Categories
Internet i blogs amics Viatges i itineraris

Endrets: geografia literària dels Països Catalans

Portal de continguts de geografia i literatura que, a través de les comarques i els pobles i ciutats que conformen la geografia catalana, vol recuperar i fixar la memòria d’espais, indrets, cases, monuments, edificis patrimonials o llocs mítics que han estat el centre d’interès dels escriptors catalans des dels trobadors i Ramon Llull fins als nostres dies.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és c3adndice-3.jpg

Es una base de dades de la Universitat de Vic de lliure accès. En aquest blog ja varem presentar Espais Escrits que es complementa perfectament amb aquest que presentem avui. Blogs amb unes tasques els resultats de les quals expliquen amb quin rigor s’ha treballat la documentació. Un parell d’eines per passar-hi l’estona descobrint llocs, textos i autors, i per fer turisme de proximitat.

Categories
Internet i blogs amics Viatges i itineraris

Projecte Afrovaca

Autora: Montse Fernández Borràs

Fotografia: Quim Arnal
Fotografia: Quim Arnal

Presentació:

El Projecte Afrovaca ha estat des del seu inici un grup de treball. Avui dia, ja és una entitat social d’ajut al desenvolupament a Burkina Faso. Han estat més de quinze anys d’experiència molt gratificants, aprenentatge, anhels i feina,  colze a colze amb els coordinadors locals i els pagesos, amb el desig de compartir i millorar les condicions de vida i els sistemes de producció de base a les comunitats camperoles de Burkina Faso. Desenvolupament endogen per a respondre als reptes locals.

El projecte representa, a casa nostra, l’oportunitat de sensibilitzar i donar a conèixer la realitat a les nostres comunitats de treball. No té personal remunerat ni a Burkina Faso, ni tampoc a Espanya. La pràctica totalitat dels recursos econòmics es destina a la cooperació rural en aquell país africà.

Què fem:

El projecte Afrovaca promou la financiació de bous de tir o vaques de cria a famílies camperoles sense prou recursos, a Burkina Faso, a l’Àfrica Occidental.

Mapa de Burkina Faso. Fotografia Viatges Banoa

El projecte està establert a les poblacions rurals a Barkunduba-Gandaogó, Kokologho, Donsin, Bingo, Bazoulé, Tanguin de Bingo i Dougoumató. Excepte l’última població, que es troba a la província d’Houet, la resta es troba a l’altiplà mossi, ben bé a la zona central del país, a una distància entre 35-60 Kms. de la capital, Ouagadougou. Són poblacions netament rurals, formades principalment per pagesos de l’ètnia mossi i per pastors i ramaders seminòmades del poble peul.

El fet de llaurar amb bous permet una millor optimització dels recursos i facilita la autosuficiència alimentària, tan en entredit sobretot en anys de sequera, cada cop mes recurrent. En paraules del propis beneficiaris, la incorporació dels bous i els seus beneficis en les tasques agrícoles els hi permet sortir del cercle de la pobresa.

En paraules de Fidel Tapsoba (camperol a Donsin) “Qui té un bou no pot dir que és pobre, no ho és….no, no és pobre”

Fotografies: Quim Arnal

La possibilitat d’augmentar els rendiments de la terra té una incidència directa en l’alimentació, nutrició i supervivència familiar, així com en la capitalització econòmica dels productors, tan necessària per impulsar millors condicions de vida en tots els seus àmbits. Alguns productors, ens assenyalen (a les enquestes de autoavaluació realitzades) un augment mitjà de la productivitat de fins a un 65 %, desprès de la introducció del conreu de tir.

Fotografies: Quim Arnal

La proposta principal del projecte és apostar per la via de proporcionar un bou o una vaca, recolzar els productors i les seves organitzacions, per acabar millorant les collites, l’alimentació i el finançament dels pagesos. Aquesta aposta arrenca el 2002 de la mà d’en Yeddam Bassième, que es va convertir en el principal valedor d’aquesta via com a primer beneficiari del projecte.

Poc desprès, en un temps curt, es van crear quatre grups Afrovaca, molt actius i compromesos, que entenen el projecte com una cosa molt pròpia i beneficiosa per al camperol i per al camp africà.

Al 2003, neix pròpiament el projecte Afrovaca o Boeufs pour l’Àfrique. 

Al llarg dels anys, els projecte s’ha sustentat amb l’entrega i el bon fer dels coordinadors locals, així com dels mateixos beneficiaris. La seva feina, voluntària i no remunerada, consisteix en una feina presencial i de suport a les comunitats que integren el grup. D’altra banda, aquesta tasca es planteja des de la participació, la gestió dels grups de beneficiaris i la presa de decisions de manera comunitària:  Qui rep un bou?, per què?, en quin ordre?… Són algunes de las qüestions a resoldre per als grups Afrovaca locals.

Grups locals Afrovaca:

BINGO –MPSF (província de Boulkiemdé)

BINGO-GAREE (província de Boulkiemde)

KOKOLOGHO (província de Boulkiemdé)

BAZOULÉ (província de Kadiogo)

TANGUIN DE BINGO (província de Boulkiemdé)

DONSIN (província de Boulgou)

GANDAOGO-WARKUNDUBÀ (província de Ganzourgou)

El primer bou del projecte va ser en benefici de Bassieme Yeddam, al qual considerem el “grand frère” de la resta de membres Afrovaca

Associació Afrovaca a Barcelona

És una petita organització, degudament constituïda des de l’any 2018, després d’un llarg període com a grup de treball. Elabora, coordina i duu a terme el projecte. La seva tasca és la d’explicar i sensibilitzar sobre la situació del camp africà, organitzar trobades i activitats, finançar les campanyes anuals, etc… 

L’activitat es centra en bona part a Catalunya. També coordina a nivell general el projecte (Burkina-Espanya), alhora que recolza iniciatives d’ajuda i desenvolupament a les zones rurals on treballem habitualment.

Col·laboradors:

Col·laboradors, amics, finançadors, que fan possible la realitat d’aquest projecte. Hi ha persones a  títol personal, famílies compromeses, altres associacions que ens donen suport, empreses, etc.

Com treballem:

El projecte Afrovaca és una cooperació duta a terme per les agrupacions locals amb el suport del grup de l’Associació Afrovaca Barcelona. És un projecte, per tant,  molt local, que és viscut com quelcom molt propi pels seus protagonistes, els pagesos. La part principal és la de finançar animals de tir o de cria, microcrèdits com accions de suport al món rural.

Al mateix temps intentem crear un marc de difusió i sensibilització sobre la difícil realitat econòmica d’aquestes zones rurals i ens brindem la possibilitat d’ajudar a transformar aquesta realitat de manera endògena, sostenible.

En paral·lel als bous, en algunes comunitats de pastors i ramaders, el projecte finança vaques de cria. Això passa a Barkundubá i Gandaogó, a on la seva població majoritària es d’origen “peul”, poble ramader. En aquest cas, els beneficiaris són persones, famílies, que van perdre tot el seu patrimoni durant les grans sequeres de finals del segle XX. Molts van perdre fins a l’última res i, des d’aleshores, es van veure obligats a sedenteritzar-se i practicar l’agricultura. En aquests casos, el pla de desenvolupament econòmic familiar gira al voltant de la llet i la cria.

Els grups locals fan una tasca permanent de suport, supervisió i transferència de coneixements. Fan la feina del dia a dia amb les comunitats camperoles de les que formen part. No hi ha retribucions ni càrrecs tècnics. Les decisions i el treball es prenen en grup, de manera comunitària. Els beneficiaris es comprometen a formar part d’aquests grups i sobretot al bon ús i finalitat dels bous obtinguts. Per això signen un contracte d´us de cinc anys de vigència.

Els candidats a obtenir un bou o una vaca en benefici han de ser degudament reconeguts per la comunitat: persones íntegres, sense altra possibilitat d’aconseguir un animal fora del projecte.

La família Afrovaca no té una forma d’organització única, cada grup gestiona les seves particularitats i adopta múltiples formes associatives i d’autogestió.

A Espanya (Associació Afrovaca Barcelona)

Realitzem tan accions de coordinació com de creació de petits projectes en paral·lel, que reforcin l’entramat aconseguit a les comunitats rurals de treball (bancs de cereals, gestió de crisi alimentària, empoderament local, etc…). Fem xerrades, conferències de divulgació, tan de la realitat camperola com del projecte en sí. Duem a terme algunes activitats ja clàssiques dins de la nostra programació, com son el Cine-Vaca o el Teatre-Vaca. Cerquem el finançament necessari a partir de donacions, bons d’ajut, o venda de productes. El nostres pressupostos comporten un principi de sostenibilitat i eficàcia: més pot ser menys o a l’inrevés. Els recursos econòmics obtinguts són utilitzats pràcticament al 100 % a la cooperació rural. No generen despeses d’infraestructura, ni de persones, ni a Burkina, ni a Espanya.

Bancs Solidaris

En els últims anys s’han creat alguns Bancs Solidaris a partir dels grups de dones dels nostres grups Afrovaca. En tenim dos a Bingo i un altre a Donsin. La seva gestió recau exclusivament en dones, amb una tresorera al capdavant. Els microcrèdits que es concedeixen son atorgats al col·lectiu femení. Encara que administren petites quantitats, els resultats són molt satisfactoris, gràcies a la contínua rotació dels diners rebuts, que es retornen  al final de cada campanya anual. Aquests bancs fomenten l’ampliació constant d’ajudes a noves beneficiaries i la seva influència a zones més amplies de l’àmbit social.

Microcrèdits

Els microcrèdits i els bancs solidaris tenen un efecte directe sobre les condicions de vida de les famílies, al seu dia a dia, i afavoreixen la participació i l’apoderament dels grups de dones Afrovaca en la gestió del desenvolupament endogen de les seves comunitats.

Les persones que es beneficien dels microcrèdits, ara mateix, superen la xifra de 200 dones, any darrera any. El compromís des del nostre país és el d’anar refinançant els bancs solidaris. Moltes d’aquestes dones, són també beneficiaries directes dels bous, o vaques adjudicats.

Filosofia

El projecte Afrovaca comparteix la filosofia del afropositivisme. Tot i els molts mals que pateix el continents africà, la seva gent, sobretot a l’àmbit rural, aconseguirà l’autosuficiència alimentària a base del seu desenvolupament endogen.

Lluita per la dignitat i la justícia social igualitària. Alerta i actua sobre els desastres del canvi climàtic, les sequeres i la desertificació, la insuficiència alimentària, i l’especulació sobre terra, aigua i collites.

Els camperols són protagonistes, actors clau del seu propi desenvolupament econòmic. El projecte Afrovaca creu en la sostenibilitat, en la implantació ponderada de tècniques adaptades en harmonia amb la realitat local i les seves circumstàncies, en el petit productor empoderat, en el seu finançament i en la millora de les seves condicions de vida.

Cronologia

2001- Es financia  la primera vaca a Wasá. Bassiem Yeddam, promotor intel·lectual de la idea que donarà peu posteriorment al projecte Afrovaca.

2002 – S’incorporen com a beneficiaris: Saidou Kabré, Yéro Zongo i Issaka Zongo. Tots quatre es converteixen en coordinadors locals del projecte.

Yèro Zongo, un dels 4 coordinadors del Projecte Afrovaca. Fotografia: Quim Arnal.

2004 – Es crea grup a Donsin i a Barkundubà, amb Paul Tapsoba i Adam Diallo al capdavant respectivament.

2008 – Es construeix el Centre de Développement Paysan, a Bingo, de la mà d’ Arquitectes sense Fronteres-Espanya.

2009 – Es comença a donar forma a tres Bancs Solidaris

2012 – Banoa Viatges es compromet amb un turisme solidari i posa en marxa “Proyecto Afrovaca, una mirada distinta sobre el Sahel”. Viatge que permet participar “in situ” del projecte i conèixer la realitat d’aquestes zones rurals de Burkina Faso.

Ruta de viatges Banoa.

2013 – Es realitza i s’estrena el documental “Si yo tuviera una vaca…” (clicant a l’enllaç podreu veure el documental) (Norma Nebot) de Boogabpp Films. Grup nou a Bazoule, amb Simón i Françoise Campaoré com a coordinadors.

2014 – Mor el coordinador de Kokologho, SaÏdou Kabré. La coordinació recau a títol familiar.

2016 –  Mor el coordinador de Bingo, Isaaka Zongo. La coordinació queda pendent d’adjudicar.

2018 –  L’1 de gener d’aquest any, el projecte ha beneficiat amb un toro, bou o vaca a 247 famílies.

Desafiaments del futur

Construcció d’un banc de cereals a Bingo a fí de poder pal·liar els efectes de les crisis alimentàries, que cada cop són més recurrents degut al canvi climàtic. Jornades d’empoderament local de la gran família Afrovaca. Seguir fent comunitat, per afrontar el futur, el seus reptes i l’evolució del projecte.

Proverbis:

“Si alguien te frota la espalda, entonces frótate tú la cara”. Proverbi burkinès.

“La mano del que da siempre està encima del que recibe”. Proverbi burkinés.

“El contenido de un cacahuete es suficiente para que dos amigos lo puedan compartir” Proverbi burkinés.

“Es aquel que está caído quien sabe enseñar cómo ponerse en pie”. Proverbi burkinés.

“La amistad es una traza en la arena; si paras de hacerla, desaparece”. Proverbi burkinés.

“Si la perdiz se lanza a volar, su hijo no se quedarà en tierra”. Proverbi burkinés.

“El calzón de hoy vale más que el pantalón de mañana”. Proverbi burkinés.

“Vale más sufrir moliendo que no tener nada que moler”. Proverbi burkinés.

“Una sola mano no recoge harina”. Proverbi burkinés.

“Sentarse sin hacer nada no elimina la espina del pie”. Proverbi burkinés.

“Lo que es difícil es Bueno, lo fàcil no da provecho”. Proverbi Mossi.

“Hay que cavar los pozos hoy para apagar la sed de mañana”. Proverbi Peul.

“El préstamo es el primer nacido de la pobreza”. Proverbi Peul.

La cultura del Mill

Burkina Faso és un país sahelià, predominantment rural, on bona part de la població es dedica al sector primari. És un país de pagesos i ramaders, a la zona de la cultura del mill, cereal que esdevé producte essencial de subsistència.

Tradicionalment, el cultiu s’ha practicat a mà, amb aixada, i amb la participació de tots el membres disponibles de la unitat familiar, gran família i veïnatge.

A diferència d’altres països de la regió, la introducció de la força animal al conreu està a uns nivells molt inferiors. Avui dia, amb els canvis sociològics i la minva dels rendiments agrícoles per la falta de pluges i nutrients a la terra, es fa insostenible el conreu sense suport animal.

La cultura del mill, amb les seves peculiaritats regionals, esdevé cada cop mes difícil d’harmonitzar amb les necessitats bàsiques dels camperols. És un cultiu primordial, intrínsecament lligat a les societats locals, però la seva viabilitat requereix de la introducció de millores tècniques i tecnològiques, finançament, organització i gestió de l’agricultura, formació i accions de pes, per pal·liar els actuals impactes climàtics.

En el poc que portem de segle, s’han patit desacostumades sequeres de força magnitud: el 2005, el 2012, el 2017, amb la fam que comporten.

Danza Wamba

Fotografies: Quim Arnal i Associació Afrovaca

Es la dansa tradicional dels Mossi, poble que ocupa la major part de Burkina Faso. Temps enrere, es reservava per a les cerimònies d’entronització o per als funerals. Avui dia, acompanya als casaments i d’altres festes populars, amb l’objectiu de divertir i  honorar els convidats.

Associació Afrovaca a Barcelona

c/Llull, 187 – 2.2.

08005 Barcelona

Contactes:

Carlos Aranda

carlosarand@gmail.com

Tel.609 62 25 19

Quim Arnal

Kim.arnal@gmail.com

Tel. 670 58 83 27

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Per què Jefferson va construir Monticello?

Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?

La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.

Un diàleg impossible entre Palladio i Jefferson és un enginy que es presentà el 2015 a l’exposició Jefferson and Palladio Constructing a New World al Palladio Museum.

Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800

Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.

Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792.  Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.

La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.

Villa Capra, La Rotonda. Vicenza

Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.

Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.

Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.

Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.

Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).

El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les,  que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».

Fem un passeig per algunes d’elles? Som-hi!

Villa Capra (La Rotonda)

Villa Barbaro (o Masser)

Villa Foscari (La Malcontenta)

Villa Balmarana ai Nani

Villa Pisani

La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.

Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.

Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.

Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.

Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.

Vicenza. Patrimoni de la Humanitat

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Paris 1900 (i II)

Viena. Sezession

L’Art Nouveau a Europa

Es converteix en un terme internacional pel mateix tipus d’art. A Paris obre una botiga-galeria Samuel Bing que importarà art japonès, objectes… un art encara molt desconegut que serà una influència definitiva. Anglaterra ja tenia el Arts & Crafts com a precursor, un moviment per recuperar les arts en plena era industrial, amb nous materials i que incidia en les diferents disciplines artístiques i artesanals, que va tenir una repercussió enorme en les arts decoratives. Els arquitectes viatjaven perquè els mecenes els hi trobaven clients arreu i es demanaven artistes “moderns”, com desprès passarà amb l’Art Decó.

Art Nouveau: França, Bèlgica i Amèrica
Modernisme: Catalunya
Jugendstil: Alemanya
Sezessionstil: Àustria
Modern Style: Anglaterra
Liberty: Itàlia

Arquitectura

La transformació de Paris que coneixem ve donada per Haussmann. Sempre en pugna amb Londres i proper a la ideologia de Napoleó III, creia en una transformació moderna de l’urbanisme, perquè la burgesia volia manifestar i exhibir el seu nou poder; Paris es quedava petita, tenia encara quasi l’urbanisme medieval, hi havia revoltes dificils de controlar, necessitava noves mesures higièniques. Aquest enorme canvi es va fer durant la segona meitat del s. XIX amb menys de 50 anys, per tant quan arribarà el 1900 quasi estarà tot fet.  El 60% de l’estructura antiga es va destruir, la qual cosa va tenir seguidors i detractors, i de ben segur es va emportar un patrimoni valuosíssim.

Les classes socials fins llavors convivien en un mateix espai i el canvi originarà la diferència per barris, desprès de les expropiacions. Es volia una ciutat per passejar-la, més saludable, amb recollida d’escombreries, per exemple, es van publicar llibres que orientaven sobre la higiene i salut, i amb més serveis ciutadans. Els Bois de Boulogne ja existia, però s’urbanitza con un gran jardí, un parc amb restaurants i sales de festes destinat al lleure de la burgesia. El Bois de Vincennes és el més popular i s’urbanitza com una còpia d’un parc anglès romàntic.

Comença el transport intern amb el metro i l’extern amb línies de tren que porten als afores industrialitzats. A la ciutat es poden moure encara amb agilitat els cotxes de cavalls i el nou cotxe, cosa que va permetre el deixar-se veure i sociabilitzar-se entre la pròpia burgesia. Els impressionistes van saber captar els diferents espais i els pinten de manera que es pot seguir l’evolució i els canvis de la ciutat. També és el moment que proliferen els grans magatzems i les galeries comercials cobertes.

Héctor Guimard va ser uns dels arquitectes del moment a la ciutat de Paris, és una arquitectura que està inserida dins de la de Haussmann, que podem considerar eclèctica, ja que era com una interpretació d’estils anteriors, perquè ve directament del classicisme. L’Art Nouveau hi conviu i s’hi insereix. En el districte 16 (63 edificis)  i a la rue de Marseille, prop del canal Saint Martin, és on hi ha la majoria dels seus edificis. Residències familiars en forma d’apartaments Hôtel Guimard, el Castel Beranger, Hotel Mezara, entre altres. Es una arquitectura que no delimita l’espai interior, el decora. Té ventilació, llum. Les formes són com una fuetada, i la natura està en les formes dividides, les parts, no el tot. Guimard havia confeccionat un catàleg de mòduls perquè els arquitectes/decoradors els mostressin als futurs propietaris, esdevenint molt importants els artesans que treballaven el ferro, la fusta, el vidre, la ceràmica, escultura aplicada, etc… el detall era tan important com el tot, es buscava l’harmonia amb tot el conjunt d’aplicacions decoratives. Es el concepte d’art total. Crear organicisme, tenen un patró d’inserir-se en el conjunt. Haussmann tenia un patró d’uniformitat de l’alçada, l’art nouveau posteriorment ho respecte, s’hi adapta. L’estructura interna dels edificis també preveu les diferents classes socials: els principals i els petits àtics. Es remarcable que sempre hi figura el nom de l’arquitecte i la data al propi edifici. Va fer entre 1899 i 1912 un total de 398 edificis a Paris, dels quals es conserven 263.

Dins dels arquitectes del moment destacariem Jules Lavirotte, amb nombrosos edificis, Georges Chedanne, constructor de les Galeries Lafayette, Louis Mamez que va fer Maxim’s, Henri Sauvage considerat un dels precursos de l’arquitectura moderna i autor de la ja desapareguda Samaritaine, entre molts altres.

Temps de diversió. Locals d’oci

Montmartre era un poble de les afores que conreava el vi, ple de molins de vent i es va annexionar a Paris a principis del s. XX. Des de finals del XIX fins la I Guerra Mundial és el període de l’anomenada Belle Époque que coincideix amb l’Art nouveau (1890-1910). Ja hem vist que a nivell de la ciutat passen moltes coses: metro, cotxe, transport urbà i interurbà, electricitat, noves mesures higièniques, algunes ja venen de la revolució industrial i de la nova planificació urbanística de Haussmann. La burgesia és la nova elit i vol fer-se valorar davant de l’antiga aristocràcia, que era la classe dels grans privilegis fins aleshores. S’ha enriquit i demana modernitat i reconeixement. Insistim en aquest aspecte, perquè serà vital en el nou ordre social.

El nous locals que van proliferant els dona la possibilitat de fer negocis, de competir. Els cercles socials es construïen en llocs idonis per crear relacions i projectar una bona imatge. I els llocs són luxosos. Ja Haussmann ho va preveure amb els grans parcs pels aristòcrates, Bois de Boulogne i el de Vincennes perquè l’obrer pogués anar a fer pic-nic, així la ciutat tenia les zones segons la classe social que l’habitava ben diferenciada.

L’habitatge també canvia per a la burgesia. Viure a ciutat, passar l’estiu a la costa o a la muntanya i el cementiri la darrera casa. Els cementiris de Paris competeixen en art funerari, l’art de l’aparença fins a la mort. Els dissenys dels grans cementiris també representen un esglaó més de l’asceens de la nova burgesia. L’arquitecte es converteix també en decorador . Els seus projectes tenen una unitat decorativa amb les arts aplicades que es desenvolupaven amb rapidesa, i tenien molt prestigi.

Comencen a aparèixer guies anuals de la ciutat, no pels turistes, pels propis parisencs. Postals i cartells publicitaris que inundaven la ciutat i els cafès. Els bars, restaurants i braseries ja existents es renoven i es decoren amb luxe i a l’última moda. Els hotels també perquè han d’acollir foranis amb motiu de l’exposició i els jocs de 1900 i posteriorment per l’empenta que té la ciutat. Els teatres i les sales de ball ja tenien molta tradició anterior, es popularitza el Music-Hall, el cabaret, els concerts. El cinema és una novetat i condiciona el reaprofitament i es converteixen sales de lleure en cinemes, i a principis del XX ja se’n fan de noves i específiques. Els edificis esportius com hipòdroms i velòdroms es converteixen en llocs d’apostes i de negocis. Édouard-Jane Niermans es pot considerar un dels arquitectes dels establiments d’oci a Paris i a la Côte d’Azur.

Les decoracions d’interiors segueixen les mateixes pautes de les exteriors amb la profusió dels vitralls i làmpares. Les temàtiques sobre flors, potser la més extesa, animals, dones, hivernacles es treballaran amb el coup de fuet i fent servir les simetries o tot el contrari, les parts, una de les característiques “noves”. També es decora amb profusió de miralls per donar profunditat. L’art nouveau deixarà d’agradar posteriorment per massa carregat, per l’afany d’exotisme que tenia amb la predilecció pel Japó. L’art decó ho va simplificar.

Encara no hi ha el concepte de Patrimoni, per la qual cosa han desaparegut molts dels edificis com la Samaritaine, o canviat com el Moulin Rouge, fins esdevenir una icona que no té res a veure amb el de l’època que describim.

Les arts decoratives

L’art Nouveau és bàsicament un moviment de França i Bèlgica, a d’altres països a part de prendre altres noms varien una mica les característiques, depenent de quina tradició vinguin. No va negar mai l’industria, perquè formava part d’ella, eren coetanis. Sí que va trencar amb l’eclecticisme i l’historicisme anteriors, que revivien de forma desordenada estils històrics i els barrejava.

A les arts aplicades, gràcies a l’impuls que tenen les arts decoratives en general, es treballa el concepte d’Art Total. Com hem vist Samuel Bing, un importador d’objectes del Japó, que aprofitarà el gust per l’orientalisme, més concretament el Japonisme, els exposa a la seva botiga, fet pel qual aquest gust augmentarà i morirà d’èxit. El declivi de la botiga vindrà amb l’arribada de l’Art Decò els anys 20. La clientela havia estat i era la burgesia enriquida, res a veure amb el concepte anterior de les Arts & Craft btritàniques, que volia democratitzar l’art, que tenia que ser bell i útil.

Les arts decoratives de Paris de l’època són molt fantasioses, perquè Paris s’havia convertit en una ciutat gris a causa de la industrialització. Els Impressionistes també s’havien interessat pel japonisme, perquè representava una obertura cap a l’exterior. Van Gogh i Touluse Lautrec eren assidus a la botiga de Bing.

Lucien Gaillard fa joies més austeres i funcionals, formes orgàniques, aus normalment, amb la natura sempre present. La joieria anterior era d’un estil neorenaixentista del XVI. Ara deixen els materials preciosos i s’inclouen pedres, esmalts, coralls, banya, ivori en incrustacions.

François-Rupert Carabin és escultor i ho aplica directament al mobiliari, creant peces amb molt volum.

Emile Gallé un artista polifacètic, mestre vitraller, ebenista i ceramista . Va ser fundador i primer president de l’Escola de Nancy el 1901.

Escola de Nancy promou les arts de la indústria (que ja havia estat molt important a l’època rococó).

Alphons Mucha el cartellisme del qual va inundar la ciutat. Va ser el publicista de Sarah Bernhardt, a part de fer decoracions d’interiors.

René Lalique considerat com l’inventor de joieria moderna, amb importants incursions en el disseny del vidre, i que va viure també per a dissenys ja de l’Art Decó.

Moda i Indumentària Paris 1900

La Indumentària és el fet de vestir i la Moda representa el concepte del canvi i de les tendències del negoci. L’alta costura com a tal neix de la mà de Charles Frederick Worth.

A la 2a meitat del s. XIX hi ha molts centres comercials que no venen encara vestits sencers, acabats, només peces secundàries, complements. Les dones tenien modistes. La moda masculina es simplifica, influència també del dandisme anglès, però la dona passa a dependre més dels canvis, de la varietat d’opcions, de la riquesa i la superficialitat. La clienta ja no mana perquè els dissenyadors li ofereixen fer a la seva mida els seu propi estil, que reivindica la figura artística i ho ensenyen amb la publicació de catàlegs i a les revistes. Ells diuen el què s’ha de portar i quines peces de roba perquè els altres ho vegin i la pròpia clienta els fa la publicitat, ells firmen com artistes. Comencen les models de carn i ossos, reals, que cada sis mesos presenten la col·lecció de l’artista, s’acceleren i s’inventen les temporades. Amb la introducció de les màquines de cosir, sobretot la Singer, tot pren un camí comercial desenfrenat, que les pròpies clientes de l’aristocràcia trobaven car. El 1868 es crea la Chambre Syndicale de la Couture que crea escola i ja determina quins modistos desfilen i quins no

Doucet, modista, erudit, col·leccionista i bibliòfil passa del gust del XVIII fins l’art decó. Va ser el primer comprador de Les Senyoretes d’Avignó de Picasso i tot el seu fons bibliogràfic està incorporat a la Bibluiothèque National de France (BNF). Redfern & Sons una casa britànica però amb seu a Paris comença a fer roba més de carrer, el vestit jaqueta. Els moviments higienistes i especialment la Rational Dress Society varen lluitar per crear una indumnetària que afavorís el lliure moviment del cos. Poiret el 1908 es deixa influenciar per la fantasia oriental imperant, però ja treu les cotilles i treballa molt amb sedes. Emilie Floge va ser una de les altres dissenyadores que des de Viena va influenciar en la moda, gràcies a les pintures de Klimt.

Els socialisme utòpic i l’amor per la natura de William Morris, que el convertiren en un dels líders espirituals del ressorgiment de l’artesania i l’estimació per la vida rural, havíen quedat ja lluny. El seu menyspreu envers les grans ciutats, les innovacions del capitalisme i la classe mitjana crearen un estil de vida i una estètica molt allunyada. Els membres dels Arts and Crafts consideraven l’activitat artesanal superior a l’alienada divisió del treball. Tot i les seves aspiracions d’organització artesanal del treball, no ho aconseguí i la realitat econòmica i comercial l’obligà a practicar la divisió del treball com qualsevol altra fabricant de l’època.

Simbolisme

Per posar una data a aquest moviment direm l’any 1881 a le Chat Noir, que va dominar el món de les arts en cornvertir-se en un lloc de creació i vanguarda. Un lloc mític que va passar a la història per ser el primer cabaret literari, artístic i musical de Paris i dels més importants d’Europa. Un punt de trobada d’escriptors, poetes, músics i pintors al encara llunyà barri de Montmartre. S’acaba amb la visió mercantilista de la civilització de finals de segle i es superposa a altres visions anomenades Mal-du-Siècle que també tenen Paris com a centre. En el Fin-de-Siècle hi ha una recreació decadent, un tedi existencial, una insatisfacció permanent, molt desencís i força introspecció; amb tots aquests components es preveu ja la gestació de les properes avantguardes. El Simbolisme no va ser mai un estil unitari, per aquest motiu es fa molt difícil definir-lo d’una manera general, perquè es nodreix d’ un estat d’ànim primer individual, i desprès col·lectiu.

Wagner havia reformulat alguns conceptes de l’art i molt poetes joves s’hi sentien certament fascinats. Des de Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé ja es volien explicar estats d’ànim, com Gauguin i Van Gogh ho feien dels aspectes musicals de l’art o de les qualitats simbòliques dels colors.

A cafès literaris com el Voltaire es comença a coure el Simbolisme literari, i un tal dia de 1891 en el comiat a Gauguin en el seu primer viatge a Oceania, es fan uns brindis, a mans de Mallarmé, que la revista Mercure de France publicarà per les actituts que desmostraven. Apareixen moltes revistes on es parla dels poetes maleïts, que són els que més valoren els simbolistes i els seus coetanis decadentistes. El resultat és críptic perquè defensen el misteri de la vaguetat. Naturalment era un moviment molt elitista, tot i que el que rebutjava era la diferència de classes a les que estava portant la industrialització. Però mai ho va fer des d’una consciència política, sinó des d’una mirada molt introspectiva. El 1892 una de les exposicions que es van fer va ser la de la Rose-Croix on hi van anar Santiago Rusiñol i Ramon Casas, els va sorprendre prou com perquè el primer s’hi adherís. Es rebutgen els naturalismes anteriors, literaris i artístics, històrics i es va el més lluny possible de l’academicisme. Arribarà a Londres, Viena, Praga… amb un intent apocalíptic i anti-positivista de la vida, que deixa pas a les forces instintives, en fí, a l’extravagància.

Amb el simbolisme neix la Femme fatale molt descrita a la literatura anterior, des de Baudelaire i Poe. Mirant directament a la burgesa que es comença a alliberar, o als moviments de les dones pels seus drets. El socialisme utòpic defensava el matrimoni per amor, no per conveniència. I la literatura europea ho comença a fer evident amb personatges femenins que manifesten el malestar per la falta d’amor o per trobar-lo fora del matrimoni, amb els problemes de consciència i socials que això comportaria. El simbolisme és un moviment que busca la inquietud, l’abisme, l’irracional i la perversió, el seu món oníric arriba molt més lluny del seu antecessor romàntic. Es un moviment obertament misogin.

Teatre, Actrius: Sarah Bernhardt

La simplicitat en la indumentària masculina ja es dona durant la segona meitat del segle XIX, fet que a Anglaterra es resol amb el Country Style, perquè els britànics no deixen el camp per anar a les ciutats, al contrari van a ciutat de forma extraordinària. Baudelaire va posar de moda la imatge del Flaneur que la fa servir per a caracteritzar l’artista amb esperit independent, apassionat, imparcial. Es relaciona amb la figura del dandy, el final de segle i l’esteticisme anglès.

Amb aquest sentit de l’art global interdisciplinari, hi ha canvis importants també a nivell escènic. Les grans avingudes multipliquen les ofertes d’oci. El segle XVIII el monopoli era del teatre per llei, la Comédie i l’Opéra on no es podia parlar, i així neix la pantomima. A finals del XIX es proclama la llibertat de teatre, comença el teatre de boulevard, els espectacles populars: les operetes i els vodevils, la dona hi comença a anar i s’alternen amb el teatre i l’opera oficials.

Fins ben entrat el segle XIX la figura de l’actriu era pejorativa, era més valorada pels seus affairs que pel seu talent. Un model és la Nana de Zola. Els actors dels teatres oficials s’havien de portar el vestuari, d’aquí que les actrius són econòmicament depenents dels admiradors masculins. Al 1900 la varietat d’espectacles és total i la dona burgesa es vol identificar amb la que hi ha dalt de l’escenari, ja ha canviat la imatge de l’actriu, que ja té pressupost de vestuari a la Comédie. A finals del XIX han crescut els estudis fotogràfics: la foto, la postal, les targetes de visita es fan molt populars i es converteixen en motiu de regal. Així la difusió de la imatge de l’actriu com una nova icona de vida ideal, ja dignificada, són models publicitàries i a imitar, es vol conèixer la seva vida privada, són ja les stars. Firmen contractes exclusius amb fotògrafs i modistes, per tant les cases d’alta costura que sorgeixen ja tenen com a models a actrius valorades pel públic.

Sara Bernhardt es sacralitza gràcies al fotògraf Nadar. Ella imposa nous gustos estètics en el vestuari i l’escenografia. Te una important biblioteca personal d’història del teatre i li preocupa la veracitat. El 1893 gràcies a diferents mecenes dirigeix al Thétre de la Rennaissance incloent l’Art Nouveau a l’escenografia i al vestuari. Ella mateixa farà de mecenes de Mucha i posa en contacte a artistes de diferents disciplines: Fouquet (joier) al mateix Mucha, a Lalique (joier i vidrier).

En aquest moment apareix la ballarina Loïe Fuller (americana) que inventa la dansa de la serpentina el 1892 a Nova York. A Paris va estar 10 anys entre el Ballet de l’Opéra i el Folies Bergère, molt implicada en el canvi de la dansa clàssica i també posa en relació a diferents personatges de la vida cultural i pública del moment. La seva dansa busca l’espontaneïtat en la coreografia, molt interessada en el contacte amb la natura, amb la Grècia clàssica i amb els avenços científics, i tot això ho vol portar a l’escena i al cinema. Es totalment autodidacta i coneix a Edison i Curie. Fa patents de sistemes escenogràfics. Isadora Duncan és deixeble seva i ja ensenya el cós.

Aquest 1900 Europeu serà l’inici de potents moviments a cavall dels enormes, a vegades sobtats, canvis que farà la societat: La 1a guerra mundial, La caiguda de vells imperis, La revolució russa, el Crac del 29, La 2a guerra mundial, l’Holocaust, i tot el que seguirà marcaran nous paradigmes en les relacions entre els països i les persones, sense aclarir si hauran servit d’alguna cosa. Sembla que no.

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Paris 1900 (I)

Aquest és un molt breu resum d’un curs que vaig rebre l’any 2018, amb el mateix títol, dins del programa de Gaudir UB.

La ciutat moderna

Una de les primeres transformacions que es dona és la de Notre Dame. Després de la Revolució Francesa, la catedral va ser robada, saquejada i mutilada. Amb l’adveniment de l’Imperi Napoleònic (el mateix Napoleó es va coronar Emperador allà) es va produir un moviment per fer resorgir l’antic esplendor de la catedral perquè a l’època romàntica la catedral es va apreciar amb uns altres ulls. Sota aquesta nova llum s’inicia un programa de restauració de la catedral al 1844, liderat pels arquitectes Eugène Viollet-le-Duc i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, que es va allargar durant vint-i-tres anys.

El Neoclassicisme de Napoleó i els pintors al servei de l’Imperi cauran en devallada. Perquè l’Impressionisme i el Realisme també són moviments literaris i les revistes i els diaris són propagadors de les noves tendències artístiques. Recordem que a finals del XIX la novel·la a França és de consum tan popular que el paper amb el qual s’editen cada cop escasseja més, i es torna més fràgil. Són alguns dels precedents, però també molt important ho és que per primer cop es desmarca de Roma i de l’Academia, i s’erigeix en capital de la modernitat. Hi tenen molt a veure l’experimentació que es feia als Salons oficials anualment, on apareix la figura del crític d’art que fa de pont entre l’artista o els seu mecenes i els clients. Els Salons són molt àgils en la seva preparació i es faran molts anys. Els artistes ja van a Paris en lloc de Roma: Casas, Russinyol, Picasso, Utrillo, i Montmartre es converteix en un lloc d’oci que també desenvolupa una arquitectura pròpia.

La Revolució Industrial serà motor econòmic, la burgesia, la nova classe social enriquida per la indústria, que té la necessitat d’edificis moderns amb ornamentació rica i luxosa, i això transformarà la ciutat amb establiments diversos, un mobiliari urbà… El context històric està marcat efectivament per la revolució industrial. Hi ha nous rics que volen competir, per demostrar el que tenen a l’aristocràcia de sempre. Així en resulten edificis luxosos, la moda, la joieria, l’art en general i espais d’oci que proliferen també amb l’electricitat. La diferència amb l’art vigent és que partien de l’historicisme, calia recuperar el passat, i així cada país fa el seu, te un segell propi. Amb la modernitat deixen aquest historicisme i es centren amb la natura, comencen a descomposar la forma, com fent un anàlisis botànic, la influència nova del Japó, i en general de les arts de països “exòtics” promou una creativitat amb la línia corba, perquè la natura és inesgotable. El coup de fouet serà la nova línia i els motius florals el repertori més extens.

Hotel Tassel,Victor Horta, Brussel·les – Vitrall de Jacques Grüber, Nancy

Londres, 1851

Fou la Primera Exposició Universal del món. En plena era victoriana i amb l’objectiu: demostrar la supremacia d’Anglaterra com el país capdavanter de la indústria en el món. Va ser una experiència en tots els sectors de la metal·lúrgia, tèxtil, mecànica i transport ferroviari, i en la qual s’hi va implicar personalment el rei Albert de Saxònia-Coburg Gotha, el marit de la Reina Victòria.

Crystal Palace (1850-1851) de Joseph Paxton
Ubicació: Hyde Park (Londres)
Ferro: començat a utilitzar en la construcció des del segle XVIII: ponts metàl·lics.
Vidre: novetat. A partir de la segona meitat del segle XIX es va utilitzar en les estacions de
ferrocarril.

EXPOSICIONS UNIVERSALS
• Londres: 1851, 1862
• París: 1855, 1867, 1878, 1889, 1900
• Viena: 1873
• Filadèlfia: 1876
• Sidney: 1879
• Melbourne: 1880
• Amsterdam: 1883
• Anvers: 1885
• Barcelona: 1888
• Chicago: 1893

Paris, 1889

Exposició 1889

Efectivament les Exposicions Universals esdevindran els grans aparadors i es posaran cada cop més reptes: la torre Eiffel n’és un, que va tenir molts detractors, un d’ells Émile Zola. Va ser l’edifci més alt del món fins la construcció de l’Empire State. Eiffel inicia la Torre el 28 de gener de 1887 i la finalitza el 31 març 1889. Alçada: 324 m. Pes total: 10.100 tones. Hi viu a dins i rep moltes visites de científics, entre ells la d’Edison. Persones com ells seran un gran exponent de la Revolució Industrial, en el seu desenvolupament i la fe en el coneixement científic, que engloba, simbolitza i inicia la mirada de l’ésser humà cap al progrés i la modernitat. Aquestes grans manifestacions es promouen amb la intenció de reunir en una única ciutat la representació de diferents països: a nivell científic, tècnic, industrial i artístic.

Paris, 1900

Exposició 1900

Cotxes, estacions de tren, properes a les exposicions universals, metro. Samuel Bing posa un stand, n’hi diu Art Décoratif, amb una cinta mòbil que transportava els visitants, Picasso i Casas en van ser dos. Els estats feien concursos previs per escollir quins artistes hi enviaven, l’art es fa oficial i els artistes tenen una plataforma que els permet seguir desprès.

El Metro de Paris crea 6 línies de 1900 a 1911. La primera és de 1863, tot i que la primera al món és la de Londres, i desprès Chicago. Concursos per fer un Métropolitain molt modern. Apareix Héctor Guimard que crea un estil propi amb moltes innovacions tècniques i estètiques alhora. 167 entrades de metro, crea una tendència a tot Europa, Viena ho copia. En aquests moments en queden 88 actualment a Paris, que mantenen el nom de l’arquitecte en un lloc visible. Va arribar a crear una empresa de mòdul de ferro en sèrie, per fer balcons, baranes, fanals, bancs. Era combinar la tècnica amb l’estètica, sempre amb formes ondulades, arrodonides properes a la natura. Es la funcionalitat de l’estètica. L’electricitat hi encaix, i s’exporta als USA i a Mèxic. El 1880  hi ha els primers banys públics a Londres i el 1905 al costat de la Madéleine. La ciutat ja comença a tenir serveis públics i d’higiene.

Traçat de metro
Model d’estació àmpliament difós

La Parisienne : una dependenta de 120 anys neix a l’Exposició de 1900. I desenvolupa un arquetip de ciutat, de dona, de societat.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és imagen-10.png

El 14 d’abril de 1900, el president Emile Loubet és el primer a passar per sota les seves faldilles. Després, durant 212 dies de bogeria, 50 milions de pretendents i envejosos. La Parisienne és una estàtua i es deu al martell de Paul Moreau-Vauthier. Vesteix un sortida de ball blau de Paquin House. Es va instal·lar damunt de la porta monumental de l’Exposició Universal.

Aquest pavelló parisenc, avui destruït, i la dona Parisienne és el primer que considerem entre els plaers i les novetats del segle que arriba. La seva modernitat alimenta tots els debats. La seva nova toilette en particular. No es desvia massa dels cànons? Aquí el clàssic drapejat a l’antiga ja està emmagatzemat en els armaris de la història. Amb ella, és tot l’esperit francès que encarna i triomfa. El seu missatge? És aquí, en aquests bancs del Sena, on pren tanta importància la moda, aquesta quinta essència inefable de la civilització.

Entre els estands de l’exposició, la popular revista de moda victoriana La Mode Illustrée ofereix un número per fer a casa el vestit de la figura. El chic parisenc és així -almenys vol fer-ho creure- a l’abast de totes les carteres. L’estereotip neix sota el pretext de no ofendre a les nacions autocràtiques convidades i anuncia un futur galant.

Per descomptat, aquest naixement va ser precedit per una gestació. Les cases de moda del carrer de la Paix ja van atraure un món cosmopolita i ric, que van imitar les noies. És l’últim, semi-elegante, mig descarades, com ara la duquessa de Guermantes que, amb els mitjans dels mil·lionaris del districte, d’aquesta Nova Europa, que va crear aquest “el que els provincians mai tindran”. La cristal·lització d’aquesta encantadora fantasia que arribaria de nou a la Belle Epoque es va gestar durant part del segle XIX. Des de Balzac, bàsicament. Aquest moviment va ser ajudat per artistes com Achille Deveria, Jean Béraud, Antonio de La Gandara o Henri Boutet. Per descomptat, els diaris també van col·laborar, aprofitant la vena. Revistes com Femina o Les Modes descriuen com a personatge d’aventures aquesta silueta de ritme viu, seductora, inseparable del paisatge de la capital, especialment els Grands Boulevards. Els seus lectors segueixen “Nos Parisiennes en voiture”, “La Parisienne et le Métropolitain” o “La Parisienne au Grand-Prix” …

Arsène Houssaye,
“Quelques opinions avancées sur la Parisienne”

És una època d’extraordinària fascinació pels sentits, el París de finals de segle XIX va ser testimoni de la florida d’un fenomen conegut com “sinestèsia”, literalment “sensació conjunta”. Pintors, músics, poetes, dramaturgs i fins i tot creadors de perfums, van assumir per les seves disciplines qualitats específiques d’esferes artístiques alienes amb la intenció d’aconseguir, per exemple, una pintura musical o una música conformada amb paraules.

Jocs Olímpics de Paris de 1900

El Govern francès no els va recolzar, per això van tenir lloc en el marc de l’Exposició Universal, i per aquest motiu van durar més de cinc mesos, de l’14 de maig a el 28 d’octubre sent, per tant, l’edició olímpica més llarga. L’exigència de fer-lo coincidir amb l’Exposició Universal per atraure més públic, va fer que el programa “esportiu” inclogués modalitats que no ho eren massa. El caos era tal que molts participants no van ser conscients que estaven participant en uns Jocs, sinó actuant en exhibicions dins de l’Exposició Universal.

Van participar únicament 24 països, amb 22 dones i 975 homes

Importants també aquests enllaços

http://parismuseescollections.paris.fr/es/parcours-thematiques/paris-en-el-1900

http://www.expositions-universelles.fr/1900-porte-binet.html

https://en.wikipedia.org/wiki/La_Parisienne_(Renoir_painting)

http://www.arthurchandler.com/paris-1900-exposition/

Categories
Viatges i itineraris

Pot un país explicar-se a partir dels seus jardins? (i II)

Un passeig per la costa de Cornualla

Com dèiem a l’anterior escrit sobre els jardins de diferents emplaçaments de la Gran Bretanya, és aquest un país que per la seva orografia i clima disposa d’extensions immenses, la vegetació de les quals ha estat “manipulada” en un intent no tant de domesticar-la sinó de procurar que acompanyi la vida dins d’espais freqüentats pels humans. Recordem les diferències entre jardí francès i jardí anglès.

En aquest apartat afegirè la regió de Cornualla. Com deia, allà, entre pescadors i pirates, mines i tempestes furibundes, contrabandistes i escriptores de novel·la negra, ens desplaçarem per una costa, a vegades abrupta i tossudament canviant, pel clima que ens convida a assaborir temporals o un sol radiant, per la insistència de les marees, per una vegetació que no es rendeix a baixar fins a tocar l’aigua. Cada un dels llocs que presento també té un enllaç amb la pàgina corresponent del National Trust. Un reportatge fotogràfic acompanyat de la informació sobre els llocs que es presenten. Tant pel que fa als jardins i mansions, com als pobles als quals pertanyen.

Montacute House

Trelissick

Glendurgan-Falmouth

Trengwaiton

Heligan

Greenway

Coleton-Fishacre

Saltram

Overbecks

Pobles de la costa fins el Lands End

Penzance

St. Yves

Mount St. Michel

Torquay

Lands End

La costa de Cornualla és un passeig no només per uns paratges bellíssims, sinó per una presència de tradicions, músiques i llengua, a vegades mil·lenàries.

Aquest és el vídeo d’una conferència que el filòsof Santiago Beruete va fer a l’Escola Europea d’Humanitats al Palau Moja sobre El jardí
Categories
Viatges i itineraris

Visita a Girona

Vista general de les cases del riu Onyar. Fotografia Joan Solé Camardons

El passat dia 12 de març del 2020, el grup “gaudirlacultura.com” va fer el seu segon viatge i vam visitar la ciutat de Girona. Ens vam desplaçar amb l’Ave, des de Barcelona, anar i tornar el mateix dia, i tot el recorregut el vam poder fer a peu.

Sortida de Barcelona a les 9:55h, arribada a Girona a les 10:34h.

Vam començar la ruta visitant la Plaça del Mercat i el Mercat del Lleó. De camí al Mercat vam poder admirar el Tors de Venus, de l’Arístides Mallol i alguns dels edificis que l’arquitecte noucentiste Rafael Masó va dissenyar a la ciutat. Al passar per l’Antic Hospital de Santa Caterina vam veure el Pati de les Magnòlies, bonic escenari de concerts i representacions de teatre durant els mesos d’estiu i el Festival Temporada Alta.

Col·lage realitzat amb fotografies de diferents integrants del grup.

A continuació vam enfilar cap el camí de la Muralla, on vam poder tenir les primeres vistes generals de la ciutat, per anar-nos adreçant cap al nucli del Barri Vell. Aquest passeig per la Muralla ens va permetre endinsar-nos a Girona d’una manera diferent, ja que molts de nosaltres ja coneixíem Girona.

Passejant la Muralla. Fotografia Pep Bujosa

Vam deixar la muralla per la sortida del Jardí dels Alemanys i seguidament, després de visitar el Jardí de la Francesa, vam rodejar la Catedral per anar a parar a

Jardí de la Francesa. Fotografia Pilar Ordóñez

la Plaça dels Apòstols i arribar a l’escalinata de la Catedral, tot rememorant les escenes de la mítica sèrie Joc de Trons que varen ser rodades en aquestes escales (clicant aquí podreu veure la imatge que us comentava, on es veu que els edificis del davant de l’escalinata varen ser substituïts per una sortida al mar). A continuació vam visitar la Catedral (amb la nau gòtica única més ampla del món), el seu Tresor, el Tapís de la Creació i el magnífic claustre romànic.

Claustre Catedral de Girona. Foto Pilar Ordóñez. Façana i escalinata Catedral de Girona. Foto Montserrat Fernández.

Després d’una parada tècnica per fer les fotos corresponents i contemplar l’edifici de la Pia Almoina, ens vam adreçar cap a la Plaça dels Lledoners, el Mirador dels Maristes i, passejant per bonics i tranquils carrers empedrats, vam arribar fins a les escales de Sant Martí. Des d’allà vam començar el recorregut per un dels carrers més emblemàtics de Girona, el carrer de la Força, que recorre el nucli del que va ser el Call jueu i que ens va portar novament a l’escalinata de la Catedral, des d’on van encaminar-nos cap als Banys Àrabs, Plaça dels Jurats, Església de Sant Pere de Galligants, que afortunadament varem poder visitar el seu meravellós claustre romànic, i Església de Sant Nicolau.

Passant pel carrer de les Mosques, vam arribar al Cul de la Lleona (no li vam poder fer el petó corresponent perquè estava vallada pel tema del coronavirus) i, creuant el riu Onyar, vam poder gaudir de prop de la vista de les típiques façanes de colors de les cases arran de riu, i vam arribar a la Plaça de la Independència, a on vam poder disfrutar d’un merescut descans i d’un bon dinar sota els arcs, amb vistes a la plaça. (Restaurant La Riba, menú 19,80 Euros)

Dinar del grup. Fotografia Pep Bujosa

La parada per dinar va ser llarga i potser varem deixar de visitar algunes coses que m’hagués agradat ensenyar-vos, però l’ambient era molt agradable i gaudir és una part molt important del nostre grup. Com a continuació de la nostra visita, vam tornar a creuar el riu Onyar, aquest cop pel Pont de Sant Agustí, i vam enfilar el carrer de les Ballesteries per arribar a la Pujada de Sant Feliu i visitar l‘Església de Sant Feliu, on vam poder veure la tomba de Sant Narcís, patró de la ciutat.