Editorial La Lletra d’Or (L’Hospitalet de Llobregat, octubre del 2021)
Posa’t de moda
Em sabria greu que aquest llibre passés poc menys que desapercebut. No s’ho mereixen ni l’autor, el conegut perruquer i estilista Pascual Iranzo -desaparegut recentment-, ni tampoc l’editorial. I és que ens trobem davant d’un volum amb un text notori, amarat d’autèntica filosofia vital.
És un llibre breu però dens, i per ambdues coses convida a la lectura. Iranzo ha estat tot un personatge, tal com m’assegura el meu perruquer de fa anys, que va aprendre l’ofici amb ell. Un professional de referència, tant a nivell nacional com internacional. Nascut l’any 1930 a Barcelona i mort a la capital catalana el mes de setembre del 2022, als 92 anys, durant tota la seva vida va estudiar sobre el món de la moda no solament pel que fa al cabell, sinó amb tots els seus derivats, tal com aquesta obra ho demostra plenament.
Hereu d’una perruqueria que era del seu pare, el 1959 va guanyar la Rose d’Or en el Festival de Perruqueria Internacional de París. Ha donat conferències a urbs nord-americanes com Nova York, San Francisco o Los Ángeles, entre d’altres ciutats, culminades el 2004 amb Imatgepersonal i protocol, impartida a la Universitat Pompeu Fabra. Aquestes intervencions han estat publicades en forma d’opuscles i de llibres, i també reproduïdes per ràdio i televisió. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1998.
Pascual Iranzo, circa any 1970 Foto: Arxius RTVE
En Posa’t de moda va molt més enllà de l’aspecte capil·lar, que, de fet, no és del que més tracta. Fixeu-vos, si més no, en uns quants dels temes:
“Saber-se vestir”.
“L’aura, el vestit invisible”.
“La boca o el desig”.
“La conducta humana”.
“El contingut intel·lectual”.
“La cosmètica i l’estètica”.
“L’elegància personal o el bon gust”.
“El gest, símbol de la comunicació”.
“La imatge humana”.
“Les mans i les carícies”.
“La mirada, el llenguatge dels silencis”.
“El mirall, la constància del dubte”.
“L’olor i el perfum: les essències”.
“La pell, com a vestit”.
“El protocol”.
“La seducció, el sentit de l’atracció”.
“La veu, la bellesa sonora”.
“El client”.
“El perruquer”.
Etcètera.
Com us deia, tota una filosofia. Un estil de vida del qual se’n desprenen nombroses observacions i consells, amb molts dels quals podem estar-hi d’acord però que sovint ens costa complir, jo el primer…
En definitiva, aquest llegat d’Iranzo és fet d’ofici, reflexió i, sobretot, de sensibilitat, elegància i subtilesa.
Anarquista i d’origen obrer, Iranzo es formà com a estilista a França. Foto La Vanguardia
Als seus 92 anys -i després de superar un ictus-, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, sembla haver obtingut el perdó implícit de la ciutadania un cop superats, poc o molt, alguns fets singulars relacionats amb la justícia dels quals n’ha estat un dels protagonistes. L’assistència massiva a les seves aparicions públiques recents així ho dóna a entendre.
Ara torna a ser notícia per dues publicacions: la reedició, ampliada, del seu llibre dels anys 70 Des dels turons a l’altra banda del riu, i l’edició d’una conversa amb l’escriptor, traductor, professor universitari i catalanòfil reconegut -una mica rara avis venint del Japó- Ko Tazawa, per dissort desaparegut fa uns mesos.
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol conversa amb el catalanòfil japonès Ko Tazawa LAPISLÀTZULI EDITORIAL
Aquesta, forçosament, última conversa constitueix, sobretot, un encontre serè i savi. I és una gran sort que hagi tingut lloc, precisament, al poble ripollès de Queralbs, on Pujol hi té casa i Kazawa -afortunada casualitat- l’hi tenia també. Una trobada de gran interès en un entorn tranquil i, com sabreu, plaent.
Al breu volum, publicat per Lapislàtzuli -una editorial barcelonina en la qual les produccions japoneses hi tenen una presència destacada-, s’hi tracta, en primer lloc, del paper del Japó en el món, un país que el president ha visitat en tres ocasions. També s’hi analitzen un factor avui d’interès cabdal com és el tema de l’energia, els crims derivats de les guerres -malauradament, de rabiosa actualitat-, la dimensió humana dels polítics, el paper de l’honor i la religió, temes tan valuosos com la llengua i la identitat -en els quals Pujol té molt a dir-hi- i fins i tot qüestions relacionades amb dues cuines tan diferents com la catalana i la japonesa… Capítol a part el mereix la molt merescuda Creu de Sant Jordi que el Govern català concedí a Ko Tazawa, i de la qual el de Yokohama se’n sentia ben orgullós…
Ko Tazawa havia rebut la Creu de Sant Jordi
Tot plegat configura un diàleg tan relaxant com intel·ligent. Els dos protagonistes bé que s’ho valen. Sempre penso, en el cas de Jordi Pujol, que l’actiu de la seva trajectòria prevaldrà clarament sobre el passiu, i que la seva activitat al capdavant de Convergència i Unió posà les bases del sobiranisme actual, la qual cosa no treu que en aquest procés no hi hagi hagut molts altres artífexs destacats, en una evolució col·lectiva necessàriament plural.
Quant a Ko Tazawa, ben cert que no és gens freqüent que un japonès destacat hagi esdevingut un clar i sòlid amic de Catalunya. Per tant, i ara que ja no figura entre nosaltres, és una sort que el seu prestigiós llegat -entre altres mèrits, traductor al japonès de títols emblemàtics de la nostra literatura com Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant i Camí de sirga– s’hagi pogut rematar amb aquesta última conversa a Queralbs amb el polític català més influent dels darrers quaranta anys.
Ko Tazawa: Petjades d’un japonès. Catalunya i un japonès 30 anys després
Des de l’encant del Pirineu català, gaudiu-ne de ple…
Més informació
Ko Tazawa: «Traduir és fer molts canvis i prendre moltes decisions» Entrevista d’Esteve Plantada per a l’Institut Ramon Llull, 2019
L’aforisme és un gènere literari singular i ben segur que no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.
Ara, el periodista, escriptor i lingüista Joan Tudela ens ofereix el volum Petits pensaments, format per mil aforismes que es presenten en dos reculls intitulats, respectivament, “En poques paraules” i “Seré breu”.
Joan Tudela
En certa manera, l’aforisme, en prosa, es correspon, en poesia, al gènere japonès del kaiku, un poema breu de disset síl·labes i sense rima. Ambdós gèneres cerquen, mitjançant la senzillesa, la subtilesa i l’austeritat, capturar l’instant…
Com que sempre hi ha aforismes que t’agraden, o t’interessen, més que d’altres, he fet la meva pròpia selecció del llibre d’en Tudela i em plau oferir-vos-la tot seguit:
“La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser -perfectament- un acte d’autèntica sinceritat”.
“Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser”.
“Cada generació soluciona els probles de l’anterior i crea els problemes de la següent. Així va el món”.
“No tenir enemics està bé; però no tenir cap enemic és una mica exagerat”.
“Ningú no té una credibilitat zero: si el més mentider i desprestigiat crida que es cala foc, tothom ho comprovarà, per si de cas”.
“Si ets obsessiu, no t’obsessionis a deixar de ser-ne, perquè no te’n sortiràs: el que has de fer -creu-me- és substituir les obsessions negatives per obsessions positives”.
“Quan algú demana consell, és que vol confirmar una decisió ja presa”.
“No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes”.
“Si la ironia és una adhesió incompleta, el sarcasme és una esmena a a la totalitat”.
“L’autobiografia de Déu deu ser l’hòstia”.
“Vaig conèixer un imbècil quan jo era jove i l’imbècil també. Molts anys després, vaig retrobar-lo i no havia canviat gens. Li vaig dir: “no has canviat gens”. S’ho va prendre com un elogi”.
“És molt senzill: escriu sempre allò que voldries llegir”.
“Entre una persona fanàtica i una persona corrupta, és clarament preferible tractar amb la persona corrupta”.
“Qualsevol relació entre dues persones que no es basi en la reciprocitat és una estafa”.
“Fer anys no té gaire mèrit: el que compta és el que fas entre aniversari i aniversari”.
“És impossible enraonar amb una persona que, al mínim desacord, canvia de tema”.
“No corregeixis l’imbècil, perquè t’odiarà; corregeix el savi, que t’ho agrairà”.
“El mort no és ben mort fins que no és oblidat per tothom”.
“Era un periodista tan professional que va vendre la seva ànima al diable a canvi d’entrevistar-lo”.
“Era una persona tan poc puntual que el dia del seu propi funeral va arribar a misses dites”.
“No és el mateix no fer res que no tenir res a fer”.
“El lèxic és savi, perquè amb una sola paraula és impossible de dir una estupidesa. Les frases ja són tota una altra cosa”.
“No estimo la meva pàtria perquè sigui millor que les altres, sinó perquè és la meva”.
“N’hi ha que són tan detestables que l’únic bon negoci que s’hi pot fer és la incomunicació màxima amb ells”.
“La cosa pitjor d’aquest món? L’aliança entre l’estupidesa i la malignitat”.
“Hi ha una cosa pitjor que ser enterrat viu i és viure mort”.
“És curiós. Hem conegut dictadures de dretes, n’hem conegut d’esquerres, però mai no hem conegut cap dictadura de centre”.
“Un aforisme és un microassaig”.
Etcètera, etcètera…
Com podeu veure, Petits pensaments. Mil aforismes és una obra afinada que, a més, es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Tot un món breu però ben acabat, i que clarament ens interpel·la.
Subtítol: Como la República planeó vender parte de España al Fascismo
Autor: Manuel Aguilera Povedano
Arzalia Ediciones, 2022, 224 pàgines
Contingut: Més de 40 imatges i documents
L’autor
Nascut el 1978 a Palma, és periodista i doctor en història, fa de professor de futurs periodistes i columnista del diari Ultima Hora de Palma. Ha publicat diversos treballs sobre la guerra civil a Mallorca que és el camp fonamental de la seva investigació: Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil española i Un periodista en el desembarco de Bayo.
Des del 2017 és codirector del projecte de recerca Espais de la batalla de Mallorca.
Manuel Aguilera Povedano
La meva ressenya
El oro de Mussolini és un llibre amè, ben escrit i que es llegeix ràpid. Té l’estil d’un relat periodístic però darrera hi ha una recerca ben documentada d’un historiador. L’autor barreja part de la seva biografia personal durant 15 anys, buscant fonts primàries per escriure primer un article i després un llibre, a mesura que el material que va trobant li permet desenvolupar una història més completa.
Realment, són dos els arguments que també s’entrelliguen. Dos temes que han estat oblidats pels historiadors, suposem que majoritàriament per desconeixement. Un seria el dels plans de Mussolini per establir una colònia italiana a Mallorca que servís per italianitzar l’illa i posteriorment de base militar; i l’altre tema, l’oferiment que fa la República espanyola de Mallorca a canvi de què Itàlia complís, de debò, el pacte de no intervenció en la guerra civil en què estava immersa Espanya.
Aquest sorprenent oferiment no sembla que es tractés en cap Consell de Ministres. Tot es va portar en secret a través d’espies i seguint la cadena de comandament de Largo Caballero (president de la república fins el maig del 1937) i Araquistáin (l’ambaixador a França). Es tractava de comprar la “no intervenció” a canvi de cedir territori. Sembla que es va pensar també amb el nord d’Àfrica i alguna illa de Canàries i oferir-ho també a Hitler en les mateixes condicions d’intercanvi.
Negrin al substituir a Largo Caballero va suspendre les negociacions i les va dirigir amb la complicitat de Prieto (ministre de defensa) en intentar alguna cosa similar encara que en sentit contrari amb el Regne Unit oferint-los-hi les bases navals dels ports de Cartagena, Vigo i Maó.
Estàvem en la pre guerra europea i tots els països tenien interès en tenir posicions logístiques i estratègiques fortes. Pensem que des del punt de vista del que rebia la proposta podia ser avantatjosa, evidentment sense considerar el perill de què per si sol provoqués l’inici de la guerra a tot el continent.
Tornant a l’altre esmentat pla de Mussolini, pacífic, lent, sense fer soroll internacional, ens relata l’ajuda a tots els colpistes de dretes de l’època, l’ajuda econòmica a la Falange, la promesa d’entrega d’armes, les maniobres navals, la creixent influència en la cultura i l’economia locals i les bases aèries un cop produïda la rebel·lió franquista. Més endavant, ja en el 1937 i segurament degut a pressions de les democràcies occidentals va passar a una penetració més sigil·losa. Podríem parlar d’un pla B al fallar el primer.
Aquí es on encaixa perfectament el títol del llibre ja que el govern italià va comprar a través de testaferros la finca l’Albufera i Son Sant Martí el maig del 1938 a la badia d’Alcúdia per instal·lar-hi una colònia italiana amb emigrants. La finca era la tercera més gran de Mallorca i almenys si que havien previst construir vint cases colonials per començar un centre d’italianitzats que creixés amb els anys.
Tot una sorpresa de temes molt desconeguts, relatats de forma amena i amb rigor historiogràfic.
Més informació
Entrevista de Maria Coll a Manuel Aguilera. “Mussolini volia traslladar 100.000 italians a Mallorca i construir-hi dues bases aèries” Sàpiens, núm. 247, octubre 2022. pàgines 86-87.
“L’any 1937, el govern de la República va posar en marxa l’operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de la Itàlia de Mussolini al bàndol nacional. La contrapartida va ser l’illa de Mallorca. Una negociació secreta que el periodista i doctor en història Manuel Aguilera detalla a El oro de Mussolini.”[…]
Ressenya d’Eugenia Patricia Rossi, Historia & Guerra, 3, enero-junio 2023.
“Sin dudas, la guerra civil española (1936-1939) es uno de los conflictos más significativos del siglo XX, destacándose, entre otras cuestiones, por su grado de internacionalización y por haberse constituido en la antesala de la segunda gran contienda mundial. Al inicio de esta guerra, tanto el bando republicano como el subleva-do habían iniciado gestiones destinadas a conseguir apoyo internacional para sostener el esfuerzo bélico. Sin embargo, mientras los insurrectos recibieron la asistencia de la Italia fascista y de la Alemania de Hitler, para el gobierno de la Segunda República aquellas tratativas encontraron un obstáculo en la política de no inter-vención y apaciguamiento adoptada por los gobiernos de Francia y del Reino Unido […]
Títol:Caminant sense fronteres. De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de Compostel·la; i d’Islàndia a Malta
Autor: Josep Maria Aymà
Tushita edicions (Sant Celoni, 2022)
Caminant sense fronteres
Singular i apassionant, el llibre que ara us presentem, per no dir que extraordinari. El seu autor, el sociolingüista Josep Maria Aymà, ja jubilat, no s’ha retirat, en canvi, de l’ofici de caminaire. De fet, s’ha dedicat tota la vida als viatges arreu del món, l’excursionisme -sobretot al senderisme)-, les marxes de resistència i les curses per muntanya.
Com a membre del Comitè de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va fer ingressar aquesta organització a l’European Ramblers Association, l’organització continental del senderisme, i també va promoure, l’any 1991, el Congrés d’aquesta organització a Montserrat.
Un cop jubilat, ha realitzat el seu projecte de travessar Europa d’est a oest i de nord a sud, que és el que ens presenta a Caminant sense fronteres. Vinculat des de sempre amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, ha promogut els anomenats Passeigs per Collserola que, després d’un quart de segle, han dut milers de persones a compartir matinals dominicals per conèixer la natura, la cultura que se’n desprèn i fer amistat i salut a tocar de casa.
L’autor ens proposa de viatjar a peu per poder veure de prop la realitat dels països mitjançant els seus entorns naturals i urbans; tenir l’esperança fixada en el revolt, perquè el caminaire sempre espera veure el lloc més bonic davant seu; rebre la felicitat d’albirar el lloc d’arribada sovint des de lluny, semblant al que devia ser l’alegria del pelegrí en veure les punxes de les catedrals o els campanars de les esglésies; sentir-se recompensat per l’esforç; experimentar el retorn a la naturalesa…
Josep Maria Aymà
En definitiva, la Transeuropa que viurem en aquestes pàgines -que s’acompanyen de nombrosos QR- ens permet comprendre la identitat de cada país a partir de descripcions dels paisatges i les poblacions per on passa el caminaire, notes artístiques, reflexions històriques i sociològiques… Tota una filosofia vital expressada, singularment, en la darrera part de l’obra.
“No competeixo ni m’interessen els rècords –diu Aymà; només la cultura i l’esport. (…). Per mi, l’important no és ni tan sols arribar, sinó passar-ho bé, fruir de la cursa, de la gent, de l’ambient, del bé que et sents”. I és que “caminar és descobrir a cada moment una il·lusió”.
En poques paraules, per poc que us agradi conèixer el planeta us encisarà aquest llibre, recorregut a peu per molts indrets d’Europa i amb altres referències al món.
Més informació
Aymà: ‘Caminar no és només posar un peu davant de l’altre’. Podcast Cugat Mèdia el 24/feb/15 Sant Cugat A Fons aquí
Del pròleg del llibre a càrrec de Miquel Jaumot i Bisbalaquí
Producció de Teatre Tot Terreny i Hui Basa / Theatre Of The Real
Durada: 1h 35m
Informació important: El dia 6 de febrer es celebrarà una postfunció a càrrec de Recomana.cat
Sinopsi
Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el Tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i les reunions en algunes zones de la ciutat; es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen pels carrers i no permeten l’entrada a la ‘Zona Rossa’, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.
Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc ha okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a habitatge, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar en el Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com a alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la ‘Zona Rossa‘. Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?
Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.
Les nostres opinions
Montse Fernàndez: Val la pena per tot: l’actuació del protagonista Oriol Pla no es pot ni explicar… deu perdre 3 kg cada nit.
Pilar Ordónez: Val molt la pena!
Mercè Bausili: Aquest actor és grandiós. Tot el que fa s’ho fa a la mida, i té recursos infinits.
Lloc: El Palau Martorell està ubicat al número 11 del carrer Ample, i pren el nom de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, que el va construir entre els anys 1886 i 1900 per a la Societat del Crèdit Mercantil.
Exposició comissariada per: Blanca Pons-Sorolla, besneta del pintor i una de les principals expertes en la seva obra, i la historiadora de l’art María López Fernández.
Sinopsi: Es compon d’un total de 193 olis en format petit sobre taula, cartró o altres materials pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla. Al llarg de la seva vida, Joaquim Sorolla va arribar a pintar prop de dos mil olis sobre cartrons o tauletes de mida petita. Els anomenava “apunts”, “taques”, o “notes de color”.
Sorolla. Caçant impressions
L’exposició que es mostra al Palau Martorell del carrer Ample a la plaça de la Mercè, és interesant des de diferents punts de vista. El Palau per ell mateix, ja val la pena; sobretot ara després d’haver sofert una acurada restauració: el pati interior amb una claraboia fantàstica, un saló ben decorat i un soterrani digne de veure.
La vidriera de la claraboia del Palau Martorell
La primera exposició que es fa al palau neoclàssic recuperat per la ciutat, s’hi mostren peces de petit format de Sorolla, algunes no tenen ni la mida d’una postal, provinents del fons del museu Sorolla de Madrid estan ben emmarcades tot i que alguns marcs daurats creiem que desllueixen la pintura.
L’exposició és cronològica, i així, podem veure la seva evolució pictòrica a llarg del temps. També hi trobem les localitats en què va anant pintant, les diferents temàtiques. No hi ha un fulletó explicatiu, però sí alguns plafons en català, que ens diuen que la majoria són apunts, notes de color que servien després per fer les obres en formats més grans.
És curiós que moltes estan signades i estan acabades. Sembla que no totes eren esbossos pròpiament, com també ens informen en els plafons. Sorolla els va començar a exposar a partir de l’exposició de 1906 a la galeria Georges Petit a Paris en la seva primera monogràfica. Presentem algun quadre que ens ha agradat especialment
Clotilde 1896, la seva esposa. És un tema que repetirà molt
Mar 1899. Un altre tema repetit
Mar 1902
San Sebastian playa. 1917-18
En resum, una exposició interesant que cal veure, atès que moltes obres no s’exposen habitualment al Museu Sorolla de Madrid. També val la pena per el recuperat el Palau Martorell que l’acull i apropar-se a l’Església barroca de la Mercè que molts tenim poc visitada.
A la part del carrer de Provença de l’Esquerra de l’Eixample, prop de la confluència amb Calàbria, va haver-hi, fa anys, el restaurant Jaume de Provença, el xef del qual era el famós cuiner del mateix nom, que corresponia al ciutadà Jaume Bargués, autor d’una molt bona cuina mediterrània d’estil afrancesat.
Però abans, a la cruïlla exacta d’ambdós carrers, el pare de l’anterior ja s’havia iniciat en el món de la restauració amb un local molt més petit que tenia el nom de Can Jaume, i en el qual, anys després, la seva muller hi obriria durant uns pocs anys l’anomenat Racó d’en Jaume.
Per tal de recordar aquests inicis, la tradició familiar s’ha reprès amb el restaurant que es diu, precisament, Inici’s, el millor de la rodalia al meu entendre. Ofereix plats de cuina catalana i tapes amb un segell d’alta qualitat. Dos nebots de Jaume de Provença, el Jordi a la cuina i en Toni a la sala, juntament amb la Mari, l’esposa del segon, així ho garanteixen.
Dels entrants, destaca una excepcional ensaladilla italiana que, ara que Rússia ens dóna tants maldecaps, fa d’alternativa al platet més conegut de l’especialitat. Tenim també, entre d’altres, unes delitoses anxoves del Cantàbric amb vinagreta de tomàquet, uns plaents cervellets de be arrebossats o les gustoses patatesInici’s, amb romesco i maionesa.
Dels plats principals, parlem per exemple del saborós bacallà amb allioli gratinat i mongetes del ganxet, de les magnífiques cuixetes de pollastre amb prunes i ceba confitada o dels sempre contundents peus de porc a la brasa, un plat que -perdoneu-me- jo no sé menjar d’altra manera que no sigui a base d’untar-me els dits…
Peus de porc a la brasa
I, per tal de rematar-ho com és costum, uns deliciosos postres. Tocareu al cel si proveu la mousse gelada de taronges amb salsa de Grand Marnier, i gaudireu d’allò més amb el gratinat de maduixots a la crema de cava o la marquesa de xocolata amb nata o gelat de vainilla.
L’espai, amb poques taules, convida a la conversa assossegada en bona companyia, no pas a la cridòria. I no cal dir que el gran Jaume de Provença se sentiria molt complagut de la cuina que ens ofereixen els seus hereus. Si aneu a l‘Inici’s (carrer de Provença, 98; tel. 93 183 99 08), ja m’ho sabreu dir…
L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.
Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.
Ferran Cailà Martínez
I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.
Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B.B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.
El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”
En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.
Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing,el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!
Més informació
Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí
Destaquem el paràgraf següent:
Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.
Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Autor: Antoni Gelonch
Viena edicions, 2022
Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
Albert Camús: L’home revoltat
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.