Categories
Cinema i sèries

Sin novedad en el frente

 Im Westen Nichts Neues: Pel.lícula dirigida per Edward Berger (2022), primer director alemany, que adapta una impressionant versió de la novel.la antibèl.lica de Erich Maria Remarque (1929 – prohibida durant l’Alemanya nazi).

Actors: Felix Kammerer, Albrecht Schuch, Aaron Hilmer, Moritz Klaus i Daniel Brühl….

Pel.lícula molt colpidora, durant la Gran Guerra, capaç de captar la cruel realitat del conflicte bèl.lic i la cruesa d´algunes imatges molt dures. Impregnada d’un gran realisme en el front de guerra occidental, fixada en una línia de trinxeres inalterada durant tres anys. On s´intenta superar el bloqueig per un bàndol i l´altre. Amb atacs massius de carn d´infanteria, de noves armes i tecnologies militars, inclús d´armes químiques.

Tant o més castigadora com: “ Senderos de Gloria – Stanley Kubrick – 1957 ” ; “ Johnny cogió su fusil – Dalton Trumbo – 1971 ” ;  “ Salvar al Soldado Ryan – Steven Spielberg – 1998 ” ó “ 1917 – Sam Mendes -2019”.

Sinopsis: Simfonía de fang, penúries, angoixes i experiències aterridores  d’un jove soldat alemany de tan sols disset anys (Felix Kammerer), que després de tres anys de guerra és reclutat i s’endinsa dins d´una eufòria col.lectiva, de propaganda i de somnis de glòria patriòtica, per decaure en la més extrema por i desesperació de la lluita cos a cos de trinxeres. On es reflecteix la brutalitat del conflicte i la desesperada i miserable crueltat inútil de l´esser humà….

Categories
Cinema i sèries

“La Escopeta Nacional”

Director: Luís García Berlanga, de l’any 1978.
Actors: José Sazatornil – Mónica Randal – Luís escobar – Antonio Ferrandis – José Luís López Vázquez – Amparo Soler Leal……

De la sipnosi : Que voleu que us digui? Que us haig d’explicar que no sapigueu? Sols esmentar.vos que tot i haver passat més de quaranta anys, està més vigent que mai.

Inspirada en una de tantes caceres franquistes, on es reflecteix el més profund d’aquella “España” rancia, requinclona, enfonsada en el seu pedigrí inamovible i prepotent.
Revestida de personatges que avui dia, encara no han evolucionat i sobreviuen en el paleolític. Que es mantenen “tan dignament” en la seva bombolla de poder, de privilegis, de títols “nobles”.Amb el seu ADN superior i impertorbable, impertèrrit, inalterable, apàtic… dins la seva “casta”, i entremig de les clavegueres de l’estat.

Pel·lícula divertida i preocupant; antiga i actual; prepotent, menyspreable i execrable; immoral, miserable i ofensiva…. Acadèmica i cultural.

Un mirall d’una societat espanyola decaient, reprovable, ofensiva, que encara no ha evolucionat.
És una despietada crítica esperpèntica, que retrata fil per randa una societat que no evoluciona.

I que dir del paperas d’en “Saza”: Impressionant. Del que malauradament, els catalans no hem experimentat ni un bri de canvi

Amb un repartiment excepcional d’actors, plena d’escenes i diàlegs que no deixant “titere con cabeza”: l’exercit, la religió, els polítics, el món empresarial, la cultura; la pugna entre noblesa i riquesa, falange i opus dei, supremacisme i classes socials.

La podeu tornar a veure a Filmin i Movistar. Una crítica satírica-burlesca de la noblesa i la burgesia espanyola, considerada com una de les millors pel·lícules de Berlanga.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Poesia i civisme

Uns dies després de morir Antonio Machado, el seu germà José va trobar un paper arrugat dins la butxaca de la gavardina. Entre les anotacions del poeta hi havia l’últim vers que va escriure: ‘Estos días azules y este sol de la infancia’.

Estem davant d’un meravellós i, encara més, rigorós documental sobre el camí vital d’uns dels poetes que més em van marcar des de ben petita. Jo tenia una tieta-àvia molt creient que l’havia conegut a Baeza durant uns quants anys, a aquell bondadós ateu.

De forma cronològica passem per la seva vida com a poeta i home cívic, això sí, de la mà de bons especialistes, Ian Gibson i Luís García Montero, entre molts altres, estan pletòrics. Un documental amb motiu del 80è aniversari de la seva mort. La vida del poeta com a símbol de l’Espanya que es va perdre: un cant a la importància de la cultura per a la vida, per al progrés i per crear una millor societat. Narrada de forma magnífica i sense pressa per l’actor Pedro Casablanc, escrita y dirigida per Laura Hojman amb producció de Summer Films. Es pot veure a Filmin i a Netflix. També sense presses.

Categories
Cinema i sèries

Argentina, 1985

Argentina,1985 és una pel·lícula argentina de 2022 dirigida i coescrita per Santiago Mitre, basada en fets reals. La pel·lícula es va estrenar el setembre de 2022 a la 79a edición del Festival Internacional de Cinema de Venecia on va guanyar el premi a la crítica i guanyadora del premi del públic al Festival de San Sebastian.

Inspirada en la història real del fiscal Julio Strassera (Ricardo Darín), el fiscal adjunt Luis Moreno Ocampo (Peter Lanzani) i el seu jove equip jurídic, que en un temps record i en constants amenaces, reuneixen les proves per portar a judici a la Junta Militar responsable de la detenció, tortura, assasinat i desaparició de milers de persones en la dictadura entre 1976 i 1983.

El Judici a les Juntes Militars, va ser el primer cas d’un tribunal civil contra comandaments militars que havien ocupat el poder. El 13 de setembre de 1983, després d’assumir la presidència argentina, Raúl Alfonsín va signar el decret 158 per iniciar el procés judicial, amb la premisa de que la democràcia no seria real si no s’enfrontava amb el passat.

És la única manera que es pot consolidar una democràcia. No és fàcil, però si imprescindible.

La pel·lícula transmet l’emoció en veure que es fa justícia, enviant a la presó a criminals d’estat amb penes de reclusió perpètua per Videla I Massera i diferents anys de presó per la resta de la Junta Militar. Els desapareguts i els morts no tornaran, però hi havia la tranquil·litat i la conciència que es va lluitar per ells i aquesta lluita va ser escoltada.

La interpretació de Ricardo Darín, com la resta d’equip jurídic, és fantàstica, ens fa arribar el sentiment de ràbia i admiració, conforme van descobrint i aportant proves i testimonis de la barbàrie.

Una història molt recent, que hauria de servir d’exemple a moltes democràcies no gaire consolidades.

Categories
Cinema i sèries Música

La dona de la muntanya

Autor: Josep Sauret

Un any més, i ja en són 15, els “Amics i Amigues d’Alaior”   han preparat un cicle de pel·lícules per fer a la fresca en el bonic marc del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego ara ja totalment restaurat i museïtzat. En general son pel·lícules que destaquen pels seus valors humans. En ressenyarem una que ens ha agradat especialment ja que toca un tema molt actual com és la dicotomia desenvolupament versus protecció de la natura.

Fitxa de la pel·lícula

Títol original: Kona fer í stríð / Woman at War

Islàndia, 2018, 101 minuts.

Director: Benedikt Erlingsson

Música: David Thor Jonsson

Actriu principal: Halldóra Geirharðsdóttir

Premis:  2018: Premis del Cine Europeo: Nominada a  la millor actriu; Festival de Valladolid – Seminci: Millor actriz (Geirharðsdóttir); Festival de Sevilla: Premi del Públic a la millor actriu de cine europeu

Àudio i subtítols. Àudio: espanyol i islandès; Subtitulació: català i espanyol

Es pot veure a: Filmin.cat i  Filmin  Cliqueu aquí

Unes dades comparatives Islàndia/ Espanya

Islàndia és un país de 103.000 Km2  (Espanya 550.000) i 365.000 habitants (Espanya 40 milions) dels quals 300.000 viuen a la capital. El risc de pobresa el tenen al voltant del 8%, a Espanya del 22%. És el quart país més desenvolupat del món. No hi ha diferències en la feina entre homes i dones.

Tenen una renta per càpita de 59.260 dòlars i a Espanya 27.000. Les seves indústries principals son foneria d’alumini, tractament del peix que prèviament han pescat, ramaderia i indústria geotèrmica.

Halldóra Geirharðsdóttir

La pel·lícula

En aquest marc ens trobem una protagonista atlètica, forta, vigorosa, amb idees molt clares i constants. La mateixa actriu fa el paper de dues germanes molt diferents, en interessos, en la forma de vestir, en l’enfocament de la vida,…en gairebé tot però que les uneix la família, la solidaritat i el desig d’adoptar una nena d’Ucraïna (la pel·lícula, com es pot comprovar, està rodada abans de la guerra actual).

L’actriu principal és una dona aparentment normal, que treballa, dirigeix una coral filantròpicament i decideix ser una terrorista ecològica per evitar una ampliació de la fàbrica d’alumini que ha de destruir molta natura per produir l’electricitat necessària, després d’haver intentat parar el projecte pels mitjans que el sistema preveu.

Actua totalment sola, tot i la col·laboració casual d’un cosí llunyà que no es coneixen però degut a la poca població resulta que són o poden ser família.

L’ús del paisatge és espectacular, la protagonista coneix el medi, les roques, la vegetació, els guèisers, les petites coves, els petits camins quasi deserts,… de la protecció d’aquest medi va la pel·lícula.

Té un punt d’humor àcid o nòrdic. En destacaríem un sud-americà que rep tots els cops per no estar integrat en el sistema i un homenatge a Fellini amb una petita orquestra mediterrània de tres persones que apareixen i desapareixen en certs moments del film fent sonar els seus instruments i tallant el relat realista. Al final també hi ha un altre sorprenent tall musical quan va a buscar la nena per l’adopció.

En tot moment tenim una dona valenta que domina la situació i que és capaç d’enfrontar-se a les adversitats.

És un cant a l’esperança enfront a la lluita que s’estableix entre la seguretat, el confort i el desenvolupament poc controlat enfront a la conservació del medi ambient i de la natura.

Una bona pel·lícula ben feta que distreu i fa pensar.

Categories
Cinema i sèries Feminisme Llibres

Els emigrants (Utvandrarna)

Una sèrie sobre emigració sueca en tres capítols

Título original: Utvandrarna
Any: 2021
Durada: 148 min.
País: Suècia
Direcció: Erik Poppe
Guió: Anna Bache-Wiig, Siv Rajendram. Novela: Vilhelm Moberg
Música: Johan Söderqvist
Fotografia: John Christian Rosenlund
Repartiment: Gustaf Skarsgård, Sofia Helin, Tove Lo, Lisa Carlehed, Laurence Kinlan, Díana Bermudez, Ola Normelli, Pedram Hajigholi, Kerstin Linden, Adrian Taheri, Paul Cimpoieru, Stefan Cronwall, Christian Kinell, James Longshore
Productora: Coproducción Suècia-Nova Zelanda-Dinamarca-Noruega; Film I Väst, Tre Vänner Produktion AB
Gènere: Sèrie de TV. Drama | Immigració. Segle XIX. Remake. Minisèrie de TV
Sinopsi: Basada en el llibre de Vilhelm Moberg (publicat el 1949), que representa algunes persones que van emigrar de Suècia als Estats Units al segle XIX, i una nova versió de la pel·lícula homònima de 1971.

On es pot veure: Filmin.cat i Filmin

Ressenya de Mònica Planas (Ara 18-08-2022)

La sèrie relata l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.

Els tres capítols mostren les tres etapes del procés: la marxa, el viatge i l’assentament en un nou país. I de fons, el dolor permanent. La nostàlgia, la por i l’angoixa. La singularitat d’Els emigrants (Los emigrantes) no rau en l’epopeia quilomètrica per creuar l’Atlàntic sinó en el viatge emocional, especialment el de la protagonista i mare de la família. El guió recorre repetidament al record per exemplificar les dificultats d’adaptació, els dubtes de la decisió. Mostra els conflictes matrimonials que provoca el canvi, i s’allunya d’un relat idíl·lic sobre l’èpica de l’aventura familiar. La sèrie és hàbil explicant com sovint la fidelitat al lloc d’origen, la negativa a renunciar a la identitat, també pot escanyar. I això conforma una de les trames més interessants. Les imposicions religioses de la comunitat sueca que neix a Minnesota intenta aïllar-los dels costums de la terra on han arribat. El temor a modificar la cultura apresa per assumir noves maneres de veure i entendre el món provoca en la protagonista dilemes constants. Això permet fer entreveure el missatge més actual: el drama de l’emigració, la importància de mantenir la identitat, però també la voluntat d’adaptar-se.

Els Emigrants (Los emigrantes) és una sèrie en què el viatge i l’arribada són més interessants que el desenllaç, un punt decebedor i amb un tribut a la maternitat una mica passat de rosca o desconcertant. Però condensa amb delicadesa una realitat històrica que entreté els espectadors que prefereixin gaudir més dels matisos que de l’acció.

Categories
Cinema i sèries

The Spectacular

MINISÈRIE: 4 episodis a FILMIN

Sèrie holandesa que explica una part poc coneguda de la historia de l’IRA en la seva activitat a Europa.

Comença l’any 1989 quan l’IRA va traslladar el conflicte fora del Regne Unit, amb els atemptats de l’organització contra soldats britànics que havien estat destinats a la regió fronterera de Limburg (Holanda). La policia neerlandesa compta amb l’assessorament d’una acadèmica, que ja havia avisat que l’IRA acabaria actuant en aquella zona. Durant la investigació s’estableix el lligam entre els atemptats i Donna Maguire, coneguda com a Àngel de la Mort, el sobrenom d’una dona que va ser considerada una membre activa de l’IRA, altament perillosa.

Una part de la sèrie es basa en la fascinació que l’acadèmica sent per la seva principal sospitosa, l’Àngel de la Mort, trobant-se cara a cara amb ella i posteriorment el joc que s’estableix entre les dues dones.

Paral·lelament en 1989 és comença a parlar dels Tractats de Pau entre Irlanda de Nord i Regne Unit.

L’M15 mira d’infiltrar-se als cercles més propers del que pròximament estarà al capdavant de l’operació de l’Exèrcit Republicà Irlandès al centre d’Europa.

Un thriller que atrapa, amb fets històrics com a base.

Categories
Cinema i sèries

Ennio, il Maestro

Hi ha vegades que vas al cinema i surts tocat, trist, content, espantat, però tocat, i aquesta és una de les grans virtuts de l’art, que quan sap colpir, ho fa fins els moll de l’os. També cal dir que se li ha de deixar fer, qui li ho permet, segur que viu millor.

Aquest documental està molt ben fet, és un homenatge a un dels millors músics del segle XX, la música del qual ha elevat el cinema a una categoria artística encara més superior, si cal. Això seria un resum breu i poc apassionat.

Però el meu moll de l’os resaltaria, i es una questió que planeja sobre tota la pel·lícula, la discussió que es planteja entre la música culta i la resta…. i aquí hi ha un gran dilema, prejudicis a manta, i en general, algun ressentiment i una certa ignorància. El que les Bandes Sonores han representat per a la música del segle XX és d’una importància de tal abast, com ho ha estat el jazz, indiscutiblement, que documentals com aquest t’ho posen davant de forma irrefutable. Es tracta d’una història del cinema europeu, en principi, del cinema que ens ha acompanyat al llarg de la nostra vida, sobretot als ja grans. De la música que l’ha definit i que l’identifica. (1)

Tota l’estona es tracta d’una classe magistral del Maestro per explicar-nos cóm s’ha enfrontat al paper en blanc, una de les darreres frases del film. Com va anar definint la seva carrera, des d’uns inicis com arranjador de cançons italianes als anys 60, la qual cosa li va donar un bagatge, i li fa aparèixer les seves dots musicals, fins que rebrà, ben jove, el primer encàrrec cinematogràfic.. La seva relació amb el director i productors, amb el que aquests demanen i el que desprès obtenen, sempre millor. Però sobretot, per damunt de tot, cóm el compositor enten, sent, viu, capta, s’incorpora a una història. I aquí surt el geni. D’on beu, on busca… i així saps com va innovar, aquí t’ho explica i ho entens, i entens que traspassés el cinema europeu, que els grans noms els busquessin.

No cal anar seguint la quantitat de testimonis que en parlen, o els crèdits finals amb totes les seves pel·lícules, només amb seu propi testimoni, el de Morricone explicant cada pel·lícula com un repte musical amb majúscules, podem intentar entendre el talent que s’amaga darrera d’una persona humil, tímida, però que viu per la música, que és feliç cada cop que s’hi posa. Com diu Carlos Boyero de El País “esta música con alma”.

Qui no visqui així la música o el cinema, i no li faci concessions a la seva pròpia història, o a la nostalgia col·lectiva, que no hi vagi. Es molt llarga. A mi m’hauria agradat que en fos més, encara. Tornatore l’ha tornada a clavar. Només que per la música de Cinema Paradiso, li devia.

Ganes de tornar a veure les pelis més antigues, inclosos, potser, alguns dels westerns de Sergio Leone, o de tants altres directors que al seu moment també exploraven nous llenguatges.

_________________________

(1) Recordo amb molt afecte l’exposició que el CCCB va fer amb motiu del Centenari del Cinema. A una de les sales hi havia només uns pocs seients i uns altaveus que anaven reproduint diferents bandes sonores d’aquells 100 anys. Només diré, que al llarg de les 3 o 4 vegades que hi vaig anar, la gent estava asseguda a terra, endevinant, gaudint. Allò sí que era una festa.

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Feminisme Galeries i museus Llibres Teatre

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria

Dos documentals (2022 i 2020), dues exposicions amb els seus catàlegs corresponents (2018 i 2007), un dossier de la revista Sàpiens (2021), un còmic o novel·la gràfica (2021), una obra de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau (de 1997 fins avui), una tesi doctoral (2013), dotzenes de llibres i d’articles acadèmics i un manifest reivindicatiu (2021) expliquen, però també denuncien la cacera de bruixes a Catalunya.

Bruixes, la gran mentida

El documental Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida, dirigit per Joanna Pardos amb guió de Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina i l’assessorament de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens

És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.

Bruixes, la gran mentida recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.

El documental recrea el judici a Jerònima Hugueta, al segle XVII (“Bruixes, la gran mentida”, de Joanna Pardos)

Qui eren aquestes bruixes? Les persones acusades de bruixeria, podien ser dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb problemes de salut mental o amb vides poc convencionals. O ni tan sols això, en molts casos. Milers de dones acusades i jutjades per bruixeria, a la Catalunya rural, van morir penjades o cremades després de judicis manipulats i terribles tortures.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.

També hi intervenen, aportant el coneixement històric més recent, els principals experts nacionals i internacionals, Agustí Alcoberro i Pau Castell, que han tingut accés a documentació inèdita d’arxius catalans i europeus. Contextualitzant aquesta història en el marc d’un sistema patriarcal encara no extint, que sanciona les dones quan escapen de la norma, intervenen expertes com la psicòloga Alba Alfageme o la jutge Lucía Avilés.

Què en queda, avui, de les caceres de bruixes? El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa es mostra la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.

(Font: web Sense Ficció. Bruixes la gran mentida )

Les bruixes porten dol

TVE Catalunya també va produir i emetre anteriorment el documental Les bruixes porten dol (Especials TVE Catalunya, el dia 8 de març de 2020, dirigit per Anna Solana i Pilar Granero. També amb l’assessorament històric a càrrec de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. El documental s’ha rodat al Pallars Sobirà, Viladrau, Balaguer, Vallgorgina, Cassà de la Selva, Montblanc i Barcelona  Accés al documental

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Bruixa. És una bruixa. Sembla una bruixa. De qui i de què parlem quan s’assenyala i es qualifica algú de bruixa?” El documental vol respondre a aquesta i altres qüestions. Al llarg de 60 minuts fa el recorregut, la reflexió històrica i actualitzada del fenomen de la bruixeria a Catalunya. El punt de partida se situa al 1400, quan des de la Baronia de les Valls d’Àneu, es redacta la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria i comença amb força una cruel cacera de bruixes.

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Entre aquest segle XV i fins a mitjans del s. XVIII, tres segles llargs de la història europea, aquesta persecució provocarà que milers de persones siguin acusades i executades per bruixeria. Serà un crim inventat que, en el cas de Catalunya, permetrà que els tribunals civils i seglars, no pas la Inquisició, obrin milers de processos judicials. Centenars de dones seran víctimes de rumors i delacions entre veïns i acabaran a la foguera i la forca. Al documental però, queda ben patent com la falsa creença amb les bruixes i l’estigma social que va generar ha perdurat fins fa ben poc entre nosaltres i arreu del món.

Les bruixes porten dol també testimonia el Ball de Bruixes a Viladrau per conèixer les seves protagonistes. I sobrevola a vol d’ocell paisatges emblemàtics del Pallars Sobirà i trepitja  indrets on la bruixeria ha deixat empremta. Destaquen també la utilització d’alguns fragments de la meravellosa pel·lícula sueca Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen, pel·lícula parcialment basada en un manual alemany per a inquisidors del segle XV.

Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen

I revela els primers esbossos de la novel·la gràfica sobre bruixes que preparava el dibuixant Oriol García Quera en aquell moment i que ara ja podem llegir.  

Bruixes 1617. L’any del diluvi

L’any 1617, unes fortes pluges torrencials van provocar inundacions a gran part de Catalunya. Com a conseqüència d’això, dotzenes de dones van ser executades, acusades de bruixeria. Aquest és el punt de partida de Bruixes 1617. L’any del diluvi, la novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera. Tot i ser ficció, els fets en què es basa són reals i ha estat revisada pels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell. Pertany a la col·lecció Traç del Temps, de Rafael Dalmau, editor, 2021.

Bruixes 1617. L’any del diluvi, novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera.

El còmic mostra de manera entenedora les principals característiques d’aquella època i de la persecució de les bruixes a Catalunya: la influència de l’Església en la societat, la funció màgico-sanitària que exercirien certes dones en llurs comunitats i el xoc amb la institució mèdica, la demonització de la bruixa, la fama i l’acusació popular com a mecanismes previs al procés, el paper dels tribunals locals, la figura del caçador de bruixes encarnada en l’històric Tarragó, l’examen de senyals per detectar-les, el turment per fer-les confessar i –finalment– l’execució.

Ambientat entorn d’Olèrdola, al Penedès, tots els indrets que hi apareixen són reals, si bé el dibuixant ha mirat de reconstruir la fesomia que tindrien a principis del segle XVII. Aquesta aposta per un paisatge històric, definit i “visitable” –al final del còmic trobem un mapa on es desglossen els indrets de l’acció– em sembla una lloable aportació a la divulgació del passat local. El còmic compta també amb un apartat introductori que contextualitza la cacera de bruixes a Catalunya per entendre millor la història que tot seguit llegirem i una bibliografia per aprofundir-hi.

(Ressenya d’Adria Mainar a AB ORIGINE 17-12-2020

No eren bruixes

El número 228 de la revista Sàpiens. Tot és història edità el març de 2021 el dossier especial No eren Bruixes, dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes. La revista dirigida per Clàudia Pujol, comptà amb l’assessorament dels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell, que ja hem vist assessorant també totes les tres produccions anteriors.

Sàpiens núm. 228, març 2021 Dossier especial No eren Bruixes,

L’article principal  del dossier d’aquests dos historiadors “Un fenomen europeu”, explica com al segle XV va aparèixer una nova tipologia criminal: la bruixeria.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Cristina Masanés a “El Pirineu, bressol de la cacera” descriu com aquell fenomen repressiu va començar a les valls pirinenques, i va acabar infectant tot el país. Arnau Cònsul a “Els caçadors de bruixes” explica que Joan Malet, Joan Font, Llorenç Calmell, Cosme Soler són alguns dels homes que van convertir la persecució de bruixes en la seva manera de viure, uns mètodes fraudulents en els quals l’engany es va fer evident fins i tot durant aquella època.

“Vuelo de Brujas” de Francisco de Goya, pintat entre 1797 i 1798.

Vuelo de Brujas

El quadre de Francisco de Goya fou pintat entre 1797 i 1798. Tres personatges, vestits amb faldilles, amb el tors nu i tocats amb capirots en forma de mitra, decorats amb petites serps, i il·luminats per un focus de llum exterior al quadre, sostenen en l’aire a un altre nu, abandonat en els seus braços, al que insuflen aire bufant sobre el seu cos, com revelen les seves galtes inflades. A la part baixa, dos homes, vestits de pagesos, han assolit el cim de la muntanya, el camí tortuós i ascendent es perd en la foscor del fons, mentre el seu ase s’ha parat més avall. Un, caigut a terra, es tapa les orelles per no escoltar el soroll dels éssers voladors; l’altre, avança amb el cap cobert, protegint-se de la llum i fent la figa amb els seus dits, contra el mal d’ull.

Agnès Rotger a “Els judicis per bruixeria” mostra com abans de posar un peu al tribunal i dir “tota la veritat” sota tortura, les acusades de bruixeria ja tenien la sentència escrita. El cas d’Elisabet Cerdà, de Castellterçol, que reprodueix la revista amb detall, és només un exemple del més d’un miler de dones que van ser condemnades a Catalunya. Valèria Gaillard a “Els advocats de les bruixes” descriu com malgrat les crítiques, les befes i les burles envers aquells que neden a contracorrent, hi va haver teòlegs i juristes que van alçar la veu i es van enfrontar amb l’engranatge jurídic, institucional i socioeconòmic que movia la maquinària antibruixes per intentar frenar la barbàrie.

“Examination of a Witch” de Tompkins Harrison Matteson, 1853

Els escenaris de la bruixeria, avui” són torrents, sots, cingles, salts d’aigua, camins, fonts, places i carrerons. Des de les valls d’Àneu fins a les Terres de l’Ebre i des del Capcir fins a la Franja de Ponent, arreu del nostre país hi ha indrets relacionats amb les bruixes. Resseguint la toponímia i parant atenció a les llegendes, és fàcil identificar els boscos, les planes, les pedres i els dòlmens on feien sacrificis i aquelarres, així com les catedrals, les torres i els castells dels quals es van apoderar.

L’article de Maria Coll “De malvades a avorrides” descriu que mentre que a Alemanya, els germans Grimm publicaven ‘La Blancaneu’ o ‘Hansel i Gretel’, a Catalunya, alguns folkloristes de la Renaixença anaven de poble en poble recopil·lant històries de bruixes. Quan la cacera va començar a estudiar-se a les universitats un segle després, les bruixes, gràcies sobretot a Disney, havien deixat de fer por i la màgia havia esdevingut una cosa positiva.

“La nit de Walpurgis. La partida de les bruixes” (també “Bruixes en el camí del sàbat”) de Luis Ricardo Falero, 1878. Oli sobre tela. Col·lecció particular, Monza, Itàlia.

Sònia Casas a “Entre la moda i la reivindicació” planteja que les lluites feministes han convertit les bruixes i la seva cacera en un símbol. La potència d’aquest imaginari es fa palesa en les marxes del 8 de març, però també en àmbits tan dispars com les teràpies alternatives, les marques de roba i cosmètics, les sèries de televisió i la literatura. Però en quin moment ‘ser bruixa’ va passar a considerar-se un terme positiu?

Atles de la cacera de bruixes: En paral·lel amb el dossier de la revista, Sàpiens publica al web el cens més complet de dones i homes que van ser jutjats per bruixeria a Catalunya i Andorra. Hi trobareu les fitxes de totes les persones identificades per l’historiador Pau Castell i el mapa més complet de la cacera de bruixes: un mapa interactiu on s’ha geolocalitzat tots els municipis d’origen o de residència de les persones que van ser jutjades per bruixeria. Es pot consultar aquí sapiens.cat/cacera-bruixes.        

Manifest: No eren bruixes! Eren dones.

La cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses al llarg de la història. Al segle XV, en una societat impregnada per la misogínia, moltes van ser acusades injustament de provocar mort i destrucció, i se les va tractar com a membres d’una organització criminal liderada pel mateix diable.

La base per acusar-les era la mentida i la manera de forçar-les a confessar aquests crims inversemblants eren les tortures més terribles. Contra aquestes dones, el poder es va saltar les pròpies lleis i les va jutjar sense cap garantia processal. Aquelles dones van ser el boc expiatori d’una societat convençuda de l’origen malèfic de les seves desgràcies i disposada a buscar-ne les culpables i assenyalar-les.

Catalunya va ser un dels llocs d’Europa on més dones van ser acusades de bruixeria. Recentment, s’ha recuperat el nom de més de set-centes dones que, entre els segles XV i XVIII, van ser torturades i executades a la forca. Dones immigrades, dones pobres, dones guaridores, dones conflictives, dones vídues… Totes elles estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns i veïnes com a bruixes i metzineres.

Per tot aquest cúmul d’injustícies, ens proposem impulsar un acte de justícia històrica, en la línia de les iniciatives que han sorgit en altres indrets, com Escòcia, Suïssa o Noruega, amb els objectius següents:

  • Recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats.
  • Promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori.
  • Reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.

Signa el Manifest aquí

La cacera de bruixes al Vallès (1619-1622): processos locals i causa general

Article d’Agustí  Alcoberro: “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24

Resum:  Com en altres comarques de Catalunya, la cacera de bruixes al Vallès es va produir de manera especialment intensa en els anys 1619-1622. La repressió va afectar prop d’una vintena de viles i llocs. S’han pogut documentar cinquanta persones processades, la majoria de les quals van ser penjades  a  la  forca  en  processos  incoats  per  les  corts  dels  batlles  locals.  L’article identifica algunes coincidències entre aquests processos pel que fa als procediments processals i a la presència d’uns mateixos professionals, com ara jutges ordinaris, cirurgians, escrivans o torturadors, vinculats a les batllies reials o a la mateixa cort del veguer de Barcelona. També s’analitza el paper del Tribunal de la Inquisició de Barcelona, que va intentar reiteradament l’avocació dels casos. D’aquesta manera es pretén relacionar les dinàmiques locals i les dinàmiques generals, a càrrec de la justícia reial inferior (veguers i batlles) i del Sant Ofici.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

Se’n parlave… i n’hi havie és una mostra itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i 2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al Pirineu i Ponent. Va ser comissariada per Pau Castell i la podeu veure en línia aquí.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

D’entre les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’ s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.

L’Exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. L’exposició incloïa diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i amulets, entre altres, i també documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació. Consta de 12 apartats amb il·lustracions molt atractives i un darrer apartat de crèdits.

Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.

L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «Boc de Biterna». Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria.

El llibre catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, editat per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran, recopila, tant la recerca històrica, desenvolupada en els darrers 10 anys sobre la cacera de bruixes a Catalunya, com etnogràfica. El llibre recull la visió d’especialistes en folklore i cultura popular sobre la bruixeria a Catalunya, com Josefina Roma, Ramona Violant o Pep Coll i inclou la reedició d’un text pioner sobre la bruixeria al Pallars, escrit per l’etnògraf Ramon Violant i Simorra abans de la Guerra Civil. Però la part més inèdita de la investigació és el recull dels darrers testimonis vius que han tingut contacte amb la bruixeria al Pirineu i les Terres de Lleida que mostren la pervivència d’aquest fenomen fins l’actualitat.

El llibre també inclou la recerca etnogràfica portada a terme a Andorra, que ha posat de relleu l’arrelament que les creences sobre la bruixeria van tenir al país i la seva supervivència fins a èpoques molt recents. Aquest volum inclou també imatges de l’exposició ‘Se’n parlave… i n’hi havie’, la més exitosa de les organitzades per la Xarxa de Museus, que un cop finalitzada la seva itinerància, des d’aquest estiu de 2021 resta visitable de forma permanent.

Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.

“El aquelarre” és un dels petits quadres que va pintar Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau d’esbarjo dels ducs d’Osuna. El llenç mostra un ritual d’aquelarre, presidit al centre de la composició pel gran cabró, una de les formes que pren el dimoni. Al seu voltant apareixen bruixes velles i joves que li ofereixen nens amb els quals, segons la superxeria de l’època, s’alimentava. En el cel, de nit, brilla la lluna i es veuen aus nocturnes (que podrien ser ratpenats).

“El aquelarre” de Francisco de Goya (entre 1797 i 1798)

El llibre presenta molta informació que canvia la visió que es tenia fins ara de la cacera de bruixes a Catalunya i en especial al Pirineu i a les Terres de Ponent. Revela la centralitat del Pirineu pel que fa a aquest fenomen a Catalunya, ja que la primera llei europea contra el crim de bruixeria és de 1424. Les conclusions tenen molt a veure amb el fet que els primers judicis sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu, on es va registrar la primera llei europea contra la bruixeria (s. XV). Aquest fet és determinant per mostrar dues realitats, la de les comarques del Pirineu, on encara avui hi ha testimonis que han viscut en primera persona fenòmens relacionats amb la bruixeria als anys 50, i la de les comarques del Pla de Lleida, on les experiències no són tan directes, però perdura el record d’embruixaments i persones, la gran part dones, senyalades com a bruixes.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya

L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya produïda pel Museu d’Història Nacional de Catalunya i comissariada per Agustí Alcoberro i Josefina Roma, 2007. Podeu veure el catàleg i 10 articles aquí

Icona de l’exposició “Per Bruixa i metzinera”, MHNC, 2007

Per bruixa i metzinera s’obre amb una pregunta: han existit mai les bruixes? De la bruixa, com del pirata, se n’ha anat construint una imatge, fins i tot podríem parlar d’un miratge, que desenfoca la seva essència fins a convertir-la en una altra realitat. Existiren les bruixes? El que sí que va existir de debò va ser la por cap als seus maleficis. Tant és així, que generalment eren els mateixos veïns d’una comunitat els qui prenien la iniciativa de condemnar-les i demanar-ne l’ajusticiament, com si eliminant les bruixes desapareguessin la fam i la mort. Entre els segles XVI i XVII les bruixes van ser un cap de turc idoni per calmar l’angoixa i la por que produïa la inseguretat en èpoques de crisi econòmica. A partir d’aquí, l’exposició s’estructurava en cinc àmbits a partir dels quals es va desenvolupant la construcció del mite de la bruixa i la seva persecució.

La bruixeria i la màgia en l’època medieval. La societat medieval creia en el poder de la màgia i molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats perseguides eren molt diverses: des de curar o protegir fins a endevinar el futur, descobrir coses i fets ocults, propiciar l’amor i el desig o perjudicar i, amb la pràctica del malefici, destruir la salut o el patrimoni d’altres.

La construcció intel·lectual de la bruixeria moderna: La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar substancialment a partir de mitjan segle XIII. Tot contradient Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va afirmar la capacitat del diable d’actuar a la Terra. Alguns anys més tard, el papa Joan XXII va proclamar la butlla Super illius specula (1326), que condemnà la bruixeria com a culte al dimoni. Naixia, així, una nova conceptualització de la bruixeria.

El món de les bruixes (segons els seus perseguidors). Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. La iniciació en la secta es realitza en presència del dimoni i implica abjurar de la religió cristiana i jurar fidelitat a aquest. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat (o “Akelarre”), anomenat “aplec” en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, arriba el dimoni, que pren la forma d’un gran boc. Els participants a l’aplec li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia, en què aquest copula amb tots els assistents. Acte seguit, les bruixes s’unten amb uns ungüents i emprenen el vol, amb la intenció de realitzar malvestats. Provoquen calamarsades que destrueixen les collites i maten persones i animals. En acabar aquests fets, les bruixes retornen a casa, sempre volant, a cavall dels seus dimoniets.

“Sàbbat  de les bruixes”, gravat de Jan Ziarnko. Il·lustració del llibre Tableau de l’inconstance  des mauvais anges et demons (1612) de Pierre de Lancre, un manual per als caçadors de bruixes.

La cacera de bruixes a Europa: Entre 1450 i 1750 es va produir la cacera de bruixes a Europa. Els episodis més sagnants d’aquest moviment de llarg abast van tenir lloc entre 1450 i 1500 i, sobretot, a partir de 1580. Els càlculs més ponderats, per a aquest segon període, parlen d’un total de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns. Arreu, la cacera tingué una participació popular destacada. La majoria de processos que van acabar amb sentències de mort van ser realitzats per tribunals civils locals. Els períodes repressius van coincidir amb l’auge de les edicions i reimpressions de manuals de perseguidors.

La cacera de bruixes a Catalunya. En els anys 1548-1549 les comarques meridionals de Catalunya van viure una important onada repressiva. Va ser atiada per Joan Malet, morisc de Flix, que afirmava ser endevinaire o saludador, és a dir, que podia reconèixer les bruixes. Malet va ser finalment detingut i executat per la Inquisició de Barcelona. En els anys 1616-1622 es va produir la gran cacera de bruixes. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, l’any del diluvi, segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals.

La bruixeria en la tradició popular. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.

Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462

Pau Castell, historiador autor de la tesi doctoral “Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)”, 2013.

Resum  

La present recerca té com a objectiu l’estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l’època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns.

La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d’aquest material i de les fonts ja conegudes, l’anàlisi s’ha estructurat sobre tres eixos principals.

Primerament, s’aborden els elements que donaren lloc a l’estereotip de la bruixa durant l’època baix-medieval. Seguidament, s’estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s’analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d’entendre l’articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI.

La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l’estudi d’aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l’origen i articulació d’aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna.

En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l’època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l’acció inquisitorial contra el Maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval.

En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d’institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l’inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya.

Finalment, l’última de les conclusions derivades d’aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l’articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d’unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d’Estat o a l’impuls de l’Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d’infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d’acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l’ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort.

Ball de Bruixes de Viladrau

Des de l’any 1997, i dins els actes de la Fira de la Castanya de Viladrau, el 31 d’octubre, tot just comença a entrar la Nit de Tots Sant, Viladrau commemora un dels seus episodis històrics més tràgics: La Persecució de les Bruixes. Conte la tradició que tot va començar en una Junta de Bruixes o aplec celebrada a Sant Segimon la nit de Tots Sants de l’any 1617. Segles més tard, a l’actualitat, tot continua al bell mig del municipi. Vídeo promocional de Ball de Bruixes de Viladrau. Un espectacle teatralitzat de música, dansa, llum i foc de notable interès.

Ball de Bruixes de Viladrau

Bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

  •     01. Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores…: bruixes a l’Edat mitjana. Teresa VINYOLES
  •     02. Nicolau Eimeric i la bruixeria. Jaume de PUIG I OLIVER
  •     03. Les bases ideològiques: la confessionalització i la intolerància religiosa a l’Europa Moderna (segles XVI-XVII). Ignasi FERNÁNDEZ TERRICABRAS
  •     04. Les bases materials: la crisi del segle XVII. Eva SERRA
  •     05. L’”any del diluvi” a Catalunya. La reconstrucció i els efectes de les inundacions del novembre de 1617. Mariano BARRIENDOS
  •     06. La cacera de bruixes a Europa. Agustí ALCOBERRO
  •     07. La cacera de bruixes a Catalunya. Antoni PLADEVALL
  •     08. La Inquisició i la cacera de bruixes a Catalunya. Joan BADA
  •     09. Els defensors de les bruixes. La fi de la cacera a Catalunya. Agustí ALCOBERRO i Ramon SAROBE
  •     10. La bruixeria en la cultura popular catalana. Josefina ROMA

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a  Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462             

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p.

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p.

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, 317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, ed. Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p.

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Història núm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

  • Cristina MASANÉS: “El Pirineu, bressol de la cacera” 33-37 p.
  • Arnau CÒNSUL: “Els caçadors de bruixes”40-47 p.
  • Agnès ROTGER: “Els judicis per bruixeria” 49-55 p.
  •  “Atles de la cacera de bruixes56-57 p.
  •  Valèria GAILLARD:“Els advocats de les bruixes” 58-61p.
  •  Maria COLL: “De malvades a avorrides”62-65 p.
  •  “Els escenaris de la bruixeria, avui” 66-67 p.
  •  Sònia CASAS: “Entre la moda i la reivindicació” 69-71p.
  •  “Un moviment que creua fronteres” 72-73 p.
  • Manifest. No eren bruixes. Eren dones” 74-75 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts. Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.