Categories
Internet i blogs amics

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pagar els plats trencats de la in-Justícia històrica

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.

Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…

Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (1). Cliqueu aquí

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (2)

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (3)

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (4)

Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.

Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.

Categories
Llibres

“Verd aigua”, la subtilesa social de Marisa Madieri

Per Joan Alcaraz

Fitxa tècnica

• Títol original: Verde acqua
• Any: 1987
• Estat: Itàlia
• Postfaci: Claudio Magris
• Primera edició en català: febrer del 2010
• Traducció: Marta Hernández
• Pàgines: 196
• Editorial: Minúscula (Barcelona)
http://www.editorialminuscula.com

L’autora


Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.

Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.

Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.

A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.

Comentari personal


Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.

Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.

El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.

Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.

Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.

En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.

Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia
de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Team of rivals. Un equip de rivals

Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.

Text de Pep Martí Vallverdú

Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu

Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica.
A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya.
Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.


Un llibre d’història amb grapa literària


El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge.
Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials.
La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.

De Lincoln a Biden


Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident.
Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores?
L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.

Lincoln vist per Steven Spielberg


Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln.
La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.

Categories
Llibres

Més recomanacions per Sant Jordi

Segueix de l’entrada anterior

La vida de la Rebecca Jones és una delícia, un dels millors llibres que he llegit darrerament. La història petita, la història de les persones, la història d’una vall recòndita narrada amb un lirisme subtil que arriba a fer mal per la poderosa evocació que representa. Un llibre per llegir amb calma, assaborint cada pensament, cada racó del llenguatge triat. Els boscos, els ramats, el vent, l’aigua són part de la personalitat dels habitants de Maesglasau. Una història familiar ficcionada. Escrita originàriament en gal·lès, que és la llengua minoritzada de la vall, ha estat traduïda en nombrosos idiomes perquè penso que esdevindrà un clàssic modern ben aviat.

Tot i que de manera llunyana, quan vaig llegir posteriorment Canto jo i la muntanya balla, vaig tenir com una pulsió, una ràfega que em va portar a recordar-la. Desgraciadament hem fet servir la bellesa de les seves primeres línies per acomiadar el nostre amic Pep Bujosa. Recomanació de Mercè Bausili.

_________________________________

Aquest breu assaig és una petita joia. Si sou amants de l’obra de Giacometti hi trobareu algunes claus per aproximar-vos al personatge i a la seva obra.

En aquests temps tan dramàtics reflexionar sobre camins, espais i sobre la percepció del món que ens envolta em sembla tot un repte.

Franck Mauvert ens parla del diversos encontres al llarg de la seva vida amb l’emblemàtica escultura de la que es van fondre 6 exemplars. Reflexiona sobre el profund impacte que suposa per a ell la confrontació amb aquesta representació tan expressiva de l’essència humana.

El llibre relata com Giacometti descobreix als 20 anys, fent el seu “grand tour”, l’art egipci i l’etrusc, així com l’obra de grans mestres de la pintura italiana, en particular Tintoretto, amb el seu sentit dramàtic del relat, i Giotto, per la solemnitat i grandesa dels personatges. Més tard recull el llegat de Rodin, que també va crear un home que camina.

Descobrim també la relació d’amistat i posterior trencament amb Sartre i la fascinació que va exercir en Bacon. Ens narra algunes experiències vitals com la mort d’un company de viatge o l’atropellament que va patir a Paris, fets que van marcar-lo, donant una dimensió de provisionalitat a la seva vida.

Giacometti se’ns presenta com l’home que sempre busca, modest, insatisfet, que es manté sempre en marxa ja que per a ell caminar és ser, existir, pensar. Les seves figures es van reduint cada cop més, sembla que han d’acabar per desaparèixer, perdudes en la immensitat de l’univers. Recomanació de Núria López.

___________________________________

Una Educació / Tara Westsover

Més llibres Editorial, 2018

Sinopsi:

Es tracta d’una novel·la autobiogràfica. L’autora narra en primera persona la seva infantesa, adolescència i primera joventut  dins d’una família mormona a l’interior de la Nord-amèrica profunda, a l’estat d’Idaho. Uns pares integristes que viuen d’esquena al món, oposats a tot el que representa el perillós món exterior del qual blinden als seus fills que no van a escola i que tota l’educació que reben es el treball per a la família i la formació fonamentalista i esbiaixada de la realitat que aporten els seus pares. Unes relacions familiars traumàtiques amb un pare bipolar i un dels molts germans que es un maltractador, modelen unes vivències duals d’amor i odi en un entorn bellament salvatge, el de les muntanyes on viu,  i amb una família a la que està fortament unida però  que representa la barrera d’incomunicació amb el món. L’arribada a l’adolescència i la forta voluntat de formar-se, de tenir una educació, marquen les lluites internes d’un personatge que arribarà a ser doctora en història. Tot això derivarà en intenses i personals lluites entre dos mons excloents, el familiar i l’exterior. Caldrà triar-ne un dels dos i la tria serà dolorosa.

Comentari:

Una educació és una novel·la biografiada o una biografia novel·lada. El llibre ens mostra, per sobre de tot, les grans contradiccions de la vida, i com es pot estimar i odiar a la vegada. La novel·la avança a partir dels records de l’autora, moltes vegades acompanyats de les visions multilaterals que aporten alguns dels seus germans o persones properes en aquells anys de llums i ombres. És un relat apassionant que no deixa indiferent. Recomanació de Miquel Nistal.

____________________________________

No és una recomanació, o sí, és una recomanació de recomanacions. És el canal d’Omnium Cultural de Literatura a domicili on hi trobareu els vídeos d’entrevistes, que ja vaig posar al llibre del Garrigassait, on els propis autors expliquen els llibres i les seves dèries. Alguns potser tindran nou llibre per Sant Jordi, d’altres fa anys que els tenen. Els vídeos que ja s’han passat pel canal queden arxivats per facilitar-ne la visió quan es vulgui. De moment, a dilluns 20 d’abril, n’hi ha 7 de penjats. Recomanació de Mercè Bausili.

_________________________________

El club dels mentiders / MARY KARR Editorial Periférica & Errata naturae

Mary Karr va néixer a Groves (Texas, Estats Units) i aquesta obra va ser un dels llibres més venuts durant un any segons The New York Times.

El Club dels mentiders és la tragicòmica infantesa de la Mary Karr en una localitat petroliera de l’est de Texas als anys 60. Ens presenta uns personatges singulars i divertits centrats en la seva família: el pare bevedor, la mare personatge meravellós i excèntric, amb un munt de matrimonis a l’esquena i la germana una mica més gran que ella potser la que te més seny.

Una novel·la autobiogràfica que Karr relata i descriu amb un amor sincer i desinhibit, les millors mentides i extravagàncies dels seus pares, combina la tristesa i la rialla d’una manera sensible, audaç, irònica  i esplèndida. Recomanació de Núria Garcia

___________________________________

Calle Este-Oeste / PHILIPPE SANDS

Anagrama 2017, 601 p.

Es tracta d’un treball d’investigació fet per un advocat d’origen jueu, afincat a Londres, sobre les històries, el passat, les imatges i els descendents de quatre personatges.Comença a buscar els orígens de la seva familia materna arran d’un viatge a Lviv o Lemberg, una ciutat polaca, actualment d’Ucraïna, que va canviar 8 vegades de nom i de nacionalitat. El seu avi era d’allà, Leon Buchholz. També eren dels voltants dos advocats jueus que van tenir un paper important en el Judici de Nuremberg: Hersch Lauterpacht, que abans de l’extermini va emigrar a Anglaterra i Rafael Lemkin, també advocat, que va emigrar als EEUU. El quart personatge que investiga és el Hans Frank, també advocat, que ho va ser de Hitler i que va ser anomenat governador de la Polònia ocupada pels nazis durant l’extermini, getos i camps de concentració.Acaba amb el judici de Nuremberg, centrant-se en el cas de Hans Frank, que finalment és condemnat a mort.
En en fons de la història hi ha el debat entre dos conceptes que es plantegen al judici de Nuremberg, que són “els crims contra la humanitat” defensats per Hersch Lauterpacht, que es basen en el delicte sobre l’individu. I “el genocidi” defensat per Rafael Lemkin, que es basa en el delicte cap al grup. Recomanació de Narcís Argemí.

___________________________________

S P Q R  (Senatus Populus Que Romanus) Una historia de la Antigua Roma

Mary Beard. Editorial Crítica

Es la història d’un gran desafiament, és la història de la Roma interna i de la Roma allunyada, de la resta del gran Imperi. De com Roma, en origen, un insignificant poble va arribar a ser la capital d’un Imperi. De la seva repercussió històrica arreu. De com la història de Roma, des de la seva fundació fins avui, després de més de dos mil anys, continua sent la base de la nostra cultura occidental, de la nostra política, costums, estructures, el dret, el concepte de ciutadà, de llibertat. Dels edificis, majestuosos monuments, ports, arquitectura, aigua corrent, clavegueram,  de la famosa Via Appia i de la Via Augusta. La retòrica jurídica del Dret Romà, de gran qualitat tècnica, que a dia d’avui continua sent la base del nostre aparell judicial, del nostre poder executiu i legislatiu. La hipoteca, el contracte. El Senat, grans oradors, el Fòrum romà, l’arc parlamentari, cronistes i escriptors, poetes…De les diferències socials i de gènere, de xafarderies d’alcova, anèctotes crues, depravades i obscenes. Els famosos gladiadors, el circ, martiris i execucions massives, crims ferotges i abominables en forma d’espectacle públic per contentar les masses. Assassinats, enverinaments, crims execrables i atroços.

 La religió, el culte als déus, les vestals, les diferències socials, la existència i el comerç d’esclaus, els lliberts, les dones, els soldats, els estrangers, els plebeus, els ciutadans lliures. La creació d’un exèrcit militar, les poderoses i temudes Legions, la creació de la guàrdia pretoriana, que protegí o enderrocà cèsars. El repartiment de terres als veterans. La distribució del territori romà. Les fronteres que actualment, moltes, continuen sent les mateixes. La versió de la família i descendència, des de Juli Cèsar i August, narren tota la complexitat de les successions, les herències, adopcions, múltiples matrimonis, fills legítims o no. Els nombrosos personatges amb el mateix nom, fan que aquestes dinasties siguin pràcticament impenetrables. No obstant aquesta complexitat és part de la seva idiosincràcia.

Ens narra la història de com Roma va creixer i va mantenir  la seva posició durant segles. Dels emperadors, de les noves polítiques, d’un món en expansió, de les transformacions territorials, d’una Roma fora de Roma. Es un relat des de la seva fundació fins al 212 dC, de quan Roma adopta convertir a tots els habitants lliures de l’Imperi en ciutadans romans de ple dret. Ens descriu tres grans etapes: Monarquia, República i Imperi. L’Imperi romà sense dubte va ser despietat, amb lluites brutals i genocides, va aplicar un extermini ferotge, recaptant forts tributs i privant de llibertat, sometent a l’esclavatge els pobles conquerits, però ens diu l’autora Beard, que era l’únic mètode de conquesta. La resta del món conegut també era despietat i possiblement més salvatge i d’una violència endèmica.

La història de Roma encara avui és matèria d’un estudi profund. Una narració i estudi històric amb un molt bon estil. Recomanació de Ferran Ballesté

__________________________________

Meditacions / Marc Aureli

Llibres de l’Index, 2017

Edició bilingüe grec-català, traduïda pel Joan Alberich, un savi amb qui vaig tenir la sort de compartir lloc de treball.

És un llibre que ens pot fer entenedor l’estoïcisme. La tranquil·litat espiritual que persegueix no es pot circumscriure a una època determinada sinó que fa referència a l’essència de l’esser humà.

A la introducció se’ns explica el seu origen i les circumstàncies socio-polítiques en què va néixer aquest corrent filosòfic, de la ma de Zenó de Cícion. També podem seguir la progressió de la seva influència dins la societat romana, on trobem entre els seus deixebles Ciceró i Pompeu. Malgrat la seva davallada en el transcurs dels anys l’influx en els pensadors que s’han interessat per l’ètica arriba fins l’època actual.

Hi trobem una breu biografia de Marc Aureli que, durant els seus vint anys de regnat, va haver de defensar les fronteres de l’imperi amb guerres no desitjades. Això no el va privar de fundar quatre càtedres de filosofia. Marc Aureli va escriure les Meditacions al final de la seva vida –va morir als 59 anys. L’obra està dividida en dotze llibres i està constituïda per reflexions i aforismes. Sembla ser que l’autor no pensava fer-los públics i això els dona un valor molt més íntim i personal.

A través de la lectura podem descobrir la seva visió de la vida, un peregrinatge vers allò que és desconegut. El seu concepte de divinitat no és més que la raó còsmica. Per això creu que l’ésser humà només trobarà la llibertat reconeixent l’ordre universal.

Al meu entendre, una de les bondats d’aquest llibre és que es pot obrir per qualsevol pàgina i fer-ne una breu lectura. No ens cal segui l’ordre dels capítols.No deixa de meravellar-me que uns textos escrits entre el 166 i el 180 dC per un emperador romà tinguin, en molts sentits, tanta vigència i em segueixin colpint quan els llegeixo.

Una última curiositat: aquest bust d’un jove Marc Aureli, de cabells enrinxolats, bigoti i barba, el podem trobar al Museu Nacional d’arqueologia de Tarragona. Recomanació de Núria López

_______________________________________

Mi filosofía DE A a B y de B a A

Andy Warhol

TUSQUETS EDITORS. ANDANZAS

Andy Warhol és un personatge que sempre m’ha despertat una gran curiositat, una de les figures que van revolucionar l’art contemporani a principis dels 60. Va viure submergit en el seu temps renovant-lo i  renovant també constantment la seva personalitat, els seus pensaments que, justament a aquest llibre, posa al descobert.

Amb l’ajuda de A (Andy, es suposa) i B, que és qualsevol que l’ajudi a matar el temps, i a qui A pot trucar per telèfon durant hores i parlar-li d’amor, de xafarderies,  d’èxit, de diners, de la bellesa, de la mort, de la vellesa, de la feina, de les festes, de gent famosa, de la ciutat i de com treure’s de sobre l’estrès, Andy va recordant al lector una visió personal, irreverent i sincera del món actual, desorbitat i canallesc.

La majoria dels textos s’aproximen a un format de diari personal i també a transcripcions i fragments de xerrades telefòniques. Warhol acostumava a gravar les converses, fins i tot les realitzades en persona.

Us puc avançar una petita mostra:

“Cuando miro las cosas, siempre veo el espacio que ocupan. Siempre deseo que reaparezca el espacio, que se vuelva atrás, porque es un espacio perdido cuando algo hay en él.

Creo que todos deberíamos vivir en un gran espacio vacío. Puede ser pequeño, siempre que esté limpio y vacío. Me gusta la costumbre japonesa de enrollarlo todo y guardarlo en armarios. Yo prescindiria hasta de los armarios. Pero si no puedes evitarlo, entonces tu armario debería ser una parte del espacio totalment separado. Si vives en Nueva York, tu armario debría estar, como mínimo en Nueva Jersey.

Todo armario debería tenir una fecha de caducidad, al igual que la leche, el pan, las revistes o los periódicos, y una vez superada la caducidad, deberias tirarlo. Lo que deberias hacer es comprar una caja cada mes, meterlo todo adentro y a final de mes cerrarla. Entonces le pones la fecha y la mandas a Nueva Jersey”. Recomanació de Montse Fernández

_______________________________________

José Eduardo Agualusa

TEORIA GENERAL DE L’OBLIT

Edicions del Periscopi

José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola 1960) és escriptor i periodista. Criat a Luanda i viu entre aquesta ciutat, Lisboa i Rio de Janeiro. Teoria general de l’oblit va rebre el premi International Dublin Literary del 2017. Agualusa és considerat un dels escriptos africans més originals de les últimes dècades.

El relat s’inspira en la història i existència real de Ludovica Fernandes, tot i que segons aclareix l’autor ho combina amb ficció. La Ludo, una noia portuguesa que comparteix pis amb la seva germana i el seu cunyat, aquest desapareixen el dia abans de la proclamació de la Independència d’Angola, ella atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes al replà de l’edifici que amaga l’entrada a l’habitatge, d’aquesta manera s’aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys amb l’única companyia d’un gos pastor alemany. Sobreviu cultivant verdures i caçant palomes i escriu la seva història a les parets amb trossets de carbó.

Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat dels 27 anys de guerra civil a Angola amb històries que s’entrecreuen. Una història de supervivència. Molt apropiada per aquesta etapa de confinament tot i que el context és diferent. Recomenació de Núria Garcia

______________________________________

1640

Antoni Simón i Tarrès

Rafael Dalmau Editor

És ben conegut que 1640 fou un any decisiu en la història de Catalunya. Ara de nou, l’estudi d’Antoni Simon aprofundeix en els fets que conduiren a l’enfrontament armat i en relata les múltiples accions polítiques, diplomàtiques i militars que tingueren lloc entre el gener de 1640 i el febrer de 1641.Una obra indispensable per a comprendre no sols els inicis de la Guerra de Secessió (o dels Segadors), sinó també les claus de les relacions entre la Catalunya pactista i l’Espanya absolutista.

Antoni Simón catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona ha publicat diverses obres sobre la història política i institucional centrats en la guerra dels Segadors (Els orígens ideològics de la revolució catalana, 1999; Cròniques de la guerra dels segadors 2003) i la guerra de Successió (Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol , 2005 i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària , 2008).

Rafael Dalmau Editor, ISBN: 978-84-232-0851-7 | Col·lecció: Obra vària | Núm col·lecció: 25 | Preu: 48,00 € |Pàg:590 | Format: 19,5 x 24,5. Recomanat per Joan Solé Carmadons

____________________________________

La trenza / La trena de Laetitia Colombani

Salamandra, 2018

He escrit un llibre sobre dones que diuen no, així defineix l’autora el seu llibre. Jo hi afegiria, que hi ha diferents maneres de dir no, i raons que el motivin. I les tres històries que explica parteixen de vides molt diferents, tres històries que entrallaça molt hàbilment, mil·limètricament, i aquí crec que està el secret de l’èxit. Són històries de continents, cultures i sensibilitats molt dispars que es resumeixen en una paraula: la fortalesa. El cabell, un símbol tan femení, aquí és la salvació. Recomanació Mercè Bausili

___________________________________

La Cançó de la plana

Autor: Kent Haruf

Traductora: Marta Pera Cucurell
Ed. del Periscopi, 2017

A la Cançó de la plana, Kent Haruf,  amb un estil plàcid, senzill i directe ens narra les vivències, sentiments, emocions i relacions humanes a Holt, una petita comunitat rural del Colorado a els Estats Units d’Amèrica.  Ens explica les vides entrecreuades d’alguns dels seus habitants: Un professor, que enfrontat a la depressió i la desaparició de la seva dona,  s’ha de fer càrrec dels seus dos fills a punt d’entrar a l’adolescència, dos joves que mostren una gran capacitat d’observació per una vida adulta que els inquieta; Maggie Jons, una altre professora,  acull una jove que és refusada per la seva mare, i li cerca un lloc on  pugui trobar la tranquil·litat adequada per reiniciar la seva vida; dos germans solitaris d’edat avançada, que viuen en una granja als afores del poble, veuen com la seva rutina canvia de forma  inexorable a l’acollir una adolescent embarassada.

Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la lenta vida quotidiana d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals.   Són vides senzilles, amb aspiracions modestes, però que mostren com es pot donar caliu personal i acabar creant lligams que poden canviar la vida de les persones. És un món ple de soledat, ràbia i dolor,  però  sobretot, de bondat, de cooperació i d’estimació.

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia, la Trilogia de Holt. Els altres dos títols són el Capvespre i Benedicció. Recomanació  de Salvador Duran.

_____________________________________

Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats. Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies

Categories
Llibres

Recomanacions per Sant Jordi

Il·lustració de l’Assemblea de Sants-Montjuic

Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.

Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.

===============================================

A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili

_______________________________

D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista.
Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període.
El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor.
És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons

Borja de Riquer (director)

Història Mundial de Catalunya

Edicions 62, 2018
Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines
Podeu llegir-ne un fragment aquí

_______________________________

En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez

Yuval Noah Harari

Homo Deus. Una breu historia del demà
Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines
Traductor: Esther Roig Giménez

__________________________________

El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.

Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.

(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez

Rafel Nadal

Quan érem feliços
Edicions Destino, 2012
Col·lecció: L’àncora 416 pàgines

___________________________________

Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili

________________________________

Sinopsi:

Una impressionant narració  feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents  vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial.  L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg  expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència  tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria).  En tots els casos,  és el  retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.

Comentari:

Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França  filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau  el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.

Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum  coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà  emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal

__________________________________

Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany

Obra escrita el 1939, però que es va trobar i  publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.

___________________________________

Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.

Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.

Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.

_________________________________

Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.

La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.

Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb  humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.

Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”

De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica,  perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández

_____________________________________

No me’n puc estar de recomanar-vos  un llibre que vaig llegir fa temps.  És una novel·la  de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005).  País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia,  Mel i metzina,  Pedra de tartera i Càmfora.

 Una gran novel·la,  d’una immensa profunditat  tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes).  Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran  intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat

També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí  assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.

Maria Barbal

País íntim

Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició

______________________________________

Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats. Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies

Seguirà en una nova pàgina el 21 d’abril ……..

Categories
Viatges i itineraris

La Torre de les Aigües del Besòs

Descripció: Aquesta construcció emblemàtica de més de 60 metres i 300 esglaons (va ser durant un temps un del punts més alts de Barcelona). La Torre de les Aigües va ser obra de l’arquitecte modernista Pere Falqués, que també va dissenyar el populars bancs-fanals amb trencadís del Passeig de Gràcia; i l’encàrrec fou de l’industrial Xavier Camps, que es va proposar extreure aigua del riu Besòs i distribuir-la fins a l’Eixample. 

La Torre de les Aigües no va arribar a funcionar mai, doncs, durant la construcció, no es va tenir en compte que la proximitat del mar generaria filtracions salades en els pous d’aigua potable. Diu la llegenda que en l’enginyer Xavier Camps, abatut pel fracàs del projecte, es va suïcidar tot llançant-se des de dalt de la torre. Mai es va comprovar que fos cert.  

Es pot visitar per dins i per fora i conèixer la seva truncada història a finals del segle XX. Finalment, ara, més d’un segle després de la seva construcció, la Torre de les Aigües ha trobat una nova raó de ser: des del seu mirador s’observen els canvis de la Barcelona postolímpica i es gaudeix d’una visió totalment nova de la ciutat i el seu entorn. 

Crítica: Molt interessant, testimoni del passat industrial de Barcelona i del Poblenou. Molt ànims per pujar els 300 esglaons, la vista s’ho mereix ! Vegeu l’arquitectura . Més info a https://www.torredelesaigues.cat/

Categories
Qui som

Gaudir la Cultura

QUI SOM? Un grup d’amics que creiem que la cultura en totes les accepcions del mot i en tots els registres és un motor de la nostra vida, tant si en som els creadors, com si som participants actius o fins i tot només com a consumidors. 

QUÈ PRETENEM? 

  1. Gaudir la Cultura en tots els seus formats. Segons el Diccionari de la Llengua catalana gaudir significa “Posseir una cosa de la qual hom treu un profit, un avantatge”, doncs, això és el que pretenem i a més ho volem compartir.
  2. El nostre propòsit és informar sobre els espectacles, els llibres, les pel·lícules, les sèries, els restaurants, els viatges, les exposicions, els concerts, la música, els blogs, el teatre, els cursos i qualsevol altra activitat o servei cultural que algun o diversos membres de Gaudir la cultura us recomana.
  3. Cada setmana trobareu les nostres recomanacions amb una breu descripció i una brevíssima crítica com a lector o espectador o observador. No té una pretensió de crítica professional o d’expert. 
  4. El criteri de selecció és senzillament que algun membre del grup Gaudir la Cultura hagi llegit el llibre, que hagi vist l’espectacle, que hagi escoltat la música, que hagi fet l’excursió, que hagi menjat el plat recomanat, és a dir, que hagi gaudit la cultura.