Categories
Feminisme Música

Lídia Pujol conversa amb Cecilia, amb inspiració i delicadesa

Per Joan Alcaraz

Lídia Pujol: Conversando con Cecilia, Satélite K (2021)

En principi, no sóc massa partidari que qui canta en l’entorn cultural de Catalunya i els Països Catalans ho faci en una altra llengua que no sigui el català. Però pot haver-hi excepcions. Com, posem per cas, la de l’altre dia, que vaig anar a escoltar, en el marc del 41 Festival de Jazz de Terrassa, un molt bon concert de Queralt Albinyana Trio, amb interpretacions encertadíssimes de temes clàssics del blues. O la que ara us presento, en la qual una inspiradíssima Lídia Pujol ens posa a l’abast les seves excel·lents versions de temes d’Evangelina Sobredo, l’enyorada Cecilia.

Ara que de llengua, per bé i per mal, se’n parla tant, cal dir que ser bilingües té molts inconvenients, però també algun avantatge. Com el de poder escoltar, en el seu idioma original, uns temes que no han perdut força, expressivitat ni interès amb el pas dels anys…

Lídia Pujol
La cantautora Cecilia, FACEBOOK CECILIA

              .                                      

En el panorama de la cançó en castellà, Cecilia és, juntament amb Nino Bravo, la pèrdua per accident més infortunada, i per això aquests dos referents artístics han perviscut, en una àmplia complicitat dels seus públics respectius. Un altre cantant valencià, Emili Baldoví -de nom artístic Bruno Lomas-, també figura en aquesta llista macabra d’infortunats a la carretera, tot i que, en el seu cas, el temps de viure seria una mica més generós. No tant, en l’àmbit català i en altres maneres de morir, el de l’enyorat Carles Sabater; o, en el gallec, Andrés do Barro. I una mica més en el cas de Carlos Cano, en l’andalús…

Bravo, al llarg dels anys, ha estat homenatjat per reconeguts artistes. I la Sobredo ha trobat recentment una nova i no tan inesperada còmplice, la nostra Lídia Pujol, sempre singular, sempre inspirada, sempre inquieta i amatent a la renovació i diversificació dels seus projectes, amb nous continguts.

La carrera artística de Cecilia, dissortadament, va ser curta. Filla d’un militar i diplomàtic espanyol destacat als Estats Units i altres països, va tenir una infantesa itinerant i una educació cosmopolita. La seva lírica està vinculada a l’existencialisme i a una actitud feminista, a més d’esdevenir nexe o baula entre mentalitats i generacions diferents. No és estrany, doncs, que Lídia Pujol, ni que sigui a anys de distància, hi hagi volgut “conversar”.

I així, temes tan admirats al seu temps com Soldadito de plomo, Dona Estefaldina, Ramito de violetes, Nada de nada o Mi querida España, entre d’altres, són interpretats per la Lídia amb tanta inspiració com delicadesa…

L’art, no gens menor, de les versions

Això de fer versions de temes musicals és tot un art, i no menor, precisament. Ja vaig assenyalar en l’entrada “7 pecats capitals” que Joan Isaac, posem per cas, és, a més d’un excel·lent cantant i autor, molt bon versionador de temes d’altri. I de vegades et trobes amb sorpreses tan plaents com inesperades. Com ben recentment, sense anar més lluny.

Albert Fabà, en el seu concert raimonià a la biblioteca de Singuerlín. (Foto: Joan Solé Camardons)
Raimon


I és que l’altre dia, jo escoltava amb delectació superbes interpretacions de temes raimonians a càrrec d’un artista que no és ben bé professional, l’ebrenc Albert Fabà. Valia la pena desplaçar-se fins a la biblioteca de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, per a gaudir-ne. En acabar l’emotiu i reeixit concert, vaig animar l’Albert -sociolingüista- a continuar itinerant pel territori aquesta mena d’”integral Raimon”, i encara més quan el de Xàtiva s’ha retirat dels escenaris.

L’especial sororitat

Tornant a Lídia Pujol i Cecilia, conformen, en el disc que us presento, una “conversa” fluïda, plaent, compromesa. Feta de vasos comunicants que lliguen els temps, vinculen les vivències i les transmeten a més generacions.

I què dir més, de la Lídia, una artista singularíssima en el nostre panorama musical i cultural? Una dona que començà la seva carrera fent duet amb la també valuosa Sílvia Comes, i després, ja en solitari, impulsant projectes de l’interès d’Els amants de Lilith, Iter Luminis o Panikkar, poeta i fangador, a més de diferents espectacles que la vinculen a una ben explícita espiritualitat laica que motiva, commou i, a voltes, subjuga.

En definitiva, una “conversa”, la seva amb l’enyorada Cecilia, per seguir i escoltar amb tota l’atenció que mereix l’especial sororitat entre dues dones i dues artistes de tant interès.

Escolteu-ne, ara, el subtil tema Nada de nada

De propina

Lídia Pujol “Ramito de violetas”
Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

El sentit de l’escultura

Per Josep Sauret

Exposició temporal: Dates: 15/10/2021 — 06/03/2022

Comissariat: David Bestué, amb la col·laboració de Martina Millà

Sinopsi: La Fundació Joan Miró i la Fundación BBVA presenten El sentit de l’escultura, una anàlisi de l’eclosió i l’evolució de l’escultura moderna i contemporània des d’una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria.

El títol de la exposició neix dels escrits del poeta i lingüista peruà Mario Montalbetti en què defensa el «sentit» de manera literal, com un concepte més proper a la manifestació d’una direcció que no pas a la fixació d’un significat.

Ressenya personal

Exposició interessant i innovadora, diferent del que estem acostumats. Hi trobem peces que possiblement fins ara no classificaríem com escultures, fetes amb diferents materials i tecnologies de reproducció. És una reformulació que busca similitud a la d’altres disciplines per adaptar-les a la globalització i al canvi en què molts conceptes cal que siguin reformulats constantment.
L’exposició està estructurada en set àmbits diferents que permeten mostrar-nos obres molt diferents i inclús inconnexes entre si. Cada sala te una explicació del que hi trobarem i el motiu. Aquí en destacarem només tres.


Ars infamis


Referit a la importància de les reproduccions si aconsegueixen sostreure’s de l’original obtenint còpies perfectes.

Karin Sander. Isabel Schenk, escaner 3D de persona viva

Espai

A partir del minimalisme s’emfatitza les formes simples i l’ús de materials industrials i objectes quotidians ens presenta l’exposició entre altres obres de Richard Serra i Joan Miró.

Contacte

És la representació de l’amor i/o el sexe sobre material inert. És tracta d’abordar el contacte entre dues figures.

Susana Solano. La parella nº 1

En resum, una exposició que ens mostra la transformació escultòrica dels últims anys en el context de globalització i la cerca de materials per expressar conceptes que canvien constantment. Res a veure amb l’escultura permanent que estem acostumats a veure, aquí tot és evolutiu. En molts casos es treballa amb materials efímers de manera que l’obra esdevé un element quotidià.

Més informació

Comissari i escultor David Bestué
Categories
Arts plàstiques Llibres

Marianne au pouvoir

Per Josep Sauret

MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979

MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989


Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat.
L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte.
Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives.
El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur.
No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?…
Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.

En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)

Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè  els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa.  Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a  l’hora de triar quin seria el símbol definitiu. 

Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postal de l’agost  del  mateix  any  es  dissenyà  el  primer  segell  de  correus  francès  que  representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador  Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El  primer  país  que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A  grans trets consistia  en  pagar  la  correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.

Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa  CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la  visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.

La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter.
Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal.
Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort.
És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.

Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans.
Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.

La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis  en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat

Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem.
En mostrem dos de les que tingueren èxit:

Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RF
Marianne maçonnique de Paul  Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda  de la dreta  els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.

Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La  majoria  porten  un  text  a  la  base. A més de RF ja comentat,  la major part  d’inscripcions  diuen:  “A  la  gloire  de  la  Révolution  française”,  “Honeur  et  Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.

Trobarem  també  altres  tipus  de  símbols,  columnes  de  la  llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les  inscripcions  esmentades. Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És  tota  una  iconografia  que  a part  de  potenciar  la  República  i  l’estat-nació  també  ajuda  a  incrementar  el  municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals. 

Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots  els  edificis  públics.  Tot  són  símbols  que  ajuden a  una  finalitat,  crear  consciència d’estat

En  sentit  contrari,  tenim  que el  gall  cantant  davant  d’un  sol  ixent  no  triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il  est libéral plutôt que radical.

En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme,  del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les  repúbliques  burgeses  d’endolcir la  simbologia  no  reeixiran,  el  laïcisme  també  hi ajudarà  i  la Marianne amb  la  gorra  frígia es  consolidarà  com a  símbol d’identitat de la República i de França.

En  resum,  un  llibre  clàssic  sobre  el  simbolisme  republicà. Interessant  per  ajudar  a  reflexionar  sobre  la  dificultat  de  la  consolidació  dels  canvis  de  règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el  simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia  catòlica a una república laica.

Categories
Llibres

Salvadors de la cultura que la fan perviure

Per Joan Alcaraz

Oriol Pi de Cabanyes: La cultura que ens salva i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021.

“Novel·lista, contista, assagista, historiador, memorialista, cronista de viatges, crític d’art i literatura, i articulista, Pi de Cabanyes és autor d’una obra general de gran diversitat, fecunditat i qualitat”. Així ho glossa un dels referents estatunidencs més vinculats, des de fa dècades, a la cultura catalana, Sam Abrams, i crec que és el mínim que es pot dir d’un autor pertanyent a l’anomenada Generació dels 70 que, al llarg dels anys, no ha parat de sorprendre’ns i que ha contribuït, com pocs, a salvar la cultura entesa fonamentalment -diu ell mateix- “com a atenció, reflexió i creació de consciència”.

En aquesta obra, La cultura que ens salva i altres escrits, per si calgués, ens ho demostra novament. La composen diverses notes d’actualitat combinades amb referents culturals i històrics, fetes a la manera d’altres volums de l’escriptor vilanoví com Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013), Columnes i davantals (2015) o Senyes i aproximacions (2018).

Oriol Pi de Cabanyes

Submergir-se en aquest conjunt de textos breus és tenir accés a valuoses i ben documentades referències de cultura catalana i cultura universal, doble eix de la Cultura en majúscules que, amb salvadors com Oriol Pi de Cabanyes, sempre tindrà arguments per perviure. Trobar, en un mateix volum, traces de l’Antígona de Salvador Espriu, el cabdill remença Verntallat, els sefardites catalans, el pare Claret, l’orientalista Sinibald de Mas, l’arquitecte Domenico Bagutti, l’abat Escarré, Josep Pijoan, Miguel de Unamuno, la Mahalta de Màrius Torres, l’assassí de Trostki, Frederic Pau-Verrié, la significació històrica de Vichy, la pensadora xilena d’origen austríac Marta Harnecker, Bob Dylan, la llengua occitana, el Miró de Mont-roig, Walt Whitman, els Fenosa, Josep Maria Capdevila, Joan Fuster (l’Erasme de Sueca), Manuel de Seabra, Evtuixenko, Màrius Sampere, Fages de Climent, Miquel Arimany, Joaquim Mir, George Steiner, Antoni Tàpies, Giuseppe Tavani, Albert Camus, Umberto Eco, Maria-Aurèlia Capmany… suposa salvar-se amb escreix.

Respireu… perquè me’n deixo moltes, de referències, com és lògic si tenim en compte el total de 130 textos que composen el llibre. Un volum que només es pot fer si al darrera hi ha molt de coneixement assimilat, moltes pàgines llegides, moltes experiències viscudes. De manera que, insistim-hi, la cultura ens salva perquè per sort hi ha molts salvadors que la fan perviure. Molts creadors, crítics, cronistes, publicistes, historiadors, productors, empresaris, periodistes. I moltes cada cop més, no cal dir…

Joaquim Mir, Paisatge de Mallorca, 1904.

I, òbviament, a l’altra banda del mirall hi som les lectores i els lectors, receptors, admiradors, subscriptors, becaris… Hi som, en definitiva, les persones sensibles. Però ens va molt bé que hi hagi qui explora, qui interpreta, qui reconeix, qui descobreix… Qui salva, en definitiva, i ens salva, un llegat il·limitat i immens que contribueix a explicar-nos, des de fa molts segles, el sentit, la marxa i la deriva del món.

Templet dins la natura, d’Alexandre de Cabanyes, Munic, 1908.

No em vull estar, finalment, de rescatar el magnífic quadre que apareix a la portada del volum, de manera potser una mica massa comprimida per efectes del disseny. El va composar un dels il·lustres avantpassats de l’Oriol, el pintor Alexandre de Cabanyes. Ens remet, amb precioses coloracions verdes i sobretot ataronjades, a la imatge del temple entès com a recinte dipositari del saber, la civilització, la ciència, la cultura. Una mica com els maçons -agents ben destacats, històricament, de tots aquests actius- consideraven el temple de Salomó, també fent referència a Hiram Abif, el seu mític arquitecte.

Amb llibres com aquest i tants d’altres, intenteu salvar-vos, doncs, mitjançant la cultura. Segur que el viatge, que no s’acaba mai, haurà valgut la pena…

Categories
Llibres

Catalunya en la crisi europea (1931-1939)

Per Josep Sauret


Títol: Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

Autor: Arnau Gonzàlez i Vilalta
Ed. Milenio Publicaciones S.L. 2021

Un enfocament nou i extensament documentat

Estem davant un llibre d’història extens i molt documentat. Són 650 pàgines d’un prolífic historiador que fa, en aquesta obra, un enfocament de l’època republicana espanyola força diferent del que estem acostumats. D’entrada, no separa la guerra civil de la resta del període com ens hi tenien habituats els historiadors fins ara. En efecte, Gonzàlez Vilalta observa la República com un tot, independentment de si hi havia guerra o no. L’altre aspecte molt interesant és que ho observa amb ulls exteriors, des de corresponsals de diaris, fins a la visió que en tenien ambaixadors i cònsols (amb molt bona relació amb el Govern de la Generalitat, almenys fins l’inici de la guerra i la prominència anarquista que els hi feia veure amb terror el que s’estava produint)
L’autor parteix de dos fonts primàries fonamentalment. D’una banda, ha rastrejat les notícies i els articles que sobre Catalunya i Espanya es publicaven en els diaris principals dels diferents països, de l’altra, ha consultat els informes que els representants diplomàtics dels diferents estats a Madrid i a Barcelona, enviaven als seus respectius governs. D’aquesta manera aconsegueix una visió que podríem dir neutra respecte l’habitual en què els narradors eren persones amb una ideologia decantada cap un costat o l’altre. Amb tot, la neutralitat no s’aconsegueix plenament, ja que com es veu el règim polític que hi havia a cada país feia que les cròniques i els informes reflectissin en molts casos els interessos del país en qüestió o del que volien que succeís.
Gonzàlez Vilalta comença situant Catalunya i Espanya dins el context europeu de l’època, amb el terrabastall que havia representat la revolució soviètica (1917), l’ascens dels feixismes (Itàlia 1922, Alemanya 1933), la gran crisis dels Estats Units de 1929, l’àmplia autonomia irlandesa (Estatut de Westminster de desembre del 1931), victòria del front popular a França (abril i maig del 1936)…
El llibre ens dona una visió pobre de Companys, dominat totalment pels esdeveniments, els anarquistes, els separatistes del seu propi partit, el govern de Madrid i els comunistes, entre altres circumstàncies. La visió d’un home que no va lluitar per mantenir el poder dins de Catalunya, o potser no tenia la força militar i política necessària per fer-ho, i només va buscar acords amb els revolucionaris per intentar rebaixar-los la força que havien agafat al carrer.
El mateix Gonzàlez Vilalta ja havia tractat anteriorment la figura del president màrtir a: Lluís Companys. Un home de Govern, i també a La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo.

Interessos nacionals i geopolítica

Més endavant ens explica els interessos de cada país per defensar o incrementar la seva posició tant a Catalunya i Espanya, com a Europa. Hi trobarem el que avui en diem la geopolítica del moment.

A Alemanya i Itàlia els hi interessava amb el triomf de Franco, rodejar França. En sentit contrari França no ho podia permetre. Per Anglaterra la costa catalana també era interessant tant per mantenir un contacte més ràpid amb les colònies, com per la por a Stalin, que era més gran que l’aliança Hitler-Mussolini. Ningú volia una Catalunya revolucionària i comunista que desestabilitzés la mediterrània, tot i que no queda clar en el llibre si la U.R.S.S ho pretenia, encara que semblaria obvi que sí.

També, hi trobem la visió de molts països de l’entorn sobre la possible independència de Catalunya i com havien d’actuar davant d’aquesta eventualitat que sembla va estar present fins molt avançada la guerra.

Emissió de paper moneda i segells de correus

A Barcelona, l’autor parla (p. 547-548) de les proves fetes per la Generalitat per a l’emissió de paper moneda i de segells de correus. Atès l’atresorament produït degut a la manca de confiança produïda per la guerra, la Generalitat va emetre paper moneda segons Decret del 21/09/1936. Més endavant, i seguint les ordres del Govern central, n’ordenà la retirada per Decret del 23/02/1938. Amb aquest antecedent, es feren proves amb bitllets d’1, 50, 100, 500 i 1000 ptes. Les mides eren més quadrades que els que realment circularen que tenien el format americà rectangular llarg.

Bitllet que va circular amb validesa fins el 31/12/1938 en que s’acabà el termini de reemborsament. Mides 70 x 168 mm. Col·lecció Josep Sauret
Prova d’un bitllet de 50 ptes. Mai és varen emetre. Existeixen en diferents colors. La presència de les quatre barres és una constant en tots. Mides 95 x 160 mm. Imatge provinent del llibre El Paper Moneda Català, Antoni Turrò. L’Avenç 1982

Segons l’autor, sembla que, en general, l’objectiu últim era una confederació amb una àmplia autonomia molt propera a una independència, però, mai una independència total.

D’una altra banda, aquesta possibilitat de la independència, ningú la considerava a Madrid ni en els primers temps de la República, en què es debatia la futura Constitució republicana, ni en els temps de domini comunista. Evidentment, un cop començada la guerra, tampoc en volia sentir parlar el nou govern facciós de Burgos.

Similituds amb el procés?

En molts moments la lectura ens fa pensar amb similituds respecte a la situació viscuda més recentment a Catalunya, a partir de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el procés iniciat el 2012. Com exemples de similituds hi hauria les modificacions a la baixa de l’autonomia en ambdós estatuts i la proclamació de l’estat català per Companys i de la efímera República catalana per Puigdemont. Evidentment, les divergències també són moltes, citem només l’obrerisme revolucionari de l’època republicana i la poca participació obrera en els fets recents.

Un altre aspecte no superat actualment i que segons diu l’autor (p. 486-488) ha trobat en un informe alemany, sense data ni signatura, diu que s’ha d’actuar amb prudència i generositat respecte al catalanisme. Entre altres frases hi destaquem:

Seria fundamentalmente erróneo ignorar o suprimir la lengua catalana. Por el contrario, debe reconocerse expresamente como un idioma de instrucción y lengua oficial igual y además del español”.

“Necesaria obligatoriedad del conocimiento del catalán por parte de los funcionarios del Estado destinados a Cataluña”.

“Seria aconsejable que el nuevo régimen mantenga la autoprotección centenaria de la burguesía catalana, los somatenes armados…para convertirlos en escuadrones operativos similares a la SA”.

“El nuevo Estado español no debería hacer borrón y cuenta nueva…Seria desafortunado, en interés del nuevo liderazgo del Estado eliminar el autogobierno de Cataluña”.

Llegint el llibre tens la sensació que els països europeus, principalment, es varen creure molt més la possibilitat de la independència que en els temps presents. En tot cas, és una anàlisi pendent de fer, a partir de la bona base que és aquest llibre.

Són interesants també els rumors que circulaven entre el personal diplomàtic de com podia acabar el conflicte i les gestions fetes per diferents persones, amb més o menys representativitat, per acabar la guerra i resoldre els greuges catalans, que sembla que tots els països acceptaven com a justos mentre que cap entenia com s’explicava la relació dels anarquistes revolucionaris amb Esquerra Republicana i altres partits catalanistes, considerats burgesos  a l’època.

També explica molt bé el successiu tancament de consolats i ambaixades a la zona republicana, a mida que els països varen començar a reconèixer el nou regim de Franco contravenint els estats americans, en el tractat de Washington de 1923, en què es comprometien a  no reconèixer cap govern sorgit d’un cop d’estat.

Queda també clar que la contenció de l’empenta revolucionària (conflictes al camp, condicions laborals a les fàbriques, lloguers a les ciutats,…) que havia aconseguit Esquerra Republicana durant tota la República, fins a la guerra civil, amb la il·lusió catalanista i reformista es va trencar amb el cop d’estat, i les autoritats catalanes no varen poder controlar el carrer.

Un altre aspecte interessant són els intents de negociar per aturar la Guerra, tant per part del Govern de  Catalunya per separat, com del Govern de la República. Sembla que mai varen trobar interlocutors vàlids, i evidentment a les forces del cop d’estat no els interessava, atès que el temps jugava a favor seu. En aquest apartat, com es lògic, hi ha molts rumors i poca documentació.

La frase final del llibre resumeix molt bé allò que s’ha exposat al llarg del llibre:

El nacionalismo catalán no había satisfecho las expectativas diplomático-periodísticas, los revolucionarios anarquistas sí pero solo momentáneamente y con derrota final”

Per acabar voldríem dir, que en un llibre molt documentat en molts aspectes i països, hi trobem una manca de documentació original d’estats tan importants, sobre tot en el desenllaç de la guerra, com Alemanya i la U.R.S.S. Tampoc dels Estats Units hi ha moltes referències, però, entenem que per a ells, en plena crisi econòmica, Catalunya i Espanya quedaven molt lluny dels seus interessos.

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.

Arnau Gonzàlez Vilalta presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”
Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Luis Claramunt – Naufragis i tempestes

Per Josep Sauret

Luis Claramunt – Naufragis i tempestes. Espais Volart 21.01.2022—01.05.2022

Exposició antològica d’un dels pintors catalans més personals, intensos i dramàtics de l’art català i espanyol de la segona mitat del segle passat.
Luis Claramunt (Barcelona 1951-Zarautz 2000) és un pintor difícil de classificar tot i que sembla que com expressionista és on encaixa millor.
La seva trajectòria va rebre nombroses influències com és habitual: Goya, Nonell, Van Gogh, Picasso, Munch i el seu amic Barceló entre altres.

L’exposició comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, transita al llarg de les diverses ciutats que van marcar la seva trajectòria: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), amb constants escapades a Marràqueix, i Madrid (1990-2000). L’exposició està organitzada cronològicament i per les diferents etapes pictòriques.
Aquesta ressenya no pretén ser cap anàlisi artística sobre l’obra de l’autor, només destacarem les obres que ens han colpit més.

Barcelona (1970-1985)

En una etapa inicial hi trobem quadres amb molt gruix de pintura, foscos, mostrant-nos visions de Barcelona d’espais concrets i particulars. Hi ha present el que ja serà una constant en la seva obra, una cadira, el mar i traços verticals generalment negres. És una etapa de pintura plana, sense gaires perspectives.

Una visió de Barcelona des de el seu estudi

Sevilla(1985-1990)

Més endavant i coincidint amb la seva estància a Sevilla reduirà gruix de pintura, introduirà més colors i la perspectiva en els quadres de paisatges. També és aquí a on s’inicia en el gran format que ja no abandonarà.

Perspectiva sobre el Guadalquivir

Estades a Marraqueix

Durant  aquesta estància a Sevilla farà viatges amb llargues estades a Marràqueix, serà la seva etapa orientalista amb influències de Delacroix, Fortuny i Barceló. Són pintures amb molt de color i llum on la presència del desert és constant. És una etapa molt creativa amb escenes amb traços estilitzats que capten les persones i com s’ocupen en la plaça Djemà-el-Fna. Uns exemples seran les imatges que es veuen en el fulletó de presentació de l’exposició i la que ve a continuació on hi veiem un ballarí ambulant.

Ballarí a la plaça

Cada cop pinta més abstracte i les pinzellades son més escasses i gruixudes. Un exemple d’això pot ser la sèrie de quadres que va fer sobre els toros i els toreros, també seguint les influències de pintors ja citats i que serveix per promocionar l’exposició en el fulletó editat i el quadre següent:

Madrid (1990-2000)

Vivint ja a Madrid passa per una etapa de traços negres sobre blanc amb molta abstracció i poc color. Sembla que coincideix amb forts dolors dentals que tenia. Cap al final de la seva vida torna a pintar amb molt color i a un dels seus temes preferits, el mar, ara entre naufragis i tempestes.

En resum, una molt bona exposició, ben presentada com ens té acostumats l’Espai Volart i que cobreix les diferents etapes pictòriques com ha que fer una bona retrospectiva.

L’Espai Volart una meravella modernista per si mateixa i que mai et canses de visitar.

Més informació

“S’acosta al gran públic un pintor sublim i tempestuós: Luis Claramunt” Article d’Antoni Ribas Tur; Ara Cultura 21-01-2022 Aquí

“Luis Claramunt, un artista a contracorrent” per Conxita Oliver El Temps de les Arts 27 gen. 2022

Categories
Llibres Música

Ocells del més enllà

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Atles dels ocells nidificants de Catalunya

Què té a veure aquest títol –Ocells del més enllà– d’un dels millors treballs de Jordi Sabatés, gran pianista de jazz i música progressiva que ens ha deixat recentment, amb l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya? Hi té a veure d’una manera tangencial. I tanmateix, sempre que parlem d’ocells ho associem amb una imatge alada, una presència ingràvida, l’aire de la música dels sentits.

El més enllà… i el més ençà. I és que, si toquem de peus a terra, ens adonarem que l’obra que és objecte d’aquest comentari té 639 pàgines de gran format i pesa, exactament, 2 kilos i 800 grams, la qual cosa no és ingràvida, precisament…

Astor (Accipiter gentilis)

L’Atles, editat per Cossetània en català amb traducció simultània a l’anglès, té com a subtítol Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980. Impulsat per l’organisme de referència en el sector, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), un total de 1.275 persones han participat, en major o menor mesura, en la recol·lecció de dades per a l’obra, des d’aportar una única dada fins a fer-se responsables dels mostrejos necessaris per a dur a terme el projecte. D’aquestes persones, 530 col·laboradors han participat en el projecte d’una manera més activa.

Pardal comú (Passer domesticus)

Aquest és el tercer Atles dels ocells nidificants al nostre país. Identifica 233 espècies que hi crien, 17 més que fa 40 anys. Aquestes espècies -9 de les quals són exòtiques, que guanyen terreny entre nosaltres- sumen entre 8 i 12 milions de parelles d’aus. L’ocell més abundant a Catalunya és el pardal comú, amb 900.000 parelles reproductores.

En el volum, cada fitxa d’espècie inclou, a més de mapes (1.500) i gràfics (500), la il·lustració de l’au corresponent, a càrrec de l’ornitòleg Martí Franch i del dibuixant i naturalista Toni Llobet.

Els atles d’ocells catalans, a l’avantguarda científica

Els atles d’ocells s’han convertit en una eina essencial per a l’estudi i la conservació de la biodiversitat, i cal dir, en aquest sentit, que els atles catalans sempre han estat a l’avantguarda científica d’aquesta mena d’obres, la qual cosa és essencialment mèrit de l’ICO en 40 anys de trajectòria. Quatre dècades de treball en equip a favor de l’ornitologia, una de les ciències de la natura més arrelades al país i de més llarga tradició. Ja el 1907, Jacint Verdaguer publicava Què diuen los aucells? I és que el poeta s’avançava al temps tot creant consciència ambiental, gairebé sense saber-ho.

Camallarga (Himantopus himantopus)

Continuem escoltant Ocells del més enllà i extasiem-nos com toca amb aquest clàssic intemporal, que ho és des del 1975…    

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

Categories
Llibres

“Pandèmia i postveritat”, de Jordi Pigem.

Per Ana Fernández Álvarez, historiadora de l’art

Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial de Jordi Pigem, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2021, 144 pàgines.

Pandèmia i postveritat, de Jordi Pigem, ens ofereix un plantejament concret, ambiciós i àgil que ens invita a embarcar-nos en l’aventura del pensar.

Aquesta obra ens ofereix un rescat apassionant de tots aquells “presagistes” que, des dels auguris de les seves distopies, ens anunciaven un eclipsi del que denominem humà en el que malauradament ja estem plenament immiscits. Un eclipsi on l’alta tecnologia, miratge d’un fals empoderament, està assegurant la nostra pròpia autoalienació, enmig d’una mena de Grande Bouffe de la confusió.

Emprant un doble assaig sociològic i literari, l’autor, a través de vint-i-quatre enunciats, construeix un suggeridor entramat capaç de polaritzar Martorell i Maquiavel -el poder des del carisma o el poder des del temor-, o Orwell i Huxley -el poder des del punitiu o el poder des de l’alienació-, per a després revelar-nos magistralment com la fusió d’aquestes aparents antítesis conviu en el nostre present i, allò que resulta més greu, està fent possible la materialització d’un metavers que se’ns està venen com a la panacea del progrés.

Jordi Pigem ,filòsof de la ciència i assagista

Mitjançant una subtil mixtura, la lectura d’aquest llibre explicita la coherent relació existent entre els autors anteriorment citats, però també entre Nietzsche, Shakesperare, Dostoievski, Kafka, Joyce, Skiner, Zamiatin, Marcuse, Ellul, Schwab, Chomsky, Herman, Yurchak, Spitzer, Kitto, Jullien, Foster Wallace, Zuboff, Wiener, Agamben, entre d’altres. Noms dels quals l’autor ens facilita les seves pertinents referències al final del llibre.

A través de tots ells se’ns explicita que la suma de nihilisme i infinitud provoca desassossec, aquell que ens ha abocat a la recerca fútil, no del plaer, sinó del simple entreteniment, així com també se’ns revela que la barreja de frustració i de por ha estat sempre la millor fórmula de control en mans de qualsevol tipus de totalitarisme.

Més enllà d’estar d’acord o no amb les tesis defensades per Pigem, la narrativa del seu llibre, farcida de referències culturals, artístiques, filosòfiques i científiques, és capaç d’ordenar moltes de les idees que, en realitat, constitueixen “llocs comuns” per a tots els seus llegidors, aquells que, repeteixo, d’acord o no amb els plantejaments de Pigem, estan invitats a reflexionar sobre afirmacions tant interessants com les d’un Huxley:

(…) “ el desenvolupament d’una enorme indústria de comunicació de masses, que principalment no s’ocupa del vertader ni del fals, sinó de l’irreal, allò més o menys totalment irrellevant “.

Un irreal i un irrellevant que ara són valors en alça, que han esdevingut els puntals bàsics del nostre món. Un món dissenyat a imatge i semblança dels videojocs, on les emocions són substituïdes per les sensacions, la realitat per l’aparença, el rostre per la màscara, les ideologies per les ocurrències i on el sensitiu esdevé mera sensibleria, obsessionats per la vana recerca, no de la felicitat, sinó de la comoditat.

Pigem descriu una circumstància que ha estat capaç de crear l’homo absortus, per al qual la recerca de likes s’imposa sobre l’exploració del coneixement, la no atenció sobre la qualitativa concentració i l’instant de la preferència sobre l’estima. Una circumstància que, des de l’anàlisi cartesiana de la certesa, ha substituït l’experiència per les dades i les estadístiques, tot reduint la realitat a dígits.

L’autor també ens planteja una interessant argumentació semàntica sobre l’alteritat del llenguatge com forma de control sobre el pensament individual i com “Eradicació del Jo”. Tergiversar els mots, empobrir el vocabulari o anorrear la sintaxi aboquen a un món sense pensament complex, per tant, a un món sense judici crític, sense opinió pròpia. Un món fàcilment governable, domesticat, on solament té cabuda la xerrameca, l’espectacle i la propaganda.

El llibre ens condueix a través de conceptes com el tecnocapitalisme, el capitalisme de la vigilància, la quarta revolució industrial o el Gran Reser promogut pel Fòrum Econòmic Mundial, fins arribar a un “món feliç” on els carismàtics principis revolucionaris de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han quedat substituïts pels d’Identitat, Comunitat i Estabilitat.

Pigem, sense citar-lo, ens fa recordar els versos de Percy Bysshe Shelley:

No desperteu la serp – deixeu-la
ignorar el camí a seguir,

Els podem reconèixer quan cita Erich Fromm: (…) anem cap a una societat tan curulla de prodigis tecnològics com mancada de saviesa per a emprar-los.

Ana Fernández Álvarez

Categories
Llibres

La maçoneria, entre la curiositat, la morbositat i l’interès

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: La masonería

Autor: José Antonio Ferrer Benimeli

Editor: Alianza editorial

Lloc i any d’edició: Madrid, 2019

Pàgines: 386

El meu comentari

Aquest llibre, es diu a la contraportada, constitueix una “excel·lent introducció a la maçoneria”. Efectivament, amb prop de 400 pàgines, es guanya la complicitat de lectores i lectors pel que fa a una institució de caràcter iniciàtic i simbòlic, la trajectòria de la qual abasta uns quants segles i dues etapes ben clares d’aportacions, tan importants com significatives, a l’evolució de la Humanitat.

El jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli, reconegut expert en la institució maçònica.    (forodiletantesbilbao.blogspot.com)

No és estrany, perquè l’autor de l’obra, el jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli (Osca, 1934), és considerat un dels grans experts en la història de la maçoneria, també com a director del Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española (CEHME), vinculat a la Universitat de Saragossa.

La maçoneria -dita també francmaçoneria-, a dia d’avui, continua suscitant, a més d’interès, curiositat i fins i tot morbositat, basada sovint en prejudicis i força desconeixement del que ha representat i representa. Institució de caràcter universal integrada per diverses obediències, tant regulars -seguint la tradició anglosaxona- com no tant -a partir de la, per a mi més interessant, influència francesa-, s’ha vist obligada a ser secreta quan la repressió exercida per més d’un poder -el franquisme, l’Església catòlica o el comunisme, posem per cas- no li ha deixat altre remei, i ha esdevingut discreta quan ha sabut trobar, en marcs més democràtics, el paper que li pertoca.

Als treballs de la lògia hi és característic el llenguatge simbòlic. (Adrià Costa, Nació Digital)

Que no és altre, poc o molt, que la promoció dels valors humans des de tendències progressistes de signe divers, a partir del simbolisme i de la construcció de la persona en el marc d’un temple o lògia inspirats en els símbols constructius. Primer de les grans catedrals gòtiques (maçoneria operativa) i, a partir dels inicis del segle XVIII, de la societat en el seu conjunt (maçoneria especulativa).

Al llibre de Ferrer Benimeli, com dic, no li sobra ni li manca res. Però no solament s’aprenen coses als volums, sinó també mitjançant la pròpia experiència. I la meva, com a persona pròxima a la maçoneria, constata que hi ha actualment, a més de curiositat, un interès ben viu sobre el tema. I no perquè, entre nosaltres, la maçoneria tingui avui una gran presència -la repressió franquista, en aquest sentit, ha fet molt mal-, però sí perquè ens remet a un passat republicà força recent, i també del segle XIX, molts dels valors dels quals s’inscriuen prou bé en les nostres aspiracions de present i els subsegüents models de futur.

La tradició liberal de la francmaçoneria -que admet maçones- és el millor model. (borregosdespertad.blogspot.com)

Us parlava abans de les tradicions regular i irregular -dita també liberal– de la maçoneria. La primera, d’inspiració anglosaxona, no admet en principi dones, la qual cosa, endinsats en la tercera dècada segle XXI, em sembla un evident anacronisme que és, d’altra banda, ben contrari als principis maçònics. La segona, que prové de França, té molt més en compte que, quan vas pel carrer, hi trobes habitualment persones d’ambdós o fins i tot més sexes. L’ideal, doncs, són les lògies mixtes, tot i que també hi hagi, a més de les masculines, lògies exclusivament femenines que, a partir de la discriminació que històricament han patit les dones, poden tenir, segons com, cert sentit…

Pin amb simbologia maçònica de Quim Vendrell Moreno, de la Gran Lògia de Catalunya. (pinterest.com)

Pròxima exposició a Barcelona

De tot plegat, a Catalunya se’n parlarà més a partir de la presència d’una exposició sobre la maçoneria que tindrà lloc la pròxima primavera en el marc d’un cèntric i molt conegut equipament cultural barceloní. I es debatrà, doncs, el paper de les diverses personalitats que, al nostre país i en el món, han estat vinculades a la discreta i iniciàtica institució: des de polítics i intel·lectuals que ens són pròxims fins a presidents i astronautes nord-americans, passant per grans referents del saber europeu, o llibertadors de països llatinoamericans. I es parlarà, per exemple, de la iniciació francesa d’un polític tan singular com va ser Ernest Lluch, o de si és maçó l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, qui, deixant-se estimar, “ni confirma ni desmiente”…

En tot cas, la realitat actual de la maçoneria, a nivells català i espanyol, no es correspon, ni de lluny, a la d’un “Estado dentro del Estado”, com és el títol d’algun llibre massa cridaner sobre el tema. En canvi, hi ha d’altres volums, com La maçoneria, dels orígens al futur (Rafael Dalmau Editor, 2009) que analitzen el paper històric de la maçoneria entre nosaltres i la seva vinculació, per exemple, al món del cooperativisme com a model social de progrés.

Aquest volum del 2009 “La maçoneria, dels orígens al futur” constitueix, entre d’altres qüestions, una interessant introducció a la maçoneria en el nostre país.

En aquesta obra -que complementa molt bé, a nivell català, el volum més genèric de Rodríguez Benimeli- es defineix la maçoneria com “una espiritualitat laica”, i també s’hi analitza el paper de la maçoneria cristiana. Algú encara poc informat dirà: però la francmaçoneria, no és una institució més aviat anticristiana, fins i tot antireligiosa? Doncs no: les maçones i els maçons admeten del tot les diverses religions, però defugen el fet que cap d’elles sigui preeminent i, és clar, “con la Iglesia -catòlica- “hemos topado”…

Siguis més o menys religiós, creguis poc o molt en Déu, a mi m’està molt bé la figura del Gran Arquitecte de l’Univers com a metàfora d’un alt i ben noble ideal constructiu. De la mateixa manera que m’agraden, posem per cas, les referències a Grans Orients… Tot el que aspiri al progrés de la persona i a l’evolució de la societat em semblarà bé. I, si és des de conceptes i figuracions de caràcter simbòlic, ho trobaré encara més atractiu!

Símbol del Gran Orient de Catalunya, obediència maçònica de la família catalana de la francmaçoneria universal.(xarxanet.org)
Categories
Arts plàstiques Llibres Música

7 Pecats Capitals

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: 7 pecats capitals

Format: Llibre CD

Contingut: Cançons de Joan Isaac il·lustrades per Daniel Sesé

Lletres i músiques: Joan Isaac, excepte la música de La litúrgia de l’os, que és de Daniel Sesé.

Poemes de: Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

Intèrpret: Joan Isaac

Piano i arranjaments: Antoni Olaf-Sabater

Edició: Llibres del segle

Lloc i data: Girona, gener del 2021

El meu comentari

El ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín -conegut artísticament com a Joan Isaac- és un dels cantants i autors en català de trajectòria més sòlida i àmpliament present en l’imaginari de diverses generacions. Artífex, en la seva primera etapa, de l’emblemàtic tema A Margalida, dedicat a la que fou companya del mític i malaguanyat Salvador Puig Antich, a mi la cançó em toca de prop per dos motius: per la seva qualitat indubtable i també perquè, arran de l’afusellament d’aquell jove anarquista i antifranquista, vaig anar a parar, el març del 1974, a l’encara avui odiosa comissaria de la Via Laietana barcelonina, per sort sense massa danys…

Però Joan Isaac, amb el temps, ha sabut projectar-se molt més enllà de l’emblemàtica cançó. Jo l’he anat seguint de prop sobretot a partir de finals del segle XX, quan l’any 1999 vaig entrevistar-lo per al setmanari El Temps. La refosa d’aquesta entrevista amb una altra que li faria per al web Cantautors.cat s’integraria, el 2011, en el recull de 15 converses que, sota el títol d’A foc lent, vaig publicar a les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions.

Joan Isaac

La tradició francesa i la italiana

Isaac és un artista de registres ben diversos, provinents de més d’una tradició musical, sobretot la francesa -Brel, Aznavour- i la italiana, amb interessants connexions que l’han dut fins i tot a publicar un disc que inclou suggestives cançons de bons artistes del país mediterrani i transalpí. Però també ha sabut acostar-se a la tradició hispànica a través de l’amistat i la col·laboració amb el gran i enyorat Luis Eduardo Aute, o de versions de dos autèntics monstres cubans com són Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, del mestre brasiler Chico Buarque o d’un mexicà també interessant i entre nosaltres menys conegut, Alejandro Filio. Sense deixar de banda els temes d’un andalús amb la personalitat de Joaquín Sabina o d’un canari amb la singularitat de Pedro Guerra.

Em plau dir, en aquest sentit, que el Joan és molt bon cantant dels seus temes propis -ben lògic-, però també ben bon intèrpret dels temes d’altri, la qual cosa no és tan freqüent. L’he escoltat prou com per poder-ho afirmar amb rotunditat, i garantir, doncs, que no decep en aquest paper de transmissor -amb talent genuí- del talent dels altres.

Transgressions ben positives

Ara, Joan Isaac ens presenta un dels seus treballs al meu entendre més rodons, en el sentit de més compactes, perquè és difícil destacar quins són els temes més bons, ja que tots ho són, o gairebé. M’estic referint al disc-CD 7 pecats capitals, sobre el qual Antoni Batista, en el pròleg, apunta que l’artista d’Esplugues de Llobregat “ens ensenya el costat bo de transgressions que mai no haurien d’haver existit, perquè mai no hauria d’haver estat prohibit l’ús responsable del plaer”.

A l’artista l’acompanya un piano, el d’Antoni Olaf-Sabater -autor també dels arranjaments- que té, com tantes vegades en aquest gran instrument -per intensitat i presència- vida pròpia en totes les seves possibilitats expressives.       

I il·lustra l’obra -també d’una manera colorista, intensa i plaent- un dissenyador i igualment músic, Daniel Sesé, que fa de 7 pecats capitals un delitós objecte de desig, tal com es correspon al seu títol i a la seva temàtica. El llibre-CD inclou poemes de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

El llibre-CD

Precisament, ara que ha tornat, a la manera vintage, l’LP -no serà per mi, precisament-, vull assenyalar les bones possibilitats expressives i de continguts del format llibre-CD. El trobo ideal per a difondre poemes musicats, o fins i tot petites proses, o narracions breus inspirades en cançons. A mi m’agrada molt, i crec que té recorregut. Com en el cas d’aquests pecats capitals que, pecant pecant, ens inciten al plaer, al desig i, si cal, a la desmesura.