Categoria: Viatges i itineraris

És una figura que va destacar molt aviat en el paisatge urbanístic barceloní. Se’l considera l’arquitecte dels edificis de l’alta burgesia catalana, dins del projecte de reforma de l’eixample, de l’estructura en quadricula, oberta i igualitària que va crear l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà. És l’arquitecte més prolífic de la ciutat de Barcelona, amb un total de 388 obres de les 450 conegudes. Construeix principalment a les cantonades – és el Núñez i Navarro del modernisme -. Moltes de les seves obres s’han perdut perquè aquest últim constructor es va encarregar d’adquirir molts dels xamfrans més famosos de la Ciutat.

Personatge de bressol burgès, gran tarannà personal, emmarcat en un ambient familiar de perfil humà, de perfecta educació i formació musical i universitària. Nascut a Llenguadoc, dins d’una saga familiar de comerciants. El seu segon cognom prové de burgesia de naviliers genovesos. Família de reconeguda relació social, que configurà un entorn aristocràtic que ajuda a aconseguir i superar el seu al nivell de ciutadà exemplar i de gran urbanitat. Amb un gran “savoir faire”, que li permet relacionar-se amb gran naturalitat a qualsevol nivell social i cultural.

La seva arquitectura té tres eixos principals: l’eclíptica, noucentista, i la modernista. Segurament és el menys conegut entre els seus companys de l’època. Tot i ser l’arquitecte més fructífer del modernisme, del moviment polític, sociocultural, que anhelar i transformar la societat catalana a Barcelona; construint esglésies-temples-escoles-panteons-cases-torres-bancs-col.legits-palaus-cases d’estiueig …

Va entrar a treballar en l’estudi del destacat arquitecte Francesc de Paula Villar, que estava embrancat en el conjunt del monestir benedictí de l’Abadia de Montserrat, símbol de Catalunya.

Petita ruta que vàrem seguir com a mostra de la seva obra, situada en una part de l’eixample:

Comencem per la Casa dels germans Enric i Victorià de la Riva 1897-1899, situat en el xamfrà del carrer Girona núm. 2 – Alí Bei núm. 1. Principal, tres pisos i àtic, amb tres grans portals d’arcs de mig punt, dos parells de pilastres i coronat per una gran cornisa. L’any 1928 Joan Pich i Pon constitueix el “Banco Nacional de la Propiedad”. Durant els anys 70 seu central del Banc de Barcelona.

 Casa Bartomeu Oller – 1903- Carrer Bailèn núm. 5. Edifici de façana estreta, de dos eixos desiguals, de balcons, un més gran que l’altre, de planta baixa i cinc pisos d’ornamentació floral. Casa del que fou un dels constructors de l’arquitecte.

Casa Tomàs Roger– 1892-1895 – o “Casa Madrid”: Palauet Modernista, situada al carrer d’Ausiàs Marc, 37-39. A la planta baixa, amb dues portalades, eix central que donen pas a un vestíbul doble, que separa la part noble de la finca de l’escala de veïns.

Casa Antoni Roger – 1888- obre de joventut de Sagnier: xamfrà Ausiàs Marc – Girona, d’estil dins de l’eclecticisme, en forma de castell i entrada digna d’un palau del renaixement. Des de l’any 2000 acull l’Institut Europeu de la Mediterrània i la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Casa Josep Barba – 1899 – un altre constructor del carrer d’Ausiàs Marc núm. 21

Casa Enric Roger– 1888- 1910, carrer Girona, 24. Una més de les obres realitzades per Sagnier encarregades per la família Roger – com la veïna del núm. 22 o la del xamfrà d’Ausiàs Marc, 33-35 o Girona, 20. Edifici entre mitjaneres d’una barreja modernista – eclèctica i de temàtica vegetal, balcons de ferro forjat, vestíbul de grans dimensions i dues escalinates de quatre pisos i quatre pisos.

Escola Jesús Maria – 1899 – Carrer Caps 50 -52, xamfrà Bruc, 29, Escola per a nenes d’orde religiós francès. Construït on es concentraven els habitatges i magatzems dels pròspers industrials tèxtils. Avui un altre edifici del grup Nuñez i Navarro.

Casa Camil Mulleres – 1904- Gran Via, 654. Edifici molt semblant a la Casa Calvet del carrer Caps, 48 d’Antoni Gaudí de l’any 1898

La prolífica obra arquitectònica d’Enric Sagnier a Barcelona, té un altre dels seus característics exponents a la Casa Mulleres, situada a la mateixa “Illa de la Discòrdia”,  entre 1910 i 1911, al passeig de Gràcia 37, i amb una història de similar, pel que toca als seus propietaris: la família Mulleres, d’antic i mil·lenari llinatge català amb origen a la Garrotxa.

L’any 1892 canvien les ordenances municipals i es poden fer les tribunes més grans.

Casa Planas, l’any 1901, Enric Sagnier construir, en la Gran Via, 633, cantonada amb Roger de Llúria, 23, una residència / xalet unifamiliar modernista per a l’agent de duanes i accionista ferroviari Estanislau Planas i Armet de planta i pis, amb cornisa i coronada amb un pinacle piramidal. L’any 1907 el propi Sagnier per encàrrec de la família Planas fa la primera remodelació de remuntada.  La cúpula va ser eliminada i l’immoble va guanyar tres alçades més destinades a pisos de lloguer.

 Durant els anys 1960’s, en plena febre de construcció de remuntes als edificis de l’Eixample, la Casa Planas va ser objecte d’una nova ampliació l’immoble va guanyar encara dos pisos més fins a totalitzar-ne 6, que li va fer perdre bona part del seu encant.

Finalment, a les acaballes dels anys 1990’s, la immobiliària Nuñez i Navarro va comprar l’edifici per fer-hi una rehabilitació integral; fent negoci a compte del patrimoni històric de la ciutat.

Documentació i fotografies de Barcelofìlia.

En aquesta casa va tenir la seva darrera residència a Barcelona, el president Lluís Companys, abans de marxar cap a l’exili, l’any 1939. Hi ha una placa commemorativa enfront de la façana de l’edifici.

Casa Isidra de Pedro i Ascacíbar baronessa de Salillas– 1888- 1910, edifici modernista residencial del Carrer Bruc 66-68 i Diputació 321. La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa.

La remunta aplicada als anys 1950’s va endur-se sense contemplacions tota aquesta ornamentació, així com alguns altres elements de la façana que varen ser simplificats. L’edifici va guanyar dues alçades i va perdre un testimoni força rellevant del nostre modernisme.  

La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent. Hi ha algunes dignes excepcions, però, sens dubte, aquesta seria un exemple de tot el contrari. L’afegit de dos pisos va malmetre i desfigurar completament un dels edificis en xamfrà més notables d’aquest sector de l’Eixample. Havia estat projectat per Enric Sagnier l’any 1895 a petició d’Isidra de Pedro i Ascacíbar, baronessa de Salillas.

La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa. Això fa que la part conservada, amb les seves tribunes d’arcs ogivals i els seus relleus modernistes, sembli més aviat un pastitxo sense cap relació amb els pisos superiors de la casa.

Documentació: Barcelofília

La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent.

Casa Josep Fabra, 1888-1910, situat al carrer Diputació, 329. Edifici, l’estil monumental i historicista. La façana, simètrica, té un element central destacat, un medalló esculpit.

Casa Mercè Cortills de Manresa– 1893, del carrer Diputació, 331 – Girona,59. Edifici modernista amb la farmàcia Salvador Tayà Filella, avui totalment reformada, obra d’Enric Sagnier de l’any 1907.

Església del Sagrat Cor – 1888-1910, edifici, annexa a l’escola del Sagrat Cor, del carrer Diputació, 334. La façana és de pedra, amb una composició simètrica, de caràcter eclèctic. El conjunt d’arquets de mig punt de la part baixa s’inspira clarament en el romànic.

Aquí donem per finalitzada la sortida guiada per la Srta. Alba Vendrell, que ens ha acompanyat en altres  recorreguts per la ciutat. Gràcies a l’èxit de participació, han sigut necessaris efectuar dos grups.

És del tot impossible fer una recopilació de totes les obres realitzades per Enric Sagnier i Villavecchia. Anomenem tan sols unes de les més importants i característiques del prolífic arquitecte:

A Montcada i Reixac, entre els anys 1886 i 1888, s’inicien, a càrrec d’Enric Sagnier, la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu del Turó, que va ser abandonada l’any 1926 per causa de l’explotació de la muntanya per l’empresa Asland. Les darreres restes de l’ermita van desaparèixer en una esllavissada l’any 1939 – (per tal de conèixer tota la història d’aquesta petita, però meravellosa ermita que coronava el cim del turó, us recomanem la lectura del llibre “La Mare de Déu… del ciment”, dels autors Josep Bacardi i Ricard Ramos).

En les mateixes dates va efectuar I l’ampliació i remodelació de l’església de Santa Engràcia de Montcada, d’estil neogòtic; destruïda en l’episodi d’anticlericalisme durant la Guerra Civil, per ser aixecada de nou en la dècada dels anys 50.

Documentació i fotografies: Ajuntament de Montcada i Reixac – Fundació Cultural Montcada

Palau de Justícia – 1888 / 1911, durant l’Exposició Universal – situat al Passeig de Lluís Companys.

El 1888 ideà un projecte per a l’Exposició Universal, que no es dugué a terme; es tractava del Pavelló de Lleó XIII, que havia d’acollir la representació dels Estats Pontificis. 

Casa Ruper Garriga  – 1888 – 1910, del carrer Còrsega, 321, cantonada amb el Passeig de Gràcia, enfront del Cinc d’Oros. Aquest bloc d’habitatges ofereix una perspectiva a dues de les vies més importants del centre de la Ciutat, la Diagonal i el passeig de Gràcia.

Casa Pascual i Pons -1889/1891. Conjunt arquitectònic situat al Passeig de Gràcia, 2-4 entre els carrers de Caps i la Ronda de Sant Pere de la Dreta de l’Eixample.

Casa Dolors Vidal de Sagnier -1892/1894 – Rambla de Catalunya 104

La Casa Sagnier ocupa avui l’hotel de luxe de 51 habitacions, a 10 minuts a peu dels edificis modernistes del passeig de Gràcia. És l’edifici que va construir Enric Sagnier l’any 1892 com a habitatge familiar i estudi d’arquitectura. El 1887 es va casar amb Dolors Vidal i Torrents, amb qui va tenir cinc fills.

Frontó Barcelonès – Carrer de la Diputació, 415 / Sicília, 1893 / 1894, construcció del primer local dedicat al joc de pilota. Desaparegut el 1902.

El mateix any projectà el Castell de Villavecchia a Sant Hilari de Sacalm, per encàrrec del seu oncle Joaquin Villavecchia.

Nova Duana, 1896/ 1901 – edifici situat davant de les Drassanes Reials

Casa Garriga Nogués, 1899/1901

Casa Sagnier, 1900/1901

Temple del Sagrat Cor del Tibidabo: 1902/1911

Camí del Via Crucis. Avui desaparegut, va ser dissenyat per Sagnier entre 1904 i 1919. Era un conjunt modernista amb escultures d’Eusebi Arnau i d’Eduard Mercader. Aquest camí monumental, que anava des de la plaça de l’Abat Oliba, va ser destruït durant la Guerra Civil.

Col.legi Sta. Gertrudis, situat a New Norcia, Austràlia – 1904/1908

El 1905 realitzà una porta lateral a l’església barroca de Betlem a la Rambla de Barcelona.

Auto Garage Central, 1907/1908. C/ Aragó, 237 – 245  – 1907-1951, avui desaparegut.

Foto: arquitectura modernista / barcelofília

Església de Pompeia, 1906/1910, construí per als Caputxins l’església i convent de Pompeia, obra inspirada en l’arquitectura gòtica catalana.

Banco Hispano Colonial, 1910/1913

Antic edifici del Banco Hispano Colonial, ara Hotel Colonial, d’Enric Sagnier (Via Laietana, 3). Va ser el primer edifici construït a la Via Laietana, i promogut pel seu president Antonio López destacat navilier i comerciant espanyol durant el segle xix. Empresari a les colònies espanyoles d’Amèrica, que tornar com un indià.

Reial Club Marítim, 1911/1913, avui desaparegut.

Situat a la banda de ponent, al capdavall del moll de Barcelona l’antic edifici del Reial Club edificat segons el projecte de l’arquitecte Enric Sagnier.

Església de Sant Oriol, carrer Diputació -Villarroel. La primera pedra del temple projectada per Enric Sagnier l’any 1915 i fou inaugurat l’octubre de 1926.

Caixa de Pensions 1913/1917, construí a més diverses sucursals de l’entitat a Igualada (1922), Sabadell (1923), Manresa (1924) i Tarragona (1929).

Hotel Colon, 1916/1918. Avui desaparegut

El projecte arquitectònic d’ampliació del vell cafè a l’Hotel, d’estil modernista, era obra d’Andreu Audet, i el projecte de reforma del nou Hotel es va encarregar al prolífic arquitecte, convertint-lo en un enorme edifici de set plantes i dues-centes habitacions, modernes, confortables i amb bany.

L’hotel Colón va viure els temps convulsos de la guerra civil. Durant anys va ser la cara de la República i seu de les Joventuts Socialistes Unificades, del PSUC i de la UGT, amb els retrats en la seva façana de Lenin i Trotski.

En finalitzar la guerra civil, l’any 1939, l’hotel de luxe, que un dia havia guarnit amb pancartes socialistes, ara restava engalanat amb motius falangistes.

L’hotel Colón no va tornar a obrir les portes. Les autoritats franquistes el van enderrocar i en el seu lloc es va construir un nou edifici d’estil neoclàssic i durant anys va ser la seu del “Banco Español de Crédito”. Avui acull l’Apple House.

Banca Arnús: 1918/1929

L’edifici de la Banca Arnús (1918-1927), posteriorment “Banco Central Hispanoamericano”, avui acull dependències de la cadena irlandesa Primark, també d’estil classicista.

Sagnier formà part com a jurat en l’adjudicació de projectes per a l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc; entre d’altres, fallà al concurs per al Palau Central de l’exposició —actual Palau Nacional i seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Documentació: Apunts recopilats durant la visita guiada a càrrec de la Srta. Alba Vendrell.

Llibre Sagnier i els Modernistes – L’ofici de l’arquitectura, 1880 – 1930.

Fotografies pròpies efectuades durant la visita guiada.