Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Cinema i sèries

El buen patrón

Per Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

Any: 2021

Durada: 120’

País: Espanya

Direcció i guió: Fernando León de Aranoa

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Pau Esteve

Repartiment: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Alkmarcha, Fernando Albizu.

Productora: Reposado Producciones, Mediapro, TVE, TV3, MK2 Films

Gènere: Comèdia dramàtica.

Sinopsi: Julio Blanco, propietari d’actitud paternalista d’una empresa de províncies que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que decidirà sobre l’obtenció d’un premi a l’excel·lència empresarial.

Premis: Festival de Sant Sebastià 2021. Secció oficial de llargmetratges a concurs.

El meu comentari

Amb tanta disbauxa pandèmica, un ha anat poc al cinema en els darrers temps i no necessàriament a veure pel·lícules espanyoles, i encara menys catalanes si el cinema i l’audiovisual nostrats no estiguessin, gairebé esllanguint-se, a la UVI…

Però una bona amiga em va dir que El buen patrón calia anar-la a veure. “Toca, d’una manera intel·ligent, diversos temes, és molt divertida i Javier Bardem hi fa un gran paper”. Dit i fet i, certament, la visió del film no va defraudar les expectatives.

Un crític de cinema ha qualificat aquesta pel·lícula de León de Aranoa com “berlanguianamente divertida y brutalmente inteligente”. Qualsevol referència al gran cineasta valencià que fou Luis García Berlanga ja desperta  interès i té possibilitats de suscitar la nostra admiració.

I a més, Javier Bardem -a qui jo pràcticament només havia vist en algun dels títols dels tan enginyosos germans Cohen- demostra, realment, que és un actoràs. El desplegament del seu paper a El buen patrón és tot un festival d’interpretació, amb una infinitat de recursos per tal de complaure l’espectador més exigent. També la jove actriu Almudena Amor es llueix en el seu paper de seducció i, en general, el conjunt del repartiment justifica que, des del cinema o altres plataformes, gaudim d’aquesta pel·lícula.

En definitiva, un film que reflecteix prou bé, i amb bon sentit de l’humor, les singulars quotidianitats i petites misèries de tantes PYMES ibèriques. Tothom, si no és esclau de la cobdícia o té un pensament decididament reaccionari aspiraria, com a empresari, a esdevenir, poc o molt, un “buen patrón”. Llàstima que encara no sigui així en força casos.

El terrassenc cinema Catalunya, com a referent

El film de Fernando León de Aranoa l’he pogut veure al cinema Catalunya de Terrassa, la tercera ciutat del país per nombre d’habitants. Em plau destacar el fet que l’Ajuntament egarenc hagi intervingut decisivament per tal que, en ple centre urbà, pugui continuar funcionant una única sala cinematogràfica que ja és centenària, i amb una programació de qualitat.

L’alternativa, per a egarenques, egarencs i altres aficionats, passa per anar a modernes però perifèriques sales, situades, en aquest cas, en sectors urbans dedicats al lleure, la restauració i l’entreteniment…

Al meu entendre, el resultat de l’operació està resultant molt positiu i també un exemple per a d’altres poblacions del país, i per això vull subratllar-lo.

Cinema Catalunya (1916-2016) a Terrassa
Categories
Cinema i sèries

Secretos de un matrimonio, HBO (2021)

Jessica Chastain i Oscar Isaac a Secretos de un matrimonio

Ni estem a la Suècia dels anys 70, ni el director és Bergman, que recordem va fer una sèrie i una pel·lícula. Dit això, que em sembla notori destacar, per no caure excesivament en comparacions tal vegada innecessàries, (potser amb un altre títol els crítics haurien estat més tranquils) podem dir que estem davant d’un producte de pes, de molt pes, valent i gens fàcil. Hi ha qui diu que està massa disseccionat, i ho està, però no massa, el que passa és que va d’això, nomès d’això i no ens estalvien res.

Per mi és un treball d’introspecció, la d’aquesta parella, es clar, excel·lent, que ens remou, també fins on ens deixem, que ens demostra la fragilitat de tot, fins el que tenim més assolit. Si no ens deixem, si no els deixem que ens expliquin les seves intimitats, encara que no s’acostin gens a les nostres, no cal intentar-ho, amb el primer capítol ja en marxarem. Jo en vaig veure tres de cop.

I parlen, parlen molt, tot el que no ho han fet quan tocava, s’analitza amb l’ajut de dues interpretacions magistrals, que commouen, que són immenses, dins de reduïts interiors. No puc explicar detalls, perquè en són tants, hi ha tanta subtilesa en tots ells, que cada espectador hi arribarà per diferents camins. En tot cas ens trobarem davant d’una parella actual, nordamericana, a Boston, acomodats i amb un bon nivell cultural. Els papers dins de la parella una mica cambiats, potser també en les visions i exigències de la vida que volen. I aquí ho deixo.

Els actors són els propis productors, ambdós alumnes de la prestigiosa Juilliard School.

Categories
Cinema i sèries

Mediterraneo

Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)

A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.

Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.

Categories
Cinema i sèries

I ara va, i se’ns en va

Fotografia RTVE 2021

Bond, James Bond, frase, sense verb, que fa desenes d’anys que escoltem de boca de diferents mascles alfa en actituds que mai ens hem cregut gaire, i que fins i tot ja fa massa temps que trobem anacròniques, i que, si no ens hi enfadem, en direm ridícules, com a mínim. Però desenes d’anys, eh! públic de totes les edats, sexe i condició, també… era o és només “esbarjo” el que allà se’ns ofereix? La quantitat d’altres herois i sucedanis sorgits des d’aquella primera Agent 007 contra el doctor No del 1962, ha inundat les pantalles de cinema amb uns homes amb molt de múscul i poca humanitat, en el sentit més favorable del terme. Als espies ja se’ls demana això.

Ian Fleming 1908-1964, l’autor literari de l’agent secret, estudiant a Eton i amb carrera militar a la Royal Navy, durant la II Guerra Mundial va viure moltes situacions, en el seu paper de confident, o espia, senzillament, que va saber plasmar a les seves narracions, i també va ser el promotor de l’Operació Ruthless, per capturar la màquina codificadora Enigma, usada en les comunicacions de l’armada alemanya, cosa que com sabem no es va portar a terme. Tot plegat deuria donar idees abastament a l’escriptor, els personatges del qual sembla que el cinema ha esterotipat en excès.

La masculinitat de l’agent 007 fa riure, si no fos perquè el missatge que desprèn, a l’igual que el dels seus acòlits, ajuda a engrandir un masclisme ranci, pobre i molt curt de gambals, encara que a les novel.les en Bond sempre llegeix quan està tranquil, cosa poc freqüent, potser un mirall de la gran biblioteca de Ian Fleming.

Daniel Craig va arribar al fer James Bond quan ja havia demostrat la seva qualitat com actor: Elizabeth, 1998 de Shekhar Kapur; Road to perdition, 2000 de Sam Mendes; Munich, 2005 de Steven Spielberg, Resistencia 2008 d’Edward Zwick o la primera (segona versió) de la saga Millennium 2011 de David Fincher, entre moltes altres, i ara, en aquesta darrera del 2021, quan la seva masculinitat fa aigues per entrar en el perillós camí de la sensibilitat, de l’emotivitat, va i plega. Ara que podia ser fràgil, ara va i s’acaba. Un Craig que vocalitza de meravella amb una dicció elegant i llegida, ara diu que ja en té prou.

La saga la faran continuar perquè ha esdevingut un clàssic de l’acció i dels milions de dolars invertits per fer-ne un espectacle, però molt em penso que haurà d’agafar un altre rumb, menys estereotipat, o si, però amb una dona? Ho diuen. Però no ens fem il.lusions, segur que imitarà el patró masculí i tot el que l’envolta, sinó, no seria una Bond.

Categories
Cinema i sèries

Maixabel

El dia 29 de juliol de l’any 2000, Juan Mari Jauregi que havia estat governador civil de Guipúscoa els darrers anys del govern socialista de Felipe González, és assassinat per un escamot d’ETA mentre feia un cafè amb un amic en un bar de Tolosa. Els tres militants responsables de l’atemptat seran posteriorment identificats, detinguts, jutjats i condemnats per aquest i altres atemptats. La notícia de la violenta mort arriba a Maixabel Lasa, la seva dona i a la seva filla Maria i això serà un punt d’inflexió definitiu a les seves vides.

Juan Mari i Maixabel, van iniciar la seva relació als setze anys (elcorreo.es). Fotografia de Juan Maria Jauregi (el correo.es). Monòlit a la tomba de Jauregi al cementeri del seu poble, Legorreta (karamaka.com). Pati de la presó de Nanclares de la Oca (20minutos.es)

L’any següent, Maixabel va ser nomenada directora de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme depenent del govern basc (2001-2012), en mans en aquells moments de Juan José Ibarretxe. Aquesta associació reconeix per igual les víctimes d’ETA com les provinents de l’extrema dreta o dels parapolicials al servei de l’Estat com els GAL. En començar la dècada de 2010 s’inicia la “via Nanclares“, un projecte de reinserció d’aquells presos etarres que decidien donar una sèrie de passos inequívocs cap al final de la violència. Aquests passos comprenien l’allunyament de l’entorn de la banda, l’acceptació de la política penitenciària, la sortida del col·lectiu de presos, la renúncia pública a ETA i a l’ús de la violència, la petició de perdó a les víctimes i el compromís de reparar-les mitjançant el pagament de la seva responsabilitat civil i, en últim terme, col·laboració amb la Justícia per a lluitar contra el terrorisme. El nom provenia del fet que en aquesta presó es concentraven els presos acollits a la via de reinserció. Dos dels etarres sentenciats pel cas Jauregi (Ibon Etxezarreta i Luís Carrasco) s’acolliren a la via Nanclares i participaren també en el projecte de justícia restaurativa lligada a la via de reinserció. En aquest marc es plantejaren trobades entre víctimes i “victimaris”. Maixabel Lasa participà diverses vegades en trobades amb els assassins del seu marit. El govern del partit popular va donar per acabades aquestes reunions l’any 2012. Aquest és, de forma resumida, el context històric de la pel·lícula. L’argument s’ajusta al que acabo d’explicar.

Maixabel (2021) és una pel·lícula de 119 minuts dirigida per Icíar Bollaín. Aquesta direcció és efectiva en el tibant pròleg, quan es relata l’espantós assassinat, i moderada en els no menys intensos diàlegs entre la protagonista i els assassins del seu marit. Són converses de més de cinc minuts en alguns casos, però no hi ha lloc per a l’avorriment en ni un sol minut del metratge. Les interpretacions de Blanca Portillo (Maixabel) i de Luís Tosar (Ibon) són immenses i condueixen un relat lent, emocionant i que enganxa totalment l’espectador. Cal fer esment de María Cerezuela (Maria) que fa una molt bona interpretació secundària. Un punt final important és la reacció de la pròpia Maixabel Lasa sobre el film: considera que el tractament dels fets i de les reaccions emocionals són prou encertades, però troba a faltar la manca absoluta de crítica a l’hermètic i distant paper de l’Estat que es mostra totalment indiferent al dolor que ell també ha causat i continua causant (via GAL i altres).

No us la podeu perdre, crec que es tracta d’una de les millors pel·lícules de l’any. Aneu al cinema i gaudiu de les emocions de la gran pantalla.

Categories
Cinema i sèries

L’insult. Un conflicte entre dos homes esdevé un afer d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: L’insulte

Durada: 110 min.

País: Líban

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Ziad Doueiri, Joelle Touma

Música: Éric Neveux

Fotografia: Tommaso Fiorilli

Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar

Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).

Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video

Cine a la fresca d’Alaior

Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.

El Director

Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.

Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.

Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès

Una mica d’història per contextualitzar

El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).

El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.

En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.

Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.

No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.

La pel·lícula

Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia  i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.

El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.

La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o  bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.

L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.

La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant  comprovar com del gairebé no res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.

A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

A Good American

Per Josep Sauret

Fitxa tècnica

  • Direcció, guió i fotografia: Friedrich Moser
  • Documental, 2015, 1 h 45 min.
  • Executive producer: Oliver Stone
  • Gènere: Documental, espionatge, terrorisme, política i documental sobre història
  • Versió original en anglès, subtitulada en català i en castellà
  • Es pot veure a Filmin

Interesant documental que malauradament ens explica que la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, … no són cosa exclusiva de l’estat espanyol. En aquest cas es tracta dels Estats Units d’Amèrica i d’un cas que hauria pogut evitar la mort de moltes persones.

Sinopsi

Al final de la guerra freda, un matemàtic de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) va rebre l’encàrrec de liderar un equip per crear un revolucionari programa de vigilància. Es tractava de vigilar els moviments de la Unió Soviètica, el potencial enemic en aquell moment. Varen denominar al programa Thin Thread i havia de ser capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònica, filtrar-la per objectius i oferir-ne els resultats en temps real (pensem que un míssil tarda 30 minuts a travessar l’oceà). Per no tenir problemes legals s’havia de fer sense envair la privacitat dels ciutadans nord-americans.

Al passar de l’era analògica a la digital i de les dades a les metadades (dades sobre les dades) amb el desenvolupament d’internet, cada cop era més important conèixer les connexions entre persones i com es creen les relacions entre elles. Ja no es tractava d’espiar a l’exèrcit enemic solament. Havia entrat en escena el terrorisme.

El sistema creat era molt bo però tenia dos problemes: el desenvolupament era intern de l’administració (no hi participaven empreses creades per ex membres d’aquesta) i en conseqüència era molt barat. Convenia més externalitzar feines o tot el programa per poder generar més despesa.

Tres setmanes abans de l’atemptat de les Torres Bessones, el programa es va suspendre. Després de l’11 de setembre, comença la política de vigilància massiva de les comunicacions privades dels ciutadans i el matemàtic i part del seu equip abandona o l’acomiaden de la NSA. Amb el cínic argument que és millor gestionar la infelicitat de 5 persones (els acomiadats) que de 500 (els de les empreses sobredimensionades que desenvolupen el nou programa denominat Trai-Blazer)

El Thin Thread hauria pogut evitar l’atac terrorista al World Trade Center i, no només això, ja que també podria haver acabat amb l’acumulació innecessària de dades que impedeix als governs del món ser realment efectius en la lluita contra el terrorisme.

Conclusió personal

Tot això ens porta a pensar en la necessitat dels contrapoders reals, que funcionin, en democràcia. La persona humana sempre o gairebé sempre, busca l’enriquiment personal a través del poder. És evident que en camps en què es mouen molts diners com el que presenta la pel·lícula de la defensa nacional, és relativament fàcil a base de diferents organismes i d’empreses creades per antic personal de l’administració, buscar el benefici personal i no el de la societat que la paga. És un tema que com ens explica el documental no tenen resolt ni en un dels països més democràtics del món.

Més informació

Vegeu la crítica de Tere López “A Good American. Cuando el encubrimiento es peor que el crimen” a CINEDIVERGENTE 8-09-2016 aquí

Vegeu Trailer “A Good American” a Filmin

Categories
Cinema i sèries

La Història des de les persones: Il Gattopardo

Recentment he vist per enèsima vegada Il Gattopardo de Luchino Visconti de l’any 1963, però en una versió remasterizada. I al contrari de moltes altres, aquesta aguanta el pas del temps, tant per la durada, la comparació amb els nous recursos tècnics, com pel plantejament històric i estètic. Obviament le novel.la editada finalment el 1958, de Lampedusa, (que va morir el 23 de juliol de 1957, després d’un penós pelegrinatge per les editorials italianes sense aconseguir que li publiquessin. No la va voler el gegant Mondadori i, poc abans de morir, va rebre una nova carta de rebuig de Einaudi), ja és un guió magnífic per ella mateixa,(1) però no tots els directors haurien explicat tan bé i amb tanta precisió i sensibilitat els canvis que es produeixen a la Sicília que Garibaldi el 1868 posa cap per avall.

La Història s’explica a partir del príncep de Salina, amb un preciosisme decadent ple de detalls que demanen molta atenció, com ell la viu, l’afecta i cóm la prediu. Es va fer famosa aquella portentosa frase “si volem que tot segueixi igual és necessari que tot canvii”, aquesta afirmació, i moltes més escenes i monòlegs interiors, respectats en essència dels de Lampedusa, de gran envergadura i d’un nihilisme acadèmic, m’han empès a escriure aquestes linies, per les moltes similituds que ara ens hi acosten.

El Príncep de Salina s’acosta al mirall i es contempla. La seva emoció és intensa, la mirada se li desfà i una llàgrima acaba per recórrer la cara. És la nostàlgia, per una joventut perduda, per un món conegut que s’ensorra al seu voltant, per un amor al qual arriba tard. I és la certesa de saber-se prop d’una mort que ‘el festeja’ i a la qual ja no serà possible menysprear. Una aristocràcia que no vol que arribi el dia que es trenqui l’encant d’una era que s’esvaeix i on es van sentir feliços i privilegiats. Aquesta seqüència, una de les més celebrades de la història del cinema, és un moment en el qual el temps s’atura per resumir l’essència d’aquesta obra mestra i de la sensibilitat d’un cineasta nascut a l’aristocràcia milanesa. Un artista que va caminar en una contradicció existencial, entre el seu compromís ideològic marxista i la seva inclinació emocional cap al que representava la seva condició social. I ‘Il Gattopardo’ és possiblement un reflex d’aquestes turbulències interiors que alimentaven la seva creativitat. La seqüència és també un autèntic prodigi de la interpretació, posada en escena per un actor que està majestuós, impressionant, emocionant a la pell del protagonista, un noble sicilià, que ho veu venir tot, i que sap que no hi pot fer res.

La família Salina, una de les més antigues de Sicília, rep amb temor els canvis que s’acosten, però, el patriarca, el Príncep Fabrizio, comprèn de seguida que la Història segueix una evolució que no es pot ignorar. Comprèn que la seva ha estat una classe social privilegiada que està arribant a la seva fi, que llangueix i ha de trobar el seu lloc en el món aliant-se amb la burgesia en ascens, sovint inculta i mediocre. Per això, Fabrizio decideix casar al seu nebot, el vitalista i astut Tancredi amb la bella filla d’un acabalat terratinent vingut a més. Però n’hi ha mes d’escenes on ens explica la Història: la que viu amb el seu ajudant de caça al mig del camp, ja sec per la calor, i a on fa un panegiric del que serà la política i els polítics, de com els petits vicis i virtuts seran la nova moral dels que només volen fer diners; i una altra on se li ofereix el càrrec de senador del nou govern, que ell rebutja, no sense abans proposar el nou ric burgès, que sens dubte és qui pertany al nou món.

És molt difícil resumir totes les qualitats que reuneix aquesta cinta inoblidable de Visconti, però hi ha trets d’una sensibilitat estètica que resulten sempre desconcertants. Un home que ha perdut completament les il·lusions, incapaç de sobreposar-se a la decadència que profetitza, però que tanquen una visió lúcida i encertada de la complexitat de la Història, de l’existència i de les passions que s’esgoten. I també de l’ànima dels sicilians, un poble “acabat, desfet, avorrit, que viu en un prolongat somni i odiarà a tot aquell que el desperti”.

La segona part de la pel·lícula és una de les més celebrades on Luchino Visconti es recrea oferint imatges belles i iròniques. D’aquesta manera, mentre retrata uns camperols treballant la terra, a ritme de vals, entronca amb la llarguíssima escena de la dansa a Palerm. Mai la decadència d’una era que arriba al final va tenir un retrat més esplendorós, crític i agonitzant que en aquesta mascarada del luxe i dels bons costums. Com van apuntar els crítics de l’època, és a més expressió del cinema concebut com un espectacle total, com ho és l’Òpera (Visconti va preparar al llarg de la seva vida nombrosos muntatges) i la seva passió cap a la música també es deixa veure en la selecció de peces musicals, però especialment, en la inoblidable banda sonora composta per Nino Rota. Una visió policromada, com ho són els altars barrocs sicilians, de les conseqüències que per a una família noble siciliana va tenir la revolució piemontesa que va encapçalar Garibaldi i que va finalitzar amb la unificació d’Itàlia.

Per a mi el que se’ns explica al Il Gattopardo s’ha de buscar i llegir entre els plecs dels molts vestits que s’arrastren entre la pols dels carrers eixuts i per les catifes dels palaus.

(1) Un any després de la mort de Lampedusa, el text va arribar, a través de la filla de Benedetto Croce, a l’editorial Feltrinelli, on l’escriptor Giorgio Bassani era editor i conseller. Convençut d’estar davant d’una obra mestra, el llibre es va publicar a la tardor de 1958. Immediatament, es va convertir en un èxit de vendes a Itàlia i va obtenir el prestigiós Premi Strega el 1959. Desprès tot va anar de pressa.

Categories
Cinema i sèries

La Caduta Degli Dei

Un clàssic….

De Luchino Visconti – pel.lícula de 1969

Pel.lícula de dues hores i mitja de durada amb: Dick Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem,  Helmut Berger i Reinhard Kolldehoff

Sinopsis:

Història de la família Essenbeck de l’alta burgesia teutona, propietària d’una de les més importants empreses de l’acer, ens narra els darrers dies de la República de Weimar, els fets que van des de l’incendi del Reichstag -23 de febrer de 1933- fins a la brutal purga política de “La nit dels gabinets llargs” -30 de juny de 1934, ….   L’amenaça per la fulgurant pujada del nacionalsocialisme, la potent empresa familiar pretén augmentar el seu negoci cooperant amb l’ascens del prometedor partit nazi.

L’opulenta saga familiar Essenbeck, celebra l’aniversari del patriarca aristocràtic alemany i fervent opositor de Hitler. A la celebració hi assisteixen un parent i general de la SS, Aschenbach; un directiu de l’empresa, Friedrich, que manté relacions amb Sophie vídua del primogènit, mort durant la gran guerra, així com altres fills, néts i familiars. Durant el sopar, que és interromput per la notícia de l’incendi del Reichstag, el baró substitueix al vicepresident de la companya, Herbert per Konstantin un altre net i oficial de la SA.

El noble aristòcrata és trobat mort i culpen a Herbert de l’assassinat, que ha d’escapar. La Gestapo detén la seva esposa i filles que traslladen a un camp de concentració.

Aquí comença l’enrenou i la lluita pel control de l’empresa: Friedrich ambiciós i prestigiós empresari, pretendent de Sophie; Konstantin membre de la SA i partícip de l’orgia homosexual de la coneguda “nit dels gabinets llargs”; Martin fill de Sophie únic descendent directe del baró, degenerat, arrogant, amoral, assassí i pedòfil; Aschenbach general de la SS, no pot consentir que un membre de la SA, s’apoderi de la siderúrgia i pressiona a Martin i a Sophie, perquè l’hereu directe i màxim accionista prengui possessió i el control.

Al final el poder queda supeditat a la voluntat del règim nazi.

La posició a adoptar davant la pujada al poder del nacionalsocialisme i la crònica successòria familiar, rere l’assassinat del patriarca de la família és el fil conductor a seguir per la lluita del partit nazi per assumir la direcció, el control i el poder de l’empresa.

 Comentari:

Un règim en plena efervescència, estricte tan a favor de la raça ària, la depravació, el vici i l’autoritarisme.

Nobles i refinats cobdiciosos embrancats en una despietada lluita de poder.

Comportaments molt execrables, on es recrea molt en la depravació, l’excés de l’homosexualitat, el vici, l’assassinat, la violació, l’incest i la pedofília…

El nazisme busca aliats en el món més poderós dintre de la gran indústria alemanya, rere el fons de la IGM.

El desordre mental de cada personatge que pensa de forma individual per posicionar-se en el seu món i ostentar el poder, dintre de la família, de l’empresa, del partit o dins del món on es mogui. La descomposició ètica i moral del nazisme.

L’estat és funcional o l’estat és repressor ?

La descomposició accionarial de la família pel poder de l’empresa que finalment passa a poder dels nazis.

Pacte entre l’oligarquia alemanya, la indústria i el poder feudal agrícola, no hi va haver cap revolució industrial, és un traspàs funcional dintre d’Alemanya.

És l’inici de la decadència familiar, on els descendents amenaçats per l’auge del poder nazi, entren en una tràgica lluita punyent d’uns contra els altres.

El director:

Visconti analitza les interioritats del règim nazi, mitjançant l’anàlisi de cada un dels personatges, que acaba amb qualsevol rastre de possible llibertat, i dissecciona sense por de forma directa l’Alemanya d’abans de l’inici de la IIGM. Mostra que mai es va superar la derrota de la IGM, la desmoralització de la classe conservadora davant els nazis, que en cap moment el va acceptar, però que mai el va combatre, ni va posar cap mena de resistència.

Un totalitarisme, amb diàlegs molt contundents.

Experimenta amb la por, l’ambició, l’actitud, la dialèctica del pensament, la desconfiança d’uns envers els altres membres de la mateixa família. Una societat perversa, patològica, malalta dels mecanismes psicològics, biològics, genètics i socials, com van sucumbint dintre de la societat alemanya, …. el seu càncer de la venalitat del mal, les ordres van de dalt a baix, cauen en cascada, no es discuteixen,…. on es desencadena en sexe, poder i violència.

No és el complexe d’Èdip, és l’antièdip. L’Èdip grec s’avergonyeix dels seus actes, es treu els ulls. Aquí després de l’incest i de matar la mare i el padrastre, no sols no es penedeix sinó tot al contrari, fa gala del poder adquirit, a través del sexe accedeix al poder amb violència, sols per ego personal.

El nazisme en si, és la censura, l’eutanàsia, la transsexualitat, el crim, l’assassinat, la crema de llibres, la depravació, la mort, la ruptura de l’esquema mental, la fi de l’individu, la fi de la privacitat. El sistema de l’estat sobre l’espècie, sobre l’individu, trenca amb la família, amb l’estructura d’estat, està dominant el poder de l’amo sobre l’esclau.

“Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania el 30 de enero de 1933. Sin perder tiempo los dirigentes nazis desarrollaron una actividad frenética para consolidar su poder. El 4 de febrero, un decreto para la protección del pueblo alemán restringió los derechos de la prensa y autorizó a la policía a prohibir reuniones y manifestaciones. Después, presionaron al presidente Hindenburg para que convocara elecciones anticipadas el 5 de marzo. En plena campaña electoral, llena de irregularidades y coacciones, la sede del parlamento alemán fue destruida por las llamas. Era la noche del 27 de febrero.”

Conseqüències de la purga:

Després de la magnitud considerable d’assassinats, i ser impossible mantenir-lo en secret, Hitler com garant de la tradició prussiana i interessat a presentar la massacre com una actuació legal, va aprovar un decret, el 3 de juliol 1934, que deia: “las medidas tomadas el 30 de junio, el 1 y el 2 de julio para evitar asaltos traicioneros son legales como actos de autodefensa por parte del Estado”.

El 13 de  juliol de 1934, Hitler justifica la purga en un discurs retransmès a nivell en àmbit nacional a l’exèrcit i al poble alemany, en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d’evitar una revolució.

“Si cualquier persona me reprueba y me pide porque no fui a los tribubales de justicia, entonces todo lo que puedo decir es esto:

En esta hora yo era responsable de la suerte de la nación alemana, así que me convertí en el juez supremo del pueblo alemán. Di la orden de disparar a los cabecillas de esta traición y además di orden de cauterizar la carne cruda de las úlceras de los pozos envenenados de nuestra vida doméstica para permitir a la nación conocer que su existencia, la cual depende de su orden interno y su seguridad, no puede ser amenazada con impunidad por nadie. Y hacer saber que en el tiempo venidero, si alguien levanta su mano para golpear al Estado, la muerte será su premio”.

El partit nazi es radicalitza i es desfà dels seus opositors interns i inicia la persecució del col-lectiu gai rere l’execució d’Ernst Röhn, cap de la SA i homosexual reconegut. La idiologia del partit nacionalsocialista propugna la supremacia de la raça ària.

Unfortunately it’s the same as years ago.

It’s nothing has changed in centuries.

But ours people no surrender !!!!