Categories
Cinema i sèries

Una certa cronologia

N’hi ha moltes més, segur, però desprès d’haver vist a Netflix Operación final del 2018, sobre la ‘caça’ d’Eichmann a l’Argentina pel Mossad israelià, crec que es pot establir una cronologia amb les altres dues que proposo, i que ja tenen uns anys, però que al seu moment vaig aplaudir molt: El caso Fritz Bauer del 2015 a Filmin i La conspiración del silencio del 2014 a Filmin. A totes s’explora quina va ser la resposta d’Alemania amb els nazis vius no jutjats a Nuremberg, i que havien aconseguit amagar-se sota noves identitats al propi país o a d’altres.

Qui m’ha fet pensar en aquesta relació és el fiscal Fritz Bauer, que apareix a les tres pel.lícules, i que va iniciar la cerca i captura d’Eichmann, encara que va tenir que cedir el protagonisme al Mossad, per la falta d’implicació de la justícia alemanya. El mateix que li passa al fiscal que decobreix durant els anys 60 cóm han estat ‘reinsertats’ antics càrrecs nazis a la vida pública de l’Alemania de postguerra, o cóm es nega el coneixement dels crims de guerra a la població.

Tres pel.lícules de les que destacaria el seu caràcter emminentment didàctic. Com ho és que els joves alemanys estiguin obligats a visitar antics camps de concentració. Se’n diu tenir memòria, millor que les cues de pansa és afrontar-la i difondre-la, tan senzill i tan alliçonador. Negar-ho pot ser sinònim de reiteració.

Categories
Cinema i sèries

Antidisturbios

La trama ve esquitxada de molta inquietud, l’acció està ben dosificada en el desnonament de l’inici, o en aquest partit de futbol que cal vigilar. Frustracions en les seves llars, garitos amb molt “chunda chunda” i poca llum. Molt poc espai en què respirar aire pur. Normal que es protegeixin en aquesta frase que comenta Úbeda al seu nou company:  : “Tu le pones un poquito de chulería a todo lo que hagas y así todo es más fácil”.

Sinopsis:

Sis antiavalots executen un problemátic desnonament al centre de Madrid, però el desallotjamnet es complica i passa una tragédia. Un equip d’Afers Interns de la Policia serà l’encarregat d’investigar els fets, davant dels quals els sis policies podrien enfrontar.se a una acusació de greus conseqüències. El grup d’agents busca una sortida pel seu compte, complicant encara més la situació. La jove Laia Urquijo, una de les agents d’Afers Interns, s’obsessiona amb el cas i comença a investigar, descobrint a poc a poc molt més del que mai hagués imaginat.

Protagonistes:

La patrulla d’Antiavalots està formada per un repartiment d’excepció :

Hovik Keuchkerian, Alex García, Raúl Arévalo, Roberto Álamo, Patrick Criado i Raúl Prieto són els cridats a mantenir la calma i prevenir l’ordre públic.

I l’excepcional Vicky Luengo la que els vigila.

Els directors:

Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen han omplert aquest buit pendent:

els despullen del casc, les porres i els escuts de protecció i mostren el que hi ha sota.

Algunes de les critiques:

  • “La serie Antisturbios es una auténtica BASURA.
  • La policia se siente injuriada. Es muy mala imagen para el cuerpo.
  • La serie Antidisturbios está muy alejada de la realidad: no son drogadictos, no son agresivos, son personas normales. Son defensores del orden constitucional. Son una unidad de élite de la Policia Nacional, reconocida internacionalmente.”
  • El fet curios és que aquests missatge d’JUPOL i SUP potser han aconseguit just tot el contrari al que pretenien, ja que no són poques les persones que l’han aprofitat per assenyalar que no hi ha millor motiu que aquest per veure.la, fins i tot encara que prèviament no estiguessis interessat en fer.ho.
  • La veritat que no tenia intenció però em picava la curiositat. He vist dos capítols de la sèrie de Movistar, Antiavalots. La sèrie es basa en estereotips clàssics del que són aquesta classe de policies. Per descomtat tots dolents.
  • Una barreja de neonazis, agressius que els agrada posar.se ratlles de cocaïna al bany d’un bar i colpejar persones.

Vista la temporada d’Antiavalots:

  • No és una sèrie, és un documental.
  • Aneu més enllá del títol i de la temática aparent.
  • És del millor en sèries que he vist mai.
  • Totes i tots estan molt bé però el paper de Vicky Luengo és superlatiu
  • Cal mirar.la sí o sí.

Comentaris:

La societat: aquesta que és misògina, homòfoba, plena de perjudicis i amb molta frustació en el seu interior per la pressió que dóna la vida.

La trama de corrupció policial i judicial inspirada en la realitat que aflora en “Antiavalots” rep gran atenció en tots els cercles socials on tothom vol tenir opinió.

Una de les millors sèries policíaques dels últims anys, cosa rara per el tema que tracten i als personatges a quals interpreten.

Descripció i interpretació dels actors estupenda.

Nominada a diversos premis, i molt aplaudida per la crítica, a excepció dels sindicats policials.

S’endinsa dintre de les misèries, inseguretats, pors, prepotència, vocabulari, cultura, pensaments, fatxenderia, anèctotes de batalletes, violència, corruptela, garrotades, pressions dels comandaments dels familiars inclús dels companys, ordres escabroses. En definitiva … comportaments plens de penúries, fustracions, escenes plenes de perjudicis, de frases fetes de noveles barates policíaques, famílies i llars trencades, racons amb poca llum, drogues, incultura, aillament i solitud…

L’engranatge del sistema no té totes les peses ajustades com per tenir una policia solida i coherent. Aquí els directors comencen a revisar aquestes deficiències, mecanismes i penúries. Escenes i fets, fins ara impensables, en series policíaques espanyoles.

Seqüèncias i escenes impactants:

– La primera escena familar on el pare fa trampes al joc.

– Les imatges colpidores del desnonament.

– El sopar, dins del restaurant,  amb tots els integrans de la patrulla i el que allí es diu i es pensa.

 – Personatges actuals, com els de les clavagueres “del Estado”

 – Les escenes del Santiago Bernabeu.

 – I per descomptat, l’escena i fotograma final de la pel.lícula….. (????)

Saben mantenir la incertesa sense que decaigui l’interès, envoltada de molta tensió. “Una serie muy fuerte y excitante”

…. gens còmode pel cos de “ la policia nacional”.

Molt recomanable de veure i comentar. L’he trobat més interessant que “Line of Duty”.

 

Remenber …… ????

l’1 de Febrer de 1976 ……

Categories
Cinema i sèries

Line of Duty


Thriller policíac que investiga la lluita contra la corrupció interna del cos de policia, on cada capítol t’atrapa i el que vols és continuar veient-los sense aturades. Manté un ritme àgil i frenètic, tot i tenir aspectes força inversemblants, i un temps bastant pausat entre capítols.

La crítica la considera una obra excel·lent de gran enginy i un tan especial, sent una de les millors sèries angleses policíaques. Cada temporada consta d’una trama diferent però amb un fil conductor continuista.

Actualment consta de cinc temporades, quatre a Netflix i la sisena està en marxa. Produïda per la BBC i Jed Mercuri com a guionista. Aquest és un dels creadors televisius més rellevants del moment, i ens mostra la seva capacitat de mantenir el suspens, l’ambigüitat, el nerviosisme i l’adrenalina al màxim, a més dels trepidants interrogatoris.

A cada temporada, l’AC12 (unitat anticorrupció), hi ha un moment on la investigació és torça i tothom és sospitós. Ningú està exempt de culpabilitat, posant en tela de judici tot l’equip. Com ho fan? Provocant dubtes, contradiccions i indignació i donant peu a tota mena de sospites, amenaces i conflictes. No existeixen els bons i els dolents, sinó una abundant mostra de grisos.

Crec que és una sèrie diferent d’altres del seu mateix gènere, addictiva trepidant i molt recomanable de veure….

Els actors principals de l’AC12, no són herois, sinó funcionaris on també mostren que s’equivoquen i que tracten de fer la seva feina el millor possible, per mostrar la corrupció interna, els abusos dels seus caps i dels polítics. Així i tot cap dels tres personatges, no són ni molt menys innocents…..

Martin Compston com el detectiu Steve Arnott. Vicky McClure com la detectiu Kate Fleming i Adrian Dunbar en el paper de cap anticorrupció Ted Hastings.



Categories
Cinema i sèries

De Gaulle

Aquesta pel·lícula és el primer llargmetratge sobre el general Charles De Gaulle. Es va estrenar a la primavera a França i a les nostres pantalles havia d’arribar a finals de l’estiu. Tal com va tot, al final hem hagut d’esperar fins el novembre ben entrat. El període de la cinta comprèn els mesos de maig i juny de 1940 quan es produeix el col·lapse francès davant l’atac alemany. S’hi intercalen escenes del drama de la família del general i de l’actuació política de De Gaulle durant aquests mesos en què el protagonista passarà, de la seva presència discordant dins d’un consell de ministres presidit per Paul Reynaud, a la seva sortida quan el reaccionari Pétain es fa amb la presidència i provoca l’armistici. En la pel·lícula es relaten també les peripècies de la seva família de camí cap a l’exili. El film està ben dirigit per Gabriel Le Bomin, un director que al llarg de la seva trajectòria ha tractat diverses vegades el tema històric. La interpretació del general (Lambert Wilson) és molt creïble i transporta molt bé al personatge. En cap moment es perd el ritme, les ambientacions són bones i manté constantment l’interès. El personatge històric orgullós, patriota, conscient sempre del seu paper històric pot arribar a carregar en algun moment, però la pel·lícula deixa veure la solitud del personatge en aquests primers compassos de la guerra. El que no es tracta (segurament és encara un tabú històric pels francesos) és l’acceptació majoritària de l’armistici vergonyós de la que esdevindria “França lliure” de Pétain. Però això no és, a ulls del director, el tema principal del film.

Avui, després de totes aquestes setmanes de tancament he tornat al cinema i he vist una pel·lícula que és recomanable i que us farà passar una molt bona estona. Aneu-hi i aprofiteu que la cultura és segura i ves a saber què passarà la setmana vinent.

Categories
Cinema i sèries

Gambito de Dama

Gambito de dama (The Queen’s Gambit) és una minisèrie de 7 capítols. Està basada en la novel·la de Walter Tevis, del mateix nom, publicada al 1983 Va ser creada per Scott Frank i Allan Scott i Netflix la va estrenar el 23 d’octubre del 2020. ​El nom de la sèrie el determina el nom d’una jugada d’apertura d’escacs (gambito de dama).

Sinopsi:

La sèrie està ambientada a Kentucky (EEUU), als anys 60. En plena Guerra Freda, la jove Beth Harmon (Anya Taylor-Joy) és una orfa amb una aptitud prodigiosa pels escacs, joc al qual s’inicia jugant partides amb el conserge de l’orfanat.

Escena de la serie 'Gambito de Dama' en la que Beth Harmon se inicia en el ajedrez. (Netflix)
Escena en la que Beth Harmon s’inicia en el món dels escacs. (Netflix)

Després dels seus inicis en concursos locals i estatals i de la seva lluita contra una adicció a les drogues i a l’alcohol, veurem com la protagonista tracta de convertir-se en la millor jugadora del món.

Comentari:

No cal ser un expert en el món dels escacs per gaudir de la sèrie. L’expressivitat i el magnetisme de la protagonista aconsegueixen que la trama ens atrapi durant les partides que veiem disputar-se. Seguim amb interès les diferents tribulacions i entrebancs als que ha de fer front una dona en un món majoritàriament masculí com és el món dels escacs.

Beth Harmon le aguanta la mirada a un oponente en una escena de 'Gambito de Dama'. (Netflix)

La protagonista també ha de fer front a la seva relació amb una inestable mare d’adopció. No tindrá un camí fàcil, sovint haurà de fer front a la solitud del corredor de fons i intentar no perdre el rumb cap el que és la seva obsessió i la seva raó de viure: el joc dels escacs.

Gran fotografia i gran interpretació. Totalment recomanable.

Beth Harmon se imagina una partida de ajedrez en el techo del orfanato. (Netflix)
Beth Harmon s’imagina una partida d’escacs als sostre de l’orfanat. (Netflix)

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries

Weimar, l’efímer que resisteix

Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.

La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.

Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.

En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.

Categories
Cinema i sèries

Regreso a Hope Gap

bcnfilmfest.com

Ahir dijous 29 d’octubre va ser un dia trist pels aficionats al cinema. Ha començat un nou tancament de sales motivat pel control de la pandèmia que segurament ens deixarà sense accés a les projeccions durant un temps indeterminat. Vàrem aprofitar per anar al cinema per darrera vegada, no sé fins quan. La pel·lícula no ens va decebre; al contrari vàrem passar una molt bona estona de cinema.

El director William Nicholson és també autor del guió que te molts components autobiogràfics ja que explica la seva història personal com a fill d’uns pares a l’inici de la vellesa que decideixen acabar la seva relació. La direcció és plana sense estridències, però molt ben resolta. La història explica la relació d’una parella sexagenària que viu a Seaford, un poblet al sud d’Anglaterra situat al peu del monumental penya-segat de Hope Gap. Edward (Bill Nighy) després de prop de 30 anys de matrimoni decideix deixar la seva dona Grace (Annette Benning). El fill en comú (Josh O’Connor) rep la notícia a través de son pare en una visita de cap de setmana; afrontarà i intentarà mediar en la pèrdua de referents que per ell representa la separació dels pares.

bcnfilmfest.com

Bill Nighy i Annette Benning mostren molt ofici en aquesta història lenta i pausada que té com a referent continu els paisatges blancs i majestuosos dels penya-segats de Hope Gap. Quan els cines reobrin, aquesta és una de les diverses pel·lícules de la cartellera que cal veure.

Categories
Cinema i sèries

La creació al cinema

L’any 1995 tot el món va celebrar el centenari del naixement del cinema. Aquí, va ser el CCCB qui li va dedicar una immensa exposició, en contingut i en ambició, que va fer les delícies dels milers de visitants que la vam gaudir més d’una vegada.

Art de masses amb un potencial poderosíssim, ha arribat a considerar-se un entreteniment més, sovint sense recordar no només la seva història cronològica, sinó la més important, la tècnica. La quantitat d’investigació i de reptes que hi ha darrera del que avui ens ‘distreu’ durant un parell d’hores.

Aquesta sèrie que presento de Filmin ho qualifica d’odissea, i l’enfocament és, pel gran públic, completament nou. Naturalment que seguim un fil cronològic, però no per parlar dels actors i actrius, ni tan sols només dels directors, sinó de projectes, d’idees, de reptes, d’indústria, de la relació amb les altres arts del moment, dels desafiaments que les seves pròpies audàcies els preparen. És molt més que interessant, és una lliçó sobre el talent en majúscules. No us la perdeu.

Categories
Cinema i sèries

Chicago Seven

És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs.
Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata.
Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials.
És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.

La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim.
Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.

Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:

  • “El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
  •  “Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
  • Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.

L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!

Categories
Cinema i sèries

Silencio roto

Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.

L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.

Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.

Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….

Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben…  El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…

L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula.  El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.

Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.

En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.

Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….

La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….

Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.

La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”,  “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.

La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.

No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.

En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.

Texte e imatges: José Etxegoien

A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”

També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar

Art i memòria Francesc Abad, Camp de la Bota

L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.

És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.

Ni oblit ni perdó !

Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.  

 Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta”  Frau Kolau !!!.  Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!

El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.

Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….

Es pot veure a Netfix