Des que l’enginyer Ildefons Cerdà va planificar la plaça de les Glòries com epicentre de Barcelona, s’han dut a terme durant l’últim segle i mig una infinitat d’obres (transformacions, reestructuracions, endarreriments i aturades), que han suposat un dispendi immens de “cales” als contribuents.
No sé pas si ja han finalitzat amb aquest darrer i últim nou projecte d’espai verd… Tot i quedar la part muntanya pendent, on està previst fer un balcó urbà, quan finalitzin els enderrocaments dels habitatges comentats del carrer del Consell de Cent.
Avd. Meridiana – Ctra. de Ribes Foto: Brangulí ANC
El “poti-poti” de reestructuracions en les infraestructures viàries han sigut un dels principals inconvenients de les múltiples obres sofertes, principalment motivades per les infraestructures ferroviàries, entre el carrer d’Aragó, l’avinguda Diagonal i la seva interacció amb la plaça, en segon lloc, el desllorigament circulatori de les entrades i sortides del trànsit rodant per a travessar-la.
La via ferroviària que circulava pel carrer Aragó es va soterrar a començament dels anys 30 des del carrer de Sicília amb Aragó en direcció al centre de la ciutat.
Pas a nivell carretera de Ribes amb plaça de les Glòries Foto – Museu del Ferrocarril de Catalunya.
Dècada dels anys 50: Imatge que mostra l’antiga configuració ferroviària de la Plaça de les Glòries. Durant més d’un segle, les vies del tren van travessar la plaça a cel obert, dividint els barris circumdants. En primer pla s’aprecia un llarg tren de mercaderies aturant el pas, just darrere del tren, una fila d’autobusos de dos pisos esperen pacientment al conflictiu pas a nivell de la zona.
Any 1961 es va inaugurar un viaducte elevat que feia passar part del trànsit de cotxes per sobre de les vies que encara quedaven en superfície.
Les vies de tren de la línia Barcelona-Granollers que travessaven la plaça de les Glòries Catalanes es va anar cobrint progressivament i suprimir definitivament a partir del 1960, per donar pas al trànsit rodat, que va permetre la unificació urbana i l’arribada del cotxe i el soterrament de l’actual línia 1 del metro.
L’estació veïna del Clot, fa més de 50 anys, es va soterrar completament el 22 de desembre de 1972, eliminant qualsevol vestigi d’aquelles vies al voltant de la plaça. En el seu lloc avui hi ha el Parc del Clot, on es conserven alguns dels elements de l’antiga estació i dels tallers ferroviaris. L’estació en superfície del Clot va ser substituïda per l’actual estació subterrània del Clot-Aragó. El tren passava per la superfície des de 1854.
i any 1946 Fotos: Pinterest
Antiga estació del Clot- 1970
De l’antiga estació ferroviària, desapareguda, que s’erigia on avui hi ha el Parc del Clot, n’hi ha un aqüeducte, que no és tal, sinó que són les restes del que va quedar de l’estació de l’any 1972 en ser substituïda per l’actual terminal soterrada.
Restes antiga estació del Clot, que sembla un aqüeducte.
Vista aèria de les restes de l’estació, avui el Parc del Clot
Entre els anys 70 i 80 amb la reestructuració de la xarxa de Rodalies i la creació de la línia subterrània sota el carrer d’Aragó i posteriors reformes, les línies de tren que travessaven la plaça van quedar completament soterrades o desviades de la superfície.
Abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92, es va crear un gran anell viari, conegut com: “el Tambor”, elevat per als cotxes, deixant el centre vuit i mig camuflats sota l’anella un parc/jardí que mai va ser aprofitat.
Les obres per enderrocament van començar el febrer de 2014 i van durar 193 dies, finalitzant el setembre de 2014.
Actualment, l’objectiu ha sigut eliminar el trànsit en superfície i transformar l’espai en un gran parc verd pel veïnat. Sota la plaça hi passen fins a quatre túnels ferroviaris subterranis, la L1 de metro, la línia de Mataró, la de Manresa/Meridiana i el ramal que possibilita l’enllaç entre l’estació de passeig de Gràcia i l’estació de França, a sobre dels quals s’han construït els moderns túnels viaris de la Gran Via.
Darrers enderrocs cases modernistes del C/ Consell de Cent, per l’ampliació de la plaçade les Glòries..
La Casa Frederic Sanés i la Casa Sebastià Bosch i Elías.
S’ha iniciat la darrera transformació urbanística de l’ampliació de la cara nord del parc/plaça de les Glòries, que suposa la desaparició i l’enderroc dels últims edificis centenaris del carrer del Consell de Cent que afecta tres illes de cases entre els carrers de Castillejos i d’Independència, amb la desaparició d’un passat industrial i la pèrdua de dues finques històriques, amb detalls modernistes, la Casa Frederic Sanés del 1914 de l’arquitecte Josep Graner i Prat i la Casa Sebastià Bosch i Elías del 1916 de l’arquitecte Ramon Frexe i Mallofré; dues cases germanes bessones de cinc plantes d’alçada, situades en els números 600 i 602.
Aquesta demolició d’unes 30 finques, serviran, a part de l’ampliació del parc, connectar els barris de la Sagrada Família, Fort Pienc, el Clot i la Llacuna del Poblenou.
En la cruïlla amb el carrer de Cartagena, està ubicada l’Escola Gaia en uns mòduls prefabricats en espera de ser traslladada. Inicialment, està aprovat convertir l‘antic recinte fabril del carrer del Dos de Maig, 189, en el nou centre educatiu. L’antiga fàbrica de paraigües, edifici patrimonial de titularitat municipal, juntament amb uns 500 habitatges de nova promoció, faran façana a la Diagonal.
Recinte fabril del C/ Dos de Maig, 189
Fàbrica de paraigües al costat de l’antic emplaçament dels Encants Vells
Una de les primeres cases a ser enderrocades van ser les cases Esmili Escat, unes construccions històriques del barri del Clot de l’arquitecte Federico de Arias Rey. A principis del segle XX i va allotjar un taller de forja.
Enderroc de finques centenàries històriques. Cases Emili Escat.
Les excavadores treballen als voltants de l’antiga fàbrica de farines “La Ceres Catalana”, coneguda com la Casa del Sucre. No se sap si se salvarà de l’enderroc. L’antiga fàbrica del carrer Cartagena, 166 està en estudi per transformar-la en un centre cívic comunitari.
Casa del Sucre – ” La Ceres Catalana”
Fàbrica del C/ de Cartagena, 166
Mencionar, també, tants altres espais veïnals, els colmados, comerços, bodegues… autèntiques botigues de barri, malauradament inexistents avui dia que donaven autenticitat comunitària i veïnal.
Soc fill nat al carrer Aragó/Dos de Maig, entre els anomenats Encants Nous i l’antiga Fira de Bellcaire – coneguts popularment com Encants Vells.
Doc: Betevé -Timeout Barcelona – TotBarcelona barriades de provençals -diari de Catalunya – Historiesdebcn.
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Barcelona no és només una ciutat qualsevol, és una ciutat que amaga secrets mil·lenaris en els seus carrers. Barcelona és.
I la seva història sobresurt, rugeix de l’interior de les seves pedres i de les seves cendres. Els seus orígens és remuntant al segle primer abans de Crist.
Barcelona no va néixer tranquil·lament. Molt abans que arribessin les legions romanes, aquestes terres ja tenien amo. El pla de Barcelona, i en especial la façana mediterrània catalana, estava habitat pels laietans, un poble iber astut i treballador, tot un reguitzell de pobles interconnectats que conformaven una potent xarxa de cultures autòctones força desenvolupades. Tots aquests pobles vivien en petits llogarets fortificats, cultivaven la terra fèrtil i extreien metalls dels turons, comerciaven amb grecs i cartaginesos deixant que el Mediterrani portés riqueses.
Entre les onades fenícies, gregues i cartagineses de la Mediterrània, la sang de la terra catalana, juntament amb els ibers i celtes de l’interior de la península, va sorgir el xoc entre aquestes tribus mestisses: els coneguts celtibers famosos per la seva resistència contra els romans. Aquest seria el resultat d’una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.
Des de dalt de les Maleses, al fons el Turó de Montcada i la fàbrica de ciment
Jaciment ibèric de les Maleses, Montcada i Reixac – Serralada de la Marina
La història ens diu que van ser els cartaginesos, específicament Amilcar Barca que va fundar la ciutat l’any 230 abans de Crist i els ibers l’anomenaven Barquino. Tot i que es diu que això és només una llegenda.
Porta de Mar/Pati llimona
Temple d’August C/ Paradís, 10 Ciutat Vella
…I arribà Roma, i amb Roma arribà l’ordre, l’ambició i el formigó. Això sí que és cert. Van construir una ciutat emmurallada, temples i carrers rectes. Entre els anys 15 i 10 abans de Crist, sota el mandat de l’emperador August es va establir un assentament anomenat Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, situada més o menys en el que avui coneixem com el barri Gòtic.
Decumanus-Porta Pretòria de Palmira – Síria
Barcino emmurallada.
Barcino va ser concebuda com a premi de retir per als veterans de l’exèrcit romà i també com enclavament estratègic i punt de control entre les ja poderoses Tarraco i Emporiae. Amb els anys és convertir en una joia imperial, la ciutat va créixer. Aquesta colònia romana es transformaria en una de les ciutats més vibrants de la Mediterrània…, les seves pedres van veure les esplendoroses legions romanes, emperadors poderosos alçar-se, mercats vibrants, es van aixecar muralles imponents, es va construir un fòrum en el cor de la ciutat i aqüeductes portant aigua fresca i vida des de les muntanyes, temples on avui en el carrer Paradís podem apreciar les quatre columnes del temple dedicat a August en el mont Taber (any 15 aC), banys termals per l’oci, fòrums, imponents edificis, clavegueram, quatre portes d’entrada, i per descomptat els seus carrers es van traçar amb precisió d’un enginyer militar, entre els seus eixos principals, el Cardus Maximus, de nord a sud i Decumanus Maximus, d’est a oest.
Aqüeducte de Ferreres – Antiga Imperial Tàrraco.
Emporiae
I com era viure a Barcino ? Imaginat passejant dins de les domus pels seus carrers empedrats on hi havia cases sorprenentment sofisticades, amb espectaculars mosaics de colors i sistemes de calefacció sota terra, amb termes públiques, comerciants venent oli i vi, artesans treballant el cuiro, la ceràmica i el metall, els magistrats discutint les lleis de l’imperi, els soldats amb les seves armadures explicaven històries de déus i herois… Avui podem transitar per aquells carrerons on ara només ens queda el ressò d’aquells records, on la vida era bulliciosa, en mig d’un garbuix de cultures on el llatí es barrejava amb les llengües locals.
Aqüeducte Barcino
Muralla i torre de defensa s. IV dC. Plaça dels TraginersAqüeducte de les Ferreres – Imperial Tàrraco
Any 711
Quan Roma va caure (476 dC) entraren els visigots, portaren espasa i creu, poder i ruïna, Barcelona resistir i es va negar a desaparèixer.
Després vingueren els musulmans (aprox. 711), tot i que la seva presència fou breu, va ser molt decisiva culturalment i econòmicament.
Barcelona s’obre fora muralles.
Barcelona assetjada fou reconquerida amb fúria i violència pels carolingis (segle VIII). Aquests varen vèncer als musulmans a la mítica batalla de Poitiers; l’any 751 conquerir Narbona; l’any 785 Girona i l’any 801 Barcelona, on s’establirà un territori fronterer. Aquest territori entre els Pirineus i el Llobregat, es dibuixa la primera Catalunya, donant pas a dos mons diversos. L’Imperi Carolingi al nord i el califat de Còrdova al sud.
Fou quan la marca hispànica nasqués com a frontera de guerra. Barcelona des de llavors, va aprendre a sobreviure a triar entre imperis, traïcions, batalles i lluites internes i eternes. Barcelona assetjada es nega a desaparèixer.
La Catedral del Mar Barri de la Ribera – 1352
Segle XI, amb el comte de Barcelona, la ciutat s’obre amb poder i com a potència mercantil, s’expandeix per tota la Mediterrània, forja vaixells, ports i aliances. Els gremis, els comerciants i els armadors floreixen. El Mediterrani tremola.
Catedral de la Sta. Creu i Sta. Eulàlia – 1339
El Gòtic català s’alça amb pedres fosques, esglésies, palaus, claustres, convents, cases senyorials, que encara avui dia … murmuren, ressonen històries.
Els bastaixos van ser portuaris i carregadors medievals a Barcelona (segles XIII-XV) famosos per transportar a coll les pedres per construir la basílica de Santa Maria del Mar des de Montjuïc.
Carrer Montcada
El carrer de Montcada, entre el carrer de la Princesa i la plaça del Born, data del 1148, quan Guillem de Montcada va cedir les seves terres a la ciutat.
Entre els segles XIV i XVIII es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina i on es localitzen un bon nombre de palaus de l’època gòtica, molts dels quals reconvertits en museus.
El Museu Picasso, un dels més visitats de Catalunya. Es va inaugurar el 1963 al Palau Aguilar, i amb el temps va anar incorporant els edificis contigus: el Palau del Baró de Castellet, el Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres.
La Catedral des d’un dels carrers del Gòtic.
Palau gòtic – Museu Picasso – Carrer Montcada
El Museu de les Cultures del Món està instal·lat al Palau Nadal, del segle XV,¡¡ en un palau gòtic del segle XIII, el Palau dels Marquesos de Llió,¡¡ on destaca la senyorial entrada per a carruatges que dóna pas a un tranquil pati interior. Altres construccions destacades són el Palau Dalmasses (segle XVII), que conserva la capella gòtica, i el Palau Cervelló-Giudice (segle XV), amb una porta d’arc de mig punt i quatre gàrgoles a la teulada, que des del 1974 ocupa la Galeria Maeght.
Pont del Bisbe – Porta Praetoria Decumanu
Plaça del Rei – Saló del Tinell
La corona d’Aragó converteix (Ramon Berenguer IV-1162) Barcelona com a far marítim punta de llança naveguen fins a Sicília, Nàpols, Atenes… La ciutat mana sobre el Mare Nostrum.
El saló del Consell de Cent.
Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i Girona, príncep d’Aragó i comte de Ribagorça
1249 Jaume I el Conqueridor, concedeix a la ciutat de Barcelona el dret d’autogovern i es crea el Consell de Cent. Aquests cent homes eren escollits per sorteig i cap dels seus integrants era ni noble ni eclesiàstic. Tots eren comerciants artesans, burgesos i que pertanyien als diferents gremis de la ciutat. El que converteix en especial el Consell, és la relació que tenien amb el rei. No és una institució que acata la llei del rei, sinó que negocien amb ell d’igual a igual. Els membres del consell eren renovats anualment. Així doncs, el nombre de consellers que formà el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, durant la seva dilatada missió, fou de 456 consellers. El primer conseller en cap, l’any 1257, fou Ponç d’Alest i el darrer va ser Rafael Casanova, el 1713-1714.
Quan el rei prenia possessió, davant el Consell de Cent feien un jurament:
“Nos que valeu tant com vós, jurem davant vós
Que no som millor que nos,
Que junts valem més que vós
I que us acceptem com a rei i sobirà, sempre i quan
Respecteu nostres llibertats i lleis.
Però sinó, no !!”
Però arribà la pesta (1333), la plaga de les rates van portar la mort, la ciutat s’ofegà en i dins de la seva pròpia esplendor … entre plors plegaries i enterraments.
Textos: apunts propis i extractes/resums de la Guia de Barcelona/Ajuntament de Barcelona.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
És una figura que va destacar molt aviat en el paisatge urbanístic barceloní. Se’l considera l’arquitecte dels edificis de l’alta burgesia catalana, dins del projecte de reforma de l’eixample, de l’estructura en quadricula, oberta i igualitària que va crear l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà. És l’arquitecte més prolífic de la ciutat de Barcelona, amb un total de 388 obres de les 450 conegudes. Construeix principalment a les cantonades – és el Núñez i Navarro del modernisme -. Moltes de les seves obres s’han perdut perquè aquest últim constructor es va encarregar d’adquirir molts dels xamfrans més famosos de la Ciutat.
Personatge de bressol burgès, gran tarannà personal, emmarcat en un ambient familiar de perfil humà, de perfecta educació i formació musical i universitària. Nascut a Llenguadoc, dins d’una saga familiar de comerciants. El seu segon cognom prové de burgesia de naviliers genovesos. Família de reconeguda relació social, que configurà un entorn aristocràtic que ajuda a aconseguir i superar el seu al nivell de ciutadà exemplar i de gran urbanitat. Amb un gran “savoir faire”, que li permet relacionar-se amb gran naturalitat a qualsevol nivell social i cultural.
La seva arquitectura té tres eixos principals: l’eclíptica, noucentista, i la modernista. Segurament és el menys conegut entre els seus companys de l’època. Tot i ser l’arquitecte més fructífer del modernisme, del moviment polític, sociocultural, que anhelar i transformar la societat catalana a Barcelona; construint esglésies-temples-escoles-panteons-cases-torres-bancs-col.legits-palaus-cases d’estiueig …
Va entrar a treballar en l’estudi del destacat arquitecte Francesc de Paula Villar, que estava embrancat en el conjunt del monestir benedictí de l’Abadia de Montserrat, símbol de Catalunya.
Casa Vistorià de la Riva
Petita ruta que vàrem seguir com a mostra de la seva obra, situada en una part de l’eixample:
Casa Bartomeu Oller
Comencem per la Casa dels germans Enric i Victorià de la Riva 1897-1899, situat en el xamfrà del carrer Girona núm. 2 – Alí Bei núm. 1. Principal, tres pisos i àtic, amb tres grans portals d’arcs de mig punt, dos parells de pilastres i coronat per una gran cornisa. L’any 1928 Joan Pich i Pon constitueix el “Banco Nacional de la Propiedad”. Durant els anys 70 seu central del Banc de Barcelona.
Casa Bartomeu Oller – 1903- Carrer Bailèn núm. 5. Edifici de façana estreta, de dos eixos desiguals, de balcons, un més gran que l’altre, de planta baixa i cinc pisos d’ornamentació floral. Casa del que fou un dels constructors de l’arquitecte.
Casa Tomàs Roger– 1892-1895 – o “Casa Madrid”: Palauet Modernista, situada al carrer d’Ausiàs Marc, 37-39. A la planta baixa, amb dues portalades, eix central que donen pas a un vestíbul doble, que separa la part noble de la finca de l’escala de veïns.
Casa Antoni Roger – 1888- obre de joventut de Sagnier: xamfrà Ausiàs Marc – Girona, d’estil dins de l’eclecticisme, en forma de castell i entrada digna d’un palau del renaixement. Des de l’any 2000 acull l’Institut Europeu de la Mediterrània i la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Casas Josep Barba
Casa Enric Roger
Casa Josep Barba – 1899 – un altre constructor del carrer d’Ausiàs Marc núm. 21
Casa Enric Roger– 1888- 1910, carrer Girona, 24. Una més de les obres realitzades per Sagnier encarregades per la família Roger – com la veïna del núm. 22 o la del xamfrà d’Ausiàs Marc, 33-35 o Girona, 20. Edifici entre mitjaneres d’una barreja modernista – eclèctica i de temàtica vegetal, balcons de ferro forjat, vestíbul de grans dimensions i dues escalinates de quatre pisos i quatre pisos.
Escola Jesús i Maria. Foto, arquitectura modernista- autor desconegut.
Escola Jesús Maria – 1899 – Carrer Caps 50 -52, xamfrà Bruc, 29, Escola per a nenes d’orde religiós francès. Construït on es concentraven els habitatges i magatzems dels pròspers industrials tèxtils. Avui un altre edifici del grup Nuñez i Navarro.
Casa Camil Mulleres – 1904- Gran Via, 654. Edifici molt semblant a la Casa Calvet del carrer Caps, 48 d’Antoni Gaudí de l’any 1898
La prolífica obra arquitectònica d’Enric Sagnier a Barcelona, té un altre dels seus característics exponents a la Casa Mulleres, situada a la mateixa “Illa de la Discòrdia”, entre 1910 i 1911, al passeig de Gràcia 37, i amb una història de similar, pel que toca als seus propietaris: la família Mulleres, d’antic i mil·lenari llinatge català amb origen a la Garrotxa.
L’any 1892 canvien les ordenances municipals i es poden fer les tribunes més grans.
Casa Planas 1901
1907
Casa Planas, l’any 1901, Enric Sagnier construir, en la Gran Via, 633, cantonada amb Roger de Llúria, 23, una residència / xalet unifamiliar modernista per a l’agent de duanes i accionista ferroviari Estanislau Planas i Armet de planta i pis, amb cornisa i coronada amb un pinacle piramidal. L’any 1907 el propi Sagnier per encàrrec de la família Planas fa la primera remodelació de remuntada. La cúpula va ser eliminada i l’immoble va guanyar tres alçades més destinades a pisos de lloguer.
Aspecte actual de la façana de la casa Planas
Durant els anys 1960’s, en plena febre de construcció de remuntes als edificis de l’Eixample, la Casa Planas va ser objecte d’una nova ampliació l’immoble va guanyar encara dos pisos més fins a totalitzar-ne 6, que li va fer perdre bona part del seu encant.
Anys 1960’s
Finalment, a les acaballes dels anys 1990’s, la immobiliària Nuñez i Navarro va comprar l’edifici per fer-hi una rehabilitació integral; fent negoci a compte del patrimoni històric de la ciutat.
Documentació i fotografies de Barcelofìlia.
En aquesta casa va tenir la seva darrera residència a Barcelona, el president Lluís Companys, abans de marxar cap a l’exili, l’any 1939. Hi ha una placa commemorativa enfront de la façana de l’edifici.
Casa Isidra de Pedro i Ascacíbar baronessa de Salillas– 1888- 1910, edifici modernista residencial del Carrer Bruc 66-68 i Diputació 321. La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa.
Antiga casa Isidra de Pedro – 1895
La remunta aplicada als anys 1950’s va endur-se sense contemplacions tota aquesta ornamentació, així com alguns altres elements de la façana que varen ser simplificats. L’edifici va guanyar dues alçades i va perdre un testimoni força rellevant del nostre modernisme.
Estat actual deprés de la remuntada
La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent. Hi ha algunes dignes excepcions, però, sens dubte, aquesta seria un exemple de tot el contrari. L’afegit de dos pisos va malmetre i desfigurar completament un dels edificis en xamfrà més notables d’aquest sector de l’Eixample. Havia estat projectat per Enric Sagnier l’any 1895 a petició d’Isidra de Pedro i Ascacíbar, baronessa de Salillas.
La remunta va destruir sense contemplacions un ric coronament, amb un aire de castell nòrdic, decorat amb pinacles goticistes, substituït per una senzilla cornisa. Això fa que la part conservada, amb les seves tribunes d’arcs ogivals i els seus relleus modernistes, sembli més aviat un pastitxo sense cap relació amb els pisos superiors de la casa.
Documentació: Barcelofília
Casa Josep Fabra
La major part de les remuntes efectuades als anys cinquanta i seixanta sobre edificis de començament de segle van ser escassament respectuoses amb la configuració preexistent.
Casa Mercè Cortills
Casa Josep Fabra, 1888-1910, situat al carrer Diputació, 329. Edifici, l’estil monumental i historicista. La façana, simètrica, té un element central destacat, un medalló esculpit.
Casa Mercè Cortills de Manresa– 1893, del carrer Diputació, 331 – Girona,59. Edifici modernista amb la farmàcia Salvador Tayà Filella, avui totalment reformada, obra d’Enric Sagnier de l’any 1907.
Església del Sagart Cor
Església del Sagrat Cor – 1888-1910, edifici, annexa a l’escola del Sagrat Cor, del carrer Diputació, 334. La façana és de pedra, amb una composició simètrica, de caràcter eclèctic. El conjunt d’arquets de mig punt de la part baixa s’inspira clarament en el romànic.
Aquí donem per finalitzada la sortida guiada per la Srta. Alba Vendrell, que ens ha acompanyat en altres recorreguts per la ciutat. Gràcies a l’èxit de participació, han sigut necessaris efectuar dos grups.
És del tot impossible fer una recopilació de totes les obres realitzades per Enric Sagnier i Villavecchia. Anomenem tan sols unes de les més importants i característiques del prolífic arquitecte:
Mare de Déu del Turó de Montcada
A Montcada i Reixac, entre els anys 1886 i 1888, s’inicien, a càrrec d’Enric Sagnier, la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu del Turó, que va ser abandonada l’any 1926 per causa de l’explotació de la muntanya per l’empresa Asland. Les darreres restes de l’ermita van desaparèixer en una esllavissada l’any 1939 – (per tal de conèixer tota la història d’aquesta petita, però meravellosa ermita que coronava el cim del turó, us recomanem la lectura del llibre “La Mare de Déu… del ciment”, dels autors Josep Bacardi i Ricard Ramos).
L’ermita del Turó – foto d’autor desconegut 1908
En les mateixes dates va efectuar I l’ampliació i remodelació de l’església de Santa Engràcia de Montcada, d’estil neogòtic; destruïda en l’episodi d’anticlericalisme durant la Guerra Civil, per ser aixecada de nou en la dècada dels anys 50.
Vista de l’actual església de Sta. Engràcia
Sta. Engràcia – 1889
Documentació i fotografies: Ajuntament de Montcada i Reixac – Fundació Cultural Montcada
Palau de Justícia – 1888 / 1911, durant l’Exposició Universal – situat al Passeig de Lluís Companys.
El 1888 ideà un projecte per a l’Exposició Universal, que no es dugué a terme; es tractava del Pavelló de Lleó XIII, que havia d’acollir la representació dels Estats Pontificis.
Casa Ruper Garriga – 1888 – 1910, del carrer Còrsega, 321, cantonada amb el Passeig de Gràcia, enfront del Cinc d’Oros. Aquest bloc d’habitatges ofereix una perspectiva a dues de les vies més importants del centre de la Ciutat, la Diagonal i el passeig de Gràcia.
Casa Pascual i Pons -1889/1891. Conjunt arquitectònic situat al Passeig de Gràcia, 2-4 entre els carrers de Caps i la Ronda de Sant Pere de la Dreta de l’Eixample.
Casa Dolors Vidal de Sagnier -1892/1894 – Rambla de Catalunya 104
La Casa Sagnier ocupa avui l’hotel de luxe de 51 habitacions, a 10 minuts a peu dels edificis modernistes del passeig de Gràcia. És l’edifici que va construir Enric Sagnier l’any 1892 com a habitatge familiar i estudi d’arquitectura. El 1887 es va casar amb Dolors Vidal i Torrents, amb qui va tenir cinc fills.
Frontó Barcelonès – Carrer de la Diputació, 415 / Sicília, 1893 / 1894, construcció del primer local dedicat al joc de pilota. Desaparegut el 1902.
El mateix any projectà el Castell de Villavecchia a Sant Hilari de Sacalm, per encàrrec del seu oncle Joaquin Villavecchia.
Nova Duana, 1896/ 1901 – edifici situat davant de les Drassanes Reials
Casa Garriga Nogués, 1899/1901
Casa Sagnier, 1900/1901
Temple del Sagrat Cor del Tibidabo: 1902/1911
Camí del Via Crucis. Avui desaparegut, va ser dissenyat per Sagnier entre 1904 i 1919. Era un conjunt modernista amb escultures d’Eusebi Arnau i d’Eduard Mercader. Aquest camí monumental, que anava des de la plaça de l’Abat Oliba, va ser destruït durant la Guerra Civil.
Col.legi Sta. Gertrudis, situat a New Norcia, Austràlia – 1904/1908
El 1905 realitzà una porta lateral a l’església barroca de Betlem a la Rambla de Barcelona.
Església de Pompeia, 1906/1910, construí per als Caputxins l’església i convent de Pompeia, obra inspirada en l’arquitectura gòtica catalana.
Via Laietana, 3
Banco Hispano Colonial, 1910/1913
foto barcelofília
Antic edifici del Banco Hispano Colonial, ara Hotel Colonial, d’Enric Sagnier (Via Laietana, 3). Va ser el primer edifici construït a la Via Laietana, i promogut pel seu president Antonio López destacat navilier i comerciant espanyol durant el segle xix. Empresari a les colònies espanyoles d’Amèrica, que tornar com un indià.
Església de Sant Josep Oriol
Reial Club Marítim, 1911/1913, avui desaparegut.
Situat a la banda de ponent, al capdavall del moll de Barcelona l’antic edifici del Reial Club edificat segons el projecte de l’arquitecte Enric Sagnier.
Església de Sant Oriol, carrer Diputació -Villarroel. La primera pedra del temple projectada per Enric Sagnier l’any 1915 i fou inaugurat l’octubre de 1926.
Caixa de Pensions 1913/1917, construí a més diverses sucursals de l’entitat a Igualada (1922), Sabadell (1923), Manresa (1924) i Tarragona (1929).
Hotel Colon, 1916/1918. Avui desaparegut
El projecte arquitectònic d’ampliació del vell cafè a l’Hotel, d’estil modernista, era obra d’Andreu Audet, i el projecte de reforma del nou Hotel es va encarregar al prolífic arquitecte, convertint-lo en un enorme edifici de set plantes i dues-centes habitacions, modernes, confortables i amb bany.
L’hotel Colón va viure els temps convulsos de la guerra civil. Durant anys va ser la cara de la República i seu de les Joventuts Socialistes Unificades, del PSUC i de la UGT, amb els retrats en la seva façana de Lenin i Trotski.
En finalitzar la guerra civil, l’any 1939, l’hotel de luxe, que un dia havia guarnit amb pancartes socialistes, ara restava engalanat amb motius falangistes.
L’hotel Colón no va tornar a obrir les portes. Les autoritats franquistes el van enderrocar i en el seu lloc es va construir un nou edifici d’estil neoclàssic i durant anys va ser la seu del “Banco Español de Crédito”. Avui acull l’Apple House.
Banca Arnús: 1918/1929
L’edifici de la Banca Arnús (1918-1927), posteriorment “Banco Central Hispanoamericano”, avui acull dependències de la cadena irlandesa Primark, també d’estil classicista.
Sagnier formà part com a jurat en l’adjudicació de projectes per a l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc; entre d’altres, fallà al concurs per al Palau Central de l’exposició —actual Palau Nacional i seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Documentació: Apunts recopilats durant la visita guiada a càrrec de la Srta. Alba Vendrell.
Llibre Sagnier i els Modernistes – L’ofici de l’arquitectura, 1880 – 1930.
Fotografies pròpies efectuades durant la visita guiada.
Nascut a Madrid, arquitecte i urbanista, va continuar estudis a Alemanya i va donar classes a la Universitat Tècnica de Darmstadt. Després de vuit anys ha tornat a Madrid. Col·labora al diari El Confidencial
El llibre
Interesant i curiós al mateix temps. És interessant ja que ens fa comprendre millor el Madrid actual i cap a on vol anar. Aquesta capital que aspira a tenir 10 milions d’habitants d’aquí a deu/quinze anys. També entenem millor aquella frase que diu la sra. Ayuso de què “Madrid és Espanya” -per cert sembla que el primer que la va dir va ser el president del govern Leopoldo Calvo Sotelo-. I finalment ens explica com tots els partits remen en un mateix sentit per aconseguir situar Madrid dins de les grans ciutats europees que sembla que s’ha convertit en un objectiu comú de tots els madrilenys.
El trobem curiós ja que no és un assaig d’història, ni d’urbanisme, ni de sociologia, ni de geopolítica, ni de ciutats… Però al mateix temps és un llibre que engloba totes aquestes disciplines i més.
Està escrit en un estil desenfrenat, planer, poc acadèmic, sense cites a peu de pàgina i sense bibliografia. Cal dir que quan es refereix a frases d’altres autors dins el text, ho indica. També que el llibre està ben documentat i així ho veiem en els agraïments. Potser hem trobat a faltar un plànol de Madrid que situï els nous barris i els municipis absorbits en la dècada dels 40 del segle passat.
En la nostra opinió, reflecteix un cert imperialisme quant a què tota Espanya i Llatinoamèrica han de col·laborar en la ingent aventura de construir una gran ciutat que parli de tu a tu amb París i Londres. Encara que, per l’autor, impliqui un cert espoli de l’Amèrica llatina i de tot Espanya.
Madrid és una ciutat de dretes, ens explica per què ho és i per què ho serà. Diu que tothom té un pis que va comprar barat i ara val molts diners. No considera significativa la manca d’allotjaments ja que sembla creure que tots els nouvinguts, iberoamericans fonamentalment, poden comprar un xalet o un pis de nova construcció en els nous barris.
Així com el segle XIX va ser el dels estats-nació, considera que el XX ha estat el de les ciutats i el XXI serà el de les ciutats-estat. Es passarà de l’organització en regions a la d’àrees metropolitanes. Segons ell, el gran Madrid dels 10 milions, es farà englobant Toledo, Guadalajara, Ávila i Segovia i totes les ciutats tipus Alcalá de Henares i Móstoles que es troben per el camí.
L’autor, veu la necessitat de crear diferents centres que aconsegueixin revertir els actuals fluxos camp-ciutat. Descentralitzant els caps de comarca recolzant-se en les comunicacions no solament radials per mantenir la gent en el territori. Planteja una organització pericèntrica amb centres que siguin subnusos del centre.
El gran Madrid creix últimament uns 100.000 habitants/any. Atès que la majoria d’aquest creixements es deguda a la immigració o fills d’immigrants això implica una multiculturalitat important, ningú és originari de Madrid. Dels 1,4 milions d’immigrants arribats els últims 20 anys, 820.000 son sud-americans.
Madrid es converteix en una ciutat refugi per la gent de Sud-amèrica que per raons generalment polítiques o econòmiques vol sortir del seu país. Està prenent el lloc a Miami ja que per viure sembla que es troben millor aquí amb una cultura més similar i amb una educació i sanitat més econòmica.
El 1996 el govern Aznar va crear “Las bases del programa de modernización del sector publico empresarial del Estado”. Amb ell es varen privatitzar les grans empreses públiques que es convertiran en multinacionals que invertiran principalment a Sudamèrica. La gran banca seguirà el mateix camí. Ara es produeix un fenomen en sentit contrari. Capitals privats surten d’allà i venen a Madrid que es vol convertir en un centre financer que vol competir amb Londres, Frankfurt i París.
L’Espanya de les autonomies ha beneficiat Madrid dotant-la d’un poder que no tenia només com a capital. Un exemple seria la baixada d’impostos que s’aplica als residents.
Actualment s’està creant un nou centre de negocis i cultura al nord a través de la nova estació de Chamartín i les torres construïdes a l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid i on s´hi ubicaran hospitals i universitats entre altres equipaments, tot ells amb capital privat.
S’està potenciant la indústria i els serveis en la zona sud. La ciutat no pot ser un conjunt de guetos de diferent nivell econòmic incomunicats. Es necessari que les infraestructures no siguin barreres i les comunicacions siguin també circulars, no només radials. S’ha de cosir el territori, per evitar entre altres, conflictes territorials.
El creixement desmesurat de Madrid i altres megalòpolis ens diu que el món només vol relacionar-se amb pocs llocs, de manera que no és Madrid que atrau únicament a la gent sinó que aquesta mateixa gent ja busca aquest tipus de ciutat.
Com a resum, podríem dir que amb un títol molt explícit ens indica cap a on va aquest Madrid neoliberal que semblen voler els partits de dreta enfront d’unes esquerres que no saben molt bé el que volen, encara que realment ja hi estan d’acord.
Fou el primer edifici/palau important que realitza Antoni Gaudí, que li encarrega, el qui serà posteriorment el seu mecenes. La construcció es realitza entre els anys 1886 i 1890.
Entrada principal amb la Senyera
L’emprenedor, industrial, polític i primer comte de Güell, coneix al dissenyador de mobles a l’Exposició Universal de París de l’any 1878. Impregnat per la seva obra i estil li encarrega, seguin les tradicions de les grans cases senyorials catalanes del carrer de Montcada, el projecte de la construcció d’un habitatge, al carrer Nou de la Rambla que a la vegada connectes amb la casa del seu pare a través d’un pati interior.
L’obra, ha de complir tres funcions principals:
Residència familiar de grans dimensions. Eusebi Güell, casat amb la filla del marquès de Comillas, Isabel López Bru, amb la que va tenir deu fills.
Centre de negocis per desenvolupar les seves activitats industrials, comercials i polítiques .
Espais per celebrar esdeveniments i acollir els actes socials privats i públics.
Menjador
L’edifici no té res a veure amb el disseny i l’estil propi que més tard desenvoluparà Gaudí dintre del Modernisme Català. Aquest Palau està inspirat dins de l’art oriental i islàmic d’estil mudèjar i nazarí, amb decoració de rajoles ceràmiques, arcs mitralics, cartel·les i maons d’obra vista.
“Maravellos palau de fadas, com si per art màgica y per virtut de la vareta de alguna Scherzada haguessin pres cos tots los somnis dels qüentos orientals, quedant de sopte materialisats y convertits en fet. Tal és la impresió que al mer aspecte causen las fastuosas habitacions de la casa Güell: magnificencia esplèndida, copiositat abundanta, especialitat y varietat que així bé sorprenen com embaladeixen”
Josep Puiggari – Monografia de la Casa Palau y Museu del Excm. Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi, 1894.
Cavallerisses
En sol·licitar el permís d’obres, l’edifici no complia moltes de les ordenances municipals de l’època, com les tribunes que sobresortien de la façana, o molts dels materials empleats entre altres: pedra, ferro, forja i o cristalls. Però donades les influencies i la rellevància del Sr. Güell, es va ratificar el permís sense cap obstacle afegit. Normes que Gaudí va sobrepassar en altres ocasions en moltes de les seves famoses edificacions realitzades posteriorment.
Tot i que les obres no varen finalitzar fins a l’any 1890, l’edifici es va inaugurar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal, que se celebrarà en el Parc de la Ciutadella. Evidentment, el palau el va visitar innumerables personatges, com la reina Regent, el rei Humbert I d’Itàlia o el president dels Estats Units.
S’ha de destacar els treballs de forja de l’entrada, les portes d’arc de catenària, els accessos per a carruatges, l’escalinata de l’entrada principal amb el vitrall de la Senyera – Güell va ser un gran defensor de la renaixença, de la cultura i de la llengua catalana – les cavallerisses amb les columnes fungiformes de maons acanalats, el menjador principal amb els dalts de guaita del servei per mirar si falta alguna cosa. La sala de recepció d’invitats, també amb un espai elevat amb gelosies per espiar els comentaris dels convidats, la capella privada, el gran i majestuós orgue de tubs i per descomptat el terrat, on Gaudí ja experimenta la tècnica del trencadís. És aquí on inicia el seu estil de xemeneies gaudinianes amb ceràmiques trencades.
La casa palau va ser construïda sota la inspiració del seu propietari. I en veritat que l’edifici guarda una perfecta analogia d’aquest prohom. Un exterior sever, fred i nostàlgic. L’interior revela el seu caràcter complicat, fi, delicat i polit, però d’ànima generosa.
Cambra privada de Isabel López Bru
Trencadissos ceràmics /xemeneies terrat
A la mort del mecenes, la propietat va passar per herència a la seva vídua i posteriorment a dues de les seves filles. A principis de segle el barri va entrar en declivi i decadència de la burgesia, fins al punt que just davant del Palau s’instal·là una casa de “barrets” on avui hi ha l’Hotel Gaudí. Durant la Guerra Civil, el Palau va ser comissaria i les cavallerisses van servir de refugi antiaeri.
L’any 1945 el Palau fou cedit a la Diputació de Barcelona a canvi d’una pensió vitalícia a la filla Mercè Güell i amb la condició que l’edifici no fos mai modificat i que es destinés a finalitats culturals. Entre altres va acollir l’Institut del Teatre.
Fotografies pròpies.
Documentació recopilada durant la visita guiada del dia 15 de gener. Finalitzem la visita al Cafè de l’Òpera amb una copa de cava.
Cafè de l’Òpera
Les 12 obres de Gaudí a Barcelona:
1.- Els fanalsde la plaça Reial de ferro forjat amb detalls decoratius. Va ser un dels seus primers treballs. 1879
Les Carolines, 18 -24
2.- La Casa Vicens, fou el primer projecte de l’arquitecte. Edifici ple de ceràmiques, colors vius i amb detalls d’inspiració oriental. 1883 – 1885
3.- La Sagrada Família, 1882. L’obra més famosa d’Antoni Gaudí i tot un símbol de la ciutat, encara en construcció. Gaudí es va fer càrrec de les obres l’any 1883.
4.- Els pavellons de la finca Güell, amb una de les portes més espectaculars amb un drago de ferro fotjat inspirat amb la llegenda d’Hèrcules. 1883 – 1887
Avd. Pedralbes
Carrer de Caps, 48
5.- Palau Güell, un palau en ple Raval, per fora sembla un edifici trist, però per dins es una explosió de formes, llums i ple de detalls sorprenents. 1886 – 1890
6.- El Col·legit de les Teresianes, una de les obres més sòbries i elegants, sense ornaments, respectant el desig d’austeritat. 1888 – 1889. Al carrer de Ganduxer, 85
7.- La Casa Calvet, l’obre més clàssica i l’única que va rebre un premi en vida. 1898 -1900
8.- El Parc Güell, un parc únic, famós pel seu trencadís i l’inconfusible i majestuós drac de ceràmica, amb una plaça de columnes inclinades. 1900 – 1914
9.-La Torre Bellesguard, una casa castell plena de detalls històrics i religiosos amb una de les vistes més fabuloses de la ciutat. 1900 -1916
10.- El portal Miralles, antiga entrada d’una finca de Sarrià, que tan sols es conserva l’arc de la porta amb la Creu de Gaudí i l’escultura del mateix arquitecte. 1901
Psg. Manuel Girona, 55
11.- La Casa Batlló, edifici ple de colors i formes ondulades, dalt del terrat el drago per homenatjar a Sant Jordi. 1904 – 1906
12.- La Casa Milà, amb la façana que sembla una ona de pedra. Coneguda com a La Pedrera. 1906 -1910
Terrenys adquirits, a principis de l’any 1900, per l’edificació de l’Hospital, amb la Sagrada Família al fons, en construcció.
Planell de les galeries subterrànies entre pavellons.
Tots els pavellons estan comunicats entres sí per carrers i espais enjardinats amb vegetació terapèutica, plantes aromàtiques i medicinals, tots ells connectats per més d’un quilòmetre de galeries subterrànies. (si s’hagués finalitzat els 48 pavellons de tot el projecte, els túnels superarien els dos quilòmetres). Aquestes galeries són d’accés restringit i d’ús exclusiu al personal autoritzat. En les galeries hi ha les conduccions d’aigua, gas i electricitat; les instal·lacions de calefacció i ventilació; els laboratoris i la resta de serveis sanitaris. L’amplada dels passadissos entre els pavellons de no infecciosos permet el pas dels carruatges, i l’amplada entre els pavellons d’infecciosos, permet únicament el pas de personal autoritzat a peu.
Galeries subterrànies.
Un 25e pavelló: Un projecte de l’any 1925, el pavelló Fàbregas-Mata destinat a malalts tuberculosos. Totalment independent del projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Santa Faustina.
Pere Domènech i Roura mai va realitzar el projecte ni la construcció, però amb la seva autorització, l’any 1933 la construcció s’encarrega a l’arquitecte Damià Ribas Barangé. Es va ubicar en un espai situat darrere el Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
L’any 1935 si ubica un nou projecte amb el nom de Santa Faustina, amb el servei de Tisiologia per a dones.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, les seves instal.lacions es destinen als ferits del conflicte. Acabat el conflicte l’any 1940 s’inaugura oficialment el Pavelló “Fàbregas-Mata”, més conegut com a “Santa Faustina”, o també amb el nom “Damià Ribas Barangé”. Aquest pavelló va allotjar diverses especialitats fins a l’any 1977 que va ser enderrocat, juntament amb els safaretjos i la morge, per a la construcció del nou Hospital.
Servei d’urgències, amb entrada pel Carrer Sant A.M. Claret.
Servei d’urgències: L’Hospital va ser el primer a tenir un servei d’urgències a Espanya, obrir les portes l’octubre de 1967 i va ser inaugurat oficialment l’any 1968. Situat en el Pavelló Sant Jordi i una part del Pavelló de l’Administració, amb accés des del carrer Sant Antoni Maria Claret. Va funcionar com a Urgències fins al 2009.
Aquest mateix any, 1968, a l’edifici Central s’inaugurà la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria.
Sala Hipòstila, que té accés a les galeries subterrànies que comuniquen amb la resta dels pavellons.
També és de rellevant interès la Sala Hipòstila de fàcil accés des del vestíbul principal del pavelló d’Administració, amb nombroses columnes que caracteritzen aquest espai singular de 465 m2 de superfície, construit de maó i ceràmica, cobert amb voltes acabades amb rajoles de ceràmica blanca i verdes, que lligan les columnes.
Originariament, era una sala de pas, però als anys noranta, es va habilitar com a servei d’urgencies, amb connexió directe a les galeries subterrànies de tots els pavellons del recinte, també, dona accés als jardins.
És una ciutat jardí dins de la ciutat. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 (conjuntament amb el Palau de la Música Catalana obra del mateix arquitecte), és una de les obres més grans i importants de Lluís Domènech i Montaner, per la seva singularitat i bellesa artística. Dels 48 pavellons projectats, sols es varen construir 12 seguint el projecte original, que es poden visitar envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
Vista general de tot el projecte, amb els 48 pavellons. En color, sols els que es varen construir i que es conserven com a monument modernista.
Els antics edificis modernistes són avui espais de treball moderns i funcionals.
Sant Pau acull tota una sèrie d’institucions líders en els àmbits de la sostenibilitat, la salut i l’educació. També ha permès desenvolupar programes culturals, remarcant el tresor del modernisme català, així com el valor patrimonial i institucional i la seva aportació a la medicina, amb un fons documental hospitalari que recull obres i documents històrics des del segle XV.
El Pavelló de l’Administració acull l’Arxiu Històric de l’Hospital, a més a més és un espai emblemàtic per celebrar reunions i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a més de 600 persones.
Excepcional imatge de l’Arquitecte, historiador i polític – Barcelona 1849-1923 (fotografia barcelona.cat – rutadelmodernisme.com).
El Recinte de Sant Pau, és el conjunt Modernista més gran d’Europa i una de les joies de l’arquitectura catalana. És una excepcional demostració i projecte del talent creatiu de Lluís Domènech i Montaner, que incorporava grans innovacions mèdiques d’inicis del segle XX.
Al llarg de vuitanta anys, el Recinte Modernista ha estat la seu d’un Hospital capdavanter i innovador, amb més de sis-cents anys d’història reconeguda arreu del món per la seva tasca assistencial i de recerca.
Avui, i després d’un acurat procés de rehabilitació i un cop traslladada l’activitat assistencial al nou Hospital, el conjunt modernista és un seguit de centres i d’institucions capdavanteres que treballen pel coneixement i per millorar les condicions de vida de la societat.
Vista aèria del recinte actual. Al fons de color blanquinós, els edificis del nou Hospital de Sant Pau.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l’extrem nord-est del conjunt modernista i separat d’aquest.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els 24 Pavellons de Serveis:Tipologies molt variades, d’acord amb cada funció.
Ubicació perimetral.
Tipus de serveis que acullen:
Serveis mèdic-sanitaris especialitzats, que requereixen instal·lacions específiques.
Serveis generals, de caràcter administratiu, logístic o tècnic.
1.- Pavelló d’administració: Construït entre 1905 i 1910. És l’entrada principal enfront de l’avinguda Gaudí. És l’edifici més ric quant ornamentació i profusió decorativa. Acollia les dependències de la direcció i de les admissions. L’arquitecte va voler dotar l’edifici de gran singularitat i simbolisme respecte al conjunt arquitectònic.
Entrada principal.
L’Administració s’ha transformat en un complex de sales i espais funcionals, d’ús polivalent. L’esplèndid vestíbul i l’escala mostren la relació entre l’arquitectura i l’ornamentació. Els vitralls acompleixen una de les premisses del modernisme de Domènech atorgant un paper determinant a la llum i al color. Destaquen les nou voltes i columnes de pedra i marbre, la volta central, els escuts de Barcelona i de Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.
És un espai privilegiat on conflueixen l’arquitectura, l’escultura, els vitralls, mosaics, ceràmica i pintura, que conjuguen la riquesa artística de l’obra de Domènech i Montaner.
La façana central del Pavelló de l’Administració és un monumental retaule. Els quatre àngels representant les tres Virtuts més les Obres. El pavelló està coronat per la torre del rellotge, una construcció de 62 metres d’alçada i que ha esdevingut una de les icones de la ciutat de Barcelona.
En l’interior acull la Sala d’Actes, la Biblioteca Mèdica, l’Arxiui la Secretaria.
2 i 3.- Dos pavellons d’observació: són de petites dimensions, d’una sola planta, coberts de rajoles per facilitar-ne la desinfecció,situats als laterals de l’edifici principal. Santa Apol·lònia i Sant Jordi. Construïts entre 1902 i 1911, destinats inicialment a l’observació i reconeixement dels malalts, en especial atenció a detectar les malalties infeccioses. Més tard, durant els anys 1956 i 1957, el pavelló de les dones que canviarà de nom pel de Sta. Madrona, es va dedicar al servei d’Odontologia, i el dels homes, que originàriament duia el nom de Sant Josep Oriol, es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria; avui és un espai destinat a exposicions temporals.
4.- Pavelló d’operacions: Es construí com a quiròfans durant la primera fase 1902-1912. Edifici dedicat als Sants Cosme i Damià situat al centre dels pavellons, entre els de cirurgia i de medicina, del Carme, Mercè, Leopold i Rafael.
Vista avinguda central amb elPavelló d’Operacions al centre.
Consta de tres pisos, un semisoterrani i tres absis amb parets i teulades de vidre. A la planta baixa el quiròfan principal, sala d’anestèsia i postoperatori. Dos quiròfans al primer pis, a banda i banda de la façana posterior per intervencions menors, un per dones i l’altre per homes. Al segon pis els laboratoris, radiologia i sala d’esterilitzacions. El pavelló es comunica per les galeries subterrànies amb la resta de pavellons. A més hi ha els magatzems i la sala d’espera.
Antiga sala de quiròfan del primer pis.
Part posterior del pavelló d’operacions.
5.- Un Pavelló Centralamb tres dependències: Construït durant la segona fase (entre 1921 i 1930), situat al mig del quadrat de l’emplaçament de tot el projecte de la ciutat jardí, per això rep aquest nom. Abans de ser la seu de la Facultat de medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antic convent de les germanes hospitalàries, dels serveis de la cuina i la farmàcia de tot l’Hospital.
Part posterior del pavelló Central
Façana principal pavelló Central anys 20.
Aquesta fase es veu afectada per una important reducció del pressupost, que condiciona tot el desenvolupament del Projecte de l’arquitecte Pere Domènech. A partir d’ara el seu fill, Lluís Domènech i Roura, encarregat de substituir al seu pare, en totes les noves construccions, es veurà obligat a prescindir de molts dels elements decoratius característics del modernisme, que es denominarà moviment eclèctic.
Pavelló de Sant Frederic.
L’edifici es distribuïa en un gran espai central, el primer i el segon pis amb les cambres. La planta baixa del pavelló se situava a sis metres per sota de la cota del carrer, i per això estava envoltada d’un fossar per donar llum natural i ventilació a tot el seu interior. L’any 1968 s’adequa l’edifici per l’ús de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria de la UAB, que té l’accés pel carrer de Sant Quinti, 77.
6.- Pavelló de Sant Frederic: emplaçament simètric al pavelló de l’Assumpció, respecte a l’eix de l’avinguda central, portat a terme per Pere Domènech i Roura l’any 1928, amb un pis i dues sales d’infermeria d’estil eclèctic, com a pavelló de cirurgia general infantil.
7.- Pavelló de Santa Victòria: construït entre l’any 1992 i 25, consta d’un semisoterrat, pis i una sala, situat entre els pavellons de Sant Frederic i la casa de la Convalescència. Originàriament, estava destinat com a pavelló crematori per a roba i altres objectes contaminats i de desinfecció i destrucció. Finalment, va ser reconduït, com a sala de malalts per a nens i a la planta superior per a les nenes. Un cos frontal amb dependències mèdiques, torre d’aigua, rotonda de dia i un cos posterior per sales d’aïllament. Es van fer ampliacions i modificacions els anys 1934, 1973 i finals del 1990.
Ampliació pavelló Santa Victòria any 1934.
Pavelló Santa Victòria i sala d’infants 1923.
Actualment, acull la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics. Els infants varen passar a les noves instal·lacions de l’hospital al carrer Mas Casanovas.
Vista aèria del pavelló actual de l’Assumpció.
8.- Pavelló de l’Assumpció de la Mare de Déu: Construït l’any 1926 per Pere Domènech i Roura, seguin el disseny i planells del seu pare, estava destinat al dispensari. És un pavelló femení d’infermeria, rèplica del pavelló de Sant Manuel, inicialment d’un pis i dues sales, però finalment s’acaba edificant dos pisos destinats a tuberculosos.
Situat en un extrem del recinte, a l’oest de l’ala de dones i ja fora de l’actual espai turístic.
No es troba a l’avinguda Central, sinó a l’esquerra dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, tocant al carrer de Cartagena. La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l’absència de soterrani, per la limitació dels costos de construcció. Aquest pavelló és el que ha sofert més modificacions de tot el recinte. Actualment està adossat a la Fundació Puigverd. Des de l’any 1953, per necessitats de creixement del servei d’urologia i de la mà del metge, uròleg, professor d’universitat i polític Antoni Puigverd i Gorro. L’any 1963 és realitzant ampliacions i modificacions modernes, molt importants per adequar les instal·lacions de tota la Fundació.
Aquests tres pavellons, juntament amb la Torre de distribució d’aigües no es varen arribar a construir:
El Dispensari.
9.- El Dispensari: situat i entrada principal pel carrer de Cartagena.
Hi havia 12 pavellons perimetrals que haurien d’albergar instal.lacions i serveis, que aconsellaven un accés independent des de l’exterior del recinte, sense contacte directe amb els malalts, per estar, també, orientats a serveis externs (el propi dispensar, la torre de les aigües, la sala de màquines, el pensionat o l’església). Molts d’aquests pavellons o instal.lacions, no s’arriben a construir. L’espai destinant al dispensari, l’any 1963 s’absorbeix per la construcció de la Fundació Puigverd, davant del pavelló de l’Assumpció.
Torre de distribució d’aigües.
Pensionat.
10.- Pensionat, situat a continuació del Dispensari en el mateix carrer de Cartagena.
11.- Pavelló d’obstetrícia.
– Torre de distribució d’aigües (vegeu pavelló núm. 19).
En el seu lloc es construir el pavelló dels safaretjoso de la bugaderia.
12.- Església i annexos: Domènech i Montaner va preveure un espai per al culte i serveis religiosos, habitual en els centres hospitalaris de l’època. La Capella Major amb accés directe i entrada principal pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, permeten que des de l’exterior no es tingués contacte directe amb els malalts.
L’edifici integrava la residència de capellans i un seminari en dos blocs adossats a banda i banda de la nau principal.
13.- Pavelló de les màquines o la Casa de Convalescència: Imponent i alhora acollidora la Casa de la Convalescència, dividida en subpavellons. Va ser dissenyada a finals del segle XIX i construida entre 1922 i 1930. Projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner i finalitzat des de l’any 1923 pel seu fill. És una de les darreres obres del més pur estil modernista català.
Casa Convalescència en finalitzar les obres l’any 1930.
Inicialment, els pavellons, haurien de ser ocupats per la fàbrica de gas i electricitat, els rentadors-bugaderia i els tallers de reparacions i manteniment.
Escala noble de la Casa de la Convalescència.
La Casa de Convalescència, institució creada l’any 1680, i vinculada a l’hospital de la Santa Creu, es trasllada l’any 1925 a la cruïlla del carrer Sant Antoni Maria Claret i de Sant Quintí. Les obres se sufraguen amb la venda de l’edifici renaixentista del carrer del Carme, actualment seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Part posterior del Pavelló de la Convalescència.
Distribució interior.
A finals dels anys 1990, la UAB, dugué a terme una profunda restauració, cosa que li ha valgut el reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Actualment, funciona com a centre d’estudis de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a seu de la Fundació UAB.
Pavelló de màquines/ Casa de Convalescència.
Any 1960: pavelló de Sant Antoni, al darrere el desaparegut pavelló del Sagrat Cor. Situat a l’esquerra la Casa de les màquines.
Casa de les màquines.
14.- Pavelló de Sant Antoni: Edifici en forma de U. És un dels últims edificis a aixecar-se a l’Hospital, l’any 1932, però fins passada la Guerra Civil, no s’acaba de construir, per acollir els serveis de cirurgia d’Ortopèdia, Tuberculosis i Osteoarticular. Actualment, encara acull les unitats de Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional.
15.- Casa màquines: El pavelló que havia d’allotjar els generadors de gas i electricitat no s’arribarà a construir mai. Inicialment, estava previst la seva instal.lació a la casa de la Convalescència. Però l’any 1927, finalment, s’instal.la les calderes per proveir de vapor, calefacció i aigua calenta per distribuir.lo a tots els pavellons. Edifici amb xemeneia per calefacció i vapor.
Als anys noranta es restaurà la xemeneia. Les calderes, que no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic i a l’Església i annexos.
Pavellons desapareguts:
16.- Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca: Estava situat darrere del Pavelló Central. Projectat i construït per Pere Domènech i Roura entre l’any 1927 i 1930, per acollir a la gent gran. El pavelló estava dividit per dues ales simètriques, una per dones l’oest i l’altre per homes a l’est, separat per un arc central, amb capacitat per a 322 llits. Fou enderrocat el 2005 per fer lloc al nou Hospital.
Al fons de la imatge, de color blanc, el pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
Anys 30
17.- Pavelló de la Resurrecció: Estava situat on es creuen els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí. La capella mortuòria amb els serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l’Hospital, amb l’entrada i sortida dels carruatges fúnebres. El pavelló connectava amb una galeria subterrània amb el departament anatòmic forense i el pavelló d’autòpsies.
El pavelló de la Resurrecció es construí l’any 1928, i es va mantenir fins a l’any 2000 què s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
18.- Pavelló del Sagrat Cor: El desaparegut pavelló d’Oncologia.
Pere Domènech seguin el projecte del seu pare va construir entre el 1928 i 1930, un pavelló dedicat al tractament del càncer, inicialment estava previst com Hospital Infantil, amb tres pavellons: escarlatina, xarampió i diftèria.
Va funcionar fins al 2009. Els seus serveis es van traslladar al nou Hospital. L’edifici es va enderrocar, i el 2021 es va inaugurar el modern edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, amb entrada principal pel carrer Sant Quintí, situat dins del Campus de Salut de Sant Pau.
19.- Pavelló safaretjos o de la bugaderia, es construí l’any 1927, en el centre del tram del carrer Mas Casanovas. En la planta subterrània hi havia el crematori per a les peces inutilitzables. En el projecte original s’havia d’aixecar la torre de les aigües, que mai s’arribà a construir. Funcionar fins a l’any 1996, s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
20.- Bòbila: Segurament era l’edifici més antic de tot el recinte. La presència de bòbiles o forns de maons era molt comú en tota la zona del Camp de l’Arpa. Passa a les mans de l’Hospital l’any 1919. En aquell moment el forn podia produir 60.000 peces de maons mensuals. En concloure les obres de l’Hospital, el forn va caure en desús i passà a servir com magatzem de teules, rajoles, taller d’obres i jardineria. El 1996 fou enderrocat, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina per crear el nou Hospital.
Anys 30
Localització de la bòbila
Bòbila i forn d’obra anys: 60/70 – situat entre els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina.
21 i 22.- Dos pavellons: un de desinfecció i altre de destrucció, un a l’esquerra i l’altre a la dreta del pavelló de màquines, en l’espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència. Aquests pavellons estaven destinats al tractament de material contaminat que s’havia de desinfectar o destruir. Donada la seva perillositat, Domènech els situa apartats dels pavellons de malalts.
23 i 24.- Dos pavellons d’aïllament cel.lular: Situat a continuació de l’hospital infantil, al mateix carrer de Sant Quintí, a l’entrada actual d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. Pavellons menors d’aïllament per a malalties infeccioses.
Cap d’aquests quatre últims pavellons s’arriben a materialitzar mai.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.