Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
Salón Novedades: Cafè i Teatre 1869 -1884, Passeig de Gràcia, 2 i Ronda Sant Pere, 3 de fusta amb teulada a dues aigües i capacitat per a 1200 espectadors. Barcelofília-Barcelona desapareguda.
El passeig de Gràcia núm. 2 i 4, eix de la Barcelona moderna sorgida del pla de l’Eixample dissenyat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, té un inici de gran singularitat gràcies a aquestes dues cases germanes. Són dos blocs d’habitatges independents, amb evidents unions organitzatives i espais comuns, per a dos membres d’una mateixa família.
En el xamfrà de la Ronda Sant Pere amb passeig de Gràcia, es va inaugurar l’any 1869 el “Salón Novedades”, posteriorment Teatro Novedades, amb capacitat per a 1200 persones, on es feien obres de teatre, sarsuela i òpera. L’any 1884, va ser enderrocat i traslladat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, banda de muntanya. Els germans Isidra i Alexandre M. Pons i Serra varen adquirir el terreny.
En iniciar la vista, a recepció ens demanen la documentació i ens fan entrega d’una targeta, que a part de servir de control i seguretat, ens condueix per les estances, espais i pels ascensors que podem accedir i visitar.
Entrada principal Casa Pascual i Pons
Entre els anys 1890 i 1891, Enric Sagnier i Villavecchia va projectar i construir la casa habitatge per les famílies Pons i Pascual. La del xamfrà de la ronda de Sant Pere per a Alexandre Maria Pons i Serra (1859-1907), i la del carrer de Casp per a la seva germana Isidra, esposa de Sebastià Pascual i Bofarull. Inicialment, l’edifici havia d’anomenar-se Casa Pons i Pons.
Any 1892
Fou la primera casa, que és construir en el passeig de Gràcia, amb un tractament estètic i estructural unitari. L’immoble amb façana d’estil neogòtic, hi ressalten les dues espectaculars torres, una en cada cantonada. La que dona a la ronda Sant Pere és de disseny semicircular i la que dona al carrer Casp és poligonal. Però el seu principal interès ho trobem en l’interior. L’entrada senyorial amb una elegant i amplíssima escalinata de marbre ens dona la benvinguda i accés a la primera planta, a les dues residències familiars pertanyents a la pròspera burgesia catalana de l’època. Amb finestres d’espectaculars vitralls emplomats que representant escenes medievals, estances senyorials, llums de ferro i cristall, i una espectacular llar de foc feta de fustes nobles. Els treballs de decoració de l’habitatge, foren realitzats pels millors artesans de la ciutat. Per a la resta de plantes superiors, una mica més modestes, s’hi accedia per una porta i escala secundària destinada als habitatges de lloguer.
A peu de carrer, el local comercial més popular fou la Vaqueria Can Pons (1903-1940), promoguda per Maria Bonell viuda de Pons, després “Granjas La Catalana” (1908), situada en la ronda Sant Pere, núm. 1. Però l’establiment amb més renom va ser la Sastreria i Camiseria Comas, era la botiga amb marques mundials de vestidor masculí de més gran prestigi, sols assequible per la gent més rica de la ciutat. Situada en la cantonada ronda Sant Pere i passeig de Gràcia, núm. 2.
Vaqueria Pons, Ronda Sant Pere, 1 (1903 – 1940)
L’any 1982, Casa Comas va tancar les portes. El seu lloc va ser ocupat per Caixa Catalunya per fer exposicions de pintura.
(Fotografies i documentació Barcelofília i La Vanguardia)
Camiseria Comas – 1903
Cantonada Ronda Sant Pere- Passeig de Gràcia
La seva posició estratègica és indiscutible, just davant de la plaça de Catalunya. Convertint-lo en un dels edificis imprescindible de la ruta del Modernisme de Barcelona.
Cronologia:
L’any 1864 es constitueix la Societat Catalana d’Assegurances.
L’any 1922“Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija”, coneguda com “La Catalana”, compra l’immoble, i realitza la remuntada del cos més oriental de la façana de la ronda de Sant Pere, que en origen era més baix.
El 1948 Jesús Serra i un grup d’industrials, entre ells el comte Godo, adquireixen la societat Occidente, que, anys més tard, el 1959, es faria càrrec del control de “La Catalana”, creant el grup Catalana Occident.
Amb el rètol de Catalana Occident
Durant molts anys fou la seu corporativa de Catalana Occident, fins l’any 1971, que es trasllada a Sant Cugat del Vallès (a l’AP7), però encara en continua essent la propietària de la Casa del passeig de Gràcia.
L’any 1984, una profunda restauració i remodelació a càrrec dels arquitectes Martorell-Bohigas- Mackay i Espinet-Ubach, varen conservar, buscar i tractar de recuperar l’aspecte original dels exteriors, potenciant-ne l’impacte urbanístic, mentre conservaven els elements decoratius com l’escala noble, les xemeneies de fusta, les vidrieres i vitralls entre d’altres, molt malmesos.
Rosetó fusta de la xemeneia
Làmpada
Vitralls- xemeneia
Durant els anys 60 l’edifici va patir una cruel mutilació dels dos pinacles, perquè es volia aixecar un altre l’alçada de la finca. Finalment, no es va executar, en tota la seva magnitud.
Des de l’exterior no s’aprecia la nova alçada de l’última planta en estar molt enretirada de la façana principal. Es volia aixecar un altre pis efectuant una “porcioliona remunta” que va ser truncada per no obtenir els permisos necessaris per part de l’ajuntament, per poder efectuar les dimensions que es pretenien, argumenta’n que distorsionava visualment l’estètica de l’edifici. Tot i que les dues crestes quedaren malmeses i entre altres coses, varen ser restaurades en aquesta rehabilitació juntament amb la remodelació del terrat i de la teulada.
(L’ajuntament no va dictaminar amb el mateix criteri, d’impacte visual, quan varen autoritzar la construcció del “fastuós mausoleu de ciment armat-horripilant” de “El Corte Inglés” durant la dècada dels anys 60…)
L’any 1999 amb el procés d’adquisició de la companya MNA, el Grup Catalana de Occidente, passarà a denominar-se Seguros Catalana de Occidente.
Des de l’any 2017 a “petición del gobierno de España” trasllada la seva seu social al paseo de la Castellana, 4 de Madriz (?).
L’any 2023 formalitza l’adquisició de “Mémora”. El febrer d’aquest mateix any s’acorda fusionar les seves 4 empreses (Catalana Occident, Plus Ultra, Seguros Bilbao i NorteHispana). En referència a la denominació “Catalana”, que havia estat un potent actiu, la situació política actual “no hi ajuda” i passa a denominar-se únicament “Occident”.
L’octubre 2024 s’inauguren les noves oficines de GCO al carrer Méndez Alvaro, 31 de Madrid.
Del 2016 al 2021: Després de més de cent trenta anys des de la seva edificació, cinc anys d’obres, de rehabilitació i de restauració salven i reneix un Palau que durant dècades ha estat una postal icònica de la ciutat i de la plaça de Catalunya. Un dels projectes del més prolífic Enric Sagnier.
Cinc anys d’obres:
Quasi 40 anys després de la seva última remodelació, en aquesta segona intervenció es volia que la Casa s’adaptés als temps actuals convertir-la en un dels millors espais d’oficines i negocis de la ciutat i amb pàrquing. Es va efectuar un estudi urbanístic per adaptar part de la primera planta en despatxos i sales de reunions, conservant la seva essència original al màxim. La resta de l’edifici en oficines funcionals que s’adaptessin a les necessitats i a les exigències actuals i fomentar la interacció personal i la productivitat amb espais modulables i oberts, mantenint la dualitat entre l’edifici antic i el modern.
Conservació i restauració de la planta noble i façana
L’asseguradora catalana invertir uns 50 milions d’euros per la seva rehabilitació integral, que culmina a començaments del 2022.
En aquesta intervenció tan complexa, s’ha tractat d’unificar els dos antics habitatges en un sol Palau, amb l’accés directe pel vestíbul original de la planta baixa des del passeig de Gràcia, amb estucs, pedra de Montjuïc i formigó blanc; intentant recuperar i restaurar les peces originals de la primera planta que han sobreviscut fins als nostres dies. Aquesta unificació ha passat per remodelar els accessos verticals, ascensors i l’escala al voltant d’un celobert. Reintegrar el pinacle de base octogonal; reparar tots els elements deteriorats, conservant el seu estil original. Revisant i reparant algunes de les finestres gòtiques que estaven malmeses i integrar-les de nou amb els seus vitralls a l’esquema original de la façana.
Despatxos a llogar per hores de la planta noble
Dins de la restauració de la primera planta s’han habilitat despatxos i sales de reunions/conferències per a llogar per hores o dies, respectant el disseny i les estances senyorials existents i les seves decoracions al màxim.
Enric Sagnier, sols dos anys (1890-1891) va trigar a fer la cantonada més bonica de la plaça de Catalunya, que durant dècades ha estat una postal de la ciutat.
Tres anys de planells i cinc d’obres ha trigat l’estudi d’arquitectura Espinet/Ubach.
Tot i que des del carrer no es va apreciar, l’edifici s’ha remodelat i restaurat expandint-se cinc plantes de pàrquing subterrànies. Per restaurar els elements ornamentals, antigues vidrieres, forjats modernistes, fusteries, ceràmiques i altres… s’ha anat a la recerca dels “nets”, si ha estat possible, que van treballar amb Sagnier, conservant intacta la planta noble.
Acabades les obres i sense tocar gens la façana, aquest treball d’enginyeria ja forma part de la història de Barcelona.
Tal com manifesten els tècnics de l’obra Espinet-Ubach: “Amb el propòsit que el passeig de Gràcia no perdés una de les façanes més representatives s’hi ha practicat literalment la mineria. L’antiga Casa Pascual i Pons es mantenia dreta sobre els murs de càrrega. La façana s’ha conservat, però l’edifici se sustenta ara sobre pilars d’acer que van inserits al terra de la ciutat fins a situar-se a la mateixa cota que la línia L4 del metro. Una vegada aconseguida aquesta profunditat, es va començar a excavar la galeria que avui és el pàrquing subterrani, guanyant uns 600 metres quadrats de superfície disponible”.
Vista des del pis superior del forat interior de la nova escala secundària i dels ascensors equipats amb les noves tecnologies que dona accés a les noves oficines.
El Cimbori
El director d’immobles del Grup Catalana d’Occident, Óscar Andel, assenyala: “el compromís que la reforma del Palau Pascual i Pons, comptarà amb uns 14.000 metres quadrats i mantindrà i conservarà el patrimoni immobiliari amb la seva estratègia de gestió i visió a llarg termini. Que la remodelació disposarà de plantes diàfanes, equipades amb la darrera tecnologia i alta eficiència energètica. El projecte, a més habilitarà locals comercials, i construït 90 places d’aparcament”.
Tornant a la visita guiadaper David Gómez, és important assenyalar un altre element decoratiu modernista: el Cimbori, per on entra una mica de claredat, i genera la sensació, que a l’altra banda hi ha l’exterior. Però sols és una il·lusió, perquè en realitat està situat entremig d’una altra planta de l’edifici.
Un altre dels espais a visitar és el terrat, que majoritàriament està ocupat per l’empresa Apple, com espai privat d’esbarjo i relaxació, terrassa amb gandules que és una veritable enveja. Així i tot, hi ha una petita sala informal amb disponibilitat de bar, nevera i d’una petita cuina, per servir càterings, petits déjeuners, còctels o breaks, a llogar per reunions d’empreses o altres esdeveniments.
Travessem aquest espai i trepitgem la terrassa per admirar una impressionant vista de tota la plaça de Catalunya, al costat i a la mateixa alçada que el pinacle semicircular, on pocs barcelonins, tenim l’oportunitat de gaudir des d’aquest indret. També malauradament, ens dona la benvinguda les “fabuloses lletres del Tall-Britànic”…
Amb la targeta d’accés fem ús de l’ascensor i baixem cinc plantes, a les profunditats de l’L4 del metro. L’aparcament és veritablement singular. No té realment cinc plantes. En realitat és una rampa helicoidal que s’introdueix en el subsol, amb prou espai per estacionar els vehicles. Però la nostra sorpresa, va ser comprovar que estava completament vuit. De les 90 places d’aparcament a dures penes vàrem poder veure mitja dotzena de cotxes. Catalana d’Occident no ocupa les oficines, les arrenda a la Cambra de Comerç Francesa i majoritàriament el 90% de les places són de la multinacional Apple, que resten al servei dels seus empleats. Però com venen del futur, van dir que el que necessiten és un lloc on deixar les bicicletes i els patinets… Aggg !!!
A conseqüència de les obres l’emblemàtic xamfrà del passeig de Gràcia 4 i el carrer Casp, el cafè restaurant Navarra, que obri les portes l’any 1932, tanca el 2017, després de 85 anys funcionant. Barcelona perd un altre establiment simbòlic i representatiu d’una època.
(foto i article de La Vanguardia 4/11/2017).
Any 1931: El 31 d’agost del 2018, la cafeteria amb 87 anys d’història, situat en el núm. 2 del carrer Casp, serveix l’últim cafè. La cafeteria Bracafè, víctima del cotxe, està situat just el que ha de ser l’entrada del pàrquing.
Empreses i comerços instal·lats en l’edifici:
La Cambra de Comerç Francesa, és l’exemple de fidelitat de llogater; fa més de 95 anys que hi és…
Però la part més noble de l’edifici l’ocupa la multinacional Apple, que és el principal llogater amb més de 6.000 metres quadrats d’oficines, destinades a l’àrea d’investigació. Fa temps que contracta i alberga enginyers i experts en intel·ligència artificial. Sent una autèntica torre de Babel en idiomes, races i cultures entre els seus empleats. S’estan intensificant les ofertes de feina i el desenvolupament d’una IA generativa a AppleGPT.
A l’altre costat del passeig de Gràcia hi ha, just davant, la seva botiga icònica de l’Apple Store. Tot i que com ens manifesta el guia, no tenen cap mena de connexió, com si es tractés d’empreses diferents. Com a nota curiosa l’avui edifici de l’Apple Store, en els seus inicis, en una època molt determinada de la història de Barcelona, l’edifici era el famós Hotel Colón, també portava el segell de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.
Hotel Colon, obra d’Enric Sagnier 1916
El 26 de maig de 1897 s’inaugurà el Gran Cafè-Restaurant Colon i després de 5 anys d’èxit és convertir en hotel. El 1916 el vell establiment un cop reformat i ampliat, s’hi va aixecar un nou hotel de set plantes i 200 habitacions totes elles amb bany, obra d’Enric Sagnier, inaugurat l’any 1918 enfront de la Casa Pascual i Pons, formant part de la cantonada més famosa i emblemàtica de la plaça de Catalunya.
El desenllaç de la guerra civil i el canvi de règim consegüent va significar la desaparició de l’edifici. Sens dubte per haver estat durant anys la cara de la República. L’any 1941 és construir l’edifici classicista que albergar durant anys Banesto i actualment acull l’Apple Store.
(Fotografia i petita descripció de Lluís PERMANYER Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana)
L’any 2018, s’instal·la en el núm. 2 la curiosa botiga d’uns 50 metres quadrats de sabates exclusives Camper.
Adidas és últim llogater (any 2022) amb 2.300 metres quadrats en els baixos de l’emblemàtic edifici. Només aflora el comentari entre els visitants, que en els seus aparadors és visualitzant peces d’esport d’un color blanc, que desllueixen tot l’entorn.
Fins aquest extrem es pot considerar que la Casa Pascual i Pons és història de Barcelona.
Documentació: notes i fotografies de la visita efectuada el 17 de setembre de 2025, guiada pel Sr. David Gómez arquitecte tècnic del Grup Occident i pel nostre company Josep Rabat antic empleat de la companya – El llibre: Sagnier i els modernistes, l’ofici de l’arquitectura 1880- 1930, edició en català de 2021 – Edificis annexos a la Plaça del bloc Gaudir la Cultura -Wikipedia i GCO – La Vanguardia “vuit edificis pioners en Plaça Catalunya” – Carles Cols, El Periódico, 24 de febrer de 2023 – Lluís Permanyer Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana – Arquitectura i empresa: El projecte Casa Pascual i Pons d’Espinet + Ubach obre les portes.
De la figura d’Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), en parlarem pròximament, juntament amb altres excel·lents arquitectes del modernisme en un capítol a part.
Façana carrer Casp – passeig de Gràcia
L’arquitecte Espinet opina: “Aquesta casa, com en moltes altres històriques, s’hauria de crear un circuit perquè el públic les pugui visitar. Barcelona té un gran aparador històric- modernista, que no es poden visitar, per això hi ha tantes cues a la Pedrera i a la Casa Batlló.
Recorda que els grans arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Enric Sagnier van materialitzar, 66, 26 i 454 obres respectivament, en tota la ciutat. Quan la majoria de les persones no especialitzades en arquitectura coneixem unes poques de cadascun. El Palau de la Música, la Sagrada Família o el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo. És impossible no destacar la gran quantitat d’obres que va arribar a acumular Enric Sagnier. Dels grans arquitectes modernistes, és el que més en va deixar a la ciutat”.
El més gran, el millor jugador de bàsquet de la història. El núm. 23 dels Chicago Bulls va ser reconegut com el millor atleta del segle XX. Nascut a Brooklyn el 17 de febrer de 1963.
(1)
L’home que revolucionà i canviarà el bàsquet per sempre. No només jugava a bàsquet sinó que a més desafiava la gravetat. Quan saltava el món contenia la respiració, l’alè se’t congelava. A cada salt el temps s’aturava, flotava en l’aire. I a continuació… l’esmaixada. No solament eren dos punts, eren autèntiques obres d’art, poder, explosió, espectacle, encant, gràcia. Era el mestre del cel, dels tirs en suspensió, en elevar-se i gravitar per sobre dels seus rivals. L’estadi, les multituds emmudien, es quedaven sense respiració.
Jordan l’any 2014
Va crear una llegenda escrita amb foc. Per això quan es parla de la grandesa d’un jugador, no hi ha debat possible; només hi ha un sol nom i aquest nom és etern, és Michael Jordan. No és només un jugador, és un mite un símbol, una força indestructible, un guerrer metàl·lic, capaç d’intimidar als rivals només amb una mirada, era una màquina d’esquarterar perfecte. Tenia obsessió per guanyar, creant espectacle amb talent i harmonia, dominava la pista i la destruïa. Cada jugada era un cop per a la història. Va reescriure el joc.
Michael Jordan no sols jugava a bàsquet, era un depredador, un assassí, envaïa la pista com un huracà en calma. Abans d’ell el bàsquet era sols un esport; després d’ell va ser pur espectacle, una religió, era art i fúria, ràbia i precisió, talent i obsessió. El seu llegat no solament es mesura amb victòries, sinó amb moments i records immortals el “Flu Game”. No només jugava per guanyar, jugava per dominar.
El gest més icònic de Jordan: La llengua.
(2)
Amb quinze anys el varen excloure de l’equip de bàsquet de l’escola secundària, per manca de talent, poca tècnica i alçada insuficient.
Va quedar anestesiat, ensorrat, fulminat, però aquest dolor va ser el revulsiu necessari i l’espurna per encendre la gasolina que el va fer esclatar. Aquesta ràbia, aquest combustible interior inflamable el va motivar prou per entrenar sense descans, desafiant la seva ment i el seu cos. Enfortir la seva condició física i perfeccionar la seva tècnica. El camí no va ser gens fàcil, va estar ple de lesions, derrotes estrepitoses, decepcions fulminants… A cada caiguda, més motivació, més esforç físic, més entreno. No va parar fins a aconseguir millorar, molt més, les seves condicions atlètiques i augmentar el seu potencial i estructura física i mental, per a convertir-se en el jugador fonamental de la lliga dels equips universitaris.
L’any 1984, abandonarà la universitat per presentar-se al “Draft”. Aquest mateix any és seleccionat pels “Chicago Bulls”.
Aquella temporada s’emportaria el premi al millor “Rookie” de l’any batent, a més, el rècord de més punts en un partit de la història de la franquícia.
En la seva segona temporada va ser eliminat pel Boston Celtis de Larry Bird. Tot i que, en el següent partit conta el Boston, després de la gran actuació de Michael Jordan, Larry Bird va declarar: “Avui he vist a Déu disfressat de jugador de bàsquet”.
Larry Bird on three points. Tres vegades campió: 81-84 i 86
La temporada 1987-88, entra en joc de Scottie Pippen, els Bulls de Chicago es varen convertir amb la tempesta perfecta. Entre el 1991 i el 1993 guanyant tres anells consecutius, el primer “Three Peat” i es produeix la primera retirada prematura.
Campions de sis anells
(4)
I quan tothom creia que la seva retirada era definitiva, al cap de disset mesos, l’any 1995, torna de nou als Chicago Bulls.
L’any 1995 tres noms es van unir. L’univers els va ajuntar per a canviar la història del bàsquet i formar un triplet impossible de superar: Michael Jordan, Scottie Pippen i Dennis Rodman.
Hurricane Jordan
En els “Play-off els Orlando Magic” els eliminen. Molts es van atrevir a dir que Jordan ja no era Jordan. Però no us equivoqueu, acabaven d’encendre, de nou, la flama del depredador del Jordan més perillós, torna de nou amb el núm. 23 amb més ganes de sang, per fer que tothom se’n penedís. En la lliga del 96 va arrasar. 72 victòries, MVP, millor anotador de la lliga… I en els Play-offs a qui es troba??? Als Magic d’Orlando. Aquesta vegada sense compassió 4/0, va ser la resposta més brutal:
Air Jordan
“Mai tornin a dubtar de mi”!!
Michael Jordan núm. 45 dels Chicago Bulls condueix cap a la cistella contra Nick Anderson núm. 25 dels Orlando Magic al primer partit de les semifinals de la Conferència de Pascual de 1995 a l’Orlando Arena el 7 de maig de 1995 a Orlando, Florida. (fotografia de Barry Gossage/NBAE via Getty Images)
Una dinastia impossible d’ignorar. L’un, era el millor anotador, l’assassí silenciós, l’huracà incombustible, liderava amb ganes de victòries. L’altre, un tot terreny, anotador esplèndid, el millor escuder amb una visió total del joc que executava i distribuïa a més de ser un defensor letal. L’últim, la roca, el gladiador rebel, era un cos fet carn, trencava esquemes, de cada rebot en feia un acte de guerra, la feina bruta. Era un triplet complementari. Un volava, l’altre organitzava i el darrer col·lapsava i destruïa. Ho varen fer amb estil, amb força i amb una química que encara avui ningú ha superat.
Tornant a guanyar tres anells seguits (96-97 i 98) “second three peat”.
(5)
Entre tots dos: Onze anells!!
Abans que la normativa protegís als atletes, abans que el joc se suavitzés, quan les jugades eren a base de cops de puny i de colze, quan els rivals et feien malbé per veure fins quan resistia, el colpejaven a cada entrada per trencar-li el cos i la ment… existia un home que ja regnava, Jordan s’aixecava i es treia la pols, a cada empenta treia una motivació…
T’imagines a Michael Jordan i a Earvin “Magic” Johnson amb les regles d’avui, sense mans i cops al damunt, sense contactes agressius, amb defenses dèbils, jugadors que s’espanten amb el contacte i amb molts més espais per moure’s amb llibertat. Seria com una tempesta. Jordan els devoraria fent stepbacks, fadeaways, esmaixades, safates impossibles i quantitat de triples on veritablement es premien els llançaments.
Seria molt més fàcil tindrien les millors sabatilles, millor equip mèdic, tecnologia avançada, entrenadors personals, dietes ajustades i precises.
El bàsquet era una guerra i ell va ser el seu comandant suprem. El millor, el més fred, el més dur…
Jordan amb les noves regles, cada cop que tragués la llengua i abans de volar, el món sencer s’aturaria.
(6)
Aquells anys l’NBA estava sota el foc de l’època més salvatge de la lliga professional. M.J. no va ser gran només per ser uns dels millors anotadors, va ser gran perquè mai va retrocedir en una època tan dura. Va haver de sobreviure a monstres com Patrick Edwin, Charles Barkley, Kareen Abdul-Jabbar, Karl Malone, Larry Bird, Shaquille O’Neal o al mateix Magic Johnson, per després dominar-los.
Va guanyar sis anells de campió de l’NBA amb els Chicago Bulls, en vuit anys.
Va aconseguir una mitjana de més de 30 punts per partit, la mitjana més gran de la història de la lliga.
Va guanyar deu vegades el títol de màxim encistellador de la temporada regular.
Va ser escollit cinc vegades millor jugador – MVP – de la temporada regular.
Sis vegades com MVP de les finals.
Va formar part del millor quintet de l’NBA en deu ocasions.
Va ser escollit una vegada com a millor defensor de la temporada.
Va ser líder en robatoris de pilota durant tres anys.
I formar part del Dream Team dels JJOO de Barcelona 92, amb la medalla d’Or.
(7)
Phil Jackson: el 1989 entra com a entrenador en cap dels Chicago Bulls. Ésun dels principals artífexs, creador, motivador i figura clau del fenomen Jordan, junts guanyen sis títols durant les dècades del 1990.
L’any 1999 fitxa pels Angeles Lakers i torna a guanyar tres campionats seguits, del 2000 al 2002, i els dels anys 2009 i 2010. Es retirà de les banquetes la temporada 2010/11.
Phil Jackson i Michael Jordan
Com a entrenador sols perd tres finals, la primera temporada de l’any 1990 i dues dels anys 1994 i 95, curiosament durant la retirada temporal de M.J.
(8)
El Dream Team
La selecció masculina de bàsquet dels Estats Units va competir als Jocs Olímpics d’estiu de 1992 a Barcelona i guanyar la medalla d’or. L’anomenat “Dream Team”, va ser el primer equip olímpic nord-americà que va incloure jugadors professionals actius de la National Basketball Association.
Johnson – Jordan
Drexler, “Magic”, Bird, ”Air” ,Barkley
El Dream Team: Magic Johnson, Michael Jordan, Scottie Pippen, Karl Malone, Patrick Ewing, John Stockton, Clyde Drexler, Chris Mullin, Larry Bird, Christian Laettner, Charles Barkley, David Robinson.
Jordan amb la seva determinació i treball incansable és convertir en una llegenda de l’esport en general i del bàsquet en particular. Com a rei de l’NBA i del bàsquet mundial va demostrar que els fracassos són el camí del triomf.
(9)
Palmarès:
Phil Jackson: tretze anells
És el tècnic més guardonat, onze anells: sis amb el “Chicago” del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998, i cinc amb “Los Angeles”, del 2000 al 2002 i els anys 2009 i 2010.
Com a jugador dels “New York Knicks”, dos anells – 1970 i 1973.
Tot un fenomen!!
Michael Jordan i Scottie Pippen: sis anells amb els Chicago Bulls del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998.
Earvin “Magic” Johnson: cinc anells, anys: 1980- 82- 85- 87 i 1988
Dennis Rodman:cinc anells, dos amb els “Detroit Pistons” anys 1989 i 1990 i tres amb el “Chicago Bulls”, dels anys 1996 al 98 juntament amb Jordan i Pippen.
Aquests quatre monstres, Magic, Jordan, Pippen i Rodman amb 19 temporades varen guanyar 13 anells.
Documents fotos i estadístiques: wikipedia – articles de tiktok -Tot es.pinterest.com – i revistes i articles de basquetmania/Jordi Robirosa
En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats
MNAC: Exposició Zurbarán
Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.
Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.
Exposició de Francesc Galí
Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.
Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.
Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela
Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene
Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí
El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.
Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)
En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.
Acomiadament de les obres de Sixena
Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.
Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.
Pavelló Mies Van Der Rohe
Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.
CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts
Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.
Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…
L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.
A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.
Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.
Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.
Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado
Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.
Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.
Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.
Per acabar la jornada
Teatre Lliure: La brama del cérvol
Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny
El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.
Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.
Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada
A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…
Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.
Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona
El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.
Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.
Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.
La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.
La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.
Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.
La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.
El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.
Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.
Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.
El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.
A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.
Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.
Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.
Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.
El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.
A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.
A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.
El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.
La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.