Autor: Pep Bujosa

Teatre de confinament

El Grec 2018 cierra con un 90% de ocupación en Montjuïc — Foto: EuropaPress

No cal que us digui que estem vivint uns moments molts durs. Si quan brindàvem celebrant l’arribada d’aquest 2020 ens haguessin dit que abans d’arribar a la meitat d’aquest any estaríem patint una pandèmia com aquesta, no ens ho haguéssim cregut. Encara recordo aquells comentaris que fèiem:

–El 2020 serà un bon any!
–I tant que sí! Ha, ha, ha,…
–No hi ha cap dubte, un número tan rodó ens ha de portar moments rodons. Ha, ha, ha…
–També els anys vint del segle passat van ser bons, no? Doncs ara també! Ha, ha, ha…

I ara estem confinats. Amb moltes persones malaltes i amb un nombre de víctimes mortals que puja dia a dia. Des d’aquí, volem enviar un missatge de solidaritat per a totes les víctimes i les seves famílies.

Pel que fa a la cultura, una de les conseqüències d’aquest confinament és el tancament dels teatres. Sense anar més lluny, jo mateix m’hauré perdut, per ara, nou o deu representacions! (cadascú té els seus vicis). Sort que companyies i sales ens estan fent una bona oferta per veure teatre per internet. És evident que no és el mateix. El teatre vist per pantalla perd molts dels seus ingredients fonamentals, tan emotius com artístics. Però malgrat tot, crec que val la pena fer-hi un cop d’ull. Aquí us faig un resum de l’oferta (que és força gran!) d’aquelles obres que, tot i la dificultat de la visió plana, d’entrada, crec que són recomanables.

Teatre Lliure

El Teatre Lliure ha engegat una campanya anomenada #LliureAlSofà en què ens aniran oferint obres ja vistes a les seves sales. A l’hora d’escriure aquesta entrada ja arribem tard a veure la primera producció (visible fins ahir dia 22) que era Hamlet dirigida per Pau Carrió i protagonitzada per Pól López (Premi Butaca 2016 al millor actor).

La següent serà una adaptació feta per Anna Maria Ricart de Jane Eyre de Charlotte Brontë, amb direcció de Carme Portaceli (temporada 2016-2017) i que va tenir els Premis Butaca 2017 a la Millor Actriu per a Ariadna Gil i al Millor Actor de repartiment per a Abel Folk. La podrem veure de dijous 26 a dissabte 28 a les 20h i diumenge 29 a les 18h.

Segurament en podrem veure més. Hem d’estar a l’aguait!

Teatre Nacional

El Nacional ofereix la possibilitat, gràcies a Arola Editors, de llegir en format digital gratuïtament els textos de la seva Biblioteca del TNC.

A TV3 a la carta podem veure L’art de la comèdia d’Eduardo de Filipo, dirigida per Lluís Homar (temporada 2014-2015 al TNC) i interpretada per Andreu Benito, Joan Carreras, Roger Casamajor, Lluís Homar, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Quimet Pla, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Lluís Villanueva i Pau Viñals. Una comèdia molt intel·ligent amb una direcció i un repartiment de luxe.

Sala Flyhard

Aquesta petita sala de Sants també ens convida a veure teatre des de casa. Han programat tres espectacles que podem visionar fins al proper diumenge 29.

Tortugues: la desacceleració de les partícules escrita i dirigida per Clàudia Ceró (temporada 2014-1015). Va tenir el Premi Butaca al millor text teatral 2015. És una comèdia molt interessants sobre els diferents ritmes de vida d’una parella (més).
La pols, escrita i dirigida per Llàtzer Garcia (temporada 2013-2014). Reaccions dels membres d’una singular família quan el pare mor (més). Va tenir el Premi de la Crítica de Barcelona 2014 al millor text.
New Ordre, escrita i dirigisa per Sergi Pompermayer. Tres persones de classe mitjana, dos homes i una dona, que decideixen passar a l’acció per canviar el món (més).

La Calórica

La Calórica és una companyia que precisament aquesta temporada ha celebrat el seu desè aniversari. Ho han fet representant el seu primer muntatge Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I amb totes les entrades venudes. És un grup molt original i amb unes produccions molt bones. Ho podrem comprovar amb aquests espectacles, entre d’altres, visibles per la xarxa, tots d’autoria pròpia.

Bluf (2014). Barreja imaginària de novel·la gràfica, realisme íntim i comèdia esbojarrada per construir una historia múltiple sobre personatges que no volen triar per por a perdre i perden perquè no volen triar (més).
Sobre el fenomen de les feines de merda (2015). Parteixen del cèlebre article de l’antropòleg nord-americà David Graeber per construir un espectacle d’històries breus, amb una bona dosi d’humor per reflexionar sobre la feina (més).
Fairfly (2016). És una comèdia sobre la bombolla de les startups i la cultura emprenedora. Volem canviar el món? O només estem intentant canviar la nostra posició al món?. Premis Butaca 2017 al millor text teatral i al millor espectacle de petit format. Premis Max 2018 al millor text revelació i al millor espectacle de petit format. Premi de la crítica de Barcelona al millor espectacle de petit format.

Aquesta és la meva selecció. M’he deixat moltes obres que aquests dies es poden veure per la xarxa, però no podia posar-les totes. A la pàgina de Teatre Barcelona trobareu moltes més propostes.

Internet i blogs amics

Les animacions d’Andreas Wannerstedt

Post author Per Pep Bujosa
Post date 19 Març 2020
2 comentaris a Les animacions d’Andreas Wannerstedt

Aquests dies de confinament, segur que rebeu i envieu multitud de missatges i de referències de pàgines web de diferents temes. Aquest matí, algú m’ha enviat unes figures que es movien de manera sincronitzada. No podia deixar de mirar-les. M’he quedat hipnotitzat per la bellesa i per la serenor que em transmetien. Aquesta primera imatge n’és una mostra. Si la cliqueu entendreu el que us estic explicant.

He cercat una mica per la xarxa i he trobat que el seu autor és Andreas Wannerstedt, un dissenyador suec que ja fa anys que es dedica a crear aquests món idíl·lics i platònics, on els objectes materials es belluguen, seguint un mètode, en ordre, però enganyant les lleis físiques més elementals. Quins pensaments m’han vingut al cap! I quina tranquil·litat! Ja sé que la realitat és ben diferent, però, encara que només sigui per uns moments, deixem-nos portar per la bellesa i per l’harmonia, sense complicacions.

Feu clic a sobre de la imatge i connecteu el so

A la seva pàgina web llegim:

Andreas Wannerstedt és un artista i director d’art amb seu a Estocolm, que elabora escultures úniques en 3D i animacions fascinants. Les imatges d’Andreas són alhora sofisticades i capritxoses, amb formes geomètriques senzilles i lúdiques en composicions equilibrades, juntament amb textures orgàniques i paletes de colors que harmonitzen. Les seves animacions perfectament sincronitzades han estat sovint qualificades de “estranyament satisfactòries”, ja que l’efecte general evoca una sensació estranyament hipnotitzadora que fa que l’espectador es relaxi i que sigui meditatiu. Tot i que les seves animacions es basen vagament en comportaments del món real, sovint trenquen els límits de les toleràncies, la fricció i la gravetat, permetent infinits moviments ordenats.

Durant els darrers 14 anys ha estat treballant per encàrrec de marques reconegudes com Google, Omega, Swarovski, Dropbox, Adidas, Ikea, Spotify, Absolut Vodka, Red Bull, Squarespace, etc. Les seves animacions han fascinat milions de espectadors de tot el món. Destaca el treball fet a Vice, Behance Network, Designboom, Stash Magazine, Fubiz, Vimeo Staff-Pick, 9gag, UNILAD, VT, Huffington Post, Business Insider, LAD Bible, FWA, Designcollector i Mindsparkle Mag, entre d’altres.

Encara que l’art és purament digital, Wannerstedt va declarar que regularment les seves idees inicials sorgeixen d’objectes del món real, als que després els dona un gir lleugerament abstracte, on les coses desafien la gravetat i la fricció, fins a cert punt.

A vegades n’hi ha prou amb veure la imatge d’un bell objecte d’interior, o fins i tot només una textura, per inspirar-me i visualitzar diferents tipus d’animacions que podrien donar vida a la composició. Tan aviat com em sorgeix una idea, començo a fer alguns esbossos, abans de començar a treballar en el meu programari 3D per fer alguns models ràpids.

Relaxeu-vos, gaudiu-ne i cuideu-vos!
Ens en sortirem!

Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

Documentals de música

Post author Per Pep Bujosa
Post date 15 Març 2020
Sense comentaris a Documentals de música

Més de 100 documentals de música

La pàgina Documanía TV recull una gran quantitat de documentals de diferents temes. Avui vull comentar els documentals musicals que podem veure en aquest espai.

En aquesta adreça podeu accedir a una pàgina espectacular. Segons el mateix títol, ens presenten Más de 100 documentales de música, músicos y grupos.

Si fem un cop d’ull, trobem documentals de Jazz, Blues, Rock dels anys 60, Heavy Metal, U2, Sex Pistols, Bob Dylan, Jimmy Hendrix, Janis Joplin, Woodstock i molts d’altres. També hi ha documentals sobre Beethoven i sense oblidar els dedicats a The Beatles, The Rolling Stones, Frank Sinatra, Elvis Preasly, Pink Floid i alguns més.

Vull fer una menció especial al documental sobre la Història del Jazz, dirigit per Ken Burns per a la BBC i presentat, entre d’altres, per Winton Marsalis. Llegim a la seva presentació:

Explora la història del principal gènere musical americà fent un seguiment del seu desenvolupament en la cultura afroamericana, el seu ascens a la fama, la seva edat d’or del jazz des de la dècada de 1920 fins a la de 1940 tant del jazz pur com de el swing, i la situació del jazz a l’actualitat. Durant aquest recorregut per la vida de l’jazz aprendrem de les vides i els treballs musicals dels seus músics principals com Louis Armstrong, Duke Ellington, Billie Holiday, Benny Goodman, Charlie Bird Parker i molts altres que van ajudar a donar forma al Jazz per convertir-lo en el vibrant gènere musical que coneixem. La sèrie també reflecteix com el jazz ha estat el reflex dels problemes polítics i socials de la societat afroamericana dels Estats Units en el transcurs de la seva història.

Crec que no es pot demanar més. A gaudir-ho!

https://www.documaniatv.com/documentales/jazz-la-historia/

Conferències i cursos Internet i blogs amics

Curs d’Història de l’art

Des del curs 2016-2017 segueixo el curs d’Història de l’art de la Universitat Sènior organitzat pel Col·legi oficial de doctors i llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. Aquests són uns cursos adreçats a persones més grans de 55 anys i, com es veu a la imatge, tenen temàtiques molt diverses relacionades, sobretot, amb les humanitats.

Des del principi, em vaig adonar que la quantitat d’informació que rebia era molt gran i molt interessant i que si no la guardava bé, la perdria. Per això vaig decidir elaborar uns apunts a partir de les explicacions dels meus professors, Carolina Camañes i Joan Astorch, completades i ampliades amb cerques fetes a Internet.

Ja estic en el quart any d’aquest curs i ho continuo fent. He decidit compartir tot aquest material perquè pugui ser útil a tothom que s’interessi per l’Art i per la Història. Hi podeu accedir a l’adreça següent:

https://drive.google.com/drive/folders/0B8Z3MldWN6XKNzZmQTJONV9ndlE?usp=sharing

Si hi entreu, us trobareu amb aquesta llista de documents:

Els 11 primers, que per ara tinc, corresponent a les diferents etapes de la Història de l’Art que el seu títol indica. Cada setmana els vaig completant i el curs vinent ja estaran complerts, quan arribem al art contemporani del segle XX.

En cada document trobareu part textual i abundats imatges, indispensables per a l’estudi de l’art. Aquí teniu alguns exemples:

El dotzè document de la llista anterior (CronoHisto.ods) és un full de càlcul fet amb LibreOffice on mostro la cronologia dels diferents artistes i intel·lectuals i la comparo amb els principals dirigents de l’època. D’aquesta manera tenim una visió més clara de les circumstàncies històriques i polítiques que els va tocar viure. Per obrir el full heu de tenir instal·lat el LibreOffice, programa d’accés lliure i gratuït, i que el podeu baixar de la pàgina de l’enllaç anterior.

Espero que us sigui útil tot aquest material que, amb molt de gust, comparteixo.

Galeries i museus

Monet. Experiència immersiva

Post author Per Pep Bujosa
Post date 9 Març 2020
Sense comentaris a Monet. Experiència immersiva

El Centre d’Arts Digitals IDEAL ha inaugurat les seves activitats a Barcelona amb una exposició anomenada Monet: l’experiència immersiva. Aquest és l’equip responsable:

Disseny de producció: Mario Iacampo
Direcció d’art: Mario Iacampo, Orphée Cataldo
Producció executiva: Hamza El Hazar
Cap de Producció: Marco Morelli
Recerca: Arnaud Meulemaester, Serena Badiali, Adeline Dekoninck
Disseny d’Il·luminació i audiovisual: Patrick Bellens, Jellie Keizer
Videografia: Dirty Monitor
Disseny gràfic: Jhon Bowens, Christine Ivanov
Director tècnic de realitat virtual: Giordano Pastorini

El recorregut comença per un passadís on podem llegir informació sobre l’impressionisme i sobre la figura de Claude Monet (1840-1926). És interessant l’explicació que donen sobre la relació entre la fotografia i l’impressionisme

Les composicions dels impressionistes deuen molt a la imatge fotogràfica: enquadraments espontanis, inestables, menys frontals i simètrics que els de la pintura acadèmica, per obtenir una sensació d’immediatesa.

També citen els avenços de la teoria dels colors que tenien en compte els impressionistes quan decidien els colors de la seva paleta. Els impressionistes consideraven que els colors utilitzats per Eugene Delacroix (1798-1863) i els altres pintors romàntics de principis de segle XIX eren massa foscos per als seus propòsits. Van preferir limitar el seu rang més o menys als colors de l’espectre, i van triar, principalment, el groc, el taronja, diferents vermells, el violeta, el blau i el verd. Aquests estaven en línia amb els estudis científics de Chevreul de principis de segle, i amb els estudis de Maxwell, Young i Lambert que havien transformat la química del color. Monet va ser un dels pintors que, seguint aquestes teories, més va saber combinar els colors.

A continuació, passem a una sala quadrada molt gran on es projecta, a les quatre parets i al terra, un audiovisual de 35 minuts molt espectacular sobre l’obra de Monet. L’objectiu és que l’espectador es trobi immers en les diferents pintures. L’efecte és molt vistós. Es van passant les diferents obres seguint un ordre cronològic i agrupant aquelles pintures que tenen més relació entre elles. No es limiten a passar diapositives estàtiques dels quadres, ans al contrari: determinats elements de les pintures, com ocells, insectes, flors o arbres, cobren vida i donen una impressió, mai millor dit, de moviment i realisme màgic.

M’ha semblat una experiència prou atractiva per apreciar els colors i les diferents temàtiques de Monet. Evidentment, no és el mateix que visitar una exposició dels seus quadres, on podríem apreciar, amb detall les seves pinzellades i apreciar els colors reals que va escollir. Però, en canvi, ens dona un visió molt àmplia de les èpoques, projectes i sèries temàtiques de l’artista.

Per acabar, hem passat a una altra sala on, amb unes ulleres de realitat virtual, hem pogut capbussar-nos en vuit quadres del genial pintor.

Galeries i museus

Perich al Born

Amb motiu del 25 aniversari de la mort de Jaume Perich El Born CCM ha organitzat aquesta exposició amb una part del llegat que la seva família va cedir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona l’any 1998, format per un fons documental de 7.774 dibuixos originals i documentació personal. Els documents exposats es presenten classificats per anys i també, alguns, per temes.

Així comença l’exposició del Born sobre Jaume Perich en el 25è aniversari de la seva mort

Veiem l’evolució d’aquest magnífic ninotaire, pel que fa al seu estil i també pel que fa als temes que va tractant. Al mig dels seus acudits, ens mostren reproduccions de pàgines de diaris de l’època. D’aquesta manera podem comparar la realitat política de cada moment amb l’evocació que en fa l’artista, sempre amb aquell humor tant genial i sense concessions, eludint moltes vegades, de manera intel·ligent, la censura imperant.

El 1960, a Perich li publiquen per primera vegada un dibuix al número 7 de la revista Pepe Cola. A continuació va publicant, esporàdicament, a revistes tant diverses com La Codorniz, Mata Ratos o Cavall Fort. El 1966 aconsegueix que el diari falangista Solidaridad Nacional publiqui una pàgina del seu humor. Ell mateix explica, en un dels fragments televisius que es poden veure a l’exposició, com s’ho va fer per convèncer el director! El 1967 El Correo Catalán el contracta i allà en Jaume Perich es podrà desenvolupar professionalment.

Més tard passarà per La Vanguardia, Telexpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya, entre d’altres. També va intervenir d’una manera molt destacada a revistes com Hermano Lobo (cofundador) i Por favor (codirector amb Vàzquez Montalbán) i va col·laborar a Fotogramas, Interviú i El Jueves. I no oblidem el gran èxit que va tenir el seu llibre Autopista de l’any 1970, en plena dictadura!

Veient l’exposició, tot i que ell va morir l’any 1995, ens adonem que molts dels seus acudits encara són molt vigents. I és que, malauradament, no hi ha tantes coses superades del nostre passat recent.

Teatre

Instruccions per enterrar un pare

Post author Per Pep Bujosa
Post date 3 Març 2020
Sense comentaris a Instruccions per enterrar un pare

Autoria: Carmen Marfà i Yago Alonso
Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso
Intèrprets: Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa
Escenografia: Elisenda Pérez
Teatre: Sala Flyhard

Ha mort l’avi. El seu únic fill no té diners per a les despeses de l’enterrament i ha d’idear algun pla per enterrar el seu pare, sense haver de pagar el preu desorbitat de la funerària.

Comentari
Aquesta comèdia planteja una situació que molta gent s’haurà trobat alguna vegada. En el moment d’enterrar una persona de la família, a part del dolor per la pèrdua, cal afrontar unes despeses funeràries que, si més no, no estaven previstes. Això és el que li passa al protagonista. Els autors porten la situació a l’extrem i denuncien les convencions socials que cal assumir, en aquests moments tan tristos, si vols seguir els costums establerts.

Encara que no està al nivell de la seva primera obra Ovelles (magnífica!), Carmen Marfà i Yago Alonso han escrit una comèdia amb uns diàlegs ocurrents que us farà passar una bona estona. A més, la intimitat de la sala Flyhard, amb només 40 butaques situades a banda i banda de l’espai escènic, fa que no ens perdem cap detall de tot el que passa.

Per reflexionar sobre les despeses que apareixen després de la mort.

Més informació

Galeries i museus

Guerrero Medina

La sala Espais Volart (Ausiàs March, 22) de Barcelona presenta, fins al 24 de maig, una exposició del pintor José Maria Guerrero Medina, anomenada El meu compromís.

Més d’un centenar d’obres protagonitzen l’exposició més important de l’artista feta fins ara. Aquestes 110 obres i 2 mosaics, creats entre 1962 i 2018, ens permeten admirar les diferents etapes de l’artista.

A la primera part, trobem obres de la temàtica titulada Fragments de memòria. Guerrero Medina juga creativament amb les imatges que la memòria li ofereix. Segons Vázquez Montalban, les criatures de Guerrero Medina tenen la musculatura forçada per les seves circumstàncies interiors i exteriors, i les seves distorsions i mutilacions les ha captades el pintor a través d’una dramatització subjectiva de la seva experiència, de la seva memòria.

A continuació trobem les obres que pertanyen a l’anomenat Art-denúncia. Amb un estil marcadament expressionista, els personatges apareixen deformats i mostren angoixa i reivindicació

A la tercera part tenim una sèrie de pintures titulades Exili, que mostren la seva visió de l’exili després de la guerra civil.

Per acabar, veiem una sèrie anomenada Pintant Velázquez. Aquí, Guerrero Medina ha representat, amb olis sobre tela, personatges del quadres de Velázquez, després d’haver fet unes 80 aquarel·les petites sobre mateix tema.

Una exposició molt recomanable.

Teatre

Sacarina

Autor: Davide Carnevali.
Traducció: Albert Arribas.
Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40.
Direcció: Sergi Torrecilla.
Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador.
Escenografia: Claudia Vilà.

En una Barcelona poc il·lusionant, dos actors sota la direcció d’un productor poc fiable i seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els doni l’oportunitat de portar una vida digna.

Comentari
Entrem al Maldà i ens trobem que han convertit l’espai habitual en un bar. Sis o set taules baixes i tres taules altes situades com els vèrtexs d’un triangle equilàter. No es veu cap escenari. Dubto on m’he de seure per veure-ho millor, perquè no sé on es farà la representació. Aquesta és la primera sorpresa que ens trobem els espectadors que hem decidit anar al Maldà, aquest antic palau del segle XVIII, a veure l’última producció de la Ruta 40.

Sergi Torrecillas, membre fundador del grup i que hem pogut admirar aquests dies com actor en l’obra de la Biblioteca de Catalunya Només la fi del món, és l’encarregat, aquesta vegada, de dirigir els seu companys en aquesta comèdia àcida sobre la precària vida dels joves actors i actrius que s’han d’obrir camí en el món del teatre i de les sèries televisives en una ciutat com Barcelona.

En @xpardo parla de #SACARINA de @LaRuta40 a @Artic_btv!😃

📣Avui funció a les 20.30h!
🎟️ https://t.co/2h2A6x2haQ pic.twitter.com/FhlsG6P6ia
— El Maldà (@maldateatre) February 27, 2020

Comentari del programa Àrtic de BTV, recollit per El Maldà

L’acció va passant en les taules altes, situades estratègicament, de manera que els personatges semblen uns clients més del bar. Els joves, i no tant joves, aspirants han de fer feines poc estimulants esperant l’oportunitat que els pugui assegurar una continuïtat laboral i artística. Però en mig d’aquesta precarietat, se’ns presenta el personatge del productor televisiu sense escrúpols, que amb la seva capacitat de seducció, els portarà al terreny que més el satisfaci, tot afirmant, hipòcritament, que hem de renunciar al lluïment personal i pensar en el resultat col·lectiu.

Les interpretacions són molt naturals i creïbles. La proximitat dels actors als espectadors fa que es puguin captar tots els seus matisos. Segurament, la denúncia podria anar més enllà. Tot i així, el muntatge fa reflexionar sobre les dificultats que poden tenir en el món de l’espectacle, fins i tot, els mateixos actors que l’interpreten.

La meva fitxa de l’espectacle

Llibres

L’esperit del temps

Descripció
L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. Ha obtingut el premi Òmnium de novel·la del 2019.

Martí Domínguez és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista Mètode. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro; La sega i L’assassí que estimava els llibres.

Comentari
Aquesta és una novel·la que es presenta com una falsa autobiografia, molt ben documentada, d’un científic nazi austríac. En cap moment surt el seu nom, però sens dubte es tracta del etòleg Konrad Lorenz, premi Nobel de medicina l’any 1973, compartit amb Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch, pels seus descobriments referents a l’organització dels patrons individuals i socials del comportament.

El científic, un nacionalsocialista convençut, fa uns estudis sobre la barreja animal de diferents races. Arriba a la conclusió que quan s’engendren individus híbrids, aquests empitjoren l’espècie. Amb el seu vist-i-plau, els nazis apliquen aquests resultats per a justificar l’eugenèsia i l’extermini d’aquells individus que poden empitjorar la raça ària, considerada la raça superior. Però, a més, participa activament, a Postdam, en el procés de selecció, sense fer gaires preguntes sobre el destí que tindran aquelles persones que són rebutjades per no ser prou pures per reproduir-se.

En bona part de la novel·la es descriu amb força detall, i amb xifres, els mètodes emprats per fer aquesta macabra selecció. Ell, com molts altres científics que apareixen amb noms i cognoms, es deixen portar per L’esperit del temps, terme emprat per l’escriptor Ernst Jünger, creient que és un sacrifici inevitable per arribar a un món molt millor, el seu, promès per la ideologia dominant.

En un moment de la novel·la, el protagonista es justifica així:

-Els científics alemanys som apolítics. No ens interessen aquestes qüestions, tan sols la ciència

El seu interlocutor li contesta:

–Els científics alemanys sou la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!

Finalment, després d’haver estat presoner dels russos, s’incorpora a la vida acadèmica i científica del país, com molts d’altres col·legues, i, fins i tot, arriba a guanyar el Nobel. La seva justificació és que Tot el que férem estava en l’esperit del temps.

Aclaparadora lectura que fa reflexionar sobre la capacitat del ser humà per justificar vertaderes atrocitats, quan dona suport al poder que els possibilita créixer personalment i professionalment i sobre la readaptació d’aquells còmplices de la barbàrie a la nova vida de la postguerra. Alemanya tampoc no va tancar prou bé la porta.