Etiqueta: França

Gairebé sempre ens han explicat la Revolució francesa a partir dels grans personatges de la història. Un cinematogràfic i detallista Éric Vuillard ens descriu una altra història, la realitat dels verdaders protagonistes, de la gent senzilla, humil, anònima, desconeguda, que varen participar en aquella jornada del 14 de juliol de 1789.

El transfons econòmic i social és prou conegut: la menestralia, els obrers, la pagesia arribada dels afores de París veien a través dels Champs Elysées que les millors “delicatessen”, les viandes de tota França eren només per al Rei i anaven directament a Versalles. Les sobralles, les carcasses, les engrunes, allò podrit es quedava als barris de París, el luxe i allò suculent a Versalles.

Una monarquia absolutista, anclada en l’època feudal, que viu a espatlles de la realitat i aïllada en un altre món. En un Versalles construït, amb l’expropiació d’unes terres pantanoses, a base de mà d’obra barata, que treballa per subsistir. Un palau amb centenars d’habitacions per allotjar 1.500 persones, amb dotzenes de salons, tot creat com un temple del plaer, de luxúria, del petit vici, del pecat, “et le bon vivre”, d’ostentació i de riquesa. En un recinte envoltat de luxe, però a la vegada insalubre i inhabitable, amb uns ferums humans i animals que tombaven. Versalles veurà un disbauxa de servents innombrables: pobres jovenetes, vassalls, dames de companyia, cuiners, jardiners, manobres, palanganers, netejadors, servidors, prostitutes, aiguaders i no menys de 40 ajudants de cambra al voltant del llit del Rei i de la seva gibrelleta o orinal reial. Tots per servir a una cort i un monarquia decrèpita.

El temps mort. Tot trontolla. La ciutat avança per totes parts, Bellville i Montmartre formen part de París. La Cité vomita rodejada de cucs, de rates pudents, una ciutat plena de misèria, d’aigües fecals residuals i pestilents.

Vuillard ens diu; “S’ha de relatar el que no se sap. En el fons no se sap el que va passar el 14 de juliol. Les coses s’han de considerar des de la multitud sense nom. Que és una multitud? No ho vol dir ningú. Una mala llista, fet més tard, ja permet afirmar això”

Una multitud, una llista, que només permet afirmar que els molls i carrers estan plens de gent. Allí, davant de la Bastilla, hi ha Bertheiz jornaler, Blanchot fuster, Bechamp sabater, Bizort no se sap, Delater recaptador, Cassard tapicer, Dumaulin pagès, Girard músic, Feillu fruiter, Heric desconegut, Heulin carnicer, Jary peó… I així continua vuit pàgines plenes de noms i d’oficis.

Caram són un munt!! Un grapat de noms, de dates de naixement, d’oficis, de procedències, milers de cares, de rostres armats amb piques, destrals, navalles i molts que acabaran cecs, ferits greus, amb cames o braços amputats, tullits, desventrats o que en una hora moriran.

Un poble empobrit i famèlic rebenta, per les execrables diferències econòmiques i socials. Un poble que a través de l’Assemblea Nacional, vol fer fora la noblesa, l’aristocràcia, potser el monarca i una cort absolutista que es nega a renunciar als seus privilegis.

La fam s’apodera de París, el gra està en mans dels especuladors. Vuillard ens relata com estibadors, taverners, mossos, cuineres, ferrers, sabaters, cosidores, carreters, forners, llauradors, bugaderes, aiguaders, picapedrers i altra gent anònima arribats d’arreu de França, famèlics, amb la pell i els ossos, armats amb pals, masses, puntes, aixades, falçs, espoliats dels seus drets i de tots els seus béns, finalment es rebel·len.

El 4 de maig hi ha reunió dels Estats Generals a Versalles. El 20 de juny es proclama l’Assemblea Nacional, que el rei anul·la. Els barris populars esclaten, construeixen barricades, manifestacions a les Tulleries i arreu. La guàrdia nacional s’uneix als revoltats i s’enfronten a les tropes reials. La conseqüència és la dimissió de Necker i posteriorment el fracàs de Thuriot.

Vuillard descriu amb noms i cognoms la gent del poble, com lluiten, com cauen esventrats. Assalten les armeries, els quarters, els teatres, els palaus i els ponts. S’organitza la milícia nacional. La nit del 13 de juliol, París no dorm. L’esplanada del Louvre és a petar de gent. És en aquella situació en la més terrible de les nits i dels esdeveniments, quan la patuleia, la xusma, els més desvalguts de la història, armats amb fusells, pals i bastons, s’encaminen cap els Invàlids i assalten la Bastilla.

Versalles va emmudir i el poder va quedar buit. “Les tropes del rei, en silenci es van retirar. I aquell vespre, les marqueses van dormir molt malament, els llibertins no van acudir a l’antre i les carrosses es van quedar a les cotxeres. Es van torrar sardines als esglaons de l’Hôtel de Ville…

Éric Vuillard creu que cal escriure allò que s’ignora dels indignats que varen estar al peu de la Bastilla. Perquè, aquests sí, que són els qui van lluitar per la “Liberté – Egalité – Fraternité “.

L’Assemblea Nacional, finalment, després de la caiguda de Robespierre, votarà a favor de l’execució de Lluís XVI, i una vegada suprimit tot vestigi de l’antic règim proclamarà la declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà