Per Josep Sauret
Títol: Un ensayo de sovietismo. Datos para la historia de Menorca (1936-1939)
Autor: Pere Ballester Pons
Editorial: Institut Menorquí d’Estudis (IME), 2025
Edició a cura de Josep M. Quintana
L’autor i l’editor
Pere Ballester Pons (Maó 1856-1946) fou un advocat, escriptor i polític. Procedia d’una família benestant d’advocats. És una de les figures culturals més destacades de Menorca de finals del segle XIX i primer terç del XX. Fou cofundador de l’Ateneu de Maó (1905), regidor del Ajuntament i president del Partit Republicà de Menorca.
Josep M. Quintana Petrus (Alaior 1950- ) Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres especialitat d’Història per la UB. Registrador de la propietat. Escriptor. Ha sigut president de l’Ateneu Maonès i de la fundació Rubió i Tudurí. És president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).
Contextualització de l’obra
És una obra pòstuma que parcialment havia estat perduda. Les circumstàncies han fet que es trobés la part que faltava, cosa que ha permès recentment la seva publicació. Aquesta edició s’ha fet mantenint parts que sembla que l’autor volia eliminar deixant-les convenientment indicades.
Pere Ballester tenia més de vuitanta anys quan arran de la guerra civil decidí escriure una crònica dels esdeveniments viscuts diàriament a Menorca. L’esclat de la guerra el sorprengué estiuejant, en una caseta del port de Maó. D’allà es refugià amb la família a un altre lloc (una casa de camp i explotació agrària) del terme d’Alaior a on passà la resta de la guerra.
Menorca tenia uns 40.000 habitants (dades de Pere Ballester) en aquesta època. Era una illa bàsicament rural, amb poca immigració i molta emigració. Estava molt militaritzada (uns 3.000 soldats i oficials de l’exèrcit de terra) amb un gran nombre de quarters i centres militars (bateries de costa, polvorins,…). Tant a la capital com a la illa encara es recordava el segle XVIII en que havia estat anglesa i francesa successivament degut a la seva posició geogràfica-estratègica. Tenia la Base Naval de Maó important amb hidroavions en el port de Maó. Hi havia una guarnició d’uns 500 mariners sense considerar les tripulacions dels possibles vaixells atracats. Fonamentalment aquesta base naval juntament amb la posició estratègica de l’illa va jugar un paper important. Efectivament, els grans estats europeus la pretenien o intentaven que no l’ocupés cap d’elles.
El llibre comença com un diari i es transforma en un relat històric. És, doncs una història local escrita per un catòlic, jurista, humanista i republicà compromès en un moment en què el seu món s’enfonsava. Hitler, Mussolini i Franco consideraven el món republicà i democràtic decadent.
Llegida avui l’obra no se sosté com a història objectiva. És un document ideològic. Vol ser una advertència moral per les generacions futures. És un mirall del que el nou regim volia imposar i que Ballester va assumir malgrat que no era coherent amb el que havia defensat durant tota la seva vida.
Ballester era un home culte. Fa referències a autors tan diferents com Tomàs Moro, Fourier, el Comte Keyserling, Gustave Le Bon, Anatole France, Horaci, Jovellanos, Emil Ludwig, la baronessa Berta von Suttner, Wenceslao Fernández Flores. Es refereix a Las Lamentacions de Jeremies, a L’avar de Molière, al Juan Tenorio, a l’Evangeli de Sant Joan, als Episodios nacionales, a Calila i Dimna i a Corinne ou l’Italie de Madame de Staël. Cita refranys del segle d’or espanyol. Ens recorda fets de la mitologia grega. Malgrat les circumstàncies, procurava estar tan informat com podia. Llegia premsa nacional (segons explica La Vanguardia i diaris locals) i estrangera (La Revue, La Dépêche i The Times), i escoltava notícies de l’exterior mentre no es van requisar les ràdios i desmuntar les antenes. Tot això amb els mitjans d’una illa rodejada de forces enemigues o neutrals però que la mantenien bloquejada.
El llibre
Menorca, com molts altres indrets, va viure dues etapes de persecució i repressió amb nombroses execucions. Des de juliol del 1936 a febrer del 1939, amb govern republicà són assassinats menorquins per les seves conviccions religioses o idees polítiques (162 en comptabilitza Andreu Murillo afusellats entre oficials i civils sense considerar els assassinats individuals per exemple de capellans). Després, des de 1939 al 1943, amb el franquisme són executats menorquins republicans (202 en compta Antoni Pons).
Ballester només parla abastament de la primera etapa sense donar xifres. En l’epíleg del llibre no hi ha cap referència a aquesta segona onada repressiva; en canvi, hi trobem elogis de la disciplina, del treball, del respecte per la llei, de l’Auxilio Social, dels sindicats verticals, de la Falange… i una forta animadversió envers la URSS.
En l’assaig fa un repàs de la problemàtica menorquina des del moment del cop d’Estat (a Menorca no va triomfar degut a que els sots-oficials varen agafar el control i executaren els seus caps) fins l’episodi a principis de febrer de 1939 en què el creuer britànic Devonshire, en nom del govern britànic, va garantir una rendició honorable i evacuà als militars i civils republicans més compromesos.
S’hi parla de la manca de justícia, substituint els tribunals ordinaris pels tribunals populars. Del triomf del programa llibertari. Del desgavell que va representar l’expedició a Mallorca del capità Alberto Bayo. De la comunicació amb l’exterior gairebé inexistent. De la problemàtica de l’abastament alimentari amb la creació de la Junta central de abastos y defensa econòmica de la isla de Menorca que, en monopolitzar el comerç i la indústria va contribuir a l’especulació, a la carestia i a la fam.
Aquí es mostra especialment sensible perquè, com a propietari d’una finca rústica, l’afectaren l’intent de col·lectivització, les lleves dels pagesos joves i la seva substitució per persones grans provinents de la indústria, sense experiència agrària i que canviaven setmana rere setmana.
Mostra molta preocupació per el que anomena “Estado Catalan Marxista” i la sevainfluència sobre l’illa. Temia que Menorca es convertís en una província de la Catalunya anarcosindicalista i, en conseqüència, d’una futura república marxista soviètica que, segons ell, s’estava implantant a Espanya. No vol sentir a parlar d’autonomies i federalismes. Elogia la unitat com origen de la grandesa de França.
Parla del coronel (després general) Jose María Brandaris de la Cuesta, nou comandant militar i governador de l’illa, enviat amb amplis poders per restablir l’ordre. Li reconeix els mèrits ja que la situació de l’anarquia, no la de la gana, va millorar.
Interpreta la no intervenció internacional com una condemna a la república i a la ruïna de Menorca. Afirma que “el món sencer ha intentat asfixiar-nos” Aquí surt també la depreciació de la pesseta fins a valor gairebé zero en els mercats internacionals i l’emissió descontrolada d’aquesta per la República. Diu “no arribaven aliments però si muntanyes de diners”.
Segueix amb molta atenció els moviments de les potències europees i la preocupació general perquè el conflicte espanyol acabés desencadenant una guerra continental. Era conscient dels equilibris inestables existents que podien desencadenar una guerra continental en qualsevol moment.
La presencia d’italians a Menorca li preocupa en quant a font d’inestabilitat. Observa la disjuntiva internacional de comunisme / feixisme. També que la Societat de Nacions gairebé no actuà en l’ocupació d’Abissínia per Itàlia i és inoperant per aturar la guerra espanyola.
Critica el Comité de No Intervención perdut en discussions estèrils sobre el reconeixement de bel·ligerància. Mentre s’enviaven armes i soldats cap als dos bàndols i Menorca no era aprovisionada per culpa del bloqueig marítim. Es pregunta si la guerra d’Espanya serà el pròleg d’una hecatombe mundial o solament una lluita localitzada que destruirà Espanya.
Explica que el Govern de la República es mostra propici en un moment a l’ocupació de Menorca per la Gran Bretanya per balancejar les tropes italianes de Mallorca. També l’interès que tenia França per l’illa com a posició estratègica en el camí cap a Argel.
Ens parla dels 13 punts de Juan Negrín (Front Popular), del maig del 1938. De la poca visibilitat que varen tenir a l’illa i de què no tingueren cap utilitat en la resolució del conflicte.
Veu Els acords de Munich (1938) en què Alemanya s’annexionava els aproximadament tres milions de sudetes de Txecoslovàquia, com un triomf diplomàtic que evitava la guerra europea. Parla de la “pax octaviana”. Va ser la visió d’una majoria en aquell moment.
Finalment, dedica forces pàgines a explicar el final de la guerra (com a tal, a Menorca no n’hi havia hagut mai cap) amb la mediació de la Gran Bretanya. Les converses tingueren lloc a bord del creuer Devonshire els dies 8 i 9 de febrer. El mateix vaixell es va emportar, en un caòtic embarcament, addictes a la república que preferien l’exili a les represàlies. El 18 de febrer després de judicis sumaríssims, començaren les execucions.
En l’epíleg escriu a manera de justificació
“Desde mi solitario aislamiento escribí cuartilla tras cuartilla, no para divagar en estériles ocios, sino para dejar a la posteridad menorquina -a más no podía aspirar mi pequeñez- un testimonio vivido de las aberraciones padecidas”
En resum, és un assaig d’història local escrita per una persona que, a mesura que avança la guerra, acaba assumint unes posicions que entren en contradicció amb bona part dels ideals que havia defensat durant la seva trajectòria política. Constitueix, per tant, un testimoni més de l’àmplia bibliografia que ha generat la Guerra Civil.
Més informació
La guerra civil a Menorca, una breu introducció de Miquel Àngel Marquès Sintes, Centre d’Estudis Locals d’Alaior, 2014. L’autor fa una breu descripció de més de 25 obres que tracten sobre la guerra civil a Menorca.
Gaudir la Cultura 