Etiqueta: Música

Categories
Música

Els primers amors clàssics del jazz

La recent ressenya sobre Xostakóvitx m’ha fet recordar que fa unes setmanes llegia un llibre, que vaig comprar per regalar, que explica un fet sobre el qual m’agrada molt tornar-hi, i és cóm va anar penetrant el jazz més primerenc a Europa, i que sovint va ser de la mà de compositors de música “clàssica” del segle XX. Aquest llibre ho explica molt bé.

França sempre ha estat una porta d’entrada de la música nord-americana a Europa i no diem a partir de 1945, que influènciarà la música auctòctona fins a imprimir-li un segell identificador: la chanson. Un altre tema apassionant. Però sobre aquests inicis ho hem de contextualitzar: en el moment que comencen a sonar els primers ragtimes i cakewalks, encara anteriors al jazz, a Paris. Un Paris que està sota els efectes i els efluvis de les vanguardes i de tots els -ismes possibles. Per tant li resultarà fàcil mostrar-hi interès. És significatiu que París fos el principal centre europeu on aquestes noves músiques es van posar de moda. Entre aproximadament 1900 i 1925, el cakewalk i el ragtime es ballaven als cafès, teatres i cabarets parisencs, i compositors com Debussy, Satie i Ravel els van escoltar de primera mà. I caldria remarcar que, durant les dècades de 1920 i 1930, el jazz ja era vist per molts compositors europeus com una música innovadora i plena de possibilitats. Per això molts d’ells no es van limitar a imitar-lo, sinó que el van integrar en el seu propi llenguatge compositiu.

Claude Debussy 1862-1918 va mostrar interès per la música popular nord-americana que acabaria donant lloc al jazz, però va morir el 1918, quan el jazz encara començava a difondre’s a Europa. Per tant, no va arribar a conèixer el jazz en la seva maduresa de la mateixa manera que Ravel o Stravinsky. El que sí que li agradava era el ragtime i el cakewalk, gèneres afroamericans que van precedir el jazz. Alguns exemples són: Golliwogg’s Cakewalk (1908), de la suite Children’s Corner, una peça plena de ritmes sincopats i humor. Le petit nègre (1909), per a piano, inspirada en aquests mateixos estils. Aquestes obres mostren que Debussy estava atent a les noves músiques que arribaven d’Amèrica, però les reinterpretava amb el seu llenguatge encara impressionista. Incorpora sobretot elements del ragtime i dels ritmes afroamericans primerencs.

En canvi, el seu amic Maurice Ravel 1875-1937 sí que va conèixer el jazz plenament desenvolupat als anys vint i en va quedar profundament impressionat. Ja integra harmonies de blues, ritmes de jazz i fins i tot recursos propis de les big bands. Després de visitar els Estats Units el 1928 i conèixer George Gershwin, i escoltar música a Nova Orleans, va incorporar ritmes sincopats i sonoritats jazzístiques al seu Concert per a piano en Sol major i a la Sonata per a violí i piano, especialment el segon moviment, titulat “Blues” o el Concert per a la mà esquerra tots ells de principis dels 30′. Va admirar especialment la llibertat rítmica, els colors tímbrics i la vitalitat d’aquesta música. De fet, abans d’interessar-se pel jazz, ja mostrava curiositat pels ritmes afroamericans. Més endavant aquesta fascinació evolucionaria cap al jazz. Segons una anècdota molt coneguda, Gershwin li va demanar classes de composició, però Ravel li hauria respost que era millor continuar sent un “Gershwin de primera” que convertir-se en un “Ravel de segona”.

Erik Satie 1866-1925 va incorporar ritmes de ragtime i de music-hall en diverses obres, com Parade (1917), en col·laboració amb Jean Cocteau i Pablo Picasso. També va escriure peces breus amb un aire popular i sincopat. Algunes de les seves idees musicals van anticipar característiques que més tard van interessar tant als músics de jazz com als compositors del segle XX. La seva manera de concebre la música, minimalista, contemplativa i allunyada del virtuosisme, va obrir camins que molts músics de jazz han explorat i reinterpretat. Per això és habitual trobar enregistraments jazzístics de les seves obres i referències a la seva influència en el jazz modern i contemporani. De fet, peces com les Gymnopédies i les Gnossiennes es caracteritzen per melodies austeres i molt d’espai entre les frases. Aquesta economia de recursos ha estat comparada amb l’estètica del cool jazz i, més endavant, del jazz modal. Van compartir una influència mútua.

Igor Stravinsky 1882-1971 va quedar captivat pel jazz des dels anys 1910. Stravinski coneixia el jazz sobretot a través de partitures i enregistraments, més que no pas assistint a actuacions en directe. Per això, no intentava imitar-lo fidelment, sinó reinterpretar-ne els elements dins del seu propi estil. Va veure el jazz com una font d’innovació rítmica i tímbrica. Va incorporar molts dels seus elements al seu llenguatge musical i va contribuir a donar prestigi a aquest gènere dins de la música culta del segle XX. L’Histoire du soldat incorpora ritmes de ragtime, tango i marxes. Ragtime for Eleven Instruments és una de les seves obres més clarament inspirades en el ragtime, precursor del jazz. Piano-Rag-Music combina recursos pianístics moderns amb l’estil del ragtime. Ebony Concerto va ser escrit per a Woody Herman i la seva big band. És la seva obra més directament relacionada amb el jazz.

Darius Milhaud 1892-1974 va descobrir el jazz durant una estada a Harlem als anys vint. La seva obra La Création du monde és un ballet d’un acte, una de les primeres grans composicions clàssiques inspirades directament en el jazz. Destaca per combinar el llenguatge modernista francès amb una forta influència del jazz i per la seva innovadora col·laboració entre música, dansa i arts visuals. Entre el 1917 i el 1918 va viure al Brasil com a secretari del poeta i diplomàtic Paul Claudel, una experiència que va marcar profundament el seu llenguatge musical mitjançant la incorporació de ritmes i melodies sud-americanes, a més d’inspirar-se també en la tradició jueva provençal de la seva família.

Paul Hindemith 1895-1963 compositor, violista, director d’orquestra, teòric de la música i pedagog alemany. Durant els anys vint es va convertir en una figura destacada de la música moderna, associada al moviment de la Nova Objectivitat, que defensava una música clara, equilibrada i funcional. Va desenvolupar el concepte de Gebrauchsmusik “música d’ús”, segons el qual la música havia de tenir una funció social i educativa, i no estar destinada únicament als grans auditoris o als virtuosos. Per això va escriure nombroses obres per a estudiants, conjunts amateurs i diverses formacions instrumentals. Amb l’arribada del règim nazi, la seva música va ser considerada «degenerada» a causa del seu estil modern i de l’origen jueu de la seva esposa. El 1938 va abandonar Alemanya i es va establir primer a Suïssa i després als Estats Units. Les seves idees, exposades al llibre The Craft of Musical Composition van influir profundament en l’ensenyament de la composició durant el segle XX, especialment als Estats Units. El seu catàleg inclou òperes, simfonies, concerts, música de cambra, obres per a piano i música coral.

Ernst Krenek 1900-1991 Compositor austríac, posteriorment nacionalitzat nord-americà, la trajectòria del qual va abastar gran part de l’evolució de la música del segle XX. Va utilitzar el jazz a l’òpera Jonny spielt auf (1927), que va esdevenir un gran èxit abans de ser prohibida pel règim nazi. Va destacar per la seva extraordinària versatilitat estilística, des del neoclassicisme i el jazz fins a la dodecafonia i la música electrònica, a més de la seva influent tasca com a escriptor i docent. Com per a molts músics, el jazz no és un objectiu en si mateix, sinó un símbol de la modernitat, s’integra dins un llenguatge musical eclèctic i va tenir una enorme repercussió artística i política a l’Europa d’entreguerres.

Kurt Weill 1900-1950 Compositor alemany, posteriorment nacionalitzat nord-americà, l’obra del qual va transformar el teatre musical del segle XX en combinar òpera, cabaret, jazz i música popular: harmonies de la música clàssica europea, ritmes i síncopes propis del jazz, influències del cabaret berlinès. i la música popular nord-americana. Va integrar elements de jazz, cabaret i música popular en moltes de les seves obres, especialment en les col·laboracions amb Bertolt Brecht. A part dels seus èxits amb Brecht va ser conegut pel seu posterior èxit a Broadway després d’exiliar-se de l’Alemanya nazi. Obres com Die Dreigroschenoper van popularitzar cançons que van transcendir el teatre, entre elles “Mack the Knife” i “Alabama Song”, mentre que els seus musicals nord-americans van ampliar les possibilitats artístiques del mateix Broadway i van influir en generacions posteriors de compositors. Altres cançons de Weill com “September Song”, “Speak Low” i “Lost in the Stars” també han esdevingut estàndards interpretats per nombrosos músics de jazz.

Dmitri Xostakóvitx 1906-1975 va escriure les seves Suites de jazz, la 1 i la 2, que en realitat combinen jazz, danses populars i música lleugera amb el seu estil personal. Cal tenir en compte que el jazz que coneixia Xostakóvitx era molt diferent del jazz nord-americà de músics com Louis Armstrong o Duke Ellington. A l’URSS, el contacte amb aquesta música era limitat, i sovint el terme “jazz” designava música lleugera de ball amb alguns instruments característics, com el saxòfon o el banjo. Hi va mantenir una relació curiosa i ambigua. Tot i que és conegut per les seves simfonies dramàtiques i quartets de corda, també va escriure obres inspirades en allò que a la Unió Soviètica dels anys trenta s’anomenava “jazz”. Hi incorpora ritmes de dansa com el fox-trot, o la polca, un ball centreuropeu que era molt conegut als EEUU, i ho fa amb orquestracions brillants, però poques harmonies pròpies del jazz nord-americà i menys improvització. Això fa que avui molts musicòlegs considerin aquestes obres més properes a la música lleugera o de teatre que no pas al jazz en el sentit modern del terme.

Aaron Copland 1900-1990 Va créixer als Estats Units quan el jazz estava naixent i es considerava una de les grans aportacions de la música nord-americana. Mentre els compositors europeus el coneixien de manera indirecta, Copland, en canvi, el va escoltar de primera mà a Nova York i el va integrar en el seu propi llenguatge musical. Va experimentar amb el jazz en obres primerenques com el Concert per a piano (1926). Ritmes sincopats, melodies del blues i una instrumentació que recorda a les big-bands. Music for the Theatre, del 1925, Piano Concerto, del 1926 i Three Moods. A partir dels anys trenta, el seu estil va evolucionar cap a un llenguatge més senzill i obert, inspirat sobretot en la música tradicional dels Estats Units. Obres com Appalachian Spring, Billy the Kid o Rodeo ja no són jazzístiques, però conserven aquell esperit americà que Copland havia començat a construir amb les seves obres dels anys vint. No intentava escriure jazz, feia servir alguns dels seus recursos per crear una música simfònica amb una identitat genuïnament nord-americana. El que fara oberta i decididament…

George Gershwin 1898-1937 va tenir un paper fonamental en la relació entre la música clàssica i el jazz. Tot i que no era un músic de jazz en el sentit estricte, va incorporar els seus ritmes, harmonies i estils a les seves composicions, contribuint a donar prestigi al jazz dins la música de concert. L’ús de ritmes sincopats propis del jazz, harmonies inspirades en el blues, melodies influïdes per la música popular nord-americana i la fusió entre la improvisació característica del jazz i les formes clàssiques. Això és el que també va aportar a Broadway. Amb aquesta combinació, Gershwin va contribuir decisivament a demostrar que el jazz podia ser una font d’inspiració per a la música culta i va influir tant compositors clàssics com músics de jazz. La meva admiració per ell i pel que va crear és tan desmesurada, que ja li vaig dedicar unes línees fa temps. Una amiga un cop em va dir que Gershwin era molt bonic, superficial, quasi ens costa l’amistat.

No menys admirat Leonard Bernstein 1918-1990, sobretot per la seva tasca didàctica i popular, va guanyar fins i tot un Emmy per aquesta feina tan necessària, va comptar amb una eina poderosa: la televisió. La seva relació amb el jazz va ser molt estreta.Va integrar el jazz en les seves composicions. La seva obra més famosa, West Side Story, combina música clàssica, jazz, ritmes llatins i música popular nord-americana. Peces com Cool o America mostren una forta influència jazzística. Admirava els músics de jazz, perquè el considerava una de les grans aportacions culturals dels Estats Units i el defensava com una forma d’art al mateix nivell que la música clàssica.Va incorporar elements propis del jazz, com ara: harmonies amb acords complexos; ritmes sincopats; improvisació (en alguns contextos interpretatius); Influències del swing i del bebop. Va contribuir a acostar el jazz al gran públic a través dels seus concerts i programes educatius, els explicava que el jazz era una música sofisticada i creativa, no només música d’entreteniment. També va escriure obres clarament influïdes pel jazz, com el musical On the Town i el ballet Fancy Free, que reflecteixen l’ambient urbà i l’energia del Nova York dels anys quaranta

Resumint molt, el jazz va tenir dues grans onades d’influència a Europa, que van entrar per França i Paris es va convertir en la capital europea del jazz.

Els “Années folles”, entre 1920 i 1930, el jazz es va convertir en la música de moda als cabarets, teatres i sales de ball parisencs. Molts músics de jazz van instal·lar-se a París perquè hi trobaven més oportunitats i reconeixement. París era el gran centre artístic d’avantguarda. Pintors, escriptors, músics i ballarins buscaven novetats. Després de la Gran Guerra hi havia un desig de trencar amb les tradicions i abraçar estils nous i aquí hi entra també Berlin, per la desfeta. França tenia una actitud relativament més oberta envers els músics afroamericans que els Estats Units de l’època, marcats per una forta segregació racial. Cap al 1925, Josephine Baker es converteix en una autèntica icona de París. Les seves actuacions representen la fascinació francesa per la cultura afroamericana i contribueixen a consolidar el jazz com a fenomen cultural.

Primera onada (c. 1900–1914): ragtime i cakewalk

És l’època de Debussy. El que arribava a Europa encara no era el jazz pròpiament dit, sinó el ragtime, el cakewalk i les bandes militars nord-americanes. I com hem vist aquestes músiques van despertar la curiositat de compositors com Claude Debussy, Erik Satie i Maurice Ravel. Un tema molt interessant també és com es fusionen les músiques europees amb la música autòctona dels Estat Units, durant el segle XIX. El que jo en dic les músiques de l’Imperi Austro-Hongarès, que van inundar Europa. Molt diversa des del punt de vista ètnic, lingüístic i cultural. Aquesta diversitat combinava la tradició de la música culta centreeuropea amb una gran riquesa de músiques populars. I naturalment arriba a Nord-Amèrica i, per exemple, ja el ragtime les incorpora.

Segona onada (després de 1918): el jazz

La Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Quan els Estats Units van entrar a la guerra el 1917, milers de soldats afroamericans van arribar a França. Entre ells hi havia músics militars, especialment la banda dirigida per James Reese Europe, que va actuar per tot França. Afroamericà, va ser un director de banda, compositor i organitzador musical, avui considerat una figura clau en la transició del ragtime cap al primer jazz. La seva tasca va transformar les oportunitats dels músics afroamericans i va contribuir decisivament a la difusió internacional de la música afroamericana a començaments del segle XX. Per a molts europeus, era la primera vegada que escoltaven jazz interpretat per músics afroamericans. L’impacte va ser enorme.

I la Segona també. Després de 1945, el jazz deixa de ser només una novetat americana i passa a ser un llenguatge internacional. Per a molts compositors i intèrprets europeus representa: un espai de llibertat creativa i una manera d’integrar la improvisació dins la música culta. El jazz tornarà a viure una nova expansió. París acull figures com Sidney Bechet, que s’hi estableix definitivament, i es converteix en un punt de trobada per a músics nord-americans i europeus. Més endavant hi passaran també Miles Davis, Bud Powell i molts altres. Entre els quals les grans dames i els grans instrumentistes americans, i les millors big-band, ara ja uns clàssics.

Arribats els 60′ i amb la irrupció de la música anglosaxona, França entra en declivi, com li passa a Itàlia, en el panorama de la música que en deien “lleugera” i el jazz, sobretot amb l’evolució que pren al llarg del segle XX, es considera una música molt elaborada, transformadora. França continua sent un dels principals centres del jazz europeu gràcies a un públic fidel que el considera una forma d’art de primer nivell, una xarxa estable de festivals, conservatoris que incorporen el jazz als seus estudis, com ja es dona arreu, i sobretot el suport de ràdios i institucions culturals.

Categories
Música

El talent de la veu

Magalí Sare, darrer treball DESCASADA

Alguns no sabreu de qui vull parlar, però si us dic que va guanyar un concurs de la Tele3, quan era la nostra i feia coses amb cara i ulls, que es deia Oh Happy Day! amb el Quartet Melt, i que van esborrar la resta de concursants.? Van guanyar amb aquesta, però podien fer també això. Ja el propi jurat li va vaticinar que arribaria molt amunt. O potser la recordareu quan a la presa de possessió del President Aragonés va cantar al Pati dels Tarongers, Els Segadors, magnífica, superba, però ailàs!, li va canviar l’harmonització, i algunes de les nostres ments benpensants acostumades al xim pum, i al pim pam pum, ho van trobar fora de lloc, poc adient per a la solemne l’ocasió, i van saltar espurnes que van socarrimar-ho tot, no només d’ignorància musical, que és bàsicament el problema. Espero que a la majoria d’edat dels premis Gaudí, amb el Sobral, els fes callar a tots i totes.

Bé, doncs aquesta xicota que des de fa temps va per lliure i ha fet ja alguns treballs que segueixo i gaudeixo, va créixer en una família de músics i des de petita va participar activament en el cant coral, una experiència que va marcar profundament la seva formació vocal. Amb només 9 anys ja cantava als cors escènics del Gran Teatre del Liceu, i als 12 va debutar com a solista en una òpera infantil al Teatre Lliure. La versatilitat de la que avui dia gaudim ve de molt treball, de molta vocació i poques Eufòries.

Va obtenir el grau professional de flauta travessera i de cant líric al Conservatori Municipal de Sabadell, on va rebre el Premi d’Honor en acabar els estudis.

Va complementar aquesta formació amb sis anys d’estudis de percussió (clàssica i moderna) i classes de piano jazz.

Va iniciar el grau superior de flauta clàssica al Conservatori del Liceu, però després de dos cursos va decidir orientar la seva carrera cap al jazz i la música moderna.

L’any 2017 es va graduar en cant jazz al Conservatori del Liceu, on va obtenir el Premi Extraordinari del Departament de Jazz, una distinció al rendiment acadèmic i artístic.

El darrer es DESCASADA. Des de fa anys, la cantant i compositora Magalí Sare viatja arreu del món gràcies a la música, amb el costum d’aprendre una cançó folklòrica de cada lloc on actua. L’any 2023, durant una gira per Eslovàquia, descobreix un cant tradicional d’una núvia que s’acomiada de la seva terra i de la seva família abans de casar-se. Aquella peça la commou profundament i esdevé el detonant d’una llarga investigació sobre els cants de comiat de les núvies i el paper del matrimoni en la vida de les dones, des de la península Ibèrica fins al Mediterrani, Europa i Sud-amèrica. D’aquesta recerca neix Descasada, un projecte musical i conceptual que explora el matrimoni no només com a ritual festiu, sinó també com a experiència traumàtica, imposada o ambivalent. Al llarg del disc hi conviuen epitalamis, cançons tradicionals de noces i relats de dones marcades per un sistema que durant segles ha definit el seu valor a través del casament. Descasada dona veu tant a les dones sotmeses i silenciades com a les que s’escapen de la norma, la qüestionen o construeixen altres formes de llibertat. Extret de la revista Enderrock

Aquesta Descasada I, diu que n’hi haurà un segon, és el seu tercer disc. La presenta en diferents formats musicals: amb cinc o sis instruments i cor (Cor Bruckner) o bé en format butxaca amb dos o tres músics i ella, que val per molts. Jo l’he anada a escoltar al Monestir de Pedralbes, en aquell preciós claustre, que encara toca els quarts i les hores, al costat d’una font riallera. Quin plaer i quina proximitat.

Dins del panorama musical català crec que és un revulsiu d’emprenedoria, d’enginy, de seriositat, i sobretot i per damunt de tot, de qualitat musical i vocal. Té un instrument, com deia la Caballé, que només ella sap com l’ha treballat, i té una curiositat intel.lectual que promet grans treballs.

Us en deixo alguns tastets: La mal maridada, en occità; Les deux perles, en francès; Cravo roxo, en portuguès

Anunci al diari – La mal maridada – Sirviñaco – Deux perles – Oddavač še budu – Mira la boca – Rosalía – Mädchenlied – Hymen I – Epitalamio – Hymen II – Sposa son disprezzata – Cravo roxo – Non, non, non – The Secret Marriage

magalisare.com

Des d’aquest enllaç podeu escoltar les cançons del disc

Categories
Música

Bernstein vs. Plató

Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.

A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?

Moviments:

    Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica.
    Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat.
    Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa.
    Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra.
    Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.

És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.

Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.

És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.

No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.

Categories
Música

Anem de Festa! El Maria Canals

Un any més Barcelona, algunes localitzacions de Barcelona, s’omplen de música, d’alegria, de virtuosisme i de festa; els pianos anònims situats estratègicament ens brinden la seva rotunditat, de mans, mai millor dit, d’aquells que en saben, poc o molt, que l’estudien, que l’estimen i que se’ns ofereixen per recordar-nos cóm en seriem de feliços si estiméssim més la música.

El Maria Canals torna a la seva cita anual: El Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona treballa per apropar la música a tothom, combinant la promoció del talent jove amb un fort compromís d’inclusió i accessibilitat. Amb més de setanta anys de trajectòria, ofereix suport a pianistes emergents i fomenta la pràctica del piano com a eina cultural i educativa accessible per a persones de totes les edats.

La pàgina web que incorpora l’enllaç us explica la història d’aquest concurs musical, de més de 70 anys, per què sorgeix, cóm s’obre pas i la vinculació actual amb la ciutat. És una oportunitat immillorable per gaudir de concerts i d’intèrprets que de ben segur aviat encapçalaran els cartells de les sales més importants del món. Anéu-hi, és una festassa!

Categories
Música

El Cànon de Johann Pachelbel

Johann Pachelbel 1653-1706: Compositor, organista i professor alemany de música barroca, va ser un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach, i entre les seves nombroses obres cal destacar el cèlebre Cànon i giga en Re major per a tres violins i un baix continu. La seva vocació musical és una comunitat fortament influenciada per la tradició luterana protestant, on l’orgue de l’església era el cor al servei dels sentiments espirituals.

Obra que ha estat objecte de nombrosos enregistraments i versions (orquestra, piano, guitarra…) És una de les melodies més reconegudes i escoltades del planeta. Es basa en una progressió harmònica repetitiva de vuit acords en Re major.

Aquesta seqüència es repeteix sense canvis durant tota la seva durada. Els violins entren en forma canònica (d’un cànon perceptiu, conforme, regular, just, adequat), és a dir, va imitant la mateixa melodia amb petits desfasaments temporals.

Va ser un compositor del segle XVII, un home tranquil, reflexiu i contemporani de Bach. En la dècada de 1680, en un món afectat per canvis religiosos i grans conflictes, va portar al món a través de la música, una peça que excedeix en el temps, on cada nota era una pregària i un camí cap a la divinitat; amb una ànima ferida una simfonia que entrellaça el dolor amb l’esperança, la fe amb l’amor, el sentiment i la nostàlgia amb l’optimisme, va donar veu a una harmonia eterna.

Va perfeccionar el seu talent i ofici en les escoles més prestigioses de l’època, i va ser un dels principals organistes de les esglésies d’Alemanya.

La seva vida personal va estar marcada per moltes desgràcies, la seva esposa i dos dels seus tres fills varen morir prematurament. Aquesta angoixa i perduda va inculcar una sensibilitat molt personal en les seves composicions.

El dolor és convertir en el seu llenguatge, en la seva expressió i fragilitat, que plasmar en la seva música, com el camí d’esperança cap a l’eternitat. La fe va ser la seva companya en un món efímer i opressiu, on la seva religiositat va ser punt d’equilibri de llum i font d’inspiració.

Aquesta fe, aquesta creença es reflecteix en el seu cànon que posseeix característiques d’una altra forma musical barroca, està basat, tant harmònicament com estructuralment, sobre un disseny de variacions melòdiques repetitives durant tota la seva composició a la línia de baix de dos compassos.

El cànon és més que una composició musical; és una meditació sobre l’eternitat, una història d’amor que no té fi.

Però no va ser fins al segle XX, que és convertir en un símbol o himne universal. Ha acompanyat moments de profunda reflexió, moments íntims, cerimònies solemnes, declaracions, juraments protocol·laris i promeses per a milions de persones.

El cànon en Re major de Pachelbel, dona tranquil·litat, equilibri, meditació. El ritme suau, instal·lat en cada nota, és una pregària i sensació de pau, un camí i un enllaç en el temps. El seu ressò penetra en el més profund de les nostres ànimes. És la prova que l’art és immortal i la memòria de Pachelbel és viva.

Johann Pachelbel 1653 – 1706
Categories
Llibres

Raimon, molt més que un cantant

per Joan Alcaraz

Punxa de temps
Raimon
Editorial Empúries (2024)

Punxa de temps

Aquest tercer dietari de Raimon -el 1983 va publicar Les hores guanyades i el 2023 Personal i transferible– prossegueix la qualitat dels anteriors i torna a demostrar que el conegut cantautor valencià és més que un artista. El ciutadà Ramon Pelegero és, sobretot, un intel·lectual, concepte, avui dia, potser en desús.

Ho és, indubtablement, per la qualitat de les seves reflexions. Però també per les lectures, ben singulars. I per la seva implicació en els afers col·lectius. Just quan començava en l’ofici de cantar, el xativí s’havia llicenciat en Història, i això té el seu pes.

Que Raimon, a més de bon escriptor, és un gran cantant i autor resta fora de tot dubte. N’ha donat prou mostres amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o de versos ben triats d’un poeta tant de referència com Salvador Espriu. I tot plegat, anant sempre per lliure. En paraules de Salvador Espriu: “Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. Raimon, un “clàssic”? Per la seva realitat ètica, sí. Per l’excel·lència i per la més que probable perdurabilitat del seu art també. En el sentit de “normatiu”? Jo crec que no, perquè és inimitable i no repetible.”

I això també s’escau a nivell polític. El nostre home se sent, sobretot -tot i no declarar-se independentista- ciutadà dels Països Catalans, a més d’una persona molt coherentment d’esquerres. El que és curiós és que se l’havia considerat pròxim a aquell partit tant potent que va ser el PSUC, però sempre vol donar a entendre que no es casa amb ningú. Casat -i molt enamorat- només ho està amb la seva dona, la italiana Annalisa Corti, que ha estat també la seva mànager. Vegeu la Fundació Raimon i Annalisa https://www.fundacioraimoniannalisa.com/

La Fundació Raimon i Annalisa, al monestir de Santa Clara de Xàtiva.

Al llibre -que transcorre entre els anys 1984 i 1989- abunden, com als dietaris anteriors, notes subtils d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec de la feina: la composició i la interpretació, els assaigs, els recitals, les entrevistes i altres  intervencions als mitjans. També hi són els desànims, les incerteses i els dubtes. I compten igualment -a més de  l’actualitat política- els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueg i altres estades freqüents, València, Roma, París, Frankfurt, Nova York o el Japó. I són importants, no cal dir, els amics, entre els quals Rafael Ribó, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Andreu Alfaro, Enric Sopena, Manuel Vicent…

Joan Fuster, Sueca, desembre 1983. Foto: C. Puig
Amb Rafel Ribó. Foto d’autor desconegut

Fotografies extretes de la Fundació Raimon i Annalisa

El llibre té una vessant molt emotiva arran d’una operació de càncer de la seva dona i la mort de la mare de l’artista. Són pàgines d’una gran tendresa i d’una molt valuosa qualitat humana.

Raimon i Annalisa a sa casa a Barcelona. 1993. Foto: Ros Ribas

En definitiva, aquest Punxa de  temps ens punxa, ben cert, perquè ens transmet el record d’aquells anys 80 del segle XX que van prefigurar la realitat D’un temps, d’un país -títol d’una de les primeres cançons raimonianes-: els nostres.

Proves per la portada del 1er EP. 1963. Foto: Maspons

Categories
Llibres

Quan es porta Itàlia sota la pell

Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.

El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.

Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor

En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix ​​en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.

L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.

Categories
Cinema i sèries

Tár, quan una gran interpretació no serveix

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.

Categories
Llibres Música

El  jazz i els indis nord-americans

per Joan Alcaraz

Títol: Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans

Autor: Ferran Cailà Martínez

Pròleg: Miquel Desclot

Edició de l’autor, www.ferrancaila.cat Barcelona, 2022

El jazz i els indis nord-americans

L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.

Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.

Ferran Cailà Martínez

I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.

Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe  Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B. B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.

El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”

En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.

Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing, el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!

Més informació

Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí

Destaquem el paràgraf següent:

Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.

Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Categories
Música

El poder de la música

Fa pocs dies vaig llegir una entrevista al músic Albert Guinovart on afirmava que la música és la més puta de les arts. En un altre sentit del que ell vol expressar també crec que és ben cert: La música pot donar nom a allò innombrable i comunicar allò desconegut, Leonard Bernstein; La música és la taquigrafia dels sentiments, Lleó Tolstoi; La música expressa allò que no pot ser dit i allò sobre el que és impossible romandre en silenci. Victor Hugo. I podriem posar reguitzells de citacions que evoquen el poder de la música. Són frases, com tantes n’hi ha, que es complementen, com es complementen totes les arts quan assistim a una òpera.

I voldria fer menció a una de ben particular que s’ha fet al Liceu fa poques setmanes. Una idea que de tan agosarada com ha estat, només puc que posar alguns adjectius per definir-la: atrevida, audaç, valenta, i perque no, una mica temerària. Es tracta de LA GATA PERDUDA un arriscat exercici de portar la música al Raval i acollir els seus veins al Liceu. Un exercici de seducció mútua que m’ha captivat, i el més important: els ha enamorat a tots ells. El projecte, que s’inicia fa dos anys, queda molt ben explicat a l’enllaç, només caldria remarcar que si ha estat un èxit aclaparador és perquè el projecte s’ha viscut i s’ha cregut des de dins, i perquè si parlem d’empoderament, aquí ha estat viu i intens. Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, amb un equip immens tècnic i musical, ho han clavat.

Aquí s’inclouen els 4 capítols, que sota el nom d’Opera Prima, formen part del 4 assajos, i també l’òpera sencera, la nit de l’estrena al Gran Teatre del Liceu, que TV3 va filmar. Us recomano que us fixeu en les dates d’emissió per veure’ls per ordre. L’adrenalina també té el seu, d’ordre.

La vida sense la música seria un error, ho va dir Nietzsche, i Wilde també afirmava que la música és l’art més relacionat amb la memòria. Potser per això sovint parlem de la banda sonora de la nostra vida.