Autor: gaudirlacultura

Categories
Galeries i museus

Hammershøi. El ojo que escucha

Josep Sauret

Exposició temporal organitzada pel Museo Nacional Thyssen Bornemisza amb col·laboració amb la Kunsthaus Zürich

Del 17 de febrer al 31 de maig 2026 a Madrid i al Kunsthaus Zürich del 3 de juliol al 25 d’octubre

Imatge principal: Vilhelm Hammershøi (1864–1916)
Title: Danish: Støvkornenes dans i solstrålerne. (Edit this at Wikidata)

Hammershøi. L’ull que escolta

És la primera retrospectiva que es fa a Espanya dedicada a l’artista danès   Vilhelm Hammershøi (1864-1916). Ens ofereix un ampli i exhaustiu recorregut de la seva obra a través d’un centenar d’obres.

Si podeu visitar-la, no us la perdeu. Us agradarà, també és un motiu per visitar dues ciutats interessants.

Hammershøi és un pintor relativament poc conegut. Per donar una idea a la National Gallery només hi ha un quadre d’ell penjat i sembla que n’estan restaurant un altre. Un pintor figuratiu que en el seu moment va tenir èxit convivint amb l’expressionisme i el primer cubisme. Amb el triomf de les avantguardes històriques va ser un autor oblidat que torna a tenir interès dins i fora de Dinamarca.

El títol de l’exposició, prové de la passió que tenia per la música. A la seva pintura hi té un protagonisme especial el blanc dins un univers de colors pàl·lids i tranquils amb predomini del gris, marró i negre.  En general és un pintor tranquil, auster i seriós. Pinta persones i interiors des de diferents angles, pocs paisatges i sempre des de llocs propers als seus domicilis.

Mostrarem els quadres que ens han sorprès. Demanaríem indulgència per les imatges  considerant que venen de fotos fetes per l’autor durant la visita sense poder tenir present llums, reflexos,…

El primer és un del fill del seu mecenes que era concertista de violoncel. L’instrument es converteix en el gran protagonista així com la llum directa sobre el músic.

Imatge: Hammershøi, “El violenchelista. Retrato de Herry Barmsen”, 1893

No li agradava pintar retrats per encàrrec de desconeguts. Primer volia conèixer-los per influir-hi en el seu entorn més proper.

Retrat de la seva esposa i autoretrat del matrimoni

La seva esposa Ida Ilsted el va acompanyar en els seus viatges i estades a l’estranger. Es va convertir en una model habitual, amb retrats en què era protagonista única, i en altres dins del domicili familiar.

Interiors amb pocs mobles i objectes. La majoria d’obres són de casa seva en un edifici del segle XVIII a Copenhagen.

Les figures distants no són les protagonistes del quadre. Les línies arquitectòniques són el verdader leitmotiv del quadre que accentua la llum.

Portes obertes, un  tema que repeteix, els terres foscos i les portes en diferents posicions buscant la llum i les ombres.

Imatge: Vilhelm Hammershøi, “Interior de la casa del artista”, 1900

Les finestres, un altre tema molt tractat. Perden la seva funció, no interessa l’exterior, si la llum que penetra i les projeccions sobre el terra sempre fosc.

Un altre retrat d’esquena. Més lluminós i influenciat per  l’impressionisme.

Finalment un autoretrat de l’època madura. Igual que en l’anterior hi veiem un traç més gruixut, es nota l’evolució pictòrica amb el pas del temps.

Per acabar dir que en l’exposició hi trobem obres de contemporanis seus. Destacaríem Johan Rohde i la sorpresa de trobar-hi un Casas.

Visita virtual

https://www.museothyssen.org/thyssenmultimedia/visitas-virtuales/hammershoi-ojo-que-escucha

12 curiosidades sobre el pintor Vilhelm Hammershøi

https://www.museothyssen.org/exposiciones/hammershoi-ojo-que-escucha/12-curiosidades-hammershoi

Categories
Galeries i museus

En el mar de Sorolla amb Manuel Vicent

Montse Fernàndez

En el mar de Sorolla amb Manuel Vicent

El Palau Martorell presenta una de les més grans exposicions dedicades a Joaquín Sorolla, a Barcelona, que es pot visitar fins al 6 d’abril de 2026, i que reuneix 86 obres mestres del pintor valencià.

“En el mar de Sorolla con Manuel Vicent”, realitzada en col·laboració amb el Museu Sorolla i la Fundació Museu Sorolla, ofereix un plantejament expositiu inèdit en el qual l’escriptor valencià Manuel Vicent duu a terme un comissariat literari al voltant de l’obra de Joaquín Sorolla, tot aconseguint un diàleg insòlit entre la pintura i la literatura.

Un recorregut poètic i visual

El Palau Martorell convida l’espectador a submergir-se en l’obra de Joaquín Sorolla a través de la mirada de Manuel Vicent, amb una exposició d’un recorregut poètic i visual. La mostra planteja l’existència d’una actitud estètica i moral enfront del mar. Actitud que, en certa manera, tots dos artistes, Sorolla i Vicent, comparteixen.

Manuel Vicent construeix, a través d’una acurada selecció de pintures pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla, un itinerari visual sobre la representació de la mar i les seves escenes en l’obra de Sorolla. Al mateix temps, servint-se d’aquestes pintures, l’escriptor fila un relat —que és alhora biogràfic, literari i estètic— sobre la pintura de Sorolla, sobre el Mediterrani, sobre la seva gent i sobre ell mateix i la seva relació amb la mar.

L’escriptor Manuel Vicent a la presentació de l’exposició ‘El mar de Sorolla amb Manuel Vicent’. Font: Diari de Barcelona

Quatre seccions temàtiques

L’exposició es compon d’una selecció de 86 obres que l’escriptor ha dividit en quatre seccions temàtiques: “El subconscient està ple d’algues”, “Un drama naturalista sota la llum del Mediterrani”, “Estiuejants burgesos al Cabanyal” i “Al mar de Xàbia”

Vicent, practica una prosa lluminosa i sensual, plena de matisos, representant el món a través de l’experiència dels sentits. Igual que amb Sorolla, és difícil comprendre l’abast de la seva literatura sense el Mediterrani i el Llevant, sense les seves gents o els seus paisatges. En aquesta exposició conflueixen els dos artistes, pintor i escriptor, agermanats per una mirada naturalista, resplendent, gairebé enlluernadora. 

D’una banda hi apareix Sorolla amb les seves pintures de platja més emocionants, les seves escenes de pesca més colpidores o les seves visions del mar més enlluernadores. Paral·lelament, hi apareix Vicent amb la seva prosa precisa, amb els seus records, les seves vivències i les seves reflexions sobre Sorolla, el mar, els seus personatges i els seus escenaris. El mar de Sorolla es converteix en un espai de creació literària per a Vicent.

El subconscient està ple d’algues

“El primer estiu de la meva vida, amb només tres mesos d’edat, el vaig passar vora el mar, i és possible que el meu cervell hagués absorbit de manera inconscient la resplendor enlluernadora del sol sobre la sorra, la brisa de sal que expandia l’olor d’algues i de calafat de les barques de pesca varades, el so rítmic del trencar de les onades (…)”.[Manuel Vicent] .

Un drama naturalista sota la llum del Mediterrani

“De la mateixa manera que sota la felicitat nia la tragèdia, al fons d’una llum blanca enlluernadora hi ha una llum negra que t’aclapara i t’obliga a mig aclucar els ulls. Aquesta dialèctica estètica entre contraris m’ha acompanyat sempre, i, arribat el cas, m’ha servit per penetrar en el significat profund que conté aquella lluita contra el mar que estableix la pintura lluminosa de Sorolla.”  [Manuel Vicent]

Estiuejants burgesos al Cabanyal

“A principis del segle XX, els pobles marítims estaven units a les colònies d’estiueig que els burgesos de València havien establert a la platja, i en elles els feliços botiguers de la ciutat i els pescadors de passions elementals convivien durant uns mesos cada any. Uns habitaven cases d’estil colonial i altres sobreviuen en miserables barraques; uns portaven pameles o barrets de Panamà i vestien teles blanques de dril, altres anaven descalços i amagaven una navalla a la faixa”. [Manuel Vicent] .

Al mar de Xàbia

L’última secció té com a protagonista Xàbia, localitat que Sorolla va visitar per primera vegada l’octubre del 1896, moment en el que escriu a la seva dona Clotilde dient-li: “Xàbia sublim, immensa, el millor que conec per pintar. Ho supera tot”.[Sorolla]

“Quan vaig començar a sentir i a navegar aquest mar de Dénia i de Xàbia, mai no vaig deixar d’imaginar que aquestes aigües pertanyien a Sorolla, embriagat per aquesta llum de moscatell, com a mi em va passar”. [Manuel Vicent]

Nota sobre aquest apunt

Textos i imatges extrets del web de l’exposició del Palau Martorell: https://www.palaumartorell.com/sorolla

Categories
Cinema i sèries

Berlinguer. La gran ambició

Josep Sauret

Títol original: Berlinguer. La grande ambizione

Director: Andrea Segre, 2024   

Durada: 123 minuts

Pel·lícula que es pot veure a Filmin.cat en versió original amb subtítols en català

Una gran ambició

Pel·lícula històrica que explica part de la política italiana dels anys 1973-78 a través de la vida d’Enrico Berlinguer que fou el president del Partit Comunista Italià (PCI).

És l’època de l’eurocomunisme. Els partits comunistes d’Itàlia-Berlinguer-, França -Marchais- i Espanya -Carrillo- trencant amb la disciplina que marca Moscou. Creuen que es pot aaribar el poder democràticament sense revolució.

Elio Germano interpretant Enrico Berlinguer a “La grande ambizione”

Hi surten les vicissituds que passa Berlinguer per explicar-ho. Els viatges a Moscou i les converses amb els seus dirigents. També com els comunistes italians accepten el canvi de paradigma.

Ens presenta un líder no carismàtic, però que creu firmament en les seves idees i convenç a la gent. Les relacions amb els altres partits i fonamentalment amb la Democràcia Cristiana, el partit del govern tradicional des del final de la segona guerra mundial.

Lògicament hi surt el previsible pacte de govern que haurà de fer amb la democràcia cristiana -Aldo Moro- per entrar a governar el país com a resultat de les eleccions en què els comunistes sense ser majoria tindran un percentatge important de vots.

La il·lusió es trenca amb el segrest i posterior assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Rojes el 1978.

El film es complementa molt bé amb la sèrie Esterno Notte que relata el segrest i assassinat d’Aldo Moro. Es veuen les dos visions del possible pacte entre els principals partits del país en el moment.

Una bona pel·lícula per repassar el que fou l’eurocomunisme i el que va representar en un cert moment per l’Europa del sud enfrontada a l’immobilisme de la URSS i  a la seva obediència.

Tràiler

https://www.filmaffinity.com/es/evideos.php?movie_id=492990&dmplayersource=share-send
Categories
Llibres

El POUM. República, revolució i contrarevolució

Josep Sauret

Andy Durgan: El POUM. República, revolució i contrarevolució
Editorial Sylone – Viento sur,  2025

L’autor

Historiador especialitzat en la guerra civil espanyola i principalment en el POUM. Autor de diversos llibres al respecte, citarem només l’anterior Voluntarios por la revolución en què hi trobem biografiats tots els milicians internacionals que varen formar de les brigades internacionals enquadrats en el POUM.

El llibre

Relativament curt -178 pàgines- està citant contínuament  textos de l’època. No cal dir que amb molta profusió dels de Maurín i de Nin. Basats en aquests ens explica el que pensaven els dos dirigents que era principalment la ideologia  del partit.

Situa molt bé el POUM en el moment històric en què va existir. També les afinitats i principalment les diferències amb els altres partits comunistes. La problemàtica amb la tercera internacional i les males relacions amb la URSS estalinista que varen portar a l’assassinat de Nin i altres dirigents i  al cap i a la fi a la desaparició del partit perseguit per feixistes i comunistes de la línia estalinista.

Hi ha una petita biografia política de Maurin el dirigent del BOC abans de la fusió que va donar lloc al POUM i després el verdader dirigent d’aquest. També d’Andreu Nin i les seves dissidències amb els comunistes stalinistes.

Parla un cop més de la dicotomia feixisme / revolució, de les prioritats de fer la revolució o guanyar la guerra primer. De com els partits revolucionaris la CNT-FAI i el POUM van quedant superats pels esdeveniments a mida que avança la guerra i com el Partit Comunista i les seves idees van agafant protagonisme i poder.

Sobre les dones i la participació en la revolució, no ho veuen fàcil. Ha de ser a través de la incorporació al treball i en conseqüència en els sindicats. En la realitat de la guerra les dones varen donar suport al esforç bèl·lic fent tasques sanitàries i de rereguarda. Desmitifica la participació en el front que en tot cas no es va permetre amb la militarització que va decretar el govern.

En relació als fets de maig del 37 ens dona la versió poumista de què un cop expulsats del govern de la Generalitat que implicava un aïllament polític i no poder pactar amb la CNT es varen trobar que el govern volia desarmar als treballadors a la rereguarda i els va esclafar en els combats de carrer. Finalment el Govern central dominat ja per el Partit comunista, un cop agafat el control de l’ordre públic, va declarar il·legal el POUM i començaren les persecucions als seus membres.

Més informació

Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 6 de novembre de 2023. Trobareu un ampli resum de la sessió a càrrec de Miquel Nistal. Vegeu el Blog d’Història

Categories
Llibres

MADRID DF

Josep Sauret

Madrid DF

Fernando Caballero Mendizabal

Arpa Editores, Barcelona 2024

L’autor

Nascut a Madrid, arquitecte i urbanista, va continuar estudis a Alemanya i va donar classes a la Universitat Tècnica de Darmstadt. Després de vuit anys ha tornat a Madrid. Col·labora al diari El Confidencial

El llibre

Interesant i curiós al mateix temps. És interessant ja que ens fa comprendre millor el Madrid actual i cap a on vol anar. Aquesta capital que aspira a tenir 10 milions d’habitants d’aquí a deu/quinze anys. També entenem millor aquella frase que diu la sra. Ayuso de què “Madrid és Espanya” -per cert sembla que el primer que la va dir va ser el president del govern Leopoldo Calvo Sotelo-. I finalment ens explica com tots els partits remen en un mateix sentit per aconseguir situar Madrid dins de les grans ciutats europees  que sembla que s’ha convertit en un objectiu comú de tots els madrilenys.

El trobem curiós ja que no és un assaig d’història, ni d’urbanisme, ni de sociologia, ni de geopolítica, ni de ciutats… Però al mateix temps és un llibre que engloba totes aquestes disciplines i més.

Està escrit en un estil desenfrenat, planer, poc acadèmic, sense cites a peu de pàgina i sense bibliografia. Cal dir que quan es refereix a frases d’altres autors dins el text, ho indica. També que el llibre està ben documentat i així ho veiem en els agraïments. Potser hem trobat a faltar un plànol de Madrid que situï els nous barris i els municipis absorbits en la dècada dels 40 del segle passat.

En la nostra opinió, reflecteix un cert imperialisme quant a què tota Espanya i Llatinoamèrica han de col·laborar en la ingent aventura de construir una gran ciutat que parli de tu a tu amb París i Londres. Encara que, per l’autor, impliqui un cert espoli de l’Amèrica llatina i de tot Espanya.

Madrid és una ciutat de dretes, ens explica per què ho és i per què ho serà. Diu que tothom té un pis que va comprar barat i ara val molts diners. No considera significativa la manca d’allotjaments ja que sembla creure que tots els nouvinguts, iberoamericans fonamentalment, poden comprar un xalet o un pis de nova construcció en els nous barris.

Així com el segle XIX va ser el dels estats-nació, considera que el XX ha estat el de les ciutats i el XXI serà el de les ciutats-estat. Es passarà de l’organització en regions a la d’àrees metropolitanes. Segons ell, el gran Madrid dels 10 milions, es farà englobant Toledo, Guadalajara, Ávila i Segovia i totes les ciutats tipus Alcalá de Henares i Móstoles que es troben per el camí.

L’autor, veu la necessitat de crear diferents centres que aconsegueixin revertir els actuals fluxos camp-ciutat. Descentralitzant els caps de comarca recolzant-se en les comunicacions no solament radials per mantenir la gent en el territori. Planteja una organització pericèntrica amb centres que siguin subnusos del centre.

El gran Madrid creix últimament uns 100.000 habitants/any. Atès que la majoria d’aquest creixements es deguda a la immigració o fills d’immigrants això implica una multiculturalitat important, ningú és originari de Madrid. Dels 1,4 milions d’immigrants arribats els últims 20 anys, 820.000 son sud-americans.

Madrid es converteix en una ciutat refugi  per la gent de Sud-amèrica que per raons generalment polítiques o econòmiques vol sortir del seu país. Està prenent el lloc a Miami ja que per viure sembla que es troben millor aquí amb una cultura més similar i amb una educació i sanitat més econòmica.

El 1996 el govern Aznar va crear “Las bases del programa de modernización del sector publico empresarial del Estado”. Amb ell es varen privatitzar les grans empreses públiques que es convertiran en multinacionals que invertiran principalment a Sudamèrica. La gran banca seguirà el mateix camí. Ara es produeix un fenomen en sentit contrari. Capitals privats surten d’allà i venen a Madrid que es vol convertir en un centre financer que vol competir amb Londres, Frankfurt i París.

L’Espanya de les autonomies ha beneficiat Madrid dotant-la d’un poder que no tenia només com a capital. Un exemple seria la baixada d’impostos que s’aplica als residents.

Actualment s’està creant un nou centre de negocis i cultura al nord a través de la nova estació de Chamartín i les torres construïdes a l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid i on s´hi ubicaran hospitals i universitats entre altres equipaments, tot ells amb capital privat.

S’està potenciant la indústria i els serveis en la zona sud. La ciutat no pot ser un conjunt de guetos de diferent nivell econòmic  incomunicats. Es necessari que les infraestructures no siguin barreres i les comunicacions siguin també circulars, no només radials. S’ha de cosir el territori, per evitar entre altres, conflictes territorials.

El creixement desmesurat de Madrid i altres megalòpolis ens diu que el món només vol relacionar-se amb pocs llocs, de manera que no és Madrid que atrau únicament a la gent sinó que aquesta mateixa gent ja busca aquest tipus de ciutat.

Com a resum, podríem dir que amb un títol molt explícit ens indica cap a on va aquest Madrid neoliberal que semblen voler els partits de dreta enfront d’unes esquerres que no saben molt bé el que volen, encara que realment ja hi estan d’acord.

Categories
Galeries i museus

“Juan Muñoz. Historias de Arte”

Josep Sauret

Exposició: Museo del Prado

Oberta fins el 8 de març de 2026
Comisari: Vicente Todolí

És una retrospectiva de l’escultor madrileny mort el 2001. Juan Muñoz sempre deia que havia copiat molt dels clàssics, entenent com a tals els grans mestres del renaixement, els manieristes i el barroc espanyol. Una frase típica d’ell era “de la historia del arte robo lo que puedo”.

Sense títol. Ens recorda les escenes absurdes dels caprichos de Goya. Figura suspendida de un pie. Resina de poliéster, tela y cable de acero. © Juan Muñoz Estate, VEGAP, Madrid, 2025

Suposem que en conseqüència s’ha muntat una exposició diferent i poc convencional. Si bé és cert que hi ha algunes sales dedicades únicament a la seva obra -edifici dels Jerónimos- també la trobem enmig d’altres sales -edifici Villanueva- i obres amb un diàleg de les seves escultures i instal·lacions amb les pintures que l’han influenciat de Velázquez, Goya, Borromini, Bernini,… Es tracta d’un escultor alimentat per la pintura que té temes compartits com els nans de la cort o la perspectiva amb aquests grans autors.

Una de les Conversation pieces. Instal·lació. Cinco figuras sentadas (1996). Espejo y resina de poliester. Dimensiones variables. © Juan Muñoz Estate, VEGAP, Madrid, 2025

Les seves obres són sovint figures humanes quietes, estàtiques, silencioses, enigmàtiques, que ens forcen a reflexionar sobre la tensió entre el ser-hi i el no ser-hi. En molts casos no tenen peus i la cara és igual. És una bona ocasió per veure la connexió entre l’escultura contemporània y la pintura clàssica. Per explorar com l’artista contemporani dialoga amb els grans autors del passat, no imitant-los sinó refent els seus materials. A l’exposició també hi trobem obres de diferents col·leccions privades i d’altres institucions difícils de veure habitualment.

The Nature of Visual Illusion Vision

Evidentment i un cop hi ets, donat que no és una mostra llarga és molt recomanable per fer una visita encara que sigui parcial a altres peces del Museu.

Una peça destacada es troba a l’exterior just a l’entrada. És un grup escultòric “Trece riéndose unos de otros” que es va fer per Oporto quan va ser capital cultural europea el 2001.

Trece riéndose unos de otros

Per acabar, cal dir que tenim obra de Juan Muñoz a la plaça del Mar, a la Barceloneta. Es titula “Una habitació on sempre plou” i forma part de l’exposició permanent que va instal·lar-se amb motiu de les olimpíades. L’escultura està formada per cinc figures humanes de bronze de mida quasi natural, amb els ulls embenats, totes dins una gàbia. Originàriament la gàbia havia de ser plena d’aigua. Per raons sembla que tècniques l’obra va quedar inconclusa.

Una habitació on sempre plou. Obra de Juan Muñoz a la Barceloneta

Igualment tenim a Catalunya, concretament a Balaguer, a l’espai Planta Sorigué -privat però que es pot visitar- l’obra “Double Bind”. La visita és interesant ja que hi ha obres importants d’altres artistes, Antonio Lopez, Anselm Kiefer, Chiharu Siota, William Kentritge.

Double Bind de Juan Muñoz en Planta Sorigué (Balaguer)

Categories
Galeries i museus

Sardenya, l’illa megalítica

Josep Sauret

Exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya
Organitzada en col·laboració amb diversos museus i institucions sards

Fins l’11 de gener

En general coneixem poc Sardenya la segona illa més gran del Mediterrani tot i la seva proximitat -uns 600 Kms des de Barcelona-, amb una població de més d’un milió i mig de persones.


L’exposició pretén apropar-nos-la, difondre el coneixement de la prehistòria sarda i sense amagar-ho, millorar l’oferta cultural i fomentar el turisme a l’illa.

Figura de pugilista

La mostra va des del primer megalitisme – Sardenya, l’illa megalítica uns 4.000 anys abans de Crist- fins l’inici de l’època romana després de les guerres púniques

Figura femenina

Suposem que per raons obvies hi trobem moltes peces petites de pedra, d’argila, de ferro i de bronze -les dues últimes lògicament de l’edat de bronze-.

Nau en miniatura

Les grans construccions i peces ens les mostren amb uns vídeos molt cuidats i reconstruccions virtuals en 3D. Son molt còmodes de visionar. També hi ha molts cartells explicatius i una línia del temps que ens ajuda a situar l’exposició dins la història de la Mediterrània.

Guerrer amb dos escuts


De la primera època destaquen els grans dòlmens, els menhirs – més de 740- i les tombes circulars. De l’edat de bronze els nurags, les cases dels ogres i les tombes de gegants.


Els nurags semblen ser el que avui en diem sales multifuncionals. Construïts entre el 1800 i el 1150 aC. eren el centre de la vida social, religiosa, administrativa. També estructures defensives, residencials i marcadors de control territorial. Es calcula que n’hi ha uns 7.000, fets de paret seca, son torres de planta en diferents formes geomètriques i diverses plantes coberts per una falsa cúpula. Tenen corredors, escales i cambres simples o múltiples.

Nurag de Barumini

Les cases dels ogres, també construïts amb pedra seca, segons la tradició hi vivien antics éssers gegants i malvats amb trets humans.

També ens presenten les tombes de gegants, monuments funeraris de caràcter col·lectiu per allotjar centenars de difunts de qualsevol edat, gènere i grup social. El “mal nom” vindria de la tradició popular sarda.

Les excavacions han començat amb certa intensitat en època recent -anys 70 del segle passat- trobant-se jaciments lògicament a la costa però també a l’interior.

En resum, una interessant exposició que ens permet veure l’evolució d’una de les civilitzacions mediterrànies fins aproximadament el naixement de Crist i comparar-la amb les altres dins el mateix període.

Nota de l’autor: Les imatges son fetes per l’autor directament el que fa que es vegin reflexos en alguns casos. Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació.

Crèdits

Exposició promoguda per la Fundació Mont’e Prama, –amb finançament de la Regió Autònoma de Sardenya, “Gran projecte Mont’e Prama”–,en col·laboració amb el Ministeri de Cultura de la República italiana- Direcció General de Museus, la Direcció Regional de Museus Nacionals de Sardenya, el Museu Nacional de Cagliari i el municipi de Cabras, es reconeix també la col·laboració de l’Ambaixada d’Itàlia a Madrid, el Consolat General d’Itàlia a Barcelona, i l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. L’organització general ha estat a càrrec de Villaggio Globale International.

Categories
Llibres

Raimon, molt més que un cantant

per Joan Alcaraz

Punxa de temps
Raimon
Editorial Empúries (2024)

Punxa de temps

Aquest tercer dietari de Raimon -el 1983 va publicar Les hores guanyades i el 2023 Personal i transferible– prossegueix la qualitat dels anteriors i torna a demostrar que el conegut cantautor valencià és més que un artista. El ciutadà Ramon Pelegero és, sobretot, un intel·lectual, concepte, avui dia, potser en desús.

Ho és, indubtablement, per la qualitat de les seves reflexions. Però també per les lectures, ben singulars. I per la seva implicació en els afers col·lectius. Just quan començava en l’ofici de cantar, el xativí s’havia llicenciat en Història, i això té el seu pes.

Que Raimon, a més de bon escriptor, és un gran cantant i autor resta fora de tot dubte. N’ha donat prou mostres amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o de versos ben triats d’un poeta tant de referència com Salvador Espriu. I tot plegat, anant sempre per lliure. En paraules de Salvador Espriu: “Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. Raimon, un “clàssic”? Per la seva realitat ètica, sí. Per l’excel·lència i per la més que probable perdurabilitat del seu art també. En el sentit de “normatiu”? Jo crec que no, perquè és inimitable i no repetible.”

I això també s’escau a nivell polític. El nostre home se sent, sobretot -tot i no declarar-se independentista- ciutadà dels Països Catalans, a més d’una persona molt coherentment d’esquerres. El que és curiós és que se l’havia considerat pròxim a aquell partit tant potent que va ser el PSUC, però sempre vol donar a entendre que no es casa amb ningú. Casat -i molt enamorat- només ho està amb la seva dona, la italiana Annalisa Corti, que ha estat també la seva mànager. Vegeu la Fundació Raimon i Annalisa https://www.fundacioraimoniannalisa.com/

La Fundació Raimon i Annalisa, al monestir de Santa Clara de Xàtiva.

Al llibre -que transcorre entre els anys 1984 i 1989- abunden, com als dietaris anteriors, notes subtils d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec de la feina: la composició i la interpretació, els assaigs, els recitals, les entrevistes i altres  intervencions als mitjans. També hi són els desànims, les incerteses i els dubtes. I compten igualment -a més de  l’actualitat política- els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueg i altres estades freqüents, València, Roma, París, Frankfurt, Nova York o el Japó. I són importants, no cal dir, els amics, entre els quals Rafael Ribó, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Andreu Alfaro, Enric Sopena, Manuel Vicent…

Joan Fuster, Sueca, desembre 1983. Foto: C. Puig
Amb Rafel Ribó. Foto d’autor desconegut

Fotografies extretes de la Fundació Raimon i Annalisa

El llibre té una vessant molt emotiva arran d’una operació de càncer de la seva dona i la mort de la mare de l’artista. Són pàgines d’una gran tendresa i d’una molt valuosa qualitat humana.

Raimon i Annalisa a sa casa a Barcelona. 1993. Foto: Ros Ribas

En definitiva, aquest Punxa de  temps ens punxa, ben cert, perquè ens transmet el record d’aquells anys 80 del segle XX que van prefigurar la realitat D’un temps, d’un país -títol d’una de les primeres cançons raimonianes-: els nostres.

Proves per la portada del 1er EP. 1963. Foto: Maspons

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Francesc Hernández Mora i el seu temps

Josep Sauret

Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver

Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón

Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver

Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.

A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.

Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.

És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.

L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.

Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.

El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.

Xilografies i escultures de fang

Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.  

Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta

Taques

L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.

Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.

Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.

Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.

Trames

També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.

Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.

Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.

Formes

Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.

Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.

Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar.  Aiguafort.

Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.

Imatge 8. Una de les joies exposades

Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.

  • Etiquetes
Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Jornada cultural a Montjuïc

Josep Sauret

En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats

MNAC: Exposició Zurbarán

Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.

Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.

Exposició de Francesc Galí

Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.

Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.

Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela

                  

Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene

              

Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí

             

El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.

Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)

En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.

Acomiadament de les obres de Sixena

Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.

Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.

Pavelló Mies Van Der Rohe

Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.

CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts

Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.

Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…

L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.

A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.

Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.

Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.

Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado

Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a  Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort  va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.

Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.

Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.

Per acabar la jornada

Teatre Lliure: La brama del cérvol

Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny

El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.

Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.

       Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada

A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…

Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.