He dubtat molt a fer aquesta ressenya, perquè no voldria deixar de dir res del que m’ha subjugat des dels primers minuts d’engegar. M’hi he lliurat immediatament, perquè he entés que estava davant d’una lliçó de cinema en majúscules. I ja sé d’entrada que molts no l’hauran “llegida” com jo, però per a mi Sorogoyen és del millor que hi ha per aquí en el treball seriós de les emocions.
No és una pel.lícula de pretensions grandiloquents, ni pels paisatges, ni per la música, ni perquè parli del cinema dins del cinema, ni per l’èpica, ni per totes aquelles coses que poden fer gran una peli. És grandiosa pel cóm i què explica, cóm s’expressen els protagonistes, pare i filla, però sobretot pel que no es diu, no se’n sap més. Ens parla des dels inicis de dolor, de cóm el suportem i de cóm no el sabem véncer. I amb això, només amb això, ens posa la càmara davant d’uns rostres que ens ho volen explicar, que s’ho volen explicar, i al darrera, a sota, hi ha allò que no se sap dir.
M’han deixat mirar pel forat del pany, o millor, m’han deixat asseure a prop seu, però no he pogut ajudar-los. Perquè aquesta és l’essència de tot plegat, el quid de la qüestió de la trama. Estem amb ells, molt a prop, i els veiem treballar les emocions i se’ns humitegen els ulls amb ells; estan caminant per la corda fluixa i nosaltres estem asseguts a una butaca.
Si haig de ser franca, no sé si qualsevol altre actor o actriu ho hauria pogut fer. Segurament, sí. El que sí és cert és que aquests dos estan tocats per algun encanteri. Cóm es poden aguantar uns primers plans tanta estona, i deixar que l’expressió facial superi a l’expressió oral, allò que s’està dient? Es una peli, de pells, d’observació, molta, de deixar que t’entrin amb una mirada, un gest.
Per si algú no sap l’argument, molt breument dir que es tracta d’un famós i reconegut director espanyol de cinema internacional que ve a rodar a Espanya, i que busca una trobada amb la seva filla, una actriu que només va fent, desprès de 15 anys de no veure-la, per demanar-li que treballi amb ell en aquesta nova pel.licula, en un intent d’ajudar-la, i de refer tants ponts enderrocats. De tot això que he dit, el més important és la darrera frase.
Ja fa dies que l’he vista i hi penso, i la repenso, per això hi retornaré, per passar un parell d’hores convivint amb la fragilitat. Gràcies per mostrar-la amb tant de respecte! Perquè definitivament va d’això, i els rostres, que l’expliquen, són el seu llambreig.
Algú em dirà que no parlo d’una cosa evident: la masculinitat tòxica. I és que no cal. Només començar ja veurem que està per terra, no sense abans haver-se infiltrat fins a impedir qualsevol habilitat.
Rodrigo Sorogoyen, Vicki Luengo, Javier Bardem a Cannes
Dirigida per Paul Thomas Anderson (setembre 2025). Drama polític, thriller d’acció, que persegueix a un grup de exrevolucionaris radicals dels anys 60.
Paul Thomas Anderson
Inspirada tant en les realitats pertorbadores dels EUA, del present com en idees revolucionàries i cícliques de temps passats, que ens invita a la reflexió envers la interminable lluita social, referent al tractament de migrats llatins i la lluita racial.
La primera escena ja ens diu de què tracta la pel·lícula – El conflicte del racisme i la immigració que a través d’un grup de resistència que intenta combatre les injustícies dels centres de detenció dels detinguts engabiats com si fossin animals empestats i perillosos – …
Amb escenes de violència, i seqüències d’acció emocionades, com la persecució en una pista enmig del desert.
La pel·lícula combina un cert humor de comèdia absurda, acció frenètica i comentaris polítics, sense oblidar que hi ha un drama social darrere.
Actuacions i interpretacions del tot potents, aplaudides per la seva solidesa i química a la pantalla, on cada un dels personatges amaga darrere seu un missatge, la història d’un drama social evident que en ple segle XXI continua creixent dia rere dia. Simbolitza un cicle interminable de conflictes, dificultats i resistències on la resolució d’un problema condueix immediatament a l’inici d’un altre.
La posada en escena, la narrativa i el ritme de la pel·lícula et mantenen en tensió entre una barreja satírica i uns tons mixtos. Passant de valors absolutament absurds amb fets totalment seriosos, en contrast entre diferents i radicals ideologies.
Teyana Taylor
El personatge de Perfidia Beverly Hills (Teyana Taylor), lluitadora i autèntica líder d’aquest grup de resistència, tremendament agressiva, plena d’odi, forta i dedicada als ideals que suposadament representa. Una autèntica rebel que lluita per la revolució sense tenir en compte les conseqüències. Vol canviar el món, però és el món qui acaba canviant-la a ella. On gaudeix d’una petita venjança, rescatant immigrants d’un centre de detenció a Califòrnia, Perfidia humilia al coronel Steven Lockjaw (Sean Penn), que desenvolupa una fascinació sexual per ella, a canvi de portar a terme accions de repulsa o revolucionaries on a la vegada juga amb l’excitació que li provoca al despietat coronel i així exposar-lo i dominar-lo sexualment.
Però oblida l’autèntic poder del militar on més tard, aconseguirà que la relació que mantenen se li giri en contra.
En quedar embarassada els objectius que vol representar, se li escapen. D’ideals forts i violenta, es passa de la ratlla més d’una vegada.
No afronta el seu nou rol de mare. Arrestada per disparar i matar a un home de color acaba ignorant i abandonant la família.
Ha de continuar encara sent fidel als seus valors i complir la condemna sense obrir boca perquè la revolució continuï o demanar la protecció de “el seu coronel” i accedir al programa de protecció de testimonis. Finalment, accepta testificar per al govern i sotmetre’s a la voluntat del militar, per aconseguir la llibertat, que mai obtindrà, a canvi de delatar als seus companys.
El personatge que representa de forma tan obsessiva se li difumina i entra en una espiral de contradiccions.
Personatge que interpreta magistralment Sean Penn
Lockjaw, personatge terrorífic de pensaments i fets, militar paranoic, que abusa del seu poder i autoritat. Com a bon racista queda clar que a través del seu estatus abusa de tot ésser que considera de races inferiors. Odia als qui són diferents, als nadius americans, als emigrants, llatins, negres, afroamericans… Professa tenir-los fàstic, però la fascinació, l’atracció i el desig sexual envers Perfilia, l’altera… el “posa a cent”, aconseguint, finalment, sexualitzar-la i oprimir-la.
Per poder entrar en el grup supremacista, igual o més radical que el Ku Klux Klan, de membres obsessionats per la “puresa de la raça”, ha de corregir l’error del passat (el fet d’haver mantingut relacions amb una negra), i ha de trobar a Bob i Willa.
Bob Ferguson (DiCaprio)
Un idealista polític, revolucionari i pare solter, que va abandonar l’activisme radical dels anys 60, atrapat actualment en una semi-depressió, l’alcohol i el món de la marihuana.
Setze anys després, s’enfronta a una crisi quan el corrupte i venjatiu militar Lockjaw segresta a la seva filla Willa, i es veu obligat a iniciar una cursa intensa i caòtica per rescatar-la.
Ha de tornar a l’acció per enfrontar-se de nou a vells enemics en un ambient carregat de tensió política, racisme i violència militar.
Bob no és un veritable activista revolucionari, sinó més aviat algú que actua en favor dels seus éssers estimats. Primer per a Perfidia, i després per a Willa.
El paper de Benicio del Toro: completament desfermat, encarna una figura calmada, estable i sabia que ajuda a Bob en la seva missió de rescat, aportant-li orientació estratègica.
DiCaprio – del Toro
Chase Infiniti Payne: en el paper de Willa, filla de Perfidia, és el centre emocional de la trama.
Sean Penn – Chase Infiniti Payne
Tot i durar més de dues hores i mitja, m’ha passat volant i la puc puntuar amb un notable.
Guardonada amb sis Oscars: Millor pel·lícula, direcció, guió adaptat, muntatge, direcció de càsting i millor actor secundari per Sean Penn.
Als trumpistes no els agradarà en absolut.
És un cop a la política que fa referència al tractament de migrants per part del govern Trump i dels poders fàctics que l’acompanyen.
És una dura crítica al tema racial, amb escenes, que les veiem en directe, i que succeeixen en qualsevol estat actual dels EUA i que no són de ficció, ni de cap plató de Hollywood.
Part de la documentació consultada a “megustaelcine.com: Sebastian Zavala Kahn”.
Pel·lícula que es pot veure a Filmin.cat en versió original amb subtítols en català
Una gran ambició
Pel·lícula històrica que explica part de la política italiana dels anys 1973-78 a través de la vida d’Enrico Berlinguer que fou el president del Partit Comunista Italià (PCI).
És l’època de l’eurocomunisme. Els partits comunistes d’Itàlia-Berlinguer-, França -Marchais- i Espanya -Carrillo- trencant amb la disciplina que marca Moscou. Creuen que es pot aaribar el poder democràticament sense revolució.
Elio Germano interpretant Enrico Berlinguer a “La grande ambizione”
Hi surten les vicissituds que passa Berlinguer per explicar-ho. Els viatges a Moscou i les converses amb els seus dirigents. També com els comunistes italians accepten el canvi de paradigma.
Ens presenta un líder no carismàtic, però que creu firmament en les seves idees i convenç a la gent. Les relacions amb els altres partits i fonamentalment amb la Democràcia Cristiana, el partit del govern tradicional des del final de la segona guerra mundial.
Lògicament hi surt el previsible pacte de govern que haurà de fer amb la democràcia cristiana -Aldo Moro- per entrar a governar el país com a resultat de les eleccions en què els comunistes sense ser majoria tindran un percentatge important de vots.
La il·lusió es trenca amb el segrest i posterior assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Rojes el 1978.
El film es complementa molt bé amb la sèrie Esterno Notte que relata el segrest i assassinat d’Aldo Moro. Es veuen les dos visions del possible pacte entre els principals partits del país en el moment.
Una bona pel·lícula per repassar el que fou l’eurocomunisme i el que va representar en un cert moment per l’Europa del sud enfrontada a l’immobilisme de la URSS i a la seva obediència.
Actualment per les seves excessives condicions extremes, és la presó més qüestionada. Els detinguts estan reclosos un mínim de 22 hores en cel·les individuals, totalment incomunicats, d’acer, sense finestres ni llum exterior. La majoria dels presos estan acusats per pertànyer a banda armada talibana o a Al-Qaida, per la qual cosa no són considerats presoners de guerra i, per tant, no tenen dret aplicar-los la Convenció de Ginebra, poden estar subjectes o retinguts indefinidament sense judici ni representant legat.
Abans de l’11 S del 2001, la base de Guantánamo era un aquarterament militar dels E.U.A.
En la pel·lícula “Cuestión de Honor o Algunos hombres buenos”, dins de la Base Naval de la badia cubana, un “marine” és assassinat. Dos soldats, presumptament culpables, “per qüestió d’honor”, seran jutjats davant d’un tribunal militar per la mort del seu company.
Interpretada per Tom Cruise, Jack Nicholson i Demi Moore.
A conseqüència dels atemptats de les Torres Bessones, aquesta base naval és convertir, l’any 2002, amb presó i centre de detenció i tractament d’alta seguretat per a certs estrangers detinguts, on la majoria dels presos són musulmans, acusats de terrorisme.
La pel·lícula que ens ocupa està basada en fets reals. El ciutadà musulmà de la República Islàmica de Mauritània, Mohamedou Oul Slahi (Tahar Rahim), és empresonat a Guantánamo, per sospites de reclutar des d’Alemanya a membres d’Al-Qaeda per dur a terme els atemptats terroristes de l’11S.
Director: Kevin Macdonald
Actors: Tahar Rahim, Benedict Cumberbatch, Jodie Foster i Shailene Woodley.
L’advocada de les causes perdudes Nancy Hollander (Jodie Foster) i la seva associada Teri Duncan (Shailene Woodley) seran les que defensaran després de vuit anys de presidi retingut sense proves a Mohamedou Oul Slahi, apel·lant en favor dels drets humans, perquè tothom té dret a una defensa i a un judici, encara que no estiguin segures de la seva innocència.
Contundent denúncia sobre la vida dels reclusos en l’interior de la presó.
El director no aprofundeix prou en escenes que permetin transmetre la història colpidora de la crua realitat de les vexacions, humiliacions sexuals, infinits interrogatoris, tortures i deshumanització per part de U.S. Navy dels E.E.U.U. que utilitzant mètodes inacceptables d’un país bressol de la democràcia, protector i defensor dels drets humans, per tal de coaccionar a Slahi a què confessi a base tortures i donar fals testimoni de la seva implicació en els atemptats de l’11S.
Guantánamo manté avui dia a ciutadans no nord-americans sota custòdia indefinida, sense càrrecs. Continua sent la patata calenta de la política penitenciària dels Estats Units, on moren detinguts sense proves ni judicis que demostrin ser terroristes.
Com moltes pel·lícules basades en un cas real, no sap transcendir exactament la realitat de la qual parteix.
En el transcurs, per demostrar proves que culpabilitzin a Slahi, el coronel i advocat militar que exerceix de fiscal (Benedict Cumberbatch), té temps al llarg del procés, de prendre consciència de la corrupció sistemàtica incrustada dins de la maquinària del govern de Bush, que l’obligant a dimitir.
A Mohamedou Ould Slahi després de vuit anys, tot i guanyar el judici, va estar empresonat sis anys més. Un total de catorze anys i dos mesos privat de llibertat, patint excessives vexacions, tot quedant demostrat que era innocent.
Slahi durant el seu testimoni
El millor de la pel·lícula, són quatre minuts d’intervenció del pres 760, en prestar declaració, durant el judici.
Slahi fa referència a allò que imaginava que representava la justícia, la defensa dels drets humans i les llibertats als E.E.U.U. Reflexions que conviden a meditar del comportament deshumanitzador de la nostra espècie, envers la religió, la raça o la identitat com a país. (Actuals situacions de Gaza i d’Ucraïna).
Documentació i crítiques: Filmaffinity – El Periódico -Fotogramas – Cinemania.
Fotografies: el Diario.es – El Confidencial – Amnistia Internacional – El Periódico – La Vanguardia.
Tot i que la petició de “Habeas Corpus”, sol·licitada a l’administració d’Obama, Mohamedou va estar en custòdia sis anys més.
Mai més tornar a veure a la seva mare, que mori l’any 2013.
Les seves advocades continuaran visitant-lo i treballar fins a la seva alliberació.
Després d’anys de disputes legals, en el 2015 Mohamedou va publicar les seves cartes en el “Diario de Guantánamo”, i el llibre és convertir en un “best-seller”.
Finalment, “760 estas preparado?”, va ser posat en llibertat el 17 d’octubre de 2016.
“U.S. Army – Hasta luego cocodrilo”.
En cap moment va ser acusat de cap delicte.
Ni la CIA, ni el departament de defensa, ni cap agència governamental no s’han responsabilitzat o disculpat pels maltractaments de Guantánamo.
Dels centenars de reclusos que han passat per l’illa cubana, només n’han estat condemnats vuit. En la fase d’apel·lació es van revocar la sentència a tres dels vuit condemnats.
Això sí, d’aquí a uns anys, Guantánamo, serà una altra atracció turística com “la Roca – Alcatraz”.
La pel·lícula està basada en les memòries del “Diari de Guantánamo”.
Mohamedou Ould Slahi (esquerra) amb el seu antic guarda a Guantánamo, Steve Wood, durant una visita a Mauritània – Foto elDiario.es
Demi Moore, Paul Bettany, Kevin Spacey, Jeremy Irons i Zachary Quinto
Es va estrenar al Festival de Cinema de Sudance, el gener del 2011, nominada per l’Oscar al millor guió original i dirigida per: Jeffrey C. Chandor.
La pel·lícula representa a una entitat financera fictícia de Wall Street, tot i que es basa en fets reals transcorreguts durant les últimes 24 hores més crítiques de l’esclat de la crisi financera que va tenir lloc a la tardor de l’any 2008, guardant molta similitud amb els esdeveniments de la banca d’inversions Lehman Brothers Holding Inc.
Aquesta banca d’inversions fictícia, contracta un equip de recursos humans temporal, per dur a terme una dura regulació d’empleats, amb el consegüent acomiadament massiu sense avís previ, per unes determinades accions. Un dels acomiadats és el director de risc (Stanley Tucci) just quan està a punt de descobrir certs actius tòxics que poden conduir a una fallida del holding. Al ser acomiadat entrega un USB a dos dels seus empleats i companys novells de confiança (Zachary John Quinto i Penn Badgley) perquè arribin al fons de l’assumpte, advertint-los de què vagin “amb molta cura”.
Stanley Tucci
Es convoca una reunió urgent de la junta de matinada i és quan l’analista principiant (Zachary Quinto) revela les dades que poden conduir a l’empresa a la ruïna total. Es desencadena un autèntic terratrèmol en descobrir la quantitat d’actius tòxics.
Es viuen moments d’histèria i de grans conseqüències morals i financeres del desastre, que evidenciant una depuració a fons de molts dels directius implicats en la seva “coneguda nefasta gestió” (Simon Baker, Paul Bettany i Demi Moore).
Demi Moore i Simon Baker
És de “nota” com s’enfoca l’escena i l’actuació de domini de Jeremy Irons, d’ençà que entra en la sala de juntes, actuant com un autèntic capo de la màfia, capta a la perfecció la tensió i el terror absolut de cada un dels alts executius, on demostrant no entendre res de les seves actuacions i responsabilitats que condueixen a la inexorable catàstrofe de la fallida. Es manifesta que “s’ha comès un crim sense tenir clar qui és el criminal”.
Sala de juntes
El potent relat de Jeremy Irons que amb una gran interpretació, esplèndida i profunda lucidesa, amb la por regnant, transmet un pla d’acció per fer reaccionar a la seva gent sense dilacions, per començar a prendre mesures dràstiques per treure’s de sobre totes aquestes hipoteques subprimes i altres actius tòxics. Conscients alhora, que no fer-ho, quan obrin els mercats d’aquí a poques hores, pot provocar una autèntica reacció en cadena desastrosa.
Jeremy Irons
L’escena i conversa de JeremyIrons amb, la seva mà dreta, Kevin Spacey on li diu: “Hi ha tres maneres de guanyar-se la vida i poder sobreviure en aquest negoci: ser el primer, ser més intel·ligent o fer trampa”.
Lehman Brothers – Time Square
En definitiva, aquestes hienes financeres obliguen, a l’obertura dels mercats, a tot l’equip de vendes, representants, agents, brokers, gestors… a vendre com a mínim el 93% de tots els actius, sense permutes. A canvi rebran un “bonus”, en cas contrari amenaça que passaran coses dolentes. Tot i aconseguir-ho (ja està escrit) molts seran/estan acomiadats.
Margin Call es va traduir com: “El precio de la codicia”. Continua sent la pel·lícula favorita i la millor crítica de Wall Street. És la vista lineal del descobriment del pànic, la desesperació… i l’endemà, a fer el que…
La resposta des de les altures i a l’avantsala dels desastres, els tots poderosos reis de les finances i de l’establishment decideixen, sempre, per nosaltres. Ells mai perden. Al llarg de la història de les crisis econòmiques mundials, sempre han sortit victoriosos; p. ex.:La Primera Gran Recessió del 1873 – El pànic dels banquers de 1907 – El Crac del 29 – La crisi del petroli del 1973 – amb el dilluns Negre de 1987 – i com s’ha demostrat amb la caiguda de Lehman Brothers del 2008.
A Espanya el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, entitat que fou creada pel “Banco de España y el Fondo de Garantia de Depositos” per la intervenció en els processos de fusió, absorció i concentració d’entitats de crèdit de resultes de la crisi financera del 2008. S’emmarca dins de les mesures i plans de rescat i d’incentivació de l’economia, refinançament, reestructuració del sector, tancament d’oficines bancàries, l’acomiadament massiu d’empleats del sector financer, principalment de les Caixes d’Estalvi fins a aconseguir la seva total extinció, amb membres i personatges de les anomenades i conegudes “portes giratòries” integrats dins dels consells d’administració, que varen dur a terme una mala gestió. En definitiva, administradors il·luminats fascinats per les seves inversions “tòxiques” i plans d’expansió, que retraten el seu tarannà com “experts en finances” amb diàlegs atractius que sols varen aconseguir reflectir l’enormitat del desastre de la “Bombolla Immobiliària”.
Jeremy Irons, Paul Bettany, Kevin Spacey i Zachary Quinto (d’esquerra a dreta) en el Festival Berlín de 2011.
Director: Jeffrey C. Chandor. Nominada per l’Oscar al millor guió original i competir en el Festival Internacional de Cinema de Berlín i ser nominada a l’Os d’Or.
Pel·lícula francesa del 2019, dirigida pel director novell Ladj Ly, nominada per la Palma d’Or en el festival de Cannes, seleccionada al premi Globus d’Or, a la pel·lícula de parla no anglesa i representar a França als Oscar del 2020.
Tot comença amb la celebració de França per la victòria aconseguida de la copa de món de futbol del 2018 en els “Champs Élysées” amb Arc de Triomf al fons, escampant l’eufòria on es “percep la germanor” i complicitat del xovinisme francès: es pot resumir amb i famosa frase: “Liberté, égalité, fraternité”, entre els diferents orígens de les classes socials, ètniques, racials i o religioses, que integrant la societat francesa.
Però la realitat, malauradament, és un altre, com bé es reprodueix en la pel·lícula. L’adversitat del gènera humà entorn el bé, el mal, l’ètica, la justícia, la moral, l’amor, la revolució, el dret, l’odi, la redempció… la fe.
A través de la figura de tres policies de la brigada antidelinqüència, on també aquests policies apliquen les seves pròpies lleis per resistir o reafirmar-se pels seus estatus de poder dins del barri.
Els actors: Damien Bonnard – Alexis Manenti – Djebril Zonga
El director ens plasma una tensió de principi a fi, una radiografia del drama d’uns dels suburbis de París, i les enormes tensions que hi ha entre els diferents grups racials que molt ben organitzats operen pel control problemàtic del barri.
Com va dir de Victor Hugo (1802- 1885): “No es contemporitza amb els miserables”. És “Una crítica a l’actitud de no cedir ni transigir amb la injustícia i la misèria, especialment pel que fa a les condicions de vida dels pobres i marginats. No és una frase textual de l’obra, sinó una interpretació del missatge central”.
Els miserables
És una visió profunda de la condició humana de la societat actual. És una altra versió de la novel·la èpica de la França del segle XIX d’ “Els Miserables –1862 – de Victor Hugo”.
Resumin és un problema latent actual de tota la societat, que està explosionant irreversiblement de difícil solució.
Última pel·lícula dirigida i produïda per Clint Eastwood, 11 de novembre de 2024.
El jurat nº 2, Nicholas Hoult, en el paper d’un home corrent, Justin Kemp, futur pare de família que és seleccionat com a jurat en un judici per assassinat. Durant l’exposició dels fets s’adona que, possiblement, ell hi estava present i que podria ser el veritable autor de l’assassinat.
Justin, amb el remordiment de condemnar a un home innocent, consulta al seu advocat defensor d’alcohòlics anònims, on assisteix per la seva rehabilitació. Si vol explicar el que li acaba de revelar, el jurat ha d’arribar inexorablement a un veredicte. Atesos els seus antecedents d’alcoholisme no serviria de res provocar un judici nul. Seria empresonat i declarat culpable sense dilacions.
Toni Collette en el paper de la fiscal Faith Killebrew, està disposada, a causa d’anteriors i nombrosos antecedents de l’acusat, fer servir tots els mitjans possibles per condemnar-lo. La fiscal vol fer mèrits, amb vista a les pròximes eleccions on es perfila com a nova fiscal general del districte.
Toni Collette i Nicholas Hoult
En la sala de deliberacions la primera votació, tots membres del jurat excepte Justin, voten: culpable. Aquí, Eastwood reescriu la situació de la pel·lícula de “12 hombres sin Piedad” de 1957.
El Jurat
Que dir del director i productor… en aquest nou cas ens mostra un altre personatge imperfecte, no massa espavilat i fosc, dintre de la seva llista d’herois tràgics. Ens presenta un guió d’un fals culpable dins d’un procés judicial, emboirat per la seva imparcialitat, posant en joc la transparència de culpabilitat i la feblesa del sistema. Al mateix temps, la pressió que exerceix la fiscal per aconseguir una pena condemnatòria de l’acusat, on ser declarat no culpable, posaria en dubte la seva capacitat per accedir al càrrec de nova fiscal general.
Eastwood, en el poble de Carmel, on viu i d’on va ser batlle.
L’actor i director
Temis, la deessa de la justícia
Eastwood, als seus 94 anys, ens projecta la que podria ser el seu últim testament cinematogràfic – tot i que des de fa anys no ha parat de sorprendre’ns en obsequiar-nos en un seguit d’últims epitafis – Aquí, ens torna a revelar un discret i elegant treball de direcció, enfront la imatge, de Temis, la deessa grega de la justícia, on plasma les mancances i la fragilitat del sistema judicial. L’angoixa del protagonista envers la responsabilitat personal dels límits de la llibertat, contra les lleis establertes o l’atzar de ser membre d’un jurat on podria estar involucrat com assassí. Ens aboca a decidir entre justícia, la llei o la veritat. Decidir entre la innocència i o la culpabilitat, l’ètica i la imparcialitat. Eastwood ens invita a prendre consciència entre el valor de la responsabilitat i el límit de la nostra llibertat.
La podem veure a Movistar.
Documentció: Fotografies i crítiques cinematogràfiques consultades a Fotogrames i Movistar, d’octubre de 2024.
És el debut d’un jove Steven Spielberg de 25 anys que serà en potència un dels millors directors.
La persecució assassina d’un tràiler de 20 tones, que corre rere un modest cotxe que ha decidit delatar-lo de mala manera. El camió el persegueix durant quilòmetres i quilòmetres per unes carreteres solitàries de l’Amèrica profunda. A partir d’aquí el diabòlic camioner comença un interminable i aterridora persecució mortal.
L’actor:
Molt bona interpretació de Dennis Weaver (és fer famós en la sèrie, dels anys 70, “el Sheriff McCloud”). Interpreta a un home comú de negocis que viatja de representant amb el seu cotxe, per un polsós desert solitari i hostil, que ens recorda el llunyà Oest Americà. Ens deixa clar que és un home de família i classe mitjana, d’una personalitat feble, un antiheroi, víctima d’una angoixa constant… S’enfronta a una situació rocambolesca, un entorn irracional primitiu, perillós, on poques persones l’ajudaran. Un escenari que no arriba a entendre, que no controla, on tard o d’hora haurà de renunciar al civisme i a la humanitat per sobreviure.
Un Plymouth – Valiant
Dennis Weaver en: El Sheriff McCloud
El camió:
És l’amenaçant “figura” d’un vell, mal cuidat i rovellat monstre mecànic en forma de camió.
Killer/truck – Un Peterbilt 281 del 55
Spielberg tenia molt clar que el camió havia de tenir un aspecte ferotge aterridor que havia de fer molta por, amb el frontal ple d’insectes morts atrapats a la carrosseria, que al mateix temps impedeixen la visió del conductor.
Podem considerar que és un dels majors “assassins en sèrie” del cinema, que mostra triomfant i satisfet les matrícules d’altres víctimes que ha fet fora de la carretera, d’antics trofeus.
El Paisatge:
La ruta 66
L’escenari, un entorn rural decadent, d’escassa vegetació, solitari, desèrtic que tantes vegades hem vist en els westerns d’indis i cowboys, amb carretes de rectes interminables on transcorren les persecucions, psicòpates i malaltisses.
La pel·lícula:
L’argument és la persecució sistemàtica, el pànic, que porta la tensió a l’espectador, convertint-se amb una voràgine de bogeria i d’enfrontament entre la vida i la mort. És genial la decisió que en cap moment, el director, ens mostra la cara del conductor, sols percebem que una màquina, un monstre malvat i salvatge és capaç d’amargar-nos l’existència, fins a arribar a la desesperació i a la paranoia.
Tenint en compte que la pel·lícula té més de 50 anys, “el diable sobre rodes”, és la millor persecució de suspens de la història del cinema, que no et deixa indiferent.
Pel·lícula de l’any 1971 amb una duració de 74 min. ampliada fins a 90 min. afegint noves escenes, per poder.la projecta a la gran pantalla.
Lara es veu atrapada mentre treballa amb el seu ordinador, després de diversos intents fallits i no poder identificar les imatges, ha de demostrar que no és un robot. Amoïnada, truca al servei tècnic per rebre ajuda, però no tan sols no rep cap mena de suport, sinó que l’acusen de ser un robot. Angoixada truca al seu company sentimental, esperant rebre la comprensió i l’estímul moral necessari que confirmi la seva humanitat. Res més llunyà aquest li revela la crua realitat, empeny-la cap a una profunda depressió.
Direcció i guió de Victoria Warmerdam – Actriu Ellen Parren en el paper de Lara
Amb més de 60 premis i guanyadora al millor Curtmetratge en el festival de Sitges 2023 i dels premis Oscar 2025.
La fràgil línia entre l’autenticitat que separa l’ésser humà de la màquina que et qüestiona la teva identitat… Què passa quan ets interrogat i no estàs segur de la teva pròpia naturalesa humana?
La “captcha” mètode que defineix i controla com diferenciar-te d’un robot, ens mostra com els criteris que la mateixa humanitat ha definit, són febles i arbitraris. Un sistema de seguretat que pot ser un autèntic drama.
El robot, amb aquesta aplicació automatitzada, sols podrà introduir alguns caràcters d’identificació a l’atzar, fet que serà improbable que passi la prova, mentre que els humans podran continuar. El fotut és que això cada vegada serà més improbable, perquè la IA avança a gran velocitat… paradigma de conflicte entre l’ètica i tecnologia.
Una minisèrie de quatre episodis, realitzada amb el màxim rigor històric, que recupera una figura clau en les transformacions polítiques i econòmiques de la Europa contemporània de finals de la Guerra Freda.
Alfred Herrhausen, fou el president i portaveu únic del Deutsche Bank i en part impulsor de les noves directrius econòmiques que regirien a Alemanya, a Europa i a una bona part del mon.
La ficció arrenca amb un mal son del protagonista que es veu com a víctima d’un atac terrorista, provocat per el clima de por que estan vivint, en aquella època, les figures de poder a la República Federal d’Alemanya.
Herrhausen declara que creu que s’hauria de condonar el deute als països pobres. Això va provocar un terrabastall en els mercats financers mundials de l’època. El motiu d’aquesta apreciació és que ell creu que això facilitarà el mantenir les dinàmiques financeres capitalistes en un futur mercat global.
Herrhausen es presenta com un visionari para la economia alemanya, impulsant la digitalització del Deutsche Bank, la preocupació per la crisi mediambiental, per la unitat d’Alemanya i apropant-se a la Unió Soviètica per facilitar la perestroika. En aquest aspecte va tenir més pes que no pas el canceller Helmut Kohl.
Una imatge de la minisèrie ‘Herrhausen, el banquer i la bomba’. Filmin
La sèrie te un plantejament de “thriller” polític, intercalant les negociacions d’àmbit econòmic del protagonista amb les preparacions d’un proper atemptat per part d’una cèl·lula de la RAF (Fracció de l’Exercit Roig) a Beirut, amb les escoltes telefòniques i espionatges de la Stasi i la CIA. L’atemptat contra Alfred Herrhausen es va produir unes setmanes després de la caiguda del Mur de Berlín, per tant degut a l’eufòria d’aquest fet històric el crim va quedar en segon terme, una mica oblidat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.