Tár, quan una gran interpretació no serveix

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.