Categories
Cinema i sèries

Gambito de Dama

Gambito de dama (The Queen’s Gambit) és una minisèrie de 7 capítols. Està basada en la novel·la de Walter Tevis, del mateix nom, publicada al 1983 Va ser creada per Scott Frank i Allan Scott i Netflix la va estrenar el 23 d’octubre del 2020. ​El nom de la sèrie el determina el nom d’una jugada d’apertura d’escacs (gambito de dama).

Sinopsi:

La sèrie està ambientada a Kentucky (EEUU), als anys 60. En plena Guerra Freda, la jove Beth Harmon (Anya Taylor-Joy) és una orfa amb una aptitud prodigiosa pels escacs, joc al qual s’inicia jugant partides amb el conserge de l’orfanat.

Escena de la serie 'Gambito de Dama' en la que Beth Harmon se inicia en el ajedrez. (Netflix)
Escena en la que Beth Harmon s’inicia en el món dels escacs. (Netflix)

Després dels seus inicis en concursos locals i estatals i de la seva lluita contra una adicció a les drogues i a l’alcohol, veurem com la protagonista tracta de convertir-se en la millor jugadora del món.

Comentari:

No cal ser un expert en el món dels escacs per gaudir de la sèrie. L’expressivitat i el magnetisme de la protagonista aconsegueixen que la trama ens atrapi durant les partides que veiem disputar-se. Seguim amb interès les diferents tribulacions i entrebancs als que ha de fer front una dona en un món majoritàriament masculí com és el món dels escacs.

Beth Harmon le aguanta la mirada a un oponente en una escena de 'Gambito de Dama'. (Netflix)

La protagonista també ha de fer front a la seva relació amb una inestable mare d’adopció. No tindrá un camí fàcil, sovint haurà de fer front a la solitud del corredor de fons i intentar no perdre el rumb cap el que és la seva obsessió i la seva raó de viure: el joc dels escacs.

Gran fotografia i gran interpretació. Totalment recomanable.

Beth Harmon se imagina una partida de ajedrez en el techo del orfanato. (Netflix)
Beth Harmon s’imagina una partida d’escacs als sostre de l’orfanat. (Netflix)

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus

Weimar, l’efímer que resisteix

Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.

La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.

Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.

En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.

Categories
Cinema i sèries

Regreso a Hope Gap

bcnfilmfest.com

Ahir dijous 29 d’octubre va ser un dia trist pels aficionats al cinema. Ha començat un nou tancament de sales motivat pel control de la pandèmia que segurament ens deixarà sense accés a les projeccions durant un temps indeterminat. Vàrem aprofitar per anar al cinema per darrera vegada, no sé fins quan. La pel·lícula no ens va decebre; al contrari vàrem passar una molt bona estona de cinema.

El director William Nicholson és també autor del guió que te molts components autobiogràfics ja que explica la seva història personal com a fill d’uns pares a l’inici de la vellesa que decideixen acabar la seva relació. La direcció és plana sense estridències, però molt ben resolta. La història explica la relació d’una parella sexagenària que viu a Seaford, un poblet al sud d’Anglaterra situat al peu del monumental penya-segat de Hope Gap. Edward (Bill Nighy) després de prop de 30 anys de matrimoni decideix deixar la seva dona Grace (Annette Benning). El fill en comú (Josh O’Connor) rep la notícia a través de son pare en una visita de cap de setmana; afrontarà i intentarà mediar en la pèrdua de referents que per ell representa la separació dels pares.

bcnfilmfest.com

Bill Nighy i Annette Benning mostren molt ofici en aquesta història lenta i pausada que té com a referent continu els paisatges blancs i majestuosos dels penya-segats de Hope Gap. Quan els cines reobrin, aquesta és una de les diverses pel·lícules de la cartellera que cal veure.

Categories
Cinema i sèries

La creació al cinema

L’any 1995 tot el món va celebrar el centenari del naixement del cinema. Aquí, va ser el CCCB qui li va dedicar una immensa exposició, en contingut i en ambició, que va fer les delícies dels milers de visitants que la vam gaudir més d’una vegada.

Art de masses amb un potencial poderosíssim, ha arribat a considerar-se un entreteniment més, sovint sense recordar no només la seva història cronològica, sinó la més important, la tècnica. La quantitat d’investigació i de reptes que hi ha darrera del que avui ens ‘distreu’ durant un parell d’hores.

Aquesta sèrie que presento de Filmin ho qualifica d’odissea, i l’enfocament és, pel gran públic, completament nou. Naturalment que seguim un fil cronològic, però no per parlar dels actors i actrius, ni tan sols només dels directors, sinó de projectes, d’idees, de reptes, d’indústria, de la relació amb les altres arts del moment, dels desafiaments que les seves pròpies audàcies els preparen. És molt més que interessant, és una lliçó sobre el talent en majúscules. No us la perdeu.

Categories
Cinema i sèries

Chicago Seven

És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs.
Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata.
Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials.
És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.

La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim.
Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.

Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:

  • “El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
  •  “Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
  • Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.

L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!

Categories
Cinema i sèries

Silencio roto

Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.

L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.

Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.

Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….

Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben…  El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…

L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula.  El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.

Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.

En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.

Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….

La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….

Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.

La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”,  “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.

La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.

No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.

En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.

Texte e imatges: José Etxegoien

A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”

També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar

Art i memòria Francesc Abad, Camp de la Bota

L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.

És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.

Ni oblit ni perdó !

Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.  

 Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta”  Frau Kolau !!!.  Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!

El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.

Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….

Es pot veure a Netfix

Categories
Cinema i sèries

El silencio de otros


Any: 2018
Durada: 95 min.
Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Guió: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Música: Leonardo Heiblum i Jacobo Lieberman
Fotografia: Almudena Carracedo
Repartiment: Dotzenes de testimonis i de víctimes del franquisme
Productora: Coproducció España, Estados Unidos, Francia i Canadá; Semilla Verde Productions, Lucernam Films, American Documentary POV, Independent Television Service, Latino Public Broadcasting (LPB), El Deseo
Sinopsi: El silencio de otros és un documental que revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim del general Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen l’anomenada “querella argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El meu comentari
Qui més qui menys hem vist algun documental sobre la Guerra civil i el franquisme. De fet és un gènere amb força predicament. Hem localitzat almenys un centenar de títols des que en 1963 Mourir à Madrid, dirigida per Frédéric Rossif, inicià aquesta temàtica documental. Vegeu la nostra llista amb 98 títols a IMDb Documentals sobre la Guerra civil i el franquisme des de 1963.


El silencio de otros podríem dir que és un documental de recerca-acció amb una base intimista, directe i emocionalment precís que toca diversos aspectes de la memòria democràtica: la repressió, les fosses comunes, la corrupció policial, el robatori de nens per part del franquisme, tot al voltant de la dita querella argentina contra els crims del franquisme.

He de confessar que no havia vist la pel·lícula quan es va estrenar i que ara quan l’he vista, m’ha colpit i emocionat, tot i que la majoria dels fets, per no dir tots, són coneguts per una part de la població que ha viscut el franquisme i totalment desconeguts o volgudament oblidats per una altra part que ha volgut mal enterrar aquests mateixos fets.

“El Mirador de la Memoria”, el monument a les víctimes de la Guerra Civil a la vall del Jerte


El documental va enllaçant diverses històries personals, amb els propis protagonistes que ara ploren, després es reivindiquen i algun cop celebren petites victòries de reconciliació amb la història. En total, les dades oficials compten que hi ha més de 120.000 víctimes exhumades en 2.591 fosses que es troben repartides al llarg del territori espanyol. Andalusia, Aragó i Astúries són les comunitats amb un major nombre de fosses identificades. Moltes d’aquestes fosses són a sota d’edificis emblemàtics i sobretot als vorals de les carreteres, com una de les que surten a la pel·lícula al poble de Buenaventura, on van deixar a la mare de Maria Martín el 21 de setembre de 1936. Més de 70 anys després, Maria seguia posant flors a la cuneta, en el punt quilomètric on hi ha la seva mare.

Maria Martín que amb 81 anys visita l’indret on hi ha les restes de la seva mare


El film ha guanyat una trentena de premis i ha tingut un munt de bones crítiques de professionals i també del públic. Podeu llegir-ne algunes recollides a Filmaffinity

Un film absolutament recomanable, dur emocionalment, però en absolut venjatiu. Un punt més de la nostra Memòria democràtica.

Categories
Cinema i sèries

Mrs. America

Minisèrie:  9 episodis

Repartiment: Cate Blanchett, Rose Byrne, Uzo Aduba, Margo Martindale

Creadora: Dahvi Waller

Es pot veure a: HBO

SINOPSI

Tema recurrent EL FEMINISME. La sèrie gira al voltant del moviment feminista estatunidenc als anys 70 sobre  la igualtat dels drets de la Constitució dels Estats Units, que van intentar fer realitat amb L’Esmena de Igualtat de Drets (Equal Rights Amendment-ERA), un projecte que promovia la igualtat de drets en matèria de treball, divorci i propietat, entre homes i dones als Estats Units, i que es va aprovar a la Càmera de Representants l’any 1971.  Ho havien de ratificar 38 estats (3/4 del total). La Càmera va establir un termini de 8 anys per tal d’arribar al total. No ho van aconseguir (van arribar a 35).

La resposta es troba en els punts febles que va saber explotar Phyllis Schlafly (Cate Blanchett), una dona conservadora, ambiciosa que va encapçalar el moviment antifeminista, oposant-se radicalment a l’Esmena i  aprofitant aquesta possibilitat per fer carrera política.

Amb el lema STOP ERA, Phyllis Schlafly va liderar un nombrós grup de dones conservadores, l’estratègia de les quals era tergiversar els arguments de l’ERA. Consideraven que l’esmena arrossegaria a les dones a participar forçosament a l’exèrcit, perdent d’aquesta manera els privilegis com mestresses de casa, amenaçant la institució de la família tradicional.

La sèrie dóna espai a les altres protagonistes, les feministes insignes de l’època com Gloria Steinem, Betty Friedan o Shirley Chisholm combinant les històries personals i els errors com a col·lectiu. Dones en constant debat a vegades amb punts de vista polítics diferents.

COMENTARI

Una sèrie molt ben ambientada amb les protagonistes, les líders, molt ben caracteritzades. És un repàs històric sobre el feminisme a la dècada dels 70 als Estats Units i de rebot a Europa. Un passat molt recent que podem extreure lliçons molt vàlides per al feminisme d’avui.

Cate Blanchett en el personatge de Phyllis Schlafly, és impressionant com mostra la seva ambició política defensant posicions a les seves pròpies percepcions como dona. Transmet amb una expressivitat magistral les diferències entre discurs i pensament (un dels seus fills era homosexual), fa que l’espectador s’apropi al personatge al mateix temps que li provoca rebuig.

Cal destacar també la interpretació de la resta de protagonistes, doncs ressaltant la posició política et van obrint la part més personal i humana de cadascuna.

Es una bona sèrie, m’ha agradat  i no és llarga.

Categories
Cinema i sèries

Héroes invisibles. Afroamericanos en la guerra de España

Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin

Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.

Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.

Categories
Cinema i sèries

Nadie Sabe / Dare mo shiranai

Per Josep Sauret

Títol original: Dare mo shiranai
Any: 2004
Durada: 141 min.
País: Japón
Direcció: Hirokazu Koreeda
Guió: Hirokazu Koreeda
Música: Gontiti
Fotografia: Yutaka Yamasaki
Repartiment: Yûya Yagira, Ayu Kitaura, Hiei Kimura, Momoko Shimizu, Hanae Kan, Susumu Terajima

Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.

El meu comentari

A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.


Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.

Nadie sabe / Dare mo shiranai


La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.

Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.