Categories
Viatges i itineraris

Valira d’Orient – Art Romànic IV

Sant Romà de les Bons

Quarta part

                                                                  Soldeu / el Tarter

1   Església de Sant Pere del Pas de la Casa   

2   Capella de Sant Bartomeu      

     Ermita de la Vall d’Incles 

3   Sant Pere del Tarter

4   Ermita de Sant Jaume de Ransol

                                                                           Canillo

5    Església de Sant Antoni de l’Aldosa

6   Sant Joan de Caselles S. XI-XII, una de les tres joies del romànic andorrà,   amb el Crist Majestat,   Veure part I 

 7    Església de Sant Serní de CanilloPatró          

 8    Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’època barroca del S. XVII) 

 9   Església de Sant Miquel de Prats del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.    

10   Santuari de Meritxell – Veure Part  I

                                                                                  Encamp

11  Sant Romà de les Bons S. XI-XII, amb restes d’antigues fortificacions.  Veure part II

12  Santa Eulàlia d’Encamp – Patrona

13  Sant Miquel de la Mosquera

14  Sant Marc i Santa Maria

15  Sant Romà de Vila

16  Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals

                                                             Engordany

17  Sant Romà dels Vilars

18 Sant Jaume d’Engordany

                                                                    Soldeu/ el Tarter

1 Església de Sant Pere del Pas de la Casa:

Construïda l’any 1985, no té gens d’interès artístic. L’anomeno aquí perquè és l’única població que mira al vessant atlàntic tocant a França.

A principis del S. XX sols existia una cabana de pastors, coneguda amb el nom de Pas del Bac o Bac de la Casa. 

Pas de la Casa, població fronterera i únic accés des d’Andorra amb França, que pertany a la parròquia d’Encamp.

Port d’Envalira, és el port de muntanya, amb carretera més alta dels Pirineus, a 2.409 metres; túnel de peatge a 2.000 metres i pistes d’esquí de Grandvalira.

2 Capella de Sant Bartomeu de Soldeu:

Petit campanar d’espadanya, amb un sol ull. Cor de fusta, per sobre del qual hi ha una finestra en forma d’òcul, tapat per un retaule, un dels pocs d’estil renaixentista que hi ha dins del Principat, del S. XVI que presideix l’altar. Destacar un baldaquí que representa la glorificació de Jesús, del S. XV, únic existent en totes les valls.

Soldeu va ser durant molt temps el poble habitat més alt dels Pirineus – 1.825 m. –

Ermita de la Vall d’Incles:

Vall d’origen glacial que destaca per la seva gran bellesa paisatgística i per la seva gran varietat de flora i fauna. Anant cap als llacs de Juclà, durant els anys seixanta es va construir una ermita, còpia de les petites esglésies romàniques del país, a 1.820 metres, evidentment sense gens d’interès d’estudi arquitectònic. És una de les valls més espectaculars del Principat. Vall ideal per gaudir del senderisme, i una de les millors rutes que ens condueixen a l’estany Primer de Juclà, el més gran d’Andorra, seguint el camí s’arriba al refugi i l’estany Segon de Juclà i al Pic d’Escobes, frontera amb França.

Refugi de Juclar situat a 2.310 mts d’alçada al costat dels Estanys de Juclar

3 Sant Pere del Tarter:

Construcció en el S. XVI, l’any 1545, de pedres irregulars d’origen local, a la zona del Tarter, espai que correspon a bordes diverses conegudes com a Prada Redó, situada en l’antic camí ral, de Canillo a Soldeu, entre les poblacions de Ransol i Soldeu.

Sant Pere del Tarter
anys 40

És de planta rectangular, amb absis quadrat, coberta de dos vessants de fusta i lloses de pissarra, i volta de canó. Campanar d’espadanya amb arc de mig punt. L’interior està decorat amb pintures murals. Es conserva una escultura de Sant Pere Màrtir i quatre medallons de bronze que representen els evangelistes. Va ser restaurada l’any 1966, amb la façana arrebossada de calç.

  •  4 Ermita de Sant Jaume de Ransol : (el Tarter)

  Ermita molt petita de bonica construcció preromànica de pedra típica de la zona, situada en un paratge on sembla que no hagi transcorregut el temps, en el petit nucli de Ransol, parròquia de Canillo. Campanar d’espadanya amb vessant de dues aigües i planta rectangular. L’any 1827 va ser ampliada, i de resultes de la construcció – ampliació de la carretera, l’any 1963 es va traslladar a uns 40 metres del seu lloc original. En el seu interior es conserva un fresc dedicat a Sant Pere del S. XVII que prové de l’església de Sant Pere del Tarter. És l’única església de la parròquia de Canillo que formaria part d’una de les branques del Camí de Santiago. 

                                                                        Canillo

  • 5 Església de Sant Antoni de l’Aldosa:  (L’Aldosa – Canillo )

Església, molt senzilla amb façana i porta al descobert, del segle XV, construït l’any 1666, seguint l’estil i el model romànic, sense porxo, molt ben conservada, de nau i absis rectangular, amb campanar, molt petit, d’espadanya de fusta. Reconstruïda recentment, al S.XIX l’any 1848 amb retaule del S. XIX, dedicat a Sant Antoni de Pàdua. L’interior està pintat amb motius ornamentals. Situada en el petit pobla de l’Aldosa, a la parròquia de Canillo. Bastant més senzilla que la resta de les esglésies de la zona.

      6   Sant Joan de Caselles:

Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat.

  • 7 Església de Sant Serní de Canillo:

Es fonamenta en la mateixa roca de la muntanya emblemàtica del Roc del Quer. És d’època barroca S.XVII, de planta rectangular, amb una torre-campanar d’origen romànic, de planta quadrada adossada a la nau, és el més alt de les Valls, 27 metres i presideix amb majestuositat el poble de Canillo. L’església de Canillo es menciona per primera vegada a la catedral d’Urgell l’any 839, amb el nom de Kanillau.

balcó d’en Quer

Gràcies a les excavacions arqueològiques, en el subsòl de la nau, ens consta una església anterior del S.XI, i uns enterraments al passadís central, duts a terme entre el S. VII i XVIII. Aquestes restes estan museïtzades i es poden veure en el sol de la nau central. El Sant Crist és gòtic de fusta policromada i original de finals del S. XIV. La reixa de ferro de 6 m d’amplada, és una obra mestra d’art popular. Retaules barrocs del S. XVII, amb escenes del martiri de Sant Serní.

 De l’església del S. XII, resta la part que va fer de baptisteri durant segles. Va ser ampliada al S. XVII, fa 6,25 m d’amplada, 23 de llargada i 7,65 d’alçada.

A l’exterior restes de murs romànics. A l’entrada del temple es conserva la pila baptismal que avui dia fa les funcions de font.

La capella està situada a l’antic nucli de Canillo, i podem aprofitar la visita per voltar pels carrers i cases típiques d’aquest poble que respiren personalitat pròpia.

8 Ermita de la Santa Creu de Canillo:

Església històrica d’arquitectura popular religiosa de l’època barroca, construïda al S. XVII i XVIII. Situada a la riba del Valira d’Orient, a la part baixa del poble de Canillo anomenada “l’Areny”, en la intersecció de l’antic camí ral a Prats i al carrer Major, al fons presidida per l‘església de Sant Serní. Lloc de confluència obligada i d’espais diferents: el poble i els camps de cultiu / prats. Era lloc de peregrinació, passatge, pregària, parada, recer, donava la benvinguda al poble, era confluència de camins, i era on a les acaballes de l’estiu els pagesos donaven les gràcies per les collites recollides.

De dimensions molt reduïdes, retaule barroc del 1739, de planta i absis rectangular, coberta de dues aigües, campanar d’espadanya que conserva la campana original, porxo en la façana i porta principal de ferro. La nau amb dos contraforts adossats. La coberta de la nau, l’absis i porxo són de bigues de fusta i cobertes de lloses de pissarra del país. En el retaule de la Santa Creu, s’hi representa la crucifixió. L’entrada és d’arc de mig punt de pedra tosca, flanquejada per dues finestres protegides pel porxo.

Església declarada monument del patrimoni cultural d’Andorra.

La parròquia és el centre d’esports d’hivern amb el Palau de Gel, i les instal.lacions d’esquí de Soldeu – el Tarter. També és centre religiós d’Andorra, amb el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, patrona del Principat, i l’església romànica de Sant Joan de Caselles.

Seguint el camí ral direcció al poble de Prats, a 10 minuts a peu de Canillo, es troba la Creu gòtica dels 7 braços, del S. XVI, és la més original de les creus d’Andorra, veritable joia, de dimensions reduïdes, i d’artista anònim, des d’on es pot contemplar una meravellosa panoràmica de Canillo, adossat al Roc del Quer, amb la vall de Montaup.

  •  9 Església de Sant Miquel de Prats:

És l’exponent d’un exemplar romànic rural fet amb mitjans rudimentaris i amb materials humils. El primer document data de l’any 1312.

Consta d’una nau rectangular, de mides molt petites i murs molt robusts i força irregulars. Absis semicircular, semienterrat al pendent de la muntanya, correspon al període romànic, la resta sembla de finals del S. XIII.

La porta és senzilla, construïda amb dovelles de pedres calcàries que formen el muntà de l’obertura, tancat amb un arc un xic apuntat.

creu de Carlemany

El retaule va ser venut als anys 1920, i recuperat l’any 2006. El govern, l’any 2007, n’ha fet una còpia instal.lada a la mateixa església.

Passat el llogaret de Prats, a uns 7 minuts damunt a una solemne roca trobem la creu gòtica del S.XVI batejada amb el nom de Carlemany.

La roca on s’ubica és un lloc evidentment estratègic, un balcó privilegiat, des d’on es pot contemplar una de les vistes més impressionants de la Vall d’Orient: Coll d’Ordino, Roc de Salve, Bordes de Mereig, Roc d’en Quer, Pic de Casamanya, poble de Parts, bosc de Canya, muntanya d’Escaldes, cortals d’Encamp, i als seus peus el Santuari de Meritxell.

La creu i el nom de Carlemany segella la identitat, la grandesa i l’horitzó d’aquestes terres.

Meritxell

Seguint pel camí ral, trobem dos oratoris, que assenyalen l’arribada pròxima al Santuari i Patrona d’Andorra. Els pedestals són de pedra del país, que sostenen la capelleta que fa de sagrari.

Santuari Ntra.Sra. Meritxell

  • 10 Santuari de Meritxell:

        Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat  (I).

  • 11 Sant Romà dels Bons:
Sant Romà dels Bons

             Veure la segona part, Guia del Romànic andorrà  (II).

                                                         Encamp

       12  Santa Eulàlia d’Encamp :   (Patrona)

És l’església parroquial, modificada i ampliada en diverses ocasions (època barroca S. XVI i XVII, i en època contemporània 1925 i 1989), mantenint part de la seva  arquitectura d’origen romànic, la paret de migjorn, la paret de ponent i el campanar.

Nau de planta rectangular. L’absis romànic, enderrocat l’any 1924. Conserva el porxo més antic del principat, S.XIV, i al seu costat hi ha un comunidor, un dels únics del país que es conserva, de planta rectangular i finestres als quatre vents, destinat a exorcitzar les tempestes i les pedregades, on se celebrava, també, el Consell del Comú.

En la darrera reforma, l’any 1989, es van descobrir els fonaments romànics, ampliant considerablement l’església.

La porta d’entrada és de grans dimensions, i d’arc de mig punt. El campanar del S. XII, de 23 mts d’alçada, un dels més alts, d’estil romànic-llombard d’Andorra, amb una inclinació de 50 cmts, de planta quadrada i tres pisos amb finestres geminades d’arcs cecs llombards, i una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca a la coberta.

A interior pica baptismal romànica decorada amb flors de lis, tres retaules barrocs del S. XVII i XVIII, i un nou vitrall.

Es pot visitar, amb reserva de guia. Entrada gratuïta. Aprofitar i visitar el nucli històric d’Encamp.

comunidor de Sta. Eulalia

13 Sant Miquel de la Mosquera: (Encamp) 

Es troba just a l’entrada del centre històric d’Encamp. Segueix el mateix model arquitectònic de les capelles rurals del Principat, de data incerta. Construïda a les acaballes del S. XVI, existeix un registre que data de l’any 1611 i ampliat el 1769. És una capella molt petita, però molt gran, preciosa per dins, per  poder admirar i gaudir en el seu interior del retaule dedicat als patrons del poble de Mosquera, Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista així com pintures romàniques de l’any 1860, que representen l’entrega de les taules de la Llei a Moisès, i la transfiguració de Crist, realitzades pel mestre Oromí de la Seu d’Urgell.

Parcialment excavada a la roca, coberta de fusta i llosa a dues aigües. Amb dues portes d’entrada, situades una en cada lateral, i a la façana principal, molt curiós, hi ha dues finestres molt baixes de pedra tosca del país, i per sobre d’aquestes un altre de rectangular, per sota del campanar d’espadanya d’arc de mig punt, i absis de volta de canó.

casa típica D’Encamp

Es realitzen misses diàries, i per això es recomana la seva obligada visita, gràcies a la seva molt bona conservació d’estructura d’estil romànic.

Sant Miquel de la Mosquera – 1930

Encamp, parròquia situada a 1300 metres d’altitud. Dels sis pobles que formaven antigament la parròquia –Encamp, Tremat, Mosquera, les Bons, Vila i el Pas de la Casa – sols aquests dos últims han quedat diferenciats del nucli principal.

14 Sant Marc i Santa Marìa: (cementiri d’Encamp)

 D’origen romànic edificat  en la segona meitat del S.XII, hi ha restes arqueològiques d’un mausoleu o edificació funerària, anterior a l’època romana, S III – IV. Està ubicada dins del mateix cementiri comunal d’Encamp.

Planta rectangular, i absis semicircular reformat en el S. XVI i transformat en un absis trapezoidal. Fragments de pintures romàniques, pintades en la base dels seus murs. Campanar d’espadanya, de dos ulls amb arcs de mig punt. Sota la coberta del campanar hi ha dos caps humans esculpits de manera molt tosca.

A l’interior retaule policromat del S. XVII, amb escenes de la vida de Santa Maria.

Bé d’interès Cultural d’Andorra.

15 Sant Romà de Vila: (Vila – Encamp)

Petita església d’origen romànic, datada al S. XIII, encara que mostra les nombroses reparacions que ha patit l’edifici al llarg de la seva història, en època barroca; declarada bé d’interès Cultural d’Andorra. Probablement el mur de la porta d’entrada i el campanar són originals del S. XII.

Planta d’única nau rectangular amb absis trapezoidal, campanar d’espadanya d’un sol ull cobert de dos vessants, igual que el sostre que està enllatat de fusta i lloses de llicorella al damunt.  Campana de tradició gòtica. Porta d’entrada lateral.

El frontal de l’altar policromat amb el Maiestas Dominies s’envolta de quatre parelles d’apòstols, l’original es conserva al MNAC.

16 Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals : (Encamp)

 

Ens apartarem un moment del romànic per gaudir d’una de les vistes panoràmiques més espectaculars i visitar una petita ermita moderna, plenament integrada en el paisatge, construïda l’any 1999.

Ubicada a la carretera que s’agafa a la sortida d’Encamp en direcció a França… Tot just al punt rodó on s’agafen les cabines del telefèric del Funicamp que  porten a les pistes de Gran Valira, es gira a mà dreta, direcció Els Cortals d’Encamp. A uns 5 kms, a una corba tot just on comença el pla dels Cortals hi trobem l’església de Sant Jaume a tocar d’un mirador privilegiat on gaudirem de tot un entorn natural immillorable.

estany d’Ensangents
Els Cortals de Encamp

Cortals és una vall, que davalla de l’alt del Griu (2.850 mts), de la cresta dels Pessons, dels tossals de la Llosada i de l’Ovella. El Coll dels Cortals (2.441 mts) i el Coll de la Devesa, que comunica amb la Vall de la Valira. Els estanys del Griu, els rius dels Cortals, d’Ensangents i dels Àgols.

Vora el riu, hi ha un nucli de les Bordes dels Cortals d’Encamp a 1.850 mts., centre de pasturatges.

Damunt d’un serrat i al costat de la coma d’Ensangents s’alçava l’església pre-romànica del S.X de Sant Jaume dels Cortals, totalment reconstruïda l’any 1999.

Si seguim per la carretera, podem connectar amb el telefèric de les pistes del Grau Roig.

                                                                                    Engordany

17 Sant Romà dels Vilars: (els Vilars – Engordany)

Església pre-romànica del S. X, petita, rural, molt rudimentària, amb tècniques i mitjans molt austers, molt simple arquitectònicament, amb absència total de qualsevol ornamentació. Es troba al peu del pic de Padern a 1.861 mts d’altitud a petit poblet dels Vilars d’Engordany.

Nau de planta única rectangular, teulada i absis quadrangular, coberts amb vessants de dues aigües.

A causa del desnivell del terreny al costat oest es construeix un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert. La porta quadrada molt tosca que s’obre pel lateral de la façana sud, i una petita finestra. Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella. Petit campanar d’espadanya d’un sol arc amb coberta de mig punt bombada. No s’hi celebra cap funció parroquial motiu pel qual a l’interior, no s’hi pot accedir. Catalogada com una de les més antigues del Principat, amb vistes magnífiques sobre Escaldes-Engordany i Andorra, declarada bé d’interès cultural.

mirador de S. Romà dels Vilars

18 Sant Jaume d’Engordany:

Documentada per primera vegada l’any 1040. Es va anar degradant pel desús fins a arribar a l’abandonament absolut, ensorrant.se totalment l’any 1950. El 24 de juliol de 1992 es va aixecar i consagrar un nou temple, d’estil contemporani, amb la voluntat de recordar els elements arquitectònics medievals, edificat sobre les mateixes runes de l’antiga església.

1940

Aquest temple preromànic durant molts segles va fer d’església per als veïns d’Engordany, però el gran creixement d’Escaldes respecte d’Engordany, amb la indústria tèxtil i posteriorment l’obertura d’establiments hotelers i la gran afluència del turisme, i juntament amb la decadència de les activitats agrícoles i agropecuàries, van fer que la vida social i econòmica es traslladés a l’altre costat de la vall.

Categories
Viatges i itineraris

Les fonts del Turó III

El lloc és conegut pel Turó de Montcada o Turó de les set fonts:

La font de la Mitja Costa i la font Pudenta.

Una de les fonts més importants i visitades va ser la font Del Ferro, desapareguda l’any 1970 arran de la construcció de l’autopista.  De la font Tapioles, situada molt a prop de la desapareguda font del Ferro, només en queda un tub, en una zona emboscada i de difícil accés. La font d’en Sans, està situada a pocs metres del dipòsit d’aigües i del cementiri de Montcada, les dues restants situades molts a prop de Can Cuiàs, són la font Trobada i la font de la Vinya.

El Cim
La Pau delTuró / Covid 2021

Les Fonts:

Font de Ferro de Montcada: Situada a prop d’una pedrera amb vetes de sals de ferro, a 100 metres per amunt de l’autopista, en una zona molt emboscada. Font desapareguda arran de l’explotació de la pedra calcària de la pedrera i de la construcció de l’autopista, molt a prop de la fàbrica de ciment. Fa poc més d’un any, es va reconstruir una font improvisada, per recollir la minsa quantitat d’aigua que surt i que es recull en una petita bassa. Segurament és una filtració de la desapareguda font d’aigua ferruginosa.

Font de Ferro anys 20

La font va deixar de rajar a causa de la destrucció de la mina, durant els anys 50 i 60. Els que tenim entre 60 i 70 anys, recordem haver.hi ha anat, tot i el risc de les explosions que s’efectuaven al Turó i als voltants de la font per enderrocar la pedra i traslladar.la a la fàbrica Asland.

1849

Avui dia impossible de localitzar el lloc exacte, crec que no en queda ni rastre, a causa del mal estat de l’entorn i possible desaparició de l’últim intent que es fa efectuar de la recuperació improvisada de la font.

1821- De la tartana de la Font de Ferro al servei a domicili.

Era coneguda per les seves aigües ferruginoses i excel.lents virtuts curatives en infinitat de malalties cròniques. Existeixen publicacions, fins i tot a la “Gaceta de Madrid”, dels anys 1849, 1850 i 1851, fen menció de les propietats medicinals-curatives de la font.

Font Pudenta:

L’escriptor Francisco de Zamora, en un dels seus qüestionaris sobre Catalunya l’any 1787  descriu les fonts del Turó de la següent manera: “ …. En esta montaña hay siete fuentes, una de las quales debe tener particulas minerales pues huele mucho. El color amarillo de la otra indica también lo mismo”

anys 50
Font Pudenta 1955

Originàriament estava a l’altre costat de la via. Renfe la va traslladar a resultes de les obres ferroviàries de l’actual R4. Situada al terraplè que suporta la via del tren, a l’Avinguda de la Riera de Sant Cugat a MiR, entre les estacions de Montcada / Manresa i de Montcada / Sta. Maria / Terra Nostra.

Font de la Mitja Costa:

font M.C. any 2021
font M.C any 2020

Frontal de pedra arrebossada que es recolza al marge de la muntanya. Surt un raig petit i es cola per una reixa que alimenta un abeurador situat uns metres més avall.

Situada al sender de la pujada al Turó de Montcada, a Terra Nostra. A la cruïlla Crisantems amb la GR 92, a 100 metres abans d’arribar a la Pau del Turó. Està envoltada de sotabosc i alzines.

En la Crònica o Llibre dels feits del rei Jaume I, en el setge del Castell de Montcada, l’any 1223, ja es nomena la font  “….. i el castell de Montcada és tal que, en tenir bones fortificacions, si no hi ha gana no pot ser pres per cap estol, perquè tenen prou aigua al costat del castell d’una font que brolla per la part nord, a mitja costa del castell, i ningú pot prendre la font a menys que prengui el castell”.

Pla del castell – Ca n’Oller 1970

A la Pineda que  hi ha el camí que enfila cap a la font del turó cada primer de maig, abans de l’esclat de la guerra civil, se celebrava un famós dinar popular.

Font de la Vinya:

Situada a prop de Can Cuiàs enfront del mirador de l’Estel a l’altre costat de l’autopista.  (vegeu coordenades – Klein Ibèrica – marbres Montcada).

L’any 2008 era una gran construcció formada per una llarga mina i una bassa que emmagatzema l’aigua per regar els horts. L’any 2016, es va sanejar la zona traient les barraques i tota la brossa; es va tapar la font.

Des de finals d’any 2018 l’associació “La Horda, associació ecologista”, cuida la font i ha netejat part del dipòsit original, i afavorir la biodiversitat de la zona.

Actualment molt abandonada i de dificil accesibilitat.

Font Trobada:

Es tracta d’una bassa rectangular de totxo vist, on sortien uns tubs, que serien per bombar aigua als horts propers. Està situada a l’indret de Can Cuiàs, enfront del mirador de l’Estel. L’any 2016 es va sanejar la zona de barraques, i es va netejar el dipòsit, fins a trobar el nivell freàtic de l’aigua, per on brollà la font.

Molt a prop de la font de la Vinya, on l’associació “la Horda” ha efectuat la mateixa tasca, i la font segueix la mateixa sort.

el Turó 1940

Font d’en Sans:

Gran paret frontal, on comença la mina que continua uns metres endins del turó, situada a pocs metres del dipòsit d’aigua que hi ha damunt del cementiri de Montcada, per sobre de l’autopista a uns pocs metres de la fàbrica de ciment.

Actualment està molt enrunada, i segurament hi havia una pica, juntament amb una canonada que portava l’aigua a una bassa propera que servia per a rec dels horts desapareguts fa un grapat d’anys.

L’entrada de la mina, la bassa i l’entorn estan en molt mal estat de conservació i de difícil accés.

Una vegada efectuada la visita de la font d’en Sans, retornem al dipòsit d’aigua, seguint de baixada de nou pel cementiri i entrant a MiR, trobem la Font Pudenta 2:

font Pudenta 2 MiR

Construcció de pedra moderna, en castrada al marge de la cruïlla dels carrers Quarters i Passeig de la font Pudenta a MiR, camí al cementiri de Montcada. Font connectada a la xarxa municipal. Vol fer homenatge i donar record a les moltes fonts que varen existir, fen famós al Municipi i al Turó de Montcada per les qualitats de les seves aigües. Avui per desgràcia, totes elles desaparegudes, i o amb molt poca aigua…

La fama d’aquestes aigües:

Va ser tanta la fama d’aquestes aigües durant tot el S. XIX, que molts metges recomanaven als seus malalts que anessin a fer un canvi d’aigües a les fonts del Turó pels seus grans beneficis medicinals. Atrets per la riquesa natural de l’entorn, sectors benestants de la burgesia catalana van decidir anar a estiuejar a Montcada.

Rec Comtal a Vallbona
Rec Comtal casa la Mina
Rec Comtal MiR

No es pot oblidar, l’estructura hidràulica de primera i gran magnitud que va ser el Rec Comtal. La séquia, que a l’edat mitjana es va decidir millorar els aqüeductes romans, que portaven aigua des de Collserola i del Besòs, com a principal abastidor d’aigua de la ciutat de Barcelona. Antecedent que ja existia com a canal i hereu de l’antic aqüeducte romà, de més de 12 Kms.  i de gran importància per a Barcino, fins a finals del S.XIX.

el Rec per Can Sant Joan

Avui el podem seguir des del seu primer inici per on l’aigua surt a la superfície a l’antiga Casa de la Mina, construït al S. XVIII, en aquest edifici es feia la partició de cabals entre el rec Comtal i la mina Antiga de Montcada, avui casal d’avis de Montcada, fins a pràcticament a l’inici de Trinitat Vella, molt a prop de la Casa del Guarda antiga estació elevadora, després de  regar l’última horta de Barcelona – La Ponderosa – on el Rec retorna al seu riu Besos.

el Besos i el Turó anys 20

L’any 1965 es va suprimir definitivament el subministrament de l’aigua.

Amb el descuit de l’administració i la falta d’educació feien del rec cada vegada més un lloc deteriorat i marginal. Fins que els veïns van començar mobilitzacions de protesta.

L’associació de veïns de Can Sant Joan va lluitar per a restaurar el Rec. Així doncs, la gent mirava il.lusionada com el rec s’obria de nou pas en la història del veïnat. El nou rec ha de ser un digne signe de reivindicació, fen d’ell un lloc social, equitatiu, vivible i sostenible. Un espai recuperat enjardinat amb un recorregut mediambiental viable.

Can Sant Joan

Al S. X, els comtes de Barcelona van construir un canal pel regadiu dels camps i per moure i fer girar els molins fariners. En temps de Jaume I, es va fer el primer intent d’aprofitar el Rec pel subministrament d’aigua potable, a la part baixa de la ciutat, fonts de Canaletes, del Portal de l’Àngel i de Portaferrissa, entre d’altres, fins que amb l’arribada de la indústria el rec es va embrutar convertint.ho en el nou clavegueram.

Però el Rec Comtal necessita una menció, un “super/maxi” capítol a part, per dedicar.hi tot el seu voluminós estudi, amen que hi ha infinitat de llibres i d’historiadors on poder consultar tota la seva Gran Història.

poblat ibèric les Maleses
poblat ibèric les maleses

Els ibers varen escollir el turó per fer-hi un poblat i els romans un enclavament per vigilar i controlar l’entrada a Barcino.

Durant segles, l’Edat Mitjana, el turó ha estat un enclavament d’enorme importància estratègica sobre l’accés al pla de Barcelona. Aquesta condició li ha permès exercir el control sobre les terres de l’entorn i condicionar l’evolució històrica, cultural i econòmica del territori que l’envolta.

Durant tot el segle XIX va ser lloc d’estiueig, amb un fort creixement urbanístic, gràcies a les qualitats de les seves aigües curatives i a desgràcia de les epidèmies de còlera que devastaren la ciutat de Barcelona, per acabar sent finalment coneguda per la muntanya de la fàbrica de ciment.

L’aigua i el control del territori va ser moneda de canvi dels senyors de Montcada. La família de la Casa de Montcada habitava el castell situat al cim del turó, i els seus membres van arribar a exercir càrrecs destacats a la Cort, de gran Senescal, de lloctinent de Catalunya, de cap de l’exèrcit reial, i representant del comte de Barcelona. Fins i tot van entronitzar a la Reina Elisenda de Montcada, quarta i última esposa del rei Jaume II.

1267 – 1327

El llinatge de Montcada data del 1017, saga nobiliària de gran transcendència durant l’Edat Mitjana. La mencionada fortalesa va ser destruïda per ordre expressa de Felipe V durant la guerra de Successió, el 1713, inclús obligant a baixar les pedres del destruït castell al pla per evitar de nou la seva construcció.

“Un poble sense història perd la seva identitat !!!”

gravat del castell

Escut d’armes Casa de Montcada
Categories
Viatges i itineraris

Valira Nord – Art romànic (III)

Sant Romà dels Erts

Tercera part:

                                                         El Serrat

    1    Sant Pere del Serrat

    2    Sant Serní de Llorts

    3    Sant Martí de la Cortinada   (vegeu part II)

    4    Sant Miquel d’Ansalonga

    5    Sant Roc de Sornàs

    6    Església de Sant Corneli i Sant Cebrià – Ordino –Patrons

    7    Santa Bàrbara d’Ordino

    8    Sant Ermengol de l’Aldosa 

Arinsal

    9    Església de Sant Andreu del Prat del Campanar (a 400 mts d’Arinsal)

  10    Sant Andreu d’Arinsal   

  11    Sant Climent de Pal   (vegeu part II)

  12    Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)  

                                                       La Massana

  13    Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons

  14    Sant Cristòfol d’Anyós

  15    Sant Joan de Sispony   

16    Sant Antoni de la Grella (Sispony-túnels- Anyós)

El Valira:

Tristaina

El Valira del Nord neix als estanys de Tristaina, al peu del pic del mateix nom a la parròquia d’Ordino, travessant les poblacions del Serrat, Les Salines, Llorts, Arans, La Cortinada, Ansalonga, Ordino, La Massana, Anyós i Engordany.

Els Pessons

El riu Valira d’Orient neix al circ dels Pessons (Grau Roig), a la parròquia d’Encamp. A travessant les poblacions de Soldeu, El Tarter, L’Aldosa, El Vilar, Canillo, Molleres, Els Bons, Encamp i Escaldes.

Gran Valira: El Valira del Nord i el d’Orient, s’uneixen a la localitat d’Escaldes-Engordany, i segueix el seu curs per les poblacions d’Andorra la Vella, Santa Coloma, La Margineda, Aixovall i Sant Julià de Loria, fins a desembocar al riu Segre a la Seu d’Urgell.

El Gran Valira al seu pas per Sant Julià

La Vall d’Ordino: 

Lloc per gaudir del paisatge i del típic poble d’Ordino, a 1.300 metres d’altitud, on es conserven esglésies  romàniques, antigues bordes i masies. Es pot visitar, contactant amb l’oficina de turisme, una de les cases senyorials més antigues i millor conservades, la farga i la casa-museu Rossell, així com la casa d’una de les principals famílies nobles andorranes, amb més de tres segles d’història, la casa-museu d’Areny-Plandolit. Gaudir de passejades a la vora del riu i descansar en alguna de les seves ermites, descobrir racons, masies farcides d’històries, la ruta del ferro i els molins fariners, la ruta dels traginers, entorn de moltes fargues.

El Serrat

Efectuar rutes pel camí ral, on trobarem varietat d’excursions on descobrir llacs, rius, pics, valls, boscos, fons, prats, infinitat de paisatges atractius en l’interior del típic Pirineu andorrà, amb la bellesa, la tranquil.litat i el silenci que els caracteritza. I en temps de neu les pistes d’esquí dels sectors d’Arcalís, Arinsal i Pal.

Sant Cristòfol d’Anyós

                                                             

                El Serrat

  1. Sant Pere del Serrat.(Ordino)

Construïda entre els S. XVI i XVII, i reconstruïda en el S. XX. Edifici de planta rectangular coberta de dos vessants, petit campanar d’espadanya amb obertura de mig punt, situat damunt de la porta. En l’interior conserva retaule del final del S. XVI. El Serrat, petit llogaret de muntanya, a 1.540 mts, situat a la Vall d’Ordino, últim assentament abans d’arribar a l’estació d’esquí Ordino-Arcalís. És patrimoni Cultural d’Andorra.

 

2    Sant Serní de Llorts (Ordino)

Situada a la població de Llorts, pertany a la parròquia d’Ordino. Bé d’interès Cultural de tradició medieval. Segurament va substituir el temple antic original d’època romànica del S. XVII. Construïda de pissarra negra, planta rectangular. L’absis i la sagristia estan afegits. Coberta de dues aigües. Façana amb porta central i arc de mig punt. Dos campanars d’espadanya, un sobre la façana principal amb dues obertures de mig punt i un altre de senzill sobre l’arc triomfal de volta de canó.

A l’interior cor de fusta i retaule barroc dedicat a Sant Serní de meitats del S. XVII

3- Sant Martí de la Cortinada

Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II). 

4-Sant Miquel d’Ansalonga

Es trobà documentació del S. XVIII, i va ser rehabilitada a meitats del S.XX. Donava servitud religiosa al petit nucli d’Ansalonga, situada arran de l’antic camí ral, enfront del poble i a la riba oposada del Valira del Nord, avui carretera d’Ordino al Serrat, anant camí dels estanys de Tristaina a 2.300 mts. Bé inventariat d’interès Cultural d’Andorra.

Coberta de dos vessants, de llates de fusta recobertes de pissarra del país.

Campanar d’espadanya d’una sola obertura amb arc de mig punt adovellat. L’any 1970 se cega la porta d’accés situada la façana principal i es trasllada al costat esquerre de la nau. Aquesta porta cegada està flanquejada per dues finestres ferrades amb arcs rebaixats. La porta actual, també amb arc rebaixat, i a sobre amb finestra quadrangular protegida amb reixa de ferro. Sense absis aparent a l’exterior.

A l’interior terra empedrat, cor de fusta i retaule, de finals del gòtic, dedicat a Sant Miquel Arcàngel.

5- Sant Roc de Sornàs (Sornàs-Ordino)

Situada en el centre del nucli de població de Sornàs, a la parròquia d’Ordino. Declarat Bé d’interès Cultural.

És de construcció molt senzilla sacra rural, data de l’any 1730.

De planta rectangular amb absis quadrangular que no apareix marcat a l’exterior. Coberta de dos vessants. La porta d’entrada situada a la façana principal, flanquejada per dues finestres i campanar d’espadanya, amb arc de mig punt adovellat.

A l’interior de la nau està coberta amb encavallades de fusta, i l’absis cobert amb volta de canó. Cor de fusta. A l’altar hi ha un retaule barroc dedicat a Sant Roc.     

                           

   

6    Església de Sant Corneli i Sant Cebrià   

                                      (Ordino – Patrons)

Església construïda inicialment sobre els vestigis d’un antic temple de l’època medieval, sens dubte una de les més pintoresques de la vall, remodelada en el S.XVII.  Última reforma entre els segles XIX i XX. A la interior talla romànica de la Mare de Déu de fusta policromada de finals del S.XI, és una de les més petites del Principat, sols de 44 cmts d’alçada. També hi ha cinc retaules barrocs dels S.XVII i XVIII, dedicats als patrons de l’església del S.XVII.

És de planta rectangular, té dues capelles laterals per banda i un absis quadrangular.

Totes les reixes de l’església són de ferro de les fargues d’Ordino del S.XVII. A l’exterior hi ha un altre dels pocs comunidors d’Andorra que s’utilitzaven per exorcitzar en contra de les tempestes de les plagues i protegir les collites, està obert als quatre vents.

Situada en l’alt d’una penya, al final del carrer, on des de la seva terrassa es pot veure unes meravelloses vistes de la Vall d’Ordino.

 

7    Santa Bàrbara d’Ordino

Capella de construcció i dimensions molt petites i senzilles, situada al camí ral a uns centenars de metres de l’entrada del poble d’Ordino, al costat del riu Valira del Nord, d’època medieval, i reconstruïda en els S. XVII i XIX.

És de planta rectangular, coberta amb llates encavallades de fusta de dos vessants, sostingudes per un arc toral al centre de la nau, i recoberta per lloses i amb absis quadrangular de volta de canó feta de pedra tosca. Té un ull de bou per donar llum sobre de l’altar. La porta d’accés, amb arc de mig punt adovellat, franquejada per dues finestres rectangulars de fusta i protegides per reixes de ferro.
A l’interior es conserva una talla romànica de finals del S. XI, de la Mare de Déu del Remei, de fusta policromada, de 44 cmts d’alçada. És una de les més petites, juntament amb la Verge de l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià.

Està situada en una zona molt relacionada amb la mineria i la metal.lúrgia, per tant està dedicada a la seva patrona, la dels miners i els fargaires.

Durant l’última reconstrucció, l’any 2003, es van trobar restes de l’altar i restes de pintures murals. L’església està catalogada com Bé d’Interès Cultural.

8- Sant Ermengol de l’Aldosa  (Ordino)

Església dels S. XVIII al XIX, al poble de l’Aldosa de la Massana. De planta rectangular i absis quadrangular no aparent a l’exterior. Té coberta de dues aigües sobre encavallats de fusta, campanar d’espadanya. A l’interior retaule i pintures del S.XIX.

                                                                            Pal – Arinsal

   9    Església de Sant Andreu del Prat del Campanar

                                        (a 400 mts d’Arinsal)

A 1.505 mts d’altura, a la sortida del poble d’Arinsal, direcció a les pistes d’esquí, dins la parròquia de la Massana.

És d’origen romànic, però reconstruïda, totalment, l’any 1975, de resultes de la descoberta de les runes d’una antiga ermita al lloc conegut com a Prat del Campanar. De l’antiga capella sols queden restes d’uns murs, que estaven sepultats per diverses allaus. L’edifici actual consta d’una nau rectangular i absis semicircular dels segles XII i XIII, i coberta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull.

Actualment pertany a una família particular. Un porxo adossat a la capella és el panteó familiar.

Ubicada al centre del poble.

10 Sant Andreu d’Arinsal   

Ubicada al centre històric del poble d’Arinsal, en el Comú de la Massana, del S. XVII. Va ser restaurada completament l’any 1963. Edificada sobre el terra rocós, de base quadrangular i aixamfranada a la muntanya en un dels seus costats. La torre del campanar, també quadrangular, adossada a l’església i a una casa. Es cobreix a dues aigües, amb encavallades de fusta, llosa de llicorella, i arc de mig punt. Integrada dins del conjunt del cas històric amb pedres del país. A l’interior acull petita talla barroca de Sant Andreu i un retaule del S. XVII de la Mare de Déu de les Neus.

11 Sant Climent de Pal  

Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II) 

 12   Sant Romà d’Erts

Situada en arribar a la petita població d’Erts, venint de la Massana,  en l’encreuament de la carretera d’Arinsal i la de Pal.

Edifici del S. XVIII, situat en un lloc proper a les ruïnes de l’antiga capella romànica. De construcció i mides molt senzilles, d’única planta i absis rectangulars, coberta per unes voltes de canó.

Façana amb la porta d’entrada de fusta i dues finestres quadrangulars, protegides per un petit porxo a dos vessants. A sobre veiem el campanar d’espadanya amb dues obertures de mig punt, i de mides molt desproporcionades en comparació a l’església.

A l’interior retaule barroc dedicat a Sant Romà, i amb pintures laterals que fan referència al martiri del Sant, procedent de l’antiga ermita del S. XI.

                                                                             La Massana

13 – Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons

Església de grans dimensions, barroca, reformada i ampliada en el S. XVII (1622), construïda damunt d’un antic temple medieval, situada en la plaça del poble en el  nucli antic de la Massana. D’una sola planta molt ampla, amb dues capelles laterals, tot ella coberta amb voltes de canó. La coberta de la nau central és a dues aigües, la capella lateral del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües, totes elles de llosa de llicorella.

L’entrada principal està coberta per un petit porxo de dues aigües. La torre del campanar està adossada al costat nord, amb diverses obertures d’espitlleres.

En el seu interior es conserven cinc retaules del S. XVII. L’altar major dedicat a Sant Iscle, és un dels més grans del Principat, amb una creu de fusta barroca.

És patrimoni cultural d’Andorra.

  14    Sant Cristòfol d’Anyós

Església romànica al nucli d’Anyós, a la parròquia de la Massana, situada, estratègicament en un lloc elevat a l’extrem de l’altiplà del poble a 1.310 mts d’altitud. Des del seu enclavament és poc veure la vall d’Escaldes-Engordany, Sispony, la Massana i Ordino. L’església d’origen medieval del S.XII, era de 5 x 4 mts, amb nau rectangular i absis semicircular, construït de blocs de pedra, i cobert amb volta de quart d’esfera. Al S.XVI, es va ampliar la llargada de la nau i la seva alçada, amb una nova coberta. Dels orígens de l’època romànica es conserven l’absis i el mur nord. S’aprofita la part baixa del campanar de planta quadrada integrant.lo a la nau, aixecant un nou campanar amb una finestra a cada cara, amb teulada a quatre vessants.

El 1936, s’arrancaren les pintures murals romàniques, del S.XII, que van ser comprades per un antiquari de Madrid. També es pot veure un retaule de la primera meitat del segle XVI, i un conjunt pictòric de la mateixa època dedicat a Sant Cristòfol.

El 1939 el comprà un col.leccionista particular americà i varen ser exposades en el Brummer Gallery de Nova York. En l’actualitat es desconeix el seu destí. Sols es conserven les pintures murals de l’absis, que representen escenes del Sant Sopar, d’estil protogòtic datat del segle XIV, i les del mur de ponent, d’època gòtica i barroca dels S. XIII a XVI.

La porta principal, de fusta i amb un tirador de tradició romànica, està formada per un arc senzill de mig punt de dovelles irregulars, s’han de pujar set esglaons per accedir.hi. Sols a travessar la porta troben la pica baptismal original de granit.

L’església i la festa de Sant Cristòfol, estan declarades bé d’interès cultural. Pel seu enclavament, enmig d’un paratge d’extraordinària bellesa, fa que sigui un lloc escollit per celebrar casaments i molts altres actes religiosos.

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol patró dels automobilistes, se celebra en aquesta església la benedicció de vehicles.

  15    Sant Joan de Sispony

Església d’època barroca, construïda l’any 1641, que va substituir l’antiga romànica de Sant Joan Vell, que està a la sortida del poble, al costat del cementiri i de la que només queden unes quantes runes. Possiblement és d’origen romànic, però que ha estat totalment reformada des dels seus fonaments.

És de planta rectangular i sagristia adossada. La porta d’entrada amb arc de mig punt i ocult a sobre. El campanar, també està adossat, amb torre de cinc pisos, i espitlleres en les tres primeres plantes, i finestres més grans cobertes amb arc de mig punt en els dos pisos superiors. La nau està coberta amb volta de canó.

A l’interior es conserva talla gòtica de Sant Joan. L’absis està decorat amb pintures murals del S.XIX, que amb les de la Mosquera i de l’Aldosa, són de les poques que és conserven al Principat. Aquest conjunt és un valuós testimoni de l’art religiós de les Valls d’Andorra.

Pel que fa al mobiliari de l’església de Sant Joan Evangelista de Sispony, s’ha de fer referència a la talla gòtica, que es pot comparar amb la de Sant Joan de Caselles, i amb l’altar de cuir hi ha un cert paral.lelisme amb el de Sant Climent de Pal.

  16    Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony – túnels – Anyós – la Massana)

Capella adossada a la pedra, on el riu Valira del Nord passa engorjat al costat de la gorja de la Grella, entre picades parets i dins una densa i espessa vegetació, a la riba de l’antic camí ral, a sota de la població de Sispony, que unia les poblacions de la Massana i Escaldes-Engordany.

Està dedicada a Sant Antoni Abat patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions, que s’invocaven al Sant en passar per aquest mal pas engorgat provocant una forta pressió d’aigua.

Les obres de l’obertura dels túnels, varen malmetre molt la capella, que va ser reconstruïda per complet a mitjans del S.XX

A pocs metres de l’església visitar el pont romànic del mateix nom

(vegeu la sexta part- ponts romànics).

De construcció medieval, totalment restaurada, és de planta rectangular, sense absis. La porta està protegida per un petit porxo, per resguardar als fidels i actualment per guardar material dels escaladors desplaçats a la zona que grimpant per les parets de l’entorn, on hi ha algunes vies d’escalada prou conegudes.

La teulada és de lloses de pissarra modernes del país. Damunt del porxo de l’entrada, hi ha el petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

Fi de la tercera part……

Sant Miquel d’Engolasters.

Categories
Viatges i itineraris

Ponts romànics d’Andorra (VI)

Sisena part

El Valira:

El Serrat
Arinsal – Pla de l’Estany
Sant Roma dels Vilars

És un afluent del riu lleidatà Segre, que és el principal eix del sistema hidrològic andorrà. Neix al circ glacial granític dels estanys, d’aigües cristallines, dels Pessons, a la parròquia d’ Encamp.

Creua Andorra de nord a sud per desembocar al Segre més enllà de la Seu d’Urgell. Els seus braços tenen forma de ”Y”, el Valira del Nord  (El Serrat), i el Valira d’Orient (El Tarter), per unir.se a Escaldes-Engordany, i formar el Gran Valira.

Els Pessons

1 – Pont d’Ordino:  (les Salines)

Pont romànic que unia l’antic camí de les poblacions d’Ordino i el Serrat. El 15 de febrer de 1980 és traslladat, per obres a la carretera, des del Lloser d’Ordino, fins més amunt del poble de Llorts. Pont d’un sol arc sobre el riu Valira del Nord. El seu perfil és d’esquena d’ase, té calçada empedrada i amb una petita muralleta. Val la pena relaxar.se i contemplar les fabuloses vistes envoltades de pedres romàniques, i traslladar.se a aquella època, per veure i assistir a la fermesa de la seva estructura per aguantar el pas del temps, el pes dels carruatges i de la mateixa història.

2 – Pont dels Escalls: (Escaldes – Valira Nord)

SONY DSC

Situat a la parròquia d’Escaldes, antic camí ral entre Andorra la Vella i Engordany, sobre el riu Valira del Nord, poc abans de la seva confluència amb la Valira d’Orient. Construït amb dovelles de pedra tosca, d’un sol arc de mitja punta entre dues penyes i és revestit a la part superior d’un paviment de pedra.

Monument del patrimoni cultural d’Andorra. És famós perquè el 1278 es va firmar els Pariatges, entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, document de reconciliació i arbitratge, que va donar forma a la institució del Principal, document històric d’Andorra, fins a la Constitució de 1993. El 1881 va ser signat el Tractat del Pont dels Escalls, que va posar fi a la revolta de les discòrdies entre andorrans del 1880. És un dels ponts situats a més alçada per damunt del riu, malauradament avui està força abandonat.

3 – Pont de la Tosca: (Escaldes – Valira d’Orient)

Es troba al sector d’Escaldes, construït l’any 1820, segons la data gravada en el mateix pont. En aquesta parròquia, a més del pont de la Tosca, hi ha més ponts, que són elements bàsics i eren l’única via de comunicació entre els diferents nuclis de població, atès que els tres rius, els Valira – el Valira del Nord i el Valira d’Orient -, i el riu Madriu conflueixen a Escaldes-Engordany.

Està 8 minuts caminant del pont d’Engordany.

Testimoni de l’antic camí Reial de la Vall d’Orient, per enllaçar entre la frontera hispana-andorrana, passant per Encamp fins a França.

Construcció íntegrament de pedra, seguint les tècnique medievals, amb un sol arc de mig punt, i una llum d’uns 7 metres, de terra empedrat i una petita muralla, amb una alçada màxima de deu metres per sobre del llit del riu, i accentuada inclinació deguda al desnivell del traçat del camí.

La silueta del pont es reconeix i forma part de l’escut de la parròquia d’Escaldes-Engordany.

4 – Pont d’Engordany: (uneix Escales i Engordany)

Pont d’Engordany, construït l’any 1785, de pedra calcària, d’un sol ull, d’arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca i muralleta. Inclina cap a la riba esquerra del riu a causa del desnivell del terreny, de 9,5 metres en el seu punt més alt.

A la riba dreta hi ha el naixement d’un arc amb dovelles de granit, resta d’un antic pont destruït per una riuada l’any 1772.

Declarat monument del patrimoni cultural d’Andorra. Uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Situat al Valira d’Orient. En creuar el pont es troba l’Arxiu Històric.

5 – Pont de Sant Antoni de la Grella: (Sispony – Anyós – La Massana)

Pont de Sant Antoni de la Grella, també anomenat pont de Sispony. D’origen romànic, que passa per damunt del riu Valira del Nord. Era pas i element indispensable per als desplaçaments que unia, seguin el camí ral,  les parròquies de la Massana i Andorra la Vella.

De construcció senzilla d’un sol ull d’arc de mig punt rebaixat amb dovelles sense tallar, muralleta i calçada empedrada. De 21,20 metres de llargada i 5,55 metres d’alçada màxima.

Al costat, aprofita la visita de la capella romànica de Sant Antoni de la Grella. Està adossada a la roca de la muntanya i a sota del poble de Sispony, on el riu Valira passa entre les parets de pedra i densa vegetació de la ribera. Està dedicat a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions.

El pont va ser reconstruït a meitat del S.XX, per obres de remodelació de les infraestructures de l’entorn.

6 – Pont de la Margineda: (Aixovall – Sant Julià)

 Construït al S XV. És el pont medieval més antic, més gran i esvelt que es conserva al Principat d’Andorra. Situat al camí ral que anava de Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella travessant Santa Coloma. Passa de munt del principal riu del Principat, el Gran Valira. De 9,5 metres de llum –amplada de l’arc – en el seu punt més alt de 33 metres de llargada i de 9,20 metres d’alçada. L’amplada del pont fa 2,80 metres a la part central i 5,30 metres i 5,90 metres als dos extrems. L’alçada de la barana és de 80 centímetres. Les dovelles són blocs de pedra tosca, per tal d’alleugerir.ne l’estructura, i els murs són fets de pedres de granit, pedres extretes del mateix riu Valira, anomenades valirenques. Té un únic arc de cavalló, de gran diàmetre de mig punt rebaixat amb molta potència. Té forma d’esquena d’ase, no gaire accentuada, amb barana de pedra. Terra empedrat en tota la seva longitud, igual com el camí ral a tocar del pont.  

A finals del S. XV –l’any 1487 – es constata l’existència d’un nou pont. Gràcies, l’estudi realitzat l’any 2007, es pot concloure que el Pont de la Margineda fou bastit entre els segles XIV i XV, a finals de l’edat mitjana. Tot i que consta en algun document que ja existia un primer pont en el S. XIII.

Al costat del pont hi ha l’escultura commemorativa  de la celebració del Primer Congrés de Llengua i Literatura Catalanes en aquestes terres, obra de l’autor Vicenç Alfaro.

Bé declarat monument i patrimoni arquitectònic d’interès cultural d’Andorra.

És la porta d’entrada a una de les concentracions monumentals més importants del Pirineu, amb la fenomenal església de Santa Coloma i el seu campanar cilíndric. Conserva el traçat dels carrers i algunes construccions de l’Andorra rural del segle XVIII. Es pot visitar la Torre dels Russos i el jaciment arqueològic de la Margineda.

Seguin el camí cap a Santa Coloma, troben el Roc d’Enclar, i la seva via ferrata, on hi ha restes d’una explotació vinícola, zona arqueològica de fortificacions i construccions militars romanes, que protegien les valls andorranes, juntament amb l’església de Sant Vicenç d’Enclar del S.VII i principis del S.VIII.

En un treball que s’inscriu dins una línia de Recerca Històrica del Patrimoni Cultural d’Andorra, hi ha els primers resultats d’investigació del jaciment del Roc d’Enclar, sobre l’evolució del poblament a les valls, juntament amb l’estudi de la Balma de la Margineda, on es refugiaven els primers habitants d’Andorra, fa 12.000 anys. Hi ha troballes corresponents a l’epipaleolític, que són uns dels elements patrimonials més rellevants de les terres d’aquest llogaret.

Aprofita i visita el petit poble de la Margineda, on se celebren les famoses Barranques, una de les festes majors més vives i innovadores del país.

Des de 1999 es troba en la llista indicativa de la UNESCO, per la seva declaració com a Patrimoni de la Humanitat en el marc del Conjunt Històric de Santa Coloma – Es recomana visitar l’església de Santa Coloma i l’espai Columba.

Espai Columba :

És un equipament cultural que custodia, conserva i presenta les pintures murals de l’absis de l’església de Santa Coloma, i diversos objectes litúrgics provinents d’altres esglésies andorranes.

A l’església s’ofereix una projecció de videomapatge, on es pot observar la recreació de les pintures murals en el mateix absis del qual van ser arrencades als anys 30. Aquesta experiència ens transporta a l’aspecte original que tenia l’església al segle XII.

Categories
Viatges i itineraris

Art Romànic de bat a bat (I)

Principat d’Andorra  

Petit resum de la seva història. Segons la llegenda popular, fou Carlemany qui fundà Andorra l’any 805.

A mitjans del S.IX  ja es cita les parròquies d’Andorra com a dominis dels Comtes d’Urgell. En l’època medieval van aparèixer diverses fortaleses, torres i esglésies que marcaven territori i permetien controlar els accessos. Augmenta el poder dels bisbes d’Urgell en ple S. XII i lluites amb els comtes de Foix. Aquestes lluites, a finals del S.XIII, es van resoldre amb un document que on s’establien les bases per compartir la sobirania del territori, donen l’origen al Principat d’Andorra.

El pacte dels Pariatges (acord entre una senyoria laica i una senyoria eclesiàstica – règim de sobirania compartida) entre el bisbe d’Urgell, Pere D’Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III de França l’any 1278. Aquesta decisió tan salomònica, responia a una urgència davant un estat creixent d’agitació davant una immediata acció militar del comte de Foix contra el bisbe d’Urgell. Finalment s’aconseguí un règim que aleshores era molt comú (com a la veïna Llenguadoc), el pariatge.

L’any 1419, es crea el Consell de la Terra, com a primera forma parlamentària i l’any 1702 el Consell General. L’any 1981, es crea el Consell Executiu i s’inicia el camí cap a la primera Constitució d’Andorra, convertint-se el Principat en un estat independent de dret, democràtic i social. El text definitiu se signa el 14 de  març de 1993 i el 28 de juliol s’integra dins l’ONU, aconseguint el reconeixement internacional.

El romànic és l’art per excel·lència d’Andorra, a més és el percentatge més important del seu patrimoni cultural, condicionant la seva posterior història, i fidel reflex del seu passat, on els artistes d’aquestes terres van saber fusionar aquest art universal amb el seu entorn natural i particular en una sola peça. Totes les seves esglésies, típiques del preromànic i el romànic andorrà, ens sorprendran per les seves reduïdes dimensions,  senzillesa i sobrietat, sense escultures monumentals, però riques en pintures i murals. De construccions d’una sola nau, amb un absis, una sola entrada i campanars d’espadanyes, mantenint l’essència que s’inicià entre els S. XI i XII. Aquestes torres o campanars, són de vital importància perquè varen ser utilitzats com a mitjà de comunicació entre pobles, fent servir les seves campanes o senyals  de llums, fins i tot com a elements de defensa. Els seus interiors tenen una rica gamma de pintures, destinades a ornamentar i guarnir l’altar i satisfer la devoció religiosa.

Primera part

Esglésies emblemàtiques d’ Andorra

SANTUARI DE MERITXELL

SANTUARI DE CANÒLICH

SANT JOAN DE CASELLES

SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA

SANTUARI DE MERITXELL

Recull la història de la devoció del poble andorrà a la seva Patrona. El papa Francesc concedi l’any 2014, la distinció de Basílica Menor. És situat a la parròquia de Canillo.

Sobre l’origen del nom hi ha diverses hipòtesis:

  1. Prové del terme “mereig”, apòcope de migdia
  2. L’arrel llatina migdia prové de “meridianus”
  3. El terme “mereig”, en el camp agrari, es refereix a les pastures que es trobaven al vessant solana de la muntanya. El Santuari es troba en aquesta orientació “sol de migdia”.
  4.  Derivat del protobasc, fusió de Mari i Etxea, “casa de Mari”, deessa de la mitologia precristiana basca.

El santuari vell, capella dedicada a Santa Maria. Edifici, originàriament romànic aixecat durant la segona meitat del S. XII, fou reformat per complet durant el S. XVII, durant l’època barroca.

La primera vegada que trobem documentat el lloc de Meritxell data del 8 de gener de 1176, tres-cents vuitanta caps de casa de la Vall d’Andorra firmaren una concòrdia amb els canonges de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquest és el primer testimoni escrit, conegut, on apareixen els noms de Meritxell i de Molleres.

La manca de documentació escrita més antiga, no exclou l’existència d’aquest lloc habitat per una petita comunitat, formada pels petits nuclis de Meritxell i Molleres, que es troben al costat del camí ral d’Encamp a Canillo, passades les gorges de la Bor. La petita església s’aixecava sobre una roca per sobre del Valira d’Orient, sota del camí ral guanyant altura es dirigeix cap a Prats, on es troba l’església de Sant Miquel de Prats. En el transcurs del camí ral ens creuarem dos petits oratoris i la Creu de Meritxell o de Carlemany, des d’on es pot gaudir d’esplèndides vistes de la vall, i de l’imponent tallant del Roc de Quer que presideix el poble de Canillo.

Vers l’any 1658 es va fe la nova església barroca, que en gran part correspon a l’actual. En el S.XIX es construeix el cambril i es decora l’interior amb pintures murals.

Seguia la mateixa tendència humil de les construccions d’aquest estil. Constava d’una sola nau de planta rectangular, campanar d’espadanya, coberta de dues aigües, coronada a llevant per un absis semicircular i porxo adossat al mur sud. Actualment podem veure el seu mur oest i els fonaments de l’absis, integrats a l’edifici barroc.

Incendiada l’any 1972, – es va destruir amb tot el que contenia: imatges, retaules, altars i la major part dels objectes de culte. Es conserven només la reixa de l’altar  i les ruïnes dels murs, – després de la Diada Nacional del 8 de setembre i rehabilitada l’any 1994.

Ha estat condicionada com a sala d’exposicions, que realitza un recorregut per la història i culta sobra la patrona i espai de record, on s’exhibeix de manera permanent la mostra “Meritxell Memòria”.

La talla original de la Verge del S. XII va desaparèixer amb l’incendi. La imatge actual és una reproducció, però amb els mateixos trets que la talla medieval.

El santuari nou, inaugurat l’any 1976, a partir d’una nau de creu grega, amb àbsis de planta quadrada coberta amb volta de canó, que sintetitza l’obra de l’home i el paisatge que l’envolta. El mateix Bofill va dir: “ es una recreació del romànic”.

Al seu interior la reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, està acompanyada pels set sants patrons de les set parròquies:

Sant Serni de Canillo

Santa Eulàlia d’Encamp

Sant Corneli d’Ordino

Sant Iscle de la Massana

Sant Esteve d’Andorra la Vella

Sant Julià de Sant Julià de Lòria i

Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany.

La inspiració romànica la trobem en el claustre, adossat al costat sud. Al costat nord es troba el pati amb reminiscències islàmiques. La torre del campanar de grans dimensions, va ser inspirada en el romànic català. La llum envaeix la sala principal, completament diàfana, pràcticament sense parets i amb portes de vidre. Compta amb estructura de pedra de pissarra del país amb arcs i finestres blanques. Les torres resten sense acabar, i volen mantenir presents les restes romàniques del santuari anterior. Es troba ubicat en una  zona de pau, naturalesa i vistes desbordants.

L’obra també s’inspira en estils artístics del renaixement italià, i jocs de figures geomètriques, que combinant el color blanc i negre.

El nou Santuari es recolza en tres pilars: fe, identitat i cultura, que han de sostenir el conjunt arquitectònic que intenta integrar.se en la natura, creant un gran impacte visual al visitant.

Els dos edificis, completament integrats a la muntanya i a la naturalesa, han estat declarats béns d’interès cultural.

El Santuari forma part de la ruta Mariana, juntament amb El Pilar (Saragossa), Torreciutat (Osca), Lourdes (França), Montserrat (Barcelona) i el propi Santuari de Meritxell.

No va ser fins al 24 d’octubre de 1873 el Consell General, consigna i declara oficialment, que Nostra Senyora de Meritxell, sigui considerada patrona de les Valls d’Andorra, per la seva especial protecció des de temps immemorial en situacions difícils – enfront guerres Napoleòniques, Carlines o davant perills d’aiguats, epidèmies o altres desastres.

El 23 d’agost de 1913 es pordueix la declaració canònica del Patronat de la Mare de Déu i el 8 de setembre de 1921, la coronació de la Verge com a patrona d’Andorra.

Obert tots els dies del any, compta amb visites guiades gratuïtes de maig a octubre, prèvia consulta d’horaris.

SANTUARI DE CANÒLICH

Santuari edificat on un pastor de Bixessarri es va trobar la talla romànica de la Verge de Canòlich el any 1223, catalogada com a bé d’interès Cultural d’Andorra.

Situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria a 1635 metres, i de difícil accés, l’entorn natural on es troba ubicada aquesta ermita és un dels detalls que més et seduiran.

L’etimologia del topònim, no està del tot aclarida i, a hores d’ara, no s’ha trobat l’origen del seu nom.

No es conserva cap estructura de l’antiga església romànica on ara s’aixeca l’actual santuari que data del S. XVII i que fou totalment reformat a principis del S.XX.

Consta d’una nau rectangular, campanar d’espadanya, volta de canyó i un gran arc amb retaule barroc dedicat a la Verge Maria, del S. XVIII. La imatge original de la Verge del S.XII, va ser coronada el 1999 pel Vaticà, en commemoració dels 775 anys de la seva trobada (1223-1998), i s’ubica a l’església parroquial de Sant Julià de Lòria, com a patrona.

El darrer dissabte de maig els habitants de la zona celebren la coneguda Trobada de Canòlich, aplec i esdeveniment religiós, per viure de prop l’espiritualitat i veneració a la imatge, potenciant la generositat i la devoció que els fidels mostrant pujant a peu des de Bixessarri.

Davant del pont romànic d’Aixovall hi ha un petit oratori, a l’esquerra del Valira, on els vianants dirigien la mirada cap al santuari per purificar-se, sent l’únic punt des d’on és visible el santuari.

Durant segles es va considerar una gran mostra de devoció que els fidels i pelegrins pugessin a peu fins dalt de la muntanya per participar en els actes religiosos del santuari.

Al S. XVIII, era un dels tres principals santuaris de les Valls, juntament amb el santuari de Meritxell i el de Sant Antoni de la Grella (a la Massana).

Es pot visitar, amb guia, des de mitjans de Juliol a mitjans de setembre, fen reserva a l’oficina de turisme de Sant Julià.

SANT JOAN DE CASELLES

Església romànica del S. XI i XII, situada a la parròquia de Canillo i on es conserven documents de l’any 1162 i 1176. És la mostra perfecte de l’estil arquitectònic romànic Andorrà.

Consta d’una nau rectangular alta, senzilla, sostre de fusta, amb i absis semicircular. La torre del campanar és de planta quadrada de tres nivells de finestres, les dues superiors d’estil llombard geminades. Actualment es comunica interiorment amb la nau. En origen eren cossos independents, cas únic al Principat. La porta d’accés està al costat nord, degut a que al costat sud, on normalment estan orientades les portes, hi ha un precipici molt pronunciat sobre el Valira d’Orient. El porxo original és el que protegeix la porta nord. El segon porxo, situat a l’oest, als peus del temple, va ser construït segles després. Tots dos són de bigues de fusta i sostre de pissarra del país.

A l’interior trobem la imatge d’estuc de grans dimensions del Crist en Majestat, un mural de pintures amb escenes del Calvari, del S. XII, i un retaule gòtic del S. XVI, – 1527 – darrere la reixa de ferro de l’altar, i que destaca per la seva gran qualitat artística, feta amb foc i martell, explica la vida de Sant Joan, el patró de l’església amb influències dels estils renaixentistes italià i alemany.

Juntament amb els temples de Santa Coloma i La Cortinada, és una de les tres joies del romànic Andorrà, sobretot per la seva originalitat i autenticitat.

La sagrera que rodejava el temple, va anar desapareixen a mesura que s’ampliava la carretera nacional. Es conserven fotografies antigues, on es pot apreciar el espai de terra protegit que envoltava aquesta església.

En època feudal la sagrera es considerava territori sagrat, on els nobles, en molts casos, aplicant la violència, volien sotmetre les terres a vassallatge.

SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA

Està al bell mig del nucli històric de la capital d’Andorra, en la plaça dels Prínceps de Benlloch i a primera línea del carrer més comercial en el seu tram més alt. Es pot aprofitar la visita per passejar als voltans de l’església, i descobrir el centre històric, d’Andorra la Vella, amb els seus tradicionals i singulars edificis de granit.  Fou originàriament romànica del S. XI – XII, ampliada , modificada i reconstruïda el 1940, per el famós arquitecte català Josep Puig i Cadafalch en ple S.XX, i declarada bé d’interès cultural. Conserva l’original absis semicircular romànic del S.XIII, amb bandes llombardes, el més gran d’Andorra. També dues finestres de doble esqueixada i coberta de quart d’esfera feta de pedra tosca i el campanar de planta quadrada amb torre de tres pisos.

A l’interior es conserven dos retaules barrocs amb molt bona qualitat. Les pintures murals romàniques de l’absis i del presbiteri, del S.XIII, es conserven al MNAC. Cal ressaltar també la biga policromada romànica que travessa l’absis de banda a banda i que devia sostenir un baldaquí malauradament desaparegut així com el magnífic “quadre de les ànimes” del S.XVIII

Hi ha visites guiades durant els mesos d’estiu, concertar-les a l’oficina de turisme.

Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:

SANT ROMÀ DE LES BONS

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS

SANT SERNÍ DE NAGOL

SANTA COLOMA

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA

SANT CLIMENT DE PAL

Categories
Viatges i itineraris

L’excursió al Turó de Montcada II

La pujada al Turó: començarem l’excursió al nucli de Terra Nostra, a la plaça del Poble, a uns cent metres troben el mític i emblemàtic arbre “l’Alzina” símbol del poble, al costat l’estació de Montcada i Reixac-Santa Maria. Seguim pel carrer Priorat i girem a l’esquerra a 600 metres, fins a arribar a l’esplanada de l’antic Castell, avui Parc de Ca n’Oller, on comença la pista forestal fins a arribar a la font de la Mitja Costa, a 1,5 quilòmetres de la sortida.

L’Alzina 1955
2021

1961

A 250 metres muntanya amunt arriben a la Pau del Turó, on veurem una esplèndida vista de tot Terra Nostra, del Vallès, Montserrat i de part del Parc Natural de la Serralada de Collserola.- un dels parcs metropolitans més grans del món. Hem recorregut uns 1,7 quilòmetres en 20/25 minuts. Seguim la pista i a uns 500 metres, arribem l’encreuament, a la nostra dreta, del Turó dels Quatre Pins, on es troba el dipòsit d’aigües que subministra tota la zona industrial del Coll de Montcada i de Terra Nostra/Santa Maria.

1960

Continuem ascendint muntanya, 250 metres més, i arribem al Mirador d’Occident, amb fabuloses vistes de la Serralada de Collserola, amb Torre Baró, Vallbona, Can Cuiàs, Ciutat Meridiana, el Forat del Vent en plena serra, el Cementiri, el Tibidabo i La Torre de Collserola dels JJOO 1992. A sota i en primer pla Montcada Bifurcació-Can Sant Joan important nus ferroviari. L’antiga fàbrica Asland, i el nus/merder impressionant d’autopistes, autovies, carreteres, ponts i vies d’entrada i sortida del monstre de Barcelona, fins a veure, al final, les tres emblemàtiques xemeneies de Sant Adrià, i perde la vista a la Mediterrània.

La Pau del Turó 1965

Hem recorregut uns 2,7 quilòmetres, amb una mitja hora de temps.  A partir d’aquí, forta rampa de pujada fins a arribar a l’esplanada del Pla del Turó, on hi ha una roca pintada que ens indica el sender de pujada per a fer el cim, a través d’un fort camí per a cabres. Portem uns tres quilòmetres, i en uns 40 minuts.

Baixada cap al mirador del Vallès Occidental: Petit recorregut a l’esplanada de la qual s’extreia el ciment, avui forma un camp completament pla denominat Toll de Llevant.

En aquests Toll de Llevant, l’any 2017 va ser el lloc de partida per a recuperar i fer efectiva la recuperació de les més de quatre hectàrees en què es varen plantar més de 2.600 arbres i més de 2.200 arbustos, donant per a finalitzada l’explotació minera, després de cent anys -1917. Sent el tret de sortida per la restauració total del Turó.

Seguim el camí des de la roca que ens indica el cim, arribem a un encreuament, o anem cap a l’antiga fabrica Asland o agafem un sender estret de baixada i tornem a Terra Nostra.

Si agafem el primer, a uns 250 metres del roc mencionat, ens trobem el mirador del Vallès Occidental, des d’on podem gaudir dels Pics de la Mola de 1.104 metres, el Tagamanent de 1.056 metres, Montserrat-Sant Jeroni de 1.236 metres, Puiggraciós de 807 metres, Matagalls de 1.696 metres i el Turó de l’Home de 1.706 metres, així com una esplèndida vista de tot el Vallès, del Besòs i la Serralada de Marina. El recorregut és de més o menys d’un quilòmetre, ………..  

Des d’aquest mirador podem fer la circumval.lació al Toll de Llevant, l’actual esplanada recuperada d’una de les antigues pedreres i  tornar de nou a l’indicador de la roca del cim.

També podem seguir baixant fins a arribar de nou al mirador d’Occident i retornar per on hem pujat.

L’altra opció és: des de l’últim encreuament agafem el sender estret de baixada a Terra Nostra, el descens es força empinat, però molt feréstec i de bosc espès, amb un sota bosc magnífic, en el que ens podem trobar part de la fauna de la zona, variants d’ocells, llebres i en alguna ocasió algun porc senglar.

Arribarem, de nou, al pla de la Pau de Turó. Aproximadament des del Roc fins al pla de la Pau, haurem recorregut 1,5 quilòmetres.

Per no tornar pel mateix camí, de baixada anirem per la zona industrial del Coll de Montcada, arribarem al carrer Camí de Sant Iscle, per on seguirem baixant dins de la població fins a arribar, de nou, a l’estació de la Renfe i a la plaça del Poble.

El total de la ruta ha sigut d’uns vuit quilòmetres amb una durada d’una mica més d’hora i mitja (uns 100 minuts). No hem tingut en compte la durada de la pujada al cim.

El turó dels quatre Pins: Des del pla de la Pau del Turó, i abans del mirador d’Occident, trobem l’indicador, que a mà dreta ens indica el camí a seguir per arribar al Turó dels 4 Pins, on hi ha el dipòsit d’aigua que subministra tot Terra Nostra. Veurem la Serralada de Collserola, la ctra. de Barcelona a Sabadell, el tram que va al Cementiri, Montserrat, la Mola i el corredor verd que va des de Collserola a Granollers….

Com el Vallès no hi ha res !!!!

La pedrera i l’escombrera:                     

Des de la plaça del poble, direcció a la zona industrial i al final del carrer de Sant Iscle, agafem la pista forestal que ens duu fins a l’encreuament del Turó dels 4 Pins. A mà esquerra baixem per un caminet molt suau, fins a arribar a l’antiga pedrera, avui l’escombrera…….   Hi ha poc més de dos quilòmetres de recorregut.

Avui, en aquest espai d’aspecte lunar, encara hi podem trobar gran quantitat de minerals i de terres de mil colors que s’han dipositat per a reomplir els forats de les  excavacions, que es varen dur a terme per part de la cimentera durant dècades.

En el transcurs del recorregut, que efectuarem durant uns 30 minuts de passeig per la caldera/ pedrera/ escombrera lunar, podem trobar força restes minerals deixats o retornats per a reomplir les cavitats i reintroduir el nou espai natural.

El paragènesi de la pedrera és força variat: pissarres de silurià i calcàries, vetes de variscita, minerals de calci ferrita, carbonats fluorapatites, coure, granits, sulfurs, òxits, hidròxits, sulfats, silicats, etc…

Una vegada hem recorregut part de la caldera i recollir alguna mostra de minerals, seguin la pista que recorren els camions de descàrrega, baixant fins a la proximitat de la fàbrica de ciment, a uns 2 Kms.

El mirador d’Occident: Des d’aquets lloc podem veure on acaba Can Sant Joan o Bifurcació on hi ha una petita muntanyeta, és on finalitza el límit territorial de Montcada i Reixac, i comença Vallbona. Aquets indret era el lloc d’entrada a Barcelona, entre les serralades de la Marina i Collserola a la llera del riu Besós.

Situem.nos històricament mil anys enrera: Era la frontera natural, per entrar a Barcelona. Qui dominava aquets punt, militarment parlant, controlava la ciutat – Segles XVI / XVII.

A Barcelona hi havia cinc llocs on executaven o penjaven, als condemnats. Quatre d’aquestes forques estaven dintre de la ciutat, i la cinquena estava situada, segons consta, en aquets indret. D’aquí ve la dita de la quinta forca, expressió que, a dia d’avui, encara fem servir, per dir que una cosa o algú està molt lluny.

Entre l’actual barri de Trinitat Nova i el començament de Collserola, als indrets de la Torre del Baró, on estava la quinta forca, penjaven a l’entrada de la ciutat, als lladres i altres condemnats a mort, i els deixaven penjats durant setmanes per donar exemple i recordar als forasters, que no s’hi valia a badar….

La pujada al cim:

Des del Pla del Turó, i seguint la indicació del roc, comencem a pujar per un camí de cabres, uns dos-cents cinquanta metres de forta pujada i uns 10/15 minuts de durada, segons els nostres pulmons. Val la pena l’esforç per gaudir de l’esplèndida vista de 360 graus a 273 metres d’altitud per veure tot el Vallès, tant l’Occidental com l’Oriental i de l’entrada de Barcelona.

El mirador del Vallès,

Des del Pla del Turó, el roc del Cim,  a uns 200 metres, a l’esquerra de la tanca metàl.lica, seguin el camí del bosc s’arriba al mirador del Vallès, des d’on veurem, el turó de Roquetes 304 mts, el turó de Segarra 328 mts, el Tibidabo 512 mts, el turó de Valldaura 437 mts, el turó dels quatre Pins 179 mts, la Serra de na Joana 171 mts i el Puig de Guàrdia 199 mts.

Categories
Viatges i itineraris

El Turó de Montcada I

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola

El Turó 1960

Història:

L’alçada del Turó, segons dades topogràfiques de l’any 1914, era de 296,8 metres. A inicis de 1917 l’empresa Asland, que extreu matèria primera del turó, rebaixa l’altitud dels quasi 300 metres als 273 actuals, així com la desaparició de diverses coves, un poblat ibèric, l’ermita santuari de la Mare de Déu i les ruïnes del famós castell de la família dels Montcada, on es troba la primera documentació de l’any 1023. L’explotació de la pedrera va finalitzar l’any 2003, i l’empresa Lafarge, actual propietària de la fàbrica, va signar un conveni amb el Fons Mundial per a la Natura, per efectuar la restauració de la pedrera, recuperant-la l’ecològica i paisatgísticament,  ampliant l’ús públic del Parc.

el Turó des de Collcerola 2021
el Turó des de la Marina 2020

Testimoni de la història:  Des de fa més de 30 anys el Museu Municipal de Montcada assumeix les funcions de protegir, donar a conèixer la història, el patrimoni cultural, i l’herència de les restes dels poblats ibèrics de la Serralada de Marina – del Turó d’en Bosca, de les Maleses, de les Saleses, del Puig Castellar, i el Dolmen natural de la cova  d’en Genis, el Rec Comtal , de La Mina, de les famoses Aigües de Montcada  – la Casa de les Aigües, les masies medievals – Torre dels Frares, les torres modernistes – amb Can Filaina i la torre Valentí, les esglésies – Sant Pere de Reixac, les ermites – de Sant Climent i de Sant Onofre, i monestirs – Sant Jeroni de la Murtra, així com dels seus Parcs Naturals amb les seves famoses rutes de senderisme, com la popular GR92, dins del seu complicat i extens municipi.

1915

Situació: Muntanya situada al tram central de la Serralada Litoral. A l’extrem nord-est del Parc de Collserola, envoltada pels rius Besòs i Ripoll. A llevant Montcada i Reixac, la Font Pudenda a tramuntana, Terra nostra a ponent, i Can Sant Joan i Can Cuiàs a migjorn.

Casa i Castell dels Montcada
última imatge del Castell dels Montcada
2010

Municipi: la vila de Montcada i Reixac està fragmentada per petits municipis o poblacions, trens, rius i carreteres. Situada a la comarca del Vallès Occidental, i formada pels següents nuclis o petites poblacions, avui barris: Montcada i Reixac, Santa Elvira – Can Cuiàs, Bifurcació – Can Sant Joan, Montcada Nova – Carrerada, Font Pudenta, La Valentine – La Ribera, Mas Duran, Mas Rampinyo, Can Pomada, Pla d’en Coll, i Terra Nostra – Santa Maria.

1940

Important nus ferroviari – cinc línies  R2-R3-R4-R7-R12,  amb cinc estacions de tren actives: Montcada Bifurcació, Montcada i Reixac-Manresa, Montcada i Reixac-Santa Maria-Terra Nostra, Montcada i Reixac-Ripollet, i Montcada i Reixac-Centre.

Estació Terra Nostra 1970
2021

L’estació/baixador inactiva de Montcada i Reixac-Sant Joan/Asland.

A Can Cuiàs, hi arriba la línia 11 del metro de Barcelona.

Red viaria: C-33, C-17, C-58, Ctra. N-1, N-150

Rius:  Besòs, el Ripoll i la riera de Sant Cugat.

.

Les Mines:  entre 1840 i 1926, Catalunya va ser perforada com un formatge ”gruyère”, fruit d’aquesta activitat van aparèixer les mines de Fígols, Saldes i Cers de carbó; Súria i Balsareny de potassa, Bellmunt del Priorat i Martorell de plom; Malgrat de Mar de coure; Celrà de ferro.

1980

A Montcada hi ha constància des de l’any 1842, d’inversions en quatre mines que varen provar sort, igual que al Turó del Pollo, Torre dels Frares, Can Donadeu a la Serralada de Marina, amb extraccions de ferro, plom i coure.

1990

A banda de la “febre d’or”, de la mineria, per l’explotació de minerals de finals del segle XIX, es va desenvolupar una forta demanda de les mines d’aigua.

No podem oblidar La Casa i el llinatge dels Montcada –  Reina Elisendaquarta i última esposa del rei Jaume II. La casa de Montcada va ser una de les famílies més importants i poderoses de l’edat mitjana.

gravat del Castell dels Montcada 1890

Terra Nostra – Santa Maria de Montcada

El barri deu la seva fundació abans de la Guerra Civil, amb el nom de Terra Nostra, que després de la guerra, les autoritats franquistes varen canviar a Santa Maria de Montcada  (????)….

1936

La seva creació recau en la promoció dels “Almacenes Alemanes”, més tard “Almacenes Capitol, a través de cartilles i uns cupons. Cada cupó de compra per un valor de 5 pessetes equivalia a comprar un pam cuadrat de terreny d’aquesta futura urbanització.

Tot i que es va tarda mot de temps a complir lo que varen prometre en el seu pla d’infraestructures – d’aigua, llum, clagaveram, etc….

Finalment, després de molts anys, ha sigut el barri residencial més maco, tranquil i agradable de Montcada i Reixac.

El barri prengué el nom de l’antiga capella del castell de Montcada dedicada a Santa Maria, com hem mencionat, después de la guerra civil.

1951
avui / 2021

Des de fa més de vuitanta anys se celebra la festa de “el Fanalet”, a l’estació de Terra Nostra-Montcada i Reixac-Santa Maria. Aquesta tradició es remunta quan al temps encara no existia l’actual estació. En aquella època els viatgers que volien baixar havien de demanar al maquinista que reduís la marxa per saltar del vagó, i quan era de nit els familiars els esperaven amb un fanalet. Als anys quaranta es va fer l’abaixador i els veïns van decidir recordar aquesta pràctica una nit de setembre, coincidint amb la festa major de la població.

2021
1941
Excavacions – Asland

Categories
Viatges i itineraris

Guia del romànic andorrà (II)

segona part (II)

Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA         

SANT CLIMENT DE PAL                          

SANT ROMÀ DE LES BONS                    

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS           

SANTA COLOMA  – Espai Columba        

SANT SERNÍ DE NAGOL                         

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA

Una de les joies del romànic andorrà a la Parròquia d’Ordino del S.XII.

Avui amb una planta única quadrada, amb capelles laterals i absis quadrangular.

Pintures originals del S. XII, descobertes el 1968 quan es procedia a efectuar una restauració en l’antiga capella, amb porta lateral. On havia d’estar la porta principal, hi ha la torre del campanar de dos pisos. El sostre original era de voltes i de pedra. El S.XVIII amb l’ampliació de l’església, es tira el sostre i se substitueix per l’actual de fusta, així com quatre retaules barrocs dedicats al patró del santuari.

Mobiliari de fusta, curiós xilòfon o carrilló de roda de fusta que penja en una pared lateral, del S. XVII. Conjunt de reixes de ferro forjat,  – referent de la important indústria i de la història del ferro de la zona, durant segles, ruta del ferro – que protegeixen l’altar major i les capelles laterals.

Cal destacar la posició de la torre seguida de la nau central , situada al final i enfront de l’absis, pel que la porta original, era lateral encarada al est.

Actualment amb l’ampliació efectuada al S. XVIII, la porta és frontal, i davant l’altar major.

A ressaltar els bancs originals de fusta, amb els respatllers abatibles de dues posicions, de tal manera que es podien orientar de cara a cara, per celabar reunions i tractar altres assumptes de la comunitat, al marge de les celebracions religioses. S’ha de tenir en compte que a més de ser esglésies, eren llocs de reunions, on a l’exterior se celebraven els mercats. Altres esglésies hi tenen porxos per efectuar aquestes tasques protegits del sol, la pluja i el fred.

Molt a prop d’aquesta impressionant església, s’ha d’aprofitar i visitar altres elements importants de l’arquitectura andorrana, com la mola i la serradora de la casa pairal de Cal Pal. Aquets edificis construïts en el S. XVI, són un exemple de l’activitat laboral, i son una lliçó viva de la història i de les tradicions d’Andorra, transportant.nos al  moment en qué aquest país tenia el món forestal com a eix econòmic vertebrador de la seva economia.

SANT CLIMENT DE PAL

El poble de Pal, situat a la parròquia de la Massana, està dins del pla especial de protecció de l’arquitectura tradicional, s’en una de les construccions i conjunts rurals, més antincs i millor conservats del Principat. Una autèntica joia de l’art romànic d’Andorra. L’església de Sant Climent construïda entre els segles XI i XII, i ampliació del S.XVI.

Es pot admirar la planta de nau rectangular i els murs típics del romànic, i amb campanar de tres pisos, d’estil llombard. Les finestres, al pis superior, són geminades dobles, úniques a Andorra. Al seu interior es troba la talla romàmica de la Verge del Remei del S. XIII, el Retaule de Sant Climent del S. XVIII, i pila baptismal de granit, dues creus processionals de fusta policromada del S.XII i finament l’altar major de cuir i reixes de ferro andorrà del S. XVI i XVIII.

A l’actualitat l’entrada és lateral del S.XII, antigament estava situada davant de l’altar major, incrustat dins la roca, amb la imatge de la Verge del Remei (període entre el romànic i gòtic. En la faldilla de la Verge, hi ha plecs – en el romànic les figures eren totalment llises).

L’ampliació efectuada al S. XVI, s’amplia i es construeix a la mateixa distància la paret de l’església amb la paret del campanar, tocant a la muntanya.

El campanar de tres pisos amb finestres dobles, dos a dos, excepte les del tercer pis, que són de quatre en tres dels seus costats. També es trasllada la porta situada enfront de l’altar principal, es tapia i s’obre pel lateral.

Amb l’ampliació, es treu l’absis ovalat romànic i el fan rectangular, afeixin l’actual sagristia.

Al S.XX. es reforma i s’amplia el porxo, amb entrades laterals per facilitar el pas i poder donar la volta a tota l’ermita.

SANT ROMÀ DE LES BONS

Conjunt històric dels Bons situat a la parròquia d’Encamp amb:

– L’església de Sant Romà.

– Torre dels moros, edifici-torre de defensa militar de quatre pisos d’alçada del S.XVI. Únic edifici militar que es coneix a Andorra. Torre dels moros, no se sap, el per què del seu nom, ja que els moros no varen habitar mai a les Valls d’Andorra.

Dos colomars de construcció moderna.

– i un dipòsit d’aigua excavat a la roca.

Tot el conjunt medieval està enclavat estratègicament per sobre de la vall, en un sortit de la roca, des d’on es pot controlar l’entrada a tot Encamp.

Capella de construcció molt simple amb sostre de vola de canó i arcs de volta, del S. XII, de planta rectangular i d’única nau i totes les altres esglésies del Principat els sostres són de fusta.  Campanar d’espadanya amb dues obertures per les campanes. La coberta, tant de la nau com de l’absis són de lloses de pissarra. Retaule i absis semicircular autèntics i amb reproduccions de les pintures romàniques, els originals estan al MNAC. Les figures laterals són els autèntics originals que representen el Crist en Majestat i resta del frisó romànic sota la pedra de l’altar.

En el centre del presbiteri de l’absis, hi ha una taula d’altar feta d’un sol bloc de pedra tosca. El terra està esculpit sobre de la mateixa roca de la muntanya. És una de les dues úniques ermites que tenen el terra de roca viva i l’unica que és visible. L’esglèsia de Sant Serní de Nagol, actualment el terra està tapat per un parquet de fusta.

El camí d’accés des del poble medieval dels Bons fins al santuari, també està esculpit sobre la pedra.

Als peus de l’església, sobre de la porta d’entrada, es conserva el retaule gòtic de Sant Romà del S. XVI

Entre els S. XVI i XVII s’afegeix el porxo.

La parròquia inclou els pobles d’ Encamp, Tremat, Mosquera, Les Bons, formant un sols nucli principal, al costat mateix està el poble de Vila. Muntanya amunt trobem el més gran complex d’esquí del Pirineu, Grandvalira, amb Grau Roig, Canillo, el Tarter i Soldeu, situat al costat del riu Valira d’Orient, i a l’altre vessant del port, el Pas de la Casa, poble fronterer amb França.

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS

Situada en la parròquia d’Escaldes-Engordany, a més de 1.500 mts. Es diu que és una de les esglésies romàniques més conegudes i més antigues d’Andorra. El seu origen és d’abans del S. XII, tot i que no se sap la data exacta. L’interior de la nau és d’una gran sobrietat i humiltat, com la resta de esglésies romàniques andorranes d’aquell període, amb sostre de fusta i parets blanques.

Situada en un prat privilegiat, des d’on es pot gaudir d’unes vistes impresionans, dominant tota la vall, i molt aprop del llac d’Engolasters i dins de la vall de Madriu-Perafita-Claror, declarat Parc Natural – Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco des de l’any 2004 – naturalesa pura, un món per descobrir i seguir cuidant.

Aquesta vall ens dóna l’oportunitat de viure en primera persona tota la seva riquesa natural, tant en flora com en fauna. El més important per a què aquest lloc sigui refenrència pels amants de la natura, és que els seus responsables han sabut mantenir, en el seu estat més pur la seva essència  i puresa des de l’època medieval.

Fruit de la cultura de l’explotació racional dels recursos naturals, han mostrat durant segles un respecte absolut a allò que la muntanya ens ofereix. Avui dia, gràcies a aquest esforç, poden visitar diversos paratges impressionants, cabanyes de pastors amb segles d’antiguitat, bordes autèntiques i ramats pastant al llarg de tota la vall.

Construcció típica de les valls, planta rectangular d’estil llombard, d’una sola nau i absis semicircular més baix que la nau, decorat en el exterior amb uns frisos de pedra tosca, força erosionats, amb dos finestretes petites de doble espitllera. En el interior del absis decorat – es una copia exacta, el original en el MNAC – per un fantàstic mural de pintures amb la representació d’un Pantocrator o Crist en Majestat, assegut sobre un arc celestial, i els peus recolzats en un semicircle que representa la terra, flanquejat per tres dels evangelistes i l’arcàngel Sant Miquel a qui està dedicada l’església. Es diu que Sant Mateu, no hi és per manca d’espai. Es tracta d’una “Maiestas Domini”, obra del Mestre de Santa Coloma –artista anómin, i autor d’altres pintures a diverses esglésies andorranas.

Coberta a dos vessants i sostre de fusta. Campanar afegit posteriorment, de tres pisos i de 17 mts d’alçada, i de grans blocs de pedres sense polir, desproporcionat respecte a la petita nau rectangular, i amb uns caps humans esculpis, en el centre dels arcs de les finestres geminades de l’últim pis i coronada, la coberta, en forma de piràmide de quatre vessants.

Les pintures son copies dels originals, el bisbe de la Seu i Copríncep se les va vendre al MNAC de Barcelona, després de la Primera Guerra Mundial. Absis encarat a l’est amb dues petites finestres que tracten d’iluminar l’interior i aconseguir més llum sobre l’altar. La llum representa l’esperança, la foscor la penumbra, la llum enfoca cap a altar, la llum ens guia i ens diu que hem de sortir de la foscor.

La portal lateral es troba encarada al sud, amb arc de mig punt i el porxo que protegeix l’entrada és de principis del S.XX. La porta d’entrada a la torre és molt petita, aixó ens mostra l’alçada que tenien els homes en el S. XII.

Els forats a les parets exteriors, són per a posar els bastides, per a la conservació de l’ ermita, i es poden veure en altres esglésies de la vall.

La porta frontal, actualment tapiada, i la finestra frontal, és de quan es va fer servir d’estable.

Llac d’Engolasters a 1626 metres, en mig d’una depressió glacial, amb una presa de 178 metres, construïda el any 1934 per immigrants gallecs, com a salt d’aigua, per la producció d’energia elèctrica. Punt de sortida de vàries rutes per fer senderisme on descobrir paisatges naturals de gran bellesa, característics del país.

SANTA COLOMA 

Únic campanar rodó d’Andorra, i un dels pocs que hi ha en tot el Pirineu, d’estil llombard de quatre pisos i amb dos parells de finestres geminades de 18 metres d’alçada del S. XII. És una de les esglésies més singulars i de les més antigues del Principat, de construcció preromànica, entre els segles VIII i IX, un dels edificis més interessants de la Vall, situat al marge dret del Gran Valira. Bé d’interés Cultural. Amb nau de planta rectangular de considerables dimensions, coberta amb bastides de fusta i les teulades de pissarra del país, absis quadrangular cobert en volta de canó, portada i pòrtic de mitja punta en el mur sud.  

A l’interior sols podem gaudir de “l’Agnus Dei”, flanquejat per a dos àngels, i la talla de fusta policromada de la Verge del Remei, del S. XIII patrona de l’església. La resta de pintures originals dels murals romànics del S. XII, es toben dins de l’Espai Columba, una vegada varen ser recuperades pel govern andorrà, després de ser arrencades l’any 1930.

Aquest mural és atribuït al Mestre de Santa Coloma, però es obra de vàries mans. Tots aquest murals romànics són tradicionals de pintors anònims i nòmades que havien rebut la mateixa formació: l’escola del Mestre de Santa Coloma. Aquestes pintures es troben a tot el llarg del Pirineu, obra d’aquests pintors.

A través d’un sistema de videomapatge, amb una recreació virtual, joc de llums i so es projecten les pintures murals amb total precisió en el seu lloc original, en el mateix absis d’on varen ser arrencades, transportant al visitant a l’aspecte original que tenia l’església al S. XII.

Espai Columba: la seva visita és complementaria de l’església, situat a escasos metres. És un espai museístic, construït l’any 2019, dedicat a la difusió del coneixement de la pintura, l’arquitectura i de l’art románic. Es conserven les pintures murals de l’absis  recuperades (*1), i diversos objectes litúrgics del patrimoni cultural i d’altres manifestacions artístiques que formaven part de l’univers diví d’aquest estil artístic. Entre altres es pot veure, llums d’oli de l’església de Santa Eulalia d’Encamp, la creu espinosa de Sant Serní de Nagol o el Crist de Sant Martí de la Cortinada.

(*1) Aquestes pintures recuperades, varen ser arrancades durant la febre del romànic i venudes, del seu lloc pel Bisbat d’Urgell en la dècada de 1930. Venudes a un antiquari barcelonès, després les va adquirir un col.leccionista francès, entre d’altres, i finalment varen ser requisades pels nazis, formant part del fons artístic del Tercer Reich. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, ser restaurades, gràcies al compromís dels alemanys a restituir les peces espoliades, va permetra al Govern Andorrà, després de nombroses negociacions arribar a un acord amb la República Federal al 2008.

El mural va ser retornar a canvi del pagament de 4 milions d’euros, cost de l’important restauració que varen efectuar els alemanys a Berlín.

El seu emplaçament i entorn privilegiat ens pemet visitar una de les concentracions monumentals més importants del país, els paratges icònics de la ja esmentada església de Santa Coloma, el nucli antic de la vila, la Torre o casa dels Russos d’arquitectura de granit típic d’Andorra, la zona arqueològica del Roc d’Enclar, (*2) la petita església de Sant Vicenç d’Enclar i el pont emblemàtic romànic de la Margineda el més antic, el més gran i el més important d’Andorra.

(*2) Conjunt prehistòric, romano-medieval de el Roc d’Enclar, i període del baix imperi prefeudal, amb vestigis vitivinícoles i construccions militars – fortificacions romanes, del S. VII i VIII. Es comentarà, quan fem referència a l’església de Sant Vicenç d’Enclar i rodalies, juntament amb la sortida-ruta al Roc i a la Vall d’Enclar, que pertany al patrimoni arquitectònic andorrà.

SANT SERNÍ DE NAGOL

Sens dubte aquest temple romànic, edificat l’any 1055, situat a la parròquia de Sant Julià de Lòira és un dels més impressionants i estratègics que es poden veure en tots els Pirineus. Per la seva ubicació, construïda sobre un penyal sense cimentació, és una de les vistes més excepcionals del poble i envoltada de tot un entorn natural d’increïble bellesa paisatgística, cosa que permet gaudir d’una magnífica vista panoràmica de tota la vall.

Com la majoria d’esglésies romàniques de la vall, és de construció austera, de mides reduïdes, nau rectangular, absis semicircular de dues finestres, torre-campanar d’espadanya de doble obertura de pedra i coberta de fusta i pissarra del país. Finestra amb forma de creu a la façana de ponent, sobre una espitllera de doble esqueixada. El terra està picat sobre la mateixa roca de la muntanya, però actualment està tapat per un parquet de fusta. Juntament amb l’església dels Bons, són les dues úniques del Principat, amb terra de pedra excavades a la roca.

S’entra a través d’un porxo i d’una porta d’arc de mig punt, i pica d’aigua beneïda de granit. Declarada bé d’interés cultural l’any 2003.

Pintures i esbossos romànics que mostren una narrativa religiosa primitiva i molt eloqüent del S.XII-XIII.  L’any 1976 es descobreixen unes pintures murals en la paret del presbiteri de dos àngels adorant “L’Agnus Dei”, i una iconografía representant la simbologia entre el bé i el mal. Retaule barroc del S. XV dedicat al patró de l’església i creu romànica. Es va trobar una creu espinosa de fusta romànica. Totes elles són pintures murals, més antigues, més ben conservades i auténtiques de tot el romànic andorrà.

Categories
Viatges i itineraris

Romànic de Bat a Bat

al PRINCIPAT D’ANDORRA

INDEX:

Esglésies emblemàtiques i més importants:  

primera part

1- SANT JOAN DE CASELLES                       

2- SANT ESTEVE D’ANDORRA   del  S XIII

Santuaris:

 3- VERGE DE MERITXELL

 4- VERGE DE CANÓLICH

Esglésies i patrons/es de les set parròquies:

Sant Serni de Canillo                                 a   1526 mts

Santa Eulàlia d’Encamp                            a   1250 mts

Sant Corneli d’Ordino                               a   1298 mts

Sant Iscle de la Massana                            a   1230 mts

Sant Esteve d’Andorra la Vella                 a   1013 mts

Sant Julià de Sant Julià de Lòria                a     908 mts

Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany    a   1050 mts

Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:

Segona part

1- SANT MARTÍ DE LA CORTINADA          Ordino  S. XII

2- SANT CLIMENT DE PAL                            la Massana S. XI – XII

3- SANT ROMÀ DE LES BONS                        Encamp S. XI -XII

4- SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS             Escaldes-Engordany S. XII

5- SANTA COLOMA  – Espai Columba              Andorra la Vella S. IX – X

6- SANT SERNÍ DE NAGOL                             Sant Julià de Lòria S. XI

Riu Valira del Nord, o Valira de la Massana o d’Ordino. Neix als llacs de Tristaina, travessant: el Serrat, les Salines, Llorts, Arans, la Cortinada, Ansalonga, Ordino, la Massana, Anyós i Engordany.

Riu Valira d’Orient, o Valira d’Encamp, de Canillo o de Soldeu. Neix al Circ dels Pessons ( Grau Roig – Encamp), travessant: Soldeu, el Tarter, l’Aldosa, el Vilar, Canillo, Molleres, les Bons, Encamp i Escaldes.

Gran Valira, és on s’uneixen els dos Valires, a Escaldes-Engordany, travessant: Andorra la Vella, Santa Coloma, la Margineda,Aixovall i Sant Julià de Loria, desembocant al riu Segre a la Seu d’Urgell.

Esment.ho les tres parts del Valira, perquè també dividirem en tres parts o zones el seguiment de les esglésies de l’art romànic de les Valls d’Andorra. Totes elles lligades estretament a la vida del riu.

Des d’on, a més a més, servien per a comunicar.se a través dels sons dels campanars o a través de senyals lumínics, ja que a més de llocs de culte, també es reunien per tractar temes i inquietuds socials, transaccions agrícoles i ramaderes entre cases pairals, de conreu, masies i bordes properes.

Formaven una espècie de triangle informatiu entre elles. Era l’internet actual, per estar informats de qualsevol esdeveniment important entre valls i muntanyes.

Valira del Nord:

Tercera part

1- Sant Pere del Serrat (Ordino)

2- Sant Serní de Llorts (Ordino)                             

3- Sant Miquel d’Ansalonga (la Cortinada – Ordino) 

4- Sant Roc de Somàs (Somàs-Ordino)

5- Església de Sant Corneli i Sant Cebrià (Ordino C/   Major s/n) – Patrons

6- Església de Sant Andreu del Prat del Campanar a 400 mts d’Arinsal)

7- Sant Andreu d’Arinsal   

8- Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)

9- Sant Iscle i Santa Victoria (la Massana) – Patrons

10- Sant Ermengol de l’Aldosa  (Ordino)

11- Sant Cristòfol d’Anyos (capella la Massana)

12- Sant Joan de Sispony

13- Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony-tunels- Anyos –la Masana)

Valira d’Orient

Quarta part

1- Església de Sant Pere del Pas de la Casa, construida el any 1985   

2- Capella de Sant Bartomeu (nucli urbà de Soldeu)      

3- Sant Pere del Tarter

4- Ermita de Sant Jaume de Ransol (el Tarter)

  5- Església de Sant Serní de Canillo

  6- Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’epoca barroca del S. XVII)    

  7- Església de Sant Miquel de Prats (Canillo), del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.   

  8- Santa Eulalia d’ Encamp – Patrona

  9- Sant Miquel de la Mosquera (Encamp)

 10- Sant Marc i Santa Maria (cementiri d’Encamp)

  11- Sant Romà de Vila (Vila – Encamp)

  12- Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals (Encamp)

  13- Sant Romà dels Vilars (els Vilars – Engordany)

Gran Valira

cinquena part

 1- Sant Pere Martir – estil neo-romànic 1956  (Escaldes-Engordany) – Patró

  2- Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra V.)

  3- Sant Ermengol – Andorra

  4- Església de Sant Vicens d’ Enclar (Sta Coloma)

5- Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)

  6- Sant Esteve de Bixessarri                

  7- Santa Filomena d’Aixovall

  8- Església de Sant Julià de Lòria – Patró

  9- Mare de Dèu de les Neus de Llumeneres (Nagol)

 10- Sant Martí de Nagol        

  11- Sant Pere d’Aixirivall             

  12- Sant Romà d’Auvinyà(S. Julià)     

  13- Sant Iu (Auvinya – fotos del àrea residencial)

   14- Sant Cristòfol de la Rabassa 

   15- Sant Esteve de Juberri (Aixirivall)   

   16- Sant Miquel de Fontaneda

    17- Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda)

    18- Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix)

Ponts Romànics

Sisena part

1-  Pont d’Ordino (les Salines), el 15 de febrer de 1980 és traslladat des del Lloser fins al seu actual emplaçament més al nord per sobre del poble de Llorts. Al Valira Nord.

2-  Pont dels Escalls (Escaldes-Engordany) on es firma el Pariatge el 1278. Al Valira Nord, abans de la unió dels dos Valires. El pont té una gran altura i està força abandonat.

3-  Pont de la Tosca es troba al sector d’Escaldes del any 1820, sobre la confluència dels rius Madriu i Valira d’Orient, a 8 minuts caminant del pont d’Engordany.

4-  Pont d’Engordany, constrüit el 1785 de pedra calcària, uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Pont asimètric a causa del desnivell dels dos extrems, de 9,5 metres en el seu punt més alt. Bé d’interès cultural. Situat al Valira d’Orient.

5-  Pont de Sant Antoni de la Grella (Sispony-Tunels-Anyos_la Massana). De 21,20 mts i 5,55 mts d’alçada. Al Valira Nord.

6-  Pont de la Margineda (Aixovall – Sant Julià) del S.XII. És el pont medieval més antic i més gran, de 10 mts en el seu punt més alt i de 33 mts de llargada. Bé d’interès cultural. Al Gran Valira.

– Les referències històriques per datar els monuments romànics, es pot considerar que van començar a finals del S. VIII, fins el S. XIII. Es creu que hi ha més de mig centenar de monuments romànics catalogats. L’arquitectura romànica andorrana es caracteritza per utilitzar la pedra de pissarra, la pedra tallada i es fa servir poc el maó. Destacan els campanars llombards de planta quadrada i finestres geminades i arcs cecs.

– En la tercera planta del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, hi ha la sala de maquetes d’art romànic amb 30 miniatures dels edificis més importants a Andorra.

Categories
Viatges i itineraris

Forallac / Baix Empordà

Art medieval al Baix Empordà, romànic.

primera part

Municipi situat al cor del Baix Empordà, format per set pobles mil.lenaris, que es va constituir el 10 de Març de 1977, fruit de la unió de Fonteta, Peratallada i Vulpellac. La seu administrativa està a Vulpellac des de 1998.

S’estén en part, per la conca del riu Daró, fins a Fitor, massís de les Gavarres, amb una extensió de 50 quilòmetres quadrats. A tocar de la Bisbal, capital de la comarca, com també de la cerámica i la terrissa.

A més de les poblacions anomenades, que formen el nom de l‘actual municipi, amb les síl.labes de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, també formant part, Canapost, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i Fitor, a més dels dos barris de Vulpellac: La Bordeta i Puig de Sant Ramon.

Tots aquests nuclis gaudeixen d’un ric i atractiu patrimoni artístic, paisatgístic, cultural, arquitectònic i arqueològic de gran vàlua.

És d’agrair visitar totes aquestes poblacions per gaudir de la pau i la tranquil.litat que es respira a través dels seus carrers solitaris tot observant les restes arqueològiques.

Així doncs, comencem el nostre itinerari.

Ruta de les joies medievals romànic de Forallac:

Peratallada: Petita vila rural i un dels conjunts monumentals medievals més grans i més ben conservats de Catalunya. Declarada patrimoni històric-artístic dels del 1975, i bé cultural d’interès nacional (BCIN). Va ser una de les viles més importants de la Catalunya Medieval.

Tot just traspassem la porta o la muralla, ens sentim transportats a l’època medieval. Els seus fonaments s’alcen damunt una extensa roca de gres, d’aquí el seu nom “Pedra-tallada”. Conserva el seu aspecte feudal del segle X, amb un Castell – Palau que presideix tota la vila i que amaga carrers estrets i empedrats.

Existeix documentació dels del 1065, però també se sap que hi va haver una fortificació anterior, probablement d’origen romà o visigòtic.

Al S.XIII es construeix el Palau Gòtic. El castell es va convertir en l’epicentre d’un dels principals dominis feudals del poderós comtat d’Empúries l’any 1250.

S’ha trobat cerámiques prerromàniques, romàniques i medievals.

Ve a ser la joia de la corona!.

Passejar per tot el nucli emmurallat és un luxe donat que és impossible no quedar embadalits en veure els seus carrers, portals, finestres, arcs, pedres, forrellats….així com fer menció, des de l’exterior, de les seves muralles i fossats, com el Portal de la Verge amb una alçada d’uns 7 metres.

Les torres de defensa dels S. XII i XIII situades en llocs estratègics de les muralles per tal de dominar el territori i oferir major resistència defensiva: Torre de L’Homenatge, del S. XI. Situada a l’interior del recinte fortificat i coronada per merlets, és l’estructura més visible del castell i de tota la vila.

La Torre Oest, de planta quadrada.

La Torre de les Hores, amb un rellotge públic.

La Torre de planta Circular, situada en una de les entrades del poble, i amb espitlleres per a armes de foc.

I per acabar,. La Torre Nord.

Sols ens faltarà visitar: El Pont de la Mare de Déu, situat en un de les entrades i on el fossar és més profund.

L’Església de Sant Esteve, temple romànic avançat de dues naus del S. XII, situat a l’exterior del recinte emmurallat, a 200 metres del portal nord, enfront del Pont de la Mare de Déu, i la Plaça de les Voltes, epicentre social i econòmic. Aquest tipus de plaça porxada és molt freqüent en l’urbanisme medieval de l’Empordà.

Canapost: L’element arquitectònic per excel.lència és l’església pre-romànica i romànica de Sant Esteve, del S. IX. amb pintures romàniques recentment restaurades. Són una de les tres joies del romànic català.

La torre del campanar del S. XI, restes d’una necròpolis medieval amb sarcòfags monolítics i tombes antropomorfes (en forma de persones) del S.X, i envoltada d’una dotzena de masies mil.lenàries caracteristíques de la zona.

Visitar les restes de l’església de la Mare de Déu dels Socors del S. XVII, emplaçada a ponent de Canapost. Josep Pla considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.

Vulpellac: Apareix documentat al S. IX (any 894, com el lloc de Volpeyliacho, del Comtat d’Empúries). El nucli antic des del 2009, està declarat patrimoni de bé cultural d’interès nacional.

Com a conjunt històric de notable interès arquitectònic, és format pel seu Castell-Palau d’arquitectura gòtic-renaixentista. Pels volts de 1725 es feren reformes i es va convertir en casa de pagès, i al S. XX va ser restaurat pel seu actual propietari.

L’Església de Sant Julià i Sta. Basilissa del S. XVI, és l’antiga capella del castell. Edifici de gòtic tardà fortificat, on van aparèixer tombes antropomorfes del S. VII, i restes de l’antiga muralla.

En el seu terme municipal s’han instal.lat petites però emprenedores empreses, per a consolidar el sector de la ceràmica, la terrissa i la pedra artificial, així com botigues d’antiquaris.

La Ruta dels Dolmens, monuments megalítics com la de Tres Peus, Tres Cadires o la serra de Cals. Es conserven nombroses ladrilleres i forns de cal, vius documents de les técnicas ancestrals dels antics pobladors. Visitar, també la carbonera per l’obtenció del carbó vegetal, no pot obviar-se.

Fora del nucli hi ha forces masies com Can Comes del Brugar, mas fortificat del S. XVI, amb una torre de defensa cilíndrica i espitlleres.

Fonteta: Conjunt de carrers estrets i empedrats, amb cases del S.XVI, envoltant l’Església de Sta. Maria amb nau romànica del 904.

A escassos metres, es troba la font, que se suposa que va donar origen al nom del poble “Fontanetum”, d’estructura de pedra sorrenca en forma d’ arc, amb uns esglaons que donen accés a l’aigua.

El poble està envoltat de masies dels S. XVI i XVII. Població també, famosa pel seu recuit de drap i per la recuperació i cuita a l’antic Forn Gran de calç de Fonteta.

Portada a terme per a voluntaris de Forallac, i que a la manera tradicional es fan cuites de calç, com es feien fins a mitjans del segle passat.

Sant Climent i Santa Susanna de Peralta: Dos petits nuclis formats per antics monestirs i cases pairals del S.XVII, amb conreus d’extraordinària bellesa i boscos típicament empordanesos acaronats pel vent de tramuntana. Esglésies romàniques i ruïnes d’un antic castell. També es pot visitar una antiga carbonera, on a vegades, es pot presenciar com s’elabora el carbó vegetal, festa popular i estimada de la contrada. Així com visitar antics forns recuperats, per enfornar rajoles i ceràmiques amb l’objectiu de reviure i donar a conèixer aquesta técnica, desapareguda amb l’arribada dels forns industrials. La més significativa de totes és la del Mas Frigola, que va ser restaurada per la Fundació Amics del Patrimoni de Forallac, i la rajoleria del Mas Plaja.

També es reviu el tradicional procés, i petjada cultural de la vida a pagès amb recordar de forma lúdica la confecció manual de les garbes, farcells i manyocs de cereals. Així com la construcció de pallers a la Festa del Segar i del Batre de Cau dels Pins de Sant Climent de Peralta.

Fitor: Situat en el cor de les Gavarres. S’arriba a través d’una pista forestal, dominada per l’espectacular església del romànic primitiu de Santa Coloma consagrada el 29 de gener de l’any 948, pel bisbe Gotmar II de Girona. Es caracteritzada per les seves dues naus capçades per dos absis semicirculars i coronada per un alt campanar de torres de dos pisos.