Categories
Cinema i sèries

Mark Twain està content

Molt content. Tothom ho ha dit, i ha de ser molt evident perquè només sortir del cinema ja ho vaig pensar per mi mateixa: això és Mark Twain. Més ho ha d’estar encara el director de Mud (2012) Jeff Nichols per la comparació. A Twain el considero un trapella intel·ligent i hàbil, que va saber aprofitar l’abundància descomunal de sensacions que es viuen al Sud dels Estats Units per ajudar als joves a fer-se grans. No en va és un referent dels aforismes poc convenients.

Amb un actor fetitx com és Michael Shannon, aquí li va donar el protagonisme a Matthew McConaughey, i la va encertar. I és que el guió és magnífic pels elements que el componen i cóm els treballa. Un thriller “humanista” on l’acció, el ritme i la sorpresa s’enllacen perfectament. L’originalitat és des d’on es mira l’argument que proposa, aquí està Twain. No vull desvelar res, només diré que és una pel·lícula sobre l’aprenentatge, les segones oportunitats, sobre la necessitat de conquerir la maduresa, sempre. I sempre amb la immensitat pertorbadora del Mississipí. Fang, sí, aigua i vida, també.

Està a Movistar i Filmin.

Categories
Cinema i sèries

Paris, Texas

  • Títol: PARIS, TEXAS
  • Any: 1984
  • Direcció: Wim Wenders
  • Guió: Sam Shepard
  • Música: Ray Cooder
  • Direcció fotografia: Robby Müller
  • País: Alemanya
  • Repartiment: Harry Dean Staton, Nastassaja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clement, Hunter Carson
  • Gènere: Drama – Road movie.

SINOPSI

Un home camina pel desert de Texas sense recordar qui és, fa 4 anys que ha desaparegut,  el troben inconscient i el metge avisa al seu germà, que el va a buscar. Al seu germà l’ajuda a recordar com era la seva vida abans, quan i el per què va abandonar a la seva dona i el seu fill. Conforme va recuperant la memòria es planteja refer la seva vida.

COMENTARI

Pel·lícula meravellosa  que en el seu dia, fa anys la vaig veure, em va impactar i ara he tornat a recuperar-la. Ha estat un plaer, un conjunt d’emocions tant visuals com intimistes.

Per a mi te tots els components perfectament coordinats la música, la localització, la fotografia i els actors.

Les imatges de tota la pel·lícula estudiades d’una manera sublim, la il·luminació dels espais tan exteriors com interiors, la coordinació dels colors, l’harmonia minimalista dels detalls, per exemple el fotograma de les sabates, la llum de la cabina a través d’un mirall translúcid que se sobreposen les imatges…i tot això envoltat de la banda sonora.!!

És un pel·lícula melancòlica i tendra amb una sensibilitat a flor de pell, te tots el ingredients per gaudir una bona estona. La recomano.

Categories
Cinema i sèries

Quan una història esdevé la Història

Es tracta de la pel·lícula Sunshine (1999) d’István Szabó, un director hongarès amb una filmografia força espaiada, i amb clàssics com Mephisto o Coronel Redl.

En un format clàssic, pel que fa a la manera d’explicar una història, s’enfronta al repte de portar a la pantalla tot un segle de l’evolució de la societat hongaresa amb un actor, Ralph Fiennes, que fa tres personatges d’una mateixa família al llarg d’aquests cents anys, el segle XX. Com moltes altres pel·lícules, agafa una història familiar i ens presenta tots els esdeveniments que es donaran al llarg del segle passat, però cóm ho fa? Per a mi aquí està la importància: No té por del metratge, dura 3 hores justes; el fil cronológic és lineal, sense experiments, com qui agafa un llibre d’història i segueix l’esdevenir de l’Imperi Austro-Hongarès, millor dit d’una família dins d’aquella maquinària de poder i d’identitat; el fil argumental es veu enriquit pel fet que un mateix actor desenvolupi tres personatges, que representen el llinatge d’aquesta família jueva que mostra sempre les seves pròpies semblances, les millors i les pitjors; d’un detallisme historiogràfic buscat, sembla que lluiti per no caure en la nostalgia, que podria provocar el record dels enormes canvis pels quals Hongria ha passat durant el segle XX.

Una pel·lícula que al seu dia va agradar molt als qui agrada el cinema d’autor, i els acosta a realitats poc conegudes, als qui valoren un esforç ingent, quasi enciclopèdic, per copçar el procès històric d’un temps i d’un país, amb un cinema ben fet i responsable. A l’alçada de les narracions de Joseph Roth, Arthur Schnitzler i tants altres. Desprès l’oblit. Una llàstima.

Categories
Cinema i sèries

Borgen: tots s’hi volen acostar

Sí, ja ho sé, vaig tard, tardíssim, qui se’n recorda ara? Molt bona, boníssima, però ara n’hi ha moltes més. I aquí és on vaig: aquesta sèrie va marcar un abans i desprès de moltes de les sèries que retraten els submons de la política, fins i tot els americans ho han revisat. Per això sembla que la ressucitaran el 2021, perquè en temps de tanta mediocritat i sense codis ètics resolutius, encara que sigui només a la ficció, necessitem personatges com Birgitte Nyborg.

Totes les televisions amb sèries pròpies porten anys mostrant els trasbalsos polítics a partir de visions diferents, algunes molt ben encertades, i en això els britànics en són uns mestres, però aquesta manera de presentar-nos els fets, ens recorda com sempre s’expressa el cinema nòrdic.

Hi ha honestedat, perquè es permet retratar les persones des d’angles diversos i sovint contradictoris; una certa falta de passió en mostrar els fets; un enfrontament a la moral luterana; no evita la duresa i la foscor, que van més enllà del clima; els personatges, els polítics i els mitjans, ciutadans tots, permeten que el poder els control·li, a canvi de control·lar-lo ells quan els convingui.

Seria llarg, i segurament incomplet o erroni, que ara volgués anomenar les moltes sèries que la van precedir i les que l’estan continuant. Només volia fer notar que ni els seus propis creadors van pensar mai que una cosa així pogués passar. La van posar en marxa pensant només en el públic danès, basada en històries i referents absolutament locals i ha creuat fronteres de tot el món. Això potser ens vol dir que, òbviament la política està globalitzada, si és clar, però amb molt matitsos, sobretot pels que la contemplem des del desgavell del Sud. El que no és homogeni és la mirada, cóm es posa el focus en allò que es vol explicar.

La cadena pública danesa DR (Dansmark Ràdio) es finança mitjançant el cànon que anualment paguen els ciutadans. No té publicitat i en conseqüència la seva estratègia de programació no obeeix a criteris comercials. Fins als anys 90 la ficció que es produïa eren sobretot enregistraments d’obres de teatre. Tot canvia amb l’arribada del nom clau per entendre la revolució allà viscuda en els últims anys. Es tracta d’Ingolf Gabold, un compositor musical, novel·lista i productor televisiu que entra el 1999 a dirigir el departament de Dramàtics i li dóna un gir radical. Un dels seus primers projectes és Rejseholdet, Unitat 1, que obté l’Emmy internacional en 2002. No és mal començament.

Una aportació clau de Gabold va ser servir de punt de trobada entre la indústria de cinema i la de la televisió, que fins aquell moment s’havien mogut en terrenys apartats. Es tractava de concedir al creador de cada sèrie un paper preponderant que sempre aportés una mirada reconeixible. L’equip havia de ser copartícip i lleial a aquest esperit. A Dinamarca és comú que cada projecte compti amb dos caps, un creatiu i un altre encarregat de la producció, que solen treballar junts establement. La cadena, segons el model de Gabold, cedeix una gran llibertat creativa a aquests equips. Finalment, el model que ha revolucionat la ficció europea des de Dinamarca es recolzava en un principi narratiu aportat pel propi Gabold. En diuen el “principi de les dues dimensions”. Consisteix a combinar l’argument base, amb bons detonants, desenvolupaments i finals, al costat d’una segona dimensió, que travessa de forma subterrània tota la història i que aporta una capa d’aprenentatge, ja sigui ètica o cultural. Una modèlica filosofia per entendre què vol dir fer televisió pública.

Categories
Cinema i sèries

Ex libris

EX LIBRIS – Un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York. Disponible a Filmin.

Ex Libris: The New York Public Library és una pel·lícula documental sobre la Biblioteca Pública Nova York, magistralment dirigida per Frederick Wiseman, premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia al 2017. És amor per la cultura i rotunda defensa de la comunitat, segons Wiseman “la biblioteca és la més democràtica de les institucions”. Allà tothom és benvingut totes les races, ètnies i classes socials, tots son participants actius del dia a dia a la biblioteca, tothom és important, tothom té un paper, petit o gran, en la vida d’aquesta biblioteca, és un exemple inspirador del Servei Públic, representa el contrari que Trump, la preocupació pels altres, l’atenció a la diversitat, l’ajuda a immigrants, juga un paper com agent social de la ciutat, a través dels seus programes educatius.

La pel·lícula examina com aquesta llegendària institució ha continuat amb les seves activitats habituals, comprar i prestar llibres, un lloc per a acadèmics i estudiosos i a la vegada s’ha adaptat a la revolució digital.

Visita la seu principal, un edifici neoclàssic al cor de Manhattan, i les diferents seus que la biblioteca té per tot Nova York, cadascuna amb necessitats i realitats social diferents, i com la institució s’hi implica activament. Ens mostra un retrat de la ciutat amb un ambient de llibertat i lliure pensament. El resultat és el de la biblioteca como un ésser viu, el propòsit de la qual no és acumular coneixement sinó transmetre’l.

Els responsables de la biblioteca cada any organitzen el programa en que invertiren  les ajudes que reben de l’Ajuntament de la ciutat i les donacions privades. Un programa que destaca que el coneixement no sigui elitista, que ningú quedi exclòs, polítiques a seguir amb els sense llar. S’imparteixen classes extraescolars per infants i joves, classes d’anglès per immigrants o utilitzar l’ordinador, classes de ball, concerts, clubs de lectura, conferències, formació laboral per aturats, etc.

Les biblioteques son imprescindibles per la nostra societat, son molt importants, i aquest documental ens ho ensenya i ens ho recorda. Aquí al nostre país a casa nostra, en tenim una molt bona xarxa de biblioteques que cada vegada s’impliquen més en promoure activitats i serveis, som nosaltres els que també hem de tenir el compromís de saber gaudir i aprofitar aquest be social que tenim. Ara en aquest període de confinament, segur que molts de nosaltres les trobem a faltar. Esperem que en aquesta situació que estem vivint i en les mesures sanitàries de seguretat que calguin, les biblioteques puguin obrir les seves portes.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Les soeurs Brontë / Les germanes Brontë


Fitxa tècnica

  • Títol original: Les soeurs Brontë
  • Any: 1979
  • Durada: 115 min.
  • País: França
  • Direcció: André Téchiné
  • Guió: Pascal Bonitzer, André Téchiné
  • Música: Philippe Sarde
  • Fotografia: Bruno Nuytten
  • Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
  • Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont

Sinopsi

En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.

Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
(Las hermanas Brontë)

Comentari personal

D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.

Painting of Brontë sisters.png
Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.

El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.

Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.

També us recomano la crítica d’Irian Hallstatt “… y el Hermano Brontë” a Fillmaffiny amb qui coincideixo força.

Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.

Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)

Més informació sobre les Brontë

Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.

També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.

Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga

I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.

Wuthering Heights, dirigida per
Peter Kosminsky
Categories
Cinema i sèries Llibres

Team of rivals. Un equip de rivals

Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.

Text de Pep Martí Vallverdú

Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu

Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica.
A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya.
Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.


Un llibre d’història amb grapa literària


El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge.
Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials.
La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.

De Lincoln a Biden


Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident.
Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores?
L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.

Lincoln vist per Steven Spielberg


Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln.
La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.

Categories
Cinema i sèries

Mon Oncle

De Jacques Tati

 El personatge Mr. Hulot

Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot  de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.

Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.

Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.

Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà  fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.

Sinopsi

Mon oncle és una critica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.

El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.

L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales,  passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.

Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.

Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.

Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.

La millor recomanació és veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.

Filmografia bàsica

Jour de Fête  (1949), Les Vacances de Mr. Hulot    (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic  (1971), Parade  (1974)

Premis
Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958)
New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film
Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)

Més informació Mon oncle Mi tío

Categories
Cinema i sèries

Mula = The Mule

Pòster de la pel·lícula

El saberut del Carlos Boyero a la crítica de El País deia, ja fa un any, que de Clint Eastwood sempre se n’espera més. Si no és una figura retòrica, és una bestiesa, ras i curt. A no ser que creguis en el més enllà, del més enllà.

D’aquest creador de 90 anys en fa molts que en gaudim d’obres molt personals, magníficament executades. I aquesta n’és una, sens dubte. Una pel·lícula plena de capes amb una interpretació encertadíssima d’un personatge crepuscular i desencisat, està radiant en la seva autenticitat, en el seu punt ingenu, o tot el contrari. Una road movie, potser, però també la decadència d’un món que ens hem autoimposat.

No l’havia vista en el seu moment, i no puc estar més contenta d’haver-ho fet. Potser la repetiré. M’apassiona aquest cinema que et demana estar pels mínims detalls.

Categories
Cinema i sèries

The Fish and I

El peix i jo / El pez y yo

The fish and I és un curtmetratge de 1’39”, i l’original de sis minuts, dirigit per l’iranià Babak Habibifar que també n’és el productor i el protagonista. L’obra fou rodada el 2014, recorda talment el millor cinema mut i ens deixa un missatge subliminal sobre la importància que representa la vida dels altres, per minúscula que sigui.

Una història simple i senzilla, que ens transmet l’angoixa i la tensió, d’un home cec que desesperat tracta de salvar la vida del seu peix.  En un enginy visual, en el millor del seu talent com a cineasta, en blanc i negre, ens envia un potent missatge, que no ens deixa indiferents, a través d’unes imatges plenes de tendresa, de patiment, compassió, afecte i també d’amor.

El podeu veure a Cortos de Metraje (CDM). La web de cortometrages on line aquí. I també a Catorze 14