Categoria: Viatges i itineraris

Categories
Viatges i itineraris

Normandia: una història

Aquesta és la breu crònica d’un viatge fet a la Normandia de l’Operació  Overlord i del desembarcament del famós D-Day del sis de juny de 1944. Va ser un viatge monotemàtic, històric, immersiu i que durant sis dies ens endinsà en aquest impressionant  fet històric i en el seu context geogràfic, bèl·lic i humà. Totes le fotografies que acompanyen aquest breu reportatge són pròpies o compartides pels companys i companyes que formaven el grup.

Es tracta d’un viatge organitzat per Viatges Franquesa, amb un grup humà que es formà al propi aeroport de Barcelona amb una convivència comuna de sis dies. A l’aeroport de Nantes ens esperava un autocar que seria el nostre sistema de transport en aquells dies i que en un primer moment ens portaria al Mont-Saint-Michel, on passaríem la primera nit i visitaríem  el famós illot sobre el que se situa l’abadia de Sant Michel. L’arquitectura del Mont-Saint-Michel i la seva immensa badia a la base de l’illot, el converteixen en el lloc turístic més popular de Normandiai un dels deu més concorreguts de França.

Imatges del Mont Saint-Michel, del claustre i visió des del menjador de l’hotel

A partir d’aquí, el viatge s’organitza visitant les cinc platges on es va produir el desembarcament i els nombrosos espais museïtzats i ben conservats (un total de 25 espais conformen i cuiden la memòria històrica).

Al matí continuem en autocar cap a Sainte-Mère-Église, un petit i estratègic poble situat a la base de la península de Cotentin on hi visitem el Museu Airborne (paracaigudistes) que ret homenatge a les tropes estatunidenques de les Divisions Aerotransportades 82a i 101a. El seu recorregut immersiu, acompanyat de nombrosos objectes històrics i diversos avions d’època, ens submergeix en la història dels paracaigudistes estatunidencs que van participar en el desembarcament. Al campanar de l’església hi ha una reproducció del paracaigudes i un maniquí que representa John Steele (1912 – 1969) el paracaigudista que va quedar-hi atrapat la matinada del sis de juny, mentre els seus companys lluitaven amb els alemanys per ocupar aquell important nus de comunicacions.

La resta de dies ens instal·larem a Arromanches-les-Bains, petita població situada sobre la platja Gold (responsabilitat britànica el dia D). Ens allotgem a l’hotel La Marine, un senzill i històric edifici (després del desembarcament fou un hospital de les tropes aliades) amb unes impressionants vistes sobre la platja i les restes arqueològiques del que va ser port artificial britànic els mesos que seguiren a la invasió. Ens desplacem a Ranville on s’ubica el famós pont Pegasus. Aquí també hi ha un museu memorial sobre la 6a Divisió Aerotransportada britànica que ocupà aquesta zona el dia D. No visitem el museu on es troba el pont original de Bénouville (Pont Pegasus), una rèplica d’un planador Horsa i milers d’objectes històrics. Si que veiem una rèplica idèntica del pont sobre el riu Orne i la zona immediata al pont on aterraren tres planadors Horsa carregats de tropa aerotransportada que la nit del 5 al 6 de juny ocuparen i preservaren el pont a l’espera d’enllaçar amb les tropes britàniques que el dia 6 desembarcarien a la platja Sword.

Fotografies de la platja d’d’Arromanches amb la presència constant dels blocs de formigó que l’any 1944 formaren la base del port artificial. A la fotografia inferior esquerra es pot veure l’hotel La Marine

Entre la platja Sword i la de Gold s’estén, des de Saint-Aubin-sur-Mer a l’est fins a Courseulles-sur-Mer a l’oest, la platja Juno, sector assignat pel desembarcament a les tropes canadenques de la 3a Divisió d’Infanteria; era la segona platja més ben fortificada, després de la d’Omaha. Durant la primera hora d’assalt les forces canadenques van tenir el 50% de les baixes, comparables a les dels Estats Units a Omaha.

El pont Pegassus a l’esquerra i a la dreta es veuen els monòlits que commemoren els llocs on van aterrar dos dels tres planadors Horsa, increïblement a prop del pont. El tercer és situat a pocs metres d’aquests dos

El tercer dia visitem a Arromanches, a pocs metres de l’hotel, el Museu del desembarcament. El museu està situat a la mateixa platja de Gold, just al davant dels vestigis encara ben visibles del port artificial Mulberry B, una obra mestra d’enginyeria clau per a la victòria aliada. El museu ha estat completament renovat amb una museografia moderna inaugurada l’abril de 2023. El museu explica, amb l’ajut d’imatges i maquetes de gran format, el procés de construcció  i posterior ús del port Mulberry, així com la construcció d’un segon port a càrrec dels estatunidencs a la platja Omaha que va sucumbir a una forta tempesta el mes de juliol.

Imatge presa des de l’hotel La Marine on veieu al fons l’edifici del Museu del Desembarcament d’Arromanches i, en primer terme, material militar de l’època.

El Memorial Británic de Normandia (no confongueu amb el cementiri militar), situat en les altures del Mont Fleury, amb vista a la platja Juno, és un lloc de record als milers de joves britànics que van caure a la Batalla de Normandia. És l’únic lloc que ret homenatge pel seu nom a tots els soldats caiguts a la batalla; visita indispensable com un lloc de meditació i respecte.

A l’esquerra, detall de les columnes del Memorial Britànic i a la dreta un petit fragment del bosc de siluetes personalitzades que representen els més de 1.600 soldats caiguts el dia D

El quart dia l’iniciem amb una visita a la bateria Crisbeqc, metres endins de la platja Utah. Per a preparar i prevenir els desembarcaments, els alemanys havien construït un vast sistema de fortificacions, incloses grans bateries de guerra dissenyades per a bombardejar els vaixells i les platges. Encara són visibles i visitables moltes d’aquestes bateries així com altres búnquers que formaven part de l’anomenat Mur Atlàntic. El que visitem és un autèntic complex militar preparat per a uns 400 soldats. Incloïa 22 búnquers interconnectats per trinxeres, casernes, infermeria i llocs de comandament. Dirigint-nos a la platja Utah visitem el Museu del Desembarcament a aquesta platja construït sobre un antic búnquer alemany a Sainte-Marie-du-Mont, explica l’operació Neptú, tot el complex mecanisme d’invasió aeronaval del dia 6 de juny; el museu detalla l’estratègia i conserva, entre moltes peces i artefactes amfibis,  un bombarder B-26 original. També es visita la segona platja de desembarcament estatunidenc (i més tràgica pel grandíssim nombre de baixes), la platja Omaha on es va construir el segon port artificial Mulberry que va quedar malmès permanentment. A l’extrem meridional de la platja Omaha hi ha els penya-segats de la Punta d’Hoc  on els Rangers americans havien d’escalar i destruir les importants bateries alemanyes que hi havia, amb una arriscada operació que no va acabar de reeixir. 

Les fotografies superiors mostren diversos punts de la immensa bateria de Crisbeqc. En el centre, un plànol de la xarxa de fortificacions i trinxeres que formaven la bateria. Dues fotografies més del museu del desembarcament de la platja d’Utah i una posició artillera amb canó de la bateria de Longues-sur- Mer

A continuació ens dirigirem a visitar la bateria de Longues-sur-Mer ubicada en els penya-segats de la platja Gold; aquesta bateria està equipada encara amb quatre canons  de 155 mm.

El cinquè dia es dedica a un aspecte complementari i inexcusable que són els cementiris militars (estatunidenc, britànic i alemany). Els tres són incomparables i obeeixen a estètiques i motius completament diferents. L’americà és d’unes dimensions enormes, més de 70 hectàrees sobre la platja Omaha i conté 9.387 làpides de marbre blanc i un mur circular amb 1.557 desapareguts. El terreny va ser cedit a perpetuïtat als EUA. El Cementiri Militar de la Commonwealth de Bayeux conté les restes amb làpides de 4.648 enterraments, majoritàriament soldats britànics morts durant el Desembarcament i la posterior Batalla de Normandia; a més dels soldats del Regne Unit, inclou combatents canadencs, australians, i més de 500 soldats d’altres nacionalitats (principalment alemanys). El cementiri alemany, d’una gran austeritat, grisor i patetisme conté més de 22.000 morts amb creus de pedra fosca i petites plaques metàl·liques, i inclou un gran túmul central coronat per una gran creu i un centre d’informació sobre la guerra.

Imatges del cementiri militar americà (esquerra superior i centre superior). Cementiri alemany (es pot observar el túmul amb la gran creu, grups de creus i plaques commemoratives al terra sobre les tombes. També a la dreta el detall de la placa d’una tomba doble que conté les restes d’Adolf Diekmann, un oficial de les SS responsable de la matança d’Oradour-sur-Glane). A la part inferior, el cementiri britànic i una vista panoràmica de la platja d’Omaha amb els penya-segats al fons

La tarda d’aquest cinquè dia el destinarem a una visita cultural a Bayeux amb la seva impressionant catedral, impròpia per la seva majestuositat d’una ciutat tan petita. Bayeux va ser la primera ciutat normanda alliberada per les tropes britàniques el 7 de juny, per la qual cosa va patir pocs danys en les estructures i els monuments.

Façana i interiors de la catedral de Bayeux. A la part inferior llocs diferents d’aquesta ciutat molt propera a la costa

El darrer dia ens desplacem cap a Saint Malo a la Bretanya on passarem bona part del dia fins dirigir-nos cap a Nantes a primeres hores del vespre per agafar l’avió ja nocturn de tornada a Barcelona.

L’organització del viatge sota el guiatge històric de l’Assumpta Montellà converteix l’experiència en un gaudi constant i molt vívid sobre les circumstàncies i els llocs que envoltaren un dels moments crucials de la Segona Guerra Mundial. La presència de l’Assumpta és constant i en tot moment. Els desplaçaments en autocar durant els sis dies eren lliçons constants d’història, de la grossa, la que apareix als llibres i de la menuda, la dels detalls, la de la gent que la va patir, amb comentaris, explicacions o ampliacions del que anàvem veient en les diferents parades dels itineraris. Sovint alguns desplaçaments eren contextualitzats amb el visionat de vídeos de pel·lícules a bord del bus, com El dia más largo, Salvar al soldado Ryan, Hermanos de sangre o Bajo la arena que convertien la ruta en una experiència immersiva única.

Cada dia després de sopar, completàvem la jornada amb una trobada conjunta a l’exterior de l’hotel amb el meravellós marc de la platja d’Arromanches i les restes dels blocs de formigó que constituïren el port Mulberry i que són presència constant en el paisatge atlàntic sotmès a contínues i intenses marees. Allà l’Assumpta feia un resum del que havíem vist al llarg del dia i ens explicava històries relacionades amb el conflicte bèl·lic, amb un discurs molt ben fonamentat, molt emotiu en tots els casos i extraordinàriament ben adaptat a les característiques de les persones que formàvem el grup de viatge.

L’experiència de la sortida a través de Viatges Franquesa va ser molt enriquidora, amb un tàndem d’atenció format per la pròpia Assumpta, la Gemma Laborda, la presència de la qual afegeix un plus al viatge, ja que facilita enormement la convivència i aporta continus elements de suport, de cohesió grupal, d’ajuts en tot moment i d’un humor excel·lent que ajuden a crear, conformar i mantenir unes relacions interpersonals potents i positives entre tots els integrants de l’expedició. El tercer element del tàndem és el xofer, en Joan, que ens porta per tot arreu amb un comodíssim autocar de Franquesa SL amb una disponibilitat, discreció i professionalitat totals. Les postes de sol que completaven cada jornada en acabar les xerrades / posades en comú amb l’Assumpta són impressionants i imperdibles. Una boníssima experiència històrica.

Categories
Establiments singulars Viatges i itineraris

Enric Sagnier i Villavecchia

És una figura que va destacar molt aviat en el paisatge urbanístic barceloní. Se’l considera l’arquitecte dels edificis de l’alta burgesia catalana, dins del projecte de reforma de l’eixample, de l’estructura en quadricula, oberta i igualitària que va crear l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà. És l’arquitecte més prolífic de la ciutat de Barcelona, amb un total de 388 obres de les 450 conegudes. Construeix principalment a les cantonades – és el Núñez i Navarro del modernisme -. Moltes de les seves obres s’han perdut perquè aquest últim constructor es va encarregar d’adquirir molts dels xamfrans més famosos de la Ciutat.

Personatge de bressol burgès, gran tarannà personal, emmarcat en un ambient familiar de perfil humà, de perfecta educació i formació musical i universitària. Nascut a Llenguadoc, dins d’una saga familiar de comerciants. El seu segon cognom prové de burgesia de naviliers genovesos. Família de reconeguda relació social, que configurà un entorn aristocràtic que ajuda a aconseguir i superar el seu al nivell de ciutadà exemplar i de gran urbanitat. Amb un gran “savoir faire”, que li permet relacionar-se amb gran naturalitat a qualsevol nivell social i cultural.

La seva arquitectura té tres eixos principals: l’eclíptica, noucentista, i la modernista. Segurament és el menys conegut entre els seus companys de l’època. Tot i ser l’arquitecte més fructífer del modernisme, del moviment polític, sociocultural, que anhelar i transformar la societat catalana a Barcelona; construint esglésies-temples-escoles-panteons-cases-torres-bancs-col.legits-palaus-cases d’estiueig …

Va entrar a treballar en l’estudi del destacat arquitecte Francesc de Paula Villar, que estava embrancat en el conjunt del monestir benedictí de l’Abadia de Montserrat, símbol de Catalunya.

Casa Vistorià de la Riva

Petita ruta que vàrem seguir com a mostra de la seva obra, situada en una part de l’eixample:

Casa Bartomeu Oller

Comencem per la Casa dels germans Enric i Victorià de la Riva 1897-1899, situat en el xamfrà del carrer Girona núm. 2 – Alí Bei núm. 1. Principal, tres pisos i àtic, amb tres grans portals d’arcs de mig punt, dos parells de pilastres i coronat per una gran cornisa. L’any 1928 Joan Pich i Pon constitueix el “Banco Nacional de la Propiedad”. Durant els anys 70 seu central del Banc de Barcelona.

 Casa Bartomeu Oller – 1903- Carrer Bailèn núm. 5. Edifici de façana estreta, de dos eixos desiguals, de balcons, un més gran que l’altre, de planta baixa i cinc pisos d’ornamentació floral. Casa del que fou un dels constructors de l’arquitecte.

Casa Tomàs Roger– 1892-1895 – o “Casa Madrid”: Palauet Modernista, situada al carrer d’Ausiàs Marc, 37-39. A la planta baixa, amb dues portalades, eix central que donen pas a un vestíbul doble, que separa la part noble de la finca de l’escala de veïns.

Casa Antoni Roger – 1888- obre de joventut de Sagnier: xamfrà Ausiàs Marc – Girona, d’estil dins de l’eclecticisme, en forma de castell i entrada digna d’un palau del renaixement. Des de l’any 2000 acull l’Institut Europeu de la Mediterrània i la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Casas Josep Barba
Casa Enric Roger

Casa Josep Barba – 1899 – un altre constructor del carrer d’Ausiàs Marc núm. 21

Casa Enric Roger– 1888- 1910, carrer Girona, 24. Una més de les obres realitzades per Sagnier encarregades per la família Roger – com la veïna del núm. 22 o la del xamfrà d’Ausiàs Marc, 33-35 o Girona, 20. Edifici entre mitjaneres d’una barreja modernista – eclèctica i de temàtica vegetal, balcons de ferro forjat, vestíbul de grans dimensions i dues escalinates de quatre pisos i quatre pisos.

Escola Jesús i Maria. Foto, arquitectura modernista- autor desconegut.

Escola Jesús Maria – 1899 – Carrer Caps 50 -52, xamfrà Bruc, 29, Escola per a nenes d’orde religiós francès. Construït on es concentraven els habitatges i magatzems dels pròspers industrials tèxtils. Avui un altre edifici del grup Nuñez i Navarro.

Casa Camil Mulleres – 1904- Gran Via, 654. Edifici molt semblant a la Casa Calvet del carrer Caps, 48 d’Antoni Gaudí de l’any 1898

La prolífica obra arquitectònica d’Enric Sagnier a Barcelona, té un altre dels seus característics exponents a la Casa Mulleres, situada a la mateixa “Illa de la Discòrdia”,  entre 1910 i 1911, al passeig de Gràcia 37, i amb una història de similar, pel que toca als seus propietaris: la família Mulleres, d’antic i mil·lenari llinatge català amb origen a la Garrotxa.

L’any 1892 canvien les ordenances municipals i es poden fer les tribunes més grans.

Casa Planas 1901
1907

Casa Planas, l’any 1901, Enric Sagnier construir, en la Gran Via, 633, cantonada amb Roger de Llúria, 23, una residència / xalet unifamiliar modernista per a l’agent de duanes i accionista ferroviari Estanislau Planas i Armet de planta i pis, amb cornisa i coronada amb un pinacle piramidal. L’any 1907 el propi Sagnier per encàrrec de la família Planas fa la primera remodelació de remuntada.  La cúpula va ser eliminada i l’immoble va guanyar tres alçades més destinades a pisos de lloguer.

Aspecte actual de la façana de la casa Planas

 Durant els anys 1960’s, en plena febre de construcció de remuntes als edificis de l’Eixample, la Casa Planas va ser objecte d’una nova ampliació l’immoble va guanyar encara dos pisos més fins a totalitzar-ne 6, que li va fer perdre bona part del seu encant.

Anys 1960’s

Finalment, a les acaballes dels anys 1990’s, la immobiliària Nuñez i Navarro va comprar l’edifici per fer-hi una rehabilitació integral; fent negoci a compte del patrimoni històric de la ciutat.

Documentació i fotografies de Barcelofìlia.

En aquesta casa va tenir la seva darrera residència a Barcelona, el president Lluís Companys, abans de marxar cap a l’exili, l’any 1939. Hi ha una placa commemorativa enfront de la façana de l’edifici.

Casa Isidra de Pedro i Ascacíbar baronessa de Salillas– 1888- 1910, edifici modernista residencial del Carrer Bruc 66-68 i Diputació 321. La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa.

Antiga casa Isidra de Pedro – 1895

               

La remunta aplicada als anys 1950’s va endur-se sense contemplacions tota aquesta ornamentació, així com alguns altres elements de la façana que varen ser simplificats. L’edifici va guanyar dues alçades i va perdre un testimoni força rellevant del nostre modernisme.  

Estat actual deprés de la remuntada

La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent. Hi ha algunes dignes excepcions, però, sens dubte, aquesta seria un exemple de tot el contrari. L’afegit de dos pisos va malmetre i desfigurar completament un dels edificis en xamfrà més notables d’aquest sector de l’Eixample. Havia estat projectat per Enric Sagnier l’any 1895 a petició d’Isidra de Pedro i Ascacíbar, baronessa de Salillas.

La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa. Això fa que la part conservada, amb les seves tribunes d’arcs ogivals i els seus relleus modernistes, sembli més aviat un pastitxo sense cap relació amb els pisos superiors de la casa.

Documentació: Barcelofília

Casa Josep Fabra

La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent.

Casa Mercè Cortills

Casa Josep Fabra, 1888-1910, situat al carrer Diputació, 329. Edifici, l’estil monumental i historicista. La façana, simètrica, té un element central destacat, un medalló esculpit.

Casa Mercè Cortills de Manresa– 1893, del carrer Diputació, 331 – Girona,59. Edifici modernista amb la farmàcia Salvador Tayà Filella, avui totalment reformada, obra d’Enric Sagnier de l’any 1907.

Església del Sagart Cor

Església del Sagrat Cor – 1888-1910, edifici, annexa a l’escola del Sagrat Cor, del carrer Diputació, 334. La façana és de pedra, amb una composició simètrica, de caràcter eclèctic. El conjunt d’arquets de mig punt de la part baixa s’inspira clarament en el romànic.

Aquí donem per finalitzada la sortida guiada per la Srta. Alba Vendrell, que ens ha acompanyat en altres  recorreguts per la ciutat. Gràcies a l’èxit de participació, han sigut necessaris efectuar dos grups.

És del tot impossible fer una recopilació de totes les obres realitzades per Enric Sagnier i Villavecchia. Anomenem tan sols unes de les més importants i característiques del prolífic arquitecte:

Mare de Déu del Turó de Montcada

A Montcada i Reixac, entre els anys 1886 i 1888, s’inicien, a càrrec d’Enric Sagnier, la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu del Turó, que va ser abandonada l’any 1926 per causa de l’explotació de la muntanya per l’empresa Asland. Les darreres restes de l’ermita van desaparèixer en una esllavissada l’any 1939 – (per tal de conèixer tota la història d’aquesta petita, però meravellosa ermita que coronava el cim del turó, us recomanem la lectura del llibre “La Mare de Déu… del ciment”, dels autors Josep Bacardi i Ricard Ramos).

L’ermita del Turó – foto d’autor desconegut 1908

En les mateixes dates va efectuar I l’ampliació i remodelació de l’església de Santa Engràcia de Montcada, d’estil neogòtic; destruïda en l’episodi d’anticlericalisme durant la Guerra Civil, per ser aixecada de nou en la dècada dels anys 50.

Vista de l’actual església de Sta. Engràcia
Sta. Engràcia – 1889

Documentació i fotografies: Ajuntament de Montcada i Reixac – Fundació Cultural Montcada

Palau de Justícia – 1888 / 1911, durant l’Exposició Universal – situat al Passeig de Lluís Companys.

El 1888 ideà un projecte per a l’Exposició Universal, que no es dugué a terme; es tractava del Pavelló de Lleó XIII, que havia d’acollir la representació dels Estats Pontificis. 

Casa Ruper Garriga  – 1888 – 1910, del carrer Còrsega, 321, cantonada amb el Passeig de Gràcia, enfront del Cinc d’Oros. Aquest bloc d’habitatges ofereix una perspectiva a dues de les vies més importants del centre de la Ciutat, la Diagonal i el passeig de Gràcia.

Casa Pascual i Pons -1889/1891. Conjunt arquitectònic situat al Passeig de Gràcia, 2-4 entre els carrers de Caps i la Ronda de Sant Pere de la Dreta de l’Eixample.

Casa Dolors Vidal de Sagnier -1892/1894 – Rambla de Catalunya 104

La Casa Sagnier ocupa avui l’hotel de luxe de 51 habitacions, a 10 minuts a peu dels edificis modernistes del passeig de Gràcia. És l’edifici que va construir Enric Sagnier l’any 1892 com a habitatge familiar i estudi d’arquitectura. El 1887 es va casar amb Dolors Vidal i Torrents, amb qui va tenir cinc fills.

Frontó Barcelonès – Carrer de la Diputació, 415 / Sicília, 1893 / 1894, construcció del primer local dedicat al joc de pilota. Desaparegut el 1902.

El mateix any projectà el Castell de Villavecchia a Sant Hilari de Sacalm, per encàrrec del seu oncle Joaquin Villavecchia.

Nova Duana, 1896/ 1901 – edifici situat davant de les Drassanes Reials

Casa Garriga Nogués, 1899/1901

Casa Sagnier, 1900/1901

Temple del Sagrat Cor del Tibidabo: 1902/1911

Camí del Via Crucis. Avui desaparegut, va ser dissenyat per Sagnier entre 1904 i 1919. Era un conjunt modernista amb escultures d’Eusebi Arnau i d’Eduard Mercader. Aquest camí monumental, que anava des de la plaça de l’Abat Oliba, va ser destruït durant la Guerra Civil.

Col.legi Sta. Gertrudis, situat a New Norcia, Austràlia – 1904/1908

El 1905 realitzà una porta lateral a l’església barroca de Betlem a la Rambla de Barcelona.

Auto Garage Central, 1907/1908. C/ Aragó, 237 – 245  – 1907-1951, avui desaparegut.

Foto: arquitectura modernista / barcelofília

Església de Pompeia, 1906/1910, construí per als Caputxins l’església i convent de Pompeia, obra inspirada en l’arquitectura gòtica catalana.

Via Laietana, 3

Banco Hispano Colonial, 1910/1913

foto barcelofília

Antic edifici del Banco Hispano Colonial, ara Hotel Colonial, d’Enric Sagnier (Via Laietana, 3). Va ser el primer edifici construït a la Via Laietana, i promogut pel seu president Antonio López destacat navilier i comerciant espanyol durant el segle xix. Empresari a les colònies espanyoles d’Amèrica, que tornar com un indià.

Església de Sant Josep Oriol

Reial Club Marítim, 1911/1913, avui desaparegut.

Situat a la banda de ponent, al capdavall del moll de Barcelona l’antic edifici del Reial Club edificat segons el projecte de l’arquitecte Enric Sagnier.

Església de Sant Oriol, carrer Diputació -Villarroel. La primera pedra del temple projectada per Enric Sagnier l’any 1915 i fou inaugurat l’octubre de 1926.

Caixa de Pensions 1913/1917, construí a més diverses sucursals de l’entitat a Igualada (1922), Sabadell (1923), Manresa (1924) i Tarragona (1929).

Hotel Colon, 1916/1918. Avui desaparegut

El projecte arquitectònic d’ampliació del vell cafè a l’Hotel, d’estil modernista, era obra d’Andreu Audet, i el projecte de reforma del nou Hotel es va encarregar al prolífic arquitecte, convertint-lo en un enorme edifici de set plantes i dues-centes habitacions, modernes, confortables i amb bany.

L’hotel Colón va viure els temps convulsos de la guerra civil. Durant anys va ser la cara de la República i seu de les Joventuts Socialistes Unificades, del PSUC i de la UGT, amb els retrats en la seva façana de Lenin i Trotski.

En finalitzar la guerra civil, l’any 1939, l’hotel de luxe, que un dia havia guarnit amb pancartes socialistes, ara restava engalanat amb motius falangistes.

L’hotel Colón no va tornar a obrir les portes. Les autoritats franquistes el van enderrocar i en el seu lloc es va construir un nou edifici d’estil neoclàssic i durant anys va ser la seu del “Banco Español de Crédito”. Avui acull l’Apple House.

Banca Arnús: 1918/1929

L’edifici de la Banca Arnús (1918-1927), posteriorment “Banco Central Hispanoamericano”, avui acull dependències de la cadena irlandesa Primark, també d’estil classicista.

Sagnier formà part com a jurat en l’adjudicació de projectes per a l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc; entre d’altres, fallà al concurs per al Palau Central de l’exposició —actual Palau Nacional i seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Documentació: Apunts recopilats durant la visita guiada a càrrec de la Srta. Alba Vendrell.

Llibre Sagnier i els Modernistes – L’ofici de l’arquitectura, 1880 – 1930.

Fotografies pròpies efectuades durant la visita guiada.

Categories
Viatges i itineraris

La Barcelona editorial

Us presentem un recorregut cultural que es pot fer a la nostra ciutat: recórrer i recordar la quantitat d’editorials que es situen a l’Esquerra de l’Eixample des d’inicis del s. XIX, sinó abans, algunes desaparegudes, d’altres en diferents localitzacions.

Barcelona des de les edicions del Quixot que s’imprimien al carrer del Call, encara es coneix la localització de la imprempta, ha estat i és la seu de la majoria d’editorials de l’estat, en català i castellà, i una porta de sortida per exportar a Llatinoamèrica. Barcelona va ser la ciutat editorial per excel•lència de tot l’Estat. Editorials, impremtes, tallers de gravadors i d’arts gràfiques omplien de sorolls i d’una activitat frenètica sobre tot l’Esquerra fins la dècada dels 70. D’allà van sortir els llibres i els herois i heroïnes de les nostres biblioteques familiars.

Tots recordem les editorials Juventud, Espasa, Espasa Calpe, Ramón Sopena, Salvat, Gustau Gili, Océano, Regina, Labor i un llarg etcetera. A aquesta zona s’imprimien, a part dels llibres, les targetes de presentació, les postals, els missals de la Primera Comunió, els quaderns de cal·ligrafia, tebeos de tota mena, els cartells de cinema, tot el que avui dia encara podem trobar al Mercat de Sant Antoni, i a alguna llibreria de vell.

I acabarem a l’Espai Lehmann, on ara hi ha l‘Editorial Comanegra, un lloc que s’ha conservat miraculosament, on hi treballen diferents professions, i que ens remunta a una de les fàbriques de nines de porcellana més importants de Barcelona, i directament a les experiències terribles que van viure els seus fundadors.

Aquesta ruta la podeu fer amb la Núria Pujol, una guia oficial de Barcelona, amb qui he tingut el gust de fer-ne moltes i de viatjar, i que no us deixarà de sorprendre amb tot el que explica i els documents que ensenya.

Categories
Viatges i itineraris

Bagheria: on tot va canviar per poder seguir igual

Aquesta frase icònica de Il Gattopardo ho defineix escrupolosament. Bagheria o Baarìa, en sicilià, es quasi un barri, un districte de la ciutat de Palerm, tres parades de tren més. Però el que en realitat és no ho trobarem en un mapa, o en una guia a l’ús. Bagheria recull i conserva un passat pre-Unificació Italiana, o pre-Garibaldià, si es vol, i explica la història llarga i complexa d’una illa meravellosa, amb un patrimoni immens i difícil de conservar, plena de contradiccions, per on hi ha passat tothom i hi han deixat una empremta, que encara avui sorprèn i commou.

La seva història està indissolublement lligada a les seves esplèndides viles barroques, tant és així que mereix el sobrenom de “Ciutat de les Viles”.

La ciutat s’aixeca en una estreta plana al sud-est de Palerm, de manera que forma part de l’anomenada Conca d’oro, una zona gairebé completament plana vorejada pel mar del Golf de Palerm i protegida per una serralada. I és precisament en aquest territori on van néixer els primers assentaments, que van tenir la màxima expansió entre els segles IX i XII, sota la dominació primer musulmana i desprès normanda. Aquest creixement va influir en tots els sectors, especialment en l’agrícola, per a la qual cosa es van construir nombroses alqueries (granja en àrab) i fàbriques i es va crear un sistema de captació i distribució d’aigua per satisfer les necessitats de reg de la ciutat. Més tard els catalans hi varen refermar la ruta comercial més important de la Mediterrània occidental durant els segles XIII i XIV, el triangle grec. Si més no, controlar l’eix Barcelona-Palerm passant per Mallorca i Sardenya.

No obstant això, l’origen de la ciutat que avui visitem es remunta a la construcció del Palau Butera, pel príncep Giuseppe Branciforti el 1658. Posteriorment el seu nebot va crear el primer esquema urbà en traçar el gran carrer principal anomenat Corso Butera i l’anomenat Corso Umberto I, que s’estenia fins al límit de les seves possessions.

Després de la construcció del castell Branciforti, l’expansió urbana i suburbana de Bagheria va tenir un gran desenvolupament amb la construcció de gairebé totes les sumptuoses viles, castells i palaus dels nobles senyors de Sicília, convertint-se així en el lloc privilegiat de vacances de l’aristocràcia palermitana.

Famosa doncs per les seves esplèndides vil·les històriques i palaus del segle XVIII, per haver estat el lloc de naixement del pintor Renato Guttuso, que hi té el seu museu a la Villa Cattolica, i per les pel·lícules que l’han representat, com Baarìa, Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore, amb la música sempre d’Ennio Morricone, i altres, com a Il Regista di Matrimonio de Marco Bellocchio. Aquí hi va estar filmant en diferents localitzacions Luchino Visconti per Il Gattopardo. També ha estat la residència durant molts anys de l’escriptora Dacia Maraini, i de la qual hi ha un extensa bibliografia editada en català i castellà.

Mural del compositor Ennio Morricone i el director de cinema Giuseppe Tornatore

Algunes de les vil·les

Així Villa Buttera és la residència senyorial més antiga de Bagheria, construïda per Giuseppe Branciforti, príncep de Pietraperzia i comte de Raccuja, qui, perduda l’esperança del tron de Sicília, va decidir retirar-se a les possessions de Bagheria.

Concebuda com un castell, amb dues torres emmerletades col·locades com a baluards dels patis, a la porta d’entrada es veu la nostàlgica inscripció «O Cort a Dio» (La cort de Déu). A l’interior hi ha una magnífica galeria que mostra, entre altres coses, les plantes de les vastes possessions de la poderosa dinastia dels Branciforte: Butera, Mazzarino, Grammichele, Militello i molts més.

Els seus rics salons, amb frescos, evoquen un temps perdut de festes patrícies amb dames i cavallers vestits amb vestits de tafetà, com a l’escena del ball de Il Gattopardo de Visconti. Les terrasses, amb baranes de ferro forjat i rajoles antigues, estan ben conservades i des d’elles, el 14 de juliol, podeu gaudir de l’espectacle dels focs artificials de la Festa de Santa Rosalia. Avui ha estat reformada i l’ocupen serveis administratius públics de la ciutat.

Villa Palagonia és una de les més famoses residències històriques de la ciutat, també coneguda com Villa dei Mostri (vila dels monstres). Segurament inspirada en la de Bomarzo. Com la resta de viles és un bon exemple del barroc sicilià, un barroc del Sud peninsular, que a Sicília arribarà a la desmesura.

Supèrbia i excèntrica, dissenyada per il·lustres arquitectes, ja al segle XVIII era el destí dels viatgers del Grand Tour i era coneguda com el lloc «més original que existeix al món i famós a tot Europa». Les muralles de la vila estaven, de fet, plenes d’estàtues de «pedra escarpada» que representaven monstres de tota mena, figures antropomorfes, dracs, serps i animals terrorífics, cavallers, dames, músics i caricatures diverses, tant que es va difondre el rumor que, per venjar-se dels prínceps veïns d’Alliata, el príncep de Palagonia, hereu del títol i propietari de la vila, havia omplert la vila de caricatures d’amics i coneguts; però és més probable que es tractés  simplement al típic gust del segle XVIII per allò horrible i sorprenent.

A la vila s’accedeix travessant un arc als laterals del qual trobem estàtues de guerrers. Cal destacar l’escala de doble rampa de pedra calcària sota el fastuós escut principesc de la família.

També destaquem la Sala dels miralls, les parets de la qual estan revestides de marbre de colors i decorades amb alts relleus de marbre que representen els avantpassats de la família i els governants d’Europa. La volta de la sala està decorada amb miralls amb pintures d´ocells fantàstics, fruites i flors. Les sales restants contenen frescos sobre temes mitològics.

Entre els seus hostes més coneguts hi la J.W. Goethe, Alexandre Dumas o André Breton, entre d’altres.

Villa Valguarnera dels prínceps Alliata de Villafranca és una magnífica obra d’art del segle XVIII italià. En la seva planimetria té elements de matriu esotèrica i la seva forma ha estat pensada com un recorregut simbòlic des de la terra cap a l’esfera celeste, amb l’afegit de l’alçada adjacent anomenada montagnola, des de la qual es pot veure tota Bagheria.

Creuant l’enorme porta de ferro, sostinguda per dos pilars de pedra d’Aspra, comença la llarga entrada. El gran saló oval, obra de Vaccarini, està decorat amb frescos i pintures dels il·lustres avantpassats de la família. Recordem que un dels propietaris, el príncep Francesco Alliata, va ser el fundador de la mítica Panaria Film i homenatjat per Robert De Niro i Martin Scorsese. La vila ha estat objecte d’un anunci de Dolce & Gabbana sota la direcció de Giuseppe Tornatore, la música d’Ennio Morricone i la participació de Sophia Loren.

És un lloc absolutament evocador, no només per la bellesa i per l’harmonia de les formes arquitectòniques, sinó també per l’estímul de sentir-se enmig d’una part important de la història cultural d’Itàlia.

Edificada el 1736 per voluntat de Francesco Bonanno, príncep de Cattolica, Villa Cattolica recorda en el seu estil un castell de base quadrangular.

És molt curiosa la presència de la Cambra del Sirocco, una mena de cova artificial construïda sota la casa senyorial com a refugi per als dies en què bufava el xaloc d’Àfrica. Alberga al seu interior moltes obres significatives del pintor neorealista Renato Guttuso, nascut a Bagheria el 1912, que recorren la seva producció artística des dels inicis de la seva carrera fins a l’última fase.

Al jardí de la vila, hi ha la tomba de l’artista, obra de l’escultor Giacomo Manzù. La col·lecció es va convertir oficialment al museu Renato Guttuso el 1990 i també conté valuoses obres de mestres de la pintura contemporània com: Carlo Levi, Corrado Cagli, Carla Accardi, Antonio Sanfilippo, Angelo Savelli, Salvatore Scarpitta, Edouard Pignon, Sergio Vacchi.

Altres vil.les de Bagheria

Palazzo Larderia

Villa Galletti

Villa San Marco

Villa Ramacca

Villa Spedalotto

Villa Trabia

Villa Valdinia

Villa Villarosa

Visitar Palerm i els seus entorns a l’hivern, Monreale, Cefalu i Segesta, sense turistes, sense aglomeracions, només amb el soroll de les seves converses i dels seus mercats a l’aire lliure, realment obra una possibilitat de comunicació amb la gent i amb l’entorn, que no havia gaudit fins aquest extrem l’anterior vegada que l’havia visitada, perquè en altres moments, i més ara, deu ser impossible. I passejar per Bagheria, que no conexia, ha estat un bany d’història i de solidesa vital i artística. Ens hem donat un bon premi.

La cuina siciliana és molt variada, entre altres atributs, i també molt llaminera, una herència clarament dels àrabs. I segreti del chiostro n’és una demostració. Monges del monestir de Santa Caterina d’Alessandria amb altres pastissers hi conserven receptes ancestrals, on totes les influències rebudes arriben al paladar dels sicilians d’avui. Té un perill, però, i és que pels que no en som, de llaminers, d’entrada menges pels ulls. És un festival de formes, gustos i colors. Tot i que, per mi, res com uns cannoli.

Categories
Viatges i itineraris

La Torre del Rellotge

L’any 1743, al final del braç de Ponent, es va projectar l’ampliació del port de Barcelona i es va preveure un far en acabar l’espigó per dirigir l’entrada dels vaixells.

Finalment, a les acaballes de l’any 1772, es va construir una torre piramidal a la bocana del port, on també si van instal·lar la comandància de Marina, el despatx de passaports i el control de sanitat.

El port va anar creixent i aquell far inicial va quedar envoltat de noves instal·lacions portuàries. Calia traslladar-lo a un lloc més visible. Es va iniciar la nova construcció del nou far l’any 1906 a la muntanya de Montjuïc, gestionat per l’Autoritat Portuària de Barcelona.

El Far amb l’antiga capitania del Port de Barcelona

La Torre del Rellotge ha tingut un paper clau en l’urbanisme barceloní.

En deixar de funcionar es volia enderrocar-lo per destinar el seu espai a activitats comercials portuàries. Finalment, la Junta d’Obres del Port va decidir conservar el far pel seu valor històric i patrimonial, canviant-li l’ús.

L’any 1912, es va decidir substituir l’antiga llanterna del far per un gran rellotge de quatre esferes.

Campanar de la Catedral         

Aquest edifici històric des del S. XVIII, s’ha convertit en un símbol fonamental del barri de la Barceloneta. Estem parlant de l’edifici patrimonial més antic del Port de Barcelona, visible des de nombrosos punts, situat al famós Moll de Pescadors.

La torre no només té un valor patrimonial, també va ser un element clau per la creació i la fixació del sistema mètric decimal. A finals del S. XVIII el científic Pierre François André Méchain, va dur a terme tasques de mesurament realitzant triangulacions des de la Torre, juntament amb el campanar de la Catedral i el Castell de Montjuïc.

Entrada del castell de Montjuïc

L’escultura del Meridià, va ser un regal de la ciutat francesa de Dunkerque a Barcelona el 7 de juliol del 1992, just abans de la celebració dels Jocs Olímpics, i en commemoració dels 200 anys de la mesura del meridià que passa per Dunkerque, París i Barcelona. Es va col·locar al mig de la plaça de les Glòries, alineada amb l’avinguda Meridiana perquè segueix la mateixa orientació del meridià.

Meridià – Plaça de les Glòries.

Si parlem de l’Eixample, la ubicació de la Torre coincidia amb la intersecció entre un paral·lel i el meridià de París.

És el punt de confluència de la prolongació de dues avingudes importants de la ciutat, que va dissenyar Ildefons Cerdà, que preveia una avinguda Diagonal de nord a sud seguint un meridià i un altre d’est a oest seguint un paral·lel.

Fotografies Barcelofília: Passos elevats per a vianants Avd. Meridiana – anys: 1964 – 1993
Pas elevat per a vianants Avd. Meridiana/pont del carrer Aragó

Ho va aprofitar per dissenyar les avingudes Paral·lel i Meridiana, que coincideixen exactament amb les línies fictícies que els donen el nom.

 Les famoses tres xemeneies de La Canadenca – La vaga de 1919 – Avd Paral.lel
Fotografies Barcelona Secreta: Avd. Paral.lel 1913                        

Les dues avingudes, desfasades 90º tenen el seu origen i es creuen, justament aquí a la Torre del Rellotge.

Per determinar la seva posició exacta, el cas del meridià va recórrer als càlculs del sistema mètric decimal establer per Méchai i a partir d’ells va determinar l’avinguda Meridiana.

Actualment, la Torre del Rellotge ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Local.

Durant l’any 2022, es va celebrar el 250è aniversari de la Torre 

Tres imatges històriques del Port i de la Ruta de la Llum.

Documentació: Time Put/Barcelona – Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelona experience / Moll de Pescadors, 1. Port de Barcelona. Barri de la Barceloneta i la visita a la mateixa Torre.

Fotografies: Pròpies – l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelofília – Barcelona Secreta i de l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona.

Categories
Viatges i itineraris

 El Castell de la Torre del Baró

Una Passejada amb història

Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.

És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.

El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.

A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.

La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.

Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.

   Torre del Baró del Pinós – foto: noubarris.net

L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.

L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.

És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.

                                                          Fotos:  noubarris.net

Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.

                             No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:

Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.

Foto: noubarris.net

La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.

De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.

El 47 – L’any 1978
          El 47 – la pel·lícula del 2024                                                                 
Categories
Viatges i itineraris

El búnquer de les Madrigueres – Platja del Vendrell

Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra

A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.

En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.

Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.

Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.

La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:

“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.

Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.

S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.

José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953.
Foto de Judith Casaprima Sagués  09-03-2022   3CAT

El Gernika i els poemes

Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.

El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…

Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane.  La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.

“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”

La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.




Fotografies: Diari de Tarragona

Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores –  3CAT (4 anys en un bunker a la platja).

Fotos: Pròpies

Categories
Viatges i itineraris

Les Planes – Estació Modernista

Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916. 

 L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.

  • (1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).

L’Estació:

Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.

L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.

petita central sots-elèctrica

L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.

 A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.

Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.

Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció. 

L’antic bar-restaurant l’Elèctric:

L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.

Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.

Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.

L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.

En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.

Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.

Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).

Fotografies: Pròpies.

Breu història dels ferrocarrils:

Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.

El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.

 Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília

L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.

Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.

El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC. 

Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto.  Irene Codina Sorolla Barcelofília

Arquitectures noucentistes a les estacions del Tren de Sarrià (1912-1931)

En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.

Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.

Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916

Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

“Testa di Moro” una vistosa llegenda siciliana

El Sud del Mediterrani sempre ens ofereix desmesura, en diferents dimensions i atreviments. Aquest és el cas de Sicília, de la part Est, més concretament, on hi ha situada una esplèndida ciutat barroca, Caltagirone, famosa al món sencer per la seva producció de ceràmica, per a diferents usos, iniciada durant la dominació grega, un destí apreciat per les seves notables esglésies, els seus refinats palaus i les seves viles del segle XVII: el valor del seu patrimoni artístic i monumental ha estat reconegut per la UNESCO. Però el que és més llampant, per la forma i la història que acumula, són les “Testa di Moro”, altrament uns testos que representen un cap foradat de “moro, mora”, que poden ratllar l’exageració fins a límits insospitats; també hi ha la versió més acurada i delicada. Uns objectes, la fama dels quals els ha portat a ser un reclam per a visitants, i autòctons, que a tota l’illa els exhibeixen en terrasses i balcons, façanes i escalinates, taules i habitacions, siguin públiques o privades.

I evidentment al darrera hi ha una llegenda inversemblant i tenebrosa. La seva història té dos protagonistes: un jove sarraí i una noia siciliana.

Explica la llegenda que cap a l’any 1100, quan els àrabs dominaven l’illa, hi havia una jove i bonica palermitana que passava els seus dies en solitud, dedicant la seva atenció a la cura de les plantes del seu exuberant balcó. Un dia, un jove sarraí se’n va enamorar perdudament i, enfilant-se fins al balcó, li va declarar obertament la seva passió. La jove, acostumada als interminables dies en solitari, va quedar profundament impressionada i va correspondre els sentiments del jove lliurant-se a ell. Poc temps després, la siciliana descobriria que el seu amant amagava un secret, ja que el seu cor no havia estat lliurat completa i lliurement a ella, sinó que pertanyia a la seva dona i fills respectius, que l’esperaven a l’Est. La donzella es va sentir devastada i plena de ràbia davant de semblant traïció, per la qual cosa va decidir deixar-se portar per la venjança…
Durant la nit, mentre tot Sicília dormia plàcidament, la jove va colpejar mortalment el seu amant, per posteriorment tallar-li el cap i crear-ne un gerro, dins del qual col·locaria un brot d’alfàbrega, per poder eludir les olors de la putrefacció que acompanyen la mort. El nom de l’alfàbrega prové del grec Basileu, que vol dir Rei, i la siciliana, coneixedora del significat d’aquesta planta, malgrat el terrible acte comès, seguia cuidant el gerro com si fos el seu propi monarca. Va decidir col·locar el cap al seu balcó, dedicant cada moment del dia a la seva cura. I l’alfàbrega va créixer i créixer, fins a fer-se enorme i desbordar el balcó. Els veïns aviat van sentir enveja del jardí de la jove siciliana i van fer fabricar testos de terracota amb les mateixes característiques que les que la jove cuidava amb tant d’afecte. Avui, la Testa di Moro, per excel·lència, porta una corona en memòria del protagonista de la trista història.

Ho he redactat amb una certa ornamentació i floritura, perquè és tal com em va ser explicat a mi fa uns dies per una siciliana, que no va estalviar adjectius i complicitats amb el relat, que tan estimava, em va dir. Vaig entendre que la superpoblació de Testa di Moro que l’illa acapara, és un fet identitari i com a tal el gaudeixen i ens l’ofereixen.

Els amants de les sèries poden veure a The White Lotus, filmada a Taormina, alguns d’aquests teste com elements decoratius a exteriors i interiors de l’hotel.

També ténen la pinya siciliana, que és diferent de la pinya de la Puglia, ambdues porten sort i són sinònim de fertilitat i d’abundància en les collites, i ambdues es posen, sobretot, a les cantonades dels balcons.

La pinya siciliana

La pinya o Pumo de la Puglia

Categories
Establiments singulars Viatges i itineraris

Sanatori Antituberculós de Collserola 

Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.

Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.

És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.

És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.

Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.

Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.

Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.

El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.

Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.

El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.

Documentació: extreta de la visita – Betevé

Fotografies: Pròpies