Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants
Capítol tercer
Exposició conjunta, per part de Robert Llimós, de Berta-Blanca T. Ivanow i de David Rosell, a la Galeria Tramuntana – carrer dels Arboços, 10 de Vulpellac / 06-06-2026.
“És una exposició sobre la il·lusió. La imaginació com a territori de coneixement. Hi ha experiències que la percepció ordinària no pot contenir, la seva veritat opera en una freqüència diferent de la que té el sentit comú. És una experiència sobre el límit del visible. Sobre la capacitat de l’art de fer present allò que la mirada directa no assoleix”.
Robert Llimós:
El 1996, realitzar per als JJOO d’Atlanta l’escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill, que tenia aquest nom, mort en accident l’any anterior.
Un any següent – 1997 – es va posar una còpia d’aquesta obra, a l’entrada de la plaça dels Voluntaris, en plena Vila Olímpica, al costat del Port Olímpic de Barcelona.
Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada amb estil expressionista.
Miraestels o miraestrelles, és una famosa escultura flotant creada el 2010, ubicada en les aigües del Port Vell, al costat de la passarel-la de la Rambla de Mar, que ret homenatge al poeta Joan Brossa.
El 2009, va tenir un encontre en una platja solitària del Brasil, on veure quelcom i ser abduït per una nau i dues figures humanoides. Aquesta experiència va reorganitzar per complet el sentit de la seva pràctica. Des de l’aleshores la seva obra pictòrica i escultòrica s’ha centrat de manera exclusiva en el retrat d’aquells éssers que guarden molta similitud amb l’extraterrestre de Steven Spielberg.
“Reptilians”
Llimós – Rosell
Aquests humanoides, els anomena “reptilians” – una vivència d’una experiència viscuda, sense obtenir reconeixement de la crítica.
Berta-Blanca T. Ivanow:
“Vaig deixant empremta a la terra que em va veure néixer”.
Treballa amb argiles dels jaciments més antics de Catalunya, amb tècniques de cocció diverses on el foc deixa de ser un instrument de control per convertir-se en un agent transformador, d’estructures primitives o de formes sorgides d’una arqueologia futura o d’un passat impossible de datar.
Ara, també, es pot visitar al Wittmore Hotel del carrer de Riudarenes, 7, a Ciutat Vella, un allotjament de cinc estrelles que opera sota el codi del luxe discret, una instal.lació artística efímera de vidre bufat; construït sobre l’antic safareig públic, en el subsol invisible, en ple Gòtic de la ciutat. Una figura de quatre metres d’alçada, que neix de dibuixos i maquetes d’argila de la mateixa artista, que interpreten els gestos de les mans anònimes de les bugaderes, d’aquelles dones que rentaven roba i compartien històries en aquest antic pati públic del segle XIX.
Mnemósine, espot visitar fins al 4 de setembre, en el pati interior de l’hotel dins del jardí vertical més gran de Barcelona. L’escultura s’alça entre més de 3.000 plantes, en un entorn verd poc habitual en el mig centre històric de la Ciutat.
(No sempre es té sort de poder entrar i gaudir de l’obra de l’artista situada en el pati interior de l’hotel… )
Doc.: Hotel Wittmore-Dondego noticias.
La seva pràctica escultòrica gira entorn de l’argila de gres i dels processos de transformació que el foc exerceix sobre la matèria. Les seves formes s’allunyen deliberadament de la representació anatòmica tradicional, cossos andrògins, de formes uterines i de volums porosos.
David Rosell:
Tècnic superior en ceràmica artística. Col·laborador del grup la Factoria de Núvols, especialitat en espectacles i performances ceràmiques, amb una alta relació amb el món gastronòmic, va crear prototips pel “Bulli” de Ferran Adrià. Cofundador de la firma ba-Ro, amb Anna Ballesté, dedicada al disseny de vaixelles exclusives. Però la seva principal obra és la investigació sostinguda sobre el límit entre el que la natura fa i el que l’artista construeix.
Rosell crea peces ceràmiques que qüestionen pedres que semblen naturals, pedres que semblen transformades per la mà de l’home, o sigui pedres que la natura hauria pogut fer, però no va fer. Processos en què l’artista cedeix una part del control a la matèria del foc.
Treballa amb espumes ceràmiques i argiles expansives, amb argila vermella de la Bisbal, que la temperatura transforma de maneres que l’ull no pot predir.
Les seves peces envelliran, com una pedra, s’integraran en l’entorn, absorbiran la llum, la humitat i l’ombra…
L’exposició Especiés Minerals – l’univers a les pedres: una recerca infinita, és una col.lecció en creixement. Ha sigut presentada en diverses sales: a l’Espai Tònic l’octubre del 2020, a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener del 2021, a la fundació Muxart del gener a març del 2023, arriba ara a la Galeria Tramuntana ampliada amb el fruit de les últimes recerques.
“Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire”.
David Rosell
Resumin, tres pràctiques, i una sola pregunta: Llimós, Ivanow i Rosell no comparteixen un estil ni una generació ni un mèdium. El que comparteixen és una pregunta: fins on arriba el que és real?
I en conseqüència: fins on pot arribar el que és veritable?
Fotografies i documentació obtingudes durant la jornada de presentació/ inauguració de l’exposició el dia 6 de juny d’enguany.
Moments de la inauguració.
En els tres casos, el que l’ull no veu d’entrada no és perquè no hi sigui. És perquè requereix un altre tipus de mirada. La ficció no és oposada a la realitat.
L’ull no tot ho veu. Però de vegades, precisament per això, veu més.
Dues dècades pastant Fang: l’Estudi Ceràmic ba-Ro. Desembre 2024
Fa més de vint anys que pastem fang, vàrem fer moltes fires sobrevivim com podíem, combinant-ho també amb treballs temporals.
L’inici de l’activitat com a ceramistes d’Anna i David, a diferència de l’artesania tradicional basada en l’aprenentatge amb un mestre o de manera autodidàctica, es basa en l’adquisició de coneixements acadèmics, auxiliada per amistats del sector. “És cert, tenim un coneixement tècnic de partida a partir del qual vàrem començar a treballar. Amb això, vàrem guanyar molt temps. Ara bé, després hi ha molta de prova i error, moltes hores també d’experimentació.”
A les Gavarres hi ha molta tradició, es tracta de recuperar aquesta memòria transmesa durant generacions. Recuperar una informació oral no escrita i no apresa a cap escola. Intentar buscar la font humana, anar aquelles persones que si no ho han fet, han vist com ho feia. Aquest és el rescat de l’artesania i partir d’aquí molta investigació i anar pastant fang.
Els Colors del Blanc: La Peixera del Terracotta. Juliol 2025
A peus del macís de les Gavarres, en el Baix Empordà, es concentra la més gran comunitat d’artesans de fang de Catalunya. Una tradició entorn de la coacció de l’argila roja, que vol connectar la cultura i el territori de les antigues generacions amb els actuals alferes i ceramistes, recuperant els vells oficis i tecnologies. Tot i que els dies de producció han passat a la història. De les fàbriques de gres i de rajoles tan sols queden les xemeneies de maó que envolten el paisatge.
Fotografia: País setmanal – Taller Estudi-Ceràmic.
La cuita i el procés de cocció, és el que dona color a la peça, i feta amb llenya, a la manera tradicional, no deixa, a penes, cap residu incrustat. El fang roig, empordanès, extremadament ferruginós, és el que li atorga duresa i resistència a la ceràmica, com ho feien els nostres ancestres, ibers, grecs i romans. És l’estranya energia que connecta la terra rogenca amb els habitants d’aquest macís de les Gavarres des de fa milions d’anys.
Cuites amb forns de llenya
Hi ha poc reconeixement d’aquest ofici … manifesta en David, establer a Vulpellac. Tot i que aquest entorn artesanal és un gran col·laborador de tants i molts projectes de personalitats que envolten el món de l’art avantguardista d’avui dia.
Hem d’aforar aquests creadors i dissenyadors d’objectes i peces d’autor, que valoren la part cultural i del patrimoni d’una terra que reivindica una pertinença pròpia, un mètode característic que desprèn autenticitat i tradició.
Els famosos cantis negres
A voltes agraïts, dels qui ens visiten el nostre taller i petita exposició, on comproven l’autenticitat dels treballs que dissenyem i produïm.
La mil·lenària ceràmica del foc continua viva en el Baix Empordà. L’artesania, l’art ceràmic i el seu ofici, connecta i valora cultura i territori, exposant productes de km. 0, organitzant exposicions, tallers, experiències i estenen lligams entre petites empreses i artesans.
David Rosell i Anna Ballesté compaginen la petita producció de peces artesanals de vaixelles i la pràctica artística com escultors ceramistes.
Entrevista i documentació d’Estudi-Ceràmic, i altres ceramistes de la zona i petit resum de l’article publicat al País setmanal plaers d’Artesania, de Rafa Rodríguez i documentació del Terracotta Museu – museu de la ceràmica de la Bisbal.
Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants
Capítol primer
Arranca l’Òpera Samfaina:
Nou espai gastronòmic situat als baixos del Gran Teatre del Liceu. Juliol 2016.
Va ser una proposta gastronòmica i sensorial ubicada dins l’espai Liceu, on poder gaudir d’experiències innovadores relacionades amb la història i la cultura catalanes. Composta per cinc espais redefinits envers l’oci gastronòmic: La Vermuteria, l’Odissea, la Rocambolesca, la Diva i el Mercat.
Botifarrada
Òpera Samfaina no és un restaurant, és una vermuteria, un mercat, un espai de tapes, maridatges; una espècie de museu d’art on gaudir d’una experiència gastronòmica catalana basada en productes de la terra de proximitat; vins de diverses D.O. catalans, i d’una esplèndida barra solidària amb degustacions de grans cuiners catalans que en part del recaptat es destinarà a projectes d’ajut solidari comunitari.
12 d’agost de 2016, després de dos anys d’obres, els germans Roca, l’escenògraf Franc Aleu i Jordi Armengol, tal com anomenen ells: obren una experiència sensorial, un espai, una metàfora, amb un decorat el qual òpera grandiosa, on de fet “esperant que tots aquells que la visitin, tampoc siguin capaços d’explicar què han vist, que han menjat, que han viscut, però que ho recomanin a tothom”.
L’Estudi Ceràmic [ba_Ro] Anna Ballesté i David Rosell amb Joan Raventós, va col·laborar en l’Espai Mercat.
Malauradament, per la gran inversió en tecnologia, decoració, manteniment, despeses operatives i artístiques, així com la innovadora proposta gastronòmica, conjuntament amb la complexitat de l’espai i les expectatives dipositades, va superar amb escreix l’objectiu inversor i el muntant de les despeses… superant les expectatives inicials i conduir al tancament definitiu a principis de l’any 2019.
Òpera Samfaina, l’espai gastronòmic i cultural, va ser víctima de la seva pròpia ambició.
Va ser el somni d’un projecte valent, d’una línia inconformista i agosarada, per explorar els límits de la creativitat gastronòmica, conjuntament amb la versió artística, de l’art de la ceràmica, del vidre, la pintura; barreja de surrealisme i abstracció artística, de llums i colors… per explorar la capacitat de sentir els límits físics, inclús psicològics i rebre els estímuls adients mentre mengem o degustem una copa d’un bon vi o de cava.
L’experiència de gaudir d’un espai innovador, poc o molt experimental, va ser valuosa, sense esbrinar de debò que era, que fèiem o de què es tractava exactament. Era un experiment virtual o una realitat abstracte de diferents platós escènics teatrals, o si estàvem en un restaurant efectuant una degustació, descobrint noves sensacions de llums i colors, o de noves experiències musicals i o sensorials; admirant aspectants peces de museu d’una exposició itinerant artística, retaules o escenografies /murals teatrals; el surrealisme i decoració dels lavabos, dels taulells culinaris o de les taules dels comensals; barres o taulers de bar, descobrir i experimentar els límits de la decoració, de la pintura, la ceràmica i del vidre…
Cellers de la Terra
Lavabos Friquis
Surrealisme gastronòmic on s’uneix l’art i el menjar. Trenca les regles de la cuina normal. Tot un toc de fantasia i art. Buscar sorprendre amb plats impossibles, els sentits del gust amb combinacions rares.
Botifarrada
Bar’s – factoria d’art
Surrealisme gastronòmic
Documentació: Estudi Ceràmic i Òpera Samfaina observació gastronòmica
Fotografies: Pròpies.
Rosetó església romànica de Sant Victor de Saurí:
Intervenció artística de Santi Moix al Palau de la Música i posterior trasllat i col·locació a l’església de Saurí, amb la col·laboració dels ceramistes David Rosell, Joan Raventós i Anna Ballesté. 17 d’Octubre del 2017.
Santi Moix, amb els seus col·laboradors d’Estudi Ceràmic
Al Palau de la Música: L’esclat de llum i color
L’església que té els seus inicis en temps passat de l’art alt medieval, d’estil popular-barroc, remodelat entre els segles XVII i XVIII, i que el temps anat passant, inexorablement i enfosquin, esclata de nou en ple segle XXI, en combinació del silenci de les pedres d’ahir, amb el color i la llum d’avui. De nou s’il·lumina, entre la natura i el paisatge dins d’aquesta vall del Pallars Sobirà.
El rosetó té una forta repercussió en la recuperació de l’església romànica amb un inconfusible regust dels artesans de la Bisbal d’Empordà. Amb la forta participació de la gran flor de porcellana, el grup de ceramistes va fabricar i modelar tots i cada un dels pètals de porcellana de l’obra, a partir de les indicacions i dibuixos de Moix.
L’esforç inesgotable i persistent dels ceramistes de la Bisbal, fan palès que la ceràmica bisbalenca està assolint un nivell indiscutible a escala nacional i internacional.
Ressenyes extretes de les publicacions de la seu electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà i d’Estudi Ceràmic
Documentació i fotografies: Estudi Ceràmic (ba-Ro)- octubre 2017.
Nova exposició:
Exposició de Santi Moix al Terracotta Museu fins al 31 de gener de 2027 / En ombres silents i entre somnis.
Diverses reproduccions- maquetes originals del rosetó de l’església de Sauri, exposades en l’interior d’un dels forns del Terracotta Museu.
Estudi Ceràmic ba_Ro. Novembre 2017.
“Elaboren les vaixelles amb fang de les terreres de Cruïlles i modelen artesanalment cada una de les peces. La combinació de temperatura límit i l’absència d’oxigen a la cocció donen com a resultat una ceràmica vitrificada dura, resistent, pràcticament sense porositat i exempta de plom en els esmalts. Principalment dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica exclusives per atendre les necessitats de cada xef i fer singular l’experiència gastronòmica”.
“Seduïts per la terra i el foc. En la nostra activitat artesanal fem servir els recursos disponibles del territori, argiles ferruginoses de la Bisbal d’Empordà, km 0. Territori on treballem i vivim. De les argiles dúctils del territori esdevén la Terrissa Gresificada. Aquesta tècnica de cocció afecta també el color, donant a cada peça una bellesa única i irrepetible”.
“En el nostre estudi podeu trobar col·leccions de vaixelles exclusives, objectes decoratius i peces d’autor”.
De l’evolució de les tècniques, formes, acabats i colors sorgeix la creativitat i l’experiència d’anys d’ofici per esdevenir únics i singulars.
“Intentem tenir sempre estoc dels nostres articles. Si no és així, elaborarem les peces manualment, fetes en exclusiva per a vosaltres”.
Primera promoció d’alumnes de grau mitjà de terrisseria. Juny 2018.
“La primera promoció d’alumnes del cicle formatiu de grau mitjà de terrisseria ja s’ha graduat a la Bisbal d’Empordà. Han estat dos anys fent aquest cicle que té una part teòrica que es desenvolupa a l’institut i on aprenen història de l’art, noves tecnologies o formació laboral entre altres assignatures. A més, la part pràctica es desenvolupa al taller del Terracotta Museu i les pràctiques laborals als tallers de ceramistes de la Bisbal. Són 5 els alumnes que s’han graduat i 9 els que han acabat el primer curs i que, per tant, el setembre vinent continuaran amb el següent curs”.
Molts dels ceramistes de la Bisbal, compaginen la seva carrera creativa amb la docència.
Notícies: seu Electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà.
Experiment amb fang. Terracotta Museum – Som Cultura. Novembre 2020.
Tallers pensats perquè la gent el pugui fer des de casa seva.
Dins del festival Som Cultura els museus de la Xarxa Territorial de les comarques de Girona participem amb “Els museus a casa”. Des del Terracotta Museu proposem un taller d’experimentació amb fang amb la col·laboració de l’Associació de Ceramistes de la Bisbal.
Exhibició col·lectiva de vaixelles, celebrada en la Sala d’Exposicions Temporals del Terracotta Museu.
Aquesta edició va estar farcida de novetats, consolidant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral i singular del ceramista i la gastronomia de qualitat realitzada amb els excel·lents productes del territori – ceràmica “versus” gastronomia.
Vaixelles d’autor: L’artesania de l’Empordà es reivindica. Agost 2024
L’artesania de l’Empordà, especialment de la Bisbal, viu una reivindicació amb les vaixelles d’autor, peces úniques i fetes a mà que fusionen la tradició terrissera, amb dissenys contemporanis i sostenibles. Combinant una temperatura extrema amb l’absència d’oxigen, el seu personal mètode de coacció aconsegueixen característiques singulars, com la vitrificació o la mínima porositat.
D’Estudi Ceràmic, del taller que comparteixen els ceramistes David Rosell i la seva parella Anna Ballesté, surten moltes d’aquestes vaixelles, per aquells restaurants amb “estrelles Michelin” que serveixen la seva “cuisine” d’autor.
Documentació: Estudi Ceràmic – Terracotta Museu – Entrevista amb Anna Ballesté.
És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.
En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.
On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.
“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.
Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.
Els colors del blancés una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.
Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”
Anna Ballesté
Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.
El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.
La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.
L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.
Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.
L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.
L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”
Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025
Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.
Dedicatòria del ceramista “Didi”.
Pròxima exposició:
La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.
Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026
A partir de les 19h
Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals
Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!
L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.
Els Encants, nascuts durant l’ocupació napoleònica, eren un mercat dominical d’andròmines i roba vella a la part alta de la Rambla, per damunt del Palau Moja.
1958 – Mercat de Bellcaire – Pç. Les Glòries.
La primera notícia que es té dels Encants és del mercat medieval que se celebrava al costat de les muralles al camí del Rec, a mitjan segle XIV.
És la pervivència i una relíquia viva del nostre passat més remot, que ha permès conservar el seu nom, els seus usos, les seves normes i els hàbits de l’època medieval.
Hem de tenir en compte que els Encants de Barcelona és el més antic d’Europa, amb escreix. Molt més que el Carreau du Templeesde París, Portobello Road Marketen de Londres, el Waterloopleind’Amsterdam, que el Porta Portese en Roma, o el Rastro de Madrid.
Dels seus orígens, des de l’edat Mitjana, els Encants han recorregut bona part de barris de la geografia barcelonina. Del costat de les muralles, és traslladar a la plaça Nova, un segle més tard a la plaça de Sant Jaume. Durant el segle XVIII darrere la Llotja. A finals del segle XIX i principis del segle XX, a l’avinguda Mistral i al passeig de la Creu Coberta.
Amb motiu de l’Exposició Internacional del 29, l’any 1928, es va traslladar al nord de la plaça de les Glòries Catalanes.
El Mercat dels Encants és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La paraula «encant» fa referència o és un lloc on es venen coses velles o es fa una venda o subhasta pública d’objectes.
La fira era coneguda popularment com els Encants Vells, per a diferenciar-la dels Encants Nous, una galeria comercial inaugurada el 1931, situada molt a prop, en el carrer del Dos de Maig entre els carrers de València i Aragó.
Entrada C/ València
Un dels passadissos interiors dels Encants Nous.
Entrada principal dels Encants Nous. Dos de Maig- Enamorats
El nou Mercat dels Encants, situat a l’altra banda de la plaça de les Glòries, va ser obert al públic el 25 de setembre del 2013, durant les festes de la Mercè.
Nous Encants Vells:
Doc: Ajuntament – Mercats de BCN.
Fotografies: pròpies, les mesantigues: Google i Pinterest
En aquells anys de la meva infantesa, a l’hivern la foscor era més negre, la boira més espessa gairebé impenetrable, l’aire i vent més fred es colava pels llindars de portes i finestres, el sol fins a migdia no escalfava, on el temps assetjava a les cases fredes i humides i l’alè es congelava… Dins la llar, al cap vespre, la família es reunia a la vora del foc. El padrí, amb la pell resseca i el cigar apagat als llavis espurneja les brases amb branques, amb el gos ajagut als seus peus. La mare, en bata, està fent el sopar al fogó de llenya. La padrina, tota ella vestida de negre, feineja per la casa sense parar, enfilant mil històries en la penombra. El pare, després d’una jornada al “tros”, d’esporgar les vinyes i donar menjar al bèstia fa la becaina assegut a taula, esperant l’hora de sopar. Els gats ronsejaven a la vora de foc. La mainada, en una punta de la taula enllesteixen els deures escolars, que els hi ha posat el senyor mestre. Demà a primera hora del matí amb un fred que glaça l’anima i després de munyir les vaques, faran més de mitja hora de camí, per anar a escola.
Padrins
Cal Cabré
En sopar, amb el plat a taula, tots asseguts, el braser als peus i la mainada enjogassada, s’expliquen mil històries que corren per la vall i pels voltants de la vila…
D’aquells moments, tan sols queden aquelles portes de fusta resseca, les finestres desajustades, bigues envoltades de tel-aranyes i parets descobertes mig ensorrades plenes de records endormiscats, que el temps ha anat absorbint… històries que desapareixeran de la nostra memòria col·lectiva, particular i familiar pel fet que no hi ha una altra generació que sobrevisqui a doblegar-se per continuar existint entre aquestes parets i resistir la duresa de la vida a pagès.
La Porta Vella, que tantes vegades obria i tancava la Casa Pairal sí que ha aguantat el pas del temps, durant més de dos-cents cinquanta anys. Ara bé… l’abandó del món rural, la manca de manteniment i la natura està fent l’efecte inexorable de la solitud que l’envolta, deixant l’empremta ineludible del transcurs dels canvis generacionals.
Les masies, els conreus, les pastures i els corrals han caigut en el trauma del desemparament… l’esforç, la cultura, la llengua, la memòria històrica no escrita, d’aquells padrins han sucumbit en la destrucció inapel·lable d’aquella Porta Vella a canvi d’un Airbnb.
Aquell refugi, aquella història viva, l’exemple i la companyia d’aquell somriure profund, barreja d’esforç, d’orgull, d’emoció de l’avi… just, quan anava de cap de setmana des de l’internat a l’entrada d’aquella porta vella, amb l’emoció que m’omplia els ulls de llàgrimes, el seu respirar profund, amb la cigarreta apagada entre la comissura dels llavis… Sabia, entenia que aquell temps finia, s’acabava. Aquella tardor càlida i serena que fins ara il·luminava la Masia, la Força d’aquella Terra, d’aquell sembrat d’aquella cort… Ell que amb prou feines sabia llegir i escriure, aquella mirada de l’Avi al costat d’aquella Porta Vella, era amor…, i me’l va transmetre sense dir ni una sola paraula.
Que lluny queden totes aquelles vivències i enyorances… Records que el temps ha marginat en la penombra… Estimació i sentiments que ens donen la força per valorar les nostres Arrels, la nostra Terra, la nostra Llengua… la nostra Història !!
Enyoro de matinada, amb la brisa i la vista perduda per als camps en moviment de blat, ordi i civada, aquells records, sentiments i aquella quietud dintre del meu cos. El so d’aquella calma i solitud d’aquells camps tan treballats, dels grans esforços dels padrins per tirar endavant, i que tant varen lluitar… perquè ara amb tanta “intel·ligència” que tenim, siguin arraconats i oblidats… convertits, en el millor dels casos, en apartaments rurals o cases de colònies…, que aquella “Porta Vella” caigui en l’oblit de la nostra memòria d’aquesta Terra Nostra.
El meu cor està en el record i gratitud de totes aquelles paraules que no estan escrites, que romanent en aquelles velles i gruixudes parets, testimoni de què és la meva, tranquil·la i reposada història personal…
Clot d’en Coma
(El Clot d’en Coma és un topònim d’interès local que es troba en la zona de la Vall de Lord / La Pedra i la Coma. Es tracta d’un espai natural o camp que, durant èpoques de pluges intenses, s’inunda i es transforma temporalment en un petit estany. Ubicat dintre dels camps/terrenys de Cal Cabré. Proper al municipi de La Coma i de les Fonts del Cardener.
Aquesta zona es troba a la falda de la Serra del Port del Comte. La ubicació destaca com un punt de pas en les rutes excursionistes i camins històrics de muntanya, camí a Tuixent – la Vansa, encaix entre la serra del Cadí i el massís del Port del Comte).
De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:
Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.
Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.
Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia delas tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”
Revolta Santa Coloma de Farners
El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.
La calma abans de l’Esclat
Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.
pillatges, violacions i saquejos
El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.
Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640
Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.
La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.
“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:
Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.
Corpus de Sang 1640
L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.
Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.
Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya
“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.
Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”
Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners
Fotos i doc: Sapiens.cat – Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Després guerres internes¡¡, governadors oposats enfrontant-se entre si, rebel·lions contra Castella… Barcelona crema entre el foc, les malalties s’estenen, la ruïna i entre flames la ciutat crida per la seva llibertat. Es converteix en símbol de resistència. Finalment, Catalunya i la Ciutat cau enfront dels Borbons. Felipe V esclafa la seva ànima, les seves lleis i Institucions, la seva cultura i principalment la seva llengua. Catalunya sucumbeix greument ferida i Barcelona és silenciada, però no morta.
Els Miquelets 1714
Sense oblidar un símbol de les llibertats catalanes, que va ser l’última fortificació en caure enfront de les tropes borbòniques. El preciós Castell de Cardona, una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, on homes i dones van lluitar i resistir fins a l’últim alè, en el cor de la sal, de les llibertats i resistències catalanes. Finalment, van capitular el 18 de setembre de 1714, una setmana després que caigués Barcelona, amb honor i sense rendir les seves banderes.
Construït al segle IX en temps de Guifré el Pilós, va ser un punt estratègic, neuràlgic, de resistència i l’últim bastió fidel de les llibertats i de la dignitat catalanes, on batega el cor lliure de Catalunya.
El conseller i almirall Galceran Marquet, amb la capa i barret propis del càrrec.
Castell de Cardona
Recreació del Fort Pius (barcelona memory)
Els Fort Pius fou construït per ordres del primer rei Borbó d’Espanya, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat i Principat, que li havien fet front en la Guerra de Successió (1705-1715). Aquestes fortificacions comprenien la Ciutadella i un fort avançat, el Fort Pius o Fort Pienc.
Restes Torre Romana de l’angle Est de la muralla de Barcino, a tocar del Pati Llimona.
Cap al 1725 Catalunya, i en especial Barcelona, comença un procés de transformació econòmica, amb la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies (1755) que va assentar les bases del procés industrial del segle XIX.
Amb l’arribada del segle XIX. S’enderroca les muralles medievals.
La indústria del cotó va ser la primera i principal industrialització a Barcelona i conseqüentment a la resta de Catalunya, esdevenir a mitjan segle XIX la principal regió industrial d’Espanya en l’aplicació a gran escala de la nova tecnologia moderna i del sistema fabril.
Barcelona es transforma en mig de la foscor. La revolució industrial la desperta (1832). El fum de les fàbriques omplen el cel. Barcelona entre el sutge rugeix, explota… Neix l’obrer, el treballador, els sindicats, la lluita social i de classes. La ciutat batega amb una força nova insuperable, de dins de les seves entranyes.
Fàbrica de telers
El 6 d’agost de 1835 els obrers, en veure perillar els seus llocs de feina, destrueixen les filadores i els telers incendiant la Fàbrica Bonaplata (1832), situada en el carrer dels Tallers del barri del Raval, com a protesta per la modernització de les màquines de vapor, que els deixaria sense feina.
Fàbrica Bonaplata i restes de la muralla 1833 / 1835
Barcelona fou la primera de l’estat espanyol en fer servir la màquina de vapor i les tècniques metal·lúrgiques per a construir-les i reparar-les.
El primer tren de la península fou la línia Mataró Barcelona. Miquel Biada i Bunyol, va ser el promotor de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró – 28 octubre 1848 – de 29 km de recorregut. Actualment, la Línia del Maresme recorre la mateixa distància en el mateix temps.
Tren de Mataró, màquina núm. 12-any 1860
Barcelona 1853-1972
La Cotonera (1835), situada entre els carres Ferlandia, Sant Vicenç i la Paloma.Vapors Tintoré 1852, situat al dic flotant de ponent del port de Barcelona, va construir el primer vaixell de ferro d’Espanya: El “Ebro”. L’Espanya Industrial (1851-1970), situada en l’actual parc del carrer Muntades i la plaça de Sans. La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Can Batlló (1868) – Escola Industrial, situada al carrer comte d’Urgell, i Can Batlló (1878) situada al barri de la Bordeta, Gran Via de les Corts Catalanes, 159-179.La Hispano-Suiza (1904), situada inicialment a l’avui carrer Floridablanca dels núm. 54 al 64, oLa Canadenca (1919), situada a l’avinguda del Paral.lel.
El manifest comunista (1848) diu: “La història de tota societat fins avui és la història de la lluita de classes”.
Foto de la Revolució dels Pobles
La Revolució de 1848 a la Primavera dels Pobles, es va estendre, pràcticament, per tota Europa i anaren dirigides contra l’absolutisme i els imperis.
Muralla Sta. Madrona
Foto de La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902, és una pintura a l’oli d’estil realista de grans dimensions realitzada per Ramon Casas.
Representa l’ambient de tensió social de final del segle ¡¡a la Barcelona de la revolució industrial.
Al llarg del segle ¡¡i la primera part del la situació sanitària i social de la població de Barcelona s’havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l’expansió urbana.
Fotografies: Pròpies, del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i del Museu d’Història de Catalunya.
Textos: Propis de diverses visites efectuades per la Ciutat – Butlletí Capgròs – Museu d’Història de Catalunya.
Barcelona no és només una ciutat qualsevol, és una ciutat que amaga secrets mil·lenaris en els seus carrers. Barcelona és.
I la seva història sobresurt, rugeix de l’interior de les seves pedres i de les seves cendres. Els seus orígens és remuntant al segle primer abans de Crist.
Barcelona no va néixer tranquil·lament. Molt abans que arribessin les legions romanes, aquestes terres ja tenien amo. El pla de Barcelona, i en especial la façana mediterrània catalana, estava habitat pels laietans, un poble iber astut i treballador, tot un reguitzell de pobles interconnectats que conformaven una potent xarxa de cultures autòctones força desenvolupades. Tots aquests pobles vivien en petits llogarets fortificats, cultivaven la terra fèrtil i extreien metalls dels turons, comerciaven amb grecs i cartaginesos deixant que el Mediterrani portés riqueses.
Entre les onades fenícies, gregues i cartagineses de la Mediterrània, la sang de la terra catalana, juntament amb els ibers i celtes de l’interior de la península, va sorgir el xoc entre aquestes tribus mestisses: els coneguts celtibers famosos per la seva resistència contra els romans. Aquest seria el resultat d’una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.
Des de dalt de les Maleses, al fons el Turó de Montcada i la fàbrica de ciment
Jaciment ibèric de les Maleses, Montcada i Reixac – Serralada de la Marina
La història ens diu que van ser els cartaginesos, específicament Amilcar Barca que va fundar la ciutat l’any 230 abans de Crist i els ibers l’anomenaven Barquino. Tot i que es diu que això és només una llegenda.
Porta de Mar/Pati llimona
Temple d’August C/ Paradís, 10 Ciutat Vella
…I arribà Roma, i amb Roma arribà l’ordre, l’ambició i el formigó. Això sí que és cert. Van construir una ciutat emmurallada, temples i carrers rectes. Entre els anys 15 i 10 abans de Crist, sota el mandat de l’emperador August es va establir un assentament anomenat Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, situada més o menys en el que avui coneixem com el barri Gòtic.
Decumanus-Porta Pretòria de Palmira – Síria
Barcino emmurallada.
Barcino va ser concebuda com a premi de retir per als veterans de l’exèrcit romà i també com enclavament estratègic i punt de control entre les ja poderoses Tarraco i Emporiae. Amb els anys és convertir en una joia imperial, la ciutat va créixer. Aquesta colònia romana es transformaria en una de les ciutats més vibrants de la Mediterrània…, les seves pedres van veure les esplendoroses legions romanes, emperadors poderosos alçar-se, mercats vibrants, es van aixecar muralles imponents, es va construir un fòrum en el cor de la ciutat i aqüeductes portant aigua fresca i vida des de les muntanyes, temples on avui en el carrer Paradís podem apreciar les quatre columnes del temple dedicat a August en el mont Taber (any 15 aC), banys termals per l’oci, fòrums, imponents edificis, clavegueram, quatre portes d’entrada, i per descomptat els seus carrers es van traçar amb precisió d’un enginyer militar, entre els seus eixos principals, el Cardus Maximus, de nord a sud i Decumanus Maximus, d’est a oest.
Aqüeducte de Ferreres – Antiga Imperial Tàrraco.
Emporiae
I com era viure a Barcino ? Imaginat passejant dins de les domus pels seus carrers empedrats on hi havia cases sorprenentment sofisticades, amb espectaculars mosaics de colors i sistemes de calefacció sota terra, amb termes públiques, comerciants venent oli i vi, artesans treballant el cuiro, la ceràmica i el metall, els magistrats discutint les lleis de l’imperi, els soldats amb les seves armadures explicaven històries de déus i herois… Avui podem transitar per aquells carrerons on ara només ens queda el ressò d’aquells records, on la vida era bulliciosa, en mig d’un garbuix de cultures on el llatí es barrejava amb les llengües locals.
Aqüeducte Barcino
Muralla i torre de defensa s. IV dC. Plaça dels TraginersAqüeducte de les Ferreres – Imperial Tàrraco
Any 711
Quan Roma va caure (476 dC) entraren els visigots, portaren espasa i creu, poder i ruïna, Barcelona resistir i es va negar a desaparèixer.
Després vingueren els musulmans (aprox. 711), tot i que la seva presència fou breu, va ser molt decisiva culturalment i econòmicament.
Barcelona s’obre fora muralles.
Barcelona assetjada fou reconquerida amb fúria i violència pels carolingis (segle VIII). Aquests varen vèncer als musulmans a la mítica batalla de Poitiers; l’any 751 conquerir Narbona; l’any 785 Girona i l’any 801 Barcelona, on s’establirà un territori fronterer. Aquest territori entre els Pirineus i el Llobregat, es dibuixa la primera Catalunya, donant pas a dos mons diversos. L’Imperi Carolingi al nord i el califat de Còrdova al sud.
Fou quan la marca hispànica nasqués com a frontera de guerra. Barcelona des de llavors, va aprendre a sobreviure a triar entre imperis, traïcions, batalles i lluites internes i eternes. Barcelona assetjada es nega a desaparèixer.
La Catedral del Mar Barri de la Ribera – 1352
Segle XI, amb el comte de Barcelona, la ciutat s’obre amb poder i com a potència mercantil, s’expandeix per tota la Mediterrània, forja vaixells, ports i aliances. Els gremis, els comerciants i els armadors floreixen. El Mediterrani tremola.
Catedral de la Sta. Creu i Sta. Eulàlia – 1339
El Gòtic català s’alça amb pedres fosques, esglésies, palaus, claustres, convents, cases senyorials, que encara avui dia … murmuren, ressonen històries.
Els bastaixos van ser portuaris i carregadors medievals a Barcelona (segles XIII-XV) famosos per transportar a coll les pedres per construir la basílica de Santa Maria del Mar des de Montjuïc.
Carrer Montcada
El carrer de Montcada, entre el carrer de la Princesa i la plaça del Born, data del 1148, quan Guillem de Montcada va cedir les seves terres a la ciutat.
Entre els segles XIV i XVIII es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina i on es localitzen un bon nombre de palaus de l’època gòtica, molts dels quals reconvertits en museus.
El Museu Picasso, un dels més visitats de Catalunya. Es va inaugurar el 1963 al Palau Aguilar, i amb el temps va anar incorporant els edificis contigus: el Palau del Baró de Castellet, el Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres.
La Catedral des d’un dels carrers del Gòtic.
Palau gòtic – Museu Picasso – Carrer Montcada
El Museu de les Cultures del Món està instal·lat al Palau Nadal, del segle XV,¡¡ en un palau gòtic del segle XIII, el Palau dels Marquesos de Llió,¡¡ on destaca la senyorial entrada per a carruatges que dóna pas a un tranquil pati interior. Altres construccions destacades són el Palau Dalmasses (segle XVII), que conserva la capella gòtica, i el Palau Cervelló-Giudice (segle XV), amb una porta d’arc de mig punt i quatre gàrgoles a la teulada, que des del 1974 ocupa la Galeria Maeght.
Pont del Bisbe – Porta Praetoria Decumanu
Plaça del Rei – Saló del Tinell
La corona d’Aragó converteix (Ramon Berenguer IV-1162) Barcelona com a far marítim punta de llança naveguen fins a Sicília, Nàpols, Atenes… La ciutat mana sobre el Mare Nostrum.
El saló del Consell de Cent.
Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i Girona, príncep d’Aragó i comte de Ribagorça
1249 Jaume I el Conqueridor, concedeix a la ciutat de Barcelona el dret d’autogovern i es crea el Consell de Cent. Aquests cent homes eren escollits per sorteig i cap dels seus integrants era ni noble ni eclesiàstic. Tots eren comerciants artesans, burgesos i que pertanyien als diferents gremis de la ciutat. El que converteix en especial el Consell, és la relació que tenien amb el rei. No és una institució que acata la llei del rei, sinó que negocien amb ell d’igual a igual. Els membres del consell eren renovats anualment. Així doncs, el nombre de consellers que formà el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, durant la seva dilatada missió, fou de 456 consellers. El primer conseller en cap, l’any 1257, fou Ponç d’Alest i el darrer va ser Rafael Casanova, el 1713-1714.
Quan el rei prenia possessió, davant el Consell de Cent feien un jurament:
“Nos que valeu tant com vós, jurem davant vós
Que no som millor que nos,
Que junts valem més que vós
I que us acceptem com a rei i sobirà, sempre i quan
Respecteu nostres llibertats i lleis.
Però sinó, no !!”
Però arribà la pesta (1333), la plaga de les rates van portar la mort, la ciutat s’ofegà en i dins de la seva pròpia esplendor … entre plors plegaries i enterraments.
Textos: apunts propis i extractes/resums de la Guia de Barcelona/Ajuntament de Barcelona.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.