Categories
Cinema i sèries

L’insult. Un conflicte entre dos homes esdevé un afer d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: L’insulte

Durada: 110 min.

País: Líban

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Ziad Doueiri, Joelle Touma

Música: Éric Neveux

Fotografia: Tommaso Fiorilli

Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar

Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).

Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video

Cine a la fresca d’Alaior

Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.

El Director

Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.

Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.

Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès

Una mica d’història per contextualitzar

El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).

El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.

En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.

Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.

No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.

La pel·lícula

Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia  i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.

El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.

La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o  bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.

L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.

La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant  comprovar com del gairebé no res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.

A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.

Categories
Llibres

Una mirada anglesa

Per Josep Sauret

Títol: Una mirada anglesa

Autor: Lluís Foix Carnicé

Pròleg: Carles Casajuana

Editorial: Columna Edicions

Any: 2021

Nombre de pàgines: 288

Lluís Foix (1943) és un periodista que des de 2013 ha escrit també diversos llibres de narrativa i de memòries. Com a periodista, entre altres ocupacions, ha estat molt vinculat a La Vanguardia de la qual en va ser corresponsal a Londres, a Washington i també director. Fruit del seu coneixement de la societat anglesa en el període de set anys en què hi va viure, ha escrit aquest llibre que la descriu sota el seu punt de vista i l’emmarca en els anys en què va ser-hi.

Lluís Foix davant del Buckingham Palace a Londres (Font: La Vanguardia, cedida)

És un llibre molt ben escrit i amè. Pot ser el típic llibre que et relaxa i t’aporta coneixements. Està estructurat per capítols autònoms i que permeten una lectura amb interrupcions si cal.

Com a bon escriptor es centra en les variades parles i registres dels anglesos i com s’expressen les diferents classes socials. Amb aquest motiu ens descriu l’educació que es dona als colleges a les elits sofisticades i supremacistes que dirigiran el país. Hi veiem la seva admiració per Winston Churchill que trobarem amb altres moments al llarg del llibre.

Hi trobem, la decadència de l’Imperi britànic a partir del final de la Gran guerra tot i que, com és sabut, la varen guanyar. Problemes amb Irlanda, amb les colònies… que aprofita per explicar anècdotes del Churchill periodista i també per parlar de l’actual decadència dels Estats Units que va començar amb l’empat a la guerra de Corea i va seguir amb la derrota a Vietnam. Els imperis no perduren indefinidament, tant la pujada com la davallada són processos lents. Des de Roma com diu Paul Kennedy, en el seu extraordinari llibre “Auge y caida de las grandes potencias” la caiguda no ve per atacs externs sinó per la debilitat provocada per les lluites internes.

Foix, passa revista a l’última història del partit conservador i principalment al mandat de Margaret Thatcher amb el començament del desmuntatge de l’estat del benestar. També parla de l’error històric comès amb el menyspreu cap a l’Europa continental amb el Brexit.

Ens parla del Londres acollidor d’exiliats polítics, en cita alguns de diferents èpoques, de l’Anglaterra de les cinc millors universitats d’entre les deu del món, dels 132 premis Nobel que ha generat. De la BBC que segueix informant en trenta llengües, moltes de les quals son minoritàries i testimonials, de la seva independència, del que ha costat mantenir-la, del seu original finançament alliberat de pressions polítiques i comercials.

Capítol apart mereix la diplomàcia britànica que s’ha adaptat a les circumstancies i als interessos en cada moment. Cito textualment:

És l’únic país que ha estat aliat i en guerra amb tots els altres. I ho ha sabut fer amb tota naturalitat, perquè des de la victòria sobre l’Armada invencible el 1588 ha desplegat un doble joc internacional…” ( p. 143)

També s’ocupa del període de Fraga Iribarne com ambaixador, de com es va seguir la transició espanyola després de la mort de Franco, i de les visites de Suárez.

Hi ha un espai dedicat a la seva estada a Kabul conseqüència de la invasió soviètica de 1979 que fou el començament de la fi de l’Imperi rus. Les penúries i els avantatges de ser corresponsal de guerra.

No podia faltar parlar de l’Imperi a l’Àfrica, de com es va formar i de com va evolucionar després de la Segona Guerra Mundial. De la fracassada expedició a Egipte junt amb França i Israel, el 1956 per impedir la nacionalització del canal de Suez. De les independències de Rhodèsia i Sudàfrica a les que va assistir parcialment com a corresponsal.

Finalment al capítol “Una certa nostàlgia” hi trobem un resum de les idees exposades, Churchill, les elits que manen sense ostentació, la petjada imperial britànica en l’imaginari mundial, la cultura tramesa  través d’un idioma i finalment l’error, segons ell, del Brexit.

En resum, un llibre de memòries i records que és més que això, ja que ens explica molts aspectes d’Anglaterra i els anglesos des d’un punt de vista d’una persona que ha conviscut set anys amb ells i que per la seva feina ha estat molt propera als centres vitals d’informació i de poder. Un bon llibre recomanable per gaudir una estona i per aprendre.

Més informació aquí

Categories
Llibres

L’Emèrit i la Monarquia, desconstruïts

Per Joan Alcaraz

Títol: Yo, el rey

Autora: Pilar Eyre

Gènere: Novel·la

Editorial: La Esfera de los Libros

Lloc i any d’edició: Madrid, 2020

Edició: 4ª (desembre del 2020)

Pàgines: 503

Autor de la ressenya: Joan Alcaraz

Joan Alcaraz, periodista

L’Emèrit i la Monarquia, desconstruïts

Quan qui era aleshores la meva parella va obsequiar-me amb aquesta novel·la de tipus biopic, vaig fer aquella cara en la qual es podia llegir allò de “vols dir?”. Però, només començar a fullejar el volum, vaig veure ben clar que no solament m’ho podia passar bé, llegint-lo, sinó que Yo, el rey constitueix una molt hàbil i fluïda -pel seu estil- desconstrucció de la figura de l’Emèrit i de la Monarquia que, des de la mort de Franco, Juan Carlos de Borbón havia encarnat fins fa pocs anys.

I qui millor per dur-ho a terme que la periodista i escriptora catalana Pilar Eyre, que ho sap pràcticament tot del que es cou al palau de la Zarzuela i en dependències, despatxos -i alcoves, no cal dir- annexos i poc o molt confluents. Més de mig miler de pàgines ens posen al corrent d’intrigues, negocis, amants, adulteris i altres amenitats sobre la tan campechana i reial figura. De la qual, com es diu a la contraportada del llibre, “en su carrera hacia el abismo fue dejando atrás família, amigos, prestigio, honorabilidad… ¿Fue por una mujer? ¿Por amor al dinero? ¿Por inconsciencia o por arrogancia?”

Joguina en mans del seu pare i del Generalísimo, assassí fortuït -o no- del seu germà, noiet enamoradís, galant frívol i marit equivocat, Juan Carlos I ho té tot per passar a la Història com un mal referent, ni que prengués el camí correcte després del cop d’estat del 23 F… una vegada va assegurar-se que l’aixecament militar afavorit -en una part important- per un dels generals de la seva confiança havia fracassat…

Si ja sou republicanes i republicans segur que aquesta novel·la no us farà destorb, a menys que la cobdícia o l’ús immoderat del plaer -l’exercici del poder, en definitiva- entressin en el vostres plans. Si, dissortadament, fos així, les pàgines de Eyre esdevenen un bon manual de conducta, però també permeten una cosa molt més sana i profitosa per a la comunitat: refermar-vos en els valors republicans. Ni Manolo Prado y Colón de Carvajal, Pepe Fanjul, Álvaro de Orleans-Borbón o José Cusí pels diners i favors al servei de la corona; ni la mallorquina Marta Gayá, la murciana Bárbara Rey o la danesa -nacionalitzada alemanya- Corinna zu Sayn-Wittgenstein -de soltera, Corinna Larsen- pel que fa als bons serveis emocionals i sexuals -deixant de banda la més aviat poc digna reina Sofía, l’espavilat gendre Urdangarin o el banal  fill Felipe VI el Preparao-, tots ells i elles figurants a l’entorn de l’emèrit referent, podrien fer-vos millor servei.  

Categories
Llibres

Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI

Per Josep Sauret

Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI

Erik Olin Wright (1947-2019)

Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines

L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.

Erik Olin Wright  (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític

Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.

Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem. 

Partint dels ideals de la revolució francesa liberté, egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.

Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.

En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema. 

Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.

Defineix també els principals components del socialisme democràtic:

  • La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat. 
  • L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades. 
  • L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
  • Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
  • Que la banca sigui una empresa de servei públic.
  • Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
  • Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
  • Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.

L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política 

En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.

Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.

Més informació

  • Ressenya de Guillermo Martínez: “¿Otro mundo es posible?: el anticapitalismo en el siglo XXI” a Público 09/12/2020
  • Un llarg resum del propi Erik Olin Wright: “Com ser anticapitalista avui” a Catarsi magazin 22 febrer de 2021.
  • Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
  • Erik Olin Wright (1947-2019). Dossier Sin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

A Good American

Per Josep Sauret

Fitxa tècnica

  • Direcció, guió i fotografia: Friedrich Moser
  • Documental, 2015, 1 h 45 min.
  • Executive producer: Oliver Stone
  • Gènere: Documental, espionatge, terrorisme, política i documental sobre història
  • Versió original en anglès, subtitulada en català i en castellà
  • Es pot veure a Filmin

Interesant documental que malauradament ens explica que la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, … no són cosa exclusiva de l’estat espanyol. En aquest cas es tracta dels Estats Units d’Amèrica i d’un cas que hauria pogut evitar la mort de moltes persones.

Sinopsi

Al final de la guerra freda, un matemàtic de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) va rebre l’encàrrec de liderar un equip per crear un revolucionari programa de vigilància. Es tractava de vigilar els moviments de la Unió Soviètica, el potencial enemic en aquell moment. Varen denominar al programa Thin Thread i havia de ser capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònica, filtrar-la per objectius i oferir-ne els resultats en temps real (pensem que un míssil tarda 30 minuts a travessar l’oceà). Per no tenir problemes legals s’havia de fer sense envair la privacitat dels ciutadans nord-americans.

Al passar de l’era analògica a la digital i de les dades a les metadades (dades sobre les dades) amb el desenvolupament d’internet, cada cop era més important conèixer les connexions entre persones i com es creen les relacions entre elles. Ja no es tractava d’espiar a l’exèrcit enemic solament. Havia entrat en escena el terrorisme.

El sistema creat era molt bo però tenia dos problemes: el desenvolupament era intern de l’administració (no hi participaven empreses creades per ex membres d’aquesta) i en conseqüència era molt barat. Convenia més externalitzar feines o tot el programa per poder generar més despesa.

Tres setmanes abans de l’atemptat de les Torres Bessones, el programa es va suspendre. Després de l’11 de setembre, comença la política de vigilància massiva de les comunicacions privades dels ciutadans i el matemàtic i part del seu equip abandona o l’acomiaden de la NSA. Amb el cínic argument que és millor gestionar la infelicitat de 5 persones (els acomiadats) que de 500 (els de les empreses sobredimensionades que desenvolupen el nou programa denominat Trai-Blazer)

El Thin Thread hauria pogut evitar l’atac terrorista al World Trade Center i, no només això, ja que també podria haver acabat amb l’acumulació innecessària de dades que impedeix als governs del món ser realment efectius en la lluita contra el terrorisme.

Conclusió personal

Tot això ens porta a pensar en la necessitat dels contrapoders reals, que funcionin, en democràcia. La persona humana sempre o gairebé sempre, busca l’enriquiment personal a través del poder. És evident que en camps en què es mouen molts diners com el que presenta la pel·lícula de la defensa nacional, és relativament fàcil a base de diferents organismes i d’empreses creades per antic personal de l’administració, buscar el benefici personal i no el de la societat que la paga. És un tema que com ens explica el documental no tenen resolt ni en un dels països més democràtics del món.

Més informació

Vegeu la crítica de Tere López “A Good American. Cuando el encubrimiento es peor que el crimen” a CINEDIVERGENTE 8-09-2016 aquí

Vegeu Trailer “A Good American” a Filmin

Categories
Llibres

La pesta i L’estrany

Per Josep Sauret

Dues novel·les d’Albert Camus

La Peste (en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947


L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942

Una lectura de Camús

M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys.
Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa.
La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.


“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”


Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare…
És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste


“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”


I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:

“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”


No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca…
A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.

Més informació


La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

  • “Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Llibres

La Comuna de París de Louise Michel

Per Josep Sauret

M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871,  rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898.  Es tracta  de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.

L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.

Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.

Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)

Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.

Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i  del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.

Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.

Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.

El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.

Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.

Hi ha una frase referent  a la repressió que ens diu:

La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva

Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.

Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.

Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.

Louise Michel lors de sa déportation à Nouméa en Nouvelle-Calédonie, 1873-1880 : gravure © Costa/Leemage

Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.

En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.

Categories
Llibres

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures /Carles Puigdemont, M’explico

Comentaris de Josep Sauret

Títol: Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Autors: Sergi Sol. Pròleg Raül Romeva; Epíleg Xavier Vendrell

Ara llibres, 2018

Títol: M’explico.De la investidura a l’exili.

Autors: Carles Puigdemont amb Xevi Xirgo

La Campana, 2020

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Sinopsi

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont van ser els principals artífexs institucionals de l’èpica col·lectiva que protagonitzàrem l’1 d’octubre. De vegades, amb una encomiable determinació; d’altres, a empentes i rodolons. La pressió política i mediàtica de l’Estat va ser asfixiant, i si el Govern de Catalunya no va cedir i va impulsar el referèndum, va ser, sobretot, perquè president i vicepresident van anar-hi plegats. Avui, un és a la presó i l’altre a l’exili. No són els únics injustament privats de llibertat.

Aquesta obra narra, analitza i contextualitza, des de la perspectiva del nucli de col·laboradors més íntim del vicepresident Oriol Junqueras, el rerefons que va determinar les dures decisions de la tardor catalana: la precipitació del 20-S, la celebració del referèndum, el desconcert posterior a la proclamació de la República, l’ingrés en centres penitenciaris dels presos polítics, l’aplicació del 155, l’estratègia d’ERC per eixamplar la base de l’independentisme, la celebració de les eleccions del 21-D i els entrebancs per configurar un nou Govern. Però, més enllà del relat apassionat i de la informació inèdita d’aquest període transcendental, hi ha la voluntat manifesta de reivindicar i fer justícia a la figura i el treball d’Oriol Junqueras. Un llibre que vol ser també un homenatge i un nou clam per exigir el seu alliberament.

Comentari de Josep Sauret

El llibre, probablement, és una versió “oficial” ateses les persones que el signen, d’Esquerra Republicana, sobre els fets polítics a Catalunya des de les eleccions de 2017, amb el pas al costat de Mas, fins a les primeres conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre, amb l’estada a les diferents presons fins al judici. Ve a ser una mena de biografia política del vicepresident, en aquells dies. Hi trobem la gestació dels desacords i dels desafectes entre els dos partits de govern. També, parla sobre la forta crisi interna que els post convergents van patir.

Hi ha episodis molt detallats, un exemple serien els incidents en la seu del Departament d’Economia i d’altres, gairebé ni se’n parla, com podria ser la política exterior del Govern. Es parla de la gestació del referèndum; de com hi havia consellers i conselleres contraris fins al moment de la remodelació del Govern, que es va fer dos mesos abans; de la implicació personal de Puigdemont i de Junqueras per aconseguir tirar-lo endavant, tot i les dificultats internes i les que va plantejar el Govern espanyol.

També, explica la manca de preparació institucional per després del referèndum, de la proclamació de la República i la poca coordinació del Govern sobre què fer. La decisió individual de cada conseller i consellera d’exiliar-se o d’anar a la presó. La justificació de Junqueras per quedar-se, formulada en un article de quatre anys abans, a Núvol: Sòcrates hauria pogut escollir l’exili, però — volent donar testimoni fins el final de la integritat del seu comportament – es va encarar a aquells que el condemnaven.

L’obra comenta la hostilitat d’algunes persones del carrer en les anades a Madrid; com Pablo Llarena va anar construint el relat de la violència organitzada; com Carmen Lamel·la ja tenia decidit l’ingrés a presó, abans d’escoltar-los i mai els hi va notificar personalment les resolucions. El tema de les fiances, en el cas d’alguns consellers per tornar-los a posar a la presó, uns dies després. Hi surten temes del pensament de Junqueras sobre la cohesió interna del grup que cal que sigui ampli i divers (per demostrar-ho, l’autor s’esplaia explicant-nos els amics de Sant Vicenç dels Horts). No vol discursos identitaris. No és partidari d’explotar la simbologia. Manté la idea de “Catalunya un sol poble” heretada del PSUC. Clama contra el règim penitenciari, que castiga  a més del pres, a la família i especialment als fills i les filles.

L’autor fa una certa autocrítica quan ens diu que varen gestionar malament el resultat electoral de l’1 d’octubre, en confondre una victòria parcial amb una d’absoluta. No queda molt clar si no és, només, una crítica al soci de Govern. Explica totes les investidures fallides, Puigdemont, Jordi Sánchez, Jordi Turull i la definitiva de Quim Torra.

Sergi Sol justifica l’exili de Marta Rovira sense explicar si va canviar o no d’opinió sobre què fer amb el resultat de les eleccions. També, diu que el partit de Puigdemont és de dretes i no entèn la problemàtica social de la gent del carrer.

Hi ha una part molt humana quan ens parla de les sensacions de la presó, dels trasllats de centre penitenciari, dels companys de captiveri, de les visites que va rebent, …

Resumint, un llibre interesant per conèixer la versió d’un dels protagonistes importants del període de referència. Pensem que és un relat que no ho explica tot (possiblement no convingui, encara) i ens porta cap a una justificació d’uns fets que per Esquerra Republicana i el propi Junqueras  és important.

M’explico. De la investidura a l’exili

El llibre segons Carles Puigdemont

“No És un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.”

Carles Puigdemont: ”El mes senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació es perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no es un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta historia no quedem bé. Jo tampoc, es clar”.

Comentari de Josep Sauret

Es tracta d’un llibre de memòries d’un període molt concret. Com en altres casos, es pot entendre com una justificació de les actuacions del protagonista. Hi trobem la solitud del poder, l’allunyament de la família, tot un seguit de tòpics que no per ser-ho deixen de ser certs.

El text és imprescindible per conèixer què va passar en aquest període, des del punt de vista d’un dels seus protagonistes principals. Evidentment, és la història des d’una òptica parcial i caldrà tenir present la visió dels altres protagonistes quan la donin. Fonamentalment, pensem en la dels altres partits polítics que hi varen participar, en la del Govern central i en la dels que, inútilment, varen intentar fer de mitjancers.

En el llibre s’inclouen anècdotes personals, que donen un caire humà a la persona del president que, sempre, es positiu a l’hora de justificar-se i presentar-se com una persona de carrer, com la majoria dels qui llegim el llibre.

Hi ha episodis molt detallats, per exemple, un excés de marques dels cotxes utilitzats en alguns moments, que aporten poc i en canvi hi trobem mancances importants que, tot i que entenem que no convenia encara explicar, és evident que per entendre bé la complexitat del tema cal relatar-les. Ens referim, per exemple, a no donar informació sobre qui era l’estat major, o bé sobre el canvi de Govern poc temps abans de l’1 d’octubre. Potser per no ferir susceptibilitats?

També, hi trobem a faltar altres temes, al nostre entendre més importants, que ajudarien a comprendre millor la situació que es va produir després del referèndum i abans de l’exili. A continuació en relacionem alguns.

Es parla molt poc de les entitats sobiranistes. No hi trobem l’opinió del president al respecte (com empenyien, com discrepaven, la participació en el setge del Departament d’Economia, què en sabia el Govern?). Són temes que no queden explicats.

En canvi, surten detallades les gestions per aturar l’aplicació del 155, que fan diverses persones, des del lehendakari Urkullo, fins a diferents empresaris. Pel contrari, no s’esmenten els intents del conseller Vila, que queden poc explicats, tot i que queda clar que el president el deixava fer i lògicament en tenia informació.

Es mencionen poc els contactes internacionals, només, quan escolten els cònsols, però, no és diu res de quins van ser els resultats, què diuen, què en pensen. Només, el 24 d’octubre, a la pàgina 558, hi surt un lacònic: ´El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte  en què hi pot haver violència´.

En el llibre surten molt poc els consellers i les conselleres, les seves opinions, el que fan dins la seva àrea, el que no fan, sobretot pel que fa als d’Esquerra Republicana. Entenem que des d’un partit no es vulgui fer comentaris de l’altre amb qui s’ha compartit projecte i govern, però, així com del vicepresident se’n parla, als consellers i les conselleres sembla que se’ls ignora. Podríem dir que, únicament, apareixen al final quan decideixen quedar-se o exiliar-se. És en aquest punt que tornem a trobar la part humana. Hi veiem molta comprensió  pels casos particulars i una acceptació total a les decisions personals, que van molt lligades a les opcions familiars de cada conseller i consellera.

En resum, un llibre interessant que tot i referint-se a fet coneguts, es llegeix amb ganes i que caldrà complementar amb les diferents visions que, probablement, altres protagonistes aniran fent amb el temps.

Categories
Llibres

Somiant el retorn

L’anhel d’un retorn fallit

Per Joan Alcaraz

  • Títol: Somiant el retorn
  • Autor: Vicenç Relats i Casas
  • Pròleg. Vicenç Villatoro
  • Any: 2020
  • Pàgines: 181
  • Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)

L’autor

Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.

Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.

Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).

Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

Comentari

Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.

Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.

Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra

Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.

Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera

El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.

Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.

En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.

Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.