Categories
Cinema i sèries

La Caduta Degli Dei

Un clàssic….

De Luchino Visconti – pel.lícula de 1969

Pel.lícula de dues hores i mitja de durada amb: Dick Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem,  Helmut Berger i Reinhard Kolldehoff

Sinopsis:

Història de la família Essenbeck de l’alta burgesia teutona, propietària d’una de les més importants empreses de l’acer, ens narra els darrers dies de la República de Weimar, els fets que van des de l’incendi del Reichstag -23 de febrer de 1933- fins a la brutal purga política de “La nit dels gabinets llargs” -30 de juny de 1934, ….   L’amenaça per la fulgurant pujada del nacionalsocialisme, la potent empresa familiar pretén augmentar el seu negoci cooperant amb l’ascens del prometedor partit nazi.

L’opulenta saga familiar Essenbeck, celebra l’aniversari del patriarca aristocràtic alemany i fervent opositor de Hitler. A la celebració hi assisteixen un parent i general de la SS, Aschenbach; un directiu de l’empresa, Friedrich, que manté relacions amb Sophie vídua del primogènit, mort durant la gran guerra, així com altres fills, néts i familiars. Durant el sopar, que és interromput per la notícia de l’incendi del Reichstag, el baró substitueix al vicepresident de la companya, Herbert per Konstantin un altre net i oficial de la SA.

El noble aristòcrata és trobat mort i culpen a Herbert de l’assassinat, que ha d’escapar. La Gestapo detén la seva esposa i filles que traslladen a un camp de concentració.

Aquí comença l’enrenou i la lluita pel control de l’empresa: Friedrich ambiciós i prestigiós empresari, pretendent de Sophie; Konstantin membre de la SA i partícip de l’orgia homosexual de la coneguda “nit dels gabinets llargs”; Martin fill de Sophie únic descendent directe del baró, degenerat, arrogant, amoral, assassí i pedòfil; Aschenbach general de la SS, no pot consentir que un membre de la SA, s’apoderi de la siderúrgia i pressiona a Martin i a Sophie, perquè l’hereu directe i màxim accionista prengui possessió i el control.

Al final el poder queda supeditat a la voluntat del règim nazi.

La posició a adoptar davant la pujada al poder del nacionalsocialisme i la crònica successòria familiar, rere l’assassinat del patriarca de la família és el fil conductor a seguir per la lluita del partit nazi per assumir la direcció, el control i el poder de l’empresa.

 Comentari:

Un règim en plena efervescència, estricte tan a favor de la raça ària, la depravació, el vici i l’autoritarisme.

Nobles i refinats cobdiciosos embrancats en una despietada lluita de poder.

Comportaments molt execrables, on es recrea molt en la depravació, l’excés de l’homosexualitat, el vici, l’assassinat, la violació, l’incest i la pedofília…

El nazisme busca aliats en el món més poderós dintre de la gran indústria alemanya, rere el fons de la IGM.

El desordre mental de cada personatge que pensa de forma individual per posicionar-se en el seu món i ostentar el poder, dintre de la família, de l’empresa, del partit o dins del món on es mogui. La descomposició ètica i moral del nazisme.

L’estat és funcional o l’estat és repressor ?

La descomposició accionarial de la família pel poder de l’empresa que finalment passa a poder dels nazis.

Pacte entre l’oligarquia alemanya, la indústria i el poder feudal agrícola, no hi va haver cap revolució industrial, és un traspàs funcional dintre d’Alemanya.

És l’inici de la decadència familiar, on els descendents amenaçats per l’auge del poder nazi, entren en una tràgica lluita punyent d’uns contra els altres.

El director:

Visconti analitza les interioritats del règim nazi, mitjançant l’anàlisi de cada un dels personatges, que acaba amb qualsevol rastre de possible llibertat, i dissecciona sense por de forma directa l’Alemanya d’abans de l’inici de la IIGM. Mostra que mai es va superar la derrota de la IGM, la desmoralització de la classe conservadora davant els nazis, que en cap moment el va acceptar, però que mai el va combatre, ni va posar cap mena de resistència.

Un totalitarisme, amb diàlegs molt contundents.

Experimenta amb la por, l’ambició, l’actitud, la dialèctica del pensament, la desconfiança d’uns envers els altres membres de la mateixa família. Una societat perversa, patològica, malalta dels mecanismes psicològics, biològics, genètics i socials, com van sucumbint dintre de la societat alemanya, …. el seu càncer de la venalitat del mal, les ordres van de dalt a baix, cauen en cascada, no es discuteixen,…. on es desencadena en sexe, poder i violència.

No és el complexe d’Èdip, és l’antièdip. L’Èdip grec s’avergonyeix dels seus actes, es treu els ulls. Aquí després de l’incest i de matar la mare i el padrastre, no sols no es penedeix sinó tot al contrari, fa gala del poder adquirit, a través del sexe accedeix al poder amb violència, sols per ego personal.

El nazisme en si, és la censura, l’eutanàsia, la transsexualitat, el crim, l’assassinat, la crema de llibres, la depravació, la mort, la ruptura de l’esquema mental, la fi de l’individu, la fi de la privacitat. El sistema de l’estat sobre l’espècie, sobre l’individu, trenca amb la família, amb l’estructura d’estat, està dominant el poder de l’amo sobre l’esclau.

“Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania el 30 de enero de 1933. Sin perder tiempo los dirigentes nazis desarrollaron una actividad frenética para consolidar su poder. El 4 de febrero, un decreto para la protección del pueblo alemán restringió los derechos de la prensa y autorizó a la policía a prohibir reuniones y manifestaciones. Después, presionaron al presidente Hindenburg para que convocara elecciones anticipadas el 5 de marzo. En plena campaña electoral, llena de irregularidades y coacciones, la sede del parlamento alemán fue destruida por las llamas. Era la noche del 27 de febrero.”

Conseqüències de la purga:

Després de la magnitud considerable d’assassinats, i ser impossible mantenir-lo en secret, Hitler com garant de la tradició prussiana i interessat a presentar la massacre com una actuació legal, va aprovar un decret, el 3 de juliol 1934, que deia: “las medidas tomadas el 30 de junio, el 1 y el 2 de julio para evitar asaltos traicioneros son legales como actos de autodefensa por parte del Estado”.

El 13 de  juliol de 1934, Hitler justifica la purga en un discurs retransmès a nivell en àmbit nacional a l’exèrcit i al poble alemany, en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d’evitar una revolució.

“Si cualquier persona me reprueba y me pide porque no fui a los tribubales de justicia, entonces todo lo que puedo decir es esto:

En esta hora yo era responsable de la suerte de la nación alemana, así que me convertí en el juez supremo del pueblo alemán. Di la orden de disparar a los cabecillas de esta traición y además di orden de cauterizar la carne cruda de las úlceras de los pozos envenenados de nuestra vida doméstica para permitir a la nación conocer que su existencia, la cual depende de su orden interno y su seguridad, no puede ser amenazada con impunidad por nadie. Y hacer saber que en el tiempo venidero, si alguien levanta su mano para golpear al Estado, la muerte será su premio”.

El partit nazi es radicalitza i es desfà dels seus opositors interns i inicia la persecució del col-lectiu gai rere l’execució d’Ernst Röhn, cap de la SA i homosexual reconegut. La idiologia del partit nacionalsocialista propugna la supremacia de la raça ària.

Unfortunately it’s the same as years ago.

It’s nothing has changed in centuries.

But ours people no surrender !!!! 

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Cinema i sèries

Otra ronda (Druk)

La pel·lícula comença amb un joc aparentment innocent que sembla que és comú entre els adolescents danesos: un grup de nois i noies fan una cursa per trams al voltant d’un idíl·lic llac. Repartits en parelles, cada equip transporta una caixa plena de cerveses i guanya qui completi abans els trams. Quan es completa un tram, cadascú beu d’un bon glop una ampolla d’un terç (o mig litre). La competició acaba quan la caixa de cerveses de cada equip s’ha consumit. Aquest és el plantejament inicial del film. Els adults veuen amb una certa simpatia i nostàlgia les eufòries etíliques dels nois i noies.

En aquest context, quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant el seu dia a dia, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.

Al llarg de la cinta assistim a una representació coral de la relació de la societat danesa amb l’alcohol, una relació amb clarobscurs i que pot tenir moltes interpretacions. La virtut del director, i això engrandeix la pel·lícula, és no estigmatitzar ningú, descriure fets, personatges, situacions en el seu context sociocultural, molt allunyat del nostre. Al final cada espectador pot treure les seves conclusions.

Es tracta d’una producció danesa dirigida per Thomas Vinterberg a partir d’un guió del propi Vinterberg i de Tobias Lindholm. És protagonitzada per Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe. És una pel·lícula que té diversos premis (Cinema Europeu, Berlín, Sant Sebastià, BAFTA) i que ha estat nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Els premis com a tal no garanteixen res, però jo he trobat que és una molt bona pelicula que s’ha de veure.

Categories
Cinema i sèries

Nomadland

Després del col·lapse econòmic derivat de la crisi de l’any 2008-2011 que va afectar també la seva ciutat en la zona rural de Nevada, Fern (Francès McDormand), una dona vídua sense fills, al volant de la seva camioneta s’embarca en un viatge cap al mig oest nord-americà per explorar una vida fora de la societat convencional, com a nòmada moderna, de vegades en grup, de vegades en solitari.

La pel·lícula ens ensenya gent sense casa però que pot tenir llar, perquè la llar és dins de cadascú, com ho mostra el tatuatge d’una de les companyes de Fern al seu braç a l’estil del filòsof que assegurava que allà on s’estigués bé, allò era la pàtria.

Fotogrames de la pel·licula. A la part inferior dreta, fotografia de la directora Chloé Zhao (hollywoodreporter.com)

És un treball que alterna els espais interiors i exteriors amb encert; treballa la sensació de llibertat dels paisatges amb la intimitat de les caravanes de nous nòmades, a l’estil d’un western modern, o les habitacions amb molt de gust i caliu humà. Igualment, mostra d’una forma excel·lent els moments de companyonia i els de solitud; i cadascun d’ells té la virtut d’anar construint els personatges i fonamentar més la història.
A nivell interpretatiu, Frances McDomand està superba, duent a terme una gesticulació i expressivitat corporal continguda molt apropiada al tema i a la direcció de Chloé Zhao adaptant la novel·la de Jessica Bruder País nómada. La resta de l’equip interpretatiu és tan bo que no saps si actuen o són persones reals explicant i vivint la seva historia. Trobareu altres coses en aquest film: els paisatges, la fotografía, la música. No us la perdeu en la gran pantalla que sembla que torna amb nosaltres.

Categories
Cinema i sèries Música

Akelarre

Fitxa tècnica:

Títol original: Akelarre

Any: 2020

Durada: 90 min.

Direcció: Pablo Agüero

Guió: Pablo Agüero i Katell Guillou

Música: Maite Arrotajauregi i Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

Repartiment: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de l’Església, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Productora: Co-production Espanya-Argentina-França; Sorgin Films, Tita Productions, Kowalski Films, Lamia Produccions, La Fidèle Production

Gènere: drama, Segle XVII, bruixeria, feminisme

Sinopsi: País Basc, 1609. Els homes de la regió se n’han anat a la mar. Ana participa en una festa al bosc amb altres noies del poble. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per purificar la regió, les fa aturar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’Akelarre, cerimònia màgica durant la qual, suposadament, el Diable inicia a les seves servidores i s’aparella amb elles.

Premis: 2020 Premis Goya: Millor música original, millor direcció artística, millor disseny de vestuari, millor maquillatge i millors efectes especials.

Comentari

Estava llegint el magnífic dossier especial “No eren bruixes”, de la revista Sàpiens 228, de març de 2021, quan vaig recordar que feia poc que s’acabava d’estrenar la pel·lícula “Akelarre”. Vaig pensar que seria una manera de completar la lectura. En realitat, la pel·lícula no és pròpiament de gènere històric, encara que s’hagi inspirat en el relat real de l’inquisidor Pierre de Lancre, sinó que és rabiosament actual: tracta sobre la submissió de les dones en un món masclista i de la confirmació del caràcter perillós de les dones: els homes tenen por de les dones que no els tenen por.

La història és el debat dialèctic entre sis noies basques (5 de les quals són actrius no professionals), escollides entre més de 800 joves i el jutge Rostegui (Àlex Brendemühl), amb apunts i contrapunts del secretari (Daniel Fanego). La pel·lícula creix en intensitat i qualitat, a mesura que transcorre la narració.

Tot i tractar-se d’un film tenebrista, sempre hi ha un punt d’humor.  La música i el vestuaris són quelcom més que un complement. Són part de la narració i del contingut. Les noies parlen entre elles en euskera i les obliguen a parlar en castellà quan s’adrecen al jutge. Aquest ens sembla un altre encert de la pel·lícula, quan el jutge i el secretari insisteixen en el caràcter incomprensible de l’euskera. En realitat, però, és la incomprensió de les dones en general (amb independència de la seva llengua), és a elles a les qui realment no entén l’inquisidor.

El jutge inquisidor (molt ben interpretat per Àlex Brendemühl) necessita provar l’existència del sabbat de manera concloent, les sis adolescents de la vila són les candidates perfectes per poder desvetllar, per fi, amb tot detall al Rei, el desenvolupament d’aquesta reunió de bruixes per a la realització de rituals i encanteris satànics. Tota la primera part se centra en la paraula, en la possibilitat del diàleg com a camí de l’entesa. Però, per al jutge i l’inquisidor de 1609 (i actualment, també) les respostes són innecessàries perquè ja sap que, només, ell té raó i es beneficia de l’absoluta certesa. El final és un homenatge al film Thelma and Louise.

No us perdeu el Making of Oficial Akelarre Completo https://youtu.be/CspbcUQzmJY

Categories
Cinema i sèries

Burning Bush

Minisèrie: 3 episodis

Guionista: Stefán Hulík

Directora: Agnieszka Holland

Repartiment: Tatiana Pauhofavá, Jaroslava Pokorniá,, Ptr Strach

Es pot veure a: HBO

Burning Bush ens mostra la icona d’una revolució en la història recent d’Europa, sobre la immolació de Jan Palach a Praga (Txèquia), l’any 1969 per protestar contra l’ocupació soviètica. Va ser estrenada a l’any 2013 a la República Txeca i a diversos països de l’est d’Europa amb bastant èxit. Aquí ens va arribar l’any 2020.

SINOPSI

Resistència contra els soviètics. Burning Bush comença en el moment en el que Jan Palach és ruixa amb benzina i és cala foc a la Plaça Wenceslao de Praga. La història es centra  en la mort de Jan Palach com a punt de partida per explicar com el seu acte polític va ser reinterpretat per l’administració per treure-li el seu significat i que el jove no esdevingués un símbol de la resistència. Mostra les estratègies del Govern soviètic per treure valor a l’acte de protesta i la lluita del moviment estudiantil, els esforços de l’advocada de la família per preservar el missatge que volia fer arribar Jan Palach i perquè no es tergiversi la història i al mateix temps que ens mostren el dolor de la mare de que ha perdut un fill, és la part més dramàtica de una història política.

COMENTARI HISTÒRIC

Al gener de 1968 Alexander Dubcek, líder del Partit Comunista de Txecoslovàquia, va promoure una sèrie de reformes democràtiques “socialisme amb rostre humà”, mesures com legalització de partits polítics i sindicats, llibertat de premsa. Aquets procés liberalitzador va ser conegut com La Primavera de Praga. Això no va agradar al govern soviètic de Leonid Brézhnev. A l’agost de 1968 la URSS va mobilitzat a més de 600.000 soldats i va envair Txecoslovàquia, Dubcek va ser detingut. La població no es va resignar i va sortir al carrer amb una onada de protestes, resultat :un balanç de 72 morts i més de 700 ferits. Va ser el 16 de gener de 1969 quan Jan Palach, estudiant universitari, es va immolà. Va morir 3 dies després a l’hospital. El seu acte es va convertir en un símbol de la resistència txeca enfront del control soviètic.

La figura de Jan Palach va se la icona per al procés pacífic de la Revolució de Vellut, vint anys després de la seva immolació,  que va acabar amb la fi de l’ocupació soviètica, l’any 1991.

CRÍTICA DE LA SÈRIE

És una crònica minuciosa del control d’un acte polític de conseqüències profundes, on es veu la manipulació del govern, amb un judici totalment preparat, i la ràbia i la impotència de la defensa, on el veredicte ja estava escrit.

Amb un repartiment de bons actors , una molt bona direcció i una excel·lent ambientació grisa i trista.

Recomanable aquesta sèrie de temàtica històrica i ben documentada.

Categories
Cinema i sèries

La cançó dels noms oblidats

Director:  François Girard

A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.

Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.

Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.

El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.

Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.

Es pot veure a Netflix i a Fimaffinity.

Categories
Cinema i sèries

L’excavació

Director: Simon Stone

Basada en la història real d’una troballa arqueològica, en la que s’entrellacen una subtrama romàntica, que juga amb els sentiments i les emocions de cada un dels seus protagonistes. La relació, que neix de l’amistat i o de la necessitat de connectar vides marcades per situacions dispars, on el director marca molt bé com mesura la relació entre els dos principals protagonistes. L’Edith i en Basil (Carey Mulligan I Ralph Fiennes), alhora barreja intel.ligentment la resta de personatges, en situacions i vivències que no tenen cap correlació amb el tema principal de la pel.lícula. Juga amb les vides quotidianes i les emocions, exposant relacions i situacions desiguals i ens situa en els inicis de la II Guerra Mundial.

Es tracta d’una pel.lícula acceptable on aprofundeix amb gran subtilesa en la interpretació de tots els seus protagonistes, on cada un dels personatges han de “desenterrar o enterrar” quelcom d’ells mateixos.

Gran fotografia i vestuari.

Es pot veure a Netflix.

Categories
Cinema i sèries

Las Uvas de la Ira

(The grapes of wrath)

Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939.  – Autor, també, de  Ratones y hombres, La perla i Al Este del Edén

John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.

Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.

La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.

Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.

Els milers de persones que  travessant la famosa ruta 66, per efectuar  centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la  Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.

Sinopsis:

Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.

Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.

                                         Resum i comentari:

Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va  des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare  (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.

El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.

El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.

És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al  Mediterrani.

S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.

Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.

John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.

 La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).

El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.

El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España”  un poder tan crític  i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.

Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.

En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…

– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.

– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”

Categories
Cinema i sèries

Una certa cronologia

N’hi ha moltes més, segur, però desprès d’haver vist a Netflix Operación final del 2018, sobre la ‘caça’ d’Eichmann a l’Argentina pel Mossad israelià, crec que es pot establir una cronologia amb les altres dues que proposo, i que ja tenen uns anys, però que al seu moment vaig aplaudir molt: El caso Fritz Bauer del 2015 a Filmin i La conspiración del silencio del 2014 a Filmin. A totes s’explora quina va ser la resposta d’Alemania amb els nazis vius no jutjats a Nuremberg, i que havien aconseguit amagar-se sota noves identitats al propi país o a d’altres.

Qui m’ha fet pensar en aquesta relació és el fiscal Fritz Bauer, que apareix a les tres pel.lícules, i que va iniciar la cerca i captura d’Eichmann, encara que va tenir que cedir el protagonisme al Mossad, per la falta d’implicació de la justícia alemanya. El mateix que li passa al fiscal que decobreix durant els anys 60 cóm han estat ‘reinsertats’ antics càrrecs nazis a la vida pública de l’Alemania de postguerra, o cóm es nega el coneixement dels crims de guerra a la població.

Tres pel.lícules de les que destacaria el seu caràcter emminentment didàctic. Com ho és que els joves alemanys estiguin obligats a visitar antics camps de concentració. Se’n diu tenir memòria, millor que les cues de pansa és afrontar-la i difondre-la, tan senzill i tan alliçonador. Negar-ho pot ser sinònim de reiteració.