Categories
Llibres

La pesta i L’estrany

Per Josep Sauret

Dues novel·les d’Albert Camus

La Peste (en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947


L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942

Una lectura de Camús

M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys.
Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa.
La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.


“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”


Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare…
És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste


“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”


I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:

“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”


No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca…
A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.

Més informació


La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

  • “Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Llibres

La Comuna de París de Louise Michel

Per Josep Sauret

M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871,  rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898.  Es tracta  de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.

L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.

Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.

Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)

Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.

Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i  del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.

Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.

Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.

El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.

Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.

Hi ha una frase referent  a la repressió que ens diu:

La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva

Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.

Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.

Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.

Louise Michel lors de sa déportation à Nouméa en Nouvelle-Calédonie, 1873-1880 : gravure © Costa/Leemage

Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.

En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.

Categories
Llibres

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures /Carles Puigdemont, M’explico

Comentaris de Josep Sauret

Títol: Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Autors: Sergi Sol. Pròleg Raül Romeva; Epíleg Xavier Vendrell

Ara llibres, 2018

Títol: M’explico.De la investidura a l’exili.

Autors: Carles Puigdemont amb Xevi Xirgo

La Campana, 2020

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Sinopsi

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont van ser els principals artífexs institucionals de l’èpica col·lectiva que protagonitzàrem l’1 d’octubre. De vegades, amb una encomiable determinació; d’altres, a empentes i rodolons. La pressió política i mediàtica de l’Estat va ser asfixiant, i si el Govern de Catalunya no va cedir i va impulsar el referèndum, va ser, sobretot, perquè president i vicepresident van anar-hi plegats. Avui, un és a la presó i l’altre a l’exili. No són els únics injustament privats de llibertat.

Aquesta obra narra, analitza i contextualitza, des de la perspectiva del nucli de col·laboradors més íntim del vicepresident Oriol Junqueras, el rerefons que va determinar les dures decisions de la tardor catalana: la precipitació del 20-S, la celebració del referèndum, el desconcert posterior a la proclamació de la República, l’ingrés en centres penitenciaris dels presos polítics, l’aplicació del 155, l’estratègia d’ERC per eixamplar la base de l’independentisme, la celebració de les eleccions del 21-D i els entrebancs per configurar un nou Govern. Però, més enllà del relat apassionat i de la informació inèdita d’aquest període transcendental, hi ha la voluntat manifesta de reivindicar i fer justícia a la figura i el treball d’Oriol Junqueras. Un llibre que vol ser també un homenatge i un nou clam per exigir el seu alliberament.

Comentari de Josep Sauret

El llibre, probablement, és una versió “oficial” ateses les persones que el signen, d’Esquerra Republicana, sobre els fets polítics a Catalunya des de les eleccions de 2017, amb el pas al costat de Mas, fins a les primeres conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre, amb l’estada a les diferents presons fins al judici. Ve a ser una mena de biografia política del vicepresident, en aquells dies. Hi trobem la gestació dels desacords i dels desafectes entre els dos partits de govern. També, parla sobre la forta crisi interna que els post convergents van patir.

Hi ha episodis molt detallats, un exemple serien els incidents en la seu del Departament d’Economia i d’altres, gairebé ni se’n parla, com podria ser la política exterior del Govern. Es parla de la gestació del referèndum; de com hi havia consellers i conselleres contraris fins al moment de la remodelació del Govern, que es va fer dos mesos abans; de la implicació personal de Puigdemont i de Junqueras per aconseguir tirar-lo endavant, tot i les dificultats internes i les que va plantejar el Govern espanyol.

També, explica la manca de preparació institucional per després del referèndum, de la proclamació de la República i la poca coordinació del Govern sobre què fer. La decisió individual de cada conseller i consellera d’exiliar-se o d’anar a la presó. La justificació de Junqueras per quedar-se, formulada en un article de quatre anys abans, a Núvol: Sòcrates hauria pogut escollir l’exili, però — volent donar testimoni fins el final de la integritat del seu comportament – es va encarar a aquells que el condemnaven.

L’obra comenta la hostilitat d’algunes persones del carrer en les anades a Madrid; com Pablo Llarena va anar construint el relat de la violència organitzada; com Carmen Lamel·la ja tenia decidit l’ingrés a presó, abans d’escoltar-los i mai els hi va notificar personalment les resolucions. El tema de les fiances, en el cas d’alguns consellers per tornar-los a posar a la presó, uns dies després. Hi surten temes del pensament de Junqueras sobre la cohesió interna del grup que cal que sigui ampli i divers (per demostrar-ho, l’autor s’esplaia explicant-nos els amics de Sant Vicenç dels Horts). No vol discursos identitaris. No és partidari d’explotar la simbologia. Manté la idea de “Catalunya un sol poble” heretada del PSUC. Clama contra el règim penitenciari, que castiga  a més del pres, a la família i especialment als fills i les filles.

L’autor fa una certa autocrítica quan ens diu que varen gestionar malament el resultat electoral de l’1 d’octubre, en confondre una victòria parcial amb una d’absoluta. No queda molt clar si no és, només, una crítica al soci de Govern. Explica totes les investidures fallides, Puigdemont, Jordi Sánchez, Jordi Turull i la definitiva de Quim Torra.

Sergi Sol justifica l’exili de Marta Rovira sense explicar si va canviar o no d’opinió sobre què fer amb el resultat de les eleccions. També, diu que el partit de Puigdemont és de dretes i no entèn la problemàtica social de la gent del carrer.

Hi ha una part molt humana quan ens parla de les sensacions de la presó, dels trasllats de centre penitenciari, dels companys de captiveri, de les visites que va rebent, …

Resumint, un llibre interesant per conèixer la versió d’un dels protagonistes importants del període de referència. Pensem que és un relat que no ho explica tot (possiblement no convingui, encara) i ens porta cap a una justificació d’uns fets que per Esquerra Republicana i el propi Junqueras  és important.

M’explico. De la investidura a l’exili

El llibre segons Carles Puigdemont

“No És un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.”

Carles Puigdemont: ”El mes senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació es perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no es un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta historia no quedem bé. Jo tampoc, es clar”.

Comentari de Josep Sauret

Es tracta d’un llibre de memòries d’un període molt concret. Com en altres casos, es pot entendre com una justificació de les actuacions del protagonista. Hi trobem la solitud del poder, l’allunyament de la família, tot un seguit de tòpics que no per ser-ho deixen de ser certs.

El text és imprescindible per conèixer què va passar en aquest període, des del punt de vista d’un dels seus protagonistes principals. Evidentment, és la història des d’una òptica parcial i caldrà tenir present la visió dels altres protagonistes quan la donin. Fonamentalment, pensem en la dels altres partits polítics que hi varen participar, en la del Govern central i en la dels que, inútilment, varen intentar fer de mitjancers.

En el llibre s’inclouen anècdotes personals, que donen un caire humà a la persona del president que, sempre, es positiu a l’hora de justificar-se i presentar-se com una persona de carrer, com la majoria dels qui llegim el llibre.

Hi ha episodis molt detallats, per exemple, un excés de marques dels cotxes utilitzats en alguns moments, que aporten poc i en canvi hi trobem mancances importants que, tot i que entenem que no convenia encara explicar, és evident que per entendre bé la complexitat del tema cal relatar-les. Ens referim, per exemple, a no donar informació sobre qui era l’estat major, o bé sobre el canvi de Govern poc temps abans de l’1 d’octubre. Potser per no ferir susceptibilitats?

També, hi trobem a faltar altres temes, al nostre entendre més importants, que ajudarien a comprendre millor la situació que es va produir després del referèndum i abans de l’exili. A continuació en relacionem alguns.

Es parla molt poc de les entitats sobiranistes. No hi trobem l’opinió del president al respecte (com empenyien, com discrepaven, la participació en el setge del Departament d’Economia, què en sabia el Govern?). Són temes que no queden explicats.

En canvi, surten detallades les gestions per aturar l’aplicació del 155, que fan diverses persones, des del lehendakari Urkullo, fins a diferents empresaris. Pel contrari, no s’esmenten els intents del conseller Vila, que queden poc explicats, tot i que queda clar que el president el deixava fer i lògicament en tenia informació.

Es mencionen poc els contactes internacionals, només, quan escolten els cònsols, però, no és diu res de quins van ser els resultats, què diuen, què en pensen. Només, el 24 d’octubre, a la pàgina 558, hi surt un lacònic: ´El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte  en què hi pot haver violència´.

En el llibre surten molt poc els consellers i les conselleres, les seves opinions, el que fan dins la seva àrea, el que no fan, sobretot pel que fa als d’Esquerra Republicana. Entenem que des d’un partit no es vulgui fer comentaris de l’altre amb qui s’ha compartit projecte i govern, però, així com del vicepresident se’n parla, als consellers i les conselleres sembla que se’ls ignora. Podríem dir que, únicament, apareixen al final quan decideixen quedar-se o exiliar-se. És en aquest punt que tornem a trobar la part humana. Hi veiem molta comprensió  pels casos particulars i una acceptació total a les decisions personals, que van molt lligades a les opcions familiars de cada conseller i consellera.

En resum, un llibre interessant que tot i referint-se a fet coneguts, es llegeix amb ganes i que caldrà complementar amb les diferents visions que, probablement, altres protagonistes aniran fent amb el temps.

Categories
Llibres

Somiant el retorn

L’anhel d’un retorn fallit

Per Joan Alcaraz

  • Títol: Somiant el retorn
  • Autor: Vicenç Relats i Casas
  • Pròleg. Vicenç Villatoro
  • Any: 2020
  • Pàgines: 181
  • Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)

L’autor

Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.

Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.

Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).

Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

Comentari

Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.

Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.

Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra

Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.

Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera

El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.

Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.

En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.

Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.

Categories
Teatre

Testimoni de guerra

Per Josep Sauret

Fitxa artística
Autoria: Pau Carrió
Direcció: Pau Carrió
Amb: Laura Aubert i Pol López

Peça teatral dramàtica sorgida d’unes entrevistes fetes a dones que varen patir la guerra de Bòsnia. Ben interpretada, potser molt soroll en algun moment. Pensem que és un homenatge a dos reporters de guerra de reconeguda vàlua i que varen tenir un tràgic final.

Ens parla molt de les conseqüències de la guerra sobre les dones, el patiment, les violacions com arma de guerra, els canvis en les parelles quan el marit torna del front i quan no torna, de com les famílies accepten els nadons d’aquestes violacions…De com la població i les dones en especial reaccionen enfront el dolor, el perill, en casos extrems com una guerra.

Obra molt oportuna  dins del  debat actual sobre la poca visualització de la dona en molts àmbits. Aquí hi tenim el de la guerra.

L’altre tema important que hi tracta és com Europa en general i Espanya en particular no varen ser capaços primer, que no comencés i després de frenar-la. Finalment fou la intervenció dels Estats Units a través de la OTAN que mitjançant accions militars (més patiment per les dones i la resta de població civil) va aconseguir una pau en una zona europea que tenim molt a prop.

L’obra està estructurada en dues històries paral·leles que coincideixen en el temps, que ens porten a plantejar-nos molts interrogants i a crear-nos consciència almenys de les paradoxes de la situació. Per un costat la guerra i la seva violència i per un altre els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 amb tot el seu component lúdic, de diversió i de mirar cap a un altre costat en referencia al que estava passant a tan sols 2000 Kms. de distancia.

Aquest paral·lelisme ens fa palès els interrogants i les paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. Tot un contrast que ens fa meditar.

En resum, una obra que a través de recordar uns periodistes (un va ser premi Pulitzer) no ens pot deixar indiferents ja que ens aporta molts elements per debatre, per meditar i per fer-nos veure que molts cops preferim mirar cap a un altre costat abans d’enfrontar-nos a una realitat que no volem veure.

Categories
Llibres

Dolor de l’escriptura, plaer de la lectura

Per Joan Alcaraz

• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers
• Autor: Jaume Puig Ustrell
• Any: 2020
• Pàgines: 200
• Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú)
http://www.elcepilanansa.com

L’autor

Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música.
L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015.
Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat.
Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.

Jaume Puig Ustrell

Comentari

Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast.
I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva.
¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…

Àngels Poch

El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana.
Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit.
Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.

Categories
Llibres

Los europeos

Per Josep Sauret

  • Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita.
  • Autor: Orlando Figes
  • Publicat en anglès el 2019 i traduït al castellà el 2020
  • Ed. Taurus història-Penguin Random House

Orlando Figes (Londres 1959 –  ) nacionalitzat alemany des de 2017. Professor d’història de la Universitat de Cambridge i de Londres. Les seves investigacions es refereixen principalment a diferents aspectes de la història de Rússia, de la Unió Soviètica i dels països de l’est d’Europa.

Llibre d’història molt ben documentat amb quasi 70 pàgines de notes i 50 d’índex alfabètic.

A l’obra, l’autor considera que els inicis de la cultura europea comuna es produeixen a partir de la segona meitat del segle XIX. Ens ho fa veure des d’un punt de vista molt  particular. En efecte, a través d’un triangle d’artistes de diferents nacionalitats, una cantant d’òpera espanyola educada a França i que posteriorment es dedicà a ensenyar i a compondre, un escriptor rus que va viure molts anys de renda i un empresari director de teatre i marxant d’art francès. Amb ells veurem com les revolucions, els canvis de règim, les guerres, entre altres aspectes, afectaren aquesta nova cultura europea global.

El llibre ens explicarà com entre els anys 1840–1890 comença “una cultura de masses relativament integrada arreu del continent” com a conseqüència de la millora de les comunicacions, gràcies en gran part al desenvolupament del ferrocarril (ens diu que a Alemanya entre 1850 i 1869 es va passar de 5.856 a 17.612 km. i a França de 2.915 a 16.465 km.) i també de l’expansió del vaixell de vapor.

Considera el tren una força democratitzadora ja que va permetre enviar llibres ràpidament a baix cost arreu i també aconseguir que les companyies i els músics es desplacessin i fossin itinerants. Ens presenta l’ideal il·lustrat de Kant de comunitat política internacional enfront dels nacionalismes que començaven en aquesta l’època i que acabarien triomfant.

Ens parla de tres branques de la cultura: la música, la literatura i la pintura que són arts que encara avui no podem considerar excessivament populars. Des d’un inici es basaven en la protecció de les monarquies, més endavant dels nobles i en aquests anys en què apareix la burgesia aquesta també s’hi interessa, això sí, des de l’òptica del sistema capitalista que farà  funcionar les arts com un negoci.

Hi trobem també el començament de les Exposicions universals, a partir de les exposicions nacionals anteriors, amb la Great Exhibition de Londres de 1851 com a símbol d’una economia que començava a globalitzar-se lentament, partint de demostrar al món el potencial industrial i comercial del país.

També explica detalladament, la creació dels drets d’autor i el sistema de royalties  que començaran a aparèixer el 1850 i els anys que va costar que tots els països fessin lleis al respecte sobre el que avui coneixem com a propietat intel·lectual (Conveni de Berna per a la Protecció d’Obres Literàries i Artístiques de 1886) i que eren molt importants també per les traduccions que començaven a fer-se i que també contribuïen a la globalització de la cultura.

Els protagonistes que coneixen diverses llengües, viuen fonamentalment a l’Europa central, París, Baden-Baden la ciutat balneari situada a l’entrada de la Selva Negra (formava part del gran ducat de Baden que s’annexionarà a Prússia amb la unificació alemanya) i també a Londres. A més, viatgen molt, hi fan estades llargues a altres llocs. Es relacionen amb els compositors, cantants, pintors i escriptors contemporanis de manera que a l’obra se’ns presenten tots aquests altres personatges: Delacroix, Chopin, Flaubert, Dickens, Dostoievski, Beethoven, Chaikovski i molts d’altres.

En resum, una obra cabdal pel coneixement d’una part molt important de la cultura europea com a síntesi d’estils artístics basats en valors i en idees comunes. Una cultura europea que comença a desenvolupar-se en aquests anys gràcies als avenços tecnològics que varen permetre la internacionalització i que malgrat les contínues guerres ha aconseguit anar-se consolidant.

Categories
Cinema i sèries

Nadie Sabe / Dare mo shiranai

Per Josep Sauret

Títol original: Dare mo shiranai
Any: 2004
Durada: 141 min.
País: Japón
Direcció: Hirokazu Koreeda
Guió: Hirokazu Koreeda
Música: Gontiti
Fotografia: Yutaka Yamasaki
Repartiment: Yûya Yagira, Ayu Kitaura, Hiei Kimura, Momoko Shimizu, Hanae Kan, Susumu Terajima

Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.

El meu comentari

A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.


Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.

Nadie sabe / Dare mo shiranai


La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.

Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.


Categories
Llibres

Mar d’estius, de salabrors, de marinades, de postes de sol, de somnis…

Per Joan Alcaraz

Aquell dilluns de juny no m’era possible d’anar, a la meva ciutat de Terrassa, a la signatura d’exemplars de Mar d’estiu, que l’autor de l’obra, el reconegut periodista i ara celebrat escriptor Rafel Nadal oficiava en una cèntrica llibreria. Però la Cuca va procurar que el gironí me’n dediqués un exemplar, que més tard ella, amb la seva habitual delicadesa, em faria a mans.

Li haig d’estar ben agraït, a l’amiga. Perquè, si bé Mar d’estiu ha esdevingut, per ara, un dels llibres amb més projecció i vendes d’aquest estrany 2020, no estic segur que a mi se m’hagués acudit comprar-lo i, en definitiva, llegir-lo. I el cas és que és una obra excel·lent, molt intensa i, sobretot, immersiva en aquest Mare Nostrum que ara sovint també veiem com a vasta àrea d’horrors, però que en la nostra memòria és, sobretot, espai de placidesa, domini de la llum i àmbit de plaers diversos, fins i tot dels més sensuals i, en definitiva, romàntics…

No estem parlant d’ordenades propostes d’itineraris, ni d’una usual guia de viatges, sinó de tota una aproximació sentimental a la memòria del Mediterrani, o la Mediterrània, si voleu. D’un retaule i calidoscopi fet d’immersions successives, a manera de flaixos de costes, illes i països. O sigui, la descoberta del mar gràcies a les platges, els banys i la pesca de diversos estius a tocar de Palamós; els esclats espectaculars del mític volcà Stromboli; una visita plaent al port de l’illa grega d’Hidra; el contrast de la partició, ben lamentable, de Xipre; el sopar dels pescadors i el rastre de Dalí -i de Gala-, a Portlligat; l’illa dels miralls, a més mite del sobiranisme català, que és Icària… Amb l’afegit d’unes quantes plaents postals, de proa a popa.

El llibre està dedicat a l’Anna, parella del Rafel i presència còmplice i continuada en unes pàgines que esdevenen un nou i valuós exemple de literatura personal, íntima i poètica. D’una mena d’escriptura que, si habitualment ens commou, és sobretot quan està, com en aquest cas, molt ben escrita. Un art que és capaç d’activar-nos els sentits i d’arribar-nos al cor. Fer-nos abraçar, en definitiva, la joia de viure.