Stefan Zweig, un escriptor austríac molt prolífic en la seva producció literària. Va tocar gairebé tots els gèneres: novel·la, assaig, biografies, articles, relats breus, etc. Tanta va ser la seva producció que, després de la seva mort per suïcidi el 1942, va ser una mica deixat de banda pels editors. Fa uns anys, però, s’ha recuperat la seva figura i s’han reeditat moltes de les seves obres.
Aquesta que avui us proposo, escrita el 1936, relata la història de Joan Calví (Jean Cauvin, 1509-1564), teòleg nascut a França i establert a Suïssa, confrontada amb la vida de Sébastien Castellio (Sébastien Castellion, 1515-1563), també teòleg, francès i establert a Suïssa. Ambdós personatges varen compartir la seva fe en la Reforma Protestant, això sí, amb dues visions totalment contraposades.
CalvinoCastellio
Zweig contrasta l’humanisme de Castellio des de Berna enfrontat al fanatisme de Calví a Ginebra, durant el segle XVI. Repassa la trajectòria de Calví i el seu paper fonamental dins la Reforma i el pensament humanista de Castellio. També repassa la figura de Miquel Servet (Miguel Serveto) fins que va ser cremat a la foguera per les pressions de Calví.
Miquel Servet (Miguel Servet, Miguel de Villanueva, 1511 – 1553). Gravat de Christian Fritzsch (1695–1769)
Algunes cites
“Calvino logró convertir toda una ciudad, todo un Estado de miles de ciudadanos, hasta entonces libres, en una férrea maquinaria de obediencia capaz de exterminar cualquier iniciativa, de impedir cualquier libertad de pensamiento en beneficio de su doctrina exclusiva.”
“Sobre la conciencia de un hombre ningún poder terrenal debería tener jamás autoridad.”
“Matar a un hombre no es defender una doctrina, sinó matar a un hombre.” (Castellio sobre l’execució de Servet)
“En 1535, Calvino establece el primer compendio de la doctrina evangélica, el manual y la guía, la obra canónica del protestantismo.”
“Calvino convertirá una república democrática en una dictadura teocrática.”
“Un autoconvencimiento tan espléndidadmente obtuso, convierte a un hombre en caudillo.”
“El hombre tiende constantemente al mal… como cualquier persona es vista desde el principio como sospechosa de pecado, todo el mundo debe someterse a vigilancia.”
“El Calvínismo ha creado en las naciones por él dominadas el tipo de correcto, cumplidor, el que humilde y firmemente se pliega al conjunto, el tipo de funcionario perfecto. Weber en su famoso estudio sobre el capitalismo, ha demostrado que nada ayudó tanto a preparar el fenómeno de la industrialización como la doctrina Calvínista de la obediencia absoluta.”
Més sobre Castellio contra Calvino
Sebastián Castellio: el defensor de la libertad de conciencia que se enfrentó a Calvino
La Massacre del dia de Sant Bartomeu (en francès: Massacre de la Saint-Barthélemy) fou l’assassinat en massa d’hugonots francesos durant les Guerres de religió de França del segle xvi. Els fets van començar el 24 d’agost de 1572 a la ciutat de París i es van estendre durant els mesos següents per tot França. Obra de François Dubois.
Una exposició a La Pedrera ens ho explica, i fa un gran servei, perquè el món dels Impressionistes, sabem quan comença, però costa delimitar quan i sobretot cóm acaba. Cóm ens en anem poc a poc, o no tant, a les avantguardes dels inicis del segle XX.
Aquest quadre de Claude Monet del 1872 va donar nom a l’Impressionisme. El crític d’art Louis Leroy va dir: Al contemplar l’obra vaig pensar que les meves ulleres estaven brutes. Què representa aquesta tela? …, el quadre no tenia dret ni revés …, Impressió !, per descomptat produeix impressió …, el paper pintat en estat embrionari està més ben fet que aquesta marina …
Els Nabís van ser un grup de pintors de la darrera dècada del XIX. Entenien l’art com la manera subjectiva d’expressar les emocions, una idea innovadora que compartien amb altres moviments postimpressionistes com els fauvistes.
Abans, l’art era el reflex de la realitat o del que es veia d’ella, sense incidir gaire en el món interior de l’artista. Des de llavors, els sentiments esdevenen gairebé la base fonamental de la representació. Per entendre els nabis cal tenir en compte la important relació que hi havia a les seves pintures entre color i sentiment. El color es va convertir en un element de transmissió de determinats estats d’ànim o formes de sentir. Representen el camí cap a les avantguardes.
El talismà de Paul Sérusier, a partir del sintetisme del ja postimpressionista Gauguin, que feia temps que experimentava amb el color, i el gust per l’estampa japonesa anomenada (ukiyo-e), serà el que donarà el nom de Nabí al grup. El més important d’aquesta obra innovadora és que il·lustra la idea d’una pintura pura, autònoma i abstracta, basada en les sensacions del pintor
El 1888, Paul Sérusier, que estudiava a l’escola privada d’Art L’Académie Julian, la mateixa que donava classes a les dones pintores, que no eren acceptades a l’Academia oficial, es va unir a una comunitat d’artistes a Pont-Aven, una curiosa comuna de la Bretanya francesa, on Paul Gauguin impartia els seus ensenyaments des de 1886. Gauguin va ser, sens dubte, un gran visionari, que va intuir el gran pas que havia fet l’art. Des del 1873, els alumnes de l’Escola de Belles Arts de París també van freqüentar la vila de Pont-Aven.
A mesura que França s’acostava al segle XX, diversos moviments modernistes ja havien començat a prendre forma, inspirats pel treball progressista dels impressionistes. Tot i que tots ells establien el seu objectiu principal a desafiar els límits de l’art, cadascú el feia d’una manera diferent. La majoria dels grups compartien algun punt en l’estil o la tècnica. El poeta simbolista Henri Cazalis va batejar els artistes amb el nom de “nabis”, es tracta d’un terme derivat de la paraula hebrea i àrab per a “profetes”.
El grup mantenia les seves reunions al voltant de dos llocs de París. L’Académie Julian i el Cafè Volpini, on es reunien els pintors, escriptors i artistes del moment, i on van celebrar la seva primera exposició conjunta. També van utilitzarLa Revue Blanche, la revista literària i artística més important llavors, com a mitjà escrit per exposar les seves idees. AQUÍ us deixo els números que van aparéixer. El moviment Nabi avançà ràpidament.
Tot això ho hem de contextualitzar amb el canvis que es produeixen a Paris als voltants de 1900 i de l’Exposició Universal. Un moment en el qual el simbolisme artístic i literari són emergents, i l’ocultisme es converteix en un espectacle, així com el gust pel Japonisme, que es va estendre amb publicacions i exposicions arreu. Tots ells es van deixar enlluernar pels canvis que havia experimentat la ciutat i la van pintar amb els exteriors i interiors de la vida quotidiana. També per a espectacles teatrals i de cabaret, per a recitals de poesia dedicats a Verlaine, Rimbaud o Mallarmé. Era una ciutat que premiava l’audàcia.
“La marxa del progrés va ser molt ràpida. La societat estava a punt per acollir el cubisme i el surrealisme abans que haguéssim aconseguit el que havíem imaginat com la nostra meta. Ens trobem d’alguna manera suspesos a l’aire”. Édouard Vuillard, 1937
Maurice Denis: Les muses – Eduard Vuillard: Interior, mare i germana de l’artista – El jardí de les Hesperides – El vestit de flors
També hi ha qui parla d’ells com a pintors decoradors, o decoratius. Hem de tenir present que, entre altres, el seu contemporani Oscar Wilde feia temps que justificava l’art per l’art, un concepte ja present a Aristòtil, en contra dels que deien que l’art havia de ser compromés, sinó beligerant. Wilde defensava que l’art no havia de tenir una funció moral ni didàctica, com demanaven els victorians, sinó que havia d’existir per ell mateix, per la seva bellesa i qualitats formals.
Entre ells el concepte de decoració pren un lloc essencial, perquè volen abolir la jerarquía establerta entre belles arts i artesania. Una separació que no agradava tampoc a Gaudí ni a William Morris. Els Nabis es van dedicar també a fer decoracions pensades per a interiors.
En tot cas, tots els postimpressionistes, músics i escriptors també, van aplanar el camí per a tots els –ismes que vindrien després.
Louis-Alfred Natanson, foto de Ker-Xavier Roussel, Édouard Vuillard, Romain Coolus i Felix Vallotton el 1899
Pel·lícula francesa del 2019, dirigida pel director novell Ladj Ly, nominada per la Palma d’Or en el festival de Cannes, seleccionada al premi Globus d’Or, a la pel·lícula de parla no anglesa i representar a França als Oscar del 2020.
Tot comença amb la celebració de França per la victòria aconseguida de la copa de món de futbol del 2018 en els “Champs Élysées” amb Arc de Triomf al fons, escampant l’eufòria on es “percep la germanor” i complicitat del xovinisme francès: es pot resumir amb i famosa frase: “Liberté, égalité, fraternité”, entre els diferents orígens de les classes socials, ètniques, racials i o religioses, que integrant la societat francesa.
Però la realitat, malauradament, és un altre, com bé es reprodueix en la pel·lícula. L’adversitat del gènera humà entorn el bé, el mal, l’ètica, la justícia, la moral, l’amor, la revolució, el dret, l’odi, la redempció… la fe.
A través de la figura de tres policies de la brigada antidelinqüència, on també aquests policies apliquen les seves pròpies lleis per resistir o reafirmar-se pels seus estatus de poder dins del barri.
Els actors: Damien Bonnard – Alexis Manenti – Djebril Zonga
El director ens plasma una tensió de principi a fi, una radiografia del drama d’uns dels suburbis de París, i les enormes tensions que hi ha entre els diferents grups racials que molt ben organitzats operen pel control problemàtic del barri.
Com va dir de Victor Hugo (1802- 1885): “No es contemporitza amb els miserables”. És “Una crítica a l’actitud de no cedir ni transigir amb la injustícia i la misèria, especialment pel que fa a les condicions de vida dels pobres i marginats. No és una frase textual de l’obra, sinó una interpretació del missatge central”.
Els miserables
És una visió profunda de la condició humana de la societat actual. És una altra versió de la novel·la èpica de la França del segle XIX d’ “Els Miserables –1862 – de Victor Hugo”.
Resumin és un problema latent actual de tota la societat, que està explosionant irreversiblement de difícil solució.
Pot semblar un crit de guerra, però no, es tracta quasi d’una peregrinació laica. El valor d’aquesta exposició és també el fet que els ha reunit a tots, a tots aquells artistes catalans que van anar marxant esglaonadament cap a un lloc que els canviaria la vida i la forma de pensar i sentir l’art que portaven a l’equipatge. París. Anys més tard Hemingwayescriuria que no havia estat en va, per a ell ni pels seus coetanis. Sense menysprear la visió còmplice que Woody Allen en va fer el 2011.
Al tombant del segle XX tothom anava a París, què hi passava, què n’esperaven?
Entre 1889 i 1914 es donen les condicions perquè Paris esdevingui el nucli de la cultura europea, i no només de les arts. Les successives exposicions universals que s’hi celebren, juntament amb la grandiosa reforma arquitectònica que Hausmann hi va executar, van permetre que la ciutat es presentés amb un esplendor renovat i la confiança en la tecnologia i el progrès. I els artistes catalans hi van arribant al ritme d’aquestes Exposicions: 1878, 1889 i 1900. Estem a la Belle Époque. La llibertat creativa crida a artistes, músics i escriptors i cada un d’ells en farà el seu propi relat, passant des del naturalisme, al simbolime o al cubisme. L’arribada de la Gran Guerra ho capgirarà tot, el mapa d’Europa i, com no, les actituds artístiques i també el mercat de l’art. El 1918 el món és un altre.
Paris des de l’arribada a la Gare d’Orsay o a la Gare de Lyon se’ls presenta magnífica, oferint la vida, l’art i la llibertat. Els carrers en moviment de dia i de nit. Això és el que percep Picasso quan hi va el 1900 per assistir a l’Exposició Universal amb Carles Casagemas. Però la seva realitat aviat serà una altra a Montmartre i Montparnasse, i en menys mesura al Barri Llatí. Rusiñol, Picasso i Sunyer hauran de deixar tota la grandeur enrere i conviure amb la més estricta austeritat. Aquests dos barris són els nuclis on s’hi trobaran tots, amb tots els altres que també hi arriben de qualsevol part del món.
Aquest TOTHOM són: Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Enric Clarasó, Ramon Canudas, Ramon Casas, Pablo Picasso, Carles Casagemas, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Ramon Pichot, Manolo Hugué, Oleguer Junyent, Xavier Gosé, Pau Roig, Josep Clarà, Enric Casanovas, Pablo Gargallo, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Emili Fontbona, Alexandre de Cabanyes, Damià Pradell i Pere Torné i Esquius. Els prodreu trobar descrits al Diccionari d’Artistes de l’IEC i el MNAC. Els estimuls que ofereix Paris als seus visitants es troben també a llocs com el Moulin de la Galette, a Le Chat Noir, a l‘Auberge du Clou, al Moulin Rouge i Le Divan Japonais i al Cirque Medrano.
L’exposició Universal de 1900 consagra la figura de La Parisienne tan simbòlica com la Torre Eiffel, construida per a aquest esdeviment, i que, com aquesta, esdevindrà un reclam publicitari. Les dones parinsenques es converteixen en un tema constant de l’imaginari artístic de la ciutat: les artistes, les ballarines de cancan i de les quadrilles dels balls, les dels cafès concert, les prostitutes de les maisons closes i les de la vida bohèmia figuren en aquest imaginari col·lectiu en funcio del medi en què actuen i viuen. I les que surten de casa per passejar, practicar esport o omplir cafès i bulevards i que s’incorporen a la iconografia de la ciutat. Aquestes dones ja estan molt allunyades de les que pintava Ramon Casas. Xavier Gosé i Ismael Smith en seran testimonis i ens oferiran unes figures femenines de moderna indumentària, que marcaran el que serà la moda de la dècada de 1920.
Durant la Belle Époque l’agitació artística i intel.lectual passa per diferents i a vegades contradictoris moviments: els simbolisme, el decorativisme, el primitivisme, que donarà peu a les avantguardes, el decadentisme i el paisatgisme. I els artistes catalans s’hi van identificant, fins que el 1910 Josep Clarà ho transporta a un mediterranisme en l’escultura i Joquim Sunyer en la pintura. I a Barcelona es fa la primera exposició cubista liderada per Picasso. Com ja hem dit tot es fa miques amb l’esclat de la Gran Guerra, i amb l’armistici tot canviarà, els mapes sociopolítics i les tendències estètiques.
Les avantguardes es consoliden a París i a d’altres ciutats convalescents, per exemple a Alemanya i amb molta força. Els que ara anomenem els anys d’entreguerres ho capgiren i ho contesten tot. Montmartre queda convertit en una evocació, l’ha desplaçat Montparnasse amb molta ebullició, però diferent. Casas i Rusiñol ja són història i Picasso segueix innovant. Molts artistes, sobretot els Noucentistes, tornen a Catalunya. El triomf de les avanguardes i elrappel à l’ordrede Jean Cocteau situen el relat en altres paràmetres, que obriran nous horitzons als artistes, als catalans també.
La bohemia, joventut i llibertat, que Montmartre irradia arreu, havia permès que els artistes es retratessin entre ells explicant encara millor quina vida portaven i amb qui es relacionaven. Les cròniques que Rusiñol envia a La Vanguardia amb els dibuixos de Casas seran l’autobiografia de la bohemia, sense amagar les penúries urbanes que molts van patir. La vida de tots ells, artistes, músics, escriptors i periodistes, a París, transcorre entre la creació i l’aprenentatge, les descobertes de diferents paisatges i el lleure. I els escenaris són els tallers, les acadèmies, els cabarets, els conservatoris, les sales de concert i de ball i cadascú s’hi integra i ho interpreta a la seva manera. Aquest serà el seu gran llegat, que avui tots gaudim i celebrem. Una exposició que també és una gran festa.
Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigaciótardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?
D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.
Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.
No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.
Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.
Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsaristaenfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.
Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)
La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.
Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra
El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.
Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable(fotos: wikipedia.org)
Cadascun dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental: la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916). En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.
Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs
Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.
La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”) desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.
L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica. L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.
Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)
A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Leninparlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.
El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau(FR) i Orlando(IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs, on els turcs vencedors imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.
París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)
Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra. Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet. Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.
Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.
En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.
Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.
Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.
Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.
Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.
Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal
És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.
Opinió personal
Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.
Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien
Més informació
Sandra M Ríos: Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn. Cine Vista blog. El podeu llegir aquí
Pegoña Piña: “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí
És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.
Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com conseqüència de la descolonització, independència i finalment, unificació del país.
Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023
Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.
També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.
Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.
No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.
Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.
Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència emparant-se en la declaració dels drets humans.
Dues fotos de la guerra del Vietnam
Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.
La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.
“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve
Més informació
Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”
Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Autor: Antoni Gelonch
Viena edicions, 2022
Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
Albert Camús: L’home revoltat
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.