Marat Sade o el descobriment del teatre
1968, una grisa i apàtica Barcelona que només programava Els pastores i teatre de tresillo amb l’immenjable Martínez Soria. Dues nenes de 15 anys, que havien vist per televisió, per una televisió que deia unes mentides incommensurables, que a França la gent arrencava les llambordes del carrer per tirar-les a la policia dalt de cavall, que la Sorbona estava presa pels estudiants i que els obrers havien sortit de les fàbriques. Paris no era una festa, com deia anys abans Hemingway, però sí que era una oportunitat.
A la tardor, encara amb les fumarades de tot aquell brogit, que ens explicaven com podien els més grans, ens assabentem que arriba al Poliorama una obra que també havia capgirat Madrid. Un Marat Sade d’un tal Peter Weiss, que a Londres havia dirigit Peter Brook amb un èxit aclaparador. Que la porta, la dirigeix i l’interpreta en Marsillach, el que en diríem un home de teatre en majúscules, que burlava la censura amb un enginy envejable, que per cert havia fet la mili amb el meu oncle i durant molts anys li va enviar entrades quan venia a Barcelona. L’obra ja ve avalada per escàndols i disturbis durant els pocs dies que la van deixar fer a Madrid. Hi volem anar, i hi anem, acompanyades d’una mare, no fos cas que s’acabés a garrotades.
La il·lusió que ens despertava anar-hi no va ser res comparable amb l’efecte que ens causà l’entrada a l’interior del teatre. Allò no era un teatre, allò era talment el manicomi de Charenton. No es veien les llotges, ni els llums, ni les parets. Les cadires de platea i d’algun lateral (jo estava a un lateral una mica alçada i tenia una visió magnífica) també es veien retocades. Els bojos estaven tancats en gàbies, amb unes robes destrossades i unes cares demacrades pel dolor i la incomprensió, per la falta de guariments i uns carcellers monstruosos. Allò era terrible i meravellós alhora; allò era entrar en un món desconegut on tenies que deixar-te emportar, o no calia quedar-se. I tothom es quedava, com no! Si no ho havíem vist mai, no havíem sentit mai tanta angunia i plaer al mateix moment.
Els diàlegs eren avassalladors, les interpretacions més, les provocacions al públic mai vistes i ben rebudes, fins i tot quan queien octavetes des del sostre, cosa que van aprofitar els grups antifeixistes, per barrejar-les amb les seves. Parlaven de revolució, de canvis polítics, del poder, dels drets de la gent. Sade era meravellosament fastigós i Marat era el malalt lúcid. Com diu en Pou, que era un estudiant de teatre, que feia de carceller sense text, s’havia entrat en la modernitat teatral.
A Barcelona va durar més dies que a Madrid, perquè just feia poc que ETA havia assassinat al comissari Melitón Manzanas. Però poc desprès van assassinar un estudiant i les Universitats de Madrid i Barcelona es van posar en peu de guerra. El 4 de febrer es decretava l’estat d’excepció a tot Espanya. En Fraga no volia clausurar l’obra, però Peter Weiss, sí, i, tot i que se li va exigir a Marsillach que seguís, s’hi va negar. Es ben irònic que no la prohibís la dictadura, sinó el seu propi autor com a protesta a la repressió brutal a la que un estat agònic encara s’aferrava. Despès el propi Marsillach va afirmar que era la millor obra que havia fet com a director.
Poques vegades he tornat a sentir aquella barreja de sensacions tant fortes i inesperades, però allà vaig poder copsar que hi havia un món fóra del que jo vivia, que l’art i la paraula podien trasbalsar d’una manera com mai havia experimentat. Estava contenta, molt contenta.
Gaudir la Cultura 