Categories
Arts plàstiques Galeries i museus Viatges i itineraris

Domus Aurea

A vegades, grans troballes arqueològiques o històriques “es descobreixen” amb l’ajuda de la casualitat.

Aquest és el cas de la Domus Aurea l’obra colossal que Neró va fer construir, desprès de l’incendi que l’any 64 d.C. arrassà l’antic palau, la Domus Transitoria. Encara més gran, ocupava unes 50 hectàrees, connectava un parell dels set turons de Roma: l’Esquilí i el Palatí. Desprès de la mort de Neró hi van viure altres emperadors fins que Trajà literalment la va colgar el 104 d.C. Era un edifici que es considerava un símbol de decadència i vergonya per als successors de Neró, per la qual cosa es van retirar tots els elements realitzats en marbre, pedres precioses i ivori en el termini d’una dècada. Al damunt s’hi van costruir al llarg dels anys, entre altres edificis significatius, el Colisseu, les Termes de Trajà, el Mercat de Trajà.

Gran part de les estances del palau van quedar ocultes fins al segle XV, quan un jove romà va caure accidentalment a través d’una esquerda i va trobar casualment l’accés a una de les voltes tapades sota la terra, que Trajà hi va bolcar, (encara avui es veu). Les decoracions murals descobertes llavors van ser la inspiració del motiu de grotescos que es va fer habitual al Renaixement. La paraula grotesc deriva de grotta, en al·lusió a les ruïnes subterrànies de la Domus. Aviat els joves artistes de Roma van començar a estudiar els frescos, i el seu efecte entre els artistes del Renaixement va ser immediat i profund com es pot veure en la decoració de les sales de Rafael Sanzio al Palau Apostòlic de la Ciutat del Vaticà.

Les restes trobades a les posteriors excavacions mostren un bon estat de conservació. Tot i això, limitacions pressupostàries han impedit durant dècades la conservació adequada del conjunt, que ha patit esquerdes i humitats que feien perillar la seva sustentació i que desaconsellaven l’accés del públic. El 1999 va obrir les portes al públic després de dues dècades de restauració, però des del el 2005 fins al 2019 ha anat obrint i tancant, segons ho aconsellaven la seguretat i les restauracions, ara sí, definitives. És precisament el 2019 que una nova cambra subterrània va ser descoberta. Recoberta de frescos d’animals reals i mítics, se li ha posat el nom de «càmera de l’esfinx». Segons la directora del Parc Arqueològic del Coliseu, aquesta cambra “ens explica l’atmosfera dels anys del regnat de Neró”

Fellini el 1972 a la pel.lícula Roma recrea una troballa mentre s’està construint el metro de la ciutat, un homenatge molt personal a aquesta casualitat que deiem al principi, i que segueix fent de Roma una de les ciutats més fascinants.

Igual com ho és per a les persones que l’estimem i admirem repetidament, també “descobrir” espais com aquest, d’una envergadura catedralicia que no fa més que recordar-nos que els antics potser ja ho sabien tot, o quasi tot.

Aquí deixo un vídeo que fa el recorregut actual.

I una de les recreacions en 3D de la revista Altaïr

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

El Grand Tour, els viatges educatius del s. XVIII -2 Elles

Els anglesos creuen aquest país [Itàlia] en eixams, acampen a les hostatgeries, corren per tot arreu a veure-ho tot i no és possible imaginar un llimoner a Itàlia sense una anglesa a sota, olorant les fulles. Heinrich Heine “Quadres de viatge”

En el cas de les dones viatgeres hauriem d’ampliar una mica més la mirada, més enllà del Grand Tour, més que res perquè hi ha casos molt curiosos abans, i perquè el gruix d’aquestes intrèpides es dona al llarg del segle XIX, vinculat directament a la literatura de viatges que tant varen llegir i desprès també conrear, a l’expansió de l’Imperi, i a les grans rutes navals i ferroviàries que s’havien obert.

Egeria. Retrat de El Fayum de manera ilustrativa. Portada del llibre sobre el seu viatge

Sembla que Egèria, aquesta és la grafia normalitzada a dia d’avui, hauria estat la primera viatgera al s. IV, a l’Hispania Romana, i que el seu destí va ser Terra Santa. D’ella sabem que va fer un llarg viatge de tres anys des de la seva Galícia natal fins a Jerusalem. No sabem si fou monja o simplement membre d’una primitiva comunitat religiosa femenina, però la veritat és que el seu llibre Peregrinació a Terra Santa el dedicarà a les seves estimades germanes. Gràcies a aquesta joia, de la qual no se n’han conservat totes les pàgines, podem seguir part del seu periple guiada per les Sagrades Escriptures. El manuscrit està redactat en llatí vulgar, tal com era parlat a l’època, cosa que ha estat de gran utilitat per estudiar la transició del llatí clàssic al tardà. Fins a l’any 1884, l’única referència a aquesta dona apareixia en una carta als monjos del Bierzo. Egèria va haver de ser una dona d’alt bressol, ja que el seu viatge el va fer escortada per soldats i portant salconduits que li van permetre arribar al seu destí en bones condicions. El fet d’estar considerada la primera m’ha agradat que iniciés aquest petit resum.

Ara, fent un salt d’equilibrista, ens situarem ja al Grand Tour, i desprès en citarem algunes de les del XIX.

Com hem vist es tractava d’una experiència eminentment masculina a la qual poques dones hi van tenir accés. La majoria de les que es van aventurar a viatjar fins a destins llunyans, ho van fer acompanyant els seus germans, pares o marits o, fins i tot, un cop haver enviduat i tenir llibertat per perseguir les seves pròpies inquietuds, un fet que veurem que sovinteja.

A mesura que el segle XVIII s’acostava a la fi, les dones van començar a viatjar més, però, sobretot, van començar a oferir-nos els seus particulars punts de vista sobre el gran viatge. Aquestes dones en el seu recorregut italià ens permeten conèixer quines van ser les seves inquietuds, en què es van fixar, a què van dedicar el seu temps lliure i, en definitiva, què va suposar per a elles aquesta autèntica aventura que va ser el Grand Tour.

Atès que el viatge tenia un fort component educatiu, la preparació que se’n feia estava estretament lligada amb el seu gaudi. Molts dels llocs inclosos a l’itinerari no eren fàcilment comprensibles per a algú que no estigués àmpliament versat en la història i la literatura de l’antiga Roma. Encara que les dones aristòcrates de la Gran Bretanya del segle XVIII, van rebre, majoritàriament, una educació àmplia, que incloïa la història i la literatura antigues, així com diversos idiomes, inclòs en llatí, no se n’esperava el mateix grau de coneixement que s’hi buscava. Era la creença general, que una saviesa excessiva, és a dir, l’erudició, restava feminitat a les dones (al mateix temps, presumir d’aquesta mateixa erudició fins a límits excessius, feia els homes efeminats). Per aquest motiu, les dones no solien expressar les seves opinions pel que fa a les antiguitats que es visitaven al llarg del Grand Tour. Si ho feien, solien limitar-se a reflectir opinions més expertes que les seves com ens demostren les paraules de Lady Lyttelton, a finals del segle XVIII

Elles solien preferir les evocacions literàries que inspiraven aquests mateixos llocs i que als homes els suscitaven tants records del passat. D’altra banda, sabem que alguns dels guies antiquaris més erudits de la Roma de finals del segle XVIII van intentar fer les antiguitats més atractives per a les dones, oferint-los, en les visites, detalls que a elles podien resultar-los d’especial interès.

Són molts els aspectes del viatge que els relats de les dones, ja fossin aquestes narracions escrites amb intenció de ser publicades, diaris personals o cartes, reflectien molt millor que els dels homes. Sobre les espatlles requeien els aspectes eminentment socials de l’estada a les ciutats italianes. En lloc de les maratonianes sessions de visites a llocs arqueològics i col·leccions d’antiguitats, bona part del seu temps el destinaven a cultivar les relacions socials amb la noblesa local o a les compres. Són les que ens narren els costums de l’època, la indumentària de l’aristocràcia i la decoració dels seus palaus, alhora que ens ofereixen una visió eloqüent de la condició de les ciutats que visitaven. Aquestes dones de finals del segle XVIII i principis del XIX tendien a utilitzar aquestes observacions com a mètode de comparació de la societat i l’Estat en qüestió, amb la forma de vida a la Gran Bretanya de l’època. Així, la brutícia o la neteja d’una ciutat demostraven el grau de civilització a ulls dels britànics. Moltes són les reflexions d’aquest tipus que es troben als relats de les dones, com el realitzat per Charlotte Eatton, durant la visita al Panteó de Roma, ja al segle XIX.

Lady Lyttelton i Charlotte Eatton

Com és evident es van veure enormement limitades. El primer obstacle de tots va ser el mateix itinerari que per a elles, durant molt de temps, mai va arribar més al sud de Paestum. De fet, el mateix viatge des de Roma a Nàpols ja era una tortura per a moltes dones, a causa del mal estat dels camins i de l’escassetat dels allotjaments. Un altre gran impediment per al gaudi del viatge el constituïa allò que podien veure i allò que no. Moltes de les obres d’art recomanades eren en monestirs als quals elles no tenien accés i moltes altres, directament, els estaven prohibides per la temàtica. Els objectes amb referències sexuals més òbvies solien romandre coberts o en cubicles tancats perquè les dones no estiguessin incòmodes en trobar-se en presència seva. Temes com el de Leda i el cigne no eren gens adequats per a les dames. Tampoc no es considerava apropiada per a elles la contemplació de nus masculins, encara que els femenins no semblaven provocar cap mena de preocupació en el públic femení, ni en el masculí. Malgrat totes les restriccions i tots els formalismes, a mesura que el segle XVIII avançava, cada cop més dones van poder gaudir del Grand Tour i, amb això, oferir-nos una perspectiva molt més enriquidora de la multiplicitat d’aspectes i experiències del viatge.

Quan hem parlat en general del Grand Tour, hem dit que alguns quan tornaven, passaven per Paris. Doncs bé, la dona anglesa que també ho feia, es considerava molt per sobre de les frivolitats de la francesa i s’interessava per temes molt més apassionants. La seva forma de vestir, molt més pràctica des de feia anys, (recordem que els britànics no van abandonar el camp, fet pel qual tenien dues classes d’indumentària), li facilitava fer activitats amb comoditat i, lliure de prejudicis, es va començar a preparar a fons. Tant en el gènere epistolar com en el de viatges va arribar a ser insuperable, ja que aportava frescor, sensibilitat, detalls, pinzellades de la realitat que mai no havien captat els viatgers masculins, i tot això amanit amb un sentit finíssim de l’humor.

Algunes de les que en tornar dels seus viatges publiquen les seves experiències i impressions subjectives: ja siguin les seves vivències com a esposes d’aristòcrates (Lady Holland, de la que podem destacar la seva estada a Barcelona, Caroline von Humboldt), de diplomàtics (Lady Fanshawe, Abigail Smith Adams, Marquesa de la Tour du Pin, Lady Hamilton o Lady Mary Wortley Montagu), de militars, (Hester Lynch Piozzi). Naturalment hi ha algunes excepcions com és el cas de l’escriptora Anne-Marie du Bocage o de la duquessa mare Anna Amàlia de Sachsen-Weimar-Eisenach, una gran mecenes.

Per completar el quadre de la participació femenina al Grand Tour, només restaria al·ludir a les pintores que es van especialitzar a retratar els viatgers, com Rosalba Carriera i Angelika Kauffmann, o aquelles anònimes dames cultivades que van rebre als seus salons els viatgers de pas per París, Viena, Weimar o Madrid.

Rosalba Carriera i Angelika Kaufmann i una Publicació d’un dels experts en literatura de viatges

I no podem obviar una de les millors escriptores de l’època, Madame de Staël. I no només per l’ingent obra literària, sinó, i també molt important pel que va significar, la política, i obviament per la dels viatges que va fer. Una dona que es va rodejar dels intel·lectuals i polítics del moment. Els seus “salons” eren tertúlies que marcarien importants decisions en els ambients del poder.

Staël amb la seva filla Albertine el 1801

Pero en voldria esmentar algunes molt oblidades, que he descobert buscant molt i anat de referència en referència. Per exemple, Ida Pfeiffer. No és anglesa és una austríaca d’aquelles que la viudedat li va donar ales. Però quines ales, la van portar fins a l’Índia des de Jerusalem, Egipte, i es clar, Roma.

Maria Sibylla Merian que li deien la dama de les papallones, alemanya, però el cert és que va ser la primera entomòloga femenina i una extraordinària il·lustradora. Separada del marit i desprès de molts estudis sobre la metamorfosi de les papallones, marxa amb la seva filla a Surinam, on va poder veure als esclaus portats des de Guinea, i els efectes del colonialisme, fets que la varen preocupar molt.

Ida Pfeiffer i Maria Sibylla Merian

El Grand Tour, com a tal, acabaria cap a 1825, quan va aparèixer el transport a vapor, que el va fer més barat, segur i accessible, encara que la joventut més cultivada i privilegiada ho va seguir duent a terme al llarg del segle XIX, cosa que va impulsar i va afavorir enormement la formació i educació de les dones en general i de les britàniques en particular. El segle XIX va “normalitzar” el viatge femení, dins dels paràmetres d’aquell moment, però de ben segur que totes les noves viatgeres, naturalistes, etc. van trobar els camins no tan costeruts.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

El Grand Tour, els viatges educatius del s. XVIII -1

Seguint amb el que vaig opinar sobre l’educació de les elits, resumirem què va representar el Grand Tour que van començar a fer aquestes des d’Anglaterra, als inicis del s. XVIII.

Sovint es parla d’aquest fenòmen cultural com l’inici del turisme, i fins i tot més col·loquialment dels primers Erasmus, evidentment no entés con ho vivim ara, però sí que hi confluien dues premises: la necessitat de conèixer els altres, i la convicció que això era educatiu, que era un pas per arribar a la maduresa i al que aquesta exigeix. Com tots sabem la Il·lustració va dedicar esforços a l’educació de les seves elits. Educació no només eren unes normes de convivència, sinó acumular sabers, de tot tipus humanístic i científic. I sobretot entendre el passat, allò que aquest té de portador de valors, bons i dolents, per rescatar-los o foragitar-los.

Antecedents

El 1670 es va publicar per primera vegada El viatge a Itàlia, obra pòstuma de Richard Lassels. Aquest sacerdot catòlic, que havia viatjat per Europa i havia treballat com a tutor per a la noblesa anglesa, va escriure al seu llibre que tots els joves de l’aristocràcia haurien de fer un “grand tour”, és a dir, un viatge pel Vell Continent per conèixer altres països, entrar en contacte amb les grans cultures del passat i, en general, convertir-se en allò que anomenariem “gent de món”. La noblesa britànica va prendre bona nota de la recomanació i així el Grand Tour es va convertir en una etapa gairebé obligada de formació per als fills, i més endavant també algunes filles, de la noblesa i l’alta burgesia. Generalment es realitzava en acabar els estudis i abans d’entrar oficialment a la societat dels adults amb les obligacions que aquesta comportava, entre d’altres el matrimoni. Per això, des del punt de vista dels seus protagonistes, el Grand Tour també representava la seva última oportunitat de gaudir, amb la deguda moderació, de les llibertats de la joventut.

Per entendre aquest fenomen cultural ens hem de situar a l’Europa especialment del XVIII, amb una Gran Bretanya triomfadora a la Guerra dels Set Anys, una Europa turbulenta i una Itàlia extremament dividida i plena d’intrigues palatines. A Anglaterra l’aristocràcia veu com el seu prestigi decau alhora que augmenta el poder de la burgesia, a causa del canvi de propietat de la terra. Aquesta redistribució del poder econòmic va afectar el perfil de l’estudiant, que va créixer en nombre i diversitat.

A diferència d’altres països europeus, els règims absolutistes dels quals deixaven a l’aristocràcia un escàs marge de maniobra, a la Gran Bretanya del segle XVIII, els nobles exercien un paper rellevant en la política i la diplomàcia.

Després d’un llarg període de convulsions, el país s’havia establert com a monarquia parlamentària i gaudia d’estabilitat política i religiosa. Travessava, a més, una etapa de gran prosperitat, resultat de l’aplicació de noves tècniques de cultiu, l’inici de la industrialització i, sobretot, el desenvolupament del comerç, impulsat pel poder naval. En aquest context, els gentlemen consideraven que un dels seus deures era vetllar pel bon funcionament de la cosa pública, per això participarien activament en política. La imparable expansió colonial els va brindar una oportunitat encara més gran. El govern necessitava alts funcionaris per portar les regnes de l’Imperi, i qui millor que els membres de la noblesa per assumir aquesta responsabilitat. La idea de viatjar es va veure impulsada pel corrent empirista, que propugnava que l’origen del coneixement és l’experiència. Al seu Assaig sobre l’enteniment humà, del 1689, l’anglès John Locke, pare de l’empirisme i del liberalisme, sostenia que les idees arriben a l’home exclusivament a través dels seus sentits i dels estímuls físics a què s’exposa. Des d’aquest punt de vista, el viatge esdevenia un element indispensable per a qui desitjava desenvolupar la seva ment i millorar el coneixement del món.

Primera edició del llibre de Richard Lassels

Primera edició del llibre de John Locke

Primera edició del llibre de Francis Bacon

De fet, el filòsof Francis Bacon havia publicat el 1597 un assaig titulat “Of Travel” en què exposava un decàleg de motivacions que tot viatger havia de tenir en compte. Entre elles destacaven l’experiència que ajudaria a afrontar amb èxit la vida política futura o madurar i convertir-se en adult. A més, aconsellava visitar les ciutats, però no romandre-hi gaire temps, així com crear-se un cercle d’amics que li servirien com a futurs contactes.

D’altra banda, la Geografia era la ciència de moda a Gran Bretanya al segle XVIII, fet que va provocar l’èxit de les publicacions de viatges. Es feien gran viatges navals d’interès polític i científic. Alguns governs van subvencionar molts viatges, arribant a la banalització del Grand Tour. S’estandarditzaren els itineraris, el temps i les destinacions. Va aparèixer el Petit Tour, amb preus més assequibles, i es va crear el primer “paquet turístic” de la història, que comprenia París, Brussel·les i Amsterdam

El viatge

Joves estudiants, aristòcrates o acabalats, artistes o científics britànics del segle XVIII, i ben entrat el segle XIX, es llançaven a un viatge, que podia durar mesos o anys. Uns ho feien amb la intenció de completar la seva educació, d’altres buscant el coneixement i l’aventura.

Als estudiants acabats de sortir d’Oxford, Cambridge… els escortava un clergue, un militar retirat, un conegut de la família que feia de conseller, administrador, educador i guaita. Quaderns de viatge per anotar les seves experiències i aprenentatge, llibres didàctics, peces de roba per a totes les ocasions, llençols i tovalloles, el cofre de ferro on guardar els diners i salconduits, i alguna petita arma, per si de cas, omplien els seus baguls.

Molts artistes es van unir a aquest ritual, plasmant les seves anècdotes viatgeres als seus escrits. Aquest va ser el cas del matrimoni de Percy i Mary Shelley i del poeta John Keats, que va buscar en el clima i la bellesa romana una cura per a la seva tuberculosi. L’edifici on va viure i va morir el jove poeta, al número 26 dels esglaons de la Plaça d’Espanya, avui alberga un museu en honor als poetes anglesos romàntics. I no oblidar-nos de Lord Byron, el més intrèpid de tots.

La casa-museu a Roma dels Shelley i Keats, Piazza di Spagna

Generalment es considerava obligada una estada a París, que fins i tot desprès de la Revolució Francesa era el referent de l’aristocràcia europea, i en alguna ciutat del nord d’Itàlia com Torí, Milà o Venècia; encara que allò habitual, si el pressupost ho permetia, era prosseguir el viatge cap al sud passant per Florència i Roma. Aquest recorregut va passar per molts canvis segons l’època, els esdeveniments històrics, les tendències o les oportunitats que oferís una destinació concreta. Així, per exemple, al segle XVIII la puixança de Prússia va augmentar l’interès per estendre el viatge a les zones de cultura germàniques, quan anteriorment el món mediterrani era el centre d’atenció; o després del descobriment de Pompeia i Herculà, entre 1709-1748, la visita a les ruïnes es va convertir en la parada final de molts viatgers, alguns dels quals acabaven el Grand Tour amb una ascensió al Vesuvi. Fins i tot la mera presència d’un personatge de renom en un lloc determinat podia influir en l’itinerari, com va passar durant l’exili de Voltaire a Suïssa o després de la mort de Lord Byron a Grècia.

Les ruïnes de Pompeia amb el Vesubi al fons

Influïts per la literatura novel·lesca de Laurence Sterne a Viatge Sentimental, el Viatge a Itàlia de Goethe i pel pare de l’arqueologia i la història de l’art, Joham Joachim Winckelmann, els futurs dirigents de l’imperi britànic trobaven a Itàlia, especialment a Roma, el compendi de les seves ambicions culturals només de passejar per aquests carrers on les ruïnes, el Renaixement, el Barroc i la vida quotidiana convivien de manera genuïna.

I precisament per això, les famílies de bé no estaven disposades a enviar els seus fills sols a un viatge que, juntament amb l’oportunitat d’una gran formació cultural, era vista també com un camí fàcil cap a la perversió. Es tractava, al capdavall, de joves educats en una societat molt rígida i moralista, que “posats en llibertat” podien dilapidar el pressupost del viatge amb festes, cortesanes, jocs d’atzar i altres tipus de diversió que podien tacar el bon nom de la família o fins i tot posar-ne en perill la seguretat.

Per aquest motiu, i com ja hem dit, els que partien cap al Grand Tour ho feien acompanyats d’una persona de confiança absoluta. Era desitjable que es tractés d’algú de mitjana edat, que hagués fet ell mateix el viatge en el seu moment i que pogués refrenar tant les temeritats del seu protegit com solucionar de manera discreta els eventuals problemes que sorgissin. Sovint també acompanyava el viatger, en qualitat de company, algú d’una edat similar a la seva i sempre del mateix sexe, que estigués al costat on el seu tutor, per correcció, discreció o fingida ignorància, no hi pogués ser: per exemple, a les més que habituals visites a les cortesanes.

Les cartes de recomanació per als artistes eren imprescindibles. D’aquesta manera, al jove li era més fàcil entrar a la societat italiana i aprendre de primera mà els secrets de l’art. Fins i tot n’hi havia que encarregaven a aquests artistes els seus retrats amb un fons de ruïnes, monuments… que testimoniessin la seva estada italiana. Un centre de reunió per a aquells primers touristes va ser el Cafè Greco de la Via Di Condotti, que durant els seus 250 anys ha servit cafè a personatges de la categoria de Casanova, Andersen, que vivia al pis de dalt, Goethe, Stendhal i tants altres.

Un cop a Itàlia, (procedents de Dover i havent passat probablement per Calais, Reims, Besançon i Ginebra hi entraven pels Alps o feien la ruta també des de Calais cap a Lio, Avignó, Niça i Gènova), començava el veritable pelegrinatge intel·lectual per l’antiguitat clàssica.

Primeres edicions del llibres de Sterne, Goethe, Stendhal

Els llocs, les ciutats

Així doncs, Itàlia, o millor dit, la multitud d’estats que la conformaven abans de la unificació, va ser sempre l’escollida per la varietat d’oportunitats que oferia: contacte amb les grans civilitzacions de l’antiguitat, una riquesa artística enorme i algunes de les corts més elegants d’Europa; cal no oblidar que, a més de la formació cultural, se suposava que el Grand Tour havia de ser una instrucció en els costums de l’alta societat. Si Milà i Torí eren els referents quant a refinament, Venècia era l’exemple de la grandesa ostentosa. Florència el bressol del Renaixement i Roma de l’antiga civilització. I el més important, Itàlia era tot allò oposat a la rígida Anglaterra d’aquella època, un veritable xoc cultural per als joves de l’alta societat, un destí “exòtic”, sobretot si parlem de Nàpols. Això també portava una certa càrrega de superioritat moral per part de l’aristocràcia anglesa, que en general veia l’Europa mediterrània com una terra del passat, rural, endarrerida i llibertina.

El bressol del Renaixement, Florència, constituïa el primer destí important. Els intel·lectuals del segle XVIII, admiradors dels clàssics, consideraven que l’art renaixentista feia una interpretació “moderna” del classicisme, i per això li atorgaven un gran valor, a diferència del que passava amb el Gòtic o el Romànic, que menyspreaven. L’estada a la capital toscana se centrava en l’estudi de l’art, il·lustrat amb la contemplació de les obres mestres de la pintura, l ‘escultura i l’arquitectura que omplien tota la ciutat. A partir de la seva obertura al públic el 1769, la Galeria dels Uffizi es va convertir en cita obligada per a tot visitant culte. Segons la Unesco, a Florència es dóna la concentració d’art de fama internacional més gran del món. Més d’un component del Grand Tour va patir o assaborir la síndrome que va posar de moda Stendhal al seu llibre Roma, Nàpols i Florència, del 1817, mentre contemplava la basílica de la Santa Crocce, o quan la bellesa fa mal, després de l’acumulació del gaudi artístic que Florència comporta.

Florència, Piazza della Signoria, al segle XVIII, amb els Uffizzi al fons

Siena, de la terra de la qual s’extreu l’homònim pigment ocre utilitzat en la pintura artística des de temps immemorials, també era una destinació obligada per a aquella expedició a la recerca de l’art. Molts feien coincidir la seva visita amb la llegendària carrera de cavalls del Palio.

Festa del Palio a Siena

Però entre Florència i Siena, en plena exhuberància toscana, s’alcen les torres de San Gimignano, l’enclavament etrusc, parada i fonda perfectes en el pelegrinatge cap a Roma, on es va allotjar Dante Alighieri el 1300 per questions polítiques i diplomàtiques, i va ser meta ineludible per al Grand Tour. Encara es veuen a la llunyania 15 de les 72 torres, pioneres dels gratacels, que construïdes per famílies adinerades al segle XIII, competien en altura com a símbol de poder. Tota la Toscana estava dins la ruta.

San Gimignano, Toscana

Venècia, la cirereta del pelegrinatge britànic que buscava perdre’s entre els seus canals admirant aquesta enorme mansalva d’estils arquitectònics que descriu John Ruskin al seu llibre Pedres de Venècia del 1853. Contemplar les obres de Tizià, Tintoretto, Veronese i adquirir algun vedute sobre les vistes urbanes del Canaletto, tan admirat pels components del Grand Tour que van aconseguir traslladar-lo el 1746 a la Gran Bretanya on es va establir durant nou anys. Tot i haver perdut el seu caràcter de potència marítima i mercantil i trobar-se en plena decadència, la Ciutat dels Canals seguia sent una cruïlla entre Orient i Occident, cosa que li atorgava un cert exotisme. Era també un centre artístic de primer ordre on florien la pintura, les arts decoratives i la música. Però el que més atreia de Venècia era la magnificència de les seves celebracions, civils o religioses, que tenien el seu apogeu en el període del Carnaval, que es prolongava durant més de dos mesos.

Preparació per les passejades del Carnaval, Venècia

Verona, la ciutat de l’amor va ser immortalitzada per Shakespeare gràcies a l’amor impossible de Julieta Capuleto i Romeo Montesco, una obra que ell va recollir i engrandir. La jove aristocràcia anglesa viatjava a la ciutat atreta pel sonat romanç. Altre cop John Ruskin, en el seu llibre Verona i altres lectures (1857), parla de la ciutat del Vèneto com el seu lloc preferit a Itàlia, aconsellant als seus amics i lectors dedicar-hi temps i afecte.

El balcó de Giulietta Capuleto, Verona

Milà, la moderna on il·lustres, assidus al cafès literaris com el Giacomo i fundadors de l’influent periòdic II Caffè, com Giuseppe Verdi i molts altres, van viure i van crear a Milà, la ciutat hospitalària i de mentalitat oberta del segle XVIII. En aquesta ciutat es van forjar els primers focus del nacionalisme italià i, encara que més tard Florència i després Roma van ser les capitals del nou estat, Milà sempre ha estat considerada la capital econòmica d’Itàlia i capital mundial de la moda. Els anglosaxons la visitaven per estar a l’última, especialment pel que fa al bon vestir.

El Duomo de Milà al segle XVIII

Després d’una llarga i de vegades penosa i freda travessia pels Alps, apareixia Torí, i amb ella la calidesa i el sol d’Itàlia que tant anhelaven veure. Àmplies avingudes, cafès, vida de carrer. Allí aprendrien a ballar, a vestir, a viure en societat, a comportar-se com un gentlemen. L’opera a Il NuovoTeatro Reggio seria un al·licient més, esperant-los a l’altra banda dels Alps. Els cafès eren i segueixen sent l’artèria vital de Torí, que es regeix per aquests deliciosos llocs situats entre les moltes arcades de la ciutat, on se serveix el mateix l’apericena (aperitiu i sopar) que s’assaboreix un Bicerin, la beguda tradicional típica de Torí, a base de cafè, xocolata i crema.

Representació d’una òpera barroca a Torí, segle XVIII

Una visita ineludible per als joves amb aspiracions artístiques era Roma, seguint el criteri segons el qual calia observar, descobrir, viure… En altres paraules, la ciutat que va donar origen a tanta bellesa suposava el cim de l’educació erudita. El pintor Joshua Reynolds ho resumeix molt bé en el seu llibre de 1778 Quinze Discursos: “Rafael no va estudiar en una Acadèmia, sinó a tot Roma. Les obres de Miquel Àngel, especialment, van ser la seva millor escola”.

Els vestigis de l’Imperi romà, com el Colosseu, el Panteó o els fòrums, fascinaven els nouvinguts. Era el clímax del viatge. Poder ser-hi, observar-los, fins i tot tocar-los, era una experiència excepcional. Com que Roma i l’Antiguitat clàssica s’havien convertit en el model a imitar, la Ciutat Eterna atreia també artistes i estudiants d’art de tot Europa que anaven per aprendre dels mestres. La barreja resultant imprimia els forts contrastos que exhibia la ciutat: al costat de les ruïnes clàssiques i els esplèndids palaus i places hi havia carrers sense pavimentar i un estat d’abandó que sorprenia els visitants. No oblidem que el concepte de Patrimoni cultural és més modern, de finals del XIX, i que no es concreta fins desprès de la 2a Guerra Mundial.

En Panteó de Roma al segle XVIII

La visita a Nàpols era cosmopolita i divertida. La ciutat més gran d’Itàlia d’aquell moment dividida en estats, la Nàpols de la reialesa, bella i florent, a l’empara o desemparament del Vesuvi. Tant, que el gran regal per a aquells que recorrien la península itàlica com a part de la seva formació era Nàpols. Allí, el seu tutor s’evaporava per deixar al pupil gaudir de la seva llibertat. Com hem dit, el descobriment recent, a mitjans del XVIII, de Pompeia i Herculà, les ciutats enterrades per l’erupció del Vesuvi el 79 dC, i les excavacions fomentades per Carles III d’Espanya, van ser motiu de peregrinació per als components del Grand Tour que van tornar a casa amb els baguls plens de frescos, mosaics i pedres amb què omplir els antiquaris londinencs i les prestatgeries privades.

Mercat a Nàpols al segle XVIII

El Col·leccionisme

Una part essencial del Grand Tour era el col·leccionisme de souvenirs, que podien anar des de retrats a peces d’art antic, i això significava carregar un equipatge que anava en augment a mesura que el viatge avançava. Hi havia artistes especialitzats en el que avui anomenaríem postals, com Giambattista Piranesi o Giovanni Paolo Panini, i els més rics es podien permetre adquirir fins i tot una pintura de Canaletto, del que diuen que es va inventar Venècia; aquests pintors, anomenats vedutisti, feien autèntiques fortunes venent estampes de les ciutats als turistes del nord. Altres personatges, poc escrupolosos, venien peces antigues que freqüentment eren falsificacions. Es va donar un fervor generalitzat per adquirir objectes d’art antic i obres d’art del moment, que va provocar un enorme tràfic, sobretot entre Itàlia i Anglaterra durant el segle XVIII i part del XIX. S’estava desenvolupant la primera indústria del souvenir i professions com restaurador o escultor van adquirir importància. En analitzar els objectes que s’adquirien durant el viatge, com ara llibres, dibuixos, estampes, pintures, escultures, plànols o antiguitats de qualsevol tipus, s’arriba a la conclusió que hi havia dues raons fonamentals a l’hora d’obtenir-los. La primera, la utilitat, mitjançant elements que ajuden els viatgers a visitar la ciutat, com ara plànols o guies; i la segona, els recordatoris, que podien ser des de gravats o vista de ciutats fins a objectes d’allò més peculiars. Pel que fa a les antiguitats, observant els permisos d’exportació d’obres i d’excavació podem veure clarament com el nombre de sol·licituds que s’acceptaven des de la Gran Bretanya supera amb escreix la resta de països. Roma, a partir de la meitat del Settecento, es convertia en una aglomeració de turistes, comerciants i antiquaris. Un aspecte gens menyspreable del viatge il·lustrat per Europa era la possibilitat d’adquirir i col·leccionar objectes procedents de les excavacions. Tot i que el Gran Tour va ser un fenomen restringit, la condició privilegiada dels que el realitzaven va fer que exercìs una influència molt significativa en els gustos artístics i literaris d’Anglaterra. Els bustos i les escultures de marbre de l’època romana, així com els bronzes, les medalles i altres objectes antics, causaven furor entre els viatgers del Gran Tour, que tornaven carregatsla. La seva exhibició a les biblioteques. A Itàlia es creen dues grans biblioteques nacionals: la Biblioteca de Florència i la Braidense de Milà, múltiples salons on la Reina Cristina de Suècia i la princesa Colonna, Marie Anne Mancini, van rivalitzar com a amfitriones de salons a la Roma del segle XVII i al XVIII, o Aurora Sanseverino va rebre pensadors, poetes, artistes i músics a Nàpols, convertint-se en una figura central de la Itàlia barroca. O una visita jardins italians constituïa un símbol de riquesa i estatus. No tots podien permetre comprar escultures originals, per la qual cosa no va trigar a desenvolupar-se la producció de còpies en marbre a escala natural o reduïda. Aquestes còpies van passar a augmentar els museus privats d’Anglaterra. Per exemple, se sap que, el 1719, Richard Boyle, comte de Burlington, va tornar a Londres del seu viatge a Itàlia amb 878 peces artístiques al seu equipatge. Boyle es convertiria en un excel·lent arquitecte, una cosa excepcional per a un noble anglès, i va ser qui va introduir a Anglaterra l’estil pal·ladià, que tant influiria en el neoclassicisme britànic. En una època en què la fotografia encara no existia, la pintura, en concret, les vistes de paisatges i ruïnes, així com els retrats dels participants del Gran Tour en algun dels llocs visitats, es va convertir també en objecte de col·lecció i prestigi.

Representacions de viatgers comprant antiguitats

Jardins Villa d’Este, Roma – Planol de la Villa La Rotonda de Palladio –

Richard Boyle – Quadre de viatger amb alguna de les compres

Altres llocs

La capital francesa era el cor de l’Europa elegant i sofisticada. Si a Itàlia els joves s’havien dedicat primordialment a estudiar l’art i la història, a París el que prevalia era la vida social. Els afortunats que disposaven de les cartes de presentació adequades tenien l’oportunitat d’accedir a l’alta societat francesa i participar-hi. Tot i que la diversió formava part de l’experiència, l’objectiu era, com a la resta del Gran Tour, de caràcter pedagògic: els joves britànics havien d’aprendre a comportar-se en societat amb desimboltura i refinament. A les classes de ball, esgrima o equitació els succeïen les representacions al teatre i a l’òpera, i les vetllades als distingits i cosmopolites salons de París, on es degustaven menjars exquisits i es conversava de temes mundans.

Finalitzada l’etapa parisenca, de diverses setmanes o mesos, només quedava seguir fins a Ostende i embarcar de tornada a Anglaterra. El Gran Tour permetia innombrables variacions. De vegades, el recorregut es completava amb estades als Països Baixos i als territoris de cultura germànica: Viena i Innsbruck, Berlín i Potsdam o Dresden eren destinacions freqüents. Alguns joves, a més, ampliaven els seus estudis a prestigioses universitats alemanyes, com les de Leipzig, Munic o Heidelberg. Altres arribaven fins a Sicília, on visitaven les magnífiques restes arqueològiques gregues, i uns quants, els més aventurers, el cas del Lord Byron, (recordar que Agrigento va fascinar Goethe), s’atrevien a viatjar fins a Grècia, país d’excepcional interès, però considerat de risc, ja que aleshores es trobava en poder de l’Imperi otomà.

Espanya estava pràcticament exclosa dels itineraris del Gran Tour. Als ulls dels anglesos, es tractava d’un país pobre, sumit en una profunda decadència i habitat per gent ignorant i supersticiosa. Des del punt de vista cultural, oferia poc o cap interès. Cal no oblidar que Espanya constituïa la quinta essència del Barroc, moviment poc valorat pel neoclassicisme imperant en aquell moment. A més, ho consideraven un territori ple de dificultats per al viatger: pèssimes infraestructures de comunicació, posades velles i brutes o menjar poc recomanable. Tot i així podem citar uns quants llibres. No va ser fins al segle XIX quan Espanya es va convertir en destí, gràcies als viatgers romàntics, àvids d’exotisme i aventura.

Una visió romàntica del sud d’Itàlia

L’Agrigento que va fascinar Goethe

Literatura de viatges

Així veiem que una altra de les conseqüències d’aquest fenomen social va ser la creació de la literatura de viatges i de novel·les, la trama de les quals es desenvolupava en alguna d’aquestes expedicions. La importància que la literatura de viatges va adquirir al segle XVIII confirma la importancia que aquestes obres van tenir en la faceta instructiva de la societat del moment. Adoptant la premissa de «viatjar per saber», el viatge es va convertir no només en un exercici de formació individual, sinó en un instrument de formació i informació de primera magnitud. Governs, institucions i individus van fer dels viatges unes de les fonts d’informació més importants. Expedicions que van ser portades aviat a la impremta, completant el caràcter pedagògic i didàctic de les mateixes, en anar acompanyades de gravats de llocs, homes i costums mai fins ara conegudes. Amb aquesta finalitat, si ens instruïm per instruir, recorrem algunes de les obres emblemàtiques de la literatura de viatges de la Il·lustració

Molts autors parlaven d’Itàlia, molts i els seus escrits arribaven als futur viatgers. Com el ja citat John Ruskin. El cirurgià i escriptor escocès Tobias Smollett va presentar el 1766 als anglesos la regió de Ligúria als seus Quaderns de viatge per França i Itàlia.

Allà embarcaven alguns dels joves aristòcrates de tornada a casa, portant calaixos plens de sedes, marbres, llibres i obres d’art. Livorno que gaudia de fama per ser una urbs cosmopolita on diverses comunitats convivien pacíficament, es va convertir en el punt preferit d’arribada dels viatgers americans.

Els futurs viatgers compraven aquests llibres abans de marxar i contribuïen a la seva creació a la tornada. A més, en molts casos, amb la necessitat de plasmar les seves aventures a l’estranger escrivien les seves memòries, ajudant els futurs historiadors a conèixer una mica millor la realitat del moment i com es veien entre ells els nadius de diferents països

John Ruskin, Tobias Smollet, Joshua Reynolds

En tornar al seu país, enriquits amb el bagatge material i cultural acumulat, s’esperava que els joves aportessin la seva experiència a la societat menys afortunada. Molts van escriure quaderns de viatge amb les seves impressions, que alhora inspirarien i ajudarien futurs viatgers, però que també reforçaven els tòpics sobre el que un podia esperar trobar-se a cada país. Cal destacar que, quan la tradició es va estendre també a les filles de l’aristocràcia i la burgesia, moltes van trobar al Grand Tour una de les poques oportunitats per conèixer món i escriure-hi: una d’elles, Mary Shelley, va concebre la magnífica novel·la Frankenstein en el curs d’una estada plujosa a Suïssa.

Livorno des d’on partien cap a Anglaterra, i on arribaven els primers turistes americans

Evolució i canvis

A cavall entre els segles XVIII i XIX, la Gran Bretanya va viure un període de fort creixement, empesa per la Revolució Industrial. Va sorgir una burgesia acomodada que desitjava emular l’aristocràcia en molts aspectes, entre ells, la possibilitat de viatjar a l’estranger. Paral·lelament, el ferrocarril i les línies marítimes regulars van reduir el cost dels viatges, alhora que van incrementar-ne la seguretat. Els desplaçaments llargs i incòmodes van quedar enrere, i ja no calia disposar de mesos o anys per visitar altres països. D’aquesta manera, la nova burgesia industrial s’unia a l’aristocràcia al Gran Tour, al qual per primera vegada tenien accés també les dones. Aquesta popularització seria la fi del Gran Tour com a tal. Els viatges del segle XIX van perdre tot allò que feia del Gran Tour una experiència única: la seva finalitat formativa, les estades de diversos mesos que permetien entrar en contacte amb la societat europea i el fet que fos privilegi d’una elit. El pas al viatge romàntic va esdevenir diferent. La visita a nous llocs ja no cercava tant la formació com el gaudi dels sentits. La preocupació principal del viatger era ara contemplar paisatges, llocs històrics i monuments. Així va ser com es va gestar l’experiència turística tal com es coneix avui dia.

El desenvolupament del ferrocarril de vapor a principis del segle XIX va tenir un impacte directe a la manera d’entendre el Grand Tour. D’una banda, va fer més assequibles i ràpids els viatges, estenent els horitzons fins a destinacions que típicament no havien format part del recorregut com Rússia, Turquia i Espanya. Però precisament, la facilitat més gran per viatjar va fer disminuir el prestigi social del Grand Tour. El costum es va traslladar llavors als rics nord-americans, que malgrat el desenvolupament econòmic del seu país no tenien una llarga tradició cultural que havien de buscar a Europa.

En perspectiva, no és exagerat dir que els viatgers del Grand Tour van inventar moltes facetes del turisme modern com ara els viatges d’estudis, la passió pels souvenirs o l’intercanvi cultural; fins i tot els paquets a preu tancat, que no només evitaven que l’aventura sortís del pressupost sinó que també permetien als pares controlar millor en què es gastaven els fills els diners del seu “viatge de formació”.El Gran Tour va ser un fenomen precursor del turisme, però no el seu origen directe. Seria el viatge de plaer romàntic el que realment conduís a la consolidació del turisme modern, tot i que caldria esperar un altre segle per assistir al naixement del turisme de masses.

Tintoretto, Veronese i Tiziano a Venècia

Properament, les dones al Grand Tour

Categories
Viatges i itineraris

Gaudir a Calella

10 de maig de 2022

Ens vàrem trobar poc després de les deu del matí i vàrem fer un itinerari clàssic amb parades. Us poso aquí a l’inici una imatge del plànol urbà per tal d’orientar, recordar o acompanyar la lectura.

PARADA 1: Som al Passeig de Mar (Passeig Manuel Puigvert):  Inici de l’itinerari)

Calella és un municipi de la comarca del Maresme. És coneguda com la capital turística de la Costa del Maresme i es caracteritza per ser una ciutat cosmopolita i alegre amb un clima típic del Mediterrani. Està situada a 50 km de Barcelona, a 50 km de Girona i a 6 km del Parc Natural Montnegre – Corredor. Calella està compresa entre els termes de Sant Pol de Mar i Pineda de Mar per la costa i Sant Cebrià de Vallalta cap al NW.

La configuració de la seva trama urbana, amb una gran zona de vianants i comercial —així com la disposició de 15 places, agradables espais verds i una gran oferta d’allotjament, fan de Calella una de les destinacions turístiques més importants del país.

Des de fa uns anys, s’ha endegat un procés ambiciós: esdevenir una ciutat de referència en el turisme esportiu, de salut, cultural i familiar. La clara aposta de la població per l’esport i la cultura es demostra en una àmplia oferta d’activitats esportives, culturals, artístiques, lúdiques i familiars promogudes per l’Ajuntament, així com en la gran varietat d’instal·lacions i disciplines esportives que es poden practicar a la ciutat.

Respecte al seu terme municipal:

  • al nord hi ha els turons, amb Can Carreras.
  • a l’est hi ha el rierany dels Frares, que al sud separa el nucli urbà del barri del Poble Nou de Pineda.
  • a l’oest, els turons arriben fins al mar formant una costa abrupta, anomenada popularment Les Roques, i on hi ha el Far i les Torretes.
  • al sud, hi ha el seu nucli urbà que arriba a l’oest fins a Les Roques. Entre el nucli urbà i el mar hi ha la via (única com ja sabeu) del tren, els passeigs marítims Manuel Puigvert (al centre) i el de les Palmeres, i finalment la platja que continua a l’est amb la del terme municipal de Pineda.
  • la Riera de Calella, procedent del nord-est del terme, forma la vall d’en Guli; i que, al sud i passada la carretera, separa l’antic nucli urbà de la zona dels hotels (a l’oest), si bé aquesta zona dels hotels també s’ha estès al nord de la carretera per la vall d’en Guli.

Habitants: 19.236 (a data de 2021).

Història

De l’edat antiga al segle XIV. El naixement de Calella. 

Les primeres restes que trobem a l’actual municipi de Calella, que daten dels segles I aC i I dC., corresponen a una vil·la romana coneguda com la vil·la del Roser, ja que se situen entorn del turó amb el mateix nom, prop de l’hospital de la ciutat.

Fotografies del jaciment al costat de la carretera NII i prop de l’hospital. No fem la visita ja que en aquests moments s’estan fent obres i tot està tapat de plàstic (viquipedia.org)

No serà fins al segle XI quan trobarem dades que afirmen l’existència del veïnat de Capaspre. Aquest petit nucli s’integrava a la parròquia de Pineda de Mar i depenia del senyor del castell de Montpalau. Estava format per un reduït nombre de masies situades al capdamunt de la riera, amb una capella dedicada a Sant Quirze i Santa Julita.

El topònim de Calella apareix documentat des del principi del segle XII. En aquell moment, alguns veïns van construir les primeres cases de pescadors prop de la desembocadura de la riera. El document més antic que fa referència a Calella és el testament del Bisbe Bernat Umbert, redactat el 1101. Altres dates importants pel naixement de la ciutat són el 1327 (quan el vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, donà el privilegi de tenir mercat, per fira, i la carta de poblament: “la pobla de la Calella”) i el 1338 (quan s’amplien els privilegis de mercat).

Aquests privilegis, confirmats el 1423 per Violant de Cabrera en nom del seu marit, i el 1426 pel mateix Bernat Joan de Cabrera, i el desenvolupament de la pesca, van afavorir el creixement urbà: durant el segle XV moltes famílies pageses del veïnat de Capaspre i de pobles veïns abandonen els masos i s’instal·len a la vila, que comptava amb una torre de defensa i una nova capella dedicada a Sant Elm.

L’edat moderna

Durant el s. XVI la ciutat va anar traçant el seu entramat urbà i, el 1525 el Papa hi autoritza construir una església. Tres anys després, s’inicien les obres del temple parroquial. Mentre durava la construcció, els calellencs rebien els sagraments a la capella de Sant Elm, dedicada a partir del segle XIX a Sant Quirze i a Santa Julita. El 1564 es consagra la nova església i el 1599 Gastó de Montcada, marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera, atorga nous privilegis establint l’organització definitiva del consell municipal, representat per jurats i consellers, renovables anualment, i dividint els habitants en tres classes: acomodats, menestrals i jornaleres. A la dècada de 1570, Abraham Ortelius cartografia per primera vegada el nom de Calella en un mapa de la península. El 1586 Calella ja comptava amb un plànol urbà fet a escala.

Després d’un llarg període d’estancament a causa de les guerres i les epidèmies que assolaren el país durant el segle XVII, a partir del 1714, un cop acabada la guerra de Successió, la vila inicia un procés de creixement demogràfic i econòmic, passant dels 768 habitants del 1718 als 2.637 el 1787. Durant aquests anys, les tradicionals activitats agrícoles i pesqueres es van veure ampliades amb la construcció de vaixells. El darrer terç de segle, gràcies a la liberalització del comerç amb les colònies americanes, va ser l’època daurada del comerç ultramarí, que contribuí decisivament al desenvolupament industrial de tota la comarca. El 1790 ja hi havia més de 200 telers dedicats a la fabricació de mitges de seda i de cotó. A la fi del segle, molts nous carrers s’havien afegit al nucli inicial, mentre els grans eixos de desenvolupament eren el carrer de l’Església i el carrer de Jovara.

Els segles XIX i XX

Tot i les guerres i revolucions, l’activitat industrial (tèxtil) i el comerç transatlàntic mantenen la seva producció. A partir de 1854 s’inicia la construcció de grans vaixells i barques de pesca. El dia 1 d’agost de 1861 el tren arriba oficialment a Calella, tot i que ja feia parades a un baixador provisional des de 1859. La població començava un període de creixement des dels 3500 habitants el 1860 fins als 4316 de l’any 1900. La causa d’aquest creixement va ser la instal·lació de les primeres fàbriques mogudes a vapor, que va compensar el sotrac del comerç marítim causat per la pèrdua de les colònies.

Les primeres dècades del segle xx van ser una època d’esplendor per a la indústria calellenca, estroncada per la guerra civil. La davallada del sector tèxtil va anar paral·lela a l’espectacular desenvolupament del turisme, sobretot a partir dels anys seixanta. Aquest procés queda reflectit clarament en la demografia: un fort creixement entre 1900 i 1930, un estancament entre 1930 i 1960, i un creixement espectacular durant els anys seixanta i setanta.

La fantàstica Torre dels Anglesos situada davant del pas a nivell del tren va ser enderrocada poc abans de les primeres eleccions municipals de 1980 i substituïda per un anodí bloc de pisos (bibliocalella.blogspot)

En els anys 1970 i fins a la meitat dels anys 1990, va ser un destinació turística molt important per al turisme centreeuropeu (alemany, holandès, danès, anglès, francès), i així va ser coneguda popularment com a Calella dels Alemanys, ja que se n’arribà a triplicar la seva població en la temporada alta de turisme (que coincideix amb final de la primavera, l’estiu i el principi de tardor). Actualment s’ha ampliat la varietat turística, arribant a rebre visitants de pràcticament tots els països d’Europa. Durant aquesta època turística i especulativa es van fer autèntics disbarats (enderrocar cases precioses, com ara la Torre dels Anglesos).

PARADA 2: El Passeig de Mar (Passeig de Manuel Puigvert)

El contrast entre l’antiga estació de tren i la “moderna” que vàrem poder retratar durant la visita.

Ens desplacem uns metres fins la balustrada del passeig:

El projecte de passeig s’estén entre els anys 1895 i 1904 any en què es va acabar de plantar l’última filera d’arbres. El seu gran impulsor fou l’alcalde Manuel Puigvert, del qual avui dia porta el nom. L’any 1927 i seguint la planificació de l’arquitecte Jeroni Martorell, fou remodelat amb la barana encara avui dia existent. Martorell projectà la urbanització del passeig de Mar, un ampli passeig separat de la platja per mitjà d’una balustrada de formigó ornada amb elements decoratius propis de l’època. Aquesta obra, que abarca la zona compresa entre la Casa de Pescadors i el carrer de Mar (Bartrina), es va realitzar per a delimitar el passeig de la platja i les vies del tren. Tant la balustrada, com els elements que la componen, són elements de caràcter neoclàssic que segueixen un esquema compositiu basat en el sistema de les proporcions. La balustrada i les escalinates es van realitzar amb motlles de fusta i argamassa de formigó armat de l’època en el qual com a àrid s’utilitzà arena de la mateixa platja.

El Passeig de Mar amb la balustrada (calellafilmoffice.cat) Enguany la severa poda dels plataners no proporciona massa ombra A la fotografia de la dreta podeu veure al final l’edifici vermellós que s’alça on hi havia una joia arquitectònica, cosa no diferent del que ha passat arreu del país.

D’aquesta obra cal remarcar també la importància del drenatge amb canals de formigó i reixes de l’arbrat per una banda, i per l’altra, la gran diferència de cota existent entre el passeig i la platja, fent que la balustrada tingués realment sentit com element contenidor del passeig en relació a la platja; actualment, tant el sistema de drenatge, com aquesta funció de barana, han quedat totalment fora de context amb les modificacions que ha sofert el passeig al llarg dels anys.

Actualment hi ha un projecte de rehabilitar la balustrada.

PARADA 3: Can Dalmau (Habitatge privat)

Aquesta casa va ser construïda l’any 1920 seguint un estil noucentista – historicista. Jaume Dalmau Llibre, fabricant de gèneres de punt, amb fàbrica entre els carrers Cervantes, Jovara, Balmes i Clavé, fou alcalde de Calella entre els anys (1923-1929) i va fer possible sota la seva gestió, l’embelliment del passeig de Mar amb la balustrada i la compra de la finca de “Can Pelayo” per convertir-la en parc municipal. El seu pare, Jaume Dalmau, associat amb Joan Prat havien creat la fàbrica de gèneres de punt “Prat i Dalmau”, al carrer Jovara cantonada Indústria, que més tard passaria a ser la de “Vilaró i Llobet”.

Diverses fotografies on es veu Can Borràs. El monument a la Sardana en el passeig de Mar

Aquest conjunt de casa i pavelló, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell, es situa a l’extrem del carrer Jovara, mentre que el pavelló ho fa al carrer d’Anselm  Clavé com la majoria de cases d’aquest estil: Can Boix, Els Filipinos, Cals Menuts, Can Rosendo Llobet… La casa de planta rectangular de 7×20 m, amb semisoterrani, baixos, primer pis i terrat, té una estructura de tres crugies separadas la 1ª i 2ª per l’ escala. L’entrada es situa alineada amb l’escala; a la façana que dóna al carrer St. Pere i al pati trobem un annex en planta baixa, que queda ajuntat amb una terrassa de la primera planta.

El pavelló de planta rectangular de 7×13, amb dos crugies, sembla haver estat realitzat en dues fases: una primera, que fa cantonada amb una coberta que sobresurt a tres aigües (el pavelló pròpiament dit), i posteriorment la segona amb coberta plana (quan s’ habilita com a habitatge independent aquest conjunt). Aquest conjunt arquitectònic, presenta un estucat reticular, amb un sòcol de pedra a la casa, obertures en planta baixa amb arc de mig punt amb motllures, baranes amb balustres al terrat i les terrasses, columnes d’inspiració clàssica a la pèrgola del pati així com a la finestra en planta primera del pavelló… Destacar-ne de tot el conjunt, la coberta del pavelló de teula ceràmica vidriada, amb el ràfec sobresortint amb mènsules de fusta i el remat ceràmic inferior del mateix, així com les columnes i bigues per a la formació de la pèrgola, element molt repetit en altres cases d’igual factura.

PARADA 4: Estàtua home assegut i cases davant del pas per a vianants sobre la línia fèrria

Escultura “als savis”: una de les escultures que trobarem durant l’itinerari i que representa els “avis” o els “savis” que fan tertúlia per arreglar el món i que continuen reunint-se aquí fent tertúlies d’aquelles “arregladores”.

L’escultura dedicada als “savis

Can Macaya (La Torre) és un habitatge privat construït l’any 1895; és una casa d’estiueig amb un gran jardí, feta construir per l’indiano calellenc Lluís Macaya a finals del segle XIX. És un interessant edifici modernista de planta baixa, pis i golfes, amb cobertes de ràfec molt pronunciat, a dues aigües, façanes amb relleus horitzontals, motllures d’estuc i diversos elements de fusta i ceràmica. Cal destacar també el treball de forja de les baranes.

Les Cases de Rosendo Llobet són un habitatge privat d’estil historicista-neoclàssic, construïdes entre el 1918 i 1948. És un conjunt de casa i pavelló d’estil neoclàssic projectat també per Eusebi Bona i Puig per a Rosendo Llobet, fill de Josep Llobet Guri que, juntament amb el seu cosí Josep Guri Sabater, havien creat el gran empori industrial de gèneres de punt Vapor Vell (1884), Vapor Nou (1891) i Llobet Guri S.A.  Josep Llobet Guri, tingué quatre fills, Rosendo, Fèlix, Lluís i Josep. Rosendo tenia aquesta casa del carrer Jovara i la del costat, tocant amb “La Torre”. L’edificació principal consta d’una façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en d’altres cases d’aquestes característiques com són la de Can Boix, Cals Menuts, Els Filipinos o Can Dalmau.

A l’esquerra: La Torre de Can Macaya i la casa modernista de Rosendo Llobet de façana vermellosa que té obertura al Passeig de Mar. En el centre es veu el mateix, però en un primer pla de la casa de Rosendo Llobet A les dues fotos de la dreta es veuen el pavelló i l’entrada al pati de la casa de Rosendo Llobet i les altres dues construccions

La casa, de grans dimensions, consta de planta baixa, pis, golfes i terrat i es separa d’un costat per tal de deixar un pas de servei amb accés independent des del carrer. L’escala, paral·lela al carrer Jovara, parteix la casa en dues parts juntament amb un lucernari. En la planta baixa trobem a peu de carrer un despatx, l’estudi i el vestíbul, i al darrera la sala d’estar i el porxo; a dalt les habitacions. Del costat que es separa de la mitgera s’hi enganxa un annex en planta baixa, destinat a gimnàs, cuines i d’ altres serveis menors juntament amb el soterrani. La façana queda composada de manera tripartita seguint un eix de simetria que forma l’ entrada i el balcó de la primera planta. Dividida en tres parts ben diferenciades,  trobem una planta baixa on les obertures d’ arc de mig punt, són embellides amb ornamentacions de pedra esculpida; una planta primera d’on sobresurt un potent balcó amb balustres, i les finestres de forma rectangular s’ emmarquen amb motllures de pedra; i les golfes per damunt un ràfec fictici de coberta, on la façana es revesteix de pissarra simulant ser coberta, sobresortint tres llanternes de forma arrodonida amb el mateix tractament. Del conjunt, cal destacar la gran alçada de planta baixa, el sòcol i la imponent porta d’entrada a la casa. Destacar també el pavelló de mateixa factura que la casa i la decoració de la mitgera a tot el pati. Aquí podríem parlar del temps de flors quan s’obren moltes cases i es decoren amb motius florals una de les quals és aquesta sovint.

A l’esquerra de la casa anterior i tocant a la Torre, trobem un altre habitatge privat que, a diferència de les del mateix estil, té la façana situada al carrer Anselm Clavé, i no al de Jovara, deixant a l’extrem oposat un petit magatzem en planta baixa.  La casa, d’estil modernista, disposa d’entrada i un gran finestral en planta baixa. Alineades al primer pis trobem dues balconeres amb un balcó corregut; a les golfes, trobem cinc finestretes, una al costat de l’altra. Les obertures, totes elles d’arc rebaixat, s’ornamenten amb motius neoclàssics esculpits a les llindes i als costats; la façana presenta un estucat color vermellós imitant l’obra vista que combinat amb els elements decoratius esculpits de pedra a les finestres, sòcol, balcó i cornisa la diferencien de la resta d’ edificacions d’aquest estil, no tan bellament decorades. Aquesta casa, d’estil modernista però que barreja elements neoclàssics, és anterior a la seva casa principal (Clavé, 98-100), tal i com es pot comprovar a les fotografies de l’època. Segurament Rosendo Llobet la comprà anys més tard, però no fou ell qui la manà construir, sinó que devia haver estat la casa d’algun “americano” de finals del segle passat.

Caminem pocs metres de la parada 4 i trobem un parell de cases més d’interès arquitectònic:

PARADA 5: Nous habitatges privats amb interès arquitectònic

La primera és Can Ballester (Can Saleta), amb data de construcció entre 1900-1932. Aquesta casa, és una de les cases modernistes més interessants i bellament decorades de Calella. Les obertures en façana es repeteixen sempre de manera imparell: així trobem un finestral en planta baixa tripartit, tres balconeres en planta primera amb un balcó corregut que sobresurt al centre, (en ambdós casos l’obertura central és de majors dimensions), i en planta segona una finestra correguda repartida amb cinc parts, formada per una filera d’ arquets. Aquestes obertures es realitzen amb arquets i columnes de regust clàssic i el conjunt es decora amb detalls ceràmics, particularment lluïts sota el balcó. És digne de remarcar també el ràfec de coberta, les baranes, les persianes de planta primera i sobretot, la petita torre que corona la teulada que forma una petita cúpula i caracteritza la casa. Restaurada fa uns anys, ha afegit un annex realitzat amb el mateix estil i acabats que la resta, destinat a garatge. Aquest annex era el petit pavelló en planta baixa de la casa del carrer Jovara 164.

També interessant són Els Filipinos, un habitatge privat construït el 1906, el nom del qual fa referència al país on havien fet fortuna els seus propietaris. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal amb façana al carrer Jovara i un petit pavelló a l’extrem oposat del pati (això és el que nosaltres veiem des del passeig de Mar), que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques. La casa de 5,80 metres de façana i 20 de fondària, amb baixos, primer, segon pis i terrat, presenta una façana arrebossada amb motius florals esgrafiats i formes corbes, en els guardapols de les finestres i el coronament del terrat. Aquestes formes corbes també s’utilitzen en els emmarcaments de les obertures, característica formal d’un modernisme més avançat. En el pavelló posterior, es repeteixen aquestes característiques, remarcant aquí les flors ceràmiques que decoren la façana. Al centre de cada flor s’hi pot veure unes roses fetes d’esmalt de color grana.

Un altre pavelló és el de Cals Menuts. Aquesta casa era de Juli Pedemonte, un dels tres germans Pedemonte (Emilio, Juan i Juli)  que tenien la fàbrica de gèneres de punt al carrer Ànimes entre Bruguera i St. Antoni (“Pedemonte Hermanos”, després “Textil Calellense”). El seu pare Bonaventura Pedemonte, juntament amb el seu germà Juan, els quals eren descendents de l’italià Juan Pedemonte, que es va traslladà a Calella en la seva adolescència i es va casar amb una noia de la població, iniciant el negoci familiar de la indústria tèxtil. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal, la casa, amb façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques.

Les dues primeres fotografies mostren Can Ballester. A la tercera fotografia es pot veure el pavelló que s’obre al passeig de Mar d’Els Filipinos. La fotografia de la dreta mostra el pavelló de Cals Menuts.

PARADA 6: Can Borràs 

Propietat dels germans Borràs Cuadras i construïda l’any 1929, aquest edifici queda dividit interiorment en dues o tres particions segons assenyalen les diferents entrades i divisió vertical que trobem a les façanes, essent cada part d’un germà diferent. Cas atípic d’edificació en cantonada, tant per la seva morfologia, com per la seva distribució interior. L’any 1548 fou edificada una torre fortificada vora mar, com a defensa de la pirateria. Tal i com es pot veure al plànol de Simancas de 1582, la torre quedava emplaçada al final del carrer de mar, just on ara trobem el pas soterrani, al costat de la casa de Can Borràs.

La façana de mar de Can Borràs

Aquest edifici de línies academicistes, té una entrada per Bartrina i una altra entrada per Clavé, la qual es bifurca a dreta i esquerra. Les façanes composen les obertures sempre alineant les de planta baixa amb les del nivell superior. La façana a Bartrina centra l’entrada i una balconera al pis superior, deixant finestres a banda i banda; per A. Clavé l’altra entrada queda sota una galeria de tipus venecià, formada per uns arcs de mig punt recolzats sobre pilarets, que descansen sobre una barana decorada amb motius vegetals igual que l’espai intersticial entre els arcs, que sobresurt de tot el conjunt. Destacar-ne també l’estucat de color vermellós i els emmarcaments de finestres, així com les motllures que separen els pisos i el sòcol a base de ceràmica vidriada de color verd. 

PARADA 7: Sobre el pont de la Riera de Capaspre

Ens situem sobre el pont de la Rierra de Capaspre, la riera principal de Calella que aporta sediments al mar i obre una àmplia vall, l’anomenada vall d’en Guli. Si mirem cap el Montnegre, podem veure a l’esquerra l’amplia zona d’hotels que fins ben entrada la primera meitat del segle XX eren camps de conreu. A la dreta i mirant el carrer Anselm Clavé hi ha cases a diferents distàncies sobre la vorera. Abans de la construcció del passeig de mar, la línia de costa arribava a les vies de tren i amb ocasions dels temporals, l’aigua de mar podia arribar a les cases. La dinàmica litoral que aporta sediments de manera contínua i la construcció del passeig han canviat la fisionomia del passeig i del poble. Tornant a la riera, a ma dreta podem veure alguna de les cases del barri de Pekin que podrem observar amb deteniment en posteriors parades. Si mirem ara en direcció sud, podem veure la muntanya de Capaspre i dues de les construccions més emblemàtiques de Calella: El Far i Les Torretes.

Fotografia superior: El Capaspre des del pont de la Riera; podem distingir al cim de la muntanya les dues Torretes. Inferior esquerre: en el monticle inferior de la muntanys es pot veure el Far i una gran grua que feia reparacions del recent desprendiment de roques. Inferior centre: dues fotografies d’inicis del segle XX que mostren com els temporals arribaven a la via del tren i pràcticament a les cases. Inferior dreta: la riera des del pont; es pot veure a l’esquerra de la foto la zona d’hotels, la riera completament coberta i a la dreta les cases de Pekín.

El far de Calella és un edifici municipal obert al públic com a aula museu. Es troba situat al cim d’un promontori d’uns 50 metres d’altitud. Al lloc on ara hi ha el far, hi havia hagut una antiga torre de guaita defensada per un canó de ferro, que vigilava i protegia les costes dels perills dels atacs dels pirates algerians i que va ser enderrocada per a la seva construcció. L’actual edifici està classificat com a far de tercer ordre. Una R.O. de 9 d’octubre de 1856 va arrencar els treballs d’edificació del far, que finalment, sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada, va poder ser inaugurat el dia 15 de desembre de 1859 i, segons Domènec Mir, el seu cost fou de 127.000 rals (poc més de 180 €). 

Dues vistes del Far de Calella (pinterest.com)

Edifici en planta baixa, de forma rectangulari proporcions simètriques, amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. En un principi, la llanterna era alimentada amb oli a pressió i, més tard, el combustible va ser substituït per parafina i petroli. L’any 1927 fou electrificat, l’aparell òptic es va millorar i es canvià per un altre procedent de les illes Medes, avui dia encara en servei amb petites modificacions. Actualment, la llum del far assoleix una distància d’unes 35 milles i és conegut a les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons. Calella va negociar amb l’Autoritat Portuària per poder gestionar el seu far com a mínim durant 25 anys.  A conseqüència d’aquests importants gestions el juny del 2011, l’Ajuntament va inaugurar una gran aula-museu i centre d’interpretació per donar a conèixer la història de les comunicacions a partir de tres elements: el far i la senyalització marítima;  les torretes i l senyalització òptica; les campanes i la senyalització acústica. També disposa d’una sala polivalent d’uns 200 metres quadrats.  

Les Torretes (viquipedia.org)

Les Torretes són antigues torres de telegrafia òptica. A mitjans del segle XIX van ser construïdes al cim del Capaspre dues torres destinades a la transmissió de senyals òptics, que formaven part d’un sistema de comunicacions basat en una cadena de torres, algunes d’elles d’origen medieval. El sistema de telegrafia òptica funcionava mitjançant banderes i boles de colors, d’acord amb una complexa codificació.  Les torres de Calella constituïen una estació intermèdia entre la torre dels Encantats de Caldetes i les de Malgrat i Blanes, a l’altre costat. Van ser edificades al 1848, una, i la segona, més alta, el 1857. La més antiga, voltada d’un fossar i amb nombroses espitlleres, era servida per soldats, i tenia fonamentalment funcions de caràcter militar, mentre que la segona tenia finalitats comercials.  De planta quadrada, amb dos pisos o nivells i terrat cadascuna, d’estil neoclàssic, i construïdes a base de murs de maçoneria amb la mateixa pedra de la zona, maó massís en la formació d’obertures, espitlleres i el terrat, i fusta en la formació dels pisos i els aparells de telegrafia.

PARADA 8: Panoràmica sobre les escales que porten a la carretera. 

Pugem les escales del final del passeig que porten a la carretera NII. Podem veure des d’aquí la panoràmica de la platja llarga, el passeig de mar i, caminant uns metres en direcció a Sant Pol, les caletes que el Capsapre forma per procés erosiu (Rocapins, la Vinyeta i Roca Grossa), el que a Calella diuen “les Roques“.

Diferents imatges de Calella i de les Roques i les petites cales

PARADA 9: Caminem fins les escales de la piscina i anem a l’esquerra de la piscina

Hem vist prèviament algunes de les obres de Jeroni Martorell a Calella. Expliquem ara algunes coses de la seva vida i obra.

Jeroni Martorell i Terrats (1876 -1951) :

Fill d’una família d’arrel calellenca, amb casa pairal situada a l’antic carrer de Mar (avui Bartrina), va estudiar el batxillerat i la carrera a Barcelona, obtenint el títol d’arquitecte l’any 1903. Molt documentat i especialitzat en l’antiga arquitectura clàssica, especialment la d’estil romànic, fou distingit amb predilecció pel mestre Josep Puig i Cadafalch. Inicià la seva carrera immers en el corrent estilístic modernista, però aviat evolucionà cap els nous postulats del noucentisme, sota la influència del moviment secessionista vienès. Acabada la carrera, i després d’un llarg viatge d’estudis per l’estranger, guanyà el concurs per a la construcció de l’escola Industrial de Sabadell (1907-10) i el de la Caixa d’estalvis a la mateixa ciutat (1905-15), una de les seves obres més ben aconseguides. Va dirigir la restauració de diverses esglésies, la de Calella, Sant Just i Pastor, i la del Pi a Barcelona, esglésies romàniques com les de Terrassa, Montblanc, la restauració del monestir de Poblet, i la de la Casa dels Canonges a Barcelona…; també va realitzar diversos projectes de grups escolars arreu de Catalunya. Arquitecte director del Servei de Conservació de Monuments a la Diputació Provincial de Barcelona (1915); soci de la “Real Acadèmia de San Fernando”; vocal assessor tècnic de l’associació de la ciutat… Va guardar especial estima per Calella, d’on fou arquitecte municipal durant molts anys i on va dirigir les reformes i embelliment de la ciutat: Parc Dalmau, barana ornamental del Passeig Puigvert, edificis del Mercat, Biblioteca, Escorxador, Can Dalmau.

Al costat de la piscina municipal, trobem l’antic escorxador i torre de l’aigua. Construcció noucentista, coetània del mercat i la biblioteca, projectada l’any 1927 per Jeroni Martorell. Aquest edifici ha sofert diverses modificacions i reformes per incrementar-ne la seva capacitat al llarg del temps i actualment acull les instal·lacions del gimnàs de la piscina municipal. Compost per una nau de planta rectangular allargada, acabat amb una coberta a dues aigües amb cavalls de fusta i lluernaris que sobresurten de la mateixa, cal destacar-ne la forma en que s’acaben les finestres, simulant formes corbes d’influència modernista que es repeteixen a les finestres de la biblioteca i en el coronament de la façana del mercat; els guardapols són també aquí de ceràmica vidriada de color verd. Al costat de l’Escorxador trobem una torre de proveïment d’aigua, molt semblant a la del Mercat. 

PARADA 10: Riera davant del carrer Jovara

El carrer Jovara o carrer llarg. Quatre idees de la història del barri de Pekin: El Barri de Pekin de Calella se singularitza per tenir uns senyals identitaris propis. Sovint es diu que és una Calella dins Calella. La dita popular ‘No gaire, de Calella i pekinaire’, referma aquesta doble pertinença. Qualificatius propis que marquen ja una personalitat, com el de ‘catrà’. Un mot que s’aplicava al jovent, especialment del barri, que amb l’arribada del turisme a Calella (anys 50-60), es dedicà a anar al darrera d’estrangeres per seduir-les (el compositor calellenc, Jordi Feliu, fa la sardana ‘Els catrans de Calella’, en què es reconeix aquesta figura). Són només dues mostres dels trets diferencials dels pekinaires.

PARADA 11: La llopa de Calella 

Una llegenda local de la primera meitat del s. XX parla de la Llopa de Calella. Aquesta història verídica comença quan un pagès del poble, en Francesc Coll, conegut com en Quico de ca l’Urrel·li, va explicar una tarda a la taverna del poble que havia vist un llop vagarejant per les seves terres. Alarmats, els calellencs van decidir organitzar una batuda per capturar-lo i poder viure tranquils. Un cop morta la bèstia i quan tot el poble en parlava, va aparèixer una dona, tota angoixada, que vivia en un mas entre Sant Pol i Calella. Buscava la seva gossa, de raça pastor alemany, que s’havia perdut feia poc. El temut llop va resultar ser la gossa de la senyora Montaner, que havia estat morta per la seva aparença i per la ignorància de la gent. Així és com aquesta gossa va entrar a formar part de la llegenda i història de Calella.

La llopa de Calella, situada a la riera (bibliocalella.blogspoty.com)

PARADA 12: Plaça  de l’Ajuntament

Des de la Riera entrem pel carrer Barcelona, girem pel Colom i veiem les cases del barri de Pekin. Girem a la dreta pel carrer de la Riera i arribem a la plaça de l’Ajuntament:

El nucli urbà de Calella va començar a configurar-se a partir de la carta de poblament atorgada pel vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, el 1338. Les primeres cases s’agruparen a l’entorn de la plaça, on s’hi celebrava el mercat (el Mercadal), i on discorria el vell camí públic de la costa (any 1327). Dels fogatges de 1497 i 1515 podem deduir que el nucli urbà era habitat per unes quaranta famílies, en una època en que les successives epidèmies, les guerres i les condicions socials de la pagesia dificultaven el creixement demogràfic. Aquests són alguns dels edificis més importants de l’època:

Entrant a la plaça de l’ajuntament pel carrer de la Riera trobem Can Galceran (Can Giol) un habitatge privat (n 2 en el mapa inferior). Al produir-se el creixement de la vil·la cap a mar i cap a llevant i no cap a ponent al tenir la barrera de la riera a prop, aquesta casa conserva fins ben entrat el segle XIX unes dimensions i unes característiques morfològiques que no trobem en cap altra cas, com són la lliça i el molí, elements diferencials que la caracteritzen. Els noms de Monet, Ço, i Galceran entre altres foren les famílies que al llarg del temps habitaren aquesta casa i li donaren nom, essent el darrer propietari, Albert Giol i Galceran (1858-1945), investigador i historiador local, qui li donà el definitiu.

Fotografia de Can Giol de les primeres dècades del segle XX. En el centre, fotografia actual de Can Giol. Al costat, detall de la finestra central de la casa Diverses fotografies del grup a la plaça de l’ajuntament: darrera el nostre grup, l’edifici de l’ajuntament i al fons de la plaça Can Giol.

Iniciada la seva construcció el 1430, fou engrandida en dates posteriors mitjançant diferents compres de terrenys, podent considerar-se la totalitat  com a una obra dels segles XV – XVI. Casa pairal de forma quasi quadrada amb baixos, primera planta i segona planta sota teulada i coberta a dues aigües. Amb estructura interna tipus basílica catalana, es composa de tres naus, essent la central de major amplada en planta baixa i pis originalment. Amb la façana principal orientada a llevant, cap a la plaça del mercadal, composada amb un portal adovellat (15 dovelles), centrat amb una finestra gòtica amb escut i un matacà defensiu al mateix eix i una entrada lateral que donava al celler. A la part posterior anant cap a la riera, trobem la lliça i l’antic molí, dels quals encara se’n conserven alguns vestigis. La tipologia dels elements decoratius de la façana, d’estil gòtic tardà amb detalls renaixentistes, fa pensar que la casa va ser obrada o reformada durant el segle XVI. Les dues finestres gòtiques estan formades per dos arquets conopials units en una mena de capitell penjat, sense columneta central, i emmarcats per un motllurat rectangular delimitat per unes figuretes esculpides a banda i banda dels arcs. La finestra central és completada per un escut.

Mapa de la plaça de l’ajuntament i els carrers adjacents amb els edificis que tenen significació arquitectònica i/o històrica

El Mercadal, número 1 en el mapa, era el lloc de mercat des del 1338 fins el començament del segle XX. Fou el primer nucli de la població, i s’hi feia el mercat tots els dimecres (dia dedicat al déu “Mercuri”, patró de mercaders i caminants) i durant segles, els deu dies de la fira de l’Ascensió (del diumenge anterior al dijous de l’Ascensió fins el dimarts següent). La seva data concreta depèn de la Pasqua i oscil·la entre el 30 d’abril i el 25 de maig.

Les dues cases, gairebé bessones que ocupen l’antiga Casa Roger. A la dreta, fotografia de la plaça on podem veure Can Campaneria a l’esquerra de la imatge, Can Salvador en el frontal de la imatge i a la dreta de la imatge el blanc edifici de l’ajuntament vell (petstravel)

A l’esquerra de la plaça venint de Can Giol, trobem Can Campaneria (antiga casa Roger) n 3 en el mapa. Ocupava el solar de les dues cases actuals. Era l’antiga casa dels batlles naturals del terme al segle XVI i després Marquesos de Llupià. El més singular era una torre forta independent de la casa i unida per un pont de fusta, que es trobava al davant de la casa, sota l’actual carrer i en part plaça. 

L’Ajuntament Vell (s. XIX), n 5 en el mapa, és un edifici municipal obert al públic, actualment com a sala de conferències i exposicions. Originàriament, va ser el primer hostal de la vila a la baixa Edat Mitjana, edificat sobre un terreny de la família Fogassot i després va passar a ser fleca i carnisseria i altres utilitats del comú. Encara en resta una part d’aquella època:  és la bonica portalada de pedra, de punt rodó que donava pas a la vella carnisseria.

Façana blanca de l’Ajuntament Vell a l’esquerra de la primera imatge. Placa dedicada als castells i que marca la tradició castellera de la ciutat Tres instantànies de l’Ajuntament Vell amb el Mastegamosques. Font de la plaça dedicada a la mare de la Teresa

La història d’en Mastegamosques va estretament lligada a en Quirze i la Minerva. Es va estrenar amb els primers gegants, l’any 1935. Va patir la mateixa sort que ells i també es va donar per desaparegut a l’esclatar la Guerra Civil. Del mateix constructor Narcís Legarés, representa un bufó vestit de color vermell i verd amb cascavells i amb un espolsador a les mans. El ballet dels gegants el descriu així: “I en Mastegamosques tot movent ses nines tosques, va davant marcant-li el pas”. Gràcies a aquest fragment del ballet dels gegants i també d’algunes fotos, es pot deduir com aquest capgròs originàriament movia els ulls. L’actual va ser inaugurat el 16 de setembre de 2002 conjuntament amb la parella de gegants. També va ser construït per en Toni Mujal.

Can Salvador (s. XIV-XV) n 4 en el mapa, ocupa la posició més septentrional de la plaça. Casa pairal del segle XIV. Segons el registre d’escriptures, l’any 1341 ja existia la Casa dels Salvador de Plaça, essent engrandida en èpoques posteriors per successives compres de terrenys annexes. Aquesta casa pot ser considerada com una de les primeres que formaren l’actual nucli urbà de Calella al voltant del mercadal.

Can Salvador, seu de la biblioteca municipal

La casa té una edificació principal de planta; consta de planta baixa, primera i segona o sota teulada, amb coberta a tres aigües i la façana principal orientada a migjorn amb un portal centrat amb arc rebaixat i finestra gòtica al damunt transformada en balcó. Originàriament, la casa hauria tingut una estructura interna de basílica catalana per la simetria dels buits de façana, amb tres naus o crugies  -sent la central la de major amplada- amb planta baixa i pis; el portal centrat amb arc adovellat de punt rodó, i una finestra gòtica en el mateix eix. La coberta devia haver estat a dues aigües, fet que demostra la diferència material entre la paret dels baixos i primera planta amb la de segona planta sota teulada que es va aixecar anys més tard. La quarta crugia, amb entrada independent, sembla un engrandiment de la casa destinat a celler o altres usos secundaris; el punt d’inflexió que fa la façana posterior a pati així ens ho demostra. A la cantonada d’aquesta quarta crugia, però, trobem les mènsules de suport d’un matacà defensiu, situat a l’entrada del carrer que donava a mar; això ens fa pensar que la formació de la segona planta sota teulada i la coberta a tres aigües que comprenia les quatre crugies, es va fer en un curt espai de temps d’ençà la construcció primigènia de la casa, (abans de l’any 1582).

La família Salvador forma, a partir de finals del segle XVII i fins a mitjans del segle XIX, una important nissaga d’apotecaris i botànics que fan expedicions i herboritzacions per Catalunya, Espanya i molts llocs da l’Europa meridional. Les seves importants col·leccions d’herbaris van ser localitzades després de molts anys i, des de mitjans del segle XX, formen part destacada de l’Institut Botànic. Actualment, després d’una reforma completa, ha esdevingut la seu de la biblioteca pública “Can Salvador de la Plaça”.

PARADA 13: Carrer de les Escoles Pies

Aquesta parada la vàrem suprimir per tal d’economitzar temps, però la incloc pel seu interès. Museu Arxiu Municipal Josep M. Codina i Bagué (s.XVI-XVII), n 8 en el mapa. És un edifici municipal obert al públic, tot i que el dia de la visita només obria en horari de tarda. El Museu Arxiu de Calella és ubicat en un gran casal del segle XVI – XVII, -on hi ha el museu– i un altre edifici que dóna al carrer Bartrina, -on hi ha l’arxiu-. Ambdues ales s’integren a través d’un pati, on es celebren tota mena d’activitats culturals.

Casa pairal de planta rectangular que conserva el portal adovellat de punt rodó i les mènsules que sostenien el matacà de defensa. Estaria formada originàriament per un cos de planta baixa, primera planta, (segona sota teulada) amb coberta a dues aigües i estructura amb dues crugies, essent la d’entrada de major amplada, amb dues parts. Entre els anys 1639-1669 es van realitzar les obres d’annexió de tot el conjunt, aixecant la segona planta restant, refent la coberta unitària, i formalitzant les finestres amb llinda recta, brancals i ampits de pedra actuals. Interiorment, només es conserven les parets interiors de càrrega de l’edifici original; la resta ha estat totalment modificada.

El carrer de la Pansa (tal com s’anomenava antigament el carrer Escoles Pies) fou paral·lelament amb el carrer de Mar (Bartrina) un dels dos eixos de creixement de la vil·la cap a la platja. El nom del carrer de la Pansa recorda la indústria d’assecar raïm a que es dedicaven els que allí vivien. L’edifici era la casa de l’hereu March, antiga nissaga calellenca i també allotjà el Consell de la ciutat a principis del segle XVIII. Durant molts anys fou la presó i se la conegué per “can Liro” fins que, ben entrat el segle XX, passà a ser el Museu Arxiu de la ciutat.

Façana de l’Arxiu municipal amb la porta adovellada i, a la part superior, les mènsules que devien suportar el matacà (costadebarcelonamaresme.cat) Fotografia de la façana (viquipedia.org) Peces de la indústria tèxtil (arxiudecalella.org) La Farmacia Barri a l’Arxiu municipal (costadebarcelonamaresme.cat)

L’origen del museu data de 1959, tot i que no s’obrí al públic fins el 1979. Des d’aleshores, el fons del museu s’ha anat engruixint fins arribar a comptar amb més de 15.000 objectes i documents. Al seu interior, també s’hi troba la farmàcia Barri, d’estil modernista, que es va traslladar al museu en la seva totalitat i la pinacoteca Gallar, de gran valor artístic. L’arxiu històric municipal també emplaçat a l’edifici, compta amb un important fons documental nodrit de les aportacions municipals i de diverses entitats i famílies calellenques. Actualment porta el nom de Josep M. Codina i Bagué, fundador i primer director del museu-arxiu de Calella.

PARADA 14: Carrer de Francesc Bartrina 

En el carrer Bartrina trobem dos edificis amb forta càrrega històrica: La Capella de Sant Quirze  (s. XV), n 11 en el mapa, que només obre al públic per celebracions especials i concerts. Els perills de la mar van portar a l’edat mitjana a la devoció a Sant Elm, patró dels navegants i per això, en acabar el segle XIV, la vil·la tenia una capella dedicada a aquest sant, vora la platja, amb un magnífic retaule i un sacerdot beneficiat.  Aquest primitiu edifici va ser habilitat com a parròquia el 1528, any de l’emancipació eclesiàstica de Pineda, per tal d’administrar els sagraments mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau, servei que va tornar a fer entre 1747 i 1755 quan s’esfondrà el temple parroquial.

La confraria del Santíssim s’establí per primera vegada a Calella l’any 1543, dins el temple de Sant Elm. El nou temple parroquial no va ser consagrat fins el 30 de novembre de 1564. Fins el 1819, la Universitat de Calella (autoritats de la parròquia i municipi) es reunia dins del petit temple. La capella també fou utilitzada un quants anys com a escola.  El mes de març de 1820, els patrons de Calella Sant Quirze i Santa Julita, són acollits a la capella de Sant Elm degut a l’esfondrament de l’ermita situada a la riera de Capaspre. Els sants són col·locats a l’altar major i el retaule gòtic es trasllada a la capella lateral. Des d’aleshores la capella és anomenada de Sant Quirze (el 16 de juny de 1668, els calellencs havien rebut solemnement unes relíquies dels seus sants). L’any 1936 la capella és saquejada i incendiada. La reconstrucció aixecaria més la capella, refent el coronament de la façana principal, obrint les finestres de la façana lateral i fent de nou la coberta i interior del temple.

Capella de Sant Quirze i Santa Julita (calellafilmoffice.cat) Interior de la capella. L’ofici de la “festa petita” el mes de juny es fa sempre en aquesta petita església sota la presidència de la Secretària de l’Ajuntament (calellafilmoffice.cat)

Pel que fa a l’arquitectura, es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta rectangular amb una capella lateral al costat de la sagristia, formant una reculada de l’edificació. Són visibles quatre pilars que sostenen arcs amb punt d’ametlla dividint la nau en tres parts. Teulada a una vessant perpendicular a la façana principal al carrer de Mar (avui Bartrina) amb portal adovellat d’arc rodó, campanar d’espadanya i una fornícula central amb imatge dels sants. L’interior de l’església és il·luminat per tres finestres d’arc de mig punt, situades a la façana lateral. El seu altar major havia estat presidit per un magnífic retaule gòtic, acompanyat per sant Nin i sant Non, patrons dels pagesos, destruït el 1936. També sembla que, cap el 1450, un mariner calellenc va oferir a sant Elm un valuós exvot consistent en una “coca votiva” (nau en miniatura), actualment conservada al museu marítim de Rotterdam.

Al costat de l’esglèsia trobem Can Bartrina, n 12 en el mapa. L’edifici pren el nom de la família Bartrina, procedent de Barcelona, que enllaçà durant el segle XIX amb la família Roca, dipositària de tots els drets patrimonials de la casa Prim, de Calella, descendents de les cases Coma de Capaspre, Bataller i March de la Riera, una de les més antigues nissagues calellenques.

La casa pairal de la família però, era la del costat (Bartrina 22-24), on va néixer i morir l’il·lustre advocat i polític Francesc d’Assís Bartrina i Roca. La casa que estem descrivint fou comprada i restaurada per ser destinada a una filla de F. Bartrina quan aquesta es va casar, i actualment és propietat d’Anna Maria Morros, una néta. De la casa pairal dels segles XIV-XV, tan sols se’n conserven la façana i la torre de defensa. La resta de l’edifici és fruit d’una reconstrucció de caire historicista efectuada els anys 20 per l’ arquitecte Sellés, per encàrrec de la familia Bartrina-Morros.

Can Bartrina en segon terme, al costat de la capella de Sant Quirze i Santa Julita (viquipedia.org) Detall de la Torre de defensa de Can Bartrina (monumentalnet.org)

Edifici de planta rectangular amb primera planta sota teulada i coberta a una vessant. La façana, simètrica i equilibrada, es caracteritzà pel ràfec pronunciat de la coberta recolzat sobre mènsules, el portal adovellat de punt rodó, amb un escut al damunt, i un finestral tardogòtic, bellament esculpit igual que la finestra de la torre, situada al mateix nivell. Cal destacar la torre de defensa rectangular que s’aixeca dues plantes per sobre de la casa, amb cantoneres de pedra i coronada amb un matacà del qual només en resten les mènsules que el sostenien.

Cal senyalar que la casa pairal primigènia hauria tingut una estructura de basílica catalana amb tres crugies, la central de major amplada, tal i com reflexa la façana; una segona planta sota teulada i una coberta a dues aigües sense el ràfec tant sobresortint, fruit de la restauració dels anys 20. El conjunt, juntament amb la torre de defensa, quedaria completat el segle XVI. També cal senyalar que la finestra de la torre, que és similar a la de l’entrada, s’afegí en la reconstrucció dels anys 20 al igual que les mènsules que sostenen el ràfec de coberta. Interiorment, trobem una casa senyorial de principis de segle, de la qual podem destacar-ne la majestuositat de l’escala de fusta d’accés a la primera planta, els terres, els banys i el mobiliari originals de l’època.

PARADA 15: Plaça de l’Església

Caminem un escàs centenar de metres i arribem a l’Església Parroquial de Sta. Maria i S. Nicolau,  n 15 en el mapa. Fins el segle XVI, Calella va ser integrada dins la parròquia de Pineda de Mar i no va ser fins l’any 1525 que obtingué del papa Climent VII la butlla que li atorgava el dret a constituir-se en parròquia independent. El 1528  van ser adquirits els terrenys per a la construcció del nou temple, encomanat al mestre d’ obres barceloní Pere Suaris el 1539. Mentre els calellencs construïen el temple nou, anaven a rebre els sagraments dins la capella de sant Elm. 

Posteriorment l’obra fou confiada al constructor Antoni Mateu, que al mateix temps edificava l’església de sant Martí d’Arenys. La seva mort prematura va obligar a contractar el famós escultor i mestre d’obres Jean de Tours, que va morir a Calella el 1563 deixant l’obra inacabada. Finalment, s’encarregà l’enllestiment del temple als mestres Joan Soler, calellenc, i Perris Rohat, francès resident a Mataró. Sembla que les obres van acabar-se ben de pressa, ja que la nova església va ser consagrada el 1564. El 1747 s’esfondra el campanar provocant la destrucció del temple, que va ser reconstruït de bell nou el 1755 i ampliat a partir de 1785 amb un transsepte o creuer, i amb la capella dels Dolors, segons el projecte de Josep Morató de Vic.

L’església va ser parcialment destruïda de nou el 1936 i refeta entre 1940 i 1951, segons el projecte de Jeroni Martorell.

Fotografies de l’interior del temple anteriors a la Guerra Civil Les dues darreres fotos mostren l’estat del temple després de la destrossa pràcticament total que va patir-ne es pot observar a la darrera foto l’ensorrament total de la coberta

La planta de l’església té forma de creu llatina, d’una nau, amb creuer i absis poligonal, seguint el model barroc derivat de Sant Felip Neri de Barcelona. Nau amb cinc trams de volta, dos dels quals –els braços del creuer- desiguals; la intersecció d’ aquest és coberta amb una cúpula semicircular. Entre els contraforts de la nau central s’obren quatre capelles a cada costat, per sobre de les quals hi ha el trifori. Un entaulament corre sobre les pilastres al voltant del temple, recolzant l’inici de la volta. El temple és il·luminat per la rosassa gran de la façana principal i dues finestres a cada costat de la nau.

Diverses fotografies de l’església parroquial de Calella

La façana té un esquema de tres cossos amb tester semicircular i laterals decreixents, portada arquitravada amb frontó trencat, fornícula i rosassa central. La portada d’estil barroc, obra de Jean de Tours, anomenada dels Apòstols, consta d’un retaule de pedra del segle XVI, estil plateresc, ocupats els intercolumnis per nínxols amb les testes dels dotze apòstols. A la fornícula hi ha sant Nicolau de Bari, sota l’advocació del qual juntament amb la de santa Maria va ser consagrada la nova parròquia. L’església es completa amb un campanar de base quadrada, amb cos superior octogonal.

Agafem ara el carrer de l’Església, autèntic pulmó comercial de Calella, fins el carrer Sant Josep. Girarem per Sant Josep a l’esquerra i pujarem fins creuar  el carrer de Sant Jaume (la carretera N-II) fins el Parc Dalmau. Abans de creuar la carretera, a la dreta podrem veure el Mercat Municipal, també obra de Jeroni Martorell.

PARADA 16: Parc Dalmau

El Parc Dalmau conegut popularment ara com “Els pins”. Creat el 1928 i conegut anteriorment com “els pins de Can Pelayo”, una finca privada comprada per a ús públic per l’alcalde Dalmau de Calella. Aquesta és una de les obres que Jeroni Martorell projectà com arquitecte municipal. D’aquest espai, arquitectònicament destacaríem per una banda, les obres efectuades en obra vista, com són les bancades del Pati de l’Ós, la Font dels Lleons, o els murets i escales que conformen diferents espais enjardinats i per una altra, el sistema de recollida d’aigües amb canals, reixes i d’altres elements. La font dels Lleons, és un clar exemple d’aquesta arquitectura en obra vista, i detalls ceràmics, amb parts arrebossades, que trobem arreu del parc i que el caracteritzen.

De passeig pel Parc Palmau

Amb una extensió aproximada de 18,4 hectàrees és un magnífic espai natural amb jardins i boscos i lloc on se celebra cada any l’aplec de la sardana, l’aplec pairal de Catalunya i el més important de tots els que es fan actualment.

Si voleu escoltar una sardana en un aplec al Pati de l’Ós, aquí us envio aquest regal: El record de Calella, preciosa sardana, la composició de la qual també té una petita història que tindrem temps de comentar.

Noia amb flabiol i tamborí. Homenatge a l’Aplec pairal de Catalunya

Calella ha declarat bé cultural d’interès local el refugi antiaeri del Parc Dalmau. El refugi està situat en un racó d’una de les esplanades del parc on ara es gronxen els infants i amaga molta història.  El cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 del general Franco contra la legalitat representada pel govern de la República, va comportar l’esclat de la Guerra Civil i un dels factors més importants en el decurs del conflicte fou la guerra aèria. En indrets com aquest, la població civil va protegir-se dels bombardejos que es van patir durant el conflicte armat per part de l’exèrcit franquista amb l’ajut de l’aviació de Mussolini i  Hitler, els seus aliats.

Pel condicionament de l’espai, l’Ajuntament va demanar una subvenció de 12.000 euros a la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat per poder desenvolupar el projecte. Es tracta  d’un refugi de galeries i túnels que  estan excavats directament a la roca i s’endinsen a la muntanya. Aquest espai encara és recordat per molts calellencs que el van haver d’utilitzar quan les bombes queien sobre la ciutat. 

PARADA 17: La fàbrica Llobet 

Ens enfilem dins del Parc uns cent metres en direcció nord-est i veurem en perspectiva la fàbrica Llobet:

La Fàbrica Llobet i Guri és un edifici municipal obert al públic. Cap a la fi del segle XIX s’instal·laren a Calella les primeres fàbriques tèxtils mogudes per vapor: la més important va ser la que fundaren Josep Llobet i Guri i Josep Guri i Sabater i que va comercialitzar la prestigiosa marca “El Faro de Calella”. Aquest edifici, de grans dimensions, va arribar a tenir entre 1500 i 2000 treballadors, va ser construït a finals del anys vint i va entrar en funcionament el 1930. L’arquitecte, Eusebi Bona i Puig (Begur 1890 – Barcelona 1972), fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura (1922-1960). Del 1920 al 1925 col·laborà amb Francesc de P. Nebot en la transformació de la Torre Güell de Barcelona en l’actual Palau de Pedralbes. Típic representant del monumentalisme, evolucionà des de l’historicisme de la “Unión i el Fènix” (1930) a la major austeritat del “Banco Español de Crédito” (1942-1947), ambdós edificis a Barcelona. Fou l’arquitecte de la família Llobet Guri, pels quals projectà la nova fàbrica de la carretera, i les cases dels seus fills.

Pel que fa a l’edifici, aquest està estructurat en dues grans naus (amb soterrani, planta baixa, pis i sota coberta) separades per dos patis amb un cos central d’unió destinat a la càrrega i descàrrega. A un lateral, un cos paral·lel a la carretera té com annex la sala de calderes. La façana principal, d’inspiració clàssica, s’ordena simètricament transmetent una contundent impressió de solidesa. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Calella, i al seu interior s’hi allotgen diverses entitats i dependències municipals. Tot i així,  degut a les seves grans dimensions i per tal de poder aprofitar els espais adequadament,  l’Ajuntament està elaborant un pla d’usos per aquestes instal·lacions.

La Fabrica Llobet – Guri, vista des de la carretera NII (bencatfilmcomission.com) Detall de l’entrada (radiocalellatv.cat) El museu del Turisme annex a l’edific (consha.es) Visió de la fàbrica Llobet des del Parc Dalmau

Actualment s’utilitzen força espais dels tres edificis municipals, s’hi troben les seus de diverses entitats calellenques així com també els estudis de Ràdio Calella i Calella TV, l’Escola de Música Can Llobet i l’escola El Far; hi ha dues naus de grans dimensions, una amb columnes i una altra sense columnes, que serveixen per a esdeveniments diversos com ara balls de carnaval, festivals de dansa, concerts i recitals, teatre, desfilades de moda, exposicions, etc., magatzems municipals, tallers de la brigada d’obres de l’ajuntament, també hi ha magatzems de les entitats de la ciutat que ho necessiten. A la cantonada amb el carrer Sant Pere s’hi ubica el Museu del Turisme. Les instal·lacions esportives de la Fàbrica Llobet inclouen unes instal·lacions de tennis taula i un “boulder” (rocòdrom). A la planta baixa de l’edifici que dóna al carrer de les Ànimes, durant tres cursos hi ha estat l’Escola Universitària del Maresme i s’hi impartien els estudis de Diplomatura en Turisme. Avui aquests espais es dediquen a seminaris i altres activitats de la mateixa escola.

Ara desfem el camí fins al carrer Sant Josep, travessem novament la carretera i continuem  fins el carrer Església i acabem el nostre itinerari a la Sala Mozart

La Sala Mozart és un cafè, cinema, teatre i centre musical de la localitat de Calella, fundat el primer de juliol de 1896 per la família Salom. En l’actualitat, el cinema és titularitat de l’Ajuntament.  En paraules d’Arcadi Lluís Salom, nét del fundador del cafè, l’establiment no està ubicat en una àrea comercial, com gairebé tots els cines d’ara, no has d’agafar el cotxe per arribar-hi, sinó que es manté, com sempre, al carrer més cèntric de la població, oferint una programació regular cada dia. L’Arcadi diu que la documentació de què disposa li permet afirmar que el Mozart és el cine més antic d’Espanya. 

Fent el vermut a la Sala Mozart

Des dels seus orígens fins ara, la Sala Mozart no ha perdut la seva essència. El dia que es va inaugurar es va fer una sarsuela i de cinema se’n fa, que consti per escrit, des de 1904. Els darrers espectacles fets a Can Salom també són una sarsuela, com la “Leyenda del beso” que es va fer abans de Nadal i projeccions de cinema. Per tant, amb totes les distàncies que hi ha, la programació segueix sent la mateixa que fa més d’un segle enrere. L’Arcadi us explicarà amb detall la història de Can Salom.

En acabat vàrem anar a dinar al passeig de Mar. En arribar al restaurant ens vàrem trobar amb la sorpresa d’un detall personalitzat que una molt amiga de la Teresa i jo ens havia deixat a cada cadira. La jornada va continuar amb un llarg àpat i una encara més llarga sobretaula.

Aqui estem tots amb el mar al fons

Categories
Viatges i itineraris

Bolonya, la rossa, la dotta, la grassa

Bolonya té moltes coses, moltes, però aquests tres atributs són certs i definitivament la identifiquen, avui i encara.

La rossa no és només pel color dels seus edificis, fets en la terracota que s’extreu de les seves canteres, un material humil que els renaixentistes van saber treballar amb l’elegància que els hi era pròpia; no obstant això, molts edificis històrics, les façanes dels quals estan pintades i no mostren terracota exposada, estan acolorides amb tons càlids de groc, vermell i taronja que augmenten la uniformitat cromàtica de la ciutat. Tanta era la terracota que hi havia que els escultors la van fer servir per esculpir els anomenats compianto o laments, un material, una terra que permetia l’exercici realista i exagerat fins i tot anterior al barroc.

Les típiques cortines de la ciutat de Bologna, que tradicionalment s’usaven com a fosques a l’estiu, són d’un color vermell viu i encara són presents a molts edificis històrics en diverses àrees del centre. Avui dia qui té una d’aquestes carpes no les pot retirar per llei perquè formen part de la història de la ciutat i de la seva imatge. Les seves arcades o pòrtics recorren 50 kilòmetres de la ciutat, els més llargs del món, des de la Baixa Edat Mitjana, quan l’increment d’estudiants va fer construir-los. Els més llargs de la ciutat i del món són els de San Luca, amb 3.500 metres de longitud i 666 arcades. Maravelles com aquestes, la Maestà de Cimabue, o l’Èxtasi de Santa Cecilia de Raffaello han dotat aquesta ciutat de nombrosos reconeixements de l’UNESCO.

També pel seu passat polític, clarament comunista durant anys, tot i que les coses han canviat i molt, i per fets lamentables com els protagonitzats per uns feixistes, que el 2 d’agost de 1980 varen perpetrar un atemptat a l’estació de tren, amb nombroses víctimes, tot i que al principi es va investigar a les Brigades Roges.

També és rossa pel Ferrari, una icona. També la Ducati va néixer just al costat de Bolonya, i moltes de les motos com la icònica Panigale són normalment vermelles. Però com que aquestes marques són molt més recents que les tradicions de la ciutat i de la regió, podem imaginar que Ferrari i Ducati hauran triat el vermell precisament perquè van néixer en una regió vermella. Se sap que Maserati va escollir el seu escut pel trident de l’escultura de Neptú que hi ha a la plaça del mateix nom.

Una ciutat de comerciants des de l’Edat Mitjana, que va saber integrar el jueus que el Reis Catòlics van expulsar de la Península, contribuint així a la prosperitat d’indústries locals, tals com la del teixit. Encara avui a la plaça major hi ha les mesures a les parets per als comerciants de roba, abans de l’arribada del sistema mètric decimal.

La dotta, en una ciutat de 400.000 habitants aproximadament, hi ha 80.000 estudiants, homes i dones que la viuen, i a tota hora. La seva universitat és la més antiga d’Europa i la més antiga del món en funcionament des dels inicis. Va néixer el 1088 per la necessitat d’unificar i reglar estudis, sobretot els de Dret, i allà es va parlar per primera vegada d’Universitas. Al palau de l’Archiginnasio, que n’era la seu, Dant i Petrarca van canviar els curs de la literatura europea.

Actualment la majoria de facultats són noves i estan en una nova “ciutat”, però els edificis històrics són d’un interès de primera magnitud perquè allà pots veure encara avui el poder intel·lectual de les seves estances: la biblioteca, les estances dels estudiants, el Teatro Anatomico, segurament visitat per un dels seus membres més cèlebres, Nicolas Copèrnic, que hi va estudiar des de 1496 fins els 1500 i on esdevindria tot un símbol d’heterodòxia i independència. Copèrnic va decidir anar a Bolonya a obtenir un títol a Legislació Canònica. Van ser anys d’estudi, en què va haver de buscar-se literalment la vida per sobreviure a causa de la manca de recursos. Va prendre classes de Grec, Matemàtiques i Astronomia, a més del seu curs oficial de Dret Canònic, i va començar a abordar la investigació que el portaria a enunciar la seva teoria heliocèntrica. L‘Aula Stabat Mater, on Rossini hi va estrenar el seu el 1842 per primer cop a Itàlia. Tots aquests edificis son considerats de visita obligada per prendre-li el pols a la història de la ciutat, que ha fet de la Universitat una icona i una manera de viure-la. Encara avui la Universitat té una de les editorials amb més renom de les universitats europees. Les llibreries també són abundants, fins i tot amb segells editorials de primera línia.

La grassa es percep immediatament passejant pels seus carrers, centrics o no, els dels Il Mercato di Mezzo que és, des de l’Edat Mitjana, un lloc de sabors i trobades, comerç, memòria i tradició gastronòmica de la ciutat. Després de la unificació d’Itàlia, es va transformar en el primer mercat cobert de la ciutat i, després de la re urbanització del 2014, ara és un espai on es poden comprar o consumir productes i excel·lents plats in situ. El Mercato di Mezzo està obert els set dies de la setmana, de 8.30 a 24.00 hores, i sovint ofereix cites de degustació i trobades relacionades amb la cultura del menjar. Als voltants botigues de queviures molt especialitzades i restaurants de cuina italiana et poden arribar a crear una fascinació que costa d’oblidar. Fins i tot una llibreria d’unes mides generores, té al seu interior un restaurant que encara ho és més. No cal parlar ara de la mortadel·la, el parmesà, les moltes classes de pasta, o la colomba de Pasqua, només fent una mica d’atenció al concepte d’aperitiu entenem el plaer de viure i menjar que té aquesta regió. Hi ha un sentit de l’abundància, del plaer, de deixar passar el temps. Tot i que quan s’aglomeren fan soroll, ho fan a poc a poc. I estan encantats del seu renom.

Desprès té un parell de veïnes no menys sumptuoses, com Ravenna i Ferrara. La de la Gala Placidia, de Justinià, del Dant i la del barri jueu més bonic que he vist mai, o El jardí dels Finzi Contini de Bassani o de De Sicca, com preferiu.

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Establiments singulars Llibres Restaurants i gastronomia Viatges i itineraris

‘La dona de la seva vida’ de Xavier Bosch

Una ressenya il·lustrada

La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!

Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.

Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.


Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.

Restaurants i hotels
Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.

Edificis i indrets urbans

Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.

També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.

Paisatges

Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.


Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.

Personatges
Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.


Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.

Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank

Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano, El Hound Dog, La Traviata, Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.

Els títols dels capítols
Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:

  • Hi ha silencis que criden
  • La catedral color d’aram
  • Unes hores que van durar anys
  • La mel portà les mosques
  • D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
  • Les abraçades d’home fan soroll
  • Qui no ho sap tot, no sap res
  • He vist científics que creuen en Déu

Espigolant sentències bosc(h)anes:

  • Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
  • Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
  • La gent de postguerra no s’arronsa.
  • La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
  • Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
  • Som les pors que hem vençut.

En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.

Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?
Categories
Viatges i itineraris

Horta: romans, bugaderes, estiueig i modernisme

Aquesta colla nostra s’ha inventat una activitat, que, com tot, la pandèmia ha maltractat, que consisteix que cada un dels membres es prepari una visita guiada pel seu barri o lloc de naixement, si no és Barcelona, i es fa durant un dia o un matí, depenent de les distàncies, això sí, sempre acompanyat d’un bon dinar. Aquesta vegada li ha tocat al barri d’Horta, el penúltim que es va annexionar a Barcelona el 1904, una mica abans que Sarrià.

Hem fet un itinerari de 3,30 hores caminant que aquí conscienment resumeixo, i que els enllaços que incorporo us en donaran molt més detall. Els enllaços procedeixen d’una pàgina web Memòria del Barris: història gràfica dels barris d’Horta i Guinardó. Es molt més que gràfica, és un model de com es pot fer la història local, que Horta fa tant temps que desenvolupa. Ha estat la meva font de capçalera, i em sembla que no cal repetir, el que allà s’explica amb tant d’esforç de tots els que hi col·laboren. Les fonts sempre són els documents primaris.

  • Des de la Plaça Eivissa hem anat cap al carrer Aiguafreda per veure els espais de les antigues bugaderes d’Horta. Pel camí hem vist on hi havia la Fonda Gaig, on encara es malconserva la masia de Can Querol, Can Bacardí, on ara hi ha un col·legi de monges, i de tornada Ca l’Eudald.
  • Des del passeig Maragall hem girat cap a Tajo i ens hem parat a la plaça de les Santes Creus, antic centre del poble on hi havia l’Ajuntament que ara és els Serveis Socials del barri. Hem vist l’antiga can Gras convertida en un parell d’espais d’oci i hem pogut contemplar l’edifici que havia estat El Auxilio Social regentat per la Falange en plena postguerra.
  • Quimet enllà, al carrer Rajoler, hem vist unes petites cases heroiques al bell mig d’edificis que les volen menysprear; i les cases modernistes (2) del carrer Sanpere i Miquel una filera de cases que encara estan orgulloses d’estar allà. I desprès d’arribar a una una altra torre d’aigua, la de Can Travi, hem girat per Alt de Mariner per veure el Foment Hortenc, just han acabat les obres de remodelació amb un ajut que se’ls ha concedit, i ens va ser permés entrar a dins per comprobar-ne les millores. Per molts anys!
  • Un cop de nou al carrer Horta, l’hem travessat, no sense abans admirar els aparadors de Can Grau, situada on hi havia l’antiga pastisseria Mayol i ser motiu d’alguna temptació, cosa que hem evitat. Els havia promés un vermut. Des d’aquell punt hem pogut admirar Can Mariner, una gran masia convertida avui en la Biblioteca del barri. Just al costat ens esperava la que anomenen la casa del metge, avui una residència d’avis, i una mica més amunt al Carrer Chapí hem vist la casa de la llevadora.(3) També una casa que havia tingut un buganvilla monumental i va estar en perill per l’especulació. S’ha arribat a una solució intermitja, però sense buganvilla.(3)Aquí em voldria aturar per fer notar la gran presència d’arbrat i parcs que te el barri, per això el vaig escollir des de l’any 1974, però no sempre la seva cura és la que convindria. Porto anys batallant amb el districte, perquè no hi hagi ni un escolcell sense arbre, ja n’hem perdut uns quants, i just l’any passat em van començar a fer cas, però no encara del tot, hauré d’insistir a la regidora.
  • Feliu i Codina ens tenia reservades diverses sorpreses: els Lluïsos d’Horta, entitat també responsable de moltes activitats culturals del barri, i el centre Civic Matas i Ramis. Hem vist algunes antigues cases molt ben conservades i hem arribat davant de la Unió Esportiva Horta per observar un conjunt de cases modernistes arranglarades, un fet força comú al barri, alguna de les quals s’ha renovat sense massa criteri. També al carrer Mestre Dalmau hem admirat cases grans i més petites a banda i banda. Com el Modernisme (3) també s’expressava amb diferents estètiques o segons les diferents butxaques.
  • Hem tornat sobre els nostres passos per enfilar el carrer de la Rectoria, fent cantonada amb Salses, on un altre reguitzell de cases a dreta i esquerra ens demostren diferents possibilitats econòmiques dins d’un mateix estil.
  • I arribem a Sant Joan d’Horta, el modern, per a l’antic encara ens falta una mica, i donem una ullada a la baixada del carrer Chapí, també amb fileres de cases senzilles, però ben conservades per la gent que se les estima.
  • Carrer Campoamor amunt podem contemplar les grans cases d’estiueig que s’han conservat i no les que ja fa anys van decidir vendre per fer pisos amb més o menys encert. Ho dic perquè recentment he vist al menys dues cases que s’han reformat amb molt respecte. Davant de les antigues Dominiques hem vist aquell modernisme monumental i auster d’escoles, fàbriques, colònies, etc; allà he recordat com les families van gestionar els embats de l’1 d’octubre. Hem girat pel carrer Sant Gaudenci, no sense abans veure la torre d’aigua de Can Cortada, per arribar a Salses i comprovar una de les fileres més ben conservades de cases, en una de les quals va viure la família Valls. I retornant hem acabat de pujar el carrer Campoamor, l’antiga rambla Cortada.
  • Les cames ens recordaven l’estona que feia que caminavem i ens hem aturat a l’antic Tennis Horta, avui un centre de paddle, que com qui no vol la cosa resguarda a les seves parets posteriors les restes de l’antic Sant Joan d’Horta, (4) encara que no hi ha ni una placa que així ho recordi. Allà ens hem aturat a fer un bon vermut, sota uns til·lers.
  • Al cap d’una estona hem tornat a engegar, no sense abans contemplar la gran masia de Can Cortada vaig tenir un record per l’antic Bar Soto, que ara tornarà a obrir, i encara més record per uns Romans que l’any 1987 van treure el cap a resultes de les obres de l’Avinguda de l’Estatut, com ho havien fet en unes altres anteriors dels edificis del costat. Ambdues van ser estudiades i tapades per donar pas a una via ràpida, i a un futur dipòsit pluvial, les obres del qual semblava que no s’acabarien mai.
  • Però els resultats han estat satisfactoris. El parc de les Rieres d’Horta està per sobre d’aquest dipòsit monumental, va resseguint la via de l’Estatut, que surt del Túnel de la Rovira cap a Ronda de Dalt. Un parc amable, que s’ha fet finalment amb vegetació mediterrània, amb diferents espais i mobiliaris urbans per a tothom, un indret que permet fer-hi actes socials.
  • Els he fet notar la casa i espai de mostra i venda del ceramista Aguadé, deixeble de Llorenç Artigas, que té el taller prop dels Mistos i el Pavelló de la República. Avall va hem vist can Travi Vell, que ara és un espai de la Guardia Urbana, i que al seu moment de presses i Olimpíades va perillar i molt. Hem travessat l’avinguda i hem entrat als Jardins de Rosa Luxemburg tot veient com jugaven els nens de l’Escola Pau Casals i ja hem arribat al restaurant de Can Travi Nou on ens esperava un bon i llarg dinar entre amics.

Ara ens quedarà una altra jornada més curta per visitar el Pavelló de la República, no només l’edifici sinó el seu fons. I potser anar a recordar l’Avi, el primer elefant de Barcelona, que va donar orígen al Zoo de la ciutat, i que durant uns anys va estar a la finca dels Martí Codolar, i fer una ullada al taller Aguadé, per veure cóm fan la ceràmica que tants restaurants ens posen davant per embellir el menjar, i… anar fent… Fins la propera.

____________________

(1) Aquí es parla de les mines i d’alguna de les torres d’aigua que anomeno.

(2) Relació de cases d’estiueig que anem nombrant al llarg de l’escrit

(3) La casa del metge i de la llevadora es veuen a la descripció del Carrer Chapí

(4) S’explica a la part de Sant Joan d’Horta nou

Finalment, si ho voleu, podeu veure les llibreries del districte d’Horta-Guinardó

Categories
Viatges i itineraris

Gran Valira – Art Romànic V

Sant Vicenç d’Enclar

cinquena part

1   Sant Miquel d’Engolasters.          Veure part II  

2   Sant Pere Màrtir – estil neo-romànic 1956  (Escaldes-Engordany) – Patró

3   Capella de Sant Andreu (hospital de V. Meritxell-Andorra V.)

4   Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella – Patró Veure part I

5    Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)

6    Església de Santa Coloma S.IX-X     Veure part II

7    Santuari de Canólich  Veure part I

8    Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)

9   Sant Esteve de Bixessarri                

10    Santa Filomena d’Aixovall (particular)

11    Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró

12     Mare de Deu de les Neus de Llumeneres (Nagol- particular)

13    Sant Martí de Nagol         

14    Sant Serní de Nagol.  Veure part II

15    Sant Pere d’Aixirivall                               

16    Sant Romà d’Auvinyà

17    Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)

18    Sant Cristòfol de la Rabassa 

19    Sant Esteve de Juberri  (particular)

20    Sant Miquel de Fontaneda

21    Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa ( particular) – carretera Fontaneda

22    Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – particular).

Sant Miquel

                            D’Engolasters a Santa Coloma

Sant Miquel d’Engolasters :

Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)

2 Sant Pere Màrtir – (Escaldes-Engordany) – Patró