Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.
En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.
És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.
(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.
Aquesta novel·la m’ha arribat, com moltes de les novel·les que llegeixo, a través de la meva parella. Llegeix, llegeixo i intercanviem emocions, parers, idees. És una manera de gaudir de manera compartida. Us puc assegurar que aquest llibre l’hem gaudit i segur que vosaltres en gaudireu molt si el llegiu. És la història de la vida de Thomas Mann, però és molt més que la història de tan il·lustre home de lletres. És la història de la seva família a través de tres generacions, des dels seus pares a la ciutat alemanya de Lübeck, els seus germans, entre els quals destaca l’Heinrich, escriptor també de fama internacional i dels sis fills que també obtingueren fama en l’univers cultural per mèrits propis. La vida de Thomas Mann és inseparable del context històric que el tocà viure i que condicionà de manera total el seu destí. Neix l’any 1875 en una família potentada de l’Alemanya unificada que representava el recent constituït Reich alemany i travessarà les etapes convulses que la història europea marcaran la seva vida, des de la Gran Guerra i la derrota alemanya, la greu crisi econòmica d’aquella primera postguerra, l’adveniment del nazisme i la Segona Guerra Mundial. En Thomas i la seva família patiran tots aquests traumes històrics, sempre des d’una posició econòmica privilegiada, degut als mèrits literaris d’un escriptor consagrat internacionalment ja en l’època d’entreguerres (Thomas Mann rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1929), i que cobrava els seus drets d’autor en dòlars quan la hiperinflació dels anys vint arruinava les classes mitjanes alemanyes. L’arribada dels nazis al poder l’any 1933 donà lloc a l’exili de la família Mann que ja no tornaria a viure a Alemanya.
El lllibre és un recorregut per l’imaginari de moltes de les seves obres més emblemàtiques, per la relació més o menys tensa amb molts dels intel·lectuals alemanys de l’època, la majoria dels quals seguiren el mateix camí de l’exili. També podrem veure la seva complexa personalitat, la seva homosexualitat reprimida o els dubtes continus quant al seu compromís (o manca de compromís) polític.
El llibre està format per divuit capítols i uns agraïments finals de l’autor. Un total de 489 pàgines a càrrec de l’editorial Amsterdam amb una bona traducció a càrrec de Ferran Ràfols Gesa. L’autor, Colm Tóibín és un dels autors més celebrats de la literatura anglosaxona. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats curts. Alguns dels seus títols han estat publicats també pel segell d’Amsterdam Editorial.
Front Occidental, prop de Verdun l’any 1917: el jove nord-americà Peter Ellis, fill d’una família de quàquers, fa voluntariat amb una ambulància atenent i rescatant ferits al front. De manera casual, salva la vida d’un pilot alemany abatut. Acabada la guerra, el jove Ellis es retroba a París amb Cristoph Keith, el pilot alemany, amb el qual uneix una amistat fraternal. Peter, que està en període de formació com a pintor, accepta l’oferta de Cristoph per anar a Berlín amb ell. A la capital alemanya hi viurà dos anys decisius (1922 i 1923).
Durant aquest temps, Peter es relacionarà amb el món de la burgesia aristocràtica lligada a l’ambient del seu amic Cristoph i al món lumpen i filo comunista dels barris obrers de la ciutat on treballarà amb pintors de l’expressionisme alemany de postguerra.
Al llarg de 440 pàgines d’intensa novel·la, fem una profunda immersió en la realitat social i política de la recent formada República de Weimar, en les immenses dificultats d’aquesta dividida societat per gestionar el seu passat, en la derrota militar no assimilada, en les dificultats econòmiques derivades d’un armistici basat en la venjança dels vencedors, en l’antisemitisme cada cop més estès, en el creixent paper de l’ultra nacionalisme. Assistirem a la destrucció de les classes mitjanes alemanyes com a conseqüència de la hiperinflació, així com la violència dels Freikorps que, per evolució engendraran els primers nazis que faran un primer intent violent d’arribar al poder amb el putsch de la Burgerbraükeller a Munic el més de novembre de 1923.
Aquesta novel·la no és cap novetat editorial, de fet la seva publicació és de l’any 1980. Arthur R. G. Solmssen (1928-2018), va publicar diverses novel·les, la més famosa de les quals és aquesta que ressenyem i que va rebre el premi literari Athenaeum. Jo vaig arribar a la lectura a través de la recomanació del professor Alberto Pellegrini en una classe del trimestre passat. Tant les seves classes com els seus consells historiogràfics són, per a mi, de gran rellevància.
Géraldine Schwarz Los amnésicos Traducció de Núria Viver Barri Barcelona, Tusquets, 2019, 396 pp.
A l’obrir aquest llibre el lector queda submergit en una atmosfera d’emocions. La seva autora, amb talent wagnerià, aixeca el teló i la tragèdia entra en escena: Alemanya ha quedat destruïda en el combat iniciat per ella mateixa. L’Exèrcit Roig ha entrat a un Berlín destrossat.
Schwarz se centra en els Mitläufer, els “que segueixen el corrent”; com els seus quatre avis: ella és d’origen francès per via materna i alemany per via paterna. Aquesta doble condició la va empènyer a estudiar les diferents maneres en què es va gestionar la memòria del que va passar a mitjan el segle XX a Europa: com en uns països es va fer un treball de memòria més d’hora i envejable (Alemanya), mentre que en altres es va trigar massa, es van posar excuses o es va maquillar la realitat (França, Àustria, Itàlia). És a dir: partint de la història familiar, l’autora explica part de la història d’Europa, d’aquí la importància del subtítol de l’assaig: Història d’una família europea. Schwarz vol contribuir a trencar aquesta “conspiració de silenci” aquest bloqueig que impedia als que van viure aquells anys, tant a les víctimes com als qui van consentir, parlar del que havia passat. Una família de Mitläufer. L’autora també fa referència a que hi va haver responsables i aprofitats en l’altre bàndol. També s’esmenta que per als tribunals en què es jutjava als botxins del Tercer Reich suposava un problema evitar esmentar “els crims de guerra dels Aliats”. O que, durant el procés de desnazificació, anglesos, nord-americans, francesos i soviètics van treure profit del coneixement tecnològic dels alemanys, sobretot en el sector armamentístic. Los amnésicos no és original en això d’explicar la història a través de les històries. No obstant això, Schwarz va un pas més enllà. El recorregut que traça, passant dels seus avis als seus pares i després a la seva pròpia biografia, condueix fins a l’actualitat, i en la gestió de la memòria històrica troba el motiu de l’auge del populisme d’extrema dreta al nostre continent. Ric en referències a historiadors i intel·lectuals com Hannah Arendt, Karl Jaspers, Theodor Adorno i Max Horkheimer, amb abundants al·lusions a la literatura i la cinematografia que han tractat els mateixos temes i amb un precís epíleg de José Álvarez Junco. Aquest guanyador de diversos premis, entre ells el de millor Llibre Europeu 2018, és una interessant radiografia del passat europeu per explicar el seu present, però també per alertar sobre el que podria succeir si es menyscaben els valors democràtics que tant ha costat conquerir: “el camí d’una Europa a l’altra és el d’una inversió de la moral.”
Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens.
L’acció del llibre enllaça amb un fet real, quan el moviment de l’Oranienplatz ha acabat i la plaça del centre de Berlin en el barri de Kreuzberg ja ha estat desallotjada per la policia federal. Aquest era un moviment de protesta a favor de la immigració que treballava per una política de braços oberts en l’admissió de migrants i refugiats a Alemanya i en oposició específica al tercer acord de Dublín que estableix els criteris i mecanismes per a determinar quin és l’estat membre de la UE responsable de l’examen d’una sol·licitud d’asil o protecció internacional; això limita de facto el dret dels refugiats a treballar i estudiar a Alemanya. L’Oranienplatz va estar ocupada pel moviment de protesta des de l’octubre de 2012 fins l’abril de 2014. La novel·la situa l’acció precisament al final de l’ocupació.
Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar (Gehen, ging, gegangen en el títol original alemany) és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa. Publicada originalment l’any 2015, va ser traduïda al català (una molt bona traducció) per Marta Pera Cucurell l’any 2018. L’any 2019 aquesta novel·la va rebre el premi Llibreter. Aquest premi que jo valoro especialment per trobar bones lectures, és el que em va conduir al llibre que us recomano amb aquesta petita ressenya.
1968, una grisa i apàtica Barcelona que només programava Els pastores i teatre de tresillo amb l’immenjable Martínez Soria. Dues nenes de 15 anys, que havien vist per televisió, per una televisió que deia unes mentides incommensurables, que a França la gent arrencava les llambordes del carrer per tirar-les a la policia dalt de cavall, que la Sorbona estava presa pels estudiants i que els obrers havien sortit de les fàbriques. Paris no era una festa, com deia anys abans Hemingway, però sí que era una oportunitat.
A la tardor, encara amb les fumarades de tot aquell brogit, que ens explicaven com podien els més grans, ens assabentem que arriba al Poliorama una obra que també havia capgirat Madrid. Un Marat Sade d’un tal Peter Weiss, que a Londres havia dirigit Peter Brook amb un èxit aclaparador. Que la porta, la dirigeix i l’interpreta en Marsillach, el que en diríem un home de teatre en majúscules, que burlava la censura amb un enginy envejable, que per cert havia fet la mili amb el meu oncle i durant molts anys li va enviar entrades quan venia a Barcelona. L’obra ja ve avalada per escàndols i disturbis durant els pocs dies que la van deixar fer a Madrid. Hi volem anar, i hi anem, acompanyades d’una mare, no fos cas que s’acabés a garrotades.
La il·lusió que ens despertava anar-hi no va ser res comparable amb l’efecte que ens causà l’entrada a l’interior del teatre. Allò no era un teatre, allò era talment el manicomi de Charenton. No es veien les llotges, ni els llums, ni les parets. Les cadires de platea i d’algun lateral (jo estava a un lateral una mica alçada i tenia una visió magnífica) també es veien retocades. Els bojos estaven tancats en gàbies, amb unes robes destrossades i unes cares demacrades pel dolor i la incomprensió, per la falta de guariments i uns carcellers monstruosos. Allò era terrible i meravellós alhora; allò era entrar en un món desconegut on tenies que deixar-te emportar, o no calia quedar-se. I tothom es quedava, com no! Si no ho havíem vist mai, no havíem sentit mai tanta angunia i plaer al mateix moment.
Els diàlegs eren avassalladors, les interpretacions més, les provocacions al públic mai vistes i ben rebudes, fins i tot quan queien octavetes des del sostre, cosa que van aprofitar els grups antifeixistes, per barrejar-les amb les seves. Parlaven de revolució, de canvis polítics, del poder, dels drets de la gent. Sade era meravellosament fastigós i Marat era el malalt lúcid. Com diu en Pou, que era un estudiant de teatre, que feia de carceller sense text, s’havia entrat en la modernitat teatral.
A Barcelona va durar més dies que a Madrid, perquè just feia poc que ETA havia assassinat al comissari Melitón Manzanas. Però poc desprès van assassinar un estudiant i les Universitats de Madrid i Barcelona es van posar en peu de guerra. El 4 de febrer es decretava l’estat d’excepció a tot Espanya. En Fraga no volia clausurar l’obra, però Peter Weiss, sí, i, tot i que se li va exigir a Marsillach que seguís, s’hi va negar. Es ben irònic que no la prohibís la dictadura, sinó el seu propi autor com a protesta a la repressió brutal a la que un estat agònic encara s’aferrava. Despès el propi Marsillach va afirmar que era la millor obra que havia fet com a director.
Poques vegades he tornat a sentir aquella barreja de sensacions tant fortes i inesperades, però allà vaig poder copsar que hi havia un món fóra del que jo vivia, que l’art i la paraula podien trasbalsar d’una manera com mai havia experimentat. Estava contenta, molt contenta.
Programa de mà del Teatre Poliorama, Barcelona 1968
Descripció: Ningú venia tants llibres a Europa en l’atrafegada dècada dels anys 20, ningú va ser tan oblidat després, ningú va viure una vida tan convulsa, a la foguera dels anys en els quals naixia el nazisme, tant que va ser incapaç de suportar-la i fa fugir amb la seva dona al Brasil, desesperat davant la derrota que semblava inevitable del cosmopolitisme i la societat oberta: de la barbarie.
Els llibres del jueu humanista vienès Stefan Zweig van tornar en els últims anys a Espanya. Va escriure molt i sobre variats temes, a cavall entre la ficció i la realitat, entre la novel·la, la biografia i l’assaig. El lector que encara no hagi provat la prosa eficaç i addictiva de Zweig hi trobarà el plaer de la lectura.
Comentaris:«Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer».
La crítica l’ha alabada com una de les novel·les cabdals, que explica millor la desigualtat en l’amor, un monòleg que revela els secrets més íntims del cor humà, una història brillant per la qual no passa el temps, entre altres coses perquè destil·la una modernitat que a principis del segle XX va capgirar molts dels esquemes de la novel·la convencional.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.