Categoria: Viatges i itineraris

Guimerà

——————————————————————————————–

La vall del Corb s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura al riu Segre. És una gran plana formada per les graves al.luvials que diposita el riu Corb. Al llarg del seu recorregut, tot ell és d’un gran interès natural, cultural i artístic. Paisatges típicament mediterranis, oliveres, boscos,  matollars, vinyes, horts, ametllers i molts altres cultius de secà, així com conreus herbacis i de vegetació natural de la zona, que envolten pobles de cases construïdes amb pedres, carrers estrets, majestuosos arcs, porxos i places, tots ells ens tenen reservada una sorpresa, com els que anirem descrivint tot seguit, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues i el Pla d’Urgell, entre les províncies de Tarragona i Lleida:

(I) Primera part:

  1- Balneari de Vallfogona

  2-Vallfogona de Riucorb

  3-Guimerà

  4-Ciutadilla 

  5-Nalec

  6-Vallbona de les Monges

  7-Verdú

1-Balneari de Vallfogona

Situat a la Conca de Barbera, a la ribera del riu Corb, a uns dos Kms de la Vila. Fundat l’any 1901, per Miquel Piera i Martí, amb la construcció del balneari – declarat d’utilitat pública des de l’any 1903 – un gran parc i un pont per travessar el riu. A l’altre costat s’inicia la construcció de xalets, que entre els anys 1913 i 1916 provoquen un fort creixement amb gran concurrència de públic per gaudir de les seves instal.lacions i de les propietats de les aigües mineromedicinals.

L’any 1929, es fa una important renovació de les instal.lacions hidroteràpiques. Els anys 1941,1951 i 1961, s’efectuen altres reformes i ampliacions. Construccions de nous edificis amb l’ampliació de l’hotel, del balneari i construcció de nous xalets i de l’Hotel Regina situat, a uns 500 metres, d’un cert estil modernista o noucentista. 

L’edifici es construí seguint una certa reminiscència gòtica, amb obertures d’espitllera i galeries de mig punt, que evoquen un cert estil medieval.

D’aigües clorurades, sòdic sulfatades, càlciques i magnèsiques. Provenen de mines subterranis. La Font Gran o Pudenta i la Font Petita o Salada

 (Fotos antigues, en blanc i negre, de l’Arxiu Rasola.)

2-Vallfogona de Riucorb

Província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà.

Encara conserva tot el seu estil medieval, evocant el seu passat esplendorós.

En el 1190 els Queralt – comtes de Santa Coloma de Queralt – donen el Castell de Vallfogona a l’Ordre dels Temples, fins a la seva dissolució l’any 1312, que va passar a l’Ordre dels Hospitalers.

El poble estava fortificat i tancat amb murs i torres, també hi havia l’hospital de Sant Miquel Arcàngel (S. XIV) amb capella gòtica, fundat l’any 1388 per assistència de pelegrins, acollir a pobres i  malalts fins al S. XIX. Fora de la vila n’hi hagué un altre de més antic per a malalts infecciosos.

Església de Santa Maria de Vallfogona (S. XI-XVII), gòtica amb elements romànics, de planta rectangular. Hi destaca el retaule de la Concepció de la Verge Maria, el campanar construït amb pedra de carreu procedent de l’antic priorat de Sant Pere dels Bigats, i el seu rellotge del S. XVI, un dels més antics d’Espanya.

Ruïnes del castell dels templers (S. XII-XVIII), era part de la cadena fortificada que protegia les terres del comtat de Manresa dels sarraïns.

Va ser residència de tres dinasties: Gombau, D’Oluja i Ermengarda, senyors de Vallfogona.

El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona. Integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la corona d’Aragó.

El personatge més il.lustre fou Francesc Vicent Garcia (1578-1623), conegut com “el Rector de Vallfogona” nomenat sacerdot l’any 1605, considerat el poeta més important del barroc català, també va escriure sàtires violentes i  grolleres. S’instal.la a la parròquia de Vallfogona el 1608 i hi romangué fins a la mort als seus 45 anys.

El poble està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que inclou, també, el Balneari i el conjunt dels xalets del seu entorn.

3-Guimerà 

Comarca de l’Urgell, província de Lleida.

Quan baixem del cotxe estacionat a l’entrada de la vila, al costat del riu, veien una estampa i panoràmica congelada en el temps.

El Castell de Guimerà, es troba en un lloc estratègic a 550 metres sobre i al mig de la vall del riu Corb. On hi havia hagut un poblat ibèric. Edificat sobra roca viva.

El seu tret diferencial és la seva torre rodona, que s’identifica des de molt lluny al llarg de tota la vall,

Torre de guaita i de defensa del S. XI, de planta circular, situada en mig de moltes edificacions en ruïnes, de 20 metres d’alçada, dividida en tres plantes. Avui es pot pujar fins a dalt de tot, des d’on podem admirar una esplèndida i magnífica vista panoràmica de tota la comarca.

La vila, durant el S. XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, està construïda en un pendent d’un fort desnivell. Els portals d’entrada, i part de les muralles encara són visibles, on cerclaven la vila medieval. Podem admirar, visitar i passejar, per tots els seus estrets carrers, cases de pedra, portals, observar magnífiques finestres, arcades, passadissos, porxos; el carrer i la seva plaça major, del S. XII, així com altres racons i amb un gran conjunt d’habitatges i edificis singulars molt ben conservats, i especialment tant els carres com els edificis d’una netedat impressionant.

Al carrer de la Capella, edifici del S. XV, correspon a l’antic hospital, de façana goticorenaixentista, amb balcons i finestres de gran bellesa arquitectònica.

Hospital i l’escola

Es diu que el motiu de tants arcs, i de cobertes que travessen pel mig dels seus carrers esglaonats, ve motivada per la inclinació i forts pendents entre els seus edificis i així reforçar.los. La seva arquitectura deixa bocabadat a quí la visita.

Església de Santa Maria, construïda entre el S. XI i XII, sobra una gran roca. Els senyors de la vila Guerau Alemany de Cervelló i esposa Geralda de Rocabertí inicien un procés de creixement esplendorós a la comarca. L’escut de la família Cervelló, està a la portada, decorat amb elements gòtics.

És de planta de creu llatina, i campanar quadrat del S. XV, però l’obra mestra és en l’interior, el retaule de l’altar major, d’estil gaudinià obra d’en Josep Jujol, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí (fill predilecte i adoptiu de Sant Joan Despí) que passar llargues temporades durant els anys trenta. Un cop acabada la guerra civil, el mossèn del poble li va encarregar un retaule, per substituir el que s’havia perdut durant la sublevació del trenta-sis. El retaule d’alabastre el va fer en dues etapes, la primera de l’any 1940 i la segona l’any 1945, dedicat a l’Assumpció de Maria. També va decorar la volta com un cel amb estrelles i la porta de la sagristia amb ferro daurat i policromat.

Durant l’any 1955 és fer obres de recuperació de la muralla, de l’absis neogòtic i d’un punt d’observació.

Tot el poble fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1975.

4-Ciutadilla 

Comarca de l’Urgell, província de Lleida. Amb més de mil anys d’història hi ha el majestuós castell del S. XI que va ser fortalesa militar, fins a finals del S. XVI, és reformar com a palau d’estil renaixentista i fou habitat fins a l’any 1908. A la dreta de la porta d’entrada hi ha la imponent torre quadrada i el gran  pati interior.

Podem admirar una petita mostra del que fou un esplendorós temps llunyà de l’època medieval. Hi ha diades de trobades, representacions i recreacions de grups medievals. De fet, no el varen poder visitar, per estar un equip de filmació. 

Als afores del nucli de la població hi ha les restes del convent del Roser i l’ermita de Sant Roc, que es construí arran de l’epidèmia de còlera de l’any 1720.

5-Nalec

Comarca de l’Urgell.

Segurament d’origen àrab anomenada “Analec”, existeix documentació des del S. XI. Va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Poblet, fins a l’extinció de les senyories en el S. XIX.

Església de Sant Jaume de l’any 1792. Edifici de planta rectangular amb una nau central i tres capelles a cada banda. Façana i portalada de pedra tallada.

6-Vallbona de les Monges

Vila important pel seu monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona, fundat en el S. XII.

Els monestirs femenins no es podien ubicar en llocs deshabitats o fora de muralles, Estefania de Piquer va fer donació de les terres i edificis del voltant del cenobi, i així va néixer el poble al seu entorn.

Inicialment era una comunitat mixta d’ermitans cenobites. Ramon Berenguer IV – 1157 – dona permís per crear el monestir. El 1175 els homes es traslladen a altre monestir i així la comunitat resta exclusivament femenina.

És el monestir femení més important de Catalunya i conjuntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus, integrant la ruta del Cister. Existeix una travessa de cinc dies per recórrer els 105 Kms.

---

Castell de Guimerà

Les ciutats tenen racons del tot ignorats, que els mateixos conciutadans desconeixem i que ens passen del tot desapercebuts. El nostre dia a dia ens absorbeix i Barcelona no és menys. Racons que amaguen i atresoren grans històries i que des de fa uns anys tracto de descobrir. L’alzina de Mossèn Cinto Verdaguer és un d’ells.

A pocs metres del Palau Robert, en ple passeig de Gràcia, hi ha una Alzina centenària immortalitzada per Jacint Verdaguer, amb una petita placa a terra, on consta un petit fragment del poema, que ens recorda per què de la seva existència.

La seva història és de molt abans, amb l’arrancada i la mort de la seva predecessora.

L’any 1903, amb creixement vertiginós de Barcelona, l’instal·lació de noves infraestructures i vies de comunicació, els camins rurals desapareixien sota l’asfalt i els camins de ferro. Neix el primer tramvia des de la Boqueria fins als Josepets de Gràcia.

Sota l’amenaça d’un nou creixement imparable i enmig de tot aquell enrenou, la ciutat sofreix un gran canvi en vies d’un nou modernisme.

Seria capaç de sobreviure al món canviant davant del seu destí ?… Mossèn Verdaguer va voler fer un crit d’auxili, l’any 1903, publicant a la Veu de Catalunya, una trista premonició. L’any 1908 l’arbre va morir, amb l’excusa  que estava malalta, i no víctima del creixement urbà de passeig.

Però gràcies al poema  i a les protestes de la ciutadania l’esperit de l’alzina va fer possible que en el seu lloc es plantés una de nova, ara ja centenària, i així redescobrir a tots els ciutadans l’entranyable història de la “Pubilla”, nom com es coneixia popularment, a l’alzina.

Es pot admirar, els panots d’Antoni Gaudí, un pèl enfosquides, que representant l’ombra de les fulles de l’arbre projectada a terra. La gent ens pensem, que són rajoles un pèl deteriorades, atès el seu enfosquiment.

El Passeig de Gràcia, era un antic camí rural, amb prats i horta. L’any 1821 es fa el primer projecte d’urbanització, per arribar fins al municipi independent de Gràcia per culpa de les epidèmies que patí Barcelona. El 1827, s’inaugura amb els seus 42 metres d’amplària, construin.se un nucli residencial de luxe per a la burgesia. Sent l’eix principal del projecte de la creació de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Consolidant-se anys més tard, com el centre de construccions modernistes dels arquitectes Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Sagnier.

……………………………………………………………………………

“T’han deixat enmig d’aquesta nova Barcelona per recordar-li que fou un prat.      ……  més, no t’enyores aquí tota sola?  No trobes a faltar a les teves germanes de l’altra banda de Collserola….

Pobra filla, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana ?… Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver ?…

…. tots aqueixos arbres són criats amb biberó, cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra, … i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua  d’una manguera ?….

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat…  Aquí sempre seràs una forastera…

Això de ser jove a cent anys, això de no envellir mai… els homes que van amunt i avall a la teva ombra, viuen de presa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits….                                                                                                                                    

                                  Fragments del poema de Mossèn Cinto Verdaguer

………………………………………………………………………………………………………….

Gràcies al company del curs Passejades per Barcelona de Gaudir l’UB, Toni Tresc que ens va fer de guia i ciceró en una sortida “extraordinària” (22.05.23), preparada per ell mateix fruit de la seva gran afició, en referència als: “Arbres de carrer a BCN”, que ens va fer descobrir a tot el grup, la quantitat d’arbres que cohabiten entre nosaltres del tot ignorats.

El primer que vaig descobrir va ser “La Pubilla – l’Alzina de Mossèn Cinto”.

En l’article d’ “Històries de Barcelona: Memòries vestigis i curiositats” – de data 31 d’agost de 2022, ens diu:

“Així que ja ho sabeu. Si algun dia, caminant pel Passeig de Gràcia, passeu pel Palau Robert, busqueu l’Alzina. No la mireu de reüll, fixeu-vos.hi bé i recordareu que un dia Barcelona fou un prat. “

Puig i Cadafalch

Capital de la comarca del Maresme. Amb les restes d’un assentament d’origen iber i de l’antiga ciutat romana – Iluro – fundada en el S.I a. C.

Bressol d’un dels exponents del barroc català, amb la Capella dels Dolors, dins de la basílica de Santa Maria. La Cooperativa. Població natal de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.

Municipi amb un extens i ric patrimoni. Capital cultural plena de manifestacions arquitectòniques amb edificacions singulars, fàbriques, botigues, mercats i habitatges, que tot passejant podrem gaudir al llarg d’aquesta visita.

Un important creixement industrial, econòmic i demogràfic, condicionarà un model d’edificis, d’equipaments, cases, botigues, cellers, fàbriques, casals, masies, ateneus, magatzems, per les classes populars i per la nova burgesia.

El 28 d’octubre de 1848, s’inaugura el primer ferrocarril i estació de la península: Mataró – Barcelona.

L’estació, actual va ser construïda l’any 1905, està catalogada com  “Bé Cultural d’Interès Local”. Enfront es troba la plaça Miquel Biada i Bunyol en honor a qui fou promotor del primer ferrocarril.

La Nau Gaudí: La ciutat moguda per la força del vapor i de l’expansió industrial tèxtil desenvolupa un fort creixement urbà i demogràfic. Neix la Nau, és el primer edifici que va construir Antoni Gaudí, l’any 1883. És l’única obra que no va ser promoguda per cap mecenes, ni burgès ni per l’església, sinó per la Cooperativa Obrera Tèxtil Mataronina, per efectuar i tractar el blanqueig de cotó.

Aquesta construcció gaudiniana dels arcs com a elements sustentadors, va servir més endavant a Gaudí, obrir el camí per projectar les golfes de la Pedrera, o la famosa cripta de la Colònia Güell. Els arcs parabòlics cobreixen grans superfícies sense recórrer a columnes i murs, que juntament amb els emmarcats de fusta els articula en arcs molt esvelts i resistents.

Hem de ressaltar els curiosos urinaris / latrines exteriors, amb els seus peculiars respiradors o sistemes de ventilació.

Tot aquest creixement, va donar una fesomia nova a la ciutat, amb noves fàbriques de filatura, xemeneis, el transport del carbó via marítima i el naixement del ferrocarril.

Durant la celebració dels 150 anys del naixement del famós arquitecte, l’Ajuntament de Mataró, encarrega a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet, l’obre de restauració, reconstrucció i rehabilitació, de l’antiga Nau de blanqueig, per destinar.la a equipaments d’ús públic.

Des del mes de novembre de l’any 2010 és la seu de la gran col·lecció Espai Bassat.

Edifici declarat monument historicoartístic -1969 – i Bé d’Interès Nacional – 1982.

Ens dirigim per la Rambla fins a arribar a la plaça Santa Anna, de camí podem observar uns preciosos edificis modernistes.

La Beneficència. Edifici amb un caire modernista -1892-, projectat per un jove de tan sols 25 anys, Josep Puig i Cadafalch. Va ser la seu de les Institucions de Beneficència de Mataró. Edifici de tres plantes, d’obra vista, amb elements decoratius neogòtics i alguna que altre escultura.

Davant troben un edifici amb sotabalcons enrajolats, i l’antiga matalasseria Leandro Bonet -1900-. Actualment és La Gofreria. Encara conserven elements de fusteria originals, i les portes plegables amb motius florals i elements modernistes.

La casa de la Ciutat del S. XVII. El saló de Sessions, remodelat a finals del S. XIX, per Josep Puig i Cadafalch. Ressaltar l’espectacular sostre i els decorats amb escuts d’armes i de les petites agrupacions gremials. Finestres vidriades i objectes de forja.

Ens dirigim pel carrer Nou, on hi ha el Foment Mataroní. A tot el llarg del carrer podem observar diversos edificis modernistes fins a la plaça Sta. Anna, on més tard visitarem la Basílica de Sta. Maria.

Casa Parera, dissenyada per Puig i Cadafalch – 1894 -. Façana amb esgrafiats florals, i coronada per dos relleus mitològics de referències medievals

Ens dirigim al Mercat de la Plaça Gran-El Rengle, pel camí podrem gaudir d’espectaculars edificis d’interès cultural d’estils modernistes… imatges de cases mataronines del S. XVI, amb elements de gòtics tardans, d’un veritable valor històric patrimonial.

Cases Milà i Escolà: façanes de colors naturals, portals amb marc de pedra i finestres d’estil gòtic tarda, al costat de la centenària Farmàcia Spa, Can Llorell, amb l’escut d’armes de la família d’estil renaixentista.

Casa Serra Arnau: del S. XVI, avui Museu de Mataró.

Casa Vila Picó, conserva un finestral gòtic.

Can Palauet o torre de la Vídua: amb una finestra del S. XV, avui l’Arxiu Municipal, Històric Comarcal.

Edifici d’El Rengle: l’arquitecte mataroní Emili Cabanyes i Rabassa, amb la col.laboració de Puig i Cadafalch, construeixen -1892 – un edifici de parades de mercat fitxes. El sostre d’estil modernista, d’estructura tradicional amb columnes de ferro, cornises vidriades, rajoles ornamentals i altres elements de ferro forjat. Rodejant l’edifici, els dies de mercat s’instal.len parades de marxants ambulants, principalment, de fruites i verdures fresques dels pagesos de la contornada.

A la plaça Xica, botiga de queviures, La Confiança, tant en l’interior com en l’exterior d’estil modernista, que ens deixen visitar. Dissenyada per Puig i Cadafalch -1894-  Rajoles vidriades, ferro forjat, rètol amb el nom de l’establiment gravat en fusta.

Botiga especialitzada en torrons i neules artesanes, polvorons, ametllons, pinyons. Xocolates i bombons. Productes a granel, arrossos, pastes, fruits secs, galetes, llegums. Salses, patés, mels i melmelades i gran varietat de licors catalans.

A la plaça de Sta. Maria, farmàcia centenària i de remeis medicinals Spa, des de 1635, una nissaga de vuit generacions, que té editat un llibre amb tota la història local, social, política, econòmica, mèdica i farmacèutica. A tot el llarg del carrer de Sta. Maria i Sant Cristòfol i troben botigues amb encant, molt típics i de productes exclusius, com Cafès Manigua -1915- venda de cafès, sucres i cacau, des de 1966 compagina el negoci de cafès amb el de cereria, que havia existit en aquest mateix local des de l’any 1871. La porta de l’establiment és vidriada, també es van recuperar uns rosetons, rètols de ferro forjat, un antic taulell i una bona col.lecció de molinets de cafè i màquines de torrar el gra de l’època modernista. 

Queviures  Can Bosch, és un museu viu de l’activitat comercial -1840 – amb el nom de “Flor de Maig”, a partir de 1916, Joan Bosch i Pujadas reorganitza la botiga que ha sobreviscut fins al dia d’avui, on podem reviure, amb els seus llarguíssims taulells, bàscules, cartells publicitaris, botes de vi, estanteries i molts altres utensilis de principis del S. XX.

La Formatgeria Mataró, especialistes en formatges artesans. El Racó de Can Joan, bar típic de tapes, o de vins com Can Montserrat – celler des de 1895, amb una ceràmica, al carrer, que diu: Vi de pagès … No !!!, vi de raïm Sí !!!-. El Celler Castellví – 1899 -. La Granja Caralt – 1932 -. Farmàcia La Creu Blanca, des dels anys 20 i d’estil neoclàssic.

Molt a prop de tota aquesta zona cèntrica, conjunt històric i cultural, en el carrer del Carreró núm. 39, hi ha la casa natal de Puig i Cadafalch.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch

Basílica de Santa Maria: Situada en el centre històric de la vila, en el cor de ciutat vella de Mataró, d’estil barroc, amb carrers i places que encara conserven façanes esgrafiades, finestres vidriades, baranes de balcons de ferro forjat, grans portals de pedra, portes de fustes nobles i rajoles decorades en els sotabalcons.

Edifici d’estil neoclàssic del S. XVI, d’una sola nau de creu llatina, cal destacar el retaule barroc, l’impressionant orgue i la capella dels Dolors.

El monumental orgue, construït per Gaietà Estadella i Soler l’any 1927, va ser indultat de la seva crema i destrucció el 1937, per haver interpretat “La Internacional”, quan estaven a punt de cremar-lo. És l’orgue més gran i de major qualitat de Catalunya, tant pel seu nombre de tubs, com per la seva extensió del teclat.

A l’edifici annex hi ha el Museu Arxiu de Sta. Maria.

La basílica de Santa Maria de Mataró, acull en un racó del seu interior (a la banda dreta del creuer de la basílica) La capella dels Dolors – 1698 -, és una joia pictòrica, i segurament la millor obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt, del barroc religiós català. De gran valor artístic, cultural i patrimonial, per la seva antiguitat, de 300 anys d’història, i estat de conservació.

Obra que va realitzar entre el 1722 i el 1737. Segurament no hi ha cap altre conjunt patrimonial d’aquest abast tan ben conservat, en tan pocs metres quadrats i en un entorn del tot desconegut. Degut aquest entorn i situació ignorada o amagada de la capella, s’ha conservat dels espolis, guerres i altres desastres.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Viladomat_i_Manalt

Es diu que és la “Capilla Sixtina” del barroc català. S’ha de destacar els frescos, els olis,  elements escultòrics i les sis grans teles que representen el “Via Crucis”. De gran interès artístic i cultural,  la sagristia, la cripta, el balcó, el camerino i la joia de la corona: la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, situada en la planta pis a sobre de la sagristia, cambra de planta octogonal coberta completament per pintures dels apòstols i evangelistes.

Casa Graupera: fàbrica – 1895 – de galetes, torrons i neules. Avui en dia, també, ho fan manualment de forma artesanal i durant tot l’any.

Trobarem neules de la seva famosa recepta medieval del 1267, i la del seu  besavi fundador Vicents Graupera i Plana.

Casa Sisternes: una de les primeres obres de Puig i Cadafalch -1893 – façana d’estucats, totxo d’obra vista, rajoles i ferro forjat.

Ens dirigim cap al carrer de la Riera on trobem l’antiga Presó.

No tot són “flors i violes”. La Presó ara és un bell edifici, però s’hi amaguen crims impunes i episodis aterridors. El poder de la ment sobre la ment, la pena de mort, la tortura, la repressió i l’època franquista.

És una construcció de rellevància històrica d’arquitectura penitenciària. Obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat, de l’any 1851. Entra en funcionament l’any 1863. És la primera construcció d’aquest tipus de l’estat espanyol, exemple del model panòptic. Segueix el model del filòsof i jurista britànic Jeremy Bentham (1748-1832), figura clau de la teorització de la reforma penitenciària del S. XIX.

També és l’arquitecte de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció i restauració del Monestir de Ripoll.

És un edifici fortificat. Construït de manera que tota la seva part interior és visible des d’un mateix lloc, facilitant el control del pres sigui on sigui. Dona origen al concepte de la dictadura de la mirada, instrument de control i de subordinació del pres.

Aquest model penitenciari s’aplicarà, en part,  a la presó de la Model de Barcelona l’any 1904.

Considerat un dels edificis de més valor patrimonial de la ciutat, la importància i significació de la presó rau més enllà del seu model arquitectònic, és subjecte i testimoni dels batecs convulsius dels segles XIX i XX a Catalunya.

De planta semicircular, planta baixa i pis. La zona rectangular, eren les dependències administratives i la zona semicircular, eren el patí i les cel.les.

Era una presó mixta. A la planta baixa les cel·les de les dones estaven connectades amb el safareig, l’escola i el dormitori dels seus fills, els quals podien romandre a la presó mentre eren petits.

La darrera execució pública, en uns terrenys propers a la presó, on s’aixeca el patíbul, va ser l’any 1896. L’executada és Rosa Boix, acusada d’haver assassinat el seu marit.

Hem de tenir en compte que entre el 1936 i el 1939 a la ciutat de Mataró hi va haver al voltant d’unes quaranta víctimes de la repressió republicana. Principalment eclesiàstics, industrials, militars i grups de falangistes.

Hi ha una placa que diu: “Estas casas son unos manantiales de infección, un lugar de podredumbre, sepulcro de vivos, morada de horror y triste descanso en el camino del sepuplicio”.

                                                  J Tuñí l. Boet, 1832

El final de la guerra civil, després del cop d’estat, s’aplica la legislació repressiva franquista amb càstigs exemplars a tots aquells que haguessin defensat la legitimitat republicana  i a tots aquells que mostressin oposició o no adhesió al nou règim. Moltíssimes víctimes són acusades i condemnades a llargues penes de presó i a judicis sumaríssims en consells de guerra.

Durant aquesta època, els presos declarats perillosos pel nou règim eren traslladats a les presons de Barcelona, per a resoldre les sentències exemplars.

Va deixar de ser presó l’any 1967. El 2001 la Generalitat la declara “Bé Cultural d’Interès Nacional”. Des de l’any 2014 ha sigut un espai d’exposicions, de celebracions i activitats col·lectives. L’any 2019 s’efectuen obres de rehabilitació i d’adequació, perquè l’any 2022 esdevé la seu d’Art Contemporani de Mataró on s’efectuen visites guiades, amb itineraris que és dedicat al record d’esdeveniments concrets, representacions de commemoracions i simplement fer memòria històrica d’aquells actes que varen canviar el curs i el sentit col.lectiu d’un poble.

“D’aquí per què és important que un poble conservi la seva memòria -. Per què, dels nostres comportaments, valors i actituds…….”

—————————————————————

Finalment, passarem per davant de la Casa Coll i Regàs, que no podrem visitar. Sols es pot fer visites concertades, de llarga durada, els dissabtes i diumenges. És visita a part obligada.

És l’obra modernista més representativa i emblemàtica que projecta Josep Puig i Cadafalch. L’any 1897, rep l’encàrrec de l’empresari tèxtil mataroní Joaquim Coll i Regàs.

L’edifici és una mostra de com es combinen diversos estils arquitectònics amb materials de construcció, com l’esgrafiat, de rajoles vidrades, d’escultures, finestres i balcons ornamentals, i ferro forjat. Actualment, és propietat de la Fundació Iluro – Obra declarada  Bé Cultural d’Interès Nacional.

Sorpresos per un objecte no identificat al carrer d’Argentona, 55 de Mataró.

—————————————————————————————–

El context històric modernista s’ha d’explicar dins l’etapa de la revolució industrial, de la transformació urbanística, dels grans fluxos de mobilització i de migració proletària massives a zones industrials. Un gran canvi de creixement social, industrial, de distribució comercial, de producció en massa i d’avanços tecnològics. Un període que va des d’inicis de l’any 1880 fins al començament de la Gran Guerra.

Es veu representat a tot arreu: edificis, fàbriques, grans magatzems, teatres, monuments, estacions de tren, salons, hotels, exposicions, habitatges….., tant d’àmbit privat com públic.

L’estètica i la idea modernista, va créixer exponencialment en la publicitat per augmentar les necessitats i el consum. Principalment associada al luxe, a les classes adinerades i a la creixent burgesia. D’inspiració i referència explícita a la natura. Sense oblidar el paper molt significatiu de la dona, que finals del S. XIX aconsegueix certa independència. La seva influència en la publicitat, el disseny de roba, l’espectacle, la cosmètica i certs productes alimentaris, i per descomptat en el món de l’art i de l’espectacle és del tot decisiva.

Frase referent al modernisme:

“No tinguis res a casa teva que no sigui útil o que no creguis que és bonic.”

I ara a dinar !!!!!

—————————————————————————–

Ens va fer de guia i amfitrió, a tots els membres del grup, el nostre company, veí i ciutadà de la Vila, Josep Rabat, membre del grup i del bloc, “Gaudir la Cultura”.

Moltes de les notes i de l’escrit/resum que publico, són extractes, resums i comentaris del  guia local que ens va acompanyar en quasi tota la ruta, i de la guia oficial de la basílica, així com altres comentaris i anècdotes del nostre amfitrió…

He compartit fotografies de les companyes Pilar i Montse, i del company Ernest. La visita es va efectuar el passat dia 20 d’abril.

Gràcies.

En el marge esquerre del ferrocarril, direcció Girona, i al costat de l’estació de tren de Celrà, el desembre de l’any 1902, neix i s’instal.la la societat mercantil col.lectiva Brillas i Pagans, que es dedicà a la producció, elaboració i venda de l’àcid tànnic – (per la utilització de la indústria mèdica, pel tractament de l’aigua, desoxidació en la metal.lúrgia i principalment per adobar pells i per la tintura del cuir).

Estació de tren i porta principal del recinte.

La fàbrica es va ubicar en aquest entorn, pel fet que abundaven àmplies zones forestals, d’alzines, castanyers i pins, molt riques amb continguts de tànnics, que asseguraven l’aprovisionament de les matèries primeres, dels boscos propers.

Durant la I G.M. incrementa les seves comandes d’extractes tànnics i d’altres productes químics, formant la societat “Extractos Curtientes y Productos Químicos S.A.”, ampliant les seves instal.lacions.

S’encarrega l’obra, l’any 1915, a l’arquitecte Isidre Bosch i Batallé, influenciat per l’estil modernista de l’època, aplicada a l’arquitectura industrial.

Va tenir més de tres-cents treballadors, fins a mitjans dels anys cinquanta. A causa d’una forta competència, es va veure obligada a efectuar el seu tancament l’any 1971.

A principis dels anys vuitanta, a causa de l’abandonament, tot el recinte, s’anaven degradant i amenaçava ruïna. Amb el consegüent deteriorament, trencament de teules, vidres, enderroc de parets, humitats i altres actes vandàlics, i per això varen ser cedits a l’Ajuntament, amb l’objectiu d’efectuar les reformes i rehabilitacions adients i dedicar.ho a equipaments públics.

El reconeixement històric i arquitectònic de tot el conjunt, ha donat lloc a la seva recuperació, com a símbol de la ciutat i de la importància arquitectònica que representa.

Avui en dia, en un dels seus principals edificis – antigues oficines i laboratori -, l’any 1987, s’instal.là la Casa de la Vila.

On anys enrere hi havia les calderes i els forns està ubicat el Centre Cívic. Just al costat hi ha una de les espectaculars xemeneies, amb una alçada de 22,90 metres.

Al mig mateix del carrer, enfront de l’entrada principal del recinte, trobem l’altra xemeneia, de 37,35 metres d’alçada que pertanyia al taller de forja, avui enderrocat. Totes dues xemeneies són de forma circular. La primera amb anelles en tot el seu traçat. La més alta sols està anellada a la base i a la part superior.

L’actual Centre Cultural, edifici de quatre pisos, eren on estaven els molins i les antigues sales de trituració i de vaporització.

Tots els edificis són de totxanes massisses vermelles, de rajoles vidriades, d’àmplies finestres en les plantes baixes per aprofitar la llum natural, amb elements ornamentals en moltes de les façanes. Amb dues impressionants xemeneies i pinacles que coronen els diferents edificis.

Els sostres i cobertes dels terrats són planes i envoltades d’unes petites baranes d’obra.

Tot el recinte estava emmurallat amb totxanes d’obra vista.

En la sala principal, avui, hi ha el bar i restaurant, al costat la sala del centre de memòria, amb fotografies i textos explicatius de la història de Can Pagans. Sala que m’ha servit, per extreure molta part de la documentació d’aquest treball.

La sala de màquines, actualment, és l’Escola Municipal de Dansa. Al costat hi ha un estret passadís i la biblioteca, antiga sala d’extractes. Davant existia el refrigerador, avui desaparegut.

Tots els edificis estaven interrelacionats mitjançant sistemes de corretges, vagonetes, cintes, politges, engranatges i d’una extensa xarxa de canonades que conduïen l’extracte d’unes dependències a unes altres. Per tot aquest engranatge, els edificis estaven molt propers els uns amb els altres.

Els edificis són d’una gran riquesa estilista modernista, que varen marcar una època molt expansiva, rica i esplendorosa.

Situats a la plaça, a l’esquerra hi ha l’estació del tren. A l’altre costat, a la dreta dels edificis principals travessant els patis, estaven els magatzems, on s’emmagatzemaven els sacs de llenya i les matèries primeres. Des de l’any 1985, han instal.lat les piscines municipals. Dintre del recinte, situats en un extrem apartat, hi havia uns petits xalets, que foren les residències d’alguns dels directius de la fàbrica.

A part de l’activitat industrial, la ubicació de la fàbrica va suposar noves necessitats professionals i laborals, a altres comunitats i poblacions de l’entorn. L’explotació dels boscos, l’expansió de l’agricultura i el transport de les matèries, va dinamitzar l’activitat econòmica de tot el territori. Així com la creació d’associacions culturals i recreatives, com la construcció de l’Ateneu, l’Orfeó Popular, la Cooperativa, els sindicats i el creixement d’habitatges.

La fàbrica estava estratègicament molt ben situada, al costat de la carretera de Girona amb accés directe al port de Palamós, i del ferrocarril, Barcelona – Portbou.

——————————————————————-

Natura i patrimoni: Entre els municipis de Celrà i de Juià, hi trobem antics camins, forns de calç, terres fangoses, terres blanques i vermelles, argiles, pissarres, pedreres, fonts, rajoleries, ….. testimonis on l’home aprofitava els recursos naturals del massís de les Gavarres.

Sense oblidar que estem molt a prop de la comarca del Baix Empordà, terra de ceramistes i d’importants tallers artesanals i centres industrials dedicats a la ceràmica.

——————————————————————————————–

Camp d’aviació de Celrà:

Està situat en uns camps de conreu de plantes ornamentals, entre els municipis de Celrà i Bordils. Hi ha marcat un itinerari, on seguir i poder observar diversos vestigis, de la guerra civil: el polvorí, un búnquer, una garita de vigilància, i set refugis dos d’ells visitables.

Va ser operatiu, des de principis de l’any 1937 fins al febrer de l’any 1939, com a camp i base militar amb funció de vigilància de la costa gironina i dels atacs de l’aviació italiana en bases a l’illa de Mallorca.

Més tard va arribar a ser la principal base a Catalunya dels bombarders “Katiuska”, per anar a bombardejar el front d’Aragó, durant la cruel batalla de l’Ebre.

Va ser objectiu militar pel qual va patir fins a un total de deu bombardejos per part del bàndol rebel feixista.

Dins del centre industrial modernista – Centre Cultural la Fàbrica de Celrà -, hi ha un petit espai museístic dedicat a l’antic camp d’aviació republicà.

“Anís del mono” i “Decumanus”

A finals del S. XIX, fa 153 anys, la família Bosch, comença la història de l’elaboració del “Anisado Refinado”. Els germans Josep i Vicenç Bosch, iniciant una història plena d’anècdotes i inspiracions amb una forta visió de futur – avui en diem “màrqueting”- on van  aconseguir moltíssims reconeixements i premis apreciats en mig món.

Fills de botiguers i comerciants d’aiguardents a granel, cafès, sucres, xocolates i d’altres productes d’ultramar, situats a l’antic centre de Badalona, fabriquen una producció limitada d’aquest aiguardent, per al consum d’alguns treballadors que duien a terme tasques al port de Barcelona.

Als voltants de l’any 1830, s’inicia de la revolució industrial a Catalunya.

L’any 1837, a l’illa de Cuba, s’inaugura la primera línia de tren d’Espanya,  i sèptima del món, “L’Habana – Güines”, i el mataroní Miquel Biada i Bunyol, observa els avantatges d’aquest transport, i afirma i decideix que tornarà a la seva ciutat natal per promoure la construcció d’un ferrocarril.

Tren de l’Habana – 1837

El primer ferrocarril de la península, Mataró – Barcelona, es crea entre els anys 1841 i 1843, finalment s’inaugura el 28 d’octubre de 1848, amb el nom de: “Compañía del Caminio De Hierro de Barcelona a Mataró”. Malauradament, Miquel Biada mort uns mesos abans, víctima d’una pneumònia.

Tren Mataró – Barcelona 1848

A causa del col.lapse i creixement de la indústria a Barcelona, cal ampliar i sortir a la rodalia. L’any 1850 es comença a crear la zona industrial de Badalona, és llavors quan els germans Josep i Vicenç – 1865 – amplien el negoci familiar, aprofiten la línia de ferrocarril i l’expansió industrial.

L’any 1870, fundant la fàbrica. Entre els anys 1880 i 1892 es construeix l’edifici actual d’estil modernista. Avui, situada al C/ Eduard Maristany, 115, amb la façana posterior de cara al passeig marítim, al costat del Pont del Petroli on el juliol de l’any 2012, es va inaugurar la famosa estàtua, emblema icònica i símbol de la marca i de la ciutat de Badalona.

Vicenç va opositar i guanyar la plaça de notari, tot i que mai va exercir com a tal, però els coneixements d’advocacia li van servir per actuar en temes legals i econòmics, per unir-se al negoci del seu germà, dedicant-se a la innovació, llançament i fundació de l’empresa de licors i aiguardent “José Bosch i hermano”, fins que amb la defunció prematura del Josep, el 1897, es converteix amb l’únic impulsor i mecenes de l’important creixement de l’empresa, aconseguint el producte “Anisado Refinado Vicente Bosch”, nom actual del conegut i popular “Anís del Mono”.

Sala de destil.lació

Elaboració i procés de fabricació:  

Sala de neteja, de purificació i mescla del gra: matafaluga 70%, i la resta regalèssia, badiana xinesa (anís estrellat xinès), més altres herbes aromàtiques, fan la infusió a altes temperatures. Una vegada efectuada la mescla, amb les proporcions adients, s’inicia el procés de destil-lació, en la sala dels alambins i serpentins – són els originals des de fa 153 anys – per obtenir l’oli i l’essència destil-lada més la fórmula magistral s’aconsegueix l’autèntic sabor de l’“Anís del Mono”.

La sala de destil.lació, el dia d’avui amb les seves instal.lacions molt ben conservades, encara elabora artesanalment l’anís seguint el mateix mètode original.

Una sola gota de l’oli producte de l’essència de la infusió destil-lada és igual a una ampolla de producció.

Les sales de la neteja i purificació del gra i les herbes de la matafaluga, juntament amb la sala de destil-lació, són les dues úniques sales que restant en funcionament.

Sales actuals en desús:

• La sala del xarop, el  sucre i l’aigua calenta que es mescla amb turbines per fer la dissolució adient.

Anís dolç: uns 200 grms. de sucre per litre, aprox. 35º d’alcohol. Etiqueta roja

Anís sec: 20 grms. de sucre per litre, aprox. 42º d’alcohol. Etiqueta verda

• La sala del dipòsit i fermentació de l’alcohol, per produir la barreja.

• La sala del filtratge, per fer transparent l’anís, i la sala d’embotellament.

L’estiu de l’any 2021, va ser últim que es va fer tot el procés complet fins a l’embotellament. L’empresa en passa de tenir dos-cents cinquanta treballadors a sols tres que actualment resten en plantilla.

Sols es du a terme amb tot el procés de fabricació l’elaboració dels productes: Aromes de Montserrat, Crema Catalana, Ratafia, i esporàdicament alguna crema de petita producció.

La Botella:

La primera botella era totalment llisa. Les formes romboidals, que avui en dia encara és el gran èxit de la marca, és la inspiració d’una còpia similar amb algunes variacions i remodelacions d’un petit envàs de perfum francès, que Vicenç Bosch va comprar a la plaça Vendòme de París i regalar a la seva esposa.

Li va sorgir la idea, que donar pas a la forma de l’envàs actual. Després de sol-licitar permís al perfumista francès i pagar-li els drets corresponents.

Registra la patent l’any 1902, per comercialitzar el licor.

La seva forma adiamantada, també, ha sigut instrument musical, per animar moltes de les festes nadalenques.

L’etiqueta i el perque del nom:

També de forma romboidal, amb la imatge del “mono”.

Existeixen dues teories de l’origen d´aquesta figura .

Primer supòsit:

Es basa en l’origen de les espècies de Charles Darwin: L’home és descendent d’una espècie de simi.

El “mono” humanoide, meitat “mono” meitat home.

Es diu que la cara del “mono” és el rostre de la cara del famós biòleg anglès.

En el pergamí de la mà dreta del simi es pot llegir: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.

Segon supòsit:

En aquella època la burgesia catalana, mostrava el seu poder en tenir objectes, plantes o animals exòtics portats de terres llunyanes.

Es diu que el Sr. Vicenç va encarregar que li portessin uns simis de la selva. Un dels quals va anar a parar a la fàbrica. El tenien engabiat i exposat dintre del recinte per impulsar la seva imatge. Així la gent podien visitar.lo i a la vegada li feien propaganda. De fet, la gent quant volia visitar l’animal exòtic, deien: amen a veure el” mono” a la casa de l’anís, o anem a “visitar la fàbrica del mono”. D’aquí sorgeix el món de la marca: “Anís del Mono”.

De resultes del gran èxit de les visites, es va encarregar a un dibuixant el fenomen de crear un humanoide que sostenia amb la mà la botella d’anís.

El dibuix arribar a la fama, guanyant diversos premis i concursos. L’any 1913 a la famosa Puerta del Sol, de Madrid, es va convertir en el primer anunci lluminós publicitari, i mesos més tard un altre a la Plaça de Catalunya.

Vicenç Bosch va ser un pioner i innovador de les campanyes i cartells publicitaris, un avançat en el seu temps.

En els cartells hi figuren dones molt elegants i de cert nivell social. L’alcohol era un producte, sols, destinat als homes, a la noblesa i a la reialesa. Amb aquests cartells, va forçar el seu consum a l’entorn femení.

En l’etiqueta podem observar una falta d’ortografia, de la que se’n va fer promoció. Mai s’ha vogut corregir, sent un símbol, marcat de tradició i d’identitat: “Destillacion especial”.

A l’etiqueta adiamantada, tampoc no figura enlloc la paraula “Anís del Mono”.

Anys més tard, a la part superior i sota del coll de la botella es va posar el nom comercial de la marca.

Ha servit d’inspiració als pintors Ramon Casas i a Pablo Picasso.

Des dels anys 1906 – 1909, la fàbrica emblemàtica encara conserva un molt bo i apreciat valor artístic i patrimonial.

La sala d’arxiu, el despatx de gerència, el taulell de l’entrada, la caseta o estança del guarda, amb el seu corresponent mobiliari de fusta, tots ells dissenyats per l’arquitecte de l’època modernista tardana Joan Amigó i Barriga, amic íntim de la família, s’ha convertit en la peça museística, de l’empresa.

Tota una exposició de cada una de les diferents botelles que s’han fabricat, i de tots els arxivadors típics de comandes, factures i albarans.

L’Anís del Mono ha obtingut moltíssims premis, condecoracions, medalles, diplomes, certificats de qualitat i monedes commemoratives dels diferents premis aconseguits. Empresa guardonada amb innumerables fires, esdeveniments i exposicions.

La beguda dels germans Bosch arribà a ser líder mundial.

També és podem admirar altres detalls modernistes, com els vitralls de la façana principal, entrada de la sala de destil.lació, marquesines, mobiliari, l’habitatge del guarda, i el rètol de ferro forjat amb el nom de l’empresa a l’entrada del recinte.

Durant les nits d’estiu s’organitzen activitats musicals i petits concerts, oferint una petita degustació.

El disseny de la seva peculiar i característica botella adiamantada, la seva famosa etiqueta, amb la imatge del simi, ha sigut tot un èxit sense precedents i totalment vigents actualment.

Poques marques i imatges han perdurat tant en el temps.

La fàbrica és patrimoni local

Des de l’any 1970 és propietat d’Osborne al Puerto de Santa Maria.

Des de fa dos anys a Badalona, sols es fa el procés de mescla de les herbes  i la destil.lació, la resta de la producció s’elabora a la província de Cádiz.

——————————————————————————————–

Decumanus – Baetulo

Després de visitar la fàbrica, seguidament, aprofitem el dia i l’estada a la ciutat, ens dirigim a través del carrer del Mar, principal artèria comercial i zona de vianants, fins a la plaça de l’Ajuntament.

Travessem la Via Augusta, i arribem al Museu de Badalona.

Baetulo, important patrimoni històric de la ciutat de Badalona.

Joia impressionant de les restes de l’antiga ciutat romana.

Ciutat fundada pels romans durant la primera meitat del segle I a.C. En una zona molt propera al mar, i amb moltes possibilitats agrícoles, situada en un petit turó, i emmurallada. A la part alta hi havia cases benestants i a la baixa, que és la que es visita. Situada molt a prop de la Via Augusta i del fòrum, que constituïa el centre, on hi havia les termes, els habitatges i nombroses botigues.

Gaudirem d’una expléndida visita, traslladant.nos a través dels seus carres. Una mostra del seu sistema urbanístic – Decumanus  & Cardo – i dels diferents edificis públics i privats.

Tipus d’arquitectures, parterres, subsols, edificis, habitatges, el domes i l’atri, les termes públiques – (un dels edificis més importants del món romà, on tothom tenia accés- rics i pobres, joves i vells, homes i dones, persones lliures, lliberts i eslaus – això sí, en diferents dies i horaris) -, vestuaris, patis, jardins, palestres, gimnasos.

Esbrinarem els diferents  tipus i formes de vida, d’oficis, tendes, tallers, saunes, banys, latrines, claveguerams i col.lectors. Altres restes arqueològiques, mosaics, àmfores, eines, rodes, restes de les muralles i del fòrum. El cultiu, la producció i l’exportació de vins i d’olis.

La joia de la corona: “La Venus”, deessa de la bellesa, de l’amor i de la fecunditat. Figura lleugerament flexionada, i en la part posterior de la seva espatlla s’endevinen dos flocs de cabell de la seva cabellera.

Tot això ens permetrà descobrir com vivien els “baetulonenses”.

 És visita obligada……

El barri vell d’Esplugues de Llobregat:

És una ruta sorprenent on descobrirem els racons més emblemàtics, és retrobar.nos, en els aspectes més senzills, puntuals i notables de la seva història: el modernisme, la ceràmica, el gòtic, les masies centenàries, l’art i llegat cultural que hem de conservar, així com els seus antics i encara imaginaris camps de conreu de temps passats, que havien sigut el paisatge més característic del seu entorn. Efectuarem una passejada curta i tranquil.la, que ens transportarà en el temps i en l’espai, per poder comprendre i gaudir d’un racó, no tan llunyà, de la nostra història i que hem de lluitar per a conservar.lo, perquè no desaparegui.

L’Hostal Picalquers:  entre el 1387 i 1799 va ser carnisseria, l’any 1765, és transformar en el primer hostal d’Esplugues, en estar situat en la carretera reial – després carretera de Madrid a França-, anomenat l’Hostal de la Carretera o l’hostal nou Picalquers, amb la carnisseria, i amb l’estable al costat. Edifici adaptat com a nova masia d’estil basilical i coberta de dues aigües. A principis del S.XX, va ser destinada a magatzem. L’any 1940, l’ajuntament compra l’edifici per destinar.lo, l’any 1944, com a Casa de la Vila.

Can Brillas avui és el Casal de Cultura Robert Brillas. Masia de l’any 1808, a partir de 1888 va ser adaptat com a celler per la família Brillas. A principis del segle XX la façana va ser reformada en un estil barreja de modernisme i historicisme, amb un coronament mixtilini d’inspiració barroca. Des del 1973 és propietat municipal, situada molt a prop de l’antic Camí Ral

Durant la dècada de 1880 inicià la producció cava sense cap nom concret ni marca comercial, aquest sistema de producció canvià el 1923 i es crea la marca Marguery. El tancament de les caves Marguery arriba l’any 1972.

La Fàbrica Pujol i Bausis, coneguda popularment com La Rajoleta, va ser el centre de producció de ceràmica industrial més important de Catalunya i un dels més destacats de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX. Adquirí un protagonisme especial durant el modernisme, època en què va ser proveïdora d’arquitectes de renom, com ara Antoni Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Enric Sagnier o el mateix Eusebi Güell, entre molts altres. Les seves ceràmiques es poden apreciar en l’Institut Pere Mata, la Casa Ametller, el Palau Macaya, la casa de Puig i Cadafalch d’Argentona o la casa Coll i Regàs de Mataró, entre moltes altres obres del modernisme català.

Els primers forns van ser construïts entre els anys 1858 i 1860. Aquest període coincidirà amb la posada en marxa del Pla Cerdà a la ciutat Comtal que provocarà un augment de demanda en la construcció. La fàbrica el maig de 1894 ja funciona en maquinària de vapor. Aquesta s’utilitzava per moure els molins de terres i les màquines de pastar i remenar fang i permetia el funcionament de premses.

La xemeneia, de vint.i.dos metres d’alçada que avui encara existeix, servia perquè poguessin sortir els fums d’aquesta màquina de vapor. Són el valuós testimoni de la vinculació ceramista en terres catalanes des de l’any 1886. Existien sis forns de tipus àrab, dos exteriors, que encara es conserven i que es poden visitar; dos enterrats i dos més de tipus d’ampolla. L’empresa va estar en funcionament des de l’any 1850, fins a l’any 1984; sent l’empresa més puntual de la ceràmica industrial de Catalunya. Avui l’estructura de la fàbrica és un nou espai i projecte museístic dedicat a  la ceràmica i a l’arqueologia industrial.

Majoritàriament, tota la ceràmica i rajoles del modernisme creat a Barcelona, sortien d’aquesta fàbrica.

Can Tinturé:  Bona part de les cases del carrer de l’Església, construïdes en el costat oriental, són terrenys de la masia Colomer, de finals de segle XIX, com serà el cas de Can Tinturé, d’estil neoclàssic.

L’edifici històric de Can Tinturé està emplaçat al centre històric d’Esplugues, en una torre, rodejada de jardins, construïda l’any 1898 per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa, i segons encàrrec de Joan Tinturé i Camprecios (1866 – 1915, regidor i alcalde d’Esplugues), considerat un dels pioners del sistema del ciment armat.

L’any 1977, l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament d’Esplugues, per destinar.lo com a equipament museístic – conegut com La Rajoleta -, l’any 2003, durant la diada de Sant Jordi, es va inaugurar com el primer museu monogràfic de l’estat espanyol dedicat a la rajola de mostra, amb peces de la col.lecció de rajoles de Salvador Miquel, i la seva evolució estètica en el decurs del temps, des dels seus inicis de l’època medieval fins a les peces de la fàbrica Pujol i Bausis.

Al costat s’hi va col.locar l’escultura de Xavier Corberó: “La Família”, enfront l’edifici La Masoveria, que està adaptat per a funcions auxiliars del museu.

Claustre del Monestir de Montsió: El Monestir de Santa Maria de Montsió al carrer de l’Església, número 82, és la seu de la Comunitat de Monges Dominiques de clausura. La congregació va ser fundada per la infanta Maria, filla de Jaume II i tieta de Pere III el Cerimoniós, l’any 1348, poc abans de la seva mort. Es fundà amb el nom de Sant Pere Màrtir. Després de diversos trasllats, s’instal·la a la seu actual l’any 1948. El claustre està des de 1947 a Can Casanoves, propietat emplaçada a Esplugues de Llobregat, comprada al comte de Montseny per la comunitat de monges dominiques claustrades.

La primera comunitat de monges dominiques claustrades s’instal·la a Barcelona el 1351 en una casa prop del portal de Jonqueres. Després de diversos canvis d’allotjament, el 1423 passà a l’antic convent agustinià de Sta. Eulàlia del Camp, situat prop de la plaça Santa Anna, el qual posseïa el claustre gòtic datat del 1388 i adoptà el nom de Santa Maria de Mont-Sió A finals del segle XIX, el claustre i l’església foren traslladats a la Rambla Catalunya.

El 1947 tota la comunitat es traslladà a Esplugues. El 1948 es decidí portar el claustre al nou convent. El trasllat, pedra a pedra, fou dirigit per l’arquitecte Armand Mas i Tullà. El convent s’annexionà així a la casa i, a l’Eixample, restà l’església convertida en parròquia de Sant Raimon de Penyafort. El claustre gòtic del segle XIV, que alguns autors han definit com a joia, és sens dubte la peça arquitectònica més valuosa d’Esplugues.

Claustre gòtic de planta quasi quadrada i coberta de bigues de fusta tallada. Consta de dos pisos de galeries amb arcs ogivals formant un total de 34 ogives. Els arcs estan recolzats en columnes de pedra de Girona.

Can Ramoneda: Data del S. XIV. El primer propietari documentat és Pau Ramoneda, regidor del poble en 1597. Segons Rafael d’Amat i de Tallada, baró de Maldà (1746-1819), posseïa la millor collita de cereals en la població i el seu vi era de la millor qualitat. Aquesta casa pagava censos a les monges del monestir de Sant Pere de les Puelles.

De planta baixa, pis i golfes, façana simètrica, rellotge solar, porta principal d’arc de mig punt i pedra adovellada.

Can Cortada: Maria Dolors d’Amat-Càrcer i de Ros era marquesa de Castellbell i Castellmeià, baronessa de Maldà i Maldanell, amb Grandesa d’Espanya. D’entre les seves propietats hi havia Can Cortada, emplaçada a la vora de l’església Santa Magdalena. Igual que el seu avantpassat – el conegut autor del “Calaix de Sastre”, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà-, solia fer estades durant algunes èpoques de l’any, L’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740) recupera i confisca la casa l’any 1768, la renova i conferir l’aspecte senyorial actual.

Al primer pis i ressalten els set balcons amb paviment de rajola vidrada, suportat per cinc volutes de ferro forjat. Té dues façanes principals. La façana posterior, orientada cap a l’antic camí ral, té el seu accés amb una escalinata de doble vessant.

A finals del segle XVIII la població ja s’havia quintuplicat, passant de tenir 120 habitants i 22 cases el 1705, a tenir 621 habitants i més de 150 cases l’any 1804.

Esplugues, ha esdevingut escenari de lluites i, sovint, camp d’operacions militars atès l’emplaçament de mirador de la muntanya de St. Pere Màrtir. Noms com el mariscal la Mothe, en la seva intervenció en la guerra dels Segadors, o el del general Manso en les guerres napoleòniques i d’altres més lligats al transcurs de les guerres carlines expliquen la complicitat històrica que Esplugues ha tingut amb la resta del país al llarg de la història.

El vergonyós personatge, “duque de la victoria” Espartero, també va designar com a residència Can Cortada, des d’on va dirigir i donar l’ordre de bombardeig la ciutat de Barcelona l’any 1842 (tots coneixem la seva maleïda frase). Des de Montjuïc es van llançar un miler de bombes durant catorze hores. Els generals, Pavia (1870-1895) i Primo de Rivera (1827-1930), també varen visitar aquesta “casa”……

Can Pi:  Aquesta masia està documentada des del 1516, quan era propietat d’Antoni Guasch. En 1625, pren el nom del seu antic propietari Pau Pi, fins a l’actualitat, que fou conseller del poble. El baró de Maldà s’hi refereix com la segona casa més rica d’Esplugues. Des del carrer de la Creu, hom pot apreciar la tipologia de la masia de planta basilical el qual va ser ampliat al segle XVIII amb un cos adossat a la part del darrere, per instal.lar un celler. A una de les finestres d’aquest cos hi  ha inscrita la data de 1728.

Amb teulada a dos vessants en el cos central i d’un únic pendent en els dos laterals asimètrics, rematada per tres arquets de mig punt a les golfes. L’any 1925, una part del terreny fou cedida a l’església per tal de construir una nova capella.

Va arribar a ser la casa més important de la Vila.

Espai XC: Xavier Corberó i Olivella (Barcelona 1935 – Barcelona, 24 d’abril de 2017) fou un escultor català. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona (el seu pare en va ser un dels fundadors), i a la Central School of Arts and Crafts de Londres.

Va començar a construir  l’Espai Corberó l’any 1968. És un conjunt de diversos cossos i espais que provenen d’antigues edificacions, remodelats i creats a partir de la dècada del 1970.

Un projecte èpic que va néixer amb la compra d’una masia, Can Cargol, que transformar amb la seva residència i taller artístic i com a refugi per a altres artistes, al qual al llarg de cinc dècades aniria sumant altres vuit edificis, 300 arcs i un teatre subterrani per a 250 persones amb les seves habitacions laberíntiques, escales que recorden les arquitectures impossibles de M. Cornelis Escher, estanys, jardins, patis amb arcades de ciment a diverses altures i un bosc habitat per personatges en pedra i bronze. Una estructura que va ser concebuda com el seu propi taller i seu.

El jardí de l’anterior casa Calvet és avui ocupat per un singular jardí escultòric amb obres de basalt. Les escultures, a manera de tòtems, tenen la mateixa semblança artística que la desena de peces emplaçades a la petita plaça Montserrat Roig, davant del monestir.

“Trobada” grup escultòric.

També Woody Allen va estar en aquest complex en 2007, convertint-lo en el taller artístic de Javier Bardem, on convivia amb Scarlett Johansson i Penélope Cruz en Vicky, Cristina, Barcelona. No va rodar en l’Espai XC –encara molt incipient— sinó en la mateixa casa de l’artista.

En èpoques passades, aquest indret estava ocupat per horts amb algunes construccions que feien les funcions de masoveries d’algunes de les cases pairals veïnes.

Actualment, l’espai està tancat per remodelació i noves obres de condicionament.

Església parroquial Santa maria Magdalena:  Hi ha constància des de l’any 1103, però després de moltíssimes reformes, l’any 1843 es decidí efectuar un nou engrandiment, que dura fins a l’any 1864. Aquest fet va comportar la pràctica desaparició de l’església gòtica existent i la construcció d’un nou temple. S’hi aixeca en un costat el campanar de base quadrada de 45 metres d’alçada d’inspiració renaixentista. L’any 2003, amb motiu dels nou-cents anys de la parròquia, es procedí a efectuar noves obres  d’arranjaments, i la incorporació de l’actual pòrtic de l’entrada.

Carrer Montserrat: o carrer de la rectoria

Autèntica joia de la corona, forma part d’un singular i autèntic conjunt paisatgístic d’aire rural, noble i pintoresc que evoca un temps desaparegut. Un carrer sinuós que descendeix tot vorejant un torrent, per desembocar al pont d’Esplugues. Tot i que, malauradament, es va perdre part d’aquest patrimoni artístic, cultural i referent de la nostra història rural i mig medieval per sempre més, per la voràgine de creixement i especulació de les grans ciutats, en la que és molt més important la construcció d’una autopista, que la conservació de la història, per saber d’on venim qui som i on t’anem.

S’hi pot trobar el pou de Can Cargol del S. XVII, el Raval de Sant Mateu, i l’antic conjunt històric del turó de la Sagrera, i el parc del Torrent – el nom d’espluga significa, torrent, gruta, cova, barranc, cavitat, balma…..

Can Cargol: Aquesta masia contribueix a accentuar el tipisme del carrer Montserrat, en el núm. 63. Durant el temps ha sofert diferents transformacions tot i que conserva bona part de la tipologia i estructura original.

Està formada per tres cossos distribuïts en planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants. Rellotge de sol i asimetria de les finestres, emmarcades de pedra. Arc peraltat amb vestíbul d’accés i festejadors amb unes magnífiques reixes a les finestres.

Durant l’any 1969 s’hi fan reformes a càrrec de l’arquitecte Emili Bofill.

Evidentment, s’ha de tenir en compte la gran contribució  que va efectuar el conegut escultor Xavier Corberó que  hi va tenir la seva residència.

A la façana hi destaca el rellotge de sol i l’asimètrica col·locació de les finestres, les quals es troben emmarcades amb pedra. La porta principal està flanquejada per un banc. La coberta és a dues aigües, vessant als laterals. Posseeix un arc peraltat al vestíbul d’accés i festejadors i magnífiques reixes a les finestres. Conserva l’escala i part dels paviments són originals.

Al davant de la masia, a l’altre vessant del carrer, el safareig i l’edifici annex.

Can Bielet: S. XVI que contribueix a accentuar el tipisme de l’estructural carrer, enigmàtic i sinuós. Edifici masia, amb rellotge de sol, de tipus basilical, dividida en tres cossos, amb entrada principal alçada per sobre del nivell de terra, amb d’arc de mig punt.

L’empedrat del terra és extraordinari, que formen diferents figures fetes em canto rodal; estrelles, mitges llunes, sols, mans – la coneguda mà d’Esplugues-, les Quatre barres, tot un marc configurant un petit univers i un insòlit  paisatge que ens evoca èpoques futuristes difícils d’explicar per a quan varen ser fetes.

A tot el llarg del carrer podem observar habitatges, maies, cases pairals, que incorporen elements d’un gran interès artístic i monumental, d’arts colonials, d’estils neogòtics, balcons i o baranes de ferro forjat amb motius florals, o amb els terres d’aquests balcons fets de ceràmiques, que ens situen en època modernista, dins d’una zona rural per excel.lència.

Tot el carrer és Patrimoni Cultural.

Tornem a la civilització….. Arribem de tornada a carrer de Laureà Miró, a tocar del pont d’Esplugues, i seguim fins Can Clota.

Can Clota: d’Esplugues de Llobregat, és una gran masia d’origen medieval i està situada prop del torrent de Can Clota. Es va construir probablement al segle XIV, amb modificacions fetes sobre el segle XVII, la trobarem en el carrer Laureà Miró s/n. Al segle XV va ser propietat de Simó Canyet  fins que l’any 1734 va ser adquirida per Jaume Clota, poc després passar a mans del baró de Vilagayà, els successors del qual encara en mantenen la propietat. La seva torre només és visible des de la carretera d’Esplugues.

Consta de planta baixa, dos pisos i un torricó-mirador, de planta quadrada, voltat de finestrals antigament coberts. A la llinda del portal d’entrada hi ha l’escut heràldic de la baronia amb la inscripció: “Triump hum non est sine sanguine”. A l’est hi ha situada la capella, pública, datada l’any 1689, segons la inscripció d’una pedra conservada a la sagristia. Del gran jardí cal destacar-ne una bassa voltada de galeries d’arcs de mig punt, a manera de claustre, a doble filera, que subministrava l’aigua per regar els camps de conreu que estan a la rodalia de la finca.

 Can Vidalet: El Parc de Can Vidalet és un jardí d’inspiració romàntica i un dels parcs històrics més emblemàtics de la Xarxa de Parcs Metropolitans.

La finca de Can Vidalet era una zona exclusivament dedicada a l’agricultura, dins de l’actual demarcació hi havia tres finques de famílies importants. Una adquirida en 1858 per la família Vidal i Ribas i les altres dues propietats de Juncadella.

La finca comprendria tres cases senyorials: Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Durant la guerra civil les propietats van ser confiscades i únicament es va mantenir Can Vidalet.

Al mig del parc hi ha dues boques d’entrada d’uns antics refugis de la guerra civil.

El recorregut es pot anar seguint a través de les indicacions i cartells expositors, que hi ha a tot el llarg de la visita, on figura un petit resum detallant, a grans trets, els edificis, places i altres llocs d’interès que l’Ajuntament d’Esplugues, ha marcat com a guia.

En l’elaboració d’aquest treball, he agafat part d’alguns apunts dels companys Antoni Alcon i Francesc Buil, amb els qui vaig compartir la visita efectuada del curs de la Universitat de Barcelona: Gaudir UB – cursos pel plaer de saber.

Sussex Gardens / London street, in Aaraya Hotel London, near Paddington station.           

Paddington subway station / Underground.

Portobello Road Market, situat en el barri de Notting Hill. Mercat ambulant de mobles, articles i tota mena d’antiguitats, d’uns tres Kms. de llarg. Tendes i paradetes que envaeixen tot el carrer. Comencem a l’estació de metro de Notting Hill Gate, finalitzant el recorregut a Ladbroke Grove.

Aquesta tarda vàrem contactar amb un guia Free Tour.

Piccadilly Circus. (Piccadilly Circus Station-public subway-underground) Circus es refereix l’espai circular, que comunica Regent Street (carrer conegut per Portugal Street, en el 1692 en honor a Catalina De Portugal, esposa del rei Carles I d’Anglaterra), Piccadilly Street, Shaftesbury Avenue, Haymarket i el centre de Theatreland (centre i principal districte dels teatres a Londres), Coventry St., Regent St. Saint James’s, i a l’oest amb el St. James Park.

La línia de metro de Piccadilly Circus fou oberta el 1906. Molt pròxim al Soho, centre del món homosexual, lloc de prostitució i de trobades informals. El Soho va ser el “toursexual”, el Chinatown de la ciutat.

Església de St. James’s Piccadilly, dissenyada per Sir Christopher Wren. Jermyn St., zona de tendes exclusives per a homes, amb els seus clubs socials, “typical english club”, que encara avui en dia, continuant-se’n  per classes d’“all-standing” – “only for men”.  

Seguim per Duke of York St., per St. James’s Square fins a arribar a St. James’s Palace, palau reial d’estil Tudor i de maons vermells.

Arribem a l’avinguda The Mall. Al final visualitzem el Victoria Memorial i el palau de Buckingham, però abans passem per al Clarence House, residència real, que juntament amb el palau de St. James’s comparteixen els jardins. Aquesta última va ser la residència de la reina mare durant cinquanta anys i l’actual de Carles III i la seva esposa. Que tot i haver-se coronat rei, no l’ha canviada per al Buckingham Palace. De tota manera ha fet construir un passadís subterrani per conectar-se amb el palau.

Durant tot el recorregut pels jardins del palau, podem observar molts esquirols, que sense cap mena de vergonya s’apropen descaradament a la gent que passa pel parc.

Continuem per The Mall i creuem el St. James’s Park, passant per dues plaques que recorden a la mai oblidada princesa Diana de Gal.les. Arribem a través de Great George Street al Parlament Square Garden, sense passar per alt a Sir Wiston Churchill Statue, al centre de la plaça.

De fons observem l’impressionant Big Ben totalment restaurat; situat al Palace of Westminster- “the house of Parliament”. Aquest acull les dues càmeres  del parlament del Reina Unit  i l’Abadia gòtica, lloc de coronacions reials.

Seguim per Parliament St. fins a l’Imperial War Rooms Museums, on es troba el cabinet o quarter general de Churchill durant la II GM, situat en King Charles St.

Davant mateix hi ha un edifici amb senyeres d’Escòcia i l’Estelada. Continuem fins al següent carrer i la famosa residència del primer ministre, 10 Downing St.

Arribem a Trafalgar Square, amb l’espectacular columna al centre de la plaça, on ressalta la figura del vicealmirall Horacio Nelson. Lloc on es commemora la batalla  de Trafalgar, una de les més rellevants victòries de l’armada britànica, en guanyar a la flota francoespanyola (25/10/1805).

El significat de la batalla i la mort de l’inoblidable heroi nacional, han fet que la seva memòria i el seu llegat sigui avui en dia molt influent. Pafrasejant el vicealmirall: “Anglaterra espera que tot home complirà amb el seu deure – England expects that every man will do this duty”- en la que el guia amb la boca petita, ens va relatar part de la derrota espanyola.

L’endemà, visitem el conegut Camden Twon Market, ple de carrerons, amb tendes de moda i botigues vintage, d’extravagàncies, d’excèntriques, grotesques i insòlites curiositats, d’antiguitats de tota mena i gustos. Infinitat de llocs per a menjar qualsevol i rar comestible “culinari”. Refugi de la contracultura, a rebentar de “guiris”, adolescents i punks. La vida nocturna, també, està plena de música i de pubs tradicionals. Situat al voltant del Regent’s Canal, amb les seves petites rescloses.

Des d’aquí agafem l’underground fins a l’estació de Tower Hill, des d’on podem admirar grans gratacels, en mig de les cases típiques i antics edificis londinencs. Seguim fins a la Torre de Londres i al fons endevinem, sobre el riu Tàmesi, l’emblemàtic pont victorià amb les dues torres.

Antiga fortalesa i palau reial, del 1070 aproximadament. Es va edificar dintre de les antigues muralles romanes, va ser el castell que dominava Londres, mostrant el poder del rei. A partir del S XII, es convertí amb una presó infame on multitud de presoners varen ser decapitats. El 1536 va ser ajusticiada Anna Bolena, segona esposa d’Enric VIII.

El 1780 va tenir lloc l’última execució pública.

Sense oblidar la història dels “beefater”

D’aquí agafem el ferri fins al Big Ben, per visitar a l’altre costat del Tàmesi, el London Eye. Tornem a travessar el riu pel Pont de Waterloo, arribant al Covent Garden per veure l’ambient i prendre una Guinness en  un dels pubs típics anglesos.

L’últim dia sortim de l’Aaraya Hotel London, passem per l’Oxford Square i ens endinsem al Hyde Park. És el més gran dels quatre parcs reials de Londres (140 Ha d’extensió); que junt amb el Kensington, Hyde Park Corner i el Green Park formen una cadena des del palau de Kensington fins al palau de Buckingham.

Creat per Enric VIII, el 1536,  pertanyia a l’Abadia de Westminster, sent el vedat privat de caça del rei. L’any 1637 es va obrir al públic general. Abans de deixar el parc visitem el Speakers’ Corner, curiosa cantonada situada al nord-est del Hyde Park on els diumenges al matí, curiosos i excèntrics oradors fan els seus discursos de qualsevol tema. Aquest lloc es va fer famós durant la II GM, pel fet que era l’únic lloc on la gent podia defensar a Hitler o criticar a Churchill sense represàlies.

Abans de deixar Londres agafem el metro a la Marble Arch station, i després el tren a l’estació de Liverpool Street per agafar el Stansted Expressm, visitem la pintura exposada en un petit mur de la plaça….. obra que es coneix per “banksy”.

https://es.wikipedia.org/wiki/Banksy

Modern Family  3-6 de març 2023

The End

Àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran, comarca de la Baixa Cerdanya. Situat  a uns 1200 mts d’altitud, i a menys de 5 kms. de Martinet, és el poble més meridional i de menor altitud del municipi de Lles de Cerdanya, actualment hi resideixen uns 30 habitants. Pertany al municipi de Lles, és al darrer replà del contrafort que davalla de la Tossa Plana de Lles.

Restes de l’antic castell de Travesseres, S. XIII – XIV dels vescomtes cerdans que fou cedit als de Castelbó.

El seu patró és Sant Jaume, i celebra  la seva festa major el quart cap de setmana del mes de juliol. Amb unes vistes panoràmiques immillorables de la Serra del Cadí i de la Tossa d’Alp, és un dels paratges més apreciats de tota la Cerdanya amb estampes de postal. El municipi de Lles de Cerdanya, engloba cinc petites poblacions: Músser, Arànser, Viliella, Travesseres i Lles.

Les seves cases, pallers, eres i cors de bestiar, estan totalment rehabilitades, conservant tot el seu encant i construcció típica pirinenca. La seva encisadora quietud, transmet una tranquil.litat que ens arrossega a una pau que ens fa gaudir, encara més, de tota la seva bellesa que envolta la majestuosa panoràmica visual.

Molt a prop del balneari de Senilles, d’aigües miner-medicinals, que ja es coneixia l’any 1030, amb 5 fonts que brollen aigües, alcalines, silicatades, sulfuroses i ferruginoses.

Durant la guerra civil va ser requisat i transformat com hospital.

Visita obligada al poble de Músser i el poble de Viliella, amb l’església de Sant Sebastià, registrada com a bé cultural d’interès local.

Església de Sant Jaume, originàriament era d’estil  romànic, que ha sofert nombroses modificacions, i actualment és inapreciable. Edifici de formes simples, de planta rectangular i cobert per una volta apuntada. És de pedra irregular, les dovelles de la porta, d’ull de bou, i finestres de pedra escairada. El campanar de coberta piramidal i quatre obertures. La diferent alçada i l’arc presbiteral separen la nau de l’altar perquè no es pot parlar que tingui un absis com a tal. A llevant trobem el cor de fusta a sota del qual està la porta. Probablement, és un edifici del S. XVIII. Els tres contraforts a la paret de migdia garanteixen l’estabilitat de l’edifici, molt condicionada pel pendent del terreny.

En el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva la talla policromada, d’un Crist en Majestat originari de Sant Jaume de Travesseres. És un Crist vestit amb túnica, està coronat, però per sota s’endevinen els cabells. Presenta els ulls oberts i barba molt poc treballada, realment pintada, la creu pot no ser l’original. És una obra tardana no anterior al S. XIII, encara que obeeix a una tradició més arcaica.

És punt de partida ideal per realitzar senderisme, excursions i altres innumerables rutes d’alta muntanya: Estanys de la Pera, Tossa Plana, Cap de Rec, Barraca dels Esparvers, refugi de Prat Miró, Meranges, Estany i refugi de Malniu, Pic Negre, La Rabassa, Vall de Madriu. Pistes d’esquí de fons d’Arànser (ermita de Sant Cosme) i de Lles, amb rutes de marxa nòrdica.

 A l’altra banda del Segre, Parc Natural Cadí-Moixeró. Molt a prop, també, del parc Olímpic del Segre, i del Principat d’Andorra.

Ruta de la Vall de la Llosa, on trobem les restes del castell de la Llosa i l’antiga ruta, contrabandista, que començava a Encamp, arribant al refugi de Montmalús – Andorra -, passant per la Barraca dels Esparvers, seguin la vera del riu de la Llosa, fins a Viliella (ermita de Sant Marc).

Entorn de gran capteniment i bellesa.

Caminar pels seus carrers de pedra, et transporten a altres èpoques.

Al bell mig de la natura, desprèn autèntic ADN pirinenc.

La Baixa Cerdanya, conjuntament amb l’Alta Cerdanya, formen el conjunt històric del Comtat de Cerdanya, dividit a favor de França, a conseqüència del Tractat dels Pirineus de 1659. Històricament, per la seguretat que oferia la regió tan muntanyosa, en l’Alta Edat Mitjana, vara ser una comarca molt poblada, a partir del S. XIII, s’inicia el seu retrocés demogràfic. El límit septentrional, en ple Pirineu, és una autèntica barrera muntanyosa amb cims de més de 2000 mts. Al nord els relleus muntanyosos de la Tossa Plana i el Puigpedrós la separen d’Andorra.

Feliç Primavera

Can Ferrader 30 de març 2023

“In Memoriam”

National Philolographic by Arcadi Urpí

 

 No puc tornar enrera…..