Etiqueta: Itàlia

Categories
Llibres

De la Gran Guerra al món d’avui

Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà  Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit  de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsarista enfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.

Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)

La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del  conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar  més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra  a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.

Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra

El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.

Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable (fotos: wikipedia.org)

Cadascun  dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica  línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental:  la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany  o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916).  En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas  dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina  servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.  

Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs

Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent  a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.

La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”)  desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli  fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.

L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica.  L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.

Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)

A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Lenin parlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i  des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.

El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau (FR) i Orlando (IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs,  on els turcs vencedors  imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.

París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)

Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el  destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra.  Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat  amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important  que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet.  Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.

Categories
Música

Al Bano, l’esperit romàntic a Barcelona

Per Joan Alcaraz

Concert d’Al Bano dins la gira “É la mia vita”

Teatre Coliseum (Barcelona)

19 de març del 2024

Devot com sóc de la cançó melòdica de caire romàntic-entre molts altres gèneres musicals-, no havia anat encara mai a escoltar un dels meus ídols, el famós italià del sud -també albanès d’adopció- que és Al Bano http://www.albanocarrisi.eu/, i em creia que, als seus 80 anys, seria difícil que tornés a Barcelona, on va actuar, la darrera vegada, en fa deu. Per això, quan em van dir que venia aquest dia de Sant Josep, vaig córrer a comprar l’entrada. Vaig pensar: “O ara, o mai!”. I no serà, precisament, per la salut d’Albano Carrisi, el seu nom com a ciutadà, que demostra que musicalment, físicament i anímicament es troba en plenes facultats.

Amb una banda formada a base de piano, violí, guitarra, baix i bateria, i amb l’acompanyament de dues noies que feien a voltes de coristes i a voltes de dansarines, el concert, en un Teatre Coliseum https://www.balanaenviu.com/teatre/teatre-coliseum totalment ple, va adquirir, des dels compassos inicials, una força impressionant. Al Bano, un tenor dotat del millor esperit romàntic, demostra que, als seus anys, no solament sap moure’s per l’escenari, sinó que conserva tota la potència de la seva gran veu, una veuarra, com se sol dir. No és estrany que, durant set dècades, hagi venut més de 165 milions de discos a tot el món.

Un dels temes que interpreta el de la Puglia, que va  projectar-se inicialment des de Milà, és l’emblemàtic Caruso, de Lucio Dalla.  Doncs bé, n’he escoltat totes les versions que he trobat i ningú la canta millor que Al Bano, començant pels famosos tenors Luciano Pavarotti i Andrea Bocelli, i seguint per cantants coneguts com Adamo, Julio Iglesias o la belga-canadenca Lara Fabian, a més del propi Dalla. Creieu-me, no hi ha color…

Al Bano Carrissi: “Caruso”

Força, domini i empatia

Però la força d’Al Bano no és solament la veu. És l’esperit romàntic, el domini de l’escena, l’empatia amb el públic. Dedicat en part, durant els darrers anys, a la criança i venda de vins, el celebrat Albano Carrisi també ha passat, a la vida, per un estat d’angoixa tan important com la malaurada desaparició, durant anys, de la seva filla Ylenia. La mare era la nordamericana Romina Power, que compartiria força temps amb el cantant els escenaris d’arreu del món. Precisament Al Bano, com a creient que és, havia arribat a dir que, degut a la situació, “sento que Déu m’ha abandonat”. Potser ara la desaparició de la noia ja no li fa un mal tan intens, en la mesura que ha pogut saber que Ylenia, presumptament, s’hauria suïcidat als Estats Units.

Un jove Al Bano amb la seva parella i habitual acompanyant, Romina Power

Abillat amb el seu habitual barret panamà, que li dissimula l’edat,  a més de Caruso, i com que la gira actual a l’Estat espanyol es diu “É la mia vita”, el concert es desenvolupà amb temes com el mític Volare que interpretava Domenico Modugno, Mattino,  Nostalgia caniglia, Azzurro -en homenatge a Adriano Celentano-, Amanda è libera, Sharazan, Sempre sempre, l’Ave Maria de Bach, Felicità… En fi, dues hores i mitja -també amb les breus intervencions del fill Yari i la filla Jasmine- per tal de posar-nos a l’abast tota una vida d’èxits que, és evident, perdurarà en el temps.

Ara, el 18 de maig, tinc previst d’anar a sentir -en aquest cas, per tercera vegada- Adamo al Palau de la Música, en el marc del Festival Mil·leni. Ai, l’esperit romàntic!

Vista del ressort que el cantant té a Brindisi
Categories
Llibres

M

El hombre de la providencia

Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.

“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.

L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.

Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.

El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.

Categories
Galeries i museus

Brescia, capital italiana de la cultura 2023

Les petites ciutat italianes del Nord, o de la Llombardia com és aquest cas, estan plenes d’encants, d’història, de petits tresors que les fa úniques a ulls dels qui les visiten, i, el més important, dels seus ciutadans. Aquestes ciutats estat, en molts casos fins al s. XIX, havien competit entre elles pel prestigi que volien assolir econòmic i cultural, i aquest segon aspecte era fonamental quan la cultura va esdevenir també senyal de poder. Un detall important és que totes aquestes ciutats tenen un teatre d’òpera, i algun museu que ordena el llegat que han rebut de temps turbulents, però culturalment imprescindibles.

Aquest és el cas de Brescia, Brixia li deien el romans, i de Bèrgam, (ambdues comparteixen l’any de la cultura 2023, i les he pogut visitar amb els Amics del MNAC), dues petites joies llombardes, que guarden escrupulosament els llegats d’herències passades, amb projectes que miren al futur, una de les coses més difícils que hi ha per a una ciutat, i on han d’intervenir molts criteris, a part de l’econòmic. Aquest és el cas del Parco Archeologico di Brescia Romana.

És un itinerari per l’antiga ciutat llombarda, entre les més ben conservades d’Itàlia. La zona, abandonada a l’antiguitat tardana, va tornar a la llum a principis del segle XIX finançada pels mateixos ciutadans. És Patrimoni de la Humanitat UNESCO des del 2011. La visita comença amb el Santuari Republicà, construït a principis del segle I aC. És un complex de quatre sales rectangulars amb un pòrtic amb columnes a l’entrada. Els frescos, extraordinàriament ben conservats, representen un dels exemples rars de pintura romana de l’època republicana al nord d’Itàlia. Continua amb el Capitolium, temple construït l’any 73 dC. i dedicat al culte de Júpiter, Juno i Minerva. Els terres originals de marbre policromat encara es poden admirar avui dia. La sala oriental acull la Victòria Alada, una estàtua de bronze del segle I d.C., trobada el 1826. Ara, des de fa pocs mesos, encarada a un atleta. Els dos bronzes, descoberts en el curs de les excavacions, tots dos en perfecte estat i els dos restaurats recentment, tenen segurament coses per explicar. L’atleta hauria estat exposat en un lloc públic, potser a Grècia, objecte d’admiració com ho delaten les superfícies modelades per les carícies. La Victòria Alada hauria estat adorada com un ex vot cedit per l’emperador Vespasià al temple de Brixia. El boxejador espera la decisió de l’àrbitre, després del combat, i l’escultor ha marcat els cops rebuts amb una gran perícia tècnica. Per contra, la Victòria és àrbitre: designa el vencedor al camp de batalla i la reconstitució de la pau, la fi del conflicte. El púgil gira el cap en direcció del jutge mentre la Victòria ret homenatge al vencedor militar, el seu nom inscrit a l’escut que originalment va haver de figurar entre les mans de l’escultura.

Al costat del Capitoli s’alça el Teatre Romà. La planta de l’edifici data de l’època d’August, però fou objecte d’ampliacions i enriquiments al llarg dels segles fins a la decoració arquitectònica entre els segles II i III dC. L’edifici es va utilitzar fins al segle V abans de ser abandonat. Es conserva part de la càvea, la gran zona d’espectadors, situada al vessant del turó del Cidneo.

Tot això és preciós, però el que és realment impressionant és el MUSEU: el continent. Dissenyat per l’arquitecte espanyol, Juan Navarro Baldeweg. Per això comentava els criteris que una ciutat ha d’aportar per conservar i difondre els seus llegats. Tenir clar què vol dir custodiar el Patrimoni. Aquest museu és d’un atreviment i bon gust exquisits. Els contrastos hi són perquè les obres destaquin, poques, i ben posades. Es pensa en la mirada del visitant, en com es distribueix la llum natural i l’artificial, cops d’efecte amb tècniques visuals, que ens expliquin la caiguda, l’abandó. Sí, enginy i discreció, i com a resultat l’eficàcia.

Si heu entrat a la pàgina que us he facilitat, veureu com s’explica, i sobretot com ho fa el seu director, amb quin entusiasme. Les explicacions orals que se’ns ofereixen van acompanyades per un escrit que en facilita la comprensió. Proposo un vídeo, en italià, de la RAI, que també es troba dins d’una pàgina especialitzada, que us permetrà fer una visita virtual al museu. De totes maneres ho acabo amb unes fotografies que ho il·lustrin.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

Els jardins “all’italiana” i les vil·les Medici

La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.

El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.

Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.

Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.

La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti (1404-1472), un influent teòric de la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.

Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medici van exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.

Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.

Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbio de clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.

Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció del gelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.

Categories
Llibres

Els molts enemics que té aquest papa

                 Per Joan Alcaraz

Vicenç Lozano

Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave

Ed. Pòrtic (2023)

Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà -vegeu la meva ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

El papa Francesc

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.

Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.

El guru de l’ultradreta Steve Bannon

És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.

El cardenal filipí Luis Antonio Tagle

Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.

Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món.

El periodista i historiador Vicenç Lozano
Categories
Llibres

Quan es porta Itàlia sota la pell

Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.

El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.

Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor

En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix ​​en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.

L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Bomarzo, la història d’una fascinació

La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.

Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·les que es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.

Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibres extraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.

És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.

El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.

Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.

Categories
Llibres

El oro de Mussolini

Per Josep Sauret

Títol: El oro de Mussolini

Subtítol: Como la República planeó vender parte de España al Fascismo

Autor: Manuel Aguilera Povedano

Arzalia Ediciones, 2022, 224 pàgines

Contingut:  Més de 40 imatges i documents

L’autor

Nascut el 1978 a Palma, és periodista i doctor en història, fa de professor de futurs periodistes i columnista del diari Ultima Hora de Palma. Ha publicat diversos treballs sobre la guerra civil a Mallorca que és el camp fonamental de la seva investigació: Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil española i Un periodista en el desembarco de Bayo.

Des del 2017 és codirector del projecte de recerca Espais de la batalla de Mallorca.

Manuel Aguilera Povedano

La meva ressenya

El oro de Mussolini és un llibre amè, ben escrit i que es llegeix ràpid. Té l’estil d’un relat periodístic però darrera hi ha una recerca ben documentada d’un historiador. L’autor barreja part de la seva biografia personal durant 15 anys, buscant fonts primàries per escriure primer un article i després un llibre, a mesura que el material que va trobant  li permet desenvolupar una història més completa.

Realment, són dos els arguments que també s’entrelliguen. Dos temes que han estat oblidats pels historiadors, suposem que majoritàriament per desconeixement. Un seria el dels plans de Mussolini per establir una colònia italiana a Mallorca que servís per italianitzar l’illa i posteriorment de base militar; i l’altre tema, l’oferiment que fa la República espanyola de Mallorca a canvi de què Itàlia complís, de debò, el pacte de no intervenció en la guerra civil en què estava immersa Espanya.

Aquest sorprenent oferiment no sembla que es tractés en cap Consell de Ministres. Tot es va portar en secret a través d’espies i seguint la cadena de comandament de Largo Caballero (president de la república fins el maig del 1937) i Araquistáin (l’ambaixador a França). Es tractava de comprar la “no intervenció” a canvi de cedir territori. Sembla que es va pensar també amb el nord d’Àfrica i alguna illa de Canàries i oferir-ho també a Hitler en les mateixes condicions d’intercanvi.

Negrin al substituir a Largo Caballero va suspendre les negociacions i les va dirigir amb la complicitat de Prieto (ministre de defensa) en intentar alguna cosa similar encara que en sentit contrari amb el Regne Unit oferint-los-hi les bases navals dels ports de Cartagena, Vigo i Maó.

Estàvem en la pre guerra europea i tots els països tenien interès en tenir posicions logístiques i estratègiques fortes. Pensem que des del punt de vista del que rebia la proposta podia ser avantatjosa, evidentment sense considerar el perill de què per si sol provoqués l’inici de la guerra a tot el continent.

Tornant a l’altre esmentat pla de Mussolini, pacífic, lent, sense fer soroll internacional, ens relata l’ajuda a tots els colpistes de dretes de l’època, l’ajuda econòmica a la Falange, la promesa d’entrega d’armes, les maniobres navals, la creixent influència en la cultura i l’economia locals i les bases aèries un cop produïda la rebel·lió franquista. Més endavant, ja en el 1937 i segurament degut a pressions de les democràcies occidentals va passar a una penetració més sigil·losa. Podríem parlar d’un pla B al fallar el primer.

Aquí es on encaixa perfectament el títol del llibre ja que el govern italià va comprar a través de testaferros la finca l’Albufera i Son Sant Martí el maig del 1938 a la badia d’Alcúdia per instal·lar-hi una colònia italiana amb emigrants. La finca era la tercera més gran de Mallorca i almenys si que havien previst construir vint cases colonials per començar un centre d’italianitzats que creixés amb els anys.

Tot una sorpresa de temes molt desconeguts, relatats de forma amena i amb rigor historiogràfic.

Més informació

Entrevista de Maria Coll a Manuel Aguilera. “Mussolini volia traslladar 100.000 italians a Mallorca i construir-hi dues bases aèries” Sàpiens, núm. 247, octubre 2022. pàgines 86-87.  

“L’any 1937, el govern de la República va posar en marxa l’operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de la Itàlia de Mussolini al bàndol nacional. La contrapartida va ser l’illa de Mallorca. Una negociació secreta que el periodista i doctor en història Manuel Aguilera detalla a El oro de Mussolini.”[…]

Ressenya d’Eugenia Patricia Rossi, Historia & Guerra, 3, enero-junio 2023.

“Sin dudas, la guerra civil española (1936-1939) es uno de los conflictos más significativos del siglo XX, destacándose, entre otras cuestiones, por su grado de internacionalización y por haberse constituido en la antesala de la segunda gran contienda mundial. Al inicio de esta guerra, tanto el bando republicano como el subleva-do habían iniciado gestiones destinadas a conseguir apoyo internacional para sostener el esfuerzo bélico. Sin embargo, mientras los insurrectos recibieron la asistencia de la Italia fascista y de la Alemania de Hitler, para el gobierno de la Segunda República aquellas tratativas encontraron un obstáculo en la política de no inter-vención y apaciguamiento adoptada por los gobiernos de Francia y del Reino Unido […]

Vegeu la ressenya completa aquí:

Categories
Cinema i sèries

El segrest d’Aldo Moro

Sinopsi:

1978, Itàlia es troba enmig d’una guerra: el primer govern recolzat per un partit comunista (PCI) de la història d’un país occidental està a punt d’arribar al poder a través d’una aliança històrica amb el bastió tradicional del conservadorisme de la nació, la Democràcia Cristiana (DC). Aldo Moro, president de la DC, és el principal partidari d’aquest acord. El mateix dia de la cerimònia d’investidura d’aquesta nova formació governamental, 6 de març de 1978, Aldo Moro és segrestat durant una emboscada feta per les Brigades Roges (Brigate Rosse). La seva retenció durarà cinquanta-cinc dies: cinquanta-cinc dies d’esperança, de pors, de negociació, de fracassos, de bones intencions i de terribles actes.

El prestigiós director italià Marco Bellocchio repren el cas Aldo Moro en la seva primera incursió com a director de sèries. Va ser seleccionada en el Festival de Cannes, en una excepció inèdita a causa de la relació prèvia de Bellocchio amb el festival i la gran qualitat de la sèrie, que també va guanyar el Premi EFA a la Innovació Narrativa. Compta amb grans actors del cinema italià com Fabrizio Gifuni encarnant a Aldo Moro, Toni Servillo donant vida al Papa Pau VI i també Margherita Buy, en el paper de Leonora, la dona d’Aldo Moro.

Podreu veure aquesta sèrie de sis capítols de 56 minuts a FILMIN. Cada capítol narra la història des del punt de vista dels diferents protagonistes de la tragèdia (Aldo Moro, el ministre de l’Interior Francesco Cossiga, el Papa Pau VI, els terroristes o la dona de Moro). Molt recomanable per a tots els interessats en la recent i turbulenta història italiana.