la presa de possessió d’Obama el 2009. A través del relat de James Baldwin, el documental és el testimoni definitiu que la segregació no es limita a les fronteres sudistes, així com tampoc és un fenomen que s’hagi de “subscriure” al passat. El que explica és el mateix Moviment i els esdeveniments més importants, des de Montgomery fins a Nova York passant per Los Angeles. L’eco de les revoltes de llavors arriba fins avui creant constants ponts entre el passat americà i un present ple de qüestions no resoltes. El valor del documental és que condensa el valor de la filmografia documental entorn del Moviment dels Drets Civils i la constant interpel·lació al present més immediat

Nascut ja al Harlem que hem descrit i en un entorn molt humil va tenir la sort de tenir una mestra, la mestra, que aviat va veure les qualitats que un adolescent apuntava. També va tenir com a company de classe el gran fotògraf Richard Avedon i l’escriptor Countee Cullen com a professor. El seu interès per la literatura va aparéixer aviat i el seu esperit crític també el va acompanyar, tot i no anar a la Universitat, com a conseqüència de la mort del seu padrastre i dels vuit germans que s’havia d’ajudar. Va fer tota mena de feines, però també l’assitència als cercles del Greenwich Village on l’escriptor Richard Wrigth va endevinar el talent que podia sorgir, i li va aconseguir una beca per escriure la primera novel.la, (al llarg de la seva vida va guanyar la prestigiosa Beca Guggenheim i la Beca de la Fundació Ford), i poder viatjar per primer cop a Paris, on coneixerà els existencialistes, més concretament Jean Paul Sartre amb qui el va unir un fort lligam. Per tant, l’autoexili va ser una cura, de la qual Baldwin va sorgir enfortit, i molt capaç d’enfrontar-se el problema de ser negre als Estats Units. Això era 1948 i Paris no era una festa, just havia acabat la II Guerra Mundial i estava tot per reescriure, però sí una potència intelectual i política.

El seu vincle amb França ja no es va trencar mai més. N’era un assidu. Quan a Estats Units notava una pressió que l’adoloria massa, en marxava. La seva homosexualitat i el seu compromís amb el moviments pels drets dels afroamericans representaven una càrrega duríssima. Va viure els darrers anys, fins el 1987, a Saint-Paul-de-Vence, a la Provença, una residència que rebia un fluxe constant de visites d’artistes de tota mena i de tots els continents. Les seves estades allà li van esperonar encara més el seu compromís amb la lluita social. Coetani i col.aborador d’altres liders, i successor de les reivindicaions de William Edward Burghardt Du Bois, Baldwin es va comprometre amb el moviment afroamericà pels drets civils.

La seva obra és un conjunt de novel.la, conte i assaig que té un fil conductor: la lluita pels drets civils dels afroamericans. Harlem serà, necessàriament, un dels nuclis conceptuals d’aquest narrador, l’estigma d’aquest barri queda en moltíssims dels personatges que habiten els textos de Baldwin. Fill d’un predicador, figura severa que va deixar marca, aquesta experiència vital es transforma en literatura, i la dominant ombra paterna apareix en contes i novel·les, unes vegades exposada directament i altres de manera simbòlica. No és Baldwin escriptor les obres del qual segueixin una línia de desenvolupament única. És a dir, en la concepció de la seva literatura procura explorar al mateix temps diversos nivells de significat. Els seus personatges negres podran patir a causa de la discriminació racial, però alhora tenen conflictes sorgits de la seva condició humana. Com Henry James havia influit en ell, tal com ho reconeixia, ell ho va fer abastament en les generacions posteriors, sobretot en la gran novelista de la negritud, la contundent i reconeguda Toni Morrison.

I per copçar la seva fortalesa i el seu compromís ens situem a l’any 1965, debat a la televisió entre ell i William F. Buckley on es pot gaudir d’un discurs immens de Baldwin ple d’arguments ètics i intelectuals, amb una esplèndida retòrica, en front del supremacisme més ranci i només visceral del seu oponent. Aquest discurs encara avui és motiu d’estudi.

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra.

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (I)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019

Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.

Resum d’uns fets : 1919-1933 República de Weimar.

L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.

Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos,  i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.

L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.

Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.

L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.

La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.

La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.

Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural

Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.

La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.

Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.

Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica.  1927 Sinfonia d’una gran ciutat

En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.

Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.

========================================================

Categories
Internet i blogs amics Teatre

Teatre de confinament

El Grec 2018 cierra con un 90% de ocupación en Montjuïc
Foto: EuropaPress

No cal que us digui que estem vivint uns moments molts durs. Si quan brindàvem celebrant l’arribada d’aquest 2020 ens haguessin dit que abans d’arribar a la meitat d’aquest any estaríem patint una pandèmia com aquesta, no ens ho haguéssim cregut. Encara recordo aquells comentaris que fèiem:

El 2020 serà un bon any!
I tant que sí! Ha, ha, ha,…
No hi ha cap dubte, un número tan rodó ens ha de portar moments rodons. Ha, ha, ha…
També els anys vint del segle passat van ser bons, no? Doncs ara també! Ha, ha, ha…

I ara estem confinats. Amb moltes persones malaltes i amb un nombre de víctimes mortals que puja dia a dia. Des d’aquí, volem enviar un missatge de solidaritat per a totes les víctimes i les seves famílies.

Pel que fa a la cultura, una de les conseqüències d’aquest confinament és el tancament dels teatres. Sense anar més lluny, jo mateix m’hauré perdut, per ara, nou o deu representacions! (cadascú té els seus vicis). Sort que companyies i sales ens estan fent una bona oferta per veure teatre per internet. És evident que no és el mateix. El teatre vist per pantalla perd molts dels seus ingredients fonamentals, tan emotius com artístics. Però malgrat tot, crec que val la pena fer-hi un cop d’ull. Aquí us faig un resum de l’oferta (que és força gran!) d’aquelles obres que, tot i la dificultat de la visió plana, d’entrada, crec que són recomanables.

Teatre Lliure

El Teatre Lliure ha engegat una campanya anomenada #LliureAlSofà en què ens aniran oferint obres ja vistes a les seves sales. A l’hora d’escriure aquesta entrada ja arribem tard a veure la primera producció (visible fins ahir dia 22) que era Hamlet dirigida per Pau Carrió i protagonitzada per Pól López (Premi Butaca 2016 al millor actor).

La següent serà una adaptació feta per Anna Maria Ricart  de Jane Eyre de Charlotte Brontë, amb direcció de Carme Portaceli (temporada 2016-2017) i que va tenir els Premis Butaca 2017 a la Millor Actriu per a Ariadna Gil i al Millor Actor de repartiment per a Abel Folk. La podrem veure de dijous 26 a dissabte 28 a les 20h i diumenge 29 a les 18h.

Foto: Teatre Lliure

Segurament en podrem veure més. Hem d’estar a l’aguait!

Teatre Nacional

El Nacional ofereix la possibilitat, gràcies a Arola Editors, de llegir en format digital gratuïtament els textos de la seva Biblioteca del TNC.

A TV3 a la carta podem veure L’art de la comèdia d’Eduardo de Filipo, dirigida per Lluís Homar (temporada 2014-2015 al TNC) i interpretada per Andreu Benito, Joan Carreras, Roger Casamajor, Lluís Homar, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Quimet Pla, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Lluís Villanueva i Pau Viñals. Una comèdia molt intel·ligent amb una direcció i un repartiment de luxe.

Foto: TNC

Sala Flyhard

Aquesta petita sala de Sants també ens convida a veure teatre des de casa. Han programat tres espectacles que podem visionar fins al proper diumenge 29.

  • Tortugues: la desacceleració de les partícules escrita i dirigida per Clàudia Ceró (temporada 2014-1015). Va tenir el Premi Butaca al millor text teatral 2015. És una comèdia molt interessants sobre els diferents ritmes de vida d’una parella (més).
  • La pols, escrita i dirigida per Llàtzer Garcia (temporada 2013-2014). Reaccions dels membres d’una singular família quan el pare mor (més). Va tenir el Premi de la Crítica de Barcelona 2014 al millor text.
  • New Ordre, escrita i dirigisa per Sergi Pompermayer. Tres persones de classe mitjana, dos homes i una dona, que decideixen passar a l’acció per canviar el món (més).

La Calórica

La Calórica és una companyia que precisament aquesta temporada ha celebrat el seu desè aniversari. Ho han fet representant el seu primer muntatge Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I amb totes les entrades venudes. És un grup molt original i amb unes produccions molt bones. Ho podrem comprovar amb aquests espectacles, entre d’altres, visibles per la xarxa, tots d’autoria pròpia.

  • Bluf (2014). Barreja imaginària de novel·la gràfica, realisme íntim i comèdia esbojarrada per construir una historia múltiple sobre personatges que no volen triar per por a perdre i perden perquè no volen triar (més).
  • Sobre el fenomen de les feines de merda (2015). Parteixen del cèlebre article de l’antropòleg nord-americà David Graeber per construir un espectacle d’històries breus, amb una bona dosi d’humor per reflexionar sobre la feina (més).
  • Fairfly (2016). És una comèdia sobre la bombolla de les startups i la cultura emprenedora. Volem canviar el món? O només estem intentant canviar la nostra posició al món?. Premis Butaca 2017 al millor text teatral i al millor espectacle de petit format. Premis Max 2018 al millor text revelació i al millor espectacle de petit format. Premi de la crítica de Barcelona al millor espectacle de petit format.

Aquesta és la meva selecció. M’he deixat moltes obres que aquests dies es poden veure per la xarxa, però no podia posar-les totes. A la pàgina de Teatre Barcelona trobareu moltes més propostes.

Categories
Teatre

Quan la primera seducció arriba amb perruca

Adolfo Marsillach en el paper de Marquès de Sade. Teatre Poliorama, Barcelona. 1968

Marat  Sade o el descobriment del teatre

1968, una grisa i apàtica Barcelona que només programava Els pastores i teatre de tresillo amb l’immenjable Martínez Soria. Dues nenes de 15 anys, que havien vist per televisió, per una televisió que deia unes mentides incommensurables, que a França la gent arrencava les llambordes del carrer per tirar-les a la policia dalt de cavall, que la Sorbona estava presa pels estudiants i que els obrers havien sortit de les fàbriques. Paris no era una festa, com deia anys abans Hemingway, però sí que era una oportunitat.

A la tardor, encara amb les fumarades de tot aquell brogit, que ens explicaven com podien els més grans, ens assabentem que arriba al Poliorama una obra que també havia capgirat Madrid. Un Marat Sade d’un tal Peter Weiss, que a Londres havia dirigit Peter Brook amb un èxit aclaparador. Que la porta, la dirigeix i l’interpreta en Marsillach, el que en diríem un home de teatre en majúscules, que burlava la censura amb un enginy envejable, que per cert havia fet la mili amb el meu oncle i durant molts anys li va enviar entrades quan venia a Barcelona. L’obra ja ve avalada per escàndols i disturbis durant els pocs dies que la van deixar fer a Madrid. Hi volem anar, i hi anem, acompanyades d’una mare, no fos cas que s’acabés a garrotades.

La il·lusió que ens despertava anar-hi no va ser res comparable amb l’efecte que ens causà l’entrada a l’interior del teatre. Allò no era un teatre, allò era talment el manicomi de Charenton. No es veien les llotges, ni els llums, ni les parets. Les cadires de platea i d’algun lateral (jo estava a un lateral una mica alçada i tenia una visió magnífica) també es veien retocades. Els bojos estaven tancats en gàbies, amb unes robes destrossades i unes cares demacrades pel dolor i la incomprensió, per la falta de guariments i uns carcellers monstruosos. Allò era terrible i meravellós alhora; allò era entrar en un món desconegut on tenies que deixar-te emportar, o no calia quedar-se. I tothom es quedava, com no! Si no ho havíem vist mai, no havíem sentit mai tanta angunia i plaer al mateix moment.

Els diàlegs eren avassalladors, les interpretacions més, les provocacions al públic mai vistes i ben rebudes, fins i tot quan queien octavetes des del sostre, cosa que van aprofitar els grups antifeixistes, per barrejar-les amb les seves. Parlaven de revolució, de canvis polítics, del poder, dels drets de la gent. Sade era meravellosament fastigós i Marat era el malalt lúcid. Com diu en Pou, que era un estudiant de teatre, que feia de carceller sense text, s’havia entrat en la modernitat teatral.

A Barcelona va durar més dies que a Madrid, perquè just feia poc que ETA havia assassinat al comissari Melitón Manzanas. Però poc desprès van assassinar un estudiant i les Universitats de Madrid i Barcelona es van posar en peu de guerra. El 4 de febrer es decretava l’estat d’excepció a tot Espanya. En Fraga no volia clausurar l’obra, però Peter Weiss, sí, i, tot i que se li va exigir a Marsillach que seguís, s’hi va negar. Es ben irònic que no la prohibís la dictadura, sinó el seu propi autor com a protesta a la repressió brutal a la que un estat agònic encara s’aferrava. Despès el propi Marsillach va afirmar que era la millor obra que havia fet com a director.

Poques vegades he tornat a sentir aquella barreja de sensacions tant fortes i inesperades, però allà vaig poder copsar que hi havia un món fóra del que jo vivia, que l’art i la paraula podien trasbalsar d’una manera com mai havia experimentat. Estava contenta, molt contenta.

https://www.josemariapou.com/media/upload/gif/cache/28427298_1501114820_1100.jpg
Programa de mà del Teatre Poliorama, Barcelona 1968
Categories
Teatre

Instruccions per enterrar un pare

Autoria:  Carmen Marfà i Yago Alonso
Direcció:  Carmen Marfà i Yago Alonso
Intèrprets:  Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa
Escenografia:  Elisenda Pérez
Teatre: Sala Flyhard

Ha mort l’avi. El seu únic fill no té diners per a les despeses de l’enterrament i ha d’idear algun pla per enterrar el seu pare, sense haver de pagar el preu desorbitat de la funerària.

Comentari
Aquesta comèdia planteja una situació que molta gent s’haurà trobat alguna vegada. En el moment d’enterrar una persona de la família, a part del dolor per la pèrdua, cal afrontar unes despeses funeràries que, si més no, no estaven previstes. Això és el que li passa al protagonista. Els autors porten la situació a l’extrem i denuncien les convencions socials que cal assumir, en aquests moments tan tristos, si vols seguir els costums establerts.

Encara que no està al nivell de la seva primera obra Ovelles (magnífica!), Carmen Marfà i Yago Alonso han escrit una comèdia amb uns diàlegs ocurrents que us farà passar una bona estona. A més, la intimitat de la sala Flyhard, amb només 40 butaques situades a banda i banda de l’espai escènic, fa que no ens perdem cap detall de tot el que passa.

Per reflexionar sobre les despeses que apareixen després de la mort.

Més informació


Categories
Teatre

Sacarina

Resultat d'imatges per a "sacarina maldà"
El Maldà convertit en un bar de moda

Autor: Davide Carnevali. 
Traducció: Albert Arribas. 
Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. 
Direcció: Sergi Torrecilla. 
Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. 
Escenografia: Claudia Vilà. 

En una Barcelona poc il·lusionant, dos actors sota la direcció d’un productor poc fiable i seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els doni l’oportunitat de portar una vida digna.

Comentari
Entrem al Maldà i ens trobem que han convertit l’espai habitual en un bar. Sis o set taules baixes i tres taules altes situades com els vèrtexs d’un triangle equilàter. No es veu cap escenari. Dubto on m’he de seure per veure-ho millor, perquè no sé on es farà la representació. Aquesta és la primera sorpresa que ens trobem els espectadors que hem decidit anar al Maldà, aquest antic palau del segle XVIII, a veure l’última producció de la Ruta 40.

Sergi Torrecillas, membre fundador del grup i que hem pogut admirar aquests dies com actor en l’obra de la Biblioteca de Catalunya Només la fi del món, és l’encarregat, aquesta vegada, de dirigir els seu companys en aquesta comèdia àcida sobre la precària vida dels joves actors i actrius que s’han d’obrir camí en el món del teatre i de les sèries televisives en una ciutat com Barcelona.

Comentari del programa Àrtic de BTV, recollit per El Maldà

L’acció va passant en les taules altes, situades estratègicament, de manera que els personatges semblen uns clients més del bar. Els joves, i no tant joves, aspirants han de fer feines poc estimulants esperant l’oportunitat que els pugui assegurar una continuïtat laboral i artística. Però en mig d’aquesta precarietat, se’ns presenta el personatge del productor televisiu sense escrúpols, que amb la seva capacitat de seducció, els portarà al terreny que més el satisfaci, tot afirmant, hipòcritament, que hem de renunciar al lluïment personal i pensar en el resultat col·lectiu.

Les interpretacions són molt naturals i creïbles. La proximitat dels actors als espectadors fa que es puguin captar tots els seus matisos. Segurament, la denúncia podria anar més enllà. Tot i així, el muntatge fa reflexionar sobre les dificultats que poden tenir en el món de l’espectacle, fins i tot, els mateixos actors que l’interpreten.

La meva fitxa de l’espectacle