L’esperit del temps

Descripció
L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. Ha obtingut el premi Òmnium de novel·la del 2019.

Martí Domínguez és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista Mètode. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro; La sega i L’assassí que estimava els llibres.

Comentari
Aquesta és una novel·la que es presenta com una falsa autobiografia, molt ben documentada, d’un científic nazi austríac. En cap moment surt el seu nom, però sens dubte es tracta del etòleg Konrad Lorenz, premi Nobel de medicina l’any 1973, compartit amb Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch, pels seus descobriments referents a l’organització dels patrons individuals i socials del comportament.

El científic, un nacionalsocialista convençut, fa uns estudis sobre la barreja animal de diferents races. Arriba a la conclusió que quan s’engendren individus híbrids, aquests empitjoren l’espècie. Amb el seu vist-i-plau, els nazis apliquen aquests resultats per a justificar l’eugenèsia i l’extermini d’aquells individus que poden empitjorar la raça ària, considerada la raça superior. Però, a més, participa activament, a Postdam, en el procés de selecció, sense fer gaires preguntes sobre el destí que tindran aquelles persones que són rebutjades per no ser prou pures per reproduir-se.

En bona part de la novel·la es descriu amb força detall, i amb xifres, els mètodes emprats per fer aquesta macabra selecció. Ell, com molts altres científics que apareixen amb noms i cognoms, es deixen portar per L’esperit del temps, terme emprat per l’escriptor Ernst Jünger, creient que és un sacrifici inevitable per arribar a un món molt millor, el seu, promès per la ideologia dominant.

En un moment de la novel·la, el protagonista es justifica així:

-Els científics alemanys som apolítics. No ens interessen aquestes qüestions, tan sols la ciència

El seu interlocutor li contesta:

–Els científics alemanys sou la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!

Finalment, després d’haver estat presoner dels russos, s’incorpora a la vida acadèmica i científica del país, com molts d’altres col·legues, i, fins i tot, arriba a guanyar el Nobel. La seva justificació és que Tot el que férem estava en l’esperit del temps.

Aclaparadora lectura que fa reflexionar sobre la capacitat del ser humà per justificar vertaderes atrocitats, quan dona suport al poder que els possibilita créixer personalment i professionalment i sobre la readaptació d’aquells còmplices de la barbàrie a la nova vida de la postguerra. Alemanya tampoc no va tancar prou bé la porta.