Categories
Cinema i sèries

Otra ronda (Druk)

La pel·lícula comença amb un joc aparentment innocent que sembla que és comú entre els adolescents danesos: un grup de nois i noies fan una cursa per trams al voltant d’un idíl·lic llac. Repartits en parelles, cada equip transporta una caixa plena de cerveses i guanya qui completi abans els trams. Quan es completa un tram, cadascú beu d’un bon glop una ampolla d’un terç (o mig litre). La competició acaba quan la caixa de cerveses de cada equip s’ha consumit. Aquest és el plantejament inicial del film. Els adults veuen amb una certa simpatia i nostàlgia les eufòries etíliques dels nois i noies.

En aquest context, quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant el seu dia a dia, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.

Al llarg de la cinta assistim a una representació coral de la relació de la societat danesa amb l’alcohol, una relació amb clarobscurs i que pot tenir moltes interpretacions. La virtut del director, i això engrandeix la pel·lícula, és no estigmatitzar ningú, descriure fets, personatges, situacions en el seu context sociocultural, molt allunyat del nostre. Al final cada espectador pot treure les seves conclusions.

Es tracta d’una producció danesa dirigida per Thomas Vinterberg a partir d’un guió del propi Vinterberg i de Tobias Lindholm. És protagonitzada per Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe. És una pel·lícula que té diversos premis (Cinema Europeu, Berlín, Sant Sebastià, BAFTA) i que ha estat nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Els premis com a tal no garanteixen res, però jo he trobat que és una molt bona pelicula que s’ha de veure.

Categories
Cinema i sèries

Nomadland

Després del col·lapse econòmic derivat de la crisi de l’any 2008-2011 que va afectar també la seva ciutat en la zona rural de Nevada, Fern (Francès McDormand), una dona vídua sense fills, al volant de la seva camioneta s’embarca en un viatge cap al mig oest nord-americà per explorar una vida fora de la societat convencional, com a nòmada moderna, de vegades en grup, de vegades en solitari.

La pel·lícula ens ensenya gent sense casa però que pot tenir llar, perquè la llar és dins de cadascú, com ho mostra el tatuatge d’una de les companyes de Fern al seu braç a l’estil del filòsof que assegurava que allà on s’estigués bé, allò era la pàtria.

Fotogrames de la pel·licula. A la part inferior dreta, fotografia de la directora Chloé Zhao (hollywoodreporter.com)

És un treball que alterna els espais interiors i exteriors amb encert; treballa la sensació de llibertat dels paisatges amb la intimitat de les caravanes de nous nòmades, a l’estil d’un western modern, o les habitacions amb molt de gust i caliu humà. Igualment, mostra d’una forma excel·lent els moments de companyonia i els de solitud; i cadascun d’ells té la virtut d’anar construint els personatges i fonamentar més la història.
A nivell interpretatiu, Frances McDomand està superba, duent a terme una gesticulació i expressivitat corporal continguda molt apropiada al tema i a la direcció de Chloé Zhao adaptant la novel·la de Jessica Bruder País nómada. La resta de l’equip interpretatiu és tan bo que no saps si actuen o són persones reals explicant i vivint la seva historia. Trobareu altres coses en aquest film: els paisatges, la fotografía, la música. No us la perdeu en la gran pantalla que sembla que torna amb nosaltres.

Categories
Cinema i sèries Música

Akelarre

Fitxa tècnica:

Títol original: Akelarre

Any: 2020

Durada: 90 min.

Direcció: Pablo Agüero

Guió: Pablo Agüero i Katell Guillou

Música: Maite Arrotajauregi i Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

Repartiment: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de l’Església, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Productora: Co-production Espanya-Argentina-França; Sorgin Films, Tita Productions, Kowalski Films, Lamia Produccions, La Fidèle Production

Gènere: drama, Segle XVII, bruixeria, feminisme

Sinopsi: País Basc, 1609. Els homes de la regió se n’han anat a la mar. Ana participa en una festa al bosc amb altres noies del poble. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per purificar la regió, les fa aturar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’Akelarre, cerimònia màgica durant la qual, suposadament, el Diable inicia a les seves servidores i s’aparella amb elles.

Premis: 2020 Premis Goya: Millor música original, millor direcció artística, millor disseny de vestuari, millor maquillatge i millors efectes especials.

Comentari

Estava llegint el magnífic dossier especial “No eren bruixes”, de la revista Sàpiens 228, de març de 2021, quan vaig recordar que feia poc que s’acabava d’estrenar la pel·lícula “Akelarre”. Vaig pensar que seria una manera de completar la lectura. En realitat, la pel·lícula no és pròpiament de gènere històric, encara que s’hagi inspirat en el relat real de l’inquisidor Pierre de Lancre, sinó que és rabiosament actual: tracta sobre la submissió de les dones en un món masclista i de la confirmació del caràcter perillós de les dones: els homes tenen por de les dones que no els tenen por.

La història és el debat dialèctic entre sis noies basques (5 de les quals són actrius no professionals), escollides entre més de 800 joves i el jutge Rostegui (Àlex Brendemühl), amb apunts i contrapunts del secretari (Daniel Fanego). La pel·lícula creix en intensitat i qualitat, a mesura que transcorre la narració.

Tot i tractar-se d’un film tenebrista, sempre hi ha un punt d’humor.  La música i el vestuaris són quelcom més que un complement. Són part de la narració i del contingut. Les noies parlen entre elles en euskera i les obliguen a parlar en castellà quan s’adrecen al jutge. Aquest ens sembla un altre encert de la pel·lícula, quan el jutge i el secretari insisteixen en el caràcter incomprensible de l’euskera. En realitat, però, és la incomprensió de les dones en general (amb independència de la seva llengua), és a elles a les qui realment no entén l’inquisidor.

El jutge inquisidor (molt ben interpretat per Àlex Brendemühl) necessita provar l’existència del sabbat de manera concloent, les sis adolescents de la vila són les candidates perfectes per poder desvetllar, per fi, amb tot detall al Rei, el desenvolupament d’aquesta reunió de bruixes per a la realització de rituals i encanteris satànics. Tota la primera part se centra en la paraula, en la possibilitat del diàleg com a camí de l’entesa. Però, per al jutge i l’inquisidor de 1609 (i actualment, també) les respostes són innecessàries perquè ja sap que, només, ell té raó i es beneficia de l’absoluta certesa. El final és un homenatge al film Thelma and Louise.

No us perdeu el Making of Oficial Akelarre Completo https://youtu.be/CspbcUQzmJY

Categories
Cinema i sèries

Burning Bush

Minisèrie: 3 episodis

Guionista: Stefán Hulík

Directora: Agnieszka Holland

Repartiment: Tatiana Pauhofavá, Jaroslava Pokorniá,, Ptr Strach

Es pot veure a: HBO

Burning Bush ens mostra la icona d’una revolució en la història recent d’Europa, sobre la immolació de Jan Palach a Praga (Txèquia), l’any 1969 per protestar contra l’ocupació soviètica. Va ser estrenada a l’any 2013 a la República Txeca i a diversos països de l’est d’Europa amb bastant èxit. Aquí ens va arribar l’any 2020.

SINOPSI

Resistència contra els soviètics. Burning Bush comença en el moment en el que Jan Palach és ruixa amb benzina i és cala foc a la Plaça Wenceslao de Praga. La història es centra  en la mort de Jan Palach com a punt de partida per explicar com el seu acte polític va ser reinterpretat per l’administració per treure-li el seu significat i que el jove no esdevingués un símbol de la resistència. Mostra les estratègies del Govern soviètic per treure valor a l’acte de protesta i la lluita del moviment estudiantil, els esforços de l’advocada de la família per preservar el missatge que volia fer arribar Jan Palach i perquè no es tergiversi la història i al mateix temps que ens mostren el dolor de la mare de que ha perdut un fill, és la part més dramàtica de una història política.

COMENTARI HISTÒRIC

Al gener de 1968 Alexander Dubcek, líder del Partit Comunista de Txecoslovàquia, va promoure una sèrie de reformes democràtiques “socialisme amb rostre humà”, mesures com legalització de partits polítics i sindicats, llibertat de premsa. Aquets procés liberalitzador va ser conegut com La Primavera de Praga. Això no va agradar al govern soviètic de Leonid Brézhnev. A l’agost de 1968 la URSS va mobilitzat a més de 600.000 soldats i va envair Txecoslovàquia, Dubcek va ser detingut. La població no es va resignar i va sortir al carrer amb una onada de protestes, resultat :un balanç de 72 morts i més de 700 ferits. Va ser el 16 de gener de 1969 quan Jan Palach, estudiant universitari, es va immolà. Va morir 3 dies després a l’hospital. El seu acte es va convertir en un símbol de la resistència txeca enfront del control soviètic.

La figura de Jan Palach va se la icona per al procés pacífic de la Revolució de Vellut, vint anys després de la seva immolació,  que va acabar amb la fi de l’ocupació soviètica, l’any 1991.

CRÍTICA DE LA SÈRIE

És una crònica minuciosa del control d’un acte polític de conseqüències profundes, on es veu la manipulació del govern, amb un judici totalment preparat, i la ràbia i la impotència de la defensa, on el veredicte ja estava escrit.

Amb un repartiment de bons actors , una molt bona direcció i una excel·lent ambientació grisa i trista.

Recomanable aquesta sèrie de temàtica històrica i ben documentada.

Categories
Cinema i sèries

La cançó dels noms oblidats

Director:  François Girard

A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.

Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.

Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.

El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.

Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.

Es pot veure a Netflix i a Fimaffinity.

Categories
Cinema i sèries

L’excavació

Director: Simon Stone

Basada en la història real d’una troballa arqueològica, en la que s’entrellacen una subtrama romàntica, que juga amb els sentiments i les emocions de cada un dels seus protagonistes. La relació, que neix de l’amistat i o de la necessitat de connectar vides marcades per situacions dispars, on el director marca molt bé com mesura la relació entre els dos principals protagonistes. L’Edith i en Basil (Carey Mulligan I Ralph Fiennes), alhora barreja intel.ligentment la resta de personatges, en situacions i vivències que no tenen cap correlació amb el tema principal de la pel.lícula. Juga amb les vides quotidianes i les emocions, exposant relacions i situacions desiguals i ens situa en els inicis de la II Guerra Mundial.

Es tracta d’una pel.lícula acceptable on aprofundeix amb gran subtilesa en la interpretació de tots els seus protagonistes, on cada un dels personatges han de “desenterrar o enterrar” quelcom d’ells mateixos.

Gran fotografia i vestuari.

Es pot veure a Netflix.

Categories
Cinema i sèries

Las Uvas de la Ira

(The grapes of wrath)

Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939.  – Autor, també, de  Ratones y hombres, La perla i Al Este del Edén

John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.

Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.

La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.

Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.

Els milers de persones que  travessant la famosa ruta 66, per efectuar  centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la  Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.

Sinopsis:

Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.

Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.

                                         Resum i comentari:

Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va  des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare  (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.

El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.

El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.

És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al  Mediterrani.

S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.

Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.

John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.

 La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).

El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.

El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España”  un poder tan crític  i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.

Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.

En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…

– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.

– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”

Categories
Cinema i sèries

Una certa cronologia

N’hi ha moltes més, segur, però desprès d’haver vist a Netflix Operación final del 2018, sobre la ‘caça’ d’Eichmann a l’Argentina pel Mossad israelià, crec que es pot establir una cronologia amb les altres dues que proposo, i que ja tenen uns anys, però que al seu moment vaig aplaudir molt: El caso Fritz Bauer del 2015 a Filmin i La conspiración del silencio del 2014 a Filmin. A totes s’explora quina va ser la resposta d’Alemania amb els nazis vius no jutjats a Nuremberg, i que havien aconseguit amagar-se sota noves identitats al propi país o a d’altres.

Qui m’ha fet pensar en aquesta relació és el fiscal Fritz Bauer, que apareix a les tres pel.lícules, i que va iniciar la cerca i captura d’Eichmann, encara que va tenir que cedir el protagonisme al Mossad, per la falta d’implicació de la justícia alemanya. El mateix que li passa al fiscal que decobreix durant els anys 60 cóm han estat ‘reinsertats’ antics càrrecs nazis a la vida pública de l’Alemania de postguerra, o cóm es nega el coneixement dels crims de guerra a la població.

Tres pel.lícules de les que destacaria el seu caràcter emminentment didàctic. Com ho és que els joves alemanys estiguin obligats a visitar antics camps de concentració. Se’n diu tenir memòria, millor que les cues de pansa és afrontar-la i difondre-la, tan senzill i tan alliçonador. Negar-ho pot ser sinònim de reiteració.

Categories
Cinema i sèries

Antidisturbios

La trama ve esquitxada de molta inquietud, l’acció està ben dosificada en el desnonament de l’inici, o en aquest partit de futbol que cal vigilar. Frustracions en les seves llars, garitos amb molt “chunda chunda” i poca llum. Molt poc espai en què respirar aire pur. Normal que es protegeixin en aquesta frase que comenta Úbeda al seu nou company:  : “Tu le pones un poquito de chulería a todo lo que hagas y así todo es más fácil”.

Sinopsis:

Sis antiavalots executen un problemátic desnonament al centre de Madrid, però el desallotjamnet es complica i passa una tragédia. Un equip d’Afers Interns de la Policia serà l’encarregat d’investigar els fets, davant dels quals els sis policies podrien enfrontar.se a una acusació de greus conseqüències. El grup d’agents busca una sortida pel seu compte, complicant encara més la situació. La jove Laia Urquijo, una de les agents d’Afers Interns, s’obsessiona amb el cas i comença a investigar, descobrint a poc a poc molt més del que mai hagués imaginat.

Protagonistes:

La patrulla d’Antiavalots està formada per un repartiment d’excepció :

Hovik Keuchkerian, Alex García, Raúl Arévalo, Roberto Álamo, Patrick Criado i Raúl Prieto són els cridats a mantenir la calma i prevenir l’ordre públic.

I l’excepcional Vicky Luengo la que els vigila.

Els directors:

Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen han omplert aquest buit pendent:

els despullen del casc, les porres i els escuts de protecció i mostren el que hi ha sota.

Algunes de les critiques:

  • “La serie Antisturbios es una auténtica BASURA.
  • La policia se siente injuriada. Es muy mala imagen para el cuerpo.
  • La serie Antidisturbios está muy alejada de la realidad: no son drogadictos, no son agresivos, son personas normales. Son defensores del orden constitucional. Son una unidad de élite de la Policia Nacional, reconocida internacionalmente.”
  • El fet curios és que aquests missatge d’JUPOL i SUP potser han aconseguit just tot el contrari al que pretenien, ja que no són poques les persones que l’han aprofitat per assenyalar que no hi ha millor motiu que aquest per veure.la, fins i tot encara que prèviament no estiguessis interessat en fer.ho.
  • La veritat que no tenia intenció però em picava la curiositat. He vist dos capítols de la sèrie de Movistar, Antiavalots. La sèrie es basa en estereotips clàssics del que són aquesta classe de policies. Per descomtat tots dolents.
  • Una barreja de neonazis, agressius que els agrada posar.se ratlles de cocaïna al bany d’un bar i colpejar persones.

Vista la temporada d’Antiavalots:

  • No és una sèrie, és un documental.
  • Aneu més enllá del títol i de la temática aparent.
  • És del millor en sèries que he vist mai.
  • Totes i tots estan molt bé però el paper de Vicky Luengo és superlatiu
  • Cal mirar.la sí o sí.

Comentaris:

La societat: aquesta que és misògina, homòfoba, plena de perjudicis i amb molta frustació en el seu interior per la pressió que dóna la vida.

La trama de corrupció policial i judicial inspirada en la realitat que aflora en “Antiavalots” rep gran atenció en tots els cercles socials on tothom vol tenir opinió.

Una de les millors sèries policíaques dels últims anys, cosa rara per el tema que tracten i als personatges a quals interpreten.

Descripció i interpretació dels actors estupenda.

Nominada a diversos premis, i molt aplaudida per la crítica, a excepció dels sindicats policials.

S’endinsa dintre de les misèries, inseguretats, pors, prepotència, vocabulari, cultura, pensaments, fatxenderia, anèctotes de batalletes, violència, corruptela, garrotades, pressions dels comandaments dels familiars inclús dels companys, ordres escabroses. En definitiva … comportaments plens de penúries, fustracions, escenes plenes de perjudicis, de frases fetes de noveles barates policíaques, famílies i llars trencades, racons amb poca llum, drogues, incultura, aillament i solitud…

L’engranatge del sistema no té totes les peses ajustades com per tenir una policia solida i coherent. Aquí els directors comencen a revisar aquestes deficiències, mecanismes i penúries. Escenes i fets, fins ara impensables, en series policíaques espanyoles.

Seqüèncias i escenes impactants:

– La primera escena familar on el pare fa trampes al joc.

– Les imatges colpidores del desnonament.

– El sopar, dins del restaurant,  amb tots els integrans de la patrulla i el que allí es diu i es pensa.

 – Personatges actuals, com els de les clavagueres “del Estado”

 – Les escenes del Santiago Bernabeu.

 – I per descomptat, l’escena i fotograma final de la pel.lícula….. (????)

Saben mantenir la incertesa sense que decaigui l’interès, envoltada de molta tensió. “Una serie muy fuerte y excitante”

…. gens còmode pel cos de “ la policia nacional”.

Molt recomanable de veure i comentar. L’he trobat més interessant que “Line of Duty”.

 

Remenber …… ????

l’1 de Febrer de 1976 ……

Categories
Cinema i sèries

Line of Duty


Thriller policíac que investiga la lluita contra la corrupció interna del cos de policia, on cada capítol t’atrapa i el que vols és continuar veient-los sense aturades. Manté un ritme àgil i frenètic, tot i tenir aspectes força inversemblants, i un temps bastant pausat entre capítols.

La crítica la considera una obra excel·lent de gran enginy i un tan especial, sent una de les millors sèries angleses policíaques. Cada temporada consta d’una trama diferent però amb un fil conductor continuista.

Actualment consta de cinc temporades, quatre a Netflix i la sisena està en marxa. Produïda per la BBC i Jed Mercuri com a guionista. Aquest és un dels creadors televisius més rellevants del moment, i ens mostra la seva capacitat de mantenir el suspens, l’ambigüitat, el nerviosisme i l’adrenalina al màxim, a més dels trepidants interrogatoris.

A cada temporada, l’AC12 (unitat anticorrupció), hi ha un moment on la investigació és torça i tothom és sospitós. Ningú està exempt de culpabilitat, posant en tela de judici tot l’equip. Com ho fan? Provocant dubtes, contradiccions i indignació i donant peu a tota mena de sospites, amenaces i conflictes. No existeixen els bons i els dolents, sinó una abundant mostra de grisos.

Crec que és una sèrie diferent d’altres del seu mateix gènere, addictiva trepidant i molt recomanable de veure….

Els actors principals de l’AC12, no són herois, sinó funcionaris on també mostren que s’equivoquen i que tracten de fer la seva feina el millor possible, per mostrar la corrupció interna, els abusos dels seus caps i dels polítics. Així i tot cap dels tres personatges, no són ni molt menys innocents…..

Martin Compston com el detectiu Steve Arnott. Vicky McClure com la detectiu Kate Fleming i Adrian Dunbar en el paper de cap anticorrupció Ted Hastings.