Categories
Cinema i sèries

Secretos de un matrimonio, HBO (2021)

Jessica Chastain i Oscar Isaac a Secretos de un matrimonio

Ni estem a la Suècia dels anys 70, ni el director és Bergman, que recordem va fer una sèrie i una pel·lícula. Dit això, que em sembla notori destacar, per no caure excesivament en comparacions tal vegada innecessàries, (potser amb un altre títol els crítics haurien estat més tranquils) podem dir que estem davant d’un producte de pes, de molt pes, valent i gens fàcil. Hi ha qui diu que està massa disseccionat, i ho està, però no massa, el que passa és que va d’això, nomès d’això i no ens estalvien res.

Per mi és un treball d’introspecció, la d’aquesta parella, es clar, excel·lent, que ens remou, també fins on ens deixem, que ens demostra la fragilitat de tot, fins el que tenim més assolit. Si no ens deixem, si no els deixem que ens expliquin les seves intimitats, encara que no s’acostin gens a les nostres, no cal intentar-ho, amb el primer capítol ja en marxarem. Jo en vaig veure tres de cop.

I parlen, parlen molt, tot el que no ho han fet quan tocava, s’analitza amb l’ajut de dues interpretacions magistrals, que commouen, que són immenses, dins de reduïts interiors. No puc explicar detalls, perquè en són tants, hi ha tanta subtilesa en tots ells, que cada espectador hi arribarà per diferents camins. En tot cas ens trobarem davant d’una parella actual, nordamericana, a Boston, acomodats i amb un bon nivell cultural. Els papers dins de la parella una mica cambiats, potser també en les visions i exigències de la vida que volen. I aquí ho deixo.

Els actors són els propis productors, ambdós alumnes de la prestigiosa Juilliard School.

Categories
Cinema i sèries

Mediterraneo

Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)

A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.

Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.

Categories
Cinema i sèries

I ara va, i se’ns en va

Fotografia RTVE 2021

Bond, James Bond, frase, sense verb, que fa desenes d’anys que escoltem de boca de diferents mascles alfa en actituds que mai ens hem cregut gaire, i que fins i tot ja fa massa temps que trobem anacròniques, i que, si no ens hi enfadem, en direm ridícules, com a mínim. Però desenes d’anys, eh! públic de totes les edats, sexe i condició, també… era o és només “esbarjo” el que allà se’ns ofereix? La quantitat d’altres herois i sucedanis sorgits des d’aquella primera Agent 007 contra el doctor No del 1962, ha inundat les pantalles de cinema amb uns homes amb molt de múscul i poca humanitat, en el sentit més favorable del terme. Als espies ja se’ls demana això.

Ian Fleming 1908-1964, l’autor literari de l’agent secret, estudiant a Eton i amb carrera militar a la Royal Navy, durant la II Guerra Mundial va viure moltes situacions, en el seu paper de confident, o espia, senzillament, que va saber plasmar a les seves narracions, i també va ser el promotor de l’Operació Ruthless, per capturar la màquina codificadora Enigma, usada en les comunicacions de l’armada alemanya, cosa que com sabem no es va portar a terme. Tot plegat deuria donar idees abastament a l’escriptor, els personatges del qual sembla que el cinema ha esterotipat en excès.

La masculinitat de l’agent 007 fa riure, si no fos perquè el missatge que desprèn, a l’igual que el dels seus acòlits, ajuda a engrandir un masclisme ranci, pobre i molt curt de gambals, encara que a les novel.les en Bond sempre llegeix quan està tranquil, cosa poc freqüent, potser un mirall de la gran biblioteca de Ian Fleming.

Daniel Craig va arribar al fer James Bond quan ja havia demostrat la seva qualitat com actor: Elizabeth, 1998 de Shekhar Kapur; Road to perdition, 2000 de Sam Mendes; Munich, 2005 de Steven Spielberg, Resistencia 2008 d’Edward Zwick o la primera (segona versió) de la saga Millennium 2011 de David Fincher, entre moltes altres, i ara, en aquesta darrera del 2021, quan la seva masculinitat fa aigues per entrar en el perillós camí de la sensibilitat, de l’emotivitat, va i plega. Ara que podia ser fràgil, ara va i s’acaba. Un Craig que vocalitza de meravella amb una dicció elegant i llegida, ara diu que ja en té prou.

La saga la faran continuar perquè ha esdevingut un clàssic de l’acció i dels milions de dolars invertits per fer-ne un espectacle, però molt em penso que haurà d’agafar un altre rumb, menys estereotipat, o si, però amb una dona? Ho diuen. Però no ens fem il.lusions, segur que imitarà el patró masculí i tot el que l’envolta, sinó, no seria una Bond.

Categories
Cinema i sèries

Maixabel

El dia 29 de juliol de l’any 2000, Juan Mari Jauregi que havia estat governador civil de Guipúscoa els darrers anys del govern socialista de Felipe González, és assassinat per un escamot d’ETA mentre feia un cafè amb un amic en un bar de Tolosa. Els tres militants responsables de l’atemptat seran posteriorment identificats, detinguts, jutjats i condemnats per aquest i altres atemptats. La notícia de la violenta mort arriba a Maixabel Lasa, la seva dona i a la seva filla Maria i això serà un punt d’inflexió definitiu a les seves vides.

Juan Mari i Maixabel, van iniciar la seva relació als setze anys (elcorreo.es). Fotografia de Juan Maria Jauregi (el correo.es). Monòlit a la tomba de Jauregi al cementeri del seu poble, Legorreta (karamaka.com). Pati de la presó de Nanclares de la Oca (20minutos.es)

L’any següent, Maixabel va ser nomenada directora de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme depenent del govern basc (2001-2012), en mans en aquells moments de Juan José Ibarretxe. Aquesta associació reconeix per igual les víctimes d’ETA com les provinents de l’extrema dreta o dels parapolicials al servei de l’Estat com els GAL. En començar la dècada de 2010 s’inicia la “via Nanclares“, un projecte de reinserció d’aquells presos etarres que decidien donar una sèrie de passos inequívocs cap al final de la violència. Aquests passos comprenien l’allunyament de l’entorn de la banda, l’acceptació de la política penitenciària, la sortida del col·lectiu de presos, la renúncia pública a ETA i a l’ús de la violència, la petició de perdó a les víctimes i el compromís de reparar-les mitjançant el pagament de la seva responsabilitat civil i, en últim terme, col·laboració amb la Justícia per a lluitar contra el terrorisme. El nom provenia del fet que en aquesta presó es concentraven els presos acollits a la via de reinserció. Dos dels etarres sentenciats pel cas Jauregi (Ibon Etxezarreta i Luís Carrasco) s’acolliren a la via Nanclares i participaren també en el projecte de justícia restaurativa lligada a la via de reinserció. En aquest marc es plantejaren trobades entre víctimes i “victimaris”. Maixabel Lasa participà diverses vegades en trobades amb els assassins del seu marit. El govern del partit popular va donar per acabades aquestes reunions l’any 2012. Aquest és, de forma resumida, el context històric de la pel·lícula. L’argument s’ajusta al que acabo d’explicar.

Maixabel (2021) és una pel·lícula de 119 minuts dirigida per Icíar Bollaín. Aquesta direcció és efectiva en el tibant pròleg, quan es relata l’espantós assassinat, i moderada en els no menys intensos diàlegs entre la protagonista i els assassins del seu marit. Són converses de més de cinc minuts en alguns casos, però no hi ha lloc per a l’avorriment en ni un sol minut del metratge. Les interpretacions de Blanca Portillo (Maixabel) i de Luís Tosar (Ibon) són immenses i condueixen un relat lent, emocionant i que enganxa totalment l’espectador. Cal fer esment de María Cerezuela (Maria) que fa una molt bona interpretació secundària. Un punt final important és la reacció de la pròpia Maixabel Lasa sobre el film: considera que el tractament dels fets i de les reaccions emocionals són prou encertades, però troba a faltar la manca absoluta de crítica a l’hermètic i distant paper de l’Estat que es mostra totalment indiferent al dolor que ell també ha causat i continua causant (via GAL i altres).

No us la podeu perdre, crec que es tracta d’una de les millors pel·lícules de l’any. Aneu al cinema i gaudiu de les emocions de la gran pantalla.

Categories
Cinema i sèries

L’insult. Un conflicte entre dos homes esdevé un afer d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: L’insulte

Durada: 110 min.

País: Líban

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Ziad Doueiri, Joelle Touma

Música: Éric Neveux

Fotografia: Tommaso Fiorilli

Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar

Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).

Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video

Cine a la fresca d’Alaior

Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.

El Director

Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.

Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.

Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès

Una mica d’història per contextualitzar

El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).

El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.

En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.

Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.

No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.

La pel·lícula

Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia  i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.

El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.

La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o  bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.

L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.

La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant  comprovar com del gairebé no res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.

A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

A Good American

Per Josep Sauret

Fitxa tècnica

  • Direcció, guió i fotografia: Friedrich Moser
  • Documental, 2015, 1 h 45 min.
  • Executive producer: Oliver Stone
  • Gènere: Documental, espionatge, terrorisme, política i documental sobre història
  • Versió original en anglès, subtitulada en català i en castellà
  • Es pot veure a Filmin

Interesant documental que malauradament ens explica que la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, … no són cosa exclusiva de l’estat espanyol. En aquest cas es tracta dels Estats Units d’Amèrica i d’un cas que hauria pogut evitar la mort de moltes persones.

Sinopsi

Al final de la guerra freda, un matemàtic de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) va rebre l’encàrrec de liderar un equip per crear un revolucionari programa de vigilància. Es tractava de vigilar els moviments de la Unió Soviètica, el potencial enemic en aquell moment. Varen denominar al programa Thin Thread i havia de ser capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònica, filtrar-la per objectius i oferir-ne els resultats en temps real (pensem que un míssil tarda 30 minuts a travessar l’oceà). Per no tenir problemes legals s’havia de fer sense envair la privacitat dels ciutadans nord-americans.

Al passar de l’era analògica a la digital i de les dades a les metadades (dades sobre les dades) amb el desenvolupament d’internet, cada cop era més important conèixer les connexions entre persones i com es creen les relacions entre elles. Ja no es tractava d’espiar a l’exèrcit enemic solament. Havia entrat en escena el terrorisme.

El sistema creat era molt bo però tenia dos problemes: el desenvolupament era intern de l’administració (no hi participaven empreses creades per ex membres d’aquesta) i en conseqüència era molt barat. Convenia més externalitzar feines o tot el programa per poder generar més despesa.

Tres setmanes abans de l’atemptat de les Torres Bessones, el programa es va suspendre. Després de l’11 de setembre, comença la política de vigilància massiva de les comunicacions privades dels ciutadans i el matemàtic i part del seu equip abandona o l’acomiaden de la NSA. Amb el cínic argument que és millor gestionar la infelicitat de 5 persones (els acomiadats) que de 500 (els de les empreses sobredimensionades que desenvolupen el nou programa denominat Trai-Blazer)

El Thin Thread hauria pogut evitar l’atac terrorista al World Trade Center i, no només això, ja que també podria haver acabat amb l’acumulació innecessària de dades que impedeix als governs del món ser realment efectius en la lluita contra el terrorisme.

Conclusió personal

Tot això ens porta a pensar en la necessitat dels contrapoders reals, que funcionin, en democràcia. La persona humana sempre o gairebé sempre, busca l’enriquiment personal a través del poder. És evident que en camps en què es mouen molts diners com el que presenta la pel·lícula de la defensa nacional, és relativament fàcil a base de diferents organismes i d’empreses creades per antic personal de l’administració, buscar el benefici personal i no el de la societat que la paga. És un tema que com ens explica el documental no tenen resolt ni en un dels països més democràtics del món.

Més informació

Vegeu la crítica de Tere López “A Good American. Cuando el encubrimiento es peor que el crimen” a CINEDIVERGENTE 8-09-2016 aquí

Vegeu Trailer “A Good American” a Filmin

Categories
Cinema i sèries

La Història des de les persones: Il Gattopardo

Recentment he vist per enèsima vegada Il Gattopardo de Luchino Visconti de l’any 1963, però en una versió remasterizada. I al contrari de moltes altres, aquesta aguanta el pas del temps, tant per la durada, la comparació amb els nous recursos tècnics, com pel plantejament històric i estètic. Obviament le novel.la editada finalment el 1958, de Lampedusa, (que va morir el 23 de juliol de 1957, després d’un penós pelegrinatge per les editorials italianes sense aconseguir que li publiquessin. No la va voler el gegant Mondadori i, poc abans de morir, va rebre una nova carta de rebuig de Einaudi), ja és un guió magnífic per ella mateixa,(1) però no tots els directors haurien explicat tan bé i amb tanta precisió i sensibilitat els canvis que es produeixen a la Sicília que Garibaldi el 1868 posa cap per avall.

La Història s’explica a partir del príncep de Salina, amb un preciosisme decadent ple de detalls que demanen molta atenció, com ell la viu, l’afecta i cóm la prediu. Es va fer famosa aquella portentosa frase “si volem que tot segueixi igual és necessari que tot canvii”, aquesta afirmació, i moltes més escenes i monòlegs interiors, respectats en essència dels de Lampedusa, de gran envergadura i d’un nihilisme acadèmic, m’han empès a escriure aquestes linies, per les moltes similituds que ara ens hi acosten.

El Príncep de Salina s’acosta al mirall i es contempla. La seva emoció és intensa, la mirada se li desfà i una llàgrima acaba per recórrer la cara. És la nostàlgia, per una joventut perduda, per un món conegut que s’ensorra al seu voltant, per un amor al qual arriba tard. I és la certesa de saber-se prop d’una mort que ‘el festeja’ i a la qual ja no serà possible menysprear. Una aristocràcia que no vol que arribi el dia que es trenqui l’encant d’una era que s’esvaeix i on es van sentir feliços i privilegiats. Aquesta seqüència, una de les més celebrades de la història del cinema, és un moment en el qual el temps s’atura per resumir l’essència d’aquesta obra mestra i de la sensibilitat d’un cineasta nascut a l’aristocràcia milanesa. Un artista que va caminar en una contradicció existencial, entre el seu compromís ideològic marxista i la seva inclinació emocional cap al que representava la seva condició social. I ‘Il Gattopardo’ és possiblement un reflex d’aquestes turbulències interiors que alimentaven la seva creativitat. La seqüència és també un autèntic prodigi de la interpretació, posada en escena per un actor que està majestuós, impressionant, emocionant a la pell del protagonista, un noble sicilià, que ho veu venir tot, i que sap que no hi pot fer res.

La família Salina, una de les més antigues de Sicília, rep amb temor els canvis que s’acosten, però, el patriarca, el Príncep Fabrizio, comprèn de seguida que la Història segueix una evolució que no es pot ignorar. Comprèn que la seva ha estat una classe social privilegiada que està arribant a la seva fi, que llangueix i ha de trobar el seu lloc en el món aliant-se amb la burgesia en ascens, sovint inculta i mediocre. Per això, Fabrizio decideix casar al seu nebot, el vitalista i astut Tancredi amb la bella filla d’un acabalat terratinent vingut a més. Però n’hi ha mes d’escenes on ens explica la Història: la que viu amb el seu ajudant de caça al mig del camp, ja sec per la calor, i a on fa un panegiric del que serà la política i els polítics, de com els petits vicis i virtuts seran la nova moral dels que només volen fer diners; i una altra on se li ofereix el càrrec de senador del nou govern, que ell rebutja, no sense abans proposar el nou ric burgès, que sens dubte és qui pertany al nou món.

És molt difícil resumir totes les qualitats que reuneix aquesta cinta inoblidable de Visconti, però hi ha trets d’una sensibilitat estètica que resulten sempre desconcertants. Un home que ha perdut completament les il·lusions, incapaç de sobreposar-se a la decadència que profetitza, però que tanquen una visió lúcida i encertada de la complexitat de la Història, de l’existència i de les passions que s’esgoten. I també de l’ànima dels sicilians, un poble “acabat, desfet, avorrit, que viu en un prolongat somni i odiarà a tot aquell que el desperti”.

La segona part de la pel·lícula és una de les més celebrades on Luchino Visconti es recrea oferint imatges belles i iròniques. D’aquesta manera, mentre retrata uns camperols treballant la terra, a ritme de vals, entronca amb la llarguíssima escena de la dansa a Palerm. Mai la decadència d’una era que arriba al final va tenir un retrat més esplendorós, crític i agonitzant que en aquesta mascarada del luxe i dels bons costums. Com van apuntar els crítics de l’època, és a més expressió del cinema concebut com un espectacle total, com ho és l’Òpera (Visconti va preparar al llarg de la seva vida nombrosos muntatges) i la seva passió cap a la música també es deixa veure en la selecció de peces musicals, però especialment, en la inoblidable banda sonora composta per Nino Rota. Una visió policromada, com ho són els altars barrocs sicilians, de les conseqüències que per a una família noble siciliana va tenir la revolució piemontesa que va encapçalar Garibaldi i que va finalitzar amb la unificació d’Itàlia.

Per a mi el que se’ns explica al Il Gattopardo s’ha de buscar i llegir entre els plecs dels molts vestits que s’arrastren entre la pols dels carrers eixuts i per les catifes dels palaus.

(1) Un any després de la mort de Lampedusa, el text va arribar, a través de la filla de Benedetto Croce, a l’editorial Feltrinelli, on l’escriptor Giorgio Bassani era editor i conseller. Convençut d’estar davant d’una obra mestra, el llibre es va publicar a la tardor de 1958. Immediatament, es va convertir en un èxit de vendes a Itàlia i va obtenir el prestigiós Premi Strega el 1959. Desprès tot va anar de pressa.

Categories
Cinema i sèries

La Caduta Degli Dei

Un clàssic….

De Luchino Visconti – pel.lícula de 1969

Pel.lícula de dues hores i mitja de durada amb: Dick Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem,  Helmut Berger i Reinhard Kolldehoff

Sinopsis:

Història de la família Essenbeck de l’alta burgesia teutona, propietària d’una de les més importants empreses de l’acer, ens narra els darrers dies de la República de Weimar, els fets que van des de l’incendi del Reichstag -23 de febrer de 1933- fins a la brutal purga política de “La nit dels gabinets llargs” -30 de juny de 1934, ….   L’amenaça per la fulgurant pujada del nacionalsocialisme, la potent empresa familiar pretén augmentar el seu negoci cooperant amb l’ascens del prometedor partit nazi.

L’opulenta saga familiar Essenbeck, celebra l’aniversari del patriarca aristocràtic alemany i fervent opositor de Hitler. A la celebració hi assisteixen un parent i general de la SS, Aschenbach; un directiu de l’empresa, Friedrich, que manté relacions amb Sophie vídua del primogènit, mort durant la gran guerra, així com altres fills, néts i familiars. Durant el sopar, que és interromput per la notícia de l’incendi del Reichstag, el baró substitueix al vicepresident de la companya, Herbert per Konstantin un altre net i oficial de la SA.

El noble aristòcrata és trobat mort i culpen a Herbert de l’assassinat, que ha d’escapar. La Gestapo detén la seva esposa i filles que traslladen a un camp de concentració.

Aquí comença l’enrenou i la lluita pel control de l’empresa: Friedrich ambiciós i prestigiós empresari, pretendent de Sophie; Konstantin membre de la SA i partícip de l’orgia homosexual de la coneguda “nit dels gabinets llargs”; Martin fill de Sophie únic descendent directe del baró, degenerat, arrogant, amoral, assassí i pedòfil; Aschenbach general de la SS, no pot consentir que un membre de la SA, s’apoderi de la siderúrgia i pressiona a Martin i a Sophie, perquè l’hereu directe i màxim accionista prengui possessió i el control.

Al final el poder queda supeditat a la voluntat del règim nazi.

La posició a adoptar davant la pujada al poder del nacionalsocialisme i la crònica successòria familiar, rere l’assassinat del patriarca de la família és el fil conductor a seguir per la lluita del partit nazi per assumir la direcció, el control i el poder de l’empresa.

 Comentari:

Un règim en plena efervescència, estricte tan a favor de la raça ària, la depravació, el vici i l’autoritarisme.

Nobles i refinats cobdiciosos embrancats en una despietada lluita de poder.

Comportaments molt execrables, on es recrea molt en la depravació, l’excés de l’homosexualitat, el vici, l’assassinat, la violació, l’incest i la pedofília…

El nazisme busca aliats en el món més poderós dintre de la gran indústria alemanya, rere el fons de la IGM.

El desordre mental de cada personatge que pensa de forma individual per posicionar-se en el seu món i ostentar el poder, dintre de la família, de l’empresa, del partit o dins del món on es mogui. La descomposició ètica i moral del nazisme.

L’estat és funcional o l’estat és repressor ?

La descomposició accionarial de la família pel poder de l’empresa que finalment passa a poder dels nazis.

Pacte entre l’oligarquia alemanya, la indústria i el poder feudal agrícola, no hi va haver cap revolució industrial, és un traspàs funcional dintre d’Alemanya.

És l’inici de la decadència familiar, on els descendents amenaçats per l’auge del poder nazi, entren en una tràgica lluita punyent d’uns contra els altres.

El director:

Visconti analitza les interioritats del règim nazi, mitjançant l’anàlisi de cada un dels personatges, que acaba amb qualsevol rastre de possible llibertat, i dissecciona sense por de forma directa l’Alemanya d’abans de l’inici de la IIGM. Mostra que mai es va superar la derrota de la IGM, la desmoralització de la classe conservadora davant els nazis, que en cap moment el va acceptar, però que mai el va combatre, ni va posar cap mena de resistència.

Un totalitarisme, amb diàlegs molt contundents.

Experimenta amb la por, l’ambició, l’actitud, la dialèctica del pensament, la desconfiança d’uns envers els altres membres de la mateixa família. Una societat perversa, patològica, malalta dels mecanismes psicològics, biològics, genètics i socials, com van sucumbint dintre de la societat alemanya, …. el seu càncer de la venalitat del mal, les ordres van de dalt a baix, cauen en cascada, no es discuteixen,…. on es desencadena en sexe, poder i violència.

No és el complexe d’Èdip, és l’antièdip. L’Èdip grec s’avergonyeix dels seus actes, es treu els ulls. Aquí després de l’incest i de matar la mare i el padrastre, no sols no es penedeix sinó tot al contrari, fa gala del poder adquirit, a través del sexe accedeix al poder amb violència, sols per ego personal.

El nazisme en si, és la censura, l’eutanàsia, la transsexualitat, el crim, l’assassinat, la crema de llibres, la depravació, la mort, la ruptura de l’esquema mental, la fi de l’individu, la fi de la privacitat. El sistema de l’estat sobre l’espècie, sobre l’individu, trenca amb la família, amb l’estructura d’estat, està dominant el poder de l’amo sobre l’esclau.

“Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania el 30 de enero de 1933. Sin perder tiempo los dirigentes nazis desarrollaron una actividad frenética para consolidar su poder. El 4 de febrero, un decreto para la protección del pueblo alemán restringió los derechos de la prensa y autorizó a la policía a prohibir reuniones y manifestaciones. Después, presionaron al presidente Hindenburg para que convocara elecciones anticipadas el 5 de marzo. En plena campaña electoral, llena de irregularidades y coacciones, la sede del parlamento alemán fue destruida por las llamas. Era la noche del 27 de febrero.”

Conseqüències de la purga:

Després de la magnitud considerable d’assassinats, i ser impossible mantenir-lo en secret, Hitler com garant de la tradició prussiana i interessat a presentar la massacre com una actuació legal, va aprovar un decret, el 3 de juliol 1934, que deia: “las medidas tomadas el 30 de junio, el 1 y el 2 de julio para evitar asaltos traicioneros son legales como actos de autodefensa por parte del Estado”.

El 13 de  juliol de 1934, Hitler justifica la purga en un discurs retransmès a nivell en àmbit nacional a l’exèrcit i al poble alemany, en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d’evitar una revolució.

“Si cualquier persona me reprueba y me pide porque no fui a los tribubales de justicia, entonces todo lo que puedo decir es esto:

En esta hora yo era responsable de la suerte de la nación alemana, así que me convertí en el juez supremo del pueblo alemán. Di la orden de disparar a los cabecillas de esta traición y además di orden de cauterizar la carne cruda de las úlceras de los pozos envenenados de nuestra vida doméstica para permitir a la nación conocer que su existencia, la cual depende de su orden interno y su seguridad, no puede ser amenazada con impunidad por nadie. Y hacer saber que en el tiempo venidero, si alguien levanta su mano para golpear al Estado, la muerte será su premio”.

El partit nazi es radicalitza i es desfà dels seus opositors interns i inicia la persecució del col-lectiu gai rere l’execució d’Ernst Röhn, cap de la SA i homosexual reconegut. La idiologia del partit nacionalsocialista propugna la supremacia de la raça ària.

Unfortunately it’s the same as years ago.

It’s nothing has changed in centuries.

But ours people no surrender !!!! 

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Cinema i sèries

Otra ronda (Druk)

La pel·lícula comença amb un joc aparentment innocent que sembla que és comú entre els adolescents danesos: un grup de nois i noies fan una cursa per trams al voltant d’un idíl·lic llac. Repartits en parelles, cada equip transporta una caixa plena de cerveses i guanya qui completi abans els trams. Quan es completa un tram, cadascú beu d’un bon glop una ampolla d’un terç (o mig litre). La competició acaba quan la caixa de cerveses de cada equip s’ha consumit. Aquest és el plantejament inicial del film. Els adults veuen amb una certa simpatia i nostàlgia les eufòries etíliques dels nois i noies.

En aquest context, quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant el seu dia a dia, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.

Al llarg de la cinta assistim a una representació coral de la relació de la societat danesa amb l’alcohol, una relació amb clarobscurs i que pot tenir moltes interpretacions. La virtut del director, i això engrandeix la pel·lícula, és no estigmatitzar ningú, descriure fets, personatges, situacions en el seu context sociocultural, molt allunyat del nostre. Al final cada espectador pot treure les seves conclusions.

Es tracta d’una producció danesa dirigida per Thomas Vinterberg a partir d’un guió del propi Vinterberg i de Tobias Lindholm. És protagonitzada per Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe. És una pel·lícula que té diversos premis (Cinema Europeu, Berlín, Sant Sebastià, BAFTA) i que ha estat nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Els premis com a tal no garanteixen res, però jo he trobat que és una molt bona pelicula que s’ha de veure.