Situació: La plana del Corb, C-12 162 Km. Balaguer
Sinopsi: PLANTA, projecte de Sorigué i la Fundació Sorigué, és un espai de confluència i interacció entre la creació artística contemporània i la innovació empresarial, amb propostes artístiques i arquitectòniques úniques en el món.
Horari de visites: Un dissabte al mes al matí. Consulteu el calendari
Planta
Interessant projecte que uneix art, arquitectura, coneixement i paisatge. Planta forma part de la Fundació Sorigué d’art contemporani on hi trobem instal·lacions i obres monumentals integrades dins una fàbrica en actiu i paisatges industrials i naturals. Res a veure amb un museu o una exposició convencional. Hem de destacar la magnífica mise en scène global d’una fàbrica (una gravera amb moviments voluminosos de terra, pedres i productes industrials) que funciona amb una netedat impressionant, amb uns espais comuns enjardinats sense excessos però integrats en el paisatge i en els espais fabrils. Destacaríem les dos escultures d’Antonio López una amb el rere fons fabril i l’altre paisatgístic.
Antonio López. Nit. Al fons part de la fàbrica
Antonio López. Dia. Paisatge al fons
Les obres estan integrades en antigues naus en desús o en naus noves fetes ad hoc per l’obra que contenen. Donada l’extensió, el projecte té una extensió d’unes 400 hectàrees (un camp de futbol ocupa una ha.); la visita es fa en autobús. Sense menysprear, ni molt menys, les obres d’art en sí, ens ha colpit la integració de conceptes tant dispars com indústria i art amb una netedat i ordre impressionants, per exemple en la col·locació de la matèria prima o de l’estoc de producte acabat.
Estoc de dovelles preparades per entregar
Dues obres que ens han semblat colpidores i significatives:
Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts
Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts
Muntatge de Chiharu Shiota. Els punts que es veuen son pedres (integració amb la pedrera) que s’aguanten amb fils tipus tela d’aranya
Cada obra per ella mateixa, mereix una explicació comentada durant la visita guiada. Aquí, hem volgut ressaltar només la integració de l’art en un entorn industrial.
Tot i que no plou, segueixo conservant certs paraigües, i entre ells un que es va comprar la meva mare als inicis dels plegables, també als inicis dels anys 60. Està incòlume = Sa i estalvi, sense lesió o dany. Mentrestant no sé quants n’he llençat de mides i models. Però en tinc un de bó, de la mare també, amb el mànec de carei i això no es pot llençar, tantes coses no s’haurien de llençar.
I vet aquí que he recordat, i m’han recordat, la Casa Lama, on s’esmolen tota classe d’estris, i, encara més important, es reparen paraigües, hi són des de 1900, i l’esmolador ho fa com ho feien antigament els francesos: estirat damunt d’una repisa, per no cansar el braços, i de cara a la gran pedra.
Us recordo que fa temps vaig posar a aquest bloc la Ruta dels Emblemàtics, doncs bé, Casa Lama hi té una entrada.
Això dels esmolets té molta història, aquí una mica de la de Barcelona
La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!
Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.
Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.
Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.
Restaurants i hotels Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.
Edificis i indrets urbans
Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.
També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.
I
Cementiri de Sant Gervasi, Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes, Palau d’Europa del Consell d’Europa, Campanar de Sant Esteve de Tordera, Pont de Bassano, Teatro Olímpico (Vicenza), Castell de Marostica, Carrers del Barri de Norrebro, (Copenhaguen), Plaça de Gutenberg (Estrasburg), Plaça Duc de Medinaceli, casa palauet al passeig Marítim de Sitges, Experimentarium (Copenhaguen), Gatwick Airport
Paisatges
Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.
Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia
Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.
Una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues
Personatges Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.
Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela
Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.
Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises
Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank
Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano,El Hound Dog, La Traviata,Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.
Els títols dels capítols Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:
Hi ha silencis que criden
La catedral color d’aram
Unes hores que van durar anys
La mel portà les mosques
D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
Les abraçades d’home fan soroll
Qui no ho sap tot, no sap res
He vist científics que creuen en Déu
Espigolant sentències bosc(h)anes:
Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
La gent de postguerra no s’arronsa.
La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
Som les pors que hem vençut.
En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.
Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?
Fa poques setmanes, en mig d’una pandèmia sembla sense fí, ha obert a l‘Eixample una nova cerveseria que ofereix 18 classes diferents de cerveses artesanes, que es fan i s’amagatzemen allà mateix. Barcelona ja té llocs on beure bona cervesa artesana, el que crida l’atenció d’aquest emplaçament són les mides, un antic espai industrial, ben recuperat, era un magatzem de roba, i la inversió que ha suposat. El lloc és magnific amb 1100 m2 que acullen un restaurant, una cerveseria, una sala de concerts i la fàbrica. Cal fer una visita per admirar els diferents espais i probar tant els menús com la cervesa, però si en voleu més informació detallada la podeu consultar aquí.
Els primers dies tot era molt provisional, ells mateixos tastaven al públic, els horaris, etc. suposem que en la mesura del possible anirà agafant volada, i que la insistència dels seu promotor per obrir-la a Barcelona es veurà recompensada.
Un establiment que ells autodefineixen com a taberna gastronómica o colmado gourmet, i així és. Però els que hi anem ens fixem sobretot en la primera part de la frase: Una carta llarga i ben assortida de diversos plats i diferents mides. Menjar de tapes completes o de platillos, com vulgueu. Un lloc emblemàtic del “centre” de Barcelona, un clàssic que el temps li ha donat un regust més acollidor, entre una tasca i un pub anglès.
Diverses generacions han tingut l’encert de mantenir el local amb l’esperit que el va obrir als anys 30, oferint qualitat i un recer on aturar-se encara que només sigui per prendre un Alfonsito.
N’hi diuen El Bulli de l’art floral, o el Tarantino de les flors, i tant és, possiblement sigui cert, no només per les composicions, sinó també per l’entorn que les acompanya.
Anys enrere, el lloc que ara ocupa l’espai, era una antiga nau hivernacle que donava molta vida a al barri de Sants a Barcelona, amb la seva gran palmera que sobresortia pel sostre i un petit llac interior. Després d’una temporada abandonat, les plantes anaven amagant salvatgement les parets de l’espai i Flowers by Bornay se’n va enamorar, el va transformar completament i li ha donat una nova vida. Avui, convertit en taller de decoracions florals amb fama a nivell internacional, no només ofereixen arranjaments florals, sinó també el seu espai, amb totes les característiques necessàries per dur a terme tallers, esdeveniments, concerts, sessions de fotos, rodatges … Un espai en el qual barregen art, música, cinema, dansa i altres fonts d’inspiració perquè, a l’hora de crear els seus rams, siguin tots únics i irrepetibles. Aquí la localització.
Quan volem una emoció determinada, busquem deliberadament en nosaltres mateixos fins obtenir-la: un brillant vidre rosat de plaer, un verd o morat bocí de por. Aldous Huxley
El vidre és potser el material més subtil amb el que es pot treballar, permet molta imaginació, però també la demana de qui l’observa desprès. Aquesta petita i elegant botiga del Gòtic ven majoritàriament vidre fet per artistes d’arreu, amb una bona representació dels locals. Els objectes són diversos, com ho són els seus usos. Pots entrar sense saber què vols i t’orientaran fins a resoldre el darrer dubte. També és una botiga per autoregalar-se, si al vidre li trobes la màgia que sempre incorpora. La seva pàgina web és plana, només un anunci, això sí, amb col·laboradors il·lustres. Una delícia pels ulls, en aquest cas val més que la visita sigui presencial. Quan hi havia turistes, m’agradava veure’ls com badaven.
Treball en paper de Carla Busquets en venda a la Llibreria Ona
Els japonesos són uns experts en l’estampació de paper, amb tipologies ben diferents com el whasi, ogura, chiyogami, katazome… i la seva influència ha estat arreu imitada i reconeguda.
Al barri de Sant Andreu hi ha la Carla Busquets, una artista que treballa el paper i amb el paper, utilitzant diferents tècniques, antigues o no, per a diverses finalitats. La Frivé és una botiga i un taller per aprendre, també. Un lloc per fer regals i per fer-se regals, (només amb una visita podrem fer-nos una idea de les possibilitats del suport) i sobretot per saber valorar la feina feta amb cura, amb gust i amb l’objectiu de reciclar, d’aquí que ens ofereixi, entre altres, la restauració i l’enquadernació per estalviar-nos llençar.
Els nostres parents de l’Est d’Europa, els polonesos, des de fa molts segles elaboren una ceràmica vistosa, alegre i clàssica alhora, que en principi no s’adiu gens amb un poble que ha patit tant, però és també tradicional i molt arrelada als seus usos i costums. De tot això n’han fet un producte de qualitat, per exportar, turístic també, amb una certa identitat.
A Barcelona, fins abans de la pandèmia, hi havia una botiga a La Ribera que ens oferia aquests objectes, bàsicament de cuina i parament de la taula. Això s’ha acabat i ara només vénen en línia, però si ho poden fer és perquè abans s’havien fet un nom, i tant. Si veieu un programa a TV3, al migdia, que es diu Cuines, i el porta un noi entrat en muscles, a qui tot li sembla brutal, allà hi veureu les seves safates i d’altres atuells.
Personalment m’agrada molt, perquè té un punt d’imperfecció volguda, de naïf, res a veure amb l’anglesa o la francesa. També és cert que aquesta vistositat, a mi, em demana tenir poques peces, precisament per mantenir la seva peculiaritat, com la de Sargadelos, per exemple, una altra que ja fa temps va marxar de Barcelona, una botiga que també ens proporcionava llibres en gallec.
Us convido a visitar Blue Pottery, la seva pàgina, on hi trobareu una mica la història d’aquesta ceràmica, un blog amb entrades ben diverses i curioses, receptes de cuina, etc… tradició polonesa en un clic.
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.