Categories
Cinema i sèries

Silencio roto

Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.

L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.

Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.

Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….

Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben…  El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…

L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula.  El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.

Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.

En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.

Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….

La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….

Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.

La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”,  “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.

La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.

No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.

En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.

Texte e imatges: José Etxegoien

A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”

També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar

Art i memòria Francesc Abad, Camp de la Bota

L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.

És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.

Ni oblit ni perdó !

Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.  

 Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta”  Frau Kolau !!!.  Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!

El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.

Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….

Es pot veure a Netfix

Categories
Cinema i sèries

El silencio de otros


Any: 2018
Durada: 95 min.
Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Guió: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Música: Leonardo Heiblum i Jacobo Lieberman
Fotografia: Almudena Carracedo
Repartiment: Dotzenes de testimonis i de víctimes del franquisme
Productora: Coproducció España, Estados Unidos, Francia i Canadá; Semilla Verde Productions, Lucernam Films, American Documentary POV, Independent Television Service, Latino Public Broadcasting (LPB), El Deseo
Sinopsi: El silencio de otros és un documental que revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim del general Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen l’anomenada “querella argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El meu comentari
Qui més qui menys hem vist algun documental sobre la Guerra civil i el franquisme. De fet és un gènere amb força predicament. Hem localitzat almenys un centenar de títols des que en 1963 Mourir à Madrid, dirigida per Frédéric Rossif, inicià aquesta temàtica documental. Vegeu la nostra llista amb 98 títols a IMDb Documentals sobre la Guerra civil i el franquisme des de 1963.


El silencio de otros podríem dir que és un documental de recerca-acció amb una base intimista, directe i emocionalment precís que toca diversos aspectes de la memòria democràtica: la repressió, les fosses comunes, la corrupció policial, el robatori de nens per part del franquisme, tot al voltant de la dita querella argentina contra els crims del franquisme.

He de confessar que no havia vist la pel·lícula quan es va estrenar i que ara quan l’he vista, m’ha colpit i emocionat, tot i que la majoria dels fets, per no dir tots, són coneguts per una part de la població que ha viscut el franquisme i totalment desconeguts o volgudament oblidats per una altra part que ha volgut mal enterrar aquests mateixos fets.

“El Mirador de la Memoria”, el monument a les víctimes de la Guerra Civil a la vall del Jerte


El documental va enllaçant diverses històries personals, amb els propis protagonistes que ara ploren, després es reivindiquen i algun cop celebren petites victòries de reconciliació amb la història. En total, les dades oficials compten que hi ha més de 120.000 víctimes exhumades en 2.591 fosses que es troben repartides al llarg del territori espanyol. Andalusia, Aragó i Astúries són les comunitats amb un major nombre de fosses identificades. Moltes d’aquestes fosses són a sota d’edificis emblemàtics i sobretot als vorals de les carreteres, com una de les que surten a la pel·lícula al poble de Buenaventura, on van deixar a la mare de Maria Martín el 21 de setembre de 1936. Més de 70 anys després, Maria seguia posant flors a la cuneta, en el punt quilomètric on hi ha la seva mare.

Maria Martín que amb 81 anys visita l’indret on hi ha les restes de la seva mare


El film ha guanyat una trentena de premis i ha tingut un munt de bones crítiques de professionals i també del públic. Podeu llegir-ne algunes recollides a Filmaffinity

Un film absolutament recomanable, dur emocionalment, però en absolut venjatiu. Un punt més de la nostra Memòria democràtica.

Categories
Cinema i sèries

Mrs. America

Minisèrie:  9 episodis

Repartiment: Cate Blanchett, Rose Byrne, Uzo Aduba, Margo Martindale

Creadora: Dahvi Waller

Es pot veure a: HBO

SINOPSI

Tema recurrent EL FEMINISME. La sèrie gira al voltant del moviment feminista estatunidenc als anys 70 sobre  la igualtat dels drets de la Constitució dels Estats Units, que van intentar fer realitat amb L’Esmena de Igualtat de Drets (Equal Rights Amendment-ERA), un projecte que promovia la igualtat de drets en matèria de treball, divorci i propietat, entre homes i dones als Estats Units, i que es va aprovar a la Càmera de Representants l’any 1971.  Ho havien de ratificar 38 estats (3/4 del total). La Càmera va establir un termini de 8 anys per tal d’arribar al total. No ho van aconseguir (van arribar a 35).

La resposta es troba en els punts febles que va saber explotar Phyllis Schlafly (Cate Blanchett), una dona conservadora, ambiciosa que va encapçalar el moviment antifeminista, oposant-se radicalment a l’Esmena i  aprofitant aquesta possibilitat per fer carrera política.

Amb el lema STOP ERA, Phyllis Schlafly va liderar un nombrós grup de dones conservadores, l’estratègia de les quals era tergiversar els arguments de l’ERA. Consideraven que l’esmena arrossegaria a les dones a participar forçosament a l’exèrcit, perdent d’aquesta manera els privilegis com mestresses de casa, amenaçant la institució de la família tradicional.

La sèrie dóna espai a les altres protagonistes, les feministes insignes de l’època com Gloria Steinem, Betty Friedan o Shirley Chisholm combinant les històries personals i els errors com a col·lectiu. Dones en constant debat a vegades amb punts de vista polítics diferents.

COMENTARI

Una sèrie molt ben ambientada amb les protagonistes, les líders, molt ben caracteritzades. És un repàs històric sobre el feminisme a la dècada dels 70 als Estats Units i de rebot a Europa. Un passat molt recent que podem extreure lliçons molt vàlides per al feminisme d’avui.

Cate Blanchett en el personatge de Phyllis Schlafly, és impressionant com mostra la seva ambició política defensant posicions a les seves pròpies percepcions como dona. Transmet amb una expressivitat magistral les diferències entre discurs i pensament (un dels seus fills era homosexual), fa que l’espectador s’apropi al personatge al mateix temps que li provoca rebuig.

Cal destacar també la interpretació de la resta de protagonistes, doncs ressaltant la posició política et van obrint la part més personal i humana de cadascuna.

Es una bona sèrie, m’ha agradat  i no és llarga.

Categories
Cinema i sèries

Héroes invisibles. Afroamericanos en la guerra de España

Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin

Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.

Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.

Categories
Cinema i sèries

Nadie Sabe / Dare mo shiranai

Per Josep Sauret

Títol original: Dare mo shiranai
Any: 2004
Durada: 141 min.
País: Japón
Direcció: Hirokazu Koreeda
Guió: Hirokazu Koreeda
Música: Gontiti
Fotografia: Yutaka Yamasaki
Repartiment: Yûya Yagira, Ayu Kitaura, Hiei Kimura, Momoko Shimizu, Hanae Kan, Susumu Terajima

Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.

El meu comentari

A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.


Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.

Nadie sabe / Dare mo shiranai


La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.

Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.


Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

Història i literatura catalanes al cinema

Per Ana Fernández Álvarez i Joan Solé Camardons

Sovint, en veure una bona adaptació cinematogràfica de la BBC, de la RAI o de Merchant Ivory Productions d’un fet històric o d’una novel·la ens plantejàvem com a espectadors, quin ha estat el tractament de la història i la literatura catalanes al cinema? Quina Història i quines històries s’han transmès del nostre país? És cinematogràficament acceptable? Quines obres literàries s’han adaptat al cinema? Quins personatges són els més (mal)tractats?

Per respondre aquestes i altres preguntes, d’entrada vam confeccionar una primera llista de pel·lícules de temàtica històrica sobre Catalunya. Després, la vam ampliar a tot l’àmbit lingüístic i, a més, aviat vam veure que una bona part de les pel·lícules eren adaptacions al cinema d’obres literàries. També, hi vam afegir tots els documentals i les sèries antigues o actuals. Amb tot això vam preparar una Base de Dades d’Història i Literatura Catalanes al Cinema, de caràcter instrumental i d’ús intern que posteriorment hem fet pública, en una versió abreujada, al web Internet Movie Database (IMDb), amb el títol: Treatment of Catalan History and Literature in Cinema i que podeu consultar-la i jugar-hi en aquesta adreça: http://www.imdb.com/list/ls020564110/.
Aquesta llista pública IMDb consta actualment de 255 títols, tot i que hem localitzat 16 títols més, la majoria registrats a CatalansFilms & TV ja estrenats i 8 títols més sense estrenar, que fan un total de 279 títols. Naturalment, és una llista selectiva, no exhaustiva, que pot ampliar-se periòdicament.

Què hi trobareu a Història i Literatura Catalanes al Cinema IMDb?

La llista de films, documentals i sèries sobre Història i Literatura Catalanes al Cinema, inclou:
a) Films amb un marcat gènere històric. “Victòria ! La gran aventura d’un poble” (1983)
b) Biografies de personatges catalans. “El coronel Macià” (2006)
c) Adaptacions d’obres literàries catalanes. “La plaça del diamant” (1982), “El senyor Esteve” (1948)
d) Reportatges i documentals amb una mirada històrica, especialment sobre Catalunya. “Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977).
e) Sèries sobre història de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans. “La saga dels Rius” (1976–1977), “Temps de silenci” (2001–2002), “Arnau” (1994)

Per a cada títol, a més de les dades pròpies d’IMBd, hi trobareu informació sobre els apartats següents: gènere(s), tractament cinematogràfic, època històrica, títol original, guionista, una breu sinopsi i, en alguns casos, especialment en films de l’Edat Mitjana, una ressenya cinematogràfica. A més, d’aquesta informació en català, també trobareu, a la fitxa IMDb altres informacions en anglès (direcció, intèrprets, durada, gènere, nota, votacions populars, etc.)

Gènere principal i subgèneres

Hem fet una categorització ad hoc amb 14 gèneres: drama, documental, històric, biografia, comèdia, reportatge, aventures, entre altres. Un film pot classificar-se en més d’un gènere, per això hem fet una segona categoria de gènere o subgènere que inclou, també, si es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una obra literària (novel·la o teatre).
Els dos gèneres més freqüents són el documental (72) i el drama (66). Per tant, les dades ens indiquen que una bona part de la Història i la Literatura Catalanes al Cinema, tenen o bé un format de documental, o bé es tracta d’una pel·lícula del gènere drama.

En tercer i quart lloc trobem la biografia (41) i el gènere històric pròpiament dit (38). És a dir, que gairebé la tercera part dels títols són pròpiament històrics o biogràfics.

Altres gèneres més minoritaris són les 10 comèdies i els 6 films d’aventures.

Un mostra de reportatges que sovint costen de diferenciar del documentals:

Adaptacions literàries

A més del gènere principal, la majoria de films poden classificar-se en altres gèneres o subgèneres i, també, poden ser adaptacions d’obres literàries. En total, com a gènere secundari, hi ha 62 títols basats o directament adaptats d’obres literàries, per tant, gairebé la quarta part dels títols són adaptacions cinematogràfiques. Aquest sembla ser un tret característic del cinema sobre Història i Literatura Catalanes, especialment, a partir de la transició dita democràtica.
Terra baixa té quatre adaptacions (1907, 1951, 1954 i 2011); Joan Serrallonga ha estat adaptat en tres ocasions (1910, 1949 i 2008); El senyor Esteve en tres (1929 i 1950 i 1984); El Cafè de la Marina en dues (1933 i 2014); La ferida lluminosa també en dues (1956 i 1997) i Laia, també, dues vegades (1972 i 2016).

Tractament cinematogràfic

El tractament cinematogràfic és la informació clau per entendre la mirada de qui dirigeix l’obra. Com (mal)tracta el tema en el marc històric. Els possibles tractaments que hem establert són:
a. Dramatització: La Història s’empra com a paisatge per a un argument que, en realitat, podria desenvolupar-se en qualsevol altre període històric.
b. Documentalisme: Es descriuen fets històrics, després d’un treball de recerca i d’anàlisi.
c. Hagiografia: El protagonisme del fet biogràfic supera el temps històric amb el què es relaciona el film.
d. Recreació dramatitzada: Quan resulta molt evident la intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions de persones expertes en el tema tractat.
e. Costumisme: Similar a la dramatització, però, amb la diferència de presentar una exageració evident a l’hora de recrear l’època escollida, mitjançant els elements perifèrics de la narració, és a dir, decorats, vestuari, attrezzo, entre altres.
f. Descriptiu informatiu: Reportatge o noticiari i altres produccions informatives que il·lustren, sense una anàlisi prèvia, els fets històrics.
g. Metahistòric: Els fets històrics són utilitzats com a escenaris reflexius i es transcendeixen. No s’ha de confondre amb el documental, atès que, mentre aquest descriu fets, el metahistòric els reflexiona.

Una de les primeres conclusions que podem extreure, és que gairebé a una tercera part de les obres analitzades, el tractament principal és la dramatització (79), és a dir, que utilitzen la Història com a mer paisatge o escenari, però, que podria tenir lloc en un altre moment o en l’actualitat. També, és molt destacable el tractament documentalista (54). La hagiografia és el tercer tractament més freqüent, amb 50 títols. Mentre que el quart tipus és la recreació dramatitzada (43). El costumisme (14), el tractament purament descriptiu (9) o la reflexió metahistòrica (6) són molt menys presents.
En resum, podem dir que en la Història i Literatura Catalanes en el Cinema hi ha dos tipus d’obres: les que podem anomenar globalment com a Dramaficció (dramatització, hagiografia i costumisme) i les obres de Docureflexió (documental, recreació dramatitzada, reportatge i metahistòric). D’una manera similar a la literatura, podem parlar per tant, de cinema ficció, sovint presentat com a realista o històric que és majoritari (143 obres de 255) i un segon tipus d’obres de cinema de no ficció, d’una llarga tradició i cada vegada més freqüent, amb una presència notable (112 títols). Dins de cada bloc, el drama, la biografia i el documental són els gèneres més habituals. Per tant, la Història de temàtica catalana és presenta principalment, tot i que no exclusivament com un cinema ficció i per tant d’entreteniment, però també, cada vegada amb altres formats de no ficció.

Personatges i biografies

Ja hem vist que la biografia com a gènere principal té una presència notable (41) i que el tractament hagiogràfic és encara més notable (50 títols). En total hem comptabilitzat 61 títols de temàtica biogràfica global o parcial. Encara que no totes les biografies són hagiogràfiques, ni tots els tractaments hagiogràfics corresponen a una biografia global. No sempre són biografies completes, sinó que poden ser, només, d’una època del personatge.

Encapçalen la llista de personatges biografiats, amb 4 títols: Gaudí (1960, 1974, 1984 i 1989) i el President Companys (1979, 2011, 2015 i 2015).
Amb 3 títols trobem: Jaume I (1986, 1994 i 2009), Pau Casals (1964, 2012 i 2017), Colom (1916, 2003 i 2011), Prim (1931 i 2014 i 2014) i el Timbaler del Bruc (1948, 1981 i 2010). I amb 2 títols Macià (2006 i 2011), Verdaguer (2002 i 2019), Dalí i Gala (1991, 2003), els Borja (2006 i 2011), Quico Sabaté (1964 i 1975). Altres personatges amb un títol: Ramon Llull, Monturiol, Comte Arnau, Ermessenda, Durruti, Carles Príncep de Viana, Tirant lo Blanc, Martí Pol, Puig Antich, Vicent Ferrer i Mercè Rodoreda.
El segle XIX amb 15 títols que biografien a 7 personatges diferents i l’Edat Mitjana amb 10 títols que biografien a 6 personatges, els Borja i els comtes fundadors de la dinastia catalana, són les dues èpoques a les quals el gènere biogràfic i el tractament hagiogràfic és més intensiu, com hem destacat al nostre article “L’edat mitjana catalana al cinema” , publicat dins de Revista de Catalunya, núm. 309 (2020), pàgines 161-178.

Època històrica

Hem establert 9 èpoques: Edat Romana, Edat Mitjana, Edat Moderna, Segle XIX, 1900–1930, II República i Guerra Civil, Franquisme, Transició i Democràcia i Segle XXI. A més del Recorregut històric que pot abastar més d’una època històrica.
Fins al segle XIX hem determinat plantejar la periodicitat per períodes històrics, ja que, normalment, l’imaginari cinematogràfic s’ha servit del telescopi per a mirar el passat a l’hora d’elaborar els guions; per contra, a l’hora de representar els segles XX i XXI, per proximitat temporal, s’ha emprat la detallada mirada de la lupa, creant un ric mosaic de temàtiques.

El període més tractat cinematogràficament és La II República i la Guerra Civil. Només sobre Catalunya hem localitzat, almenys, 47 títols. A banda d’aquest tractament de l’àmbit català, també, hem preparat una altra base de dades específica The Spanish Civil War and the post-war period , amb més de 383 títols que es poden consultar a la llista IMDb http://www.imdb.com/list/ls049060090/
El segon període més tractat és la Transició i Democràcia, amb 41 títols i a continuació la Dictadura Franquista (38 films). El període 1900-1930 amb 35 títols, El Segle XIX amb 33 i l’Edat Mitjana amb 26. Tanquen la llista L’Edat Moderna amb 11, El Segle XXI (9) i l’Època Romana, amb un sol títol. El Recorregut històric té 14 films que abracen diverses èpoques.

Pel·lícules més votades segons IMDb

Una de les funcionalitats de l’aplicació IMDb és que permet als usuaris registrats, fer i alimentar una llista de pel·lícules que l’usuari ha vist o vol veure. I, també, pot fer una valoració entre 1 i 10 punts per a cada film. Amb aquesta informació hem confeccionat una llista dels títols seleccionats més vistos (més votats) i també una nota valorativa. D’entrada, dir-vos que aquest rànquing té per a nosaltres un valor purament instrumental per analitzar les dades. Una altra consideració és que IMDb, com a tota la xarxa Internet, hi ha milers d’usuaris d’arreu del món, per tant, no s’està votant una llista tancada, sinó els milers d’obres de tots tipus, gèneres i llengües.
Dit això, no hauria de sorprendre que la primera i segona obra més votades (The Borgias i Knightfall), siguin dues sèries de cinema històric d’aventures, que només tangencialment tracten el tema que ens ocupa. La valencianitat dels Borja, per dissort, és una anècdota a peu de pàgina. El mateix passa amb Knihtfall, títol que hem recollit en aquesta llista, perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie.
La tercera pel·lícula més vista pels usuaris d’IMDb (El Cid) és una superproducció d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, atès que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa, a les ordres d’Al-Muqtadir, i a les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el suport prestat pel dictador Franco, “El Cid” s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons.
La quarta posició és per Terra i Llibertat (1995), un film britànic dirigit per Ken Loach, amb més de 10.000 vots populars i una valoració mitjana de 7,6. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà. Un film que, donat el seu èxit, ajudà a incrementar noves produccions sobre el tema.
La cinquena pel·lícula més votada pels usuaris d’IMDb és Pa negre (2010), escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor. De fet, la pel·lícula és una adaptació no d’una, sinó, de diverses novel·les de l’escriptor: Pa negre, Retrat d’un assassí d’ocells i Sic transit Gloria Swanson.

La resta de pel·lícules que tenen més de 1.000 vots a IMDb són: Salvador (Puig Antich), sobre la vida i l’execució de l’anarquista i antifeixista Puig Antich; La catedral del mar, adaptació de la novel·la històrica d’Ildefonso Falcones sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV;  Behold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza), basada en la novel·la d’Emeric Pressburger inspirada en Quico Sabaté, l’anarquista i maqui català; Soldados de Salamina, pel·lícula realitzada pel director i guionista David Trueba, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, ambientada en la Guerra Civil espanyola; Los Borgia una pel·lícula dirigida el 2006 pel director espanyol Antonio Hernández que va ser pensada com a llargmetratge de cinema i també, en una versió més llarga, com a sèrie per a la televisió i interpretada per Lluís Homar; i finalment El Mar, una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de l’escriptor mallorquí Blai Bonet.

Per raons d’espai, deixem per a un segon lliurament l’anàlisi dels documentals.


Categories
Cinema i sèries

L’ombra de la llei

Director: Dani de la Torre
Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner

Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.


Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista.
Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.


Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics.
Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats.
Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.

Sinopsis
Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.


Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint.
Molt bona l’ ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França.
En qualsevol cas, pel.lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner.
Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.

Situació dels anys 20
 
El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març.
La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes.
Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat.
Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925.
 Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral.lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món.
La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya.
Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el
moviment anarquista.
S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.


Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa.
Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.

  • El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
  • Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
  • Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
  • Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
  • Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro?
    Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
  • Hicimos lo mejor para el país….
  • Para el país o para Vds.
  • -¡ Capitán vigile ese tono !
    Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.

El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre.
El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.


Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.

Categories
Cinema i sèries

Confessions

TÍTOL ORIGINAL: Kokuhaku (Confessions)

ANY: 2010

PAÍS: Japó

GUIÓ: Tetsuya Nakashima (novel·la: Kanae Minato)

MÚSICA: Toyohiko Kanebashi

FOTOGRAFIA: Masakazu Ato, Asushi Ozawa

GÈNERE: Thriller  psicològic

DURACIÓ: 106 min.

SINOPSI:

En un institut una professora s’acomiada dels seus alumnes i els confessa que la seva filla de quatre anys, que aparentment és va ofegar a la piscina del col·legi, en realitat va ser assassinada per dos estudiants d’aquesta mateixa classe, i els hi fa saber que ha posat en marxa una venjança.

COMENTARI:

És un thiller que reflexa aquesta psicologia japonesa que estem acostumats a veure en diferents autors, intimista, molt precisa, ordenada i freda. Tot i que és una pel·licula cínica i anàrquica, la fotografia i la escenografia son impecables, el joc de la trama, els personatges i la venjança et manté en tensió fins al final.

Guanyadora com millor pel·lícula, director i guió en els Premis de l’Acadèmia de Japó, i  seleccionada també per competir als Oscar com Millor Pel·lícula Estrangera. El 2010 és va presentar al Festival de Sitges.

Considerada per la crítica com una de les millors pel·lícules nipones del 2010, amb molt bona acollida del públic.

La podeu trobar a FILMIN – recomanable (una mica especial).

Categories
Cinema i sèries

La professora de piano

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es foto-la-profesora-de-piano.jpg

País: Alemanya

Director: Jan Ole Gerster

Repartiment: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock

Génere: Drama / Música

SINOPSI:

 És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor va a donar el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.

Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre tots els que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola, tot i que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.

    2019: Premis de l’Cinema Alemany: Nominada a millor pel·lícula

   2019: Festival de Karlovy Vary: Premi especial de jurat, millor actriu (Harfouch)

    2019: Festival de Valladolid – Seminci: Secció Oficial

COMENTARI:

Pel·lícula subtil, en part gràcies a la magnífica interpretació de la protagonista Corinna Harfouch.

Ofereix una visió meticulosa de la frustració i les formes de gestionar-la,  amb unes relacions familiars complexes, però d’una objectivitat implacable.

Té molts personatges interessants. Amb moments molt poderosos i profunds.

Categories
Cinema i sèries

L’individualitat romàntica : Guerra i pau

L’hem llegida, l’hem vista en pel·lícules, també en múltiples sèries anteriors. Aquesta britànica, que ja fa temps ofereix Filmin, per mi té diversos alicients: Paul Dano, una molt cuidada posada en escena, fins als mínims detalls, que servidora tan agraeix, i sobretot la confirmació del què va representar el Romanticisme europeu, sovint massa oblidat. Moltes sèries i llargmetratges, adaptats de llibres o no, ho han reflectit, per dir-ne una ara mateix, la també britànica Oneguin del 1998, i és que el nostre individualisme, ara tan exagerat, ve exactament d’allà, poca broma.

Els autors romàntics ténen la peculiaritat de fer cercar la felicitat individual, personal, a aquells que se suposava que des de sempre ja la gaudien de forma habitual. Individus, homes i dones, embolcallats pel comfort i la cultura, que es questionen la seva posició al món, i cóm el senten, el viuen, el pateixen. I per què? Potser perquè la racionalitat il·lustrada i la norma aristocràtica havien arribat a extrems que no li conferien un espai real a la llibertat, que una burgesia liberal, cada cop més urbana, anava guanyant en diferents parcel·les. El cas és que des d’Alemanya i Anglaterra s’exten com la pòlvora revolucionària i els sentiments adquireixen un protagonisme més que notable. Ja tenim doncs el dilema: el que sento és meu, però la societat no m’ho permet. Als homes, als mascles, també. Si a tot això li afegim Napoleó, l’invasió de Russia, l’honor de la pàtria, una aristocràcia tancada i egòlatra, i el xoc de tradició/sentiments tenim una novel·la romàntica, com tants milers se’n van escriure. L’amor romàntic, ara tan denostat i que ha fet tant mal, era revolucionari, perquè es permetia aparéixer i defensar-se.

Tolstoi era un personatge romàntic? doncs sí, i a més era rus i molt peculiar, la seva biografia n’és una mostra, The last station del 2009 ens ho explica, i coneixia molt bé la literatura europea i els anar i venir de tants diletants.

Una sèrie que s’esmerça a conferir-li el mateix tó de la novel·la amb maneres i ritmes actuals, ah! no apta per aquells que volen acció, que ténen pressa, i que els detalls i els diàlegs no són el seu fort.