No anem a descobrir un dels escriptors més populars de la primera meitat del segle XX. Va cultivar l’assaig, la novel·la i la biografia. En la seva vida i en moltes de les seves obres hi trobem presents les dues grans guerres de l’època.
L’obra
És un assaig, relativament curt de 131 pàgines on l’autor ens explica totes les estranyes i rocambolesques circumstàncies que han fet que el nou continent porti el seu nom. AmerigoVespucci (Américo Vespucio en castellà) fou un home corrent, un cartògraf i un comerciant. No fou el descobridor d’Amèrica, ni un gran savi, ni un gran escriptor. Tampoc fou l’embaucador i mentider que durant un temps ens varen dir que era.
Suposat retrat d’Amerigo Vespucci (9 de març de 1454, Florència – 22 de febrer de 1512, Sevilla, Corona de Castella)
Vespucci mai va tenir un càrrec de comandament, sempre va estar en segona fila. El seu gran mèrit fou que en el seu llibre -recull de quatre cartes- Quatuor navigationes es refereix per primera vegada en la història com a Mundus novus de manera que en paraules de l’autor
“es dona la paradoxa que Colom va descobrir Amèrica però no la va reconèixeri Vespucci no la va descobrir però fou el primer en reconèixer-la com a un nou continent.”
Cristòfor ColomAmerigo Vespucci
En el llibre hi ha al principi una contextualització interesant i molt oportuna que situa els personatges en el seu món.
Ja entrant en matèria Zweig ens cita els quatre viatges que va fer Amerigo Vespucci, dos sota pavelló de Castella i dos pel rei de Portugal. També les cartes explicant molt breument el que havia vist i trobat de grans diferències en la civilització europea. A Florència es publiquen com a relats de viatge amb un gran èxit.
Atles mundial Cosmographiae Introductio, c. 1507. Primer registre del nom “Amèrica” per designar al continent.
Vindrà després l’empenta que en el desaparegut ducat de Lorena hi donarà el Gymnasium Vosgianum al traduir, imprimir i divulgar llibres que consideren valuosos. En aquest cas diran que les cartes les va escriure Vespucio al duc.
Venen noves edicions en antologies i cada cop el nom de Colom es dilueix i el d’Amerigo Vespucci agafa protagonisme. El llibre ens ho detalla considerant també les modificacions que hi fan els editors.
El 1512 mort a Sevilla el funcionari reial Vespucci sense pena ni glòria tot i que la seva fama com a descobridor d’Amèrica creix. Durant tot el segle XVI perdurarà aquesta fama errònia.
Hi han opinions que intenten acostar posicions per exemple que Colom va descobrir les Antilles i no el continent. Intervenen en la discussió personatges com Miquel Servet des de Lió i el pare Bartolomé de las Casas.
Es comencen a trobar inexactituds o manca d’informació en les cartes d’Amerigo. Com exemples en surten entre altres, la data de l’inici d’un viatge o els mesuraments de longituds inexactes. Durant el segle XVIII, Vespucci és considerat un mentider i difamador.
La histografia entra en acció i es busquen documents als arxius fonamentalment a Itàlia, Portugal i Espanya. A Portugal no es troba res. La troca s’embolica i apareix Vespucci en unes cartes autògrafes com un personatge contradictori. En les cartes privades a Llorenç de Mèdici -antic patró i amic- explicaria el verdader estat de les coses i en els llibres impresos i posaria molta fantasia exagerada també pels editors que buscaven un producte d’èxit.
Com es veu la polèmica ve un cop desapareguts els dos personatges que en vida foren amics -cartes autògrafes de Cristòfor Colom- fins al punt que Vespucci va defensar a Colom enfront de la Cort.
Cap el final, l’autor, diu ens presenta en un divertimento diferents tesis d’autoritats sobre el tema. Cal llegir-les, totes semblen tenir proves de les seves conclusions.
En l’últim capítol Stefan Zweig intenta aclarir qui era Vespucci Es decanta cap a un comerciant molt normal que les circumstàncies el van sobrepassar. Coneixedor com tenia que ser de la polèmica creada sembla que mai públicament ni ell ni el seu fill, varen dir res al respecte.
El llibre és fàcil de llegir i enganxa al lector. Tot i que no aporta notes a peu de pàgina ni bibliografia sembla ben documentat. No és un llibre escrit per un historiador però resulta interessant de llegir.
Títol: Hasta su total exterminio. La guerra antipartisana en España, 1936-1952
Ed, Galaxia Gutemberg, 2024
Títol: ¿Mató tu bisabuelo al mío? Cómo el trauma de la Guerra Civil y del franquismo ha atravesado cuatro generaciones.
Ed. Crítica, 2026
Arnau Fernández Pasalodos
Nascut a Sabadell, 1995. Té un doctorat en Història i és investigador a París, després d’haver estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, University College Dublin. Investigador postdoctoral a la Universitat de Granada. Està especialitzat en la història sociocultural de les guerres civils europees i en com la dictadura franquista va moure els fils per controlar la societat espanyola. Han publicat a revistes científiques com Ahir, European History Quarterly, Història i Política o Història Social. És coeditor de la Revista Universitària d’Història Militar i el 2021 va guanyar el Premi Mary Nash que atorga l’Associació d’Història Contemporània.
Hasta su total exterminio
En aquest llibre, Arnau Fernández Pasalodos s’endinsa en les dinàmiques que van determinar el funcionament de la dita Benemèrita durant el primer règim franquista. El que emergeix és un retrat multifacètic de la brutalitat i repressió que es van exercir, a tots els nivells, contra els partisans, els seus col·laboradors, les seves famílies i fins i tot civils fora del conflicte. Però al mateix temps, aquest llibre posa de manifest un altre aspecte que la historiografia ha deixat de banda: la realitat autèntica de la Guàrdia Civil en la lluita antiguerrillera. Molts membres d’aquest òrgan no hi eren per raons ideològiques, sinó per necessitat.
Aquest llibre és el resultat d’una tesi doctoral que vol donar a conèixer els noms i cognoms del perpetradors i saber què els va passar. De fet, aquest assaig fruit de la seva tesi doctoral ha estat la porta d’entrada a la creació d’un grup de recerca, que ha rebut finançament del Ministeri d’Universitats, anomenat “Perpetradores”. Serà el primer grup de recerca format a Espanya amb la tasca d’investigar aquells que van cometre actes de violència contra els guerrillers i la població durant la dictadura franquista.
És un règim militar que fa servir la paraula “bandolerisme” per despolititzar l’acció dels guerrillers en lloc d’utilitzar una denominació arrelada en la historiografia europea que, a més, ens permeti entendre la realitat política, social i cultural mitjançant un mètode. Les construccions del franquisme encara sobreviuen a l’acadèmia. Després de 40 anys de democràcia, la imatge construïda pel franquisme en termes de la guerra contra el partisàencara perdura. És molt difícil combatre arguments que es van construir i consolidar durant tant de temps.
Segons Pasalodos en el cas espanyol, l’escola real on els perpetradors van aprendre a actuar de manera violenta i sistemàtica va ser a la Guerra del Rif i, alguns molt veterans, a la Guerra de Cuba. Un gran nombre dels guàrdies civils citats al seu llibre van servir al Marroc, van dissoldre les manifestacions de 1934 a Astúries i després van formar el bàndol rebel. Quan la situació es va complicar al sud d’Espanya per a l’exèrcit nacionalista a l’estiu de 1936, Queipo de Llano va recórrer a la seva experiència de combat contra els guerrillers rifenys, que també van mostrar una resistència irregular. Tot i que, en realitat, tots els generals ho van fer. L’estratègia de guerra antipartidista a la península es va caracteritzar molt per l’experiència colonial de l’Exèrcit espanyol.
Per derrotar els guerrillers, van utilitzar massivament la Llei de “Fugas”, és a dir, els van assassinar perquè, segons la seva opinió, els insurgents que havien anat a les muntanyes, no eren soldats regulars, no havien de ser jutjats davant d’un consell de guerra. Per tant, la lògica militar tipificada en les convencions internacionals sobre la captura de presoners no s’aplicava a ells. El partisà capturat era executat sota el mateix escenari d’operacions. De la mateixa manera que la Llei “de Fugas” era una eina del règim per combatre els guerrillers, les deportacions de comunitats senceres van ser un altre mètode que va tenir el seu origen a la Guerra del Rif, quan l’exèrcit va traslladar els cabeles a una nova àrea geogràfica.
En resum, la Guàrdia Civil va seguir una estratègia heretada de la cultura militar colonialista en la guerra asimètrica de la península.
¿Mató tu bisabuelo al mío?
La Llei de la Memòria Democràtica reconeix fins i tot els familiars de quarta generació com a víctimes de la repressió patida durant la guerra. En altres paraules, els besnets són els últims que poden autoritzar la ubicació, exhumació i identificació dels seus familiars desapareguts. Per això aquesta generació s’enfronta a una responsabilitat històrica que afecta la dignitat de tot un país.
Un conflicte aparentment llunyà que encara avui és vàlid. I ho té perquè hi ha ferides que continuen sagnant. A més, el mateix Fernández Pasalodos intenta curar-se al llarg de les pàgines de ¿Mató tu bisabuelo al mío? I aquesta ferida es diu Manuel Sesé Mur. Un home que va ser assassinat el 1948, per l’esquena, després de ser disparat per dos guàrdies civils, que el van detenir pel seu paper en la resistència antifranquista al seu poble d’Osca. La seva mort va ser un veritable trauma per a la seva filla Rosita que, amb els anys, es va convertir en l’àvia d’Arnau.
Els morts no són iguals
Amb aquests testimonis, Pasalodos ha fet un llibre que presenta diverses històries que no es podien tancar quan era el moment. Exposa preguntes sense resposta i intenta il·luminar les ombres que van amagar centenars de milers de vides durant dècades.
Equiparar els morts no seria just per a la història. El llibre explica per què és important saber on són els teus morts i per què van ser assassinats. I destrueix amb els seus arguments i accions aquelles veus que demanen passar pàgina sense treure tots els morts de les clavegueres.
També mostra que, a la Guerra Civil, no tots els morts eren iguals. Perquè aquella no va ser una guerra entre germans, sinó un cop d’estat, una revolta política i militar recolzada pels règims autoritaris d’Alemanya i Itàlia. Una lluita que va deixar cadàvers anònims en fosses comunes que van deixar famílies travessades per la por i el silenci d’una banda i caigudes en batalla, honorades per l’Estat franquista, de l’altra.
Equiparar els morts d’ambdós costats no seria just per a la història i aquest llibre és rellevant per acabar d’entendre-la.
Pere Ballester Pons (Maó 1856-1946) fou un advocat, escriptor i polític. Procedia d’una família benestant d’advocats. És una de les figures culturals més destacades de Menorca de finals del segle XIX i primer terç del XX. Fou cofundador de l’Ateneu de Maó (1905), regidor del Ajuntament i president del Partit Republicà de Menorca.
Pere Ballester
Josep M. Quintana Petrus (Alaior 1950- ) Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres especialitat d’Història per la UB. Registrador de la propietat. Escriptor. Ha sigut president de l’Ateneu Maonès i de la fundació Rubió i Tudurí. És president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).
Contextualització de l’obra
És una obra pòstuma que parcialment havia estat perduda. Les circumstàncies han fet que es trobés la part que faltava, cosa que ha permès recentment la seva publicació. Aquesta edició s’ha fet mantenint parts que sembla que l’autor volia eliminar deixant-les convenientment indicades.
Pere Ballester tenia més de vuitanta anys quan arran de la guerra civil decidí escriure una crònica dels esdeveniments viscuts diàriament a Menorca. L’esclat de la guerra el sorprengué estiuejant, en una caseta del port de Maó. D’allà es refugià amb la família a un altre lloc (una casa de camp i explotació agrària) del terme d’Alaior a on passà la resta de la guerra.
Menorca tenia uns 40.000 habitants (dades de Pere Ballester) en aquesta època. Era una illa bàsicament rural, amb poca immigració i molta emigració. Estava molt militaritzada (uns 3.000 soldats i oficials de l’exèrcit de terra) amb un gran nombre de quarters i centres militars (bateries de costa, polvorins,…). Tant a la capital com a la illa encara es recordava el segle XVIII en que havia estat anglesa i francesa successivament degut a la seva posició geogràfica-estratègica. Tenia la Base Naval de Maó important amb hidroavions en el port de Maó. Hi havia una guarnició d’uns 500 mariners sense considerar les tripulacions dels possibles vaixells atracats. Fonamentalment aquesta base naval juntament amb la posició estratègica de l’illa va jugar un paper important. Efectivament, els grans estats europeus la pretenien o intentaven que no l’ocupés cap d’elles.
El llibre comença com un diari i es transforma en un relat històric. És, doncs una història local escrita per un catòlic, jurista, humanista i republicà compromès en un moment en què el seu món s’enfonsava. Hitler, Mussolini i Franco consideraven el món republicà i democràtic decadent.
Portada original de l’obra de Pere Ballester
Llegida avui l’obra no se sosté com a història objectiva. És un document ideològic. Vol ser una advertència moral per les generacions futures. És un mirall del que el nou regim volia imposar i que Ballester va assumir malgrat que no era coherent amb el que havia defensat durant tota la seva vida.
Ballester era un home culte. Fa referències a autors tan diferents com Tomàs Moro, Fourier, el Comte Keyserling, Gustave Le Bon, Anatole France, Horaci, Jovellanos, Emil Ludwig, la baronessa Berta von Suttner, Wenceslao Fernández Flores. Es refereix aLasLamentacions de Jeremies, aL’avar de Molière, al Juan Tenorio, a l’Evangeli de Sant Joan, alsEpisodios nacionales, a Calila i Dimnai a Corinne oul’Italie de Madame de Staël. Cita refranys del segle d’or espanyol. Ens recorda fets de la mitologia grega. Malgrat les circumstàncies, procurava estar tan informat com podia. Llegia premsa nacional (segons explica La Vanguardia i diaris locals) i estrangera (La Revue, La Dépêche i The Times), i escoltava notícies de l’exterior mentre no es van requisar les ràdios i desmuntar les antenes. Tot això amb els mitjans d’una illa rodejada de forces enemigues o neutrals però que la mantenien bloquejada.
El llibre
Menorca, com molts altres indrets, va viure dues etapes de persecució i repressió amb nombroses execucions. Des de juliol del 1936 a febrer del 1939, amb govern republicà són assassinats menorquins per les seves conviccions religioses o idees polítiques (162 en comptabilitza Andreu Murillo afusellats entre oficials i civils sense considerar els assassinats individuals per exemple de capellans). Després, des de 1939 al 1943, amb el franquisme són executats menorquins republicans (202 en compta Antoni Pons).
Ballester només parla abastament de la primera etapa sense donar xifres. En l’epíleg del llibre no hi ha cap referència a aquesta segona onada repressiva; en canvi, hi trobem elogis de la disciplina, del treball, del respecte per la llei, de l’Auxilio Social, dels sindicats verticals, de la Falange… i una forta animadversió envers la URSS.
En l’assaig fa un repàs de la problemàtica menorquina des del moment del cop d’Estat (a Menorca no va triomfar degut a que els sots-oficials varen agafar el control i executaren els seus caps) fins l’episodi a principis de febrer de 1939 en què el creuer britànic Devonshire, en nom del govern britànic, va garantir una rendició honorable i evacuà als militars i civils republicans més compromesos.
S’hi parla de la manca de justícia, substituint els tribunals ordinaris pels tribunals populars. Del triomf del programa llibertari. Del desgavell que va representar l’expedició a Mallorca del capità Alberto Bayo. De la comunicació amb l’exterior gairebé inexistent. De la problemàtica de l’abastament alimentari amb la creació de la Junta central de abastos y defensa econòmica de la isla de Menorca que, en monopolitzar el comerç i la indústria va contribuir a l’especulació, a la carestia i a la fam.
Aquí es mostra especialment sensible perquè, com a propietari d’una finca rústica, l’afectaren l’intent de col·lectivització, les lleves dels pagesos joves i la seva substitució per persones grans provinents de la indústria, sense experiència agrària i que canviaven setmana rere setmana.
Mostra molta preocupació per el que anomena “Estado Catalan Marxista” i la sevainfluència sobre l’illa. Temia que Menorca es convertís en una província de la Catalunya anarcosindicalista i, en conseqüència, d’una futura república marxista soviètica que, segons ell, s’estava implantant a Espanya. No vol sentir a parlar d’autonomies i federalismes. Elogia la unitat com origen de la grandesa de França.
Parla del coronel (després general) Jose María Brandaris de la Cuesta, nou comandant militar i governador de l’illa, enviat amb amplis poders per restablir l’ordre. Li reconeix els mèrits ja que la situació de l’anarquia, no la de la gana, va millorar.
Interpreta la no intervenció internacional com una condemna a la república i a la ruïna de Menorca. Afirma que “el món sencer ha intentat asfixiar-nos” Aquí surt també la depreciació de la pesseta fins a valor gairebé zero en els mercats internacionals i l’emissió descontrolada d’aquesta per la República. Diu “no arribaven aliments però si muntanyes de diners”.
Segueix amb molta atenció els moviments de les potències europees i la preocupació general perquè el conflicte espanyol acabés desencadenant una guerra continental. Era conscient dels equilibris inestables existents que podien desencadenar una guerra continental en qualsevol moment.
La presencia d’italians a Menorca li preocupa en quant a font d’inestabilitat. Observa la disjuntiva internacional de comunisme / feixisme. També que la Societat de Nacions gairebé no actuà en l’ocupació d’Abissínia per Itàlia i és inoperant per aturar la guerra espanyola.
Critica el Comité de No Intervención perdut en discussions estèrils sobre el reconeixement de bel·ligerància. Mentre s’enviaven armes i soldats cap als dos bàndols i Menorca no era aprovisionada per culpa del bloqueig marítim. Es pregunta si la guerra d’Espanya serà el pròleg d’una hecatombe mundial o solament una lluita localitzada que destruirà Espanya.
Explica que el Govern de la República es mostra propici en un moment a l’ocupació de Menorca per la Gran Bretanya per balancejar les tropes italianes de Mallorca. També l’interès que tenia França per l’illa com a posició estratègica en el camí cap a Argel.
Ens parla dels 13 punts de Juan Negrín (Front Popular), del maig del 1938. De la poca visibilitat que varen tenir a l’illa i de què no tingueren cap utilitat en la resolució del conflicte.
Veu Els acords de Munich (1938) en què Alemanya s’annexionava els aproximadament tres milions de sudetes de Txecoslovàquia, com un triomf diplomàtic que evitava la guerra europea. Parla de la “pax octaviana”. Va ser la visió d’una majoria en aquell moment.
Finalment, dedica forces pàgines a explicar el final de la guerra (com a tal, a Menorca no n’hi havia hagut mai cap) amb la mediació de la Gran Bretanya. Les converses tingueren lloc a bord del creuer Devonshire els dies 8 i 9 de febrer. El mateix vaixell es va emportar, en un caòtic embarcament, addictes a la república que preferien l’exili a les represàlies. El 18 de febrer després de judicis sumaríssims, començaren les execucions.
En l’epíleg escriu a manera de justificació
“Desde mi solitario aislamiento escribí cuartilla tras cuartilla, no para divagar en estériles ocios, sino para dejar a la posteridad menorquina -a más no podía aspirar mi pequeñez- un testimonio vivido de las aberraciones padecidas”
En resum, és un assaig d’història local escrita per una persona que, a mesura que avança la guerra, acaba assumint unes posicions que entren en contradicció amb bona part dels ideals que havia defensat durant la seva trajectòria política. Constitueix, per tant, un testimoni més de l’àmplia bibliografia que ha generat la Guerra Civil.
Més informació
Portella Coll, Josep: 1939. El gran exili menorquí, Nova editorial Moll,Ciutat de Palma, 2023.
Murillo i Tudurí, Andreu:La guerra civil a Menorca (1936-1939). Sa Nostra/Consell, Insular 1997.
Fa un mes, aproximadament, se’m va acudir la idea de regalar als meus amics, amigues i coneguts del whatsapp les deu músiques que m’agradaven més.
Vaig començar amb Shostakovitch (en català Dmitri Xostakóvitx), el músic soviètic que tant m’agrada. I ho vaig fer amb un vals. Aquest:
Una música preciosa. Em van sorprendre, tanmateix, les imatges, més pròpies d’un Schubert o un Strauss, envoltats de l’artistocràcia vienesa. Sí, perquè Dmitri Xostakóvitx era tot un revolucionari. Política i músicalment parlant.
Tot plegat m’ha esperonat, ara, a saber-ne més del músic rus i a fer-ne una síntesi de la seva obra. El primer que he descobert és que aquest vals, que es va crear cap al 1956 (l’any que vaig néixer jo, ves per on) formava part del film soviètic “The First Echelon” (el nom era en rus, és clar). Res a veure amb l’aristocràcia vienesa. Però les imatges que jo vaig compartir són molt boniques, això sí.
Segona descoberta. La música es va incloure a la darrera pel·lícula d’Stanley Kubrick “Ojos cerrados” interpretada per Tom Cruise i Nicole Kidman. Potser us sona d’això. Un film inquietant.
Segona Simfonia ( “A Octubre”). 1927.
És un peça de lloança de la Revolució d’Octubre, en el seu desè aniversari. Té un caire experimental, com moltes altres peces dels artistes revolucionaris de l’època. (Maiakovski, Meyerhold…) També us sonarà que Einsenstein, el genial cineasta, creador, en bona part del muntatge cinematogràfic, també té un film amb el mateix nom. Cine mut, encara. Música de Shostakovitch.
Òpera. (“Lady Macbeth de Mtsensk”). 1934.
El músic fa una gran òpera, també amb un cert caràcter experimental. Expressionista. La protagonista no té res a veure amb Lady Macbeth (el drama de Shakespeare), excepte que mata molta gent i al final se suicida, com la reina d’Escòcia, que empeny al seu espòs a assassinar al rei legítim d’aquell territori. Stalin la va estigmatitzar i va desaparèixer dels escenaris soviètics.
Mireu el video. És corprenedor. Vaig veure l’òpera aquí i em va impressionar. Jo que no vaig gairebé mai a l’òpera.
“Marxa de la Suite de Jazz núm. 2”. 1938.
Kostatkovitch segueix insisteint en fer la música que li agrada, relativament experimental. Per a Stalin i els dirigents culturals de l’stalinisme el jazz era, molt especialment a partir del 1945, una musica decadent, pròpia de l’occident capitalista. Però el nostre músic es refugià en la música de films i la composició de música més “lleugera” que, tot plegat, li permetia poder viure i allunyar-se de les pressions de Moscou.
Setena Simfonia (“Leningrad”). 1941.
L’exèrcit alemany envoltava Leningrad (abans Petrograd i en l’època tsarista Sant Petesburg). La gent patia gana. Molts morien. En aquest context Sostakovitch va començar a compondre aquesta simfonia, que va acabar a Samara, una altra ciutat soviètica. Però es tractava d’exaltar l’esperit de resistència del poble soviètic. Es va poder estrenar a Leningrad, en ple setge, però a l’orquestra li quedaven només 14 músics, per la qual cosa el director va haver de reclutar a qualsevol que pogués tocar un instrument.
(Només una part del primer moviment Allegretto)
El nostre músic, després, va fer moltes més peces. Tot plegat, 15 simfonies, 15 quartets de corda, 10 òperes, 5 ballets, 32 suites, 25 obres per a piano, 30 peces més de caire divers i desenes de músiques per a pel·lícules. Déu n’hi do.
Crec que amb el que us he compartit en tindreu prou. I més.
Exposició itinerant: “Españoles en el nacimiento de una nación”
Organitza: Instituto de Historia y Cultura Militar del Ministerio de Defensa
Una mirada crítica a l’exposició sobre la participació espanyola en la independència dels Estats Units
Amb motiu dels 250 anys de la Declaració d’Independència dels Estats Units, l’Instituto de Historia y Cultura Militar del Ministerio de Defensa ha preparat una exposició itinerant i, com a tal, temporal, dedicada a exaltar la participació espanyola en aquest esdeveniment. Pensem que aquesta iniciativa forma part de l’objectiu de reforçar el sentiment espanyol que el president Aznar va començar a reivindicar amb la gran bandera de la plaça de Colón de Madrid.
L’hem vista a Maó. És una exposició digna, però feta amb molt pocs mitjans. Com és de suposar, es tracta de ressaltar la participació espanyola en un fet que podríem considerar col·lateral dins la història espanyola. Ens ha interessat perquè tracta uns fets poc estudiats i força desconeguts. També perquè permet constatar una certa tergiversació de la història.
En efecte, Espanya no ajudava els exèrcits independentistes de les Tretze Colònies, ja que això anava contra els seus interessos a l’Amèrica Hispànica. El que feia era protegir les seves flotes, que navegaven entre Amèrica i la península. Això implicava enfrontar-se als anglesos i, en conseqüència, afavorir indirectament els nord-americans en la seva lluita contra l’enemic comú.
Les Tretze Colònies americanes, la província de Quebec i el Territori Indi segons el decret reial de 1763
Per contextualitzar una mica, podem dir que de la Guerra dels Set Anys (1756-1763) tots els estats europeus en van sortir molt endeutats. Una de les mesures que els anglesos van adoptar per eixugar el dèficit va ser augmentar els impostos a les colònies. Aquest fou el detonant de la revolta de les Tretze Colònies americanes.
Espanya rebia la plata de les mines americanes mitjançant les flotes que sortien, fonamentalment, de Veracruz. Allí s’hi afegien les mercaderies que arribaven amb el galió de Manila, que havien travessat el continent americà per terra, i les que provenien dels altres virregnats —Perú, Cuba i Veneçuela. Aquestes flotes anaven protegides per la marina de guerra espanyola i, evidentment, era important dominar tot el golf de Mèxic per garantir-ne la seguretat.
A partir del segle XVI, Espanya va anar incorporant a la Corona grans territoris del que avui coneixem com els Estats Units. El sistema es basava en els presidis, fortaleses militars i nuclis de colonització units entre ells mitjançant camins que travessaven un territori molt poc poblat. Observem al mapa els territoris que depenien de la Corona a partir de la Nova Espanya, l’actual Mèxic.
Mapa de territoris de la Corona espanyola
L’exposició consta d’uns bons panells informatius que tracten diferents temes: des de l’ajuda econòmica fins a l’enviament d’armes, passant per l’acció militar de la Batalla de Pensacola (o Panzacola) (1781), que va permetre, indirectament, tallar el subministrament als britànics que lluitaven contra l’Exèrcit Continental (Continental Army) o independentista.
Galeria principal de l’exposició.
Bernardo de Gálvez Gallardo y Madrid, governador de Louisiana, que va conquerir la plaça de Pensacola als anglesos amb l’objectiu de recuperar la Florida, cedida el 1763 en el Tractat de París. Aquesta acció va impedir entre altres coses, que els anglesos subministressin el seu exèrcit pel riu Mississipí i contribuint a alleugerir la pressió sobre l’exèrcit de George Washington.
Maniquí que representa Bernardo de Gálvez Gallardo y Madrid, governador de Louisiana
Hi trobem també els pobles natius i les seves aliances, tant a favor com en contra dels colonitzadors, d’acord amb els seus interessos. Així, una part dels creek, aliats dels anglesos, practicaven l’esclavitud i perseguien els esclaus fugits. En canvi, els seminola, aliats de la Corona mantingueren una política molt més favorable a l’acollida d’esclaus fugits. Molts d’aquests fugitius, de vegades, s’integraven a l’exèrcit espanyol.
També hi apareixen els missioners, encarregats d’assistir espiritualment els pocs colons i de convertir les tribus indígenes al cristianisme.
Hi ha una petita secció dedicada a la importància de la dona als presidis. Com que els soldats eren pocs, les dones assumien moltes de les tasques que habitualment corresponien als homes: tenir cura dels cavalls, fer guàrdies o defensar el presidi amb les armes, si era necessari. També hi trobem la biografia d’algunes dones destacades.
Maniquí d’una dona amb la vestimenta de l’època
Per resumir, és una exposició modesta, feta amb molt pocs mitjans, però clarament orientada a oferir una lectura molt favorable del paper d’Espanya en la guerra d’independència dels Estats Units. Malgrat aquest plantejament, té l’encert de donar a conèixer uns fets poc estudiats i força desconeguts sobre la presència espanyola als actuals Estats Units. Una visita interessant que permet descobrir aquest episodi històric, sempre que es faci amb esperit crític.
Més informació
Alberto Pellegrini: La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? 5 de març de 2019, Ateneu Barcelonès. Tingué lloc aquesta conferència en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès. La podeu veure al Blog d’Història
Títol: Economía franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas
Autors: Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio, José Manuel Rúa
Flor del viento Ed. Col·lecció “Con Franco vivíamos peor”, 2010
Autors
Els tres són doctors en història i professors de la Universitat de Barcelona. Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la UB; Paola Lo Cascio, professora titular i José Manuel Rúa, professor associat de la UB.
El llibre
Té 230 pàgines inclosos annexes i bibliografia. Això ajuda que sigui fàcil i ràpid de llegir. El sots títol és molt il·lustratiu ja que ens diu a qui va dirigit. No estem davant d’un treball històric de recerca profund, sinó de caràcter divulgatiu.
És una obra interessant que fa un bon resum, sense entrar a fons en els temes, del que va ser la política econòmica de l’època franquista. Està dividit en capítols curts que ajuda a fer-ne una lectura amena i a llegir-lo sense seguir la cronologia temporal. És un llibre ideal per repassar una part de la història recent d’una forma crítica i relativament ràpida els que ho hem viscut. També és ideal per a la gent jove que no ha viscut aquest període. En conclusió, un bon llibre per llegir en les tardes caloroses de vacances d’estiu.
Resum
S’aparta molt de les versions oficials que ens han donat durant anys per justificar la dictadura. Així comença dient que va ser Hitler, al no acceptar un imperi colonial espanyol al nord d’Àfrica, el que no va permetre la participació espanyola en la segona G.M. Tot i que pensem que no va ser l’únic factor. Segueix acceptant que tot i ser un règim dolent -manca de llibertats- va portar algunes coses bones -el “milagro económicoespañol”, amb matisos-.
L’autarquia, més imposada que volguda, tot i ser un objectiu ideològic dels falangistes, va ser terrible per la població, exhausta després de la guerra. Va retardar la modernització econòmica i social que es va produir a Europa després de la segona GM. Va ser un tornar al passat. Tornar al camp enlloc de la ciutat on es passava gana. La ideologia falangista que dominava el govern pretenia produir-ho tot i no importar res. Es van fixar preus. Aparegué el racionament, el mercat negre -els aliments arribaren a costar entre 5 i 10 vegades els oficials- i l’estraperlo -fonamentalment per adquirir matèries primes per la indústria-. El sistema del racionament va durar fins el 1952. Les restriccions en el subministrament elèctric duraren fins el 1951 oficialment, en la realitat no es va normalitzar fins el 1956.
Ens parla dels treballadors forçats tant a Espanya -només 20.000 al Valle de los Caidos– com a Alemanya- uns 10.000- durant la segona GM.
Amb les institucions econòmiques originals -autarquia i intervencionisme- desgastades, era necessària la liberalització econòmica. Espanya era un país aïllat i necessitàva tenir països aliats en l’àmbit internacional. Estava en un món que esdevenia bipolar.
Els acords amb el Vaticà –Concordat-, la guerra freda i la posició geogràfica-estratègica per les bases militars- foren decisius i van empènyer a fer els acords amb els EEUU –pactes de Madrid-. Els dos factors es produïren el 1953. Després vindria l’entrada en els fòrums internacionals, Organització de les Nacions Unides, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Acord General d’Aranzels i Comerç,…i el reconeixement diplomàtic per la majoria de països. En aquesta època començaran les devaluacions per equilibrar la moneda a la situació real del país.
Al final dels anys cinquanta, el Fons Monetari Internacional, el Pla d’Estabilització i els Planes de Desarrollo van aconseguir amb uns costos altíssims per a la població un desenvolupament econòmic quasi similar a l’europeu. Són els anys que Carrero Blanco aconseguí apartar el falangistes i situar de ministres i alts càrrecs a persones lligades al Opus Dei, tècnicament preparades, que entre altres fites aconseguiran que la balança comercial del país sigui positiva el 1960.
Els Planes de Desarrollo foren tres -1964-1968 i 1971- i pretenien fer més eficient el desenvolupament, programar l’activitat pública i subvencionar i assessorar al sector privat. Durant aquesta època es va generalitzar la Seguretat Social. L’èxit fou parcial – cinturons industrials de Vigo, Valladolid i Madrid- i l’Instituto Nacional de Industria (INI) malauradament es va transformar en hospital i no en motor d’empreses. D’alguna manera el crèdits barats varen portar al cas Matesa i les disputes entre ministeris polítics i econòmics o tecnòcrates. El cas va acabar amb una remodelació ministerial guanyant els conservadors- “desarrollistes”-opusdeistes (Carrero Blanco).
Tot i així, el govern de la dictadura no va aconseguir entrar a la Conunitat Econòmica Europea (CEE) i Espanya va haver d’esperar que hi hagués democràcia per ser-hi de ple dret.
En els anys 50 i 60 hi ha un important moviment migratori des del camp a les ciutats, on es comença a desenvolupar la indústria, i a tot Europa, mancada de mà d’obra conseqüència del seu creixement. Recordem el programa de Radio Nacional “ De España para los espanyoles”.
El primer tipus d’immigració interna portarà el barraquisme i la manca d’infraestructures urbanes. El model urbà-industrial va anar sempre darrera en quant a infraestructures. Podríem dir que no hi havia voluntat d’integrar en el teixit urbà als nouvinguts, mancaven escoles, transport, clavegueram,… infraestructures en general.
Quant a l’emigració externa podem dir que van arribar a haver-hi fins a 1,3 milions d’emigrants permanents – a Suïssa, França i Alemanya principalment-. A part, hi havia els temporers que hi feien estades per exemple per veremar. Cal dir que les seves aportacions dineràries van ser una gran ajuda al desenvolupament del conjunt del país.
Després de moltes vicissituds polítiques per la composició del capital, SEAT comença a produir el 1953 a Barcelona per imposició de la Fiat i amb capital majoritari de l’INI. Al principi era només una fàbrica de muntatge. Fins el 1957 no es comença a produir el Seat 600 que seria el símbol de l’enlairament (takeoff) espanyol dels anys 60.
A Europa després del daltabaix de la segona GM es va produir un lent creixement econòmic al principi, però que portà al que E. Hobsbawm ha denominat “l’Edat d’or durant els anys 60”.
Espanya se’n beneficia fonamentalment de dues maneres, l’emigració que va haver de marxar, com hem vist, i el turisme que va venir. Darrera d’Europa també varen ser anys bons per Espanya amb diner barat que ajudava a importar tecnologia que augmentava la productivitat. També cal tenir present l’entrada de capitals forans afavorits per avantatges fiscals importants.
El turisme havia començat a finals del segle XIX quan les elits buscaven centres termals principalment a l’interior. Els anys 50 -60 del segle XX es produeix un canvi radical i arriba el turisme que esdevindrà de masses o de platja i sol. El 1951 van venir 1 milió de turistes, el 1975 més de 30 milions.
El turisme va ser un pilar fonamental del creixement ajudat per crèdits barats, àmplia publicitat. Va portar un gran desequilibri entre la costa i l’interior fomentant, entre altres aspectes, les migracions a les zones costaneres i a les illes.
A l’arribar la dita transició democràtica i també degut entre altres factors a les crisis del petroli dels inicis dels anys setanta, l’economia espanyola tornava a estar en estat de xocdegut a una inflació galopant, uns grans dèficits en les balances comercials i de pagament fruit d’una minsa fiscalitat. Simplificant, amb una devaluació d’un 20% i els Pactes de la Moncloa que moderaven salaris i introduïen una fiscalitat més adient es va començar a redreçar la situació. Aquí els autors ens diuen:
“Las clases populares españolas pagaron dos veces por el franquismo, una vez a la entrada y en la interminable posguerra, y, otra, a la salida cuando se tuvieron que hacer cargo de la pesada carga de la dictadura.”
Als anys 70 hi ha una crisi mundial. Serà conseqüència principalment de l’encariment de l’energia -petroli, gas-, de la fi de la convertibilitat or/dòlar i la devaluació d’aquest, degut al fort endeutament que va implicar pels EUA la guerra de Vietnam. Incidirà igualment l’esgotament dels increments de productivitat que les tecnologies ja no oferien en la dita segona revolució industrial. Es va arribar a fortes inflacions sense creixement i amb increments de l’atur importants. Al nou fenomen es va anomenar stagflation. Van aparèixer als EUA les polítiques monetaristes que buscaven un desenvolupament selectiu i no el creixement massiu anterior de la demanda.
A Espanya es van ajuntar durant la transició, la crisi econòmica i la problemàtica internacional. Es va arribar a taxes d’atur del 21,9% el 1985, en part pel retorn dels emigrants que Europa ja no els necessitava. La inflació màxima fou el 1978 amb un 19,8%.
Hi trobem un penúltim apartat en què ens resumeix els desequilibris que va comportar el “milagro económico español”. Incideix molt en les coses que es podien haver fet millor. Segons els autors la mà ideològica de la dictadura no va permetre prendre les decisions correctes inclús ja en el període democràtic.
El llibre acaba amb un últim apartat titulat “La fortuna de la família Franco”. Evidentment és un dels molts exemples de corrupció de l’època. Amb tot personalment diria que és una mica demagògic i està ficat amb calçador en l’estructura del llibre. La conclusió és que Franco no va promoure negocis directament ja que el seu interès era el poder.
En realitat són dues visites en una. L’edifici, obra de Josep Mª Sert i el contingut que són les obres que s’hi mostren.
Marguerite (1909-1977) i Aimé (1906-1977) foren una parella d’editors i marxants d’art apassionats de l’art modern. Eren a més col·leccionistes i mecenes. Varen representar i vendre obres de quasi tots els grans artistes de la seva època, entre ells, Braque, Matisse, Léger, Chagall, Giacometti, Calder, Harlow, els espanyols Chillida, Palazuelo i Saura i els catalans Miró i Tàpies.
La primera galeria l’obriren a Cannes el 1936 i va seguir la de París al 1945. El 1957 visitaren a Miró en el seu nou taller a Palma de Mallorca dissenyat per Josep Mª Sert.
Imatge 1.- Estudi-taller de Palma de Mallorca de Joan Miró
Entusiasmats amb l’obra i el sistema d’il·luminació decideixen que la realització de la idea de la Fundació que portaven de cap, es materialitzi en un edifici que construirà Sert a la Provença. La inaugurarà el 1964 André Malraux ministre de cultura. La idea de la Fundació és no ser un museu i sí un univers on l’art modern pugui aixoplugar-se. Amb el temps s’han ampliat les arts presents i regularment hi trobem també musica i dansa.
Edifici de la fundació
No el coneixíem i al veure’l hem pensat que Sert va fer com Domènech i Montaner amb l’hospital psiquiàtric de Reus Pere Mata i l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els dos feren un assaig sense saber-ho, del que seria després una de les seves grans obres. En el cas de Josep Mª Sert la Fundació Joan Miró de Barcelona inaugurada el 1975.
Imatge 2.- Jardí d’entrada de la Fundació Margherite i Aimé Maeght
Imatge 3.- La fundació Miró de Barcelona, també amb estàtues als jardins.
Els dos edificis són exemples del racionalisme del segle XX. Són un model del diàleg entre l’art, l’espai i la llum. Presenten un conjunt de volums blancs relacionats mitjançant patis interiors i terrasses. A l’estar situats a certa alçada permet que els dos tinguin magnífiques terrasses amb vistes sobre el paisatge de l’entorn. Els dos són clarament mediterranis com ho eren els seus promotors.
Per l’edifici de Saint-Paul-de-Vence es va comptar amb grans i diferents artistes i tècnics en les seves especialitats. Es varen dissenyar expressament vitralls, mobles, llums, mosaics,…i per descomptat el jardí. Més endavant es va ampliar entre 2022 i 2024 de manera que l’espai d’exposició s’augmentés sense malmetre l’estil inicial de Sert.
Obres que exposa la fundació
La col·lecció permanent te més de 13.000 obres destacant moltes de Miró. Mostrarem algunes peces que ens han cridat més l’atenció sense pretensió de ser representatives. No presentem cap pintura de Joan Miró ja que és un autor que tenim molt referenciat i conegut i ens ha semblat quasi impossible destacar-ne alguna. Per contra ens ha semblat interessant mostrar dos escultures d’ell de les moltes que hi trobem en els jardins.
Imatge 4,- Escultures de Joan Miró que podem contemplar entre altres.
Imatge 5.- Christo. Projecte de la intervenció que es va fer al jardí de la Fundació, 1968
Imatge 6.- Marc Chagall. Maqueta per el mosaic de la Fundació, 1964
Imatge 7.-Marco Del Re. Gran nu vermell XI, 2005
Imatge 8.- Fernand Léger. La sortida al camp, 1954
Imatge 9.- Eduardo Chillida. Collage sobre paper marró i blanc, 1969
Imatge 10.- Vitralls separant terrassa coberta i descoberta
Imatge 11.- Hans Hartung. Sense títol, 1971
Capítol apart mereixen els llibres d’artista provinents de la biblioteca d’Aimé que fou una de les més importants de França i que ens mostra la col·laboració entre escriptors i poetes amb pintors i dissenyadors. Es tracta de grans edicions de llibres il·lustrats amb gravats o litografies originals. Alguns son reconeguts formant part dels 100 llibres més importants del segle XX.
Nota de l’autor: Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació. Les fotos són de l’autor fetes durant la visita
Títol: La guerra civil española: una historia global
Autors: Javier Rodrigo, David Alegre i Miguel Alonso (coords)
Galaxia Gutemberg, 2026, 639 pàg.
Una història global
Les diverses guerres internes i internacionals que tingueren lloc a la història europea del segle XX, al menys des de 1917 fins 1949, són possiblement les més estudiades per la historiografia contemporània de les darreres dècades. Hi destaquen les guerres civils a Rússia, a Finlàndia, a Irlanda, a França, a Itàlia, a Grècia… i entre aquestes, l’espanyola es converteix en la referència per totes: la gran guerra civil europea.
La Guerra Civil espanyola és una de les qüestions més tractades a la historiografia contemporània, amb nombroses obres individuals o col·lectives, que ha anat evolucionant al llarg del temps produint debats historiogràfics intensos. Amb una primera etapa de testimonis (anys 1940 a 1960) de manera predominant memorialista[1], posteriorment un primer desenvolupament acadèmic (anys 60–80) on ja intervenen més investigadors, fent ús de fons documentals i enfocaments històrics més sistemàtics[2].
La fi de la dictadura i una certa obertura d’arxius produeix un renovació historiogràfica (anys 1980–2000) i una evident professionalització de la historiografia amb una recerca més crítica i plural, amb la incorporació d’enfocaments socials i culturals i contextualitzant amb altres episodis europeus[3] i finalment darrerament un gir cap a la memòria i els estudis culturals (2000–actualitat) amb enfocaments interdisciplinars on intervenen la història, l’antropologia, els estudis culturals i la memòria històrica, on apareixen conceptes nous com la identitat, el gènere, el trauma i la memòria col·lectiva[4].
Sense la Guerra Civil espanyola la història europea del segle XX resulta incomprensible: si hi ha un moment en què la història contemporània passa a Espanya, aquest moment és 1936.
Amb La guerra civil española: una historia global ens trobem amb una obra coordinada per tres eminents historiadors: Javier Rodrigo[5] i els seus dos deixebles David Alegre[6] i Miguel Alonso[7], especialistes en guerres civils i que recentment havien publicat cadascú d’ells una monografia que tractava sobre aspectes d’aquesta guerra.
En aquest llibre han aplegat en 55 capítols, escrits amb altres historiadors, – la majoria menors de 50 anys-, una obra global sobre la Guerra Civil amb nombroses aspectes d’aquest guerra i en articles d’una extensió màxima de 10 pàgines, i que podem categoritzar entre les més noves tendències historiogràfiques.
L’obra explica com la Guerra Civil espanyola tot i coincidir en un context d’altres que es van donar al llarg del segle XX, a banda de ser la més llarga, també fou transnacional, global, implicà actors estrangers y en ella hi ha diverses característiques que resultaran paradigmàtiques en la història d’Europa: la presa del poder pel feixisme per mitjà de la guerra, l’ús de la violència contra civils amb finalitats de depuració, la creació de camps de concentració per ciutadans del propi país, la superposició d’una guerra d’ocupació i d’una guerra irregular o degenerada, que no acaba al 1939 amb el “parte de guerra”, acaba la guerra regular però la degenerada durarà, amb formes i escales diferents fins els anys 50.
Respecte d’una historiografia que ha tractat la guerra civil espanyola i les seves violències com fenòmens eminentment nacionals, l’enfoc aquí es fa des d’una perspectiva com a part d’una dinàmica europea de guerra civil i de violència perllongada, on Espanya actua com a caixa de ressonància i laboratori de processos que s’expandiran al llarg del continent amb experiències de violència col·lectiva que es reproduiran posteriorment en els diferents conflictes que hi haurà arreu d’Europa i es perllongaran fins les guerres del Balcans a finals del segle passat.
L’obra ens ofereix una nova visió del conflicte, molt més coral, abordant facetes fins ara poc explicades com la tradició colpista i la seva violència, la militarització, la internacionalització del conflicte i les diferents guerres pels que hi participen, la radicalització del conflicte, les lluites i violències a les rereguardes, els perpetradors i assassins, les qüestions d’identitat, els aspectes religiosos, les qüestions de gènere, l’exili i els refugiats, la sanitat, i els diferents aspectes de la guerra un cop acabada aquesta.
Així s’ofereix una aproximació completament nova i actualitzada del conflicte, abordant-ne diferents aspectes, alguns d’ells completament desconeguts pel gran públic oferint-ne tastets que després es poden ampliar acudint a obres més concretes dels autors i les seves monografies. Cal remarcar també una bibliografia molt completa per cadascuna de les sis parts de l’obra:
Guerra al civil: violència i persecució política
Guerra internacional: una guerra europea a Espanya
Guerra total: militarització, exercits, ocupació
Guerra a la rereguarda
Guerra d’identitats
Guerra després de la guerra
De cada part s’hi apleguen 8 o 9 articles.
En definitiva, un llibre important que ens permet aproximar-nos a una fita cabdal de la història europea del Segle XX on la Guerra d’Espanya es converteix en la gran guerra civil europea.
[1] Els autors més rellevants són Luis Jiménez Asua, Manuel Azaña, Claudio Sànchez-Albornoz o Salvador de Madariaga entre els polítics espanyols, Max Aub i Arturo Bareaentre els intel·lectuals o a Catalunya, Pere Bosch i Gimpera, Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyero Ferran Soldevila i entre els intel·lectuals Josep Carner, Avelí Artís-Gener “Tisner” o Xavier Benguerel.
[2] Aquí trobem autors com José Luis Abellán, Josep Benet, Albert Balcells o JM Solé Sabaté.
[3] En són autors destacats Paul Preston, Hugh Thomas, Javier Tusell, Santos Juliá, Josep Fontana, Enric Ucelay-Da Cal, Albert Balcells, Hilari Raguer, Borja de Riquer, Josep M. Solé i Sabaté i Jaume Sobrequés…
[4] Entre les noves tendències hi trobem a banda dels autors de l’obra a la que ens estem referint a Dolors Marín, Enric Ucelay-Da Cal, Jordi Guixé, Montserrat Duch i Mary Nash.
[5] Rodrigo, Javier. La guerra degenerada: violencia i resistencias en la España de Potsguerra. Editorial Pasado & Presente. Barcelona 2025.
[6] Alegre Lorenz, David. Verdugos del 36: la maquinaria del terror en la Zaragoza golpista. Crítica. Barcelona 2025.
[7] Alonso Ibarra, Miguel. Cruzados sin gloria: El ejército de Franco en la Guerra Civil. Editorial Pasado y Presente. Barcelona 2025
Horaris: Del 8 al 26 de juny del 2026; De 10 a 13h i de 16 a 19h
Entrada lliure
A-simètrics
Descobreix la força creativa de les persones amb capacitats diverses a l’exposició “A-simètrics”.
Aquest projecte artístic, impulsat pel Grup Asproseat des dels Centres Ocupacionals 1981 i La Marina, ens convida a mirar més enllà de la norma i a celebrar la bellesa de la singularitat i la lliure expressió. Una cita imprescindible amb l’art social i compromès al cor de Barcelona.
Entre altres, hi ha exposades obres de l’artista Guillem Coma que ha fet diverses obres gràcies a l’acompanyament de la seva facilitadora artística Anna Oliva
Asproseat té com a propósit atendre i donar resposta a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat al llarg de la seva vida. La visió de l’entitat és ser un referent en la generació d’oportunitats i serveis per les persones en cadascuna de les seves etapes de la vida mitjançant l’excel·lència, la sostenibilitat i la innovació.
J.M. EscobarRaquel SanzGuillem ComaRaquel SanzGuillem Coma
El projecte A-simètrics té com a objectiu general promoure l’accés a l’art i a la cultura, el desenvolupament d’habilitats artístiques, l’expressió emocional i simbòlica, i la construcció d’una identitat artística pròpia, garantint una experiència inclusiva i personalitzada per a persones amb discapacitat intel·lectual.
Guillem Coma debutà amb l’art del bolígraf
L’artista emergent Guillem Coma (Barcelona, 1990) exposà els seus dibuixos per primera vegada a la galeria RocioSantaCruz amb la mostra De la matèria del cos. Amb motiu de l’Art Nou 2024, Coma presentà una selecció d’obres que utilitzen el bolígraf com a eina principal, creant una àmplia gamma de gestos, estils i volums que conviden a la contemplació.
L’acte de “ratllar” és una constant en l’obra de Coma, convertint-se en el mitjà d’expressió creativa per explorar i comunicar les seves idees. Cada traç contribueix a la construcció d’un conjunt coherent i crea una narrativa visual rica i multifacètica que permet contemplar la bellesa i l’harmonia de la repetició.
Les línies es barregen creant formes i textures aparents per construir figures que generen una sensació de moviment i fluïdesa, una característica que aporta una capa d’èxtasi i profunditat a les obres. La presència reiterada de la figura humana en un registre d’abstracció gestual és el fil conductor que connecta les peces i desafia al públic a mirar més enllà de l’evident i a interpretar les obres de manera personal.
La galeria RocioSantaCruz, amb un interès particular en el territori que succeeix als marges del sistema de l’art, aposta per donar suport i visibilitat a les iniciatives de joves artistes com Guillem Coma. Aquesta proposta expositiva es desenvolupà en col·laboració amb el projecte Art Singular, de la Fundació Josep Santacreu, que té com a objectiu donar visibilitat a l’art creat per persones amb diversitat funcional, trastorn del desenvolupament intel·lectual o en risc d’exclusió.
Blom, Philipp. Años de vértigo: cultura y cambio en Occidente, 1900-1914. Barcelona: Anagrama, 2010, trad. Daniel Najmías, 677 pàg. (Títol edició original, The Vertigo Years, Ed. Weidenfeld & Nicolson, Londres, 2008)
Imatge principal: Formes úniques de continuïtat en l’espai és una escultura futurista realitzada el 1913 per l’escultor italià Umberto Boccioni.
Philipp Blom
Nascut a Hamburg l’any 1979 Philipp Blom es va formar en història, filosofia i estudis jueus a Viena i Oxford, on es va doctorar en història. Es conegut sobretot pels seus llibres de divulgació històrica sobre la cultura europea, la Il·lustració i les grans transformacions socials dels segles XIX, XX i XXI. Es caracteritza per combinar recerca acadèmica amb una narració fluida i accessible. El seu llibre La fractura, publicat el 2014, se centra en la crisi de l’ordre liberal durant els anys d’entreguerres -1918-1938- i es considera la continuació d’Anys de vertigen.
Altres llibres de temàtica similar podrien ser aquests: The Proud Tower: A Portrait of the World Before the War, 1890-1914, de Barbara Tuchman i publicat l’any 1966, o The Sleepwalkers de l’historiador australià Christopher Clark i publicat el 2012, o Fin-de-siècle Vienna: Politics and Culture, el gran referent de no-ficció transdisciplinari escrit per l’historiador cultural Carl E. Schorske i publicat per Alfred A. Knopf l’any 1979.
L’obra
Anys de vertigen està ben armat pel que fa a bibliografia -fonts principals: diaris, revistes i llibres; fonts secundàries: articles i llibres. Blom no utilitza aquí les típiques referències numerades i explicitades al peu de cada pàgina o bé al final del llibre, sinó un recull final de notes ordenades per número pàgina i agrupades en el seu capítol corresponent. El llibre presenta també un índex analític al final.
L’obra s’estructura en quinze capítols. La majoria comença amb un esdeveniment que defineix l’any i és narrat en temps present i tercera persona. Blom ens els fa reviure amb els seus protagonistes. Per exemple, el capítol IX «Dones d’empenta» s’inicia amb l’arribada d’un grup de dones amb pancartes al Parlament britànic convidant als diputats a anar a Hyde Park a reunir-se amb elles per parlar del sufragi femení -21 de juny del 1908.
Dir també que aquest llibre de Blom no és una monografia especialitzada. Combina història interpretativa i cultural amb historia política, vida quotidiana, ciència, art, filosofia i psicologia col·lectiva. Anys de Vertigen és un llibre ambiciós.
Com hem vist el text ens convida a descobrir un món «des de dins», a posar-nos en la pell dels seus protagonistes. Blom, a tal efecte, ens aconsella que, abans de començar llegir el llibre, fem un exercici singular: imaginar que no sabem res del que ha passat a Europa i al món des de juliol del 1914 fins el 2000; ni de l’assassinat de Sarajevo ni de la batalla del Somme, ni del crac de la borsa ni d’Auschwitz ni d’Hiroshima, ni dels gulags ni del Mur de Berlín. L’exercici no és senzill, però ens obliga a posar-nos en la pell del bon historiador quan, per intentar fugir de tot presentisme, es veu obligat a fer aquest esforç constantment.
La tesi principal del llibre és que el segle XX comença l’any 1900, desafiant així la tesi, sovint indiscutible, segons la qual comença el 1918, és a dir, després de la Primera Guerra Mundial. Blom defensa que tot allò que dominarà el segle XX a Occident -socialisme, feixisme, art conceptual, mitjans de comunicació, consum de masses, feminisme o psicoanàlisi- ja era present entre 1900 i 1914.
A inicis del segle XX Europa creu marxar cap a un futur daurat, feliç i pròsper, però el món en què viuen els seus habitants està sotmès a grans tensions -industrialització accelerada, moviments obrers, urbanització massiva, noves tecnologies, feminisme, nacionalisme, antisemitisme i una crisi general de les velles certeses.
A França, en menys d’una generació s’ha perdut una guerra amb Alemanya (1871) i patit, entre d’altres, la humiliació de veure coronar Guillem II a la Galeria dels Miralls de Versalles, l’epicentre de la, fins aleshores, glòria real francesa. Però no només França trontolla sota la gran transformació d’Occident en curs, a Anglaterra, la mort de la reina Victòria l’any 1901 o la guerra dels Boers, minen la confiança, o la derrota de Rússia enfront del Japó de 1905 va provocar la irrupció d’aquest país com a gran potència i la pèrdua de gran part del prestigi de Rússia a l’Europa de l’Est.
Però hi ha, sobretot, un context general que explica millor l’abast i la profunditat de la transformació que s’està produint al vell continent. La industrialització esmentada fa que milions de persones abandonin les seves arrels i migrin a les ciutats, on són forçades a inventar-se una nova identitat en un lloc que els és desconegut. Es deixa sentir amb força l’alienació de la gent, la pèrdua d’autenticitat i d’unicitat. La vella casta governant, aristocràtica i rural ha entrat en fase terminal, emportant-se amb ella l’ordre social tradicional i els seus valors. La nova classe dirigent burgesa imposa el valor indiscutible del jo, i introdueix els seus propis ideals pragmàtics. El poder, en definitiva, ha passat a ser els diners i la indústria. La revolució científica i tecnològica del darrer terç del segle XIX ho ha trastocat tot. Electricitat i petroli, turbines de vapor i frigorífics, veuen néixer la societat, i el consum, de masses. Tot és cada vegada més gran -ciutats, producció industrial, rècords de velocitat, xarxes ferroviàries, població, cultura de masses, entreteniments, mitjans de comunicació.
El gramòfon permet escoltar òpera en mànigues de camisa i des de casa, i la senzilla i barata màquina de fer fotos de Kodak captar qualsevol moment de la vida quotidiana, i preservar així «l’encant de l’època com a moments en suspens i a plena llum». Els Grans Magatzems -Galeries Lafayette, Harrods, Macy’s- són «palaus del comerç i del crèdit», opulència a l’abast dels més humils. Analitzà el fenomen l’historiador George d’Avenel amb aquestes paraules: «el caràcter del nou luxe resideix en que és banal. No ens queixem, abans no hi havia res banal, només misèria».
Civilització i modernitat per a molts signifiquen el mateix: velocitat i neurastènia, identitats qüestionades, ments i cossos febles, però la majoria abraça amb delit la democratització i la globalització de l’entreteniment i les noves formes d’estar informada, de pensar i de decidir allò que li sembla bell. En qualsevol cas, però, es trastornen els comportaments, i la sensació de vertigen ho amara tot creuant línies divisòries culturals i ideològiques.
Freud, negant que tot enteniment i tota moral es basin en la raó i només en la raó, o Nietsche, descrivint la veritat com “un exèrcit mòbil de metàfores”, fan, ara més que mai, trontollar la que havia estat la ideologia tradicional dominant: la Il·lustració europea. Els mons de l’art i del pensament protagonitzen directament aquesta reacció marcadament irracional, o bé s’hi afegeixen majoritàriament. Quan la certesa esdevé un “bé escàs” la salvació resideix en l’instint, en les forces primitives. Aquest és un alçament des de la modernitat contra la mateixa modernitat, contra les identitats inestables de la població urbana. S’articula en la violència, en el culte a la masculinitat, en l’oposició al primer feminisme i en contra de la democràcia i en l’antisemitisme, però també en l’expressionisme, el cubisme i l’art abstracte, en el mateix feixisme i en el futurisme, pretenent utilitzar els avenços de la civilització contra la mateixa civilització. Tot això, segons Blom, és a la base dels totalitarismes que estan per arribar: el nazisme i l’estalinisme.
El seu text incideix especialment en el tema de la dona. La causa de l’emancipació total de la dona s’obre camí per si sola: “la batalla per l’ànima el segle XX, s’alimenta de tècnica, però es lliure amb el sexe”. La dona de la modernitat esdevé més enèrgica i l’home més insegur. El descens de les tasses de natalitat no és la prova d’una major competència social de la dona, sinó de la decadència de la masculinitat. La reacció és l’antifeminisme esmentat suara, l’homofòbia i l’eugenèsia. Segons l’escriptor nord-americà Henry Adams “la cultura del principi tradicional de la fertilitat femenina, la Verge, ha mort, i l’ha substituït la força de la Dinamo i el seu poder generador”. Blom recull el guant i considera a aquests dos emblemes causa principal dels canvis que es registren a la dècada de 1900: les màquines i la dona, la velocitat i el sexe.
Per anar acabant direm que es fa difícil la síntesi d’aquest llibre, perquè presenta un calidoscopi temàtic tractant un ventall de dades tan heterogeni com abundant, i, per altra banda, que els estudis de personatges fascinats i la fluida narració de les històries fan agradable i sovint divertida la lectura d’aquest llibre.
Com hem vist, Blom ens apropa a l’ambient vertiginós, alhora que excitant i aterridor, que acompanya el canvi cultural, social, polític i espiritual que té lloc a Occident. El text s’endinsa en un món que s’està desfent i on res tornarà al ser igual; on, per dir-ho en termes gramscians, el que és vell mor i el novell no acaba de néixer, o, per expressar-ho en els termes més poètics de Gonzalo Torrente Ballester, “donde da la vuelta el aire“.
Els anys de vertigen del segle XX. Conferència de Philipp Blom, historiador. Escola Europea d’Humanitats, Cicle: Les bases culturals i socials de l’Europa actual, 12 de febrer de 2018 a les 18.30h, Palau Macaya, Passeig de Sant Joan, 108, Barcelona.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.