Sant Gregori, a cinc minuts de la ciutat de Girona, és el primer poble de la Vall del Llémena, on podrem gaudir d’extensos espais naturals. La Vall és l’entrada d’un importantíssim espai històric-cultural, on podrem recorre un amplíssim circuit de rutes de senderisme i camins, amb un riquíssim patrimoni, envoltada de boscos, conreus, pastures i camps.
Retrocedirem en el temps, que ha quedat parat en èpoques anteriors.
D’èpoques medievals, on els seus camins i senders ens duran a petites ermites, esglésies, castells-masies, masos medievals, molins, fonts, gorgs, torrents i altres indrets, on descobrirem part de la història del nostre país. Històries com la revolta dels remences del 1484 i altres…..
Molt a prop de Sant Gregori, pel camí del pla de Mas Obert, ens han dut a conèixer un arbre (o arbres) molt singular i característic: El Surolí, autèntica raresa botànica que no es dona enlloc del país. Ens trobem davant un espècimen únic a Catalunya.
El Suro-Alzina de Mas Obert o “Quercus ilex ilex – Quercus suber”, és tracta de dues espècies d’arbre de la mateixa família – l’alzina i el suro – que creixen soldats en un únic peu, amb els teixits units. Aquest fenomen del món vegetal es coneix amb el nom de “quimera”.
Nota popular: “L’escena sembla talment el resultat d’una nit esbojarrada, entre una alzina i una alzina surera. Un exemplar en dos; dos exemplars en un. Dues espècies diferents tot i que, genèticament, unides en una mateixa soca, i amb dos creixements troncals independents. Condemnats a viure perpètuament arrapats pel cuixam de la soca”.
Arbre curiós i emblemàtic, fa que el veïnat del territori li tingué una gran estima i reconeixement.
Documentació al peu de l’arbre en una placa informativa, on ens dona a conèixer la raresa vegetal siamesa, que resten units per sempre.
Comentaris i guies de la visita al surolía càrrec del nostre company Antoni Codina, i el seu amic Jesús, veïns de Sant Gregori, que també ens han guiat a visitar i conèixer unes esglésies i altres indrets de la Vall, que comentaré en altre reportatge.
Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)
L’autor
Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.
Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.
Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).
Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).
Comentari
Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.
Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.
Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra
Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya del Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.
Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera
El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.
Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.
En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.
Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.
Municipi situat al cor del Baix Empordà, format per set pobles mil.lenaris, que es va constituir el 10 de Març de 1977, fruit de la unió de Fonteta, Peratallada iVulpellac. La seu administrativa està a Vulpellac des de 1998.
S’estén en part, per la conca del riu Daró, fins a Fitor, massís de les Gavarres, amb una extensió de 50 quilòmetres quadrats. A tocar de la Bisbal, capital de la comarca, com també de la cerámica i la terrissa.
A més de les poblacions anomenades, que formen el nom de l‘actual municipi, amb les síl.labes de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, també formant part, Canapost, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i Fitor, a més dels dos barris de Vulpellac: La Bordeta i Puig de Sant Ramon.
Tots aquests nuclis gaudeixen d’un ric i atractiu patrimoni artístic, paisatgístic, cultural, arquitectònic i arqueològic de gran vàlua.
És d’agrair visitar totes aquestes poblacions per gaudir de la pau i la tranquil.litat que es respira a través dels seus carrers solitaris tot observant les restes arqueològiques.
Així doncs, comencem el nostre itinerari.
Ruta de les joies medievals romànic de Forallac:
Peratallada:Petita vila rural i un dels conjunts monumentals medievals més grans i més ben conservats de Catalunya. Declarada patrimoni històric-artístic dels del 1975, i bé cultural d’interès nacional (BCIN). Va ser una de les viles més importants de la Catalunya Medieval.
Tot just traspassem la porta o la muralla, ens sentim transportats a l’època medieval. Els seus fonaments s’alcen damunt una extensa roca de gres, d’aquí el seu nom “Pedra-tallada”. Conserva el seu aspecte feudal del segle X, amb un Castell – Palau que presideix tota la vila i que amaga carrers estrets i empedrats.
Existeix documentació dels del 1065, però també se sap que hi va haver una fortificació anterior, probablement d’origen romà o visigòtic.
Al S.XIII es construeix el Palau Gòtic. El castell es va convertir en l’epicentre d’un dels principals dominis feudals del poderós comtat d’Empúries l’any 1250.
S’ha trobat cerámiques prerromàniques, romàniques i medievals.
Ve a ser la joia de la corona!.
Passejar per tot el nucli emmurallat és un luxe donat que és impossible no quedar embadalits en veure els seus carrers, portals, finestres, arcs, pedres, forrellats….així com fer menció, des de l’exterior, de les seves muralles ifossats, com el Portal de la Verge amb una alçada d’uns 7 metres.
Les torres de defensa dels S. XII i XIII situades en llocs estratègics de les muralles per tal de dominar el territori i oferir major resistència defensiva: Torre de L’Homenatge, del S. XI. Situada a l’interior del recinte fortificat i coronada per merlets, és l’estructura més visible del castell i de tota la vila.
La Torre Oest, de planta quadrada.
La Torre de les Hores, amb un rellotge públic.
La Torre de planta Circular, situada en una de les entrades del poble, i amb espitlleres per a armes de foc.
I per acabar,. La Torre Nord.
Sols ens faltarà visitar: El Pont de la Mare de Déu, situat en un de les entrades i on el fossar és més profund.
L’Església de Sant Esteve, temple romànic avançat de dues naus del S. XII, situat a l’exterior del recinte emmurallat, a 200 metres del portal nord, enfront del Pont de la Mare de Déu, i la Plaça de les Voltes, epicentre social i econòmic. Aquest tipus de plaça porxada és molt freqüent en l’urbanisme medieval de l’Empordà.
Canapost: L’element arquitectònic per excel.lència és l’església pre-romànica i romànica de Sant Esteve, del S. IX. amb pintures romàniques recentment restaurades. Són una de les tres joies del romànic català.
La torre del campanar del S. XI, restes d’una necròpolis medieval amb sarcòfags monolítics i tombes antropomorfes (en forma de persones) del S.X, i envoltada d’una dotzena de masies mil.lenàries caracteristíques de la zona.
Visitar les restes de l’església de la Mare de Déu dels Socors del S. XVII, emplaçada a ponent de Canapost. Josep Pla considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.
Vulpellac:Apareix documentat al S. IX (any 894, com el lloc de Volpeyliacho, del Comtat d’Empúries). El nucli antic des del 2009, està declarat patrimoni de bé cultural d’interès nacional.
Com a conjunt històric de notable interès arquitectònic, és format pel seu Castell-Palau d’arquitectura gòtic-renaixentista. Pels volts de 1725 es feren reformes i es va convertir en casa de pagès, i al S. XX va ser restaurat pel seu actual propietari.
L’Església de Sant Julià i Sta. Basilissa del S. XVI, és l’antiga capella del castell. Edifici de gòtic tardà fortificat, on van aparèixer tombes antropomorfes del S. VII, i restes de l’antiga muralla.
En el seu terme municipal s’han instal.lat petites però emprenedores empreses, per a consolidar el sector de la ceràmica, la terrissa i la pedra artificial, així com botigues d’antiquaris.
La Ruta dels Dolmens, monuments megalítics com la de Tres Peus, Tres Cadires o la serra de Cals. Es conserven nombroses ladrilleres i forns de cal, vius documents de les técnicas ancestrals dels antics pobladors. Visitar, també la carbonera per l’obtenció del carbó vegetal, no pot obviar-se.
Fora del nucli hi ha forces masies com Can Comes del Brugar, mas fortificat del S. XVI, amb una torre de defensa cilíndrica i espitlleres.
Fonteta:Conjunt de carrers estrets i empedrats, amb cases del S.XVI, envoltant l’Església de Sta. Maria amb nau romànica del 904.
A escassos metres, es troba la font, que se suposa que va donar origen al nom del poble “Fontanetum”, d’estructura de pedra sorrenca en forma d’ arc, amb uns esglaons que donen accés a l’aigua.
El poble està envoltat de masies dels S. XVI i XVII. Població també, famosa pel seu recuit de drap i per la recuperació i cuita a l’antic Forn Gran de calç de Fonteta.
Portada a terme per a voluntaris de Forallac, i que a la manera tradicional es fan cuites de calç, com es feien fins a mitjans del segle passat.
Sant Climent i Santa Susanna de Peralta: Dos petits nuclis formats per antics monestirs i cases pairals del S.XVII, amb conreus d’extraordinària bellesa i boscos típicament empordanesos acaronats pel vent de tramuntana. Esglésies romàniques i ruïnes d’un antic castell. També es pot visitar una antiga carbonera, on a vegades, es pot presenciar com s’elabora el carbó vegetal, festa popular i estimada de la contrada. Així com visitar antics forns recuperats, per enfornar rajoles i ceràmiques amb l’objectiu de reviure i donar a conèixer aquesta técnica, desapareguda amb l’arribada dels forns industrials. La més significativa de totes és la del Mas Frigola, que va ser restaurada per la Fundació Amics del Patrimoni de Forallac, i la rajoleria del Mas Plaja.
També es reviu el tradicional procés, i petjada cultural de la vida a pagès amb recordar de forma lúdica la confecció manual de les garbes, farcells i manyocs de cereals. Així com la construcció de pallers a la Festa del Segar i del Batre de Cau dels Pins de Sant Climent de Peralta.
Fitor: Situat en el cor de les Gavarres. S’arriba a través d’una pista forestal, dominada per l’espectacular església del romànic primitiu de Santa Coloma consagrada el 29 de gener de l’any 948, pel bisbe Gotmar II de Girona. Es caracteritzada per les seves dues naus capçades per dos absis semicirculars i coronada per un alt campanar de torres de dos pisos.
La Torre del campanar és de forma rectangular amb dos pisos: el primer amb finestres geminades i arcs del S. X, i el segon del S. XII d’estil llombard del romànic català.
Al seu voltant hi ha gran nombre de monuments megalítics, dòlmens, construccions funeràries, un menhir i pedres per oferir sacrificis. Cal destacar els dòlmens de la Roca de la Gla, el de la Vinya Gran, el del Llobinar, i la Taula dels Tres Pagesos.
També es pot arribar fent senderisme des de Fonteta, itinerari d’uns 15 quilòmetres, passant per al collat de La Creu dels Frares, el Falguerar i l’antiga masia de Can Cals, enmig de boscos d’alzines sureres i pinars.
Amb aquesta agrupació de viles que formen Forallac, finalitza la primera part de l’art medieval i romànic, del Baix Empordà..
Entorn d’una bellesa històrica i paisatgística extraordinària, amb una forta càrrega cultural digna de visitar, estudiar, compartir, conservar i gaudir.
Un autèntic tresor…. Catalunya és única!.
La comarca del Baix Empordà
Rica en espais naturals gràcies a la biodiversitat que ofereixen els seus parcs naturals, com les Illes Medes, i els massissos del Montgrí i les Gavarres. La fossa tectònica enllaça aquesta plana amb la badia de Palamós.
Un plaer visitar el munt de pobles medievals, com els que agrupa les poblacions de Forallac, seguir la ruta literària de Josep Pla, banyar-se a les seves meravelloses cales, com la Cala S’Alguer (declarada bé d’Interés Cultural el 1972) o Cala Aigua Xelida a Tamariu – Costa Brava en estat pur.
Resseguir a través del Camí de Ronda (creat al S.XIX, per controlar el contraband marítim entre les cales) els abruptes penya.segats, les diverses platges, els pobles de pescadors, les ruïnes arqueològiques, els fars, les torres de defensa, amb la companyia d’una vegetació autòctona i salvatge per acabar gaudint de les nombrosas cales amagades d’aigües transparents.
Passejar per les botigues i tallers de ceràmiques de la Bisbal, visitar les poblacions de tradició marinera, amb els seus típics ports de pescadors, com el de Calella de Palafrugell, menjar les delicioses gambes de Palamós o visitar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
El riu Ter que rep les aigües del Daró en èpoques d’inundacions, de capes freàtiques molt somes, poc profundes, i la seva desembocadura a la Gola de Ter (reserva protegida d’interès ecològic) al municipi de Torroella de Montgrí, enfront de les majestuoses Illes Medes.
Visitar Pals, el seu barri gòtic i carrers empedrats, torres quadrades, castell i muralles, una gran vila medieval. Els seus famosos arrossars – arròs de qualitat extra.
Arribar a Begur, vila documentada en l’Edat Mitjana, i centre cent per cent turístic, visitar Les restes megalítiques de la zona compten amb el poblat Iber d’Ullastret (el més gran de Catalunya).
I seguim enumerant la resta de tresors: com el Castell Gòtic de Torroella de Montgrí, les festes tradicionals de la comarca, com la Dansa de la Mort de Verges, declarada Patrimoni d’Interès Cultural, o el Castell Gala-Dalí de Púbol, residencia de Salvador Dalí al municipi de La Pera.
Fer rutes de senderisme, com la ruta del carrilet Girona – Sant Feliu de Guíxols, o la ruta del Sender Mediterrani GR 92.
Una infinitat de propostes indescriptibles per a fer i per a gaudir…
Sense oblidar-nos de la “Tramuntana”, del llatí transmontanus, – més enllà de la muntanya – que domina i travessa tota la plana de l’Empordà. Un vent d’històries i llegendes, entorn d’una força còsmica superior a qualsevol força humana. Entre l’amor i l’odi, entre detractors i partidaris, un vent que deprimeix, que enfonsa el cos, que enterboleix el cap, que condueix a la bogeria; ó un tònic vital higiènic, purificador, que produeix un excés de lucidesa, segons escriu l’empordanès Josep Pla.
Són nombroses les referències literàries i artístiques d’aquest vent, Josep Pla (la tramuntana és una alliberació.. ), Salvador Dalí (el Crist de la tramuntana), Frederic Rahola (la Tramuntana – 1897), Josep Ma de Sagarra (Cançons de rem i de vela), Joan Maragall (l’Empordà, palau del vent), Lluís Llach (Els meus ulls aquí – Quan el vent és l’antic amic), Carles Fages (Oració al Crist de la tramuntana), i afirmen que: “nosaltres no estem tocats per la tramuntana”…….,
…… molt al contrari del que diuen els de Sopa de Cabra….. Tots ells han contribuït a crear un referent mític d’aquest vent que arriba a superar, a vegades, els 200 quilòmetres hora i que pot afectar el caràcter, la serotonina i /o la salut de les persones.
Masia i conjunt fortificat, que data de l’any 1274, recuperat recentment. Que va anar creixent segons les diferens èpoques i necessitats familiars.
Es un lloc per desconnectar, i transportar-te a un espai ancorat en el temps, tal com era antigament. Es tracta de tornar a viure tal com ho feien fa cents d’anys enrere, en mig de la natura, dins d’un espai natural, i gens contaminat.
Aquí no hi trobaràs tecnologia, ni comoditats urbanes, ni televisió, escassament senyals telefònics, i a estones wifi… Sols un lloc apartat on pots assaborir el temps, i on tot transcorre molt lentament.
Una experiència única per retrobar-te i endinsar.te en les nostres arrels i entendre una forma de vida que ha quedat en l’enyorança, per a gaudir de la tranquil.litat i de l’assossec, intrínsec dins del món rural i de la pagesia catalana.
Entorn:
Hi trobaràs un moli d’oli, i un altre de farina, una capella, antigues cavallerisses, golfes, xemeneies, grans salons i espais per somiar en temps passats. Cuines molt antigues, cellers, estables, antics magatzems, pallers, corrals, forns, tallers i espais amagats i necessaris per a la vida autosuficient. Graners, cups, cisternes, pous, abeuradors, femers, eras…. Pasadisos, arcs, voltes catalanes, pedres, ceràmiques, terrisses, empedrats, terrats, teules… així com una sauna natural, espais pel lleura, la lectura i la relaxasió. I evidentment habitacions espaioses, acomodades i decorades en el seu ambient propis per gaudir d’un profund descans, allunyats de tot el mundanal e inhumà soroll que ens envolta en el nostre dia a dia. Tots ells, espais recuperats tal com eren antigament.
Una torre imponent, octogonal, que li dóna personalitat i grandiositat de gran bellesa a tot l’entorn; amb habitacions, grans espais i apartament modernista.
Lloc ideal per celebracions de qualsevol esdeveniment familiar, empresarial, artístic, natural, ecològic, esportiu, mediambiental, de relaxació. Obert a iniciatives i activitats de tota mena. Rutes a cavall, bicicleta, muntanya, senderisme. Rutes gastronòmiques, cata de vins, recollida de bolets, trekking, trail, ioga, running, puenting…. Llocs propers de molt interès artístic d’origen romànic i medieval. Esglésies, santuaris.
Trovalles de restes ibèriques, de monedes romanes que fan pensar en alguna antiga vil·la romana. Dòlmens, coves, fonts, volcans, gorges, paratges idíl.lics i grans espais naturals. Restes de jaciments, que demostren la presència humana des de fa segles. Rodejats de muntanyes, serrats, turons, boscos, prats, terres i camps de conreu, així com lúdicas festes locals de gran interès cultural a poblacions veïnes.
El volcà del Puig d’Adri, situat al peu de la Serra de Rocacorba, entre els pobles de Canet i Adri, forma part del conjunt volcànic de la Vall de Llémena. Aquesta zona, juntament amb la Garrotxa, és l’àrea volcànica quaternària més preservada de la península Ibèrica i té per tant un gran interès geològic, naturalístic, pedagògic i turístic.
Així mateix, l’acció erosiva de la riera de Canet i dels torrents ha generat unes gorges fondes de morfologia alveolar que són úniques al camp volcànic català.
Aquest territori compta amb l’Espai Natural Protegit Muntanyes de Rocacorba, que juntament amb els volcans de Clot de l’Omera i del Puig de la Banya del Boc, estan inclosos a l’inventari d’espais d’interès geològic.
Història del Mas Can Heras:
Un espai en un entorn medieval, i modernista. Un lloc salvatjement aristocràtic de infinitas proporcions, que combina diferents estits de la historia arquitectònica del nostre país. Propietat de la familia Heras des de 1350 fins a principis del S XXI, quan es va incorporar i recuperar per el grup Brugarol, amb un total de 300 hectareas de terrenys cultibables de vinyes, oliveres, boscos d’alzines i d’un subsol tofonaire, de un gran espai natural i de gran bellesa paisajistica, regada per la fertilitat de les capes basàltiques del Volcà del Puig d’Adri.
Capella, del 1771, dedicada a Sant Llorenç, que durant les nits d’estiu, allunyada de la civilització i sense contaminació lumínica es pot observar la gran bellesa de les llagrimes de Sant Llorenç, i de l’immensitat del Univers.
El 26 de juliol de 1771 obtingué permís del senyor bisbe de Girona i autorització papal per la construcció de la capella privada i celebració del culte.
Es un lloc que des de el primer instan cautiva per la seva solepnitat, grandesa i dimensions, per el seu gran i magnífic interés arquitectónic, que invita al descans, a la calma i a la desconexsió, per la seva autenticitat, per el seu acomodat allotjament, per poguer disfrutar del seu espai natural i entorn ancestral.
Més història a tenir en compte, que ens explicarà, el company i guia… una vegada instal.lats.
Espectacular edifici que ens permet resseguir la història del país a través de la seva arquitectura des de l’Edat Mitjana.
Fets històrics que han deixat emprenta a Can Heras:
La guerra dels remences, les mortaldat de la pesta, el bandolerisme, el tifus, la invasió napoleònica, la revolució industrial, el modernisme, i indiscutiblement la Guerra Civil.
El seu actual propietari, el grup Brugarol, l’ha obert al públic, després de la seva recuperació un cop restaurat conservant el seu encant i la seva història, posibilitant el seu allotjament i realitzant celebracions diverses.
Finca documentada, com ja hem dit des de 1274, conserva encara construccions originals d’aquella época, si ve en el temps s’han afegit noves dependencies i estructures, convertin.se en un edifici de grans dimensions, d’un incalculable valor artìstic i arquitectònic, que passa desapercegut, enmig del seu entorn de boscos que l’envolta. Si no fos per la seva magnifica i colosal torre modernista octogonal, que ressalta, i que li dona una personalitat inmillorable de gran bellesa.
Grup Brugarol: societat de la família alemanya Engelhorn, compra la finca – Can Heras – el any 2008 i que a més disposa de:
La Finca Bell-Lloc, casa rural, amb el espectacular celler disenyat pels els arquitectes olotins RCR. A quatre Km. de Palamós
El Mas del Vent, masía i torre del S XVI, restaurat, també reformat per RCR, amb el suposat claustre romànic. (Sant Joan de Palamós)
El Mas Salvà, ubicat al mig de les Gavarres, molt aprop de Palamós, reformat respectan l’arquitectura del S XIII
i l’Hostal la Fosca. situat a Cala de la Fosca / Palamós
En alguns casos i mirant de conservar el màxim possible el passat, algunes habitacions, situades en la part més antiga de la casa, no disposen de llum elèctrica. I en les quals no hi ha llits, sinó només matalassos a terra. Proposant una intervenció mínima per consolidar la construcció original.
Expliquen els responsables del Mas que tenen prohibit desfer-se de les tel aranyes i dels nius dels ratpenats que habiten en molts llocs de la casa, i ens comenten “El luxe, aquí, consisteix en la possibilitat de tornar a les arrels, a una forma de vida que ha quedat enrere” i afegeixen que “tots els espais estan adequats per allotjar-s’hi i gaudir del seu entorn rústic i medieval, i o per qualsevol estada tranquil·la”.
Al marge d’haver recuperat el Mas Can Heras com espai per a l’allotjament i la gastronomia, Brugarol també vol mirar de recuperar el conreu de la vinya a la zona, apostant per vins completament naturals, sense cap afegit químic. El raïm s’haurà de convertir en vi al Celler de Brugarol a Palamós…
Un autèntic Palau Rural , tal com ens ho explica i recopila de forma brillant Maruja Arnau, en el seu article que us recomano molt de llegir…amb dates, fets, història, manuscrits, arrels, nissagues i descendències d’hereus, i sense dubte de les seves mestresses autenticàs heroïnes de la conservació, manutenció, elevasió i prolongació de la casa Pairal…
I acaba dient:
“Abandonem Can Heras a la posta del sol. Des de l’era l’espectacle és fascinant. L’astre rei es va amagant darrere el muntanyam i els últims raigs il.luminen amb tons daurats les pedres restaurades del porxo fent ressaltar la inscripció d’aquell avantpassat que el féu construir.”
Besalú és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa. Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. Gaudeix d’una bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre 3 comarques i està a 35 Km de Girona i 15 de Banyoles, per la qual cosa la visita es pot fer com a complement de qualsevol de les altres dues.
La població de Besalú va començar a tenir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pelós, tot i que va perdre aquesta condició arran de la mort de Bernat III, gendre de Ramon Berenguer III, per manca de descendència.
L’origen de la ciutat cal cercar-lo en el castell, documentat ja des del segle X i situat al cim d’un turó. L’any 1966 el poble va ser declarat Conjunt historicartístic Nacional pel seu gran valor arquitectònic, ja que acull un dels llegats monumentals més notables de l’època medieval catalana.
El municipi, situat a 150 m sobre el nivell del mar, té una extensió total de 4,81 Km2 i un cens de 2.450 habitants.
La imatge més representativa de Besalú és el seu Pont Vell.
Pont Vell. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
Tot i que ha estat reconstruit en diverses ocasions al llarg del temps, les primeres referències històriques daten del segle XI (a l’any 1075 s’esmenta documentalment). Aquest pont format per set arcades, de caracterìstica forma angular a causa de l’assentament dels pilars sobre les pedres del riu Fluvià, fa 105 m de llargada, i amb torre inclosa, uns 30 m d’alt. Va ser volat parcialment durant la Guerra Civil (any 1939) i reconstruït posteriorment en els anys seixanta del segle XX, per l’arquitecte Pons Sorolla sota els auspicis de la Direcció General d’Arquitectura.
Cúria Reial
Edifici notable d’arquitectura civil del segle XII, construit parcialment sobre la riera del Ganganell. A principis del segle XI va pertànyer al llinatge jueu dels Astruc. A mitjan segle XIV hi va fixar residència Bernat Cavaller que actuava com a batlle comtal i possiblement com a veguer. D’aquest fet s’originà el nom popular que encara designa l’edifici. D’aquesta época daten algunes reformes com l’escala del pati i la sala gòtica.
Monestir de Sant Pere
Monestir de Sant Pere. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
Del monestir original només se n’ha conservat l’església. Aquest temple, que destaca per la seva grandiositat, va ser fundat l’any 977 pel comte bisbe Miró i consagrat pel comte més important de la història local: Bernat I, conegut amb el sobrenom de Tallaferro. La façana té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme.
Hospital de Sant Julià
Detall capitell Hospital de Sant Julià. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
L’edifici conserva la façana exterior, datada del segle XII i formada per sis arquivoltes i quatre capitells, dos dels quals representen figures animals. L’hospital fou construït pels comtes de Besalú per atendre els pelegrins que arribaven a la localitat, però els monjos del cenobi de Sant Pere en posseïen la jurisdicció exclusiva.
Altres llocs d’interès a Besalú són el Museu de Miniatures i Microminiatures i la Sinagoga. Però, sobretot, jo us aconsello perdre-us pels carrerons estrets i empedrats i gaudir de l’atmòsfera que s’hi respira, si teniu la sort de passejar-hi en un dia en el que no hi hagi massa visitants. Trobareu racons preciosos.
Les cadires del carrer Rocafort. L’any 1994 un grup de joves artistes escultors gironins i també italians van conviure a Besalú durant una setmana i van deixar art als carrers de la vila. Podeu trobar algunes cadires formant part de vàries façanes d’aquest carrer.
A Besalú hi va morir i hi es enterrat l’avi Siset (Narcís Llansa i Tubau), qui inspirà la cancó L’Estaca, de Lluis Llach. Havia estat regidor per ERC a l’Ajuntament de Besalú durant la República, per la qual cosa patí repressions en la postguerra.
Lloc: Galeria d’Art El Claustre. Carrer Nou, 8. Girona. Del 31 de gener al 15 de febrer
Eduard Malvehy ha desenvolupat la seva pintura al llarg dels anys sobre dues premisses. La primera és la temàtica. És en el paisatge urbà on sempre ha trobat la permanent i inesgotable font d’inspiració de la seva tasca artística. L’altra premissa, quasi una obsessió, és la recerca de l’estil, d’un estil propi a través del qual expressar la seva creativitat i obtenir del tema escollit quelcom més que la simple representació. L’obra pictòrica de Malvehy és el resultat d’una maduresa aconseguida gràcies a una vocació i a un treball de recerca incessants.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.