Categoria: Cinema i sèries

Els Ponts de Madison

Clint Eastwood i Meryl Streep  (1995)

Qui no l’ha vista !!! Una de les millors pel.lícules romàntiques dels anys 90.

No és una pel.lícula d’adulteri, d’infidelitat, d’aventures amoroses, sinó de somnis no complerts, d’emocions contingudes… de tota una vida de sacrificis, que enfronta tota persona amb el “ser” o el “volgué ser”. On l’excitació trenca la monotonia.

És l’alliberament social profund d’una trobada breu amorosa on no es podran retrobar més en aquell pont. Allà on han viscut el seu amor intensament, en contrast a l’amor conjugal. Tots portem una vida sense color.

No està interpretada per a dos joves guapos adolescents, sinó per a dos actors madurs impressionants. És un viatge emocional interpretat per a dos monstres del cinema.

No hi ha acció, no hi ha efectes especials, ni muntatges extres, ni decorats, sols la passió envolta la pel.lícula.

Clint Eastwood és l’antítesi del seu paper d’home dur. On trenca, per primera vegada, amb tot allò en què ens tenia acostumats, al tipus de pel.lícules a base de cops de puny , trets, pistoles i acció.  Però a “Bridges” aconsegueix la situació, la perspectiva, el sentiment femení perfecte, de tot aquest drama.

Meryl Streep, una dona, que durant uns dies, es veu capaç de donar “rienda suelta” a la passió, que estava endormiscada en el seu interior. Ho “broda”, amb una interpretació magistral, perfecte. On busca la seva felicitat, però on encara, pesa més les imposicions socials, i es palpen les limitacions d’una mestressa de casa. Una vegada més les seves emocions, els seus desitjos, els seus somnis, no importen. No pot saltar-se les normes bàsiques d’aquesta societat. Ella ens deixa sense paraules.

 “Només ho diré una vegada, mai ho he dit abans, hi ha certeses que només es presenten una vegada a la vida”…..

Ahir la vaig tornar a veure. Mai està de més tornar a vibrar amb aquest clàssic romàntic. O serà que m’estic fent gran….

“Els vells somnis eren bons. No es van complir, però m’alegro d’haver-los tingut”.

                                                                         Robert Kinkaid

Sala de cinema Phenomena

Fa ja uns quants anys parlar d’una sala com aquesta a Barcelona, no tindria res d’especial, perquè n’hi havia d’altres de les mateixes característiques. Però avui, haver conservat una sala de barri (l’antic cinema Nàpols) i dotar-lo dels avenços tècnics més enfurismats (la web ho detalla tant pel que fa a so com a imatge) i conservar una pantalla com un camp de futbol i amb un teló, és una proesa, és una meravella.

L’equip que s’hi va atrevir, ja fa uns anys, el 2014, tenien molt clar què volien oferir, calia saber si hi hauria públic tan cinèfil i purista per emplenar un cinema d’aquestes dimensions. El temps ens ha dit que quan les coses es fan ben fetes i amb criteri, i també un cert risc, poden sortir bé. I així és. Els que hi anem perquè volem que funcioni, sempre sortim enfortits, encara més convençuts, que una pantalla gran, un só magnífic, la VOSE, un aforament ampli i còmode ens retorna al cinema que tant bé explicava el Terenci.

La programació és molt diversa, hi ha estrenes i hi ha reposicicions, cicles etc. de manera que sempre pots trobar-hi alguna peli per descobrir o per recordar.

Ben restaurat, recordant els cinemes dels anys 30, amb un personal molt eixerit, és un reclam per a aquells que vulguin que les histories els entrin per tots els sentits. Aneu-hi, s’ho mereixen, i repetireu.

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.

Minisèrie de tres capítols a FILMIN. Britànica, True Crime, amb un humor que s’ha de processar, i sobretot, està basada en fets reals, que jo no recordava, era molt petita encara, però que demostra que hi ha gent per tot, i en política encara més.

La forma com els britànics aborden els escàndols polítics és sempre alliçonadora, i en aquest cas el to de comèdia li dona un toc surrealista que no l’abandona mai, deixant a l’espectador alhora entre embadalit i desconcertat davant d’aquest personatge. Es realment meritori el treball de Matthew Macfadyen, un habitual de les sèries i pel·licules d’època britàniques, el millor Mr Darcy que Jane Austen hauria imaginat per Orgull i prejudici al cinema. El va fer realment entranyable.

Una altra sèrie recent que li és molt propera Un escándalo muy inglés del 2018 dirigida per Stephen Frears. I quan es busquen les misèries de l’aristocràcia també hi ha Un escándalo muy británico del 2021 d’Anne Sewitsky.

Pel·lícula del 2014, que va passar sense pena ni glòria, més aviat pena, que jo la vaig celebrar emocionada, a la sortida dels cinemes Balmes, ho recordo perfectament. Em van estranyar, i molt, els comentaris, però ara l’he trobada a Filmin, i en català, i l’he tornada a veure per intentar entendre, si podia, cóm la va jutjar massivament la crítica, i cóm l’havia rebut jo. I em sembla que sí, que sé per on va.

Es tracta de l’adaptació fidel d’una més que coneguda obra de teatre nórdica de finals del s. XIX d’August Strindberg, que juntament amb Ibsen varen retratar els personatges femenins sense embuts, però des de l’hemisferi nord, o sigui, protestant, i a més amb visions divergents. Aquests tres conceptes en negreta són els que intentaré comentar.

Fidel. Aquí tenim un primer escull. Liv Ullmann, la directora, sueca precisament, encara que no de naixement, agafa una obra de teatre ja clàssica i la trasllada, per mi de manera preciosista, al cinema. No dic adapta, trasllada, important. Tots sabem que el teatre te un llenguatge i el cinema un altre, i sobretot uns tempos molt diferenciats. Ella es queda amb el teatral i ho filma, ni més ni menys: pocs exteriors i diàlegs punyents, en una relació d’atracció mútua entre una aristòcrata i un criat, i on el poder serà la protagonista. Acostumats a un cinema, que fins i tot el que no és d’acció, és ressolutiu, ens costa que una càmera es planti davant d’un rostre, que no parla, però ens ho explicarà tot, si li donem temps. Aquí està el secret: cóm vivim i gestionem el temps. Ens costa l’espera.

Ja des de finals del s. XVIII aquest tipus de trames es desenvolupen de forma esporàdica. Les Amistats perilloses de Choderlos de Laclos, serien un exemple. Però a finals del XIX són habituals. Hem de recordar quatre grans novel·les del moment amb dones que pensen per si soles: Madame Bovary, Anna Karenina, La Regenta i Effi Briest. I que els novel·listes, des de tradicions diferents, volen treure els personatges femenins de la mirada del Romanticisme. I a unes les fan adúlteres, d’altres lluitadores des de la solteria i sovint, no sempre, recordem Emile Zola, des de les classes no benestants.

Nórdica. No només la narrativa agafa aquest camí, el teatre també, i Strindberg i Ibsen ho encapçalaran de forma irrevocable. Com deiem la novel·la romàntica havia fet estralls, amb un missatge en el qual elles sempre esperen. Tot els hi ve donat, la formació només domèstica, que no poden exercir i el matrimoni, evidentment. El pensament del socialisme utòpic està més que arrelat en la filosofia, no sense crítics aferrissats, i propugna el matrimoni per amor. Això representa que permet a les dones tenir poder de decissió. I aquesta decissió s’extendrà a totes les dones en general. Per això comento que Zola ho traslladarà a la dona treballadora, aquella que a la industrialització no li importa que se la consideri més feble i de segona, sempre que treballi com un home i per als homes.

A finals del segle XIX, el dramaturg noruec Henrik Ibsen va canviar totalment les regles del teatre, en instaurar un realisme que encara veiem a les obres d’avui dia. Ibsen va revolucionar els escenaris europeus i els va allunyar d’allò que s’havien convertit: un passatemps, una mera distracció contra l’avorriment. En canvi, va introduir un nou ordre de reflexió moral.

Sense personatges de conte de fades ni trames impossibles, Ibsen va entrar el públic a les cases de la gent corrent, on els burgesos amagaven els seus secrets més ben guardats. El qüestionament de l’ordre establert i els hàbits de la classe mitjana, representada amb gran realisme, van donar peu a trames que el mestre va desenvolupar amb diàlegs mordaços i cuidant els detalls meticulosament. Això li va valdre un reconeixement històric fins el nostres dies. És un assidu dels teatres. Com ho és Strindberg. Ambdòs tenen una visió del món dins de l’ètica protestant.

Protestant. Per a tots dos dramaturgs la dona és una força silenciosa. Domina psicològicament com a forma de compensació, davant de la impotència d’aconseguir un total reconeixement per part de la societat, que encara pateix un munt de prejudicis. A les seves obres podem sentir la tensió latent que resulta de la fallida entre les capacitats de la dona i la frustració de no poder-les desenvolupar en tota la seva esplendor. Aquesta força sorgeix també per la creença en l’esperit alliberador del treball.

Strindberg també reflecteix aquesta força femenina davant de l’adversitat. Però a diferència del primer, no mostra la noblesa, sinó que prefereix mostrar-nos el maquiavel·lisme i les baixes passions com els mòbils psíquics del personatge femení; a diferència d’Ibsen, la dona no és un ésser noble, sinó obscur, ple de ressentiments i capacitat de fer mal. És important la diferència perquè té un contingut alliçonador, molt propi del protestantisme.

Reflexió moral hem dit, sí i en els inicis del capitalisme, també. L’alliberament per la força del treball és una de les perseverances calvinistes que més èxit han tingut.

Tornada a veure li reconec una exigència per a molts desmesurada, jo he estat capaç, un altre cop, de deixar-me engolir per uns primers planos explicits, gràcies a dues interpretacions molt potents i a una direcció que coneix perfectament a la Senyoreta Júlia. Em sembla que els que no els hi va agradar la pel·lícula, tampoc els agradaria l’obra de teatre. Senyors, Strindberg era/és això.

As Bestas, bé, em costa començar a escriure de manera endreçada, perquè encara estic en estat d’eufòria, però la de tota la vida, no l’inventada recentment.

“Peliculón” i convindrem que ens entenem tots. I per què? Perquè té un guió de filigrana i uns diàlegs magnífics, austers i explícits alhora, dels quals en destacaria un parell, que qualsevol espectador identificarà i, el més important, l’interpelaran i cóm!

La rudesa del paisatge i de les persones en una inevitable comunió. I això també ho fan els westerns, i ho és un, de western i colosal, com ho són aquells contemporanis que potser no ho pretenen, però en essència sempre expliquen la lluita per arrelar-se a un territori. Filmada amb uns talls evidents, que potser sobten, i que en el teatre seria un canvi d’acte. Una música minimalista, que no saps que hi és fins que t’avisa. Sí, i com es tracten les bèsties, totes, més encara quan saps que és un cas real. Està plena de detalls, i els protagonistes, també formidables, descomunals, ben dirigits. Es rodona, torbadora, poderosa, és molt bona, és contemporànea, hi ha molt talent, és un gust! També que estigui filmada en tres idiomes simultanis.

Sorogoyen i el seu currículum ja impressionen, sobretot perquè ha fet películes trasbalsadores, d’això en sap molt, i ho fa sense barroquismes, lineal, explícit potser per això són tan impactants. Recordo El Reino, o Que Dios nos perdone, escruxidores. Sap treballar els temes tèrbols, però que desgraciadament ens són quotidians, i que malhauradament ens hi hem acostumat.